12 de gener de 2020

BAPTISME DEL SENYOR (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet

Convé tot el que és bo de fer.

La litúrgia ens proposa aquest darrer diumenge del temps fort de Nadal la celebració del Baptisme del Senyor.

Escoltant aquestes lectures que se’ns han proposat avui, podem fer-nos tres preguntes: Qui és Jesús? Qui som nosaltres? Què ens convé?

Qui és Jesús?

Jesús és el Fill de Déu: «Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m’he complagut». Però, Jesús s’apropa a Joan, vora el Jordà. Jesús baixa al riu, perquè convé complir tot el que és bo de fer. Bé que Joan ho sap, que Jesús no necessita el seu baptisme. Però, convé ara per ara endinsar-se a l’aigua del Jordà, passar com un altre home que s’apropa a Joan per rebre aquest baptisme de conversió.

Jesús és l’Ungit amb l’Esperit Sant i amb poder. Jesús per aquest fet d’entrar a l’aigua i rebre el baptisme, ha santificat l’aigua i ens ha donat el seu llegat. Ens mostra també per on hem de passar, quina conversió, quina santificació, quina divinització ens convé també a nosaltres.

Jesús és el Servent amb majúscules. Servent que no trenca la canya que s’esberla, no apaga la flama del ble que vacil·la. Servent cridat a ser aliança del poble, llum de les nacions, a donar la vista als cecs, a treure de la presó els encadenats, a alliberar els que vivien a la fosca.

Qui som nosaltres?

Nosaltres vivim a la fosca, encadenats pels nostre pecats, cecs que no veiem, ble que vacil·la, canya que s’esberla, poble i nació que necessita convertir-se a la nova feliç, al do de la pau que ens ve per Jesucrist.

A nosaltres com a batejats ens convé no perdre l’itinerari de Jesús, les seves paraules i els seus gestos. Jesús baixa a l’aigua perquè nosaltres baixem, ens acompanya a endinsar-nos en l’aigua del baptisme.

Nosaltres sabem que Déu no fa diferències a favor d’uns o altres, Déu acull tothom qui creu en ell i fa el bé.

Què ens convé?

Ens convé discernir quina és la vocació a què hem estat cridats.

Ens convé baixar a l’aigua per la humilitat per endinsar-nos en la nostra vocació de batejats, de cristians, de monjos. La humilitat és el camí a seguir.

Ens convé viure l’Esperit de Jesús en el nostre dia a dia.

Ens convé com el servent no trencar, no apagar, sinó donar, il·luminar, deslligar, alliberar, esdevenir en definitiva portadors de pau, de la pau que ens ve per Jesús.

Ens convé no oblidar que des del baptisme estem cridats a fer el bé a cada persona, en cada moment i en tot lloc. Per a viure en pau ens convé complir tot el que és bo de fer. No hem d’oblidar que Déu s’ha complagut de nosaltres. També nosaltres som Fills estimats del Pare si complim tot el que és bo de fer.

6 de gener de 2020

EPIFANIA DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Is 60,1-6; Sl 71; Ef 3,2-3a,5-6; Mt 2,1-12

Les tenebres que embolcallaven la terra, les fosques nuvolades que envoltaven les nacions han vist aparèixer una gran claror; és la gloria del Senyor. Ens ho diu l’apòstol, des d’ara, per l’Evangeli, tots els pobles tenen part en Jesucrist d’una mateixa herència, formen un mateix cos i comparteixen una mateixa promesa. Uns ho han vist clar, primer uns humils pastors que dormien al ras han estat advertits per un estol d’àngels; ara uns mags han reconegut en una estrella que s’aixecava al firmament el signe de que ha succeït un gran prodigi; després serà l’apòstol Pau qui per una revelació coneixerà aquest secret misteri i se li confiarà la missió de comunicar la seva gràcia. D’altres però, com Herodes, inquiet per aquestes noves, han de consultar als grans sacerdots i als lletrats del poble, perquè no els ha estat concedit de participar-hi.

A la més petita d’entre les famílies de Judà, ha nascut un príncep que ha de pasturar Israel el seu poble, és aquell a qui els mags busquen i troben amb Maria, la seva Mare; sempre al seu costat a Betlem, a Canà, a la creu. Aquest infant és rei, per això li ofereixen or; és home i amb mirra serà amorosit en morir; però és alhora Déu i gran sacerdot a qui oferir encens; l’or honra la reialesa de Jesús; l’encens, la seva divinitat i el seu sacerdoci per sempre; la mirra, la seva santa humanitat que coneixerà la mort i la sepultura (cf. Admirabile Signum, 9). El seu tron és ara una menjadora, després seran una creu i una freda llosa; però la seva sepultura serà la tomba de la mort perquè amb Ell l’amor vencerà la mort.

Déu s’ha fet home i ha vingut al món a la petita ciutat de Betlem; ha vingut i els seus, el seu poble no l’ha reconegut; ans al contrari ben aviat és objecte de persecució per part d’Herodes i ha de fugir a l’exili, a Egipte, d’on retornarà com el poble elegit per donar-nos ara aquella terra promesa que no s’assecarà mai, retornarà del país dels morts per retornar-nos la vida, la imatge de Déu perduda pel pecat. S’acompleix el pla de salvació, és aquest el secret que els mags han aconseguit esbrinar, el que ha estat confiat a l’apòstol Pau i que ha estat velat a Herodes i als seus. Descobrir-ho dona una alegria immensa, eixampla el cor perquè ara la salvació ha arribat per a restar a l’abast de tots els pobles, de tota la humanitat i tots els pobles s’acosten a la seva llum. És un misteri que havia quedat velat en el passat, d’alguna manera amagat en els esdeveniments de la història, tot i que sempre present, sempre apuntant a l’hora en que Déu havia d’enviar al seu Fill fet home, igual en tot a nosaltres llevat del pecat, per tal de morir per nosaltres i morint i ressuscitant, donar-nos la vida vertadera.

Avui celebrem la plena revelació, la manifestació del gran amor de Déu per a nosaltres; avui per il·luminar a tots els pobles, ens ha estat donat de conèixer en Crist el misteri de la nostra salvació. El Fill de Déu compartint la nostra condició mortal ens ha renovat amb la gloria de la seva immortalitat.

Ho celebren els mags a Betlem, la casa del pa, un pa que serà un dia el seu cos entregat per nosaltres; allí on ara aquells homes vinguts de llunyanes terres s’apressen amb dons al rei que una estrella els ha anunciat. Ho celebra Joan al Jordà, on Jesús rebent l’aigua del baptisme el transforma en do de l’Esperit i per a la humanitat en sagrament que esdevé el perdó dels nostres pecats. Ho recorda a Canà Maria quan seguint el seu prec, llur fill converteix l’aigua en vi, aquell vi que un dia esdevindrà la sang del nostre Salvador lliurat per a nosaltres. Aigua, pa i vi; or, encens i mirra; cos i sang de Crist a qui accedim pel baptisme, a aquell qui és rei, ver home i ver Déu.

Ens diu el Papa Francesc que: «Els Mags ens ensenyen que es pot començar des de molt lluny per a arribar a Crist. Són homes rics, savis estrangers, assedegats de l’infinit, que parteixen per a un llarg i perillós viatge que els porta fins a Betlem (cf. Mt 2,1-12). Una gran alegria els envaeix davant el Nen Rei. No es deixen escandalitzar per la pobresa de l’ambient; no dubten a posar-se de genolls i adorar-lo. Davant Ell comprenen que Déu, igual que regula amb sobirana saviesa el curs de les estrelles, guia el curs de la història, derrocant els poderosos i exaltant els humils. I certament, arribats al seu país, hauran comptat aquesta trobada sorprenent amb el Messies, inaugurant el viatge de l’Evangeli entre els no jueus.» (Admirabile Signum, 9).

També avui les tenebres continuen embolcallant la terra, també avui fosques nuvolades cobreixen les nacions; però també avui arriba la seva llum radiant, també avui clareja sobre nostre com l’alba la gloria del Senyor. Apropem-nos-hi amb la humilitat dels mags, prostrats a terra presentem-li homenatge, participant per l’aigua del seu baptisme d’Esperit i pel pa i el vi, esdevinguts el seu cos i la seva sang, de la taula de l’Eucaristia. Defugint sempre l’altivesa autosuficient i la malicia d’Herodes; sols així coneixerem el misteri secret, que tantes generacions havien desitjat conèixer i no havien conegut, ara el Pare ens l’ha revelat per l’Esperit en la persona del Fill.

5 de gener de 2020

DIUMENGE II DE NADAL

Homilia predicada pel P. Josep Alegre
Sir 24,1-2.8-12; Sl 147; Ef 1,3-6.15-18; Jn 1,1-18

Celebrem el Diumenge 2n de Nadal. Què celebrem en aquest Diumenge? El mateix misteri que celebrem el dia de Nadal, i en tots aquests dies del cicle nadalenc.

El Déu de l’Evangeli, d’una perfecció total, no es mostra com un ésser transcendent, retirat en una solitud absoluta i inabordable. Ell té un Fill únic que estima com a objecte privilegiat de la seva caritat, que no dubta a enviar personalment als qui rebutgen el missatge dels profetes.

Aquesta concepció de Déu i de les seves relacions amb la humanitat és la primera revelació de l’Evangeli. La bondat de Déu no espera el primer moviment de penediment del pecador, ell el provoca. La vinguda del Regne no és altra cosa que aquesta proposta de perdó, una iniciativa de Déu a entrar en una relació amb ell. Més encara: el Fill mateix, a la manera d’un sembrador, va llançant les llavors de la Paraula de Déu.

L’Església ens proposa aquest temps de Nadal, com per Pasqua el temps pasqual, per tenir l’oportunitat de reflexionar i penetrar més profundament en el misteri de Crist, d’aquest Déu que ens estima.

El camí és obrir-nos a la saviesa de la Paraula de Déu, és endinsar-nos en la vivència de les Sagrades Escriptures. Hi ha un text bellíssim de sant Jeroni que ens exhorta d’aquesta manera: «El prat de les Escriptures és un prat esmaltat de flors policromes i totes és poden agafar... N’hi ha de totes les classes: roses, encarnades, lliris blancs, flors de colorit variat. La dificultat rau a triar. A nosaltres ens incumbeix agafar les flors que ens semblin més belles. I si tallem les roses, no ens dolgui deixar els lliris; si ens decidim pels lliris, no menyspreem les humils violetes. Tot resultarà bell i fascinant a la deliciosa terra promesa de l’ànima generosa, que hagi acceptat cansar-se una mica sobre els Llibres Sants. Res més dolç o millor que la ciència de les Escriptures».

Agafar les que ens semblin més belles, o les que considerem més necessàries per fer viu en nosaltres el misteri de Crist.

I per això res millor que girar-nos cap a aquest prat de les Escriptures que se’ns ha posat davant en la proclamació de les lectures, avui, i considerem en cada una quina paraula, quina flor necessito més per fer viu el misteri de Crist a la meva vida.

A la primera lectura se’ns ofereix una flor esplèndida: la saviesa. Aquesta ens parla de la glòria de Déu, a través de la bellesa de l’obra de la creació; la bellesa de la litúrgia... Aquí, al fil d’aquesta paraula, ens podríem preguntar si les nostres obres tenen en la nostra vida un deixant de saviesa, o necessitem contemplar més i millor les obres de Déu, en la seva creació, en el nostre temps, per adquirir aquest aroma de la saviesa divina.

A la segona lectura, jo diria que ens convida a contemplar «l’arbre de l’Amor», la comunió en l’Amor de les Tres divines Persones, un Déu que obre el seu cercle d’amor per convidar-nos a nosaltres a endinsar-nos en aquesta experiència d’amor en l’Amor. I fins i tot ens proporciona una breu oració per demanar-ho: «Il·lumineu la mirada interior del nostre cor, i concediu-nos de conèixer a quina esperança ens crideu, quines riqueses ens teniu preparades, i quina és l’herència que ens teniu destinada».

La tercera lectura, l’Evangeli, ens recorda el valor incalculable de la Paraula, de la Paraula divina, i de la paraula humana. Ens recorda que la Paraula conté una riquesa incalculable de vida, de llum. Ens parla de la paraula com una llum que il·lumina tots els homes. Que en la nostra petita paraula humana es reflecteix, cal que es reflecteixi aquesta vida i aquesta llum de la Paraula divina.

Ets al prat de les Escriptures. Tria una flor, la que creguis que et fa més falta en la teva vida: la saviesa, l’arbre de la vida, la força de vida i de llum de la Paraula.

Pren una flor, tan sols una, i tingue’n cura. I no oblidis que Crist, aquest Déu amic que s’acosta a nosaltres en el misteri de Nadal, desitja que tu siguis la seva bona olor en aquesta societat, que siguis la bona olor de Crist.

27 de desembre de 2019

SANT JOAN, APÒSTOL I EVANGELISTA

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
1Jo 1,1-4; Sl 96; Jo 20,2-8

Joan ho ha sentit, ho ha vist amb els seus propis ulls, ho ha contemplat i ho ha tocat amb les seves pròpies mans. Ell ha fet experiència de la Paraula feta carn, la Paraula de la vida, manifestada en i per Jesucrist; Joan ho ha vist i n’ha donat testimoni.

Deixeble de primera hora, cridat amb Simó, anomenat, Pere, amb Andreu i Jaume, hi anà i veié. Joan és situat com l’autor del quart Evangeli; el deixeble estimat; aquell qui compartí amb el cercle més íntim i proper a Jesús, el tast de la gloria eterna en la transfiguració; l’agonia de Getsemaní a les portes mateixes de la passió i mort; aquell qui tot reposant el seu cap al pit de Jesús, gest de màxima intimitat amb el mestre, sabé abans que ningú el nom del qui l’havia de trair. Aquell qui no l’abandonà pas i restà als peus mateixos de la creu on rebé a Maria com a mare i rebent-la ell, la rebé l’Església, la rebérem tots nosaltres. Però per damunt de tot és aquell qui aquell matí de diumenge veié i cregué.

El deixeble estimat és un personatge central, no tant sols perquè seguí a Crist des de primera hora, sinó perquè aquell primer dia de la setmana, ell que havia vist morir a Jesús a la creu, ell que segurament l’acompanyà al sepulcre entre adolorit i desconcertat; anà amb Pere, arribà primer al sepulcre, veié des de fora per finalment entrar dins del sepulcre, i aleshores quan Pere sol veié, ell «ho veié i cregué». Ell possiblement un dels deixebles cridats davant Joan Baptista; aquell que no era la llum i venia solament a donar-ne testimoni; escoltà la veu de Jesús dir-los «veniu i ho veureu» i aquell diumenge «ho veié i cregué». El deixeble estimat apareix com el primer dels deixebles que creu, qui el reconeix quan s’apareix als seus vora el llac de Tiberíades, i el qui esdevé testimoni privilegiat amb la missió de transmetre la seva experiència, tot i reconèixer que el que ell pugui deixar escrit és sols el seu testimoni, una mínima part de la vida de Jesús; per mitjà d’ell la presència de Jesús arriba a nosaltres. Perquè el seu goig no es limità a veure-ho i a viure-ho, el seu goig complet ve per compartir aquesta seva experiència mitjançant el seu Evangeli i les seves cartes. La fe sense ser testimoniada, no és res, es morta. Tot just encetat el temps nadalenc la litúrgia ens presenta la realitat, a voltes desconcertant, del misteri de la redempció.

Ahir recordàvem a Esteve el protomàrtir, el primer en donar testimoni amb llur vida de la seva fe en Crist, un martiri del qual Pau en fou testimoni i aquell qui serà el més gran evangelitzador, aprovava aleshores la mort d’Esteve, perquè el seu cor no havia estat tocat encara per Crist i no havia caigut del seu error. Demà seran uns altres màrtirs, uns infants del tot innocents, que ni tant sols eren coneixedors de l’existència de Jesús i malgrat tot foren víctimes de l’odi d’un rei que volgué evitar fos com fos que la salvació arribés a tota la humanitat. Avui és Joan, el deixeble estimat, aquell qui en donà testimoni perquè coneguem que Jesús és el Messies, i sabent que el seu testimoni és digne de crèdit creguem i creient tinguem vida en el nom de Crist. Joan és el testimoni d’allò que ha contemplat: el Pare ha enviat el seu Fill com a salvador del món.

25 de desembre de 2019

NADAL DEL SENYOR

MISSA DEL DIA

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Is 52,7-10; Slm 97; He 1,1-6; Jo 1,1-18

Déu ens ha parlat en la persona del Fill, aquell qui és hereu de tot, per mitjà del qual es creà el món, aquell qui és resplendor de la seva glòria i empremta del seu mateix ésser, el qui sosté l’univers amb el poder de la seva paraula. La Paraula que sempre ha estat amb Déu i ha estat sempre Déu, aquella per la qual tot ha vingut a l’existència i res del que existeix no seria possible sense ella; ha vingut a nosaltres. El quart evangelista, totes les lectures d’avui, ens conviden a admirar la nova creació. Ara, en aquests dies que són els darrers, arriba aquell qui ens porta la salvació, la definitiva salvació.

Déu no ha abandonat mai la creació a la seva sort, com ens diu la Carta als Cristians Hebreus; en diverses ocasions i de moltes maneres ha parlat als pares per boca dels profetes. Però ara, avui ho recordem i celebrem, la Paraula per la que ha vingut tota existència, la Paraula força creadora de Déu, s’ha fet part de la creació, s’ha fet carn, per tal de salvar-nos. Fer-se carn vol dir assumir les nostres febleses, la nostra mortalitat; sols ha estat preservat del pecat perquè és Déu. Si la Paraula s’ha fet carn és per tal d’acomplir una missió, si ha posat entre nosaltres la seva tenda, és per a habitar en plenitud enmig nostre. Aquesta plena humanitat és la tenda de la nova aliança, el lloc i les circumstàncies concretes en les que Déu es fa present enmig nostre.

Ha vingut a casa seva, aquell qui ja era present en el món des de sempre i a qui el món li deu l’existència; però no ha estat acollit pels seus; tot i que Joan vingué per ser testimoni de la llum i l’anuncià; el món no l’ha volgut reconèixer. És el gran misteri de l’encarnació del Verb de Déu; l’encarnació de la Paraula que dona una nova i definitiva dimensió a la creació i alhora enceta la nova aliança. Una etapa de plenitud destinada a que puguem rebre gràcia sobre gràcia.

La tendresa dels relats del naixement de Jesús, fill de Maria, fill de Déu; adquireixen en el quart Evangeli una profunditat que els fa diferents. És la grandesa del misteri de la salvació expressat de maneres diverses; Déu Pare ha enviat al seu Fill per fer-se home, igual en tot a nosaltres llevat del pecat; nascut de dona per salvar a la humanitat, nascut d’una verge per a morir i tot ressuscitant vèncer definitivament la mort.

Crist, la Paraula feta carn, esdevé la plenitud de la revelació. A Déu ningú no l’ha vist mai; és pel seu Fill únic, que és vertaderament Déu i vertaderament home i que està en el si del Pare, pel qui podem conèixer al Pare perquè és el Fill qui l’ha revelat. Després del pecat la mirada de l’home s’entelà, però Déu no l’abandonà. La revelació que començà en Moisès a qui Déu la donà la Llei; ara arriba a la seva plenitud fonamenta en la gràcia i la veritat que ens han vingut per Jesucrist.

Obrint-nos i acceptant la Paraula, esdevenim fills i filles de Déu. No per mèrits propis, ni per ser part d’un poble concret; sinó per la fe, pel fet de confiar i creure que Déu, en la seva bondat, ens accepta i ens acull. Déu que no vol restar lluny de nosaltres, no hi ha estat mai; ara per la Paraula ve més a prop nostre i es fa present enmig nostre en la persona de Jesús, la Paraula feta carn, el Fill de Déu fet home per salvar a l’home.

Déu per la Paraula ha creat d’una manera admirable la dignitat de la naturalesa humana y per la mateixa Paraula l’ha restaurada de manera encara més admirable. Avui brilla una nova llum.