17 d’octubre de 2017

EXÈQUIES DEL SR. LLUÍS-MANUEL SOLÀ JORDÀ

COSÍ GERMÀ DE FRA LLUÍS SOLÀ

Homilia predicada per fra Lluís Solà
Barcelona, 17 octubre 2017

1C 15,35-38.42-45; Sl 22,1-3.4.5.6 (R.: 4a); Jo 11,32-45

Estimats,

Ens hem trobat aquest matí per acomiadar una persona estimada, molt estimada. En Lluís-Manuel, que ha fet amb nosaltres una part del seu camí. És un moment important, per a ell certament, però també per a nosaltres. Un moment fort. Ple de dolor, de recança, d’enyorament, potser també ple d’impotència, i fins i tot de ràbia. Un moment fort per als pares, el tiet Manuel i la tieta Glòria, que han perdut un fill. Un moment fort per a la Reme, que ha perdut un company. Un moment fort per a la Marta i la Marina, que han perdut el pare. Un moment fort per al Jordi i la Mari Carmen, per a la Montserrat i el Joan, i per al Dani, que han perdut un germà. Un moment fort per a nosaltres, que hem perdut un cosí germà, un cosí estimat, el primer que se’n va. Un moment fort per a tots vosaltres, que heu perdut un amic, un company...

Què podem dir en aquest moment de dolor i de pèrdua? La mort, és veritat, quan ens toca de prop, ens fa pensar, ens suscita moltes preguntes, perquè ens posa al davant allò que som, pobres caminants per la vida que van deixant la pell, el plor, els anys i els afanys, pel camí pedregós, un camí fet d’alegries i de tristeses, d’èxits i de fracassos, de seguretats i de pors, un camí, però, que va seguint una estrella d’esperança en la nit, aquella que ben segur el bon Déu fa brillar per a cadascun de nosaltres, que va fer brillar per al Lluís-Manuel, que ha arribat al terme del seu camí.

Davant d’això, voldria comentar només dues coses, breus, a la llum de les lectures de la Paraula de Déu que hem escoltat. Sant Pau ens oferia la imatge del gra de blat per entendre una mica el sentit i el misteri de la mort. Jesús també va fer servir la mateixa imatge: «si el gra de blat, quan cau a la terra, no mor, queda ell tot sol, però si mor, dóna molt de fruit» (Jo 12,24). Si pensem en la mort, i en la mort com a coronament d’una vida, si pensem en la mort com en la sembra d’un gra de blat, que ha de morir colgat a la terra per fer germinar una nova planta, potser podrem trobar una mica el sentit d’això que ens està passant. Penseu-hi, en aquesta imatge senzilla. Sembrarem una llavor, que morirà i es transformarà en una nova planta, en un nou gra, en un nou blat, en un nou pa, per a la taula de la Vida sense fi que el Senyor, el bon pastor, para davant nostre.

La segona cosa és l’escena de l’evangeli, una escena que ens parla de l’amistat. Jesús era l’amic de Llàtzer, i davant la seva mort experimenta com nosaltres indignació i dolor, es rebel·la interiorment i plora. Aquest plor és l’expressió del seu amor per l’amic, i l’amor, l’amistat, no és mai estèril. Crec que és l’única cosa que pot superar la mort.

Per això, ara, acompanyant el nostre estimat Lluís-Manuel, mirem d’oferir-li, encara, tot el nostre amor, tota la nostra tendresa, amb el nostre plor i amb una pregària, demanant al Pare del Cel que l’aculli als braços de la seva misericòrdia, del seu perdó, de la seva Amistat.

12 d’octubre de 2017

MARE DE DÉU DEL PILAR

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet

El vi, els falta el vi. No tenen l’ingredient necessari per a la festa de noces, l’alegria al cor de l’home. I, Maria ja ho ha vist des de lluny: «No tenen vi».

Una mare sempre està atenta. Ara però, a Jesús encara no li ha arribat la seva hora, l’hora de vessar la seva sang per nosaltres.

Però, es deixa interpel·lar per la mare. I la mare ho sap, perquè Maria creu, creu en el seu fill: «Feu tot allò que us digui». Jesús manifesta la seva glòria, i els seus deixebles creuen en ell.

Maria ja viu la fe, l’esperança i l’amor, i ho mostra amb l’actitud de servei als altres, amb la disponibilitat d’ajudar aquests nuvis en el banquet de noces i que ens transporten a les noces del banquet etern on no hi haurà cap mancança ni de vi, ni de pa.

Mentrestant, amb el pa i el vi, fruit de la terra i del treball dels homes, celebrem l’Eucaristia, on el cos i la sang de Crist ens són el passaport per a la vida eterna.

Avui, Maria, des d’una columna ens mira. Perquè com mare atenta a les necessitats dels seus fills, vigila les mancances del nostre cor.

Mirem Maria. Tornem-li la mirada que ens adreça des de la columna estant. I, per Maria trobem l’alegria en el nostre cor juntament amb el cor del seu Fill, Jesucrist el nostre Salvador que ens manifesta la seva benvolença.

8 d’octubre de 2017

DIUMENGE XXVII DURANT L’ANY (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet

«No us inquieteu per res». Això sí, practiquem allò que l’Església ens ha transmès: La pregària, la súplica, la petició i l’acció de gràcies. Així: «el Déu de la pau serà amb vosaltres». Ens ho diu sant Pau avui, perquè puguem estar disponibles.

Cal estar disposat a treballar: Ara cal adobar la terra, ara retallar i esporgar aquelles velles branques, ara netejar les pedres, sense descuidar-se de res i sense tardança.

Posarem el major seny perquè tota la vinya estigui, tota ella sencera, preparada, perquè la casa del Senyor, la nostra comunitat monàstica, el nostre poble cristià, pugui viure la fe, l’esperança i la caritat.

Déu és qui ens guarda la vinya com la nineta dels ulls. I, cadascú de nosaltres hem de portar la vida de bons vinyaters, perquè els ceps donin raïms abundants.

El Regne de Déu és donat a qui el fa fructificar. Perquè Déu espera de nosaltres els fruits de justícia i de bondat.

Jesús el van matar a la creu, com a pedra rebutjada. Ara però, corona l’edifici de l’Església. Cadascú de nosaltres pel baptisme hem estat empeltats en Crist per a viure en ell, per ell i amb ell donant també el fruit bo de qualitat divina.

Tot ho rebem de Déu per Jesucrist. Jesús espera que donem fruits de veritat, de respecte, de justícia, de netedat, d’amabilitat, de bona reputació, de virtuositat i com a coronament de tot, fruits de pau.

La comunitat cristiana, els que som a la vinya que ara és l’Església: Donem fruit bo? És la pregunta que ens hem de fer avui.

A bé, no desesperem mai de la misericòrdia de Déu. Perquè aquesta pedra rebutjada que és Jesús ara premsa el raïm pel sagrament de la reconciliació per fer del fruit que som el millor vi de la pau i del bé.

1 d’octubre de 2017

DIUMENGE XXVI DURANT L’ANY (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Josep Alegre

Ez 18,25-28; Sl 24; Flp 2,1-11; Mt 21,28-32

Hi ha alguna cosa en el cor de l’home que està en sintonia amb la paraula Déu.

La recerca de Déu és una constant en la història de la humanitat, fins al punt de considerar que la dimensió religiosa forma part de l’essència de la vida, de ser una estructura de la humanitat, o com, afirma el filòsof Zubiri: «l’home està relligat, lligat a un ésser superior de qui depèn; ho accepti o no». I ell considera, per això, que no hi ha ateus.

No és estrany que, quan els apòstols li demanen a Jesús que els ensenyi a pregar, aquest els respongui amb l’ensenyament del Parenostre. Jesús ens orienta a mirar i dirigir-nos a Déu com a un Pare. I en aquesta oració, entre altres coses, li demanem que es faci la seva voluntat en el cel com en la terra.

Més tard, a la muntanya del Tabor, la de la Transfiguració, s’escolta la veu del Pare: «Aquest és el meu Fill, el meu estimat, escolteu-lo». (Mc 9,7) I què ens diu el Fill, Jesucrist?: «Jo no puc fer res per mi mateix; jo jutjo com em diu el Pare... El Pare disposa de la vida, i ha concedit al Fill disposar també de la vida... No he baixat del cel per fer la meva voluntat sinó la voluntat del qui m’ha enviat...» (Jn 5,19s). «Qui em veu a mi veu també al Pare» (Jn 14,9).

Aquest tema de complir la voluntat de Déu és el que ens proposa avui l’Evangeli. Dels dos fills, qui compleix el que volia el pare?: el qui fa la seva voluntat, que era anar a treballar a la seva vinya. Ja ho heu sentit: un fill diu que sí, i després resulta que no hi va; un altre diu que no, i després resulta que sí que hi va. Aquest compleix la voluntat del Pare.

Aquí tenim una invitació clara a ser conscients de com preguem i com vivim el Parenostre, sobretot quan afirmem «faci’s la vostra voluntat així a la terra com es fa en el cel». Però, és realment així? És així en la nostra vida com a monjos i com a cristians?

Potser ens movem amb molta freqüència en aquella contradicció de què parla sant Pau: «No entenc què faig, perquè no faig allò que vull, sinó allò que detesto. Si faig, doncs, allò que no vull, reconec que la Llei és bona; però aleshores no sóc jo qui actua així, sinó el pecat que habita en mi. Sé que el bé no habita en mi, és a dir, en el meu cos. Veig que sóc capaç de voler el bé, però no de fer-lo: no faig el bé que voldria, sinó el mal que no voldria. Si faig, doncs, allò que no vull, és clar que no sóc jo qui ho fa, sinó el pecat que habita dintre meu. Em trobo, per tant, que voldria fer el bé, però alhora constato això: només sóc capaç de fer el mal» (Rm 7,15-21). I davant d’aquesta contradicció en la seva persona, en la seva vida, sant Pau exclama: «Que en soc de dissortat! Qui m’alliberarà d’aquest cos que em duu a la mort? Déu, a qui dono gràcies per Jesucrist Senyor nostre!» Pau deslliga doncs la contradicció en la seva vida i troba al camí per complir la voluntat de Déu en Jesucrist.

Per això en la lectura als Filipencs Pau ens ha dit: «Tot el que trobeu en Crist de fortalesa d’esperit, d’amor que consola, de dons de l’Esperit, d’afecte entranyable, de compassió, poseu-ho en pràctica».

Però en fer aquesta invitació no oblida que això no ho vivim en solitari sinó en la convivència amb els nostres germans. I així continua posant de relleu la persona de Jesucrist com a referència: ens exhorta a la unitat, a tenir idèntics sentiments, a no fer res per rivalitat ni per vanaglòria, a mirar els altres amb humilitat, considerant-los superiors, que sempre podem aprendre d’ells.

Però això també és el que fa Déu: Pren la condició humana, fent-se home, es rebaixa, es fa obedient i en el seu rebaixar-se es fa no res, arribant a l’expressió suprema d’amor, morint a la creu.

Que la Paraula del Senyor, avui «dia del Senyor» us descobreixi el camí cap a la deu de la vida i descobriu, com ens diu sant Columbà (monjo irlandès del s. VII): «les fonts de la vida, de la vida eterna, de la llum, de la glòria». És Crist aquesta deu, el pa per al camí.

«Doneu-nos sempre, oh Crist Senyor, aquesta aigua, perquè sigui en nosaltres deu d’aigua viva, que brolla per a la vida eterna! Certament, demano quelcom de gran, qui no ho sap? Però, vós, oh Rei de la glòria sabeu donar coses grans, perquè heu promès coses grans. No hi ha res més gran que vós mateix; vós us heu donat a nosaltres, i per nosaltres us heu donat a vós mateix. Per això us demanem de fer-nos conèixer això que estimem, perquè res més demanem que ens vingui donat fora de vós. Vós ho sou tot per a nosaltres: la nostra vida, la nostra llum, la nostra salvació, el nostre aliment, la nostra beguda, el nostre Déu» (sant Columbà).

No ens avesem a quedar-nos en la contradicció de la nostra vida, no sigui que arribem a dir o a viure el retret del Senyor per mitjà del profeta Ezequiel: «El Senyor diu: Vosaltres penseu: No va ben encaminada la manera d’obrar del Senyor».

29 de setembre de 2017

SANT MIQUEL I TOTS ELS ÀNGELS

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet

Mira! Veus el cel obert? Veus el Fill de l’home? Veus els àngels pujant i baixant?

Mirar, reconèixer, creure, veure, són les accions que hem de fer avui.

Netegem-nos els ulls del cor. En la nostra vida hem de mirar molt, obrir els ulls a la llum deífica. Estovar-nos d’aquesta realitat humana des del cor al cor de l’altre.

«T’he vist», li diu Jesús a Natanael. I ara a nosaltres Jesús ens mira, ens veu sempre, encara que vulguem amagar-nos sota la figuera, sota una aparença superficial. Jesús ens veu transparents i no podem amagar-nos.

De part nostra ens cal reconèixer la seva presència, reconèixer la presència de Jesús enmig nostre, en la nostra comunitat, en la nostra església, en la nostra societat, en la nostra vida, en el nostre cor interior, en aquesta Eucaristia en la qual partirem el pa i combregarem el seu cos per a la nostra vida eterna.

Natanael reconeix Jesús, el Fill de Déu. Nosaltres com a monjos, com a cristians, hem de reconèixer que Jesús viu, ara i ací, a la nostra presència.

Ens cal creure, creure molt en la presència de Jesús enmig nostre, «perquè allà on n’hi ha dos de reunits en nom meu», allí hi sóc, ens diu Jesús. Si creiem de veritat en aquesta relació tan estreta amb Jesús no tindrem mai cap por. La fe esvaeix qualsevol por.

I la fe ens farà viure per veure coses molt més grans. Veurem el cel obert i aquesta relació, aquesta comunicació dels àngels de Déu pujant i baixant sobre el Fill de l’home.

Obrim tots els nostres sentits, per poder cantar en la nostra vida «a la presència dels àngels» i veure el Senyor.