27 d’abril de 2017

MARE DE DÉU DE MONTSERRAT, PATRONA DE CATALUNYA

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet

Mare, «ets beneïda entre totes les dones i és beneït el fruit de les teves entranyes». Mare, has pogut cantar el «Magnificat», perquè has fet experiència, experiència interna, intensa, immediata de Déu.

Feliç, Mare, perquè has cregut. La fe t’ha donat, t’ha obert, t’ha omplert de totes les benediccions, de totes i cadascuna de les meravelles de Déu. Per això, Mare de Déu, et veiem que encara la teva gràcia no pot restar quieta i visites Elisabet, en el goig de dues mares, en el goig de dos fills.

Per tu Mare, per tu ha vingut el Salvador del món, i per tu, només per tu, el teu poble, només per tu pot cantar que Déu ens salva.

Perquè també nosaltres hem estat elegits: «en ell abans de crear el món, perquè, fóssim sants».

Mare, ets Mare de Déu. Mare, ets Mare nostra. I, nosaltres en la mesura que també com els primers cristians assistim unànimement, sens falta, a les hores de pregària, també nosaltres ens anem endinsant en les benediccions espirituals que ens vénen per Jesucrist.

Mare, des del teu tron a la muntanya, que com serrada pels àngels se’ns presenta al bell mig de Catalunya, ets seu del teu Fill, Jesucrist Nostre Senyor, que en els braços ens el manifestes.

Mare, si ets Mare de servei, ajuda’ns a viure en el servei gratuït en bé de tothom que necessita una persona que els ajudi. Mare, som fills en el teu Fill, ajuda’ns a tenir posada en Crist la nostra esperança, com tu Mare, la vas tenir. Perquè, la nostra part en l’herència sigui fructuosa en la voluntat de Déu i en el do de la gràcia que hem rebut, per poder també amb el teu exemple: anar, caminar, arribar, ajudar, visitar, treballar, lliurar el temps, donar la vida pel qui més ho necessita.

Mare, que puguem ser una mica mares en la nostra donació als altres. I així, Mare, entonarem el «magnificat» per lloar amb tu, el nostre Déu que ens salva, Mare.

24 d’abril de 2017

SANT JORDI, MÀRTIR, PATRÓ DE CATALUNYA. SOLEMNITAT TRASLLADADA

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet

No hi ha dubte que tenim un gran patró. Per què? Perquè tenim com a patró un màrtir. És a dir, un home que, malgrat tota la seva vida, ha arribat a un moment en el qual s’ha deixat seduir pel Crist, mort i ressuscitat, i s’ha lliurat, no ja a les batalles entre els homes, sinó a la lluita de la Veritat Única, la veritat que brolla de l’Evangeli.

Aquest Evangeli que avui ens convida a meditar la nostra relació amb Déu. Una relació que passa per Jesús, el cep veritable.

Cadascú de nosaltres, com a sarments, podem donar fruit o no.

Ara bé, per donar fruit hem d’estar de part de Déu, hem d’estar empeltats en el Crist, perquè és l’únic que ens pot donar la Vida, en majúscules. Ja que com ell mateix diu: «Sense mi, no podríeu fer res».

Nosaltres com a comunitat estem en ell. Però, si que és veritat que si algú se separa, s’asseca i acaba per convertir-se en cendra. Per això, la gran importància de no defallir en el nostre dia a dia, en la nostra relació comunitària i personal amb Déu.

Perquè la vida comunitària del cristià té aquests dos vessants d’intimitat i de relació amb Déu: Per una banda la Litúrgia de les Hores, per l’altra l’harmonia de la pregària personal intransferible. Ningú no pot fer la meva pregària personal per mi. No hi pot haver-hi cap substitut.

Perquè, si estem on hem d’estar, si estem amb Jesús i el que ens diu queda en nosaltres, podrem demanar el que desitgem, i ho tindrem, ja que la glòria de Déu és que nosaltres donem molt de fruit i siguem deixebles de Jesús.

Jordi, sant, va deixar les lluites humanes per lluitar pel Crist, i així donà el fruit més bell, la vida per Crist, per guanyar la vida eterna. Que el seu testimoniatge ens ajudi a viure de la fe, l’esperança i l’amor. Així, rebrem la benedicció el poble català.

22 d’abril de 2017

PROFESSIÓ MONÀSTICA SOLEMNE DE LA GERMANA JOSEPA PONT I PARAREDA, MONJA DE VALLBONA

Homilia predicada a Vallbona pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Ct 2, 8-14; Ac. 2, 42-47; Lc 12, 22-34

El temps Pasqual té dos nuclis d’interès primordials. Primer que tot recordem el centre del misteri de la nostra fe: la resurrecció de Jesucrist, el Fill de Déu i el nostre Redemptor, que, encarnat de la Verge Maria, es féu home, patí, morí i fou sepultat per ressuscitar al tercer dia, com deien ja les Escriptures. En segon lloc la litúrgia de la Paraula se centra a mostrar-nos la formació i vida de la primera comunitat cristiana, sorgida a l’escalf de Crist ressuscitat. Aquella en la qual les comunitats monàstiques ens emmirallem. Els apòstols havien estat cridats per Jesús, l’havien seguit, l’havien conegut i l’havien estimat; i fruit d’aquest amor havien fet experiència de la seva resurrecció. Havien sentit la veu de l’estimat que els deia vine i ho veuràs, s’havien aixecat, l’havien seguit per tal de veure la seva bonica cara, sentir la seva dolça veu. Ens ho diuen les Actes dels Apòstols que has triat per que avui sentim, el seguien essent constants en assistir a l’ensenyament, a posar en comú els seus béns, a assistir al culte al Temple, a cantar lloances a Déu. I així a la comunitat s’hi afegia nova gent.

Avui Josepa t’afegeixes amb tots els ets i uts a aquesta comunitat que és també hereva de la comunitat apostòlica. No t’és pas desconeguda, ja fa anys que aquí hi trobes pau d’esperit i un contacte directe amb Déu: Ell t’ha cridat a seguir-lo ara i aquí per sempre. La paraula «sempre» en la nostra societat actual provoca frisança, la por al compromís indefinit és ben present avui. Però per a tu ara ja l’hivern ha passat, la pluja s’ha esvaït i es veuen les flors de la resurrecció per tota la contrada i Ell t’ha dit «aixeca’t i vine». I tu en sentir la seva crida has respost «sí», per buscar el seu Regne, i saps que tot allò altre et serà donat de més a més. A tu s’adreça ara la seva paraula, i tu renunciant als teus propis volers, per militar per al Senyor, Crist, el rei veritable, has pres les fortíssimes i esplèndides armes de l’obediència. Com Jesucrist, «que tot i que era el Fill, aprengué en els sofriments què és obeir» (He 5,8), així nosaltres participem dels sofriments del Crist amb la paciència, per tal de merèixer de compartir també amb Ell el seu regne.

Per mantenir-te ferma en el camí al que avui et compromets demanarem que els sants de Déu, els justos que ens han precedit en la fe, t’hi ajudin; amb l’ajut d’ells i sobretot amb el de les teves germanes de comunitat, t’uneixes avui a Jesucrist, lliure i joiosa, casta, obedient, en solitud i silenci, consagrada al teu estimat, no anteposant res al seu amor. Demanarem per al Senyor que per la gràcia de l’Esperit Sant siguis prudent, assenyada, lliure, i que trobis repòs en l’aflicció; consell en el dubte; refugi en la injustícia; paciència en la tribulació; abundància en la pobresa; aliment en la privació i remei en la malaltia. Tingués confiança perquè a qui té el Senyor no li manca res, no necessita res més.

San Benet presenta un dur programa de vida a la monja i al monjo, quan li diu que, «des del dia de la de la seva professió, no tindrà ni potestat sobre el seu propi cos» (RB 58,24;33,4), que ha d’ésser cremat «posant al servei del Senyor, present en els germans, els dons i talents que ell ha dipositat en nosaltres» (RB Pròleg 6) Avui fas promesa de disponibilitat, la que és pròpia de la professió del monjo i pertany a la seva fe, és a dir donar-se als altres amb els dons i talents que has rebut del Senyor, servir-lo a Ell present en les germanes, donant-te a les malaltes, als hostes, a l’abadessa i a tota la comunitat, i això fins a la mort. Els monjos i les monges som al capdavall uns somiadors, volem cercar Déu sabent que no assolirem mai plenament el nostre objectiu en aquesta vida; durant la qual sols podem participar, per la paciència, en el seu Regne; som uns somiadors en Crist.

La teva decisió és valenta però no pas desassenyada perquè la prens certa que el Senyor t’hi ha cridat i que Ell mateix t’ajudarà, serà llum per als teus passos i amb Ell al costat mai no cauràs. Sigues-li fidel en el servei, cerca’l en la Paraula, busca’l en les germanes i troba’l en l’Eucaristia. De ben segur que avui passen davant teu moltes imatges, les moltes estades anteriors en aquest monestir com a hoste; i els teus pares: ells avui també s’uneixen a nosaltres en la comunió dels sants per dir-te que et volen acompanyar sempre i que s’alegren de la teva consagració.

Estimada Josepa, estimada comunitat de Vallbona, avui el Senyor ressuscitat es fa present de nou enmig vostre, com s’hi va fer enmig d’aquella primera comunitat per la força de l’Esperit. La nostra vida és una vida de testimoni d’aquesta presència, testimoni del Crist ressuscitat. Sabem que quan ens reunim Ell és enmig nostre i per això la nostra joia és immensa, tant que tenim necessitat de compartir-la i proclamar-la a tots els qui se’ns apropen. Com els apòstols som cridats per Jesús, el volem seguir, conèixer-lo, estimar-lo; i estimant-lo fer experiència de la seva resurrecció. Com als deixebles avui el Senyor victoriós sobre la mort t’ha sortit al pas, Josepa, t’ha cridat pel teu nom i tu com Maria Magdalena t’has girat i l’has reconegut i tot reconeixent-lo com el teu estimat fas el ferm propòsit de seguir-lo, d’oferir-li la teva vida, tota sencera com una ofrena, un sacrifici agradable. Ho simbolitzaràs signant i deixant sobre l’altar la teva cèdula de professió, al costat del pa i del vi de l’Eucaristia. com deixant-hi, confiant-li tot el que ets. Demanem al Senyor que t’ha crida’t a seguir-lo en aquesta comunitat que no cerquis allò que et sembli útil per a tu, sinó més aviat el que ho sigui per a les altres; que practiquis desinteressadament la caritat fraterna; que temis Déu amb amor; que estimis la teva abadessa amb un afecte sincer i humil; que no anteposis res absolutament al Crist, el qual ens dugui tots junts a la vida eterna (RB 72).

19 d’abril de 2017

DIMECRES DINS L’OCTAVA DE PASQUA

TROBADA A POBLET DE LES MONGES BENEDICTINES

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Fets 3,1-10; Sl 104,1-2.3-4.6-7.8-9; Lc 24,13-35

Estimades germanes de les comunitats de Sant Pere de les Puel·les, Sant Daniel, Sant Benet i Puiggraciós. Avui és la Pasqua del Senyor, perquè ens hem reunit tots junts per donar gràcies, per alegrar-nos per la seva Resurrecció. Perquè realment el Senyor ha ressuscitat.

La monja, el monjo som aquells que caminem cap a Crist, que caminem amb Crist. Com l’invàlid de naixement primer restem vora la porta bonica del Temple, del monestir; paralitzats per les nostres pors, pels nostres càlculs humans. Cridats pel Senyor ens presentem per primera vegada per fer-nos monja o monjo, i se’ns posa a prova per veure si som de Déu, per veure si perseverem trucant, suportant amb paciència els greuges, persistint fins que, com Pere i Joan a la porta bonica, els ancians del monestir ens diuen «et dono el que tinc: En el nom de Jesucrist, el Natzarè, alça’t i camina!». I comencem a recórrer el camí de salvació, que al començament ha de ser forçosament estret i que amb el progrés en la vida monàstica i en la fe es va eixamplant conforme ens anem alliberant en Crist. Avancem pel camí al que, com escriu sant Pau, hem estat cridats per recórrer en llibertat, passant per l’experiència del seguiment de Crist, pel servei a Crist que és servei als germans.

El nostre camí monàstic comença i acaba en nom de Jesucrist; no s’hi val a esperar-ne plata i or; sinó que dient-nos sempre al fons del cor allò que, fits els ulls en terra, digué aquell publicà de l’evangeli: «Senyor, no sóc digne, jo pecador, d’aixecar els ulls al cel» (RB 6,65); és Crist que seguim per la via dels manaments de Déu en la inefable dolcesa de l’amor. Ens ho deia avui la primera carta de sant Pere a Matines, el seguiment de Jesús dóna sentit a la nostra existència, a cada moment de la nostra vida, a cada pas del nostre camí. Per recórrer-lo, la plata dels nostres interessos i l’or de la nostra voluntat, no fa sinó dificultar-lo i fer-lo més feixuc.

És un camí que com els deixebles d’Emmaús, no fem pas sols, ens emmirallem en la comunitat, que fixa els ulls en nosaltres i ens ajuda a aixecar-nos cada cop que defallim per a recorre’l caminant, saltant de joia i lloant Déu. Per avançar-hi ens cal agafar forces, ens cal l’aliment de la Paraula, els nostres cors s’han d’abrusar quan entrem en contacte amb la Paraula de Déu i poc a poc se’ns va obrint el sentit de les Escriptures; poc a poc anem reconeixent a Crist en els germans i germanes. Perquè la nostra és una vida cristocèntrica, el seguim a Ell, les seves petjades, només a Ell.

Els dos deixebles, camí d’Emmaús, coneixien les Escriptures, havien escoltat els ensenyaments del Mestre, havien sentit els testimonis de la resurrecció, però a Ell no l’havien vist pas encara; continuaven fent camí, un camí curt com d’onze quilòmetres, entre la tristesa i el desencís. Esperaven que Ell seria el qui hauria alliberat Israel i de tot això ja feia tres dies, tot i que unes dones del grup els havien esverat —les dones són sempre les primeres a veure i a creure en la resurrecció— a Ell no l’havien vist pas.

Cal saber veure’l, cal mirar-lo amb els ulls de la fe; ens costa d’entendre pels nostres cors tan indecisos. Crist ens surt al pas cada dia en el nostre camí; però ens costa de reconèixer-lo; potser ho fa quan la nostra esperança, la nostra fe declina i és aleshores que Crist, com Pere i Joan, fixa els ulls en nosaltres; és aleshores que ens agafa per la mà dreta, que ens aconsegueix en el camí i es posa a caminar amb nosaltres, i sabem que és Pasqua quan hem merescut de veure’l, se’ns obren els ulls i el reconeixem, en la Paraula i en la fracció del pa en comunitat: en la Paraula i en l’Eucaristia. En reconèixer-lo quan fa com si seguís més enllà, li hem de dir «queda’t, que ja es fa tard per a nosaltres».

Estimades germanes, estimats germans; avui celebrem plegats la joia pasqual. Crist ha ressuscitat, ho hem sentit a dir i ho hem vist amb els ulls del nostre cor, de la nostra minsa i esporuguida fe. Realment el Senyor ha ressuscitat.

17 d’abril de 2017

DILLUNS DE L’OCTAVA DE PASQUA

Homilia predicada pel P. Lluc Torcal
Fets 2,14.22b-33; Sl 15,1-2 i 5.7-8.9-10.11 (R.: 1); Mt 28,8-15

En la seqüència de Pasqua, que cantem aquests dies abans d’entonar l’al·leluia i proclamar l’evangeli, diem: «Chirstus innocens Patri reconciliavit peccatores». (Crist, l’innocent, el just, reconcilia els pecadors amb el Pare). Un dels fruits de la Pasqua del Senyor, de la resurrecció de Jesús que s’ha esdevingut avui, és l’obra de la reconciliació: l’obra de la reconciliació de tots i cadascun de nosaltres amb el Pare que Jesús ha realitzat ressuscitant d’entre els morts. I diem «obra de reconciliació» perquè s’ha tractat d’una veritable obra, d’un gran treball, d’un immens esforç: tota la vida del Senyor ha estat viscuda per dur a terme aquesta obra, des del moment de la seva encarnació. Però han estat sobretot els seus darrers passos per aquest món, aquells que hem reviscut i celebrat en aquests darrers dies, els que amb més intensitat han servit per a aquesta obra de reconciliació. Les fatigues, les caminades, les paraules, els silencis, els escarnis i les burles; les acusacions, les traïcions, les negacions i els abandonaments; la soledat, el dolor, la creu.... la mort. Tot ha format part d’aquesta obra de reconciliació: d’aquesta donació de la seva vida per nosaltres. I parlem encara «d’obra de reconciliació» perquè Jesús n’ha estat el principal protagonista, el principal autor: «dono la vida pels meus amics, sóc jo qui la dono, ningú no me la pren»; «he vingut per fer les obres del meu Pare; el meu Pare treballa i jo també treballo». Crist ha pres damunt seu el pecat del món i ha reconciliat el món amb Déu: Jesús és qui ha obrat aquesta reconciliació.

Aquest matí, en aquesta mateixa celebració que estem vivint, també Jesús ens surt al pas, com a les dones que sortien corrents del sepulcre, i també com a elles ens saluda: «Déu vos guard. No tingueu por». No hem de tenir por, perquè Déu està amb nosaltres, perquè hem estat reconciliats amb Ell, gràcies a la resurrecció d’entre els morts de Jesús de Natzaret; gràcies a la seva victòria contra el pecat i la mort: «mors et vita duello conflixere mirando: dux vitae mortuus, regnat vivus» (lluitaren vida i mort en lluita sense mida: el Rei de vida, mort, ja regna amb nova vida). Aquest és el do pasqual: el do de la vida nova que Crist ressuscitat ens dóna; aquesta és la vida nova que, donada, ens reconcilia amb el Pare.

A tots els qui hem rebut aquesta vida nova, a tots els qui hem celebrat l’obra de reconciliació amb el Pare, se’ns invita ara a tornar a Galilea: «Aneu a dir als meus germans que vagin a Galilea i que allà em veuran». «Surrexit Christus spes mea: praecedet suos in Galilaeam». Galilea representa l’origen de l’encontre amb Jesús: després dels moments convulsos que hem viscut junt amb els primeres deixebles aquests deies (els moments de les traïcions, de les negacions i dels abandonaments), Jesús ens invita a retornar al moment originari del nostre encontre amb ell; ens convoca a Galilea on, un cop reunits, ens donarà el seu Esperit i ens enviarà a predicar-lo per tot el món: ens enviarà com a Església a continuar l’obra de reconciliació dels homes amb el Pare. No és aquesta, doncs, la nostra missió? Treballar per estendre la reconciliació a tot el món? Començant pel nostre cor, per les nostres vides; continuant amb els qui ens són més propers, pels nostres familiars, pels nostres germans de comunitat; estenent-lo als germans d’altres comunitats, d’altres països i nacions, d’altres cultures.... en un món com el nostre que s’està fragmentant per tot arreu, on ressonen cada vegada amb més força tambors de guerra, on cada dia més germans esdevenen enemics, no ens cal esforçar-nos més i més per treballar per dur al món (des del meu cor fins als meus germans més allunyats, passant pels més propers) la reconciliació que Crist ens regala en aquest dia de Pasqua? Un esforç, un treball que depèn tot ell de nosaltres, alhora que depèn tot ell de la força que Jesús ens dóna amb el do del seu Esperit. És el mateix esforç que hi ha al darrere del que vam dir aquesta nit de Pasqua, quan junt amb un nostre germà que rebia per primera vegada la frescor renovadora de l’Esperit dèiem: hi renuncio! Hem renunciat a tot allò que trenca l’obra de la reconciliació que Jesús ha realitzat: siguem testimonis vius de la vida nova que ara viu Jesús, vivint vivificats per l’Esperit com a veritables reconciliats i reconciliadors entre els homes. Que aquest sigui el nostre testimoni pasqual!