Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Ac 2, 1-11; Sl 103, 1.24. 29-31. 34; 1Co 12, 3-7. 12-13; Jn 20, 19-23
Els sorprengué de cop, i no arribaren a cridar: tanqueu les finestres!, perquè el vent va ser impetuós, fort, ja que ens diu la lectura dels Fets que és sentit fins i tot pels qui es trobaven a Jerusalem amb motiu de la festa. Els deixebles podien haver cridat: tanqueu les finestres!, ja que encara no associaven aquest vent impetuós amb el buf de l'Esperit. A més estaven dominats per la por als jueus.
I continua dient-nos la Paraula: tots quedaren plens de l'Esperit Sant i començaren a expressar-se en diversos llenguatges tal com l'Esperit els concedia de parlar. Primera escola d'idiomes amb classes simultànies de diverses llengües. Un assaig per al que vindrà després, que facilitarà que gent de la més diversa procedència entengui els apòstols.
No estava clar tot aquest misteri d'Esperit, ni tan sols per als mateixos deixebles del Senyor a qui deien pocs dies abans, en el moment de la seva Ascensió: És ara quan restablireu el regne?
Bé, és veritat, com diu l'evangeli, que Jesús es presenta al mig d'ells amb les portes tancades i els diu: pau a vosaltres, com el Pare m'ha enviat a mi també us envio jo a vosaltres, rebeu l'Esperit Sant. Però això havia de ser com un primer assaig de la lliçó de l'Esperit, com el nen que va lletrejant les primeres lletres, però que no arriba a llegir, d'una tirada, tota una frase sencera, i menys a escriure-la. La força i la plenitud de l'Esperit vindran poc després, significats en aquest vent que res ni ningú no pot dominar, quan bufa.
Aquí, en aquest tema de l'Esperit, hi ha una lliçó clau, i prèvia, que sembla varen aprendre els deixebles quan els veiem afanyar-se a romandre tots junts en l'escolta, i en la pregària: perquè l'Esperit es dóna per al bé comú.
Jo diria que aquest temps d'escolta i pregària conjunta en el Cenacle, és un temps de veritable lectio. Però no d'una lectio feta a partir d'un text escrit, com podem fer nosaltres ara. Sinó a partir d'allò escrit en el cor de cadascun d'ells, que havien anat guardant els ensenyaments del Mestre, les seves paraules, els seus gestos, les seves curacions, la seva manera de fer el bé... I tot aprenent el fet que Jesús havia vingut per al bé dels altres, per al bé comú, perquè tinguessin vida. I vida a desdir. Van recordant i van comentant, i van fent més i més profunda la nostàlgia d'aquell Jesús que els havia obert el cor d'un Déu amor, que parla, per mitjà del seu Esperit, quan vol i com vol, i on vol i a qui vol... però sempre amb una paraula distinta per a cadascú dels qui escolten. Sempre amb una paraula personal per al cor de cadascun dels seus amics.
Per això es comprèn que unes llengües de foc davallin i es posin sobre cadascun d'ells. I també que comencin a parlar en llengües estrangeres, segons els suggeria l'Esperit. No serà estrany que, després, els qui vénen de pertot de Jerusalem, tots aquells nadius de diferents pobles que havien vingut a Jerusalem a la festa, els sentin proclamar les meravelles de Déu en la seva pròpia llengua.
Serà veritat que l'Esperit Sant és el gran desconegut en la vida de l'Església? Serà veritat que necessitaríem unes quantes hores o setmanes de Cenacle, per aprendre idiomes? L'idioma diví. Per aprendre la Paraula de Déu que ens permeti dir la paraula que necessita escoltar aquell home o aquella dona que m'escolta, sigui quin sigui el seu idioma o el seu país d'origen.
Podem dir: Jesús és Senyor. No obstant això, n'estem segurs que se'ns entén quan fem aquesta afirmació de fe? N'estic ben segur que, fins i tot en la meva pròpia comunitat, quan dic, si és que m'hi atreveixo, Jesús és el Senyor, m'entenen? Entenen la meva llengua?
Hi ha diversitat de dons, de serveis, de funcions... Però per a cadascuna d'aquestes coses l'Esperit té el seu propi llenguatge: l'amor, el goig, la pau, bondat, alegria...
Però no sé si ho tenim prou clar que tot això, tots aquests dons i serveis... sempre miren al bé comú. O potser estem vivint tot això del bé comú a nivell de mínims. Llavors, difícilment podem sentir i viure el plaer de sentir-nos duts pel vent fort de l'Esperit. La vida de l'Esperit mai no es pot viure plenament en el sentit, o en el camí, sota una llei de mínims.
O potser ens calen més hores de Cenacle para aprendre el llenguatge de l'Esperit. Hi ha un text molt bell de sant Bernat que parla als monjos sobre el monestir com un Cenacle, una escola de l'Esperit. Escriu així: Quin goig tinc en comprovar que vosaltres assistiu a aquesta escola, l'escola de l'Esperit! Hi apreneu la bondat, la disciplina i la saviesa, i podeu afirmar amb el sant profeta: «Sóc més docte que tots els meus mestres». Per què? «Perquè observo els seus manaments».
I això fins a saber la llengua que ens suggereix l'Esperit a cadascun de nosaltres, i aprendre així a proclamar les meravelles de Déu als pobles i nacions que vénen a celebrar la festa.
Feliç el qui gaudeix de la intimitat de l'Esperit Sant i pot comprendre aquell triple esperit que enaltia el salmista: «No em llanceu lluny de ls vostra presència, no em prengueu el vostre esperit sant. Oh Déu, creeu en mi un cor ben pur, feu renéixer en mi un esperit ferm. Tornaeu-me el goig de la vostra salvació, que em sostingui un esperit magnànim (Sl 50, 13) (sant Bernat).
Veniu, oh Sant Esperit,
des del cel al nostre pit
amb un raig de llum divina.
Pare dels pobres, veniu,
deu-nos els dons que teniu,
oh Sol que el cor il·lumina.
Vós sou el consolador
de l'ànima Habitador,
i dolcíssim refrigeri.
31 de maig del 2009
28 de maig del 2009
DIJOUS VII DE PASQUA
Homilia predicada pel P. Francesc Tulla
La gràcia que demanem a Déu "confiadament" (antífona d'entrada) és el do de l'Esperit Sant que Jesús va prometre als seus deixebles abans d'anar-se'n (antífona de comunió). L'Esperit, que és el vincle d'unió entre el Pare i el Fill, és així mateix qui ens uneix amb el Pare i amb el Fill. Per procedir del Déu creador, és l'únic que pot crear-nos de nou i ens pot fer "pensar tal com us és plaent" (col·lecta). Però, com sigui que l'Esperit Sant és l'envia't del Fill, Crist és doncs qui ens disposa per a la seva vinguda. I ho fa mitjançant l'Eucaristia, obrint-nos a "viure en plenitud" "perquè puguem arribar a fruir plenament dels dons de l'Esperit" (postcomuni).
El fragment de la primera lectura ha estat tret dels Fets dels Apòstols [22, 30; 23, 6-11] i l'accent s'ha de posar en la frase del Senyor adreçada a Pau, dient-li –per l'èxit obtingut- que "també a Roma haurà de donar testimoni de mi" [d'Ell]. En efecte, Pau, un cop a Jerusalem, compareix davant el Sanedrí i es defensa i no tem gens de fer enfrontar fariseus i saduceus, uns amb els altres, com ho havia fet el mateix Jesús [Mateu 22, 23-46]. I és que Lluc té la preocupació de demostrar fins a quin punt Pau reviu, per part seva, la passió de Crist. Així, el jutge dels darrers temps ja havia estat reclutat d'entre els acusats!
Com a salm responsorial ha estat escollit el 15, que és el d'escollir "la millor part". De cara a aquells que cerquen el benestar en els déus falsos, el salmista expressa la seva confiança absoluta i fa el do de si mateix a aquell que dóna la vida, a aquell que no deixarà pas caure els seus fidels en la mort eterna. Sant Pere n'ha fet una profecia de la Resurrecció en dir que "Déu no l'havia abandonat enmig dels morts ni havia deixat que es corrompés el seu cos" [Fets dels Apòstols 2, 31].
El fragment de l'evangeli ha estat tret de sant Joan [17, 20-26], on Jesús expressa el seu desig de "que siguin plenament u". I és que associats a la glòria de Crist [verset 22] i arrelats per Ell en l'amor que ve del Pare [26], els cristians són cridats a edificar la unitat de la humanitat amb el model i la prolongació de la unitat que regna entre el Pare i el Fill, que és una unitat de participació i de comunió, fet d'obertura total de l'un a l'altre –"vós en mi jo en vós"- i no d'uniformitat. Essent els artífexs de la veritable unitat és com donaran testimoniatge de Crist, manifestant, després d'haver-lo reconegut ells mateixos [25], que Crist és ben bé l'Envia't del Pare [21-23].
I acabem demanant al Senyor que "ens faci viure d'acord amb la seva voluntat" [col·lecta]. Amén. Al·leluia.
La gràcia que demanem a Déu "confiadament" (antífona d'entrada) és el do de l'Esperit Sant que Jesús va prometre als seus deixebles abans d'anar-se'n (antífona de comunió). L'Esperit, que és el vincle d'unió entre el Pare i el Fill, és així mateix qui ens uneix amb el Pare i amb el Fill. Per procedir del Déu creador, és l'únic que pot crear-nos de nou i ens pot fer "pensar tal com us és plaent" (col·lecta). Però, com sigui que l'Esperit Sant és l'envia't del Fill, Crist és doncs qui ens disposa per a la seva vinguda. I ho fa mitjançant l'Eucaristia, obrint-nos a "viure en plenitud" "perquè puguem arribar a fruir plenament dels dons de l'Esperit" (postcomuni).
El fragment de la primera lectura ha estat tret dels Fets dels Apòstols [22, 30; 23, 6-11] i l'accent s'ha de posar en la frase del Senyor adreçada a Pau, dient-li –per l'èxit obtingut- que "també a Roma haurà de donar testimoni de mi" [d'Ell]. En efecte, Pau, un cop a Jerusalem, compareix davant el Sanedrí i es defensa i no tem gens de fer enfrontar fariseus i saduceus, uns amb els altres, com ho havia fet el mateix Jesús [Mateu 22, 23-46]. I és que Lluc té la preocupació de demostrar fins a quin punt Pau reviu, per part seva, la passió de Crist. Així, el jutge dels darrers temps ja havia estat reclutat d'entre els acusats!
Com a salm responsorial ha estat escollit el 15, que és el d'escollir "la millor part". De cara a aquells que cerquen el benestar en els déus falsos, el salmista expressa la seva confiança absoluta i fa el do de si mateix a aquell que dóna la vida, a aquell que no deixarà pas caure els seus fidels en la mort eterna. Sant Pere n'ha fet una profecia de la Resurrecció en dir que "Déu no l'havia abandonat enmig dels morts ni havia deixat que es corrompés el seu cos" [Fets dels Apòstols 2, 31].
El fragment de l'evangeli ha estat tret de sant Joan [17, 20-26], on Jesús expressa el seu desig de "que siguin plenament u". I és que associats a la glòria de Crist [verset 22] i arrelats per Ell en l'amor que ve del Pare [26], els cristians són cridats a edificar la unitat de la humanitat amb el model i la prolongació de la unitat que regna entre el Pare i el Fill, que és una unitat de participació i de comunió, fet d'obertura total de l'un a l'altre –"vós en mi jo en vós"- i no d'uniformitat. Essent els artífexs de la veritable unitat és com donaran testimoniatge de Crist, manifestant, després d'haver-lo reconegut ells mateixos [25], que Crist és ben bé l'Envia't del Pare [21-23].
I acabem demanant al Senyor que "ens faci viure d'acord amb la seva voluntat" [col·lecta]. Amén. Al·leluia.
27 de maig del 2009
DIMECRES VII DE PASQUA
Homilia predicada pel P. Lluc Torcal, prior de Poblet
Ac 20, 28-38; Jn 17, 11b-19
Consagreu-los en la veritat
La litúrgia eucarística d'avui, ens fa meditar sobre les paraules de comiat tant de Pau als preveres de la comunitat d'Efes com de Jesucrist als seus deixebles. Dos discursos de comiat que a distàncies miren cap al traspàs d'aquest món. Es tracta, doncs, de dos comiats definitius. En ambdós, però, el protagonista principal entorn del qual gira el discurs és el do de l'Esperit Sant: són dos comiats, l'un certament paradigmàtic, el de Crist, l'altre a imitació del primer, el de Pau, on els qui marxen no deixen orfes els qui es queden sinó que deixen pas a la presència de l'Esperit Sant i a la seva acció santificadora. Pau exhorta els preveres d'Efes, als quals és l'Esperit mateix qui els ha encarregat de pasturar la comunitat de Déu, a vetllar e i els confia a Déu i a la seva paraula; Crist prega al Pare perquè mantingui units els deixebles que Ell mateix li ha donat i li demana que els consagri en la veritat perquè enviats al món com ell mateix hi fou enviat, siguin preservats del maligne.
Confiar algú a Déu o consagrar-lo en la veritat equival a deixar-lo sota l'alè vivificador de l'Esperit. És l'Esperit qui en aquests moments, en aquest temps post-pasqual, pren el rol fonamental de l'acció trinitària entre els homes, renovant totes les coses en el Crist. És al seu guiatge que Pau demana que estiguin alerta els efesins; és Ell qui edifica la comunitat d'aquells qui ja han estat santificats; és a través de l'Esperit que el Pare guarda la comunitat de deixebles del seu Fill, d'aquells qui romanent encara en el món, no són del món.
És per això que, ara com aleshores, convé estar ben atent a les inspiracions de l'Esperit en nosaltres: ja que és Ell també qui avui ens ha congregat per tal que visquem dedicats a Déu amb tot el cor i restem units en la concòrdia de les voluntats. Veniu Esperit Sant! Al·leluia!
Ac 20, 28-38; Jn 17, 11b-19
Consagreu-los en la veritat
La litúrgia eucarística d'avui, ens fa meditar sobre les paraules de comiat tant de Pau als preveres de la comunitat d'Efes com de Jesucrist als seus deixebles. Dos discursos de comiat que a distàncies miren cap al traspàs d'aquest món. Es tracta, doncs, de dos comiats definitius. En ambdós, però, el protagonista principal entorn del qual gira el discurs és el do de l'Esperit Sant: són dos comiats, l'un certament paradigmàtic, el de Crist, l'altre a imitació del primer, el de Pau, on els qui marxen no deixen orfes els qui es queden sinó que deixen pas a la presència de l'Esperit Sant i a la seva acció santificadora. Pau exhorta els preveres d'Efes, als quals és l'Esperit mateix qui els ha encarregat de pasturar la comunitat de Déu, a vetllar e i els confia a Déu i a la seva paraula; Crist prega al Pare perquè mantingui units els deixebles que Ell mateix li ha donat i li demana que els consagri en la veritat perquè enviats al món com ell mateix hi fou enviat, siguin preservats del maligne.
Confiar algú a Déu o consagrar-lo en la veritat equival a deixar-lo sota l'alè vivificador de l'Esperit. És l'Esperit qui en aquests moments, en aquest temps post-pasqual, pren el rol fonamental de l'acció trinitària entre els homes, renovant totes les coses en el Crist. És al seu guiatge que Pau demana que estiguin alerta els efesins; és Ell qui edifica la comunitat d'aquells qui ja han estat santificats; és a través de l'Esperit que el Pare guarda la comunitat de deixebles del seu Fill, d'aquells qui romanent encara en el món, no són del món.
És per això que, ara com aleshores, convé estar ben atent a les inspiracions de l'Esperit en nosaltres: ja que és Ell també qui avui ens ha congregat per tal que visquem dedicats a Déu amb tot el cor i restem units en la concòrdia de les voluntats. Veniu Esperit Sant! Al·leluia!
24 de maig del 2009
L'ASCENSIÓ DEL SENYOR
Homilia pronunciada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Ac 1, 1-11; Sl 46, 2-3. 6-9; Ef 1, 17-23; Mc 16, 15-20
Escena primera:
Homes de Galilea, ¿per què us esteu mirant al cel? Aquest Jesús que ha estat endut d'entre vosaltres cap al cel, tornarà de la manera com vosaltres acabeu de contemplar que se n'anava al cel.
Escena segona:
Aneu per tot el món i prediqueu a tothom la Bona Nova de l'Evangeli. Els qui creuran i es faran batejar, se salvaran… Ells se n'anaren a predicar pertot arreu…
En quina d'aquestes escenes et situes?
Avui, amb la solemnitat de l'Ascensió, Crist és glorificat, Crist ens precedeix a la glòria. La seva ascensió és la nostra victòria, l'esperança de la nostra glorificació. És aquest el missatge que ens ofereix la festa, com escriu amb gran bellesa sant Bernat: El Senyor dels cels envaeix amb la seva divina energia tot l'univers. Ha escampat la boira de la seva fragilitat humana, i la inunda d'esplendor. El Sol està en el seu zenit, abrasa i impera. El seu foc cau a borbollons sobre la terra: res es lliura de la seva calor (Salm 18, 7). La Saviesa de Déu ha retornat al país de la saviesa; allí tots comprenen i busquen el bé. Tenen una intel·ligència finíssima i un afecte rapidíssim per a acollir la seva paraula.
Però de moment es queden mirant al cel. Encara no són conscients que Jesús amb la seva resurrecció ha trencat tots els motlles. I ells, els seus deixebles, segueixen tancats en els seus: és ara que restablireu la reialesa d'Israel?
Nosaltres potser podem estar en la primera escena. Mirant el bell blau del cel. Hi ha molts cristians que miren al cel, i també hi ha monjos mirant al cel. Contemplant no el cel on hi ha Déu, sinó el núvol damunt el qual és endut aquest Déu. Necessitem ser conscients que el Senyor ha trencat els motlles, i el Sol que arriba al seu zenit cau com foc sobre la terra, sobre aquesta terra pobra de saviesa. Necessitem del foc de Jesús. Per a situar-nos en la segona escena. Per a ser anunciadors de la Bona Notícia de Jesús Ressuscitat. Anunciadors d'un evangeli que trenca tots els motlles, anunciant una saviesa nova. La saviesa d'un home nou, d'una humanitat nova, que no arriben encara a ser una realitat.
I això ens porta l'exigència, com diu Bernat, de purificar l'enteniment i l'afecte. Tenim l'enteniment tèrbol i l'afecte molt brut i tacat.
Tenim necessitat dels dons espirituals d'una comprensió profunda. Aquest és el viu desig de Pau per als efesis, i per a nosaltres. Tenim necessitat de conèixer, però un coneixement del cor, de l'esperança a la qual ens crida. Tenim necessitat de saber que aquest Déu no se n'ha anat, sinó que ha trencat els motlles i roman entre nosaltres de manera diferent. Per això Pau desitja que coneguem la grandesa del poder que obra en nosaltres, l'eficàcia de la força d'aquest Déu, que duu a la plenitud de la seva dreta Jesús, i que també desitja dur-nos-hi a nosaltres.
Però necessitem de purificació per a no quedar-nos mirant al cel. Homes i dones...?
Crist és qui ens dona la llum a l'enteniment, i l'Esperit Sant purifica l'afecte. Necessitem purificar l'enteniment per a conèixer i l'afecte per a estimar. Aquesta llum, aquesta purificació ens ve de Crist i del seu Esperit. Ja tenim una certa llum. Sant Bernat diu que el nostre enteniment ja està il·luminat. Però no l'acompanya l'afecte, que necessita d'una forta purificació.
Escriurà Bernat: Coneixeu el bé, el camí a seguir, i com heu de caminar. Però la voluntat no és la mateixa en tots. Alguns caminen, corren i volen en tots els exercicis d'aquest camí i d'aquesta vida: les vigílies se'ls fan breus, els menjars saborosos i el pa excel·lent, els treballs suportables i agradables. Altres, tot el contrari: tenen un cor tan àrid i un afecte tan pertinaç que res d'això no els atreu. Són tan pobres i miserables que únicament els mou el temor de l'infern. Comparteixen totes les misèries, però no les alegries. (St. Bernat, Sermó 3 sobre l'Ascensió)
Succeeix que no veuen el Crist. Estan mirant al cel, el pas dels núvols... No veuen aquest Crist que es retira per a trencar els motlles i convidar-nos a obrir-nos a la llum del Senyor que ens vol com a instruments d'una publicació, la de la seva bona notícia que vol fer un home nou i una humanitat nova. Però per a ser instruments d'aquesta bona notícia necessitem tenir experiència de la grandesa del poder de Déu dintre de nosaltres; del poder que obra en tu, en mi, en tots i cadascun de nosaltres. Però això no ho pot arribar a viure un ànima abocada a les distraccions, a l'exterior, sinó recollida en el seu interior per no escapar del caliu del Sol que deixa caure el seu foc a borbollons sobre la terra.
En resum: en quina escena et situes? potser en cap?
Ac 1, 1-11; Sl 46, 2-3. 6-9; Ef 1, 17-23; Mc 16, 15-20
Escena primera:
Homes de Galilea, ¿per què us esteu mirant al cel? Aquest Jesús que ha estat endut d'entre vosaltres cap al cel, tornarà de la manera com vosaltres acabeu de contemplar que se n'anava al cel.
Escena segona:
Aneu per tot el món i prediqueu a tothom la Bona Nova de l'Evangeli. Els qui creuran i es faran batejar, se salvaran… Ells se n'anaren a predicar pertot arreu…
En quina d'aquestes escenes et situes?
Avui, amb la solemnitat de l'Ascensió, Crist és glorificat, Crist ens precedeix a la glòria. La seva ascensió és la nostra victòria, l'esperança de la nostra glorificació. És aquest el missatge que ens ofereix la festa, com escriu amb gran bellesa sant Bernat: El Senyor dels cels envaeix amb la seva divina energia tot l'univers. Ha escampat la boira de la seva fragilitat humana, i la inunda d'esplendor. El Sol està en el seu zenit, abrasa i impera. El seu foc cau a borbollons sobre la terra: res es lliura de la seva calor (Salm 18, 7). La Saviesa de Déu ha retornat al país de la saviesa; allí tots comprenen i busquen el bé. Tenen una intel·ligència finíssima i un afecte rapidíssim per a acollir la seva paraula.
Però de moment es queden mirant al cel. Encara no són conscients que Jesús amb la seva resurrecció ha trencat tots els motlles. I ells, els seus deixebles, segueixen tancats en els seus: és ara que restablireu la reialesa d'Israel?
Nosaltres potser podem estar en la primera escena. Mirant el bell blau del cel. Hi ha molts cristians que miren al cel, i també hi ha monjos mirant al cel. Contemplant no el cel on hi ha Déu, sinó el núvol damunt el qual és endut aquest Déu. Necessitem ser conscients que el Senyor ha trencat els motlles, i el Sol que arriba al seu zenit cau com foc sobre la terra, sobre aquesta terra pobra de saviesa. Necessitem del foc de Jesús. Per a situar-nos en la segona escena. Per a ser anunciadors de la Bona Notícia de Jesús Ressuscitat. Anunciadors d'un evangeli que trenca tots els motlles, anunciant una saviesa nova. La saviesa d'un home nou, d'una humanitat nova, que no arriben encara a ser una realitat.
I això ens porta l'exigència, com diu Bernat, de purificar l'enteniment i l'afecte. Tenim l'enteniment tèrbol i l'afecte molt brut i tacat.
Tenim necessitat dels dons espirituals d'una comprensió profunda. Aquest és el viu desig de Pau per als efesis, i per a nosaltres. Tenim necessitat de conèixer, però un coneixement del cor, de l'esperança a la qual ens crida. Tenim necessitat de saber que aquest Déu no se n'ha anat, sinó que ha trencat els motlles i roman entre nosaltres de manera diferent. Per això Pau desitja que coneguem la grandesa del poder que obra en nosaltres, l'eficàcia de la força d'aquest Déu, que duu a la plenitud de la seva dreta Jesús, i que també desitja dur-nos-hi a nosaltres.
Però necessitem de purificació per a no quedar-nos mirant al cel. Homes i dones...?
Crist és qui ens dona la llum a l'enteniment, i l'Esperit Sant purifica l'afecte. Necessitem purificar l'enteniment per a conèixer i l'afecte per a estimar. Aquesta llum, aquesta purificació ens ve de Crist i del seu Esperit. Ja tenim una certa llum. Sant Bernat diu que el nostre enteniment ja està il·luminat. Però no l'acompanya l'afecte, que necessita d'una forta purificació.
Escriurà Bernat: Coneixeu el bé, el camí a seguir, i com heu de caminar. Però la voluntat no és la mateixa en tots. Alguns caminen, corren i volen en tots els exercicis d'aquest camí i d'aquesta vida: les vigílies se'ls fan breus, els menjars saborosos i el pa excel·lent, els treballs suportables i agradables. Altres, tot el contrari: tenen un cor tan àrid i un afecte tan pertinaç que res d'això no els atreu. Són tan pobres i miserables que únicament els mou el temor de l'infern. Comparteixen totes les misèries, però no les alegries. (St. Bernat, Sermó 3 sobre l'Ascensió)
Succeeix que no veuen el Crist. Estan mirant al cel, el pas dels núvols... No veuen aquest Crist que es retira per a trencar els motlles i convidar-nos a obrir-nos a la llum del Senyor que ens vol com a instruments d'una publicació, la de la seva bona notícia que vol fer un home nou i una humanitat nova. Però per a ser instruments d'aquesta bona notícia necessitem tenir experiència de la grandesa del poder de Déu dintre de nosaltres; del poder que obra en tu, en mi, en tots i cadascun de nosaltres. Però això no ho pot arribar a viure un ànima abocada a les distraccions, a l'exterior, sinó recollida en el seu interior per no escapar del caliu del Sol que deixa caure el seu foc a borbollons sobre la terra.
En resum: en quina escena et situes? potser en cap?
23 de maig del 2009
DISSABTE VI DE PASQUA
Homilia pronunciada pel P. Maties Prades
Ac 18, 23-28; Salm 46; Jn 16, 23b-28
Estimats germans i germanes: Aquests dies anem llegint l'Evangeli de Joan. Jesús segueix aprofundint sobre la seva relació amb el Pare, i en les seves conseqüències en nosaltres. El tema d'avui és la pregària.
Si entrem en sintonia amb Déu, per mitjà de Jesucrist, i estem oberts a l'acció de l'Esperit... la nostra pregària pot esdevenir viva i transformadora. La pregària, que no és una línia recta i sense variacions, està marcada pel ritme del nostre cor. Amb la brúixola de la pregària no hem de perdre el nord i l'horitzó amb els quatre punts ben marcats: l'amor a Déu i a la seva Paraula; l'amor al proïsme, que implica l'esforç per a una convivència més humana i cristiana; l'amor a l'Església, que és mare i mestra; l'amor al món, manifestat per un compromís personal i una col·laboració generosa.
Jesús es multiplica en cada Eucaristia per donar-se a nosaltres. I, també, per amor a nosaltres, ens espera en cada sagrari. La pregària amorosa és font de vida nova. L'Eucaristia és com la font d'on brolla l'aigua pura, fresca i reconfortant per al pelegrí; i tots ho som. Jesús assegura: "El meu Pare us concedirà tot allò que li demaneu, si ho feu en el meu nom". Podem tenir la sensació de no ser escoltats en la pregària, de que no canvia res en la nostra vida. Cal mirar una altra vegada Jesús: Ell, a Getsemaní, va demanar que, si era possible, que passés d'Ell aquell calze, és a dir, els sofriments de la seva passió. ¿Va ser escoltat?. Ell, certament, va haver de beure el calze. Però Déu li va donar forces per arribar amb serenor i fortalesa fins al final. Pregar en nom de Jesús és rebre la seva energia i la seva llum, per anar-nos transformant en homes i dones nous, més semblants a Jesús, i més capaços d'actuar responsablement.
La pregària és font d'alegria. "Tindreu una alegria plena", diu el Senyor. Enmig de dificultats i proves... hi ha un camí per accedir a la pau, a la serenor, a la reconciliació amb un mateix i amb els altres, al goig íntim i indescriptible d'unió amb Déu. Aquest camí ens l'ha ensenyat Jesús: és la pregària feta en la fe, la confiança, i la sinceritat. Les dificultats encara hi són, és veritat. Però una nova llum fa desaparèixer aquells núvols negres que ens preocupaven. Descobrim el sentit més profund de cada situació que vivim i tenim més forces per afrontar-les. Com Jesús, que avui també torna a nosaltres.
Ac 18, 23-28; Salm 46; Jn 16, 23b-28
Estimats germans i germanes: Aquests dies anem llegint l'Evangeli de Joan. Jesús segueix aprofundint sobre la seva relació amb el Pare, i en les seves conseqüències en nosaltres. El tema d'avui és la pregària.
Si entrem en sintonia amb Déu, per mitjà de Jesucrist, i estem oberts a l'acció de l'Esperit... la nostra pregària pot esdevenir viva i transformadora. La pregària, que no és una línia recta i sense variacions, està marcada pel ritme del nostre cor. Amb la brúixola de la pregària no hem de perdre el nord i l'horitzó amb els quatre punts ben marcats: l'amor a Déu i a la seva Paraula; l'amor al proïsme, que implica l'esforç per a una convivència més humana i cristiana; l'amor a l'Església, que és mare i mestra; l'amor al món, manifestat per un compromís personal i una col·laboració generosa.
Jesús es multiplica en cada Eucaristia per donar-se a nosaltres. I, també, per amor a nosaltres, ens espera en cada sagrari. La pregària amorosa és font de vida nova. L'Eucaristia és com la font d'on brolla l'aigua pura, fresca i reconfortant per al pelegrí; i tots ho som. Jesús assegura: "El meu Pare us concedirà tot allò que li demaneu, si ho feu en el meu nom". Podem tenir la sensació de no ser escoltats en la pregària, de que no canvia res en la nostra vida. Cal mirar una altra vegada Jesús: Ell, a Getsemaní, va demanar que, si era possible, que passés d'Ell aquell calze, és a dir, els sofriments de la seva passió. ¿Va ser escoltat?. Ell, certament, va haver de beure el calze. Però Déu li va donar forces per arribar amb serenor i fortalesa fins al final. Pregar en nom de Jesús és rebre la seva energia i la seva llum, per anar-nos transformant en homes i dones nous, més semblants a Jesús, i més capaços d'actuar responsablement.
La pregària és font d'alegria. "Tindreu una alegria plena", diu el Senyor. Enmig de dificultats i proves... hi ha un camí per accedir a la pau, a la serenor, a la reconciliació amb un mateix i amb els altres, al goig íntim i indescriptible d'unió amb Déu. Aquest camí ens l'ha ensenyat Jesús: és la pregària feta en la fe, la confiança, i la sinceritat. Les dificultats encara hi són, és veritat. Però una nova llum fa desaparèixer aquells núvols negres que ens preocupaven. Descobrim el sentit més profund de cada situació que vivim i tenim més forces per afrontar-les. Com Jesús, que avui també torna a nosaltres.
16 de maig del 2009
PROFESSIÓ SOLEMNE DE SOR SARA M. PICHER PAYÀ, MONJA DE VALLBONA
Homilia pronuciada pel P. Josep Alegre, abat
Vallbona de les Monges
Ac 2, 42-47; Sl 88, 2-5. 27-29; Fl 3, 8-14; Jn 15, 1-11
Sara:
Tot caminant amb el cant d'entrada, hem dialogat amb Déu, cantant: Senyor, heretat meva i calze meu, vós m'heu triat la possessió; la part que m'ha tocat és deliciosa, i m'encisa la meva heretat.
Guarda en el teu cor aquest diàleg bonic amb Déu, amb el qual hem començat aquesta celebració. Són paraules, certament, per omplir el teu interior, en aquest camí que fas cap a la casa del Pare, mitjançant la teva consagració religiosa, en el desig per endinsar-te en el misteri de Déu. Un misteri d'amor. Fes que aquest diàleg sigui sempre un punt de referència en la teva vida, que no oblidis mai que és Déu qui t'ha triat la possessió, que Ell t'ha estimat primer. I que a tu, ara, et correspon fer d'Ell la delícia del teu cor, i aleshores la teva vida serà encisadora. Així seràs una bona monja.
Què és una monja?
Tu ja ho saps, desprès de conèixer i de viure fins aquí i avui tot un recorregut monàstic durant aquests anys a Vallbona. Però ens convé recordar-ho, a tu, a nosaltres, a tots els qui t'acompanyem en aquest dia de la teva consagració a Déu. Perquè considero que és recordar una saviesa que ha estat viscuda per milers de monges i monjos al llarg de la història; una saviesa que ha fet molt de bé a l'Església i als cristians de tots els temps. Perquè és recordar una saviesa que no passa mai, i que jo espero i desitjo que anirà il·luminant el teu camí.
Què es una monja? Se n'han donat varietat d'explicacions:
Monja és aquella que cerca Déu (sant Benet).
Monja és aquella que està allunyada de tots i unida a tots. Aquella que es considera una sola cosa amb tots pel costum de veure's a si mateixa en cadascun d'ells (Evagri Pòntic).
Monja és aquella que conversa amb Déu nit i dia i no pensa en res més (Evergotimos).
Monja és aquella que viu en la intimitat de Déu (sant Gregori Nissè).
Monja és aquella qui tendeix a ser una sola cosa amb Déu (sant Nil).
Monja és una dona profundament pacient i exemple de paciència (Joan Cassià).
Monja és aquella que vol observar tots el preceptes de l'Evangeli sense excepció (sant Basili).
Monja és l'expressió d'un arquetip, arquetip que constitueix una dimensió constitutiva de la vida humana (Paniker).
Monja és una dona que viu i deixa als segles posteriors un missatge que ha de servir i continua servint com a model per a configurar una vida (Joan Chittister).
Tenim en aquestes explicacions, matisos molt diversos que no resulten gaire estranys als interessos dels humans: matisos que parlen d'una recerca, d'una relació de llunyania i apropament, de diàleg, d'unitat, de paciència, d'arquetip constitutiu de la vida...
Són conceptes o virtuts que tenen molt a veure amb la vida humana; que fan relació a una dimensió transcendent de l'home, a Déu, i també als altres. Com un suggeriment que les coses del monjo, de la monja, són coses ben vinculades a la vida de tots els homes, a un donar sentit a la vida humana, un sentit profund. També és una paraula que ens fa veure una relació molt estreta entre Déu i l'home, i que, per tant és un suggeriment diàfan que Déu té molt a veure amb tot allò d'humà, i que la dona, o l'home, profundament humans, no estan pas molt allunyats d'aquesta realitat que es diu Déu.
Sara, ser monja es ser molt, molt humana. Ser monja es seguir, adorar un Déu molt humà, tan humà, que s'ha fet Ell mateix home.
Sara, no perdis mai el teu somriure. Un somriure que neix en el cor. Un somriure que és el signe del Ressuscitat. Recorda't del final de l'evangeli: Us he dit tot això, perquè tingueu l'alegria que jo tinc, una alegria ben plena... És el do més preciós que Déu t'ha donat...
Ara bé, aquesta alegria, aquesta riquesa humana i divina, has de viure-la en una comunitat com ens suggereix la Paraula que hem escoltat: Eren constants en l'ensenyament dels apòstols, en l'escolta de la Paraula, a posar en comú els béns, béns materials i espirituals, a partir el pa i la pregària.
Precisament, aquest és un text, que, com saps prou bé, és un punt de referència monàstica principal per a sant Benet i per a molts escriptors de la vida monàstica: és la comunitat de Jerusalem, la seva fidelitat i la seva alegria, que després feia que nova gent s'afegís a la comunitat. No perdis, no perdeu el somriure, aquest signe del ressuscitat, i el Senyor afegirà noves vocacions a la vostra comunitat.
Però, a més, has de continuar el treball sobre tu mateixa en relació al Crist que et crida. Cal viure cada dia la seva seducció. Cal fer cada dia més viu el desig de conèixer Crist, d'experimentar el poder de la seva resurrecció. Aquest és el missatge que acabem d'escoltar de Pau als cristians de Filips: una invitació a mirar totes les coses com a escòries, com quelcom amb poca importància en comparació amb el Crist, i la possibilitat d'incorporar-nos més i més a Ell. Això és també viure aquest sentiment del salmista: la meva ànima s'ha enamorat de tu, em sosté la teva ma (Sl 62). Viure cada dia aquesta relació d'amor és allò que dóna sabor a la nostra vida monàstica. Viure el nostre petit amor, tot jugant a deixar-nos seduir per l'Amor, el Déu amor, que avui et crida a viure una especial intimitat amb Ell.
Aquest Déu amor que vol viure en tu, fer estada en tu, com diu la pregària de consagració, en un cor lliure i net, a fi de conduir-te a l'experiència dels béns del món futur.
Per això a l'evangeli ens exhorta: Manteniu-vos en l'amor que us tinc. Si observeu els meus manaments us mantindreu en l'amor que us tinc.
Sara, el Senyor i aquesta comunitat de Vallbona et reben a fi de continuar el teu camí d'una manera més plena. Que el teu camí sigui sempre un camí de joia, que cada dia visquis una encisadora experiència de l'amor de Déu, i res de millor que contemplar el Crist cada dia, que buscar d'endinsar-te en aquesta experiència d'amor que contemplem a l'evangeli, on es pot percebre una forta relació d'amor entre el Pare i Crist, el seu Fill. El cep, les sarments, el vinyater, el fruit, esporgar, netejar..., paraules que traspuen un apassionant misteri d'amor i de vida. Que la teva alegria, en la fidelitat, et porti a endinsar-te en aquest misteri d'amor trinitari, que ens busca, que et busca avui a tu de manera especial, a fi d'incorporar-te plenament a ell.
I cantaràs tota la vida els favors de Déu...
Vallbona de les Monges
Ac 2, 42-47; Sl 88, 2-5. 27-29; Fl 3, 8-14; Jn 15, 1-11
Sara:
Tot caminant amb el cant d'entrada, hem dialogat amb Déu, cantant: Senyor, heretat meva i calze meu, vós m'heu triat la possessió; la part que m'ha tocat és deliciosa, i m'encisa la meva heretat.
Guarda en el teu cor aquest diàleg bonic amb Déu, amb el qual hem començat aquesta celebració. Són paraules, certament, per omplir el teu interior, en aquest camí que fas cap a la casa del Pare, mitjançant la teva consagració religiosa, en el desig per endinsar-te en el misteri de Déu. Un misteri d'amor. Fes que aquest diàleg sigui sempre un punt de referència en la teva vida, que no oblidis mai que és Déu qui t'ha triat la possessió, que Ell t'ha estimat primer. I que a tu, ara, et correspon fer d'Ell la delícia del teu cor, i aleshores la teva vida serà encisadora. Així seràs una bona monja.
Què és una monja?
Tu ja ho saps, desprès de conèixer i de viure fins aquí i avui tot un recorregut monàstic durant aquests anys a Vallbona. Però ens convé recordar-ho, a tu, a nosaltres, a tots els qui t'acompanyem en aquest dia de la teva consagració a Déu. Perquè considero que és recordar una saviesa que ha estat viscuda per milers de monges i monjos al llarg de la història; una saviesa que ha fet molt de bé a l'Església i als cristians de tots els temps. Perquè és recordar una saviesa que no passa mai, i que jo espero i desitjo que anirà il·luminant el teu camí.
Què es una monja? Se n'han donat varietat d'explicacions:
Monja és aquella que cerca Déu (sant Benet).
Monja és aquella que està allunyada de tots i unida a tots. Aquella que es considera una sola cosa amb tots pel costum de veure's a si mateixa en cadascun d'ells (Evagri Pòntic).
Monja és aquella que conversa amb Déu nit i dia i no pensa en res més (Evergotimos).
Monja és aquella que viu en la intimitat de Déu (sant Gregori Nissè).
Monja és aquella qui tendeix a ser una sola cosa amb Déu (sant Nil).
Monja és una dona profundament pacient i exemple de paciència (Joan Cassià).
Monja és aquella que vol observar tots el preceptes de l'Evangeli sense excepció (sant Basili).
Monja és l'expressió d'un arquetip, arquetip que constitueix una dimensió constitutiva de la vida humana (Paniker).
Monja és una dona que viu i deixa als segles posteriors un missatge que ha de servir i continua servint com a model per a configurar una vida (Joan Chittister).
Tenim en aquestes explicacions, matisos molt diversos que no resulten gaire estranys als interessos dels humans: matisos que parlen d'una recerca, d'una relació de llunyania i apropament, de diàleg, d'unitat, de paciència, d'arquetip constitutiu de la vida...
Són conceptes o virtuts que tenen molt a veure amb la vida humana; que fan relació a una dimensió transcendent de l'home, a Déu, i també als altres. Com un suggeriment que les coses del monjo, de la monja, són coses ben vinculades a la vida de tots els homes, a un donar sentit a la vida humana, un sentit profund. També és una paraula que ens fa veure una relació molt estreta entre Déu i l'home, i que, per tant és un suggeriment diàfan que Déu té molt a veure amb tot allò d'humà, i que la dona, o l'home, profundament humans, no estan pas molt allunyats d'aquesta realitat que es diu Déu.
Sara, ser monja es ser molt, molt humana. Ser monja es seguir, adorar un Déu molt humà, tan humà, que s'ha fet Ell mateix home.
Sara, no perdis mai el teu somriure. Un somriure que neix en el cor. Un somriure que és el signe del Ressuscitat. Recorda't del final de l'evangeli: Us he dit tot això, perquè tingueu l'alegria que jo tinc, una alegria ben plena... És el do més preciós que Déu t'ha donat...
Ara bé, aquesta alegria, aquesta riquesa humana i divina, has de viure-la en una comunitat com ens suggereix la Paraula que hem escoltat: Eren constants en l'ensenyament dels apòstols, en l'escolta de la Paraula, a posar en comú els béns, béns materials i espirituals, a partir el pa i la pregària.
Precisament, aquest és un text, que, com saps prou bé, és un punt de referència monàstica principal per a sant Benet i per a molts escriptors de la vida monàstica: és la comunitat de Jerusalem, la seva fidelitat i la seva alegria, que després feia que nova gent s'afegís a la comunitat. No perdis, no perdeu el somriure, aquest signe del ressuscitat, i el Senyor afegirà noves vocacions a la vostra comunitat.
Però, a més, has de continuar el treball sobre tu mateixa en relació al Crist que et crida. Cal viure cada dia la seva seducció. Cal fer cada dia més viu el desig de conèixer Crist, d'experimentar el poder de la seva resurrecció. Aquest és el missatge que acabem d'escoltar de Pau als cristians de Filips: una invitació a mirar totes les coses com a escòries, com quelcom amb poca importància en comparació amb el Crist, i la possibilitat d'incorporar-nos més i més a Ell. Això és també viure aquest sentiment del salmista: la meva ànima s'ha enamorat de tu, em sosté la teva ma (Sl 62). Viure cada dia aquesta relació d'amor és allò que dóna sabor a la nostra vida monàstica. Viure el nostre petit amor, tot jugant a deixar-nos seduir per l'Amor, el Déu amor, que avui et crida a viure una especial intimitat amb Ell.
Aquest Déu amor que vol viure en tu, fer estada en tu, com diu la pregària de consagració, en un cor lliure i net, a fi de conduir-te a l'experiència dels béns del món futur.
Per això a l'evangeli ens exhorta: Manteniu-vos en l'amor que us tinc. Si observeu els meus manaments us mantindreu en l'amor que us tinc.
Sara, el Senyor i aquesta comunitat de Vallbona et reben a fi de continuar el teu camí d'una manera més plena. Que el teu camí sigui sempre un camí de joia, que cada dia visquis una encisadora experiència de l'amor de Déu, i res de millor que contemplar el Crist cada dia, que buscar d'endinsar-te en aquesta experiència d'amor que contemplem a l'evangeli, on es pot percebre una forta relació d'amor entre el Pare i Crist, el seu Fill. El cep, les sarments, el vinyater, el fruit, esporgar, netejar..., paraules que traspuen un apassionant misteri d'amor i de vida. Que la teva alegria, en la fidelitat, et porti a endinsar-te en aquest misteri d'amor trinitari, que ens busca, que et busca avui a tu de manera especial, a fi d'incorporar-te plenament a ell.
I cantaràs tota la vida els favors de Déu...
14 de maig del 2009
SANT MATIES, APÒSTOL
Homilia predicada pel P. Maties Prades
Ac 1, 15-17. 20-26; Sl 112; Jn 15, 9-17
Estimats germans:
Hauríem de recordar sempre les següents paraules de Sant Elred, abat cistercenc de Rievall, en el seu Tractat "Sobre l'amistat espiritual":
"Que n'és de bo compartir les penes, treballar els uns pels altres i portar-se mútuament les càrregues quan cadascú troba dolç oblidar-se de si mateix per l'amic; preferir la voluntat de l'altre a la pròpia, atendre les seves necessitats abans que les particulars; lluitar contra els mals que li sobrevenen i arriscar-se per ell".
Com serien els monestirs amb aquest clima d'amistat? En l'Evangeli de Sant Joan, el tema de l'amistat es presenta sobretot en el discurs de comiat. En una conversa íntima i serena, Jesús vol dir que l'amistat és comunicació, oferiment del millor que hi ha en nosaltres, manifestació de sentiments, donació de la pròpia vida. Jesús es presenta com amic de tots, sense excloure ningú, sense fer diferencies partidistes. Si Ell dóna la vida per nosaltres, nosaltres també hem de donar-la pels altres. Si Ell és el nostre amic, nosaltres hem d'estar oberts a l'amistat. Autors espirituals consideren que l'amistat és una forma d'amor cristià que uneix als amics entre si i amb Déu. Quan descobrim que som estimats per Déu d'una manera única i especial, descobrim en els altres la mateixa manifestació nova i única del mateix Amor, que creix quan el compartim en un ambient de veritable amistat.
El descobrir aquestes coses ens posa, no davant de la pròpia intel·ligència i capacitats, sinó davant la parcialitat de les nostres conquestes. Perquè no sabem acceptar una convivència creativa i amistosa, perquè no estimem com deuríem, ens fa falta unir-nos més al Crist, com la sarment al cep, perquè ens comuniqui la força del seu Amor i de la seva Amistat.
L'apòstol Maties va ser escollit per confiar-li "la missió d'anar per tot arreu i donar fruit". Sabem molt poc del nostre apòstol. Maties va comprendre que Jesús el cridava i el seguí, i va ser-li fidel en l'anonimat del seu paper secundari. Contemplant la figura, que passa quasi desapercebuda, del meu sant patró, sento una profunda admiració pels sants perquè són gent bona, amable, solidària, realista, optimista, lluitadora... que s'han enamorat de Jesucrist, que continuen creient en la bondat de les persones, que estimen tothom sense fer distincions, i que lluiten per la dignitat de les persones i per la pau.
El Papa Benet XVI va dir, en la Missa de canonització de cinc beats, el passat 26 d'abril, que les vides dels sants ens recorden que "només conreant una constant i profunda relació amb el Senyor, especialment en el Sagrament de l'Eucaristia, podem ser capaços de portar el ferment de l'Evangeli a les diverses activitats laborals i a cada àmbit de la nostra societat". Que així sigui amb l'exemple i la intercessió de Sant Maties.
Ac 1, 15-17. 20-26; Sl 112; Jn 15, 9-17
Estimats germans:
Hauríem de recordar sempre les següents paraules de Sant Elred, abat cistercenc de Rievall, en el seu Tractat "Sobre l'amistat espiritual":
"Que n'és de bo compartir les penes, treballar els uns pels altres i portar-se mútuament les càrregues quan cadascú troba dolç oblidar-se de si mateix per l'amic; preferir la voluntat de l'altre a la pròpia, atendre les seves necessitats abans que les particulars; lluitar contra els mals que li sobrevenen i arriscar-se per ell".
Com serien els monestirs amb aquest clima d'amistat? En l'Evangeli de Sant Joan, el tema de l'amistat es presenta sobretot en el discurs de comiat. En una conversa íntima i serena, Jesús vol dir que l'amistat és comunicació, oferiment del millor que hi ha en nosaltres, manifestació de sentiments, donació de la pròpia vida. Jesús es presenta com amic de tots, sense excloure ningú, sense fer diferencies partidistes. Si Ell dóna la vida per nosaltres, nosaltres també hem de donar-la pels altres. Si Ell és el nostre amic, nosaltres hem d'estar oberts a l'amistat. Autors espirituals consideren que l'amistat és una forma d'amor cristià que uneix als amics entre si i amb Déu. Quan descobrim que som estimats per Déu d'una manera única i especial, descobrim en els altres la mateixa manifestació nova i única del mateix Amor, que creix quan el compartim en un ambient de veritable amistat.
El descobrir aquestes coses ens posa, no davant de la pròpia intel·ligència i capacitats, sinó davant la parcialitat de les nostres conquestes. Perquè no sabem acceptar una convivència creativa i amistosa, perquè no estimem com deuríem, ens fa falta unir-nos més al Crist, com la sarment al cep, perquè ens comuniqui la força del seu Amor i de la seva Amistat.
L'apòstol Maties va ser escollit per confiar-li "la missió d'anar per tot arreu i donar fruit". Sabem molt poc del nostre apòstol. Maties va comprendre que Jesús el cridava i el seguí, i va ser-li fidel en l'anonimat del seu paper secundari. Contemplant la figura, que passa quasi desapercebuda, del meu sant patró, sento una profunda admiració pels sants perquè són gent bona, amable, solidària, realista, optimista, lluitadora... que s'han enamorat de Jesucrist, que continuen creient en la bondat de les persones, que estimen tothom sense fer distincions, i que lluiten per la dignitat de les persones i per la pau.
El Papa Benet XVI va dir, en la Missa de canonització de cinc beats, el passat 26 d'abril, que les vides dels sants ens recorden que "només conreant una constant i profunda relació amb el Senyor, especialment en el Sagrament de l'Eucaristia, podem ser capaços de portar el ferment de l'Evangeli a les diverses activitats laborals i a cada àmbit de la nostra societat". Que així sigui amb l'exemple i la intercessió de Sant Maties.
9 de maig del 2009
DISSABTE IV DE PASQUA
Homilia predicada pel P. Francesc Tulla
Déu ens ha fet entrar en la nova creació a través de la gràcia del baptisme (col·lecta). I aqueix és el meravellós fruit d'aquest sagrament pasqual, com ho és: "que tot el món vegi i experimenti que el que és abatut, s'aixeca, i el que és vell, es renova i tot torna a la integritat primera [gràcies a] nostre Senyor Jesucrist, del qual [tot] té l'origen" (vigília pasqual, oració 7ª). I aquí hi tenim doncs el misteri de l'Església, que revela els designis de l'amor de Déu, i els conté, donat que és ella la que fa present Crist en el món. Tant de bo, per tant, que "donem fruits abundants", i "ens faci créixer en l'amor" (oració del postcomuni), i aconseguim així de viure "cada dia amb més intensitat el misteri pasqual"! (col·lecta).
El fragment de la primera lectura ha estat tret dels Fets dels Apòstols [13, 44-52], on la part central era el rebuig que fan dels apòstols, i que aquests, des de llavors, s'adrecessin "als qui no són jueus". I és que, davant l'oposició suscitada pels jueus a Antioquia de Pisídia, Pau declara que, ja que ells, els jueus, els refusen, des d'aquell moment s'adreçaran "als qui no són jueus". I la cosa però no s'acaba aquí, sinó que els jueus promouen una persecució contra Pau i Bernabé, i aconsegueixen que siguin expulsats, pel què se n'anaren a Iconi. Amb tot, no tot fou fracàs, ja que els convertits de nou vivien feliços i plens d'alegria i de l'Esperit Sant.
El salm responsorial escollit ha estat el 97, que ens ha parlat de "l'adveniment del Senyor". El salm és un "càntic nou" cantat pels jueus en el seu retorn de l'exili, després de la reconstrucció del temple. I parla de la joia del poble i de la seva esperança del dia en què tots els homes, i la mateixa naturalesa sencera, aclamaran la reialesa de Déu. Aquesta reialesa, ja realitzada pel Crist, serà plenament acomplerta en el darrer dia. És per a nosaltres un salm del temps pasqual, i també de les festes de la Mare de Déu, per qui ha començat el triomf de Déu sobre la terra.
Mentre que el fragment de l'evangeli de sant Joan [14, 7-14] posa l'accent en què "qui em veu a mi, veu el Pare". Tot ho promou una pregunta de l'apòstol Felip, que li ofereix a Jesús l'ocasió propícia per a explicar la seva íntima unitat que hi ha entre Ell i el Pare, per això li diu: Qui em veu a mi, veu el Pare, i és que el Pare parla i actua pel Crist. Tot seguit Jesús hi afegeix unes paraules d'ànim per als temps en què Ell n'estigui absent. I de la mateixa manera que Crist actua pel Pare, així també els deixebles —i també nosaltres, quan actuem— actuaran per Crist ressuscitat, i la seva oració serà escoltada. Amén. Al·leluia.
Déu ens ha fet entrar en la nova creació a través de la gràcia del baptisme (col·lecta). I aqueix és el meravellós fruit d'aquest sagrament pasqual, com ho és: "que tot el món vegi i experimenti que el que és abatut, s'aixeca, i el que és vell, es renova i tot torna a la integritat primera [gràcies a] nostre Senyor Jesucrist, del qual [tot] té l'origen" (vigília pasqual, oració 7ª). I aquí hi tenim doncs el misteri de l'Església, que revela els designis de l'amor de Déu, i els conté, donat que és ella la que fa present Crist en el món. Tant de bo, per tant, que "donem fruits abundants", i "ens faci créixer en l'amor" (oració del postcomuni), i aconseguim així de viure "cada dia amb més intensitat el misteri pasqual"! (col·lecta).
El fragment de la primera lectura ha estat tret dels Fets dels Apòstols [13, 44-52], on la part central era el rebuig que fan dels apòstols, i que aquests, des de llavors, s'adrecessin "als qui no són jueus". I és que, davant l'oposició suscitada pels jueus a Antioquia de Pisídia, Pau declara que, ja que ells, els jueus, els refusen, des d'aquell moment s'adreçaran "als qui no són jueus". I la cosa però no s'acaba aquí, sinó que els jueus promouen una persecució contra Pau i Bernabé, i aconsegueixen que siguin expulsats, pel què se n'anaren a Iconi. Amb tot, no tot fou fracàs, ja que els convertits de nou vivien feliços i plens d'alegria i de l'Esperit Sant.
El salm responsorial escollit ha estat el 97, que ens ha parlat de "l'adveniment del Senyor". El salm és un "càntic nou" cantat pels jueus en el seu retorn de l'exili, després de la reconstrucció del temple. I parla de la joia del poble i de la seva esperança del dia en què tots els homes, i la mateixa naturalesa sencera, aclamaran la reialesa de Déu. Aquesta reialesa, ja realitzada pel Crist, serà plenament acomplerta en el darrer dia. És per a nosaltres un salm del temps pasqual, i també de les festes de la Mare de Déu, per qui ha començat el triomf de Déu sobre la terra.
Mentre que el fragment de l'evangeli de sant Joan [14, 7-14] posa l'accent en què "qui em veu a mi, veu el Pare". Tot ho promou una pregunta de l'apòstol Felip, que li ofereix a Jesús l'ocasió propícia per a explicar la seva íntima unitat que hi ha entre Ell i el Pare, per això li diu: Qui em veu a mi, veu el Pare, i és que el Pare parla i actua pel Crist. Tot seguit Jesús hi afegeix unes paraules d'ànim per als temps en què Ell n'estigui absent. I de la mateixa manera que Crist actua pel Pare, així també els deixebles —i també nosaltres, quan actuem— actuaran per Crist ressuscitat, i la seva oració serà escoltada. Amén. Al·leluia.
7 de maig del 2009
DIJOUS IV PASQUA
Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Ac 13, 13-25; Sl 88; Jn 13, 16-20
«No impedeixis el cant» o «no impedeixis la dansa», depèn de la traducció bíblica que tinguis del Siràcida. En el fons és el mateix. No impedeixis la música, si vols viure la saviesa que canta el salmista: «Senyor cantaré tota la vida la teva misericòrdia, els teus favors».
Estàs disposat per a aquest càntic de lloança, de manera que puguem ajudar que es transmeti aquesta lloança a les generacions venidores? El profeta Isaïes diu: Vull recordar l'amor del Senyor i cantar les seves lloances. Tot el que el Senyor ha fet per nosaltres, els seus molts beneficis a la casa d'Israel; el que ha realitzat la seva bondat i el seu amor sense mesura (Is 63, 7).
I això és el que fan Pau i els seus companys, quan són convidats a parlar, a exhortar l'assemblea: es limiten a recordar la història del poble, els beneficis vessats per Déu sobre Israel al llarg dels segles. Això recorden també els jueus, d'una manera especial en la celebració de la Pasqua, i és el més petit de la família qui fa la pregunta ritual, amb un gest bell que connecta el passat amb un futur nou, representat per aquest fill petit tot just obert a la vida.
Nosaltres celebrem l'Eucaristia, la nova Pasqua, que recull tota la força de vida nova, de nova creació, que ve del passat, que recordem i celebrem en aquests sagrats misteris de la nostra salvació. Però el comiat de cada Eucaristia, aquell antic: Ite missa est, o l'aneu-vos en pau d'ara, no és sinó una invitació a mirar el futur. A no impedir la música de Déu en la nostra vida. A dur a la vida aquest misteri d'amor que celebrem. I en farem vida únicament si el vivim.
I ja sabeu com li hem de dur a la vida. És a dir, ja coneixeu com és, com ha de ser l'ambient del qui viu aquest misteri d'amor, aquest misteri del Ressuscitat: l'alegria. Tot el temps pasqual destil·la aquesta alegria: comença per l'al·leluia..., que és una vibrant invitació a cantar. Canta a Déu. Escolta Déu i deixa que Ell escrigui les notes musicals en el teu cor.
El gest de l'evangeli també ens ho ensenya: contemplem Jesús, el Fill que s'humilia, perquè passi a través de la seva petitesa la grandesa de l'amor diví. Nosaltres necessitem acollir les seves paraules, els seus gestos, i deixar que Ell escrigui amb traços gruixuts en el nostre cor la paraula «al·leluia». I de l'abundància del cor parla la boca.
En aquesta Pasqua: què trobes escrit en el teu cor?
Ac 13, 13-25; Sl 88; Jn 13, 16-20
«No impedeixis el cant» o «no impedeixis la dansa», depèn de la traducció bíblica que tinguis del Siràcida. En el fons és el mateix. No impedeixis la música, si vols viure la saviesa que canta el salmista: «Senyor cantaré tota la vida la teva misericòrdia, els teus favors».
Estàs disposat per a aquest càntic de lloança, de manera que puguem ajudar que es transmeti aquesta lloança a les generacions venidores? El profeta Isaïes diu: Vull recordar l'amor del Senyor i cantar les seves lloances. Tot el que el Senyor ha fet per nosaltres, els seus molts beneficis a la casa d'Israel; el que ha realitzat la seva bondat i el seu amor sense mesura (Is 63, 7).
I això és el que fan Pau i els seus companys, quan són convidats a parlar, a exhortar l'assemblea: es limiten a recordar la història del poble, els beneficis vessats per Déu sobre Israel al llarg dels segles. Això recorden també els jueus, d'una manera especial en la celebració de la Pasqua, i és el més petit de la família qui fa la pregunta ritual, amb un gest bell que connecta el passat amb un futur nou, representat per aquest fill petit tot just obert a la vida.
Nosaltres celebrem l'Eucaristia, la nova Pasqua, que recull tota la força de vida nova, de nova creació, que ve del passat, que recordem i celebrem en aquests sagrats misteris de la nostra salvació. Però el comiat de cada Eucaristia, aquell antic: Ite missa est, o l'aneu-vos en pau d'ara, no és sinó una invitació a mirar el futur. A no impedir la música de Déu en la nostra vida. A dur a la vida aquest misteri d'amor que celebrem. I en farem vida únicament si el vivim.
I ja sabeu com li hem de dur a la vida. És a dir, ja coneixeu com és, com ha de ser l'ambient del qui viu aquest misteri d'amor, aquest misteri del Ressuscitat: l'alegria. Tot el temps pasqual destil·la aquesta alegria: comença per l'al·leluia..., que és una vibrant invitació a cantar. Canta a Déu. Escolta Déu i deixa que Ell escrigui les notes musicals en el teu cor.
El gest de l'evangeli també ens ho ensenya: contemplem Jesús, el Fill que s'humilia, perquè passi a través de la seva petitesa la grandesa de l'amor diví. Nosaltres necessitem acollir les seves paraules, els seus gestos, i deixar que Ell escrigui amb traços gruixuts en el nostre cor la paraula «al·leluia». I de l'abundància del cor parla la boca.
En aquesta Pasqua: què trobes escrit en el teu cor?
6 de maig del 2009
DIMECRES IV DE PASQUA
Homilia predicada per fra Lluís Solà
Ac 12, 24-13, 5; Sl 66, 2-3. 5. 6 i 8 (R.: 4); Jn 12, 44-50
Ens trobem, germans, a la meitat de la cinquantena pasqual. Avui és el 25è dia d'aquesta Pasqua de 2009, que celebrem en un misteriós i gran únic dia de 50 dies. En el seu comentari al salm 150, sant Agustí es preguntava pel misteri, «sacramentum», amagat en l'ordre dels salms i en el seu nombre sagrat de 150. Preguntem-nos també, avui, nosaltres, sobre el misteri, sobre el sagrament de la Pasqua, amagat en aquest nombre sagrat de 50.
Què és el sagrament de la Pasqua? O millor, qui és? Crist, és clar, l'Espòs que ens fou arrabassat i que ens ha estat tornat gloriós en aquella nit santa en què foradàvem la tenebra, tot caminant cap a l'Orient, al seu encontre, precedits per una columna de fum i una altra de foc, tot portant en les nostres mans aquella petita flama d'esperança, renovant amb fe el sagrament de la Pasqua, el pas de Crist de la mort a la vida, de la fosca a la llum, del dejuni a la joia, de la buidor al sentit.
En un sol dia de cinquanta dies anem desplegant aquest misteri, el sagrament de la Pasqua, Crist, que ens va obrint més i més el tresor incalculable de la seva intimitat. Els primers dies, amb Nicodem, el contemplàvem com la font baptismal que ens fa néixer de nou a la vida de Dalt, aquesta vida de la qual ell mateix ens dóna el tast i la penyora en el Pa de Vida, en el nou Mannà de la Pasqua nova, l'Eucaristia. Darrerament l'hem contemplat com el Pastor de les ovelles, la Font d'Aigua viva, que ens guia a les prades eternes on ell mateix es fa regal de vida a desdir pel seu ramat. Avui, vint-i-cinquè dia de Pasqua, la litúrgia ens el presenta com a Llum radiant, veritat i sentit de les coses, horitzó de la història. Aquella llum que enceníem al cor de la nit i que s'anava escampant, il·luminant, alhora fràgil i bella, les ombres tremoloses d'aquesta nau. I els propers vint-i-cinc dies de Pasqua el contemplarem com a Vinya santa, Cep i Saba vital per a les seves sarments, com l'Amic i l'Espòs que dóna la vida tot estimant, com el qui, després de la tristesa fa descloure la flor de l'alegria. Com el qui, en virtut del seu pas de la humiliació a la glòria, fa granar la Pasqua amb el do del Sant Esperit, Foc Nou d'Amor i de Vida, per ara i per sempre. Amén. Al·leluia.
Ac 12, 24-13, 5; Sl 66, 2-3. 5. 6 i 8 (R.: 4); Jn 12, 44-50
Ens trobem, germans, a la meitat de la cinquantena pasqual. Avui és el 25è dia d'aquesta Pasqua de 2009, que celebrem en un misteriós i gran únic dia de 50 dies. En el seu comentari al salm 150, sant Agustí es preguntava pel misteri, «sacramentum», amagat en l'ordre dels salms i en el seu nombre sagrat de 150. Preguntem-nos també, avui, nosaltres, sobre el misteri, sobre el sagrament de la Pasqua, amagat en aquest nombre sagrat de 50.
Què és el sagrament de la Pasqua? O millor, qui és? Crist, és clar, l'Espòs que ens fou arrabassat i que ens ha estat tornat gloriós en aquella nit santa en què foradàvem la tenebra, tot caminant cap a l'Orient, al seu encontre, precedits per una columna de fum i una altra de foc, tot portant en les nostres mans aquella petita flama d'esperança, renovant amb fe el sagrament de la Pasqua, el pas de Crist de la mort a la vida, de la fosca a la llum, del dejuni a la joia, de la buidor al sentit.
En un sol dia de cinquanta dies anem desplegant aquest misteri, el sagrament de la Pasqua, Crist, que ens va obrint més i més el tresor incalculable de la seva intimitat. Els primers dies, amb Nicodem, el contemplàvem com la font baptismal que ens fa néixer de nou a la vida de Dalt, aquesta vida de la qual ell mateix ens dóna el tast i la penyora en el Pa de Vida, en el nou Mannà de la Pasqua nova, l'Eucaristia. Darrerament l'hem contemplat com el Pastor de les ovelles, la Font d'Aigua viva, que ens guia a les prades eternes on ell mateix es fa regal de vida a desdir pel seu ramat. Avui, vint-i-cinquè dia de Pasqua, la litúrgia ens el presenta com a Llum radiant, veritat i sentit de les coses, horitzó de la història. Aquella llum que enceníem al cor de la nit i que s'anava escampant, il·luminant, alhora fràgil i bella, les ombres tremoloses d'aquesta nau. I els propers vint-i-cinc dies de Pasqua el contemplarem com a Vinya santa, Cep i Saba vital per a les seves sarments, com l'Amic i l'Espòs que dóna la vida tot estimant, com el qui, després de la tristesa fa descloure la flor de l'alegria. Com el qui, en virtut del seu pas de la humiliació a la glòria, fa granar la Pasqua amb el do del Sant Esperit, Foc Nou d'Amor i de Vida, per ara i per sempre. Amén. Al·leluia.
4 de maig del 2009
DILLUNS IV DE PASQUA
Homilia predicada pel P. Maties Prades
Ac 11, 1-18; Sl 41; Jn 10, 1-10
Estimats germans i germanes,
Meditant l'Evangeli d'avui m'ha vingut a la memòria una escena d'Adam i Eva al Paradís, del Retaule de Guimerà, obra mestra del gòtic català, pintat per Ramon de Mur. El lloc on Jesús ens fa descansar sembla el paradís tancat amb unes grans muralles de color rosa, color identificat amb l'estat idíl·lic. La pau interior, sinònim de la netedat de cor de les Benaurances. Seguir Jesús ens permet d'entrar en comunió amb Déu: per mitjà d'Ell tenim accés al Pare; per la seva Paraula, arribem al coneixement de la veritat que dóna sentit i joia a la nostra vida. Però al bell mig hi ha l'arbre del coneixement del bé i del mal amb la serp -el diable- enrotllada al tronc. Aquesta simbologia mostra plàsticament una realitat que afecta a tots: la inclinació al mal que portem dins del nostre cor.
Com Adam, tots fem experiència del mal. Quan ens apartem de Déu, i preferim anar per lliure portats per la fascinació d'una llibertat mal entesa; quan ens instal·lem en una còmoda mediocritat; quan donem l'esquena a Jesús, el Bon pastor... Aleshores ens perdem pels viaranys on trobem de tot: barrancs difícils, cruïlles que desorienten, muntanyes que fan por, perills de tota mena que ens amenacen. Ens cal pregar amb el Salm: "Envieu-me la llum i la veritat, que elles em guiïn; que em duguin... al lloc on residiu". Jesús és el guia expert que il·lumina el nostre camí i ens assegura "pasturatges" abundants, és a dir, la força que necessitem per seguir sempre endavant. Per Jesús, "la porta", tornem al lloc d'on hem sortit pel pecat.
La imatge del Bon Pastor expressa tota la densitat de l'amor amb què som estimats cadascú de nosaltres. Som fills de Déu. Ell ens dóna una vida nova, que és participació de la seva Vida mateixa. No és una metàfora bonica i gratificant; es tracta, doncs, de la realitat de la Pasqua: Crist dóna la vida per nosaltres. Ell ha vingut perquè tinguem vida. Crist, mort i ressuscitat, és la porta que ens permet entrar a una "vida nova", on hi ha una veritable comunió amb Déu. Si l'estimem, mirarem cap a la mateixa direcció, contemplant el paradís de la fraternitat i de la pau. Sempre hi trobem l'arbre de la llibertat, amb el temptador enroscat i somrient. Déu ens fa lliures, i tenim el dret a elegir i també a equivocar-nos. Els fruits que mengem tenen colors i sabors diferents. Però el fruit saborós de l'Eucaristia, Jesús mateix, ens dóna "vida... a desdir", segons les seves paraules.
Demanem al Senyor que ens doni capacitat de discerniment per tal de poder dir, com el salmista: "I m'acostaré a l'altar de Déu, a Déu que és la meva alegria, ho celebraré i us lloaré amb la cítara, Senyor, Déu meu".
Ac 11, 1-18; Sl 41; Jn 10, 1-10
Estimats germans i germanes,
Meditant l'Evangeli d'avui m'ha vingut a la memòria una escena d'Adam i Eva al Paradís, del Retaule de Guimerà, obra mestra del gòtic català, pintat per Ramon de Mur. El lloc on Jesús ens fa descansar sembla el paradís tancat amb unes grans muralles de color rosa, color identificat amb l'estat idíl·lic. La pau interior, sinònim de la netedat de cor de les Benaurances. Seguir Jesús ens permet d'entrar en comunió amb Déu: per mitjà d'Ell tenim accés al Pare; per la seva Paraula, arribem al coneixement de la veritat que dóna sentit i joia a la nostra vida. Però al bell mig hi ha l'arbre del coneixement del bé i del mal amb la serp -el diable- enrotllada al tronc. Aquesta simbologia mostra plàsticament una realitat que afecta a tots: la inclinació al mal que portem dins del nostre cor.
Com Adam, tots fem experiència del mal. Quan ens apartem de Déu, i preferim anar per lliure portats per la fascinació d'una llibertat mal entesa; quan ens instal·lem en una còmoda mediocritat; quan donem l'esquena a Jesús, el Bon pastor... Aleshores ens perdem pels viaranys on trobem de tot: barrancs difícils, cruïlles que desorienten, muntanyes que fan por, perills de tota mena que ens amenacen. Ens cal pregar amb el Salm: "Envieu-me la llum i la veritat, que elles em guiïn; que em duguin... al lloc on residiu". Jesús és el guia expert que il·lumina el nostre camí i ens assegura "pasturatges" abundants, és a dir, la força que necessitem per seguir sempre endavant. Per Jesús, "la porta", tornem al lloc d'on hem sortit pel pecat.
La imatge del Bon Pastor expressa tota la densitat de l'amor amb què som estimats cadascú de nosaltres. Som fills de Déu. Ell ens dóna una vida nova, que és participació de la seva Vida mateixa. No és una metàfora bonica i gratificant; es tracta, doncs, de la realitat de la Pasqua: Crist dóna la vida per nosaltres. Ell ha vingut perquè tinguem vida. Crist, mort i ressuscitat, és la porta que ens permet entrar a una "vida nova", on hi ha una veritable comunió amb Déu. Si l'estimem, mirarem cap a la mateixa direcció, contemplant el paradís de la fraternitat i de la pau. Sempre hi trobem l'arbre de la llibertat, amb el temptador enroscat i somrient. Déu ens fa lliures, i tenim el dret a elegir i també a equivocar-nos. Els fruits que mengem tenen colors i sabors diferents. Però el fruit saborós de l'Eucaristia, Jesús mateix, ens dóna "vida... a desdir", segons les seves paraules.
Demanem al Senyor que ens doni capacitat de discerniment per tal de poder dir, com el salmista: "I m'acostaré a l'altar de Déu, a Déu que és la meva alegria, ho celebraré i us lloaré amb la cítara, Senyor, Déu meu".
3 de maig del 2009
DIUMENGE IV DE PASQUA (B)
Homilia predicada pel P. Lluc Torcal, prior de Poblet
Ac 4, 8-12; Sl 117; 1Jn 3, 1-2; Jn 10, 11-18
Si bé la imatge evangèlica del lladre que, quan menys se l'espera, entra a casa per robar, serà sempre eloqüent, no sé fins a quin punt la imatge del bons pastor és suficientment expressiva del contingut a què va associada, en l'àmbit de les esglésies locals que, com ara la nostra, pelegrinen en una societat tant allunyada del món rural... quan l'únic contacte amb els pastors pot ser les representacions nadalenques dels pastorets, amb tota la seva imaginaria d'àngels i dimonis, tenim el deure de preguntar-nos si realment la imatge tant tradicional i que tant de bé ha fet en l'Església, la imatge del bon pastor, continua essent un vehicle adequat per fer arribar l'Evangeli als homes i dones del nostre món. No cal dir, que en relació a tota l'Església catòlica, aquesta imatge continua essent perfectament vàlida, ja que l'Església viu encara en molts llocs on el món rural és el marc social dominant. Però en una societat on els nens només saben dibuixar els pollastres morts, cuits i a punt de ser presentats a taula amb les dues cuixes alçades i sense cap, no esperem que pastors i ovelles puguin vehicular el missatge evangèlic.
Si volem fer com Pere i posar bons, gràcies al nom de Jesucrist, tots els invàlids de la nostra societat, si volem –com hauríem– sortir a l'encontre dels nostres germans allunyats de Déu i de l'Església, crec que tenim el deure de cercar noves imatges i noves maneres d'expressar-nos que puguin transmetre el mateix contingut que l'Evangeli expressa amb la imatge del bon Pastor. I, donat que el contingut s'ho val i l'evangelització del nostre món ho requereix, hauríem de mirar de fer aquest esforç.
Digueu-me, si us plau, si no és important dir als nostres germans que, malgrat tot, aquesta vida té sentit; que el dolor i la mort han estat vençuts radicalment, tot i que en sentim encara els efectes; que els desigs de viure plenament que tots portem en el fons del cor, de ser estimats i d'estimar, de comptar per a algú, d'existir en definitiva, no són vans ni estan avocats a la insatisfacció, sinó que poden ser portats a una plenitud de satisfacció que no som incapaços ni d'imaginar... Per a això, n'hi ha prou refinat l'orella del cor i a no ofegant el clam que d'ell en brolla, escoltant veus que no poden reconèixer-nos com allò que som. És important dir als nostres germans, i també a nosaltres, que hi ha una veu que canta amb una nova força, amb una nova claredat, que podem reconèixer perquè tot allò que som, ho som per causa d'aquesta veu: una veu que podem reconèixer perquè ens reconeix radicalment com allò que som i perquè, com a mostra de la seva gran condescendència per nosaltres i del seu amor, s'ha fet veu humana, audible amb aquestes orelles nostres de carn. M'estic referint certament a Crist: Crist, que nosaltres seguim perquè creiem viu i present enmig nostre, de qui celebrem el seu triomf pasqual, la seva resurrecció d'entre els morts, és aquesta veu que ens reconeix com allò que som i que podem reconèixer com a pròpia, com a nostra: que no ens és estranya perquè Ell és el centre de totes les vides humanes; perquè som estimats d'Ell des de sempre ja que Déu ens ha cridat a l'existència, a tots i a cada un de nosaltres, per ell. Hem de poder dir als homes i dones del nostre temps que Crist és el sentit de les nostres vides.
I és que, com proclamà Pere davant dels magistrats i dels notables del poble, després de la guarició d'aquell invàlid, Déu no ha donat als homes cap altre nom llevat del de Jesucrist que pugui salvar-nos. El centre de la salvació tant en temps dels apòstols com en els nostres temps és el Senyor Jesús. Totes les cerques humanes són vanes si no s'apropen o es focalitzen en el Crist. Tota altra veu que no sigui la seva no pot donar-nos esperança de salvació, de sentit ple. Per això ha vingut a nosaltres i ha lliurat la seva vida per nosaltres. Nosaltres ja som fills i Déu ens reconeix com a tals. Encara no s'ha manifestat com serem. Mentrestant, mirem de fer reconèixer als nostres germans la veu de Crist amb paraules i imatges que puguin entendre, per tal que un dia tots junts, siguem semblants a ell, perquè el veiem tal com és.
Ac 4, 8-12; Sl 117; 1Jn 3, 1-2; Jn 10, 11-18
Si bé la imatge evangèlica del lladre que, quan menys se l'espera, entra a casa per robar, serà sempre eloqüent, no sé fins a quin punt la imatge del bons pastor és suficientment expressiva del contingut a què va associada, en l'àmbit de les esglésies locals que, com ara la nostra, pelegrinen en una societat tant allunyada del món rural... quan l'únic contacte amb els pastors pot ser les representacions nadalenques dels pastorets, amb tota la seva imaginaria d'àngels i dimonis, tenim el deure de preguntar-nos si realment la imatge tant tradicional i que tant de bé ha fet en l'Església, la imatge del bon pastor, continua essent un vehicle adequat per fer arribar l'Evangeli als homes i dones del nostre món. No cal dir, que en relació a tota l'Església catòlica, aquesta imatge continua essent perfectament vàlida, ja que l'Església viu encara en molts llocs on el món rural és el marc social dominant. Però en una societat on els nens només saben dibuixar els pollastres morts, cuits i a punt de ser presentats a taula amb les dues cuixes alçades i sense cap, no esperem que pastors i ovelles puguin vehicular el missatge evangèlic.
Si volem fer com Pere i posar bons, gràcies al nom de Jesucrist, tots els invàlids de la nostra societat, si volem –com hauríem– sortir a l'encontre dels nostres germans allunyats de Déu i de l'Església, crec que tenim el deure de cercar noves imatges i noves maneres d'expressar-nos que puguin transmetre el mateix contingut que l'Evangeli expressa amb la imatge del bon Pastor. I, donat que el contingut s'ho val i l'evangelització del nostre món ho requereix, hauríem de mirar de fer aquest esforç.
Digueu-me, si us plau, si no és important dir als nostres germans que, malgrat tot, aquesta vida té sentit; que el dolor i la mort han estat vençuts radicalment, tot i que en sentim encara els efectes; que els desigs de viure plenament que tots portem en el fons del cor, de ser estimats i d'estimar, de comptar per a algú, d'existir en definitiva, no són vans ni estan avocats a la insatisfacció, sinó que poden ser portats a una plenitud de satisfacció que no som incapaços ni d'imaginar... Per a això, n'hi ha prou refinat l'orella del cor i a no ofegant el clam que d'ell en brolla, escoltant veus que no poden reconèixer-nos com allò que som. És important dir als nostres germans, i també a nosaltres, que hi ha una veu que canta amb una nova força, amb una nova claredat, que podem reconèixer perquè tot allò que som, ho som per causa d'aquesta veu: una veu que podem reconèixer perquè ens reconeix radicalment com allò que som i perquè, com a mostra de la seva gran condescendència per nosaltres i del seu amor, s'ha fet veu humana, audible amb aquestes orelles nostres de carn. M'estic referint certament a Crist: Crist, que nosaltres seguim perquè creiem viu i present enmig nostre, de qui celebrem el seu triomf pasqual, la seva resurrecció d'entre els morts, és aquesta veu que ens reconeix com allò que som i que podem reconèixer com a pròpia, com a nostra: que no ens és estranya perquè Ell és el centre de totes les vides humanes; perquè som estimats d'Ell des de sempre ja que Déu ens ha cridat a l'existència, a tots i a cada un de nosaltres, per ell. Hem de poder dir als homes i dones del nostre temps que Crist és el sentit de les nostres vides.
I és que, com proclamà Pere davant dels magistrats i dels notables del poble, després de la guarició d'aquell invàlid, Déu no ha donat als homes cap altre nom llevat del de Jesucrist que pugui salvar-nos. El centre de la salvació tant en temps dels apòstols com en els nostres temps és el Senyor Jesús. Totes les cerques humanes són vanes si no s'apropen o es focalitzen en el Crist. Tota altra veu que no sigui la seva no pot donar-nos esperança de salvació, de sentit ple. Per això ha vingut a nosaltres i ha lliurat la seva vida per nosaltres. Nosaltres ja som fills i Déu ens reconeix com a tals. Encara no s'ha manifestat com serem. Mentrestant, mirem de fer reconèixer als nostres germans la veu de Crist amb paraules i imatges que puguin entendre, per tal que un dia tots junts, siguem semblants a ell, perquè el veiem tal com és.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
