SOLEMNITAT DE LA PENTECOSTA

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
Fets 2,1-11; Sl 103,1ab i 24ac.29bc-30.31 i 34 (R.: 30); Rm 8,8-17; Jo 14,15-16.23b-26

En aquest any jubilar, més que mai, hem de posar l’accent de la nostra vida en l’esperança. Perquè és l’esperança cristiana la que ens mou a viure amb alegria, amb l’alegria d’esdevenir temples de l’Esperit Sant.

Per això, la diada de la Pentecosta, la diada en que celebrem que tots junts quedaren plens de l’Esperit Sant i començaren a viure, a expressar-se, a proclamar les grandeses de Déu; ara ens convoca també a nosaltres a viure junts, a pregar i a lloar, perquè l’Esperit Sant ens congregui en la veritat i ens defensi de qualsevol mal.

Així, amb força de l’Esperit podrem anar pel món fent la voluntat de Déu. La capacitat adquirida per l’Esperit ens deixarà fer i ens permetrà obrir-nos a la voluntat de Déu, des de l’esperança.

«Les manifestacions de l’Esperit distribuïdes a cadascú són en bé de tots». Cadascú de nosaltres hem rebut diversos dons, però l’Esperit que ens els ha distribuït és un de sol. Cadascú tenim una tasca en la nostra vida, s’espera que la puguem realitzar el millor possible.

En el nostre servei comunitari cada cosa que fem, cada servei, a qui servim sempre és el Senyor. Per això, podem viure amb esperança, perquè el qui és al darrera de tot el nostre servei sempre és el Senyor.

Hem estat batejats en un sol Esperit per formar un sol cos, i a tots ens ha estat donat com a beguda el mateix Esperit. I així, hem rebut un esperit que ens ha fet fills i ens fa cridar: «Abbà, Pare!». I si som fills de Déu, també som hereus.

Quina esperança més gran!

Què més podem esperar de la nostra existència?

Si vivim amb Crist, si morim amb Crist, som hereus amb Crist, si sofrim amb ell també arribarem a ser glorificats amb ell.

Què n’és de gran la nostra esperança!

No, nosaltres si som conscients, no podem romandre amb les portes tancades. Jesús ens obre les portes del cor, ens obre l’esperança futura i ens dona la pau a cadascú de nosaltres perquè esdevinguem testimonis de l’amor de Déu, de l’esperança futura de la glòria.

Jesús ens envia el do de l’Esperit Sant. De part nostra està la voluntat d’obrir el cor, de viure la fe, de ser testimonis de Crist ressuscitat, de ser pelegrins d’Esperança a través de l’Esperit Sant, i així per mig nostre la misericòrdia i l’amor de Déu arribarà d’un cap a l’altre de la terra.

«Quan envieu el vostre alè, Senyor, renoveu la vida sobre la terra». Amén.

DIUMENGE VII DE PASQUA: ASCENSIÓ DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
Fets 1,1-11; Sl 46,2-3.6-7.8-9 (R.: 6); He 9,24-28;10,19-23; Lc 24,46-53

Esperança

En aquest any jubilar, més que mai hem de posar l’accent de la nostra vida en l’esperança. És l’esperança cristiana la que ens mou a viure amb l’alegria de la Pasqua.

El nostre Salvador, el nostre redemptor, Jesús és el Fill de Déu que s’ha encarnat en la nostra humanitat, ha sofert la seva Passió, ha mort i ha ressuscitat per nosaltres, per cadascú de nosaltres.

Perquè Crist va ser ofert una sola vegada com a víctima per abolir el pecat. Crist va prendre damunt seu els pecats de tots nosaltres.
Nosaltres ara estem vivint en esperança la seva vinguda, el seu retorn gloriós, per anar amb ell a la casa del Pare.

Elevació

L’ascensió de Crist també és la nostra elevació, perquè on va el cap el cos que és l’Església, també ha d’arribar-hi. Per tant la nostra elevació cap a Déu va atansant-se en la mesura que hi posem més voluntat per seguir els passos que Jesús ens ha marcat en aquesta terra, en aquesta comunitat monàstica, en el meu treball, en la meva família, entre els meus companys i amics. Jesús ens ha assenyalat el camí i la meta és el cel nou.

Ell ha anat a preparar-nos estada, mentrestant ens envia el do que el Pare ha promès.

Promesa

El do promès és l’Esperit Sant, el Defensor, que ens donarà la força que ens farà esdevenir lliures de qualsevol por, ens farà viure lliures, com a fills de Déu i ens farà ser testimonis del mateix Jesucrist fins als límits de la terra.

Jesús s’enlairà davant dels seus deixebles, però com ells tampoc ens podem quedar mirant al cel, perquè hem de mirar a la terra per veure per on van les petjades que ens han estat marcades per a que cadascú les puguem seguir amb alegria pasqual.

Avui ens veiem omplerts de joia perquè la seva ascensió al cel, ens ha obert les portes del cel a nosaltres.

L’esperança cristiana ens empeny a la felicitat. Perquè també en aquest món sofrim, però l’esperança ens mostra l’espurna de la joia en la glòria de Déu.

Jesús ens ensenya com en de viure en comunitat, com hem de viure eclesialment, en la parròquia, en la nostra vida monàstica. Perquè és en la comunitat com podem rebre els dons que vivim en l’esperança, els dons de l’Esperit, el nostre Defensor fins que torni.

La comunitat està formada per persones diferents però amb la pregària tots units per un mateix Senyor. I és Jesús qui prega amb nosaltres en la litúrgia al Pare en acció de gràcies. I la nostra pregària toca l’esperança de tota la humanitat.

Quin compromís més fort! La meva pregària somou les necessitats de tot el món. Ens som conscients?

La promesa de l’Esperit Sant ens ajudarà a viure esperançats i encoratjats en la nostra elevació futura, cap a la glòria, amb el Pare i el Fill i l’Esperit Sant, pels segles dels segles. Amén.

DIUMENGE VI DE PASQUA (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
Fets 15,1-2.22-29; Sl 66,2-3.5.6 i 8 (R.: 4); Ap 21,10-14.22-23; Jo 14,23-29

Estimar

L’Esperit Sant

La pau

En el secret del darrer sopar, en el llarg discurs del Quart Evangeli, ens trobem Jesús rodejat dels deixebles que pregunten, que volen saber més, que s’interroguen tot el que Jesús ha anat fent pels camins fins arribar en aquest moment que va acomiadant-se d’ells.

La perícopa d’avui sisè diumenge del temps Pasqual ens dona a nosaltres tres aspectes que hem de tenir molt en compte.

El primer punt és l’amor. «Qui m’estima farà cas del que jo dic; el meu Pare l’estimarà i vindrem a viure amb ell».

Estimem? Estimem Jesús? Fem cas del que ell ens diu?

És la pregunta que ens hem de fer avui. Hem d’esbrinar com tenim el cor per estimar, per donar el nostre amor a Déu i al proïsme. Ja que donant-nos als altres estem oferint-nos a Déu. Estem fent cas de Jesús, que ha donat la vida per tots nosaltres.

Si estimem lliurement, si ens donem amb tota llibertat, mai no estarem sols, perquè el Pare i el Fill vindran a fer estada en nosaltres. És a dir serem plens de l’Esperit de Déu i això ens donarà una força que ens transformarà en testimonis de Crist ressuscitat.

Ens convé i molt estimar, no perdre mai el desig d’estimar i fer cas del que vol Jesús de la nostra vida.

Però, per si estem molt perduts, miren un segon punt de reflexió per avui. Encara tenim el Defensor, l’Esperit Sant que el Pare enviarà en nom meu, ens diu Jesús. I ens farà recordar i entendre tot el que ens ha anat dient. Perquè Jesús continua cada dia dient-nos moltes coses, per això hem de viure atents a la seva Paraula, per això ens és fonamental la lectura divina. Perquè mentre nosaltres llegim l’Esperit de la Veritat ens anirà ensenyant la voluntat del Pare.

Però, mai en la nostra vida en podem oblidar de buscar aquest tercer aspecte de l’Evangeli d’avui, la pau. La pau que ens dona Jesús, la pau plena que ens ofereix cada dia si volem seguir-lo, si volem fer la seva voluntat. Una pau mai estèril, sinó fecunda, una pau fonamentada en l’amor que Déu ens dona i que ens fa a nosaltres mateixos testimonis de la seva fecunditat. Aquesta pau que Déu ens transmet per Jesús ens és aliment d’esperança, d’esperança que Jesús va al Pare per preparar-nos un lloc amb ell al cel.

Per això la nostra vida cristiana ha d’estar marcada per l’amor a Déu i al proïsme, per la recepció de l’Esperit Sant i per la senzillesa de viure amb pau, amb la pau que Jesús ens ha donat i que nosaltres l’hem d’oferir als altres.

Així, podrem donar glòria la Pare, al Fill i a l’Esperit Sant, Déu pels segles dels segles. Amén.

SANT MATIES, APÒSTOL

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Ac 1,15-17.20-26; Sl 112; Jn 15,9-17

Estimats germans i germanes,

Tots volem ser feliços. No és tracta d’una il·lusió inconsistent, sinó d’un desig natural que Déu imprimeix dins del nostre cor perquè, desprès de cercar segurament per camins enganyosos, finalment trobem el goig i la pau només en el Senyor, que ens atreu vers Ell. Ens parla en els Evangelis perquè tinguem «una alegria ben plena». A continuació Jesús ens diu que «ningú no té un amor més gran que el qui dona la vida». Juguem amb paraules semblants, amb sinònims, que van completant el ric sentit de l’amor veritable. De l’apòstol sant Maties sabem molt poc, només el que ens diu el relat dels Fets dels Apòstols. Però és suficient per tenir l’alegria de recordar-lo avui. L’oració col·lecta ens posa l’accent en lo principal: «va tenir la sort de gaudir del amor de Déu». La santedat és una història de amor que es va teixint en la fidelitat, mantenint-se en aquest amor, observant els manaments, acollint la missió que se’ns ha assignat, i donant fruit. Qui estima com Jesús, accepta el repte més radical, que és contemplar Déu amb confiança de fill; i mirar el rostre de l’altre amb compassió, misericòrdia, tendresa, perdó i acceptació.

Si la paraula “santedat” la veiem com un ideal difícil, propi per a persones excepcionals... podem pensar en la paraula “bondat”, més accessible per a nosaltres. Se’ns presenta una altra paraula: “caritat”. La Constitució Dogmàtica Lumen Gentium afirma que «perquè la caritat, com bona llavor creixi i doni fruits, cada fidel ha d’escoltar de bon grat la Paraula de Déu, complir d’obra la seva voluntat amb l’ajut de la gràcia divina, participar en els Sagraments, sobretot en l’Eucaristia, dedicar-se amb constància a l’oració, a l’abnegació pròpia, al servei actiu dels germans, i a l’exercici de totes les virtuts» (42).

La vida dels sants ens impulsa a una unió més gran amb el Senyor, font de la alegria, de la pau i de la felicitat. El progrés espiritual tendeix a la unió sempre més íntima amb el Crist. No hi ha santedat sense renúncia i combat espiritual. El camí de tot ésser humà passa també per la creu, que acaba alliberant-nos de nosaltres mateixos per unir-nos amb el Crist, font del perdó i de la nova vida, de la conversió i de la salvació. Així, del nostre sant coneixem poc, però podem intuir molt. Lo més important és que Sant Maties va perseverar en l’amor. La capacitat d’acceptació, de superació i de tornar a començar només pot venir de la pregària. Contra el pessimisme i la peresa, «el combat de la pregària és el de l’amor humil, confiat i perseverant» (Catecisme de l’Església Catòlica, 2742). La Litúrgia de Pasqua és una repetició alegre i constant dels “Al·leluies” que, cantades en aquest temple, tenen la força de la bellesa i del convenciment. Per acabar, recordem el cant de comunió: «El meu manament és que us estimeu els uns als altres, diu el Senyor, al·leluia».

DIUMENGE III DE PASQUA (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
Fets 5,27b-32.40b-41; Sl 29,2 i 4.5-6.11 i 12a i 13b (R.: 2a); Ap 5,11-14; Jo 21,1-19

Què escoltem? Què obeïm? Què estimem?

La primera paraula de la Regla de sant Benet ens diu: Escolta. Però, què hem d’escoltar? Les prescripcions del mestre.

És el nostre programa de vida: escoltar. Podem sentir moltes coses, moltes informacions, estar a la ultima en noticies; però el que ens cal sempre és saber escoltar. Sí, el cristià ha de saber escoltar la Paraula de Déu.

El cristià ha de saber escoltar el sofriment del món. El cristià ha de tenir les orelles del cor ben atentes a tot el que se’ns presenta al davant i saber discernir-ho tot des de la fe en Déu.

L’escolta ens atansarà a obeir. Perquè si escoltem la Paraula de Déu, vol dir que aquesta Paraula va prenent presència en el nostre cor, i això ens portarà a saber obeir les prescripcions que hem escoltat.

Els apòstols comparegueren davant el sanedrí. No podien ensenyar res més en el nom de Jesús. Però ells no podien deixar d’anunciar el que havien experimentat.

Obeir Déu és primer que obeir els homes. Estaven plens de l’experiència del ressuscitat, del Salvador i de l’Esperit Sant. S’estimaven més ser maltractats pel nom de Jesús, que obeir les prescripcions del sanedrí.

I nosaltres?

A qui escoltem? A qui obeïm? A qui estimem?

Set deixebles vora el llac de Tiberíades. Sembla que encara no han escoltat prou a Jesús. Els deixebles, però, ja estant agrupats al voltant de Simó Pere. De fet és interessant que Pere els digué: «Me’n vaig a pescar». I els altres també el segueixen. És l’Església en comunió.

Però, tota la nit i no pescaren res. Nit ben fosca sense cap fruit. Com una animà en la nit més fosca.

Clarejava el dia i tot canvia amb la presència del ressuscitat. És Jesús amb la seva presència que ho transforma tot.

Però, els deixebles l’escolten, l’obeeixen i tiren les xarxes a la dreta de la barca i ja no la podien treure de tant de peix com hi havia.

Una nit buida, un dia ple, gràcies a saber escoltar la veu del mestre, a saber obeir de seguida.

La diada d’avui ens convida a escoltar, a obeir Jesús ressuscitat i més encara.

Jesús diu a Simó Pere: «Simó, fill de Joan, ¿m’estimes més que aquests?». Jesús també ens pregunta si l’estimem. També Jesús ho sap tot i sap si l’estimem o no, si l’escoltem o no, si l’obeïm o no.

Estimem el ressuscitat, deixem-nos estimar per ell, i així també nosaltres estimem els altres, escoltem-los en les seves necessitats i per amor a Déu obeïm-los quan calgui. Això és, posar-nos al servei dels altres.

Tot sigui per a lloança de l’Anyell degollat, Jesús que és digne de rebre tot poder, riquesa, saviesa, força, honor i glòria, amb el Pare i l’Esperit Sant, pels segles dels segles. Amén. Al·leluia.

SANT JORDI, MÀRTIR, PATRÓ DE CATALUNYA, SOLEMNITAT TRASLLADADA

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Ap 12,10-12a; Sl 33; 1Jn 5,1-5; Jn 15,1-8

Estimats germans i germanes,

La contemplació de la bellesa sòbria, harmoniosa i elegant de la Capella de Sant Jordi al monestir de Poblet és una ocasió magnífica per a la reflexió serena o per a deixar anar la imaginació. La iconografia ens presenta Sant Jordi com un cavaller que venç en la lluita. Lluita per salvar la seva princesa del perill del drac que la ataca. Veiem el nostre sant amb escut i espasa. El silenci dins de la capella orienta el nostre pensament.

Contra qui o que hem de lluitar? Contra el mal que viu, també dins del nostre cor. Amb les armes de les virtuts i la cuirassa de la pregària. Un monjo ha escrit que el monestir és el nostre camp de batalla continuada per als qui vivim dintre. Hi vivim esforçant-nos per ser homes bons, cristians virtuosos, sants monjos, o almenys ho intentem. No sempre lluitant “en contra de” sinó “en pro de”. La nostra espasa no és per a matar sinó per donar vida. El nostre instrument de lluita ha de ser l’amor, la generositat, una vida consagrada als ideals nobles de l’Evangeli.

El Llibre de l’Apocalipsi descriu als sants com a vencedors. Són vencedors amb el seu amor, la seva capacitat de perdonar, pels seus desitjos de reconciliació, amb la humilitat que no vol recompenses ni honors, que troben sentit a la resposta més simple però més profunda: «estimo perquè sí, estimo per estimar». Els qui es senten estimats per un mateix Pare, podran encontrar en Aquell que els estima la força per reconèixer-se germans, germans units per lluitar contra tots els dracs que ens amenacen. Com aconseguir-ho, això? L’Evangeli d’avui ens dóna la resposta. Si l’home se sent estimat per Déu, és capaç d’estimar. Que Ell sigui «protector de la nostra feblesa», segons l’oració col·lecta. Qui està unit a Jesús com les sarments al cep, dóna fruit. Sense Ell no podem fer res. Empeltats a la vida de Crist, vivim una vida fecunda i transformadora, viscuda amb fe i creadora d’esperança perquè provenen de l’amor. «La nostra fe és la victòria». La fe ens fa comprendre que si compartim els sofriments de Crist, també per Ell ens arriba la abundància del seu consol.

La nostra princesa és Maria, la nostra Mare. Ella ens allibera del drac persistent, sempre a punt per atacar. Ens defensa ella a nosaltres: quan la contemplem amb amor de fills, rebem el valor per superar les proves. Maria és el nostre model a seguir perquè afronta el camí de la seva vida amb realisme i humanitat. Resumint molt, penso que ella ens ensenya tres paraules que ens ajuden a córrer pel camí dels Manaments amb el cor eixamplat per l’amor: escoltar, decidir i actuar. Abans de sortir de la Capella de Sant Jordi, podem recordar el salm:

«Tasteu i veureu que n’és de bo el Senyor, feliç l’home que s’hi refugia».

MISSA CONVENTUAL EN SUFRAGI PEL PAPA FRANCESC

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
Fets 4,32-37; Sl 92,1ab.1c-2.5 (R.: 1a); Jo 3,7b-15
 
La multitud dels creients tenia un sol cor i una sola ànima. I així, anava formant-se la comunitat cristiana. Tot estava disposat per al bé de tots. El testimoni que els apòstols donaven de la resurrecció de Jesucrist, el confirmaven amb el poder que tenien d’obrar grans miracles.

I així, anava creixen el nombre de cristians. Perquè el testimoni fa molt, el testimoni fa tot. Un bon exemple de comunitat fa testimoni de l’amor de Déu.

El testimoni que ens ha deixat el Papa Francesc, el testimoni d’amor, el testimoni de fe, d’esperança ens ha portat ha reconèixer la gràcia d’un home de Déu.

Jesús ens diu avui a l’evangeli: «Heu de néixer de nou». Sí, hem de néixer de l’Esperit, de l’Esperit que ens omple del do de Déu. Hem estat empeltats en la vida monàstica per néixer de nou a la vida de l’esperit per creure en Jesucrist que enlairat en la creu ens ha obert la porta de la vida eterna.

Podem caure en el nostre camí cap a la vida eterna, podem perdre’ns en el nostre camí de la vida monàstica, però com deia el Papa Francesc, encara que ens equivoquem tantes vegades no hem de perdre l’esperança i si caiem hem d’aixecar-nos. No estem sols, Jesús sempre ens espera.

Per això la nostra mirada ha d’anar mirant cap al davant, cap al Crist que des de la Creu ens ha donat la vida, que amb la resurrecció ens ha donat la joia de viure. I encara ens ha deixat el seu memorial amb l’Eucaristia.

Ara preguem, en aquest memorial de l’Eucaristia pel Papa Francesc, perquè el Senyor Déu de tota bondat li concedeixi la pau i la vida eterna, la vida que també nosaltres desitgem quan sigui la nostra hora, mentrestant hem de viure la nostra fe, la nostra caritat vers els altres, la nostra donació amb molta esperança.

DILLUNS DINS L’OCTAVA DE PASQUA

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Fets 2,14.22b-33; Sl 15,1-2 i 5.7-8.9-10.11 (R.: 1); Mt 28,8-15

Estimats germans,

Cada pàgina de l’Evangeli inspira reflexions sempre diferents. Avancem en el nostre camí i tot passa i canvia. Caminant al costat de Jesús escoltem i meditem. El drama que els seus deixebles van viure pot ser un mirall de les nostres situacions. Havien cregut en Jesús, esperaven la salvació d’Ell, però no entenien el per què del que ha passat i ara se senten decebuts i perduts: tot se’n va a terra. Acompanyats per Jesús, veiem persones abatudes pels camins de la vida, que necessiten ajut i consol. Trobem situacions desconcertants i incomprensibles. Pels camins i carrers solitaris Crist ens cerca. Ell és Paraula de vida i silenci respectuós, Pa partit i compartit. Penjat a la nostra creu per amor, el seu silenci ens interpel·la, ens invita a un canvi de comportament.

Acabem d’escoltar que les dones se li acostaren a Jesús, se li abraçaren als peus i l’adoraren. Anunciaren al Crist ressuscitat, que significa per a nosaltres la alegria de la trobada amb Ell i el desig de ser-li fidel. Queda un sepulcre buit on hem de llençar les nostres pors i el que ens impedeix anar sempre endavant amb el cor eixamplat per l’amor. Cal avançar pel camí que condueix a la claror de la Llum del Senyor.

Segons el Papa Francesc, quan l’home toca fons en la seva experiència de fracàs i d’incapacitat, quan s’allibera de la il·lusió de ser millor, de ser més capaç i útil... Déu li dóna la mà per a transformar la seva nit en albada, la seva aflicció en alegria, el seu camí de fugida en retorn. Després de reconèixer el Senyor, les dones tornen plenes d’alegria i confiança i en donen testimoni, compartint el que han vist i sentit. El Ressuscitat ens treu de la tomba de la incredulitat i la aflicció. El Papa Benet diu que la trobada amb el Ressuscitat fa fecunda la nostra esterilitat. Recordem el relat d’avui: El Mestre ha mort i pensen que és inútil esperar res. Volem allunyar-nos de l’experiència dolorosa del Crucificat. Però Jesús transforma la nostra desesperança, ens ajuda a descobrir la saviesa amagada al cor, on Ell resideix esperant ser descobert. No tinguem por a escoltar-lo i fer-li cas, encara que les seves exigències semblen lluny de les nostres possibilitats. «Senyor, ningú com Vós no ens fa feliç».

Jesús ens ensenya el camí que duu a la vida. Tots sabem prou que la seva Paraula dóna sentit al que abans ens semblava incomprensible i ens allibera dels llaços de la ignorància, de la por i de la mediocritat. Retrobem Jesús quan parteix el Pa del seu Amor. La fe es fa madura i s’enforteix amb el coneixement. Descobrim Jesús quan l’escoltem, canviem quan ens fiem d’Ell, quan la confiança ens fa abandonar-nos a les seves mans. El coneixement ens porta a l’amor. L’Eucaristia és el Sagrament de l’amor. El temps de la pregària és el moment en que la Paraula entra al fons del nostre cor. Hi va consumint els nostres egoismes i temors, deixant el ciri pasqual encès, la flama de la alegria i de la pau. La Seqüència de Pasqua acaba dient: «Jesús ressuscitat,... tingueu-nos pietat».

DIUMENGE PASQUA: MISSA DEL DIA

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
Ac 10,14.37-43; Sl 117,1-2.16-17.22-23; Col 3,1-4; Jn 20,1-9

Què m’aporta a la meva vida la fe en la resurrecció?

M’aporta esperança, molta esperança, davant de tant de sofriment que hi ha en el món. Perquè hi ha moltes persones que sofreixen. Hi ha moltes vides estroncades, moltes vides desgraciades. No, la mort no pot tenir la darrera paraula.

Crist el nostre anyell pasqual, ha estat immolat, per alliberar-nos de tots els mals, per donar-nos la vida eterna.

Nosaltres hem de viure la joia pasqual, netejant-nos ben bé del llevat que érem abans, el llevat que ens impedeix viure la joia del ressuscitat, per viure amb sinceritat i veritat.

Déu ens ha escollit a nosaltres perquè el seguim, encara que no hem menjat ni hem begut amb Jesús ressuscitat en persona, nosaltres som hereus dels deixebles que van poder veure’l ressuscitat. Som hereus del seu testimoni.

Som portadors del testimoni d’aquell matí del diumenge, d’aquella tomba buida. Som hereus d’aquells ulls de Maria Magdalena, d’aquells ulls de Joan i d’aquells ulls de Pere, d’aquells ulls que ho van veure.

Som cristians, som deixebles, som monjos, que encara que no hem tingut cap experiència mística creiem que Déu ha reconciliat tot el món amb la mort i la resurrecció del seu Fill, nostre Senyor Jesucrist.

Per això, la fe en la resurrecció ens dona ales, ens omple d’alè de vida, de vida espiritual que ens fa viure lliures. Lliures de qualsevol esclavatge que ens oprimeix i no ens permet ésser nosaltres mateixos.

Als deixebles els va costar entendre que, segons les Escriptures, Jesús havia de ressuscitat d’entre els morts, fins que ho van veure i van creure.

Nosaltres hem d’obrir ben oberts els ulls del cor, els ulls de la fe, per adonar-nos de tot el bé, el bo i millor que hem rebut de part de Déu. Jesús amb la seva resurrecció ens ha reconciliat i ens ha obert les portes de l’eternitat, amb el do de la vida, amb el do de la vida eterna.

Per això, agraïts lloem i glorifiquem Déu que és Pare, Fill i Esperit Sant. Al·leluia, al·leluia!

DIUMENGE DE PASQUA: VETLLA PASQUAL EN LA NIT SANTA (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
Gn 1,1-2,2; Gn 22,1-13.15-18; Ex 14,15-15,1a; Is 54,5-14; Is 55,1-11; Ba 3,9-15.32-4,4; Ez 36,16-17a.18-28; Rm 6,3-11; Lc 24,1-12

La nit s’ha trencat, la llum s’ha fet present. Perquè la vida ha ressuscitat. Jesús de Natzaret, que ha estat victorejat: Crucifiqueu-lo, crucifiqueu-lo, ara ha ressuscitat.

D’ara en endavant la mort ja no tindrà cap poder sobre el seguidor del Crist.

Ets seguidor del Crist?

Viu amb esperança la teva vida, encara que amb tots els problemes i mals de caps que mai en manquen, viu-ho tot amb esperança. Crist ha ressuscitat i ja no mor més. Encara que nosaltres hem de morir, la mort ja no té la darrera paraula, perquè la fe en la resurrecció ens dona la vida per sempre.

Hem estat creats per lloar, som monjos per lloar, la boca s’ha d’obrir per cantar l’al·leluia. Avui és diumenge, el dia del Senyor, el dia que molt de matí les dones anaren al sepulcre amb les especies aromàtiques que havien preparat.

Però, no calen especies aromàtiques perquè el Senyor no hi és. La pedra havia estat apartada del sepulcre. Les dones esglaiades, els vestits resplendents del homes que els digueren: «Per què busqueu entre els morts aquell que viu?»

No, no podem buscar entre els morts aquell que viu. Ha ressuscitat.

Les dones se’n tornaren del sepulcre i anunciaren tot als onze i a tots els altres. Quimera els semblava als apòstols i no se les cregueren.

La incredulitat roman en els apòstols, la incredulitat pot romandre en els nostres cors.

Pere se’n va al sepulcre, vol veure si és cert el que diuen les dones. Ho veu però encara es queda perplex. No hi és el cos del Mestre i Senyor, no hi és. Què ha passat? Però, no busques més, no hi és, ha ressuscitat el teu Mestre i Senyor. La mort no ha pogut retenir-lo per més temps.

Perquè ell és el camí, la veritat i la vida. És la vida i la mort no pot avenir-se amb la vida, com la foscor d’aquesta nit ha estat anul·lada amb la llum del Ciri Pasqual: La llum de Crist.

Què m’aporta a la meva vida la fe en la resurrecció?

DIVENDRES SANT: CELEBRACIÓ DE LA PASSIÓ DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
Is 52,13-53,12; Sl 30,2 i 6.12-13.15-16.17 i 25 (R.: Lc 23,46); He 4,14-16;5,7-9; Jo 18,1-19,42

Silenci, «tot s’ha complert». El just, amb les penes que ha sofert, ha fet justos els altres, després de prendre damunt seu les culpes d’ells; de fet prenia damunt seu el pecat de tots, el pecat teu i meu.

Així, Jesús, el Fill de Déu, un cop consagrat gran sacerdot s’ha convertit en font inesgotable de salvació per a tots, per a cadascú dels qui el seguim.

Però, nosaltres el seguim?

Judes la traït, Pere la negat, els altres han fugit, els grans sacerdots i la guàrdia del temple cridaven: «Crucifiqueu-lo, crucifiqueu-lo». Pilat els l’entregà.

Jesús ha begut el calze que el Pare li ha donat. Portant la creu al Gòlgota, ha pujat on s’ha abaixat fins a la mort. Ha estat crucificat entre dos més, per ser comptat entre els malfactors. Però, Pilat ha assenyalat qui és el rei dels jueus: Jesús de Natzaret. Els soldats es reparteixen els seus vestits i es juguen als daus la seva roba.

I a la creu enlairada entre cel i terra Jesús ens regala la seva mare. Mare, aquí tens el teu fill. Fill, aquí tens la teva mare. Així, nosaltres tenim una mare, Maria, mare nostra, mare de l’Església. L’Església que amb els seus sagraments sorgits del costat de Crist, sang i aigua, baptisme i eucaristia, afaiçonen la nostra vida eclesial.

L’Església és la nova arca de l’Aliança, on hi cabem tots, per iniciar així, la travessia fins a la vida eterna. El far és la creu, on germina la vida, des del silenci, tot s’acompleix.

L’últim alè expira, el Fill ha lliurat la vida per nosaltres pecadors, perquè amb la seva ofrena ens dona vida per sempre. Amb la seva mort ens ha estat donat el pas per a la vida eterna.

Silenci, foscor, tenebra i llum, ha estat tret de la creu el cos de Jesús, l’amortallaren amb un llençol de lli i les especies aromàtiques. Hi havia un sepulcre nou i posaren a Jesús.

Silenci, ha estat sepultat la vida, la font de la vida eterna, ara descasa en pau.

Silenci, silenci, no, no som nosaltres els qui l’hem de despertar, nosaltres no, és Déu Pare, qui el ressuscitarà.

Esperem, vivim amb esperança, siguem testimonis d’esperança. Perquè l’amor, la caritat d’ahir, de Jesús amb els deixebles, l’esperança en la vida eterna, ens portarà demà a viure la fe, la fe Pasqual de Crist entre nosaltres, fins a la fi del món.

DIJOUS SANT: MISSA DE LA CENA DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
Ex 12,1-8.11-14; Sl 115,12-13.15-16.17-18 (R.: 1C 10,16); 1C 11,23-26; Jo 13,1-15

Silenci, intimitat, memorial, per a celebrar la Pasqua, el Pas del Senyor. Les estovalles, els canelobres, la sang antiga marcant les portes, ha passat. Perquè Jesús ha fet nou aquest memorial antic, ha marcat els dintells del nostre cor amb la seva Passió.

L’Eucaristia: «Això, és el meu cos, ofert per vosaltres. Feu això per celebrar el meu memorial». Aquest és el nostre memorial, que Jesús ens ha assenyalat per sempre, fins que torni.

Perquè Jesús demostra als seus deixebles com els estima. Ara arribat l’hora, l’hora que havia d’arribar, l’hora de passar d’aquest món al Pare. I en aquest darrer sopar, es fa el memorial, de la nostra salvació, de l’amor de Déu que s’ha vessat en cadascú de nosaltres.

I si cal un exemple del seu amor, Jesús , conscient que el Pare li havia deixat a les mans totes les coses, conscient que a Déu tornava, s’aixecà de la taula i comença a abaixar-se fins als peus dels deixebles, fins als teus peus per rentar-te’ls, perquè quedis net.

Jesús es fa el teu servent, fa la feina que feien els esclaus: rentar, purificar els peus dels convidats a taula.

Pere, no vol, no vol permetre que Jesús el «Mestre» i «Senyor», ara s’hagi de posar a fer una tasca tan humiliant, com a criat des altres.

Jesús l’atura amb la seva paraula: «Si no et rento, tu no ets dels meus».

Queda clar que hem de deixar-nos purificar per Jesús, hem d’atansar-nos amb fe al sagrament de la reconciliació. Perquè sempre és Jesús qui treu el pecat del món.

Jesús ens deixa l’encàrrec: Si, doncs, jo, que soc el Mestre i el Senyor, us he rentat els peus, també vosaltres us ho heu de fer els uns als altres. Us he donat exemple perquè vosaltres ho feu tal com jo us ho he fet.

Entenem el que hem de fer?

DIUMENGE DE RAMS I DE PASSIÓ

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
Is 50,4-7; Sl 21,8-9.17-18a.19-20.23-24 (R.: 2a); Fl 2,6-11; Lc 22,14-23,56

Entra el Senyor Jesús a la porta de Jerusalem. El poble l’aclama ple de joia, l’aclamen com a Messies. Però que prompte els crists canvien de to, canvien d’intencionalitat.

Crits, crists de festa prompte son crists, crists de mort. El salmista canta la tristor de l’ànima: «Déu meu, Déu meu, ¿per què m’heu abandonat?».

I així, ha parat l’esquena als qui l’assotaven i les galtes als qui li arrencaven la barba, no ha amagat la cara davant d’ofenses ni escopinades.

Així, el qui era aclamat amb hosanna a dalt del cel, ara ell mateix que era de condició divina s’ha fet no res, s’ha fet esclau per nosaltres, encara que no ens n’adonem.

Perquè és ell qui ha patit la passió i la mort, per salvar la nostra vida, la vida de cadascú de nosaltres. ¿No hauríem de plantejar-nos, que si hem estat salvats hauríem de viure d’una altra manera?

Jesús s’ha comportat entre els deixebles com el qui serveix, doncs nosaltres, cadascú de nosaltres així ens hauríem de comportar entre els nostres.

Jesús ha vist com Judes el traïa, com Pere el negava, com l’abandonaven tots els seus seguidors. La soledat s’ha fes palesa entre la casa del sanedrí, el palau d’Herodes i el palau del governador Pilat.

Encara que Pilat no li ha trobat res que mereixi pena de mort, el clam del poble ressona per tot arreu; «Crucifiqueu-lo, crucifiqueu-lo».

On és la nostra veu? On és el nostre clam?

El Sant dels Sants ha estat portat al patíbul. I encara seguien els insults al Salvador de món. «Ell, que en salvava d’altres, que se salvi ell mateix, si és el Messies de Déu, l’Elegit».

S’estengué per tota la terra una foscor, una foscor de por, la cortina del temple s’esquinçà, perquè el Fill estimat, Jesús de Natzaret esquinçava la vida per nosaltres a la creu i cridà: «Pare, confio el meu alè a les vostres mans». I expirà.

Per cadascú ha donat la vida, aprenguem a saber donar la vida pels altres com a signe d’agraïment per la misericòrdia que Déu ens ha tingut. Amén.

DIUMENGE IV DE QUARESMA (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Js 5,9a.11-12; Salm 33; 2Co 5,17-21; Lc 15,1-3.11-32

«Pare, he pecat contra el cel i contra tu; ja no mereixo que em diguin fill teu». No tots tenen el valor de tornar a casa del Pare i dir aquestes paraules. Molts van errants per les grans ciutats, víctimes de la marginació, ferits de cos i d’ànima, rebutjats, motiu de riota o de compassió humiliant, i solitaris. Menyspreats segurament també per nosaltres, perquè van mal vestits, o estan borratxos, o parlant sols, i sense cap seguretat econòmica ni afectiva. Estimats germans i germanes: El Pare, en majúscules, espera el retorn dels fills. No pregunta res perquè el seu Amor i delicadesa són més grans que la seva curiositat i dolor. Per a Ell tots continuem essent persones, encara que estiguem marcats per la societat. «Tasteu i veureu que n’és de bo el Senyor».

La paràbola del pare amorós és una bella descripció de Déu, que ens submergeix en el misteri del seu cor. Segurament comprendrà millor l’amor del Pare el fill perdut i reconciliat, que el fill fidel que no sap gaudir de l’amor paternal perquè mai se n’ha vist privat. El germà pecador percep l’abraçada del Pare amb tremolor i llàgrimes. El germà de casa no sap valorar el que ja considera normal. Els creients rebem el missatge de reconciliació que ens ve de Déu; i representem, en el teatre de la vida, cadascun dels papers de la paràbola. Ens podem identificar amb els personatges, perquè tots tres conviuen dins nostre. Com a fills pròdigs, hem d’aixecar-nos i posar-nos en camí de conversió cap a la casa del Pare, vencent la vergonya i el sentiment de fracàs. Com a fills grans hem de saber comprendre la generositat del Pare i voler compartir el seu amor, i perdre els privilegis adquirits. Com a pares, hem de saber acollir una i altra vegada els nostres germans esgarriats. Lo més difícil és perdonar-se a si mateix. La joia de sentir-se perdonat i perdonar, la joia de veure com els altres són perdonats ens fan comprendre per què Déu és ric en misericòrdia.

Déu coneix bé la nostra condició. Som febles, però tenim un cor que pot arribar a estimar molt. L’amor ens salva, perquè encara que no siguem capaços d’estimar com cal, sempre podem sentir-nos estimats. El reencontre amorós, el penediment, la prova d’un amor sense límits, sempre són un motiu d’alegria i d’equilibri psicològic. El Pare ens fa revestir amb la túnica del seu Amor i protecció; amb les sandàlies, que simbolitzen la llibertat de fills per caminar al seu costat; i ens col·loca l’anell de la seva aliança, d’aquest compromís de fidelitat i reciprocitat, que si trenquem ens converteix en éssers desgraciats, abocats a errar com a fills pròdigs sense orientació ni esperança.

La força de l’amor no te en compte el pecat. El món actual té moltes qualitats, i algunes són veritablement excepcionals; però no sap trobar-lo o no té la necessitat d’aquest Déu-Pare, potser perquè no ens sentim fills. Cada persona tenim moltes facetes que cal potenciar. Cal obrir camins que ens facin viure amb plenitud la nostra rica identitat. El camí de la persona vers Déu, el respecte als altres, el món, la cultura, l’art, la contemplació de la creació, la pregària filial... ens permeten entrar millor dins el cor de Déu, que en Jesús ens fa viure “la creació nova”, el “món nou” que comença dins nostre. De quina manera? Quan fem cas a Sant Pau que, en la segona lectura, diu: «Reconcilieu-vos amb Déu». La paràbola escoltada és molt suggeridora. A tots ens pertoca meditar-la i completar-la. Les preguntes les hem de respondre amb la nostra pròpia vida. Ara estem invitats a aquest banquet de l’Eucaristia. El Pare ens hi convida. Celebrem-lo, doncs, com a bons germans. Si no estimem, perdem el temps i la vida. Déu, Pare bo i misericordiós, sempre amb els braços oberts, estima i perdona. El salm expressa molt bé el nostre desig més profund: «He demanat al Senyor que em guiés: Ell m’ha escoltat, res no m’espanta». Aquesta confiança, que expressa el seu amor i la nostra fe, ens fa exclamar entre nosaltres, avui el diumenge “Laetare”: Alegrem-nos i estiguem contents!

ANUNCIACIÓ DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
Is 7,10-14;8,10; Sl 39,7-8a.8b-9.10.11 (R.: 8a i 9a); He 10,4-10; Lc 1,26-38

L’Esperit Sant vindrà sobre teu, i el poder de l’Altíssim et cobrirà amb la seva ombra; per això el fruit sant que naixerà l’anomenaran Fill de Déu.

L’Esperit Sant ens dona la clau de l’eternitat. Maria, la verge tindrà un fill i li posarà Emmanuel, que vol dir Déu-és-amb-nosaltres. Maria accepta la voluntat de Déu i ens obre la porta de l’eternitat.

Maria és la porta de la humanitat sencera que amb la clau de l’Esperit Sant ha estat oberta. El Fill etern de Déu, la Paraula que Déu ha pronunciat s’ha encarnat en el si de la Verge Maria.

És Jesús, el Crist que ens porta la salvació. No, ja no estarem mai més sols, perquè amb la seva vinguda ens ha proporcionat la joia de la nostra redempció.

Els sacrificis antics ja han cessat, a nosaltres ens ha santificat l’ofrena del cos de Jesucrist, feta una vegada per sempre per complir la voluntat de Déu.

La voluntat de Déu és la de salvar-nos. Per això ens ha donat Jesucrist. I Jesucrist ha vingut a fer la voluntat de Déu, voluntat de Déu que el portarà a la mort, al sacrifici del rebuig del seu poble, a la passió, mort en un patíbul, però també amb la joia de la resurrecció.

Jesús amb la seva vida ens ensenya com n’és de cabdal seguir els seus passos en aquesta vida, seguir Jesús perquè també nosaltres som cridats a fer la voluntat de Déu.

Maria accepta la voluntat de Déu. Jesús ha vingut per fer la voluntat de Déu. Nosaltres per què hem vingut?

El salmista respon: «Aquí em teniu: Déu meu, vull fer la vostra voluntat».

SANT JOSEP, ESPÒS DE LA BENAURADA VERGE MARIA

Homilia predicada pel P. Maties Prades
2Sa 7,4-5a.12-14a.16; Sl 88; Rm 4,13.16-18.22; Mt 1,16.18-21.24a

Estimats germans,

Situada entre Nadal i Pasqua, la solemnitat de Sant Josep ens parla del temps, del temps de la Salvació del Senyor. En les abundoses representacions artístiques, Josep té un paper secundari i, alhora, resulta ser una figura present i necessària. La seva presència necessària ens parla de la seva capacitat d’escoltar la Paraula de Déu, l’obertura i noblesa del cor per acceptar-la i creure-hi, i la decisió valenta de posar-la en pràctica. Podríem dir moltes coses del nostre sant però, sobre tot, hauríem de seguir el seu exemple: la seva disponibilitat en la responsabilitat adquirida de tenir cura de Maria i de l’Infant Jesús; assumint les dificultats de forma senzilla, natural i callada; manifestant, potser sense adonar-se’n, que són millors les bones accions que les grans explicacions. Va poder portar l’Infant en braços, contemplar-lo, admirar-lo, conduir-lo, acceptant els designis de la Providència i el paper que li va tocar de viure, amb fe i confiança.

Josep és com un pont que uneix Nadal i Pasqua. Nadal és temps de contemplació de la tendresa de Déu, que ve i es queda amb nosaltres per compartir la nostra vida i fer-la més digna. Pasqua és temps de agraïment a Déu que, en Jesucrist, ofereix la seva Paraula i el seu perdó, la misericòrdia convertida en guarició del cor, i el seu amor en Presència Eucarística. La Sagrada Família va trobar dificultats: el naixement de Jesús en la menjadora d’un estable, la fugida a l’Egipte, la pèrdua del Nen Jesús durant tres dies, la marxa de Jesús de casa, les incomprensions dels familiars i veïns, el misteri de la creu... Però les dificultats ben portades uneixen les persones i consoliden l’amor, fent-nos més responsables i més conscients.

L’Evangeli ens diu que Josep era «un home bo». Per la seva vida deduïm que Josep era també un home de fe. Per la fe també nosaltres podem mantenir la torxa de l’esperança encesa malgrat els huracans de les proves i les repetides caigudes. Cal l’acceptació humil, i també dolorosa, de la condició humana teixida de misèries i grandeses alhora. El món seria millor amb la fe, confiança i generositat de Maria i Josep. El món seria millor acceptant l’amor del Nen Jesús, que vol omplir el nostre cor de pau. Una pau serena, forjada en les contrarietats i fruit del perdó. Una pau profunda que brolla del cor traspassat de Crist a la Creu.

Germans, celebrem Sant Josep recordant a tantes i tantes persones que porten el seu nom, tant aquells que ja contemplen Déu en la companyia dels sants, com els que ens acompanyen en el nostre camí. I tots junts recordem el salm responsorial: «Senyor, cantarem tota la vida els vostres favors... anunciarem la vostra fidelitat».

DIUMENGE I DE QUARESMA (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Dt 26,4-10; Sl 90; Rm 10,8-13; Lc 4, 1-13

Estimats germans i germanes,

Com hem de viure el temps de Quaresma? Comencem un temps que hauria de ser de reflexió, de canvis d’actituds, un temps de retorn a Déu i al proïsme. Anar al desert significa entrar dins nostre per conèixer millor el que vivim i donar-li el valor precís. El primer diumenge de Quaresma sempre llegim les temptacions de Jesús. Ell es va fer en tot semblant als homes, tret del pecat. Jesús va experimentar la temptació en el seu camí cap a la Creu. Nosaltres, a més a més de la temptació, experimentem el que representa haver-hi caigut. El camí de la vida és una lluita constant, sobretot dins de nosaltres mateixos. Amb els ulls i el cor posats en Jesús, podem experimentar la solidaritat seva i les nostres possibilitats, el nostre penediment i el seu perdó, la nostra feblesa i el seu ajut. Així, finalment, ens adonem que, amb l’ajut de Déu, les temptacions vençudes són el camí de autèntica pau interior, de coneixement i de plenitud humana, segons l’oració col·lecta.

En el relat de l’Evangeli d’avui, Jesús cita tres frases de l’Antic Testament que poden ensenyar-nos a lluitar contra les nostres temptacions:

Primerament, «l’home no viu només de pa». Tendim a buscar el camí fàcil, egoista, materialista, oblidant l’estil de vida que ensenya Jesús. Cal lluitar contra les visions de la vida que ens fan ser esclaus només del diner, del posseir i del consum. No només de pa viu l’home, ni només del treball, ni del diner no necessari. La persona vol estimar i ser estimada. El nostre cos necessita l’aliment, hi ha moltes altres despeses, però el nostre esperit necessita omplir els nostres anhels de transcendència. Per tant, necessitem dies especials per carregar les piles i seguir funcionant, oberts a les sorpreses, sabent que som estimats i salvats.

La segona frase és molt significativa: «Adora el Senyor, el teu Déu, dóna culte a Ell tot sol». Vigilem perquè podem formar els nostres déus, falsos ídols i a més molt exigents. El més perillós és el déu "jo" que vol crear una realitat feta a mida. La societat presenta el perfil de la persona triomfadora, que aconsegueix diner, independència, influència i poder. Això dóna satisfaccions, però no la felicitat. Hem de fonamentar la nostra vida en els valors espirituals. Si no ho aconseguim, solem buscar compensacions que sols ens conduiran a sentir-nos frustrats, insatisfets i a desconfiar dels altres. Necessitem escoltar el Senyor, que està vora nostre en els perills, perquè els nostres peus no ensopeguin, segons el salm responsorial. En dies de recés, on experimentem un retorn a Déu, una nova Llum il·lumina el camí. La Llum de Crist.

Finalment, «no temptis el Senyor, el teu Déu». És a dir: no busquis a Déu per a interessos personals, per servir-te d’Ell a favor teu i en contra de les altres persones. Si les nostres pregàries personals són mogudes per interessos egoistes, són autèntiques temptacions perquè només cerquem el nostre bé.

A la nostra vida ens trobem amb moltes temptacions, que no es retiren mai del tot sinó que sempre busquen noves oportunitats. Ho sabem prou. El temps de Quaresma és un temps de reflexió. Els cotxes també necessiten revisions de tant en tant. La vida de tota persona en aquest món és una prova; de la prova en neix la lluita per posar les coses al seu lloc, per refermar les conviccions fonamentals i relativitzar allò que és secundari. Ajudem-nos mútuament pregant, treballant, escoltant i estimant perquè junts compartim la Paraula de Déu i el Pa de l’Eucaristia, que són l’única ajuda per tal de vèncer les temptacions. L’oració final d’aquesta Eucaristia ens dirà que rebre la Comunió “alimenta la fe, promou l’esperança i enforteix la caritat”.

DIMECRES DE CENDRA

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
Jl 2,12-18; Sl 50,3-4.5-6a.12-13.14 i 17 (R.: cf. 3a); 2C 5,20-6,2; Mt 6,1-6.16-18

Pols, som pols i a la pols tornarem. Però mentrestant tenim avui la gran oportunitat que ens ofereix l’Església, aquest temps favorable per a la nostra conversió, per a la nostra salvació, per a la nostra resurrecció.

Som cridats a la conversió, i avui cadascú de nosaltres hem de reconèixer que hem pecat.

Sí, Senyor, compadiu-vos de nosaltres perquè hem pecat. Perdoneu el vostre poble, la vostra comunitat, els vostres fidels perquè tenim set de reconciliació.

Avui comença aquest temps de gràcia i perdó, és el temps de purificació de totes les nostres addiccions que ens allunyen del camí del seguiment de Crist.

Per això, ens cal una purificació de l’ànima, per adquirir una llibertat d’esperit que ens portarà a dedicar-nos amb tot el nostre ésser, a dedicar-nos exclusivament al Senyor.

La cendra que se’ns imposarà ens recordarà la nostra petitesa i la nostra fragilitat, però ens donarà l’esperança que és Déu qui ens dona la força per endinsar-nos en el camí de la Quaresma.

Un camí que amb secret hem de procurar fer el bé a tothom. Perquè amb secret podrem fer grans coses, que sols Déu podrà veure, i sols ell sap la nostra intenció. De fet sols Déu pot conèixer el nostre cor i les nostres intencions.

La Quaresma ens interpel·la a veure les necessitats dels altres, donar al qui ho necessita, ajudar el proïsme.

La Quaresma ens invita a viure amb menys coses, amb més senzillesa, a treure de la nostra dieta tot el que resulta superflu. Per això ens va bé el dejuni que ens allibera de la pesantor de la sacietat del menjar.

No podem posar la glòria en aquest món. La nostra esperança radica en la vida eterna.

Per això, la Quaresma ens ajuda a pregar amb més recolliment, amb més pietat, amb més devoció.

La pregària ens reconcilia amb Déu i amb els altres. Què bonic és la reconciliació. La reconciliació et dona la pau per viure abandonat a la voluntat de Déu.

En aquesta Quaresma deixem-nos abraçar per l’amor de Crist. Que ell ens abraci amb els seus braços d’amor. Així, amb la plenitud del deler espiritual arribarem joiosos a la Pasqua. Amén.

DIUMENGE VIII DURANT L’ANY (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
Sir 27,4-7; Sl 91,2-3.13-14.15-16 (R.: 2a); 1C 15,54-58; Lc 6,39-45

Cor, tenim un cor. Ulls, tenim uns ulls. Però, també podem tenir un vici: La hipocresia.

Déu ens ha donat un cor. Què fem amb el nostre cor?

Déu ens ha donat uns ulls. Què mirem amb els nostres ulls?

¿Per què, ens es tal fàcil veure l’estella o la brossa dintre l’ull del nostre germà, i no ens adonem de la biga que tenim en el nostre ull?

Tot està en la mirada que hi fiquem. Perquè sovint els ulls no es cansen de mirar i mirar. Evidentment els ulls veuen el que tenim al davant. Sovint jutgem de seguida i de vegades ja volem fer una intervenció quirúrgica.

Ara bé, Jesús avui ens convida a treure’ns les mascares de les carnestoltes i adonar-nos realment de la nostra hipocresia. De vegades tot i ser cecs volem guiar els altres, perquè nosaltres jutgem que ells són incapaços de res i evidentment nosaltres els hem d’instruir i guiar.

Ens hem de treure la mascara de la hipocresia que ens cobreix els ulls del cor, rentem-nos amb l’aigua de la humilitat i reguem amb la pregària el nostre cor perquè puguem donar fruits ara i per sempre.

Perquè quan l’home serà examinat i provat com l’obra del terrisser que ha de superar la prova del foc, el fruit de l’arbre demostrarà el bon conreu.

Si ens mantenim ferms en el Senyor, que ens dona la victòria per Jesucrist. El nostre treball no serà en va.

Per això, hem de girar la nostra mirada al nostre interior, i netejar tot allò que ens separa de l’amor de Crist.

Perquè del nostre cor sorgirà el bo i millor del nostre fruit de bondat i de donació als altres. I la nostra boca parlarà d’allò que es desborda del cor enamorat.

Així, podrem cantar i lloar el Senyor, amb salms i càntics cada dia a la seva presència en les hores del nostre ofici litúrgic.

Aquesta és la nostra tasca diària, glorificar el Pare, el Fill i l’Esperit Sant, Déu, pels segles dels segles. Amén.

DIUMENGE VII DURANT L’ANY (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Maties Prades
1S 26,2.7-9.12-13.22-23; Sl 102,1-2.3-4.8 i 10.12-13 (R.: 8a); 1C 15,45-49; Lc 6,27-38

Si uns joves que no van mai a Missa i uns adults que han perdut la fe escolten aquest fragment d’Evangeli, ¿Què poden pensar del missatge de Jesús? ¿irrealitzable o genial? I nosaltres, ¿què en pensem? Crec que la novetat del Cristianisme és d’haver-nos revelat que l’amor diví és un amor de Pare, és a dir, un amor que crea noves raons per a estimar. Crist, davant de Pere, de Zaqueu, de Maria Magdalena o de la Samaritana, veu la bondat que no saben manifestar, i els fa millors perquè confia en ells. Jesús ens invita a ultrapassar els nostres límits i a ser lo suficientment lliures com per abraçar la vida virtuosa. Cal que aprenguem, no només a fer coses bones, sinó a ser imatge i semblança de Déu. Crist ens invita al reconeixement de la veritat, al perdó i a la reconciliació.

Quan el Papa Joan XXIII va rebre un ambaixador ateu, li va dir: “Senyor, veig als vostres ulls que tots dos estimem la llum i que en tenim necessitat”. Les persones cerquem els valors evangèlics proclamats avui, com a desitjables. L’odi, les envejes, les crítiques i les rivalitats són punts obscurs. El misteri del mal obre ferides en nosaltres, i sovint ens veiem incapaços per fer res. Nosaltres som com els edificis: no aguanten més els que estan millor decorats, sinó els que tenen bons fonaments i materials de qualitat. Déu actua en nosaltres quan estem arrelats i fonamentats en Crist, quan les virtuts i la bondat ens van construint. És molt difícil perdonar els enemics, necessitem l’ajut de Déu, que ens fa comprendre que la font de la misericòrdia és l’amor, i no només la compassió i la justícia.

La visió del mal ens és insuportable i sentim el desig de posar-hi remei. Tota la humanitat és còmplice i solidària en el mal i en el pecat, i també en l’expiació. Però per la porta mig oberta de la fe es veu una llum d’esperança: «El Senyor és compassiu i benigne». La persona que estima segons l’Evangeli obre les portes del seu cor a Déu. Qui estima fa possible el Regne de Déu en aquest món. Se’ns demana que visquem en la bondat i en l’amor, no en la superficialitat. Les persones madures parlen dels seus problemes i alegries, comparteixen els diferents dons que Déu ha posat a les seves mans. Hem de superar els grans problemes, començant pels més petits. En les relacions humanes és difícil prendre iniciatives agosarades. Però de les paraules de Jesús no es desprèn que cal ser resignat, més bé humil; prudent sí, però també decidit. Quan ja es porta un “curriculum” d’experiències considerable, es pot veure clarament que el bàlsam i la guarició de les ferides de la convivència està en viure un amor misericordiós, com el del Pare del Cel. Quan sentim llàstima per l’enemic o per la persona que ens complica la vida, quan ens desfem dels nostres sentiments negatius vers ell, quan aprenem a tornar-lo a estimar, quan preguem per ell i li desitgem el bé, aleshores esdevenim fills estimats de Déu, experimentant una joia i una pau molt grans.

Que així sigui!