20 d’agost de 2019

SANT BERNAT, ABAT DEL NOSTRE ORDE I DOCTOR DE L’ESGLÉSIA

Homilia predicada pel senyor arquebisbe Joan Planellas i Barnosell
Sa 7,7-10.15-16; Sl 62,2.3-4.5-6.8-9 (R: 2b); Fl 3,17-4,1; Mt 5,13-19

Molt estimat pare Abat Fra Octavi. [Molt estimat pare Prior Fra Rafel] Molt estimats monjos. Molt estimat Poble sant de Déu.

M’ha plagut moltíssim acceptar la invitació a presidir l’eucaristia avui, en la solemnitat de sant Bernat, en aquesta meva primera visita com a bisbe de la diòcesi a aquest estimat monestir de Santa Maria de Poblet i a vosaltres, monjos, que en sou les seves pedres vives. És un gran goig per a mi, poder celebrar avui amb vosaltres aquesta eucaristia.

Bernat de Claravall, monjo cistercenc i pare de monjos, fou gairebé un dels personatges més importants de l’Europa occidental de la primera meitat del segle XII. Home contemplatiu, predicador i també escriptor, intervingué en molts dels problemes teològics, eclesials i, en gran part, també, polítics del seu temps. Gaudia de la saviesa lloada en la primera lectura. Aquella saviesa que avui, tots els qui participem d’aquesta celebració, hauríem de demanar per a nosaltres i per a la mateixa vida d’aquest monestir.

Tal com se’ns deia al final de la primera lectura, «demanem al Senyor que se’ns concedeixi de parlar assenyadament i pensar d’una manera digna dels dons que hem rebut d’ell, que guia cap a la Saviesa i fa tornar els savis al camí dret». El que ens cal és que nosaltres i les nostres paraules, amb tot l’enteniment i amb tota la destresa, ens posem a les mans de Déu.

Gaudint d’aquesta saviesa, cercada i trobada d’una manera fonamental en la contemplació de Déu, Bernat de Claravall parlava i escrivia gairebé sempre vivament. El seu estil, la seva paraula, sortien de la convicció dels grans valors cristians. L’abat de Claravall havia tastat la gran força espiritual de la pobresa, l’energia d’ànima i la claror d’esperit que brollen d’un ésser que s’ha pres seriosament les consignes del Crist. Per això tenia tanta seguretat quan blasmava les desviacions, les marrades espirituals o les desviacions dels seus mateixos monjos o d’altres persones que coincidien en el seu camí. Bernat tenia la mateixa força de sant Pau a la Carta als Filipencs quan denuncia a aquells que han esdevingut enemics de la creu de Crist. Ho hem escoltat avui a la segona lectura: «La seva fi serà la perdició, el seu déu és el ventre, i posen la seva glòria en les parts vergonyoses. Tot el que aprecien són coses terrenals». En un sermó adreçat als clergues, Sant Bernat afirma que si aquests viuen de Déu evangelitzaran quasi espontàniament. Igualment, en alguna de les seves cartes, Bernat adoctrina els laics, homes i dones, blasmant-los la seva vida ostentosa i poc evangèlica, donat que amb les seves exhibicions luxoses són contraris a la humilitat, que els allunya de poder ajudar més acuradament els pobres. De fet, sobre aquest punt, hi ha expressions de sant Bernat que ens recorden la doctrina de sant Joan Crisòstom sobre la pobresa, sobretot quan afirma que els rics roben als pobres allò que despenen inútilment o supèrfluament.

En Sant Bernat hi trobem l’home savi i l’home just lloats en l’Escriptura. Anant a l’Evangeli d’avui que ens parla de ser sal i de ser llum, podríem parafrasejar aquell salm que diu que «l’home just és llum que apunta en la fosca». La fraternitat cristiana és molt més que un eslògan, és una actitud evangèlica substancial que té les seves arrels en una justícia impregnada d’amor universal. Els qui cerquen en els altres el propi benefici són els qui esdevenen expressió d’injustícia. L’home just i savi, és el qui s’entrega al germà desinteressadament. És aleshores quan comença a esdevenir llum enmig de moltes situacions enfosquides per la cobdícia o la rivalitat. El qui s’entrega sense més ni més, encara que no se n’adoni instantàniament, capgira el món tal com Déu l’ha capgirat a través del seu Fill. La justícia de Déu beu de l’amor, no dels raonaments estratègics. Així en pren nota també l’home just, l’home savi, l’home bo, l’home de Déu.

No hi ha major alegria per a un cristià que la descobrir-se com a senzill instrument de l’amor de Déu, i per tant, de la seva justícia. És aleshores que el cristià anhela trobar i realitzar la justícia ja en el moment present —com desitjava sant Bernat—, sense tancar els ulls a aquelles realitats mancades d’amor, de justícia, de coherència, de vida, de fe.

Som cridats a fonamentar la nostra justícia en l’amor, a esdevenir imatge viva de l’esperança de Déu, presència significativa en el nostre present. És a dir, hem de ser llum, hem de ser sal. De fet, el nostre ser testimonis de Crist en la nostra jornada laboral, i per a vosaltres, els monjos, en l’«ora et labora» aquí en el monestir, té molt a veure en la recerca d’aquell equilibri que hem de trobar entre la manifestació evident de vida cristiana —ser llum—, i la presència significativa enmig de la realitat i la rutina diària —ser sal—. Es tractarà de cuidar la missió cercant de compaginar de manera senzilla, amb esforç i sacrifici, aquests dos elements —ser llum i ser sal— que provenen d’una vida arrelada en la Paraula de Déu i d’una existència moguda per l’Esperit. El papa Francesc, en la recent Exhortació apostòlica sobre la santedat cristiana en la vida ordinària, afirma que «no és sa estimar el silenci i defugir el trobament amb l’altre, desitjar el descans i rebutjar l’activitat, cercar la pregària i menysprear el servei. Tot pot ser acceptat i integrat com a part de la pròpia existència en aquest món, i s’incorpora en el camí de santificació. Som cridats a viure la contemplació també enmig de l’acció, i ens santifiquem en l’exercici responsable i generós de la pròpia missió» (núm. 26). I afegeix encara que «l’Esperit Sant» no «pot llançar-nos a complir una missió i al mateix temps demanar-nos que la defugim, o que evitem de lliurar-nos-hi totalment per preservar la pau interior» (núm. 27).

La vida interior d’un cristià i més encara la d’un monjo, no anirà deslligada de la seva expressió visible: siguem, doncs, llum i sal en les nostres ocupacions diàries. Aleshores, la vida pública del cristià serà un record constant de l’invisible que habita en el nostre cor.

En el final del llibre De consideratione ad Eugenium papam, un escrit sublim de sant Bernat, dirigit al papa Eugeni III que havia estat cistercenc i deixeble de Bernat mateix, el sant monjo es fa la pregunta de com podem assolir la contemplació de Déu. Com podem copsar els seus atributs, es pregunta. I la resposta que dóna és clara i nítida: per la santedat, no pas pel simple raonament. I la santedat es troba composta per dos elements: pel sant temor de Déu i també per l’amor sant. I l’amor sant foragita la por que podria anar embolcallada en el temor. I és aleshores quan parla dels quatre modes de contemplació que —tot i que ara no és el moment d’explanar— corresponen als atributs que abans ha donat a Déu. I aquests quatre modes de contemplació són: l’admiració per la majestat de Déu, la consideració dels judicis de Déu que colpeix l’ànima i en foragita els vicis per la humilitat, la recordança dels beneficis divins, i el repòs en l’esperança de les promeses divines. Aplicar aquestes quatre menes de contemplació, afegeix sant Bernat, ens ajudaria a continuar cercant Aquell que encara no hem trobat prou i que mai no cercarem massa. I afegeix encara: potser Déu serà cercat més dignament i més fàcilment per mitjà de la pregària que no pas per la simple discussió.

Estimats, qui és capaç de cercar Déu per mitjà d’aquesta contemplació us asseguro que és sal i és llum, tal com demana Jesús avui a l’Evangeli. Us asseguro que és un home que es deixa d’històries i que va a totes. Us asseguro que és algú que ha començat a viure en el seu cor l’evangeli de les benaurances, i que anhela, treballa, es desviu i manifesta un gran desfici perquè els qui l’envolten puguin viure la mateixa experiència.

Que aquesta Eucaristia d’avui, memorial de la mort del Senyor per fidelitat a Déu i a nosaltres, ens ajudi a viure amb més coherència la nostra vida cristiana per tal que resplendeixi las nostra llum davant els qui ens envolten. Llavors, com succeí als qui conegueren i compartiren la vida amb Bernat de Claravall, «en veure el bé que hem obrat, glorificaran el nostre Pare del cel».

Que Santa Maria, patrona d’aquest monestir, ella que va saber combinar amb una extraordinària finor espiritual la contemplació de Déu i l’esperit de servei, ens ajudi en aquest bon propòsit.

18 d’agost de 2019

DIUMENGE XX DURANT L’ANY (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet

Jesús ha vingut ha calar foc a la terra. Aquest és el missatge de la bona nova: foc, que la terra fos foc, que la creu enlairada, la mort, la resurrecció i la vinguda de l’Esperit Sant, cremés i purifiqués tota la nostra existència.

Perquè el baptisme que Jesús ha de passar és la mort en creu, la sang que ha de vessar és el baptisme per a la nostra salvació.

Diu Jesús: és la divisió, el que he vingut a portar. Divisió entre parents, perquè encara que resulta difícil d’entendre, el seguiment de Jesús comporta radicalitat, incomprensió, un cert tall d’un abans i d’un després, un discerniment d’esperit, una guerra interna fins i tot, on en el procés de conversió Jesús sura per damunt de tot, de tota afecció humana i afany de vanitat.

Del missatge que Jesús ens va exposant en la bona nova nosaltres som els receptors. Però, hem estat bons receptors? Hem acollit amb tot el seu valor, el missatge de Jesús, encara que resulti estrany? M’he adonat que aquest missatge és per a mi? He entès bé que el meu baptisme també ha de ser una assimilació a la creu de Jesucrist? Estic preparat per a la prova que ens ha estat proposada?

Jesús és el camí, nosaltres tenim divisions i en tindrem, divisions tal vegada que seran per conseqüència del seu seguiment. He d’experimentar la divisió, el tall entre el vici i la virtut, la guerra espiritual que se’ns presenta en la nostra quotidianitat, entre el bé que voldria fer i el mal que faig. Però Jesús és a qui hem de seguir per damunt de tot, per discernir el bé que necessito experimentar per caminar a la presència de Déu.

Ens cal posar la nostra voluntat a la disponibilitat de la seva voluntat, perquè Jesús és qui divideix, obre, secciona i extirpa el mal amb la seva mort en creu i amb la seva resurrecció. I només ell, ens dona la vida desitjada, nova, santa i eterna, que necessitem com a fills estimats del Pare.

Cadascú de nosaltres, a més de receptors de la bona nova esdevenim transmissors de la fe que hem rebut. Ara bé, en sóc bon testimoni? Perquè se’ns exigeix viure la nostra fe amb una coherència exquisida. No podem caure en un conformisme, el do que hem rebut ens exigeix donar-lo a conèixer amb tota la seva amplitud. Com la Lluna reflecteix el Sol, també jo he de reflectir Jesús amb tot el seu missatge.

Jesús és qui talla i cus, separa i rejunta, divideix i uneix. Per això se’ns demana estimar Déu en tot i per damunt de tot. Per això, tenim la necessitat de discernir, de treure i separar tot el dolent de dins nostre per viure la fe, l’esperança i la caritat, en la llibertat de fills de Déu.

15 d’agost de 2019

ASSUMPCIÓ DE LA BENAURADA VERGE MARIA

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Ap 11,19a;12,1-6a.10ab; Sl 44,10bc.11-12ab.16; 1C 15,20-27a; Lc 1,39-56

Maria, la serventa

Maria, una dona decidida, pujà a la muntanya per visitar la seva cosina Elisabet. L’àngel li havia dit que la que era tinguda per estèril, ara estava esperant un fill, un fill que ja dins les seves entranyes saltà de joia davant la presència anunciada del Salvador; és la joia de tota la humanitat. Per a Déu no hi ha res d’impossible, la verge portà al Fill de Déu en les seves entranyes, l’estèril concebé un fill. Davant de la disponibilitat, de la caritat, com la que Maria mostrà en anar a Judà per ajudar a Elisabet, ben bé es pot exclamar «feliç tu que has cregut»; perquè és la fe la força que mou a Maria a servir i a estimar. La fe en Déu mou a obrar el bé; perquè qui escolta a Déu es fa savi, prudent i, al mateix temps, bo; es fa fort i valent, i la força de Déu, fa que resisteixi al mal i faci el bé.

Maria ocupa un lloc singular i especialíssim en la història de la salvació. Per acollir la seva maternitat virginal fou preservada de tot pecat i portant en les seves entranyes al Fill de Déu, essent la Mare de Déu, uní la seva persona a l’obra redemptora del seu fill. En ella es dona ja allò que Crist ha guanyat per a tota la humanitat, la vida eterna, i es dona per la perfecte unió entre mare i Fill; unió carnal i espiritual fruit de la gràcia. Maria és la capdavantera en gaudir de la vida al costat de Déu Pare, Fill i Esperit Sant, i d’allí estant és coronada. Escriu sant Bernat: «Al seu cap, diu, tenia una corona de dotze estrelles. Digna, sens dubte, de ser coronada amb estrelles aquella el cap de la qual, brillant molt més lluïdament que elles, més aviat les adornarà que serà per elles adornada.»

No ha estat pas fàcil per a Maria acomplir la missió que Déu, per mitjà de l’àngel li havia anunciat. Més d’una espasa de dolor li ha travessat el cor, des de la fugida a Egipte per evitar la mort del fill fins a contemplar la seva agonia al peu de la creu. Però res de tot això ha estat causa d’abandó, de desesperació. Ha cridat molts cops amb dolor, el gran drac del dolor l’ha sacsejat amb força; però ella sabia que el fill que havia posat al món tenia per missió governar totes les nacions amb el ceptre de ferro; que a la fi seria endut cap a Déu i cap al seu setial, perquè l’hora de la victòria del nostre Déu, l’hora del seu poder i del seu Regne, passa per Maria i així ara el Messies ja governa. La fe de Maria li ha mantingut la confiança plena en Déu i en el pla de salvació per Déu establert.

Maria, la benaurada

Per això aquella que no va ser tacada pel pecat i que fou preservada de tota màcula per tal d’acollir en les seves entranyes al primogènit d’entre els morts; fou preservada també de la corrupció del seu cos. El seu fill que ressuscitant havia vençut la mort, volgué que ella, la seva mare, participés com a primícia del que ens ha estat promès a tota la humanitat. Crist que ha ressuscitat d’entre els morts, el primer d’entre tots els qui han mort és aquell per qui vindrà la resurrecció dels morts, i a Maria ja li ha arribat. Per verbalitzar aquesta excepcionalitat de Maria, el 1 de novembre de 1950 el Papa Pius XII deia: «pronunciem, declarem i definim ser dogma de revelació divina que la Immaculada Mare de Déu, sempre Mare de Déu, acomplert el curs de la seva vida terrena, va ser assumpta en cos i ànima a la glòria celestial.» (Munificentissimus Deus, 44). Així totes les generacions li diem benaurada, perquè Déu ha obrat meravelles en ella; la humil ha estat exalçada; la pobre s’ha omplert dels millors béns, aquells que no s’arnen ni passen mai. S’ha acomplert així la promesa feta a Israel, allò que Déu havia promès als nostres pares; s’ha manifestat l’amor de Déu a la seva descendència ja per sempre.

Maria, en qui el Totpoderós ha obrat meravelles

Avui celebrem un aspecte molt particular de Maria, la seva preservació en cos i ànima que anuncia allò que Déu ens ofereix a tots. Per això aquella dona pogué cridar amb tota la seva força: «Sortoses les entranyes que us van dur i els pits que us van criar»; sortosa realment Maria perquè escoltà la paraula de Déu i la guardà.
Maria parla amb nosaltres, ens parla a nosaltres i parlant-nos ens convida a conèixer la paraula de Déu, que ella acollí en el seu ventre virginal, a estimar-la, a viure amb ella, a pensar amb la paraula de Déu. Qui pensa amb Déu, pensa bé; i qui parla amb Déu, parla bé, té criteris de judici vàlids per a totes les coses del món, es fa savi, prudent i, al mateix temps, bo; també es fa fort i valent, gràcies a la força de Déu, que resisteix al mal i promou el bé en el món.

Maria mare de Déu, mare de l’Església i mare nostra, és mare d’esperança perquè el que Déu ha obrat en ella ens mostra el camí que ens porta al Pare. Per Déu tot és pur do, per a nosaltres, com per Maria, tot és gràcia. Crist per la seva passió, mort i resurrecció ens obri les portes del cel; avui celebrem que Maria, de nou la capdavantera de tota la humanitat, les ha traspassat en cos i ànima. Allò que el Senyor li havia fet saber, s’ha complert.

25 de juliol de 2019

SANT JAUME, APÒSTOL

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet

Qui desitja un lloc al Regne? La mare com a cap de casa, la que mana, exigeix un lloc per als seus fills. El negoci familiar ja l’han descartat. Les xarxes, el peix i la barca, ha passat a la història. Ho han deixat tot, tot per seguir Jesús. Aleshores és normal que com a mare vulgui col·locar els seus fills en una bona posició per al futur.

Però Jesús els fa una pregunta: ¿Podeu beure el calze que jo he de beure? Implica si poden seguir-lo en totes les seves conseqüències, passió imminent, creu. És a dir, donar la vida i tot. Com Jesús ha de donar-la per la salvació de tots.

I Jesús els ho confirma: Sí, però, els llocs, les preferències al cel no n’heu de fer cabal. Deixa, el Pare és qui dirà la seva paraula, no et capfiques i segueix-me.

La nostra vida diària se situa en aquest punt d’inflexió: Beure el calze per Crist, configurar-nos a la seva passió, mort i resurrecció, seguir Jesús en el camí traçat per l’evangeli, la Regla de sant Benet, el magisteri de l’Església; o bé, deixar de banda, deixar passar el calze per assimilar-nos al nostre propi orgull, configurar-nos a la nostra pròpia voluntat per sobre dels altres.

De lluites i d’enveges pels primers llocs oblida-te’n. Segueix el Fill de l’home, que no ha vingut a fer-se servir, sinó a servir els altres. Jesús no ha vingut a donar premis, recompenses, regals. Jesús és el qui serveix. Jesús ha vingut a donar la seva vida com a preu de rescat per tots els homes. Jesús és el qui paga el rescat, el deute que la persona té amb la justícia divina. Jesús ve a alliberar l’ésser humà de l’esclavitud del pecat i de la mort.

Hi ha molta mort al món. Herodes feu matar amb l’espasa Jaume. I Jesús ha donat la vida per Jaume, per Herodes, pels qui maten en nom de Déu, pels qui no creuen, pels màrtirs actuals, per la nostra comunitat monàstica, per cadascun de nosaltres i pels nostres amics i familiars.

Aquest és el servei del Fill de l’home. Així, el nostre camp de treball, la nostra actitud davant la vida que ens donarà l’entrada per al seient desitjat al cel és el servei, el servei als altres, a tots els homes.

El Fill de l’home és l’exemple que com a monjos hem de seguir, el seguiment de Crist.

I és així, com el monjo quan entra al monestir, quan fa la professió monàstica en una comunitat concreta, es posa a l’escolta del Mestre, es posa en el mateix camí que Jesús va recórrer amb els seus deixebles.

Davant de les aspiracions humanes, davant de la possibilitat de reeixir en el Regne, Jesús és clar, molt clar, encara que els apòstols no ho tinguin molt clar. Nosaltres, que sabem una mica més de la història, també ens costa acceptar el calze, la creu, la dura realitat de la nostra història de salvació.

El seguiment de Jesús implica un calze, una creu, un davallament, un abaixar-se per poder arribar a l’alçada real del Fill de l’home, el servidor que ha donat la vida per tu, per mi.

Per això, se’ns demana molta humilitat per ser els darrers, els esclaus de tothom, posant-nos a la disposició lliure, voluntària, a l’escola del servei del Senyor.

El cristià és el servidor de tots. El màrtir com sant Jaume és el testimoni de la veritat. La veritat que és Crist.

Siguem servidors fidels, no tinguem por del calze que ens toca beure, que la fe en el Pare que ressuscità Jesús, ens porti per l’Esperit a confiar en que també ens ressuscitarà a nosaltres juntament amb Jesús i ens portarà a la seva glòria amb tots vosaltres, on tenim el lloc reservat al Regne del cel.

14 de juliol de 2019

DIUMENGE XV DURANT L’ANY (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Dt 30,10-14, Sl 68,14 i 17.30-31.33-34.36-37; Col 1,15-20 i Lc 10,25-37

Un sacerdot tornava de Jerusalem pel camí cap a Jericó i de lluny estant veié un home mig mort, nu i ensangonat i pensà que aquell pobre home podria ser un destorb per a ell, el faria retardar i potser arribaria tard a casa i ves a saber quines complicacions més li portaria o potser fins i tot era un parany i l’assaltarien a ell mateix; decidí de passar de llarg per l’altra banda del camí tant de pressa com pogués i fer com si res hagués vist. Tanmateix un levita quasi es topà amb el pobre home tirat pel terra, però també pensà que era millor no complicar-se la vida i feu via, no fos que se li refredés el dinar i total potser aquell pobre home ja era mort i no s’hi podia fer res; tot plegat millor fer com si no se n’hagués adonat de la seva presència. Tots dos coneixien la Llei, sabien que el Levític diu «estima els altres com a tu mateix» (Lv 19,18), però aquestes paraules no les tenien ni als llavis, ni al cor i procuraren primer per la seva comoditat i el seu benestar que per cap altre cosa.

També hi passà un samarità pel mateix camí de Jericó a Jerusalem. Cal recordar que els jueus no es fan amb els samaritans, i que Jesús mateix havia dit als apòstols: «no us encamineu a terra de pagans ni entreu en cap població samaritana» (Mt 10,5); tot i que és cert que fou un samarità l’únic dels deu endimoniats que quan s’adonà que havia estat guarit, va tornar enrere glorificant Déu amb grans crits, es prosternà als peus de Jesús amb el front fins a terra i li donava gràcies (Lc 17,15-16). Un samarità doncs també veié aquell pobre home nu i ferit, no pensà pas si era jueu o no, no l’esquivà, ni es feu el desentès, sinó que s’hi arribà i se’n compadí, s’hi acostà, li embenà les ferides, després d’amorosir-les amb oli i vi, el pujà a la seva pròpia cavalcadura, el dugué a l’hostal i se n’ocupà.

Per al sacerdot i per al levita la llei que el Senyor els va donar els era massa difícil i fora del seu abast. Anaven al temple i a la sinagoga i fins i tot, com aquell fariseu de l’Evangeli de Lluc, donaven gràcies al Senyor (Lc 18,9-14) per no ser com un pobre samarità; però ni escoltaven al Senyor, ni guardaven els seus manaments, ni s’havien convertit. Al Senyor, per qui han estat creades totes les coses, plenitud de tot el que existeix, no li val de res que sapiguem que hi ha escrit a la llei sinó ho llegim amb els ulls del cor. Si sabem que cal estimar a Déu amb tota l’ànima, amb totes les forces, amb tot el pensament i als altres com a nosaltres mateixos; cal que obrem així per poder viure en plenitud i veritat, que fem com el bon samarità.

Tant individualment com socialment, masses cops, per no dir quasi sempre, passem de llarg del necessitat, accelerem el pas, no fos cas que la seva mala sort fos encomanadissa. De tant sentir-ho, llegir-ho o veure-ho ja no ens toca al cor la notícia de tants morts al mar cercant una vida una mica millor, de tantes dones víctimes de la violència, de tanta gent gran que viu en la solitud, de tanta gent presonera d’alguna dependència, dels qui són a la presó, per la raó que sigui, o fora de casa i de la seva pàtria, pel motiu que sigui. Els nostres cors van esdevenint insensibles sense adonar-nos-en de que també nosaltres som o serem en algun moment uns pobres sofrents.

Diu el Papa Francesc «no us mireu la vida guaitant des del balcó, fiqueu-vos-hi en ella, Jesús no es va quedar al balcó, s’hi va ficar; no guaiteu mirant la vida, fiqueu-vos-hi en ella com va fer Jesús.» (Vetlla de la XXVIII Jornada Mundial de la Joventut, 27 de juliol 2013). El sacerdot i el levita s’ho van mirar de lluny, des de tant lluny com van poder, guaitaven des del balcó estant; tant sols el bon samarità s’hi va implicar fins al coll.

Passar de llarg, amb indiferència, no és el que ens demana Jesús, vol que ens hi aturem, perquè el bon samarità és aquell home o dona, que s’atura al costat del qui sofreix, sigui el sofrent de qualsevol raça, religió, gènere o condició social que sigui. No s’hi atura per fer el tafaner, sinó per disponibilitat, per servir i no per ser servit. El bon samarità de la paràbola no es queda en la mera commoció i compassió, les converteix en acció i en ajuda. El bon samarità és el que socorre al qui sofreix, de qualsevol classe que sigui, en la mesura de les seves possibilitats, eficaç, posant-hi tot el seu cor sense estalviar mitjans; donant-se a sí mateix. L’home no pot «trobar la seva pròpia plenitud si no és en el lliurament sincer de si mateix als altres» (GS 24), com el bon samarità, un home capaç de donar-se a si mateix (cf. Sant Joan Pau II, Salvifici Doloris, 28).

Què hi ha escrit a l’Evangeli? Què hi llegim? Doncs fem-ho i viurem en plenitud, igual que el bon samarità. Vessem sobre les ferides l’oli del consol i el vi de l’esperança, a la llum i esguard de crist mort i ressuscitat per a salvar tots els homes de bona voluntat.