21 de gener de 2019

SANTS FRUCTUÓS, BISBE, I AUGURI I EULOGI, DIAQUES, MÀRTIRS

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
He 10,32-36; Sl 33,2-3.4-5.6-7.8-9 i Jo 17,11b-19

Als anys centrals del segle III, el 21 de gener de l’any 259 foren cremats a l’amfiteatre de Tarragona el bisbe Fructuós i els seus diaques Auguri i Eulogi. Eren els primers temps del cristianisme a les nostres terres, acabava d’arribar-hi la llum de la fe i els primers creients van haver de sostenir lluites i sofriments, foren insultats i maltractats públicament, foren injustament empresonats però gràcies a llur fe ho sofriren tot amb constància per complir la voluntat de Déu i a la fi obtingueren el que Ell els havia promès. El Senyor els guià, ells el seguiren i ara estan on Ell està, perquè el Senyor els va escoltar. Fructuós, Auguri i Eulogi gràcies a llur fe no tingueren por, no abaixaren els ulls avergonyits i meresqueren a la fi una digne estada al cel, a la dreta de Crist.

Sota els emperadors Valerià i Gal·liè, essent cònsols Emilià i Bassus; Fructuós, Auguri i Eulogi foren cridats a donar testimoni de la seva fe. «Soc cristià», digué Fructuós, «jo adoro l’únic Déu que ha fet el cel, la terra, el mar, i tot el que s’hi mou», afegí. «Jo adoro Déu omnipotent», respongué Auguri al governador; «jo adoro Aquell a qui Fructuós adora», afegí Eulogi. En el pensament de Fructuós hi tenia l’Església Catòlica, estesa d’orient a occident; en el seu cor la certesa de que l’amor i la promesa del Senyor no poden fallir mai ni en aquest món ni en l’altre.

Gràcies a llur fe segurs de la resurrecció i pregant amb els braços estesos, signe de la creu victoriosa del Senyor; posats dins el foc d’aquest món, on llur fe fou provada com l’or al gresol; el Pare no els abandonà, el Fill els ajudà i l’Esperit els acompanyà entre les flames del foc. No s’han perdut, tot i que el món no els estimà, malgrat ser perseguits no renunciaren a la veritat, que és la Paraula de Déu i a la fi foren consagrats en la veritat. Provats al foc, com l’or preciós, revestits amb la cuirassa de la fe i l’elm de la salvació, essent coronats amb la diadema reial i la corona immarcescible, foren així glorificats pel Pare.

Què ens deixen els màrtirs? El seu testimoni i el seu exemple, són llavor de fe. Al màrtir no el fa pena el mal que se li infringeix, sinó la causa que el motiva i la causa del martiri és l’odi a la seva fe en Crist, a la seva fidelitat i al seu amor a Crist i a la Paraula de Déu. El martiri està sempre lligat a la missió del cristià; on hi ha la Paraula hi ha el deixeble, on hi ha el deixeble hi ha la fidelitat, on hi ha la fidelitat, hi ha el testimoni; són aquesta fidelitat i aquest testimoni els que porten al martiri. Els màrtirs són els fidels testimonis de la Paraula, de la Paraula feta home, de Crist. Testimonis de fe per al món, exemples de fe per a nosaltres.

20 de gener de 2019

DIUMENGE II DURANT L’ANY (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Is 62,1-5; Sl 95,1-2a.2b-3.7-8a.9-10a i c; 1C 12,5-11 i Jo 2,1-11

Jesús de Natzaret és el Fill de Déu fet home, la Paraula feta carn, vertaderament Déu i vertaderament home, enviat per a anunciar el Regne de Déu. La litúrgia de la Paraula d’aquests tres primers diumenges de l’any ens ha fet prestar atenció a tres manifestacions de Jesús. L’adoració dels mags presentava fonamentalment un signe de reialesa i prefigurava a més la divinitat i la humanitat de Jesús, amb les ofrenes de l’or, l’encens i la mirra. Al Jordà en ser batejat Jesús una veu del cel estant el reconegué com a Fill i estimat del cel. Avui a Canà Jesús, com un home qualsevol participa en unes noces on ha estat convidat amb la seva Mare i els seu deixebles, tot just cridats a la missió. En tots aquests relats es manifesta la gloria del Senyor, aquell raig de llum que anuncià el profeta Isaïes, i que ha estat el nostre bé.

«Dona, i jo què hi tinc a veure? Encara no ha arribat la meva hora.» diu Jesús a la seva Mare.

Era el tercer dia, ens diu el quart evangelista, quan Jesús anà a Canà. Encara no era la seva hora. L’hora de Jesús és un vertader fil conductor al llarg de tot el quart Evangeli; és l’hora que marca la plenitud de la realització de la seva missió, l’hora que tants cops anunciarà que ha d’arribar, així li dirà a la samaritana o a la gent vora la porta de les ovelles a la ciutat santa. L’hora que arribarà a Jerusalem després de la festiva entrada del diumenge de rams. L’hora presideix tota l’actuació de Jesús, és el seu horitzó, perquè és l’hora de la seva glorificació i exaltació, l’hora de la nostra salvació; perquè Ell és en qui hi ha la vida vertadera, que és la llum dels homes. L’hora de Jesús és l’hora que el Pare ha disposat perquè el pla de salvació s’acompleixi. A Canà encara no havia arribat l’hora, però malgrat això Jesús hi fa un signe.

«Feu tot el que ell us digui.» diu la Mare als servents.

A Canà hi ha la Mare, és ella la qui comenta al seu Fill que el vi s’ha acabat; una conversa ben col·loquial entre una Mare i un fill convidats a unes noces, un diàleg profundament humà. Però alhora que li confia una necessitat humana, és una Mare que exposa una situació compromesa per als nuvis, que vol intercedir davant del Fill a favor d’altri. Pròpiament no demana res a Jesús; simplement exposa una situació, li diu que no tenen vi, però no li demana que faci res en concret, ni que utilitzi el seu poder, ni encara menys que realitzi un miracle; simplement informa a Jesús i espera que ell decideixi que ha de fer. La Mare atén així la petició dels homes i ho fa com una mare amatent, disposada a ajudar. Per primera vegada en l’Escriptura, apareix la bondat i la disponibilitat a intercedir de la Mare. Però alhora que ho deixa confiadament tot en mans de Déu, amb el seu exemple ens ensenya a pregar a Déu, a confiar en Déu, a presentar-nos davant d’Ell i deixar que Ell decideixi el que cal fer, perquè tant sols Ell sap el que és millor per a nosaltres. Jesús no li diu Mare, li diu dona perquè amb aquest títol expressa el lloc que ocupa en la història de la salvació; el que ocuparà als peus de la creu quan tornant a dir-li dona, la lliuri a la protecció d’aquell deixeble que tant estimava. Indica així anticipadament l’hora en què Ell convertirà aquesta dona, la seva Mare, en Mare de tots els seus deixebles, de tots nosaltres. La Mare de Jesús representa la dona nova, la dona definitiva, és aquella que li va donar la carn i la sang, i que feu que una dona alcés la veu entre la gent i li digues a Jesús “Sortoses les entranyes que et van dur i els pits que vas mamar!” (Lc 11,27).

«Tu has guardat fins ara el vi millor.» digué el cap de servei al nuvi.

El mateix Jesús és el vi millor, aquell qui després dels profetes ha estat enviat pel Pare per acomplir el pla de salvació. Ell mai actua per agradar als altres; tot el que fa ve del Pare, i a Canà no fa un prodigi, no juga a mostrar el seu poder en un assumpte en el fons trivial; Ell realitza un signe, amb el qual anuncia la seva hora, que tot i que encara ha d’arribar, ja es prefigura. L’hora de les noces eternes, l’hora de la unió entre Déu i la humanitat. Transforma unes noces humanes en una prefiguració de les noces divines, imatge del moment en què Jesús portarà el seu amor fins a l’extrem, quan arribi l’hora.

Són diversos els signes que farà Jesús, però tots són obra d’un sol Déu, que els fa valent-se del Fill que ha rebut el do de donar la salut als malalts; el do de fer signes; el do de profecia; el de distingir si un esperit és fals o autèntic; el do de parlar llenguatges misteriosos; el do d’interpretar-los. També nosaltres, ens ho diu l’Apòstol, hem rebut un do de mans de Déu; ja sigui el do d’una paraula profunda; el do de desglossar les veritats o el do de la fe; cadascun de nosaltres n’ha rebut algun, gràcies a l’Esperit i com Crist hem de posar-los en bé de tots.

Que, per intercessió de la seva Mare, ens hi ajudi Jesús que començant els seus signes a Canà de Galilea, hi manifestà la seva glòria, tant que els seus deixebles cregueren en ell.

6 de gener de 2019

EPIFANIA DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Is 60,1-6; Sl 71; Ef 3,2-3a,5-6; Mt 2,1-12

Uns, els mags vinguts de llunyanes terres, es pregunten i cerquen; d’altres, arrelats al país com Herodes s’inquieten. Davant de Jesús, davant del misteri de la redempció no s’hi val quedar-se indiferent. Uns mags vinguts de l’orient cerquen al rei dels jueus per presentar-li homenatge, un altre rei es neguiteja per si perilla el seu tron; l’anunci de que un rei acaba de néixer inquieta a uns i omple d’una alegria immensa a d’altres. El que realment ha succeït és que Déu s’ha revelat ara per l’Esperit. La manifestació que avui celebrem és l’anunci de que aquest infant ha vingut a il·luminar a tots els pobles de la terra. Assumint la nostra pobre condició humana en tot, llevat del pecat, un dia serà ungit amb la mirra que avui li ofereixen per la seva sepultura. És rei, sí, però d’un reialme que va més enllà de qualsevol reialme d’aquest món, que aplegarà a tots els pobles, sense importar raça, llengua o cultura. Els mags representen així a tota la humanitat que és cridada a caminar, a arribar, a anar a l’encontre de Crist, seguint el rastre d’una estrella, seguint la petjada de la Paraula. No s’hi valen reialmes, ni ètnies; sols s’hi val l’obertura de cor, el desig de posar-se en marxa per cercar-lo. Davant d’aquest misteri ens podem inquietar com Herodes i tota la ciutat de Jerusalem, podem cercar explicacions erudites com els escribes o ens podem posar en camí i acabar meravellats com els mags.

Or, encens i mirra, són els presents dels amgs. L’or, pot ser interpretat com a regal destinat a un rei, ja que de fet els mags cerquen al rei dels jueus. La mirra s’utilitzava bé com a anestèsic, normalment barrejada amb vi, i pot ser símbol de que Crist ve a llevar el dolor al món, a llevar el pecat del món. Alhora és un anunci de la seva passió, i una al·legoria que Jesús, com a home participarà de la nostra mort per tal de vèncer-la. La simbologia de l’encens és clara i fa referència al caràcter diví de Crist. L’or és un regal a Jesús com a rei, l’encens com Déu, i la mirra com a home; aquell qui al Jordà fou reconegut com a Fill de Déu i qui convertí l’aigua en vi a Canà.

Aquells que estan prop de l’esdeveniment del naixement de Jesús no s’adonen del que s’ha esdevingut, mentre que els allunyats, després d’haver recorregut un accidentat camí, troben el que buscaven. Però, en realitat, el que veuen els ulls dels mags no és sinó un nen amb la seva mare, dins d’una pobra casa. Amb Maria, la seva mare, hi ha un nen, sí, un simple nen com tants d’altres, però que essent home és rei i Fill de Déu, la Paraula feta carn.

El camí dels mags és un autèntic camí de fe, és l’itinerari d’aquells que, encara que no pertanyen al poble escollit, han trobat a Crist. Al començament d’un camí hi ha sempre un senyal que demana ser vist. Els mags l’han trobat al cel, que per l’Escriptura és la seu de la divinitat, d’allí els ha vingut un senyal, una estrella. Però per començar el camí de fe no n’hi ha prou amb escrutar els signes dels temps. Un signe té la funció de suscitar el desig, que cal per a realitzar un camí de cerca, i un veritable desig suscita preguntes. Els mags troben a Jesús perquè tenen en el seu cor grans interrogants.

La resposta, com ens ensenya l’experiència dels mags, es troba en la Paraula. I no es tracta només d’un coneixement intel·lectual o d’un saber sobre el contingut de l’Escriptura, com en el cas dels escribes, sinó en acostar-se a ella guiats pel desig de Déu. Per als mags aquella indicació continguda en l’Escriptura va ser il·luminadora per a complir l’última etapa del seu camí, arribar a Betlem. La Paraula de Déu els va permetre veure en els senzills i humils signes d’una casa, del nen amb María, la seva mare, al rei dels jueus, al Messies esperat per Israel.

Els mags adoren i descobreixen en Jesús a aquell que havien cercat amb tanta ànsia. Qui cerca amb sinceritat de cor, encara que li sembli que Déu està lluny, pot trobar-lo. Aquells que, per contra, presumeixen de saber-ho tot de Déu i creuen tenir assegurada la salvació, corren el risc de privar-se de l’encontre amb Ell. Bruno Forte ho expressa dient: «els Mags representen a tots els cercadors de la veritat, a punt per viure l’existència com un èxode, en camí cap a l’encontre amb la llum que ve del cel.»

Quan els mags es van posar en camí, van traçar una nova ruta que ens ofereixen a nosaltres perquè la llum de l’estrella no s’ha apagat encara. I com llavors també avui uns la veuen, cerquen i troben, i uns altres no, resten aturats. Uns obren els ulls del cor i altres els tanquen davant de Déu. L’excessiva seguretat en nosaltres mateixos, la pretensió de conèixer perfectament la realitat, la presumpció d’haver formulat ja un judici definitiu sobre les coses, fa que el nostre cor es tanqui i es torni insensible, cec a la llum de l’estrella, a la llum de Déu. És quan posen la confiança més en nosaltres mateixos que en Crist, i no creiem possible que Déu sigui tan gran que pugui fer-se petit, que es pugui acostar veritablement a nosaltres. El que ens manca és humilitat, però també valentia per creure en el que és veritablement gran, encara que es manifesti en un humil infantó. El Senyor però té el poder de fer-nos capaços de veure-hi clar i de salvar-nos; demanem-li que ens doni un cor savi i innocent, que ens doni la humilitat que ens permeti veure l’estrella de la seva misericòrdia, seguir el seu camí, per trobar-lo i adorar-lo en esperit i en veritat i ser així inundats per la gran llum i per la veritable alegria que ell ha portat a aquest món.

28 de desembre de 2018

SANTS INNOCENTS, MÀRTIRS

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet

«Déu és llum, i en ell no hi ha foscor de cap mena». Però, hi ha el perill de posar-se a l’ombra i ofuscar-se en la foscor. Vint-i-dos nens han mort a Espanya aquest any per violència, segons una notícia publicada a La Vanguardia.

Encara hi ha innocents que sense saber encara distingir el bé del mal són assassinats sense poder defensar-se. Encara hi ha Herodes que s’ofusquen i es tanquen a la llum perquè no la suporten.

En Herodes hi ha foscor de tota mena, no vol reconèixer el seu pecat i vol eliminar la claror de la llum, l’únic que el pot salvar, Jesús.

Els nois innocents de Bet-Lèhem i de tot el seu terme , s’estenen avui arreu de tota la terra.

Aquesta celebració litúrgica ens fa palès el mal que hi ha quan manca la llum en el nostre món.

Seria bo que començant per nosaltres mateixos ens deixéssim guiar per la llum veritable. Jesús ha vingut, Jesús ha nascut per portar-nos la llum.

Reconeguem el nostre pecat i Jesús ens deixarà nets de tot mal. Visquem en la llum i intentem ser portadors de la llum en el nostre món. I, preguem per tots els infants innocents que sense cap culpa moren assassinats.

Demanem a Déu que la foscor de tota mena desaparegui del món i la seva llum esclatant en el seu Fill Jesús ens porti la pau i el consol.

26 de desembre de 2018

SANT ESTEVE, EL PRIMER MÀRTIR

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet

«Senyor, confio el meu alè a les vostres mans». Això diu el salmista. I ens aniria bé de posar-ho en pràctica nosaltres. Ja que l’Evangeli avui ens presenta les dificultats que podem tenir com a seguidors del Crist. Però, davant de tota dificultat, hem de posar la confiança absoluta en Déu, no en nosaltres mateixos, perquè tard o d’hora erraríem, sinó en Déu. Déu ens donarà les paraules necessàries, perquè parlarà l’Esperit del Pare.

Deixem-nos portar per Déu, per configurar la nostra vida a la vida del Crist. Ahir celebràvem que Jesús ha vingut al món, al nostre món tant tancat per portar-nos al cel obert que ens espera.

Esteve va creure en aquest Jesús, el Salvador, el que s’ha encarnat en el nostre món tancat per obrir-nos els ulls, les oïdes i el cor per albirar el seu estatge diví. Esteve es va configurar al mateix Crist, Fill de Déu. Nosaltres encara estem en camí, en procés de configurar-nos a Crist Jesús.

Per això, Jesús ens demana constància en els sofriments, constància fins a la fi. Però la constància, la perseverança, no està de moda davant de la societat líquida. Ara bé, el cristià sap (o hauria de saber) que la constància en la fe és l’única possibilitat per anar més enllà d’aquest món que passa tan aviat.

Escolta Esteve, també nosaltres desitgem ser constants, com tu vas ser fins a la fi, per veure el cel obert i la glòria de Déu. Esteve, el teu testimoniatge d’amor i perdó ens dóna coratge per esdevenir testimonis davant dels altres germans en aquest món tan tancat.

Davant d’aquesta societat tan secularitzada, no tinguem por de ser cristians i recordem aquestes tres actituds a tenir en compte en la nostra vida: Confiança absoluta en Déu, configurar la nostra vida al Crist i constància fins a la fi. Així, arribarem al cel obert de bat a bat que ens espera.