17 de juny de 2018

DIUMENGE XI DURANT L’ANY (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Ez 17,22-24; Salm 91, 2-3.13-14.15-16; 2C 5,6-10; Mc 4,26-34

Jesús no deia res sense paràboles, però en privat ho explicava tot als seus deixebles. El motiu que portava Jesús a ensenyar per mitjà de paràboles; és que així ajudava a descobrir les coses de Déu en la vida de cada dia, en la creació. Perquè l’extraordinari de Déu s’amaga en les coses ordinàries i comunes de la vida de cada dia. La gent ho entenia i en les paràboles rebia la clau per obrir el seus enteniments i trobar-hi els signes de Déu; cadascun segons la seva disposició. Acostumats en el nostre món a parlar i a sentir parlar d’eficàcia, de competitivitat, de rendiment; avui l’evangeli ens parla de fecunditat, de calma, d’espera pacient. Un gra de blat dins la terra, un gra de mostassa enterrat, quasi sense esforç, deixant-los fer, esdevenen llavor que produeix primer brins, després espigues i finalment el blat granat; esdevé la més gran de les hortalisses amb unes branques tant grosses que els ocells s’hi poden aixoplugar, com si d’un cedre magnífic es tractés. És Déu qui abaixa els arbres més alts i fa créixer els menuts, qui asseca els arbres verds i fa reverdir els secs. Per a Déu tot és possible. La vida és un regal de Déu; sovint ho oblidem i quan arriba la dissort, la mort al nostre voltant volem passar comptes a Déu pel sol fet d’haver recuperat allò que ens havia donat, allò que és seu i que ens reclama per donar-nos una vida vertadera, gloriosa, participant de la resurrecció de Crist. Ens cal reconèixer en la vida un regal, veure-la com un do, reconeixent-hi la imatge de Déu. La vida és quelcom més que un cos amb un cor que batega al seu interior; de fet viure en el cos, ens ho diu l’apòstol, no és sinó viure com a emigrants, lluny del Senyor. Aprendre a viure, a reconèixer en la nostra vida el regal de Déu no és fàcil. Cal sembrar la Paraula en els nostres cors, perquè germini i doni fruit al seu temps; fruit en les obres, perquè la fe tota sola, sense obres és morta.

Jesús cerca en la vida i en els esdeveniments elements i imatges que puguin ajudar-nos a percebre i experimentar la presència del Regne, que facin créixer el Regne dins nostre, a poc a poc, amarat de sol i d’aigua, de fe i d’obres. En la història de la llavor que creix per si sola, el pagès que planta coneix abastament el procés; llavor, bri verd, fulla, espiga, blat. No li passa pel cap d’emprar la falç abans d’hora; sap esperar el moment oportú. Però al cap i a la fi no sap el perquè de tot plegat; sense que ell sàpiga com, la terra, la pluja, el sol i la llavor tenen força per fer créixer una planta des del no-res fins a donar fruit. Així és el Regne, segueix un procés, té etapes i terminis, creix. Sense que sapiguem com, el Regne de Déu creix en nosaltres, va creixent fins que produeix fruit en un temps determinat. Sense que ningú sàpiga explicar la seva força misteriosa; sense que ningú en sigui amo; llevat de Déu.

La llavor de mostassa és petita, però creix i, al final, els ocells fan niu entre les seves branques. Així és també l’Església, començà ben petita, cresqué i allargà les seves branques perquè tota la humanitat hi trobi aixopluc. Va començar amb Jesús i uns pocs deixebles; Jesús va ser perseguit i calumniat, fou crucificat i sepultat. Però en haver estat enterrat, sembrat, va renéixer, va créixer, va ressuscitar a la vertadera vida i les seves branques es van anant estenent arreu del món.

El regne dels cels és Crist en persona, Crist és el Regne. Com una llavor de mostassa, ha estat sembrat en un hort, la humanitat; va créixer i va arribar a ser arbre a la creu, un arbre que cobreix la terra sencera amb els seus braços estesos com grans branques que a tots ens acullen. El Regne és també la fe; fe i Regne no són realitats diferents, qui té la fe posseeix el Regne dels cels, Regne que està dins nostre com està dins nostre la fe; ens ho diu Jesús «el regne de Déu està dins vostre» (Mc 11,22), i també «guardeu la fe en el vostre interior» (Mt 16,19).

La imatge de la llavor és particularment estimada per Jesús, ja que expressa ben bé el misteri del Regne de Déu. En les dues paràboles d’avui aquest misteri representa un creixement i un contrast; el creixement que es realitza gràcies al dinamisme present en la llavor mateixa i el contrast que existeix entre la migradesa de la llavor i la grandesa del que produeix. El missatge és clar; el Regne de Déu, encara que demana de la nostra col·laboració, és abans que res do del Senyor, regal de Déu, gràcia que precedeix a l’home i a les seves obres. La nostra petitesa, aparentment impotent davant els problemes del món, si es confia a Déu no ha de témer obstacles, perquè amb el Senyor al costat la victòria és segura.

És l’amor de Déu el que fa germinar i créixer totes les llavors sembrades, disseminades a la terra. L’experiència del Regne és l’experiència d’aquest miracle de l’amor de Déu ens fa. Malgrat les dificultats, malgrat els sofriments i el mal amb el que ens trobem cada dia; som llavor que brolla i creix, perquè la fa créixer l’amor de Déu.

12 de juny de 2018

DIMARTS DE LA SETMANA X DURANT L’ANY (II)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Sant Benet de Montserrat

1R 17,7-16; Salm 4,2-3.4-5.7-8; Mt 5,13-16

El Senyor ens crida a ser sal per a la terra i llum per al món. En seguir la crida de Crist, nosaltres monges i monjos, maldem per oferir-li la nostra vida; però per seguir-lo, per lliurar-nos-hi ens cal rebre d’aquell mateix qui ens crida la força suficient per abandonar els nostres projectes personals i confiar-nos a les seves mans. No és pas un lliurament passiu, sinó ben actiu; perquè la passivitat no és bona per a res, és malgastar la nostra vida; és com qui encén un llum i el posa sota una mesura i en lloc d’il·luminar resta amagat deixant als altres en la foscor. La nostra llum cal que resplendeixi davant la gent obrant el bé. Ens ho diu abastament sant Benet al capítol IV de la Regla; ens ho deia avui a Matines sant Policarp; procurar de fer el bé no solament davant de Déu, sinó també davant dels homes, cercant amb zel el bé, evitant els escàndols, abandonant les enraonies sobre la gent, essent sobris, lliurant-nos a l’oració; imitant a Crist, seguint l’exemple que ens ha deixat en la seva pròpia persona. La bondat de la fe en Crist no es demostra amb argumentacions i raonaments sinó que esdevé visible i palesa, esdevé sal i llum, en fer efectiu cadascun de nosaltres, en la nostra pròpia vida, en la nostra vida com a comunitat que cerca a Crist, la manera de viure que la fe comporta; el camí no és altre que el de la humilitat.

Cap de nosaltres no pot deixar de reconèixer que és mogut per l’Esperit i que gràcies a l’Esperit actuem d’acord amb el pla de salvació, amb el pla que Déu té preparat i ens ofereix a cadascun de nosaltres. Sant Benet ens parla en el pròleg de la Regla que estem convidats a respondre al que el Senyor espera de nosaltres amb fets cada dia. Per aconseguir-ho ens cal mantenir la salabror de la nostra vocació, de la nostra fe. Ens cal redescobrir que la nostra fe és sal que ens fa viure d’una manera nova cada dia, una sal per compartir amb el món, del que formem part activa, aportant-li allò que purifiqui, guareixi i alliberi; perquè si som llum per al món hem de ser una llum que il·lumini en aquests temps d’incertesa, oferint nous horitzons d’esperança.

En la història religiosa de l’antic Israel sorgeix la figura d’Elies, cridat per Déu per portar al poble a la conversió. El seu nom significa «el Senyor és el meu Déu» i d’acord amb aquest nom es desenvolupa tota la seva vida, consagrada totalment a provocar en el poble el reconeixement del Senyor com a únic Déu. L’Eclesiàstic en diu que « va sorgir com un foc el profeta Elies, la seva paraula cremava com una torxa» (Ecl 48,1). Fou llum amb la que Israel tornà a trobar el seu camí cap a Déu, fou aquell qui invocà al Senyor perquè retornés a la vida al fill de la vídua de Sarepta que l’havia alimentat i donat de beure compartint amb ell el poc que li quedava, qui proclamà davant de Déu el seu cansament i la seva angoixa mentre fugia pel desert, fou aquell qui a la muntanya del Carmel mostra tot el seu poder d’intercessor perquè El Senyor Déu es manifestés i converteixis el cor del poble. «Que en fores, de gloriós, Elies, amb els teus prodigis! Qui es podrà mai gloriar de ser com tu?» (Sir 48,4). Ell fou sal per a la terra i llum per al món.

La sal i la llum no són pas objectius en si mateixos; són mitjans i no pas finalitats; si així ho creguéssim no ens n’hauríem adonat del vertader sentit de la vida, d’allò al que ens crida Déu. La llum ens han de permetre veure més enllà de tot allò que ens condiciona, deixar que Déu ens parli per mitjà dels qui ens envolten, de la mateixa creació. És el senyor qui ens dona la salabror, qui encén el nostre foc; no pot ser d’altre manera.

Posa la llum sota una mesura tot aquell que amaga i enfosqueix la llum de la bona doctrina amb les comoditats o avantatges temporals. La posa en un lloc alt aquell que posa el servei a Déu per davant de tota altra cosa, aquell que no anteposa res al Crist, de manera que ocupi un lloc superior el servei al interès personal, ens diu sant Agustí (cf. Sermó del Senyor a la Muntanya). També nosaltres, gràcies a l’Evangeli, hem rebut la llum i estem cridats a donar-ne testimoni a ser-ne testimoni. Cadascun de nosaltres hem de sentir-nos cridats a ser sal de la terra i llum del món. Hem de ser sal que preserva de la corrupció i que dóna gust als fruits de la terra. Hem d’il·luminar als qui ens envolten amb la caritat; caritat que és estimar als altres com Crist ens ha estimat.

Nosaltres som la sal de la terra; nosaltres som la llum del món; ens ho diu aquell qui és la llum; ens ho diu amb l’exemple de la seva vida, amb la seva mort a la creu i amb la seva resurrecció. No tinguem por de ser, com a monges i monjos, sal per a la terra, no tinguem por de que els nostres monestirs esdevinguin llum pel món tenint, com ens diu l’apòstol, uns mateixos sentiments, una mateixa caritat, una sola ànima, estant ben avinguts, no fent res per rivalitat, ni per vanagloria, fent-ho tot amb humilitat, considerant als altres superiors a nosaltres mateixos, no procurant pels nostres propis interessos sinó pels dels altres (cf. Fl 2,1-4), en definitiva amb un comportament digne de l’evangeli del Crist, no anteposant-li mai res.

3 de juny de 2018

SOLEMNITAT DEL SANTÍSSIM COS I SANG DE CRIST (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Dt 8,2-3.14b-16a; Salm 147,12-13.14-15.19-20; 1C 10,16-17; Jo 6,51-58

Crist és mitjancer d’una nova aliança, per ell, els qui som cridats a l’herència eterna rebem allò que Déu havia promès. No podria explicar-se l’Eucaristia tant sols tenint present la vida històrica de Jesús de Natzaret; sense la resurrecció, el darrer sopar seria tant sols un record. Tant sols l’experiència nova i impactant de la resurrecció suscita en el cor dels apòstols la convicció de que els gestos i les paraules de Jesús al cenacle cal que siguin repetits, viscuts de nou en cada celebració eucarística fins que Ell torni; quan begui el vi novell en el Regne de Déu.

Les arrels de la celebració eucarística estan en la vida, en la mort i en la resurrecció de Crist; és la resurrecció la font de la qual emana l’Eucaristia de tal manera que sense resurrecció no hi hauria Eucaristia. La vida i la mort de Jesús podrien desvetllar en els seus deixebles el record, però tant sols la resurrecció genera la presència real de Crist en l’Eucaristia, de la mateixa manera en que es feu present als seus vora el sepulcre buit, al cenacle, a Emmaús o vora el llac de Tiberíades; se’ns fa present a nosaltres a l’altar en cada celebració; com present es fa en la Paraula, en l’assemblea i en el ministre. L’Eucaristia actualitza l’Aliança que ens santifica, ens purifica i ens uneix en comunió admirable amb Déu. Així que l’Eucaristia no és un premi per als bons, sinó força per als febles; pels pecadors, és el perdó, el pa que ens ajuda a caminar cap al mateix Crist que se’ns dona.

Com Ell envià als seus per proclamar la bona nova de l’Evangeli, per anunciar a tots els pobles que la mort ha estat vençuda per l’amor; l’amor es fa present, es fa realitat en esdevenir Crist mateix l’aliment i la beguda per als seus, per a nosaltres. És la sang de la nova i definitiva aliança que el Senyor ha fet amb el seu poble; l’aliança que té a Crist com a gran sacerdot del món renovat, que comença de nou en cada Eucaristia. Ara i aquí Crist s’ofereix ell mateix a Déu, per l’Esperit Sant, com a víctima sense tara; ara i aquí la sang del Crist ens purifica de les obres que porten a la mort, perquè puguem donar culte al Déu viu; ara i aquí Crist és mitjancer de la nova aliança; ara i aquí Ell és el pa viu, baixat del cel, menjant el seu cos vivim per sempre, participem de la seva resurrecció.

Jesús pren el pa, diu la benedicció, el parteix i ens el dona. No ens dona quelcom, es dona Ell mateix, com a viu entre els vius i aliment de vida per a nosaltres. Vertadera presència i vertadera donació. L’Eucaristia és presència del ressuscitat com ho fou davant dels deixebles un cop vencedor de la mort. En l’humil signe del pa i del vi, transformats en el seu cos i en la seva sang, Crist camina amb i entre nosaltres, esdevé la nostra força i ens converteix en testimonis d’esperança per a tots. Si davant d’aquest Misteri la raó experimenta els seus propis límits, el cor, il·luminat per la gràcia de l’Esperit Sant, intueix ben bé com ha de comportar-se, sumint-se en l’adoració i en un amor sense límits (cf. Ecclesia de Eucharistia, 62).

L’Eucaristia és sagrament, signe i vincle d’amor. Cada cop que participem de la taula del Senyor ha de créixer en nosaltres l’amor als altres. L’Eucaristia ha de crear en nosaltres la decisió conscient de girar la mirada envers ells, d’anar cap als altres i de lliurar-nos-hi; especialment, de manera preferent, prenent l’opció, vers els qui estan mancats del necessari per a viure, els qui passen fam, els qui estan injustament empresonats o exiliats, els qui són esclaus d’alguna dependència, els qui malden per sobreviure, tenir una llar i una feina digne, els qui es juguen la vida cercant un país on viure i els qui tenen set de Déu, potser sense saber-ho.

Més enllà de les oracions litúrgiques d’acció de gràcies, més enllà de les pregàries privades, la veritable acció de gràcies és la caritat, perquè en cada Eucaristia, Crist hi és realment present i ens ha de transformar per dins i per fora, de pensament i d’obra. En menjar a Crist som menjats per Ell i omplerts del seu amor. L’Eucaristia és font de vida en el Pare que va enviar al seu Fill únic per amor als homes; per l’acció de l’Esperit Sant cada comunió ha de fer-nos créixer en l’amor a Déu i als altres.

En l’Eucaristia, el Senyor ve a l’encontre de l’home, creat a imatge i semblança de Déu, per acompanyar-nos en el nostre camí. En aquest Sagrament el Senyor es fa aliment per a nosaltres famolencs de veritat i de llibertat. Tant sols la veritat ens fa autènticament lliures i en l’Eucaristia Crist es converteix per a nosaltres en aliment de la Veritat (cf. Sacramentum Caritatis, 2).

27 de maig de 2018

SOLEMNITAT DE LA SANTÍSSIMA TRINITAT

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet

La Trinitat Santa ens embolcalla amb el seu amor, perquè reconeguem que Déu és amb nosaltres cada dia fins a la fi del món.

Reconeixem doncs que el misteri de Déu se’ns manifesta en la Trinitat. Les tres persones s’apropen, Pare, Fill i Esperit Sant, i ens obren al misteri de l’amor de Déu vessat, vessat en nosaltres, en el nostre cor.

Pel baptisme hem rebut el do de la fe i reconeixem un sol Déu, un únic Déu i Senyor de tot el creat, i que és Pare nostre.

Déu se’ns ha manifestat en la persona del Fill, Jesucrist. Se’ns ha manifestat en l’Esperit Sant que ens infon l’alè de vida, la vida de fills de Déu. I el misteri de Déu se’ns manifesta cada dia fins a la fi del món en el germà, en l’hoste, en el sofrent, en l’altre proïsme que ens interpel·la. Reconèixer Déu vol dir reconèixer els altres com a fills del mateix Pare del cel.

Pregunta: Reconeixem que el Senyor és amb nosaltres, cada dia?

Nosaltres hem de reconèixer avui i cada dia que el Senyor és l’únic Déu. Tenim però, el problema del pecat, de la dispersió, degradació, fragmentació, trencament, divisió i qualsevol problema que ens fa esclaus per viure en el temor i considerar déus ací baix a la terra ídols que ens allunyen de la felicitat de viure amb l’alè de l’Esperit com a veritables fills de Déu.

L’Esperit el tenim des del baptisme, ja que hem estat batejats en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant. Si vivim el baptisme, si vivim la nostra consagració, es notarà en que serem feliços perquè el Senyor serà veritablement en nosaltres, en el nostre cor.

Ens cal però, humilitat, molta humilitat per poder prosternar-nos a la muntanya que Jesús ens ha indicat, la muntanya de la vida monàstica. Una muntanya, una vida que es puja per la humilitat, per la pregària confiada.

I, si Jesús ens ha indicat el camí de la vida monàstica, no hem de dubtar a cridar: «Abbà, Pare!». Ja que som fills de Déu. I la nostra herència com a cristians consagrats és la pròpia vida en Crist. Crist que no deixa mai de fer la voluntat del Pare.

Així també, nosaltres hauríem de complir els manaments que hem heretat, i això ens portaria a viure feliços, a viure portats i elevats per l’Esperit de Déu. Déu que és Pare i que se’ns ha revelat en Jesús, el Fill únic salvador, i en l’Esperit Sant que hem rebut.

Tot sigui per glorificar Déu, que és u, en tres persones: Pare, Fill i Esperit Sant. Per això cada dia en la nostra pregària lloem i reverenciem Déu en el Pare, pel Fill, en la unitat de l’Esperit Sant, pels segles dels segles. Amén.

20 de maig de 2018

DIUMENGE DE PENTECOSTA

MISSA DEL DIA

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Fets 2,1-11; Salm 103; Ga 5,16-25; Jo 15,26-27;16,12-15

Jesucrist va predicar la santedat de vida, de la qual ell mateix és la primera font i la darrera meta, a tots i a cada un dels seus deixebles, de qualsevol condició que fossin; per a completar la seva missió els va enviar l’Esperit Sant, perquè els mogués de dins estant a estimar Déu amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot l’esperit, amb tota la força, i a estimar-se els uns als altres tal com Crist els havia estimat. Els seguidors de Crist, cridats per Déu i justificats per la gràcia hem estat fets per la fe del baptisme veritables fills de Déu i partícips de la naturalesa divina i, per tant, de fet, hem estat fets sants. Aquesta santedat que hem rebut ens la cal mantenir i perfeccionar durant tota la vida, amb l’ajuda de l’Esperit Sant. Tots els cristians, de qualsevol estat o condició, som cridats a la plenitud de la vida cristiana i a la perfecció de l’amor, i amb aquesta santedat es promou un estil de vida més humà. Per aconseguir-ho els creients hem d’esmerçar les energies que hem rebut, lliurats amb tota l’ànima a la glòria de Déu i al servei del proïsme, envigorits per la força de l’Esperit Sant. Només d’aquesta manera la santedat del Poble de Déu s’expandirà en fruits abundats en el món. (Cf. LG 40)

És ben clar on porten els impulsos terrenals, ens diu l’Apòstol, però els fruits de l’Esperit són l’amor, el goig, la pau, la paciència, la bondat, la felicitat, la mansuetud, la sobrietat. Perquè l’Esperit és qui dona la vida, pel qui ens hem de deixar guiar. És l’Esperit de veritat que ens ha de portar cap al coneixement de la veritat sencera, com ens diu el quart Evangeli. Els deixebles eren capaços de donar testimoni sobre Jesús, perquè havien viscut i treballat bora seu, l’havien escoltat, havien vist els miracles que feia, l’havien vist clavat a la creu i havien vist la tomba buida i fins i tot l’havien vist a Ell ressuscitat; però malgrat tot això, la por els paralitzava. Els mancava quelcom, per això Jesús els havia promès d’enviar-los l’Esperit Sant després d’haver estat glorificat i d’asseure’s a la dreta del Pare.

El treball de l’Esperit Sant confirma la vida i l’amor de Jesús, donant testimoniatge del que és veritable; és aquella ventada violenta que vingué del cel i que de sobte omplí tota la casa on es trobaven els deixebles tots junts. Per a ser testimoni d’alguna cosa, ens cal haver-ne fet una experiència personal, per la qual poder dir que és veritat perquè ho coneixem. Tenir comunió i intimitat amb Jesús per poder-ne donar testimoni neix del tracte quotidià amb Ell; per als apòstols convivint amb Ell, per a nosaltres neix de llegir l’Evangeli, d’escoltar la seva Paraula, de conèixer els seus ensenyaments, de freqüentar els seus sagraments, de compartir a la seva taula, el seu cos i la seva sang, de fer-lo veure als altres a través de les nostres obres. Un testimoni no és només una persona que sap que alguna cosa és veritat, sinó que és aquell que està disposat a dir-ho i a viure-ho. La fe que experimentem i vivim en la nostra ànima hem de transmetre-la als altres i per fer-ho ens cal la força de l’Esperit Sant. Som testimonis de Jesús no només si coneixem els seus ensenyaments, sinó i principalment quan volem i fem que els altres el coneguin i l’estimin. Perquè les paraules mouen però els exemples arrosseguen. Pot ser que ser cristià sigui avui viure a contra corrent, com ho ha estat tantes altres vegades, però el cristià sols ho és en veritat, si viu segons Jesucrist, si és testimoni de Crist.

Enviant l’Esperit Sant als deixebles, Jesús va complir la promesa feta de no deixar-los sols i d’enviar-los l’Esperit de la veritat. Quan estava amb ells, els instruïa, els guiava i els mantenia en la veritat. Essent el Fill i havent-los revelat al Pare, calia que els enviés l’Esperit, que és l’amor que ens fa partícips de la vida de Déu, la mateixa que el Fill rebé del Pare i volgué compartir amb nosaltres. No pot ser d’altra manera, la vida de fills de Déu ha de ser una vida caracteritzada per l’amor, que és el distintiu de Déu; una vida marcada per l’Esperit. Per això, res d’impur ni de contrari a l’amor té cabuda entre els seus. Per això sant Pau demana als qui són de Crist que bandegin les conductes segons la carn, expressió que no només es refereix al llibertinatge i desenfrenament de les passions; sinó també a conductes impies que enemisten amb Déu, a conductes abusives amb els altres, a comportaments viciats pel que fa als béns terrenals. Els que així viuen, encara que creguin que són lliures perquè fan el que els ve de gust, són esclaus de les passions; en canvi els qui són de Crist i es deixen guiar per l’Esperit obtenen una vida en llibertat, caracteritzada per l’amor, l’alegria, la pau, la paciència, l’afabilitat, la bondat, la lleialtat, la modèstia, el domini de si mateixos.

Diu el Papa Francesc que la condició de fills, és la nostra vocació originària, allò per al que hem estat fets, el nostre ADN més profund, però malgrat això, va ser destruït i calgué el sacrifici del Fill perquè fos restablert. De l’immens do de l’amor, com de la mort de Jesús en la creu i de la seva resurrecció, ha brollat per a tota la humanitat l’efusió de l’Esperit Sant, com una inabastable font de gràcia. Qui se submergeix amb fe en aquest misteri de regeneració reneix a la plenitud de la vida filial. (Cf. Papa Francesc, 15 de maig 2016)