DIUMENGE II DURANT L’ANY (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
Is 62,1-5; Sl 95,1-2a.2b-3.7-8a.9-10a i c (R.: 3); 1C 12,5-11; Jo 2,1-11

Senyal, un senyal per adonar-nos que no estem sols. No et podran dir més «L’Abandonada», no podran dir «La-Desolada» a la teva terra; a tu et diran «Jo-me-l’estimo». Són els prodigis del Senyor que de vegades sense adonar-nos ens envolten.

Però hem de tenir una mirada neta, uns ulls de la fe límpids, perquè puguem arribar a veure que vol Déu de nosaltres.

Hem de veure els senyals que Déu ens marca, ens ensenya cada dia, en cada petita cosa que fem.

Els dons que rebem són diversos, però l’Esperit que els distribueix és un de sol.

Són diverses les esglésies, però l’Esperit que ens empeny a la unitat és el mateix.

Avui Déu, en la seva Paraula dona un senyal, molt clar i ras. Se celebra un casament, on hi havia com a convidats la mare de Jesús, Jesús mateix i els seus deixebles.

Un casament és una festa que no pot faltar el vi de l’alegria, de la felicitat compartida dels nuvis amb els seus amics i familiars.

Un senyal se’ns presenta, i la mare de Jesús se n’adona: «No tenen vi». L’alegria pot transformar-se en dolor: «No tenen vi».

Sembla que no és l’hora de Jesús. Però, pren la iniciativa, perquè el seu do i el seu poder de salvació es manifesti clar i ras per a tots els qui hi són presents. Ell, Jesús és l’únic que ens pot donar la felicitat i l’alegria de viure en comunitat. Ell, Jesús és l’únic que ens pot donar el do de la unitat entre tots els cristians.

Hem de veure amb els ulls de la fe aquest senyal. Hem de ser lliures per entendre que Jesús mai ens fallarà, perquè sempre ens vol donar el millor. Un millor que de vegades no coincideix amb els meus desitjos, però aquí rau la nostra fe, la nostra esperança en que la voluntat de Déu suri sempre per damunt dels meus propis desitjos.

Maria ho té clar: «Feu tot el que ell us digui». Maria ens obre els ulls per mirar a Jesús i obrir-nos a l’experiència de la novetat de Jesús.

I aquest: «Feu tot el que ell us digui», ens impulsa a seguir també nosaltres, a tenir clar que si volem la vida veritable sols podem fer el que ell ens digui. I si toca posar aigua per a ajudar els altres ho hem de fer sense cap problema. I si ens toca traure aigua per al cap de servei, la portem sense cap problema. És el servei de la disponibilitat. I això, és una joia en una comunitat

Jesús es dona ell mateix, i ens dona la possibilitat de donar-nos nosaltres mateixos.

Perquè de l’aigua incolora podem transformar-nos. Acceptant la Paraula de Déu, el Misteri de Déu, la seva humanitat, la seva mort en creu, la seva resurrecció, la seva ascensió a la dreta del pare, podrem començar a estimar i a fer-li cas: a fer el que ell ens diu.

Jesús transforma les persones, com l’aigua en vi, ara ens vol transformar a nosaltres, perquè sapiguem donar gust i paladar a la gent que ens envolta.

I en aquests dies de pregària per la unitat ens vol fer propers els uns dels altres, perquè tots som fills del mateix Pare. Hem rebut diversos dons, cadascú els seus, però tots són obra de l’únic Esperit.

La felicitat que ens proposa Jesús sols pot venir d’ell. Aquest és el senyal que hem de seguir. I si hem experimentat aquesta felicitat no ens la podem guardar, ara ens toca portar-la al món, portar-la en nosaltres mateixos, estimant, fent el que ell ens digui, estimant la unitat dels cristians, estimant els més pobres, els qui pateixen per tants mals que hi ha, els més necessitats de felicitat.

Jesús ens posa el vi a taula, en aquest convit de l’Eucaristia, on ens donarà el seu cos i la seva sang per a la vida eterna.

Que l’Esperit ens faci veure el camí de la unitat entre els cristians perquè puguem el dia de demà presentar-nos units davant de Déu, que és Pare, Fill i Esperit Sant, pels segles dels segles. Amén.

BAPTISME DEL SENYOR (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Is 40,1-5.9-11; Sl 103; Tt 2,11-14;3,4-7; Lc 3,15-16.21-22

Jesús decideix anar al Jordà, com un altre qualsevol, a la fila per fer-se batejar. Era un signe de comunió i de solidaritat. Jesús participa, així, en el moviment popular de conversió. El poble vivia en l’expectació, desitjava canvis profunds, anhelava la manifestació de Déu. El baptisme d’aigua era un signe de purificació i de conversió. Nosaltres hem se ser un poble «apassionat per fer el bé, batejats amb l’Esperit Sant i amb foc».

Totes les èpoques tenen punts semblants. Els qui escoltaven el profeta Joan, les multituds que seguien Jesús, les persones que escolten el silenci i la Paraula dins d’una església, qui cerca compulsivament pàgines d’internet... tots ells, tots nosaltres, no trobem l’acompliment dels nostres anhels en les coses fugisseres d’aquest món. Som invitats, segons la carta de Pau a Titus, a abandonar «els desigs mundans, per viure en aquest món una vida de sobrietat, de justícia i de pietat».

Amb aquestes disposicions ens preparem a escoltar de nou Déu en el silenci de l’exili, segons el Llibre d’Isaïes. Quan tot sembla impossible, i la desesperança ens acompanya, Déu consola i parla amorosament. Així, un nou començament sembla possible quan descobrim qui és Déu: per una part es presentat com un guerrer poderós; per una altra com un pastor vigilant i amatent; un company que té cura dels febles, dels vulnerables, dels qui sofreixen. Segons Sant Pau, «esperem que es compleixi feliçment la nostra esperança. Som consolats per un Déu poderós i tendre. La seva bondat ens salva amb un bany d’aigua regenerador».

Centrem-nos en una idea de l’Evangeli, que pot passar desapercebuda: «Mentre Jesús pregava». El pregar ens fa sentir fills. Qui prega i estima no dubta en posar-se al nivell de la persona estimada. Jesús es posa entre els necessitats de conversió per tal de no humiliar a aquells als quals els és proposada. Jesús es deixa batejar per la seva voluntat d’encarnació, d’apropament als nostres sentiments i problemes, a la nostra realitat i esperances. Jesús facilita el compliment de les exigències apareixent davant dels altres necessitat de complir-les. El reconeixement, sense excuses ni trampes, de la nostra feblesa i tendència al pecat ens fa sentir fills de Déu, semblants al Fill estimat. El cristià es fa adult no quan es creu perfecte, sinó quan reconeix la seva immaduresa i la confessa. El acceptar les nostres faltes i limitacions no ens aparta de Déu, ens el fan més proper. Déu no és un jutge temible, sinó un Pare misericordiós.

El Baptisme no és només un record del passat, sinó un pacte d’amor que ens compromet sempre. «Confiem, germans, perquè s’ha revelat l’amor de Déu, que vol salvar tots els homes».

EPIFANIA DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
Is 60,1-6; Sl 71,1-2.7-8.10-11.12-13 (R.: 11); Ef 3,2-3a.5-6; Mt 2,1-12

Som les anelles d’una cadena de benediccions de Déu. Rebem la benedicció ara amb una estrella. Una estrella que clareja sobre nosaltres cada vegada que obrim la Sagrada Escriptura.

Perquè la Paraula de Déu és l’estrella que ens guia en el camí de la vida monàstica, en el camí de cada cristià.

De fet, més encara, per l’evangeli, tots els pobles, en Jesucrist, tenen part en la mateixa herència, formen un mateix cos i comparteixen la mateixa promesa.

L’estrella s’aixeca per il·luminar a tothom, l’estrella és guia per a cada persona en el seu camí de la vida. La Paraula de Déu va guiant-nos en el nostre dia a dia.

Avui l’estrella ens guia cap a Bet-Lèhem. I com els mags d’Orient, també son molts els qui es pregunten: On és aquest nen , Jesús, que acaba de néixer?

Perquè en el nostre món son molt els qui no veuen, no senten, no escolten, no entenen que malgrat tanta foscor encara hi ha llum, encara hi ha l’estrella que ens guia, encara hi ha l’evangeli que ens il·lumina el cor i ens fa créixer en llum, en gràcia i en veritat.

Aquest nen, és Jesús, el salvador que avui s’ha manifestat a tots els pobles del món representats en els mags.

Ells l’han reconegut com a sobirà de tots els pobles i nacions, com a sacerdot mitjancer del gènere humà i com a home que ha de morir i ser sepultat per seguir la voluntat de Déu, per la nostra redempció.

Per això li ofereixen: or, encens i mirra.

Nosaltres com a monjos, com a persones de fe: Què és el que li podem oferir?

Segons la Regla de sant Benet: Obediència, estabilitat i viure com a monjos. És a dir conversió, conversió, conversió de costums per a que el nostre itinerari estigui il·luminat per l’estrella de l’evangeli i així puguem arribar a adorar Jesucrist nostre Senyor pels segles dels segles, fins a la vida eterna. Amén.

SOLEMNITAT DE SANTA MARIA MARE DE DÉU

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
Nm 6,22-27; Sl 66,2-3.5.6 i 8 (R.: 2a); Ga 4,4-7; Lc 2,16-21

Som les anelles d’una cadena de benediccions de Déu. Rebem la benedicció de Déu i l’hem de donar. Déu ens beneeix perquè nosaltres beneïm.

Déu ens desitja el bé. Perquè nosaltres desitgem el bé, el bé que ens porta del bo al millor.

Som en aquesta cadena de benedicció del Senyor que s’ha apiadat de nosaltres i ens vol contínuament beneïts.

Però, de vegades no actuem bé, per això ens cal convertir-nos de l’esclavatge del pecat a la gràcia de fill, de fill estimat, de fill de Déu.

Si som fills podrem obrir els ulls de la fe al Misteri de Déu, el Misteri del Nadal de Senyor. Imitem els pastors, perquè també cadascú de nosaltres hem estat cridats per anar cap a Betlem.

Molts de nosaltres tal vegada en les nostres cases hem fet un Pessebre per recordar el naixement de Jesús. Però, no ens hem d’acontentar amb la bellesa que hem pogut crear en aquesta representació. Més bé, ens cal aprofundir en els personatges dels pastors, cridats a anar cap a Betlem a contemplar tot el Misteri de Déu fet home. Déu que ha vingut a la nostra existència humana per a que el reconeguem i el seguim.

Ara és en una menjadora, entre la contemplació de la seva mare Maria i el pensament de Josep. Ells no podien fer altra cosa que meravellar-se’n. Maria conservava aquests records en el seu cor i els meditava.

Nosaltres també hem de conservar tot el Misteri de Déu i meditar-lo. Maria, la Mare de Déu sempre ens serà un exemple per a cadascú de nosaltres.

I com una anella de la cadena de benediccions que som, com a monjos, com a cristians compromesos, la nostra tasca en aquest any jubilar serà viure el Misteri de Déu fet home, conservar-lo en el nostre cor i meditar-lo des del cor. Més encara, com els pastors hem de glorificar a Déu i lloar-lo des del cor, en el cor d’aquest monestir cada dia d’aquest any Sant que se’ns presenta com un regal.

Regal del temps que el tenim gràcies a Jesús, el qui ens salva, el Fill de Déu, Emmanuel. Que ell ens doni la seva pau a la terra, a les nostres famílies i a les nostres comunitats. I en aquest any del Senyor 2025:

Que la gràcia del Jubileu revifi en nosaltres, Pelegrins d’Esperança, l’anhel pels béns eterns i vessi sobre tot el món la joia i la pau del nostre Redemptor. Amén.