Homilia
predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Gn 9,8-15; Salm 24,4-5b.6-7b.8-9; 1Pe 3,18-22; Mc 1,12-15
Quina necessitat hi havia de que Jesús fos temptat? La
salvació, el pla de la salvació, arranca des de la base, la salvació s’aixeca
amb uns bons fonaments. Ja no es tracta de salvar-ne uns quants, com a Noé i a
la seva família, ens ho ha dit la primera Carta de Pere, ara l’objectiu amb
Jesucrist és la salvació de tota la humanitat; ja no seran vuit persones en
total sinó tots, els cridats a la salvació. Crist ha mort per a conduir-nos a
Déu, ha vingut per salvar a justos i a injustos i per la nostra salvació ha
pagat un preu molt alt, el de la seva pròpia vida. Crist morint una sola vegada
per raó dels nostres pecats convida a la salvació a tota la humanitat. Déu
volgué que el seu Fill es fes en tot igual a nosaltres, llevat del pecat, i per
això experimentà també la temptació. Així com morint ens mostrà que la mort ja
no té la darrera paraula, que després de la mort hi ha la vida vertadera i
plena; així vencent la temptació, vencent els enganys del maligne, ens mostrà
que resistir a la temptació i vèncer-la és possible, sempre i quan ens confiem
a la gràcia de Déu. Jesús ens mostra amb obres, amb fets, que és possible que
la nostra vida reprodueixi la seva; que és possible fer camí darrere d’Ell i
arribar per Ell i amb Ell al Pare.
L’adhesió al pla de salvació demana però dues coses: Conversió i fe. Ens ho diu
el mateix Jesús amb les paraules amb les que predicà a Galilea, un cop
empresonat el Baptista: «Convertiu-vos i creieu en la Bona Nova.» La Quaresma
és el camí de conversió per excel·lència, és el moment en que l’Església ens
convida a preparar-nos no tant sols per a la celebració pasqual anual, sinó
també i sobretot per a la nostra pròpia Pasqua a la que sols podrem arribar-hi
amb plenitud i joia convertint-nos i creient en aquell qui fent-se home com
nosaltres i per a nosaltres, trencà les cadenes que unien a la humanitat amb la
mort i obrí les portes del reialme a qui vulgui seguir-lo. La porta que hi dona
accés, el signe que ens fa pertànyer a Crist no és altra que el baptisme.
Aquesta aigua, ens ha dit sant Pere, que no tant sols renta el cos com la d’aquell
diluvi dels temps de Noé, sinó que salva i que renta del pecat, és el baptisme.
Pel baptisme som incorporats a l’Església i com afirma la constitució Lumen
Gentium del Concili Vaticà II: «El Crist, un cop enlairat de terra, atragué
tothom cap a Ell (cf. Jn 12,32); ressuscitat d’entre els morts (cf. Rm 6,9), va
enviar el seu Esperit vivificador sobre els deixebles i per Ell va constituir
el seu Cos, que és l’Església, com a sagrament universal de salvació; assegut a
la dreta del Pare, actua incessantment en aquest món a fi de portar els homes a
l’Església i per ella unir-los més estretament i, nodrint-los amb el seu propi
Cos i Sang, fer-los participants de la seva vida gloriosa» (LG 48).
La Quaresma és el temps favorable per a apropar-nos més i més a aquest gran misteri
que és la salvació. Hi ha mitjans que ens ajuden a la seva comprensió com la
pregària, l’almoina o el dejuni. I els dos grans eixos són la conversió, l’adequació
de la nostra vida a la vida de Crist, i la fe en que Ell vingué al món per a
compartir amb nosaltres la filiació divina, per fer-nos fills amb el Fill i
tenir així a Déu per Pare. El camí està però ple de temptacions, com a Crist
també ens surten al pas a nosaltres a cada moment i una forta temptació pot ser
la de la monotonia. Així diu el Papa Francesc que: «L’accedia ha estat definida
com “el dimoni del migdia”: ens atrapa a la meitat del dia, quan la fatiga està
en el seu punt més alt i les hores que ens esperen ens semblen monòtones,
impossibles de viure.» Per evitar-la ens cal viure la Quaresma amb il·lusió,
amb plenitud, com un vertader camí cap a la salvació pasqual i no per haver-la
viscut ja tantes vegades se’ns ha de fer monòtona, rutinària, perquè aleshores
la viurem sense l’esperança de que si Crist es feu realment home i si patí i
morí realment per a nosaltres: «El Fill de Déu, unint en si la naturalesa
humana i vencent la mort amb la seva mort i resurrecció, ha redimit l’home i l’ha
transformat en una nova criatura.» (LG, 7) Déu en aquesta hora favorable, en
aquest temps de salvació, convida a la seva creatura, ens convida a tots
nosaltres, a convertir-nos, a creure en l’Evangeli per poder seure amb Ell a la
dreta del Pare.
18 de febrer del 2024
DIUMENGE I DE QUARESMA (Cicle B)
14 de febrer del 2024
DIMECRES DE CENDRA
Homilia publicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Jl
2,12-18; Salm 50,3-4.5-6a.12-13.14 i 17; 2C 5,20-6,2; Mt 6,1-6.16-18
Ara
és l’hora
favorable, ens ha dit l’Apòstol. La Quaresma és un temps favorable per a la
conversió, un temps privilegiat, un temps per a viure intensament el camí cap a
la Pasqua, la que celebrem anualment i la nostra mateixa Pasqua. Pot
ser un camí a vegades costós, segur que no és mai sempre planer; però el que no
costa res, res no val, no ho valorem, tant sols allò que requereix esforç es
viu, un cop assolit, amb més joia.
La conversió, la conversió amb tot el cor, l’esquinçament dels cors i no dels
vestits, no és un camí fàcil i ens cal recórrer-lo poc a poc, fixant-nos ben bé
en on posem els peus i no hi ha millor bagatge per aquest pelegrinatge cap a la
Pasqua que fer el bé, pregar i dejunar. No pas fent-ho amb un posat trist,
desfigurant-nos la cara perquè tothom se n’adoni del que estem fent, sinó
posant-hi bona cara perquè tant sols aquell qui veu en el secret ho conegui.
Escriu el Papa Francesc en el seu missatge per a la Quaresma d’aquest any: «És
temps d’actuar, i per Quaresma actuar és també aturar-se. Aturar-se en
pregària, per a acollir la Paraula de Déu». (Papa Francesc, Missatge per a
la Quaresma 2024). És aquest aturar-se un aturar-se actiu, aturar-nos a
revisar la nostra vida, a valorar els nostres mancaments, les nostres faltes,
allí on caiem un cop i un altre i on si ens hi esforcéssim, si ens confiéssim a
l’acció de la gràcia de Déu, tal volta podríem sortir-nos-en i avançar en el
nostre camí de conversió personal.
Escriu el Papa Francesc que cal que «Acollim la Quaresma com el temps fort en
el qual la seva Paraula s’adreça de nou a nosaltres.». (Papa Francesc, Missatge
per a la Quaresma 2024). Escoltar aquesta Paraula que el Senyor ens adreça,
rumiar-la, fer-nos-la nostra, que ens toqui el cor és una molt bona pràctica
quaresmal. Sovint estem més pendent de la nostra imatge exterior, de la façana,
de fer posat de tal o qual cosa, que de ser sincers i coherents amb el nostre
cor.
La nostra societat és una societat de la imatge, de la immediatesa, on tot
passa de pressa i poques coses perduren; al Senyor no li impressionen les
imatges, els posats tristos, les cares desfigurades, les pregàries pal plantats
a les cantonades, no li impressionen les almoines fetes a tocs de trompeta; el
Senyor ho veu tot i valora el que hi ha de real, de sincer, de veritable en els
nostres cors li agrada que tanquem les portes amb pany i clau, que defugim els
observadors entusiastes, que la nostra esquerra no sàpiga que fa la dreta, Ell
que veu tot el que és secret sap recompensar la sinceritat, la netedat de cor.
La Paraula de Déu ens empeny vers aquesta sinceritat, vers aquesta coherència,
perquè la Paraula transforma la vida, transforma les nostres vides i ens fa avançar
més i més en el camí de la fe tot practicant la caritat sincera i neta de tota
ambició.
Escriu el Papa Francesc que «La fe i la caritat porten de la mà l’esperança.».
(Papa Francesc, Missatge per a la Quaresma 2024). I és que aquest camí
nostre de conversió quaresmal no és un sense sentit, no és quelcom per
aparentar, és quelcom per viure-ho amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb totes
les forces. Per això si el recorrem adequadament, si mirem de fer-lo tal com
cal, ens obre a l’esperança.
La Quaresma és camí cap a la Pasqua i la nostra mateixa vida és també camí vers
la Pasqua; perquè Déu va enviar al seu Fill únic, el va fer home, va fer-lo
tant igual a nosaltres que patí i morí; però no per aturar-se aquí, sinó per
anar molt més enllà del que mai Déu havia anat des de que la humanitat caigué
en la mortalitat. Crist visqué, patí i morí per tal de ressuscitar i guanyar
també per a nosaltres la vida eterna, aquella que si el nostre cor s’esquinça i
es converteix podrem compartir amb Ell que ens ha fet fills de Déu juntament
amb Ell i així tenir a Déu per Pare. Déu és compassiu i benigne, estima tant
que Ell mateix és l’amor i a les seves creatures ens convida a apropar-nos-hi a
recuperar la seva imatge aquella que ha posat en cadascun de nosaltres i que fent
camí de conversió hem d’anar desbrossant. Per això ara és també l’hora de la
salvació, si esdevenim col·laboradors de Déu, com ens ha dit l’Apòstol, serem
salvats. Sols
Déu salva i allibera si ens convertim i creiem en l’Evangeli.
2 de febrer del 2024
PRESENTACIÓ DEL SENYOR
Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Ml 3,1-4; Salm 23,7.8.9.10; He 2,14-18; Lc 2,22-40
Simeó, un home just i pietós, Anna una dona dedicada nit i dia al culte de Déu
amb dejunis i oracions; vet aquí els escollits per a rebre la revelació. En les
seves velleses seguien esperant, no havien perdut mai l’esperança de poder
veure el Messies i allò que l’Esperit Sant havia promès a Simeó a la fi s’acomplí.
Una família observant amb els preceptes que manaven la llei de Moisés pujà al
temple per realitzar la cerimònia de purificació de Maria i presentar a l’infant
primogènit al Senyor tot oferint-li un parell de tórtores o dos colomins; era
una de tantes famílies que al llarg de l’any acomplien amb allò prescrit.
Calia que Jesús es fes en tot semblant als germans, ens ha dit la Carta als Hebreus,
i com tot jueu observant Ell i llur família acomplien el ritual de Moisés. Però
aquella família no era una família qualsevol, malgrat les aparences; aquell
infant no era un infant qualsevol, malgrat que res el distingia dels altres.
Maria i Josep formaven una família, però sagrada, destinada per Déu a acollir
en el seu sí al Salvador del món; Jesús era un infant primogènit, però concebut
en el ventre de Maria per obra de l’Esperit Sant i és alhora el Fill primogènit
i únic de Déu.
Déu escriu en la simplicitat de la història humana el relat de la nostra
salvació, ho fa de manera planera, senzilla, quasi anònima, perquè no ha
arribat pas encara l’hora de la revelació i aquesta queda limitada de moment a
uns pocs escollits: Maria, Josep, uns pastors que vigilaven el ramat en la nit,
uns mags vinguts de llunyanes terres i ara Simeó i Anna. Uns vetllaven en la
nit al ras, uns altres escrutaven els signes dels astres, avui Simeó i Anna
pregaven i vetllaven sense perdre en cap moment l’esperança de que abans de
morir veurien al Salvador. I la seva esperança fou recompensada, Simeó prengué
la salvació en braços i Anna en parlava a tots els qui esperaven el temps en
que Jerusalem seria redimida.
El camí està preparat, al temple hi ha entrat molt més que l’àngel de l’aliança,
hi ha entrat el mateix Messies, el rei de la gloria pel qui el salmista demana
d’engrandir les portalades eternes. Com diu la Carta als Hebreus Jesús s’ha
emparentat amb nosaltres per tal de fer-nos lliures, perquè puguem perdre el
temor a la mort. Ell destituirà la mort, cert; però per destituir-la cal que
passi la prova del sofriment humà, sols morint pot confortar-nos a nosaltres
que som provats per totes les limitacions que comporta la condició humana.
L’obra de la salvació no és amiga de grans manifestacions, sols de les justes i
necessàries; l’obra de la salvació no cerca grans anuncis, sols els que calen;
l’obra de la salvació es revela a qui Déu vol i quan vol i no és amiga per
fer-ho de triar als poderosos, ans al contrari, cerca als humils de cor, però
rics en esperança. Des de bon començament Crist s’amaga als pretesos savis i
prudents, però es revela als humils.
Aquest sacrifici ritual d’avui al temple no és altra cosa que l’anunci del gran
sacrifici que Déu oferirà en bé de tots nosaltres; com Abraham oferí Isaac a la
muntanya, el Pare oferirà al seu Fill a la creu. Escriu sant Bernat: «Avui en
efecte, es va oferir no perquè li calgués fer-ho, ni perquè fos subjecte de la
Llei, sinó perquè ell mateix ho va voler. I sobre la creu el mateix, s’oferirà
no perquè mereixés la mort, ni perquè els seus enemics tinguessin poder sobre
ell, sinó perquè ell mateix ho va voler.» (Sermó II per a la Presentació del
Senyor).
La història de la salvació no és planera, mostra d’això és que una espasa de
dolor traspassarà l’ànima de Maria; perquè la llum que es revela a les nacions
és una senyera combatuda, motiu de que alguns s’alcin mentre d’altres cauen.
Ens ho diu el mateix Jesús: «Us penseu que he vingut a portar la pau a la
terra? Us asseguro que no. He vingut a portar-hi divisió.» (Lc 12,51). L’eterna
lluita entre el bé i el mal farà que el mal s’oposi amb totes les seves forces
al pla de salvació de Déu. Però Crist ens sortirà vencedor.
Ell és el gran sacerdot, compassiu i acreditat davant de Déu per expiar els
pecats del poble. Ell és el salvador de tots els pobles, de tots els homes, de
tots nosaltres.
El Salvador és aquest noi que anava creixent, fent-se fort, entenimentat i al
que Déu havia donat el seu favor.
Ell és la bondat i l’únic camí que porta a la salvació.
29 de gener del 2024
MISSA EXEQUIAL I ENTERRAMENT DEL P. JOSEP ALEGRE I VILAS, ABAT DE POBLET 1998 - 2015
Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Jb 19,1.23-27a; Salm 26,1.4.7 i 8b i 9a.13-14; 2C
5,1.6-10; Jo 12,23-28
«Per
a mi, viure és Crist, i morir m’és un guany» escriu l’Apòstol
als Filipencs (Fl 1,21). La vida del monjo, la vida del cristià és un viure per
Crist, un viure cercant a Crist i que té com a conclusió i com a recompensa l’encontre
personal amb el Senyor, la vida eterna. Sant Benet expressa molt
clarament a la Regla, que l’objectiu del monjo, d’una comunitat, és arribar
tots junts a la vida eterna (Cf. RB 72,12). Perquè el monjo és un cercador de Crist
en comunió, em comunitat.
Aquí rau la plena confiança del monjo en que Crist, aquell a qui cerquem, d’aquell
de qui aprenem com cercar al Pare, és el nostre defensor i que a la fi
testificarà a favor nostre, ens farà costat i tant de bo qui sap si el
contemplarem cara a cara, el veurem amb els nostres ulls, com ens ha dit Job.
Això és el que demanem avui, ara i aquí pel nostre germà. Perquè el centre de
la vida de l’abat Josep, del P. Josep, ha sigut Crist, ell ha estat un enamorat
del Crist, en Ell ha confiat, a Ell s’ha confiat i a Ell esperava veure al
final d’aquesta vida que vivim en el cos, com emigrats lluny del Senyor on no
podem fer altra cosa que creure, sense veure’l. Demanem pel nostre germà Josep,
de que pugui veure Déu cara a cara, ara que ha comparegut al tribunal del
Crist, on cadascú ha de rebre el que li correspongui segons el bé o el mal que
haurà obrat vivint en el cos, com ens ha dit l’Apòstol.
Nuestro hermano José ha sido un hombre de fe profunda y de una esperanza aún
más profunda. Des del bautismo, caminando en la fe en el seno de su familia,
fue avanzando hacia el Señor, con paso firme y seguro y así este camino le fue
preparando para aceptar las tres llamadas que recibió a lo largo de su vida:
primero la llamada a la vocación sacerdotal, luego la llamada a la vocación
monástica, que era para él una ocasión privilegiada de acercarse a Dios a cada
instante, en cada ocasión, y finalmente aceptando el servicio abacial en esta
su comunidad.
Primer vint-i-cinc anys com a prevere, després quasi trenta anys com a monjo el
seu viure ha estat Crist; que Ell doncs l’aculli amorosament,
misericordiosament, pietosament i el faci entrar en aquell temple que és obra
de Déu, no fet de mans d’homes, sinó etern. S’acompliria així la seva esperança,
com la del salmista quan diu: «n’estic cert, fruiré en el país de la vida de la
bondat que em té el Senyor.» El nostre germà verbalitzava aquesta seva
esperança en el Senyor dient: «És bo amb els qui confien en ell. És bo amb els
qui esperen en silenci i pacientment la seva salvació, la seva paraula. Ell és la font de la vida. Tots viurem gràcies a Ell.» (Homilia
2 de novembre de 2015).
El monjo és l’home de l’esperança, d’una espera silenciosa, pacient i sempre
confiada, que diu com l’Apòstol: «Sé en qui he cregut, i estic segur que és
prou poderós per a guardar fins a l’últim dia el tresor de la fe que m’ha estat
confiat.» (2 Tm 1,12). La fe és un tresor que guardem però en la gerra de
terrissa de la nostra fragilitat humana, de les nostres febleses tant físiques
com morals, com diu sant Benet (Cf. RB 72,5). Els monjos estem certs de en qui
creiem, de qui cerquem al clos del monestir i lliurem per arribar-hi el noble
combat de la fe amb dos esplèndides armes: la pregària i el contacte amb la
Paraula.
El nostre germà Josep ha estat un enamorat de la pregària, de l’Ofici Diví i de
la pregària personal, íntima i reservada; i el seu amor per la Paraula, pel
contacte sovintejat, diari i intens amb la Paraula de Déu, la lectio divina,
ha estat tant intens que no se n’ha pogut estar de transmetre’l, d’encomanar-lo
als qui hem estat els seus deixebles tant monjos com laics. Amb aquests dos
pilars espirituals que omplen de sentit la vida del monjo, el nostre germà ha
pogut fonamentar-hi tant la vida comunitària com la vida de servei a Crist i
als germans, que és la imatge fixe que dona el monjo de la seva vocació. Una
imatge que ha de ser sempre viscuda amb sinceritat, amb netedat de cor,
allunyada d’exhibicionismes, perquè en paraules del P. Abat Josep: «La força
del testimoniatge està en la veritat. Si s’intueix que no hi ha set de Déu, que
l’amor no és l’essencial, el testimoniatge s’afebleix, per molt belles que
siguin les paraules que s’escoltin en els locutoris.» (Apunts sobre la vida
contemplativa).
Tenir set de Déu, els monjos hem d’estar sempre assedegats de Déu, desitjant de
poder viure a la casa del Senyor, desitjant-ho amb tota l’ànima, volent arribar
davant d’Ell i fent camí vers Ell amb aquella claror que il·lumina i que salva,
com ens ha dit el salmista. Aquesta set que és intrínseca a la vida del
creient, és la que confiem en saciar a la fi de la cursa, fruint en el país de
la vida de la bondat del Senyor. I això és el que demanem en aquesta celebració
pel nostre germà, el P. Abat Josep, que visqui ja a la casa del Senyor tots els
dies de la seva vida, d’aquesta vida que ara tot just ha encetat, una vida que
és l’única i veritable vida. I per arribar-hi cal morir, ens ho ha dit el
Senyor en l’Evangeli «si el gra de blat quan cau a terra, no mor, queda sol,
però si mor, dona molt de fruit.» (Jn 12,24).
Així arriba el monjo a la mort, amb la serenor que dona la confiança de l’encontre
amb l’amic i l’amat, amb el conegut i estimat. Com escriu Rainer Marie Rilke: «Déu és l’altre, aquesta alteritat que no
entenem. En aquest sentit, s’assembla a la mort. De fet, la mort està en Déu
com un aspecte primordial de la vida.» Si la mort està en Déu i si Déu és el
nostre amat, amic i estimat, què podem témer? És la confiança dels qui no
estimen la seva pròpia vida en aquest món i la guarden per a la vida eterna. La
vida d’aquí, la vida terrenal és un regal de Déu, el gran regal que ens fa, l’oportunitat
que ens ofereix, però tot i ser un regal del que hem de tenir tota cura, no és
la finalitat d’aquesta creatura feta a imatge de Déu que som nosaltres, la
finalitat és tornar a aquell qui l’ha creat.
Estem fets per Déu per tal de poder arribar a compartir la seva vida plena i
eterna, Hi ha qui ens ha obert el camí cap a Déu, el mateix Crist que es va fer
home per tal de compartir la nostra mort, de morir com a home, i que va
ressuscitar com a Fill de Déu per tal d’obrir-nos les portes de la immortalitat
i fer-nos fills de Déu amb el Fill. Unes portes a les que ara truca el nostre
germà el P. Abat Josep i a la porta pot mostrar en el seu bagatge el seu amor a
Crist, a l’Església, a la seva comunitat, a la Paraula, a la pregària i al
servei.
Ens ho ha dit Jesús, qui el segueix es fa servidor seu i el Pare honorarà als
qui han estat els seus servidors. Servir és viure la fe, perquè la fe no és una
cosa merament passiva, sinó que és una relació personal amb la persona de
Crist, que ens cal manifestar mitjançant unes obres concretes. Fem aquestes
obres cada dia, creient i vivint les paraules del Ressuscitat. (Cf. Homilia 2
de novembre de 2015). Això li demanem avui al Senyor, que tot examinant-li les
obres que ha fet el reconegui mereixedor d’aquest honor, mai guanyat, sempre
gràcia de Déu. Perquè nosaltres no ens guanyem el cel, nosaltres no som
perfectes, sols Crist és l’home perfecte (Gaudium et Spes, 22), i tot
allò que de dolent o d’imperfecte hem fet, de pensament, de paraula, d’obra o d’omissió,
necessita sempre de la gràcia i la misericòrdia del Pare.
A aquesta misericòrdia apel·lem avui pel nostre germà, ell que hi confià tant
en aquest món. Una misericòrdia que demanem arrelant en el record del seu passat,
en tot el bé que ens ha fet a tants monjos, a tants creients, a tants homes i
dones; una misericòrdia que demanem ara i aquí en present, pregant pel nostre
germà el P. Abat Josep; una misericòrdia que preguem perquè es faci realitat en
un futur gloriós per a ell i també un dia per a tots nosaltres.
Demanem al Senyor que giri la seva bondadosa mirada sobre el nostre germà en
aquesta Eucaristia que és passat, perquè la celebrem en comunió amb tots
aquells qui ens ha precedit en la vida monàstica i en la fe; que és present
perquè «celebrem aquest banquet de l’Eucaristia tot recordant aquest germà
nostre que també es va asseure al voltant de la taula en temps passats. I – que
és futur perquè - ho celebrem esperant, d’aquesta manera, preparar-nos per a asseure’ns
amb tots els germans que ens han deixat, en el banquet de la casa del Pare.»
(Cf. Homilia 2 de novembre de 2014).
La muerte vivida por Jesucristo y en Jesucristo no tiene la última palabra, la
última palabra la tiene Dios, Él sabe lo que hace, por qué lo hace y cuándo y
cómo hacerlo y nosotros, que a veces dudamos de la idoneidad de los planes del
Señor, debemos confiarnos siempre en Él. Es para llamarnos a su lado que
venimos al mundo, somos criaturas de Dios, hemos sido hechos hijos suyos por el
misterio de la encarnación, pasión, muerte y resurrección de su Hijo, ante un
amor tan inmenso como el suyo no hay lugar para la duda. Y nosotros debemos
amarle, como le amó profundamente nuestro hermano el P. Abad José. Un amor que
razona san Bernardo diciendo: «hay dos razones por las que Dios debe ser amado
por sí mismo. Una, porque no hay nada más justo; otra, porque nada se puede
amar con más provecho. Preguntarse por qué debe ser amado Dios plantea dos
cuestiones, pues podemos dudar radicalmente de dos cosas fundamentales: qué
razones presenta Dios para que le amemos y qué ganamos nosotros con amarle. A
estos dos planteamientos no encuentro otra respuesta más digna que la
siguiente: la razón para amar a Dios es él mismo.» (Tratado sobre el amor,
I,1)
La mort no ens ha de fer por, sols ens pot esporuguir si perdent la fe, si
perdem l’esperança. Vist des de l’esperança, la mort és l’avantsala de la vida,
de la trobada amb el Senyor, amb aquell a qui cerquem aquí al monestir nit i
dia, en cada moment de la nostra jornada; a vegades amb deler, a vegades amb
esforç; tal com ha fet al llarg de la seva vida el nostre germà, confiat sempre
en Crist i confiat també en Maria, la Mare a la que ha estimat amb una
intensitat profunda i sincera.
Demanem-li amb confiança i esperança al Senyor que ara que el cos del nostre
estimat P. Abat Josep reposarà als peus de Maria, allí on ell s’aturava a
pregar-li dia rere dia abans de Marines, tot just encetada la seva jornada;
Maria hagi estat per a ell la porta segura cap al seu Fill, aquella dona que
«tot és en ella tan il·luminat que no hi trobem cap tenebra, foscor o tebiesa.»
(Homilia 15 d’agost de 2014), com la definí el nostre germà, el nostre estimat
P. Abat Josep.
En aquests moments ens sentim torbats per la rapidesa de la seva malaltia, però
era per arribar a aquesta hora que el nostre germà havia vingut al món, per
arribar a aquesta hora pel que s’havia preparat com a creient, com a prevere i
com a monjo i ens havia alliçonat a preparar-nos-hi també a tots nosaltres.
Estimat P. Josep, que Maria, mare de misericòrdia, mare de Cister, t’introdueixi
a la presència del seu Fill i Senyor nostre, i que Ell et rebi amb aquella
bondat i aquell amor que sols Déu, que és Pare enamorat de la seva creatura, pot
transmetre.
26 de gener del 2024
SANTS ROBERT, ALBERIC I ESTEVE, ABATS DE CISTER
Homilia
predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Sir 44,1-10-15; Salm 149; He 11,1-2.8-16; Mc 10, 24b-30
Què en queda de l’ideal monàstic d’aquells tres homes sens dubte piadosos, sens
dubte dignes de que la seva bondat no sigui mai oblidada; d’aquells homes que
sense cap mena de dubte són els nostres pares en el monaquisme? Perdura per
sempre el seu record? Ens mantenim, com a posteritat seva que som, fidels a l’aliança?
Recordem la seva glòria? No són preguntes retòriques, provenim
d’una tradició monàstica més que centenària i avui som nosaltres el
responsables de respondre a aquestes qüestions. La història de l’Església, la
història del cenobitisme, la història d’un orde monàstic no és una simple
retòrica, un record del passat al que recórrer en una mena de lectura romàntica
un dia l’any i oblidar-ho la resta. Som hereus d’aquests pares piadosos;
Robert, Alberic i Esteve i de tants d’altres en els orígens de Cister i al
llarg dels anys que han passat des de la fundació del nou monestir fins als
nostres dies. Cadascun dels qui han cercat Crist al clos d’un monestir
cistercenc ha estat hereu i continuador de la llavor plantada pels nostres
Sants Pares al desert de Cister i avui aquesta responsabilitat, aquest repte de
mantenir viva la flama del monaquisme cistercenc està a les nostres mans, és
responsabilitat nostra.
Sols així es pot mantenir el seu bon nom viu a cada generació, sols així
guardem la bona memòria dels antics, sols així podrem aspirar en el món futur a
la vida eterna. Què els mantingué, què els mogué als nostres Sants Pares
a fundar Cister? D’on
tragueren el coratge per afrontar el repte? Gràcies a la fe ho aconseguiren,
com abans que ells Abraham, Isaac, Jacob i Sara. Els nostres Sants Pares es
refiaren del Senyor, es confiaren a Ell i com que allò que als homes els és
impossible, per a Déu no és, perquè Déu ho pot tot; tenint ells a Déu al seu
costat, deixar casa, germans, germanes, pare, mare, fills o camps significà
invertir sobre segur, per obtenir el cent per u i han arribat, així tots junts,
a la vida eterna; que els que avui celebrem, la seva santedat, la certesa de
que són al costat del Pare vetllant pels seus fills, és a dir per nosaltres.
Cercaren de viure en la fe, de morir en la fe, de viure delint-se en tot moment
per aquella pàtria que és millor que cap altre pàtria, aquella que fins i tot
aquets homes piadosos, aquests homes fidels a l’aliança, contemplaren de lluny
estant aquí a la terra, una pàtria però a la que no deixaren mai d’aspirar, que
cercaren professant la vida monàstica, i que incerts com estaven de si la seva
vida de monjos responia vertaderament al seguiment de Crist i de la Regla,
cercaren de viure-ho amb més intensitat al nou monestir. D’ells escriu el
menologi cistercenc que: «passant no del dolent al bo, sinó del bo al millor, d’un
estat bo a un altre de més perfecte, van demostrar per la seva altura de mires
la virtut de les seves ànimes i els seus desitjos de santedat. Així, doncs, són
dignes de ser celebrats amb el nostre mes agraït record i veneració.»
I celebrar-los és mantenir-nos fidels gràcies a ells, mantenir el seu bon nom
viu en la nostra generació, és mantenir el seu record per sempre, és parlar de
la seva saviesa i fer-ne l’elogi i no hi ha altra camí per fer-ho que el que
ells recorregueren, mantenint la fidelitat al lloc i a la Regla. Pot semblar
avui una tasca impossible, pot semblar més fàcil fer passar un camell pel forat
d’una agulla, però gràcies a la fe, amb Déu al costat, refiats de Déu, res no
és impossible. Nosaltres que cerquem de ser-ne fills, gràcies a ells, hem de
viure amb sinceritat i de cor el que ens diu la Declaració de l’Orde, essent:
«doncs, veritables seguidors dels Pares fundadors del «Monestir Nou», i ho
serem, si no deixem de cercar camins i maneres que ens permetin de viure la
nostra vocació cada vegada més plenament, segons la voluntat de Déu.» Que així
sigui amb l’ajut de Déu.