DIUMENGE IV DE QUARESMA (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Js 5,9a.11-12; Salm 33; 2Co 5,17-21; Lc 15,1-3.11-32

«Pare, he pecat contra el cel i contra tu; ja no mereixo que em diguin fill teu». No tots tenen el valor de tornar a casa del Pare i dir aquestes paraules. Molts van errants per les grans ciutats, víctimes de la marginació, ferits de cos i d’ànima, rebutjats, motiu de riota o de compassió humiliant, i solitaris. Menyspreats segurament també per nosaltres, perquè van mal vestits, o estan borratxos, o parlant sols, i sense cap seguretat econòmica ni afectiva. Estimats germans i germanes: El Pare, en majúscules, espera el retorn dels fills. No pregunta res perquè el seu Amor i delicadesa són més grans que la seva curiositat i dolor. Per a Ell tots continuem essent persones, encara que estiguem marcats per la societat. «Tasteu i veureu que n’és de bo el Senyor».

La paràbola del pare amorós és una bella descripció de Déu, que ens submergeix en el misteri del seu cor. Segurament comprendrà millor l’amor del Pare el fill perdut i reconciliat, que el fill fidel que no sap gaudir de l’amor paternal perquè mai se n’ha vist privat. El germà pecador percep l’abraçada del Pare amb tremolor i llàgrimes. El germà de casa no sap valorar el que ja considera normal. Els creients rebem el missatge de reconciliació que ens ve de Déu; i representem, en el teatre de la vida, cadascun dels papers de la paràbola. Ens podem identificar amb els personatges, perquè tots tres conviuen dins nostre. Com a fills pròdigs, hem d’aixecar-nos i posar-nos en camí de conversió cap a la casa del Pare, vencent la vergonya i el sentiment de fracàs. Com a fills grans hem de saber comprendre la generositat del Pare i voler compartir el seu amor, i perdre els privilegis adquirits. Com a pares, hem de saber acollir una i altra vegada els nostres germans esgarriats. Lo més difícil és perdonar-se a si mateix. La joia de sentir-se perdonat i perdonar, la joia de veure com els altres són perdonats ens fan comprendre per què Déu és ric en misericòrdia.

Déu coneix bé la nostra condició. Som febles, però tenim un cor que pot arribar a estimar molt. L’amor ens salva, perquè encara que no siguem capaços d’estimar com cal, sempre podem sentir-nos estimats. El reencontre amorós, el penediment, la prova d’un amor sense límits, sempre són un motiu d’alegria i d’equilibri psicològic. El Pare ens fa revestir amb la túnica del seu Amor i protecció; amb les sandàlies, que simbolitzen la llibertat de fills per caminar al seu costat; i ens col·loca l’anell de la seva aliança, d’aquest compromís de fidelitat i reciprocitat, que si trenquem ens converteix en éssers desgraciats, abocats a errar com a fills pròdigs sense orientació ni esperança.

La força de l’amor no te en compte el pecat. El món actual té moltes qualitats, i algunes són veritablement excepcionals; però no sap trobar-lo o no té la necessitat d’aquest Déu-Pare, potser perquè no ens sentim fills. Cada persona tenim moltes facetes que cal potenciar. Cal obrir camins que ens facin viure amb plenitud la nostra rica identitat. El camí de la persona vers Déu, el respecte als altres, el món, la cultura, l’art, la contemplació de la creació, la pregària filial... ens permeten entrar millor dins el cor de Déu, que en Jesús ens fa viure “la creació nova”, el “món nou” que comença dins nostre. De quina manera? Quan fem cas a Sant Pau que, en la segona lectura, diu: «Reconcilieu-vos amb Déu». La paràbola escoltada és molt suggeridora. A tots ens pertoca meditar-la i completar-la. Les preguntes les hem de respondre amb la nostra pròpia vida. Ara estem invitats a aquest banquet de l’Eucaristia. El Pare ens hi convida. Celebrem-lo, doncs, com a bons germans. Si no estimem, perdem el temps i la vida. Déu, Pare bo i misericordiós, sempre amb els braços oberts, estima i perdona. El salm expressa molt bé el nostre desig més profund: «He demanat al Senyor que em guiés: Ell m’ha escoltat, res no m’espanta». Aquesta confiança, que expressa el seu amor i la nostra fe, ens fa exclamar entre nosaltres, avui el diumenge “Laetare”: Alegrem-nos i estiguem contents!

ANUNCIACIÓ DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
Is 7,10-14;8,10; Sl 39,7-8a.8b-9.10.11 (R.: 8a i 9a); He 10,4-10; Lc 1,26-38

L’Esperit Sant vindrà sobre teu, i el poder de l’Altíssim et cobrirà amb la seva ombra; per això el fruit sant que naixerà l’anomenaran Fill de Déu.

L’Esperit Sant ens dona la clau de l’eternitat. Maria, la verge tindrà un fill i li posarà Emmanuel, que vol dir Déu-és-amb-nosaltres. Maria accepta la voluntat de Déu i ens obre la porta de l’eternitat.

Maria és la porta de la humanitat sencera que amb la clau de l’Esperit Sant ha estat oberta. El Fill etern de Déu, la Paraula que Déu ha pronunciat s’ha encarnat en el si de la Verge Maria.

És Jesús, el Crist que ens porta la salvació. No, ja no estarem mai més sols, perquè amb la seva vinguda ens ha proporcionat la joia de la nostra redempció.

Els sacrificis antics ja han cessat, a nosaltres ens ha santificat l’ofrena del cos de Jesucrist, feta una vegada per sempre per complir la voluntat de Déu.

La voluntat de Déu és la de salvar-nos. Per això ens ha donat Jesucrist. I Jesucrist ha vingut a fer la voluntat de Déu, voluntat de Déu que el portarà a la mort, al sacrifici del rebuig del seu poble, a la passió, mort en un patíbul, però també amb la joia de la resurrecció.

Jesús amb la seva vida ens ensenya com n’és de cabdal seguir els seus passos en aquesta vida, seguir Jesús perquè també nosaltres som cridats a fer la voluntat de Déu.

Maria accepta la voluntat de Déu. Jesús ha vingut per fer la voluntat de Déu. Nosaltres per què hem vingut?

El salmista respon: «Aquí em teniu: Déu meu, vull fer la vostra voluntat».

SANT JOSEP, ESPÒS DE LA BENAURADA VERGE MARIA

Homilia predicada pel P. Maties Prades
2Sa 7,4-5a.12-14a.16; Sl 88; Rm 4,13.16-18.22; Mt 1,16.18-21.24a

Estimats germans,

Situada entre Nadal i Pasqua, la solemnitat de Sant Josep ens parla del temps, del temps de la Salvació del Senyor. En les abundoses representacions artístiques, Josep té un paper secundari i, alhora, resulta ser una figura present i necessària. La seva presència necessària ens parla de la seva capacitat d’escoltar la Paraula de Déu, l’obertura i noblesa del cor per acceptar-la i creure-hi, i la decisió valenta de posar-la en pràctica. Podríem dir moltes coses del nostre sant però, sobre tot, hauríem de seguir el seu exemple: la seva disponibilitat en la responsabilitat adquirida de tenir cura de Maria i de l’Infant Jesús; assumint les dificultats de forma senzilla, natural i callada; manifestant, potser sense adonar-se’n, que són millors les bones accions que les grans explicacions. Va poder portar l’Infant en braços, contemplar-lo, admirar-lo, conduir-lo, acceptant els designis de la Providència i el paper que li va tocar de viure, amb fe i confiança.

Josep és com un pont que uneix Nadal i Pasqua. Nadal és temps de contemplació de la tendresa de Déu, que ve i es queda amb nosaltres per compartir la nostra vida i fer-la més digna. Pasqua és temps de agraïment a Déu que, en Jesucrist, ofereix la seva Paraula i el seu perdó, la misericòrdia convertida en guarició del cor, i el seu amor en Presència Eucarística. La Sagrada Família va trobar dificultats: el naixement de Jesús en la menjadora d’un estable, la fugida a l’Egipte, la pèrdua del Nen Jesús durant tres dies, la marxa de Jesús de casa, les incomprensions dels familiars i veïns, el misteri de la creu... Però les dificultats ben portades uneixen les persones i consoliden l’amor, fent-nos més responsables i més conscients.

L’Evangeli ens diu que Josep era «un home bo». Per la seva vida deduïm que Josep era també un home de fe. Per la fe també nosaltres podem mantenir la torxa de l’esperança encesa malgrat els huracans de les proves i les repetides caigudes. Cal l’acceptació humil, i també dolorosa, de la condició humana teixida de misèries i grandeses alhora. El món seria millor amb la fe, confiança i generositat de Maria i Josep. El món seria millor acceptant l’amor del Nen Jesús, que vol omplir el nostre cor de pau. Una pau serena, forjada en les contrarietats i fruit del perdó. Una pau profunda que brolla del cor traspassat de Crist a la Creu.

Germans, celebrem Sant Josep recordant a tantes i tantes persones que porten el seu nom, tant aquells que ja contemplen Déu en la companyia dels sants, com els que ens acompanyen en el nostre camí. I tots junts recordem el salm responsorial: «Senyor, cantarem tota la vida els vostres favors... anunciarem la vostra fidelitat».

DIUMENGE I DE QUARESMA (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Dt 26,4-10; Sl 90; Rm 10,8-13; Lc 4, 1-13

Estimats germans i germanes,

Com hem de viure el temps de Quaresma? Comencem un temps que hauria de ser de reflexió, de canvis d’actituds, un temps de retorn a Déu i al proïsme. Anar al desert significa entrar dins nostre per conèixer millor el que vivim i donar-li el valor precís. El primer diumenge de Quaresma sempre llegim les temptacions de Jesús. Ell es va fer en tot semblant als homes, tret del pecat. Jesús va experimentar la temptació en el seu camí cap a la Creu. Nosaltres, a més a més de la temptació, experimentem el que representa haver-hi caigut. El camí de la vida és una lluita constant, sobretot dins de nosaltres mateixos. Amb els ulls i el cor posats en Jesús, podem experimentar la solidaritat seva i les nostres possibilitats, el nostre penediment i el seu perdó, la nostra feblesa i el seu ajut. Així, finalment, ens adonem que, amb l’ajut de Déu, les temptacions vençudes són el camí de autèntica pau interior, de coneixement i de plenitud humana, segons l’oració col·lecta.

En el relat de l’Evangeli d’avui, Jesús cita tres frases de l’Antic Testament que poden ensenyar-nos a lluitar contra les nostres temptacions:

Primerament, «l’home no viu només de pa». Tendim a buscar el camí fàcil, egoista, materialista, oblidant l’estil de vida que ensenya Jesús. Cal lluitar contra les visions de la vida que ens fan ser esclaus només del diner, del posseir i del consum. No només de pa viu l’home, ni només del treball, ni del diner no necessari. La persona vol estimar i ser estimada. El nostre cos necessita l’aliment, hi ha moltes altres despeses, però el nostre esperit necessita omplir els nostres anhels de transcendència. Per tant, necessitem dies especials per carregar les piles i seguir funcionant, oberts a les sorpreses, sabent que som estimats i salvats.

La segona frase és molt significativa: «Adora el Senyor, el teu Déu, dóna culte a Ell tot sol». Vigilem perquè podem formar els nostres déus, falsos ídols i a més molt exigents. El més perillós és el déu "jo" que vol crear una realitat feta a mida. La societat presenta el perfil de la persona triomfadora, que aconsegueix diner, independència, influència i poder. Això dóna satisfaccions, però no la felicitat. Hem de fonamentar la nostra vida en els valors espirituals. Si no ho aconseguim, solem buscar compensacions que sols ens conduiran a sentir-nos frustrats, insatisfets i a desconfiar dels altres. Necessitem escoltar el Senyor, que està vora nostre en els perills, perquè els nostres peus no ensopeguin, segons el salm responsorial. En dies de recés, on experimentem un retorn a Déu, una nova Llum il·lumina el camí. La Llum de Crist.

Finalment, «no temptis el Senyor, el teu Déu». És a dir: no busquis a Déu per a interessos personals, per servir-te d’Ell a favor teu i en contra de les altres persones. Si les nostres pregàries personals són mogudes per interessos egoistes, són autèntiques temptacions perquè només cerquem el nostre bé.

A la nostra vida ens trobem amb moltes temptacions, que no es retiren mai del tot sinó que sempre busquen noves oportunitats. Ho sabem prou. El temps de Quaresma és un temps de reflexió. Els cotxes també necessiten revisions de tant en tant. La vida de tota persona en aquest món és una prova; de la prova en neix la lluita per posar les coses al seu lloc, per refermar les conviccions fonamentals i relativitzar allò que és secundari. Ajudem-nos mútuament pregant, treballant, escoltant i estimant perquè junts compartim la Paraula de Déu i el Pa de l’Eucaristia, que són l’única ajuda per tal de vèncer les temptacions. L’oració final d’aquesta Eucaristia ens dirà que rebre la Comunió “alimenta la fe, promou l’esperança i enforteix la caritat”.

DIMECRES DE CENDRA

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
Jl 2,12-18; Sl 50,3-4.5-6a.12-13.14 i 17 (R.: cf. 3a); 2C 5,20-6,2; Mt 6,1-6.16-18

Pols, som pols i a la pols tornarem. Però mentrestant tenim avui la gran oportunitat que ens ofereix l’Església, aquest temps favorable per a la nostra conversió, per a la nostra salvació, per a la nostra resurrecció.

Som cridats a la conversió, i avui cadascú de nosaltres hem de reconèixer que hem pecat.

Sí, Senyor, compadiu-vos de nosaltres perquè hem pecat. Perdoneu el vostre poble, la vostra comunitat, els vostres fidels perquè tenim set de reconciliació.

Avui comença aquest temps de gràcia i perdó, és el temps de purificació de totes les nostres addiccions que ens allunyen del camí del seguiment de Crist.

Per això, ens cal una purificació de l’ànima, per adquirir una llibertat d’esperit que ens portarà a dedicar-nos amb tot el nostre ésser, a dedicar-nos exclusivament al Senyor.

La cendra que se’ns imposarà ens recordarà la nostra petitesa i la nostra fragilitat, però ens donarà l’esperança que és Déu qui ens dona la força per endinsar-nos en el camí de la Quaresma.

Un camí que amb secret hem de procurar fer el bé a tothom. Perquè amb secret podrem fer grans coses, que sols Déu podrà veure, i sols ell sap la nostra intenció. De fet sols Déu pot conèixer el nostre cor i les nostres intencions.

La Quaresma ens interpel·la a veure les necessitats dels altres, donar al qui ho necessita, ajudar el proïsme.

La Quaresma ens invita a viure amb menys coses, amb més senzillesa, a treure de la nostra dieta tot el que resulta superflu. Per això ens va bé el dejuni que ens allibera de la pesantor de la sacietat del menjar.

No podem posar la glòria en aquest món. La nostra esperança radica en la vida eterna.

Per això, la Quaresma ens ajuda a pregar amb més recolliment, amb més pietat, amb més devoció.

La pregària ens reconcilia amb Déu i amb els altres. Què bonic és la reconciliació. La reconciliació et dona la pau per viure abandonat a la voluntat de Déu.

En aquesta Quaresma deixem-nos abraçar per l’amor de Crist. Que ell ens abraci amb els seus braços d’amor. Així, amb la plenitud del deler espiritual arribarem joiosos a la Pasqua. Amén.

DIUMENGE VIII DURANT L’ANY (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
Sir 27,4-7; Sl 91,2-3.13-14.15-16 (R.: 2a); 1C 15,54-58; Lc 6,39-45

Cor, tenim un cor. Ulls, tenim uns ulls. Però, també podem tenir un vici: La hipocresia.

Déu ens ha donat un cor. Què fem amb el nostre cor?

Déu ens ha donat uns ulls. Què mirem amb els nostres ulls?

¿Per què, ens es tal fàcil veure l’estella o la brossa dintre l’ull del nostre germà, i no ens adonem de la biga que tenim en el nostre ull?

Tot està en la mirada que hi fiquem. Perquè sovint els ulls no es cansen de mirar i mirar. Evidentment els ulls veuen el que tenim al davant. Sovint jutgem de seguida i de vegades ja volem fer una intervenció quirúrgica.

Ara bé, Jesús avui ens convida a treure’ns les mascares de les carnestoltes i adonar-nos realment de la nostra hipocresia. De vegades tot i ser cecs volem guiar els altres, perquè nosaltres jutgem que ells són incapaços de res i evidentment nosaltres els hem d’instruir i guiar.

Ens hem de treure la mascara de la hipocresia que ens cobreix els ulls del cor, rentem-nos amb l’aigua de la humilitat i reguem amb la pregària el nostre cor perquè puguem donar fruits ara i per sempre.

Perquè quan l’home serà examinat i provat com l’obra del terrisser que ha de superar la prova del foc, el fruit de l’arbre demostrarà el bon conreu.

Si ens mantenim ferms en el Senyor, que ens dona la victòria per Jesucrist. El nostre treball no serà en va.

Per això, hem de girar la nostra mirada al nostre interior, i netejar tot allò que ens separa de l’amor de Crist.

Perquè del nostre cor sorgirà el bo i millor del nostre fruit de bondat i de donació als altres. I la nostra boca parlarà d’allò que es desborda del cor enamorat.

Així, podrem cantar i lloar el Senyor, amb salms i càntics cada dia a la seva presència en les hores del nostre ofici litúrgic.

Aquesta és la nostra tasca diària, glorificar el Pare, el Fill i l’Esperit Sant, Déu, pels segles dels segles. Amén.