Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, subprior de Poblet
75è ANIVERSARI DE LA RESTAURACIÓ MONÀSTICA DE POBLET
Dn 2,31-45; Lc 21,5-11
«Això que veieu, vindran dies que tot serà destruït: no quedarà pedra sobre pedra». Jesús visita per darrera vegada Jerusalem abans de la passió, els qui l'acompanyen admiren la bellesa del temple. Però Jesús sap que malgrat la majestat d'aquell edifici, de fet el que transmet és una falsa il·lusió de perdurabilitat, d'eternitat. El Temple de Jerusalem seria efectivament destruït uns anys després de les paraules de Jesús i no en quedà pedra sobre pedra, era un temple fet per mans d'homes i a mans d'homes caigué, perquè Déu no hi habitava ja que Ell «no habita en cap edifici fet per mans d'home.» El Temple caigué com el reialme de Nabucodonosor, fràgil de peus, malgrat l'aparença de fortalesa. També en aquesta casa nostra, feta per mans d'homes, al llarg de cent anys i escaig les pedres caigueren a mans també d'homes, com un símbol, en perdre la vertadera vida del monestir, l'esperit de pregària que les amarava i omplia de sentit, ja que per això fou construït i per això existeix, per donar lloança i testimoni de Déu. Perquè allò que és temporal sempre passa; passaren els qui practicaven el culte en el Temple, també els qui el destruïren; els qui construïren aquesta casa, amb els qui dictaren les normes per suprimir-la i els qui, ja fos de gust o per necessitat, l'espoliaren, tots desaparegueren. L'home passà, Déu romangué i la història continuà.
Així com segles més tard a Jerusalem en el mur del Temple hi resta sols la brasa del culte. En aquesta casa al llarg de setanta-cinc anys les pedres han tornat a bastir els edificis, poc a poc, perquè la flama de la vida hi ha revifat en recobrar-se les pedres vives que li donen el seu veritable sentit. El Senyor com recull Ezequiel digué: «Posaré el meu esperit dins vostre, recobrareu la vida, i us establiré a la vostra terra.» I així els homes passen, mentre Déu roman i la història continua.
El futur, sempre incert, està en mans de Déu, els homes passem per la història però no en som amos, sols Déu la coneix per endavant. La història certament l'omplim nosaltres de problemes i dificultats, no hi manquen mai moments de crisi, divisions, enfrontaments, abandons i destruccions; però tot això no és el que porta a la salvació. El temps de salvació no és nostre, és de Déu. I sols «el Déu del cel implantarà un regne que no serà mai destruït ni passarà mai en mans de cap altre poble.» Mentrestant els homes passarem, mentre la història continuarà i sols Déu romandrà.
24 de novembre del 2015
22 de novembre del 2015
Diumenge XXXIV durant l'any SOLEMNITAT DE NOSTRE SENYOR JESUCRIST, REI DE TOT EL MÓN (Cicle B)
Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, subprior de Poblet
Dn 7,13-14; Sal 92,1ab.1c-2.5; Ap 1,5-8; Jo 18,33b-37
«Vols dir que ets rei?» Les idees de rei i de regne, les associem encara avui a poders mundans, fugissers, corruptes i fonedissos. Aquesta és la idea de regne que té Pilat al cap, un rei i un regne que signifiquin una amenaça a l'Imperi, a Roma. Però el regne de Jesús, la idea del qual va apareixent al llarg del quart Evangeli, és tota una altra cosa. Jesús és rei, si, però en el seu reialme no hi ha altres armes que la misericòrdia i la caritat. Si per Jesús el seu regne no és cosa d'aquest món, per Pilat un regne sols pot ser terrenal. El reialme de Jesús té per territori el cor de cada home i de cada dona i en ell per obtenir-ne la carta de ciutadania cal escoltar la seva veu i tenir la seva Paraula als llavis, al cor, per ser-ne testimonis.
Un regne íntimament lligat a la veritat de la qual Jesús n'ha vingut a donar testimoni. «I què és la veritat?», pregunta Pilat. No és cap doctrina, ni cap posicionament teològic, ni cap ideologia; l'única veritat, la que ens dona la vida, la que ens omple de sentit, és el mateix Crist. Jesús no és un custodi ni un guardià de la veritat, sinó la mateixa veritat, el seu testimoni viu i a nosaltres no ens crida a considerar-nos-en propietaris exclusius, ni els seus marmessors, sinó a compartir-la i a testimoniar-la amb Ell i per Ell.
Ara arribada l'hora de Jesús, l'hora de passar d'aquest món al Pare, Jesús serà entronitzat com a rei, però el seu tron serà una creu, la seva corona unes espines, per ceptre tres claus, per copa una canya escardada amb una esponja xopa en vinagre i per homenatge una munió de soldats i de gent que se'n burla. Jesús predica aquest regne, on no hi ha súbdits, sinó deixebles que escolten la seva veu, entenen el seu reialme i en donen testimoni. Ell és rei, el seu regne la veritat, el seu programa de govern ser-ne testimoni; ja que per això ha nascut i per això ha vingut al món, perquè la coneguem i fent-nos ciutadans del seu regne, escoltant-lo a Ell n'esdevinguem també testimonis.
«Surt de vós això que em pregunteu?» La salvació no comença amb la confessió de la reialesa de Crist, apresa d'altres, sinó amb la imitació de les seves obres de misericòrdia a través de les quals Ell va instaurar el regne. Qui les realitza demostra haver acollit la reialesa de Jesús, perquè va fent espai en el seu cor a l'amor de Déu. I al capvespre de la vida serem examinats en l'amor, el nostre salconduit per entrar en el regne serà l'amor. Jesús, amb la seva victòria sobre la mort, amb la seva resurrecció, ens ha deixat la clau de la porta del seu regne, però està a les nostres mans fer-la girar al pany, fent-nos propers als germans, estimant-los de veritat, compartint amb ells el més valuós que tenim, és a dir la veritat, que és Jesús i el seu Evangeli.
Dn 7,13-14; Sal 92,1ab.1c-2.5; Ap 1,5-8; Jo 18,33b-37
«Vols dir que ets rei?» Les idees de rei i de regne, les associem encara avui a poders mundans, fugissers, corruptes i fonedissos. Aquesta és la idea de regne que té Pilat al cap, un rei i un regne que signifiquin una amenaça a l'Imperi, a Roma. Però el regne de Jesús, la idea del qual va apareixent al llarg del quart Evangeli, és tota una altra cosa. Jesús és rei, si, però en el seu reialme no hi ha altres armes que la misericòrdia i la caritat. Si per Jesús el seu regne no és cosa d'aquest món, per Pilat un regne sols pot ser terrenal. El reialme de Jesús té per territori el cor de cada home i de cada dona i en ell per obtenir-ne la carta de ciutadania cal escoltar la seva veu i tenir la seva Paraula als llavis, al cor, per ser-ne testimonis.
Un regne íntimament lligat a la veritat de la qual Jesús n'ha vingut a donar testimoni. «I què és la veritat?», pregunta Pilat. No és cap doctrina, ni cap posicionament teològic, ni cap ideologia; l'única veritat, la que ens dona la vida, la que ens omple de sentit, és el mateix Crist. Jesús no és un custodi ni un guardià de la veritat, sinó la mateixa veritat, el seu testimoni viu i a nosaltres no ens crida a considerar-nos-en propietaris exclusius, ni els seus marmessors, sinó a compartir-la i a testimoniar-la amb Ell i per Ell.
Ara arribada l'hora de Jesús, l'hora de passar d'aquest món al Pare, Jesús serà entronitzat com a rei, però el seu tron serà una creu, la seva corona unes espines, per ceptre tres claus, per copa una canya escardada amb una esponja xopa en vinagre i per homenatge una munió de soldats i de gent que se'n burla. Jesús predica aquest regne, on no hi ha súbdits, sinó deixebles que escolten la seva veu, entenen el seu reialme i en donen testimoni. Ell és rei, el seu regne la veritat, el seu programa de govern ser-ne testimoni; ja que per això ha nascut i per això ha vingut al món, perquè la coneguem i fent-nos ciutadans del seu regne, escoltant-lo a Ell n'esdevinguem també testimonis.
«Surt de vós això que em pregunteu?» La salvació no comença amb la confessió de la reialesa de Crist, apresa d'altres, sinó amb la imitació de les seves obres de misericòrdia a través de les quals Ell va instaurar el regne. Qui les realitza demostra haver acollit la reialesa de Jesús, perquè va fent espai en el seu cor a l'amor de Déu. I al capvespre de la vida serem examinats en l'amor, el nostre salconduit per entrar en el regne serà l'amor. Jesús, amb la seva victòria sobre la mort, amb la seva resurrecció, ens ha deixat la clau de la porta del seu regne, però està a les nostres mans fer-la girar al pany, fent-nos propers als germans, estimant-los de veritat, compartint amb ells el més valuós que tenim, és a dir la veritat, que és Jesús i el seu Evangeli.
21 de novembre del 2015
PRESENTACIÓ DE SANTA MARIA, VERGE
75è ANIVERSARI DE LA RESTAURACIÓ DE LA VIDA MONÀSTICA A POBLET
Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
1Re 8,1.3-7.9-11; Sl 83,3-5.10-11; Ap 21,1-5; Lc 1,26-38
«El núvol va omplir tot l'edifici del temple del Senyor. La glòria del Senyor omplia tot el temple».
Així acaba la gran festa del trasllat solemne de l'Arca de l'Aliança. Festa litúrgica de gran bellesa, amb himnes i càntics i ofrenes al Senyor, i envoltada de tot el poble, recordant el salm: «Que n'és de bo i agradable, viure tots junts els germans, és rosada del Senyor, la benedicció, la vida per sempre» (Sl 132)
Avui celebrem l'aniversari de la restauració de la vida monàstica a Poblet. Es torna a vessar la benedicció i la vida del Senyor a través de la comunitat monàstica.
«Déu vos salve, plena de gràcia, el Senyor és amb vós». Aquell núvol que omplia el temple del Senyor, que manifestava la seva glòria, ara envolta santa Maria, humil serventa del Senyor, que accepta el núvol diví perquè vessi la seva rosada i manifesti la seva glòria sobre la humanitat. El núvol ja no impedirà apropar-se als homes, sinó que s'obre i vessa la glòria de Déu com a font de vida. I nosaltres podem saludar aquest aqüeducte singular, com l'anomena sant Bernat, «canalitzant les aigües de la Font, la deu inesgotable que és Crist, perquè tots rebem de la seva abundància». La podem saludar amb aquelles paraules de sant Germà de Constantinoble: «Salve, oh núvol lluminós que vesses sobre nosaltres la rosada espiritual i divina, i que, en entrar avui al Sant dels sants, has fet que sortís el sol resplendent sobre els qui jeuen a la fosca i a les ombres de mort». «Salve, núvol purpuri i resplendent, portadora de Déu i font inexhausta que a tots proveeix».
Nosaltres, la saludem avui de manera especial, en recordar la data en què tornen a vibrar els murs d'aquest cenobi amb la salutació de la Salve, la saludem a ella, protectora i llum de la vida monàstica, que ens porta cap a l'interior del núvol a l'encontre amb el seu Fill, l'Home nou, en el qual contemplem un cel nou i una terra nova, el tabernacle on Déu es troba amb l'home. Així ho anunciava sant Pau: «El Senyor baixarà del cel i els qui han mort en Crist ressuscitaran primer. Llavors els qui de nosaltres quedem amb vida serem enduts en els núvols juntament amb ells a l'encontre del Senyor... serem sempre amb el Senyor».
«La vida del monjo ha de ser la vida del qui s'ha lliurat a la recerca de Déu, i que està disposat a morir per tal de veure'l; per això la vida monàstica és un “martiri” alhora que un paradís, una vida “angèlica” i ensems “crucificada”. És un camí, un esforç permanent, per contemplar a cara descoberta com en un mirall la glòria del Senyor, i ser transformats en la mateixa imatge de Jesucrist, avançant de claredat en claredat com il·luminats per l'Esperit del Senyor (cf 2Co 3,17s )» (T. Merton, La Vida silenciosa, pròleg).
Aquesta vida ens posa en el camí de fer realitat un cel nou i una terra nova que ha inaugurat Jesucrist el veritable Home nou. Aquesta vida permet contemplar el tabernacle establert aquí, perquè l'home es trobi amb Déu, perquè l'home visqui l'experiència de Déu.
Aquest és el camí que al llarg dels segles han anat traçant i esforçant-se per viure amb fidelitat un gran nombre de monjos. Una rica tradició monàstica que s'inicia en el nostre monestir de Poblet al segle XII, que provisionalment s'aturarà al segle XIX, amb el testimoni últim que tenim de les despulles del P. Jaume Cercós. Tradició que torna a revitalitzar-se al segle XX, l'any 1940. Un reviure, un renéixer de la vida monàstica que ha anat encarnant-se en unes persones concretes ja conegudes per nosaltres, en uns rostres que ja ens són familiars, algunes de les quals ja han marxat a trobar el Senyor en el núvol, però que ens han deixat la vibració de la seva vida que buscava delectar-se en la recerca de Déu, en el desig de contemplar i viure la glòria del Senyor.
És bo, avui, recordar amb els seus propis noms aquests monjos que ens van acompanyar en el camí i que ens han precedit en el camí cap al núvol del Senyor. És bo recordar-los, potser fins i tot fent una reflexió al costat de les seves tombes, per despertar més en el nostre espai interior aquesta vibració per Déu que ells van viure i que ens van deixar com una preciosa herència, perquè continuem amb passió la nostra recerca de Déu i el desig viu de la seva experiència ... Rosavini...
És també just tenir una paraula d'agraïment cap a aquests amics nostres de la Germandat de Poblet que van estar al seu costat en el generós esforç de restaurar la bellesa de Poblet, i ajudar a la fidelitat i l'esplendor de la vida monàstica.
Que aquesta celebració sigui un motiu per a tots nosaltres de continuar amb fidelitat la nostra vida monàstica rebent i enriquint l'herència que ens van deixar els monjos que ens van precedir en la crida del Senyor.
Acabo recollint el pensament escrit l'any 1940 al costat de document d'autorització de la constitució de la nova comunitat de Poblet amb monjos de la Congregació Cistercenca de Sant Bernat d'Itàlia:
«ELS HOMES PASSEN, DÉU ROMAN, LA HISTÒRIA CONTINUA»
Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
1Re 8,1.3-7.9-11; Sl 83,3-5.10-11; Ap 21,1-5; Lc 1,26-38
«El núvol va omplir tot l'edifici del temple del Senyor. La glòria del Senyor omplia tot el temple».
Així acaba la gran festa del trasllat solemne de l'Arca de l'Aliança. Festa litúrgica de gran bellesa, amb himnes i càntics i ofrenes al Senyor, i envoltada de tot el poble, recordant el salm: «Que n'és de bo i agradable, viure tots junts els germans, és rosada del Senyor, la benedicció, la vida per sempre» (Sl 132)
Avui celebrem l'aniversari de la restauració de la vida monàstica a Poblet. Es torna a vessar la benedicció i la vida del Senyor a través de la comunitat monàstica.
«Déu vos salve, plena de gràcia, el Senyor és amb vós». Aquell núvol que omplia el temple del Senyor, que manifestava la seva glòria, ara envolta santa Maria, humil serventa del Senyor, que accepta el núvol diví perquè vessi la seva rosada i manifesti la seva glòria sobre la humanitat. El núvol ja no impedirà apropar-se als homes, sinó que s'obre i vessa la glòria de Déu com a font de vida. I nosaltres podem saludar aquest aqüeducte singular, com l'anomena sant Bernat, «canalitzant les aigües de la Font, la deu inesgotable que és Crist, perquè tots rebem de la seva abundància». La podem saludar amb aquelles paraules de sant Germà de Constantinoble: «Salve, oh núvol lluminós que vesses sobre nosaltres la rosada espiritual i divina, i que, en entrar avui al Sant dels sants, has fet que sortís el sol resplendent sobre els qui jeuen a la fosca i a les ombres de mort». «Salve, núvol purpuri i resplendent, portadora de Déu i font inexhausta que a tots proveeix».
Nosaltres, la saludem avui de manera especial, en recordar la data en què tornen a vibrar els murs d'aquest cenobi amb la salutació de la Salve, la saludem a ella, protectora i llum de la vida monàstica, que ens porta cap a l'interior del núvol a l'encontre amb el seu Fill, l'Home nou, en el qual contemplem un cel nou i una terra nova, el tabernacle on Déu es troba amb l'home. Així ho anunciava sant Pau: «El Senyor baixarà del cel i els qui han mort en Crist ressuscitaran primer. Llavors els qui de nosaltres quedem amb vida serem enduts en els núvols juntament amb ells a l'encontre del Senyor... serem sempre amb el Senyor».
«La vida del monjo ha de ser la vida del qui s'ha lliurat a la recerca de Déu, i que està disposat a morir per tal de veure'l; per això la vida monàstica és un “martiri” alhora que un paradís, una vida “angèlica” i ensems “crucificada”. És un camí, un esforç permanent, per contemplar a cara descoberta com en un mirall la glòria del Senyor, i ser transformats en la mateixa imatge de Jesucrist, avançant de claredat en claredat com il·luminats per l'Esperit del Senyor (cf 2Co 3,17s )» (T. Merton, La Vida silenciosa, pròleg).
Aquesta vida ens posa en el camí de fer realitat un cel nou i una terra nova que ha inaugurat Jesucrist el veritable Home nou. Aquesta vida permet contemplar el tabernacle establert aquí, perquè l'home es trobi amb Déu, perquè l'home visqui l'experiència de Déu.
Aquest és el camí que al llarg dels segles han anat traçant i esforçant-se per viure amb fidelitat un gran nombre de monjos. Una rica tradició monàstica que s'inicia en el nostre monestir de Poblet al segle XII, que provisionalment s'aturarà al segle XIX, amb el testimoni últim que tenim de les despulles del P. Jaume Cercós. Tradició que torna a revitalitzar-se al segle XX, l'any 1940. Un reviure, un renéixer de la vida monàstica que ha anat encarnant-se en unes persones concretes ja conegudes per nosaltres, en uns rostres que ja ens són familiars, algunes de les quals ja han marxat a trobar el Senyor en el núvol, però que ens han deixat la vibració de la seva vida que buscava delectar-se en la recerca de Déu, en el desig de contemplar i viure la glòria del Senyor.
És bo, avui, recordar amb els seus propis noms aquests monjos que ens van acompanyar en el camí i que ens han precedit en el camí cap al núvol del Senyor. És bo recordar-los, potser fins i tot fent una reflexió al costat de les seves tombes, per despertar més en el nostre espai interior aquesta vibració per Déu que ells van viure i que ens van deixar com una preciosa herència, perquè continuem amb passió la nostra recerca de Déu i el desig viu de la seva experiència ... Rosavini...
És també just tenir una paraula d'agraïment cap a aquests amics nostres de la Germandat de Poblet que van estar al seu costat en el generós esforç de restaurar la bellesa de Poblet, i ajudar a la fidelitat i l'esplendor de la vida monàstica.
Que aquesta celebració sigui un motiu per a tots nosaltres de continuar amb fidelitat la nostra vida monàstica rebent i enriquint l'herència que ens van deixar els monjos que ens van precedir en la crida del Senyor.
Acabo recollint el pensament escrit l'any 1940 al costat de document d'autorització de la constitució de la nova comunitat de Poblet amb monjos de la Congregació Cistercenca de Sant Bernat d'Itàlia:
«ELS HOMES PASSEN, DÉU ROMAN, LA HISTÒRIA CONTINUA»
20 de novembre del 2015
DIVENDRES DE LA SETMANA XXXIII DURANT L'ANY (I)
Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, subprior de Poblet
SANT OCTAVI
1M 4,36-37.52-59; Sal 1Cr 29,10.11abc.11d-12a.12bcd; Lc 19,45-48
Jesús embadaleix al poble amb la seva paraula i això corseca el cor dels grans sacerdots i dels mestres de la llei i per acabar-ho d'adobar amb gran contundència física i verbal treu els mercaders del temple. El relat de l'expulsió del temple que en els relats sinòptics se situa a les portes de la passió i en el quart Evangeli en l'inici de la vida pública de Jesús, tot just després de les noces de Canà; ens mostra un Jesús diferent com si fos endut per la fúria; cal veure'l però més que aïrat, zelós per la casa del seu Pare. Jesús apareix com l'exemple del bon zel, aquell que allunya dels vicis i porta a Déu i a la vida eterna. Aquell zel a la pràctica del qual sant Benet convida als monjos allunyant-se d'aquell altre dolent, el dels grans sacerdots i mestres de la llei, que és amargor i dolenteria i que allunya de Déu. El zel que consumeix a Jesús, el que consumeix també als màrtirs, és el bon zel per aquell primer temple edificat, destruït, reconstruït i purificat de nou a Jerusalem; el bon zel pel segon temple de Crist que és l'Església, massa sovint convertida en cova de lladres per les febleses humanes; el bon zel pel tercer temple del Déu viu que som cadascun de nosaltres que portem en el nostre cor la llavor del bé sovint ofegada per l'herbassar del mal. Perquè el temple és aquell lloc on Déu habita, un lloc sagrat, que som nosaltres, ens diu l'Apòstol, allí on l'Esperit habita i ho fa tant en l'Església com en el cor dels fidels, com ens diu el Concili Vaticà II. També nosaltres hem de foragitar del nostre temple interior els nostres mercaders particulars, l'egoisme, la rancúnia i la murmuració amb els fuets de la caritat fraterna, del temor de Déu i de l'afecte sincer i humil pels germans. Foragitar tot allò que creiem útil per a nosaltres i que és per als altres pedra d'ensopec; i hem d'omplir-nos del bon zel de Crist. Però viure el dia a dia amb bon zel ens costa, embarranquem en tensions per coses que d'essencials i d'importants, tenen ben poc i la nostra intolerància crea desconfiança en els altres. Sols conscients de les nostres febleses ens allunyarem del zel dolent que defuig sempre reconèixer els propis límits i els veu ampliats en els altres. Així ens aproparem al bon zel, al zel de Crist, que és aquell que per la gràcia de Déu poc a poc es va obrint pas en el nostre cor i ens allibera. El bon zel de Crist per la casa del seu Pare és el vertader camí vers la vida veritable i nosaltres, maldestres vianants, tant sols no anteposant res a Crist, caminant amb paciència, amor i temor, avançarem per ell amb l'ajuda de la gràcia.
SANT OCTAVI
1M 4,36-37.52-59; Sal 1Cr 29,10.11abc.11d-12a.12bcd; Lc 19,45-48
Jesús embadaleix al poble amb la seva paraula i això corseca el cor dels grans sacerdots i dels mestres de la llei i per acabar-ho d'adobar amb gran contundència física i verbal treu els mercaders del temple. El relat de l'expulsió del temple que en els relats sinòptics se situa a les portes de la passió i en el quart Evangeli en l'inici de la vida pública de Jesús, tot just després de les noces de Canà; ens mostra un Jesús diferent com si fos endut per la fúria; cal veure'l però més que aïrat, zelós per la casa del seu Pare. Jesús apareix com l'exemple del bon zel, aquell que allunya dels vicis i porta a Déu i a la vida eterna. Aquell zel a la pràctica del qual sant Benet convida als monjos allunyant-se d'aquell altre dolent, el dels grans sacerdots i mestres de la llei, que és amargor i dolenteria i que allunya de Déu. El zel que consumeix a Jesús, el que consumeix també als màrtirs, és el bon zel per aquell primer temple edificat, destruït, reconstruït i purificat de nou a Jerusalem; el bon zel pel segon temple de Crist que és l'Església, massa sovint convertida en cova de lladres per les febleses humanes; el bon zel pel tercer temple del Déu viu que som cadascun de nosaltres que portem en el nostre cor la llavor del bé sovint ofegada per l'herbassar del mal. Perquè el temple és aquell lloc on Déu habita, un lloc sagrat, que som nosaltres, ens diu l'Apòstol, allí on l'Esperit habita i ho fa tant en l'Església com en el cor dels fidels, com ens diu el Concili Vaticà II. També nosaltres hem de foragitar del nostre temple interior els nostres mercaders particulars, l'egoisme, la rancúnia i la murmuració amb els fuets de la caritat fraterna, del temor de Déu i de l'afecte sincer i humil pels germans. Foragitar tot allò que creiem útil per a nosaltres i que és per als altres pedra d'ensopec; i hem d'omplir-nos del bon zel de Crist. Però viure el dia a dia amb bon zel ens costa, embarranquem en tensions per coses que d'essencials i d'importants, tenen ben poc i la nostra intolerància crea desconfiança en els altres. Sols conscients de les nostres febleses ens allunyarem del zel dolent que defuig sempre reconèixer els propis límits i els veu ampliats en els altres. Així ens aproparem al bon zel, al zel de Crist, que és aquell que per la gràcia de Déu poc a poc es va obrint pas en el nostre cor i ens allibera. El bon zel de Crist per la casa del seu Pare és el vertader camí vers la vida veritable i nosaltres, maldestres vianants, tant sols no anteposant res a Crist, caminant amb paciència, amor i temor, avançarem per ell amb l'ajuda de la gràcia.
15 de novembre del 2015
DIUMENGE XXXIII DURANT L'ANY (Cicle B)
Homilia predicada pel P. Rafel Barruè
«Desvetlla't, mira, ell s'acosta»
Si vius en una somnolència, ací a la pols de la terra, desvetlla't. No per a la vergonya de la reprovació eterna. La violència no és de Déu. La violència tampoc és dels homes, perquè la violència deshumanitza. La violència terrorista deshumanitza. Però, la violència domèstica també, i és molt fàcil d'embolicar-s'hi. Per això, tu desvetlla't per a la vida eterna.
El fil de la nostra vida es va consumint.
Mira el Crist, ofert com a víctima pels pecats de tots, dels qui van errats cometent pecat sobre pecat, matant, robant, esclavitzant. Mira el Crist, ofert perquè tu siguis santificat.
Déu ens ha perdonat. Mira doncs el Crist.
Ell s'acosta mentre el fil de la nostra vida es va consumint. Cel i terra passaran, però la Paraula de Déu no passarà. Del dia i de l'hora, només ho sap el Pare.
El fil de la nostra vida es va consumint.
Com volem que sigui el final d'ara, d'aquesta vida? Doncs, comença a preparar l'equipatge. I, no un equipatge d'objectes, tot això material sobra, sinó un equipatge de qualitat de vida cristiana. És a dir, de perdó i de pau, de pregària i d'intercessió en tot el que dugui a la justícia i al bé comú.
Mira Jesucrist. Ell està per sobre del sol i de la lluna, per sobre de les estrelles i per sobre de tot el creat.
Acceptar la salvació, que ens ve per mig de Jesucrist o rebutjar-la, és feina nostra. Però, no tardis tant en pensar-t'ho. Ell s'acosta, mira, desvetlla't.
«Desvetlla't, mira, ell s'acosta»
Si vius en una somnolència, ací a la pols de la terra, desvetlla't. No per a la vergonya de la reprovació eterna. La violència no és de Déu. La violència tampoc és dels homes, perquè la violència deshumanitza. La violència terrorista deshumanitza. Però, la violència domèstica també, i és molt fàcil d'embolicar-s'hi. Per això, tu desvetlla't per a la vida eterna.
El fil de la nostra vida es va consumint.
Mira el Crist, ofert com a víctima pels pecats de tots, dels qui van errats cometent pecat sobre pecat, matant, robant, esclavitzant. Mira el Crist, ofert perquè tu siguis santificat.
Déu ens ha perdonat. Mira doncs el Crist.
Ell s'acosta mentre el fil de la nostra vida es va consumint. Cel i terra passaran, però la Paraula de Déu no passarà. Del dia i de l'hora, només ho sap el Pare.
El fil de la nostra vida es va consumint.
Com volem que sigui el final d'ara, d'aquesta vida? Doncs, comença a preparar l'equipatge. I, no un equipatge d'objectes, tot això material sobra, sinó un equipatge de qualitat de vida cristiana. És a dir, de perdó i de pau, de pregària i d'intercessió en tot el que dugui a la justícia i al bé comú.
Mira Jesucrist. Ell està per sobre del sol i de la lluna, per sobre de les estrelles i per sobre de tot el creat.
Acceptar la salvació, que ens ve per mig de Jesucrist o rebutjar-la, és feina nostra. Però, no tardis tant en pensar-t'ho. Ell s'acosta, mira, desvetlla't.
13 de novembre del 2015
DEDICACIÓ DE LA BASÍLICA DE POBLET
Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
2 Cr 5,6-10.13-6,2; Sl 83; 1Pe 2,4-9; Lc 19,1-10
La Dedicació de casa nostra, del temple, és una festa de família per a nosaltres, perquè en aquest temple ens consagrem a Déu, entrem a formar part d’una nova família, en la qual la responsabilitat la té el mateix Déu compartida amb cadascú i amb tots nosaltres. Una responsabilitat que aquest Déu espera de nosaltres, ell, que ens ha cridat a exercir per mitjà de Jesucrist, i que l’Escriptura contempla com a pedra angular de tot l’edifici. A Déu no li interessen les pedres. Li interessa el teu cor, la teva persona. Ell té cura de nosaltres i nosaltres hem de tenir cura d’ell. Que bé ho suggereix santa Teresa amb la bellesa del seu poema:
«Ànima buscar-te has en Mi
i a mi buscar-me has en tu.
Perquè tu ets la meva estança
ets la meva casa i la meva morada...»
O sant Agustí amb la saviesa de la seva confessió: «Jo no existiria, Déu meu, no existiria en absolut, si no estiguessis en mi. O més aviat no existiria, si no existís en tu, de qui, per qui i en qui són totes les coses? Així és, Senyor, així és...» (Confessions, L,1,2)
Una estança, una casa, un estatge, el nostre monestir: un espai amb molts edificis que formen tots ells el conjunt de la bellesa del monestir; com el conjunt de les pedres nues i senzilles d’aquest temple configuren l’esplèndida bellesa d’aquest espai sagrat. Que ens transmet, que tota aquesta bellesa es trasllada més enllà de les pedres, en la comunió d’amor de la comunitat.
I per això ell ens dóna, no l’esperit del món, sinó l’Esperit que ve d’ell mateix perquè sapiguem reconèixer els dons que ell ens atorga a fi de col·laborar en la configuració d’aquesta família monàstica, de col·laborar en l’edificació d’aquest temple viu que formem tots amb Crist com a pedra principal. No sempre vivim això conscientment, per això aquesta festa ha de ser un moment singular per despertar en nosaltres el que ha de ser una realitat, que ens porti a ser el que som. I això passa per ser conscients d’aquesta realitat i respondre amb generositat i decisió, com indiquen també els versos de santa Teresa:
«Si el amor que me tenéis,
Dios mío, es como el amor que os tengo,
decidme: ¿en qué me detengo?
o, ¿en qué os detenéis?»
Respondre com ens suggereix la saviesa de sant Agustí: «Us buscaré, Senyor, lloant el vostre nom, i voldria invocar-vos tot creient en vós. Us invoca, Senyor, la meva fe, la fe que m’heu donat i m’heu inspirat per la humanitat del vostre Fill...» (idem., L,1,1)
Aquest amor de Déu està en el nostre espai interior, aleshores, en què ens aturem? Potser tenim necessitat de contemplar l’episodi de Zaqueu, el sicòmor i Jesús. Hem de despertar el DESIG. El desig de veure Jesús cada dia de la nostra existència. Jesús passa de moltes maneres per la nostra vida. Nosaltres som petits d’estatura, d’amor, de moltes coses. No siguem petits de desitjos. Cal pujar al sicòmor. Quin és el nostre sicòmor? Aquell arbre que et permeti descobrir la mirada de Jesús, que et permeti contemplar la seva persona i escoltar la seva veu. I encara que et costi pujar al sicòmor, no tinguis por, després, de baixar, per acollir Jesús a casa teva. I allà es dilatarà el teu cor havent allotjat a l’Amor.
Sant Bernat, conscient que se’ns pot adormir aquest amor, ens fa una crida seriosa a la celebració d’aquesta festa: «Tan ben defensada està la fortalesa del Senyor, que ja no ens cal tenir por, sempre que actuem fidelment i valerosament, és a dir, que no siguem traïdors, covards ni ociosos. Són traïdors els qui proven d’introduir l’enemic a la plaça del Senyor, per exemple els difamadors, que Déu avorreix, i els qui sembrem discòrdies i fomenten escàndols. Així, ja que el Senyor només habita on regna la pau, la discòrdia és el lloc preferit del diable. No us espanti germans, si parlo amb tanta duresa: la veritat no adula ningú. Sàpiga que és un traïdor qui pretén introduir un vici qualsevol en aquesta casa de Déu: atenuar la disciplina, aigualir el fervor, alterar la pau o ferir la caritat; i convertir aquest temple en una cova de lladres».
«Feliços, Senyor, els qui viuen a casa vostra lloant-vos cada dia». Com més veuen, entenen i coneixen, tant més estimen, lloen i admiren. I viure a casa vostra és sondejar constantment el cor, amb la llum i saviesa de la Paraula; invocar-vos és deixar que aquesta Paraula vagi treballant les arestes del nostre interior, perquè la nostra lloança s’esdevingui en aquest temple, en el nostre propi temple, el teu i el meu, una lloança permanent.
2 Cr 5,6-10.13-6,2; Sl 83; 1Pe 2,4-9; Lc 19,1-10
La Dedicació de casa nostra, del temple, és una festa de família per a nosaltres, perquè en aquest temple ens consagrem a Déu, entrem a formar part d’una nova família, en la qual la responsabilitat la té el mateix Déu compartida amb cadascú i amb tots nosaltres. Una responsabilitat que aquest Déu espera de nosaltres, ell, que ens ha cridat a exercir per mitjà de Jesucrist, i que l’Escriptura contempla com a pedra angular de tot l’edifici. A Déu no li interessen les pedres. Li interessa el teu cor, la teva persona. Ell té cura de nosaltres i nosaltres hem de tenir cura d’ell. Que bé ho suggereix santa Teresa amb la bellesa del seu poema:
«Ànima buscar-te has en Mi
i a mi buscar-me has en tu.
Perquè tu ets la meva estança
ets la meva casa i la meva morada...»
O sant Agustí amb la saviesa de la seva confessió: «Jo no existiria, Déu meu, no existiria en absolut, si no estiguessis en mi. O més aviat no existiria, si no existís en tu, de qui, per qui i en qui són totes les coses? Així és, Senyor, així és...» (Confessions, L,1,2)
Una estança, una casa, un estatge, el nostre monestir: un espai amb molts edificis que formen tots ells el conjunt de la bellesa del monestir; com el conjunt de les pedres nues i senzilles d’aquest temple configuren l’esplèndida bellesa d’aquest espai sagrat. Que ens transmet, que tota aquesta bellesa es trasllada més enllà de les pedres, en la comunió d’amor de la comunitat.
I per això ell ens dóna, no l’esperit del món, sinó l’Esperit que ve d’ell mateix perquè sapiguem reconèixer els dons que ell ens atorga a fi de col·laborar en la configuració d’aquesta família monàstica, de col·laborar en l’edificació d’aquest temple viu que formem tots amb Crist com a pedra principal. No sempre vivim això conscientment, per això aquesta festa ha de ser un moment singular per despertar en nosaltres el que ha de ser una realitat, que ens porti a ser el que som. I això passa per ser conscients d’aquesta realitat i respondre amb generositat i decisió, com indiquen també els versos de santa Teresa:
«Si el amor que me tenéis,
Dios mío, es como el amor que os tengo,
decidme: ¿en qué me detengo?
o, ¿en qué os detenéis?»
Respondre com ens suggereix la saviesa de sant Agustí: «Us buscaré, Senyor, lloant el vostre nom, i voldria invocar-vos tot creient en vós. Us invoca, Senyor, la meva fe, la fe que m’heu donat i m’heu inspirat per la humanitat del vostre Fill...» (idem., L,1,1)
Aquest amor de Déu està en el nostre espai interior, aleshores, en què ens aturem? Potser tenim necessitat de contemplar l’episodi de Zaqueu, el sicòmor i Jesús. Hem de despertar el DESIG. El desig de veure Jesús cada dia de la nostra existència. Jesús passa de moltes maneres per la nostra vida. Nosaltres som petits d’estatura, d’amor, de moltes coses. No siguem petits de desitjos. Cal pujar al sicòmor. Quin és el nostre sicòmor? Aquell arbre que et permeti descobrir la mirada de Jesús, que et permeti contemplar la seva persona i escoltar la seva veu. I encara que et costi pujar al sicòmor, no tinguis por, després, de baixar, per acollir Jesús a casa teva. I allà es dilatarà el teu cor havent allotjat a l’Amor.
Sant Bernat, conscient que se’ns pot adormir aquest amor, ens fa una crida seriosa a la celebració d’aquesta festa: «Tan ben defensada està la fortalesa del Senyor, que ja no ens cal tenir por, sempre que actuem fidelment i valerosament, és a dir, que no siguem traïdors, covards ni ociosos. Són traïdors els qui proven d’introduir l’enemic a la plaça del Senyor, per exemple els difamadors, que Déu avorreix, i els qui sembrem discòrdies i fomenten escàndols. Així, ja que el Senyor només habita on regna la pau, la discòrdia és el lloc preferit del diable. No us espanti germans, si parlo amb tanta duresa: la veritat no adula ningú. Sàpiga que és un traïdor qui pretén introduir un vici qualsevol en aquesta casa de Déu: atenuar la disciplina, aigualir el fervor, alterar la pau o ferir la caritat; i convertir aquest temple en una cova de lladres».
«Feliços, Senyor, els qui viuen a casa vostra lloant-vos cada dia». Com més veuen, entenen i coneixen, tant més estimen, lloen i admiren. I viure a casa vostra és sondejar constantment el cor, amb la llum i saviesa de la Paraula; invocar-vos és deixar que aquesta Paraula vagi treballant les arestes del nostre interior, perquè la nostra lloança s’esdevingui en aquest temple, en el nostre propi temple, el teu i el meu, una lloança permanent.
2 de novembre del 2015
COMMEMORACIÓ DE TOTS ELS FIDELS DIFUNTS
Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Lm 3, 17-26; Salm 24,6-7.17-21; Fl 3,20-21; Mc 15,33-39; 16,1-6
Nosaltres, som ciutadans del cel... El nostre destí és cantar, com ens recordava la celebració de Tots Sants, l'Himne davant el tron de Déu i de l'Anyell. Llavors, la nostra vida és un assaig per a la festa de la vida eterna. L'himne es va adulterar en la música i en la lletra amb Adam. I ha vingut el nou Adam, Crist, per ensenyar-nos la música i la melodia que es canta a les estances eternes.
La vida és un assaig. I com en tots els assajos ens costa centrar-nos. Ens oblidem de la satisfacció que dóna una bona melodia de tota la comunitat en el cor.
Què passa en un assaig?
Tenim el director que va davant, canta primer, els altres repetim. Hi ha alumnes avantatjats que agafen aviat la melodia, i aquests tenen el privilegi de cantar amb el director per a tots els altres que anem més endarrerits, que no tenim l'oïda tan fina. Finalment cantem tots. Evidentment, sempre amb els consegüents errors, que s'intenten millorar.
Nosaltres, som ciutadans del cel, i Crist és el nostre director. Aquest és un bon director, no es cansa d'ensenyar-nos. És bo amb els qui confien en ell. És bo amb els qui esperen en silenci i pacientment la seva salvació, la seva paraula. Ell és la font de la vida. Tots viurem gràcies Ell. Perquè la seva paraula i la seva melodia ens arriben per transformar el nostre pobre cos, negat amb freqüència a la vida, però sense arribar a ser capaç d'anul·lar el desig d'una altra ciutadania millor de la que gaudim aquí. I en l'assaig d'aquesta vida n'hi ha que aprenen l'himne amb més rapidesa. Són els cantors de l'amor.
En aquest assaig ens convé dedicar moltes hores a escoltar en silenci, «ens convé deixar que la Paraula de Déu ens vagi impregnant fins al punt que ens impulsi a lloar Déu en la pregària i en treball. Perquè aquest cant de lloança sigui viu des de dins, encara es precisa que en aquests llocs de pregària hi hagi temps reservats a l'aprofundiment espiritual, sinó aquesta lloança degeneraria en un balboteig de llavis mancat de vida. Solament, gràcies a aquestes llars de vida interior es pot evitar el perill: les ànimes, aquí, poden meditar davant Déu en el silenci i la solitud, a fi de ser al cor de l'Església els cantors de l'amor» (la pregària de l'Església, Edit Stein)
Els monjos som cridats a ser cantors de l'amor, i amb el nostre testimoni ajudar que l'assaig de la melodia eterna en el camí d'aquesta vida vagi responent a allò que Déu vol de nosaltres, i que ha posat en el centre del nostre cor, com un desig molt viu d'Ell mateix. Però no manca la foscor en les nostres vides. Aquella foscor que s'estén amb la mort de Crist, la foscor de l'absència i de l'abandonament de Déu, que també ens pot arribar a nosaltres.
Cal tenir el coratge d'aquestes dones de l'evangeli que van al sepulcre amb els primers raigs de sol, però que acaben amb els seus cors il·luminats.
Al centre del cor de l'home Déu ha posat ja les notes de la melodia de la ciutadania del cel. Els cantors de l'amor tenen també la responsabilitat, que és també la seva alegria més profunda, d'ajudar i acompanyar la melodia de l'Home nou.
És la melodia que no acaba amb la llum d'aquest món, sinó que es perllonga en una altra llum més esplendent, perquè com diu l'Escriptura: «la misericòrdia del Senyor no acaba i no s'acaba la seva compassió». Tot i els dubtes, de les nostres foscors i debilitats, «és bo esperar en silenci la salvació del Senyor», com ens exhorta el llibre de les Lamentacions.
Tenir el coratge de mirar al sepulcre, amb l'última foscor de la nit, o amb un raig encara feble d'un sol nou, però, com escriu el poeta: «àvids de la llum de Déu que brilli com un focus dins del nostre cor», i esdevenir cantors de l'Amor mentre caminem en aquesta vall de llàgrimes a l'encontre joiós dels qui ens han precedit en el camí de la vida.
«I tu, Crist que somies, somni meu,
deixa que la meva ànima, adormida en els teus braços,
venci la vida tot somniant-te a Tu!»
Lm 3, 17-26; Salm 24,6-7.17-21; Fl 3,20-21; Mc 15,33-39; 16,1-6
Nosaltres, som ciutadans del cel... El nostre destí és cantar, com ens recordava la celebració de Tots Sants, l'Himne davant el tron de Déu i de l'Anyell. Llavors, la nostra vida és un assaig per a la festa de la vida eterna. L'himne es va adulterar en la música i en la lletra amb Adam. I ha vingut el nou Adam, Crist, per ensenyar-nos la música i la melodia que es canta a les estances eternes.
La vida és un assaig. I com en tots els assajos ens costa centrar-nos. Ens oblidem de la satisfacció que dóna una bona melodia de tota la comunitat en el cor.
Què passa en un assaig?
Tenim el director que va davant, canta primer, els altres repetim. Hi ha alumnes avantatjats que agafen aviat la melodia, i aquests tenen el privilegi de cantar amb el director per a tots els altres que anem més endarrerits, que no tenim l'oïda tan fina. Finalment cantem tots. Evidentment, sempre amb els consegüents errors, que s'intenten millorar.
Nosaltres, som ciutadans del cel, i Crist és el nostre director. Aquest és un bon director, no es cansa d'ensenyar-nos. És bo amb els qui confien en ell. És bo amb els qui esperen en silenci i pacientment la seva salvació, la seva paraula. Ell és la font de la vida. Tots viurem gràcies Ell. Perquè la seva paraula i la seva melodia ens arriben per transformar el nostre pobre cos, negat amb freqüència a la vida, però sense arribar a ser capaç d'anul·lar el desig d'una altra ciutadania millor de la que gaudim aquí. I en l'assaig d'aquesta vida n'hi ha que aprenen l'himne amb més rapidesa. Són els cantors de l'amor.
En aquest assaig ens convé dedicar moltes hores a escoltar en silenci, «ens convé deixar que la Paraula de Déu ens vagi impregnant fins al punt que ens impulsi a lloar Déu en la pregària i en treball. Perquè aquest cant de lloança sigui viu des de dins, encara es precisa que en aquests llocs de pregària hi hagi temps reservats a l'aprofundiment espiritual, sinó aquesta lloança degeneraria en un balboteig de llavis mancat de vida. Solament, gràcies a aquestes llars de vida interior es pot evitar el perill: les ànimes, aquí, poden meditar davant Déu en el silenci i la solitud, a fi de ser al cor de l'Església els cantors de l'amor» (la pregària de l'Església, Edit Stein)
Els monjos som cridats a ser cantors de l'amor, i amb el nostre testimoni ajudar que l'assaig de la melodia eterna en el camí d'aquesta vida vagi responent a allò que Déu vol de nosaltres, i que ha posat en el centre del nostre cor, com un desig molt viu d'Ell mateix. Però no manca la foscor en les nostres vides. Aquella foscor que s'estén amb la mort de Crist, la foscor de l'absència i de l'abandonament de Déu, que també ens pot arribar a nosaltres.
Cal tenir el coratge d'aquestes dones de l'evangeli que van al sepulcre amb els primers raigs de sol, però que acaben amb els seus cors il·luminats.
Al centre del cor de l'home Déu ha posat ja les notes de la melodia de la ciutadania del cel. Els cantors de l'amor tenen també la responsabilitat, que és també la seva alegria més profunda, d'ajudar i acompanyar la melodia de l'Home nou.
És la melodia que no acaba amb la llum d'aquest món, sinó que es perllonga en una altra llum més esplendent, perquè com diu l'Escriptura: «la misericòrdia del Senyor no acaba i no s'acaba la seva compassió». Tot i els dubtes, de les nostres foscors i debilitats, «és bo esperar en silenci la salvació del Senyor», com ens exhorta el llibre de les Lamentacions.
Tenir el coratge de mirar al sepulcre, amb l'última foscor de la nit, o amb un raig encara feble d'un sol nou, però, com escriu el poeta: «àvids de la llum de Déu que brilli com un focus dins del nostre cor», i esdevenir cantors de l'Amor mentre caminem en aquesta vall de llàgrimes a l'encontre joiós dels qui ens han precedit en el camí de la vida.
«I tu, Crist que somies, somni meu,
deixa que la meva ànima, adormida en els teus braços,
venci la vida tot somniant-te a Tu!»
1 de novembre del 2015
TOTS-SANTS
Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Ap 7,2-4.9-14; Salm 23,1-6; 1Jn 3,1-3; Mt 5,1-12
«Amén. Lloança, glòria, saviesa, acció de gràcies, honor, poder, i força al nostre Déu, pels segles dels segles. Amén.»
L'espectacle que podem imaginar davant aquest relat de la primera lectura és impressionant: «una multitud tan gran que ningú no l'hauria pogut comptar. Eren gent de tota nacionalitat, de totes les races, i de tots els pobles i llengües. S'estaven drets davant el tron i davant l'Anyell ... i tots els àngels s'estaven drets al voltant del tron, dels ancians i els vivents ... tots a una: AMÉN».
Tots a una. Una sola veu, tots cantant la lloança al qui seu al tron i a l'Anyell immolat.
Aquesta és la nostra tasca, el nostre servei en aquesta vida:
«Quan va venir per comunicar als homes la vida de Déu, el Verb que procedeix del Pare com a esplendor de la seva glòria, el gran sacerdot de la nova i eterna Aliança, en prendre la naturalesa humana, va introduir en aquest exili terrestre aquell himne que es canta perpètuament en els estatges celestials» (OGLH 3)
Aquesta és la nostra tasca principal, a aquest servei ens ha cridat el Senyor, a assajar en la nostra vida el gran himne de les estances celestials. «I van adorar Déu, tots a l'una. AMÉN». Aquesta és la tasca principal del monjo: dedicar la seva vida a cantar la lloança, la glòria de Déu, i amb l'exemple de la seva vida consagrada al Senyor ser un testimoni viu per als altres cristians.
I perquè el nostre cant, la nostra lloança sigui vàlida ens ofereix la seva santedat. Ens ha manifestat ja el seu amor fent-nos fills seus. Ens ha donat l'Esperit del seu Fill Jesús. Ens ha donat la seva santedat. Per això bé pot escriure sant Bernat:
«Avui és la festa de Tots Sants. De tots, els del cel i els de la terra. Perquè hi ha sants del cel i també de la terra. Honorem-los tots alhora, però no amb la mateixa intensitat. La qual cosa és comprensible ja que el grau de santedat no és idèntic en tots. Cadascun encarna la santedat segons la seva personalitat». (Sermó 5,1)
Hi ha una santedat que ja s'ha manifestat i que ha arribat a la seva plenitud, a cantar l'AMÉN a les estances celestials, com ens descriu la imatge espectacular i fascinant de l'Apocalipsi.
Però hi ha una altra mena de santedat. L'amagada. A aquesta pertanyen aquells que lluiten actualment en el camp de batalla: el pelegrinatge d'aquest món. Els que corren i no han arribat a la meta. A aquests els considera sants sant Bernat recolzant-se en les paraules de sant Pau: «Sabem que Déu ajuda els qui l'estimen, que ell ha cridat a ser sants».
A aquesta santedat estem cridats, a viure-la i a progressar-hi. Per fer possible aquest camí ens ha proporcionat un bon llibre de text: les Benaurances.
Les Benaurances són un bell retrat de la persona de Jesucrist. Tot un programa de vida per a qui ha estat cridat a seguir el Crist. Estan escrites a la llum de la Resurrecció de Crist i parlen primer de tot del mateix Crist. El les ha complert el primer, ell és el primer benaurat. L'aventura de Jesús és bella perquè la resurrecció ha mostrat que la mort no és un fracàs sinó la consumació i plenitud de la seva missió. Per això el sofriment i el fracàs mai seran un obstacle per assolir la nostra plenitud. Jesús viu ell primer les benaurances i després ens les proposa. Per això nosaltres hem de mirar la persona de Jesús, acollir la seva paraula i treballar per dur a terme aquest projecte de santedat.
Arribem a comprendre les benaurances quan les vivim. Així doncs, hem de contemplar la persona de Jesús, el nostre model, no anteposar res a la seva persona. Dins d'aquesta contemplació hi ha també la consideració de la vida de tots els sants que van fer i fan seu aquest projecte de vida plena. Considerar la vida dels sants del cel i dels de la terra. Celebrar al cel, buscar de contemplar els nostres germans que s'esforcen per viure l'esperit d'aquest missatge de Jesús. Llavors pot ser veritat en la nostra vida el que escriu sant Bernat:
«Aquesta memòria festiva dels Sants és immensament fecunda, perquè allunya de nosaltres el cansament, la tebiesa i l'error; la seva intercessió enforteix la nostra feblesa; la seva felicitat esperona el nostre tedi i el seu exemple és una escola viva per a la nostra ignorància». (Sermó 5)
Ap 7,2-4.9-14; Salm 23,1-6; 1Jn 3,1-3; Mt 5,1-12
«Amén. Lloança, glòria, saviesa, acció de gràcies, honor, poder, i força al nostre Déu, pels segles dels segles. Amén.»
L'espectacle que podem imaginar davant aquest relat de la primera lectura és impressionant: «una multitud tan gran que ningú no l'hauria pogut comptar. Eren gent de tota nacionalitat, de totes les races, i de tots els pobles i llengües. S'estaven drets davant el tron i davant l'Anyell ... i tots els àngels s'estaven drets al voltant del tron, dels ancians i els vivents ... tots a una: AMÉN».
Tots a una. Una sola veu, tots cantant la lloança al qui seu al tron i a l'Anyell immolat.
Aquesta és la nostra tasca, el nostre servei en aquesta vida:
«Quan va venir per comunicar als homes la vida de Déu, el Verb que procedeix del Pare com a esplendor de la seva glòria, el gran sacerdot de la nova i eterna Aliança, en prendre la naturalesa humana, va introduir en aquest exili terrestre aquell himne que es canta perpètuament en els estatges celestials» (OGLH 3)
Aquesta és la nostra tasca principal, a aquest servei ens ha cridat el Senyor, a assajar en la nostra vida el gran himne de les estances celestials. «I van adorar Déu, tots a l'una. AMÉN». Aquesta és la tasca principal del monjo: dedicar la seva vida a cantar la lloança, la glòria de Déu, i amb l'exemple de la seva vida consagrada al Senyor ser un testimoni viu per als altres cristians.
I perquè el nostre cant, la nostra lloança sigui vàlida ens ofereix la seva santedat. Ens ha manifestat ja el seu amor fent-nos fills seus. Ens ha donat l'Esperit del seu Fill Jesús. Ens ha donat la seva santedat. Per això bé pot escriure sant Bernat:
«Avui és la festa de Tots Sants. De tots, els del cel i els de la terra. Perquè hi ha sants del cel i també de la terra. Honorem-los tots alhora, però no amb la mateixa intensitat. La qual cosa és comprensible ja que el grau de santedat no és idèntic en tots. Cadascun encarna la santedat segons la seva personalitat». (Sermó 5,1)
Hi ha una santedat que ja s'ha manifestat i que ha arribat a la seva plenitud, a cantar l'AMÉN a les estances celestials, com ens descriu la imatge espectacular i fascinant de l'Apocalipsi.
Però hi ha una altra mena de santedat. L'amagada. A aquesta pertanyen aquells que lluiten actualment en el camp de batalla: el pelegrinatge d'aquest món. Els que corren i no han arribat a la meta. A aquests els considera sants sant Bernat recolzant-se en les paraules de sant Pau: «Sabem que Déu ajuda els qui l'estimen, que ell ha cridat a ser sants».
A aquesta santedat estem cridats, a viure-la i a progressar-hi. Per fer possible aquest camí ens ha proporcionat un bon llibre de text: les Benaurances.
Les Benaurances són un bell retrat de la persona de Jesucrist. Tot un programa de vida per a qui ha estat cridat a seguir el Crist. Estan escrites a la llum de la Resurrecció de Crist i parlen primer de tot del mateix Crist. El les ha complert el primer, ell és el primer benaurat. L'aventura de Jesús és bella perquè la resurrecció ha mostrat que la mort no és un fracàs sinó la consumació i plenitud de la seva missió. Per això el sofriment i el fracàs mai seran un obstacle per assolir la nostra plenitud. Jesús viu ell primer les benaurances i després ens les proposa. Per això nosaltres hem de mirar la persona de Jesús, acollir la seva paraula i treballar per dur a terme aquest projecte de santedat.
Arribem a comprendre les benaurances quan les vivim. Així doncs, hem de contemplar la persona de Jesús, el nostre model, no anteposar res a la seva persona. Dins d'aquesta contemplació hi ha també la consideració de la vida de tots els sants que van fer i fan seu aquest projecte de vida plena. Considerar la vida dels sants del cel i dels de la terra. Celebrar al cel, buscar de contemplar els nostres germans que s'esforcen per viure l'esperit d'aquest missatge de Jesús. Llavors pot ser veritat en la nostra vida el que escriu sant Bernat:
«Aquesta memòria festiva dels Sants és immensament fecunda, perquè allunya de nosaltres el cansament, la tebiesa i l'error; la seva intercessió enforteix la nostra feblesa; la seva felicitat esperona el nostre tedi i el seu exemple és una escola viva per a la nostra ignorància». (Sermó 5)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
