Homilia predicada pel P. Maties Prades
Is 40,1-5.9-11; Sl 103; Tt
2,11-14;3,4-7; Lc 3,15-16.21-22
Jesús decideix anar al Jordà, com un altre qualsevol, a la fila per fer-se
batejar. Era un signe de comunió i de solidaritat. Jesús participa, així, en el
moviment popular de conversió. El poble vivia en l’expectació, desitjava canvis
profunds, anhelava la manifestació de Déu. El baptisme d’aigua era un signe de
purificació i de conversió. Nosaltres hem se ser un poble «apassionat per fer
el bé, batejats amb l’Esperit Sant i amb foc».
Totes les èpoques tenen punts semblants. Els qui escoltaven el profeta Joan,
les multituds que seguien Jesús, les persones que escolten el silenci i la
Paraula dins d’una església, qui cerca compulsivament pàgines d’internet...
tots ells, tots nosaltres, no trobem l’acompliment dels nostres anhels en les
coses fugisseres d’aquest món. Som invitats, segons la carta de Pau a Titus, a
abandonar «els desigs mundans, per viure en aquest món una vida de sobrietat,
de justícia i de pietat».
Amb aquestes disposicions ens preparem a escoltar de nou Déu en el silenci de l’exili,
segons el Llibre d’Isaïes. Quan tot sembla impossible, i la desesperança ens
acompanya, Déu consola i parla amorosament. Així, un nou començament sembla
possible quan descobrim qui és Déu: per una part es presentat com un guerrer
poderós; per una altra com un pastor vigilant i amatent; un company que té cura
dels febles, dels vulnerables, dels qui sofreixen. Segons Sant Pau, «esperem
que es compleixi feliçment la nostra esperança. Som consolats per un Déu
poderós i tendre. La seva bondat ens salva amb un bany d’aigua regenerador».
Centrem-nos en una idea de l’Evangeli, que pot passar desapercebuda: «Mentre
Jesús pregava». El pregar ens fa sentir fills. Qui prega i estima no dubta en
posar-se al nivell de la persona estimada. Jesús es posa entre els necessitats
de conversió per tal de no humiliar a aquells als quals els és proposada. Jesús
es deixa batejar per la seva voluntat d’encarnació, d’apropament als nostres
sentiments i problemes, a la nostra realitat i esperances. Jesús facilita el
compliment de les exigències apareixent davant dels altres necessitat de
complir-les. El reconeixement, sense excuses ni trampes, de la nostra feblesa i
tendència al pecat ens fa sentir fills de Déu, semblants al Fill estimat. El
cristià es fa adult no quan es creu perfecte, sinó quan reconeix la seva
immaduresa i la confessa. El acceptar les nostres faltes i limitacions no ens
aparta de Déu, ens el fan més proper. Déu no és un jutge temible, sinó un Pare
misericordiós.
El Baptisme no és només un record del passat, sinó un pacte d’amor que ens
compromet sempre. «Confiem, germans, perquè s’ha revelat l’amor de Déu, que vol
salvar tots els homes».