3 de maig de 2017

SANT FELIP I SANT JAUME, APÒSTOLS

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet

Sense l’experiència no podem viure.

Els apòstols fan experiència de Jesús. Per això poden anunciar allò que han vist, allò que han conegut. Han fet experiència de conèixer el mateix Jesús, què està en el Pare i el Pare està en Ell. Han arribat a conèixer i han arribat a creure que Crist, com deien ja les Escriptures, morí pels nostres pecats i al tercer dia, com deien ja les Escriptures, ressuscità.

Cadascú de nosaltres també vivim perquè anem adquirint experiències. Per això, si volem viure com a cristians, hem de fer experiència de Crist, mort i ressuscitat. És a dir, conèixer i creure en Jesús i en el Pare, veure’l implícitament.

Així, podrem anunciar la Bona Nova també nosaltres, des de la nostra fe que veritablement Jesús és per a nosaltres el nostre únic camí, la nostra única veritat per la qual ens movem i la única experiència de vida per la qual vivim.

Només tenim aquesta vida per fer experiència de Déu.

30 d’abril de 2017

DIUMENGE III DE PASQUA (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Josep Alegre
Ac 2,14.22-33; Sl 15; 1Pe 1,17-21; Lc 24,13-35

«Ensenyeu-me, Senyor, el camí que duu a la vida».

Així canta el salmista aquest salm. Un salm dels més bells del Saltiri. És com una breu història de l’home content i feliç amb el seu Déu.

Una bellesa per acompanyar-nos en el camí de la vida, un camí com el que van fent els deixebles d’Emmaús. Un camí fet tantes vegades amb desesperança quan perdem l’horitzó, com els passa als caminants d’Emmaús i als altres apòstols.

Però aquesta Bellesa va caminant amb nosaltres, i vol penetrar en la nostra vida, va penetrant imperceptiblement en els nostres cors, quan nosaltres hi corresponem amb un diàleg de vida, amb el diàleg de la nostra vida, que en el fons té set de Déu. D’un Déu que ens busca amb passió, com diu el Càntic dels Càntics (7,11).

No ha faltat qui canti aquesta bellesa de Déu:

«A Tu, lluna de Déu,
a Tu, columna forta,
a Tu, que l’àmfora del diví licor,
que el nèctar d’eternitat poses en els nostres cors».
(Miguel de Unamuno)

I potser no anava vessant aquest nèctar d’eternitat amb la seva paraula, en els caminants d’Emmaús? El diví licor de la Paraula de Déu va embriagant el seu cor, tota la seva persona; una embriaguesa que es va a tornar aviat un foc que no podran contenir.

«No cremava el nostre cor mentre ens obria el sentit de les Escriptures?», exclamen.

És la bellesa del foc que il·lumina i escalfa el fred del nostre cor, de la nostra vida.

«Tu has embriagat el meu cor. Tu has deslligat la meva llengua ... Fes-me’l viure ple de les delícies de la teva presència, el lloc on acaben tots els camins» (Claudel).

Així es sadollat, s’embriaga el cor amb l’àmfora del diví licor de la Paraula.

I el salmista no deixa de cantar la bellesa i l’alegria que troba i desitja en el Senyor:

«Senyor, ningú com vos no em fa feliç,
amb ell a la dreta, mai no cauré.
El meu cor se n’alegra i en faig festa tot jo,
fins el meu cos reposa confiat.
M’ensenyareu el camí que duu a la vida.
Joia i festa a desdir a la vostra presència,
delícies per sempre.»

I aquells que caminaven envaïts de la tristesa per una absència que res ni ningú podia satisfer, queden transformats en homes nous que necessiten dir, comunicar l’alegria que els ha canviat. Amb les primeres ombres del capvespre, de la nit ja esvaïda, però a la llum nova del Ressuscitat necessiten, els urgeix, tornar a Jerusalem. És la pau, és l’alegria del Ressuscitat: el qui la posseeix en el seu interior necessita comunicar-la, en un desig inconscient de créixer i créixer més en ella.

«És propi de qui ha caminat en el camí de la Vida, gustar de la dolçor de la dreta de Déu. Jesucrist es fa pa, comunicant la seva Paraula i confirmant el cor del qui el menja; es fa copa per la contemplació de la veritat, donant el goig del coneixement a qui menja i beu amb amor» (Orígenes).

Arriben a Jerusalem, on es trobaven tots reunits i comentaven: «Realment el Senyor ha ressuscitat, i s’ha aparegut a Simó». «I ells contaven el que els havia passat pel camí. I com l’havien reconegut quan partia del pa».

I aquesta mútua experiència de la presència del Ressuscitat en les seves vides els porta a comunicar aquesta alegria a tot el poble: «Aquest Jesús, Déu l’ha ressuscitat. Tots nosaltres som testimonis».

Tots nosaltres en som testimonis? Aquesta ha de ser la nostra veritable Pasqua: Ser testimonis de la pau i de l’alegria del Ressuscitat.

I al fil d’aquesta estampa evangèlica dels caminants d’Emmaús, ens podem fer preguntes:

Com anem fent el camí de la vida? ¿Veritablement reconeixem el Ressuscitat en partir el pa? ¿L’eucaristia té per a nosaltres la força de transformar-nos en pau i alegria profundes, per poder arribar a dir: nosaltres som testimonis?

Potser ens hem de fer ressò de les paraules de sant Pere: «Vigileu sobre la vostra conducta mentre viviu en aquest món».

27 d’abril de 2017

MARE DE DÉU DE MONTSERRAT, PATRONA DE CATALUNYA

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet

Mare, «ets beneïda entre totes les dones i és beneït el fruit de les teves entranyes». Mare, has pogut cantar el «Magnificat», perquè has fet experiència, experiència interna, intensa, immediata de Déu.

Feliç, Mare, perquè has cregut. La fe t’ha donat, t’ha obert, t’ha omplert de totes les benediccions, de totes i cadascuna de les meravelles de Déu. Per això, Mare de Déu, et veiem que encara la teva gràcia no pot restar quieta i visites Elisabet, en el goig de dues mares, en el goig de dos fills.

Per tu Mare, per tu ha vingut el Salvador del món, i per tu, només per tu, el teu poble, només per tu pot cantar que Déu ens salva.

Perquè també nosaltres hem estat elegits: «en ell abans de crear el món, perquè, fóssim sants».

Mare, ets Mare de Déu. Mare, ets Mare nostra. I, nosaltres en la mesura que també com els primers cristians assistim unànimement, sens falta, a les hores de pregària, també nosaltres ens anem endinsant en les benediccions espirituals que ens vénen per Jesucrist.

Mare, des del teu tron a la muntanya, que com serrada pels àngels se’ns presenta al bell mig de Catalunya, ets seu del teu Fill, Jesucrist Nostre Senyor, que en els braços ens el manifestes.

Mare, si ets Mare de servei, ajuda’ns a viure en el servei gratuït en bé de tothom que necessita una persona que els ajudi. Mare, som fills en el teu Fill, ajuda’ns a tenir posada en Crist la nostra esperança, com tu Mare, la vas tenir. Perquè, la nostra part en l’herència sigui fructuosa en la voluntat de Déu i en el do de la gràcia que hem rebut, per poder també amb el teu exemple: anar, caminar, arribar, ajudar, visitar, treballar, lliurar el temps, donar la vida pel qui més ho necessita.

Mare, que puguem ser una mica mares en la nostra donació als altres. I així, Mare, entonarem el «magnificat» per lloar amb tu, el nostre Déu que ens salva, Mare.

24 d’abril de 2017

SANT JORDI, MÀRTIR, PATRÓ DE CATALUNYA. SOLEMNITAT TRASLLADADA

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet

No hi ha dubte que tenim un gran patró. Per què? Perquè tenim com a patró un màrtir. És a dir, un home que, malgrat tota la seva vida, ha arribat a un moment en el qual s’ha deixat seduir pel Crist, mort i ressuscitat, i s’ha lliurat, no ja a les batalles entre els homes, sinó a la lluita de la Veritat Única, la veritat que brolla de l’Evangeli.

Aquest Evangeli que avui ens convida a meditar la nostra relació amb Déu. Una relació que passa per Jesús, el cep veritable.

Cadascú de nosaltres, com a sarments, podem donar fruit o no.

Ara bé, per donar fruit hem d’estar de part de Déu, hem d’estar empeltats en el Crist, perquè és l’únic que ens pot donar la Vida, en majúscules. Ja que com ell mateix diu: «Sense mi, no podríeu fer res».

Nosaltres com a comunitat estem en ell. Però, si que és veritat que si algú se separa, s’asseca i acaba per convertir-se en cendra. Per això, la gran importància de no defallir en el nostre dia a dia, en la nostra relació comunitària i personal amb Déu.

Perquè la vida comunitària del cristià té aquests dos vessants d’intimitat i de relació amb Déu: Per una banda la Litúrgia de les Hores, per l’altra l’harmonia de la pregària personal intransferible. Ningú no pot fer la meva pregària personal per mi. No hi pot haver-hi cap substitut.

Perquè, si estem on hem d’estar, si estem amb Jesús i el que ens diu queda en nosaltres, podrem demanar el que desitgem, i ho tindrem, ja que la glòria de Déu és que nosaltres donem molt de fruit i siguem deixebles de Jesús.

Jordi, sant, va deixar les lluites humanes per lluitar pel Crist, i així donà el fruit més bell, la vida per Crist, per guanyar la vida eterna. Que el seu testimoniatge ens ajudi a viure de la fe, l’esperança i l’amor. Així, rebrem la benedicció el poble català.

22 d’abril de 2017

PROFESSIÓ MONÀSTICA SOLEMNE DE LA GERMANA JOSEPA PONT I PARAREDA, MONJA DE VALLBONA

Homilia predicada a Vallbona pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Ct 2, 8-14; Ac. 2, 42-47; Lc 12, 22-34

El temps Pasqual té dos nuclis d’interès primordials. Primer que tot recordem el centre del misteri de la nostra fe: la resurrecció de Jesucrist, el Fill de Déu i el nostre Redemptor, que, encarnat de la Verge Maria, es féu home, patí, morí i fou sepultat per ressuscitar al tercer dia, com deien ja les Escriptures. En segon lloc la litúrgia de la Paraula se centra a mostrar-nos la formació i vida de la primera comunitat cristiana, sorgida a l’escalf de Crist ressuscitat. Aquella en la qual les comunitats monàstiques ens emmirallem. Els apòstols havien estat cridats per Jesús, l’havien seguit, l’havien conegut i l’havien estimat; i fruit d’aquest amor havien fet experiència de la seva resurrecció. Havien sentit la veu de l’estimat que els deia vine i ho veuràs, s’havien aixecat, l’havien seguit per tal de veure la seva bonica cara, sentir la seva dolça veu. Ens ho diuen les Actes dels Apòstols que has triat per que avui sentim, el seguien essent constants en assistir a l’ensenyament, a posar en comú els seus béns, a assistir al culte al Temple, a cantar lloances a Déu. I així a la comunitat s’hi afegia nova gent.

Avui Josepa t’afegeixes amb tots els ets i uts a aquesta comunitat que és també hereva de la comunitat apostòlica. No t’és pas desconeguda, ja fa anys que aquí hi trobes pau d’esperit i un contacte directe amb Déu: Ell t’ha cridat a seguir-lo ara i aquí per sempre. La paraula «sempre» en la nostra societat actual provoca frisança, la por al compromís indefinit és ben present avui. Però per a tu ara ja l’hivern ha passat, la pluja s’ha esvaït i es veuen les flors de la resurrecció per tota la contrada i Ell t’ha dit «aixeca’t i vine». I tu en sentir la seva crida has respost «sí», per buscar el seu Regne, i saps que tot allò altre et serà donat de més a més. A tu s’adreça ara la seva paraula, i tu renunciant als teus propis volers, per militar per al Senyor, Crist, el rei veritable, has pres les fortíssimes i esplèndides armes de l’obediència. Com Jesucrist, «que tot i que era el Fill, aprengué en els sofriments què és obeir» (He 5,8), així nosaltres participem dels sofriments del Crist amb la paciència, per tal de merèixer de compartir també amb Ell el seu regne.

Per mantenir-te ferma en el camí al que avui et compromets demanarem que els sants de Déu, els justos que ens han precedit en la fe, t’hi ajudin; amb l’ajut d’ells i sobretot amb el de les teves germanes de comunitat, t’uneixes avui a Jesucrist, lliure i joiosa, casta, obedient, en solitud i silenci, consagrada al teu estimat, no anteposant res al seu amor. Demanarem per al Senyor que per la gràcia de l’Esperit Sant siguis prudent, assenyada, lliure, i que trobis repòs en l’aflicció; consell en el dubte; refugi en la injustícia; paciència en la tribulació; abundància en la pobresa; aliment en la privació i remei en la malaltia. Tingués confiança perquè a qui té el Senyor no li manca res, no necessita res més.

San Benet presenta un dur programa de vida a la monja i al monjo, quan li diu que, «des del dia de la de la seva professió, no tindrà ni potestat sobre el seu propi cos» (RB 58,24;33,4), que ha d’ésser cremat «posant al servei del Senyor, present en els germans, els dons i talents que ell ha dipositat en nosaltres» (RB Pròleg 6) Avui fas promesa de disponibilitat, la que és pròpia de la professió del monjo i pertany a la seva fe, és a dir donar-se als altres amb els dons i talents que has rebut del Senyor, servir-lo a Ell present en les germanes, donant-te a les malaltes, als hostes, a l’abadessa i a tota la comunitat, i això fins a la mort. Els monjos i les monges som al capdavall uns somiadors, volem cercar Déu sabent que no assolirem mai plenament el nostre objectiu en aquesta vida; durant la qual sols podem participar, per la paciència, en el seu Regne; som uns somiadors en Crist.

La teva decisió és valenta però no pas desassenyada perquè la prens certa que el Senyor t’hi ha cridat i que Ell mateix t’ajudarà, serà llum per als teus passos i amb Ell al costat mai no cauràs. Sigues-li fidel en el servei, cerca’l en la Paraula, busca’l en les germanes i troba’l en l’Eucaristia. De ben segur que avui passen davant teu moltes imatges, les moltes estades anteriors en aquest monestir com a hoste; i els teus pares: ells avui també s’uneixen a nosaltres en la comunió dels sants per dir-te que et volen acompanyar sempre i que s’alegren de la teva consagració.

Estimada Josepa, estimada comunitat de Vallbona, avui el Senyor ressuscitat es fa present de nou enmig vostre, com s’hi va fer enmig d’aquella primera comunitat per la força de l’Esperit. La nostra vida és una vida de testimoni d’aquesta presència, testimoni del Crist ressuscitat. Sabem que quan ens reunim Ell és enmig nostre i per això la nostra joia és immensa, tant que tenim necessitat de compartir-la i proclamar-la a tots els qui se’ns apropen. Com els apòstols som cridats per Jesús, el volem seguir, conèixer-lo, estimar-lo; i estimant-lo fer experiència de la seva resurrecció. Com als deixebles avui el Senyor victoriós sobre la mort t’ha sortit al pas, Josepa, t’ha cridat pel teu nom i tu com Maria Magdalena t’has girat i l’has reconegut i tot reconeixent-lo com el teu estimat fas el ferm propòsit de seguir-lo, d’oferir-li la teva vida, tota sencera com una ofrena, un sacrifici agradable. Ho simbolitzaràs signant i deixant sobre l’altar la teva cèdula de professió, al costat del pa i del vi de l’Eucaristia. com deixant-hi, confiant-li tot el que ets. Demanem al Senyor que t’ha crida’t a seguir-lo en aquesta comunitat que no cerquis allò que et sembli útil per a tu, sinó més aviat el que ho sigui per a les altres; que practiquis desinteressadament la caritat fraterna; que temis Déu amb amor; que estimis la teva abadessa amb un afecte sincer i humil; que no anteposis res absolutament al Crist, el qual ens dugui tots junts a la vida eterna (RB 72).