29 d’abril del 2009

DIMECRES III DE PASQUA

Dia 29 d'abril: Santa Caterina de Sena
Homilia predicada pel P. Francesc Tulla

L'amor de Déu, la contemplació de Crist en la creu i el servei de l'Església, són els capítols en els quals la litúrgia resumeix la vida i acció de santa caterina de Sena, verge i doctora de l'Església (col·lecta). No es podria dir cosa millor d'ella. La figura de Caterina Benincasa, nascuda a Sena (a l'Itàlia central) l'any 1347 i finada a Roma trenta tres anys després (el 1380), és una persona fora de sèrie. Aquesta filla de sant Domènec de Guzmán era somament humil i abrasada per una flama d'amor que la situa a primera fila entre els místics. Per això, es va sentir impel·lida en el més íntim del seu ésser pel drama de l'Església del seu temps, com és: l'apartament de Roma d'aquell a qui ella nomenava com "el dolç Crist a la terra", i més tard amb els primers rebrots del gran cisma d'Occident, la degradació dels costums del clergat, la incessant discòrdia entre les ciutats italianes i, dins de cadascuna d'elles, entre les diverses famílies. Essent d'un esperit de contemplació la qual dura ascesi mai va afluixar, "oculta tota sencera en les nafres de Crist crucificat", no dubtava en recordar als bisbes, oblidats en els seus compromisos, el gran preu que el Senyor havia pagat pel seu rescat (antífona de comunió), al mateix temps que suplicava els sectors enfrontats que es reconciliessin. Va acudir al papa Gregori XI per dir-li que havia de "vigilar el seu ramat des de les colines de Roma i no des d'Avinyó". S'explica que l'Església del segle XX, en el seu desig de promocionar la dona, hagi conferit a santa Caterina de Sena el títol de "doctor" (1970).

El fragment llegit, en la primera lectura, dels Fets dels Apòstols [8, 1-8], ens ha parlat de la violència de la persecució contra el grup d'Esteve –en la qual hi tingué part activa Saule-Pau- el que obligà a la dispersió dels seus membres per Judea i Samaria, on, d'aquesta manera, es va expandir el missatge cristià. Felip, un dels Set diaques, proclama la Paraula de la Bona Nova de l'evangeli i obra curacions.

Com a salm responsorial ha estat escollit el 65, que és una acció de gràcies per la victòria. Ja que el Senyor salvà el seu poble de l'Egipte i de la captivitat de Babilònia, i salva també cadascun dels seus fidels, i ha escoltat la pregària del salmista. En el seu immens reconeixement, l'autor sagrat convoca tota la terra a proclamar juntament amb ell la glòria del seu Déu. L'Església fa cantar aquest salm en el temps pasqual, que és el temps apropiat per a l'acció de gràcies per a l'obra alliberadora de Déu.

A l'evangeli s'ha llegit un fragment de sant Joan [6, 35-40], on se'ns diu que "la voluntat del Pare és que tots els qui veuen el Fill tinguin vida eterna". I és que, després d'haver-se manifestat a si mateix com el PA de vida, Jesús posa en relleu de la necessitat de la FE que condueix a la vida eterna i a la futura resurrecció.

La col·lecta de santa Caterina ens diu, per acabar, que per "la seva intercessió, concedeixi que el seu poble, associat al misteri de Crist, frueixi eternament en la revelació de la seva glòria". Amén. Al·leluia.

27 d’abril del 2009

LA MARE DE DÉU DE MONTSERRAT

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Ac 1, 12-14; Sl 86; Ef 1, 3-6. 11-12; Lc 1, 39-47

Avui celebrem la solemnitat de la Mare de Déu de Montserrat. Jo contemplo en aquesta festa dues paraules importants, que proposo a la vostra consideració: Primera, la muntanya. La muntanya sempre ha estar un lloc, un espai de manifestació i revelació de Déu. La segona, el misteri. Més enllà del sentiment entranyable que ens desvetlla aquesta solemnitat, cal considerar que Maria va ser la dona que va viure el misteri de Déu en tota la seva plenitud. Tot el misteri trinitari ha fet la seva obra en la vida de Maria.

La gent senzilla del poble català, artistes, poetes… ha donat protagonisme a aquestes dues paraules en la seva vida, en relació a la Mare de Déu de Montserrat.

Ho veiem en Joan Maragall, que escriu:

Surto de cara a les vostres penyes
i en cada una veig un ensaig
de vostra imatge…
Sou graciosa, penya entre penyes:
reina us en faig.
Cerco entre elles els camins nostres i me n'hi vaig.
Els camins nostres són plens de boira:
per los esquinços guaita el cel blau…
Només hi trobo boixos i mates
que humils floreixen dintre la pau.

(Intermezzo, a la Mare de Déu, o.c. Editorial Perenne 4, Barcelona, 1960, p.162)

Surto de cara a les vostres penyes... Enlairem la nostra mirada a la muntanya. A aquesta muntanya que rep pau. Aixequem els nostres ulls a les muntanyes d'on ens ve l'auxili. Les muntanyes ens serveixen allò que reben. La nostra esperança l'hem de posar en la font mateixa d'on elles flueixen. D'on flueixen? De les Escriptures... Com diu el salmista: Aixeco el ulls a les muntanyes, d'on em vindrà l'auxili?; l'auxili em vindrà del Senyor que ha fet el cel i la terra. (St. Agustí, Evang. Joan, Tractat 1,6)

I jo diria que avui tenim tres penyes, com tres valuoses muntanyes. En elles hem de cercar els nostres camins. Les trobem en la litúrgia de la Paraula, que acabem d'escoltar.

Primera penya: La lectura de la carta als Efesis. Que ens parla del misteri de Déu amagat des d'abans de crear el món i que ara ens ha estat revelat, manifestant-nos que hem estat predestinats a ser sants, irreprensibles en l'amor, a fi de ser lloança de la seva glòria, o bé, a fi de cantar, com diem al refetor durant el temps pasqual, les lloances de Déu. Maria, va acollir aquesta paraula, aquest misteri en el seu cor, i en la font divina se'ns fa per a tots nosaltres font de vida, amb les aigües fresques de la muntanya de Déu.

Segona penya: la lliçó de l'evangeli. Maria acaba de rebre l'anunci del Misteri que Déu planta o posa enmig nostre, mitjançant el seu cor. Comença a concebre Déu en la naturalesa humana, a partir de la seva resposta afirmativa a l'arcàngel missatger de Déu: Que es compleixin en mi les teves paraules. I tot seguit se'n va de pressa a la muntanya, a un poble de Judà. Ain Karem. Tot seguit d'escoltar la salutació de Maria, totes dues beneeixen el Senyor: Beneït el fruit de les teves entranyes. Allò que el Senyor t'ha anunciat es complirà... diu Elisabet. La meva ànima magnifica, celebra, el Senyor... completa Maria. Potser en aquells camins hi havia encara molta boira, però comença a esquinçar-se, i hi besllumem el cel blau. Un cel que pinta de blau la humanitat.

Tercera penya: La tenim en la lectura dels Fets dels Apòstols. Maria entre els deixebles de Jesús. Tots constants i unànimes en la pregària. Tots junts en la pregària esperant el reflorir de la paraula de Jesucrist en la concòrdia que dóna i construeix aquesta pregària ben feta. Tots junts en la pregària esperant el naixement de l'Església a partir del moviment, del buf de l'Esperit Sant.

Necessitem pujar a la muntanya, pujar de cara a les penyes de la Mare de Déu de Montserrat. Necessitem meditar les paraules que Maria rep en el seu cor, els seus gestos, apropar-nos cada dia a ella com a penya bonica, que en la remor de les seves aigües, ens fa delir pels atris del Senyor, allí d'on surten les aigües vives de la Vida. Aquí trobarem els nostres camins.

També davant el misteri, com en va trobar ella, nosaltres trobarem boires, però gràcies a Maria sempre hi haurà un esquinç per aguaitar el cel blau. I de vegades també és engrescador contemplar el cel, la seva bellesa a través de les teranyines de les boirines, que ens ajuden a somniar quelcom de la bellesa que imaginem hi ha al darrere.

Però cal caminar també entre els boixos i mates d'aquesta terra, com hi va caminar sempre Maria, senzilla i humil, però també sempre oberta al Misteri de Déu, que arriba a florir quan la pau es va configurant en el nostre espai interior.

25 d’abril del 2009

SANT MARC, EVANGELISTA

Homilia predicada per fra Lluís Solà
1 Pe 5, 5b-14; Sl 88, 2-3. 6-7. 16-17 (R.: 2a); Mc 16, 15-20

Avui tocaria parlar de sant Marc. Però no en diré res, en part per una raó òbvia, perquè no sabem res de l'autor, anònim, d'aquest escrit breu —com l'anomenava l'himne de Laudes— que la comunitat al qual anava destinat va atribuir al deixeble venerat, Joan Marc. Sí que parlaré de l'únic que ens ha deixat aquest autor anònim, la seva obra, l'evangeli, que no va voler signar, perquè el centre d'aquest missatge joiós no era pas ell, sinó el Crist: Jesucrist, la bona notícia de Déu per a la humanitat.

Surt 7 vegades, en el seu text, la paraula evangeli. No hi compto la del fragment que hem escoltat, que pertany a una recensió afegida posteriorment, ja que l'escrit original acabava amb les dones fugint esporuguides del sepulcre buit. 7 vegades, el nombre del Messies! 7 vegades, ni una més ni una menys. Al principi i al final del llibre, i al bell mig. Amb això sol, aquest escriptor intel·ligent, ja ens està dient que Crist, l'Ungit —al final de l'escrit una dona deixebla l'ungirà— és la bona notícia de Déu. «Principi de l'evangeli de Jesús, el Crist, Fill de Déu». «Jesús anava per Galilea i anunciava l'evangeli de Déu». «El Regne de Déu és a prop, creieu en l'evangeli». «Qui perdi la seva vida per mi i per l'evangeli la salvarà». «Tothom qui per mi i per l'evangeli haurà deixat casa, germans, germanes, pare i mare…». «Cal que, abans de la fi, l'evangeli sigui anunciat a tots els pobles». L'evangeli, la bona notícia, es refereix a Jesús, el Crist, però en tant que és Fill de Déu, ell mateix el refereix a Déu i al seu Regne. És a dir, la bona notícia és la proximitat de Déu que s'esdevé en Jesús. Aquesta realitat ha de ser el criteri absolut de totes les altres, i ha de ser també la tasca del deixeble i de la comunitat. El missatge joiós de la proximitat de Déu ha de ser testimoniat fins a la fi per la comunitat. Per això, el darrer dels 7 evangelis, de les 7 bones notícies de Marc, és una dona. Aquella dona deixebla que, a Betània, la casa dels pobres, és a dir, l'església, va ungir el cos del mestre anticipant-ne així la sepultura, el misteri pasqual que estem celebrant. El va ungir, el va fer Crist: «Us asseguro que, quan l'evangeli serà anunciat per tot el món, també recordaran aquesta dona i diran això que ha fet».

L'evangeli, doncs, finalment, és el record d'aquest gest, el gest de l'ofrena total que fa Jesús, el Crist, de la seva vida, bàlsam i perfum d'immortalitat, per a tots nosaltres que som els seus pobres. Un gest que l'església, que és dona i deixebla, repeteix i actualitza cada vegada que, amb la seva caritat que lluita per la justícia, ungeix el cos de la humanitat sofrent.

Aquesta és la bona notícia de Marc! La del Déu proper, en Jesús, i en la comunitat que fa memòria i repeteix el gest de Jesús. Donem-ne gràcies, perseverants en l'alegria de la Pasqua, la gran bona notícia de Déu. Amén. Al·leluia.

22 d’abril del 2009

DIMECRES II DE PASQUA

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Ac 5, 17-26; Sl 33; Jn 3, 16-21

Estimats germans:

Com és la nostra fe? És només un conjunt de coneixements que sabem de memòria? O és un estil de vida evangèlic, on comprometen tota la nostra vida? El Salm 33 ens prepara a entendre el diàleg de Jesús amb Nicodem. Jesús, Saviesa de Déu, ens invita a fer-nos deixebles seus: "Veniu, escolteu-me". Més de cinquanta vegades repeteix l'Evangeli de Joan que Déu ha enviat el seu Fill al món perquè ens estima. Que l'envia per salvar-nos, no per condemnar-nos. Veiem una gran relació entre aquest diàleg, el Pròleg de l'Evangeli de Joan, i la seva primera Carta. La Paraula, Jesucrist, que estava amb Déu al principi, la Vida eterna, s'ha convertit en vida humana "que hem sentit, que hem vist amb els nostres propis ulls, que hem contemplat, que hem tocat amb les nostres mans".

Jesús està davant nostre, al nostre costat. Podem apropar-nos a Ell. El lligam entre Ell i nosaltres es converteix en Vida: Ell ens transmet una força on queden unides la vida divina i la vida humana, la Llum de Déu i el nostre desig de posseir-la. "Alceu vers Ell la mirada. Us omplirà de Llum". El nostre naixement a la vida de Déu, en la fe en el seu Amor, va unit al nostre naixement a la plenitud de la nostra humanitat. Qui creu en l'Amor de Déu, l'experimenta com una Vida nova que brolla de la pròpia vida, com un impuls que neix del més profund del seu ésser i el fa créixer. Aquesta Vida no s'imposa, simplement s'ofereix. Qui es nega a creure, tanca els ulls a aquesta Llum. Però, sense voler-ho, podem estar submergits en la foscor, en la nit, en el mal. Penso que es tracta de tenir la valentia de viure d'acord amb la veritat, de buscar la plena llum, de trobar el sentit de Déu en el món per salvar-lo. "Guarda't la llengua del mal, que no diguin res de fals els teus llavis. Decanta't del mal i fes el bé; busca la pau, procura aconseguir-la".

L'Evangeli ens diu que Nicodem va anar de nit a trobar Jesús. La conversa que van mantenir va més enllà de la seva història personal. És la recerca de tot ésser humà, assedegat de Vida, de Llum, de transcendència. Les coses transitòries i caduques no ens omplen, i ens cal entrar al santuari del nostre interior, on habita Déu. "Tasteu, i veureu que n'és de bo el Senyor; feliç l'home que s'hi refugia".

19 d’abril del 2009

DIUMENGE DE L'OCTAVA DE PASQUA (B)

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Ac 4, 32-35; 1Jn 5, 1-6; Jn 20, 19-31

Estimats germans i germanes: Pasqua es fa realitat a l'interior de cada persona quan es passa de la foscor de la creu a la llum de la nova vida. De cop, entenem tot allò que ha succeït, se'ns obren els ulls i sabem que no caminem sols. La creu sense esperança i llum no tindria sentit i es faria insuportable. Però la llum, és a dir, la resurrecció i la vida, sense la creu que les prepara, seria una utopia il·lusòria. La fe feble dels apòstols es debatia entre el vent suau de les ganes de creure i la tramuntana del fracàs. Es sentien tan pobres que ni tan sols tenien l'Amic entre ells. Formaven un petit grup, units per la pregària de la por, que de vegades és la més intensa i confiada. Tendim a parlar de manera insistent, i amb paraules boniques, sobre l'amor al proïsme, però ens costa d'assumir moltes realitats del món actual. Potser ens falta posar més sovint la mà dins del cor de Jesús, com Tomàs, per poder entrar més i millor dins del cor de la Humanitat.

Jesús no ens retreu les nostres negacions i covardies, sinó que ens concedeix de ser portadors del seu amor. L'any 2000, Joan Pau II va decretar que el II diumenge de Pasqua seria des d'aleshores la festa de la Divina Misericòrdia. Va escriure: "Per a la humanitat, que algunes vegades sembla perduda i dominada pel poder del mal, l'egoisme i el temor, el Senyor ressuscitat ofereix el regal del seu amor que perdona, reconcilia i obre l'ànima a l'esperança. És un amor que canvia els cors i porta la pau".

Jesús entrà en aquella casa tancada per la por i els digué: "Pau a vosaltres". Avui i sempre, enmig de decepcions, guerres, divisions, violacions dels drets fonamentals de la persona, és necessari escoltar la paraula de Déu. "Pau a vosaltres": La presència de Jesús és la resposta de Déu. "Els deixebles s'alegraren de veure el Senyor". Des d'ara tot és possible. El procés de la fe és lent, com el creixement d'un infant. Jesucrist creu que ja ha arribat l'hora d'enfortir la seva fe: "Rebeu l'Esperit Sant". Aquell grup es convertí en comunitat. Com tots nosaltres ara, que volem fer la vivència profunda dels Sagraments, com el que estem celebrant; i que volem manifestar la nostra fe enmig del món que ens envolta.

Tomàs, que no hi va ser en la primera aparició de Jesús, no s'ho creu i demana proves. Semblantment ens passa a nosaltres. Jesús li proporciona a Tomàs arguments i proves per a la fe, perquè cal fonamentar la fe sobre la credibilitat de raonaments naturals. La demostració més convincent és aquella que està acompanyada d'obres, d'obres d'amor. Jesús li ensenya les seves marques i ferides, perquè ha mort per amor i continua vivint perquè és l'Amor. L'experiència de la resurrecció de Jesús va transformar els deixebles desfets i espantats, en testimonis valents de Jesús. Germans: entreveiem la nostra esperança perquè tot allò de perdut, fràgil o destrossat pot ser transformat quan li diem confiadament a Jesús: "Senyor meu i Déu meu". Jesús ha vingut aquí, a nosaltres, perquè tinguem vida. Amb fe podem afrontar la vida amb pau i esperança.

Quan la fe creix, l'amor està cridat a madurar. La fe no és un pur sentimentalisme, vàlid només per a personatges imaginaris. La fe implica unes actituds que suposen uns sentiments, i que són la terra cultivada on creix la llavor que donarà fruits d'amor. La vocació cristiana arrenca del retrobament amb el Crist, i la confiança amb Ell, que ens fa exclamar: "Senyor meu i Déu meu". La nostra vocació, a l'estat de vida que sigui, no és madura fins que no es viscuda amb el goig de donar-se als altres, malgrat proves i incomprensions. Vivim l'alegria en el sacrifici quan les nostres renuncies es fan per amor. Només quan estimen i donem la vida, com Jesús, podem ser fidels als compromisos que forgen una vida adulta i equilibrada.

La fe en Jesús, el Fill de Déu, mort i ressuscitat, és motiu d'alegria per al creient. Al mateix temps, ens recorda que Jesús segueix sofrint la creu en moltes persones, i ens empeny a lluitar i treballar per tal d'alleugerir tant de dolor i misèria. La Missa és la gran presència de Jesús enmig nostre. Diguem-li amb amor i confiança: "Senyor meu i Déu meu".

16 d’abril del 2009

DIJOUS DE L'OCTAVA DE PASQUA

Homilia predicada pel P. Francesc Tulla

La missa s'obre amb el càntic de l'Èxode: la dels llavis dels muts, la qual boca ha obert la Saviesa, i ha donat eloqüència als senzills [Sa 10, 20-21], no són sinó Moisès i el seu poble que entonen el Càntic dels Rescatats després de la seva alliberació (antífona d'introducció). Però també es refereix a aquests "pobles tan diversos" que el Senyor ha cridat a la gràcia del baptisme (col·lecta) i que reben l'encàrrec per al futur de "proclamar la lloança d'aquell qui t'ha cridat... a la seva llum admirable" (antífona de comunió; 1 Pe 2, 9). Heus ací doncs la missió profètica i sacerdotal del poble de Déu. I que aquest les durà a bon terme en la mesura en què "els qui en les fonts baptismals han nascut a una nova vida en el seu esperit i una mateixa caritat en la seva vida" (col·lecta).

La primera lectura ha estat del llibre dels Fets dels Apòstols [3, 11-26], en el qual sant Pere ha ben afirmat que "vosaltres vau matar el qui ens obre el camí de la vida, però Déu l'ha ressuscitat d'entre els morts". I és que la curació del paralític li ofereix a Pere una nova ocasió per a proclamar el missatge de salvació: o sigui, que Jesús, el crucificat, ha ressuscitat. I és que Déu ha donat compliment a les Escriptures i afegeix aquí que invita a la conversió plena mitjançant el perdó dels pecats, mentre esperem el retorn de Jesús, que tornarà per a restaurat tot l'univers.

El salm responsorial escollit ha estat el vuitè (8è), que expressa la grandesa de l'home i del Crist. És un càntic de lloança que exposa que tot el que Déu ha fet és meravellós, i que la seva glòria esclata sobretot als ulls dels senzills. Però, el més meravellós és que Déu es preocupi de l'home, tot i la seva petitesa, i en faci el rei de la creació. A l'Església li encanta de cantar aquest salm en honor del Crist, l'home perfecte i ben estimat del Pare.

El fragment de l'evangeli d'avui era de sant Lluc [24, 35-48], on es recalca que tal com "deien les Escriptures: El Messies havia de patir i de ressuscitar el tercer dia". I és que Jesús se'ls apareix als Onze, mostrant-los l'autenticitat del seu cos ressuscitat, com ho és: el menjar amb ells i després els demostra que les Escriptures han tingut acompliment en la seva passió i resurrecció i en la futura predicació de la seva obra a tots els pobles.

I acabem amb l'oració postcomunió, on demanarem que "l'intercanvi sagrat de la nostra redempció ens sigui un ajut en aquesta vida i ens obtingui en l'altra el goig que no s'acaba mai". Amén.

14 d’abril del 2009

DIMARTS DE L'OCTAVA DE PASQUA

Homilia predicada per fra Lluís Solà
Ac 2, 36-41; Sl 32, 4-5. 18-19. 20 i 22 (R.: 5b); Jn 20, 11-18

«Surrexit Christus spes mea». «Resurrectio Domini, spes nostra», deia sant Agustí. La resurrecció de Crist és la resurrecció de l'esperança, aquesta rosada fresca que vivifica la fe. De fet, el relat de la resurrecció que llegíem la nit santa de Pasqua, segons l'evangelista Marc, ens deixava amb recança. Acabava així: «Les dones van sortir del sepulcre plenes d'esglai i totes tremoloses, i no digueren res a ningú, perquè tenien por». És estrany! Ens pensem ingènuament que la joia pasqual és una alegria d'exaltació, desenfrenada per la inconsciència, a l'estil del que fa la gent quan els toca la rifa de Nadal, que destapen cava i el fan rajar com un sortidor damunt seu. No! Sant Marc sabia molt bé que la joia de Pasqua no es pot improvisar. Cal abans tota una pedagogia. La pedagogia de la por i de l'esperança per desfer el camí de Galilea i retrobar-se amb Jesús. Com l'introit de la missa del dia de Pasqua, escrit en el mode 4t, que és d'una joia serena, tendra i continguda, no d'una joia a crits, sense aturador. La joia de Pasqua és la joia serena de l'esperança, com la pluja d'aquests dies, que va amarant la terra i les plantes, i les fa resplendir com noves sota els raigs puríssims del sol primaveral.

Maria Magdalena ens és mestra d'aquesta esperança amb el seu plor i la seva recerca de l'Estimat, aquest seu Déu Jesucrist Hortolà —com el bon Déu Hortolà del primer paradís— que juga a fet i amagar amb la seva criatura per tal de suscitar en ella el desig i la font del desig. «Adam, on ets! Moisès, Moisès! Samuel, Samuel! Maria!». I el «Rabbuni» de Maria esclata com la resposta al neguit de l'Antiga Aliança que cerca l'Estimat, aquell que és «com un pomer entre els arbres del bosc, el fruit del qual és dolç al paladar», perquè és el fruit de la vida retrobada que la serp ja no podrà enverinar. «Que n'ets, de bella, estimada meva, que n'ets, de bella! —li diu Jesús— Els teus ulls són coloms». Maria li contesta: «Que n'ets, de bell, estimat meu, que n'ets, de fascinant! Com verdeja el nostre llit!». Crist ha ressuscitat, Crist, la nostra esperança. I va davant nostre a Galilea! Posem-nos doncs, en camí, que és Pasqua, al·leluia!

12 d’abril del 2009

DIUMENGE DE PASQUA: LA RESURRECCIÓ DEL SENYOR / Missa del dia

Homilia predicada pel P. Lluc Torcal, prior de Poblet
Ac 10, 34a. 37-43; Sl 117; Col 3, 1-4; Jn 20,1-9

Oh tots, els assedegats, veniu a l'aigua

I la llum de Crist ens ve gràcies a l'aigua, l'aigua del baptisme.

No hauríem de deixar passar per alt, com el designi diví fa passar la seva salvació a través dels elements materials, creats directament per ell o elaborats per l'home: ho vèiem dijous, amb el pa i el vi; podríem recordar també ara els sants olis que el bisbe va beneir durant la celebració de la missa crismal; centrem-nos, però, en l'aigua beneïda aquesta nit i aspergida també avui en memòria del baptisme, per mirar de comprendre una mica millor l'economia de la nostra salvació. I és que és a través del bany regenerador en les aigües beneïdes la nit de Pasqua que ens fem em capaços de rebre la llum de Crist.

En efecte, ahir, durant la vetlla, celebrant reunits l'obra meravellosa de la creació i la meravella encara més gran de la redempció, vam demanar a Déu que es dignés beneir l'aigua; aquella aigua que Déu havia creat per fecundar la terra, per confortar el nostre cos amb la frescor i la netedat; aquella aigua que Déu havia fet instrument de misericòrdia quan alliberà de l'esclavitud el seu poble i amb la que Déu li calmà la set al desert; aquella aigua, encara, amb què Crist renovà la nostra naturalesa pecadora santificant-la en el seu baptisme en el Jordà. Com n'és de gran la cura que Déu mateix té dels seus propis dons: l'aigua, que ja era bona quan Déu la creà, que l'havia feta tant saludable, ara és santificada per convertir-se en font de santificació. La crea, i creant-la la fa bona; la santifica i santificant-la, la renova; la crea per fecundar; la santifica, per renovar i així es veu com l'aigua ha estat associada des de sempre al designi que Déu tenia amagat en favor dels homes.

Sense aigua no hi ha vida: prou ho sabem que la bellesa del nostre planeta no seria tan imponent sense aquest do meravellós; sense aigua tampoc no hi ha renovació: l'home no podria arribar a resplendir amb la bellesa de Crist, si mitjançant l'aigua del baptisme, no fos introduït en el mateix cor de la vida trinitària. Pocs seran, doncs, els esforços que farem per mantenir viva l'aigua; per tal que pugui arribar a tothom; per tal que pugui continuar regant els nostres camps i els nostres boscos, per tal que flueixi pura rius avall! I és que, sense aigua viva, no hi podrà haver aigua viva en el nostre cor.

Germans, la cura de Déu pel do de l'aigua, una cura que ens interpel·la a mantenir, va alhora acompanyada d'una pedagogia del tot divina. Trobem escrit en l'Escriptura: Oh tots, els assedegats, veniu a l'aigua. Déu dóna la vida per l'aigua perquè quan arribi la sequedat i la set cerquem la font de l'aigua viva. No devia ser d'aquesta aigua de la que Maria Magdalena tenia set quan se n'anà al sepulcre de matí? I quan, no trobant-la, corregué desconsolada, a dir-ho a Simó Pere i als deixebles, no fou, novament, aquesta aigua capaç de fer brollar vida eterna en qui la begui, la que anaren a cercar corrent també, Pere i Joan? A tots ells els havia estat arrabassat l'espòs, l'amic, el mestre i ara sentien la seva set: de tant set, tenien la gola resseca com terrissa i la llengua se'ls encastava al paladar. Per això ara corrien al sepulcre... i allà, veieren i cregueren i entengueren el que deien les Escriptures: que Jesús havia de ressuscitar d'entre els morts. I Jesús havia ressuscitat d'entre els morts. Cregueren i no han tingut mai més set: de l'aigua viva que van rebre del Senyor en nasqueren vertaderes font d'on ha brollat vida eterna.

Per això Pere, d'aleshores ençà, no pot estar-se de predicar: "Déu el ressuscità el tercer dia, i concedí que s'aparegués, no a tot el poble, sinó a uns testimonis que, des d'abans, Déu havia escollit, és a dir, a nosaltres, que hem menjat i hem begut amb ell després que ell hagué ressuscitat d'entre els morts". Germans, nosaltres que també ens hem begut de l'aigua viva, acostem a la font tots els assedegats del nostre temps. Al·leluia!

DIUMENGE DE PASQUA: LA RESURRECCIÓ DEL SENYOR / Vetlla Pasqual en la Nit Santa

Homilia predicada pel P. Lluc Torcal, prior de Poblet
Gn 1, 1-2, 2; Sl 103; Gn 22,1-13. 15-18; Sl 15; Ex 14, 15-15,1a; Sl Ex 15, 1-6. 17-18; Is 54, 5-14; Sl 29; Is 55, 1-11; Sl Is 12, 2-6; Ba 3,9-15. 32-4, 4; Sl 18; Ez 36, 16-17a. 18-21; Sl 41; Rm 6, 3-11; Sl 117; Mc 16, 1-8

Al principi Déu havia creat la llum

Després d'aquest gran dia de repòs, com aquell dissabte que seguí a la mort del Senyor, després de la llarga espera, hem sortit tots, encara en la foscor de la nit, per vetllar. Com les dones de l'Evangeli que, carregades d'ungüents i perfums, corregueren molt de matí –després d'aquella tensa espera– cap al sepulcre del seu Senyor, aquesta nit, també nosaltres, ens hem apressat a córrer a l'encontre del Senyor. Ens hi hem apressat, tot mirant d'escurçar la nit: el foc nou ha encès la flama nova i amb ella, el producte de les abelles, la cera del ciri, ha resplendit amb l'esclat de la nova llum. Hem corregut a vetllar i ens ha il·luminat la llum nova, la llum de Crist!

Aquelles dones que corregueren ansioses, quan arribaren al sepulcre i s'adonaren que la pedra, que tant les preocupava pel camí, ja havia estat apartada, veieren astorades un jove de blanques vestidures que els anunciava el goig del triomf de la llum sobre les tenebres: "No tingueu por. El crucificat ha ressuscitat, no hi és aquí!".

Amb el jove missatger del sepulcre exultaven tots els àngels del cel; també havien d'exultar tots els ministres de Déu i les dones eren les qui els havien de comunicar la bona nova. Ei dones! Correu, doncs, què espereu? Què us frena? Què és allò que us atura? No veníeu freturoses a ungir un mort? Per què no sortiu com gaseles a anunciar als deixebles que el Senyor els va al davant a Galilea? Que no veieu que ha de sonar la trompeta victoriosa per celebrar el triomf d'un Rei tan gran? Au, au, correu! Que tota terra també s'ha d'omplir d'alegria i ha de quedar il·luminada i radiant de la claror que ve de la llum del regne etern!

I és que avui, aquesta nit, la foscor ja s'ha esvaït! Al principi Déu havia creat la llum. Que existeixi la llum, i la llum existí. I Déu veié que la llum era bona de debò. (Gn 1,1-2). I Déu l'havia separada de la foscor. Però la foscor va anar guanyant terreny fins a arribar a aquell dia, quan s'escaigué l'hora del Senyor, quan, arribat a mig dia, s'estengué per tota la terra una fosca fins a mitja tarda. Déu els havia permès la darrera victòria. Les tenebres, però, encegades amb la seva pròpia foscor, no s'adonaren que engolien aquell qui és la llum veritable, la que il·lumina tots els qui vénen al món, i així, enganyades, foren elles mateixes entenebrides i engolides. La foscor ja s'ha esvaït! I la nit, aquesta nit realment benaurada, ha unit el cel i la terra i ha fet que l'home retrobés el seu Déu i Senyor!

Nosaltres que vetllem, mentre meditàvem com Déu ha desplegat el seu designi de salvació envers els pobles i els homes, no ens n'hem adonat però ja ha succeït. Sense saber ni quan ni com, Crist, tornant d'entre els morts s'ha aparegut gloriós als homes, com el sol en dia serè. Ens ha estat donat el do de la llum nova, d'una llum millor que aquella que Déu havia creat al principi i que era bona de debò: la llum que fa les festes en el cel, la llum que és Déu mateix, la llum de Crist!

I aquelles dones... sembla que ja han sortit: però, ai l'as, han fugit espantades i de tanta por no s'atreveixen a dir res! Ai dones, què feu! Que no veieu de què ens voleu privar? Si el do de la llum nova no s'anuncia, com podrà il·luminar? No tingueu por, us ha dit l'àngel. Sortiu del vostre esglai i digueu-ho a Pere i als altres deixebles... respirem, sembla que finalment ens hagin escoltat! Escoltarem també nosaltres, cristians d'avui, germanes i germans, el clam dels homes que demà vindran perquè també a ells els arribi un dia l'anunci de la llum de Crist i puguin respondre com nosaltres: Al·leluia? Quan sortirem d'aquesta festa, guardarem closos els llavis impedint que la llum nova arribi als qui ens envolten i als qui ens seguiran? No tinguem por: Crist ens va al davant!

10 d’abril del 2009

DIVENDRES SANT: LA PASSIÓ DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Lluc Torcal, prior de Poblet
Is 52, 13-53, 12; Sl 30; He 4, 14-16; 5, 7-9; Jn 18, 1-19, 42

Veniu, fiquem fusta en el seu pa

El Senyor que va ser aclamat al crit de: "Hosanna", quan entrà solemnement a Jerusalem; el Senyor, que amb un desig vehement –quant desitjava menjar amb vosaltres!–, ens donà el seu cos i la seva sang durant el darrer sopar pasqual; avui ha hagut d'engolir l'amargor d'un pa ple de fusta. Veniu, fiquem fusta en el seu pa, diu el profeta. Al pa eucarístic del dijous, s'hi ha barrejat la fusta dels rams del diumenge. Heus ací la menja de la passió d'avui, divendres: fusta dins del pa, cosa que fa del pa un aliment amarg.

Ell sabia que les branques i els rams anunciaven més aviat el nou arbre de la creu; ell sabia que el pa del sopar pasqual, calia partir-lo i, alhora, vessar el calze. Avui, branques i pa formen un amalgama de passió. És ben bé així. Ha menjat el pa amb la fusta quan, tot i haver tret el seu poble de l'opressió d'Egipte, aquest li va preparar una creu; quan, tot i haver alimentat el seu poble amb el manà i haver-lo introduït en una terra excel·lent, aquest li va preparar una creu; quan, tot i haver plantat el seu poble com una vinya escollida, bellíssima, ha rebut en bescanvi agrassots, vinagre i una llaçada al costat. Però ell, insultat no tornava insult, turmentat, no responia amb amenaces; escopit, maltractat, vilipendiat, mofat i fet objecte de burla, s'humiliava i no obria ni tant sols la boca. En la seva passió, era com l'anyell mansoi portat a matar o l'ovella mentre l'esquilen: callava i ni tan sols obria la boca.

Davant d'aquesta serenor, davant d'aquest silenci admirable, com podem nosaltres ara, que ens anomenem cristians, seguidors del Crist, per tant, insultar un germà? Maltractar-lo? Vilipendiar-lo? Mofar-nos d'ell o burlar-nos-en? Com podem calumniar o criticar o, només, murmurar? Que volem tornar a barrejar la fusta en el pa? Ell ha portat els nostres pecats en el seu cos sobre el patíbul, perquè, nosaltres, morts als pecats, visquéssim com a justos. La fusta que li van barrejar amb el pa i la que li barregem nosaltres quan fem mal al seu cos, que són els nostres germans, el va transfigurar, però no segons aquella llum que el feu el més bell de tots els homes, sinó perdent tota bellesa i esclat, segons la forma del cuc, la forma de la repugnància que fins i tot li allunyava tota aparença humana.

Si et vénen a la boca els insults, pensa en els que rebé el teu Senyor per tu; si l'ira t'invita a maltractar, mira els cops i les bufetades que ell va rebre per tu; si la burla i el menyspreu es fan mestresses de la teva vida, contempla l'espectacle d'aquells soldats rient-se d'ell, ell que ho suportà per tu; quan la malicia aflori en el fons del teu cor, per embrutir totes les teves accions, mira el rostre ensangonat de Crist que ha patit per tu! Són els meus pecats i els teus el pes de la fusta que han ficat en el seu pa. I aquets pes l'ha encorbat tant que li ha arribat a esquinçar el cor i les entranyes i en el seu dolor ha exclamat: "Elohi, Elohi, lamà sabactani?" "Déu meu, Déu meu, per què m'heu abandonat?

El Fill de Déu, que en el seu dolor, sent l'abandó de Déu: quin gran signe d'esperança per tots aquells que trencats pel propi dolor s'allunyen de Déu; per tots aquells que davant del mal del món i del dolor dels innocents, neguen Déu; quin gran signe d'esperança per tots aquells que cercant-lo no el troben! Si el mateix Fill va experimentar l'abandó de Déu, com podem jutjar tots aquells que en la seva desesperació, que en la seva manca de sentit, s'allunyen de Déu... nosaltres que mirem de no allunyar-nos de Déu ens hem de fer propers a tots aquests per tal que amb la nostra proximitat acabin sentint l'escalf de Déu. Però per ser propers, per fer-nos proïsme, hem de ser també lleugers: lleugers de nosaltres mateixos i dels nostre egoisme; lleugers dels nostres judicis i dels nostres tancaments; lleugers de malicia per alleugerir el pes de la fusta que hem mesclat amb el pa del Senyor!

Si però, no ens en sentim de lleugers, si veiem que som dels qui afegim fusta al pa o, si algú d'entre els qui ara m'escolteu, sou potser d'aquests que es troben allunyats de Déu; tots plegats, no desesperem. El clam de Jesús sota el pes de la fusta: Déu meu, Déu meu, per què m'heu abandonat? no és l'última paraula. Abans d'expirar, Ell s'ha confiat del tot a les mans del seu Pare, ha confiat el seu alè a les seves mans. Tot s'ha complert.

És així que, com diu un autor antic, la fusta ficada en el seu pa va fer que el pa fos millor. El pa és millor perquè Ell, amb les seves ferides, ens ha guarit. La seva passió, la pèrdua de la seva aparença humana, la seva mort dalt la fusta de la creu, ens ha renovat a tots nosaltres i ha segellat per sempre l'Aliança Nova de Déu amb els homes. Perquè la creu s'ha convertit en nau de salvació per a tots. Mirem, doncs, germans de no posar més fusta en el pa de Déu, no fos cas que amb tant de pes la nau de la salvació s'enfonsés i tirés avall. Aleshores sí que hauríem de perdre tota esperança.

9 d’abril del 2009

DIJOUS SANT

Homilia predicada pel P. Lluc Torcal, prior de Poblet
Ex 12, 1-8. 11-14; Sl 115; 1Co 11,23-26; Jn 13, 1-15

No heu volgut sacrificis ni oblacions, però m'heu format un cos

No hi ha cap mena de dubte que ni el pa ni el vi tenen un origen diví. L'Escriptura ens garanteix que Déu va donar a l'home totes les herbes que fan llavor arreu de la terra i tots els arbres que donen fruit amb la seva llavor, perquè fossin el nostre aliment (Cf. Gn 1,29). En cap moment, però, ens diu que Déu donés el pa i el vi als homes. És més, el salm ens assegura que és l'home qui treu el pa de la terra i el vi que li alegra el cor, l'oli amb què s'ungeix el front i el pa que li renova les forces (Cf. Sl 103, 14-15).

Si això és així, no deixa de ser sorprenent que del blat i del raïm l'home n'hagi arribat a elaborar allò que constitueix l'aliment bàsic de tantes persones i cultures com són el pa i el vi. No deixa de ser admirable, alhora, que a l'home se li hagués ocorregut de cultivar les espigues de blat i de plantar els ceps; de moldre els grans de blat i de premsar els raïms; de coure el blat triturat i de fer fermentar el suc del raïm. Del do de Déu que són el blat i el raïm, i del do de Déu que és la intel·ligència humana, l'home n'ha elaborat, per tant, els seus aliments més bàsics i essencials: el pa que li renova les forces i el vi que li alegra el cor.

Si això és sorprenent, ho és també tota la cultura que ha anat creixent al voltant d'aquests dos elements bàsics de l'alimentació humana. El treball d'uns quants per oferir el pa i el vi a la casa de tots; el treball de tots per guanyar-nos-els i portar-los a casa; la taula familiar o d'amistat on s'apleguen els comensals per alimentar-se o per celebrar la joia d'un esdeveniment festiu... en definitiva, al llarg de la història humana, el pa i el vi han anat incorporant tota una sèrie de valors culturals i simbòlics que n'han enriquit el seu mer valor alimentari.

Fou, però, en el transcurs d'un sopar, d'una cena, ara fa uns dos mil anys, on el pa i el vi adquiriren un valor que mai ningú no hauria pogut concebre. En efecte, en la darrera cena del Senyor Jesús, aquell primer dijous sant, envoltat dels seus deixebles, ell, amb les seves mans venerables, va prendre el pa i digué: això és el meu cos; després agafà el calze, ple del fruit de la vinya, i digué: aquest és el calze de la meva sang. Què va passar?

Fixem-nos-hi bé. Déu en entrar al món, es va formar un cos. En efecte, diu la carta als hebreus, quan Crist entrà al món digué a Déu: No heu volgut sacrificis ni oblacions, però m'heu format un cos (Hb 10, 5). Certament, que Déu s'hagi encarnat per amor nostre, és un misteri admirable i digne de tot el nostre agraïment. Però el secret de la formació del cos resta –malgrat totes les tècniques de manipulació genètica– una cosa de Déu: ell és l'autor d'aquesta meravella que anomenem cos humà. Crist, però, per fer-nos més evident el seu designi d'amor per a nosaltres, la seva invariable decisió de reconduir totes les coses al Pare, l'obra de salvació i de redempció del gènere humà, ha volgut vincular aquesta mateixa obra, no només a la iniciativa divina, sinó també a la activitat humana. La manera com ha trobat de fer-ho és restant present entre nosaltres en quelcom que expressa alhora tant el do de Déu com el treball de l'home: heus ací que el pa i el vi, fruits de l'acció divina i de la humana, han esdevingut el mitjà més eminent de la presència sacramental del Senyor enmig nostre. El pa, convertit en el Cos del Senyor, i el vi, convertit en la seva Sang per l'acció de l'Esperit Sant, són el signe més clar per a nosaltres de la fidelitat de Déu al seu amor per tots els homes. L'abaixament de Déu, que es feu home per nosaltres fins a donar la vida, continua ara en el misteri del pa i del vi fets Cos i Sang del Senyor, misteri eucarístic, continuadors sacramentals d'aquella única acció salvadora del gènere humà.

Crist, escollint el pa i el vi per romandre sacramentalment present entre nosaltres, assumí tots aquells valors que el pa i el vi havien anat incorporant. Per això, el pa i el vi eucarístics són vertader aliment de vida eterna, ens donen, de fet, la vida nova del Crist, aquella vida que mai no s'acaba; per això, també el pa i el vi eucarístics són el sagrament per excel·lència de la caritat humana i del servei: pa i vi compartits durant la cena, pa i vi elaborats per l'acció conjunta de molts homes; pa i vi que impliquen, per tant, la solidaritat humana; per això també, el pa i el vi del banquet eucarístic, profetitzen el cel nou i la terra nova; per això encara, el pa partit i el vi vessat, són el sagrament de l'amor que es dóna fins al do de si mateix; i, finalment, esdevenen també el vehicle per excel·lència de l'acció de gràcies per les meravelles que Déu fa entre nosaltres.

Si, doncs, combreguem d'aquest pa i d'aquest vi, sagrament de la caritat divina, com podem desentendre'ns del nostre germà? Com el podem jutjar o menysprear o mirar de trepitjar? Com podem deixar sense menjar el famolenc que truca a les nostres portes? Com podem deixar de donar-nos fent-nos proïsme dels altres, de les seves necessitats? Si anem cada dia a alimentar-nos d'aquell ha donat la seva vida per nosaltres i ha deixat d'aquest do un sagrament tant admirable, com podem deixar de servir els altres?

Una darrera consideració: tinguem present que Crist es fa present en el pa i en el vi. No ha escollit productes superflus de l'alimentació humana, sinó aquells que en constitueixen el nucli bàsic. Si anem a combregar d'aquest Cos i d'aquesta Sang, com podem, doncs, permetre que manquin als nostres germans els productes més essencials de l'alimentació humana? No clama al cel que avui els cereals més bàsics per a viure es vegin gravats de preus tant alts que els fan privatius de la major part dels homes que conviuen amb nosaltres? Els aliments essencials a preus d'or! La caritat de Déu, que avui celebrem i commemorem ens empeny, germans, a treballar perquè la justícia i la pau regnin a la terra; especialment per tal que no manqui entre els més necessitats allò que per dret els pertoca: el pa que li renova les forces.

No ens adonem, a més cristians com som, que la proposta redemptora de Déu envers nosaltres s'ha fet tan vulnerable que si arribés a mancar el blat i el vi, s'estroncaria la font de tota l'economia sacramental? L'elecció del pa i del vi per part de Déu, per fer-los sagrament de la seva presència, ens recorda que també nosaltres que estem celebrant aquesta eucaristia, estem cridats a fer viu amb la nostra vida aquest compromís que Déu manté amb tots els homes, especialment amb els qui es troben més mancats d'allò de més essencial per a viure.

No defraudem amb el nostre tancament i el nostre egoisme l'amor d'un Déu tan gran! Doneu-nos Senyor, el dia d'avui, el nostre pa de cada dia.

8 d’abril del 2009

DIMECRES SANT

Homilia predicada pel P. Maties Prades

¿Què hauria fet Judes si Jesús hagués estat coronat rei? ¿Per què els apòstols es van quedar adormits quan Jesús més els necessitava?: "Sento una tristor a l'ànima com per a morir-me. Quedeu-vos i vetlleu amb mi". Estimats germans, tots els qui aclamaven Jesús -"Hosanna. Beneït el qui ve en nom del Senyor"- després es van quedar muts. ¿On són ara aquells que seguien Jesús, que menjaven el seu pa, escoltaven la seva paraula, i eren guarits per Ell? ¿Què fem nosaltres davant del sofriment dels altres? ¿On som?

Davant de la passió de Jesús i davant el dolor del món, nosaltres tenim un paper i adoptem una actitud. La traïció de Judes, segurament per desengany, i les negacions de Pere, per covardia, tenen un desenllaç molt diferent: en les seves llàgrimes de penediment, Pere se sent perdonat. Tenim l'oportunitat de reflexionar sobre el que podem anomenar "el gran teatre del món" que pren formes tan variades de comèdia, drama o tragèdia. Pere va tenir temps de meditar sobre els esdeveniments d'aquells dies, que el van marcar. Segons ell, Jesús ens deixà el seu exemple perquè seguim les seves petjades: "Quan l'insultaven, no responia insultant; quan el turmentaven, no responia amb amenaces; sinó que confiava la seva causa a Aquell que judica amb justícia". Quan el negaven, el menyspreaven i l'oblidaven, perdonava. El seu amor ens atreu. La seva creu trenca les nostres reticències. Ens ensenya com hem de reaccionar davant la cruesa dels nostres combats diaris; i davant les proves inesperades de la vida: com la decepció dels amics, la indiferència de les persones que estimem, el silenci imposat. "He esperat en va qui em compadís, no trobo ningú que em consoli", diu el Salm. Germans, si ens llencem pel camí assenyalat per Jesús, correm el risc de no saber on anirem a parar. Així, perdem els papers, els nostres càlculs, les seguretats que donen alguna satisfacció. La vida cristiana, autènticament viscuda, ens fa entrar en contradicció entre allò que ha de ser i entre allò que és. Llarg procés de lluites, però també de grans alegries. Ens passa quelcom de semblant al Servent del llibre d'Isaïes. Avui hem llegit el tercer cant, on s'insisteix tant en el dolor com en la confiança: "El Senyor m'ajuda: per això no em dono per vençut".

En cada Eucaristia recuperem forces per mirar la vida amb optimisme, encara que sapiguem que les proves ens esperen en cada cantonada. Enfortits amb l'aliment espiritual, sabrem "sostenir els cansats", com diu la primera lectura. Déu actua en nosaltres respectant la nostra llibertat. Podem apartar-nos de Jesús per unes monedes, com Judes. O podem negar-lo, com Pere, però... les llàgrimes purificadores poden guarir "les ferides incurables del nostre cor", com diu el Salm, i apropar-nos a Déu. Penso que el text d'Isaïes ens suggereix l'actitud a prendre:

"Un matí i un altre, (Déu) em desvetlla l'orella, perquè escolti com un deixeble". Us escoltem, Senyor. Digueu-nos com hem de perdonar.

5 d’abril del 2009

DIUMENGE DE RAMS: LA PASSIÓ DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Lluc Torcal, prior de Poblet
Mc 11, 1-10; Is 50, 4-7; Fil 2, 6-11; Mc 14, 1-15, 47

Molts estenien els mantells pel camí i d'altres, ramatge que recollien dels camps

Tota la vida del Senyor està marcada per la seva hora: aquella hora per la qual va venir al món, aquella hora en la qual havia de donar la vida pel món. Són tants els moments de la vida de Jesús en què l'Evangeli ens assegura que encara no havia arribat la seva hora. Avui, però, avui sí que ha arribat la seva hora. Ha arribat el moment de pujar a Jerusalem, la ciutat de David, el rei, per donar-hi la vida. Per això, la pujada a Jerusalem, des de Bet-Fagué i Bet-Hània —com ens narra l'Evangeli que hem escoltat abans de la processó—, es converteix en epifania de la seva missió: "Hosanna. Beneït el qui ve en nom del Senyor". El camí de Jerusalem ens manifesta el sentit de la missió d'aquell que ve en nom del Senyor, del mateix Fill de Déu: entra a Jerusalem per dur a compliment l'obra de la seva encarnació. Per això, també, la seva entrada a Jerusalem, és acompanyada d'una manifestació tant serena i clara de la seva autoritat: "Aneu al poble d'aquí al davant,... digueu-li que el Senyor l'ha de menester...". Per això, encara, la seva pujada a Jerusalem, fou preanunciada profèticament: "Beneït el regne del nostre pare David, que està a punt d'arribar". Per això, finalment, la seva entrada a Jerusalem dalt del pollí guarnit, fou aclamada per la multitud que estenien els mantells pel camí i el ramatge que recollien dels camps, al crit de: "Hosanna", Déu salva!

Però el camí de Jesús, el Salvador, no acabà a les portes de Jerusalem, sinó a fora de la ciutat, després d'haver passat, però, pel seu bell mig. La multitud que l'aclamà un dia a les portes amb ramatge recollit dels camps, més tard, al centre de la ciutat —al palau del gran sacerdot i al pretori de Pilat—, li preparà, potser dels mateixos arbres d'on havia tret aquells rams, una creu. La multitud que durant la pujada a Jerusalem l'acompanyà un dia al crit de: "Hosanna", l'empenyia una altre dia vers l'indret del Gólgota, el lloc de la Calavera, per crucificar-lo, segurament cridant: "crucifiqueu-lo". I, de fet, hi ha una relació entre un crit (Crucifiqueu-lo, la creu) i l'altre (Hosanna, la salvació).

En efecte, Déu —ens diu el llibre del Gènesi— havia fet néixer de la terra fèrtil tota mena d'arbres que fan goig de veure i donen fruits saborosos. Déu havia creat els arbres per embellir la vida dels homes i donar-los aliment. Els homes els hem fet servir per millorar la nostra vida, però també per fer-nos mal. Un bastó tant ens ha servit per ajudar a caminar un ancià com per atonyinar un germà. Quan Crist va venir al món, plorà i sanglotà dins l'estretor de la fusta d'un pessebre; quan va entrar a Jerusalem, el ramatge estès li va fer de passadís; quan, en canvi, arribà la seva hora, passà d'aquest món al Pare clavat en la fusta d'una creu. L'arbre que havia de servir per embellir la vida de l'home, s'havia convertit en instrument de tortura i de suplici, en un instrument de mort. Si almenys aquest arbre —la creu— hagués vinclat les seves rames, hagués ablanit la seva fusta, hagués endolcit la rigidesa que li havia donat la natura, hagués sostingut suament els membres d'aquell que hi penjava... però, no havia de ser així perquè al jardí del que fórem expulsats hi havia una arbre de la vida i un arbre del coneixement del bé i del mal: arbres, els fruits dels quals ens haurien estat donats si nosaltres desobedients no els haguéssim pres per dany nostre. No havia de ser, doncs, així perquè calia que la creu esdevingués la regeneració del nou arbre de la vida i, alhora, del nou arbre del coneixement del bé i del mal. Déu canvià, per amor a nosaltres, aquella situació desgraciada i la creu, d'instrument de tortura i de mort, es convertí, gràcies a la generositat d'aquell que l'acceptà, en nau de salvació. Déu vencé l'enginy astut del maligne i sabé treure el remei d'on l'enemic ens ferí.

És cert que la salvació ens arribà en plenitud, quan arribà la seva hora, aquella seva hora quan Crist, abandonant fins i tot les darreres resistències, es lliurà serenament a la mort; ja des d'abans de crear el món, però, Déu havia predestinat el seu Fill a ser el nostre salvador. Per això, ara, a la fi dels temps, quan l'hora del Senyor ja s'ha acomplert, Déu l'ha manifestat a favor nostre (Cf. 1Pe, 1, 20).

També nosaltres avui, després del camí quaresmal de preparació per a la celebració de l'hora de Jesús, ens hem posat a caminar darrera de Jesús, portant també els nostres rams, que hem trobat al peu del camí, i cantant: "Glòria, lloança i honor a vós, Rei, Crist, redemptor" i "Hosanna a dalt del cel". Hem acompanyat amb alegria el nostre Rei que ens salva per tal que, seguint-lo, fent-nos deixebles seus, arribem també nosaltres, no a aquella Jerusalem que passa com una ombra i que mata els profetes, sinó a la Jerusalem eterna, la ciutat santa que, venint de Déu, baixarà del cel abillada com una núvia per al seu espòs. El camí de Jesús cap a Jerusalem ens ensenya el nostre camí de seguiment humil del Senyor. Mirem, doncs, de seguir-lo humilment tot brandant no ja rams d'olivera sinó les armes de la justícia i de la pau!

3 d’abril del 2009

DIVENDRES V DE QUARESMA

Homilia predicada pel P. Francesc Tulla

L'intent d'apedregar Jesús (lectura 2=evangeli) serveix com a preludi a la Passió, el qual caràcter redemptor fa ressaltar l'escriptura, en dir: "les seves ferides ens curaven" (antífona 2; 1 Pe 2, 24). Jesús tanmateix dóna compte del seu sofriment en el cant d'entrada i en la primera lectura, quan diu: "Compadiu-vos de mi, Senyor, i deslliureu-me dels enemics que em persegueixen" (antífona 1; salm 30, 10), però també mostra la seva confiança, en dir: "el Senyor em fa costat... els qui em persegueixen cauran" (lectura 1).

La primera lectura ha estat un fragment del profeta Jeremies [20, 10-13], que és el tema del "just perseguit", però sostingut per Déu en els seus sofriments, i que en això profetitza a Jesús en la seva "passió". I és que les persecucions contra el profeta són nombroses i hom vol la seva mort. Profundament marcat per aquest destí, Jeremies, el primer que digué a Déu de "tu", es gira a Jahvè per a confiar-se-li i demanar revenja. Això ens val per algunes imatges del retrat del "servent sofrent", com són el tema del complot i el de l'anyell conduït a l'escorxador. I en aquest fragment d'avui l'estil és encara més el de les "confessions", posant de manifest a quina profunditat el profeta ha viscut la seva relació personal amb Déu.

El salm responsorial ha estat el salm 17, el qual títol és "el Senyor m'ha salvat, perquè m'estima". I és que salvat pel Senyor d'un gran perill, el salmista proclama el seu reconeixement a Déu que no abandona mai el seus i els dóna una força incomparable, perquè "res no és impossible a Déu" [Lluc 1, 37].

El fragment evangèlic d'avui era de sant Joan [10, 31-42], el qual encapçalament era "que van intentar agafar Jesús, però se'ls escapà de les mans". I és que, davant els seus adversaris, disposats a fer-lo perdre, Jesús afirma ben palesament la seva filiació divina, ja que Ell és aquell a qui el Pare consagrà i envià al món; i el Pare està en Ell i Ell en el Pare. Durant la controvèrsia, però Jesús empra tots els recursos per a encaminar els seus adversaris vers el misteri de la seva persona. I no li queda res més que l'humor (versets 32. 34-46) per a subratllar tota la distància que el separa de les argúcies i de la incredulitat dels seus contradictors.
I acabem amb la col·lecta d'aquesta missa, que ens ha fet demanar al "Senyor que perdoni les culpes del seu poble, i per la seva benignitat, ens desfaci dels lligams pecaminosos que hem contret a causa de la nostra feblesa". Amén.

1 d’abril del 2009

DIMECRES V DE QUARESMA

Homilia predicada per fra Lluís Solà
Dn 3, 14-20. 91-92. 95; Sl Dn 3, 52. 53. 54. 55. 56; Jn 8, 31-42

«Em passa una cosa estranya: no puc sentir cap pena per la meva sort. Una alegria interna, intensa, forta m'envaeix tot. Voldria fer-te una carta trista de despedida, però no puc. Tot estic envoltat d'idees alegres com un pressentiment de la Glòria». Ho escrivia a la seva promesa el beat Francesc Castelló, màrtir, poques hores abans de morir, el setembre de l'any 1936. I un altre condemnat a mort, tres anys després, l'octubre de 1939, també poques hores abans de morir afusellat, escrivia a la seva esposa i als seus fills: «Estimeu-vos molt, tant com jo us estimo… Seguiu les pràctiques que Crist ens ha ensenyat, no feu cap mal a ningú i feu tant de bé com pugueu… La meva resposta al mal que m'han fet, resposta que ha de ser la vostra, és aquesta: Perdó!» Dos testimonis de dues persones que van conquerir l'autèntica llibertat dels fills de Déu, aquella llibertat que es troba solament en la recerca humil i coratjosa de la Veritat.

El camí Quaresmal que enfila ja la darrera pujada ha estat sobretot una invitació a conquerir aquesta llibertat. Llibertat en la vida personal, en la vida política i social, en la vida de comunitat, en la vida de l'església. Llibertat com a recerca apassionada de la Veritat en Crist. I són els testimonis, els màrtirs, com els dos que us he proposat, els qui ens guien en aquest camí, en tant que en ells es reprodueix l'únic testimoni de Crist. En tots tres hi ha un element comú: l'acceptació lliure de la mort com un servei a la veritat. La veritat, fora d'aquesta dimensió del servei, esdevindria fonamentalisme fanàtic. Solament la veritat cercada i viscuda com un servei és font de llibertat i de creixement. No és fàcil, ni és cosa d'un dia, el compromís per la veritat. Primer cal desemmascarar tots els rostres de la mentida, dins nostre i en els altres, també en l'església. I amb quin criteri? Ens el dóna Jesús mateix: l'amor: «Si Déu fos el vostre pare, m'estimaríeu a mi». És estimant, pel camí del servei, que descobrim el rostre de la Veritat, en Crist, i és estimant que creixem com a persones en la veritable llibertat de fills estimats de Déu, el nostre Pare.

Ja ara, el pa que partim i la copa que repartim, ens són un pressentiment, i molt més que un pressentiment, de la perfecta alegria i la llibertat veritable. Glòria i lloança per sempre, amén!