29 de març de 2020

DIUMENGE V DE QUARESMA (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Ez 37,12-14; Sl 129,1-2.3-4.5-6.7-8; Rm 8,8-11 i Jo 11,1-45

«En aquell temps caigué malalt un home que es deia Llàtzer». Jesús està sempre proper, amatent als malalts; coixos i cecs, paralítics i sordmuts, dones amb pèrdues de sang i leprosos, s’acosten a Ell, cercant-hi consol i guarició i sempre moguts per la fe i la confiança en Ell. Jesús es deixa tocar, els parla, els imposa les mans. Malalts del cos i de l’esperit són acollits per Jesús i alliberats de les seves penes. Tres cops ens narren els evangelistes com Jesús fins i tot torna la vida a algú: la filla de Jaire, mentre la vetllaven, el fill de la vídua de Naïm, camí del cementiri, i el seu amic Llàtzer, després de restar quatre dies al sepulcre. Són preanunci de la vertadera resurrecció perquè tornen a una vida finita, Jesús els desperta del seu son i tornen a la vida, reprenen la seva existència en aquest món allí on la va deixar, per morir de nou més endavant.

No s’ha acomplert encara la missió del Fill de Déu, serà poc després quan morint vencerà la mort i ressuscitant ens donarà la vida eterna amb un cos gloriós, la que vertaderament és plena i no fineix. Crist ressuscitant donarà vida als nostres cossos mortals, aquella vida que ens ha de venir per l’Esperit, quan els nostres sepulcres seran oberts, com el de Llàtzer, i ens ser-nos infós l’Esperit recobrarem la vida, la guanyarem; com ens diuen el profeta Ezequiel i l’Apòstol.

A Betània clamen des de l’abisme; hi ha dol, hi ha plors, hi ha potser sinó retrets, si almenys laments per l’absència de Jesús en el moment de la malaltia i la mort de l’amic; però alhora hi ha afecte, hi ha commoció, hi ha esperança, hi ha fe. Jesús estimava aquella família; Maria, Marta i Llàtzer eren amics del Senyor i l’afecte mou a Jesús, l’empeny a anar-hi, corrent fins i tot un risc, ja que allí a Judea volien apedregar-lo. Però tant se val, Jesús estimava Llàtzer i fins i tot els seus deixebles, infosos d’una fugissera valentia que aviat els abandonarà, l’acompanyen diuen per morir allí amb Ell.

«Si haguéssiu estat aquí» li diu Marta al Senyor, «Si haguéssiu estat aquí el meu germà no s’hauria mort», li diu Maria; «No hauria pogut fer que Llàtzer no moris?» es pregunten els jueus. Davant del dolor, davant de la malaltia, davant de la mort també ens venen a nosaltres aquestes i altres preguntes. Ens hi venen aquets dies de dolor, d’incertesa, de neguit i de pors, ens hi venen i amb força. Fins i tot si estem certs, com Marta, de que ressuscitarem el darrer dia; si creiem com ella que Jesús és el Messies, el Fill de Déu que ha vingut al món; si estem certs de que els qui vivim i creiem en Ell encara que morim no morirem mai més; ens costa com Marta de confiar en que veurem la glòria de Déu enmig de tant dolor, de tanta solitud, de tanta mort com ens envolta.

Jesús davant el plor de Maria, davant el plor dels jueus que s’havien acostat amb les dones al sepulcre; es commogué una volta i es contorbà, se li negaren els ulls. Jesús anà al sepulcre a veure-ho i vora el sepulcre estant es commogué de nou. I Jesús, aquell a qui Déu concedeix tot el que li demana, com reconeix Marta, alçà els ulls al cel i pregant al Pare, tot donant-li gràcies li demanà de poder mostrar llur glòria. Aquesta es manifestà i Jesús cridà a Llàtzer i el mort sortí, com Jesús havia cridat a Maria i aquesta s’havia aixecat i havia anat a trobar-lo. I deslligat dels llaços de la mort, Llàtzer abandonà el sepulcre i anà cap a Jesús, cap a aquell qui és la resurrecció i la vida; caminà de la mort a la vida recobrada.

En aquets dies de dolor s’aixeca el clam i la súplica davant del Déu de la vida, en paraules del nostre arquebisbe Joan, i aquest clam que es fa pregunta que no obté ara per ara resposta, esdevé la recerca del per què de tant sofriment. Ara com mai potser abans en les nostres vides, cal que molts creguem en Ell, cal que molts donem testimoni de que Jesús és vertaderament la resurrecció i la vida i això esdevingui missatge d’esperança, confiada llavor de futur.

Jesús com a home veritable plorà Llàtzer el seu amic i com a Déu veritable el va fer aixecar del sepulcre. Nosaltres ara com a homes plorem, es preguntem i ens dolem per tant sofriment. Cal també que com a creients ens aixequem ara del sepulcre del nostre abatiment per córrer confiats cap a aquell que ens crida; aquell que és la llum i la vida. No ens resignem a caminar de nit, per no ensopegar fem-ho a la llum del dia, a la llum de la seva resurrecció i tot llançant-nos als seus peus com Maria, diguem-li «veniu a veure-ho» i ajudeu-nos, vos a qui el Pare us ha enviat i sempre us escolta, vos a qui el Pare us concedeix tot el que li demaneu, vos en qui creiem, confiats en les vostres paraules de que encara que morim, viurem.

25 de març de 2020

L’ANUNCIACIÓ DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet

«Déu-és-amb-nosaltres»

Davant la crisi sanitària, la lluita contra el coronavirus, covid-19, «Déu-és-amb-nosaltres».

Com a cristians, com a monjos, com a consagrats, quina és la nostra resposta?

Jesucrist ha dit: Vinc a fer la vostra voluntat, la voluntat del Pare, de Déu Pare. El Fill unigènit, s’ha encarnat en el sí de la Verge Maria. Per això, s’ha encarnat en la nostra humanitat, s’ha fet home, humil i humà, per redimir-nos de la nostra humanitat que sofreix, pateix i mor.

L’ésser humà sempre està tacat d’impureses, imperfeccions, malalties i pecat, per això necessitem una resposta.

Ens podem preguntar davant dels moments actuals de desolació: «Déu-és-amb-nosaltres»?

La resposta no pot ser altra que la de la Verge Maria: Sóc l’esclava del Senyor. Sí, sóc, som, com a cristians, monjos i consagrats, som també: l’esclava del Senyor.

La resposta del cristià és per obeir, com Jesucrist obeeix al Pare. Sí, també jo, com a monjo, vull fer la vostra voluntat Pare.

Ha estat enviat l’Àngel a Maria Verge per anunciar-li la bona notícia de part del Pare. Ha estat enviat l’Esperit Sant per cobrir-la amb la seva ombra, perquè Maria Verge ha de concebre el Fill de Déu.

Maria ha dit sí al Misteri de Déu, s’ha encarnat en les seves entranyes virginals. També la nostra resposta cal que sigui: Sí, facis la vostra voluntat.

«Déu-és-amb-nosaltres», si vull, si espero, si desitjo, que Déu sigui amb mi, amb nosaltres, amb els qui més allunyats són de Déu, amb els més necessitats, amb els més desesperançats en aquests moments tan rars, tan difícils, tan comprensibles històricament, perquè la història ens ensenya que d’epidèmies n’han hagut tantes i tantes. Però ara, en el nostre present sembla un mal somni, com una pel·lícula, com una guerra.

Necessitem misericòrdia. Jesucrist és la misericòrdia de Déu encarnada en la nostra humanitat. Jesucrist és el qui sofreix en el qui sofreix. Som com a humanitat dèbils, però la fe ens obre a l’esperança, a la voluntat d’un futur benigne i benaurat, a l’amor desinteressat a Déu i als altres.

Com el salmista no podem callar la salvació que ens ve a l’encontre, no podem deixar-la de comunicar, no podem deixar de fer conèixer l’ajut fidel, la lleialtat de l’amor de Déu.

Jesucrist s’ha encarnat, ha viscut entre la nostra humanitat, ha mort i ha ressuscitat, tot per portar-nos la salvació, per donar-nos la vida per sempre. Jesucrist és amb nosaltres cada dia fins a la fi del món. No sóc jo, evidentment, qui ha de dir si estem a la fi del món. Però mentrestant, els metges han de fer de metges, els infermers d’infermers, els malalts de malalts i cadascú la seva tasca, amb fe, esperança i caritat.

Els monjos han de fer de monjos i per això se’ns encomana el que estem per professió ordenats a fer: pregar, pregar sense parar, pregar fins a la mort, fins a la vida eterna. Perquè hem de donar esperança, que la vida no acaba en aquest món fugisser. Hem de donar esperança de la resurrecció, de la vida del regne del cel, on Déu serà tot en tots. Per això, Déu s’ha encarnat, per portar-nos al seu món diví. Ara de moment amb confiança, malgrat tot, podem dir amb fe que: «Déu-és-amb-nosaltres».

22 de març de 2020

DIUMENGE IV DE QUARESMA (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Maties Prades
1Sa 16,1b.6-7.10-13a; Sl 22; Ef 5,8-14; Jn 9,1-41

Estimats germans,

Diu el cant d’entrada: Alegreu-vos... feu festa... estigueu contents... Experimentem el desig de felicitat i de llum, que són font de joia i de vida. Tenim por a la foscor perquè és trista. Una planta sense llum, mor. Un dia sense sol, deprimeix. La malaltia inesperada, desconcerta. Com parlar d’alegria en aquest temps difícil, on experimentem la feblesa i la por? Jesús es fa present, i no sempre el reconeixem perquè els desigs ens enceguen, o les nostres pors ens bloquegen. Hem d’aturar-nos per observar què està passant al nostre món i per què. És hora de reflexió i de canvis d’actituds. L’adoració dels ídols d’aquest món -poder, diner i plaer- no presenta un camí, sinó una multitud de viaranys que no porten enlloc i que formen més aviat un laberint. Girant-se cap al Senyor, l’home troba un camí segur, que l’allibera de la dispersió (La llum de la fe, Papa Francesc, 13).

La mirada de Déu no és com la mirada dels homes. Nosaltres veiem l’aspecte exterior o la imatge que se’ns vol donar. Les aparences enganyen, i podem arribar a creure que són la veritat. Acabem fent valoracions que donem per certes. Però Déu veu el fons del cor. L’únic realment valuós és el que la persona porta en el seu cor: l’amor de Déu i la nostra bondat. Jesús ens proposa una renovada relació d’amistat amb Ell. La seva presència amorosa ens ajuda a superar la nostra fragilitat i angoixa: Ànim, sóc Jo, no tingueu por.

El cec de naixement era vist pels altres com un pobre desgraciat, un home molt limitat que es veia obligat a demanar caritat per poder viure. Nosaltres també som captaires: de tendresa i d’explicacions raonables, d’Amor i de Llum. Aquell home només esperava la llum material. Però Jesús va més enllà de les nostres esperances; i, si confiem totalment, rebem molt més del que esperem. Les persones amb una gran fe reben l’abundància del consol de Déu. Ell entra en les nostres proves, ens acompanya, sofreix amb nosaltres i per nosaltres... fins a la mort en creu. Som companys de camí!

Aquell home trobà també la fe. La trobada del cec amb Jesús culmina amb una bella declaració de fe i d’amor: Crec, Senyor! A partir d’aquell moment la seva vida va canviar per complet. La realitat externa era la mateixa, res no havia canviat. Però ell tot ho veia diferent, més lluminós. Es tracta de la nostra vida il·luminada per la fe. Els fruits que neixen de la llum són tota mena de bondat, de justícia i de veritat. La vida és massa curta i no la podem perdre. Els ulls dels nostres cors han de veure allò que val. Ens portaríem moltes sorpreses agradables veient les coses amb l’optimisme de la fe, que ens faria comprendre com vivim per tal de millorar-ho amb amor. També l’amor purificat per la fe ens fa valorar i estimar més les persones que ens envolten. Creure significa confiar-se a un amor misericordiós... que sosté i orienta l’existència (13).

Una imatge impactant de la pandèmia, que ens està atacant, és veure les persones junt a les finestres i balcons, observant, parlant, cantant, cercant un espai de llibertat, contemplant un tros del cel blau o gris. La crisi actual és, també, una invitació a alçar la mirada per sortir dels nostres límits i contemplar horitzons amplis, tot descobrint la presència de Déu que continua parlant i desitjant la nostra felicitat. Pensem-ho: La nostra riquesa pot ser sigui la pobresa de no tenir rés més que Déu. Si passem per barrancs tenebrosos, el Senyor, Bon Pastor, ens asserena i ens conforta.

21 de març de 2020

EL TRÀNSIT DEL NOSTRE PARE SANT BENET, ABAT

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Gn 12,1-4a; Sl 15,1-2 i 5.7-8.11; Jo 17,20-26

Benet, home de Déu; cercà al llarg de tota la seva existència terrenal aquell camí que duu a la vida; tenint sempre present el Senyor, que li donà seny i amonestà el seu cor; es delia per arribar a la seva presència. Deixà llur família, el seu país, el seu clan, la casa del seu pare, om fa tot aquell a qui el Senyor crida, com ho feu Abraham; i el seguí tal com el Senyor li havia dit. Tota la seva vida fou un caminar vers Crist. De la Roma decadent de llur època a l’érem prop de Subiaco, on es formà en l’escola de la solitud, on adquirí el coneixement dels seus límits, de les seves febleses, tant físiques com morals, per emprar les seves mateixes paraules. De la solitud en sortí un home nou capaç d’afrontar el gran repte que el Senyor li posava al davant. Es curiós que qui de l’eremitisme passà al cenobitisme, recomani a la Regla el camí invers; ho fa perquè és ben conscient dels perills de l’experiència del desert, que sols es poden afrontar en haver-hi una relació íntima i propera amb Déu; sols és possible coneixent de prop aquell a qui el món no ha conegut, però a qui fou donat de conèixer a sant Benet.

L’experiència vital de sant Benet és la nostra font, després de l’Escriptura i juntament amb el mestratge dels Pares. Ell ens ha transmès la glòria que li fou donada; ell per mitjà de la Regla, ens vol u en Jesucrist; ens fa conèixer el seu nom i ens transmet l’amor amb que Crist l’estimà. En paraules de sant Elred, sant Benet ens engendra en Crist tot convidant-nos a viure l’Evangeli. No existeix una espiritualitat benedictina, formulada com a tal; però la seva és una espiritualitat experiencial, viscuda per ell mateix que ens convida a viure-la a nosaltres. El zel, el temor de Déu i la pau, per citar tres dels fonaments de la vida monàstica més repetits al llarg de la Regla; no ho són per a ser formulats, sinó per a ser viscuts. Sant Benet ens ofereix un exemple pràctic de com viure’ls aquests fonaments; ell mateix fou animat per un zel ardent al servei dels altres, un bon zel; mentre que el temor de Déu guià la seva relació amb el Senyor i la pau la irradiava ell mateix.

En aquest temps d’incertesa, de neguit, de por; ens cal viure amb intensitat aquesta pau que sols pot venir del Crist; viure-la amb temor de Déu, un temor seré, confiat, que ens porti a practicar el bon zel que ens mogui a cadascun de nosaltres, a la nostra comunitat, a l’Església i a tota la humanitat vers Crist. Són moments on la desesperança pot arrelar amb molta més facilitat; però nosaltres monjos, creients, estem certs que Déu actua en la nostra història personal i col·lectiva, que Ell no ens deixa mai sols, que la solitud no existeix perquè Déu està sempre al nostra costat.

És aquesta confiança, aquest temor de Déu, que no pas por, el que hem de maldar per transmetre al nostre entorn. Quan les falses seguretats trontollen, tot sembla afonar-se, és aleshores més que mai quan cal cercar aquella única certesa, la veritat que Crist ens va portar i que sant Benet ens mou a viure.

Sant Benet vivint com un home de Déu esdevingué un home per a Déu; tenint sempre present al Senyor, gràcies a la seva paraula, a la seva vida; molts al llarg dels temps, hem emprés el camí vers Crist amb les esplèndides i fortíssimes armes de l’obediència, la paciència, la conversió de costums; un camí que no té altra final que aquella vida on hi ha joia i festa a desdir, perquè és vertadera vida, vida en presència del Senyor.

Que l’ajut del Senyor ens acompanyi en aquestes setmanes d’incertesa, d’angoixa i de por i que sempre ajudats per sant Benet, fits els ulls en Crist, no defallim mai en el nostre caminar vers la vida eterna.

19 de març de 2020

SANT JOSEP, ESPÒS DE LA BENAURADA VERGE MARIA

Homilia predicada pel P. Josep Alegre
2Sm 7,4-5.12-14.16; Sl 88; Rm 4,13-16.18-22; Mt 1,16-18.21-24

Avui celebrem la solemnitat de sant Josep. Potser, més d’acord amb la singularitat de la seva persona, podríem dir: Avui celebrem la senzillesa de sant Josep, un cor obert al Misteri, un cor atent i receptiu al Misteri. Per això no té res d’estrany que la persona de sant Josep tingui un lloc important a l’evangeli pel seu silenci.

La presència del Misteri en la vida de l’home, com podem contemplar en les Sagrades Escriptures, sempre comporta un profund silenci d’admiració, d’adoració, de fascinació. Provoca el ressò d’un profund silenci en aquell a qui es revela o es fa present. Quan nosaltres ens esforcem en un camí ascètic del silenci, sempre ens resulta difícil aconseguir un mínim que ajudi al clima de la vida de la comunitat. El contrari succeeix quan és el Misteri que es torna presència viva en les nostres vides.

I, ja no diguem quan el Senyor ens confia aquest Misteri. És el cas de sant Josep: se li confia el Misteri d’un Déu que es revesteix de la nostra condició humana. També a Santa Maria. Aquesta rep el Misteri, canta les obres grans de Déu en la història i, pràcticament, ja no parla en tot l’evangeli. Per això Maria és el silenci de l’Evangeli. Sant Josep serà el seu company fidel en la custòdia d’aquest Misteri. Els dos silencis de l’Evangeli.

Avui l’Església es gira cap a sant Josep, celebrant i demanant per a tots nosaltres de continuar sent els bons i fidels custodis d’aquest Misteri per encaminar-lo, com a membres de l’Església, cap a la perfecció, tal com demanem en la pregària-col·lecta d’avui.

Ens podem preguntar sobre aquest camí de perfecció. O potser millor girar-nos als ensenyaments de la Paraula Sagrada, que sempre ens suggereix els camins en el nostre peregrinar d’aquesta vida.

A la primera lectura, David, reconeixent la grandesa i bondat de Déu cap a ell, vol construir-li un temple. El Senyor no li ho permet, però té la bondat de fer-li la promesa que ho farà un descendent seu, i que serà un temple etern, que es mantindrà per sempre, i on Déu es manifestarà com a Pare.

Sant Pau fa una referència interessant a Abraham. Aquest Patriarca, com sabem, no ve després de David sinó abans, però ressalta l’Apòstol una promesa, que es realitzarà en el futur, realització que no ve determinada per la llei, sinó per la fe. Una fe que ja suggereix la creença en un Déu Pare de tots els pobles, un Déu que és creador, i que fa reviure els morts. Una figura, doncs, que encara que en el temps és abans de David, aquesta dimensió de la fe el projecta més enllà de David, cap al Misteri, que serà presència viva i definitiva en la vida de la humanitat.

L’Escriptura no només ens narra aquest creixement de la presència del Misteri en la vida dels homes, sinó que la canta, al·ludint a una dinastia perpètua, a la fidelitat del Senyor a les seves promeses, a un Déu Pare, a un Déu Roca, a un Déu Amor.

I tota aquesta trajectòria assoleix un nom que es revela a sant Josep quan li demana que el posi el nom de Jesús. Un Salvador que portarà els nostres pecats a la Creu i vessarà el seu Esperit d’Amor, perquè siguem pedres vives i ens lliurem a edificar aquell temple que David volia material, però que Déu porta a una dimensió més autèntica i profunda, un temple espiritual. I aquest és el temple les primeres pedres del qual posen amb el seu silenci d’adoració Maria i Josep.

El silenci de sant Josep és la bellesa del Misteri en la seva vida. Ha de ser-ho en la nostra, cridats a ser custodis del Misteri de Déu.

Mahler en la seva segona simfonia escriu: «Jo pertanyo a Déu i Retornaré a Déu. Déu em donarà un ciri per il·luminar el camí cap a la benedicció de la VIDA ETERNA».

No creieu que el silenci de sant Josep, juntament amb el de Santa Maria, pot ser el ciri que il·lumina la presència del misteri que tenim com a custòdia, mentre caminem cap a la benedicció de la VIDA ETERNA?