30 de juliol de 2017

DIUMENGE XVII DURANT L’ANY (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
1R 3,5.7-12; Sl 118,57 i 72.76-77.127-128.129-130; Rm 8,28-30; Mt 13,44-52

El Regne és com un tresor amagat, com una perla fina, com la saviesa que demanà Salomó al Senyor. El fill del rei David és ben conscient de les seves limitacions, que no sap amb les seves soles capacitats conduir la gent, un poble tan nombrós que ningú no és capaç ni de comptar-lo; per això demana al Senyor la gràcia de saber escoltar per poder fer justícia i destriar el bé del mal. El Senyor li diu «Digue’m què vols que et doni»; perquè mentre Adam i Eva s’ho prengueren de manera il·lícita de l’arbre al paradís, ara Salomó ho demana i li és concedit; podrà destriar el bé del mal per poder fer justícia no pas per guardar-s’ho per a ell mateix, sinó pel bé dels altres, del seu poble.

Com els pescadors que, asseguts a la platja amb les grans xarxes ben plenes que han arreplegat de tot, recullen en coves allò que és bo i llencen allò que és dolent. El bé i el mal, la saviesa i la ignorància, les joies modernes i les antigues, les perles fines i les bastes. Déu ho disposa tot en bé dels qui l’estimen, crida per decisió seva, ens coneix a cadascun de nosaltres des d’abans de néixer i ens ha destinat a ser imatge seva, malgrat les nostres limitacions, perquè Ell és la font de tot bé i de tota santedat, la font de la saviesa.

Sols allò que es refereix a Déu ha de centrar i motivar el nostre desig. Déu dóna a Salomó allò que li demana perquè ha renunciat a demanar-li el que potser hauria estat més còmode per a ell, molts anys de vida, riqueses o la vida dels seus enemics. Salomó demana allò que li pot ser més útil a ell i al seu poble, no pas allò que li faria la vida més fàcil. Com el salmista demana de poder estar atent a la paraula del Senyor, perquè s’estima més la llei, la paraula que surt dels llavis del Senyor, que la riquesa; perquè estima els manaments, la voluntat del Senyor més que cap altra cosa.

El descobriment del Regne de Déu ens canvia la vida, qui el troba, troba allò d’essencial, el millor que podia trobar, la perla fina que transforma la vida; allò pel que val la pena deixar-ho tot, vendre tot el que es té, alliberar-se de tot allò caduc per assolir el Regne. Les joies modernes o les antigues, el peix bo o el dolent, la saviesa o la riquesa, el camp on hi ha el tresor amagat o tots els altres camps a la fi erms, la perla fina o les bastes, el Regne o la nostra vida acomodatícia, els nostres fugissers benestars.

Tot certament té un valor, però allò millor, el que té un valor més gran, és el que ens permet separar allò que és bo d’allò que és dolent, com Jesús, que és jutge i senyor de la història, coneix el que hi ha de bo i de dolent en els nostres cors, sols Ell ho sap. La saviesa és el tresor amagat que hi ha dins nostre; demanem-li al Senyor que puguem trobar-la, perquè si demanem, Déu ens donarà; si cerquem, trobarem; si truquem; Déu ens obrirà; perquè a tothom qui demana Déu li dóna, tot el qui el cerca el troba; a tot el qui truca Déu li obre.

La saviesa és la llum veritable que il·lumina tot home, com escriu sant Bernat; gràcies a la llum de la saviesa ens veiem alliberats de l’agitació, perquè, havent provat com és, aleshores floreix la pau al nostre interior.

25 de juliol de 2017

SANT JAUME, APÒSTOL

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet

Son molts els peus que han anat caminant al sepulcre de sant Jaume. Son molts els caps que han pensat, han reflexionat, han meditat, han repensat la seva vida en aquest itinerari. Son molts els cors que s’han deixat seduir per la força de seducció de Jesús en aquesta peregrinació.

«¿Podeu beure el calze que jo he de beure?», ens diu Jesús. Cadascú ha de fer-se seva aquesta pregunta per esbrinar si realment està en el camí. És a dir, en el camí que porta a Déu. O bé, s’ha equivocat d’itinerari, de seguiment, de vocació?

Perquè el cristià no és cristià si no beu el calze que Jesús ha begut. El monjo, no és monjo si no segueix l’itinerari de la Regla que ha professat. Em refereixo, vull dir, el camí estret de la vida monàstica, per on poc a poc s’eixampla el cor i es corre per les sendes de l’evangeli; que mai no pot ser el camí ample que després arriba a un atzucac.

Evidentment que seure al Regne del cel només depèn del Pare. Però, també és veritat que nosaltres tenim aquests dies de treva, és cert. Ara, avui, tenim el calze per donar la vida per Crist, únic, veritable, absolut, salvador.

El temps encara pot ser bo, propici per posar-se els peus a caminar, i no cap a un sepulcre, sinó cap a la vida de ressuscitat. El cap pot adonar-se de tot el que ha de canviar per convertir-se i desenvolupar el camí de la fe, de l’esperança i de la caritat sincera en la pròpia vida. El cor s’ha d’obrir al sacrifici, al testimoni, a l’amor que hem de viure com a cristians en el nostre quefer diari, malgrat les contrarietats que ens envolten en aquesta societat actual.

Si volem fer cap al Regne del cel com Jaume i Joan, hem de deixar aquestes xarxes que ens impedeixen moure’ns amb llibertat de fills de Déu. Si volem assolir la seu que tenim reservada al Regne del cel, ara hem de ser servidors de tothom, hem de viure com esclaus, obedients a l’escolta de la Paraula de Déu i a les necessitats del proïsme. Només perdent les nostres connexions, seguretats i autosuficiències podrem caminar amb els peus, cap i cor sencers a la casa del Pare al Regne del cel.

23 de juliol de 2017

DIUMENGE XVI DURANT L’ANY (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Sv 12,13.16-19; Sl 85; Rm 8,26-27; Mt 13,24-43

Estimats germans i germanes,

Voldríem que tot fos bo, bonic i fàcil. Molt aviat descobrim dificultats: la coexistència del bé i del mal, que creixen junts fins al final. Jesús no té por d’afrontar un tema molt delicat: el de les nostres contradiccions. No és fàcil parlar-ne. És de savis escoltar Jesús perquè Ell és l’únic Mestre. Ell parla molt clar; utilitzant imatges de la vida real, aixeca les nostres realitats humanes per tal de fer-les més divines. Nosaltres experimentem la força del mal i caiem. Jesús coneix la nostra naturalesa, per això ens pot orientar. Benaurats els qui escolten les seves paraules i les compleixen.

Descobrim el mal en el món, en els altres, i en nosaltres. Ens costa d’acceptar-ho. Diem que la persona és bona per naturalesa, però que amb el temps perd la bondat. Hi ha quelcom en nosaltres que no és de Déu, sinó que ve del mal o de l’home mateix, del mal ús de la nostra llibertat o de les nostres passions no controlades. Podem disfressar les nostres accions i, encara més, els nostres pensaments. La nostra tendència es justificar-ho tot per tal de protegir-nos de tot allò que considerem perillós. Les ferides del nostre cor ens poden deixar sense forces i sense capacitat de reaccionar. El salm 30 acaba dient: «Sigueu valents, tingueu coratge, tots els qui espereu en el Senyor», en una clara invitació a treballar per uns valors més humans, no esperant tan sols el paradís futur, sinó reconvertint el present: sembrant llavors de bondat i lluitant contra les males herbes del mal. Els grups humans creixen per la comunicació, la comprensió, la tolerància, l’estimació, compartint uns ideals comuns que uneixen. L’Esperit Sant intercedeix per nosaltres, ens ajuda a pregar i a viure com a cristians, segons la segona lectura. Cal vèncer el mal fent el bé.

No podem eliminar totalment el mal arrelat en nosaltres. Però estic convençut que podem combatre el mal amb l’exercici de les virtuts i amb la pràctica constant dels sagraments. Sant Pau diu que de les tres virtuts anomenades teologals —la fe, l’esperança i la caritat— la més important és la caritat, l’amor cristià, l’amor d’aquell qui estima sense esperar res a canvi. Aquí tenim la clau de volta de l’edifici humà. Cal tallar en nosaltres el jull, les males herbes de l’egoisme i de l’ambició. Vull esmentar també les altres virtuts: la prudència, la justícia, la fortalesa i la temprança. Si no practiquem les virtuts... quanta violència de gènere per no respectar la dignitat de l’altra persona! Quanta soledat per falta de comunicació! Quanta pèrdua de temps si no trobem el camí! Déu és pacient, respecta la nostra llibertat i deixa fer, però confia en nosaltres i ens dóna l’ocasió de penedir-nos dels pecats, segons diu la primera lectura, que afegeix: els justos han de ser humans amb tothom. La vida és massa curta per perdre-la en baralles i superficialitats. El nostre jull pot esdevenir blat quan perdonem i estimem. Així, ni el mal, ni la malaltia, ni els problemes ens fan perdre la pau ni l’esperança.

El Regne de Déu es va obrint camí en la història malgrat les ombres de les injustícies i del pecat, malgrat les nostres obstinacions. Les altres dues paràboles també són un cant a la fe, a l’esperança i a l’amor. La del gra de mostassa em fa recordar les coses petites i insignificants —com un gest, un somriure, una paraula amable i oportuna— que fan créixer i donar fruit. La Paraula de Déu és com el llevat que, dins de la nostra pasta, actua com a principi de vida nova, la vida en Crist. És tracta del treball amagat de Déu en nosaltres, que ens orienta al bé i ens vol apartar del mal.

A l’ofertori de la Missa presentem a Déu el pa, format per grans de blat. Presentem-li també avui el nostre jull, allò que hi ha en nosaltres que no ens agrada. Jesús és la nostra força i la nostra pau. Que aquest Pa de Vida, que partim i compartim, ens uneixi per estimar-nos més i superar junts les dificultats. Val la pena tornar a començar!

«Senyor, escolteu la nostra pregària, escolteu la nostra súplica!»

SANT BERNAT, MONJO DE POBLET, SANTA MARIA I SANTA GRÀCIA, MÀRTIRS

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Alzira, 23 de juliol de 2017

Sv 3,1-9; Sl 123; 1Pe 3,14-17; Lc 6,17.20-23

«Val més sofrir per haver fet el bé que no per haver fet el mal» ens diu l’apòstol sant Pere. Ben Ahmet Almanzor, als ulls dels insensats semblava que morís, la seva mort fou tinguda per molts com un mal, aparentment era un fracàs. Però ell i les seves germanes el Senyor vingué a visitar-los. Un jove príncep ben situat, amb una vida còmoda per l’època, fou cridat pel Senyor; un jove que tenia un gran èxit com a diplomàtic aconseguint del comte de Barcelona, Ramon Berenguer IV, fundador del Monestir de Poblet, una pau digna. Però els camins del Senyor són incomprensibles sovint per als homes; el jove Ben Ahmet, tornant de Lleida, de visitar una seva tia, passà vora el Monestir de Poblet i se sentí cridat per Déu, els cants dels monjos foren l’instrument del qual es valgué Déu per convertir-lo de príncep Ben Ahmet en el monjo fra Bernat. Preferí ser pobre a totes les riqueses que tenia; perquè dels pobres és el Regne del cel. Preferí passar fam a seure a les taules dels poderosos; perquè els famolencs Déu els saciarà. Preferí plorar que seguir rient en una vida buida; perquè els qui ploren riuran al Regne de Déu. Preferí ser odiat, rebutjat i insultat per causa del Fill de l’home a tota la seva joventut, riquesa i intel·ligència; perquè va saber que la seva recompensa seria gran en el cel. Una nit de tempesta la seva vida canvià; aparentment fou una decisió desassenyada, a la fi com sant Pau, com sant agustí i tants d’altres, la seva fou una conversió per una crida directa de Déu, fou tocat per la Paraula de Déu.

Escriu Ramon Llull: «Digué un dels tres savis: “Si el gentil, que durant molt de temps ha romàs en l’error, rebé tan gran devoció per donar gràcies a Déu que diu que no dubtarà a patir qualsevol tribulació, turment o fins i tot la mort per causa de Déu; com més nosaltres, que des de fa tant de temps tenim coneixement de Déu hauríem de tenir gran devoció i fervor per lloar-lo”». Ramon Llull afrontava en la seva obra «El gentil i els tres savis» una innovadora perspectiva de les relacions entre religions per a la seva època; en un temps de guerres entre musulmans i cristians i de marginació, quan no de persecució, del poble d’Israel dispersat en la diàspora. Ell plantejava el diàleg interreligiós a partir del coneixement mutu i de la raó. Sempre, com afirmava Benet XVI a Ratisbona, «la raó i la fe cal que avancin juntes» . El martiri té la seva raonabilitat, els causants sovint cauen en el sense sentit de la violència per la violència.

En tot temps hi ha manca de diàleg, manca d’amor, en tot temps hi ha martiri. Crist amb la seva paraula i sobretot amb el seu exemple marcà la ruta dels màrtirs de tot moment. El màrtir no l’entristeix el mal que se li infringeix, sinó la causa que el motiva i la causa del martiri és l’odi a la seva fe en Crist, a la seva fidelitat i al seu amor a Crist i a la Paraula. El martiri està sempre lligat a la missió del cristià, on hi ha la Paraula hi ha el deixeble, on hi ha el deixeble hi ha la fidelitat, on hi ha la fidelitat, hi ha el testimoni; són aquesta fidelitat i aquest testimoni els que porten al martiri. Els màrtirs són els fidels testimonis de la Paraula, de la Paraula feta home, de Crist.

El màrtir té però al seu davant dues temptacions. Una és cercar voluntàriament, diríem que provocar el martiri; però el martiri no se cerca, el martiri és un regal de Déu per als qui Ell creu que són prou forts per a aquesta prova, cercar el martiri de manera voluntària i imprudent seria com voler passar per davant de Déu i ser així infidel a la missió de la Paraula. Als màrtirs també se’ls presenta quasi sempre una altra temptació, la de fer-se enrere, la de l’apostasia. Les autoritats de l’imperi romà oferien als primers cristians la vida a canvi del reconeixement del culte als déus; els musulmans, la vida a canvi de la conversió; durant el segle XX els perseguidors oferien la vida a canvi de la negació de la fe; però de fet cap d’ells no oferia la vida sinó la mort, ja que la vertadera vida és la del qui dóna la vida per Crist; «Si el Senyor no hagués estat a favor nostre quan uns homes intentaven assaltar-nos, ens haurien engolit de viu en viu, tan gran era la fúria que portaven» diu el Salmista.

Els cristians som burxats ara i aquí, com en els altres èpoques, per una tercera temptació que ens fa plantejar a vegades si ens hem de deixar matar, si no seria millor reaccionar a la persecució amb la força, ull per ull i dent per dent, fugint de la riuada que amenaça de passar-los més amunt del coll. Però Jesús no defugí el seu destí martirial i digué en el moment culminant a Pere «Guarda’t l’espasa a la beina; ¿no he de beure la copa que el Pare m’ha donat?». Els mitjans propis del Regne de Déu no són ni la força ni el vessament de sang; són l’amor i el testimoni fins al final. «Si heu de sofrir pel fet de ser justos, feliços de vosaltres» ens diu la primera carta de sant Pere. La nostra arma ha de ser sempre l’amor «Estimeu els vostres enemics, pregueu pels qui us persegueixen», ens diu el Senyor. Mai més no podem esdevenir perseguidors, hem de convèncer, no imposar, convertir els cors no matar-los.

Avui molts cristians de totes les confessions també són perseguits, han d’abandonar llurs cases i països, i fins i tot donar la vida per Crist. És l’ecumenisme del martiri que construeix la vertadera unitat de l’Església; el poble de Déu format per la sang dels seus màrtirs sigui quina sigui la seva confessió cristiana. Avui el testimoniatge de la Paraula uneix els cristians en una sola Església, la de Crist, la d’aquells que es mantenen ferms fins a la fi i se salven. El pecat de la desunió és rentat amb la sang dels màrtirs. El martiri és l’exaltació de la perfecta humanitat i de la vertadera vida de la persona. L’exemple dels màrtirs, com sant Bernat i santa Maria i santa Gràcia, és la manifestació de la vida transfigurada per la resplendor de la veritat que ens fa realment lliures, Crist.

Déu vol la unió dels homes, no la seva divisió ni la mort d’uns a mans d’altres, Déu vol la conversió dels cors de tots els homes. Aquesta és l’esperança de la humanitat, obra de Déu, i els màrtirs són testimonis i llavor d’esperança regada amb la seva sang. A ells Déu els posà a prova, els trobà dignes, els acceptà com a víctimes ofertes en holocaust i a la fi resplendeixen com les espurnes que corren pel rostoll. Els màrtirs són els qui tenen posada la confiança en el Senyor, comprenen la veritat i estan al seu costat. Per això Déu els elegeix, reben la gràcia i la misericòrdia, tenen l’esperança segura de la immortalitat i troben la pau. Són missatgers de pau perquè el Senyor ha estat a favor d’ells.

Que els sants Bernat, Maria i Gràcia ens consolin, augmentin el vigor de la nostra fe, ens omplin de goig i no ens manqui mai la seva intercessió davant de Déu perquè reconeguem en els nostres cors que Crist és el Senyor i estiguem sempre promptes a donar testimoni de la nostra fe que és la nostra esperança.

22 de juliol de 2017

SANTA MARIA MAGDALENA

Homilia predicada per fra Lluís Solà, diaca
Ct 3,1-4; Sl 62,2.3-4.5-6.8-9 (R.: 2b); Jo 20,1-2.11-18

A la riba occidental del Mar de Galilea, entre Cafarnaüm i Tiberíades, hi ha la petita ciutat de Magdala o Migdal, avui Khirbet Majdal. D’aquesta ciutat, segons els evangelis, provenia Maria Magdalena, una dona alliberada de set dimonis per Jesús i que el va acompanyar com a deixebla fidel fins a Jerusalem, als peus de la creu i a la vora del sepulcre, testimoni acreditada de la mort i de la resurrecció del seu Mestre.

És molt significatiu que la perícope de Lluc 8,1-3, on l’evangelista esmenta Maria de Magdala en companyia dels Dotze amb altres dones benestants —Joana, Susanna— que assistien Jesús amb els seus béns, no fos mai llegida en la litúrgia de l’Església fins a la reforma del leccionari després del Vaticà II. I és que Maria Magdalena, amb tantes altres dones que trobem pels camins de l’Evangeli, ens mostra el rostre femení de l’Església, i ens ofereix una clau femenina de seguiment del Mestre i de comprensió del seu missatge.

La litúrgia d’avui ens presenta Maria com l’esposa del Càntic que cerca, plena d’amor, el seu Estimat, pels carrers de la ciutat, amb les primeres clarors de l’alba. L’autor de l’evangeli que hem proclamat va voler rellegir i dramatitzar aquesta bella pàgina del Càntic, posant en escena Maria Magdalena, que cerca, sense trobar-lo, l’Estimat de la seva ànima, Jesús, el seu Mestre. Així el misteri de la Resurrecció del Senyor se’ns presenta com un itinerari que l’amor va clarificant, tot passant des de la imprecisió d’una absència —el sepulcre buit— a la concreció d’una presència i d’un trobament: el Mestre i Maria, que es retroben i inicien un diàleg d’amor. Un diàleg inacabat: «Corre, deixa’m, que encara no he pujat al Pare!» (Jo 20,17). Un diàleg inacabat que ara som cridats a reprendre, cada vegada que prenem l’Escriptura i en desglossem les paraules i deixem que, en llavis de Jesús, elles diguin el nostre nom.

És el diàleg de la vida, que floreix en un jardí, i que ens empeny a ser hortolans de l’Evangeli per fer de tants deserts, de tants llocs de mort, de tants sepulcres, buits o plens, conreus de fruit abundós, jardins de flors perfumades. Fem-ho, germans, cavem amb l’aixada que ens dóna Jesús cada matí de Pasqua, i, com Maria, anem a dir que l’hem vist i proclamem que sí, «que el seu amor val més que la vida» (Sl 62,4), per tal que «el bon anunci de la vida nova arribi als extrems de la terra» (prefaci de Santa Maria Magdalena).