Homilia predicada per Mon. Octavi Vilà, bisbe electe de Girona
Is 50,4-7; Salm 21,8-9.17-18a.19-20.23-24; Fl 2,6-11; Mc 14,1-15,47
El poble que diumenge aclamava «Beneït el qui ve en nom del Senyor», el
divendres cridava «Crucifiqueu-lo». A les portes de la celebració del Tríduum
Pasqual, el centre de l’any litúrgic en que commemorem la passió, mort i
resurrecció de Crist; aquesta celebració del Diumenge de Rams ens mostra el
dolorós contrast entre un poble que aclama al Messies un diumenge i demana la
seva mort un divendres.
El pla de salvació dissenyat per Déu per tal de redimir a la humanitat, està
ple de contrastos; hi ha moments per a l’optimisme en que el Regne sembla a
punt d’instaurar-se, n’hi ha molts d’altres de moments en que l’enveja i la
traïció malden per imposar-se.
El relat evangèlic de sant Marc ens mostra també dues escenes reveladores del
que està a punt d’esdevenir: la unció a Bet-Hània i la traïció de Judes. Mentre
hi ha qui s’anticipa a ungir el cos de Jesús per al dia en que serà amortallat,
una unció reial; hi ha qui va a trobar als grans sacerdots per entregar-los a
Jesús a canvi de rebre una paga. Però a Jesús res no se li escapa, sap que el
que ha fet aquella dona vessant un perfum preuadíssim de nard autèntic sobre
els seus peus, Déu li ho tindrà present; també sap que aquell que menjant amb
Ell el trairà, més li valdria no haver nascut.
El pla de salvació no deixa a ningú indiferent, davant de Déu, davant de Crist,
el Fill de Déu fet home per a la nostra salvació, davant de la seva Paraula, de
la seva passió, de la seva mort i de la seva resurrecció, cal prendre partit.
Cal actuar, no tant sols de paraula, sinó amb fets. Ell qui havia dit «No
tothom qui em diu: “Senyor, Senyor”, entrarà al Regne del cel, sinó el qui fa
la voluntat del meu Pare del cel.» (Mt 7,21), sap amb tota veritat qui el
negarà, qui havent-lo reconegut com el Messies, el Fill de Déu, acabarà per
proferir malediccions i juraments assegurant que no coneixia de res aquell home
del qui li parlaven.
Diumenge tot són crits de joia, però dijous al vespre cadascú és posat al seu
lloc. A Getsemaní mentre el mestre sent una tristor a l’ànima com per morir-se,
els deixebles s’adormen i no són capaços de vetllar ni una hora. Divendres de
matinada mentre el mestre rep escopinades i cops de puny, el primer dels
deixebles mort de por tot i seguir-lo a prou distància com per a sentir-se
segur, el nega quan es creu descobert com a deixeble seu. I al peu de la creu al
seu costat tot són insults i cops de cap amb aires de mofa i l’únic consol ve
d’unes dones que mirant-s’ho de lluny estant l’acompanyen, aquelles mateixes
dones que havien pujat amb Ell a Jerusalem i l’havien proveït amb els seus
propis recursos.
Entre tanta solitud un sol home Josep d’Arimatea s’atreveix a anar a trobar a
Pilat i a demanar-li el cos. Poc a poc totes les peces encaixen, cadascú
acompleix amb el seu paper. Mentre dues dones miraven on l’enterraven i unes
mans amigues feien rodolar una pedra per tancar l’entrada del sepulcre, als
ulls dels homes s’havia aconseguit d’acabar amb un profeta incòmode; però als
ulls de Déu tot és a punt per a completar la redempció de la humanitat sencera.
El pla de salvació no deixà a ningú indiferent aquella setmana a Jerusalem.
Però el pla de Déu no és un pla que l’home pugui tancar a complaença seva, és
un pla obert per Déu mateix i la salvació se’ns ofereix també avui a nosaltres
i cal posicionar-se davant d’ella, cal prendre’n partit.
Al llarg de la nostra vida a vegades som Pere, envalentonats un dia i
esporuguits un altre; a vegades, Déu no ho vulgui, som Judes, mengem el pa i el
vi, el cos i la sang de Crist, compartint la taula de l’Eucaristia i el traïm
tot seguit no reconeixent-lo en els germans als qui traïm; molts cops vivim una
fe endormiscada sense ni tant sols parar atenció en el que Déu ens ofereix i
poques vegades som Josep d’Arimatea o aquelles dones coratjoses que desafiant
el risc acompleixen el pietós deure d’assistir al moribund i donar-li
sepultura.
La passió i mort de Crist passa davant dels nostres ulls aquests dies, potser
per haver-la escoltat tants cops ja no ens impressiona, ni ens interpel·la.
Però davant d’aquell qui ens estima fins a l’extrem de fer-se no res i
abaixar-se fins a acceptar la mort i una mort de creu, no hi ha lloc per a la
indiferència. Aquests dies sants, a la fi del camí quaresmal i a les portes de
la Pasqua, la crida a la salvació es fa més forta que mai.
El qui ve en nom del Senyor, encara més, el qui és el Senyor i ve per tal de
que nosaltres esdevinguem en plenitud fills de Déu, és l’amor fet carn, és
aquell qui estima fins a l’extrem de donar-nos la vida a canvi de la seva
pròpia vida.
Es succeeixen d’avui fins divendres crits de joia i clams d’odi, tot és confós
i efímer, però arribat el silenci del dissabte i l’albada del primer dia de la
setmana de la nova creació, a la fi a la foscor de la mort s’imposarà la llum
d’aquell qui és la veritat i llum per al món.
Recorreguem aquest darrer tram del camí vers la Pasqua amb esperit de
conversió, atentes les orelles al que Crist ens diu i oberts els cors al seu
amor etern i veritable.
24 de març del 2024
DIUMENGE DE RAMS: LA PASSIÓ DEL SENYOR (Cicle B)
21 de març del 2024
TRÀNSIT DEL NOSTRE PARE SANT BENET, ABAT
Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet
Gn 12,1-4a; Sl 15,1-2 i 5.7-8.11 (R.: cf. 5); Jo 17,20-26
Hem marxat del nostre clan familiar, de la casa del nostre pare, del nostre
poble, i hem fet cap ací a Poblet.
La benedicció ens ha estat concedida gràcies a la intercessió de sant Benet.
Ara som una comunitat amb l’ofici de lloar a Déu cada dia, en la pregària, en
l’Ofici Diví, en el treball, en l’esbarjo, sempre la lloança ha d’estar
present, encara que sigui amb el nostre alè de vida.
Perquè Jesús es fa present en la nostra pregària, en la nostra vida. Jesús
prega amb nosaltres a Déu Pare, en cada moment de la nostra vida. Jesús prega
al Pare perquè siguem u, com el Pare i Jesús son u.
«Que tots siguin u». Sí, Jesús vol que siguem u. Som una comunitat monàstica,
sota la benedicció de sant Benet i Jesús vol que siguem u.
Cadascú de nosaltres, amb totes les nostres diferències, davant de Déu, Jesús
vol que siguem u. En la nostra relació comunitària davant de Déu, vol que
siguem u.
Més encara, vol que siguem u amb el Fill i el Pare. Que siguem u a imatge de la
relació entre el Pare i el Fill.
Així entrarem a conèixer la relació Trinitària, i entrarem a participar de
l’amor de Déu, de la capacitat d’estimar sense mesura, a l’estil de Déu.
El nostre ésser u està intrínsecament lligat a l’energia amorosa de la
Santíssima Trinitat, amb el Pare, el Fill i l’Esperit Sant que ens obre el camí
de la glòria pels segles dels segles. Amén
19 de març del 2024
SANT JOSEP, ESPÒS DE LA BENAURADA VERGE MARIA
Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet
2S 7,4-5a.12-14a.16; Sl 88,2-3.4-5.27 i 29 (R.: 37); Rm 4,13.16-18.22; Mt
1,16.18.21.24a
Humilitat, disponibilitat i amor.
Els plans de Déu, no són els dels homes. Nosaltres vivim amb uns projectes, un
futur, unes metes.
Josep es trobava davant d’un projecte de vida, un futur, una meta, promès amb
Maria.
Però tota aquesta il·lusió per formar una família, com totes les famílies de la
seva cultura, tot aquest futur es veu de cop capgirat.
Abans de viure junts, Maria esperava un fill. Tot el meu projecte de vida s’ha
trencat; podria haver pensat Josep. I de fet, l’evangeli ens diu que hi
pensava.
Però, l’amor per Maria seguia viu, perquè no volia perjudicar-la, fent públic
el fet que estava embarassada. I l’acord matrimonial, s’havia de desfer, però
en secret.
Tot això, Josep ho pensava, ho rumiava, ho meditava. Què ha passat?
Els plans de Déu no són els nostres. Però els homes i les dones d’avui en dia
perfectament ens podem ajustar als plans de Déu.
Com? Simplement ens tenim que silenciar, silenciar el nostre interior, el nostre
cor per poder escoltar en la pregària la voluntat de Déu.
No tinguis por, perquè moltes vegades fugim de la voluntat de Déu per por. I la
por sols ve d’una manca de fe amb Déu.
Josep seu i escolta. «Ella, Maria ha concebut per obra de l’Esperit Sant, ha de
tenir un fill i li has de posar el nom de Jesús, perquè ell salvarà dels pecats
el seu poble».
Josep acull amb fe la voluntat de Déu. I ens deixa aquestes tres paraules per
meditar avui:
Humilitat, per acceptar aquesta Bona Nova.
Disponibilitat, a servir les necessitats dels altres.
Amor, clar i pur vers el Misteri de Déu que se’ns ha revelat en l’encarnació
del seu Fill Jesús. A ell, sigui donada sempre la glòria amb el Pare i
l’Esperit Sant. Amén.
18 de febrer del 2024
DIUMENGE I DE QUARESMA (Cicle B)
Homilia
predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Gn 9,8-15; Salm 24,4-5b.6-7b.8-9; 1Pe 3,18-22; Mc 1,12-15
Quina necessitat hi havia de que Jesús fos temptat? La
salvació, el pla de la salvació, arranca des de la base, la salvació s’aixeca
amb uns bons fonaments. Ja no es tracta de salvar-ne uns quants, com a Noé i a
la seva família, ens ho ha dit la primera Carta de Pere, ara l’objectiu amb
Jesucrist és la salvació de tota la humanitat; ja no seran vuit persones en
total sinó tots, els cridats a la salvació. Crist ha mort per a conduir-nos a
Déu, ha vingut per salvar a justos i a injustos i per la nostra salvació ha
pagat un preu molt alt, el de la seva pròpia vida. Crist morint una sola vegada
per raó dels nostres pecats convida a la salvació a tota la humanitat. Déu
volgué que el seu Fill es fes en tot igual a nosaltres, llevat del pecat, i per
això experimentà també la temptació. Així com morint ens mostrà que la mort ja
no té la darrera paraula, que després de la mort hi ha la vida vertadera i
plena; així vencent la temptació, vencent els enganys del maligne, ens mostrà
que resistir a la temptació i vèncer-la és possible, sempre i quan ens confiem
a la gràcia de Déu. Jesús ens mostra amb obres, amb fets, que és possible que
la nostra vida reprodueixi la seva; que és possible fer camí darrere d’Ell i
arribar per Ell i amb Ell al Pare.
L’adhesió al pla de salvació demana però dues coses: Conversió i fe. Ens ho diu
el mateix Jesús amb les paraules amb les que predicà a Galilea, un cop
empresonat el Baptista: «Convertiu-vos i creieu en la Bona Nova.» La Quaresma
és el camí de conversió per excel·lència, és el moment en que l’Església ens
convida a preparar-nos no tant sols per a la celebració pasqual anual, sinó
també i sobretot per a la nostra pròpia Pasqua a la que sols podrem arribar-hi
amb plenitud i joia convertint-nos i creient en aquell qui fent-se home com
nosaltres i per a nosaltres, trencà les cadenes que unien a la humanitat amb la
mort i obrí les portes del reialme a qui vulgui seguir-lo. La porta que hi dona
accés, el signe que ens fa pertànyer a Crist no és altra que el baptisme.
Aquesta aigua, ens ha dit sant Pere, que no tant sols renta el cos com la d’aquell
diluvi dels temps de Noé, sinó que salva i que renta del pecat, és el baptisme.
Pel baptisme som incorporats a l’Església i com afirma la constitució Lumen
Gentium del Concili Vaticà II: «El Crist, un cop enlairat de terra, atragué
tothom cap a Ell (cf. Jn 12,32); ressuscitat d’entre els morts (cf. Rm 6,9), va
enviar el seu Esperit vivificador sobre els deixebles i per Ell va constituir
el seu Cos, que és l’Església, com a sagrament universal de salvació; assegut a
la dreta del Pare, actua incessantment en aquest món a fi de portar els homes a
l’Església i per ella unir-los més estretament i, nodrint-los amb el seu propi
Cos i Sang, fer-los participants de la seva vida gloriosa» (LG 48).
La Quaresma és el temps favorable per a apropar-nos més i més a aquest gran misteri
que és la salvació. Hi ha mitjans que ens ajuden a la seva comprensió com la
pregària, l’almoina o el dejuni. I els dos grans eixos són la conversió, l’adequació
de la nostra vida a la vida de Crist, i la fe en que Ell vingué al món per a
compartir amb nosaltres la filiació divina, per fer-nos fills amb el Fill i
tenir així a Déu per Pare. El camí està però ple de temptacions, com a Crist
també ens surten al pas a nosaltres a cada moment i una forta temptació pot ser
la de la monotonia. Així diu el Papa Francesc que: «L’accedia ha estat definida
com “el dimoni del migdia”: ens atrapa a la meitat del dia, quan la fatiga està
en el seu punt més alt i les hores que ens esperen ens semblen monòtones,
impossibles de viure.» Per evitar-la ens cal viure la Quaresma amb il·lusió,
amb plenitud, com un vertader camí cap a la salvació pasqual i no per haver-la
viscut ja tantes vegades se’ns ha de fer monòtona, rutinària, perquè aleshores
la viurem sense l’esperança de que si Crist es feu realment home i si patí i
morí realment per a nosaltres: «El Fill de Déu, unint en si la naturalesa
humana i vencent la mort amb la seva mort i resurrecció, ha redimit l’home i l’ha
transformat en una nova criatura.» (LG, 7) Déu en aquesta hora favorable, en
aquest temps de salvació, convida a la seva creatura, ens convida a tots
nosaltres, a convertir-nos, a creure en l’Evangeli per poder seure amb Ell a la
dreta del Pare.
14 de febrer del 2024
DIMECRES DE CENDRA
Homilia publicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Jl
2,12-18; Salm 50,3-4.5-6a.12-13.14 i 17; 2C 5,20-6,2; Mt 6,1-6.16-18
Ara
és l’hora
favorable, ens ha dit l’Apòstol. La Quaresma és un temps favorable per a la
conversió, un temps privilegiat, un temps per a viure intensament el camí cap a
la Pasqua, la que celebrem anualment i la nostra mateixa Pasqua. Pot
ser un camí a vegades costós, segur que no és mai sempre planer; però el que no
costa res, res no val, no ho valorem, tant sols allò que requereix esforç es
viu, un cop assolit, amb més joia.
La conversió, la conversió amb tot el cor, l’esquinçament dels cors i no dels
vestits, no és un camí fàcil i ens cal recórrer-lo poc a poc, fixant-nos ben bé
en on posem els peus i no hi ha millor bagatge per aquest pelegrinatge cap a la
Pasqua que fer el bé, pregar i dejunar. No pas fent-ho amb un posat trist,
desfigurant-nos la cara perquè tothom se n’adoni del que estem fent, sinó
posant-hi bona cara perquè tant sols aquell qui veu en el secret ho conegui.
Escriu el Papa Francesc en el seu missatge per a la Quaresma d’aquest any: «És
temps d’actuar, i per Quaresma actuar és també aturar-se. Aturar-se en
pregària, per a acollir la Paraula de Déu». (Papa Francesc, Missatge per a
la Quaresma 2024). És aquest aturar-se un aturar-se actiu, aturar-nos a
revisar la nostra vida, a valorar els nostres mancaments, les nostres faltes,
allí on caiem un cop i un altre i on si ens hi esforcéssim, si ens confiéssim a
l’acció de la gràcia de Déu, tal volta podríem sortir-nos-en i avançar en el
nostre camí de conversió personal.
Escriu el Papa Francesc que cal que «Acollim la Quaresma com el temps fort en
el qual la seva Paraula s’adreça de nou a nosaltres.». (Papa Francesc, Missatge
per a la Quaresma 2024). Escoltar aquesta Paraula que el Senyor ens adreça,
rumiar-la, fer-nos-la nostra, que ens toqui el cor és una molt bona pràctica
quaresmal. Sovint estem més pendent de la nostra imatge exterior, de la façana,
de fer posat de tal o qual cosa, que de ser sincers i coherents amb el nostre
cor.
La nostra societat és una societat de la imatge, de la immediatesa, on tot
passa de pressa i poques coses perduren; al Senyor no li impressionen les
imatges, els posats tristos, les cares desfigurades, les pregàries pal plantats
a les cantonades, no li impressionen les almoines fetes a tocs de trompeta; el
Senyor ho veu tot i valora el que hi ha de real, de sincer, de veritable en els
nostres cors li agrada que tanquem les portes amb pany i clau, que defugim els
observadors entusiastes, que la nostra esquerra no sàpiga que fa la dreta, Ell
que veu tot el que és secret sap recompensar la sinceritat, la netedat de cor.
La Paraula de Déu ens empeny vers aquesta sinceritat, vers aquesta coherència,
perquè la Paraula transforma la vida, transforma les nostres vides i ens fa avançar
més i més en el camí de la fe tot practicant la caritat sincera i neta de tota
ambició.
Escriu el Papa Francesc que «La fe i la caritat porten de la mà l’esperança.».
(Papa Francesc, Missatge per a la Quaresma 2024). I és que aquest camí
nostre de conversió quaresmal no és un sense sentit, no és quelcom per
aparentar, és quelcom per viure-ho amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb totes
les forces. Per això si el recorrem adequadament, si mirem de fer-lo tal com
cal, ens obre a l’esperança.
La Quaresma és camí cap a la Pasqua i la nostra mateixa vida és també camí vers
la Pasqua; perquè Déu va enviar al seu Fill únic, el va fer home, va fer-lo
tant igual a nosaltres que patí i morí; però no per aturar-se aquí, sinó per
anar molt més enllà del que mai Déu havia anat des de que la humanitat caigué
en la mortalitat. Crist visqué, patí i morí per tal de ressuscitar i guanyar
també per a nosaltres la vida eterna, aquella que si el nostre cor s’esquinça i
es converteix podrem compartir amb Ell que ens ha fet fills de Déu juntament
amb Ell i així tenir a Déu per Pare. Déu és compassiu i benigne, estima tant
que Ell mateix és l’amor i a les seves creatures ens convida a apropar-nos-hi a
recuperar la seva imatge aquella que ha posat en cadascun de nosaltres i que fent
camí de conversió hem d’anar desbrossant. Per això ara és també l’hora de la
salvació, si esdevenim col·laboradors de Déu, com ens ha dit l’Apòstol, serem
salvats. Sols
Déu salva i allibera si ens convertim i creiem en l’Evangeli.