18 de gener de 2017

DIMECRES DE LA SETMANA II DURANT L’ANY (I)

INICI DE L’OCTAVARI DE PREGÀRIA PER LA UNITAT DELS CRISTIANS
MISSA PER LA UNITAT

Homilia predicada per fra Lluís Solà, diaca
He 7,1-3.15-17; Sl 109,1.2.3.4 (R.: 4bc); Mc 3,1-6

En un dels moments àlgids del Diàleg de Carmelites de Georges Bernanos, la mare Maria de l’Encarnació fa notar a la priora, madame Lidoine, la conveniència de pronunciar el vot de martiri per al bé —diu— «de tota la comunitat». I la priora li respon: «no existeix tota la comunitat, la comunitat com un tot. En tota comunitat hi ha sempre una part forta i una part feble, i ambdues són necessàries». M’han vingut al cap aquestes paraules en l’escaiença d’aquest nou octavari de pregària per la unitat dels cristians que avui iniciem: no existeix «tota la comunitat», «la comunitat com un tot». I sovint ho pensem així, en l’església i en els nostres petits cenacles: considerem la comunitat com un tot, anul·lant les diferències, la pluralitat. És el que passa amb una obra polifònica —el Parenostre de Rimski, per exemple— quan en suprimim les altres veus. També Jesús va ser escrit a quatre veus: Marc, Mateu, Lluc i Joan; i no s’hi val a polir-ne els matisos per justificar la nostra por a allò que és divers i construir una falsa unitat.

Em sembla, germans, que aquesta és la principal dificultat que ens surt a l’encontre a l’hora de voler fer camí tots junts, obrint-nos al diàleg amb l’altre, per aprendre de l’altre, no per a jutjar-lo, sinó més aviat per a deixar-nos jutjar humilment per l’altre: no se’ns ha educat per a la polifonia. El cant pla ens basta. Les altres veus ens molesten.

En el llibre II dels Diàlegs, just a l’inici de la vida de sant Benet, el papa sant Gregori ens en conta un bell miracle. La dida del jove Benet havia manllevat a les veïnes un sedàs de terrissa per a garbellar el blat, i en un descuit, el sedàs es trencà. Benet, que trobà la dida desconsolada, se sentí mogut a compassió, pregà damunt el sedàs trencat, i el retornà, sencer, a la dida. Aquest sedàs és el símbol de la unitat trencada. I sant Benet, a la Regla, no farà altra cosa que traçar un camí d’unificació, primer interior, dels cors, i després exterior, de les persones en una comunitat polifònica. És un sedàs per a garbellar el blat. Vol dir que cada gra de blat compta, en la seva diversitat, per a pastar i enfornar el pa de la unitat.

Ara aquest Pa de la Unitat el posarem damunt la taula de l’altar, fet de la farina dels grans de tots nosaltres. En Jesús, a semblança de Melquisedec, els camins de Déu i els dels homes es retroben en la pau i la justícia: demanem-li que ens faci custodis de la unitat i promotors de la sana i enriquidora diversitat. I com sant Benet, intensifiquem aquests dies la pregària i les llàgrimes de compunció en el nostre cor pel sedàs trencat de la comunió desitjada pel Senyor Jesús.

12 de gener de 2017

DIJOUS DE LA SETMANA I DURANT L’ANY (I)

SANT ELRED DE RIEVALL

Homilia predicada per fra Lluís Solà, diaca
He 3,7-14; Sl 94,6-7.8-9.10-11 (R.: 8); Mc 1,40-45

«Hem estat associats al Crist, però cal que mantinguem ferma fins a la fi la confiança que teníem al principi», llegíem a la primera lectura. Una frase que avui s’escau d’aplicar a sant Elred de Rievall, del qual fem memòria en aquesta Eucaristia en el 850è aniversari del seu piadós traspàs. D’Elred, un monjo de la primera florida cistercenca, ens captiva sobretot l’humanisme, la capacitat de fer dialogar la fe cristiana amb la cultura i el pensament del seu temps. Així, es va adonar que calia donar a l’ideal evangèlic de l’amor fratern que sant Benet recull en la seva regla com a eix de la vida cenobítica, un marc humà, una certa estructura, una recepta —diu ell—. Aquest marc, aquesta recepta, és l’amistat espiritual. Una amistat oberta, ja que no la concep com una relació tancada entre dos, sinó oberta sempre a un tercer, Crist.

La clau elrediana de l’amistat ens va bé també per repensar el misteri que tot just acabem de celebrar, i al qual la carta als Hebreus ens remet encara. El misteri del consens entre el diví i l’humà que s’esdevé amb l’encarnació del Verb i el seu naixement a Betlem. Elred defineix l’amistat justament amb aquesta paraula, com un «consens entre les coses divines i humanes mitjançant l’amor i la benevolença».

La carta als Hebreus subratlla avui la realitat de la nostra pertinença al Crist, de la nostra amistat amb ell, i el perill de mancar-hi, de no ser-hi fidels, de no perseverar-hi: «que cap de vosaltres no tingui un cor dolent i sense fe que l’allunyi del Déu viu». El salm 94, que repetim cada dia, ens hi exhorta molt seriosament, tot recordant-nos l’avui de Déu, la seva realitat sempre actual i sempre present.

L’evangeli ens presenta precisament una situació de no pertinença. La lepra significa la pèrdua de la identitat com a membre del poble d’Israel. El leprós no podia acudir al temple per pregar ni conviure amb els seus connacionals. No podia articular la seva relació amb Déu ni amb els altres. Només Jesús pot retornar amb el signe de la seva amistat la identitat original, la pertinença al Déu i al poble de l’aliança. Recordo les paraules del papa Benet XVI en l’inici del seu pontificat, rellegint les del seu predecessor, sant Joan Pau II, en similar ocasió: «Qui deixa entrar Crist no perd res, absolutament res, del que fa la vida lliure, bella i gran. No! Només amb aquesta amistat s’obren les portes de la vida. Només amb aquesta amistat s’obren realment les grans potencialitats de la condició humana. Només amb aquesta amistat experimentem el que és bell i el que ens allibera». Que la intercessió de sant Elred ens faci créixer en la comunió del Déu amistat.

8 de gener de 2017

BAPTISME DEL SENYOR (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Is 42,1-4.6-7; Sl 28; Ac 10,34-38; Mt 3,13-17

Estimats germans i germanes,

Avui s’acaben litúrgicament les festes de Nadal. L’Infant, que hem estat contemplant, se’ns presenta ja adult. Han passat uns trenta anys i Jesús ha anat creixent, fent-se fort, augmentant el seu enteniment i rebent el favor de Déu. Una reflexió sobre el pas del temps!

Les lectures ens conviden a seguir Jesús, a imitar-lo en el seu estil d’actuació anunciat pel profeta Isaïes i confirmat pels Evangelis. Isaïes parla del servent, l’escollit, l’esperit que Déu posa sobre d’ell, la missió que se li encomana: «Aquí teniu el meu servent...» A l’escena del Jordà, quan Jesús surt de l’aigua, apareix l’Esperit i se sent la veu del Pare que aplica a Jesús les mateixes paraules: «Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m’he complagut». Aquest baptisme esdevé l’ocasió per revelar la seva veritable identitat.

És significativa la perfecta correspondència entre el servent i Jesús. El servent «portarà el dret i la justícia, obrirà els ulls als cecs, alliberarà els captius...» (cf Is 42,4; 61,1). Segons els evangelis, Jesús, el Fill estimat de Déu, es va dedicar a curar els malalts, a atendre els marginats, a perdonar els pecadors, a ressuscitar morts, a repartir esperança i a predicar la veritable llibertat. Una de les imatges més importants del text d’Isaïes és «la llum». Jesús és la llum del món..., qui el segueixi tindrà la llum de la vida (cf Jn 8,12) perquè «el Senyor ens il·lumina i ens salva» (Sl 26,1). El mateix Isaïes diu del servent del Senyor: «Jo t’he fet llum de les nacions perquè portis la meva salvació d’un cap a l’altre de la terra» (Is 49,6). Aquesta dimensió universal és volguda per Jesucrist que, després de la seva resurrecció, dóna aquesta missió als apòstols: «Aneu, doncs, a tots els pobles i feu-los deixebles meus, batejant-los en el nom del Pare i del Fill i del Esperit Sant, i ensenyant-los a guardar tot allò que us he manat» (Mt 28,19-20).

El baptisme i la transfiguració són, en els evangelis sinòptics, els únics moments en què se sent la veu del Pare. En ambdós moments Jesús es presentat com a «Fill estimat». En la transfiguració, el Pare afegeix: «escolteu-lo» (Mt 17,5). Aquesta invitació ens ha de moure a actualitzar la nostra vida cristiana. El dia del baptisme vam ser introduïts en l’Església, en la família de Déu, vam ser omplerts del seu Esperit i vam esdevenir deixebles i seguidors de Jesucrist. Són aspectes del nostre baptisme, que per una banda ens omplen de goig (som fills, com Jesús), i per l’altra ens comprometen a una missió viscuda a semblança seva i segons la nostra vocació. Hem d’escoltar Jesús, la Paraula de Déu. Ell ens parla en l’Eucaristia, en les Sagrades Escriptures, en la pregària comunitària i en la personal; ens parla, també, en els esdeveniments de la nostra vida, si sabem escoltar-lo. La seva paraula fa llum als nostres passos, és la claror que il·lumina el nostre camí (cf Sl 118,105).

Els darrers dies hem llegit la primera carta de sant Joan. Ha estat una bona preparació per celebrar el Baptisme del Senyor i recordar el nostre, tot renovant el nostre compromís cristià. Segons aquesta carta, el nucli fonamental de l’experiència cristiana és «creure en l’amor» (4,16). D’aquí surt el programa de «viure tal com Jesús vivia» (2,6), donant la vida tal com Ell ho féu (cf 3,16). La nostra fe hem de manifestar-la a través de l’amor. Prenguem nota per a la nostra vida dels grans temes de l’Evangeli, apareguts en la primera carta de sant Joan: creure, estimar, confessar la fe, viure com Jesús... Davant del gran misteri de l’amor de Déu: l’encarnació de Jesús, la seva mort i resurrecció, i la nostra redempció (cf 4,10), cal que estimem amb les obres bones que són fruit de l’acció de Déu en nosaltres (3,17-18).

«Alcem vers Déu la mirada; ens omplirà de llum» (cf Sl 33,6). «Déu és llum... Si caminem en la seva llum... estem en comunió els uns amb els altres» (cf 1Jn 5b). D’aquesta manera passarem per la vida «fent el bé», com Jesús. És el Mestre que Déu ens ha enviat. Així ens beneeix, segons el salm, «amb el do de la pau». Escoltem-lo!

6 de gener de 2017

EPIFANIA DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Is 60,1-6; Sl 71; Ef 3,2-3a,5-6; Mt 2,1-12

Avui Déu s’ha manifestat als homes, el petit infant nat en una menjadora ha convocat al seu voltant tots els pobles de la terra i aquests se li sotmeten; els reis li ofereixen presents i li fan homenatge. «Avui l’Església s’ha unit al seu espòs celestial, perquè Crist, al Jordà, l’ha rentada dels pecats; els mags s’apressen amb dons cap a les noces del Rei; i els comensals s’alegren de l’aigua convertida en vi». Avui Jesús, el Crist, s’ha manifestat a tots els pobles com a rei, com a Déu i com a home i ha rebut or, encens i mirra.

Tota la vida de Jesús és una epifania, tot l’Evangeli, escrit a la llum de la resurrecció, ens mostra Jesús de Natzaret com el Fill de Déu, el Salvador i l’alliberador dels homes. Tres mags per la llum d’una estrella són guiats vers aquell qui és la llum del món, «en aquests dies, que són els definitius, Déu ens ha parlat a nosaltres en la persona del Fill, per mitjà del qual ja havia creat el món i a qui ha constituït hereu de tot. Ell és esplendor de la glòria de Déu i empremta del seu mateix ésser» (He 1,2-3). Ara a Jerusalem hi ha arribat la seva llum i sobre ella clareja com l’alba la glòria del Senyor que aparta les tenebres i les fosques nuvolades que cobreixen la terra. Tres mags de llunyanes terres simbolitzen que el Messies ha arribat per a tota la humanitat sense distincions de races o llengües perquè des d’ara, per l’evangeli, tots els pobles, en Jesucrist, tenen part en la mateixa herència, formen un mateix cos i comparteixen la mateixa promesa. Tres mags d’edats diferents, segons la tradició, que ens diuen que Crist ha vingut a cridar els de primera i els de darrera hora. Amb els mags tota la humanitat es posa en marxa cap a Crist per a reconèixer-lo com el Messies que anunciaven les escriptures i adorar-lo, tots els pobles s’acosten a la seva llum i amb els reis cerquen la claror de la seva albada. Jesús de Natzaret és l’infant nascut de Maria, concebuda sense pecat per tal d’acollir en el seu ventre virginal la Paraula de Déu feta carn. Nosaltres també podem acollir-lo perquè la virginitat de l’ànima és, com diu Elred de Rievall, «la integritat de la fe, la puresa de l’amor, l’honestedat del cor; en una ànima així Crist hi és concebut per l’afecte, s’hi forma pel desig i neix per l’experiència de la dolcesa divina».

Avui l’infant ha rebut or per instaurar el seu reialme; serà un rei pastor que per ceptre tindrà una palma, per tron una menjadora i una creu i per corona palla i unes espines. Avui li han ofert encens per a ser honorat com a Déu, a Ell que havent nascut com un infant feble i indefens, ressuscitant ens fa fills de Déu. Avui mirra li ha estat presentada perquè com a home compatirà amb els homes el sofriment, la solitud i la mort. Un cop penjat a la creu li oferiran de nou vi adobat amb mirra, però no en prendrà perquè voldrà compartir amb lucidesa el sofriment humà (Mc 15,23) i en acabat Nicodem, el qui el visitarà de nit, li portarà també a les portes de la resurrecció una barreja de mirra i àloe, per amortallar-lo quan per tres dies comparteixi la mort dels homes (Jn 19,39). Jesús és rei, és Déu, és home. Com a home és batejat per Joan al Jordà i el cel s’obre perquè Déu reconeix el seu Fill i sobre Ell davalla l’Esperit. Com a rei els mags es prostren davant d’Ell. Com a Déu converteix a Canà quan encara la seva hora no ha arribat, l’aigua en vi. Com a home rep la mirra, com a Déu l’encens i com a rei l’or.

Avui nosaltres ja no li oferim or, encens ni mirra, avui compartim amb Ell quelcom de molt més important; el seu cos i la seva sang en el pa i el vi de l’Eucaristia. Perquè Crist ha acomplert l’obra redemptora, s’ha fet un de nosaltres, llevat del pecat, ha mort com nosaltres i ressuscitant ens ha fet fills de Déu. Avui ja no li cal ni or, ni encens ni mirra; avui per la seva revelació hem conegut el misteri secret que els homes no havien conegut en les generacions passades, avui Déu ens l’ha revelat per l’Esperit, avui nosaltres hem vist com s’aixecava la seva llum i hem vingut a compartir la seva taula i compartint-la hem rebut la missió de comunicar la seva gràcia, el seu amor arreu de la terra. Som convidats a fer que el benestar floreixi als nostres dies i durant anys abundi la pau al nostre món. Avui per la misericòrdia de Déu celebrem el naixement i la manifestació de nostre Senyor Jesucrist perquè demà puguem celebrar el dia sant de la seva resurrecció, de la seva victòria sobre la mort. Si avui la llum de Crist, la seva estrella, ens fa posar també a nosaltres en camí vers Ell és perquè resplendim com a fills de la llum en el regne de Déu en el qual la integritat de la nostre fe i les nostres bones obres ens donaran carta de ciutadania.

Participar en el seu regne, aquesta és la nostra gran esperança que només pot ser en Déu, que abraça l’univers i que ens pot proposar i donar el que nosaltres sols no podem aconseguir. Déu és el fonament de l’esperança, el Déu que té un rostre humà i que ens ha estimat fins a l’extrem, a cadascun en particular i a la humanitat en el seu conjunt. El seu regne no és un més enllà imaginari, situat en un futur que mai arriba; el seu regne està present allí on Ell és estimat i on el seu amor ens abasta. Només el seu amor ens dóna la possibilitat de perseverar dia a dia amb tota sobrietat, sense perdre l’impuls de l’esperança, en un món que per la seva naturalesa és imperfecte. I, al mateix temps, el seu amor és per a nosaltres la garantia que existeix allò que aquí només arribem a intuir vagament i que, malgrat això, esperem en el més íntim del nostre ésser: la vida, aquella que és vertadera vida. (Cf. Spes Salvi, 31). El Fill de Déu fet home ens convida a participar del seu regne que és amor com a Canà, esperança com al Jordà i vida com a Betlem. Entrem-hi oferint-li l’or d’una fe íntegra, l’encens d’un amor pur i la mirra d’un cor honest.

31 de desembre de 2016

DIA SETÈ DINS L’OCTAVA DE NADAL

Homilia predicada per fra Lluís Solà, diaca
1Jo 2,18-21; Sl 95,1-2.11-12.13 (R.: 11a); Jo 1,1-18

«Som a l’hora darrera», ens han llegit, l’hora de l’Anticrist, l’hora del discerniment de totes les coses, de totes les actituds, també les nostres davant de Jesucrist. I, en aquesta hora darrera, escoltem per segona vegada en pocs dies, una de les veritats més contundents del nostre credo: «La Paraula es va fer carn». Un Déu-Paraula, que es comunica, que es revela, que assumeix la nostra història, que camina amb nosaltres. El mot «carn» designa tot allò que forma part de la nostra realitat trencadissa, condicionada per les lleis del temps i de l’espai, contingent, és a dir, que pot ésser i no ésser, i que si és, és per aquesta Paraula que la sosté, «per la qual tot ha vingut a l’existència», i sense la qual res no seria. Amb el fil diví de la Paraula-carn Déu s’entreteixeix en el teixit de la nostra vida, de la nostra història. Misteriosament, silenciosament.

En aquesta hora darrera, i estirant aquest fil diví de la Paraula-carn, provem de desfer, amb agraïment, el que ha estat la nostra vida i la vida de la nostra comunitat durant aquest any que acomiadem. Hi hem viscut tres moments forts de benedicció, per a la nostra petita església de Poblet i per a tota l’Església, que han estat la benedicció del nostre abat, l’ordenació presbiteral d’un nou prevere al servei de la comunitat, i el primer compromís monàstic de dos germans nostres. El traspàs de dos monjos estimats, també ho ha estat un moment fort de benedicció: el pas del Senyor que ha vingut a cercar-los ha estat, per a ells i per a nosaltres, pasqua de salvació. Hem beneït també un petit oratori per als nostres malalts de la infermeria, on el Senyor se’ls fa present cada dia, en el sagrament del Pa i de la Paraula. Hem beneït, encara, un nou instrument musical al servei de la nostra pregària, per a fer-la més bella i per ajudar-nos a acordar les nostres veus i els nostres cors amb l’harmonia de cel. I els moments difícils, que també n’hem tingut, a nivell personal, familiar, comunitari, ens han ajudat a ressituar-nos correctament davant de Déu i davant dels altres. Sempre que ens apartem del projecte de Déu, sempre que amb la nostra malaptesa embullem el fil diví de la Paraula-carn en el brodat de les nostres vides i de la nostra història, se’ns demana un exercici de fe i de confiança per a fer-ne, també, al capdavall, moment de benedicció.

Aquesta nit, quan cantarem el Te Deum d’acció gràcies, agafem-nos ben fort a aquest fil diví de la Paraula-carn, que va filant el sentit diví i humà de la nostra petita existència tan preciosa als ulls de Déu. Així sigui.