15 de novembre de 2017

TOTS ELS SANTS QUE SERVIREN DÉU SOTA LA REGLA DE SANT BENET

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet

Estem en Ell?

Perquè avui celebrem la festa de tots els qui estan en Ell, Tots els Sants que han seguit del Crist sota la Regla de sant Benet.

Aquests són sants perquè llurs vides, com sarments, van estar unides al cep veritable, el Crist. I, restant en Ell, van donar molt de fruit. I encara ara donen fruit de santedat per a tots els monjos i monges que encara estem en camí per aquesta vinya monacal.

Si volem restar units al cep veritable, el Crist, no descurem mai la unió de la pregària comunitària i personal.

Si volem donar fruit de santedat, no oblidem l’experiència dels fruits rebuts d’amor, de dolçor, de bon vi que ha vessat el Crist damunt de cadascú de nosaltres.

No es tracta sols de viure l’Eucaristia diària, font que rega la nostra vinya, sinó de viure la vida diària donant molt de fruit. Perquè, no oblidem que per la professió hem estat empeltats en el mateix Crist, el cep veritable.

14 de novembre de 2017

COMMEMORACIÓ DE TOTS ELS DIFUNTS QUE SERVIREN DÉU SOTA LA REGLA DEL NOSTRE PARE SANT BENET

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Rm 8,14-23, Sl 102,8 i 10.13-14.15-16.17-18 i Jo 12,23-28

Sant Benet demana als monjos de «tenir cada dia la mort present davant els ulls» (RB 4,47). Sentit així podria semblar que presenta un aspecte tètric de la vida monàstica, com una mort contínua. Per sant Benet el sentit és tot un altre, per això diu també que el monjo ha de «desitjar la vida eterna amb tot el deler espiritual» (RB 4, 48). Ens ho diu també l’apòstol Pau, no hem rebut pas un esperit d’esclaus, sinó un esperit que ens ha fet fills, i si som fills som també hereus de Déu i hereus amb Crist per sofrir amb ell, certament, i per morir com ell, però també per ser glorificats amb ell, és a dir per participar de la seva resurrecció. No venim al monestir a morir, sinó a esperar la vida vertadera, a esperar de ser alliberats de l’esclavatge d’aquesta situació, perquè la vertadera llibertat és la glorificació dels fills de Déu. Si creiem que Déu envià al seu fill per fer-se home en tot igual a nosaltres, llevat del pecat, si creiem que patí, fou mort i sepultat, com qualsevol de nosaltres, i, sobretot, si creiem que ressuscità d’entre els morts, pujant al cel i vencent així la mort; hem de creure que tot esdevingué per a la nostra salvació, per fer-nos partícips de la seva victòria sobre la mort, ja que això vol dir ser fills de Déu, participar de la victòria de Crist, perquè la filiació fa que Déu s’apiadi de nosaltres talment com un pare s’apiada dels seus fills.

«Si el gra de blat, quan cau a terra no mor, queda sol, però si mor, dona molt de fruit»; la mort és l’inici de la fruïció de la glòria i és per arribar en aquesta hora que hem vingut al món. El monjo és doncs, ha de ser, l’home de l’esperança confiada en la glorificació de l’home; una espera activa, viscuda amb una vida de pregària i de treball, alimentada per la Paraula de Déu i practicant aquell «zel bo que allunya dels vicis i porta a Déu i a la vida eterna» (RB 72,2).

Avui recordem tots aquells germans i germanes nostres que en aquesta casa i arreu del món seguiren Crist sota el guiatge de la Regla de sant Benet. Alguns dels seus rostres ens són coneguts i se’ns fan ben presents; recordem avui especialment un dels nostres refundadors, el P. Tommaso Vona, i el qui fou abat de Poblet i abat general, l’estimat P. Maur Esteva. D’altres ja resten en l’oblit; però tots ells cercaren de viure en profunditat la vida monàstica, de guardar l’aliança del Senyor i els seus preceptes i de complir-los fits els ulls en la vida vertadera, no desesperant mai de la misericòrdia de Déu. Preguem per ells i demanem al Senyor per a nosaltres de ser-li fidels en l’esperança i que ens ajudi a «no anteposar res absolutament al Crist, el qual ens dugui tots junts a la vida eterna» (RB 72,11-12).

13 de novembre de 2017

DEDICACIÓ DE LA BASÍLICA DE POBLET

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
2 Cr 5,6-10.13-6,2; Sl 83,3.4.5 i 10.11; He 12,18-19.22-24 i Lc 19,1-10

Qui coneix Déu veu transformada la seva vida. Quan Déu prometé a Jacob de donar al seu poble una terra, quan se li presentà com el Déu d’Abraham i d’Isaac; Jacob, en despertar del seu somni, exclamà «Realment el Senyor és present en aquest lloc, i jo no ho sabia. (...) Que n’és, de venerable, aquest lloc! És la casa de Déu i la porta del cel» (Gn 28,16-17), i tot seguit va plantar una pedra com un pilar i la ungí amb oli; perquè Déu havia estat allí. Noé, Abraham, Isaac i Moisès edificaren altars al Senyor per conservar la seva presència fugissera. David va oferir al Senyor de construir-li un temple però Ell no l’acceptà fins que Salomó el va edificar i el poble hi guardà en el seu interior allò que tenia de més preuat del seu contacte amb Déu, les dues taules de la llei; perquè volien que Déu hi habités.

Qui coneix Déu vol guardar per sempre la seva presència. Una església, un temple és només un edifici en el qual Déu i l’home volen trobar-se; una casa per reunir-nos, en la qual som atrets cap a Déu. Les lectures d’aquesta litúrgia volen mostrar-nos, sota aspectes diversos, el significat d’un edifici sagrat com a casa de Déu i com a casa dels homes. L’edifici té sentit perquè nosaltres puguem escoltar-hi, explicar-hi i comprendre-hi la paraula de Déu; té sentit perquè la paraula de Déu actuï entre nosaltres com a força que crea justícia i amor. Especialment, té sentit perquè en ell pugui començar la festa en la qual Déu vol que participem tota la humanitat, no tan sols al final dels temps, sinó ja ara mateix.

Una festa que, amb l’encarnació de Déu, té un rostre, té un nom. En Crist, Déu s’ha encarnat, la Paraula s’ha fet carn. En el temple se’ns dona sota les especies del pa i el vi, i així es converteix veritablement en el Pa de vida i en la beguda de salvació, i nosaltres passem a ser pedres vives del veritable temple del Senyor, d’aquell temple que ja mai no coneixerà ni la destrucció ni la materialitat. Els homes vivim de la veritat i la veritat és una Persona que ens parla i a la qual li parlem; Crist. L’església esdevé aleshores el lloc de la trobada amb el Fill del Déu viu, i així és també el lloc de trobada entre nosaltres. Aquesta és la joia que Déu ens dona, que ell s’ha fet un de nosaltres, que nosaltres podem gairebé tocar-lo i que ell viu amb i entre nosaltres.

Déu és arreu però el temple ens acosta a Déu, a Jesús, el mitjancer de la nova aliança. Baixem de pressa del sicòmor de les nostres limitacions per preparar el nostre interior perquè Jesús vol quedar-se a casa nostra perquè hi entri la salvació i arribi aquella hora en què podrem adorar Déu en esperit i en veritat.

Zaqueu volia veure Jesús, però tot eren impediments fins que, decidit pujà al sicòmor, disposat a superar totes les dificultats; Zaqueu volia veure. Com Zaqueu en nosaltres hi ha quelcom que ens impedeix de veure bé el Senyor, potser la migradesa de la nostra alçada espiritual, potser la gentada que formen els nostres maldecaps mundans. Nosaltres, com Zaqueu, venim a l’església també perquè volem veure Jesús. Ens ho impedeixen les preocupacions, els treballs de cada dia i tantes altres coses que considerem importants sense ser-ho. Superats aquests impediments, estem aquí, no tan sols per veure nosaltres Jesús, sinó perquè Jesús ens miri i ens digui «baixa de pressa, que avui m’he de quedar a casa teva». Jesús passa cada dia pel nostre costat, com va passar pel costat de Zaqueu, quan va alçar els ulls i, cridant-lo pel seu nom, va trucar a la porta del seu cor. La mirada i la crida de Jesús foren l’inici de la salvació d’aquella casa. A partir d’aquí Zaqueu fou un home nou que, decidit, canvià radicalment el rumb de la seva vida i tots els seus esquemes, la seva manera de pensar, el seu sistema de valors. Havia descobert que podia créixer de veritat agafat de la mà que Jesús li oferia caminant al seu costat mateix.

El goig de la conversió és la resposta a l’escolta de la bona nova. Deixem-nos convertir en pedres vives d’aquell temple espiritual que ja mai no patirà la temporalitat i que té a Crist per pedra angular. Sols aquesta és realment la casa de Déu i la porta del cel, on podrem adorar-lo en esperit i en veritat per sempre més.

Que coneixent Déu la nostra seva es transformi en vertadera vida. Que el que es realitza visiblement en aquests murs s’acompleixi espiritualment en nosaltres.

12 de novembre de 2017

DIUMENGE XXXII DURANT L’ANY (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet

Quina hora serà? No sabem ni el dia ni l’hora.

Vetllem, doncs, perquè aquesta actitud de vigilància és pròpia del qui espera, i el monjo, el cristià és el qui espera i desitja Déu mateix.

La porta la tenim al davant i no la veiem. És la porta entre la vida i la vida eterna. Cal saviesa per netejar els ulls del nostre cor i veure-hi amb la llum de la fe.

A la festa de les noces definitives i eternes, a la unió de Crist-espòs amb l’Església-esposa, som invitats cadascú de nosaltres ja que som l’Església.

L’oli de la salvació o de la condemnació el tenim a l’abast. L’oli de les bones obres és el que sempre ens cal per encendre les torxes de la nostra vida cristiana.

Despertem de les somnolències nefastes que ens deixen paralitzats en la nostra experiència de Déu. Cal el col•liri del sagrament de la reconciliació per viure més desperts.

És a mitjanit: «L’espòs és ací». És en la somnolència de la meitat de la vida on Crist t’està cridant.

Totes deu noies s’adormiren. Totes deu ens representen a cadascun de nosaltres.

Tots tenim la torxa de la vida, la torxa de la fe, de l’esperança i de l’amor. Però, tenim l’oli de les bones obres?

Ja veiem com cinc noies són prudents i cinc desassenyades.

Les noies representen les ànimes de cada cristià, el número deu la plenitud de la comunitat cristiana. I, la pregunta d’avui: On som?

Davant del Regne del cel, davant de la porta, davant de l’espera, davant de la tardança del dia i l’hora que no sabem: Com tenim les torxes? Com anem d’oli? Què ens mou en la vida: la prudència?

9 de novembre de 2017

DEDICACIÓ DE LA BASÍLICA DEL LATERÀ

Homilia predicada per fra Lluís Solà
Ez 47,1-2.8-9.12; Sl 45,2-3.5-6.8-9 (R.: 5); Jo 2,13-22

Què celebrem, avui? No celebrem ni la festa d’un màrtir, ni d’un sant o d’una santa, ni un misteri de Jesucrist o de la Mare de Déu. Doncs, què celebrem? L’aniversari de la dedicació d’una església, és a dir, de la seva consagració, de la seva dedicació a Déu i al culte tributat a Déu com a casa de l’assemblea cristiana. I, de quina església? De la catedral de Roma, la Basílica del Laterà, la seu del papa com a bisbe de la Ciutat. Si hi aneu, llegiu la inscripció a les bases de les pilastres de l’accés principal: «OMNIUM URBIS ET ORBIS ECCLESIARUM CAPUT ET MATER», el cap i la mare de totes les esglésies de la ciutat i del món. Una frase solemne que vol expressar el misteri de la comunió eclesial de totes les esglésies locals a través del seu bisbe amb el bisbe de Roma que les presideix totes en la caritat.
Seguint les lectures i el salm que hem proclamat i cantat podríem esbossar una icona de l’església a partir de tres imatges: la font (1a lectura), el castell (salm responsorial) i el mercat (evangeli).

La font. La imatge de la font, molt estimada en la literatura patrística, sovint aplicada a l’altar mateix com a deu de la vida sacramental de l’Església, suggereix una església que tendeix a escampar-se, a vessar-se pel món. I ho fa com l’aigua, deixant per allà on passa un rastre de frescor i de vida. Recordem una bella frase de Tertul·lià: «Nosaltres, peixets, a imatge del nostre Peix, Jesucrist, naixem dins l’aigua i només si romanem dins l’aigua trobem la salvació» (De baptismo 1).

El castell. Una imatge antagònica a l’anterior, segons com es miri, però també complementària. De fet el salm 45 la combina sàviament amb la imatge del riu, de la font. Més que d’un castell, parlem d’un punt de referència segur, de quelcom que no és relatiu, que s’aguanta ferm. I la fe és tot això. Un castell, una fortalesa, que des de dins ofereix protecció i ajuda, i, de lluny, es deixa albirar com un punt de referència, una orientació, una estrella per al camí.

El mercat. Jesús es queixa a l’evangeli que hagin convertit en mercat la casa del seu Pare. Benet XVI, però, va aprofitar aquesta imatge del mercat, de l’atri —l’espai previ al temple pròpiament dit— per proposar una imatge d’església com a punt de trobada, com a àgora i fòrum de diàleg. Jesús mateix es proposa com aquest punt de trobada i d’intercanvi entre Déu i l’home.

Germans, per la fe accedim al misteri de la Font, en majúscula, que és Déu mateix. I també per la fe, una fe alegra en l’esperança i activa en la caritat, som cridats a derrocar les muralles i a fer del castell una ciutat (Sl 45), una plaça de mercat, un lloc d’intercanvi per a l’home i la dona d’avui. Perquè quan hi ha una trobada autènticament humana, en el diàleg i el respecte, la porta d’accés a Déu ja és oberta, i la Font pot començar a brollar portant la Vida fins i tot a l’Arabà i a la Mar Morta que són, per definició, el lloc de la Mort.

Fem-ho, doncs. Destruïm-lo, el temple, per deixar pas a l’Home, en majúscula, Jesucrist, fonament i pedra angular d’aquest lloc nou on Déu conviu amb l’home. Per sempre. Amén.