14 de gener de 2018

DIUMENGE II DURANT L’ANY (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Maties Prades
1Sa 3,3b-10.19; Sl 39; 1Co 6,13c-15a.17-20; Jn 1,35-42

Estimats germans i germanes,

La vida cristiana és un camí, un camí vers la plenitud humana, la recerca constant d’Aquell que doni sentit. Les lectures que hem escoltat parlen de l’experiència personal en l’encontre amb Jesús. Hem de recordar que en una primera impressió es conjuguen cinc elements: la força persuasiva, la capacitat d’empatia, la fascinació, la credibilitat i la confiança. Si Déu fos només una idea, podríem parlar de seducció. Com que és un Ésser Vivent, amb qui podem establir una relació personal, hem de parlar d’amor. Un amor viscut en diferents etapes. Les dues lectures ens hi parlen.

La vocació del petit Samuel és un dels passatges més deliciosos de l’Antic Testament. El text escenifica el descobriment progressiu que Samuel realitza de la veu del Senyor. Notem en aquest bellíssim episodi alguns detalls. Samuel era encara un noi. Això indica que la receptivitat i la confiança pròpia dels més joves és una disposició òptima per a percebre la veu de Déu. Potser quan ens fem grans busquem els propis interessos, desconfiem dels altres, ens centrem excessivament en nosaltres mateixos, i perdem la capacitat de canviar. Samuel vivia al temple, estava al servei de Déu, disposat a escoltar-lo. La vocació neix i creix en un clima d’oració, que augmenta la fe i la capacitat d’estimar. No és fàcil discernir la vocació; necessitem un bon guia que ens ensenyi a distingir la Paraula de Déu i la paraula que escoltem dels altres.

La vocació no neix inesperadament. Andreu i Joan eren sensibles al fet religiós i cercaven. La descoberta de Jesús fou per a ells un impacte fulminant. De què van parlar amb Jesús aquell dia? No ho sabem, però ho intuïm. La manca d’informació detallada pot motivar en nosaltres una reflexió, un recordar la història personal de la nostra vocació, i un renovar el nostre compromís: «Aquí em teniu, Déu meu, vull fer la vostra voluntat».

Molts creuen que per descobrir la pròpia vocació cal mirar dins nostre i descobrir-hi com una atracció, una mena de gust sensible. Però pot passar a l’inrevés. La vocació no ve mirant endins, sinó mirant enfora. La vocació, el Bon Samarità la va sentir mirant el ferit que hi havia al camí. Moisès, veient l’esclavitud del seu poble. Un jove, contemplant amb ulls d’enamorat una noia i desitjant compartir la vida amb ella. Un mestre, quan valora la formació dels nens i els programes educatius. Un monjo, contemplant els germans i sentint que una vida d’oració constant ens uneix més amb Déu, el nostre Tot; i comprenent que la pregària és com la sang que encara que no es vegi dóna la vida al cos. Hem de saber veure la crida de Déu sobre cadascú de nosaltres; i conèixer quina és la nostra missió en el món, sigui en el matrimoni, la vida religiosa, o en una professió determinada...

Quina és la nostra vocació? I també... quina és la nostra resposta? Els cristians som membres de l’Església, formem el Cos de Crist. En un cos hi ha molts membres, i no tots tenen la mateixa funció. Cal que treballem per al bé comú, segons les nostres capacitats i la nostra vocació. Hem de veure la complementarietat de les vocacions i el sentit de la responsabilitat. No hem de posar obstacles a la voluntat de Déu, que comprenem millor quan guardem la seva Paraula al fons del cor. Que les nostres limitacions no ens immobilitzin, perquè la nostra vocació comporta unes responsabilitats: hem d’obrir-nos a l’acció de Déu. «Confia en Ell, deixa’l fer», diu el salmista.

Com els apòstols, passem pel desert, per la transfiguració, per la mort i resurrecció de Jesucrist. Com ells, vivim les diferents etapes d’aprofundiment de la nostra fe i de la nostra vocació. Quan avui combreguem una vegada més, podem donar gràcies, pensant que Ell s’acosta a nosaltres per comunicar-nos la seva força, la seva pau i el seu estil de viure.

«Parleu, Senyor, que el vostre servent us escolta».

6 de gener de 2018

EPIFANIA DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet,
a l’oratori de la infermeria

Is 60,1-6; Sl 71; Ef 3,2-3a,5-6; Mt 2,1-12

L’estel que guià els mags és l’esclat de la llum, una llum que centra la celebració del Nadal. En el misteri del Nadal, la llum de Crist s’irradia sobre tota la terra, com si fos en cercles concèntrics. Primer als pastors, els representants dels més desafavorits del poble d’Israel, la llum que arriba a Jerusalem, sobre la que clareja com l’alba la glòria del Senyor. Avui als mags, que per una revelació han conegut el misteri secret que els homes no havien conegut en les generacions passades tal com ara Déu l’ha revelat; vinguts de llunyanes terres són la primícia dels pobles pagans, l’anunci que la salvació ha arribat per a tots els homes i dones de bona voluntat, independentment de la seva raça, llengua, cultura o llinatge.

Però aquesta llum que ha vingut a il·luminar tot el món, a treure’ns de la tenebra i que té com a focus d’irradiació el nen, amb Maria i amb Josep, té zones d’ombres perquè en els poderosos no els suscita joia, sinó temor i hostilitat; són les tenebres que encara embolcallen la terra, les fosques nuvolades que cobreixen les nacions. N’hi ha que, tot i reconeixent que Jesús és el Fill de Déu fet home, no volen pas acollir-lo, s’inquieten en sentir aquesta bona nova. I es neguen així a acollir Déu, perquè Ell és l’origen de tota llum, el verb que s’ha fet home esdevenint el principi de recapitulació i reconciliació universal, la meta de la història, la terra promesa de l’èxode de la humanitat que en la mort i resurrecció de Crist troba el seu colofó. Per això avui la litúrgia ens convida a anunciar també la Pasqua, centre de la història de la salvació, quan Jesús mort, és sepultat pels homes i ressuscitat pel Pare.

La seva mort és anunciada per la mirra que els mags oferiren al nen, símbol de la seva vertadera i plena humanitat. Aquest infant, indefens, humil i pobre ja al bressol, revela però el rostre del Pare, perquè tot i la seva petitesa és vertader Déu; tal com l’encens ofert pels mags prefigura. La llum que il·lumina les nacions, que brolla del cor de la història d’Israel, del llinatge de David, es mostra com un simple infant, amanyagat per Maria, la mare, però en Ell els mags hi reconeixen la font de la llum que anunciaven l’estrella i les escriptures, l’arribada del rei d’Israel profetitzada de temps antics, un rei per a tot el món; com l’or ofert pels mags representa.

Per damunt dels signes còsmics i dels anuncis, hi ha la voluntat personal de Déu que en Crist es revela com a amor. Ara el Fill unifica en Ell el cel i la terra, creació i creador, carn i esperit. Busquem bé en aquest infant, el secret que des d’ara s’ofereix a tots els pobles; que en Jesucrist, tenen part en la mateixa herència, formen un mateix cos i comparteixen la mateixa promesa. Hereus de Déu en el seu Fill, Crist Déu veritable, digne de rebre l’encens i manifestat en el baptisme del Jordà. Formant part del cos de Crist, vertader home, que és l’Església, prefigurada en la taula de Cana i formada per la humanitat finita amorosida amb la mirra. Compartint l’esperança de l’acompliment de la promesa del Regne d’aquell qui, vertader rei els mags amb l’or coronaren. No tinguem por a les tenebres del món, perquè qui ens ha nascut és «la llum del món» (Jn 8,12). Anem amb el cor alliberat de les tenebres de la inquietud, busquem-lo ben bé, aquest nen, i quan l’haurem trobat, fem-ho saber, perquè tot el món pugui presentar-li el seu homenatge; Ell és el Salvador del món.

26 de desembre de 2017

SANT ESTEVE, PROTOMÀRTIR

Homilia predicada pel P. Lluc Torcal, procurador general de l’Orde Cistercenc
Fets 6,8-10.7,54-59; Mt 10,17-22

Tot i que per la importància que té el dia de Nadal, allarguem aquest dia tot una octava, avui, festa de sant Esteve, protomàrtir i diaca, és l’endemà de Nadal, perquè avui 26 és l’endemà del dia 25. Sant Esteve és la festa de l’endemà de Nadal. L’endemà... Pensar en l’endemà, quan ens disposem a fer un projecte personal o comunitari, pensar en el dia després de tot allò que planifiquem i projectem, forma part d’aquella saviesa evangèlica que el Senyor lloà d’aquell home que volent construir una casa, va cavar i va enfondir fins que assentà el fonament sobre roca: quan vingué la inundació, el riu va envestir contra aquella casa, però no la pogué somoure, perquè estava ben edificada (Lc 6, 48). Pensar en l’endemà significa calcular les necessitats per poder acabar una obra, no fos cas que hom se sentis dir aquelles altres paraules evangèliques: Aquest home va començar a construir però no ha pogut acabar (Lc 14, 30). I és que sant Esteve és l’endemà de Nadal: no només perquè la seva festa s’escau l’endemà del dia de Nadal, sinó sobretot perquè representa teològicament l’endemà del Nadal.

En efecte, Nadal és la celebració de l’encarnació del Fill de Déu: Déu es fa home per nosaltres i per la nostra salvació. Nadal és la celebració del naixement de Jesús, el Déu que es fa infant, que neix per tots nosaltres, per donar-nos vida. Naixement de Jesús segons la carn. Sant Esteve és la festa del naixement del primer servidor i del primer testimoni a la vida nova: és l’endemà de Nadal. Jesús és el Déu que es fa home per tots nosaltres; Esteve representa el primer dels qui servint (la missió del diaca) i donant testimoni (la missió del màrtir), dóna la vida per Jesús, com l’infant nascut a Betlem la donà per tots nostres al calvari a Jerusalem. Per això, sant Esteve és l’endemà de Nadal.

Si l’Advent ha estat la preparació per al Nadal, la preparació per commemorar i renovar la primera vinguda del Senyor que va venir per salvar-nos, la festa de sant Esteve marca el camí per una nova preparació, la de la vinguda del Senyor als nostres cors cada dia per ajudar-nos a servir els germans i la de seva vinguda final, a la fi dels temps, que ens prepara per donar testimoni del ressuscitat. Sant Esteve representa, d’una banda, el final de l’escena del naixement del Senyor: ens assenyala on ha d’acabar la nostra vida. Passant per la configuració a Crist que ha nascut per donar-nos la vida, la nostra vida ha de ser donada pels germans, per poder així compartir amb el Senyor i amb sant Esteve la vida nova, que neix amb el Nadal. Això és posar un fonament ben sòlid, capaç de resistir tempestes i inundacions, a la construcció d’aquella casa que és la nostra vida. Però la festa de sant Esteve d’avui representa també com hem de viure per poder acabar la vida on ell la va acabar: servei i testimoni, donació i lliurament. Seguir Jesús és servir els germans i donar testimoni així de la seva resurrecció. La festa d’avui ens diu com hem de calcular les necessitats que ens permetran poder acabar l’obra de la nostra vida que volem construir.

En aquest dia de vuit dies que és el Nadal, l’Església ens fa celebrar l’endemà mateix de Nadal la festa de l’endemà de Nadal, la festa de sant Esteve, per tal que en contemplar l’infant que ha nascut per salvar-nos, no ens oblidem que aquesta salvació passa pel misteri de la seva mort, resurrecció i ascensió al cel per preparar-nos-hi estada, i que tots nosaltres hi som cridats en la mesura en què fem de la nostra vida una vida de servei als altres i de testimoni de la resurrecció de Jesús, fins al vessament de la sang.

25 de desembre de 2017

NADAL

MISSA DEL DIA

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Is 52,7-10; Sl 97; He 1,1-6; Jo 1,1-18

Déu ningú no l’ha vist mai però al llarg de la història de la humanitat, al llarg de la història de la salvació no ha deixat de fer-s’hi present. La Paraula, la força abassegadorament creadora de Déu, aquella que ja existia al principi, que era amb Déu i era Déu, aquella sense la qual res no ha pogut existir, que té en ella mateixa la vida i que és la llum veritable dels homes; avui s’ha fet carn, ha vingut a casa seva, ha plantat entre nosaltres el seu tabernacle. Tota la força creadora de Déu s’ha contingut en la nostra pobre humanitat. Perquè és pel Fill que Déu ha completat la seva revelació, ho ha fet en Jesucrist. Ell que ha parlat en diverses ocasions i de moltes maneres ens parla ara en la persona del Fill, la Paraula per la qual tot ha vingut a l’existència.

El pròleg del quart Evangeli i de la Carta als Hebreus se centren en l’origen diví de Jesús, en la persona del Fill pel qual tot ha existit, aquella paraula que ja en la creació Déu es posava a la boca i tot esdevenia realitat. El Verb és el preexistent, Ell és des de sempre, Ell revela Déu i dona accés al Déu real. En Jesús, ara és l’enviat que sortint de Déu ha vingut al món per acomplir la missió del Pare. Per acomplir el que el Pare li ha encomanat amb fidelitat i obediència, amb caràcter plenipotenciari, i un cop acomplerta la missió, Jesús ha de tornar al Pare, al qui l’ha enviat. Té una missió, no ha vingut a fer res més que venir al món; és la seva pròpia vinguda i la seva presència la que salva; la seva missió i la missió són la mateixa cosa. Jesús mateix és la missió, ja no es tracta com en els profetes de dues coses diferents. Ara tot apunta a la presència permanent en Jesús d’aquell qui l’ha enviat, el misteri de la presència de Déu en Jesús. És també el Fill i aquesta denominació, aquest títol, defineix la seva relació amb el Pare. No hi ha Jesús sense el Pare, Jesús no pot ser entès sense el Pare i per Ell nosaltres també esdevenim fills del Pare, hereus amb Crist. Sense Jesús no es pot entendre la nostra filiació divina, som fills de Déu per Ell i amb Ell.

La Paraula s’ha fet carn per redimir-nos; aquesta és la claror d’aquest dia sant, perquè avui ha baixat a la terra una gran llum, la llum que és la vida dels homes, la llum de la qual Joan era testimoni, la llum veritable que en venir al món il·lumina tots els homes. Déu compartint la nostra condició humana ens ofereix de compartir la seva divinitat. Aquell per la força del qual vàrem ser admirablement creats de manera encara més admirable ha vingut per restaurar la imatge de Déu en nosaltres, enterbolida per les nostres mancances.

La primera que va obrir el cor, la qui el va portar en les seves entranyes, que l’infantà i el contemplà fou Maria, la mare. Una noia senzilla de Galilea esdevingué el temple de la saviesa, l’arca de la nova aliança, font d’amor vers l’amor inesgotable; el Fill era en ella i era amb ella. Per Maria la paraula s’ha fet home perquè l’home esdevingui Déu.

Admirable intercanvi en el qual és Déu qui pren la iniciativa, qui es dona a si mateix, qui ofereix a l’home la participació en la seva nova condició de Fill de Déu. Mentre els homes tan sols som capaços d’oferir-li la migradesa de la nostra condició humana.

En celebrar el naixement del Senyor, celebrem també el nostre naixement, el dels homes a la vida nova i plena, a la vida de fills de Déu, que arrelant en el misteri del Nadal culmina en la Pasqua. Després d’haver parlat en moltes ocasions i de diverses maneres, ara en aquests dies que són els darrers, Déu ens parla a nosaltres en la persona del Fill. Crist, nostre Senyor, aquell que essent invisible com a Déu se’ns ha fet visible com a home i ha entrat en la nostra història per retornar-nos al Regne, per salvar-nos.

NADAL

MISSA DE LA NIT

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Is 9,1-6; Sl 95; Tt 2,11-14; Lc 2,1-14

Passant al ras la freda nit, un grup de pastors guarda i vetlla el seu ramat reclòs a la pleta; intentant de descansar però amb una orella atenta per si s’acosta algun perill per les seves ovelles. De sobte la glòria del Senyor els envoltà de llum i la por els envaí, s’esglaiaren davant d’aquell àngel que els anunciava una gran alegria, el naixement del Messies, el Salvador, el Senyor. De temps antics els profetes ho havien anat anunciant, de l’estirp de David havia de néixer el Messies, però qui ho havia de dir, qui s’ho hagués pogut imaginar que seria anunciat a uns humils pastors que ni un sostre tenen per aixoplugar-se i que les seves senyes serien un nen en bolquers, no pas en un palau sinó posat en una menjadora, nascut ni tant sols en una casa, perquè no havien trobat lloc a l’hostal.

L’amor de Déu s’ha revelat en la més absoluta pobresa i senzillesa, aquell que ha vingut per fer-se un com nosaltres, llevat del pecat, el qui vol la salvació de tots els homes, ens ensenya des del bressol que també nosaltres hem d’abandonar la impietat, la duresa dels nostres cors, els desigs mundans, per viure en aquest món una vida de sobrietat, de justícia i de pietat, tot esperant l’acompliment de la glòria de Jesucrist. El conseller prodigiós, el Déu-heroi, el Pare per sempre, el príncep de la pau, aquell qui el regne del qual estarà fonamentat sobre el dret i la justícia i que no tindrà fi; ha nascut quasi bé al ras i ha estat posat en una menjadora. El cel se n’alegra, la terra hi fa festa, bramula el mar amb tot el que s’hi mou, jubilen els camps amb tot el que hi ha i criden de goig els arbres del bosc; perquè avui la pau ha baixat del cel i aquesta nit santa brilla amb la llum veritable.

El senyal de Déu és la senzillesa, la petitesa, la humilitat. Déu no ve a nosaltres amb gran poder, amb força i majestat, sinó que per a nosaltres es fa petit; ve com un infant desvalgut, necessitat de la nostra ajuda, necessitat del nostre amor; no vol de nosaltres res més que el nostre amor perquè aprenguem així d’Ell mateix, del seu desvaliment a estimar els petits, els dèbils, els famolencs, els sense sostre, els perseguits, els desvalguts. En cadascun d’aquests, en els més febles de la nostre societat hi ha la imatge de Déu, la imatge d’aquest infant fill de Maria que essent Fill de Déu s’ha volgut fer home com nosaltres, per fer-se accessible a nosaltres, per posar-se al nostre abast; s’ha fet el nostre pròxim, s’ha donat a si mateix, s’ha fet regal per a nosaltres.

En aquest temps de regals i presents no oblidem que Déu fet home, fet infant, és el millor regal i ens ha ensenyat que donar-nos a Déu, donar-nos als altres, amb generositat, amb humilitat, amb senzillesa, sense esperar res a canvi, és el millor regal que podem donar i alhora el millor que podem rebre. Deia el Papa Francesc el passat dimecres que «una proposta de fe per arribar a realitzar-se ha d’implicar el cor, l’ànima, l’esperit i tot el nostre ésser, ha de deixar que Déu neixi i reneixi en el pessebre del nostre cor, ha de deixar que l’estel de Betlem ens guiï cap al lloc on han posat el Fill de Déu, no entre els reis i el luxe, sinó entre els pobres i els humils.»

Aquells pobres pastors que a la serena vetllaven pel seu ramat i que envoltats de llum es van esglaiar, tot i això es varen arribar fins a Betlem a veure el que havia succeït, el que l’àngel els havia fet saber; i allí trobaren Maria i Josep i el nen posat en una menjadora i començaren a anunciar tot el que els havien dit d’aquell infant, glorificant Déu i lloant-lo. Com ells nosaltres anunciem de dia en dia que Déu ha vingut a salvar-nos, contem a totes les nacions, a tots els pobles aquest gran prodigi. Ens ha nascut el Salvador, que és el Messies, el Senyor. Les seves senyes, on el trobarem és en els qui tenen fam i set, en els forasters i immigrants, en els que no tenen ni casa ni vestit; en els malalts i els ancians, en els presos i els perseguits; perquè tot allò que deixem de fer a un d’aquests més petits, a Ell li neguem, ens dirà Jesús. Ells són la glòria de Déu i els qui estima el Senyor amb predilecció. Reconeguem en ells Jesucrist i esperem que es compleixi feliçment la nostra esperança, que es manifesti la glòria de Jesucrist.

Una gran llum ha vingut per als qui avancem a les fosques; ens ha d’omplir una alegria immensa, aquesta nit s’ha revelat l’amor de Déu que ve a salvar-nos.