16 de setembre de 2018

DIUMENGE XXIV DURANT L’ANY (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Josep Alegre
Is 50,5-10; Sl 114,1-6.8-9; Jm 2,14-18; Mc 8,27-35

«Jesús amb els seus deixebles»... Ja sabeu que anaven pels pobles de Cesarea anunciant la Bona Nova. Tot fent camí a Jesús se li acut de fer una enquesta: «Qui diu la gent que sóc jo?» I com sol passar en les enquestes, hi ha disparitat d’opinions: uns que el Baptista, altres, Elies, altres, un profeta...

Però ara Jesús canvia el registre, canvia la pregunta de l’enquesta, i va directe cap a ells, que ja feia temps que anaven amb ell, l’escoltaven, veien com obrava, com actuava amb les multituds, com aquestes reaccionaven, com reaccionava Jesús...
«I vosaltres, ¿qui dieu que sóc jo?» Pere, impetuós com sempre respon el primer: «Tu, ¡el Messies!»

Fins aquí tot clar i normal, ¿no és així? Fins i tot Mateu recull en el seu Evangeli, en relatar aquesta escena, que Jesús encara afegeix aquelles paraules de lloança a Pere: «Feliç tu Simó, perquè això no t’ho ha revelat cap home de carn i sang, sinó el meu Pare del cel». L’escena no podia ser més bella i perfecta.

Però ve la segona escena: Jesús comença a instruir-los: «El Fill de l’home ha de patir molt, ser condemnat pels sacerdots i lletrats, els representants de la institució religiosa, ser mort i ressuscitarà el tercer dia». Ho explicava amb tota claredat.

Allò de ressuscitar era una cosa que ni tan sols entenien gens ni mica, i a més no s’atrevien a preguntar-li sobre el tema; però això de ser executat i condemnat a mort, era una cosa que els sonava molt forta i inadmissible... Però si havien estat testimonis de tants miracles!

Pere, doncs, torna a prendre la paraula i, a part, el vol fer reflexionar. Però la resposta de Jesús a Pere és molt dura: «Fuig d’aquí, Satanàs! Tu penses com els homes, no com Déu». Hem de preguntar-nos: els deixebles de Jesús, com el contemplaven quan el veien ensenyar i obrar amb les multituds? No havien percebut res de la seva divinitat. A tot estirar, un gran profeta?

Jesús continuarà completant el seu ensenyament que subratllarà després amb la seva vida: el camí de Jesús és el servei de donar la vida; qui la vol salvar o guardar la perd, se li s’esvaeix com la boira amb la força del sol. La vida que es guanya, s’enriqueix, però es guanya i es fa gran en el servei, un servei no segons la norma, sinó segons la generositat del cor.

No és fàcil el testimoni de Jesús. Seguir Jesucrist no és obligatori, és una decisió lliure de cadascù. Però Jesucrist s’ha pres seriosament, molt seriosament l’home i la humanitat. I nosaltres, cristians i monjos, sentint tocat el nostre cor per l’amor de Crist, li hem dit: SÍ! Ens hem consagrat a ell pel baptisme i pels altres sagraments: el matrimoni cristià, o la consagració religiosa, i això suposa prendre’s seriosament aquella expressió que sant Benet repeteix més d’una vegada en la seva Regla: «no anteposar res a Crist».

I no anteposar res a Crist comporta viure aquella expressió tan forta de sant Pau:
«L’amor del Crist ens empeny» (2Co 5,14). Crist ens domina, no ens deixa escapatòria. És com quan dos joves viuen un primer amor, un amor seriós, i un dia es trenca, i deixa una empremta que recordaran sempre. Així ens pot passar a nosaltres amb Crist: Que hàgim gustat, viscut el seu amor, i aquest amor s’ha refredat o encara més: trencat.

«L’amor del Crist ens empeny». Però contemplar i considerar tota la persona de Crist, ens ha de portar a contemplar i considerar la creu, sense la qual no tenim pas a la resurrecció. I sense resurrecció la nostra fe no té sentit.

Crist és l’obra que fa veritat la nostra fe. Sant Jaume ens diu que la fe sense les obres no ens pot salvar, però aquestes obres són Crist: els seus ensenyaments, la seva vida, el seu passar amb una gran humanitat entre els pobles... O sigui que necessitem mirar la nostra vida, si la nostra vida confessa Jesús com el Messies, si en el nostre camí acceptem també servir amb generositat, que en moltes ocasions serà creu. Però la creu sempre és la llinda de la Resurrecció.

I atenció: els apòstols convivien ja feia temps amb Jesús i no havien captat el missatge de la seva vida. Nosaltres monjos que hem fet una professió solemne de seguir la persona de Crist, sentim que ens empeny? Que no volem suavitzar les paraules de Crist com Pere? O com a cristians: la persona de Crist domina la nostra vida?

Que es compleixin en tots vosaltres les paraules d’Isaïes: «El Senyor Déu m’ha parlat a cau d’orella; i jo no m’he rebel·lat, ni m’he fet enrere».

9 de setembre de 2018

DIUMENGE XXIII DURANT L’ANY (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet

Tanca’t amb pany i clau, refugia’t en tu mateix, fes-te el sord a les veus del proïsme, fes-te el cec davant de les injustícies. Procura per tu, sigues egoista, no ajudis ningú, ves pujant l’escala de la supèrbia i viu lliure si pots. Així sembla que es mou el món.

Però, Jesús passa per la Decàpolis, un terreny poc religiós; com ara podria ser la nostra societat.

I Isaïes crida: «Sigueu valents, no tingueu por. Déu mateix ve, és qui ve a salvar tot el que està perdut».

Sí, a qui veritablement es troba amb Jesús li canvia la vida, li capgira completament la seva existència. Perquè la presencia de Jesús és salvació. La paraula que Jesús pronuncia guareix: «Obre’t».

«Obre’t». Però, ens agrada tancar-nos, perquè ens sentim més protegits, més forts, més nosaltres i més còmodes.

Tal vegada ens convé incomodar-nos baixant per l’escala de la humilitat i adonar-nos de la nostra sordesa, la nostra ceguesa i la nostra misèria en que vivim. Ens cal reconèixer la nostra poca sensibilitat per escoltar les prescripcions de Jesús en la bona nova de l’evangeli.

Espavilem-nos i prestem atenció, no tinguem por, deixem que Jesús ens toqui i ben palpats ens desclogui els ulls, les orelles, la llengua i el cor. Sí: «Tot ho ha fet bé: fa que els sords hi sentin i que els muts parlin».

Escoltem atentament la seva paraula que de tantes maneres se’ns fa present. Adonem-nos que només ell, Jesús, ens pot obrir els taps que ens tanquen a la vida veritable. Sols Jesús ens pot concedir la llibertat veritable i l’herència eterna.

Quan Jesús ens diu: «Obre’t». Vol dir: Obre’t de bat a bat, dona’t als altres, escolta la necessitat del proïsme, desviu-te per ajudar els altres. La teva fe, la teva esperança, la teva caritat vessa-la en els més necessitats. Ara tenim temps encara de fer el bé a tothom, perdona i siguis misericordiós. Obre’t.

8 de setembre de 2018

NAIXEMENT DE LA BENAURADA VERGE MARIA

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet

Celebrar un naixement és motiu de joia. Com no hem de celebrar el naixement de la Verge Maria? Déu ho ha disposat tot en bé dels qui l’estimen. Per això, Maria amb el seu naixement ens obre el camí perquè no ens sentim mai ni abandonats com el poble d’Israel, ni amb por com Josep davant del Misteri de Déu. El naixement de la Verge Maria ens obre el camí d’esperança, el camí fructuós de la plenitud de la vida amb Déu.

Maria ha estat la clau per obrir el cor de la humanitat a l’amor misericordiós de Déu. Maria ha acceptat la voluntat de Déu i ha concebut un fill per obra de l’Esperit Sant. Tot ha estat anunciat pel profeta: «La Verge tindrà un fill, i li posaran Emmanuel», que vol dir Déu-és-amb-nosaltres.

Sí, Maria. Com no hem de celebrar avui el teu naixement? Repassant la genealogia ens adonem de tantes generacions i generacions que han fet camí, han fet cadena d’ADN fins arribar al teu Fill. La humanitat s’ha entrellaçat sencera amb Déu perquè tu Maria has tingut la gràcia de creure.

Si Déu ens coneix, ens estima, ens hem de deixar estimar. Nosaltres per decisió seva hem estat cridats. Per això, estem destinats a ser imatges vives de Jesucrist. Això implica no defraudar la mare. No defraudem Maria, la nostra mare, perquè per ella arribem més veloçment a conèixer la voluntat de Deu en nosaltres. Per Maria arribem més acomboiats al seu Fill, és a dir, a ser imatges vives del seu Fill, a ser testimonis del Déu-és-amb-nosaltres, a ser testimonis de pau.

El cor s’ha d’obrir. La por ens tanca el cor i ens abandona a la incertesa. Josep tenia el cor tancat per la por i s’obre al Misteri, el Misteri de l’Encarnació. Déu s’ha fet home perquè nosaltres ens obrim a la glòria de Déu, a la voluntat de Déu.

Hem de reconèixer que Déu ens crida. La humilitat de Maria ens pot ajudar a caminar per les planures de la pregària i poder fixar els ulls en el seu Fill. Confiats que Déu ens ha fet la gràcia d’estimar-lo, posem tota la nostra persona, com Maria ho va fer, al servei de Déu, a la voluntat de Déu. I així, podrem fer de la nostra vida un cant de lloança a Jesucrist que viu i regna pels segles dels segles. Amén.

2 de setembre de 2018

SANTS BERNAT, MONJO DE POBLET, I MARIA I GRÀCIA, MÀRTIRS

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Sir 51,1-12; Salm 12; 1Pe 3,14-17; Mt 10,17-32

Celebrem la memòria dels sants màrtirs Bernat, Maria i Gràcia que amb ànima valenta i joiosa confessaren la seva fe en Crist i vencent en els combats d’aquest món entraren al paradís. Bernat, Maria i Gràcia tingueren en el Senyor el seu protector i el seu ajut. Nasqué Bernat com a Ahmet Ibn al-Mansur a Carlet, allí aprengué a estimar l’únic Déu sota la fe musulmana; però el Senyor li havia reservat de compartir la fe en Crist i naixent de nou a Poblet, fou renovat per l’aigua del baptisme com aquella aigua que renovà l’estepa del Nègueb; per a ser alliberat i salvat definitivament a Alzira tot confessant llur fe.

La llavor plantada en el seu cor, sembrada amb llàgrimes de joia als ulls, cridà de goig en la sega i la seva fe fou una joia compartida amb les seves germanes, i llurs boques s’ompliren de crits i de rialles. Els tres celebraren amb goig el que el Senyor havia fet a favor d’ells i guardant neta la seva consciència, donaren resposta serena i amb respecte de la raó de llur esperança i nasqueren així definitivament a la vida vertadera perquè preferiren més sofrir per haver obrat el bé que per haver obrat malament. Bernat, Maria i Gràcia nasqueren tres cops; el primer a la vida, el segon pel baptisme a la fe i el tercer pel martiri a la vida eterna i a la gloria. Essent odiats de tothom per portar el nom de Crist, traïts pel seu mateix germà, sofriren amb constància i a la fi se salvaren.

Són molts els sofriments del món, moltes les seves víctimes; arreu veiem dolor, fatigues i massa sovint més plors que rialles. És el sofriment dels emigrants, dels morts al mar cercant un refugi i un mínim per subsistir, dels infants impedits de néixer, dels qui són desnonats de la seva casa, dels malalts, dels empresonats, dels dominats per múltiples addiccions, dels ancians abandonats per llurs famílies, dels exiliats, dels represaliats, dels exclosos per no compartir el pensament de la majoria dominant, dels infants abusats, dels esclavitzats per la nostra societat; tots són víctimes del nostre segle i massa sovint som creients els causants del seu sofriment per acció o per omissió.

També avui, com en els primers segles del cristianisme, com al segles XII, XIX i XX, molts, en molts països són testimonis de Crist, màrtirs per la seva fe i llavor de nous cristians; ells sense por, sense arronsar-se, donen testimoni de Crist davant de tribunals i d’estrangers i també avui Déu els dona les paraules necessàries; perquè no són ells els qui parlen sinó que en ells parla l’Esperit del Pare.

«No tingueu por dels qui maten el cos però no poden matar l’ànima; temeu més aviat el qui pot fer que l’ànima i el cos es consumeixin a l’infern.» (Mt 10,28), paraules de Crist que s’apliquen als innombrables testimonis de la fe, insultats i perseguits, però mai vençuts per la força del mal. Allí on l’odi pot semblar guanyar, on sembla que els màrtirs perden la vida sense cap possibilitat de fugir, allí es manifesta que l’amor és més fort que la mort.

Tots ells lluitaren i lluiten per mantenir-se en la fe vertadera, per pertànyer a l’Església de Déu, per portar una vida santa. Lluitaren i lluiten sense saber que tenen una corona preparada, no pas una corona que es marceix, sinó una que mai no es marcirà (Cf. 1Co 9,25), «la corona de la vida, que el Senyor ha promès als qui l’estimen.» (Jm 1,12). En ells i amb ells Déu venç i aconsegueix una gran victòria, encara que ningú sembli veure-la; perquè han estat capaços de resistir i de mantenir-se ferms fins a la victòria total (Cf. Ef 6,13). És la força que dona la fe viscuda en plenitud. Màrtirs per a què? Màrtirs per donar testimoni de llur fe; màrtirs per a qui? Màrtirs per assaonar l’Església; màrtirs per a anar a on? Màrtirs per aconseguir la gloria eterna.

Demanem-li al Senyor, que per intercessió dels màrtirs Bernat, Maria i Gràcia, ens faci perseverants en la fe i fidels en l’amor al Senyor. Que res no ens separi de l’amor de Crist, ni la tribulació, ni l’angoixa, ni la persecució, ni la fam, ni la nuesa, ni el perill, ni la mort violenta (Cf. Rm 8,35). I que ens atorgui com als màrtirs el do del perdó; perquè així són com Crist, que en la Creu va perdonar als seus perseguidors. Demanem als màrtirs el do de la conversió, d’apartar-nos dels ídols de l’ambició egoista i de la cobdícia que corrompen la vida de les persones i dels pobles, i d’acostar-nos a la llibertat espiritual que permet voler el bé comú i la justícia, perquè no hi ha major llibertat espiritual que la de qui perdona als qui li lleven la vida. És la llibertat que brolla de l’esperança de la glòria, perquè qui dona la vida per la fe en Crist mai es cansa de perdonar.

Que els sants Bernat, Maria i Gràcia ens consolin, augmentin el vigor de la nostra fe, ens omplin de goig i no ens manqui mai la seva intercessió davant de Déu perquè reconeguem en els nostres cors que Crist és el Senyor i estiguem sempre promptes a donar testimoni de la nostra fe que és la nostra esperança.

20 d’agost de 2018

SANT BERNAT, ABAT DEL NOSTRE ORDE I DOCTOR DE L’ESGLÉSIA

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Sir 39,8-14; Salm 62; Fl 3,17-4,1; Mt 5,13-19

Bernarde ad quid venisti?
Bernat a què has vingut?

Bernat vingué per ser omplert d’un esperit d’intel·ligència, a abocar com una pluja paraules de saviesa, a donar encertats consells, a fer conèixer la doctrina. Així la seva saviesa n’instruí molts. Profundament arrelat en la pietat, Bernat plasmà i propagà una íntima i afectuosa veneració a la humanitat del Senyor, sense anteposar res a Crist, Déu i home. Juntament a una altra espiritualitat, potser més pròpiament mística; l’espiritualitat centrada en el diví espòs que entra i surt de l’ànima del que està en gràcia. Així la veneració de la humanitat de Crist i dels seus misteris tendeix tota ella a traduir-se en la unió nupcial de l’ànima amb la Paraula de Déu. Íntimament relacionada tenim també la devoció mariana de Bernat. Sense dubtar per res de la posició singular de Crist; veu en Maria la mediadora entre Crist i l’Església, en el marc de l’única mediació que és la de Crist; perquè «Jesucrist és el sobirà mitjancer entre Déu i els homes.» (Sermó del Càntic dels Càntics, II, 3). Quan enalteix a María, ho fa perquè en ella veu realitzat el perfecte seguiment de Crist en la fe. María, per a Bernat, dista tant de trobar-se fora de la humanitat, que precisament quan ell li atribueix honors singulars, no li reconeix l’exempció del pecat original. Llur intel·ligència pouà en la doctrina dels Pares; ell va redescobrir els tresors continguts en ella per a la vida espiritual; però això no li va impedir beure abundantment, o més aviat preferentment, en les mateixes fonts que ells; en l’Escriptura. Tot plegat no li va impedir que, malgrat tenir una forta vinculació amb la tradició, sabes salvar-se dels perills del tradicionalisme. Perquè ell no transmetia res que no hagués viscut abans; com afirma el Papa Benet XVI dient «per a Bernat de Claravall, el veritable coneixement de Déu consisteix en l’experiència personal, profunda, de Jesucrist i del seu amor. I això val per a tot cristià.» (Audiència general 21 d’octubre de 2009). Bernat recollí i completà, essent el darrers dels Pares, tot allò que aquests havien establert abans, no vingué a desautoritzar-los, sinó a completar-los.

Bernarde ad quid venisti?
Bernat a què has vingut?

Bernat vingué a salvar a l’Església dels seus perills, perquè veia que molts pel seu estil de viure eren contraris a la creu de Crist, que s’encaminaven a la perdició i que el Déu que adoraven era el ventre. Reconeixent i rebutjant amb aspres censures els perills del clericalisme, que veia implícit en certs principis centralistes de la reforma gregoriana; no es va acontentar amb recordar al Papa Eugeni III, antic deixeble seu, la seva perenne feblesa o amb estigmatitzar les múltiples anomalies de l’Església i del clergat i, especialment, de la cúria papal; sinó que la seva crítica es va dirigir més aviat al fonament dels problemes de l’Església. «Sabem que la sort de l’Església no s’amida per les armes, sinó pels seus mèrits.» escriu al Papa Inocenci (Carta 176). L’Església no és per a Bernat sense més ni més la ciutat de Déu, o la Jerusalem celestial, que amb els seus innombrables sants es distingeix per la seva immaculada puresa del món del mal. Bernat s’até a la imatge de l’Església pelegrina, que en el seu camí no esdevé pas totalment pura; perquè com ens diu avui l’apòstol nosaltres tenim la nostra ciutadania al cel i és d’allà que esperem un Salvador, Jesucrist el Senyor, que transformarà el nostre pobre cos per configurar-lo al seu cos gloriós.

Bernarde ad quid venisti?
Bernat a què has vingut?

Bernat vingué a parlar-nos de santedat, que és parlar abans que res d’amor, amor vivificat per un excés de sentiment, governat per una voluntat heroica que exigeix del màxim de disciplina, mortificació i despreniment. Una ascètica que a molts va omplir de por, però que va atreure i va formar desenes de milers de monjos. Per a Bernat va ser evident que l’home no pot realitzar res útil per a la seva salvació si no és en la gràcia i per la gràcia; això és, en la fe sobrenatural. D’aquesta forma va reconèixer que l’home és i roman pecador. En aquest sentit, va confessar que la seva vida de monjo era inútil. Però al mateix temps, i durant tota la seva vida fins al final, va exigir-se de si mateix, del monjo i del cristià en general, una constant col·laboració. Escrivia que «per molt que corris, si no arribes fins a la mort no rebràs el premi. La corona és Crist. Però si Ell no deixa de córrer i tu t’atures, enlloc d’apropar-te a Crist t’hi aniràs allunyant» (Carta 254). La suprema forma de ser cristià va ser para ell la del monjo retirat del món en un monestir seguint l’esperit de la Regla de sant Benet. Sant Bernat va ser en molts aspectes una expressió de la síntesi cristiana; fugida del món i força que domina el món; vida de relació íntima amb Crist, però enterament arrelada a l’Església; santedat amb una ferma i vivíssima humanitat.

Bernarde ad quid venisti?
Bernat a què has vingut?

Perquè Bernat vingué a construir el món. L’home que va propugnar la més enèrgica fugida del món, l’home de l’oració contemplativa, de la més pura interioritat; va arribar a ser també l’home més obstinat en la construcció del món, l’home de la més àmplia i profundament eficaç activitat exterior. Bernat fou guia i jutge del seu segle; fou sal de la terra i llum del món; fou llum posat en un lloc alt per il·luminar a tots els qui són a l’Església; la seva llum resplendí davant la gent que veient el bé que obrava glorificà al Pare del cel. Procurà d’abastar els mèrits celestials amb les seves bones obres, però sense oblidar mai que els seus mèrits els havia rebut de Déu (Cf. Sermó del Càntic dels Càntics, 68, 69). Bernat complí i ensenyà a complir als altres la Paraula de Déu; per això és tingut per gran en el Regne del cel.

Vet aquí a què vingué Bernat.