9 de juny de 2019

DIUMENGE DE PENTECOSTA (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Fets 2,1-11; Salm 103,1ab i 24ac.29bc-30.31 i 34; Rm 8,8-17; Jo 14,15-16.23b-26

Escriu sant Joan Crisòstom: «Després d’haver celebrat la festa de la Passió, de la Resurrecció i de l’Ascensió al cel de nostre Senyor Jesucrist, avui, finalment, hem arribat al punt culminant dels dons, al fruit mateix de les promeses del Senyor». (Homilia 2 de Pentecosta).

Davant de l’acompliment de l’obra de la Redempció Crist prometé als seus un paràclit. Jesús defineix a l’Esperit com el consolador, l’intercessor. No és pas l’únic, el mateix Crist és de fet el primer paràclit, el primer a portar-nos la bona nova. L’Esperit promès pel Fill ve darrera d’Ell i gràcies a Ell, ve per fer-se present en el món, per mitjà de l’Església de Crist, i mantenir així l’obra de la salvació en el món. El mateix Jesús, en l’Evangeli d’avui, defineix l’Esperit com aquell que ens farà recordar tot el que Crist ens ha dit i ens ho farà entendre. L’Esperit és qui obra el coneixement de Jesucrist com a Fill de Déu, qui ens el presenta com l’únic mitjancer. És aquell que s’uneix al nostre propi esperit per donar testimoni de que som fills de Déu i com a fills, hereus amb Crist; com ens diu l’apòstol. Com Jesús va ser promès en les Escriptures, anunciat pels profetes i després es va manifestar segons la carn a l’espera del seu retorn final; també l’Esperit, promès pel Pare i anunciat pel Fill, acompleix les promeses, però no per això posa fi a l’espera. És l’espera de la plenitud. Ara de l’amor de Déu en fem un tast després en la vida eterna, en el Regne, el posseirem en plenitud.

L’Esperit ens mou a romandre vigilants i en atenta espera del retorn definitiu de Crist. «Ell us anunciarà el que ha de venir», diu Jesús del Paràclit (Jn 16,13). L’Esperit ens mou a l’esperança, a l’espera de l’acompliment, de la instauració definitiva del nou ordre sorgit de la Pasqua, del Regne de Déu. L’Esperit Sant és, per tant, qui manté a l’Església en tensió, en atenta espera del retorn del Senyor. L’Esperit no és només una promesa en sentit estàtic, sinó que és la força de la promesa, que ens fa sentir la realitat de la salvació.

L’Esperit surt del Pare i ve al món. El Pare envia l’Esperit en nom del seu Fill, Jesús de Natzaret, el Crist, i és el Fill qui prega al Pare que enviï l’Esperit al món. La missió de l’Esperit Sant està sempre unida al Fill que no revela plenament l’Esperit fins que no ha estat glorificat; sols aleshores, assegut a la dreta del Pare, pot enviar l’Esperit als qui creuen en Ell.

Romandre junts va ser la condició que va posar Jesús per a acollir el do de l’Esperit Sant. Per això no podem acontentar-nos amb retenir l’esperança només per a nosaltres. L’Esperit Sant ha de fer de nosaltres sembradors d’esperança.

Ens deia ahir l’arquebisbe Joan «Cal indicar que la propietat de l’Esperit és la de ser principi de comunió en la vida eclesial. I és en la comunió amb tot el cos, quan es pot albirar la veritat total. (...) Siguem, doncs, servidors de l’Esperit. Es tracta de deixar espai a l’Esperit i no ofegar-lo en els altres. Per contra, és necessari captar les seves manifestacions més subtils. Per això, cal silenci, oració i, a més, la major part de les vegades, de la capacitat de perdonar, de la virtut heroica del perdó, virtut tan necessària en aquests moments tant a nivell eclesial, com social i polític.»
Demanem avui l’ajut de l’Esperit per la nostra Església de Tarragona. Tot agraint al Senyor el pontificat de l’arquebisbe Jaume, exemple de proximitat, de senzillesa i d’humanitat; demanem al Senyor que faci davallar el seu Esperit Sant sobre l’arquebisbe Joan perquè guiï els seus passos i vetlli pel seu ministeri.

Que l’Esperit sigui la nostra vida, l’Esperit de la veritat que ens fa proclamar les grandeses de Déu.

8 de juny de 2019

DISSABTE VII DE PASQUA

Homilia predicada per fra Lluís Solà, diaca
Fets 28,16-20.30-31; Sl 10,4.5 i 7 (R.: cf. 7b); Jo 21,20-25

«Iam non deerit vobis pastor». Avui es compleixen aquestes paraules de sant Fructuós, «no us mancarà pastor». Avui la nostra església de Tarragona es disposa a rebre un nou pastor. Es disposa a rebre un nou pastor, i un nou espòs: el nou bisbe serà per a tots nosaltres un sagrament, un signe de l’amor esponsal de Crist per la seva església, i la seva vida quedarà indefectiblement lligada a la d’aquesta església tan venerable i tan antiga, l’església de Pau i la seu de Fructuós.

Com a pastor i guia del ramat, rebrà el bàcul, i com a espòs fidel l’anell, i la seva missió serà la de vetllar per les dues dimensions del seguiment de Crist que avui ens ensenya l’evangeli, sota el simbolisme de Pere (el pastor) i de Joan (l’espòs). Són els dos pols de la vida eclesial, del seguiment de Crist: Pere, l’evangelització, i Joan l’estar amb Jesús, el quedar-se amb ell. Amb paraules més planeres, l’acció i la contemplació. Són dos pols en tensió, i la comesa principal del nostre nou arquebisbe serà la de convertir aquesta tensió en una fecunda interrelació. La tensió, el problema, l’expressa prou bé el nostre Pere desconcertat d’avui: «Senyor, i aquest què?». I Jesús: «Si vull que es quedi fins que vindré, què hi tens a dir? Tu segueix-me». Joan s’ha de quedar, ha de romandre, Pere en canvi és cridat al seguiment i al compromís. Ja ho havia indicat Jesús en l’evangeli de Marc quan va cridar els primers deixebles: «En designà dotze, als quals donà el nom d’apòstols, perquè estiguessin amb ell i per enviar-los a predicar». L’estar amb Jesús (Joan) i el ser enviat (Pere), són els dos aspectes de l’única missió dels apòstols: una església que no estigui amb Jesús, que no aprengui a asseure’s als seus peus per a escoltar-lo, no pot ser enviada a la missió del servei, a la missió d’encarnar la paraula i de fer-ne un missatge fecund de llibertat i de vida per a tothom. Això, avui, ho veiem realitzat en el passatge dels Fets dels Apòstols que hem proclamat, on contemplem el Pau incansable missioner aprofundint el seu estar amb Jesús en el recer tranquil de Roma, des d’on tant desitja venir a trobar-nos.

Avui tot acaba —el llibre dels Fets, l’evangeli de Joan, el temps pasqual de la nostra joia—, i tot comença, amb el do abrusador de l’Esperit que rejoveneix i vivifica l’Església. Tot recomença, per al nostre nou bisbe. I nosaltres recomencem amb ell. Acompanyem-lo amb la nostra pregària, i fem-ho també amb el bisbe Jaume, ell que ens ha acompanyat amb tant d’afecte aquests darrers quinze anys.

2 de juny de 2019

ASCENSIÓ DEL SENYOR (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Fets 1,1-11; Sl 46,2-3.6-7.8.9; He 9,24-28;10,19-23 i Lc 24,46-53

«Crist ha inaugurat l’entrada (al santuari), obrint-nos un camí nou». Tot és novetat en la vida i la missió de Crist. Ell s’ha ofert una sola vegada com a víctima per abolir el pecat; perquè l’obra de la redempció és única i irrepetible, per ella Déu Pare enviant al seu Fill, fent-lo home com qualsevol de nosaltres, llevat del pecat, ens ha fet partícips de la seva divinitat, ens ha fet fills de Déu. L’obra de la redempció és una i indivisible; Crist ha compartit la nostra humanitat, els nostres sofriments i la nostra mort; ressuscitant ha vençut la mort i ens ha fet partícips de la vida vertadera i eterna i ara, avui ho recordem, pujant al cel ens obre de nou les portes del paradís.

Ja bora el mateix sepulcre, amb la pedra tot just rodolada a un costat i el seu interior buit, Jesús digué a Maria Magdalena: «Pujo al meu Pare, que és el vostre Pare, al meu Déu, que és el vostre Déu.» Hi puja enmig d’aclamacions, al so dels corns puja el Senyor, ens diu avui el salmista, i hi puja per a preparar-nos-hi l’estada. Ens obre així les portes del cel com ens ha anunciat tot dient: «Creieu en Déu, creieu també en mi. A casa del meu Pare hi ha lloc per a molts; si no n’hi hagués, ¿us podria dir que vaig a preparar-vos-hi estada? I quan hauré anat a preparar-vos-la, tornaré i us prendré amb mi, perquè també vosaltres estigueu allà on jo estic. I allà on jo vaig, ja sabeu quin camí hi porta.» (Jn 14,2-4). Ell és el camí, la veritat i la vida.

Als deixebles, a nosaltres, ens costa d’entendre-ho: «Senyor, és ara que restablireu la reialesa d’Israel?», li diuen ells i Crist respon deixant-los sols, pujant als cels. Ara que l’havien recuperat, que s’havien acostumat a la seva presència glorificada, ben real, ara els torna a deixar i de manera definitiva. No els fou fàcil, segurament, acostumar-se a llur absència. No podrien ja escoltar-lo, compartir pa i peix amb Ell, veure’l fer miracles. Però malgrat tot, plens d’una alegria immensa, se’n tornaren a Jerusalem i al temple donaven gràcies a Déu. L’evangelista Lluc inicia el seu relat al temple amb un incrèdul Zacaries davant l’anunci del naixement del seu fill, el precursor; i el finalitza al temple quan ja tot s’ha acomplert i la nostra redempció és un fet.

El Fill essent veritablement Déu, es va fer home, l’home perfecte, carn de la nostra carn i sang de la nostra sang i ens deixà per a anar-se’n al cel, al Pare. Crist deixà al Pare per venir al món, ara deixa el món per tornar al Pare, la seva estada terrenal no ha estat endebades, ha sigut llavor de la nostra salvació i ara torna amb el Pare per preparar-nos-hi una estada a casa seva.

De fet no ens deixa, està ben present en la seva Paraula, aquella que ja de temps antics anunciava la seva vinguda; està ben present en la missió confiada als seus apòstols, és a dir a l’Església, missió de testimoni destinada a tot el món. És present especialment en l’Esperit promès. Nosaltres estem cridats a continuar la tasca que el Senyor va confiar als Apòstols, nosaltres els qui formem part de l’Església i hem rebut el do de l’Esperit Sant.

L’ascensió del Senyor ens convida a madurar en la fe i amb la vinguda de l’Esperit, promès, se’ns obre el camí de la plenitud futura. «Ara me’n vaig al qui m’ha enviat, i cap de vosaltres no em pregunta on vaig, encara que teniu el cor ple de tristesa perquè us he dit això. Amb tot, us dic la veritat: us convé que me’n vagi, perquè, si no me’n vaig, el Defensor no vindrà a vosaltres; en canvi, si me’n vaig, us l’enviaré.» (Jn 16, 5.7). Jesús revela així la plenitud de la vida, de la vida en el Pare. Si en la creu, venç a la mort, i ressuscitant ens dona la vida; pujant al cel ens mostra el camí definitiu cap al Pare i amb la vinguda de l’Esperit promès ens dona la força necessària per recórrer-lo.

Avui revivim el moment en què Crist, acomplerta la seva missió a la terra, tornà al Pare. És el coronament de la glorificació de Crist, acomplerta en la Pasqua i és l’anunci del do de l’Esperit Sant, que succeirà en la Pentecosta.

L’Ascensió del Senyor no és un episodi aïllat, sinó part integrant de l’únic i irrepetible misteri, el de la redempció per la qual Crist ens ha fet fills del Pare. Com escriu sant Agustí «Va baixar del cel per misericòrdia, però no hi va pujar ja tot sol, perquè nosaltres pujàrem amb Ell per la gràcia» (Sermó sobre l’Ascensió 98).

19 de maig de 2019

DIUMENGE V DE PASQUA (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Josep Alegre
Ac 14,21-27; Sl 144; Ap 21,1-5; Jn 13,35

Fa unes setmanes conversant amb una persona va sortir el tema de l’amor. I tot just començar va fer aquesta pregunta: ¿i què és l’amor? Jo, a punt de respondre, em vaig quedar, però, callat, i tots dos vam quedar en un breu silenci, per passar a parlar d’altres temes. Vaig callar, perquè vaig intuir el perill de caure jo o ell, o tots dos, en les paraules rutinàries de sempre. És perillós parlar de l’amor, o arriscat, perquè tots som conscients que aquesta paraula està molt adulterada, i de la infinitat de versions que hi ha de l’amor. I avui, més que mai, és molt urgent que donem a les paraules el valor que tenen, i que les visquem en allò que mereixen.

Avui, en aquest diumenge V de Pasqua, l’evangeli ens situa en el Darrer Sopar, és a dir, al llindar de la Creu, que és el moment de la veritable expressió de l’amor. L’amor fins a l’extrem. L’amor que venç la mort.

Ens anirà bé recordar unes lluminoses paraules del papa Benet XVI en la seva encíclica “Deus caritas est”: «Déu és amor; el que està en l’amor està en Déu i Déu està en ell. Aquestes paraules expressen amb claredat meridiana el cor de la fe cristiana. “Hem cregut en l’amor de Déu”, així expressa la seva vida cristiana, la seva fe, un cristià. No es comença a ser cristià per una decisió ètica o per una gran idea, sinó per la trobada amb una Persona, que dona un nou horitzó a la vida».

Hi ha aquest nou horitzó en la nostra vida? Existeix aquesta novetat profunda de vida que dona esperança d’un cel nou i una terra nova? Això és el que suggereix la segona lectura quan anuncia un baixar del cel la ciutat santa, el cel nou i la terra nova, el temple on Déu es trobarà amb els homes i que donarà lloc a viure conscients que Déu és el nostre Déu i nosaltres som el seu poble.

Però això pot quedar en unes idees que vam poder aprendre en el catecisme, o en un estudi de teologia. No podem caure en aquesta ingenuïtat. Així que tornem a les paraules de Benet XVI: «La vida cristiana, la fe d’un cristià es mostra en què ha cregut en l’amor. Però l’amor per a un cristià no pot ser una abstracció; l’amor per a un cristià no pot diluir-se en la multitud d’amors que professa o manifesta la nostra societat. L’amor per a un cristià té un rostre, és una persona molt concreta: Jesucrist. Solament en Jesucrist podem contemplar el veritable amor, l’amor de Déu». I, ¿quines són les paraules de Jesucrist?

«Us dono un manament nou, que us estimeu els uns als altres com jo us he estimat». I ho repeteix: «Tal com jo us he estimat, estimeu-vos també vosaltres els uns als us altres».

Aquest és el testament de JESÚS.

Així ho van comprendre i ho van viure els seus primers deixebles, i així ens ho mostra el llibre dels Fets a la primera lectura: els seus deixebles es llancen a obrir camins nous, més humans, més justos, més fraterns, animant a viure això en comunitats on se subratlli veritablement la igualtat i el suport mutu.

Perquè així els havia estimat Jesús: com AMICS. I això els recorda Jesús. Ho recorda en aquest Darrer Sopar.

Què va fer, o com va viure la seva amistat Jesús? No posant-se per damunt sinó com fa un amic amb un altre amic: una relació de servei i de col·laboració. Així va passar Jesús entre nosaltres, i els seus deixebles arriben a descobrir aquesta veritable amistat de Jesús, o aquest amor de Déu

Segurament em direu que no és fàcil viure aquesta amistat. Hi estic d’acord. Però Jesús no es va quedar en les paraules, sinó que és conseqüent i dona la seva vida. Una vida lliurada per amor. Però una vida lliurada per amor venç la mort.

Però tenim un altre punt important en el gest d’amor de Jesús: que lliura el seu Esperit, el torna al Pare perquè aquest el vessi al cor de tots nosaltres, perquè puguem viure aquesta mateixa capacitat d’amistat, en el servei i en la col·laboració amb els qui convivim.

I només quan ens situem en aquest camí del servei i la col·laboració, de passar fent el bé, és quan donem lloc al fet que es desperti en nosaltres la força de l’Esperit de Jesús. I és quan vivim el seu manament d’estimar-nos mútuament. I, llavors, fem possible que ens reconeguin com a deixebles seus.

14 de maig de 2019

SANT MATIES, APÒSTOL

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Ac 1,15-17.20-26; Sl 112; Jn 15,9-17

Estimats germans,

Hi ha visitants que, contemplant la nostra gran sagristia, la veuen més aviat com una església dins d’una altra església encara més gran. Amb un gran contrast d’estil, que la fa més sorprenent i impactant. El Crist crucificat i la col·lecció de l’Apostolat atreuen la nostra atenció. No hem de mirar les dotze imatges com figures hietàtiques i distants, sinó representant persones valentes, que han sabut respondre generosament amb un sí no sempre fàcil, enmig de vacil·lacions i dubtes. De dalt estant, no són uns simples observadors de les nostres vides, sinó propers a nosaltres, a la nostra complexa realitat; participants de tot el que hi ha: els nostres sofriments, alegries, penes, i la felicitat que ens ve del Senyor. A Poblet tenim sant Pau, no sant Maties, que si que es troba a l’Apostolat del museu catedralici de Valladolid, pintat pel mateix artista i la seva escola. Per altra banda, és curiós contemplar 13 apòstols en una caixa policromada gòtica a la Catedral d’Astorga, provinent del monestir de Carrizo: Sant Pau i sant Maties, més petits, perquè tots dos, com a bons germans, junts ocupen el mateix lloc que tenen els altres individualment. No és en va citar les manifestacions artístiques, perquè la vida espiritual també és un art.

Estem en comunió amb tots ells perquè contemplem el Crist que ens beneeix, que ens parla i ens cerca, que ens salva en la creu pel seu Amor. Recordem les tres representacions de Crist a la nostra sagristia. Primerament, el Nen Jesús a la falda de la Mare, en actitud de beneir als qui entren i surten, als qui s’atansen i s’allunyen d’Ell. De lluny estant només veiem Maria, Jesús només si ens apropem. La Mare ens condueix al Fill, la Paraula del Pare, que ens allibera de la nostra tendència al mal, que trenca les cadenes que ens volen lligar a la mediocritat i a lo fàcil, que guareix la arrítmia del nostre cor que no sap estimar sempre i a tothom. La tendresa de Jesús està unida a l’amor del Pare del Cel. «Jo us estimo tal com el Pare m’estima». Jesús és com un pare afectuós que s’inclina maternalment sobre nosaltres per aixecar el nostre ànim amb les seves paraules i silencis, pronunciant el nostre nom quan més ho necessitem.

Segona imatge: Jesús, el Bon Pastor que dona la vida per les ovelles, les cerca quan es perden, quan ens perdem, quan sembla que tot està perdut i l’esperança només és una paraula. Ve perquè som importants per a Ell, i aquest convenciment inicia la nostra recuperació. Jesús no ens deixa en pau. El camí espiritual és exigent, però qui s’arrisca trobarà la pau i el sentit. «Això us mano: que us estimeu els uns als altres».

Finalment, contemplem la paret central, on penja la creu, sempre present i alliberadora, incomprensible però necessària. «Ningú no té un amor més gran que el qui dóna la vida pels seus amics».Veiem el rostre seré de Jesús perquè mira cap a dalt, al Pare. La creu és, alhora, el símbol de tots els contrastos d’aquest món. La creu mostra el món de la Gràcia, el perdó i la misericòrdia de Déu. Els braços de Jesús oberts a la creu són una invitació a obrir-los nosaltres a l’amor fratern i a una vida més humana, més cristiana, perquè Ell viu en nosaltres. Quan experimentem Crist, com la realitat més estimada, aleshores entrem en contacte amb el misteri de la vida, el misteri de Déu i el nostre misteri. Tot el que és pobre, fràgil i trencat pot ser transformat perquè el Ressuscitat fa camí amb nosaltres, parteix el pa per nosaltres. Un monjo escriu: «Crist Ressuscitat em dóna esperança perquè està amb mi. Només m’he d’aturar un instant i prestar atenció a allò que vol de mi. Canviarà la meva vida». «Sigui beneït el nom del Senyor, ara i per tots els segle».

L’Apòstol Sant Maties és un referent per a tots nosaltres. Com ell, el cristià es reconeix elegit gratuïtament pel Déu que coneix la interioritat de les persones. Com ell, es acollit per la pregària de la comunitat. Com a ell, a tot cristià es confiat el tresor de l’Evangeli.