Homilia predicada pel P. Maties Prades
1S 26,2.7-9.12-13.22-23; Sl 102,1-2.3-4.8 i 10.12-13 (R.: 8a); 1C 15,45-49;
Lc 6,27-38
Si uns joves que no van mai a Missa i uns adults que han perdut la fe escolten
aquest fragment d’Evangeli, ¿Què poden pensar del missatge de Jesús?
¿irrealitzable o genial? I nosaltres, ¿què en pensem? Crec que la novetat del
Cristianisme és d’haver-nos revelat que l’amor diví és un amor de Pare, és a
dir, un amor que crea noves raons per a estimar. Crist, davant de Pere, de
Zaqueu, de Maria Magdalena o de la Samaritana, veu la bondat que no saben
manifestar, i els fa millors perquè confia en ells. Jesús ens invita a
ultrapassar els nostres límits i a ser lo suficientment lliures com per abraçar
la vida virtuosa. Cal que aprenguem, no només a fer coses bones, sinó a ser
imatge i semblança de Déu. Crist ens invita al reconeixement de la veritat, al
perdó i a la reconciliació.
Quan el Papa Joan XXIII va rebre un ambaixador ateu, li va dir: “Senyor, veig
als vostres ulls que tots dos estimem la llum i que en tenim necessitat”. Les
persones cerquem els valors evangèlics proclamats avui, com a desitjables. L’odi,
les envejes, les crítiques i les rivalitats són punts obscurs. El misteri del
mal obre ferides en nosaltres, i sovint ens veiem incapaços per fer res.
Nosaltres som com els edificis: no aguanten més els que estan millor decorats,
sinó els que tenen bons fonaments i materials de qualitat. Déu actua en
nosaltres quan estem arrelats i fonamentats en Crist, quan les virtuts i la
bondat ens van construint. És molt difícil perdonar els enemics, necessitem l’ajut
de Déu, que ens fa comprendre que la font de la misericòrdia és l’amor, i no
només la compassió i la justícia.
La visió del mal ens és insuportable i sentim el desig de posar-hi remei. Tota
la humanitat és còmplice i solidària en el mal i en el pecat, i també en l’expiació.
Però per la porta mig oberta de la fe es veu una llum d’esperança: «El Senyor és compassiu i benigne».
La persona que estima segons l’Evangeli obre les portes del seu cor a Déu. Qui
estima fa possible el Regne de Déu en aquest món. Se’ns demana que visquem en
la bondat i en l’amor, no en la superficialitat. Les persones madures parlen
dels seus problemes i alegries, comparteixen els diferents dons que Déu ha
posat a les seves mans. Hem de superar els grans problemes, començant pels més
petits. En les relacions humanes és difícil prendre iniciatives agosarades.
Però de les paraules de Jesús no es desprèn que cal ser resignat, més bé humil;
prudent sí, però també decidit. Quan ja es porta un “curriculum” d’experiències
considerable, es pot veure clarament que el bàlsam i la guarició de les ferides
de la convivència està en viure un amor misericordiós, com el del Pare del Cel.
Quan sentim llàstima per l’enemic o per la persona que ens complica la vida,
quan ens desfem dels nostres sentiments negatius vers ell, quan aprenem a
tornar-lo a estimar, quan preguem per ell i li desitgem el bé, aleshores
esdevenim fills estimats de Déu, experimentant una joia i una pau molt grans.
Que així sigui!