26 de gener del 2014

SANT ROBERT, SANT ALBERIC I SANT ESTEVE, ABATS DE CISTER

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Sir 44,1.10-15; Sl 149,1-6.9; He 11,1-2.8-16; Mc 10,24-30

Avui fem l’elogi d’aquests homes piadosos, els nostres sants abats Robert, Alberic i Esteve, que han merescut ser considerats per l’Església una referència preciosa per la seva fidelitat a la Paraula. Referència i model en la línia del que hem escoltat de l’Eclesiàstic:

«Homes de bé, una rica herència, fidels a l’aliança, el seu record i la seva glòria no s’esborren, sepultats en pau, perviuen per generacions, el poble elogia la seva saviesa».

Es considera «piadosa» la persona que externament apareix com a molt amiga de devocions, de resos, assenyalada com un «pobre home» o una «pobra dona», un pel ingènua. No és aquesta la consideració de la Sagrada Escriptura, que contempla la persona piadosa com una persona il·lustre que ha viscut la saviesa de l’Escriptura amb els trets que descriu l’Eclesiàstic.

«Homes il·lustres», que ens han deixat una rica herència, no una herència material. L’herència d’uns dons rebuts de Déu, gratuïtament, amb molta generositat. I ells hi van correspondre. I aquesta és l’obra de Déu que nosaltres hem rebut. Aquesta herència la celebrem avui en els nostres sants abats.

Homes il·lustres que ens han llegat una herència espiritual, l’herència d’una fe preciosa que nosaltres estem cridats també a viure, una herència que té una primera referència a Abraham, i que, precisament, en aquesta festa, l’Església ens convida a imitar i a viure com ho van fer els sants Robert, Alberic i Esteve.

Viure la fe. La fe que neix al cor de l’home, que obre a la bellesa i profunditat de la vida. La fe eixampla el cor. O no hi ha fe. La fe dóna una dimensió contemplativa a la nostra vida. El contemplatiu percep que la vida és un procés, on tot parla de Déu. És important viure la vida com un procés, amb el convenciment que hi ha per a nosaltres quelcom de Déu aquí, ara, en aquest precís moment. No és que Déu sigui una caixa de sorpreses, és que la vida és un caminar cap a Déu que fa el camí amb nosaltres, per molt llarg i perillós que sigui.

Veiem aquest dinamisme de la fe en la història d’Abraham: Per la fe «Abraham, cridat per Déu, va obeir ... La fe és posseir anticipadament allò que esperem. Conèixer realitats que encara no veiem». És un do. Abraham surt i viu la vida com un procés, com un camí, corresponent a la crida de Déu. El do de la fe suposa un «copagament»: és un do diví, però cal la resposta humana, treballar amb l’ajuda divina nostre futur, en una col·laboració preciosa amb el Creador.

Però el camí cap a la plenitud de la vida, cap a la plenitud del Regne, té certes condicions: no fem sols el camí, en aquest caminar necessitem tenir cura i manifestar determinats sentiments i actituds molt concretes. És l’ensenyament de l’evangeli d’avui: L’home ric no arriba fins el final. Qui és l’home ric?

El qui es dedica a «acumular» riqueses, prestigi, mèrits.... tot allò que pot encimbellar la persona, proporcionar-li glòria, brillantor o resplendor en aquest món. El ric centra la mirada en si mateix. En el seu «jo». S’esforça per «acumular», per «escombrar» cap a casa. Aquesta actitud fa malbé el camí dels altres. Atempta contra la vida i la seguretat dels altres caminants. L’home ric busca que tot giri al seu voltant. Però Jesús proposa canviar el verb «acumular» pel verb «compartir», compartir la vida del camí, la riquesa, tot tipus de riqueses amb els que l’acompanyen en el camí. És la dimensió del servei, que el mateix Jesús, que no té on reposar el cap en el seu camí, ens ensenya.

Pere pregunta amb preocupació: «Qui pot salvar-se?» Pere era conscient que no estava clara aquesta dimensió del servei, sense la qual ningú pot salvar-se.

Necessitem posar la mirada en Crist, tot la resta és superflu, l’important i decisiu és considerar la fragilitat total de tot el que és humà, excepte la mirada en Crist. Aquest, després, ens fa girar la mirada i el cor cap als companys del camí. Crist és el nostre CAMÍ. Ho va ser per a Abraham. Ho va ser per als nostres sants abats de Cister.

19 de gener del 2014

DIUMENGE II DURANT L’ANY (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Lluc Torcal, prior de Poblet
Is 49,3.5-6; 1C 1,1-3; Jo 1,29-34

El pla de Déu, que havia comunicat al seu poble, al seu servent Israel, no comprenia només fer tornar els supervivents d’Israel, restablir les seves tribus, sinó que el pla de Déu, aquell que havia estat amagat i que, en Jesucrist, ara s’ha revelat, comprèn tots els pobles, comprèn fer arribar la seva salvació d’un cap a l’altre de la terra. Per això, el Messies d’Israel és, alhora, llum de tots els pobles i aquest és Jesucrist, el Senyor. Joan Baptista reconegué que Jesucrist era el qui s’havia de manifestar a Israel i el qui havia de prendre damunt seu el pecat del món. Joan es fa així portaveu de tot l’Antic Testament reconeguent Jesús com el Messies esperat d’Israel i el Salvador de tots els homes i dones de la terra.

Manifestar-se a Israel, il·luminar tots els pobles, prendre damunt seu el pecat del món. Aquestes són les característiques principals de la missió de Jesús entre nosaltres. Jesucrist ha vingut per salvar-nos, per salvar-nos a tots. Per tal de realitzar aquesta missió, tant entre els seus contemporanis com entre els qui l’havien precedit i els qui hem arribat després, tant entre els del seu poble com entre els de tots els pobles de la terra, Jesús va rebre l’Esperit Sant, aquell Esperit que bufa on vol i quan vol. En efecte, Joan testificà: «He vist que l’Esperit baixava del cel com un colom i es posava damunt d’ell. Jo no sabia qui era, però el qui m’envià a batejar amb aigua em digué: “Aquell sobre el qual veuràs que l’Esperit baixa i es posa és el qui bateja amb l’Esperit Sant”». Jesús, però, no rep l’Esperit per a ell sol, no el rep només per tal que Joan el pugui identificar com l’anyell de Déu. Quan Jesús rep l’Esperit, aquest s’acostuma, com diuen els Pares, a conviure amb la humanitat, s’hi adapta: en Jesús, l’Esperit Sant aprèn, per dir-ho d’alguna manera, a estar-se amb l’home per tal de poder venir a fer-hi estada. Jesús rep l’Esperit per poder-lo donar als homes: per poder batejar amb l’Esperit Sant, per poder expirar-lo en el moment de morir. En efecte, quan Crist mor a la creu, expira i dóna els seu Esperit. Crist ha vingut al món per salvar-lo: ha vingut per portar damunt seu el pecat del món i per il·luminar tots els pobles de la terra i per tal de poder redimir tots els homes donarà la seva vida morint a la creu. Però morint, vessarà el seu Esperit sobre els seus deixebles per tal que aquests portin la seva salvació a tots els pobles de la terra, batejant tots els homes amb l’Esperit Sant. L’Esperit és, doncs, la garantia de la universalitat de la missió de Jesús, la garantia de la universalitat de la salvació que Déu ens ofereix, la garantia de la universalitat del pla de Déu, que estava amagat i ara s’ha revelat.

Si la missió de Crist és una, si l’Esperit és un, si el pla de Déu és un, també una és la seva Església, perquè un és el baptisme i una és la missió confiada als deixebles d’anar per tot el món i batejar tots els homes en el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant. Si la unitat del pla salvador de Déu és tant clara, per què els cristians, els qui ens considerem deixebles del Crist, ens presentem dividits? La divisió dels deixebles de Jesús és l’escàndol més gran de cara a la missió universal de salvar i il·luminar tots els homes. Com s’ha de creure el missatge de Jesús si els qui el portem no hem sigut capaços de mantenir almenys la unitat? Em sembla que no mantenim la unitat perquè no escoltem l’Esperit, perquè no som dòcils a les seves inspiracions, perquè en darrer terme ens escoltem més a nosaltres mateixos i als nostres interessos que no pas a l’Esperit del Senyor que reposa damunt nostre. Això val tant entre les esglésies com dins de l’Església: si preferim escoltar-nos que escoltar les múltiples manifestacions de l’Esperit, mai serem ferment d’unitat. I la unitat també depèn de nosaltres, perquè, certament Crist fou batejat per tal que l’Esperit s’adaptés a la humanitat i pogués ser donat a tots els homes i l’Esperit s’ha adaptat a nosaltres: aquest és el fonament diví de la unitat de l’Església. Nosaltres, però, ens hem adaptat a l’Esperit que ens ha estat donat? En aquesta setmana que preguem per la unitat dels cristians, demanem sobretot al Senyor que ens faci dòcils al seu Esperit Sant, per contribuir positivament a la tant anhelada unitat dels cristians.

6 de gener del 2014

EPIFANIA DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Is 60,1-6; Sl 71; Ef 3,2-3.5-6; Mt 2,1-12

En la seva al·locució de principi de l’any, el Papa Francesc va fer al·lusió a una carta que havia rebut d’una persona que li preguntava què estava succeint en el cor de l’home. Una pregunta que el Papa va fer seva per preguntar-se dues vegades durant la seva intervenció i repetir: «ja és hora d’aturar la violència, la guerra...»

Potser la resposta la trobem en la carta de sant Pau als Efesis quan parla del «secret de Déu». En què consisteix aquest secret?

«El secret és aquest: que des d'ara, per l’evangeli, tots els pobles, en Jesucrist, tenen part en la mateixa herència, formen un mateix cos i comparteixen la mateixa promesa». Tots els pobles.

Si ens creiem aquesta paraula, quin sentit tenen les guerres, les crisis econòmiques, la violència?... Quanta tragèdia i quanta misèria en aquest camí de la vida! La causa de tot això la trobem en gran part en l’afany pels diners, que està podrint la societat amb una corrupció que s’estén a tots els nivells i latituds. Quan tots tenim consignada la nostra part d’herència en el Llibre de la Vida. Però l’oblidem.

Els Sants Pares comenten el misteri de l’Encarnació de Déu com un viatge de Déu a la humanitat, per ensenyar a l’home que la seva vida és també un viatge, però en sentit contrari: de la humanitat cap a Déu. L’evangeli d’avui, en aquesta solemnitat de l’Epifania, que és la festa de Nadal a l’Orient, posa de relleu això mateix: la vida és un viatge. El viatge dels Mags és tot un emblema del que és la vida cristiana, quan es contempla com un allunyament de Déu, i un seguiment i recerca d’aquest Déu. La vida de l’home és un viatge, és un pelegrinatge mitjançant el qual portem a la Jerusalem celestial les riqueses de les nacions.

Som pelegrins en el camí d’aquesta vida, a la recerca del rei que ha nascut. Som pelegrins que caminem embolcallats en tenebres i foscors, però pelegrins que ens acostem a la llum, que caminem amb la nostàlgia de l’albada radiant, amb el desig de la llum que ja va començar a brillar amb l’estrella.

I en el camí «els Mags pregunten, on és el rei que ha nascut? Hem vist la seva estrella i venim a adorar-lo». Però no sempre la llum és ben rebuda; moltes vegades la llum porta molt neguit i preferim les tenebres, la foscor. En aquella Jerusalem on pregunten els Mags no hi ha la veritable inquietud de la llum que il·lumina per caminar, però els Mags aprofiten els petits indicis que reben i es desvetlla més en ells el desig de recerca i d’encontre. Quan es comença a encendre la llum del Naixement, a Jerusalem la fredor dels sacerdots i les preocupacions de poder d’Herodes apaguen aquestes primeres i esperançadores llums. Es quedaren sense concert de Nadal. Estan en la ignorància del secret de Déu.

Els Mags continuen la seva ruta i l’estrella creix en el seu fulgor, l’estrella els posa una llum radiant en el camí fins aturar-se al lloc on hi havia el Rei nounat. L’estrella sobre el portal s’apagarà, perquè ja tot és ple de la llum del Senyor, la llum del món. A Betlem sí que hi ha concert de Nadal. Aquí comença el veritable himne de l’alegria. Primer van ser els pastors, ara els Mags...

I tu, i jo, i nosaltres? Ens unim a aquest concert? Coneixem el secret de Déu? Mira al teu cor i escolta el que ell et diu. Som pelegrins, tots els homes i dones d’aquest segle estem en el camí. «Molts vindran» diu l’Escriptura. El secret de Déu revelat ens diu que vindran tots els pobles. Aquesta festa d’Epifania que ens parla de la revelació de Déu a tots els pobles, ens confirma l’universalisme de la salvació que Déu ofereix a tots els pobles.

«On és el Rei que ha nascut» per a tots els pobles? També ens ho pregunten avui. Podem tenir la resposta freda dels sacerdots de Jerusalem, o la preocupació d’Herodes. O bé podem recollir els indicis que trobem, i fer camí amb tots els pobles al seu encontre.

Però això sí, no ho oblidem: preguntem-nos si coneixem el secret de Déu. La resposta, si és autèntica, prové sempre d’un cor eixamplat.

5 de gener del 2014

DIUMENGE II DE NADAL

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Sir 24,1-2.8-12; Sl 147; Ef 1,3-6.15-18; Jn 1,1-18

Estimats germans i germanes,

A Nadal manifestem els nostres millors sentiments i estem disposats a superar allò que pertorba la nostra pau. Molts s’han apropat a contemplar i donar un petó al l’Infant Jesús que hi ha a les llars cristianes i a totes les esglésies. Hem escoltat varies vegades el relat del Naixement de Jesús. Així anem donant voltes a la revelació, immensa, inesgotable i sempre nova. Així descobrim què vol dir la Presència de Déu en i entre nosaltres: el seu sentit més profund és descobert per l’estudi, el treball de la indagació, la pregària, l’experiència, el sofriment, la puresa de cor i la maduresa (en paraules d’un monjo de Montserrat).

L’Església ens proposa avui una reflexió. La celebració del Nadal s’acaba i hem de treure conclusions. Les tres lectures d’aquesta Missa són com tres meditacions profundes sobre el misteri de Déu fet home, a través de dues metàfores: la Saviesa i la Paraula de Déu, presents entre nosaltres per Jesucrist. Acabem d’escoltar l’anomenat "pròleg" de l’Evangeli de Joan. Parteix de la existència eterna de Jesucrist, des de sempre, al costat de Déu, amb qui s’identifica, i contempla la seva sorprenent vinguda al món. Aquest himne poètic es recrea en la figura de Jesucrist, veritable centre d’atenció i descrit amb diverses imatges. Jesús vingut al món és la Paraula de Déu. Paraula creadora, donadora de Vida i salvadora. Jesús es presentat com la Llum veritable, que en venir al món il·lumina tots els homes i dones; i com la Saviesa de Déu, que ens ensenya el seu coneixement. Aquesta saviesa de Déu amara el cor i l’omple de pau, transforma la vida i fa veure una dimensió nova i més profunda.

Un aspecte que crida aviat l’atenció és que la presència del Fill de Déu en el món no ha produït un entusiasme universal, sinó que ha trobat un rebuig notable. Tanmateix l’accent està posat en la meravella de l’Encarnació i en la grandesa dels dons que la humanitat rep amb la vinguda de Crist. Ell és la BONA NOTICIA que avui el nostre món continua necessitant. Jesús és la resposta de Déu als nostres anhels. Les persones, conscient o inconscientment, cerquem Déu. Potser alguns donin altres noms a aquesta recerca. Les circumstàncies i situacions històriques són diferents; però l’ésser humà té sempre les mateixes preocupacions, anhels i desitjos.

Volem sentir-nos realitzats i lliures, volem conèixer i conduir la nostra vida. Amb l’Encarnació de Jesucrist, Déu es fa present enmig nostre, per parlar-nos a nosaltres d’Ell mateix i per indicar-nos el camí pel qual podrem arribar a Ell. En el Nen Jesús, Déu no solament ens parla, sinó que ens cerca. Nadal és la celebració d’aquest encontre d’amor. Crist no habita només en un temple material, sinó que habita i viu sobretot en els cors dels qui l’han acollit.

Podem recordar la segona lectura. L’apòstol Pau, amb un to d’agraïment i de pregària, demana a Déu que els creients creixin en la veritable comprensió de la realitat de Déu. Pau coneix molt bé, per pròpia experiència, els sorprenents camins de la fe. Demana a Déu: «dons espirituals, comprensió profunda, coneixement de la veritat, il·luminació del cor, plenitud de l’esperança». Demanem-ho també nosaltres! Quina és la nostra actitud, i la nostra fe? Contemplem Jesús al Pessebre, el seguim i l’escoltem nosaltres, pelegrins assedegats d’Aigua Viva? L’acompanyem al Calvari, com Maria? Segons «La joia de l’Evangeli» del Papa Francesc: «Maria és la qui sap transformar una cova d’animals en la casa de Jesús, amb uns pocs bolquers i una muntanya de tendresa... Cada vegada que mirem Maria tornem a creure en l’aspecte revolucionari de la tendresa i l’afecte. En ella veiem que la humilitat i la tendresa no són virtuts dels febles sinó dels forts» (286, 288). Per tal que sigui així demanem-ho al Senyor, tal com diu l’oració col·lecta: «¡Manifesteu-vos a tots els pobles, Senyor, amb l’esclat de la vostra Llum!»