11 de juliol de 2017

EL NOSTRE PARE SANT BENET, ABAT, PATRÓ D’EUROPA

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Pr 2,1-9; Ef 4,1-6; Mt 5,1-12a

«Benet, desitjós de plaure solament Déu, buscà l’hàbit d’una vida santa. Habitava tot sol amb ell mateix, sota els ulls d’aquell que ens mira amorosament» (Diàlegs II,3). Un mestre preclar en l’escola del servei diví, el camí del qual, que fou forçosament estret al començament, el portà a comprendre que Déu és absolut i que havia de viure dins l’absolut animat per una vida de pregària i de treball alimentada per la Paraula de Déu. El missatge de Sant Benet és una invitació a la interioritat, a entrar, abans que res, en nosaltres mateixos, a conèixer-nos profundament, a descobrir dins nostre l’alè, la imatge de Déu, les petjades de l’Absolut. Sant Benet fou un baró de vida venerable, beneït per la gràcia, que lliurà el seu cor al delit per Déu, que el guardava com un tresor, sempre amatent a escoltar, a entendre, a cercar Déu com si cerqués la plata, com per un tresor amagat. El Senyor el mirà amorosament i li donà la saviesa, el coneixement i la intel·ligència. Com que era un home recte amb una vida honrada i un home just, rebé el seu ajut, el Senyor vetllà pel seu camí i a la fi entengué la bondat i la justícia.

Visqué com li demanava la seva vocació, amb humilitat, mansuetud, paciència, suportant les seves flaqueses i les dels altres, tan físiques com morals, no escatimant cap esforç, amb un sol cos i un sol esperit i una sola esperança nascuda de la vocació que rebé del Senyor; la de servir Déu cercant-lo. La seva pobresa d’esperit, la seva humilitat, la seva fam de Déu, la seva netedat de cor, li feu vèncer tota mena de calumnies, de persecucions, de dols i d’ofenses. A la fi la seva recompensa fou gran en el cel. Ha esdevingut així model i guia dels monjos, dels qui maldestrament cerquem Déu com ell ho va fer, intentant d’assolir en el nostre servei els dons de la unitat i de la pau. Benet fou un home zelós, que no cercava el seu propi bé ans el dels altres; un home temorós de Déu que cercava la pau. Ens deixà un exemple de la pràctica del zel, del temor del Senyor i de la pau. Un exemple davant les circumstàncies i les dificultats que el camí de recerca de Déu ens presenta quan el zel amarg ens envolta i tantes vegades ens envaeix fins enfonsar-nos en el fangar del nostre egoisme. Sant Benet, com nosaltres, no nasqué monjo, ho va esdevenir recorrent el camí estret de la vocació i de la conversió; no nasqué cristià, ho va esdevenir per la gràcia i lliurement, pas a pas, dia a dia.

L’anomenem mestre perquè va tenir alguna cosa a dir a l’home del seu temps i perquè ho va saber dir; perquè va ser escoltat i segueix sent escoltat. Des de la seva adolescència la Sagrada Escriptura va ser l’aliment de la seva ànima i del seu cor. De la paraula de Déu va aprendre l’art de viure en Crist. Va assimilar-la per viure els valors de l’Evangeli a fons, fins a les seves últimes conseqüències. En les benaurances que hem escoltat es resumeix el camí traçat per Crist i que sant Benet seguí. Qui així lluita i viu, no solament reflecteix els ensenyaments de Jesús en el seu comportament sinó que arriba assemblar-se més i més al Fill de Déu. Seguir sant Benet, seguir la seva Regla, és seguir Crist.

La seva norma rectíssima per a la vida humana fou la Paraula de Déu, corrent per les bones obres. Seguint el guiatge de l’Evangeli, rebutjà de cor el maligne quan li suggeria alguna cosa i sense envanir-se mai de la seva bona observança glorificà el Senyor que actuava en ell. L’Evangeli fou per sant Benet una crida, per ell visqué la joiosa notícia del Regne que ha de venir, el missatge de Jesucrist perquè no es pot arribar a Déu sense passar per Crist, cap recerca de Déu no pot trobar-lo sense cercar d’antuvi Crist a qui sant Benet mai no anteposà res. Tingué un amor intens pels seus germans, practicà l’hospitalitat, es posà al servei dels altres, amb els dons que havia rebut, com a bon administrador de la múltiple i variada gràcia de Déu. Parlà en la Regla per transmetre paraules de Déu; prestant un servei, amb les forces que Déu li concedí i glorificant en tot Jesucrist.

Com sant Benet, el monjo conscient i amant de la vida a la qual s’ha compromès voluntàriament, seguint la crida del Senyor, ha de veure amb claredat que de Crist ve tot, per Ell passa tot i a Ell s’encamina tot. Ell és l’únic salvador del món a qui arribem per la força de l’Esperit Sant sota el guiatge de l’Evangeli que inspira la Regla, perquè tenint l’Evangeli tenim Crist. Ell és la Paraula feta carn, que està amb nosaltres i en nosaltres per vèncer tots els obstacles que ens impedeixen acostar-nos a Déu. Tant de bo avui sentíssim la seva veu i no endurim els nostres cors.

4 de juliol de 2017

DEDICACIÓ DE LA CATEDRAL DE TARRAGONA

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet

Zaqueu, era cobrador d’impostos, ric i petit d’estatura. També nosaltres som pecadors i petits davant l’alçada de Jesús. Per això, tenim l’arbre de la pregària, per enfilar-nos cap amunt per veure Jesús.

Jesús alça els ulls i li demana de quedar-se a casa seva. Jesús contínuament està alçant els ulls per mirar-nos i demanar-nos reposar a casa nostra. I, això, no sols espiritualment, sinó realment en aquells hostes i passants que vénen a casa nostra.
Perquè la vida espiritual, la relació afectiva amb Déu sempre s’ha de desenvolupar en una posada en pràctica efectiva.

No oblidem que com Zaqueu som pecadors i la presència de Jesús en la nostra vida ens és salvadora.

La nostra casa interior, la nostra comunitat, la nostra arxidiòcesi, amb tots els seus habitants, només es pot salvar si vivim a la presència de Jesús i ens donem als altres per l’amor que Déu ens ha manifestat en la nostra existència. Obrim el cor a la misericòrdia de Déu.

3 de juliol de 2017

SANT TOMÀS, APÒSTOL

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet

«Senyor meu i Déu meu», Jesús ha estat reconegut com a Déu per l’incrèdul Tomàs. Nosaltres com a comunitat cristiana som feliços si creiem. No podrem posar la mà ni el dit en el cos de Jesús, però podrem fer experiència de la seva resurrecció, de la pau que ens ha donat, de la família de Déu que formem.

La nostra comunitat està construïda sobre el fonament dels apòstols que té Jesucrist per pedra angular. No hi pot haver comunitat si no hi ha Crist al centre. D’aquest centre existencial podrem teixir la fe, l’esperança i la caritat que ens manca per albirar el Misteri de Crist en la nostra vida i en la nostra experiència cristiana.

Com a poble sant reposem sobre Jesucrist, que amb la lectura de la seva paraula, amb la meditació i amb la seva contemplació, ens atansa a viure a la presència de l’Esperit Sant que ens guia en el nostre quefer diari. Així, anunciem amb el nostre testimoni de vida l’evangeli per tot el món.

2 de juliol de 2017

DIUMENGE XIII DURANT L’ANY (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet

Deixeu-me pintar el text que Jesús ens ha donat per escoltar i meditar. Al centre d’aquest retaule tenim la vida. La nostra vida se’ns presenta al davant i podem donar-li un color viu, o bé un color de mort. Quan ens apropiem de la nostra vida acabem perdent-la. Quan la deixem al servei de Déu i la perdem per causa d’Ell, la retrobem per sempre, en la vida eterna. La vida és al centre, no pot estar situada en cap altre lloc, nosaltres hi podem afegir els colors que vol la nostra llibertat de fills de Déu.

Si al mig del retaule hi ha la nostra vida, a un costat del retaule ens trobem Jesús com absolut de la nostra estimació. Podem estimar-lo, o bé podem posar molts amors que no són Jesús precisament. Al costat tenim la creu, la nostra, que hem de prendre si volem seguir Jesús. Sempre hem de decidir acompanyar-lo o no.

A l’altre costat del retaule ens trobem la relació amb els altres. Primer l’acolliment, acollir l’altre com el Crist mateix. I més al costat encara ens trobem l’acció de servei als altres. Cal donar un vas d’aigua fresca a l’altre necessitat, ja que ens ha estat enviat per Jesús, perquè reaccionem.

El retaule porta per títol el seguiment de Jesús. I les escenes ens interpel·len en les nostres actituds i relacions, què és bo o què no és bo per seguir Jesús. Cal discernir la vida que portem, per veure què és bo i què no és bo en la nostra vocació de cristians.

El seguiment de Jesús pot ser fàcil o difícil. Complicat pels peròs, contrarietats, indecisions, dubtes i supersticions. Però fàcil per qui és deixa portar per l’Esperit Sant que et porta per on vol si no li poses cap impediment.

Mira el retaule de la teva vida, pensa qui estimes com a absolut, quina creu portes i quin servei dones. Jesús ha vingut perquè visquis ara i en el seu Regne del cel. Deixa’t portar pel seu Esperit. Estima’l, segueix-lo, acull i dona’t i assoliràs la vida per sempre.

29 de juny de 2017

SANTS PERE I PAU, APÒSTOLS

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Fets 12,1-11; Salm 33,2-3.4-5.6-7.8-9; 2Tm 4,6-8.17-18; Mt 16,13-19

Pere, el capdavanter en la confessió de la fe, i Pau, el qui la posa a plena llum. Dues maneres de no conèixer res més que Jesucrist, i encara crucificat. Pere és dels primers cridats per Jesús a seguir-lo. Caminant vora al llac de Galilea, Jesús veié dos germans, eren pescadors i estaven ocupats a tirar les xarxes, Jesús els cridà i ells deixant-ho tot el seguiren. Un d’ells era Pere, l’apòstol de les incerteses, aquell que, en veure a Jesús com un fantasma caminar sobre les aigües, tot acostant-se a la barca dels deixebles, a l’Església, es tirà a l’aigua i s’enfonsà perquè la seva fe encara no era plena i cridà a Jesús «salva’m» i amb ell crida tota la humanitat. El mateix Pere que vol estalviar-li al mestre la passió dient-li «a tu tot això no et passarà» i a qui Jesús apartà com si fos Satanàs. El Pere que fou present al Tabor i a Getsemaní, que es veié deixant-ho tot per Jesús i que a la fi el negà i, en adonar-se del que havia fet, plorà amargament. El Pere que preguntà quantes vegades hem de perdonar i que avui respon a la pregunta que Jesús ens fa a cadascun de nosaltres, la pregunta central de la nostra fe: «Qui dius que soc jo?»

L’Evangeli de Mateu ens mostra el paper central de Pere com el primer dels apòstols, la pedra fundacional de l’Església de Crist, el posseïdor de les claus del Regne del cel i aquell qui lligant i deslligant a la terra lliga i deslliga al cel. Feia prop de dos anys que seguia Jesús, que ho havia deixat tot per Ell quan la seva resposta ressonà com un tro des del més profund de la seva ànima per confessar que Jesús és el Messies, el Fill de Déu viu. La resposta de Jesús el desconcertà, Pere, l’humil pescador, havia d’esdevenir la pedra sobre la que s’aixecaria l’Església. Pedra feble i bellugadissa entre els aiguamolls de la seva incertesa, que s’enfonsà un cop i un altre en les seves pors i les seves negacions. Sols amb l’experiència de la resurrecció del Fill i la vinguda de l’Esperit, la feble roca s’enfortirà per resistir les onades dels dubtes i esdevenir clau de volta de l’Església on Crist es fa present per mitjà de l’Esperit.

Pau, en canvi, és la fermesa feta home, tot i ser el darrer dels apòstols, aquell qui, de ferm perseguidor, esdevingué perseguit per mantenint-se ferm seguidor de Crist, aquell qui portà l’Evangeli arreu. El qui arribà a Jesús passant per l’Església d’una manera peculiar. Perquè va trobar l’Església abans de trobar Jesús però aquest encontre li va provocar un rebuig violent i un afany perseguidor. L’adhesió de Pau a l’Església es va realitzar per la intervenció directa de Crist, qui, en revelar-se-li en el camí de Damasc, es va identificar amb la seva Església i li va fer comprendre que perseguir-la era perseguir-lo a ell, a Crist. Llavors, Pau es va convertir, al mateix temps, a Crist i a l’Església, i aquesta va passar a ser el centre del seu pensament, del seu cor i de la seva activitat. Pau ens fa entendre que no sols existeix una pertinença de l’Església a Crist, sinó una identificació d’aquesta amb Crist mateix. La grandesa i la noblesa de l’Església, és a dir, de tots els qui en formem part, deriva del fet que som membres de Crist, com una extensió de la seva presència personal al món. Aquí arrela el nostre deure a viure realment de conformitat amb Crist. Com Pau que té ben clar el valor fonamental i fundant de Crist i de la Paraula que l’anunciava. Pau sabia que no sols no s’arriba a ser cristià per coerció, sinó que en la configuració interna de la nova comunitat el component institucional estava inevitablement vinculat a la Paraula viva, a l’anunci del Crist viu. La paraula encarnada que té per centre la creu i la resurrecció de Crist, misteri en el qual les Escriptures han trobat ple acompliment. El misteri pasqual, que va provocar el viratge de la seva vida en el camí de Damasc, està al centre de la predicació de l’Apòstol per excel·lència; misteri, anunciat en la paraula que hem de fer realitat en la caritat cristiana.

Pau presenta a l’Església com l’esposa de Crist utilitzant una antiga metàfora profètica, que considerava el poble d’Israel com l’esposa del Déu de l’aliança; així posa de relleu la gran intimitat de les relacions entre Crist i la seva Església, que és objecte del més tendre amor per part del seu Senyor; perquè l’amor ha de ser recíproc, i també nosaltres, com a membres de l’Església, hem de demostrar-li una fidelitat apassionada.

Pere compartí camí i vida amb Jesús. Pau tampoc no coneix Jesús com un personatge del passat, certament coneix la gran tradició sobre la seva vida, les seves paraules, la seva mort i resurrecció; però ho viu com a realitat d’un Jesús viu. Per a Pau, les paraules i les accions de Crist no pertanyen al temps històric, al passat. Per l’apòstol, com per a nosaltres, Jesús viu i parla ara i aquí, en la seva Església i viu per a la seva Església. Aquesta és la veritable forma de conèixer  Jesús i d’acollir-lo. També nosaltres hem d’aprendre a conèixer Jesús, no segons la carn, com una persona del passat, sinó com el nostre Senyor i germà, que està avui amb nosaltres i ens mostra com viure i com morir.

De Pere i Pau rebé l’Església el primer missatge salvador. Pere coneix i segueix Jesús viu, amb Ell camina vers Jerusalem, vers la Pasqua definitiva i única; Pau, el darrer de tots, com un que neix fora de temps, també el coneix quan se li apareix, a ell el més petit dels apòstols que ni tan sols mereix que l’anomenin com a tal, ja que va perseguir l’Església de Déu. Pere i Pau, pilars de l’Església de Crist, els qui arribats al moment de desfer les amarres i de deixar el port, després de lluitar en el noble combat de la fe i acabada la cursa, es mantingueren fidels i el Senyor els guardà pel seu Regne, els alliberà veritablement perquè oferiren la seva vida per Jesucrist. Pere i Pau, fonaments de la nostra Església, capdavanters en la confessió de la fe que posaren a plena llum.