Homilia predicada pel P. Josep Alegre
Jr 1, 4-5. 17-19; Sl 70; 1C 12,31-13,13; Lc 4,21-30
«L’amor no passarà mai»
Aquí teniu un retrat de l’amor. Una singular i única pintura sobre Déu, que ens ressalta, amb les seves belles pinzellades de color, de manera admirable, per a nosaltres, la psicologia de la persona retratada. Aquesta és la pintura de Déu, el seu retrat, que queda esbossat al llarg de les pàgines sagrades de la Bíblia, i perfilat del tot per a tu, per a mi, per a cada un de nosaltres en la persona de Jesucrist: «L’amor és pacient, és bondadós, l’amor no té enveja, no és presumit, ni orgullós no és groller, ni egoista ni es venja venjan; l’amor no s’alegra de les farses, sinó de la rectitud; l’amor ho suporta tot i no perd mai la confiança, l’esperança, la consciència».
Aquesta és la pintura més fidel de Déu. Perquè Déu és amor. No passarà mai.
I aquest amor ens l’ha revelat Déu, l’ha manifestat entre nosaltres, ens l’ha fet present en el seu Fill. I nosaltres el rebutgem com els seus veïns de Natzaret? «La missió de Jesús és revelar aquest misteri d’amor diví en la seva plenitud. La seva persona no és altra cosa que amor. Un amor que es dóna i ofereix gratuïtament» (Misericordiae vultus, 8).
L’amor, doncs, no és un somni... Potser ens poden entrar dubtes sobre l’existència de Déu, però segur que no t’entren dubtes sobre l’existència de l’amor. Tu, no estimes algú? no et sents o t’has sentit estimat per algú?... Tingues la seguretat que estàs en la senda de Déu. Que Déu està molt a prop teu.
L’amor no és un somni. L’amor ens ajuda a somiar. Somiar en aquesta imatge de Déu, aquesta pintura de singular bellesa, obra que ja està començada en el teu cor. L’amor és la vida mateixa en el seu estat de maduresa i perfecció... Potser no sents aquesta maduresa de l’amor en la teva vida... Però, i el desig? És que no vols viure o reproduir en la teva persona aquesta pintura amable de l’amor, aquesta pintura de Déu?
Però si contemplem aquesta vida que se’ns ha revelat com a amor vam descobrir que va lligada a una altra paraula: mort. Hem de copiar aquesta pintura divina d’amor, però hem d’acceptar la mort. La pinzellada de la mort. Escollir la vida, escollir l’amor, és escollir la mort, perquè la vida que vivim com a homes en el temps acaba amb la mort. Acceptar una altra forma de vida que no accepti la mort és pur somni inútil. Una vida terrenal sense mort és pur somni inútil. Una cosa irreal.
Per això escriu el poeta, parlant de l’Amor que dóna la seva vida:
«Desgarrón de los cielos, abertura.
Tú eres de Dios y quien por Ti le mira
muere de verte, al fin, de amor se muere
y muriendo de amor vida recobra
vida que nunca muere».
Potser, per això, aquesta pintura de Déu, de l’amor que ens ofereix avui sant Pau ens esgarrifa, o amb un desig molt fràgil.
Necessitem posar en la nostra vida el ritme de l’amor. És viure la vida, vivint també la negació de nosaltres en aquestes petites i múltiples circumstàncies de la nostra existència. Què ha de morir en mi quan em posen a prova la paciència, quan em fan una mala jugada i busco la revenja... Què ha de morir en mi quan visc una relació personal amb un altre o amb altres, en la família, en la comunitat... per a incorporar en la meva vida aquesta paraula viva que avui proclamem en la lectura de Corintis? De què he de buidar-me, com es buida Déu en el seu amor per nosaltres, perquè resplendeixi en la meva vida la vida del Crucificat, l’amor del Crucificat que cada diumenge celebrem al voltant d’aquest altar?
En tots vosaltres hi ha l’espurna del desig insaciable. D’amor. Ofert. O rebut. O ambdues coses. En tots vosaltres resta aquest foc secret, aquest abisme sense fons, la mateixa ambició infinita de felicitat i de joia i de possessió sense fi. En tots els ulls humans hi ha un pou profund, que és el pou d’aquest vi de la vida. Aquesta set que roman en tots els éssers i que és l’amor de Déu. És l’única i veritable nostàlgia. Des del fons de totes les criatures ens crida Déu. I aquesta crida és l’encant, o la seducció, que hi ha en totes les criatures. Posa a la teva vida el ritme de l’amor, el ritme de la contemplació, amb les paraules d’aquesta pintura divina de sant Pau.
Perquè jo vull dir-te el que li dic al Senyor en la meva pregària amb paraules del poeta:
«Y con amor furioso
persigues a quien amas, y si te huye
le acosas con ahinco y acorralas
sin dejarle vivir, de sed se muere».
31 de gener del 2016
26 de gener del 2016
SANT ROBERT, SANT ALBERIC I SANT ESTEVE, ABATS DE CISTER
Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Sir 44,1-10-15; Sl 149; He 11,1-2.8-16; Mc 10, 24b-30
«Mireu, nosaltres ho hem deixat tot per seguir-vos». Robert, Alberic i Esteve ho deixaren tot per seguir Crist. Robert, zelós per l’observança de l’esperit de la Regla de sant Benet abandonà Molesmes per fundar el nou monestir, Cister. La inquietud de tants i tants monjos d’aquells temps per recuperar la puresa de la vida monàstica féu de Robert de Molesmes un referent en el qual també s’emmirallà per exemple sant Bru, que poc abans de fundar la cartoixa hi anà per tal de poder conèixer de primera mà l’experiència de vida monàstica de Robert abans de fundar Cister. I és que ells foren homes piadosos dels quals no oblidem la bondat. Som descendents espirituals, fills dels seus fills, i el nostre deure, la nostra vocació, la nostra fita és mantenir-nos fidels a l’aliança i sols podrem ser-ho gràcies a la fe i seguint el seu exemple de fidelitat a la Regla i al lloc.
Avui som nosaltres els qui intentem servar viu el seu record, els qui no oblidem la seva bondat i els qui maldem per perpetuar el seu bon nom. Avui parlem doncs de la seva saviesa i en fem l’elogi. Ells ens han llegat la vida monàstica entesa des de l’òptica cistercenca que se centra en Crist; «viure piadosament en Jesucrist» (2 Tm 3,12) era l’objectiu dels primers cistercencs, i és el nostre objectiu, és l’objectiu de tot cristià. Viure vertaderament i en profunditat en Crist; romandre, habitar en l’amor de Crist. Això vol dir ser propers a Crist, ser propers al seu cor, al seu amor, a la seva misericòrdia. Això vol dir estimar els germans, puix reconeixem en ells el rostre de Crist, la imatge de Crist que hi ha impresa en cada cristià, en cada home i en cada dona. Això vol dir passar de l’amor a nosaltres mateixos al seu amor; abandonar-nos nosaltres mateixos, renunciar als nostres projectes, deixar de banda els nostres propis valors per anar a viure a la terra, a la llar de l’amor de Crist, al Regne de Déu, allí on l’home troba Déu, on troba la plenitud de la vida, on no hi ha altre tresor que la vertadera riquesa que és Jesús mateix.
La Regla ens diu que per seguir aquest camí vers el Regne hem de recolzar-nos en el bastó de la fe, hem de caminar colze a colze amb els germans de comunitat seguint Crist i mirant endavant, mirant-lo a Ell, no estimant res tant com el Crist (cf. RB 5,2). Aquest és el camí que seguiren els primers cistercencs, no és un camí de perfecció, ells no foren perfectes, sinó que caminaren amb aquells que seguien Jesús amb el convenciment que a la fi, tan sols a la fi del camí, arribarien amb la protecció de Déu a viure allí on els semblava impossible d’arribar «als cims més elevats de doctrina i de virtuts» (RB 73,9).
Ara nosaltres amb el seu exemple al davant i la seva intercessió correguem amb tota l’ànima cap a la vida eterna. Ells ens han deixat un testimoni de vida monàstica, ens han instruït amb la seva vida espiritual verificant la seva fe a través de la caritat; estimant la Regla, el lloc i als germans. Encesos per la caritat a imitació de Crist ens han ensenyat un camí vers aquell premi que, si ens mantenim fidels, no deixarem de rebre amb l’ajut de Déu per al qual res és impossible, amb l’ajut d’aquell qui ho pot tot.
Sir 44,1-10-15; Sl 149; He 11,1-2.8-16; Mc 10, 24b-30
«Mireu, nosaltres ho hem deixat tot per seguir-vos». Robert, Alberic i Esteve ho deixaren tot per seguir Crist. Robert, zelós per l’observança de l’esperit de la Regla de sant Benet abandonà Molesmes per fundar el nou monestir, Cister. La inquietud de tants i tants monjos d’aquells temps per recuperar la puresa de la vida monàstica féu de Robert de Molesmes un referent en el qual també s’emmirallà per exemple sant Bru, que poc abans de fundar la cartoixa hi anà per tal de poder conèixer de primera mà l’experiència de vida monàstica de Robert abans de fundar Cister. I és que ells foren homes piadosos dels quals no oblidem la bondat. Som descendents espirituals, fills dels seus fills, i el nostre deure, la nostra vocació, la nostra fita és mantenir-nos fidels a l’aliança i sols podrem ser-ho gràcies a la fe i seguint el seu exemple de fidelitat a la Regla i al lloc.
Avui som nosaltres els qui intentem servar viu el seu record, els qui no oblidem la seva bondat i els qui maldem per perpetuar el seu bon nom. Avui parlem doncs de la seva saviesa i en fem l’elogi. Ells ens han llegat la vida monàstica entesa des de l’òptica cistercenca que se centra en Crist; «viure piadosament en Jesucrist» (2 Tm 3,12) era l’objectiu dels primers cistercencs, i és el nostre objectiu, és l’objectiu de tot cristià. Viure vertaderament i en profunditat en Crist; romandre, habitar en l’amor de Crist. Això vol dir ser propers a Crist, ser propers al seu cor, al seu amor, a la seva misericòrdia. Això vol dir estimar els germans, puix reconeixem en ells el rostre de Crist, la imatge de Crist que hi ha impresa en cada cristià, en cada home i en cada dona. Això vol dir passar de l’amor a nosaltres mateixos al seu amor; abandonar-nos nosaltres mateixos, renunciar als nostres projectes, deixar de banda els nostres propis valors per anar a viure a la terra, a la llar de l’amor de Crist, al Regne de Déu, allí on l’home troba Déu, on troba la plenitud de la vida, on no hi ha altre tresor que la vertadera riquesa que és Jesús mateix.
La Regla ens diu que per seguir aquest camí vers el Regne hem de recolzar-nos en el bastó de la fe, hem de caminar colze a colze amb els germans de comunitat seguint Crist i mirant endavant, mirant-lo a Ell, no estimant res tant com el Crist (cf. RB 5,2). Aquest és el camí que seguiren els primers cistercencs, no és un camí de perfecció, ells no foren perfectes, sinó que caminaren amb aquells que seguien Jesús amb el convenciment que a la fi, tan sols a la fi del camí, arribarien amb la protecció de Déu a viure allí on els semblava impossible d’arribar «als cims més elevats de doctrina i de virtuts» (RB 73,9).
Ara nosaltres amb el seu exemple al davant i la seva intercessió correguem amb tota l’ànima cap a la vida eterna. Ells ens han deixat un testimoni de vida monàstica, ens han instruït amb la seva vida espiritual verificant la seva fe a través de la caritat; estimant la Regla, el lloc i als germans. Encesos per la caritat a imitació de Crist ens han ensenyat un camí vers aquell premi que, si ens mantenim fidels, no deixarem de rebre amb l’ajut de Déu per al qual res és impossible, amb l’ajut d’aquell qui ho pot tot.
25 de gener del 2016
LA CONVERSIÓ DE SANT PAU, APÒSTOL
Homilia predicada per fra Lluís Solà
Fets 22,3-16; Fets 9,1-22; Rm 15,15-16.20-25.28-29; Sl 116,1.2 (R.: Mc 16,15); Mc 16,15-18
En la seva presa de possessió el president Puigdemont va dedicar al president Mas una bella frase del poeta turc Nassim Hikmet: «El més bonic del mar és allò que no hem navegat». Una frase que s’escau d’aplicar-la també a sant Pau, que va expressar el desig de viatjar a Hispània, però que no sabem, ni sabrem mai, i convé que sigui així, si hi va venir. Perquè allò que caracteritza sant Pau és aquesta obertura, és el viatge precisament, el viatge, no la meta assolida. Sant Pau és el patró d’una església a la qual sempre li queden molts mars per navegar. Aquests vuit dies passats hem pregat intensament per créixer en el coneixement mutu, en la humilitat, en l’obertura, en el diàleg, que són camins imprescindibles per a la unitat. I en fem la cloenda precisament amb aquesta celebració típicament romana de la Conversió de sant Pau. Abans de la reforma del calendari, el 18 de gener se celebrava la festa de la Càtedra romana o de sant Pere, assignada ara al 22 de febrer. Volgudament, doncs, es va començar a celebrar l’octavari per la unitat dels cristians en el marc d’aquestes dues figures, sota la mirada, diguem, dels dos apòstols Pere i Pau.
Si Pau representa en l’església el futur i l’obertura, és a dir, els mars que encara no hem navegat, Pere representa la memòria, la mirada a un passat lluminós i segur. Són dos pols que creen una tensió fecunda, la memòria i el futur, dins el camp magnètic de la qual hem de treballar per créixer en la unitat. Unitat, mai tan ben dit, en la diversitat, en la pluralitat, en la polifonia. Una unitat que ha de ser fruit de l’equilibri entre aquests dos pols, la memòria i el futur. Si aprofundíssim en la història de l’església ens adonaríem de seguida que les faltes contra la unitat són sempre el resultat de la pèrdua d’aquest equilibri, d’haver accentuat la memòria tancant-se al futur, o a l’inrevés, d’haver oblidat que, tant la memòria com el futur projecten la nostra mirada cap a Jesucrist.
Fa més de cent anys que preguem per la unitat dels cristians. Sembla que no ens sortim, tot i que hi ha gests, actituds que ens la fan més propera. Si més no, hem après a mirar l’altre amb confiança, i ja no ens fa por la diferència, que, ben al contrari, ens fa créixer i ens enriqueix.
L’evangeli d’avui ens invita a navegar, ens invita a creure que el més bonic és precisament el que no hem navegat: «aneu per tot el món i prediqueu a tothom l’evangeli.» Fem-ho, doncs, arrelats en la memòria i oberts al futur, memòria i futur que en Jesucrist es fan sagrament damunt l’altar en el pa i el vi símbols d’unitat. Amén.
Fets 22,3-16; Fets 9,1-22; Rm 15,15-16.20-25.28-29; Sl 116,1.2 (R.: Mc 16,15); Mc 16,15-18
En la seva presa de possessió el president Puigdemont va dedicar al president Mas una bella frase del poeta turc Nassim Hikmet: «El més bonic del mar és allò que no hem navegat». Una frase que s’escau d’aplicar-la també a sant Pau, que va expressar el desig de viatjar a Hispània, però que no sabem, ni sabrem mai, i convé que sigui així, si hi va venir. Perquè allò que caracteritza sant Pau és aquesta obertura, és el viatge precisament, el viatge, no la meta assolida. Sant Pau és el patró d’una església a la qual sempre li queden molts mars per navegar. Aquests vuit dies passats hem pregat intensament per créixer en el coneixement mutu, en la humilitat, en l’obertura, en el diàleg, que són camins imprescindibles per a la unitat. I en fem la cloenda precisament amb aquesta celebració típicament romana de la Conversió de sant Pau. Abans de la reforma del calendari, el 18 de gener se celebrava la festa de la Càtedra romana o de sant Pere, assignada ara al 22 de febrer. Volgudament, doncs, es va començar a celebrar l’octavari per la unitat dels cristians en el marc d’aquestes dues figures, sota la mirada, diguem, dels dos apòstols Pere i Pau.
Si Pau representa en l’església el futur i l’obertura, és a dir, els mars que encara no hem navegat, Pere representa la memòria, la mirada a un passat lluminós i segur. Són dos pols que creen una tensió fecunda, la memòria i el futur, dins el camp magnètic de la qual hem de treballar per créixer en la unitat. Unitat, mai tan ben dit, en la diversitat, en la pluralitat, en la polifonia. Una unitat que ha de ser fruit de l’equilibri entre aquests dos pols, la memòria i el futur. Si aprofundíssim en la història de l’església ens adonaríem de seguida que les faltes contra la unitat són sempre el resultat de la pèrdua d’aquest equilibri, d’haver accentuat la memòria tancant-se al futur, o a l’inrevés, d’haver oblidat que, tant la memòria com el futur projecten la nostra mirada cap a Jesucrist.
Fa més de cent anys que preguem per la unitat dels cristians. Sembla que no ens sortim, tot i que hi ha gests, actituds que ens la fan més propera. Si més no, hem après a mirar l’altre amb confiança, i ja no ens fa por la diferència, que, ben al contrari, ens fa créixer i ens enriqueix.
L’evangeli d’avui ens invita a navegar, ens invita a creure que el més bonic és precisament el que no hem navegat: «aneu per tot el món i prediqueu a tothom l’evangeli.» Fem-ho, doncs, arrelats en la memòria i oberts al futur, memòria i futur que en Jesucrist es fan sagrament damunt l’altar en el pa i el vi símbols d’unitat. Amén.
18 de gener del 2016
DILLUNS DE LA II SETMANA DEL TEMPS DURANT L’ANY (II)
Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Monestir de Santa Maria de Vallbona
Sm 15,16-23; Sl 49; Ef 3,2-3a,5-6; Mc 2,18-22
Estem a la presència del nuvi, de l’amat. No podem fer un posat trist i ensopit envoltats del fum de vedells i bocs sacrificats en honor de Déu. Per sobre dels rituals hi ha el sentit pel qual els fem, hi ha l’autèntica pregària joiosa que ha de brollar dels nostres cors alegres i feliços perquè ens sabem en presència del nuvi, de l’estimat, de Crist. A Ell elevem cada dia la nostra acció de gràcies i elevant-la intentem recollir forces per viure honradament. Perquè millor que qualsevol sacrifici el Senyor aprecia l’obediència, que ens l’escoltem, que hi parem l’orella. Ell, ens parla cada dia a través dels salms quan preguem, ens parla en la Paraula qual ens hi acostem en la lectio divina, ens parla per damunt de tot quan celebrem el seu memorial en el qual es fa present de manera real en el pa i el vi; i ens parla també a través de cada germana i de cada germà en el qual hi ha la imatge de Déu, la presència de Crist.
Veiem en la primera lectura que Saul està una mica sorprès, creu que ha fet tot el que cal fer però Samuel el fa adonar que més que el que ha fet és important la motivació, la intenció. L’amor a l’estimat. L’amor al nuvi, és el que ens ha de moure, és el que el Senyor aprecia realment. No podem pas dejunar, fer un posat trist i moix si ens sabem en la seva presència. La nostra vida hauria de transmetre aquesta alegria de saber-nos a prop d’Ell, de saber-nos estimats per Ell, de saber que portem una bona nova que volem anunciar arreu; que Crist ens estima i que la força del seu amor és capaç de moure muntanyes, de vèncer les dificultats, de ser vertaders testimonis d’amor.
La ferma certesa de ser estimats per Déu ha de ser el centre de la nostra vocació: ser per als altres un signe de la presència del Regne de Déu, una bestreta del goig etern del cel. Només si el nostre testimoniatge és alegre, atraurem els homes i dones a Crist. I aquesta alegria és un do que es nodreix en una vida d’oració, en la meditació de la Paraula de Déu i en la vida de comunitat.
Déu se sent responsable de nosaltres, Ell desitja el nostre bé i vol veure’ns feliços, satisfets d’alegria i serens. És sobre aquesta mateixa actitud amorosa de Déu envers nosaltres que s’ha d’orientar l’amor misericordiós dels cristians. Com ens estima el Pare, així hem d’estimar els fills. Com Ell és misericordiós, així estem nosaltres cridats a ser misericordiosos els uns amb els altres. Ambaixadors de l’amor i de la misericòrdia del Pare, amb la joia de saber-nos en presència del nuvi, de l’estimat, ambaixadors de l’alegria que per a nosaltres és la fe en Crist.
Monestir de Santa Maria de Vallbona
Sm 15,16-23; Sl 49; Ef 3,2-3a,5-6; Mc 2,18-22
Estem a la presència del nuvi, de l’amat. No podem fer un posat trist i ensopit envoltats del fum de vedells i bocs sacrificats en honor de Déu. Per sobre dels rituals hi ha el sentit pel qual els fem, hi ha l’autèntica pregària joiosa que ha de brollar dels nostres cors alegres i feliços perquè ens sabem en presència del nuvi, de l’estimat, de Crist. A Ell elevem cada dia la nostra acció de gràcies i elevant-la intentem recollir forces per viure honradament. Perquè millor que qualsevol sacrifici el Senyor aprecia l’obediència, que ens l’escoltem, que hi parem l’orella. Ell, ens parla cada dia a través dels salms quan preguem, ens parla en la Paraula qual ens hi acostem en la lectio divina, ens parla per damunt de tot quan celebrem el seu memorial en el qual es fa present de manera real en el pa i el vi; i ens parla també a través de cada germana i de cada germà en el qual hi ha la imatge de Déu, la presència de Crist.
Veiem en la primera lectura que Saul està una mica sorprès, creu que ha fet tot el que cal fer però Samuel el fa adonar que més que el que ha fet és important la motivació, la intenció. L’amor a l’estimat. L’amor al nuvi, és el que ens ha de moure, és el que el Senyor aprecia realment. No podem pas dejunar, fer un posat trist i moix si ens sabem en la seva presència. La nostra vida hauria de transmetre aquesta alegria de saber-nos a prop d’Ell, de saber-nos estimats per Ell, de saber que portem una bona nova que volem anunciar arreu; que Crist ens estima i que la força del seu amor és capaç de moure muntanyes, de vèncer les dificultats, de ser vertaders testimonis d’amor.
La ferma certesa de ser estimats per Déu ha de ser el centre de la nostra vocació: ser per als altres un signe de la presència del Regne de Déu, una bestreta del goig etern del cel. Només si el nostre testimoniatge és alegre, atraurem els homes i dones a Crist. I aquesta alegria és un do que es nodreix en una vida d’oració, en la meditació de la Paraula de Déu i en la vida de comunitat.
Déu se sent responsable de nosaltres, Ell desitja el nostre bé i vol veure’ns feliços, satisfets d’alegria i serens. És sobre aquesta mateixa actitud amorosa de Déu envers nosaltres que s’ha d’orientar l’amor misericordiós dels cristians. Com ens estima el Pare, així hem d’estimar els fills. Com Ell és misericordiós, així estem nosaltres cridats a ser misericordiosos els uns amb els altres. Ambaixadors de l’amor i de la misericòrdia del Pare, amb la joia de saber-nos en presència del nuvi, de l’estimat, ambaixadors de l’alegria que per a nosaltres és la fe en Crist.
10 de gener del 2016
EL BAPTISME DEL SENYOR (Cicle C)
Homilia predicada pel P. Maties Prades
Is 40,1-5.9-11; Sl 103; Tt 2,11-14;3,4-7; Lc 3,15-16.21-22
Estimats germans i germanes,
Jesús decideix anar al Jordà i afegir-se, com un altre qualsevol, a la fila per fer-se batejar. Era un signe de comunió i de solidaritat a la proposta de canvi personal i social predicat per Joan Baptista. Jesús participa, així, en el moviment popular de conversió. El poble vivia en l’expectació, desitjava canvis profunds, anhelava la manifestació de Déu. El baptisme d’aigua era un signe de purificació i de conversió. Nosaltres hem se ser un poble apassionat per fer el bé, batejats amb l’Esperit Sant i amb foc.
Totes les èpoques tenen punts semblants. Els qui escoltaven el profeta Joan, les multituds que seguien Jesús, les persones que escolten el silenci i la Paraula dins d’una església com la del nostre monestir, qui cerca compulsivament pàgines d’internet... tots ells, tots nosaltres, no trobem l’acompliment dels nostres anhels en les coses fugisseres d’aquest món. Vivim en un lloc que no és plenament el nostre, com en una mena d’exili. Som invitats, segons la carta de Pau a Titus, a abandonar els desigs mundans, per viure en aquest món una vida de sobrietat, de justícia i de pietat.
Amb aquestes disposicions ens preparem a escoltar de nou Déu en el silenci de l’exili, segons el llibre d’Isaïes. Quan tot sembla impossible, i la desesperança ens acompanya, Déu consola i parla amorosament. Així, un nou començament sembla possible quan descobrim qui és Déu: per una part és presentat com un guerrer poderós; per una altra com un pastor vigilant i amatent; un company que té cura dels febles, dels vulnerables, dels qui sofreixen. Segons sant Pau, esperem que es compleixi feliçment la nostra esperança. Som consolats per un Déu poderós i tendre. La seva bondat ens salva amb un bany d’aigua regenerador.
Centrem-nos en una idea de l’Evangeli, que pot passar desapercebuda: «Mentre Jesús pregava». Pregar ens fa sentir fills, perquè dóna a Déu l’oportunitat de fer-se sentir. Qui prega i estima no dubta a posar-se al nivell de la persona estimada. Jesús es posa entre els necessitats de conversió per tal de no humiliar aquells als quals és proposada. Jesús es deixa batejar per la seva voluntat d’encarnació, d’apropament als nostres sentiments i problemes, a la nostra realitat i esperances. Jesús facilita el compliment de les exigències apareixent davant dels altres necessitat ell mateix de complir-les. El reconeixement, sense excuses ni trampes, de la nostra feblesa i tendència al pecat ens fa sentir fills de Déu, semblants al Fill estimat. El cristià es fa adult no quan es creu perfecte, sinó quan reconeix la seva immaduresa i la confessa. Acceptar les nostres faltes i limitacions no ens aparta de Déu, ens el fan més proper. Déu no és un jutge temible, sinó un Pare misericordiós. Confiem, germans, perquè s’ha revelat l’amor de Déu, que vol salvar tots els homes.
Més que un comentari teològic i teòric sobre el sagrament del Baptisme, he volgut fer una petita reflexió sobre la nostra condició de batejats. El Baptisme no és només un record de temps passats, sinó un pacte d’amor que ens compromet sempre. Escoltant Jesús anirem coneixent més Déu, que ens reconeix com a fills. Encara que pobres fills que es desanimen davant les exigències de l’Evangeli, que cauen una i altra vegada. Ens cal, doncs, la humilitat del savi, la senzillesa del sant i l’actitud confiada de Jesús per rebre, sobretot mentre preguem, els dons de l’Esperit Sant. Ets el meu fill, el meu estimat. És Déu per a nosaltres un Pare estimat?
Voldria acabar amb una antífona que els monjos cantarem avui a la pregària del migdia: «Veniu a l’aigua, tots els assedegats; busqueu el Senyor, ara que es deixa trobar, al·leluia!»
Is 40,1-5.9-11; Sl 103; Tt 2,11-14;3,4-7; Lc 3,15-16.21-22
Estimats germans i germanes,
Jesús decideix anar al Jordà i afegir-se, com un altre qualsevol, a la fila per fer-se batejar. Era un signe de comunió i de solidaritat a la proposta de canvi personal i social predicat per Joan Baptista. Jesús participa, així, en el moviment popular de conversió. El poble vivia en l’expectació, desitjava canvis profunds, anhelava la manifestació de Déu. El baptisme d’aigua era un signe de purificació i de conversió. Nosaltres hem se ser un poble apassionat per fer el bé, batejats amb l’Esperit Sant i amb foc.
Totes les èpoques tenen punts semblants. Els qui escoltaven el profeta Joan, les multituds que seguien Jesús, les persones que escolten el silenci i la Paraula dins d’una església com la del nostre monestir, qui cerca compulsivament pàgines d’internet... tots ells, tots nosaltres, no trobem l’acompliment dels nostres anhels en les coses fugisseres d’aquest món. Vivim en un lloc que no és plenament el nostre, com en una mena d’exili. Som invitats, segons la carta de Pau a Titus, a abandonar els desigs mundans, per viure en aquest món una vida de sobrietat, de justícia i de pietat.
Amb aquestes disposicions ens preparem a escoltar de nou Déu en el silenci de l’exili, segons el llibre d’Isaïes. Quan tot sembla impossible, i la desesperança ens acompanya, Déu consola i parla amorosament. Així, un nou començament sembla possible quan descobrim qui és Déu: per una part és presentat com un guerrer poderós; per una altra com un pastor vigilant i amatent; un company que té cura dels febles, dels vulnerables, dels qui sofreixen. Segons sant Pau, esperem que es compleixi feliçment la nostra esperança. Som consolats per un Déu poderós i tendre. La seva bondat ens salva amb un bany d’aigua regenerador.
Centrem-nos en una idea de l’Evangeli, que pot passar desapercebuda: «Mentre Jesús pregava». Pregar ens fa sentir fills, perquè dóna a Déu l’oportunitat de fer-se sentir. Qui prega i estima no dubta a posar-se al nivell de la persona estimada. Jesús es posa entre els necessitats de conversió per tal de no humiliar aquells als quals és proposada. Jesús es deixa batejar per la seva voluntat d’encarnació, d’apropament als nostres sentiments i problemes, a la nostra realitat i esperances. Jesús facilita el compliment de les exigències apareixent davant dels altres necessitat ell mateix de complir-les. El reconeixement, sense excuses ni trampes, de la nostra feblesa i tendència al pecat ens fa sentir fills de Déu, semblants al Fill estimat. El cristià es fa adult no quan es creu perfecte, sinó quan reconeix la seva immaduresa i la confessa. Acceptar les nostres faltes i limitacions no ens aparta de Déu, ens el fan més proper. Déu no és un jutge temible, sinó un Pare misericordiós. Confiem, germans, perquè s’ha revelat l’amor de Déu, que vol salvar tots els homes.
Més que un comentari teològic i teòric sobre el sagrament del Baptisme, he volgut fer una petita reflexió sobre la nostra condició de batejats. El Baptisme no és només un record de temps passats, sinó un pacte d’amor que ens compromet sempre. Escoltant Jesús anirem coneixent més Déu, que ens reconeix com a fills. Encara que pobres fills que es desanimen davant les exigències de l’Evangeli, que cauen una i altra vegada. Ens cal, doncs, la humilitat del savi, la senzillesa del sant i l’actitud confiada de Jesús per rebre, sobretot mentre preguem, els dons de l’Esperit Sant. Ets el meu fill, el meu estimat. És Déu per a nosaltres un Pare estimat?
Voldria acabar amb una antífona que els monjos cantarem avui a la pregària del migdia: «Veniu a l’aigua, tots els assedegats; busqueu el Senyor, ara que es deixa trobar, al·leluia!»
6 de gener del 2016
EPIFANIA DEL SENYOR
Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Is 60,1-6; Sl 71; Ef 3,2-3a,5-6; Mt 2,1-12
Déu per il·luminar tots els pobles ha fet conèixer en Crist el misteri de la nostra salvació; Crist és la nostra llum. De dia el sol ja no ens il·luminarà, ja no tindrà claror la lluna, perquè Crist serà per sempre la nostra llum; el sol no es pondrà més per a nosaltres, ni minvarà la nostra lluna (cf. Is 60,19-20). L’Apòstol ens descobreix el centre del misteri de la Paraula feta carn, del Fill de Déu fet home; ara per l’Evangeli tots els pobles, en Jesucrist, tenen part en una mateixa herència, formen un mateix cos, comparteixen una única promesa, són il·luminats per una mateixa llum.
Els reis de Tarsís, d’Aràbia i de Sabà, tots els reis i tots els pobles de la terra hi estan convidats. Uns mags han acudit atrets per la claror de l’albada del Senyor i de la seva gloria (Is 60,3). Uns mags la imatge dels quals simbolitza que el regne que aquest infant ens porta és un regne que no fa distincions de races, nacions, llengües, edats o procedència.
Des d’uns humils pastors fins a uns mags que tracten amb el rei Herodes, tots són cridats a la revelació que els homes no havien conegut, la que ens ha estat manifestada per Déu en fer-se home i revelada per l’Esperit. Com a Canà el vi millor ha estat guardat fins ara (cf. Jo 2,10). La llum, manifestació de la revelació, des del cel parla a tota la humanitat; primer a Maria i a Josep; després als pastors, imatge del poble d’Israel, i finalment als mags, imatge de tota la humanitat.
Però no tots responen obrint-se a la revelació. Ni Herodes, ni els sacerdots no són capaços de comprendre, cerquen tan sols el seu profit més immediat. Són cecs i no veuen la llum, l’epifania. Coneixedors que ha nascut el Messies o no fan res per cercar-lo o hi veuen una amenaça a la seva posició social i política i volen eliminar-lo.
També nosaltres que sabem que Crist està en cada home i en cada dona, que està present especialment en els pobres, en els qui sofreixen, en els qui la societat rebutja; nosaltres com els sacerdots i com Herodes girem la vista a un altre cantó o intentem que la seva presència no ens pertorbi la pau que ens hem fet a mida, més fictícia que real.
Els mags segueixen la llum, cerquen el camí que porta a qui és la llum i un cop l’han trobat i l’han reconegut com el Messies, la seva vida canvia, ja no poden tornar pel mateix camí. L’encontre amb Crist els ha transformat la vida. Són els mags els qui el saben reconèixer; com Joan al Jordà, com Maria a Canà de Galilea, ells reconeixen el Crist.
Avui anunciem la gran joia de la Pasqua, avui que Crist s’ha manifestat a tota la humanitat anunciem que aquest infant petit i desvalgut ha vingut per vèncer la mort, per alliberar-nos i per fer-nos fills amb el Fill, fills de Déu, i «i som fills, també som hereus: hereus de Déu i hereus amb Crist» (Rm 8,17). Fent-se home ha vingut ha compartir la seva divinitat amb nosaltres. La humilitat, la pobresa, la indefensió ens permeten reconèixer Déu en aquest infant. El rostre del Fill, d’aquest nadó, ens revela fidelment al Pare. Sols Crist, per obra de l’Esperit, pot renovar-nos, transformar la nostra misèria i esdevenir llum del món.
«Tothom és cridat a aquesta unió amb el Crist, llum del món. D’Ell venim, per Ell vivim i cap a Ell anem» (Lumen Gentium, 3).
Is 60,1-6; Sl 71; Ef 3,2-3a,5-6; Mt 2,1-12
Déu per il·luminar tots els pobles ha fet conèixer en Crist el misteri de la nostra salvació; Crist és la nostra llum. De dia el sol ja no ens il·luminarà, ja no tindrà claror la lluna, perquè Crist serà per sempre la nostra llum; el sol no es pondrà més per a nosaltres, ni minvarà la nostra lluna (cf. Is 60,19-20). L’Apòstol ens descobreix el centre del misteri de la Paraula feta carn, del Fill de Déu fet home; ara per l’Evangeli tots els pobles, en Jesucrist, tenen part en una mateixa herència, formen un mateix cos, comparteixen una única promesa, són il·luminats per una mateixa llum.
Els reis de Tarsís, d’Aràbia i de Sabà, tots els reis i tots els pobles de la terra hi estan convidats. Uns mags han acudit atrets per la claror de l’albada del Senyor i de la seva gloria (Is 60,3). Uns mags la imatge dels quals simbolitza que el regne que aquest infant ens porta és un regne que no fa distincions de races, nacions, llengües, edats o procedència.
Des d’uns humils pastors fins a uns mags que tracten amb el rei Herodes, tots són cridats a la revelació que els homes no havien conegut, la que ens ha estat manifestada per Déu en fer-se home i revelada per l’Esperit. Com a Canà el vi millor ha estat guardat fins ara (cf. Jo 2,10). La llum, manifestació de la revelació, des del cel parla a tota la humanitat; primer a Maria i a Josep; després als pastors, imatge del poble d’Israel, i finalment als mags, imatge de tota la humanitat.
Però no tots responen obrint-se a la revelació. Ni Herodes, ni els sacerdots no són capaços de comprendre, cerquen tan sols el seu profit més immediat. Són cecs i no veuen la llum, l’epifania. Coneixedors que ha nascut el Messies o no fan res per cercar-lo o hi veuen una amenaça a la seva posició social i política i volen eliminar-lo.
També nosaltres que sabem que Crist està en cada home i en cada dona, que està present especialment en els pobres, en els qui sofreixen, en els qui la societat rebutja; nosaltres com els sacerdots i com Herodes girem la vista a un altre cantó o intentem que la seva presència no ens pertorbi la pau que ens hem fet a mida, més fictícia que real.
Els mags segueixen la llum, cerquen el camí que porta a qui és la llum i un cop l’han trobat i l’han reconegut com el Messies, la seva vida canvia, ja no poden tornar pel mateix camí. L’encontre amb Crist els ha transformat la vida. Són els mags els qui el saben reconèixer; com Joan al Jordà, com Maria a Canà de Galilea, ells reconeixen el Crist.
Avui anunciem la gran joia de la Pasqua, avui que Crist s’ha manifestat a tota la humanitat anunciem que aquest infant petit i desvalgut ha vingut per vèncer la mort, per alliberar-nos i per fer-nos fills amb el Fill, fills de Déu, i «i som fills, també som hereus: hereus de Déu i hereus amb Crist» (Rm 8,17). Fent-se home ha vingut ha compartir la seva divinitat amb nosaltres. La humilitat, la pobresa, la indefensió ens permeten reconèixer Déu en aquest infant. El rostre del Fill, d’aquest nadó, ens revela fidelment al Pare. Sols Crist, per obra de l’Esperit, pot renovar-nos, transformar la nostra misèria i esdevenir llum del món.
«Tothom és cridat a aquesta unió amb el Crist, llum del món. D’Ell venim, per Ell vivim i cap a Ell anem» (Lumen Gentium, 3).
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
