8 de setembre de 2019

NAIXEMENT DE LA BENAURADA VERGE MARIA

25 ANYS DE PROFESSIÓ MONÀSTICA DEL P. FRANCESC MARTÍNEZ-SORIA

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Mi 5,1-4a; Sl 12,6ab.6cd; Rm 8,28-30 i Mt 1,1-25

Els orígens de Jesús són certament llunyans, des dels temps eterns, com ens diu el profeta Miquees, perquè Ell és des de sempre, engendrat abans de tota la creació. Amb Jesús, pel Fill, Déu entra en la història humana, perquè Déu ho disposa sempre tot en bé dels qui l’estimen, en bé dels qui crida per disposició seva, com ens diu l’apòstol; ell ens coneix des de sempre i ens ha destinat a ser imatges vives del seu Fill, Jesucrist nostre Senyor. Imatges vives de Déu però alhora enterbolides pel pecat. El misteri de Crist, el misteri de la salvació, la nostra redempció no s’entén sense Maria, passa per Maria i en ella troba la seva perfecte realització; concebuda neta de pecat per a preparar-la com a arca de la nova aliança se’ns mostra com a model a imitar, ja que per ella ens ha vingut la salvació. La genealogia de Jesús que ens presenta l’evangelista sant Mateu és una cadena on no totes les anelles són irreprensibles, n’hi ha d’or, de plata i més d’una rovellada pel pecat, perquè Déu entra en l’autèntica i vertadera història de la humanitat, plena de clarors i de foscors per tal d’il·luminar-la definitivament; perquè Ell, el Crist, és la llum que apunta en la fosca. En l’encarnació acció divina i acció humana s’uneixen; Déu es fa carn, Maria l’acull i n’esdevé mare; invisibilitat i visibilitat es fan una sola cosa en Jesús, el Crist, Déu vertader i home perfecte.

Avui que celebrem la nativitat de la sempre Verge Maria, nou mesos després de celebrar la seva concepció immaculada, ens hem de preguntar que és Maria per a nosaltres. Sabem per la fe que és la Mare de Déu, sempre verge, mare de l’Església i per tant mare nostra; perquè ella participa de l’obra de la redempció i de santificació d’aquell qui és l’únic mitjancer, Crist, Jesús el seu fill. Maria ha de ser per a nosaltres el model de seguiment perfecte de Crist, model molt especialment per al monjo.

Avui estimat P. Francesc s’acompleixen 25 anys de la seva professió solemne, de la seva segona professió solemne, després d’una primera com a escolapi l’any 1961. Seixanta tres anys de religiós, des d’aquella primera professió a Moià, cinquanta set de prevere i ara vint-i-cinc de monjo cistercenc. És el moment de mirar un xic enrere per a veure el camí recorregut, certament, però sobretot per mirar endavant, de mirar cap a Crist que és el nostre objectiu com a monjos i com a cristians. La nostra vida no es completarà sinó arribem a veure la claror de la seva mirada. Avui estimat P. Francesc, ple de goig i sobretot de respecte confirmarà la seva santa professió, confiat en el futur que és Crist, en la seva immensa misericòrdia. Qui millor que Maria pot ser la nostra ajuda en aquest noble objectiu d’arribar a Crist, qui millor que ella que va portar en les seves entranyes al Salvador del món, que el va criar, que el va educar, important aquesta seva tasca, i que el va acompanyar fins a la creu; aquesta creu més gran o més petita que tots en un moment o altre de la nostra vida hem de compartir amb Crist.

Maria és per a nosaltres model d’obediència, ella que acceptà la voluntat de Déu manifestada per l’arcàngel en l’anunciació. Maria és per a nosaltres model de castedat, verge abans, durant i després del part, però alhora la dona més fecunda de la terra per ser fruit de les seves entranyes el Salvador del món. Maria és per a nosaltres model d’estabilitat, sempre al costat de Jesús a Natzaret, a Cana o a Jerusalem, al peu de la creu quan Jesús ens la dona per mare.  Maria és per a nosaltres model de pobresa, la més humil de les serventes i alhora la més afortunada.

Emmirallant-nos en Maria allò que sembla impossible d’assolir esdevé possible, perquè fou la força de l’amor la que la mogué, la fe la que l’ajudà i la confiança la que l’enfortí en la tribulació.

Ens diu sant Bernat: «Tu, siguis qui siguis si et sens arrastrat pel corrent d’aquest món, nàufrag en la tempesta, sense estrep a la terra ferma, no apartis la teva vista del resplendor d’aquest estel si no vols enfonsar-te sota les aigües. Si s’aixequen els vents de les temptacions, si et sents arrastrat contra les roques de l’abatiment, mira l’estrella, invoca a Maria.»

La nostra vida és certament com una barca enmig de la mar a mercè de les onades de la dificultat i dels corrents de l’adversitat que la fan trontollar i amenacen en fer-la naufragar. Però un estel sempre brilla per poder veure el rumb cap al port de la salvació que és Crist i aquest estel del mar és Maria.

Ella que fou per a nosaltres l’inici de la salvació ens mostra sempre el port segur on cercar recer davant l’huracà del pecat, i l’únic port segur és Crist. Si per ella i en ella tot es va acomplir, tal com el Senyor havia anunciat al profeta,  per ella Déu se’ns fa proper, Déu és realment amb nosaltres.

Que per intercessió de la benaurada i sempre verge Maria, el Senyor beneeixi i acompanyi al nostre germà Francesc i pugui seguir corrent amb el cor eixamplat pel camí dels manaments fins arribar al port de salvació eterna i a tots nosaltres també.

2 de setembre de 2019

SANTS BERNAT, MONJO DE POBLET, MARIA I GRÀCIA, MÀRTIRS

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Sir 51,1-12; Sl 12; 1Pe 3,14-17; Mt 10,17-32

«Un germà trairà un altre», les paraules de Jesús als apòstols s’acompleixen en els màrtirs que avui recordem i celebrem, Bernat, Maria i Gràcia, morts a mans del seu germà.

Bernat nasqué al món a l’alqueria de Pintarrafes, a la vall de Carlet, com a Ahmet Ibn al-Mansur, segon dels fills del cap dels pobles que allí residien. Ho tenia tot; despert, dotat per l’estudi, havia rebut una formació molt per sobre dels altres joves de la seva època; ho tenia tot però de fet no tenia res. Essent un home inquiet, desitjós de conèixer noves terres, altres cultures, volia viure amb intensitat. Però fins i tot ell, algú avesat a viatjar, estava perdut, de fet es perdé en els boscos vora el monestir de Poblet i perdent-se en el garbuix de les seves vanes il·lusions es trobà definitivament amb Crist i al-Mansur esdevingué Bernat.

Bernat nasqué de bell nou en Crist pel baptisme a Poblet on havia trobat Déu i una comunitat on seguir-lo sota la Regla de sant Benet. Però de nou ho deixà tot, una vida estable, perquè Déu li tenia reservada encara una altra missió, engendrar en la fe a les seves germanes Maria i Gràcia; l’havia escollit per sembrar la llavor de Déu en terres musulmanes. No era una tasca fàcil, de fet li costaria la vida, però el Senyor li havia confiat de ser evangelitzador. No el deixà sol, tenia a Déu per protector, quan contra d’ell van tramar enganys i calumnies, quan es girà al seu voltant i veia que ningú no l’ajudava; podia creure’s perdut. Però allò que espanta a la gent a ell no l’espantà, guardant neta la seva consciencia, donant testimoni amb serenor i respecte de la seva esperança, tot i que als ulls dels altres semblava que queia a l’entranya més fonda del país dels morts, Déu era amb ell, era el seu salvador i el seu ajut i la fe la seva força.

A Alzira Bernat nasqué de nou pel martiri ara a aquella vida que és eterna i que és vida vertadera. La mort dels màrtirs és llavor de cristians, certament. Així quan el 6 de desembre de 1242 el rei Jaume I arribava a aquelles terres, la fe ja havia estat sembrada. Calia cercar les brases de la fe de Bernat, Maria i Gràcia per encendre de nou el foc de la presència de Déu en aquelles terres; perquè la fe que es fonamenta en els màrtirs és una fe sòlida, abrandada, provada com l’or al gresol.

Els màrtirs són els qui tenen posada la confiança en el Senyor, comprenen la veritat i estant al seu costat. Per això Déu els elegeix, reben la gràcia i la misericòrdia, tenen l’esperança segura de la immortalitat i troben la pau. Són missatgers de pau perquè el Senyor ha estat a favor d’ells. Deia sant Pau VI que «l’home contemporani escolta més a gust als qui donen testimoniatge que als qui ensenyen, o si escolten als qui ensenyen, és perquè donen testimoniatge» (Pau VI, Discurs als membres del Consilium de Laicis, 2 octubre 1974); escolta als qui davant els tribunals, Déu els dona la força necessària, sense caldre’s preocupar pel que han de dir, ni de com dir-ho; perquè per la seva boca parla l’Esperit. El màrtir és aquell sempre a punt per a donar la resposta definitiva, per a ser testimoni de la veritat amb llur vida. Aquell qui sofrint per haver obrat el bé obté la gloria no tant sols per a ell sinó per a tot aquell qui en ell s’emmiralla i arrela.

«El màrtir és el suprem testimoniatge de la veritat de la fe; designa un testimoniatge que arriba fins a la mort. El màrtir dóna testimoniatge de Crist, mort i ressuscitat, al qual està unit per la caritat. Dóna testimoniatge de la veritat de la fe i de la doctrina cristiana. Suporta la mort mitjançant un acte de fortalesa.» (CEC 2473). El màrtir ens fa present d’una banda la injustícia, l’abús d’autoritat i la crueltat, el dolor, la misèria i la maldat humana; però sobretot ens fa present la fortalesa de la fe que ni la mort pot vèncer, una fe que és llavor de vida en Crist, de vida eterna. El martiri és un drama però és per damunt de tot un acte d’amor i de fidelitat a Crist; un exemple, un testimoniatge, un missatge als homes d’ahir, d’avui i de demà. El martiri és llavor de fe.

Bernat vingué al món a Carlet, deixà el món i nasqué a la fe a Poblet i es guanyà la vida eterna a Alzira. Aquest any s’acompleixen seixanta del pelegrinatge dels fidels d’Alzira i Carlet a Poblet, testimonis vius de que la llavor d’aquells sants màrtirs segueix donant fruits enmig d’un món cada cop més escèptic, però que tot i que no n’és conscient necessita a Déu, té set de Déu. Que els sants màrtirs Bernat, Maria i Gràcia ens il·luminin i envigoreixin la nostra fe en Crist.

20 d’agost de 2019

SANT BERNAT, ABAT DEL NOSTRE ORDE I DOCTOR DE L’ESGLÉSIA

Homilia predicada pel senyor arquebisbe Joan Planellas i Barnosell
Sa 7,7-10.15-16; Sl 62,2.3-4.5-6.8-9 (R: 2b); Fl 3,17-4,1; Mt 5,13-19

Molt estimat pare Abat Fra Octavi. [Molt estimat pare Prior Fra Rafel] Molt estimats monjos. Molt estimat Poble sant de Déu.

M’ha plagut moltíssim acceptar la invitació a presidir l’eucaristia avui, en la solemnitat de sant Bernat, en aquesta meva primera visita com a bisbe de la diòcesi a aquest estimat monestir de Santa Maria de Poblet i a vosaltres, monjos, que en sou les seves pedres vives. És un gran goig per a mi, poder celebrar avui amb vosaltres aquesta eucaristia.

Bernat de Claravall, monjo cistercenc i pare de monjos, fou gairebé un dels personatges més importants de l’Europa occidental de la primera meitat del segle XII. Home contemplatiu, predicador i també escriptor, intervingué en molts dels problemes teològics, eclesials i, en gran part, també, polítics del seu temps. Gaudia de la saviesa lloada en la primera lectura. Aquella saviesa que avui, tots els qui participem d’aquesta celebració, hauríem de demanar per a nosaltres i per a la mateixa vida d’aquest monestir.

Tal com se’ns deia al final de la primera lectura, «demanem al Senyor que se’ns concedeixi de parlar assenyadament i pensar d’una manera digna dels dons que hem rebut d’ell, que guia cap a la Saviesa i fa tornar els savis al camí dret». El que ens cal és que nosaltres i les nostres paraules, amb tot l’enteniment i amb tota la destresa, ens posem a les mans de Déu.

Gaudint d’aquesta saviesa, cercada i trobada d’una manera fonamental en la contemplació de Déu, Bernat de Claravall parlava i escrivia gairebé sempre vivament. El seu estil, la seva paraula, sortien de la convicció dels grans valors cristians. L’abat de Claravall havia tastat la gran força espiritual de la pobresa, l’energia d’ànima i la claror d’esperit que brollen d’un ésser que s’ha pres seriosament les consignes del Crist. Per això tenia tanta seguretat quan blasmava les desviacions, les marrades espirituals o les desviacions dels seus mateixos monjos o d’altres persones que coincidien en el seu camí. Bernat tenia la mateixa força de sant Pau a la Carta als Filipencs quan denuncia a aquells que han esdevingut enemics de la creu de Crist. Ho hem escoltat avui a la segona lectura: «La seva fi serà la perdició, el seu déu és el ventre, i posen la seva glòria en les parts vergonyoses. Tot el que aprecien són coses terrenals». En un sermó adreçat als clergues, Sant Bernat afirma que si aquests viuen de Déu evangelitzaran quasi espontàniament. Igualment, en alguna de les seves cartes, Bernat adoctrina els laics, homes i dones, blasmant-los la seva vida ostentosa i poc evangèlica, donat que amb les seves exhibicions luxoses són contraris a la humilitat, que els allunya de poder ajudar més acuradament els pobres. De fet, sobre aquest punt, hi ha expressions de sant Bernat que ens recorden la doctrina de sant Joan Crisòstom sobre la pobresa, sobretot quan afirma que els rics roben als pobres allò que despenen inútilment o supèrfluament.

En Sant Bernat hi trobem l’home savi i l’home just lloats en l’Escriptura. Anant a l’Evangeli d’avui que ens parla de ser sal i de ser llum, podríem parafrasejar aquell salm que diu que «l’home just és llum que apunta en la fosca». La fraternitat cristiana és molt més que un eslògan, és una actitud evangèlica substancial que té les seves arrels en una justícia impregnada d’amor universal. Els qui cerquen en els altres el propi benefici són els qui esdevenen expressió d’injustícia. L’home just i savi, és el qui s’entrega al germà desinteressadament. És aleshores quan comença a esdevenir llum enmig de moltes situacions enfosquides per la cobdícia o la rivalitat. El qui s’entrega sense més ni més, encara que no se n’adoni instantàniament, capgira el món tal com Déu l’ha capgirat a través del seu Fill. La justícia de Déu beu de l’amor, no dels raonaments estratègics. Així en pren nota també l’home just, l’home savi, l’home bo, l’home de Déu.

No hi ha major alegria per a un cristià que la descobrir-se com a senzill instrument de l’amor de Déu, i per tant, de la seva justícia. És aleshores que el cristià anhela trobar i realitzar la justícia ja en el moment present —com desitjava sant Bernat—, sense tancar els ulls a aquelles realitats mancades d’amor, de justícia, de coherència, de vida, de fe.

Som cridats a fonamentar la nostra justícia en l’amor, a esdevenir imatge viva de l’esperança de Déu, presència significativa en el nostre present. És a dir, hem de ser llum, hem de ser sal. De fet, el nostre ser testimonis de Crist en la nostra jornada laboral, i per a vosaltres, els monjos, en l’«ora et labora» aquí en el monestir, té molt a veure en la recerca d’aquell equilibri que hem de trobar entre la manifestació evident de vida cristiana —ser llum—, i la presència significativa enmig de la realitat i la rutina diària —ser sal—. Es tractarà de cuidar la missió cercant de compaginar de manera senzilla, amb esforç i sacrifici, aquests dos elements —ser llum i ser sal— que provenen d’una vida arrelada en la Paraula de Déu i d’una existència moguda per l’Esperit. El papa Francesc, en la recent Exhortació apostòlica sobre la santedat cristiana en la vida ordinària, afirma que «no és sa estimar el silenci i defugir el trobament amb l’altre, desitjar el descans i rebutjar l’activitat, cercar la pregària i menysprear el servei. Tot pot ser acceptat i integrat com a part de la pròpia existència en aquest món, i s’incorpora en el camí de santificació. Som cridats a viure la contemplació també enmig de l’acció, i ens santifiquem en l’exercici responsable i generós de la pròpia missió» (núm. 26). I afegeix encara que «l’Esperit Sant» no «pot llançar-nos a complir una missió i al mateix temps demanar-nos que la defugim, o que evitem de lliurar-nos-hi totalment per preservar la pau interior» (núm. 27).

La vida interior d’un cristià i més encara la d’un monjo, no anirà deslligada de la seva expressió visible: siguem, doncs, llum i sal en les nostres ocupacions diàries. Aleshores, la vida pública del cristià serà un record constant de l’invisible que habita en el nostre cor.

En el final del llibre De consideratione ad Eugenium papam, un escrit sublim de sant Bernat, dirigit al papa Eugeni III que havia estat cistercenc i deixeble de Bernat mateix, el sant monjo es fa la pregunta de com podem assolir la contemplació de Déu. Com podem copsar els seus atributs, es pregunta. I la resposta que dóna és clara i nítida: per la santedat, no pas pel simple raonament. I la santedat es troba composta per dos elements: pel sant temor de Déu i també per l’amor sant. I l’amor sant foragita la por que podria anar embolcallada en el temor. I és aleshores quan parla dels quatre modes de contemplació que —tot i que ara no és el moment d’explanar— corresponen als atributs que abans ha donat a Déu. I aquests quatre modes de contemplació són: l’admiració per la majestat de Déu, la consideració dels judicis de Déu que colpeix l’ànima i en foragita els vicis per la humilitat, la recordança dels beneficis divins, i el repòs en l’esperança de les promeses divines. Aplicar aquestes quatre menes de contemplació, afegeix sant Bernat, ens ajudaria a continuar cercant Aquell que encara no hem trobat prou i que mai no cercarem massa. I afegeix encara: potser Déu serà cercat més dignament i més fàcilment per mitjà de la pregària que no pas per la simple discussió.

Estimats, qui és capaç de cercar Déu per mitjà d’aquesta contemplació us asseguro que és sal i és llum, tal com demana Jesús avui a l’Evangeli. Us asseguro que és un home que es deixa d’històries i que va a totes. Us asseguro que és algú que ha començat a viure en el seu cor l’evangeli de les benaurances, i que anhela, treballa, es desviu i manifesta un gran desfici perquè els qui l’envolten puguin viure la mateixa experiència.

Que aquesta Eucaristia d’avui, memorial de la mort del Senyor per fidelitat a Déu i a nosaltres, ens ajudi a viure amb més coherència la nostra vida cristiana per tal que resplendeixi las nostra llum davant els qui ens envolten. Llavors, com succeí als qui conegueren i compartiren la vida amb Bernat de Claravall, «en veure el bé que hem obrat, glorificaran el nostre Pare del cel».

Que Santa Maria, patrona d’aquest monestir, ella que va saber combinar amb una extraordinària finor espiritual la contemplació de Déu i l’esperit de servei, ens ajudi en aquest bon propòsit.

18 d’agost de 2019

DIUMENGE XX DURANT L’ANY (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet

Jesús ha vingut ha calar foc a la terra. Aquest és el missatge de la bona nova: foc, que la terra fos foc, que la creu enlairada, la mort, la resurrecció i la vinguda de l’Esperit Sant, cremés i purifiqués tota la nostra existència.

Perquè el baptisme que Jesús ha de passar és la mort en creu, la sang que ha de vessar és el baptisme per a la nostra salvació.

Diu Jesús: és la divisió, el que he vingut a portar. Divisió entre parents, perquè encara que resulta difícil d’entendre, el seguiment de Jesús comporta radicalitat, incomprensió, un cert tall d’un abans i d’un després, un discerniment d’esperit, una guerra interna fins i tot, on en el procés de conversió Jesús sura per damunt de tot, de tota afecció humana i afany de vanitat.

Del missatge que Jesús ens va exposant en la bona nova nosaltres som els receptors. Però, hem estat bons receptors? Hem acollit amb tot el seu valor, el missatge de Jesús, encara que resulti estrany? M’he adonat que aquest missatge és per a mi? He entès bé que el meu baptisme també ha de ser una assimilació a la creu de Jesucrist? Estic preparat per a la prova que ens ha estat proposada?

Jesús és el camí, nosaltres tenim divisions i en tindrem, divisions tal vegada que seran per conseqüència del seu seguiment. He d’experimentar la divisió, el tall entre el vici i la virtut, la guerra espiritual que se’ns presenta en la nostra quotidianitat, entre el bé que voldria fer i el mal que faig. Però Jesús és a qui hem de seguir per damunt de tot, per discernir el bé que necessito experimentar per caminar a la presència de Déu.

Ens cal posar la nostra voluntat a la disponibilitat de la seva voluntat, perquè Jesús és qui divideix, obre, secciona i extirpa el mal amb la seva mort en creu i amb la seva resurrecció. I només ell, ens dona la vida desitjada, nova, santa i eterna, que necessitem com a fills estimats del Pare.

Cadascú de nosaltres, a més de receptors de la bona nova esdevenim transmissors de la fe que hem rebut. Ara bé, en sóc bon testimoni? Perquè se’ns exigeix viure la nostra fe amb una coherència exquisida. No podem caure en un conformisme, el do que hem rebut ens exigeix donar-lo a conèixer amb tota la seva amplitud. Com la Lluna reflecteix el Sol, també jo he de reflectir Jesús amb tot el seu missatge.

Jesús és qui talla i cus, separa i rejunta, divideix i uneix. Per això se’ns demana estimar Déu en tot i per damunt de tot. Per això, tenim la necessitat de discernir, de treure i separar tot el dolent de dins nostre per viure la fe, l’esperança i la caritat, en la llibertat de fills de Déu.

15 d’agost de 2019

ASSUMPCIÓ DE LA BENAURADA VERGE MARIA

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Ap 11,19a;12,1-6a.10ab; Sl 44,10bc.11-12ab.16; 1C 15,20-27a; Lc 1,39-56

Maria, la serventa

Maria, una dona decidida, pujà a la muntanya per visitar la seva cosina Elisabet. L’àngel li havia dit que la que era tinguda per estèril, ara estava esperant un fill, un fill que ja dins les seves entranyes saltà de joia davant la presència anunciada del Salvador; és la joia de tota la humanitat. Per a Déu no hi ha res d’impossible, la verge portà al Fill de Déu en les seves entranyes, l’estèril concebé un fill. Davant de la disponibilitat, de la caritat, com la que Maria mostrà en anar a Judà per ajudar a Elisabet, ben bé es pot exclamar «feliç tu que has cregut»; perquè és la fe la força que mou a Maria a servir i a estimar. La fe en Déu mou a obrar el bé; perquè qui escolta a Déu es fa savi, prudent i, al mateix temps, bo; es fa fort i valent, i la força de Déu, fa que resisteixi al mal i faci el bé.

Maria ocupa un lloc singular i especialíssim en la història de la salvació. Per acollir la seva maternitat virginal fou preservada de tot pecat i portant en les seves entranyes al Fill de Déu, essent la Mare de Déu, uní la seva persona a l’obra redemptora del seu fill. En ella es dona ja allò que Crist ha guanyat per a tota la humanitat, la vida eterna, i es dona per la perfecte unió entre mare i Fill; unió carnal i espiritual fruit de la gràcia. Maria és la capdavantera en gaudir de la vida al costat de Déu Pare, Fill i Esperit Sant, i d’allí estant és coronada. Escriu sant Bernat: «Al seu cap, diu, tenia una corona de dotze estrelles. Digna, sens dubte, de ser coronada amb estrelles aquella el cap de la qual, brillant molt més lluïdament que elles, més aviat les adornarà que serà per elles adornada.»

No ha estat pas fàcil per a Maria acomplir la missió que Déu, per mitjà de l’àngel li havia anunciat. Més d’una espasa de dolor li ha travessat el cor, des de la fugida a Egipte per evitar la mort del fill fins a contemplar la seva agonia al peu de la creu. Però res de tot això ha estat causa d’abandó, de desesperació. Ha cridat molts cops amb dolor, el gran drac del dolor l’ha sacsejat amb força; però ella sabia que el fill que havia posat al món tenia per missió governar totes les nacions amb el ceptre de ferro; que a la fi seria endut cap a Déu i cap al seu setial, perquè l’hora de la victòria del nostre Déu, l’hora del seu poder i del seu Regne, passa per Maria i així ara el Messies ja governa. La fe de Maria li ha mantingut la confiança plena en Déu i en el pla de salvació per Déu establert.

Maria, la benaurada

Per això aquella que no va ser tacada pel pecat i que fou preservada de tota màcula per tal d’acollir en les seves entranyes al primogènit d’entre els morts; fou preservada també de la corrupció del seu cos. El seu fill que ressuscitant havia vençut la mort, volgué que ella, la seva mare, participés com a primícia del que ens ha estat promès a tota la humanitat. Crist que ha ressuscitat d’entre els morts, el primer d’entre tots els qui han mort és aquell per qui vindrà la resurrecció dels morts, i a Maria ja li ha arribat. Per verbalitzar aquesta excepcionalitat de Maria, el 1 de novembre de 1950 el Papa Pius XII deia: «pronunciem, declarem i definim ser dogma de revelació divina que la Immaculada Mare de Déu, sempre Mare de Déu, acomplert el curs de la seva vida terrena, va ser assumpta en cos i ànima a la glòria celestial.» (Munificentissimus Deus, 44). Així totes les generacions li diem benaurada, perquè Déu ha obrat meravelles en ella; la humil ha estat exalçada; la pobre s’ha omplert dels millors béns, aquells que no s’arnen ni passen mai. S’ha acomplert així la promesa feta a Israel, allò que Déu havia promès als nostres pares; s’ha manifestat l’amor de Déu a la seva descendència ja per sempre.

Maria, en qui el Totpoderós ha obrat meravelles

Avui celebrem un aspecte molt particular de Maria, la seva preservació en cos i ànima que anuncia allò que Déu ens ofereix a tots. Per això aquella dona pogué cridar amb tota la seva força: «Sortoses les entranyes que us van dur i els pits que us van criar»; sortosa realment Maria perquè escoltà la paraula de Déu i la guardà.
Maria parla amb nosaltres, ens parla a nosaltres i parlant-nos ens convida a conèixer la paraula de Déu, que ella acollí en el seu ventre virginal, a estimar-la, a viure amb ella, a pensar amb la paraula de Déu. Qui pensa amb Déu, pensa bé; i qui parla amb Déu, parla bé, té criteris de judici vàlids per a totes les coses del món, es fa savi, prudent i, al mateix temps, bo; també es fa fort i valent, gràcies a la força de Déu, que resisteix al mal i promou el bé en el món.

Maria mare de Déu, mare de l’Església i mare nostra, és mare d’esperança perquè el que Déu ha obrat en ella ens mostra el camí que ens porta al Pare. Per Déu tot és pur do, per a nosaltres, com per Maria, tot és gràcia. Crist per la seva passió, mort i resurrecció ens obri les portes del cel; avui celebrem que Maria, de nou la capdavantera de tota la humanitat, les ha traspassat en cos i ànima. Allò que el Senyor li havia fet saber, s’ha complert.