25 de març de 2017

ANUNCIACIÓ DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet

«El Senyor és amb tu».

Déu ha parlat. Ha dit la seva Paraula amb majúscules, la Paraula que és el seu Fill Únic, Jesucrist. Pots creure o no. L’àngel es va retirar, Maria va creure i es va quedar. Així la història de la humanitat comença de nou, ara en clau de redempció.

L’àngel es va retirar i ens va deixar amb tot aquest misteri de Déu encarnat per obra de l’Esperit Sant. Maria des de la seva humil humilitat ha acceptat la voluntat de Déu i ha deixat que Déu faci estada en el seu si.

Maria ens ha obert la porta i no l’ha tancada, ens ha deixat la porta oberta perquè també nosaltres des de la nostra humilitat humil puguem accedir al coneixement del misteri de Déu.

En la història de la humanitat avui celebrem que hi ha un abans i un després, després que Maria digués: «sí». Tot el d’abans ha passat a la història. Déu s’ha encarnat en la nostra humanitat humana.

I si abans la llei prescrivia les oblacions i els sacrificis, l’holocaust i l’expiació; ara tot s’ha abreujat, tot s’ha resumit, s’ha reduït al cos de Jesucrist, oblació feta una vegada per sempre per complir la voluntat de Déu Pare.

Déu s’ha fet home. I nosaltres els homes estem cridats a ser déus. Però, el fer-se home de Déu pots veure com ha estat. Déu Pare per l’Esperit Sant ha enviat el seu Fill Únic, s’ha encarnat en les entranyes d’una verge, Maria, i ha estat en la nostra humanitat una persona la més humil, la més baixa, la més tinguda per no res.

Aquest és el camí, el senyal marcat per a nosaltres. No podem accedir a la vida divina si primer no deixem de tenir por i ens llencem a la fe que ens obre els ulls i les portes del cor a entendre. Perquè ens costa veure que per dreçar l’escala cap al cel primer t’has de fonamentar en la més humil humilitat.

Si Déu és amb nosaltres, no podem tenir por de res. Si tenim una fe veritable en que Déu s’ha fet home per conviure amb cadascú de nosaltres, només podrem viure els nostres dies d’ara amb un agraïment immens.

Un agraïment doble, si pensem en que ell ens ha creat i ens ha redimit de tota culpa de pecat gràcies al seu Fill. Hem estat creats i salvats per Jesucrist.

Déu s’ha abaixat per a que nosaltres pugem amb ell. Déu s’ha donat per a que nosaltres ens donem amb ell. I tot l’exemple de Jesucrist és per a nosaltres avui exemple de vida.

És el nostre Salvador i redemptor, Jesucrist, què és Déu i home, perquè s’ha encarnat en la nostra vida, perquè puguem participar de la seva naturalesa divina. Però, s’ha encarnat en el teu cor?

«I l’àngel es va retirar». Però, a Déu que res no li és impossible, s’ha quedat amb nosaltres fins a la fi del món. Ho celebrem ara en l’Eucaristia, memorial de la seva mort i resurrecció. Però, ho vivim en el dia a dia?

21 de març de 2017

TRÀNSIT DEL NOSTRE PARE SANT BENET, ABAT

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Gn 12,1-4a; Sl 15,1-2 i 5.7-8.11; Jo 17,20-26

Fuit vir, una vegada hi havia un home, l’home de Déu Benet. La vida de sant Benet està plena d’humanitat, la seva etapa benestant a Roma se li presenta de sobte buida quan el Pare li diu com a Abraham: «Vés-te’n del teu país, del teu clan i de la casa del teu pare, cap al país que jo t’indicaré» i com Abraham Benet se n’anà tal com Déu li havia dit. Encetava així un camí de conversió, cap aquella possessió que el Senyor havia escollit per a ell i poc a poc va anar descobrint el camí que el va dur a la vertadera vida, per les ferides de la pell del cos guarí la ferida de l’ànima. El seu llegat és la seva presència viva en la Regla, perquè aquest text, encara avui full de ruta de tots nosaltres monjos i monges que seguim ara i aquí cercant Déu com Benet el cercà; és fruit d’una experiència vital plena de dificultats i també de temptacions de girar la vista enrere. D’aquí l’humanisme del text que ens va deixar que el fa ben conscient de que l’home, la creatura creada per Déu a imatge seva, ha esdevingut reunió de dons i de febleses, de talents i de defectes. Sols mantenint-nos en l’amor de Déu podem arribar a donar algun fruit.

Quan posem al Fill en el centre de les nostres vides, quan no oblidem que sols Crist és el centre, no importa qualsevol altra cosa. Sant Benet, sàviament ignorant y prudentment indocte, va comprendre que res no s’ha de preferir a l’amor de Crist. Tota la Regla traspua un ardent amor a Ell, un profund cristocentrisme que vol que els monjos visquem de cara a Crist, consagrats a Déu i al seguiment de Crist pel camí de l’obediència i de la caritat. L’essencial en la vida de sant Benet, l’essencial en la vida del monjo, és cercar Déu de debò, no anteposant mai res de res al seu amor. Però això en sant Benet té una expressió concreta, ell és l’home que prega pels seus fills a Déu, és el mestre que predica perquè abans ha practicat, ha viscut i així pot influir en el nostre cor de deixebles seus. La seva ha estat una gloria per compartir, l’amor que Déu li tingué vol que ens mogui també a nosaltres i així estimant visquem en Crist, en el Fill, amb plenitud com sant Benet hi visqué.

Sunt viri, hi pot haver, hi ha d’haver uns homes i unes dones que molts segles després que sant Benet deixés la vida benestant però buida de la ciutat de Roma i emprengués el camí on el Pare el cridava; segles després que escrivís el seu llegat fruit de la seva experiència com Crist home entre els homes; intentem de viure guiats com sant Benet per l’Esperit en l’escola del servei diví, intentant d’expressar així tota la nostra humanitat assedegada de Déu, per viure una vida regida per aquesta expressió personal, vital i humana que sant Benet ens deixà plasmada en lletra. La Regla és el llegat del mestre admirable de la perfecció evangèlica que corregué cap al cim de la caritat cridat pel Pare, tenint per model al Fill i guiat per l’Esperit i sostingut fins al seu darrer alè per la pregària i pel cos i la sang de Crist.

20 de març de 2017

SANT JOSEP, ESPÒS DE LA BENAURADA VERGE MARIA

Homilia predicada pel P. Josep Alegre
2Sa 7,4-5.12-14.16; Sl 88,2-5.17.29; Rm 4 13,16-18.22; Mt 1,16.18-21.24

«Senyor, cantaré tota la vida els vostres favors,
d’una generació a l’altra anunciaré la vostra fidelitat».

És el cant del salmista davant el silenci de Déu. És el cant al final de la sobirania de la casa de David sobre el regne de Judá. El crit commovedor, però esperançat, davant el silenci de Déu. El salmista no creu que Déu sigui incapaç de mantenir les seves promeses. I canta davant el silenci de Déu. Canta la seva fe, canta la seva esperança...

És el cant del silenci.
En el silenci neix la llum de la Paraula, la llum i la saviesa de la vida.
En el silenci van percebre l’obra de Déu, Abraham, David i molts dels seus elegits cridats a ser una obra d’Amor, l’obra i el projecte de Déu amb la humanitat.
És en el silenci, que plens d’admiració, van escoltar la crida de l’Amor, i van respondre amb fidelitat per al compliment d’una obra d’amor.

En el silenci va escoltar sant Josep l’anunci del compliment de les promeses de Déu. En el silenci va discernir el designi inescrutable de Déu.
En el silenci percep que l’obra de Déu ja no és promesa, ja no és futur,
sinó presència viva.
Una presència silenciosa.
Una presència ardent.
Foc!
Un foc que no es pot contenir, capaç de fer cremar la terra.
Un foc que sant Josep va mantenir en un silenci expectant.
Un silenci d’espera.
Una presència només alleujada pel cant.
El cant del salmista.

«Senyor, cantaré tota la vida els vostres favors,
d’una generació s l’altra anunciaré la vostra fidelitat».

Aquest és el Magnificat de sant Josep.
El cant del silenci, que acull l’Amor a casa seva.
El silenci precedeix, acompanya, per penetrar en el misteri de Déu.
Aquest és el Magnificat de sant Josep.
El silenci confiat que espera l’arribada de la Paraula.
És en el silenci atent i delicat que s’acull la més brillant paraula d’amor.
De l’Amor que es revesteix de la nostra fragilitat.
És en el silenci del donar-se cada dia quan l’amor manifesta tota la riquesa de vida.
En l’escolta i la resposta fidel.
És en el silenci on l’amor madura i ofereix els seus fruits més dolços, preciós i duradors.
El silenci és el bressol de la paraula.
Al bressol contemplem l’obra de l’amor, descobrim la tendresa de l’amor.
Al bressol desperten nous somnis d’amor.

Santa Maria canta el Magnificat en la seva Visitació. Canta l’obra de Déu profundament commoguda per l’obra del Senyor. Canta l’obra de Déu que traspua amb esperança al seu poble d’Israel, i en el seu cor i en els seus llavis, en presència d’Isabel.

Avui sant Josep canta el Magnificat del silenci, perquè l’obra de Déu es gesta en el silenci, i avui la humanitat segueix necessitant aquest silenci de sant Josep per donar lloc a la Paraula que ha d’il·luminar els nostres passos.

No ho oblidis mai:

«Déu t’il·lumina per dintre
abans de sortir al nostre encontre per fora».

19 de març de 2017

DIUMENGE III DE QUARESMA (Cicle A)

JUBILEU SACERDOTAL DEL P. ALEXANDRE MASOLIVER

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Ex 17,3-7; Sl 94,1-2.6-7.8-9; Rm 5,1-2.5-8; Jo 4,42 i 15

Déu sacia la set del poble d’Israel, el poble alliberat de l’esclavatge que travessà el desert i creia tenir set d’aigua, però era set de Déu perquè dubtava, se sentia abandonat i la temptació d’adorar altres déus el corsecava. Jesús també té set, té set de la conversió d’aquella dona en qui ha fet néixer el do de la fe i en el cor de la qual ha encès alhora el foc de l’amor diví. Sols en Déu saciem la nostra set, sols en Ell trobem la pau i l’harmonia enmig dels nostres dubtes i desassossecs. Si sabéssim veritablement què vol donar-nos Déu, ens deliríem per tenir set i poder rebre d’aquella aigua que ens saciarà per sempre i ens farà adorar el Pare en esperit i en veritat.

Avui recordem especialment el do del sacerdoci concedit al nostre germà Alexandre fa 50 anys. El ministeri del prevere és el poal que permet que l’aigua viva arribi als homes; el prevere és aquell que Jesús envia a segar allí on el Fill de l’home ha treballat i on ja ha sembrat la llavor de la fe, com en el cor d’aquella dona samaritana. El sacerdot és el sobrevingut en el treball que Déu ha fet, és com aquesta samaritana, vertadera apòstol de la paraula, el testimoni de la qual esdevé verídic pel seu poble, perquè la seva tasca ha estat obrir l’orella dels habitants de Sicar perquè s’acostessin a Jesús, l’escoltessin i ja no creguessin sols pel que ella els havia dit sinó pel que ells mateixos sentien i aleshores reconeguessin en Jesús al Salvador del món de debò.

Jesús no té por, no passa mai de llarg davant d’una persona per prejudicis. Jesús posa la samaritana enfront de la seva realitat, no jutjant-la sinó fent-la sentir-se considerada, reconeguda, i suscitant així en ella el desig d’anar més enllà de la visita quotidiana i feixuga al pou per treure’n aigua. La de Jesús era una set no d’aigua, sinó de trobar una ànima assedegada. Jesús tenia necessitat de trobar la samaritana per obrir-li el cor i li demana de beure per posar en evidència la set que hi havia en ella mateixa.

El resultat d’aquell encontre, cap al migdia, al costat del pou, va ser la conversió de la samaritana, l’assedegat sacià la set de la qui tenia una aigua que sols podia satisfer per unes hores. Un altre migdia Jesús proclamarà la seva set però els homes sols podran donar-li un manat d’hisop amb una esponja xopa de vinagre, perquè tot s’acomplexi.

Cada trobada amb Jesús canvia la nostra vida, sempre és un pas més endavant, un pas més prop de Déu. En la Quaresma estem cridats a redescobrir la importància i el sentit de la nostra vida cristiana, iniciada en el baptisme i, com la samaritana, hem de donar testimoniatge als nostres germans de l’alegria de la trobada amb Jesús.

El prevere, estimat P. Alexandre «és aquell qui desperta en els altres la set, qui fa adonar-los d’on és la vertadera aigua de la vida, que és el bany baptismal que fa renéixer i viure en esperit i veritat. Do de Déu, que abandona a les mans d’éssers humans; que, àdhuc coneixent les seves febleses, audaçment considera capaços d’actuar i presentar-se en el seu nom. Aquesta audàcia de Déu és realment la major grandesa que s’oculta en la paraula sacerdoci» (Benet XVI, Homilia, 11 de juny de 2010). Donem avui gràcies a Déu per l’audàcia a confiar-te aquest ministeri i el teu servei a la comunitat i a l’església aquets 50 anys.

DIUMENGE III DE QUARESMA (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Josep Alegre
Ex 17,3-7; Sl 94; Rm 5,1-2.5-8; Jn 4,5-42

Joan Pau I, en una catequesi, durant el seu curt pontificat, va donar aquest ensenyament: «Em trobava en l’estat d’un que està al llit al matí. Li diuen: fora, aixeca’t. Jo, al meu torn, deia: Sí, però una mica més tard, encara una miqueta més. Finalment, el Senyor em va donar una empenta, em va fer fora. Així, doncs, no hem de dir: Sí, però..., sí, però més tard. No, cal dir: Senyor, sí! Ara mateix! Això és la fe. Respondre generosament al Senyor. Però qui és el qui diu aquest sí? Qui és humil i es fia plenament de Déu».

Aquest, sí, però!... és freqüent en la nostra vida de fe. Succeeix que abunda en les nostres vides la cardio-esclerosi, la duresa del cor, per rebre el missatge de Jesús, i en conseqüència per a l’escolta i la resposta. I això ens porta al perill de la rutina, l’estancament espiritual, la tebiesa, el desamor. I això ja ve de lluny com ho certifica el salmista:

«Tant de bo que avui sentíssim la seva veu,
no enduriu els vostres cors...»

Aquest és un salm que comença amb una processó festiva, un himne alegre, comunitari: «Veniu, celebrem el Senyor amb crits de festa, aclamem la roca que ens salva, ell és el nostre Déu, som el seu poble...» Però, de sobte s’alça la veu de Déu amb una greu amonestació: «Si avui escolteu la seva veu no enduriu els vostres cors». Déu apareix com un esgarriacries, tanca la festa, o crida l’atenció. Com si un fill dissolut i malgastador vingués a celebrar el seu pare amb efusives mostres d’afecte i el pare, en comptes de rebre-les i agrair-li-ho, deixés anar una severa reprimenda... Aquesta és la impressió que produeix el salm.

Però aquesta crida d’atenció ens pot fer bé, quan hem escoltat en la primera lectura, com el poble d’Israel enduria el seu cor i murmurava contra Moisès i Déu, tot i haver vist els prodigis per sortir de l’esclavitud d’Egipte. Sembla que gaudim posant a prova la paciència de Déu. Posar-lo a prova. Això també és d’avui: Déu, existeix o no?, està amb nosaltres o no? Com permet tanta desgràcia i violència?

Això és conseqüència de la superficialitat de la nostra vida religiosa. No hem arribat a viure un encontre en profunditat amb el Senyor. Ens sadollem, com la Samaritana, de l’aigua del pou, dels plaers del segle, i tenim necessitat de tornar repetidament a buscar aigua al pou. «Aquesta dona —diu sant Agustí— és figura de l’Església», ens hi podem reconèixer cadascú de nosaltres.

Aquí, en aquest relat, trobem un preciós ensenyament, una brillant catequesi, per a la nostra vida creient:

«Dóna’m aigua», demana Jesús. Aquesta invitació ens arriba avui a nosaltres a través de moltes veus de germans nostres, marginats en la societat..., fins i tot en les nostres mateixes famílies i comunitats... I jo què hi tinc a veure amb tu?, responem. Quantes vegades diem amb la paraula o el silenci: I jo què hi tinc a veure amb tu? I Jesús, encara que no l’escoltem, respon: «Si sabessis que vol donar-te Déu, i qui és el qui et demana aigua, ets tu qui li hauries demanat aigua viva, i ell te l’hauria donat».

Aigua viva és la que s’agafa de la deu mateixa. Jesús comença a suggerir-li un altre nivell més profund: és el nivell de l’Esperit Sant. «Tot el qui beu d’aquesta aigua torna a tenir set, però el qui begui de l’aigua que jo li donaré ja no tindrà set, ja que l’aigua que jo li donaré es convertirà en una font d’aigua viva que rajarà sempre dins d’ell per donar-li vida eterna».

La Paraula de Jesús promet no només saciar sinó posar dins nostre la deu, una deu de vida permanent, eterna. En el teu mateix cor.

La necessitem. Per això la samaritana li diu: «Dóna’m d’aquesta aigua».

I Jesús la va portant cap al seu interior:

«Crida el teu marit. No en tinc, de marit. Tens raó, perquè n’has tingut cinc i el que ara tens no és el teu marit».

Sant Agustí ens ensenya com aquests cinc marits són els cinc sentits que utilitzem des que naixem, per viure segons la carn. Per viure només una religiositat exterior. Pur folklore.

Jesús ens convida a viure des de dins, segons l’Esperit que ens ve d’ell: viure segons l’Esperit, que és l’energia divina que unifica tota la nostra persona, tota la nostra vida. És a dir, que necessitem que la Paraula de Déu no es quedi a l’exterior, en els sentits externs, sinó que penetri dintre per impedir que se’ns endureixi el cor, sinó que pugui gaudir sempre de la remor de les fonts de la vida.

«Sobretot vetlla el fons del cor, què d’allí surt la vida» (Pr 4,23).