14 de desembre de 2017

DIJOUS DE LA SETMANA II D’ADVENT

Dia 14 de desembre
SANT JOAN DE LA CREU, PREVERE I DOCTOR DE L'ESGLÉSIA
Homilia predicada per fra Borja Peyra, diaca
Is 42,13-20; Sl 144,1-9; Mt 11,11-15

Germans,

Molt sovint, les expressions més obscures i antipàtiques de l’Escriptura són les que aporten més llum a la nostra vida si fem l’esforç de no apartar-les massa ràpidament de la nostra consideració o de sotmetre-les còmodament a les nostres tranquil•litzadores categories racionals.

Avui l’Evangeli ressalta del Baptista i dels qui són com ell, no llur fe ni llur bondat, sinó la seva violència, que els fa capaços d’apoderar-se del regne. Realment, és aquesta una estranya virtut! Es tracta d’una violència sagrada, una violència que està ben lluny de l’obscura tendència que tots coneixem i que deixem tan fàcilment arrelar en el nostre cor. I no penséssim pas que la violència destructora és cosa només de les llunyanes notícies dels diaris, perquè realment aquest és un patrimoni comú i quotidià, ja que, encara que sigui en la soledat de la nostra cel·la, encara que ningú ens vegi ni ho sàpiga, amb el nostre judici i menyspreu subtil i secret ens fem solidaris i responsables del mal en el món, renovem el pecat d’Adam i oblidem com ell que no “no hi ha res d’amagat que no s’hagi de saber” (Mt 10,26).

No, la violència de Joan i dels qui s’apoderen del Regne és d’un altre tipus, és la violència del qui tot ho menysprea i tot ho posterga en funció del Regne. És la violència de l’obedient que es venç a si mateix per ser fidel al seu deure sagrat; és la violència del pacífic, que lluita valentament per no acomodar-se a la pressió unànime de la massa enfervorida i restar fidel a la veritat; i és la violència del profeta que, per compassió, denuncia implacablement la malícia del poble i la seva impietat autosuficient.

Sí, Joan baptista és un violent ferotge perquè no dubta en trepitjar totes les convencions humanes per anunciar el Regne de Déu. I com ell, Jesucrist és doblement violent perquè, tal com Déu va lluitar amb Jacob tota la nit i va perdre (Gen 32,25), Jesús es fa perdedor per nosaltres en la nit de la passió.

La violència de Déu és la violència de l’amor. Déu no tem fer-se violència a si mateix, no tem forçar-se per encabir la seva divinitat en l’exigu receptacle de la nostra humanitat, i no tem tampoc morir per salvar-nos. Imitem-lo, doncs, germans, siguem violents, lluitem pel regne de Déu i deixem-nos vèncer pels altres. Siguem soldats de la feblesa tal com ho va ser Jesús.

Sant Joan de la Creu, la memòria del qual celebrem avui, va ser un campió de la violència sagrada i de la feblesa victoriosa. Que la seva intercessió ens ajudi, d’ara en endavant, a seguir el camí de l’amor i de la pau.

10 de desembre de 2017

DIUMENGE II D’ADVENT (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Is 40,1-5.9-11; Sl 84; 2Pe 3,8-14; Mc 1,1-8

Estimats germans i germanes:

Si afirmem que «l’Advent és temps d’esperança», per què les boires del moment present ens oculten l’estel del Nadal que ens ensenya el camí a seguir? Si eliminem Déu i els valors espirituals, no trobem respostes, caminem perduts i els bons projectes esdevenen impossibles. L’esperança no és una utopia, ni una reacció desesperada davant de les crisis i inseguretats del moment present. L’esperança cristiana ve del Crist viu entre nosaltres i dins nostre, que és el camí vers la veritable humanitat, la veritat que dóna sentit a tot, que ens ajuda a creure en «un cel nou i una terra nova on regnarà la justícia». Creiem que el «Déu de l’esperança» (cf. Rm 15,13) torna a trucar a les nostres portes per desvetllar-nos i, junts, fer possible el nostre somni d’un món més humà.

Estem en camí vers un encontre joiós, la satisfacció d’un nou començament. Jesús ve, té moltes coses a dir-nos, i vol introduir-se més plenament a les nostres vides. El necessitem i l’esperem. Ell ens fa contemplar Déu, la nostra esperança que és més forta que tots els nostres dubtes. Jesús s’ha fet company de camí. Camí que anem fent junts en el treball, en la joia i en el sofriment, en la fidelitat i en l’amor. Que les preocupacions de la vida diària no ens apartin mai de Jesús. Diu la segona lectura: «Penseu com heu de viure, amb quina santedat i amb quina pietat us heu de comportar».

«Una veu crida en el desert: obriu una ruta al Senyor, aplaneu-li el camí». El començament solemne de l’Evangeli de sant Marc emmarca quatre paraules, quatre idees, essencials: Senyor, camí, obrir i aplanar. Per tal que el Senyor ens acompanyi en el nostre camí, cal obrir-li el cor perquè Ell aplani les nostres dificultats. El Senyor arriba per la ruta que li hem preparat; quan més l’estimem, més ens sentirem estimats per Ell. Enmig dels reclams lluminosos de la publicitat ha de brillar l’estel de la llum de la fe, que ens condueix a contemplar l’Infant Jesús. Preparem a Déu un camí en el nostre desert; desert on la soledat ens mena a un desig de comunicació, i l’absència de fruits a un desig de transformació i de conversió. «Obriu una ruta al Senyor, aplaneu-li el camí». També ens ho diu a nosaltres, que hem de ser testimonis de Crist, la nostra Llum i la nostra Esperança. Cal aplanar-li el camí! On hi ha muntanyes d’egoisme i d’orgull hem de posar-hi generositat i senzillesa; on hi ha fondalades d’inseguretat i de ressentiment cal posar-hi confiança i compassió. Això vol dir augmentar el nivell de la nostra responsabilitat i compromís; i abaixar les muntanyes, imaginaries o reals, que posem per tal de justificar-ho tot. «El terreny escabrós serà una vall quan aquest món el convertim en un cel nou i una terra nova».

Creiem, com el salmista, en l’acció de Déu: «El Senyor donarà la pluja, i la nostra terra donarà el seu fruit». El cristià veritable és com el pagès, sap que tard o d’hora vindrà la pluja que assaona la terra. Mentrestant es manté en una espera activa, i així la seva terra dóna fruit. Com el salmista, creiem també en els seus fruits: «la bondat... i la pau».

Germans, quin programa de vida! Advent, una nova oportunitat, una nova esperança. Estiguem a punt, sempre preparats i en actitud d’escoltar la veu del Senyor que ens crida al fons del nostre cor. Cal alliberar-se de l’altra veu, la de la publicitat, que ens vol vendre «objectes indispensables» per assolir una «felicitat» que no és felicitat, com una il·lusió que aviat s’apaga, com una planta que mor perquè no té arrels profundes. Cada dia tenim ocasió de trobar-nos amb aquest Jesús que ve a nosaltres. Ell ens parla amorosament, ens consola i perdona. No tinguem por d’escoltar-lo i estimar-lo!

«Senyor, feu-nos veure el vostre amor i doneu-nos la vostra salvació!»

8 de desembre de 2017

IMMACULADA CONCEPCIÓ DE LA BENAURADA VERGE MARIA

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Gn 3,9-15.20; Sl 97,1.2-3ab.3c-4; Ef 1,3-6.11-12; Lc 1,26-38

«La Benaurada Maria, va romandre sempre Verge, va ser la Mare del Verb encarnat, Déu i Salvador, nostre senyor Jesucrist, i ella, per la seva singular elecció, en atenció als mèrits del seu Fill fou redimida de la manera més sublim, va ser preservada immune de tota taca de culpa original i superant així àmpliament en do de gràcia exímia a totes les altres criatures. Ella està lligada per un vincle estret i indissoluble al misteri de l’encarnació i de la redempció. La Beatíssima Mare de Déu, Inmaculada, acabat el curs de la seva vida terrestre, va ser assumpta en cos i ànima a la glòria celestial, i feta semblant al seu Fill, va rebre anticipadament la sort de tots els justos; esdevenint precursora de la resurrecció que Crist, morint i ressuscitant, va oferir a tota la humanitat i realitzarà quan arribi el seu Regne. Així la Santíssima Mare de Déu, la nova Eva, la Mare de l’Església, continua en el cel exercint el seu ofici matern pel que fa als membres de Crist, pel qual contribueix a engendrar i augmentar la vida divina en cadascuna de les ànimes dels homes redimits» (cf. Credo del Poble de Déu del beat Pau VI). En aquesta línia el beat Pau VI resumia la doctrina de l’Església sobre Maria, la Mare de Déu.

Avui recordem especialment un dels aspectes doctrinals referits a Maria, la seva Immaculada Concepció. Pau VI recollia en el seu Credo tota la doctrina de l’Església i molt especialment la del Concili Vaticà II. Déu Pare volgué que l’acceptació per part de Maria, que havia estat predestinada des de sempre a ser la mare, precedís l’encarnació, perquè, així també contribuís a la vida. Maria fou dotada d’una santedat del tot singular des del primer moment de la seva concepció, per això anomenem Maria Mare dels vivents perquè en el seu interior immaculat va dur la font de la vida.

Predestinada pel Pare, coberta per l’ombra de l’Esperit Sant i temple de Jesucrist, la nova aliança. Fou saludada per l’àngel Gabriel amb aquestes paraules: «Déu te guard, plena de gràcia, el Senyor és amb tu», plena de gràcia, és a dir estimada, elegida, escollida per acollir aquell qui és el do més preuat, l’amor de Déu fet carn. Maria és la benaurada perquè ha cregut, perquè la seva fe en Déu és ferma i plena. En Maria la Paraula de Déu troba escolta, resposta i estada. La Paraula de Déu troba en Maria el si que li permet de fer-se carn i habitar entre nosaltres. En Maria i per Maria tota la humanitat s’obre a Déu, acull la seva gràcia, es disposa a fer la seva voluntat.

Déu l’ha beneït en Crist amb tota mena de benediccions espirituals dalt del cel; l’elegí abans de crear el món, perquè fos santa, irreprensible als seus ulls. Per amor, Déu la destinà a ser llur filla predilecta, segons la seva benèvola decisió. En Maria no hi ha cap mena d’oposició a Déu, sols hi ha plena comunió, plena confiança, ple acord, plena disponibilitat, plena obediència. Maria diu sí a Déu i Déu diu sí a Maria; tota ella està plena de l’amor i la gràcia de Déu.

Sols així esdevé Mare de Déu, imatge i model de l’Església, elegida entre totes les generacions per a ser benaurada. Beneïda per Déu entre totes les dones i aquesta benedicció és algú concret, Jesucrist, el seu fill i fill de Déu, la font de la gràcia la qual Maria va acollir en el seu ventre virginal. L’acollí amb amor, i així el Senyor és amb ella, perquè tota plena de l’Esperit Sant, el poder de l’Altíssim que l’ha cobert amb la seva ombra li confiï el fruit sant que naixerà d’ella, aquell a qui anomenaran Fill de Déu.

Maria, esdevenint l’esclava del Senyor, és en qui les paraules de Déu esdevenen realitat de salvació per a tots nosaltres. Per Maria i en Maria Déu entra a la nostra història. Per ella arriba el consol dels miserables, la redempció dels captius, la llibertat dels condemnats, la salvació, finalment, de tots els fills d’Adam, de tot el seu llinatge.

4 de desembre de 2017

DILLUNS DE LA SETMANA I D’ADVENT

MISSA PELS DIFUNTS DE LA GERMANDAT DE POBLET

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet al Monestir de Valldonzella
Is 2,1-5; Sl 121,1-2.3-4a.4b-5.6-7.8-9; Mt 8,5-11

Havia de ser un centurió, un representant del poder de Roma que ocupava tota la ribera de la Mediterrània, el qui anés a trobar a Jesús. Un personatge certament peculiar que l’Evangeli de Mateu ens mostra com algú que primer que tot cerca Jesús, que creu fermament, cegament en Jesús de Natzaret. No tan sols el va a trobar, sinó que, sentint-se indigne d’acollir-lo a casa seva, arriba a causar l’admiració de Jesús. Ens ho ha dit el profeta Isaïes que totes les nacions hi afluiran, tots els pobles hi aniran, cap a aquell que posarà pau entre les nacions i apaivagarà tots els pobles, aquell que convertirà en relles les espases i en falçs les llances, totes les armes de guerra en instruments de pau. Per Ell cap nació emprarà mai més la violència contra una altre, ni cap poble s’entrenarà per fer la guerra.

El centurió va a l’encontre de Jesús, hi va humil, sentint-se indigne d’acostar-s’hi; hi va a més per demanar quelcom per a un criat seu, no pas per demanar res per a ell mateix, no el mou l’egoisme sinó la generositat. Per això diu Jesús que en molta gent d’Israel no ha trobat aquesta disposició, aquesta fe, aquesta humilitat. Per arribar a Jesús no hi ha cap condició prèvia, a Ell hi arriben gent d’orient i d’occident, tots els qui siguin justos s’asseuran a la taula amb Abraham, Isaac i Jacob. Perquè el que compta no és la genealogia, la genètica, pertànyer a tal o tal altre poble; sinó la disposició del cor.

El centurió té molt per ensenyar-nos, ell es dirigeix a Jesús amb fe. El primer que el mou i empeny a acostar-s’hi és la necessitat de guarició del seu criat; la segona actitud és la de la humilitat. L’expressió: «no sóc digne que entreu a casa meva», que la litúrgia ha adoptat tot just abans de rebre el cos i la sang de Crist en cada Eucaristia, és la millor síntesi de la seva disposició de cor. La humilitat d’algú que ni tan sols es creu digne que el mateix Jesús s’acosti a ell. Segurament per la seva procedència no era ni un home religiós, ni coneixia massa l’Escriptura; però sí que sabia qui era, no es creia més del que era, se sabia així, humil i limitat, i per això demanà en veritat, no demanant ni més del que necessitava, ni més del que li corresponia. Ho demanà amb el cap cot, ho demanà pregant. Sentint-se necessitat i amb humilitat.

Avui encomanem els nostres germans difunts, demanem al Senyor que, com el centurió, els hagi reconegut llur fe i els hagi assegut a la seva taula. Ara a ells i quan ens arribi l’hora també a nosaltres amb ells. Encetem aquest temps d’Advent, temps d’espera i d’esperança, fits els ulls en el Messies, que vingué, que ha de venir i que vindrà; i ho fem tot encomanant al Senyor les ànimes dels nostres estimats difunts, dels qui ens han precedit en el senyal de la fe. Que el Senyor els convidi a la seva taula per sempre més.

3 de desembre de 2017

DIUMENGE I D’ADVENT (Cicle B)

ANIVERSARI DE L’ELECCIÓ ABACIAL DEL P. ABAT OCTAVI

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Is 63,16b-17.19b.64,2b-7, Sl 79,2ac i 3bc.15-16.18-19, 1C 1,3-9 i Mc 13,33-37

No saben si el Senyor vindrà al vespre, a mitjanit, al cant del gall o a la matinada. Vindrà a l’hora menys pensada. Sabem que el Senyor ha de tornar, ho va anunciar Ell mateix, ho recitem en la nostra professió de fe, en el Credo que resumeix la nostra fe quan diem «tornarà a judicar els vius i els morts i el seu regnat no tindrà fi». Sabem també que quan vingui serà el temps decisiu. Però no tenim cap idea ni de quan ni de com serà això. El cristià esdevé així l’home i la dona sempre en espera, sempre alerta, sempre vetllant.

Déu salva, Déu estima, Déu està en els qui esperen en Ell, perquè és el nostre pare, el terrissaire que ens ha modelat, que ens ha fet amb les seves pròpies mans; com ens diu el profeta Isaïes. Quan giri des del cel els seus ulls i vingui a visitar aquesta vinya que, plantada per la seva mà, ha fet Ell mateix robusta i forta, i que som nosaltres, com ens diu el salmista, serem renovats, salvats, el veurem cara a cara i la claror de la seva mirada resplendirà davant nostre. La nostra ha de ser una vetlla, amb la torxa encesa i oli suficient com les verges assenyades de l’Evangeli de sant Mateu; vivint tot esperant la manifestació de Jesucrist, el nostre Senyor, que ens mantindrà ferms fins a la fi, com ens diu l’apòstol, perquè puguem ser trobats irreprensibles el dia decisiu.

L’Evangeli ens repeteix aquest crit «vetlleu», una crida a viure sense que ens arrossegui la insensatesa que ens envolta i tempta, mantenint desperta la nostra fe, sense deixar que s’apagui en nosaltres la brasa de la bondat del Senyor. Una vetlla que ens convida a cercar el sentit últim de la vida. En el nostre món hi ha una crisi d’esperança, són moltes les il·lusions perdudes, les esperances defraudades, els sofriments i les angoixes; tots les tenim ben presents. Déu és la vertadera i única esperança, aquell a qui molts han oblidat, a qui molts han abandonat, a qui també nosaltres potser tal volta deixem a vegades de banda, en un segon o tercer terme, enterbolint la seva imatge, la que portem dins nostre com a fills de Déu, afeixugats per la nostra maldestra humanitat. Sols Ell ens pot donar, ens pot tornar l’esperança. L’esperança cristiana està inseparablement unida al coneixement del rostre de Déu, al rostre de Jesús, el Fill unigènit, que se’ns va revelar amb la seva encarnació, la seva vida terrena, la seva predicació, i sobretot amb la seva mort i resurrecció. Si ens manca Déu, l’esperança perd tot sentit; tot perd sentit. És com si ens manqués la dimensió de profunditat i totes les coses s’enfosquissin, s’empetitissin, privades del seu valor simbòlic; com si no es diferenciessin de la mera materialitat caduca que ens envolta.

Cada home està cridat a esperar corresponent al que Déu espera d’ell. L’esperança està indeleblement escrita en el cor de l’home, perquè Déu el nostre Pare és vida, i estem fets per a la vida eterna i benaventurada. En la vida, l’home està constantment a l’espera. Quan som nens volem créixer; quan som adults cerquem la realització i l’èxit; quan som d’edat avançada aspirem al merescut descans. Però arriba el moment en què descobrim que hem esperat en va, si fora de tot això, no ens queda res més per esperar. L’esperança marca el camí de la humanitat, però per als cristians està animada per una certesa: el Senyor està present al llarg de la nostra vida, ens acompanya i un dia eixugarà també les nostres llàgrimes, quan arribi el temps decisiu. Un dia, no llunyà, tot trobarà el seu acompliment en el Regne de Déu, regne de justícia i de pau.

Si el nostre temps no s’omple d’un present carregat de sentit, l’espera pot resultar insuportable; si esperem alguna cosa, però l’esperem amb les mans buides, cada instant que passi semblarà exageradament llarg, i l’espera es transformarà en quelcom de feixuc, si el futur esdevé sols incertesa i finitud. Quan el temps està carregat de sentit, i a cada instant percebem quelcom de positiu i esperançador, llavors la joia de l’espera omple de sentit també el present; el sentit i la joia és Crist a qui en aquest temps d’Advent esperem.

Visquem intensament el present, on ja tastem els dons del Senyor, visquem-lo projectats cap al futur, un futur ple d’esperança. D’aquesta manera, vivint així l’Advent, tindrem ocasió de despertar de nou en nosaltres l’esperança, tornant al cor de la nostra fe, que és el misteri de Crist, el Messies esperat i desitjat durant moltes generacions i que va néixer en la pobresa de Betlem per, esdevenint un com nosaltres, fer-nos fills de Déu.