9 de maig de 2021

DIUMENGE VI DE PASQUA (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Fets 10,25-26.34-35.44-48; Sl 97,1.2-3ab.3cd-4; 1Jo 4,7-10; Jo 15,9-17

«Déu no fa diferències a favor d’uns o altres; Déu acull a tothom qui creu en Ell i fa el bé»; ens ha dit l’apòstol sant Pere. La comunitat apostòlica visqué ja en els primers anys un salt qualitatiu molt important; la universalitat de la salvació fou l’eix de l’expansió de la fe en Crist. Ara ja no és important pertànyer a aquell o a l’altre poble, ser esclau o lliure, jueu o grec, home o dona (cf. Ga 3,28); ara el vertaderament important, l’únic important és l’amor. «Déu és amor, i el qui està en l’amor està en Déu i Déu està en ell.» (1Jo 4,16) ens diu la primera carta de sant Joan. Per al Papa Benet, com recull en la seva primera encíclica Deus caritas est, aquestes paraules de sant Joan expressen amb singular claredat el cor de la fe cristiana, la imatge cristiana de Déu i també la consegüent imatge de l’home i del seu camí. Ja no hi ha diferències perquè l’única diferència és estimar o no estimar, i estimar no és un discurs buit, no és tant sols un propòsit sinó que es tradueix en fets concrets com ho són observar els manaments del Senyor o no observar-los; ser amics del Crist o no ser-ho; haver estat escollits per Ell o no haver-ho estat.

El model és, no podia ser d’altre, el Crist i la seva relació d’amor amb el Pare i amb nosaltres.
Ell observà els manaments del Pare, es feu obedient fins a acceptar la mort i una mort de creu. També nosaltres tant sols observant els seus manaments ens podrem mantenir en l’amor que ens té; tant sols serem els seus amics si fem el que Ell ens mana; tant sols així serem dignes d’aconseguir tot allò que demanem en nom seu al Pare.

La paraula manaments pot tenir ressonàncies no pas sempre positives; podem veure-hi quelcom que s’enfronta a la nostra llibertat i oposar-hi aleshores la nostra voluntat individual. Ens diu sant Agustí «mirem si manaments no és un altre nom de l’amor» (Tractat 1.9) perquè és Crist mateix qui ens va donar un nou manament el d’estimar-nos els uns als altres tal com Ell ens ha estimat i ens estima i Ell ens estima tal com el Pare l’estima.
No hi ha altra manament més gran que aquest de l’amor, no hi pot haver cap altra relació amb Déu que la fonamentada i vehiculada en l’amor. I ha estat Déu Pare qui s’ha avançat a estimar-nos, Ell ha estat el primer d’estimar-nos fins a donar-nos al seu Fill per tal de salvar-nos.

L’amor no és tant sols un sentiment, perquè els sentiments són fugissers; tant ràpidament com s’encenen s’apaguen.
L’amor, l’amor amb que Déu ens estima i amb el que demana que l’estimem a Ell i als germans és un amor que ve de Déu i va cap a Déu. Un amor encarnat en Jesucrist, aquell qui ens ha escollit, que és l’amor fet carn, perquè tant sols Ell va poder estimar fins a l’extrem de donar la seva vida per tots nosaltres i ningú no té un amor més gran que el qui dona la vida pels seus amics.

És Ell qui ens ha alliberat de la condició de servents per a donar-nos la d’amics, amics de Crist i amics del Pare per mitjà del Crist. Hem estat escollits per a ser amics de Déu, no hi pot haver regal més gran que aquest. I aquest és un regal no pas reservat en exclusiva a aquell o a l’altra poble, no depèn de participar-hi ni de la raça, ni de la llengua, ni de la nacionalitat; Déu no fa accepció de persones, com recorda sant Benet en la Regla citant a l’Escriptura.
Déu tant sols té un vàrem per examinar-nos; l’amor. Mai no podrem correspondre-li amb la mateixa intensitat amb que Ell ens estima.

Ens cal aprendre a estimar, «si en la meva vida falta completament el contacte amb Déu, podré veure sempre només l’altra, sense aconseguir reconèixer en ell la imatge divina. Al contrari, si en la meva vida ometo del tot l’atenció a l’altre, volent ser només piadós i complir amb els meus deures religiosos, es marceix també la relació amb Déu.» (Deus caritas est, 18).

Sense amor no hi ha lloc per a la fe i sense la fe no hi ha alegria, no hi ha esperança. Com escrivia sant Joan de la Creu «A la tarde te examinarán en el amor; aprende a amar como Dios quiere ser amado y deja tu condición.»

27 d’abril de 2021

LA MARE DE DÉU DE MONTSERRAT, PATRONA DE CATALUNYA

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet
Fets 1,12-14; Sl 86,1-2.3-4.5.6-7 (R.: 1a); Ef 1,3-6.11-12; Lc 1,39-56

Humilitat, felicitat, santedat, són tres graons de l’escala que ens dóna Maria per pujar a la muntanya del Senyor, per habitar el seu recinte sagrat, en el seu temple, per fruir de la glòria que tenim preparada des de la creació del món.

Humilitat

Déu mira la petitesa, proclama Maria en el Magnificat: Ha mirat la petitesa de la seva serventa.

En tot l’Evangeli hi ha una insistència, una predilecció pels petits, els humils, els pobres; enfront dels homes que s’inflen d’orgull, els poderosos i els rics d’aquest món.

L’exemple preclar de la predilecció per la humilitat el trobem en Maria. La mirada de Déu ho transforma tot, de la petitesa de Maria, ens ha donat la grandesa de la seva maternitat: Mare de Déu, Mare de l’Església, Mare que ha engendrat el poble català, Mare de la nostra comunitat.

Si volem pujar a la muntanya del Senyor, imitem a Maria. Ella decididament se’n va a la Muntanya. Maria no té cap por i surt d’ella mateixa per ajudar a Elisabet i Zacaries. La fe és més forta que la por.

Decididament ens ensenya a obrir els nostres horitzons i a desplaçar-nos de la nostra comoditat referencial solipsista, on el jo individual és l’única realitat existent. Maria ens convida a sortir de nosaltres mateixos i anar a l’encontre, a trobar les altres realitats, els altres necessitats d’ajuda.

La humanitat necessita de la humilitat. La humilitat és un molt bon graó per donar-se al servei dels altres, per iniciar en definitiva l’escalada a la muntanya de Déu.

Felicitat

Elisabet plena de l’Esperit Sant ens interpel•la amb les paraules que dirigeix a Maria: ¿Qui sóc jo perquè la mare del meu Senyor vingui a visitar-me? Feliç tu que has cregut! Allò que el Senyor t’ha fet saber, es complirà.

Maria cregué i es deixà agombolar pel Misteri de Déu. S’abandonà a la voluntat de Déu amb tal confiança que la joia de felicitat que brollava d’ella contagiava a tothom.

Nosaltres com Elisabet podem fer-nos la pregunta: Qui sóc jo? Perquè Déu ens ha beneit.
Els qui s’obren a la bondat de Déu són benaurats i això els sadolla de felicitat. És la fe en Déu la que ens porta a viure feliços.

Els qui no creuen, li donen culte a qualsevol ídol. La felicitat veritable no la podran assolir mentre no són lliures dels enganys d’aquest món. Els qui creuen, s’obren a participar en els sagraments de l’Església que ens alimenten i en donen força per pujar el camí cap a Déu.

La felicitat ens fa pujar una mica més amunt i ens obre la porta a la santedat, així avancem cap al cim de la glòria de Déu.

Santedat

Maria és la tota Santa, Immaculada en la seva concepció. És la Mare que ens porta el fruit de les seves entranyes virginals: Jesús, el Fill de Déu, el nostre Salvador.
Gràcies al seu Fill Jesucrist ens ha arribat a nosaltres la benedicció de Déu, la nostra vocació a la santedat. Déu ens elegí, en el seu Fill, en Crist, abans de crear el món, perquè fóssim sants.

Els apòstols, unànimement, assistien sens falta a les hores de pregària, amb les dones, amb Maria, la mare de Jesús, i els parents d’ell.

Nosaltres com a cristians, com a comunitat, en Crist hem rebut la nostra part en l’herència. L’herència és la mateixa que els apòstols, la unanimitat en la pregària de les hores, la participació en l’Eucaristia que ens ha estat donada per al camí de la vida, en el camí més sublim cap a la vida eterna. Avui Déu també ens mira a nosaltres, mira la petitesa de la seva comunitat de Poblet, en la casa de Santa Maria, comunitat que va esculpint cada dia una mica més la nostra vida perquè sigui més santa.

Des de la pregària com a fills, girem els ulls avui a la Mare de Déu, sota l’advocació de Montserrat, perquè ens ajudi a viure en humilitat, en felicitat i en santedat la nostra fe i així puguem assolir el cel. Al·leluia!

23 d’abril de 2021

SANT JORDI, MÀRTIR, PATRÓ DE CATALUNYA

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
Ap 12,10-12a; Sl 33,2-3.4-5.6-7.8-9 (R.: 5b); 1 Jo 5,1-5; Jo 15,1-8

Uns camps, una terra, unes gotes d’aigua, un bany de Sol, un vent de primavera, un cep, un brot, una fulla, una sarment, poc a poc donarà el seu fruit si roman unida al seu cep veritable.

On som? Som nets? Estem amb Ell?

El cep veritable és Jesús, cadascú de nosaltres som sarments que estem unides al cep veritable. Tota la nostra existència depèn d’aquesta unió. Sabem que quan una branca es trenca mor, una sarment no pot viure sense estar unida al seu cep.
Així, el cristià no pot viure com a cristià si no està unit a Crist.

Celebrem sant Jordi màrtir, testimoni de la fe, que no estimà tant la vida que li fes por la mort.
Va vèncer el món perquè cregué que Jesús és el Fill de Déu.

Jordi significa camperol, qui treballa la terra.
Així sant Jordi, ens convida a treballar la terra, però no amb una agricultura intensiva o extensiva, ecològica, biodinàmica, regenerativa, agropecuària, permacultura, sinó amb l’agricultura teològica, perquè és el nostre camp interior el que hem de treballar.

L’agricultura teològica planta en el cor, rega amb les llàgrimes de compunció, penitència i pregària, esporga amb el sagrament de la reconciliació amb el Pare, i s’alimenta amb la llum del Sol de justícia de l’acció de gràcies de l’Eucaristia.

És una agricultura que ben bé es podria resumir amb una formula, amb tres paraules: màrtir, unió, fruit.

Màrtir: Testimoni de Jesucrist ressuscitat, l’Anyell immolat, el vencedor de la mort que amb la seva sang ens ha donat la vida, una vida que durarà per sempre més, eterna.

Quan hom ha tastat, ha vist que n’és de bo el Senyor és feliç i no té cap por, ni cap dubte en confessar, en proclamar, en anunciar la seva esperança, la seva fe, la llavor d’amor que ha estat cridat a desenvolupar i fer germinar.

Unió: «Estigueu en mi i jo en vosaltres». Estar, quedar-se, romandre unit a Jesús, de qui rebem la vida, la fe, l’esperança i l’amor. Aquesta unió amb Jesús genera més vida. Genera una vida lliurada a l’amor, per l’amor, en l’amor. Així ens reconeixem fills d’un mateix pare.

Sant Jordi, com cada fill de Déu és un vencedor del món, un sant que s’ha empeltat al cep veritable. Nosaltres avui som convidats a atansar-nos a Jesucrist per fruir de la força, de l’energia, de la capacitat de convertir-nos en veritables fills del Pare.

Fruit: El cristià que viu estimant dóna glòria a Déu, dóna glòria com a deixeble del seu Fill. Aquest cristià s’ha endinsat en el desig de Déu, un desig que el portarà a donar veritables fruits. I aquests fruits no poden ser altres que fruits de santedat.

El cristià que cultiva el seu esperit, esdevindrà testimoni, màrtir. Aquest cristià tastarà com a deixeble, com a sarment unida al cep veritable Jesús, tastarà que n’és de bo el Senyor i serà feliç de refugiar-s’hi. Aquest cristià estarà i viurà unit a la voluntat del Pare, el vinyater que l’esporgarà i el netejarà, així el farà fructificar fins a donar fruits de vida eterna.

El camí el tenim trillat, la Pasqua del Senyor ens esperona, on ha arribat el cap els membres també hi arribarem.

On som? Som nets? Estem amb Ell?

Sant Jordi, patró de Catalunya, pregueu per nosaltres perquè cada dia siguem testimonis humils del Crist ressuscitat. Al·leluia!

18 d’abril de 2021

DIUMENGE III DE PASQUA (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet
Fets 3,13-15,17-19; Sl 4,2.4.7.9 (R.: 7); 1Jo 2,1-5a; Lc 24,35-48

Ets cristià? Ets testimoni?

Nosaltres som testimonis, perquè vivim en comunitat com els deixebles. Però, la nostra vida n’és fidel realment a Jesús ressuscitat? Som testimonis de penediment i de conversió? O bé, encara estem enviant algun WhatsApp, demanant al Pilat d’ofici que indulti a un assassí, mentre matem el qui ens obre el camí de la vida? Encara som susceptibles al pecat, sí, al pecat de paraula, d’obra i d’omissió.

Ens adonem que Jesús és enmig nostre? Vivim amb fe, esperança i caritat. Però, també de vegades, podem viure esglaiats, alarmats i plens de dubtes. Perquè Jesús ens mostra les ferides, les ferides obertes en tants germans nostres, en tants malalts, en tants ferits per tot i de tot amb un futur incert sense esperança.

Malgrat tot això, la presència de Jesús no ens abandona, ja que on hi ha dos reunits en nom de Jesús, Ell és present. I ací, en aquest lloc, en la pregària comunitària de les Hores es fa present.

Ens adonem del preciós, bo i bell do de la pau de Jesús? La pau que Jesús ens dóna, la vivim? Perquè si la vivim, aquesta pau que brolla del cor purificat, ens farà testimonis del ressuscitat. Si som portadors d’aquest do de la pau, haurem de procurar d’esdevenir donadors de pau per als altres. De fet la tranquil·litat, la mansuetud de la vida monàstica pot ajudar en escreix a les persones atrafegades i fatigades del nostre món que poden venir al nostre encontre i refer-se un poc.

Ens adonem que Jesús ens obre el sentir de les Escriptures? Perquè és Ell qui ara en la lectio divina, ara en la litúrgia de la Paraula, va obrint-nos els ulls, va obrint-nos l’enteniment, va obrint-nos la ment a la intel·ligència perquè comprenguem tot el que havia de passar: que el Messies havia de patir, havia de morir a la creu pels nostres pecats i pels de tot el món.

Ara Jesús és el nostre defensor davant del Pare, per això ens ha deixat el preciós do de l’Eucaristia. En la litúrgia Eucarística que ara celebrarem el pa i el vi consagrats, el seu cos i la seva sang, esdevindran per a nosaltres l’aliment essencial, la nostra salut i el remei per a la vida eterna.

Si ja hem fet experiència de conversió, de seguiment de Jesús en la nostra vida, tenim aquest lloc privilegiat per reconèixer Jesús.

És en l’Eucaristia, en la fracció del pa, on amb la litúrgia de la Paraula se’ns obren els sentits de les Escriptures que ens interpel·len en la nostra vida diària.

És en l’Eucaristia, on reconeixem Jesús, on la Paraula es fa carn per nosaltres.

És en l’Eucaristia, on la presència de Jesús ens dóna la pau. El qui viu a la presència de Jesús viu en pau. Jesús ens dóna la pau que foragita les nostres pors.

Vivim en un món on la fe es va desdibuixant, on el dubte, l’alarma, l’esglai, la por, sembla que vol foragitat la pau. Per això, més que mai, cal tenir consciència que som cristians i per això cal predicar en nom de Jesús, a tothom, la conversió i el perdó dels pecats, nosaltres des de la nostra Jerusalem, amb el testimoni de la nostra vida comunitària de pregària.

Déu és a favor nostre. Per això, ens cal viure a la presència de Jesús ressuscitat. Moltes vegades viurem amb les ferides obertes. Però amb la fe en que, malgrat tot el mal que hom pot arribar a experimentar en la seva vida, és la llum del Crist ressuscitat, la única llum que dissipa totes les nostres obscures foscors.

En la presència real de Jesús en l’Eucaristia, tastem el do total que ens ha donat Déu pel seu Fill Jesucrist. Aquest aliment de vida ens farà ser testimonis de vida ara i ací, i testimonis de l’esperança dels béns eterns.

No tinguem cap por, mai més. Jesús ressuscitat és enmig nostre sempre.

Al·leluia! Al·leluia! Al·leluia!

7 d’abril de 2021

EXÈQUIES DE FRA JOSEP BIOSCA

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Ac 3,1-10; Salm 104; 1 Co 15,51-57 i Lc 24,13-35

Molt estimat Monsenyor Romà Casanovas pastor de l’Església de Vic en la que nasqué a la fe el nostre germà Josep, familiars i amics de fra Josep, estimats germans.

«Jo crec que Déu és l’única força i l’única esperança que tinc. Perquè d’Ell em ve la força i sóc el que sóc gràcies a Ell. Com diu sant Pau, en Ell som i nosaltres som gràcies a la vida que Ell ens dona i ens ofereix», responia fa poc més d’un any fra Josep, el nostre fra Josep Biosca, a una noia que feia un treball de curs sobre la vida monàstica. Fra Josep ha viscut la centralitat del Crist que estableix sant Benet a la Regla amb tota passió durant 69 anys, ja que el dia de la seva mort, ahir, s’esqueia el 69è aniversari de la seva professió monàstica. Va venir a buscar al Crist en aquest monestir un 1 d’octubre de 1950, no eren temps fàcils per a la comunitat quan aquell jove de 25 anys hi arribà, com tantes vegades abans ho havia fet, amb bicicleta després de pedalejar tres hores des d’Igualada. Ell era d’aquells qui com Pere i Joan vora la porta bonica del Temple sense tenir plata ni or, donava el que tenia, la seva vida per a servir al Crist com el darrer dels germans conversos. Era com Pere i Joan home fidel a la pregària i per tant generós en compartir allò que Déu li havia concedit, la seva fe en Crist.

Ara ha estat cosa d’un instant, d’un tancar i obrir d’ulls i consumit el seu cos en el servei al Crist i als germans demanem nosaltres avui al Senyor ressuscitat que allò que es consumeix es revesteixi d’allò que ja no es pot consumir. Fra Josep, gastat el seu cos mortal al llarg de 95 anys de vida i 70 de vida de monjo; ens ha deixat un exemple que no es podrà consumir mai. Home fidel a la pregària i al treball, discret i assenyat quan li demanàvem un consell o el seu parer; profundament amant de la senzillesa de sants com santa Clara d’Assis. La seva meta la tenia molt clara: buscar al Senyor, arribar davant seu; arribar al moment en que la seva existència mortal es pogués revestir d’aquella que és immortal. Això és el que avui demanem per a ell profundament commoguts per la seva vida de servei a la comunitat, per la seva manera de viure aquests darrers anys quan l’edat i la salut han anat minvant les seves forces i per aquestes darreres setmanes durant les quals s’ha anat consumint pel Senyor amb la mateixa humilitat i discreció amb la que ha volgut viure i ha viscut sempre.

Quan li comunicaves a fra Josep que un altre monjo havia mort afegia invariablement «ja en tenim un altre al cel» i això és precisament el que demanem avui per a ell, que hagi arribat al cel i que havent-lo acollit el Pare misericordiós, d’allí estant ajudi a aquesta comunitat i a tota l’Església.
Si la pregària i el treball han estat els pilars sobre els que ha construït la seva vida de monjo; la seva vida de cristià s’ha fonamentat en la devoció personal, especialment el Sant Rosari, la vida dels sants que llegia amb fruïció i la lectura de la Paraula de Déu en la que confiava per sostenir i rejovenir dia rere dia la seva fe. No li costà pas tant d’entendre ni de creure tot allò que havia anunciat l’Escriptura, perquè començant pels llibres de Moisès i seguint els de tots els profetes va saber reconèixer-hi la figura del Crist. Un text el captivava més que qualsevol altre i era el llibre de Rut; tant sols agafant la seva vella i gastada Bíblia en la versió de Montserrat, hom podia adonar-se del senyal posat sobre la història de Rut perquè la generositat d’aquesta dona vídua quedant-se amb la seva sogra Noemí el corprenia i li era model per a la seva vida d’entrega al Senyor com a monjo.

El cor del nostre germà Josep s’abrusava quan llegia la Paraula de Déu i aquesta era per a ell un camí privilegiat per trobar al Crist que com als deixebles d’Emaús li va sortir al seu pas fa setanta anys i ell com aquells dos caminants li pregà al Senyor tot dient-li: «queda’t amb mi.» I davant qualsevol temptació la seva resposta era la de Rut a Noemí: «No insisteixis que et deixi, que em separi de tu i me’n torni!
On vagis tu, vull venir-hi jo; on visquis tu, vull viure-hi jo. El teu poble serà el meu poble, el teu Déu serà el meu Déu. On moris tu, allí moriré jo i allí hi haurà la meva sepultura.» (Rt 1,16-17).

La Paraula i l’Eucaristia feren que els ulls del nostre germà Josep es mantinguessin oberts a la llum de la fe i el mantinguessin ferm en una vida de treball i pregària. «Déu és la força contínua, la vida i l’existència», responia ell quan li demanaven una definició de Déu. I així avançava cap a la vida eterna, confiat en aquesta força, una força que per a l’Apòstol és la que actua en nosaltres i pot fer infinitament més que tot el que som capaços de demanar o entendre, com escriu a la Carta als Efesis, un altre text estimat pel nostre germà Josep.

Quin missatge ens deixen els nostres germans en marxar cap al Pare? El seu exemple, la seva mateixa vida que li podria ben bé fer exclamar avui a manera de llegat com digué l’Apòstol: «ara jo, us demano que visqueu d’una manera digna de la vocació que heu rebut, amb tota humilitat i dolcesa, amb paciència, suportant-vos els uns als altres, procurant de conservar la unitat de l’Esperit amb el lligam de la pau.»
(Ef 4, 1-3).

Confiem avui a la misericòrdia del Pare al nostre germà Josep que ha cridat d’aquest món cap a Ell en el dia en que la seva ciutat d’Igualada venerava el seu Sant Crist; en el temps en que celebrem la resurrecció del Senyor que és per a nosaltres la porta de l’esperança, perquè Crist vencent la mort ens ha obert les portes de l’eternitat. No ha estat en va la vida del nostre germà, no ha estat pas buida; ans al contrari la seva vida ha donat molt de fruit i ha estat ben plena. D’això en donem gràcies i per això li demanem al Pare que ara que el té davant seu l’aculli amb braços misericordiosos i li digui «queda’t amb mi».

Que els ulls del nostre germà Josep s’obrin al cel i reconegui al Senyor amb tota la seva resplendor. Que arribant a la Jerusalem celestial es trobi amb els deixebles i amb tots aquells qui al llarg de generacions han anat amb el Senyor i tots junts puguin contemplar al qui realment ha ressuscitat. Que el cor del nostre germà s’abrusi escoltant al Senyor. Que ara pugui veure cara a cara a aquell qui ha estat per al nostre germà força contínua, vida i existència.

I que nosaltres puguem un dia reunir-nos amb ell, lliures ja de la mort i del pecat, participant de la victòria de Jesucrist, nostre Senyor, sobre la mort.