17 d’abril de 2017

DILLUNS DE L’OCTAVA DE PASQUA

Homilia predicada pel P. Lluc Torcal
Fets 2,14.22b-33; Sl 15,1-2 i 5.7-8.9-10.11 (R.: 1); Mt 28,8-15

En la seqüència de Pasqua, que cantem aquests dies abans d’entonar l’al·leluia i proclamar l’evangeli, diem: «Chirstus innocens Patri reconciliavit peccatores». (Crist, l’innocent, el just, reconcilia els pecadors amb el Pare). Un dels fruits de la Pasqua del Senyor, de la resurrecció de Jesús que s’ha esdevingut avui, és l’obra de la reconciliació: l’obra de la reconciliació de tots i cadascun de nosaltres amb el Pare que Jesús ha realitzat ressuscitant d’entre els morts. I diem «obra de reconciliació» perquè s’ha tractat d’una veritable obra, d’un gran treball, d’un immens esforç: tota la vida del Senyor ha estat viscuda per dur a terme aquesta obra, des del moment de la seva encarnació. Però han estat sobretot els seus darrers passos per aquest món, aquells que hem reviscut i celebrat en aquests darrers dies, els que amb més intensitat han servit per a aquesta obra de reconciliació. Les fatigues, les caminades, les paraules, els silencis, els escarnis i les burles; les acusacions, les traïcions, les negacions i els abandonaments; la soledat, el dolor, la creu.... la mort. Tot ha format part d’aquesta obra de reconciliació: d’aquesta donació de la seva vida per nosaltres. I parlem encara «d’obra de reconciliació» perquè Jesús n’ha estat el principal protagonista, el principal autor: «dono la vida pels meus amics, sóc jo qui la dono, ningú no me la pren»; «he vingut per fer les obres del meu Pare; el meu Pare treballa i jo també treballo». Crist ha pres damunt seu el pecat del món i ha reconciliat el món amb Déu: Jesús és qui ha obrat aquesta reconciliació.

Aquest matí, en aquesta mateixa celebració que estem vivint, també Jesús ens surt al pas, com a les dones que sortien corrents del sepulcre, i també com a elles ens saluda: «Déu vos guard. No tingueu por». No hem de tenir por, perquè Déu està amb nosaltres, perquè hem estat reconciliats amb Ell, gràcies a la resurrecció d’entre els morts de Jesús de Natzaret; gràcies a la seva victòria contra el pecat i la mort: «mors et vita duello conflixere mirando: dux vitae mortuus, regnat vivus» (lluitaren vida i mort en lluita sense mida: el Rei de vida, mort, ja regna amb nova vida). Aquest és el do pasqual: el do de la vida nova que Crist ressuscitat ens dóna; aquesta és la vida nova que, donada, ens reconcilia amb el Pare.

A tots els qui hem rebut aquesta vida nova, a tots els qui hem celebrat l’obra de reconciliació amb el Pare, se’ns invita ara a tornar a Galilea: «Aneu a dir als meus germans que vagin a Galilea i que allà em veuran». «Surrexit Christus spes mea: praecedet suos in Galilaeam». Galilea representa l’origen de l’encontre amb Jesús: després dels moments convulsos que hem viscut junt amb els primeres deixebles aquests deies (els moments de les traïcions, de les negacions i dels abandonaments), Jesús ens invita a retornar al moment originari del nostre encontre amb ell; ens convoca a Galilea on, un cop reunits, ens donarà el seu Esperit i ens enviarà a predicar-lo per tot el món: ens enviarà com a Església a continuar l’obra de reconciliació dels homes amb el Pare. No és aquesta, doncs, la nostra missió? Treballar per estendre la reconciliació a tot el món? Començant pel nostre cor, per les nostres vides; continuant amb els qui ens són més propers, pels nostres familiars, pels nostres germans de comunitat; estenent-lo als germans d’altres comunitats, d’altres països i nacions, d’altres cultures.... en un món com el nostre que s’està fragmentant per tot arreu, on ressonen cada vegada amb més força tambors de guerra, on cada dia més germans esdevenen enemics, no ens cal esforçar-nos més i més per treballar per dur al món (des del meu cor fins als meus germans més allunyats, passant pels més propers) la reconciliació que Crist ens regala en aquest dia de Pasqua? Un esforç, un treball que depèn tot ell de nosaltres, alhora que depèn tot ell de la força que Jesús ens dóna amb el do del seu Esperit. És el mateix esforç que hi ha al darrere del que vam dir aquesta nit de Pasqua, quan junt amb un nostre germà que rebia per primera vegada la frescor renovadora de l’Esperit dèiem: hi renuncio! Hem renunciat a tot allò que trenca l’obra de la reconciliació que Jesús ha realitzat: siguem testimonis vius de la vida nova que ara viu Jesús, vivint vivificats per l’Esperit com a veritables reconciliats i reconciliadors entre els homes. Que aquest sigui el nostre testimoni pasqual!

16 d’abril de 2017

DIUMENGE DE PASQUA. MISSA DEL DIA

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Fets 10,34a.37-43; Salm 117,1-2.6ab-17.22-23; Col 3,1-4; Jo 20,1-9

Ja sabeu què ha passat? Déu l’ha ressuscitat al tercer dia. Encara de nit Maria Magdalena se n’ha anat al sepulcre. En arribar-hi, s’ha adonat que quelcom ha passat; advertits per ella, Pere i l’altre deixeble també hi han anat corrents. Certament quelcom ha succeït, la tomba és buida. Jesús, tal com deien les Escriptures, ha ressuscitat d’entre els morts. S’ha acomplert el pla de Déu. Jesús no és Llàtzer, un mort que s’ha posat a caminar per tornar a morir. El primer dia de la setmana Déu crea el món de nou, del sepulcre neix una nova creació, de la fosca s’ha fet llum de nou per voluntat de Déu.

En aquest matí de Pasqua, el Dijous i el Divendres Sant adquireixen tot el seu sentit. La mort de Jesús ha estat una mort per amor, una mort per la vida; experimentant la plenitud de la mort humana ha arribat al món de Déu, a la vida plena. Ell ja no pertany al món sensible i caduc, sinó que els seus el veuen, el reconeixen, amb els ulls de la fe. La fe en la resurrecció de Jesús és confiança en l’existència real de Déu, és fe en el fet que l’encarnació del Fill ha portat Déu, ha penetrat fins al moll de l’os de la humanitat, fins i tot al regne dels morts.

Era diumenge, encara fosc, la pedra havia estat treta, el llençol d’amortallar aplanat, el mocador lligat al mateix lloc on havia estat el cap de Jesús. Hi ha indicis que quelcom d’extraordinari ha succeït i sols un dels que hi han anat, l’altre deixeble, ha vist i ha cregut. Per Pere i per Maria Magdalena caldrà encara una manifestació personal per reconèixer-lo. És la fe la que ens fa veure que Jesús, morint, ha destruït la mort i ressuscitant ens ha retornat aquella vida que no acaba, perduda al paradís.

La Resurrecció de Jesucrist és la culminació de la seva Passió redemptora, amb ella ha vençut a la mort. Si tot hagués acabat amb la mort en la Creu, hauria estat realment un fracàs. Jesús podria haver passat a la història com un home bo. Però no hauria passat més que com un home. Jesucrist és el Fill de Déu i en ser-ho i per ser-ho, el Pare l’ha ressuscitat. Per això nosaltres tenim la certesa que el nostre cos també ressuscitarà com el seu. Gràcies a la seva Resurrecció, podem estar segurs de l’existència de la vida eterna, que estem cridats a viure en Déu per la resurrecció de Crist.

Tan sols Jesucrist podia obrir-nos el camí en ser veritable Déu i veritable home. Morint i ressuscitant ha obrat el que cap altre podia fer, reconciliar-nos amb el Pare. La Resurrecció de Crist és el centre de la nostra fe.

El sepulcre era buit, Jesucrist va sortir del sepulcre i es va aparèixer, amb un cos gloriós, a les dones, als dotze i als altres deixebles. Una immensa joia els va envair, no s’havia acabat tot a la creu; és l’alegria pasqual. La nostra no és una fe trista, sinó joiosa. La Resurrecció de Crist transforma per complet al món, li porta alegria i pau, felicitat i esperança. Com a Maria Magdalena, a Pere i a l’altre deixeble. La vida del cristià davant el món és una vida transformada pel fet de la Resurrecció. Una joia per compartir amb un món desesperançat i ensopit al qual hem de fer arribar exultants el goig pasqual. «Avui és el dia en què ha obrat el Senyor, alegrem-nos i celebrem-lo», compartim-lo i anunciem-lo.

DIUMENGE DE PASQUA. VETLLA PASQUAL (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Gn 1,1-2,2; Gn 22,1-13.15-18; Ex 14,15-15,1a; Is 54,5-14; Is 55,1-11; Ba 3,9-15.32-4,4; Ez 36,16-17a.18-28; Rm 6,3-11; Mt 28,1-10

«Sé que busqueu Jesús, el crucificat. No hi és, aquí. Ha ressuscitat tal com ho havia predit.» Les dones amb por, però amb una gran joia van corrents a anunciar als apòstols la bona notícia i tot anant-hi Jesús els surt al pas dient-los «no tingueu por». Han de perdre la por i quedar-se tant sols amb la joia, una alegria immensa i encomanadissa perquè Crist ha ressuscitat. Aquesta és la nit en què la salvació esdevé plenitud. Hem recordat, en la rica litúrgia de la Paraula d’aquesta celebració, els moments més importants de la història de la salvació. Des de la creació del món fins a la nova creació que esdevé realitat amb la Resurrecció de Crist. En aquesta nit Déu ha tornat a dir «Que existeixi la llum» i la llum ha resplendit com mai, com un llamp sobre el vestit de l’àngel del Senyor que ha fet rodolar la pedra del sepulcre i ha alliberat Jesucrist de la mort. «Veniu a veure ... i aneu de seguida a dir.» Veure, creure i testimoniar, tres paraules inseparables. Anem-hi també nosaltres, veure’m Crist amb uns ulls nous, els ulls de la fe, i proclamem-ho arreu, perquè la nostra és una joia per compartir, no pot restar tancada als nostre cors. Aquesta és la gran alegria d’aquesta nit santa, perquè aquesta nit és diferent a totes les altres nits, en ella Crist ha vençut la mort i ha estat glorificat. La seva resurrecció és la nostra, la seva victòria sobre la mort és la nostra.

Avui Àlex t’incorpores a aquesta fe en Crist ressuscitat. El Senyor t’ha fet el do de la fe, t’has obert a la presència de Déu, aquell que és el tot altre com diu sant Agustí. I Ell ha fet realitat la seva presència dins teu. Aquesta nit santa en què els creients renovem les nostres promeses baptismals, tu les fas per primera vegada de manera lliure, conscient i generosa. Donem gràcies a Déu i tu també dóna gràcies a Déu per aquest do i també als teus pares que respectant la teva lliure decisió t’han ajudat així en el teu camí cap a Déu. Jesucrist no és una història passada, és ben present, viu avui i aquí; avui ha ressuscitat de nou i és aquí en el teu i en els nostres cors. Ell t’ha sortit al pas i t’ha dit «no tinguis por». I pots tenir la temptació de la por perquè és un compromís molt important.

En l’aigua del baptisme mor l’home vell i neix l’home nou. D’aquí a uns moments renunciaràs al mal, a l’error, a la violència, a l’egoisme, a l’odi, a la peresa, a la covardia, a la tristesa, al materialisme, a la injustícia, a creure’t millor i superior als altres, a estar massa segur de tu mateix, a creure’t ja convertit del tot; perquè tot això és renunciar a Satanàs. Ja vivies això com uns valors que t’han ensenyat els teus pares des de petit; però a partir d’ara ho faràs d’un manera diferent; l’amor a Déu serà la teva raó de ser i d’existir; un amor per compartir, com la joia de la Pasqua, amb tots els homes i dones del món. Faràs professió de la teva fe en Déu Pare, Fill i Esperit Sant, Trinitat amorosa de Déu, i la faràs també en l’Església, la comunió, el perdó, la resurrecció i la vida vertadera; signes tots de l’amor de Déu, avui que Crist ha ressuscitat. Sigues al món, amb els qui t’envolten, testimoni d’aquest amor. No tinguis por de ser-ho, l’Esperit, pel sagrament de la confirmació, t’infondrà saviesa i intel·ligència, consell i fortalesa, ciència i pietat. En l’Eucaristia rebràs el Cos i la Sang de Crist, rebràs Crist ressuscitat. Amb aquest bagatge podràs fer front a les dificultats, saps ja que no és un camí fàcil i que et pots trobar sol, desencantat i més o menys ple de dubtes; també perquè l’Església la formem pobres homes i dones, massa sovint pecadors que potser amb el que diem o fem et podem escandalitzar, com a voltes lamentablement escandalitzem el món.

No tinguis por, sols has de tenir confiança en Crist, és per Ell per a qui militem, en Ell tenim el nostre consol i la nostra ajuda. Cuida cada dia la teva fe, sigues-li fidel amb la pregària i el contacte amb la Paraula de Déu; aquella que ve del Pare, inspirada per l’Esperit i que es va fer home en Jesucrist, aquella que avui ha ressuscitat i ens ha fet el regal de la vida; la que existia des del principi i per la qual tot s’ha fet.

Àlex, Déu t’estima i t’ha sortit a l’encontre, segurament no te l’esperaves però Ell sap molt bé a quina porta trucar; és Ell qui t’ha trobat, qui s’ha fet el trobadís amb tu, com amb Maria Magdalena i l’altra Maria a les portes del sepulcre buit. Avui, per la seva gràcia, neixes de nou en la font baptismal, compartint la resurrecció del Fill, de Crist, amb l’aigua que ha rebut la gràcia de l’Esperit Sant, amb la força de Crist Salvador significada per l’oli dels catecúmens, amb la llum que t’ajudarà a perseverar en la fe en el Pare i amb l’Eucaristia que és comunió amb el cos i la sang de Crist.

Que l’Esperit Sant ens guardi a tu Àlex i a tots nosaltres en la fidelitat en la fe, que et faci i ens faci sentir la joia de ser cristians, la felicitat de viure la fe en comunió amb tota l’Església i que en siguem testimonis fidels. Que sapiguem anunciar la joia de la resurrecció, essent sempre i arreu ambaixadors de l’amor de Déu, Pare, Fill i Esperit Sant. Davant de tots els homes i dones del nostre món, de tots sense excepció; perquè Déu no fa accepció de persones, estima tots els qui Ell ha creat i que avui ha creat de nou perquè Jesús el crucificat ha ressuscitat d’entre els morts.

Gràcies Àlex, gràcies també als teus pares, per deixar-nos viure avui amb tu la plenitud d’aquesta vetlla pasqual en la nit en que Jesucrist ha ressuscitat per tu, per nosaltres, per tots.

14 d’abril de 2017

DIVENDRES SANT. LA PASSIÓ DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Is 52,13-53,12; Salm 30,2 i 6.12-13.15-16.17 i 25; He 4,14-16;5,7-9; Jo 18,1-19,42

«Qui es preocupa de la seva sort?» ens pregunta el profeta Isaïes. Jesús ha passat pel món, per l’existència humana, ha estat el pas del Senyor, el pas de Déu, com aquella nit en que alliberà el seu poble de l’esclavatge d’Egipte. Ha passat entre l’aclamació del Diumenge de Rams fins al bram del poble que demana la seva crucifixió, i mentrestant ha viscut l’angoixa de Getsemaní, la traïció d’un dels seus, la negació d’un altre, l’abandó de tota la resta menys un, els judicis davant el gran sacerdot i Pilat, el pretor romà, la burla de la tropa tot coronant-lo d’espines i fent mofa de la seva reialesa, el dur camí vers el Gólgota portant-se ell mateix la creu, veient esquinçats i fets a sorts els seu vestits, i penjat a la creu, estesos els braços entre el cel i la terra, la darrera mirada de la seva Mare, amorosa i adolorida al peu de l’arbre de la nova l’aliança. Un camí que el porta fins al silenci del sepulcre quan tot allò que havia dit l’Escriptura s’ha acomplert.

Ha fet el seu camí davant dels nostres ulls, n’hem estat, en som espectadors tot i la distància. Davant de la creu no s’hi val a restar indiferents, cal prendre partit.

Tal volta hem estat com els qui, armats i amb torxes i llanternes, han anat a l’hort vora el torrent Cedró i hem caigut tres cops quan ens ha preguntat qui buscàvem, i en dir que era Déu qui cercàvem ens ha respost que el teníem davant els nostres ulls. Perquè quan veiem un d’aquests germans seus més petits, el veiem a Ell. Potser hem sortit a fer-lo presoner, fent-nos un Déu a mida, el qual puguem sentir dir allò que ens és de grat sentir, sense adonar-nos que ni els seus més propers no els ha volgut retenir contra llur voluntat quan la por els ha envaït.

Tal volta siguem com Pere, decidit fa poques hores a donar la vida per Jesús i ara tres cops infidel amb el seu no repetit fins a cantar el gall, com si aquest fos la seva consciència adormida desvetllada del son de la por. També nosaltres hem estat cridats per Ell i hem anat on era per veure-ho, però a l’hora de la veritat, quan la duresa del camí l’ha fet costerut, potser l’hem negat un, dos, tres o ja ni sabem quants cops.

Podem ser com Annàs i els seus interrogant-lo i donant-li, com el criat, una bufetada si la seva resposta no és del nostre grat.

Podem ser com Pilat, intentant defensar-lo fins i tot amb una certa intensitat i una certa continuïtat, però quan la majoria de les veus s’hi tiren en contra i són nombroses, claudicar com ell acovardits per la seva possible crítica o reacció, neguitosos, no anessin a pensar-se que som de Crist.

Potser siguem com els seus botxins a sou de Roma, agraciats per la sort amb la seva túnica o compassius fins al punt de fer-li arribar una esponja xopa de vinagre per alleugerir un xic la seva set i el seu dolor.

Tant de bo siguem com Josep d’Arimatea o Nicodem, que encara que hagin estat deixebles d’amagat o de nit, l’han seguit, i a l’hora de la veritat fins i tot han tingut el valor de demanar el seu cos per posar-lo al sepulcre.

Vora la creu hi ha una única escena solidària, un home i unes dones que amb serè dolor l’han seguit fins al final. Maria, les dones i el deixeble estimat. El darrer consol, la darrera confidència a la mare que resta mirant l’arbre de la creu, mirant l’arbre dolç pel qual ha vingut el goig a tot el món. Amb la seva redempció, amb la seva mort i resurrecció; la salvació, la victòria sobre la mort, ha arribat al món.

Jesús continua passant cada dia, el Fill de Déu no deixa de passar cada dia, a cada moment, davant dels nostres ulls, carregat amb la seva creu. Ell és aquell que ha de fugir de casa seva i del seu país aventurant-se al mar per arribar a les nostres terres, i que si no ha perdut ja la vida en l’intent, sortim a buscar amb llanternes i armats per empresonar-lo en un camp de refugiats. És aquella dona a qui el seu marit o company bufeteja i que perd la vida en la creu del maltractament, mentre nosaltres fugim a refugiar-nos en la comoditat del ja s’ho faran. És aquella família que han desnonat i que sense sostre ha de subsistir de la nostra almoina miserable, i nosaltres com els soldats al peu de la creu, els donem l’esponja xopa de vinagre del nostre mins ajut per adormir-los davant tant de dolor i impotència. És aquell infant rebutjat abans de néixer, negat tres cops per tots nosaltres. També és aquella mare que escoltant el clam del seu voltant i no podent fer front a les dificultats que se li presenten, decideix que és millor que el seu fill no vingui al món de tant pesada que li hem fet la creu de la seva existència.

Perquè el Fill de Déu fent-se home vingué a salvar-nos de la mort i per això compartí en tot la nostra humanitat, llevat del pecat. Portà les nostres malalties i prengué damunt seu els nostres dolors. Jesucrist compartí la nostra feblesa, la nostra misèria, la nostra desesperança i és allí enmig dels qui sofreixen, pateixen i rebutgem. Ell tot i que era el Fill aprengué en els sofriments, per tal de fer-nos a nosaltres capaços de compadir-nos, de no restar indiferents davant la creu, davant les creus del món, sempre amb la plena esperança de la resurrecció.

13 d’abril de 2017

DIJOUS SANT. MISSA DE LA CENA DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Ex 12,1-8.11-14; Salm 115,12-13.15-16.17-18; 1C 11,23-26; Jo 13,1-15

Jesús és aquell qui coneix i actua, sap i fa. Sap que ha arribat la seva hora i l’amor que sempre ha tingut pels seus, per molts, el demostra fins al punt d’arribar a l’extrem. Sap que el Pare ha deixat a les seves mans totes les coses i no fa altra cosa que fer la voluntat del qui l’ha enviat. Sap que ve de Déu i a Ell està a punt de tornar fent un darrer gest que ens ho mostri tot. S’aixeca de taula, es treu el mantell com traient-se de sobre les limitacions humanes, se cenyeix una tovallola, com revestint-se d’humilitat, tira aigua en un gibrell, com si el volgués omplir de caritat, i es posa a rentar els peus dels deixebles com un servent. Sap que no tots estan nets, que un el trairà, que està a punt de lliurar-lo per trenta monedes tot fent-li un petó; però segueix fent, fidel a la voluntat del Pare. Sap que els seus no han entès aquest gest de servitud als altres fet pel qui reconeixen com a Mestre, i els ensenya que allò que Ell ha fet, s’ho han de fer els uns als altres, ens ho hem de fer els uns als altres.

Ell que és Mestre i Senyor ens ha donat exemple, ha deixat als dotze i a tots nosaltres el seu cos i la seva sang com a memorial seu fins que torni, com a anunci de la seva mort, que ni és estèril ni heroica, sinó salvadora i redemptora. El Cos i la Sang de l’Anyell immaculat resten com a signe de la seva presència enmig nostre fins al seu retorn gloriós, com la sang a les cases del poble d’Israel fou senyal de l’aliança amb el Senyor i per generacions ho celebraren com a memorial, pelegrinatge i institució perpètua. Jesús ens deixa el seu memorial, la seva vida oferta fins a l’extrem de la creu, l’amor esdevingut ofrena de tal manera que ja no caldrà mai més cap altre sacrifici per renovar-la fins que Ell torni. I deixant-nos el seu cos i la seva sang ens ha deixat un nou i més gran manament, el de l’amor, que es concreta en fets, en realitats. Nosaltres sabem que hem d’estimar i que hem de fer realitat aquest amor en el servei, servint-nos els uns als altres, perquè allí on hi ha veritable amor, allí hi ha Déu.

Però no tots estem nets, no sempre estem del tot nets. Ens embrutem amb els nostres egoismes, les nostres autosuficiències, el nostre orgull, la nostra insolidaritat i el nostre menyspreu als germans. Rebutgem l’amor de Déu i aquest rebuig esquitxa els nostres peus, el nostre cor, amb el fang del pecat. No estem mai nets del tot perquè posem límits a l’amor de Déu, li tanquem les portes, a voltes sorollosament, amb rauxa, amb un cop ben fort com per fer-li sentir el nostre rebuig. No volem escoltar la seva veu, la que se’ns adreça dient-nos de nou «Us dono un manament nou: que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat. Així, doncs, estimeu-vos els uns als altres.»

Ell, que ens ha donat exemple, i de quina manera, ens crida a pujar els graons de la humilitat, a aprendre de la seva valentia, bondat i caritat; ens demana de rentar-nos els peus els uns al altres amb l’aigua de la bondat, eixugar-nos-els amb la tovallola del perdó, fent-los el petó de la caritat fraterna sincera, neta, desinteressada, lliure i generosa. Suportant-nos les nostres febleses, acceptant que els altres ens suportin les nostres i nodrint el nostre fràgil amor, sempre esporuguit per mostrar-se en fets, aclaparat sota el pes del nostre propi voler, enterbolit per la boira d’un amor a nosaltres mateixos tant més superior al que hem de tenir a Déu i als germans, que no ens deixa veure en l’altre la imatge de Déu de tant com intentem de veure-hi i projectar-hi la nostra pròpia imatge.

Ell ens ha donat exemple no sols perquè sapiguem què hem de fer sinó que ens l’ha donat perquè el fem realitat concreta. Molt sovint dominem la teoria però ens embarranquem en la pràctica en topar amb els esculls de la nostra feble i humana voluntat. Crist, el Fill de Déu fet home, ha vingut a salvar-nos, a compartir la mort dels homes per, fent-nos do de la seva vida, obrir-nos les portes de la vida eterna.

Ell és l’amor que ens renta sempre, el qui s’agenolla per caritat cada dia als nostres peus i servint-nos tothora ens purifica per a poder asseure’ns a la seva taula per compartir el seu Cos i la seva Sang fent el seu memorial. Ell és sempre amor, font inesgotable d’amor i de perdó, un amor fins a l’extrem. És aquell qui estimant-nos ens ha donat exemple perquè participant del seu amor puguem fer com Ell ens ha fet.