14 d’abril de 2019

DIUMENGE DE RAMS. LA PASSIÓ DEL SENYOR (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Is 50,4-7; Sl 21,8-9.17-18a.19-20.23-24; Fl 2,6-11; Lc 22,14-23,56

Ha arribat l’hora, però no per a tots és la mateixa hora. Hi ha una hora per a Jesús i una hora per les tenebres. Una és l’hora per a aquell a qui el Senyor ha parlat a cau d’orella, per aquell qui no s’ha resistit ni s’ha fet enrere, per aquell qui essent de condició divina es va fer no res i es feu obedient fins acceptar una mort de creu. L’hora de Crist és l’hora de l’angoixa, de la traïció, de l’abandó, de la solitud, de l’escarni, de la mort en creu. No és pas una hora estèril, sinó que anuncia l’exaltació, aquell moment en que tothom al cel, a la terra i sota la terra doblegarà el genoll al nom de Jesús i reconeixerà que Ell és el Senyor a gloria de Déu Pare.

L’hora de la tenebra, en canvi, és l’hora d’assotar, d’arrencar la barba, d’ofendre i d’escopir, de disputar sobre qui ha de ser considerat el primer, l’hora de trair, de negar, de menysprear, de no trobar cap culpa però de condemnar igualment o de jugar-se la roba del desvalgut als daus. Cadascú tria la seva hora, l’hora en que vol estar, en l’hora de Déu o en l’hora dels homes, en l’hora de la salvació o en l’hora de la foscor i del pecat.

Als peus de la creu hi ha qui tria l’hora de la tenebra, així les autoritats se’n riuen de Jesús, els soldats se’n burlen mentre Jesús no obre la boca, no diu res, no fa res. Però també hi ha qui davant del crucificat veu que Crist no ha fet res de mal, fins i tot i hi ha qui en veure tot el que ha passat reconeix que era vertaderament innocent; hi ha qui se’n torna donant-se cops al pit i qui fins i tot té el coratge d’anar a trobar a Pilat demanar-li el cos del condemnat, d’amortallar-lo amb un llençol i posar-lo en un sepulcre tallat a la roca. Hi ha dones que se’n planyen, que tot i mirar-s’ho a distància el segueixen fins a la sepultura i corren a comprar ungüents i perfums per ungir aquell cos un cop passi el repòs del dissabte.

L’hora de Jesús no sembla pas massa afalagadora, no és la imatge del Messies aclamat en entrar a Jerusalem, no és la imatge d’un Déu omnipotent, majestuós, immutable i per damunt del sofriment humà. És un Déu impotent, angoixat, vexat, humiliat, que comparteix el dolor dels homes i comparteix, fins i tot, la nostra mort. Sembla talment com si l’hora de la tenebra hagés pres el poder. Ha estat molt fàcil agafar-lo, sols un dels seus l’ha defensat amb l’espasa i encara després l’ha negat tres cops, tots l’han deixat i fins i tot un l’ha traït.

Però tot allò que sembla el més important, no ho és pas, ho ha dit Ell mateix, el més important s’ha de comportar com el qui serveix. El més important no és ni l’encuriosit Herodes, ni el poruc Pilat, ni els malèvols grans sacerdots. El més important és aquell qui pateix per nosaltres i amb nosaltres, aquell qui comparteix el sofriment dels homes, la solitud de tantes víctimes de la nostra societat. Jesús va morir com va viure, enmig dels qui sofreixen, perdonant i estimant. Camí cap a la creu té més present el sofriment d’aquelles dones que li surten al pas, que representen tota la humanitat, que el seu mateix sofriment. A la creu té temps per a compadir i perdonar els pecats d’aquell qui pateix al seu costat. Jesús fins i tot clavat en creu, sap estimar, perdonar i donar la seva pau als qui el crucifiquen sense saber el que fan.

Davant el crucificat comencem a intuir que Déu és algú que sofreix amb nosaltres i per nosaltres. La nostra misèria l’afecta, el nostre sofriment l’esquitxa. No és un Déu la vida del qual transcorre al marge de les nostres penes, llàgrimes i desgràcies. Ell està present en tots els calvaris del nostre món. Per això ens demana no pas una fe egoista que cerca un déu al servei dels nostres capritxos i pretensions. Sinó una fe en aquest Déu que es posa cara a cara amb el sofriment, l’abandó i el desemparament de tantes víctimes de la injustícia i de les desgràcies. La seva hora ens acosta al sofriment de qualsevol crucificat, i en són molts al nostre voltant. Però la seva és també l’hora de l’esperança, passant pel desconcert de la creu, per la incertesa de la seva mort, anuncia la llum de la vida vertadera que Crist instaura vencent la mort.

No podem aixecar la nostra mirada cap a la Creu del Senyor sense esperança ni tampoc desviant-la dels crucificats que estan davant els nostres ulls. Això seria optar per l’hora de la tenebra i de la incomprensió. La creu de Crist, l’hora de Crist, és el cimal de l’amor, és voler convertir el sofriment en crit d’amor, d’esperança i de misericòrdia envers el proïsme. Crist ens ho ha mostrat fent-se servidor dels homes, donant la seva vida, deixant-nos el seu memorial.

Per això també a nosaltres Crist ens diu com a Pere «I tu quan sigui l’hora, conforta els teus germans.»

7 d’abril de 2019

DIUMENGE V DE QUARESMA (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet
Poblet, 7 abril 2019

Jesús prega a la muntanya de les oliveres. Jesús assegut, com a mestre, ensenya. Jesús s’ajup i s’entreté dibuixant a terra amb el dit. Jesús alça el cap i diu: «Aquell de vosaltres que no tingui cap pecat que comenci a tirar pedres». Jesús es queda sol amb la dona. Jesús alça el cap i diu: «On són? Ningú no t’ha condemnat? Tampoc jo no et condemno. Vés-te’n, i d’ara endavant no pequis més».

I així, nosaltres com si fóssim la dona adultera, Jesús ens ensenya de no pecar més, ens demana convertir el nostre cor. Perquè ens resulta fàcil situar-nos, com a fariseus i mestres de la Llei, per acusar i ser jutges de tothom. Però, també Jesús vol que els fariseus es converteixin. De fet, els fa reconèixer que són pecadors i marxen començant pels més vells.

Nosaltres ens podem considerar vells en la vida monàstica, en la vida cristiana, sense haver perdut mai la fe, però precisament avui Jesús ens interpel·la perquè en lloc de mirar el nostre exterior, posem en el nostre interior la mirada del Crist, el desig de compartir la seva passió, per arribar a la resurrecció. És a dir, compartir tots els sofriments i la mort, per arribar a la vida eterna.

Jesús escriu a terra, una terra tova que li permet dibuixar. Els mestres i els fariseus pensen amb les taules de pedra dura de la Llei mosaica. Mentrestant Jesús ens convida a que el cor de pedra, que se’ns pot endurir en el nostre historial de vida cristiana, el transformem en un cor tou, de carn. Un cor en el qual ell pugui escriure el manament de l’amor, del perdó i de la reconciliació amb Déu i amb el proïsme.

Aquella Llei cosificada pels mestres i els fariseus, ara Jesús l’escriu a terra. Perquè no quedi tancada al Temple, sinó que quedi gravada a la terra perquè tots els pobles del món necessiten ser salvats. Salvats per la gràcia que només ell pot donar-nos. I és Jesús, el Crist, el Fill de Déu qui pot perdonar els pecats i donar-nos novament l’oportunitat de la vida.

Correm doncs aquest darrers dies de Quaresma, amb esperança, per guanyar el premi de la cursa que Déu ens ha convocat allà dalt en Jesucrist. La Pasqua ens espera.

31 de març de 2019

DIUMENGE IV DE QUARESMA (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Is 5,9a.10-12; Salm 33; 2Co 5,17-21; Lc 15,1-3.11-32

«Pare, he pecat contra el cel i contra tu; ja no mereixo que em diguin fill teu». No tots tenen el valor de tornar a casa del Pare i dir aquestes paraules. Molts van errants per les grans ciutats, víctimes de la marginació, ferits de cos i d’ànima, rebutjats, motiu de riota o de compassió humiliant, i solitaris: menyspreats segurament també per nosaltres, perquè van mal vestits, o borratxos, o parlant sols, i sense cap seguretat econòmica ni afectiva. Estimats germans i germanes: El Pare, en majúscules, espera el retorn dels fills. No pregunta res perquè el seu Amor i delicadesa són més grans que la seva curiositat i dolor. Per a Ell tots continuem essent persones, encara que estiguem marcats per la societat. «Tasteu i veureu que n’és de bo el Senyor».

La paràbola del pare amorós és una bella descripció de Déu, que ens submergeix en el misteri del seu cor. Segurament comprendrà millor l’amor del Pare el fill perdut i reconciliat, que el fill fidel que no sap gaudir de l’amor paternal perquè mai se n’ha vist privat. El germà pecador percep l’abraçada del Pare amb tremolor i llàgrimes. El germà de casa no sap valorar el que ja considera normal. Els creients rebem el missatge de reconciliació que ens ve de Déu; i representem, en el teatre de la vida, cadascun dels papers de la paràbola. Ens podem identificar amb els personatges, perquè tots tres conviuen dins nostre. Com a fills pròdigs, hem d’aixecar-nos i posar-nos en camí de conversió cap a la casa del Pare, vencent la vergonya i el sentiment de fracàs. Com a fills grans hem de saber comprendre la generositat del Pare i voler compartir el seu amor, i perdre els privilegis adquirits. Com a pares, hem de saber acollir una i altra vegada els nostres germans esgarriats. Lo més difícil és perdonar-se a si mateix. La joia de sentir-se perdonat i perdonar, la joia de veure com els altres són perdonats ens fan comprendre per què Déu és ric en misericòrdia.

Déu coneix prou bé la nostra condició. Som febles, però tenim un cor que pot arribar a estimar molt. L’amor ens salva, perquè encara que no siguem capaços d’estimar com cal, sempre podem sentir-nos estimats. El reencontre amorós, el penediment, la prova d’un amor sense límits, sempre són un motiu d’alegria i d’equilibri psicològic. El Pare ens fa revestir: amb la túnica del seu Amor i protecció; amb les sandàlies, que simbolitzen la llibertat de fills per caminar al seu costat; i ens col·loca l’anell de la seva aliança, d’aquest compromís de fidelitat i reciprocitat, que si trenquem ens converteix en éssers desgraciats, abocats a errar com a fills pròdigs sense orientació ni esperança.

La força de l’amor no te en compte el pecat. El món actual té moltes qualitats, i algunes són veritablement excepcionals; però no sap trobar-lo o no té la necessitat d’aquest Déu-Pare, potser perquè no ens sentim fills. Cada persona tenim moltes facetes que cal potenciar. Cal obrir camins que ens facin viure amb plenitud la nostra rica identitat. El camí de la persona vers Déu, el respecte als altres, el món, la cultura, l’art, la contemplació de la creació, la pregària filial... ens permeten entrar millor dins el cor de Déu, que en Jesús ens fa viure «la creació nova», el «món nou» que comença dins nostre. De quina manera? Quan fem cas a Sant Pau que, en la segona lectura, diu: «Reconcilieu-vos amb Déu». La paràbola escoltada és molt suggeridora. A tots ens pertoca meditar-la i completar-la. Les preguntes les hem de respondre amb la nostra pròpia vida. Ara estem invitats a aquest banquet de l’Eucaristia. El Pare ens hi convida. Celebrem-lo, doncs, com a bons germans. Si no estimem, perdem el temps i la vida. Déu, Pare bo i misericordiós, sempre amb els braços oberts, estima i perdona. Alegrem-nos i estiguem contents!

25 de març de 2019

ANUNCIACIÓ DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet

Vine Àngel i explica’ns tot això. Perquè els ulls se’ns entelen i necessitem clarividència per creure, creure en un misteri tan gran, tenir certesa de l’existència de Déu, fiar-se completament a la voluntat de Déu, Déu que és amb nosaltres. Hi ha promesa. Hi ha senyal. Hi ha presència.

Cert és que hi ha una promesa. La promesa que Déu vol que tothom arribi al coneixement de la veritat i se salvi. Per això avui celebrem l’encarnació del Fill de Déu, Jesucrist, el Fill etern del Pare. Déu mateix es fa home perquè nosaltres puguem participar de la seva naturalesa divina. Jesucrist, que pel seu cos i la seva sang ens allibera de tot pecat.

Però, a la promesa de Déu, la gent demana un senyal. I el Senyor mateix ens dona un senyal: «La noia tindrà un fill i li posarà Emmanuel, que vol dir Déu-és-amb-nosaltres».

Ni vedells, ni bous, ni oblacions, ni sacrificis fan desaparèixer els pecats. Però, l’Esperit Sant ha vingut sobre Maria, i el poder de l’Altíssim l’ha coberta amb la seva ombra. Per això, el fruit sant engendrat ha nascut per salvar-nos de tot pecat. És fill de Déu, és Déu amb nosaltres. Aquest és el senyal.

Per Maria, en el nostre temps s’ha obert un espai per poder trobar-nos a la presència de Déu. Presència que ens ofereix Jesús, el nostre salvador. Perquè si Déu és amb nosaltres ja estem salvats. És la presència de Déu en Jesús que farà desaparèixer els nostres pecats.

És per voluntat de Déu que ha vingut Jesús a fer estada en els nostres cors. Ha vingut per alliberar-nos de la foscor del pecat i donar-nos llum per poder viure alliberats de qualsevol mal, viure en el compliment de la seva voluntat i tenir l’oportunitat així de ser salvats.

Per això, hem de demanar en la pregària aquest dies de recés: Beneïu-nos Senyor i que nosaltres rebem la benedicció de la vostra promesa. Parleu-nos i que nosaltres acollim el senyal de la vostra Paraula. Obriu els nostres cors perquè puguem esdevenir lloc d’estada de la vostra presència enmig del món. I que nosaltres com Maria acceptem la vostra voluntat i restem units a Vós per sempre més. Amén.

21 de març de 2019

TRÀNSIT DEL NOSTRE PARE SANT BENET, ABAT

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Gn 12,1-4a; Sl 15,1-2 i 5.7-8.11; Jo 17,20-26

Fuit vir, una vegada hi hagué un home de vida venerable, beneït per la gracia i de nom Benet; així encapçala els seus diàlegs sant Gregori Magne. Sant Benet fou sobretot això, un home, un simple home però la seva vida fou venerable perquè el Senyor el beneí amb la seva gràcia. Per això la seva petjada ha perdurat, però tanmateix era un home, un home per als altres. Deia sant Pau VI que la set de vida personal que sent tothom conserva en l’ideal monàstic tota la seva actualitat. Així sant Benet assedegat tota la seva vida per Crist tot i ser tant sols un home, que no perdé mai la seva humanitat sota la cogulla del monjo, visqué la vida cristiana com una vida humana plenament viscuda en el seguiment del Crist i servint-lo a Ell en els germans; perquè l’home no acompleix assolir la seva humanitat plena sinó és en Crist. Sant Benet, com Abram, marxà del seu país, de casa seva cap allí on l’indicà el Senyor, se n’anà tal com el Senyor li havia dit, per cercar-lo amb tot el seu afany.

Han passat més de catorze segles i aquest home no ha acabat de passar del tot, ha perllongat llur presència en la continuïtat d’un esperit que ha estat molt més fort que la seva mateixa mort. Dir que sant Benet viu en nosaltres seria pretensiós per a nosaltres està clar, perquè la nostra vida no és sovint venerable i si Déu ens beneeix és per la seva gran misericòrdia. Per ajudar-nos Sant Benet escriví i ens deixà unes orientacions, una guia per poder assolir la nostra pròpia humanitat plenament en Crist. La vocació a la vida cristiana viscuda amb radicalitat és sempre un regal de Déu, que potser no valorem com cal, i viure-la en plenitud depèn de la nostra resposta, de com l’acollim. Si Déu ens surt al pas a la nostra vida, si ens marca un camí, la Regla, si ens posa uns mitjans a l’abast, la pregària, el treball i el contacte amb la Paraula de Déu, un lloc, el monestir i unes persones, la comunitat, és per poder servir-nos-en per arribar a Ell. No ens ha cridat pas perquè en siguem dignes, Ell crida a qui vol, quan vol i on vol; cal però que nosaltres com sant Benet escoltant la seva veu el vulguem seguir. El seguirem si la crida de Déu marca un canvi rotund en la nostra vida, ens fa trencar amb tot, amb tota seducció, amb tot egoisme, per estar disponibles i oberts davant de Déu. No és pas un camí fàcil, sant Benet l’ha fet i sap que no és fàcil, que se’ns presenta estret i feixuc, sobretot al començament, però que fixant la mirada en Déu s’eixampla si es corre per la via dels seus manaments en la inefable dolcesa de l’amor.

Sant Benet, fuit vir de vida venerable que havent estat beneït per la gràcia de Déu segueix essent avui per a nosaltres mestre principal de la vida monàstica, no havent-se preferit a sí mateix i donant-se al servei de l’únic rei veritable, rebé la gloria del Senyor i ens mostra aquí i ara el camí per fer-nos-en participar, per fer-nos-hi córrer per aconseguir allò que ens aprofiti per sempre en l’escola del servei diví.