16 de juliol del 2012

DIUMENGE XV DURANT L'ANY (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Josep M Recasens
Am 7,12-15; Sl 84,9ab-10.11-12.13-14 (R.: 8); Ef 1,3-14; Mc 6,7-13

Germans,

Com cada diumenge, la taula de la Paraula ens presenta un menú substanciós tot i que moltes vegades ens resulti difícil de digerir o bé de fer-lo realitat en la nostra vida concreta. Per exemple, més d'un pensarà que el fragment del llibre del profeta Amós que hem escoltat, ens cau molt lluny en el temps i que les circumstàncies d'aquell moment ens resulten molt estranyes i fins i tot anecdòtiques. Però aquesta seria una comprensió molt superficial i poc atenta a la situació històrica patida pel profeta, així com la dimensió teològica del relat. Tot profeta és un enviat de Déu. Un profeta no s'envia mai ell mateix, i sovint s'escau que la missió que se li confia li va molt a contrapèl, cosa que esdevé una garantia de què es tracta d'una missió divina. Amós vivia en el Regne del Sud, a Judà, i el Senyor l'envia a predicar al Regne del Nord, a Israel, en un lloc i a unes persones desconegudes per ell. Amós per força s'havia de sentir com un os fora de lloc.

Però, ¿què passava en el Regne del Nord? Doncs, que ja no hi havia profetes. El darrer fou Eliseu i ja feia més de cinquanta anys que era mort. Som a meitat del segle VIII abans de Crist. Després de la mort de Salomó, uns cent vuitanta anys abans de l'aparició d'Amós, durant el regnat del seu fill Roboam, un dels seus generals, de nom Jeroboam, es rebel·là contra Roboam i el seguiren deu tribus d'Israel. Així començà el cisma polític i religiós d'Israel: el Regne del Sud o Judà, amb Roboam com a rei,  comprenia les  tribus de Judà i Benjamí, i el Regne del Nord o Israel, amb Jeroboam  com a primer general-rei, el formaven les altres deu tribus. El culte autèntic, però, seguia tenint lloc en el Temple de Jerusalem, en el Regne del Sud. Per tal d'evitar que els habitants del Regne del Nord baixessin a Jerusalem a adorar el Senyor, Jeroboam I va fer dos vedells d'or i els va col·locar en dos santuaris estratègics, l'un a Bet-El, camí de Jerusalem, i l'altre a Dan, ciutat propera a les fonts del Jordà. Aquest culte sincrètic, amb una nova casta sacerdotal sense cap referència a la descendència levítica legítima, esdevingué clarament idolàtric i contra ell hagué de lluitar aferrissadament el profeta Elies. D'aquesta manera el Regne del Nord anà perdent la identitat de poble de l'Aliança. Però Déu no l'abandonà irremeiablement, ja que ell continuava considerant-lo en seu poble, tal com hem escoltat al final de la lectura d'avui.

El profeta Amós apareix com un testimoni de la voluntat de Déu d'invitar el poble d'Israel a la conversió, malgrat que això comportaria el rebuig del profeta i, en conseqüència, del mateix Déu. Amós era un personatge molt sincer, un home senzill, pagès de professió, que es veié empès pel Senyor a portar al rei Jeroboam II un missatge que denunciava la situació escandalosa del Regne del Nord, al mateix temps que vaticinava la mort del rei i la deportació d'Israel, a Assíria, com així s'esdevindria l'any 722 a. C. I els profetes que anuncien desgràcies tothom se'ls treu del damunt. Així mateix li passà a ell, però Amós deixà ben clar que allò que anunciava no venia d'ell mateix sinó del Senyor que l'havia pres de darrera els ramats. Curiosa la manera d'escollir Déu el seu profeta. No importa el seu origen, ni la seva cultura, ni el moment i circumstàncies de la crida. Amós es deixa portar per Déu sense posar en qüestió ni l'aptitud ni la dimensió de la missió confiada. Ell pensa: ‘Déu sabrà perquè m'ha cridat, jo només faig el que ell em diu'. Una disponibilitat com aquesta és la que hauríem de tenir també nosaltres cada vegada que sentim que la veu de Déu ens demana quelcom que surt de l'ordinari i que ens desinstal·la de la nostra quotidiana comoditat o rutina.

Avui veiem també com Jesús comença a deslletar els seus deixebles i fa amb ells un assaig de missió. Jesús no vol portar a terme tot sol la missió que el Pare li ha encomanat, sinó que vol que els seus íntims amics siguin també els seus col·laboradors en l'anunci del Regne. Els envia de dos en dos per tal que el seu testimoni sigui més creïble, i perquè es recolzin l'un en l'altre sense desistir de la seva missió ni desanimar-se. Els envia pelats, sense seguretats on recolzar-se: ni pa, ni sarró, ni diners, ni muda de vestits, només un bastó per defensar-se dels gossos i altres animals que poguessin trobar pel camí i unes sandàlies per calçat. Allò més indispensable, per tal que ho esperin tot de la força de la Paraula de Déu i de la seva providència. Jesús ja els prediu que no tothom els acollirà de bon grat, però això no ha de paralitzar la seva missió, una missió que no consisteix en altra cosa que una crida a la conversió i a l'anunci del Regne de Déu. La força de la Paraula de Déu es tradueix també en guaricions i expulsió de dimonis, és a dir, de tot mal. El deixeble, amb l'autoritat de la paraula Jesús, comunica la pau i la salut.

El menú substanciós de la taula de la Paraula d'avui de què parlàvem al començament té encara un plat extraordinari en l'himne cristològic del començament de la carta als cristians d'Efes on l'autor exposa el pla diví de la salvació tot esplaiant-se en una acció de gràcies prolixa pel do que Déu ens ha fet en Jesucrist. El nostre destí definitiu, la nostra filiació divina, passa per l'acte redemptor i salvador realitzat per Jesucrist. Per això, en l'heretat futura serem perpètua lloança de la seva grandesa. Jesucrist és el centre de la història i de l'univers, el punt de referència imprescindible per a assolir la plenitud de la nostra realització humana.

Germans, com Amós i com els deixebles de Jesús, som uns enviats a portar un missatge joiós i exigent alhora enmig del nostre món. Un missatge que primer hem de fer nostre per tal que sigui convincent. Cadascú veurà què se li demana. Però el que és clar és que sense la força de la Paraula de Déu no serem capaços de res que faci profit. Que aquesta Paraula, doncs, sigui el nostre aliment de cada dia i la que il·lumini el nostre cor i els nostres passos per tal que siguem testimonis creïbles del poder de l'Evangeli allí on ens trobem.

11 de juliol del 2012

EL NOSTRE PARE SANT BENET, ABAT I PATRÓ D'EUROPA

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Pr 2,1-9; Sl 33,2-4.6.9.12.14 s; Col 3,12-17; Lc 22,24-27

Es canta en un responsori de la festa de sant Benet: «Sant Benet s'estimà més les injúries del món que les lloances. Passar treballs per Déu, més que veure's exalçat pels favors de la vida present».

I després, en una antífona del Magnificat d'aquesta festa se'ns convida a l'alegria: «Que els fidels s'alegrin per la glòria del sant patriarca Benet. Que s'alegri sobretot la multitud dels monjos». Maria, havent trobat Déu, ho manifestava també en l'alegria del cant en la seva Visitació.

Aquesta serà també la nostra alegria si trobem Déu. Aquest és el nostre camí com ens ensenya la Regla sobre el monjo: «cercador de Déu, zelós per l'Ofici diví, per l'obediència, per les humiliacions».

Evidentment a la Regla tenim tot un programa de vida per anar fent aquest camí. Però, avui, amb motiu de la festa de sant Benet, la Paraula de Déu concreta de manera molt lluminosa el perfil d'aquest camí. Un camí que és com un tapís preciós que cal teixir en el teler de la nostra vida. Jo diria que la Paraula ens convida a fer com tres teixits diferents.

Un primer teixit o tapís seria la lectura de Colossencs que convida a revestir-se. «Revestiu-vos. Revestiu-vos per dins de sentiments, d'entranyes de misericòrdia, de bondat, d'humilitat, de dolcesa i de paciència». Cal un treball interior, previ, profund. Això ens podria portar a pensar en el temps que Benet viu com a ermità, a Subiaco, treballant amb una gran generositat en la seva purificació interior, que després tindrà una projecció cap a fora amb els fils del «perdó i del suportar-se mútuament». Tot això agafat pels fils de la «pau i de l'amor». Només d'aquest treball pot néixer l'alegria que ens porti a «cantar a Déu en el cor, amb salms, himnes i càntics de l'Esperit».

Un treball, doncs que comencem en el nostre espai interior i acaba amb el testimoni exterior d'una lloança fervent al Senyor. Són dimensions importants de la persona que podem percebre a la Regla.

«Un segon teixit o tapís del llibre dels Proverbis». Amb una relació més estreta amb el treball de la nostra intel·ligència, una feina potser més intel·lectual que convida a «capbussar-se en les paraules del Senyor, a obrir-se al seny, a parar l'orella a la saviesa». Això provoca la invocació, cridar, buscar, rastrejar, que ens posa en la sendera de «la intel·ligència i la sensatesa», i sobretot d'arribar a comprendre el temor del Senyor, a venerar-lo, que ve a ser el mateix que comprendre «la justícia, el dret, l'obra recta».

Aquí tenim un treball més personal a l'hora de buscar el Senyor. Conrear dia a dia una relació profunda amb Ell que és, en definitiva, el camí del nostre encontre amb Ell.

El tercer teixit, que ens ofereix el salmista és una invitació a viure una experiència profunda de Déu. «Tasteu i veureu que n'és de bo el Senyor». Déu es converteix en un veritable festí. Agradar, gaudir, assaborir les coses de Déu és un do de l'Esperit Sant. Això es fa realitat sobretot en l'Eucaristia.
Hi ha un comentari preciós de Claudel a aquest salm, en relació amb l'eucaristia: «Calla, tanca els ulls, tasta! És bo percebre tot el sol d'un sol cop. Me l'ha posat a la llengua perquè me l'empassi».

El salm ens parla de l'experiència de Déu: «beneir, lloar, enaltir» ... això és possible quan hem experimentat una transformació del nostre ésser tot sencer. Transformació que va unida a un treball de purificació en nosaltres. «Purificació de la llengua, dels llavis, de recerca de pau i allunyament de tot mal». És a dir, que tota aquesta lloança del salmista serà realitat en la nostra vida, quan tindrem en compte simultàniament el treball de purificació. És el treball permanent de la nostra pregària comunitària. Temps de mirar, de contemplar la Paraula, d'escoltar-la.

Aquesta va ser tota la vida de sant Benet. Una conversió permanent. Un treball constant de purificació. Perquè aquests tapissos que ens presenta avui la Paraula de Déu són els veritables tapissos del Regne, que ens va proporcionant els nous colors que els calen per a revestir-se als ciutadans del Regne, i que es reflecteixen en la pàgina de les Benaurances que sant Benet encarna amb gran fidelitat.

8 de juliol del 2012

DIUMENGE XIV DURANT L'ANY (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Francesc Tulla

Germanes, germans, benvolguts tots en el Senyor,

El camí del seguiment de l'Evangeli de Jesucrist, ens ha unit a tots, i a tots convoca l'Esperit de Déu per celebrar la seva Paraula i aquesta Eucaristia dominical. Celebrem, doncs, que el Senyor no deixa mai d'estar amb nosaltres, d'acompanyar els passos de la nostra vida concreta de cada dia, i de sempre. Ell —per tant— és sempre amb nosaltres i sabem que amb Ell hi podem sempre comptar. És més —com ara ho veurem— la nostra «feblesa» s'enforteix amb el seu ajut.

De fet, entre el que som, i el que voldríem ser (o bé, on ens proposem arribar; perquè l'home té un «rei» al cos, i es creu un «déu») sempre hi ha un «gran» abisme. I així, no som tan «bons» com ens pensem, o creguem ser, el que ens explica les nostres mediocritats, i que, tot plegat, no va tant bé com deuria, o voldríem que fos. I, amb tot, Déu es val sempre de l'home, i actua a través d'ell, i fa que les coses funcionin com si tot depengués d'ell. O dit breument, Déu es val de la mateixa «feblesa» humana, per a manifestar-se, i actuar a través nostre.

És el que hem escoltat en les tres lectures d'avui. A la primera s'ha valgut del profeta Ezequiel, que és anomenat simplement un «fill d'home». A la segona, el mateix apòstol sant Pau ens ha explicat que ell és «feble» i «malaltís», i que, precisament a través de la seva «flaquesa», actua la força de Déu. I nosaltres mateixos deuríem gloriar-nos de les nostres «flaqueses», ja que, gràcies a elles, tenim dins nostre la «força» del Crist. I, el mateix evangeli, ens ha narrat que Jesús és depreciat pels seus paisans, els quals el tenen simplement per l'«artesà», o el «fuster», que sempre han conegut, i no poden comprendre que sigui el veritable Messies de Déu, enviat i esperat des dels segles.

Tot plegat ve a to per dir-nos que Déu parla a través dels «homes». I d'homes que es poden escaure amb «defectes» i amb moltes «imperfeccions». Perquè on hi ha homes, hi ha problemes, ja que l'home estàs ple de vicis, i de passions, també de virtuts, però, per contrast, s'esdevenen els múltiples problemes de convivència. I, a l'inrevés, si hom ens contempla, ben segur que s'adonarà de totes les nostres «fallides»: D'aquí, per tant, se n'ha de seguir que hom ha d'ésser comprensiu amb els demés, adonant-se que, a través d'ell, Déu actua. I també, a través nostre, som vehicles de la gràcia de Déu pels altres.

Això ens pot ajudar a acceptar —posant les coses en un pla eclesial— el magisteri de l'Església, encara que, en les seves institucions i en les seves persones més representatives, a voltes hi hagi «defectes» propis de la naturalesa humana: o potser no ens manin com deurien i, en el pitjor dels casos, sigui tal vegada el seu mal exemple: de dir, el que després ells no fan.

A través, però, de l'Església, formada per homes naturalment «defectuosos», ens arriba el missatge de l'Evangeli de Jesús. Acceptem, doncs, i de bon grat, el missatge diví que ens ve a través d'altres homes, i visquem-lo, en la nostra vida normal i quotidiana, pensant més en el seu contingut diví, que no en la persona que n'és el vehicle transmissor.

I això és així, perquè tinguem FE en Jesús, i no en els homes. I ens adonem, que nosaltres sols no podem fer res, i que si alguna cosa dóna fruit, ho és per la seva gràcia, gràcia que la rebem per fer-la participant en els demés. I a fi que els sagraments que rebem ens siguin profitosos i Ell –Jesús- pugui guarir les nostres ànimes.

Déu ens ha convocat a la taula de la seva «Paraula», i a la taula del seu «Cos» i «Sang», a fi que els seus «ensenyaments» ens alliçonin, i el seu sagrament —a més de «memorial», en record seu— ens alimenti. Siguem-ne conscients, posem-hi tot el petit esforç que se'ns demana, i «ara» ens serà la gràcia que necessitem pel nostre pelegrinatge en aquest món, i «en penyora» la vida futura, a la qual Déu ens hi invita d'anar-hi i a tots ens hi espera. Amén.

LA VEU DELS PARES

TEXTOS PER AL TEMPS DE DURANT L'ANY
Diumenge 14è durant l'any (Cicle B)

Dels sermons de sant Joan Crisòstom, bisbe

Els sentiments dels primers fidels eren els d'homes ben poc centrats. Alliberats recentment del culte dels ídols, tenien unes idees molt grolleres i poc criteri: mentre les coses materials atreien la seva curiositat i la seva atenció, no tenien cap mena d'intel·ligència dels dons incorporals i no sabien gens què és una gràcia espiritual i visible a la sola llum de la fe. Per això, aleshores hi havia miracles. Entre les gràcies de l'Esperit n'hi ha que són invisibles i únicament accessibles a la fe; però n'hi ha d'altres que es manifesten per signes sensibles, a fi de desvetllar els infidels. El perdó dels pecats, per exemple, és una cosa espiritual; no veiem pas, amb els ulls carnals, com són esborrats els nostres pecats. ¿Per què? Perquè és la nostra ànima que és purificada, i els ulls del cos no saben veure l'ànima. El perdó dels pecats és, per tant, un do espiritual inaccessible als ulls del cos. D'altra banda, parlar moltes llengües és semblantment un efecte de la força immaterial de l'Esperit; amb tot, aquest do es manifesta per un signe sensible i d'aquesta manera pot ser captat pels no creients.

Ara bé, actualment jo no tinc cap necessitat de prodigis. ¿Per què? Perquè he estat instruït en la fe en el Senyor sense la intervenció de cap miracle. Calen garanties al qui no creu. Però jo que crec no tinc necessitat ni de garanties ni de miracles; i, encara que no parli moltes llengües, sé molt bé que he estat purificat dels meus pecats. En altre temps, en canvi, no haurien cregut sense miracles. De manera que els miracles han estat donats en garantia no a la fe sinó a la incredulitat, a fi que aquesta fes lloc a la fe. Pau mateix assegura: «Els miracles no estan destinats als qui creuen sinó als qui no creuen». Ho veieu: no és pas per ofendre'ns sinó per consideració envers nosaltres que Déu ha fet cessar el testimoniatge dels miracles. Com que vol posar en relleu la nostra fe i mostrar que no té necessitat ni de garanties ni de prodigis, actua d'aquesta manera. Mentre que, als orígens, sense garanties ni miracles, els homes no haurien pogut creure en les coses invisibles que Déu ens ha revelat; quant a mi, ja li concedeixo —lliure com estic d'aquesta condició— una fe plena i sincera. Aquesta és la raó per la qual avui ja no s'acompleixen prodigis.

De la Regla de sant Benet, abat (pròleg 1-7)
Escolta fill, les prescripcions del mestre, para-hi l'orella del cor, i acull de bon grat l'exhortació del pare amorós i posa-la en pràctica, a fi que pel treball de l'obediència retornis a Aquell de qui t'havies apartat amb la desídia de la desobediència. A tu, doncs, s'adreça ara la meva paraula, siguis qui siguis que, renunciant als teus propis volers, per militar per al Senyor, Crist, el rei veritable, prens les fortíssimes i esplèndides armes de l'obediència.

Primer de tot, demana-li amb pregària ben insistent que dugui a terme qualsevol cosa bona que comences a fer, perquè qui ja s'ha dignat a comptar-nos en el nombre dels seus fills mai no s'ha de veure contristat per les nostres males obres: Així, cal que estiguem sempre a punt per a obeir-lo amb els dons que ha posat en nosaltres, a fi que, no solament com un pare indignat no deshereti els seus fills, sinó que, ni com un senyor temible, irritat per les nostres maleses, no lliuri a l pena eterna, com a servents malvats, els qui no l'hagin volgut seguir a la glòria.

LA CARTA DE L'ABAT

Estimat Miquel,

Estic d'acord amb tu amb una sèrie d'afirmacions que em fas en una de les teves últimes cartes: «la feblesa del pensament humà és una evidència. Quantes vegades em desmaio de passió per la vida, i després ploro per la incertesa que em causa aquesta mateixa vida!»

Certament, és una experiència que ens sotja tots. La vida mateixa és una permanent contradicció. Fins quan escrivim: la paraula «separats» la confegim tota junta, mentre que l'expressió «tots junts», l'hem d'escriure amb dues paraules separades, a no ser que emprem el terme «ensems» o «plegats». I així en moltes manifestacions d'aquesta mateixa vida. Alternatives, contrastos, que provoquen en nosaltres tota una gamma d'experiències de tota mena, positives, negatives, d'entusiasme, incertesa. Jo crec que avui, davant el ritme de la vida, hom se sent petit, desbordat, aclaparat fins i tot. Però aquesta experiència de l'existència és una cosa que hem rebut com un do, i un do preciós. I hem de fer aquest camí de la vida, de manera que l'anem transformant en una experiència gratificant i de maduració de nosaltres mateixos. De maduració humana i espiritual.

És important assumir les nostres febleses, que tots tenim, i també les nostres virtuts que no manquen tampoc. I plantejar la vida des d'una òptica humil, en la línia de l'ensenyament de sant Pau: «quan sóc feble és quan sóc realment fort».

Saber conjugar la feblesa amb la fortalesa, és viure la saviesa d'aquest món, una saviesa que arrela en la força i menysprea el dèbil, o viure la saviesa espiritual que valora la fortalesa i la saviesa d'aquest món, però fent-hi present la saviesa del feble, del que és petit, de l'humil.

No és fàcil el camí per a conjugar ambdues paraules: la feblesa i la força. És quan es posa en relleu aquesta «feblesa del pensament humà» de què suara et queixaves.

Hem de viure la vida, però comptant amb aquests dos pols, feblesa i fortalesa. Viure-la conscientment i amb la major profunditat possible. Descobrir que la vida té una profunditat que escapa a la seva dimensió visible, o al seu element material. Hi ha en la vida, clavada en ella com un agulló, una dimensió profunda, transcendent. Jo diria que la gràcia, que seria aquesta dimensió transcendent de la vida, que va més enllà del material, està empeltada en ella. Que tot l'home té un element espiritual, per la presència d'aquesta gràcia, que li proporciona una capacitat de combinar la feblesa amb la força.

Tenim com un punt de referència al nostre Déu, que és la font d'aquesta gràcia. Un Déu que es mostra, en la seva «versió» visible, feble; i viu aquesta feblesa enmig de la força d'aquest món, una força que la rebutja. Viu aquesta debilitat amb tanta fidelitat, amb tanta veritat, que els homes fins i tot s'escandalitzen i el rebutgen violentament. Però el nostre Déu viu aquesta debilitat des de la força de l'amor, des del servei de l'amor, buscant el cor de l'altre. La feblesa busca l'arrel de l'altre: el seu cor, que és el principi d'anar treballant un equilibri entre aquesta dues paraules fonamentals en la vida dels homes: feblesa i fortalesa.

Miquel, és evident la debilitat del pensament humà, però hem d'anar a l'arrel, allà on podem treballar aquest equilibri de la debilitat i la força, molt important per donar un sentit profund de la vida. Una abraçada,

+ P. Abat

4 de juliol del 2012

DEDICACIÓ DE LA CATEDRAL DE TARRAGONA

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè
1Pe 2,4-9; Sl 121; Jn 4,19-24

La celebració de la Dedicació de la Catedral, ens remet a les pedres vives de l'arxidiòcesi de Tarragona. Unes pedres que encaixades formen l'edifici que és l'església local, la comunitat, l'assemblea de Déu que fa camí en els nostres pobles.

Aquestes pedres vives, són veritablement vives si «deixem que Déu faci de nosaltres un temple espiritual». Sí, cal abandonar-se a les mans de Déu, perquè el mestre d'obra que és Jesús encaixi i conjumini per l'Esperit Sant els carreus perquè l'edifici sigui consistent. I així puguem, en esperit i en veritat, passar de «les tenebres a la seva llum» i convertir-nos en els adoradors que vol el Pare.

«Déu és esperit», per això el nostre esperit que batega en la construcció de la comunitat de l'església s'ha de posar al servei del mestre d'obra. Cada pedra per petita que sigui té el seu paper en el temple. Cada pedra viva anirà configurant la bellesa del temple espiritual, una obra d'art magnífica que cridarà l'atenció.

Per què cridarà l'atenció? Per la bellesa de vida, la bellesa de relació amb Déu, en veritat, com a fills tots del mateix Pare i per la bellesa de les relacions entre germans.

Cal adorar «el Pare en esperit i en veritat», com a bons adoradors, testimoniant la bellesa de l'església perquè així s'esclareixi el camí dels cercadors de Déu.

Cadascú de nosaltres som pedres vives en la construcció de l'església, és l'Esperit Sant i ara Jesús en l'Eucaristia qui conjumina tots aquests carreus.

3 de juliol del 2012

SANT TOMÀS, APÒSTOL


Homilia predicada pel P. Rafel Barruè

Els apòstols són els enviats a proclamar: «Hem vist el Senyor». Ara bé, l'evangeli ens presenta el dubte de Tomàs. Tomàs vol una prova, no se'n refia. Vol veure i tocar això que li estan proclamant. Vol tenir a les mans la veritat del Crist ressuscitat.

«La pau sigui amb vosaltres», és el missatge de la resurrecció per excel·lència. Jesús torna a fer-se present entre els seus i Tomàs hi és. Ara no pot negar el fet. «No siguis tan incrèdul. Siguis creient», i això que li diu Jesús ens ho diu a cadascú de nosaltres.

Tomàs veu, ja no cal ni tocar, veu i creu i fa la confessió més grossa de l'evangeli: «Senyor meu i Déu meu». Tomàs que dubtava tant amb un cop d'ull li s'obren els ulls de la fe i proclama la divinitat de Jesús ressuscitat.

I, nosaltres si creiem som els feliços, els benaurats del Senyor. Perquè sense haver vist el Senyor, sense haver pretès posar la mà dins el costat hi creiem.

La fe i el dubte poden ser bones companyes de camí en la nostra vida monàstica, en la vida de cada cristià; perquè el dubte pot obrir-te a la reflexió de la fe i aquest diàleg farà que la vida amarada de la recerca de Déu sigui més distreta, feliç i benaurada.

1 de juliol del 2012

DIUMENGE XIII DURANT L'ANY (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè

Palpava i palpava, però no encertava la llum. Cercava i ben bé no sabia que cercava. Poc a poc en vaig adonar que era tot allò que està per damunt de tot: era Déu. L'home vol tocar Déu perquè és «imatge de la seva existència eterna». L'home es deleix per aquesta existència eterna. Déu «ha format el món perquè l'home visqui», tot ho ha creat perquè existeixi. L'experiència de la mort és cosa del diable, qui divideix, trenca, desfà el camí, t'indica el camí més llarg com el llop a la Caputxeta vermella.

El camí de la vida ens porta a tenir experiències, de manera que a mesura que van passant els anys anem acumulant experiències. Hi trobem dos camins per anar fent, un curt i un llarg. Hi ha el camí de la vida, de pau , d'accés a poder tocar Déu, a poder sentir la seva salvació. Però també de vegades fem experiència del camí de la mort, de por, d'allunyament de Déu, de pèrdua de sentit de la nostra pròpia existència.

«Tingues fe i no tinguis por», ens diu Jesús. Seria bo fer-nos cadascú una llista de les vegades que la fe ens ha salvat. Sí, som monjos, som cristians i hem fet certes experiències que gràcies a la confiança absoluta en Déu hem rebut la seva salvació.
Jesús desconcerta a la seva societat, pura societat que rebutjava els impurs, una malaltia, una mort. Jesús ha portat la salvació de Déu al seu poble, l'impur és ara pur. De la por hem passat a la confiança, a la fe en la seva persona. Per això jo el cerco perquè imposi les mans, per això m'atanso perquè vull tocar-lo encara que sigui tan sols una mica, perquè em curi de totes les meves pèrdues de vida.

«La teva fe t'ha salvat». Avui Jesús t'ho diu a tu, quan diposites tota la teva confiança en ell. I fem l'experiència del salmista: «Quan ja m'hi enfonsava, m'heu tornat a la vida». Aquesta és l'experiència de la nostra vida.

Tinc desig de tocar Déu? Quantes vegades toquem tantes tecles que ens allunyen de Déu? La por neix de la pèrdua de sentit de Déu. La fe esvaeix la por perquè salva veritablement.

Els monjos podem tocar Déu en tantes ocasions, en el dia a dia, la litúrgia de les hores, en la «lectio divina», la lectura meditada de la Paraula de Déu, ara en l'Eucaristia, en el treball, en la pregària personal. El cristià que ve a Poblet cerca en l'experiència de la vida monàstica també el seu camí per tocar Déu.

També com ens exhorta sant Pau en la segona lectura hem de tocar els altres necessitats: «allò que us sobra a vosaltres compensi el que els falta a ells». Cal palpar les necessitats dels altres. En els moments actuals de la societat en que vivim cal ajudar sempre perquè el Crist és present en el necessitat.

Fe, por, vida o mort, tu elegeixes el camí. Jo malgrat o gràcies a les meves pèrdues tinc posada en el Senyor la meva confiança i la fe en ell en fa cercar-lo, atansar-me i voler tocar la seva salvació.

LA VEU DELS PARES

TEXTOS PER AL TEMPS DE DURANT L'ANY
Diumenge 13è durant l'any (Cicle B)

Del comentari a l'evangeli segons sant Joan, de sant Ciril d'Alexandria, bisbe

Veiem que fins i tot per ressuscitar morts el Salvador no s'acontenta amb actuar per la seva paraula, portadora d'ordres divines. Pren com a cooperadora —per dir-ho així— per a aquesta obra tan magnífica la seva pròpia carn, a fi de mostrar que aquesta té el poder de donar la vida i per fer veure que forma una sola cosa amb ell: és realment la seva pròpia carn i no pas un cos estrany. Així s'esdevingué quan ressuscità la filla del cap de la sinagoga, tot dient-li: «Noia, aixeca't»; la va prendre de la mà, tal com està escrit. La vivificà, com a Déu, per un manament totpoderós, i la vivificà també pel contacte amb la seva santa carn; testimonià d'aquesta manera que, tant en la seva carn com en la seva paraula, posava en pràctica una mateixa energia. Així mateix, quan arribà a un poblet anomenat Naïm, on duien a enterrar un jove fill únic d'una mare viuda, tocà el fèretre dient: «Jove, aixeca't». No sols dóna a la seva paraula la força de ressuscitar els morts sinó que també, per mostrar que el seu cos és vivificant, com hem dit, toca els morts, i per mitjà de la seva carn fa passar la vida als cadàvers.

Si el sol contacte de la seva carn sagrada dóna la vida a un cos que es descompon, ¿quin profit no trobarem en la seva eucaristia vivificant, quan en farem el nostre nodriment? Transformarà totalment en el seu bé propi, que és la immortalitat, els qui hi hauran participat.

Homilia del papa Pau sisè (Manila, 29.9.1970)
«Pobre de mi, si no anunciés l'evangeli!» Crist mateix m'ha enviat per això. Jo sóc apòstol, sóc també testimoni. Com més llunyà és el terme i més difícil el mandat, amb més vehemència «l'amor que el Crist em té m'obliga». Jo he de predicar el nom de Crist: «Jesús és el Messies, el Fill del Déu viu»; ell, que ens manifestà el Déu invisible, «és engendrat abans de tota la creació i tot és manté unit gràcies a ell». És mestre i redemptor dels homes; per nosaltres va néixer, va morir i va ressuscitar.

Crist és el centre de la història i de totes les coses de l'univers; ens coneix i ens estima, és amic i company de la nostra vida, és l'home del dolor i de l'esperança. I tornarà, a la fi dels temps, per ser el nostre jutge i —tenim aquesta confiança— la plenitud i la benaurança de la nostra vida.

Jo no pararia mai de parlar de Crist: ell és la llum, ell és la veritat, sí, ell ens és camí, veritat i vida. Crist es pa i font d'aigua viva, que sadolla la nostra fam i la nostra set; ens és pastor, cabdill, exemple; és per a nosaltres consol, ens és germà. Fou com nosaltres, o encara més que nosaltres, petit, pobre i humiliat; es dedicà al treball, fou oprimit i pacient. Parlà per a nosaltres, féu miracles, fundà un regne nou en el qual els pobres són benaurats, en el qual la pau és el principi de la vida de la comunitat, en el qual els nets de cor i els qui ploren són exalçats i consolats i els qui tenen fam de ser justos són reivindicats, en el qual els pecadors poden obtenir el perdó, en el qual tots som germans.

LA CARTA DE L'ABAT

Estimada Emília,

Moltes gràcies per la teva carta on em parles del teu desig de compartir les nostres inquietuds i esperances, la qual cosa no sempre és possible perquè el temps té els seus límits. Això és veritat, però si som conscients d'això —que no sempre ho som— un dels nostres esforços, o una inquietud permanent en la nostra vida, hauria de ser la de dominar el temps per posar-lo al servei de la nostra vida, de la nostra persona. Ens ho recorda prou el poeta W. Blake: «Se'ns posa a la terra una estona, perquè aprenguem a suportar els raigs de l'amor».

El temps que el Senyor ens concedeix en aquest món és per a això, per suportar els raigs de l'amor, acollir-los i deixar que aquests raigs ens encenguin. L'amor sempre vol dir relació amb «l'altre». En la vivència d'aquest amor que dóna al temps el seu sabor més ple i autèntic, tenim una referència singular: Crist. D'ell ens dóna l'Escriptura un ensenyament preciós: «Coneixeu prou bé la generositat de Jesucrist el nostre Senyor: ell que és ric, es va fer pobre per vosaltres, per enriquir-vos amb la seva pobresa. No es tracta d'alleujar els altres passant vosaltres estretors, es tracta de cercar la igualtat...»

Veritablement, no sé si en som conscients d'aquesta generositat del Senyor. Contemplant la nostra vivència del temps, la relació amb «l'altre», jo diria que la plantegem amb egoisme, és a dir al voltant deñ «meu jo», de manera que el nostre punt de partida apareix ja viciat. Ens tanquem, quan el temps més aviat és expansió, obertura, encontre... Cal que, en viure el nostre temps, tinguem un horitzó. I l'horitzó sempre és ampli, invitació a l'obertura, a la transcendència.

Veiem que l'horitzó de Déu és la criatura. Un Déu que s'anorrea, es nega a si mateix, per tancar-se en «el nostre temps». Però en la relació amb l'altre, hom no deixa de ser «un mateix», sinó que s'enriqueix amb les qualitats o riquesa de l'altre. Podríem dir, doncs, que Déu s'enriqueix d'humanitat, amb la nostra humanitat. Sense deixar de ser ell mateix. És el misteri de l'amor. Déu que s'humilia temporalment vivint sota els raigs de l'amor, motivat per l'amor que és ell mateix, al final el que provoca és l'exaltació de la criatura, obrir el seu temps a l'eternitat.

Crist és un mestre, un model singular per viure el nostre temps. Vivint el misteri de l'amor. Avui, això, ho necessitem. Necessitem viure el temps amb saviesa. Viure-ho amb saviesa jo penso que és viure-ho amb més humanitat.

Vivim temps especials, difícils. En realitat jo crec que tots els temps han tingut un component de dificultat, ja que mai és un camí fàcil la realització de la persona en l'amor, que és el que li dóna un sentit profund. Avui les circumstàncies ens exigeixen viure la nostra relació amb «l'altre», amb més humanitat. Si abans ens ho exigia la maduresa de la nostra naturalesa, ara ens ho exigeix també la necessitat d'una maduresa material a nivell social, en un món creixentment desequilibrat.

Emília, compartir inquietuds i esperances, té un preu, un risc, cert, però quan ho fem i ho vivim motivats pel misteri de l'amor, sempre és posar-se en un camí de més maduresa, de més enriquiment personal. Una vida de comunitat ens ajuda a posar-nos en aquest camí. Et desitjo un feliç camí. Una abraçada,

+ P. Abat