24 de novembre de 2016

MISSA EXEQUIAL I ENTERRAMENT DEL P. JORDI M. BOU I SIMÓ

Homilia predicada pel Octavi Vilà, abat de Poblet
Jb 19,1-23-27a, Sl 121, 2Co 5,1.6-10; Jo 5,24-29

El monjo dedica tota la seva vida a cercar Déu. És aquell qui creu fonamentadament que el Senyor l’ha cridat a aprofundir aquest camí que tot cristià fa i per això viu en una comunitat de cercadors on l’objectiu és avançar cada dia més fins a trobar Déu. Així reflecteix la seva crida el P. Jordi en uns seus versos:

«Vostra veu avui em crida.
Senyor! Què voleu de mi?
Endins el cor l’he sentida.
Déu meu sempre us vull seguir.»

Però el camí del monjo no arriba a la meta sinó a la fi de la seva vida quan pot dir com Job «Jo mateix el contemplaré, el veuran els meus ulls, i no els d’un altre». El nostre germà entrà a formar part d’aquesta comunitat en els primers anys de la seva refundació, amb aquells quatre monjos italians que avui fa setanta-sis anys tingueren la gosadia, en una època difícil i convulsa, de tornar la vida monàstica cistercenca a Poblet, després de cent-cinc anys d’abandó. Tots havíem sentit dels seus llavis el relat de la seva arribada a Poblet, quasi d’amagat dels pares i saltant la petita muralla que el circumda per unir-se a la incipient comunitat. Va saltar els murs i els merlets cofoi d’alegria per anar a la casa del Senyor, per lloar-hi el nom del Senyor; una lloança que durant anys acompanyaria des de l’orgue o composant ell mateix diverses peces de l’ofici diví. Però el nostre germà, com nosaltres mateixos, no arribava encara a la vertadera i perdurable casa de Déu. Vivia, com diu l’Apòstol, com emigrant, lluny encara del Senyor, creient però sense veure’l i no ambicionava altra cosa que, arribada la seva hora, sortir del seu cos mortal per anar a viure, en plenitud, amb el Senyor. Així ho expressava:

«Verge Maria, no ens deixis ja més
d’aquesta terra esclaus.
Dóna’ns la mà, la dolçor del teu bes
i el goig dels ulls verd-blaus.

»Mon pobre cos es cansa d’esperar,
no tardis no, Maria,
i trenca les cadenes del fossar
i atreu-me, Mare mia.

»Estira’m del món, Maria,
i treu-me de sa foscor.
Tu ets l’àguila que em guia
directament a l’Amor.»

El nostre germà compareix ara davant el tribunal de Crist, allà on cadascun de nosaltres rebrem el que ens correspondrà segons el bé o el mal que haurem fet vivint en el cos mortal. Per això ens hem reunit avui, per demanar al Senyor que sigui benèvol amb el nostre germà, que li tingui en compte que va dedicar la seva vida a cercar-lo i que el va estimar per damunt de tot oferint-li tot el seu ésser i la seva lloança; i si, humà com era, en res va faltar, que li atorgui el perdó i li permeti de posar els seus peus al llindar de la Jerusalem celestial, entrant a formar part de la comunitat dels sants juntament amb aquells que aquí l’acolliren i l’han precedit en el senyal de la fe, aquells qui el reberen en aquesta comunitat monàstica que fou la seva. El nostre germà no es presenta davant del Senyor amb les mans buides. Ell va escoltar la Paraula del Senyor i va creure en Ell, preguem perquè senti ara la veu del Fill de Déu i visqui a la presència del Pare que és la font de tota vida i pugui dir com escrivia:

«Feliç, perquè em trobaré deslliurat
dels grills d’aquest país.
Feliç, perquè un dia, ressuscitat,
obtindré el Paradís...»

Que Maria, mare i verge, que el nostre germà va estimar apassionadament sigui ara per a ell mitjancera de totes les gràcies i de la seva mà pugui arribar davant del Pare per participar del convit celestial. Ha mort un monjo a aquesta vida caduca, demanem al Senyor que hagi nascut de nou a aquella vida que no te fi, a la vida de la gloria eterna, allí on la presència del Senyor ho omple tot de llum.

El nostre germà ha passat mesos de malaltia, d’afebliment de les seves forces, ha estat una preparació per trobar-se davant del Senyor. Sentim que ha lliurat un bon combat, que s’ha mantingut fidel i que n’ha sortit vencedor. Ara demanem que visqui en plenitud, que tot el que ha viscut i ha donat, que la tota la seva experiència de vida humana i monàstica no es perdi, que l’amor perduri en ell i l’ompli com ens omple el seu record, el seu testimoni de treball, de pregària, d’amor i de tendresa. La vida humana és un camí que cal recórrer tot sencer per arribar a la meta, el camí del nostre germà ha estat llarg. Ha gaudit del regal de Déu que és aquesta vida. Déu ens ha fet aquest gran regal de la vida, un regal que volem conservar i del qual hem de treure tot el suc possible. Però sols hi ha una vida que és eterna, que és per sempre i aquesta és el vertader i més meravellós regal de Déu, aquella vida que no acaba, que és plenitud i amor.

Maria fou per al nostre germà Jordi un far, un exemple a seguir, un model a predicar. Encomanem el nostre germà a Maria a qui escrivia:

«Què m’importa el que és no-res!
Si et tinc a tu, o Maria!
Ben ferm en ton coll suspès,
de l’Amor tan sols viuria.»

El P. Jordi va sentir la crida del Senyor a cercar-lo més profundament, va dedicar-li tota la vida per lloar-lo, però aquesta vida sols era un tast de la vertadera vida que avui demanem al Senyor li hagi concedit. Preguem perquè el nostre germà comenci a viure avui amb plenitud. Perquè la fe en la immortalitat i en la resurrecció és la fe en Déu, que per nosaltres es fa concret en Crist; la nostra esperança es fa concreta en la fe en Crist que, fent-se home, igual a nosaltres, llevat del pecat, compartí amb nosaltres la mort per fer-nos partícips de la seva resurrecció i donar-nos així la vida vertadera per la qual el nostre germà Jordi es delia quan escrivia:

«Ja s’apropa la bona hora
que al blau cel podré volar.
Jorn feliç, ja ets a la vora
que em duràs El Més Enllà...»

20 de novembre de 2016

Diumenge darrer de durant l’any / SOLEMNITAT DE NOSTRE SENYOR JESUCRIST, REI DE TOT EL MÓN (Cicle C)

ONOMÀSTIC DEL P. ABAT I 25 ANYS DE PROFESSIÓ DEL P. MATIES PRADES

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
2S 5,1-3, Sl 121,1-2.4-5, Col 1,12-20 i Lc 23,35-43

Formem part del Regne de la llum, del Regne del Fill de Déu. Crist és el nou David que pastura el seu poble del qual és sobirà. Un regne però ben atípic on la creu esdevé el seu centre. Al calvari hi ha tres creus, tres homes clavats en elles, sense cap altra esperança aparent que la mort els arribi aviat estalviant-los sofriments. Al seu voltant solitud i burles i sobre una de les creus un rètol on diu que hi han penjat el rei dels jueus. Un dels crucificats certament tenia força seguidors però ara el cor dels seus deixebles ha pactat amb el fracàs i l’han deixat sol. El panorama no pot ser més desolador, però malgrat totes les aparences allí s’està establint el regne de Déu, el nou rei té per tron una creu, per corona unes espines i per ceptre uns claus. Fins i tot un dels qui han crucificat al seu costat se’n burla però en l’altra aquell infeliç abandonat li desperta el desig de la salvació, el sap innocent, que no ha fet cap mal, i per damunt de tot el reconeix rei, amb poder per convocar-lo al seu regne on no hi haurà ni creus, ni claus, ni burles. El bon lladre demana a Jesús un lloc al seu regne i Crist li assegura el paradís.

Caminar vers el Regne de Déu és fer un camí cap a l’esperança, un camí cap a la plenitud, cap al paradís; un camí que es fa cada dia. Deia el Papa Francesc que el Regne de Déu és com una mare que creix i fecunda, que es dóna a si mateixa perquè els seus fills tinguin a casa l’aliment a taula i una cambra reservada. La novetat del missatge de Crist és que Déu s’ha fet proper, que ja regna entre nosaltres. Allí on arriba Jesús, l’Esperit creador porta vida i d’aquesta manera, Jesús vol revelar el rostre del veritable Déu, del Déu proper, ple de misericòrdia per cada ésser humà; és el Déu que ens dóna vida en abundància, la seva mateixa vida. El regne de Déu és, per tant, la vida que venç la mort, la llum de la veritat que dissipa les tenebres de la ignorància i de la mentida.

El regne és un regne de veritat, Jesús diu «Jo sóc la veritat» (Jn 14,6), una veritat que ha de regnar en la nostra voluntat, en el nostre cor i en la nostra societat. És un regne de vida, Ell ens diu «Jo sóc la vida. Jo he vingut perquè tinguin vida i la tinguin a desdir» (Jn 10,10). Un regne de santedat on imperi la fidelitat, el compromís, la convivència, i la solidaritat. Un regne de gràcia i de justícia amb una millor distribució dels béns que Déu ha lliurat a tota la humanitat i no sols a uns quants. Un regne d’amor i de pau fruit de la justícia, on la misericòrdia i la fidelitat es troben, i la justícia i la pau van de la mà. Crist ve a anunciar la pau, una pau sense fi, conseqüència del regne de la veritat i de la vida, del regne de la gràcia i la justícia, de l’amor i de la Pau.

Quan en l’oració dominical demanem que vingui el regne, demanem que Crist es faci present, viure en l’amor de Crist. Demanem viure en llibertat, la llibertat de Déu que és fer la seva voluntat. Demanem la plenitud de béns, de tots aquells que realment sacien l’existència, que sols Déu pot omplir. Demanar el regne es demanar viure en l’amor de Déu i fer-ne als altres partícips.

El monjo és qui cerca el Regne, qui dedica la seva vida a cercar i a demanar el Regne i a fer-lo present en la nostra societat. Avui celebrem el vint-i-cinquè aniversari de la professió monàstica del nostre germà Maties. Donem-ne gràcies a Déu que l’ha fet servidor i missatger del Regne i demanem al Senyor que el beneeixi i li doni forces per seguir aquest camí des de la vida monàstica fins a arribar a la meta amb generositat i puresa de cor.

19 de novembre de 2016

DISSABTE XXXIII DEL TEMPS DE DURANT L’ANY (II)

RECÉS DE LA GERMANDAT DE POBLET

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Ap 11,4-12, Sl 143,1.2.9-10 i Lc 20,27-40

Déu és un Déu de vius, que estima la vida, que ens fa participar de la vida en plenitud. El Fill de Déu es féu carn, es féu un home igual que nosaltres, llevat del pecat, per poder compartir la nostra humanitat i compartint-la fer-nos també partícips de la seva filiació divina i de la seva resurrecció. Així ens fa dignes de tenir un lloc en el món que vindrà i ja no podrem morir mai més, perquè en participar de la resurrecció, serem fets fills de Déu. Estem a les acaballes de l’any litúrgic, el temps en el qual l’església ens proposa els textos que fan referència a la mort, a la fi dels temps. Tot l’any litúrgic és una catequesi cristiana, perquè al llarg de l’any recorrem la vida i la mort i tenim l’encarnació, el naixement, la passió, mort i resurrecció de Jesús com a centre. Per això és important que ens preparem a viure el temps d’advent que encetarem la setmana vinent com un vertader temps d’espera, de joiosa espera, sabedors que fem memòria que el Fill de Déu es fa home per participar de la nostra humanitat, dels nostres sofriments, de les nostres joies i vencent la mort ens la fa vèncer a nosaltres també.

Si el Fill de Déu es fa home és també perquè en cada home i dona el reconeguem. Molt especialment en aquells que pateixen les desigualtats i les crueltats de la nostra societat. Ell està darrere de cada refugiat, de cada desnonat, de cada dona maltractada, de cada víctima de la nostra societat i també en cada botxí, en cada opressor, en cada maltractador. El que ens falta es descobrir la seva imatge en els que sofreixen i en els qui fan o fem sofrir, trobar-la en nosaltres mateixos per poder convertir el nostre cor, treure a la nostra imatge divina el rovell de la maldat i de l’egoisme per poder acostar-nos a la seva imatge. L’Església ens convida cada any a fer el recorregut de la fe, a recordar que naixem i que morim, com ho féu Jesús també; però sobretot a tenir present que Ell, que va ressuscitar d’entre els morts i va vèncer la mort, ens ha fet un gran regal, el més gran que mai hom podia somiar; la vida eterna, aquella que no acaba, on no hi ha ni plor ni dolor, on la imatge de Déu ho omple tot de joia, pau i felicitat.

Ell ve i cada any recordem en el temps d’advent que Jesús ve, que va venir i que vindrà a cadascun de nosaltres per fer-hi estada. El temps d’advent és el temps d’endreçar la nostra casa interior per tenir-la a punt, neta d’egoismes, maldats i superficialitats. Fent dissabte i obrint de bat a bat la porta del nostre cor perquè quan arribi hi pugui entrar, recuperant la imatge divina que en crear-nos el Pare ens va donar. Aprofitem avui de manera especial aquest dia de recés per preparar-nos a la seva vinguda, per endreçar al nostra llar interior perquè quan Ell arribi la trobi amb la taula ben parada i a punt pel gran banquet. Que ens hi ajudi Maria, mare d’esperança.

17 de novembre de 2016

DIJOUS DE LA SETMANA XXXIII DURANT L’ANY (II)

CLOENDA DEL 75è ANIVERSARI
DE LA RESTAURACIÓ MONÀSTICA DE POBLET

TROBADA DE LES COMUNITATS CISTERCENQUES
DE LA CONGREGACIÓ DE LA CORONA D’ARAGÓ

Homilia predicada pel Sr. Arquebisbe de Tarragona Jaume Pujol
Missa de la Mare de Déu, Santa Maria Verge, Temple del Senyor
Ap 5,1-10: Sl 149,1-2.3-4.5-6a i 9b (R.: Ap 5,10) Lc 19,41-44

Benvolguts tots, germans i germanes en el Senyor,

Ens trobem aquí aplegats per celebrar l’eucaristia en la clausura del 75è aniversari del retorn dels monjos al Monestir de Poblet. L’eucaristia és sempre una acció de gràcies, i avui de manera especial.

Han passat 76 anys des d’aquell 24 de novembre de 1940, que s’esqueia en diumenge —«l’últim després de Pentecosta», com s’anomenaven abans de la reforma litúrgica els diumenges de durant l’any—, que va tenir lloc la solemne presa de possessió del Reial Monestir de Santa Maria de Poblet per part dels monjos cistercencs.

Com diu la crònica d’aquell dia, «a les 11 del matí va tenir lloc la cerimònia religiosa. Sortint de la casa del Patronat, la comunitat, precedida pel P. Prior amb la creu alçada, es dirigia a l’església per cantar a Déu un himne d’acció de gràcies per haver aconseguit tal fi. Acompanyaren els quatre monjos restauradors i moltes autoritats civils i religioses, així com molts altres amics de l’Orde, admiradors i amants del monestir de Poblet».

La crònica del monestir continua dient que «és difícil descriure la viva emoció que omplia el cor de tots els presents —monjos, autoritats i fidels—, així com també la suggestiva bellesa de la cerimònia simple i austera. L’acte, l’ambient, tot contribuïa a solemnitzar aquest fet històric, mentre els records afluïen a la memòria. Semblava que aquelles pedres mudes, després de tants anys fossin improvisadament envaïdes d’un nou alè vivificant, i els ulls ensopits de les voltes gòtiques de l’església i del claustre es reanimaven de bell nou».

Estem celebrant la missa votiva de Santa Maria Verge, Temple del Senyor. Tots nosaltres, com diu sant Pau als de Corint, «no sabeu que sou un temple de Déu i que l’Esperit de Déu habita en vosaltres? […] Perquè el temple de Déu és sagrat, i aquest temple sou vosaltres» (1Co 3,16-17).

Però la Mare de Déu és un temple sant per raons singulars: fou un temple veritable pel fet de portar dins les seves entranyes el Fill de Déu, quan guardava la paraula en el seu cor, quan estimava el Crist amb un amor ardent observant fidelment el que li deien, el Fill i el Pare, d’acord amb la promesa del Senyor, i van entrar en Maria i hi van fer estada (cf. Jn 14, 23). A ella també l’anomenem Tabernacle on hi ha Déu i no serà somogut; casa del Senyor que Déu ha omplert amb la seva presència, casa d’or, palau reial, ciutat santa, arca de l’aliança que conté l’Autor de la nova Llei.

Mai no ens cansarem de lloar Maria, sota la qual el Monestir de Poblet ha caminat durant aquests 76 anys, i per la gràcia de Déu i la vostra fidelitat continuarà oferint al Senyor els fruits d’una vida monàstica: un carisma que, segons sant Benet, és cercar Déu, sota una Regla, sota un Abat i en una comunitat concreta. Aquesta cerca de Déu que caracteritza la vostra vocació es persegueix per mitjà del seguiment de Crist, al qual res no s’ha d’anteposar. És aquest cercar Déu, quærere Deum, seguint les petjades del Crist, rostre concret del Pare.

Llegim aquests dies el llibre de l’Apocalipsi i avui s’escenifica molt bé l’entrada en escena de Crist. Davant la pregunta sobre ¿qui obrirà els segells del llibre de la història? ¿qui serà capaç d’interpretar-lo?, la resposta apunta al «lleó de Judà» que ha vençut, «el fill de David». El vident descobreix llavors davant el tron un Anyell com degollat, però que ara viu i està dempeus. A aquest Anyell, Crist Jesús, el triomfador de la mort, se li dóna el llibre perquè l’obri, i llavors els quatre éssers i els ancians li reten homenatge entonant himnes de glòria.

Com abans he dit, tota la vostra vida en els monestirs és cercar Déu, i el trobeu en Jesucrist. Crist és el centre de tota la litúrgia. De la del cel i de la de la terra. Ell és el Sacerdot, el Mestre, la Paraula, el Cantor, l’Orant i el Temple. Ell dóna sentit a la història: obre els segells del llibre que resulta misteriós per als altres.

Units a Crist preguem i lloem el Pare i li elevem les nostres súpliques, que concloem sempre dient «per Crist nostre Senyor». Units a ell, som també nosaltres mediadors i sacerdots: «Has fet d’ells una dinastia sacerdotal.» Avui podem cantar amb més sentit l’aclamació del Sant i les súpliques en què anomenem Crist «Anyell de Déu». En el moment en què se’ns convida a participar de l’eucaristia, anticipació del «banquet de noces de l’Anyell», se’ns diu: «Mireu l’Anyell de Déu que lleva el pecat del món.»

Jesús va plorar una vegada per la mort del seu amic Llàtzer. Avui ens ho descriu Lluc plorant per Jerusalem, preveient la seva ruïna. Després del llarg camí des de Galilea a la capital, en comptes de prorrompre en cants de goig —«Quina alegria quan em van dir, anem a la casa del Senyor!»—, a Jesús li salten les llàgrimes.

La seva ciutat preferida «tant de bo hagués conegut on es troba la seva felicitat, però els seus ulls no són capaços de veure-ho», i no sap que s’acosta una gran desgràcia: la destrucció que, en efecte, van fer les tropes de Vespasià i Titus l’any 70. Segurament que Jesús també devia plorar per la situació del nostre món; però potser avui també podem pensar si cadascun de nosaltres li estem corresponent com Jesús voldria, o si l’estem defraudant. En aquest any jubilar, encara que ja hem tancat les portes a les diòcesis, queda encara oberta la porta a Roma i per tant estem encara en l’Any Jubilar de la Misericòrdia, i el Déu misericordiós ens omplirà de pau i d’alegria si humilment acudim a ell.

Els vostres monestirs són llocs de misericòrdia per la vostra proverbial hospitalitat, per la vostra mirada d’amor, perquè si esteu arrelats en l’amor a Déu s’aconsegueix abraçar a tot home, sense cap excepció: Honorare omnes homines, ‘honorar tots els homes’, així s’expressa sant Benet, demostrant amb això una gran atenció al valor de cada home com a persona.

Com vaig fer en aquella trobada a Santes Creus ara ja fa onze anys, m’encomano de manera especial a tots aquells sants i santes cistercencs que avui des del cel ens observen. Em refereixo a aquells milers de monjos i monges cistercencs que al llarg d’aquests vuit segles s’han santificat en els vostres monestirs, amb una vida de silenci, de treball i de pregària. Que Déu beneeixi abundosament totes les comunitats aquí presents. També ho demano per a tots aquells que us estimem i apreciem la vostra vocació. Continuem pregant per tota l’Església, molt units al papa Francesc.

Que la Mare de Déu aculli la nostra pregària i la nostra alegria i la porti al seu Fill Jesucrist, Déu i Senyor nostre. Amén.

15 de novembre de 2016

TOTS ELS SANTS I SANTES QUE SERVIREN DÉU SOTA LA REGLA DE SANT BENET

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Is 61,9-11; Sl 99; Jn 15,1-8

Vivim el present pensant en el futur perquè avui ens preocupa el demà. ¿Com serà el futur del món i de l’Església? Les noticies de l’actualitat poden fer-nos caure en el descoratjament. Conflictes i injustícies de tota mena...! Per altra banda, la bondat i la santedat no tenen secció fixa als periòdics. Però, gràcies a Déu, hi ha persones bones i santes. Elles construeixen un futur millor.

Avui els monjos celebrem la festa de tots els sants i santes que han viscut l’espiritualitat de la Regla de sant Benet. La festa que celebrem em fa recordar un text del Concili Vaticà II: «Tots els cristians, de qualsevol classe i condició, estem cridats a la plenitud de la vida cristiana i a la perfecció de l’amor» (LG 40). Els camins de la santedat són diversos i adequats a la vocació de cadascú. En la família, en la societat, al lloc de treball, al monestir... tots podem créixer com a persones i com a cristians.

Si llegim la vida dels sants, veiem com han practicat les virtuts persones de carn i ossos com nosaltres. S’han abandonat als braços de Déu i han perdut la por, malgrat els seus pecats i limitacions. Els sants són gent bona, senzilla, amable, solidaria, realista, optimista, lluitadora... que s’han enamorat de Jesucrist, que continuen creient en la bondat de les persones, i que lluiten per la justícia i per la dignitat de la vida. Els sants poden obrir-nos els ulls a la realitat de Déu. Creure en Déu comporta escoltar-lo. La pregària confiada i constant ajuda a que la seva petjada quedi gravada en nosaltres. Fa falta una freqüent lectura de les Sagrades Escriptures. Cal pregar amb la Bíblia a les mans. Així, podem donar «molt de fruit».

¿Què ens diuen les lectures que acabem d’escoltar? Segons la primera, «la seva posteritat, la seva descendència, serà coneguda entre els pobles». Els monjos d’ara som la descendència dels sants que avui recordem. Els sants fan resplendir en les tenebres la Llum de Crist, i brillen com un signe d’esperança. És una gran responsabilitat per a nosaltres, monjos, acceptar els nous reptes en un món en que hem d’anar a contracorrent. L’Evangeli ens diu que si estem units a Crist com les sarments al cep, tindrem Vida i la podrem compartir. Si confiem en Ell, mirarem el futur amb il•lusió i esperança. Ens cal, doncs, ser testimonis valents i coherents de la fe i de l’amor. Si no és així, perdem el temps.

¿Quin és l’humil servei d’una comunitat monàstica? Que els monjos visquem una unió total amb Déu, una espiritualitat profunda i una vida comunitària fraternal. Avui us demanem, als qui heu vingut a la Missa del monestir, que pregueu per nosaltres, els monjos. Perquè siguem una descendència digna dels sants monjos. I perquè us puguem oferir, malgrat les nostres limitacions i imperfeccions, allò que volem donar: pregària continua, acollida cordial, afecte incondicional, i les portes del monestir obertes.

«¡Que n’és de bo el Senyor! Perdura eternament el seu amor, és fidel per sempre».