15 d’abril de 2018

DIUMENGE III DE PASQUA (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Ac 3,13-15.17-19; Sl 4; 1Jn 2,1-5a; Lc 24,35-48

Estimats germans i germanes,

Som pobres i febles, per la nostra condició humana; però l’amor de Déu ens transforma, capacitant-nos per a ser col•laboradors seus. Som forts i febles alhora, i és bo que sigui així. L’ésser humà no es pot definir per allò que és en un moment concret. Gràcies a Déu podem canviar. Jesús ens dona confiança, creu en nosaltres, confia en les nostres possibilitats. Jesús ens recorda que hem de ser responsables: se’ns regala el tresor de la vida, una vida que pot donar fruits quan està purificada pel foc de la prova i amarada per la dolcesa de l’amor. L’amor ens porta al coneixement, i el coneixement a l’amor. Jesús ens obre els ulls perquè comprenguem el sentit de les Escriptures. Hem de ser com un edifici construït sobre la roca, que és el Crist; com un arbre que dóna bons fruits perquè estem empeltats en Crist. La Llum de la Pasqua ens ajuda a comprendre-ho.

«Perquè us venen al cor aquests dubtes?» Jesús ens assegura que el nostre cor pot ser bo i que podem fer el bé. El bé és com el fruit normal, el fruit natural, que neix de la flor de la bondat. Però respondre bé davant del mal, davant de les contrarietats i de les intencions incomprensibles... no és sempre natural, és sobrenatural: cal l’ajut del Senyor que es manifesta en la seva Paraula, en la meditació amorosa de la seva Paraula, en l’Eucaristia. La freqüència dels sagraments ens ajuda a posar de la nostra part el que és necessari: vigilància, previsió, sinceritat, prudència i valentia.

El Senyor ens obre el camí de la vida. Si Ell té paciència amb nosaltres, com no hem de ser també nosaltres pacients i misericordiosos? Una persona que se sent perdonada, aprèn a estimar. Qui estima, dona bons fruits. La bondat trenca les reticències i aplana els camins. Quan comprenem el misteri de la creu, sentim que l’amor del Crist crucificat ens allibera a nosaltres que, essent pobres i desvalguts, ens converteix en homes nous, forts i decidits. El Senyor ens obre els ulls perquè comprenguem el sentit de les Escriptures. Nosaltres col•laborem amb la lectura, la meditació, la pregària i la contemplació amorosa.

Les solucions sempre són més fàcils del que pensem. Cal pregar molt, germans, perquè les nostres qualitats no es converteixin en les armes destructores de l’orgull, la discriminació, l’autosuficiència i la manipulació. En la pregària trobem Crist i la Saviesa de la seva Paraula. La pregària esponja el cor i aclareix les idees. D’aquesta manera sortim de la nostra mediocritat i comencem un viatge vers els ideals nobles, vers Déu. Si avancem pel camí de l’honestedat i de la coherència, descobrim que Déu no defrauda, que la seva Saviesa és superior a la nostra, i que la confiança ens mena a la font de la seva Paraula i del seu Amor. Continuem escoltant avui: «La pau sigui amb vosaltres».

El somriure de la bondat ens ajuda a ser millors i a esborrar els punts foscos del nostre comportament. Crist es fa present en l’Eucaristia enmig nostre. Al voltant de l’altar, hem de descobrir que Déu estima tothom, que nosaltres hem d’estar al mateix nivell, que el perdó trenca les barreres, que l’amor uneix. Crist ens il·lumina amb la Saviesa de la seva Paraula, ens alegra amb la seva esperança, i ens anima amb el seu Amor.

9 d’abril de 2018

ANUNCIACIÓ DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet

Quin és el Misteri que celebrem avui? Déu s’ha donat. Déu es dona. I, Déu es donarà sempre.

En el temps dels profetes, en l’ahir de l’avui, Déu se’ns ha donat en un senyal: «La noia tindrà un fill i li posarà Emmanuel, que vol dir Déu-és-amb-nosaltres».

En el temps de la plenitud del temps, en l’avui d’avui, Déu se’ns dona en el seu Fill, en l’Emmanuel esperat, en el Déu-és-amb-nosaltres desitjat. Sí, es dona en Jesús, en el Fill que ha vingut a fer la voluntat del Pare. «L’ofrena del cos de Jesucrist, feta una vegada per sempre per complir aquesta voluntat de Déu», això és l’Eucaristia, la Pasqua que celebrem cada dia.

En el temps a venir, en el demà d’avui, Déu se’ns donarà sempre: «Perquè a Déu res no li és impossible». Déu ens ha concedit el seu favor. Maria va rebre i va acollir des del primer instant el compliment de les paraules de l’àngel, el missatge de Déu, la voluntat de Déu sobre ella i sobre tota la descendència d’Eva.

Ara encara és temps de senyals i prodigis. Perquè Déu es manifesta constantment en tot el que ens envolta, en la natura, en les persones, en els esdeveniments que ens surten a l’encontre cada dia, en el nostre interior més profund quan ens aquietem i fem silenci d’adoració.

Ara encara és temps d’acceptar la voluntat de Déu en nosaltres, acollint el Misteri de Déu en nosaltres, en el seu fer-se home, en el seu amor de Déu vessat per tot arreu.

L’amor de Déu s’ha vessat en nosaltres encara que no ens n’adonem. Perquè Déu ha estat misericordiós en la nostra misèria. A l’ésser humà només li cal acceptar la salvació que li ve de Déu. Perquè en l’encarnació del Fill se’ns convoca a nosaltres a viure encarnats amb humilitat i empeltats en el Crist que amb la seva encarnació en la nostra història, en la seva vida entre el poble d’Israel, en la seva predicació, en els seus miracles, en la seva passió, en la seva mort, en la seva resurrecció, en la seva ascensió, ens ha donat la llum per a la nostra vida.

El Misteri de Déu és ell mateix que s’ha fet home, desfent-se en amor per cada racó de la nostra existència. I així, el trobarem de cert, quan estimem i complim la seva voluntat.

7 d’abril de 2018

DISSABTE DINS L’OCTAVA DE PASQUA

Homilia predicada per fra Lluís Solà, diaca
Ac 4, 13-21; Sl 117, 1 i 14-15. 16ab-18. 19-21 (R.: 21a); Mc 16, 9-15

El salm gradual que hem cantat avui, com a resposta de meditació i de lloança a la primera lectura dels Fets dels Apòstols, està manllevat del salm 117, l’ultim dels salms «Hallel», és a dir, al·leluiàtics, que es cantaven durant i al final del sopar pasqual. També Jesús, amb els seus deixebles, el va cantar després de sopar: «I després de cantar els salms, van sortir cap a la muntanya de les Oliveres» (Mc 14,26). Es tracta d’un cant processional de triomf destinat a l’ús litúrgic, vinculat potser a la festa de la dedicació del temple de Jerusalem amb motiu de la seva reconstrucció després de l’exili del poble. És el salm pasqual per excel·lència, que l’església ha manllevat també per al seu ús litúrgic, i ens el proposa, una i una altra vegada, per a aquest temps de glòria: «Avui és el dia en què ha obrat el Senyor!».

Jesús, doncs, va enfilar el camí del Calvari amb el ressò dins el seu cor d’aquestes paraules: «Enaltiu el Senyor: Que n’és, de bo, perdura eternament el seu amor». És a dir, es disposà a viure la Passió dins aquestes coordenades espirituals, la bondat i l’amor del Senyor, dos atributs fonamentals del Déu de la Bíblia, que és el Déu bo de la Creació i el Déu fidel i misericordiós de la Història.

Segons el salm, aquest Déu bo, misericordiós i fidel, es manifesta en la història del poble com a salvació, és a dir, fent reeixir el seu projecte per a l’home i per al poble. Aquest Déu que salva, però, Jesús l’experi¬menta en primera persona, com a representant qualificat del poble que és, en tant que Servent i Messies, escollit i ungit des d’abans de néixer: «La dreta del Senyor fa proeses, la dreta del Senyor em glorifica. No moriré, viuré encara, per contar les proeses del Senyor. Els càstigs del Senyor han estat severs, però no m’ha abandonat a la mort».

La festa de Pasqua, germans, reprèn aquella processó que deixàvem com inacabada el Diumenge de Rams, tot baixant amb Jesús de la muntanya de les Oliveres cap a Jerusalem: «Obriu-me les portes dels justos; entraré a donar gràcies al Senyor». La reprèn, però ara qui va al davant és el Ressuscitat, amb les marques de la passió, com a capdavanter d’un nou poble, salvat i alliberat del pecat i de la mort, cridat a ser testimoni en el món i en la història de la bondat i de l’amor del Senyor: un poble que viu «per contar les proeses del Senyor» tot fent camí vers la Jerusalem del Cel, la Núvia de l’Anyell, allà on la Creu és transformada en palma de victòria: «Gràcies, perquè vós m’heu escoltat i heu vingut a salvar-me. Al·leluia».

6 d’abril de 2018

DIVENDRES DINS L’OCTAVA DE PASQUA

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Fets 4,1-12; Sl 117,1-2 i 4.22-24.25-27a; Jo 21,1-14

Crist s’apareix per tercera vegada. Ell que havia dit «destruïu aquest santuari, i en tres dies l’aixecaré» i ha estat tres dies al sepulcre, es presenta davant dels seus per tercer cop; la plena confirmació de la seva resurrecció. Crist ressuscitat es deixa veure, les seves primeres aparicions davant els deixebles són per posar-los en contacte amb Ell, per poder ajudar-los a creure. Aquest és el Senyor, «és el Senyor», com va dir el deixeble estimat, aquell qui va ser el primer a veure i a creure davant la tomba buida. Crit d’admiració, crit d’alegria i d’adoració que expressa el canvi profund, el canvi radical provocat pel reconeixement del Jesús ressuscitat. D’escèptics es converteixen en creients, de porucs, en valents.

Totes les aparicions de Jesús subratllen un fet desconcertant, i és que ells no s’atrevien a creure-s’ho. Però el fet és que passen de la nit al matí; de la foscor a la llum; de la ignorància, ja que no sabien que era Crist, no el reconeixen, al coneixement; de la mancança, a l’abundància de peix. En cada aparició, és Jesús qui pren la iniciativa. Les aparicions de Jesús restableixen la vida i el to dels cors esporuguits dels deixebles que, ociosos, tornen sense massa entusiasme al seu primer treball de pescadors; perquè per ells tot havia acabat, i no pas bé. De nou és Jesús qui els crida.

No és suficient saber que Crist ha ressuscitat. Els cal viure en la resurrecció, tirar les xarxes de la bona nova amb entusiasme i convençuts de que ara pescaran. Sant Agustí ens recorda, que «així com la seva passió significava la nostra vida vella, així la seva resurrecció és sagrament de vida nova. Hem cregut, hem estat batejats; la vida vella ha mort en la creu i ha estat sepultada en el baptisme. Ha estat sepultada aquella vida vella, en la qual hem viscut; ara tenim una vida nova. Ara ens cal viure de tal manera que quan ens arribi la nostra pròpia mort no morim». El misteri salvífic no resta com una experiència paralitzada als peus de la creu; ha de passar per la resurrecció i per l’Esperit que fa que tot comenci novament.

Les narracions evangèliques, que ens refereixen les aparicions del ressuscitat, conclouen en general amb la invitació a superar qualsevol incertesa, a confrontar l’esdeveniment amb les Escriptures, a anunciar que Jesús, més enllà de la mort, és l’etern vivent, font de vida nova per tots els qui creuen. Així esdevé, per exemple, en el cas de María Magdalena, que descobreix el sepulcre obert i buit, i immediatament tem que s’hagin portat el cos del Senyor. El Senyor llavors la crida pel seu nom i en aquest moment es produeix en ella un canvi profund; el desconsol i la desorientació es transformen en alegria i entusiasme. Amb promptitud va on els apòstols i els anuncia: «He vist al Senyor» (Jn 20, 18). És un fet que qui es troba amb Jesús ressuscitat queda transformat en el seu interior. No es pot veure al Ressuscitat sense creure en ell.

La fe és un regal del Senyor, neix de la trobada personal amb Crist ressuscitat i es transforma en impuls de valentia i llibertat que ens porta a proclamar que realment el Senyor ha ressuscitat i viu per sempre. Aquesta és la missió dels deixebles del Senyor de totes les èpoques i també en el nostre temps. Sant Pau dirà «ja que heu ressuscitat amb Crist, cerqueu allò que és de dalt, on hi ha el Crist assegut a la dreta de Déu. Poseu el cor en allò que és de dalt, no en allò que és de la terra» (Col 3, 1-2). Això no vol dir desentendre’s dels compromisos de cada dia, desinteressar-se de les realitats terrenes; més aviat, significa impregnar totes les nostres activitats humanes amb una dimensió sobrenatural, significa convertir-nos en testimonis de la resurrecció de Crist, que viu per sempre. Perquè Crist ha ressuscitat i vencent la mort ens ha tornat de mort a vida.

5 d’abril de 2018

DIJOUS DE L’OCTAVA DE PASQUA

Homilia predicada per fra Lluís Solà, diaca
Fets 3,11-26; Sl 8,2a i 5.6-7.8-9 (R.: 2ab); Lc 24,35-48

«El Déu d’Abraham, d’Isaac i de Jacob, Déu dels nostres pares, ha glorificat Jesús, el seu Servent, que vosaltres vau entregar i vau negar, quan Pilat creia que l’havia de deixar lliure». Les dues lectures d’avui subratllen amb força la profunda unitat que batega al cor de la Sagrada Escriptura, la continuïtat entre el que nosaltres anomenem Antic i Nou Testament. El Déu personal d’Abraham, d’Isaac i de Jacob, «Déu de vius», com havia afirmat Jesús, és el mateix que ara ha glorificat el seu Servent. Jesús, com a servent i com a Fill glorificat, es troba al bell mig, com a consumació del camí que passava per la Llei, els Profetes i els Salms, i com a inici i fonament del nou pacte, de l’aliança nova, d’aquest camí nou —era així com eren coneguts els cristians, «els del Camí»— que passa per Jesús mateix, «camí, veritat i vida». És fent-se servent que assumeix el camí de l’antiga aliança, i és en tant que Fill glorificat pel Pare que porta aquest camí vers la plenitud del Regne.

El camí de la humanitat i el camí de Déu es retroben en Jesús i, de fet, es tornen un únic camí. Un camí sense pèrdua, sense atzucacs. L’evangista Lluc hi introdueix, encara, una altra cruïlla, molt volguda per ell. El camí de la història, com a concreció del temps i la llibertat humanes. Un detall que reprendrà després el símbol de la nostra fe: «vosaltres el vau entregar i el vau negar, quan Pilat creia que l’havia de deixar lliure», escrivia Lluc. «Patí sota Ponç Pilat», diem en el Credo. Així la mort redemptora de Jesús s’inscriu en el drama de dues llibertats, la del poble escollit, i la de Roma, que representa la universalitat de la història. Dues llibertats en conflicte, que es reconcilien en Jesús, l’Home nou, servent i Fill glorificat alhora. Només ell, amb la seva mort, podrà resoldre el conflicte de la llibertat, de les llibertats ferides pel pecat.

Per això és el mateix Déu d’Abraham, d’Isaac i de Jacob el qui ara, amb el seu poder, exalta el seu Servent Jesús a la condició de glorificat. L’evangeli subratlla també la identitat entre el Jesús servent i el Messies glorificat: «sóc jo mateix». Les marques dels claus i un tros de peix a la brasa en són testimonis. Només així la història dels homes pot ser transfigurada per la glòria del ressuscitat. Només la creu, «feta balança: statera facta est», com cantàvem en l’himne de passió, garanteix aquesta unitat i aquesta identitat, entre el pacte antic i el nou, entre el Jesús servent i el Fill glorificat.

«El Messies havia de patir i de ressuscitar». Mirem la creu, la Creu del Ressuscitat, i que sigui Ell la font de la nostra alegria, de tanta alegria!