24 de juny de 2017

NAIXEMENT DE SANT JOAN BAPTISTA

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet

Es complí el temps, Elisabet tingué un fill. Un fill teixit en les entranyes de la mare perquè fos llum de tots els pobles, perquè la salvació del Senyor arribés d’un cap a l’altre de la terra.

Aquest nen, que s’ha de dir Joan, creixerà i s’enfortirà en l’Esperit. La mà del Senyor serà amb ell. Viurà al desert i en complir-se el temps es manifestarà a Israel.

Com es manifestarà? Predicant un baptisme de conversió. Perquè Joan té una missió concreta de preparar els cors, d’aplanar els camins perquè Déu ha concedit la seva gràcia, ha donat un Salvador al seu poble. Un Salvador que és Jesús.

Abans, però, s’ha de preparar la seva vinguda. I, abans, ens hem de preparar per a rebre’l. Necessitem de la llàntia del desert per esbrinar el camí que porta a la llum veritable.

L’ascesi de Joan ens portarà a la mística de Jesús. Del desert de Joan ens endinsarem en el verger de Jesús. Del signe de conversió ens deixarem modelar com el fang per les paraules de Jesús. Del baptisme amb aigua passarem al baptisme de l’Esperit Sant. La preparació de Joan ens portarà a la celebració de Jesús. Del servent submís descobrirem l’amo fidel. Del naixement de Joan ens endinsarem a la vida en Jesús. Del Jordà anirem al Gòlgota. Del martiri albirarem la resurrecció.

Tot per cercar Aquell, l’Anyell de Déu, que lleva el pecat del món. El temps de Joan és per a gràcia nostra, perquè ens obrim a Jesús que ens ve a cercar perquè el seguim. No podem quedar-nos en la nostra infantesa, hem de créixer en el coneixement del Senyor Jesús. Això, com a monjos, ens obliga a tenir l’oïda ben atenta a l’escolta de la voluntat de Déu.

S’ha complert el temps. La veu de Joan ens porta a la Paraula eterna de Jesús. «Parem-hi l’orella del cor, doncs, acollim de bon grat l’exhortació del pare amorós i posem-la en pràctica, a fi que pel treball de l’obediència retornem a Aquell de qui ens havíem apartat per la desídia de la desobediència» (Cf. RB Pròleg). Ara és el nostre temps de treva.

23 de juny de 2017

SAGRAT COR DE JESÚS (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet

Déu és amor. Amor que es desfà en compassió i benignitat per cada persona humana. Més encara, Déu, s’ha revelat, en el seu Fill, Jesucrist. Jesús ha revelat el cor de Déu, que parla al cor de la persona. Al cor però, de la persona senzilla i humil. Perquè, per als savis i els entesos tot això del cor i l’amor ha estat velat. La pura senzillesa és el que et pot apropar a estimar, a estimar sense mesura. Això t’apropa a conèixer Déu.

Déu és amor. Però, pots estar desenamorat. Pots viure tancat en les teves pròpies creences enganyoses. I, ja saps, que si estàs així, no pots ni créixer ni conèixer Déu. L’amor es troba en l’amor, no pot trobar-se en el desamor. El cor es troba en el cor. I, el cor funciona quan està regat per la sang de l’amor que ve de Déu.

Déu és amor. Els cansats i afeixugats d’aquest món poden reposar només en el cor de Déu, en el cor de Jesús que s’obre misericordiós per alliberar-te. És gran aquest cor de Jesús que et ve a l’encontre. I, sense adonar-te’n, t’interpel•la a obrir el teu cor i transformar-lo en un cor gran, bo i bell.

Déu t’ha escollit perquè siguis la seva possessió personal. Només cal reconèixer que Déu és Déu, sempre fidel. Nosaltres som els infidels que ens allunyem, i ens perdem. Però Ell sempre és fidel i vol que nosaltres acceptem la seva càrrega lleugera, el seu jou suau, per viure de la seva sang, del seu cor obert. Ell, en el silenci del cor, ens fa escoltar el batec de la paraula subtil. Paraula que ens crida. Paraula que ens ha donat la vida com a cristians.

Déu t’ha escollit. Ara cal que tu, com a deixeble, ho acceptis. Estima de moment tothom perquè t’aproximis al coneixement de Déu. El teu cor s’entendrirà i anirà creixent en amor vers el proïsme i així el Cor de Jesús i el teu es trobaran en l’amor obert al coneixement sempre més íntim i profund de Déu.

Déu t’ha escollit. Sigues amor, perquè Déu és amor.

21 de juny de 2017

DIMECRES DE LA SETMANA XI DURANT L’ANY (I)

Dia 21 de juny: sant Lluís Gonzaga

Homilia predicada per fra Lluís Solà, diaca
2C 9,6-11; Sl 111,1-2.3-4.9 (R.: 1a); Mt 6,1-6.16-18

Avui donem gràcies pels dons que ha rebut l’Església, i que rebem ara, en aquesta Eucaristia, a través d’un seguidor insigne de Jesucrist, un soldat fidel de la milícia iniciada per sant Ignasi de Loiola, un servidor prudent que va saber esperar el retorn de l’Espòs amb el cos cenyit i els llums encesos: sant Lluís Gonzaga, patró de la joventut, un sant molt conegut i estimat, quan els sants eren encara coneguts i estimats i formaven part del nostre món, amb piadosa familiaritat, a través de les estampes, de les imatges dels temples o dels carrers, a casa, i fins amb el nom que rebíem a les fonts baptismals.

La comunió dels sants, coneguts i estimats, que poblen el nostre món, la nostra quotidianitat, és aquesta Amistat amb Crist, en majúscules, que ultrapassa els límits del temps i de l’espai, i que ens uneix a Ell en una sola abraçada, en una única sardana infinita que balla la dansa de l’eternitat al so de l’Esperit Sant.

Les lectures i el salm d’avui se’ns ofereixen com una paleta de colors amb els quals podem pintar prou bé la imatge d’un sant. D’un sant qualsevol. Triaré tres colors, i vosaltres podreu pintar el quadre, en el vostre cor, del sant que més us estimeu.

El primer color és la generositat, la del sembrador que no es reserva res del gra destinat a la sembra. La generositat és una disposició, una obertura del cor, que el situa tot ell receptiu al do de Déu. La generositat és el nom diví de la justícia, que sempre va més enllà dels seus propis límits. El segon color és la felicitat: «Feliç l’home», clama el salm. Feliç l’home que situa tota la seva vida en referència a Déu, que la viu d’acord amb el seu projecte, fent camí amb la brúixola dels Salms i de l’Escriptura, amb la confiança del temor i de l’amor de Déu que li il·luminen els passos, repartint als altres el que té i fent-los llum en la fosca. I el tercer color és l’autenticitat: l’almoina, la pregària, el dejuni, no són per a justificar-nos davant dels altres, ni tan sols davant de nosaltres mateixos, ni davant de Déu!, sinó per fer del seguiment de Crist un exercici de llibertat i de gratuïtat.

Contemplem sant Lluís, el seu cor sincer i les mans netes de culpa, i pugem amb ell a la muntanya santa. Oferim allà la tela senzilla de la nostra realitat, fràgil, feta de desig i d’esperança, i deixem-nos pintar per Déu un cor nou i un rostre nou, a semblança de Jesucrist, el Senyor ressuscitat, que ens alimenta amb el pa dels àngels. Amén.

20 de juny de 2017

DEDICACIÓ DE LA CAPELLA DE SANTA CATERINA

Inauguració del nou sagrari
i obertura de la capella com a lloc de pregària permanent

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
2Cr 5,6-10.13-6,2; Salm 83,3.4.5 i 10.11; 1Pe 2,4-9; Jo 4,19-24

El Senyor és la pedra viva, la pedra angular, escollida i de gran valor, sobre la qual s’ha edificat la vertadera església, aquella en la qual els bons adoradors adoren el Pare en esperit i en veritat. L’havien rebutjat, però el seu ha estat un sacrifici que d’una vegada per sempre ha omplert de gloria el temple espiritual construït amb pedres vives. Crist és la víctima oferta una vegada per sempre que per la seva encarnació, passió, mort i resurrecció, ens fa també a nosaltres víctimes espirituals acceptables a Déu per Jesucrist. Ell és la pedra angular que omple i dona sentit a les pedres que constitueixen les parets i els arcs d’aquest nou temple on podem adorar el Pare en esperit i en veritat. El poble de l’antiga aliança el rebutjà com també nosaltres podem rebutjar la pedra escollida, de gran valor, que és Crist, el vertader fonament i pedra angular de la seva Església; ho fem, ens diu sant Pere, quan ensopeguem, quan no fem cas de la Paraula, de la predicació. Per no ensopegar ens cal cercar el contacte amb el Senyor, ens cal pregar.

Avui aquesta capella la recuperem com a lloc de pregària, un espai on poder adorar el Pare en esperit i en veritat. Aquesta capella, dedicada a Santa Caterina d’Alexandria, va ser començada l’any 1244 i consagrada el 20 de juny de 1250, un segle després de la fundació del monestir, com a lloc de culte i de pregària al servei dels fidels, dels qui pernoctaven a l’hospital de pobres i dels pelegrins, i feia alhora les funcions d’església per als qui s’apropaven al monestir. En aquesta celebració, en què recordem la dedicació d’aquesta capella, hi recuperem quelcom d’essencial, la presència de Crist en el Santíssim Sagrament, encara amb el regust de la celebració del Cos i la Sang de Crist entre nosaltres, amb la inauguració d’un nou sagrari, el tabernacle on Déu es troba amb l’home.

La pregària és lloc de trobada, de conversa entre Déu i l’home. En l'oració, el veritable protagonista és Déu. El protagonista és Crist, que ens condueix cap a la llibertat, la glòria dels fills de Déu. Protagonista ho és també l'Esperit Sant, que ve en ajuda de la nostra feblesa, com diu l’apòstol. Quan nosaltres comencem a pregar ho fem amb la impressió que és una iniciativa nostra, que som nosaltres els qui cridem a Déu perquè ens miri amb amor; en canvi, és sempre una iniciativa de Déu que ve vers nosaltres, no es cansa mai d’acostar-se a nosaltres, d’apropar-se. Déu pren la iniciativa i, prenent-la, ens reintegra en la nostra veritable humanitat, en la imatge de Déu perduda per l’home i restaurada en Crist, ens reintegra en la nostra especial dignitat de Fills, de pedres vives de la seva Església. Ell ens ha cridat del país de les tenebres a la seva llum admirable. Deixem que Ell faci de nosaltres un temple espiritual, un sacerdoci sant, acceptable a Déu per Jesucrist.

18 de juny de 2017

SANTÍSSIM COS I SANG DE CRIST (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Dt 8,2-3.14b-16a; Sl 147,12-13.14-15.19-20; 1C 10,16-17; Jo 6,51-58

«Qui menja la meva carn i beu la meva sang està en mi i jo en ell». L’Eucaristia és presència. La presència real de Crist entre nosaltres que es fa patent cada cop que la comunitat es reuneix en el seu nom, es fa present en la Paraula i de manera essencial es fa present en el Cos i la Sang de Crist, en el seu memorial. Crist, tot just a punt de patir la seva passió, és a dir, de completar la nostra redempció, va deixar als apòstols l’encàrrec de celebrar el seu memorial, el seu record. Però a més Ell ens va prometre de restar amb nosaltres cada dia fins a la fi dels temps, i ara i aquí es fa present de manera especialíssima. L’Eucaristia és el sagrament del memorial de la passió, mort i resurrecció de Crist. És el sagrament de la vida per la unió amb Crist que va donar la seva per nosaltres, i així els signes del pa i el vi representen el seu sacrifici, el del seu cos i la seva sang, que fan possible la nostra participació en la virtut redemptora del seu mateix sacrifici, fent nostre aquest aliment espiritual i real.

Quin és el veritable significat de l’Eucaristia? Què hi succeeix? Ell, Jesucrist, s’hi fa present, és aquí, està entre nosaltres vertaderament. No és només la seva memòria el que celebrem, sinó la seva presència, la seva presència real, velada i amagada però accessible i reconeguda per als qui creiem en Ell. L’Eucaristia és sobretot un misteri de presència, de la presència de Crist entre nosaltres, el Fill de Déu, aquell qui es feu home per salvar-nos. Jesús manté d’aquesta forma i en aquest temps la seva paraula profètica: «Jo sóc amb vosaltres fins a la fi del món» (Mt 28, 28) i també «No us deixaré orfes, vindré a vosaltres» (Jn 14, 18).

L’Eucaristia és comunió, és el sagrament de la comunió perquè és presència salvadora de Jesús ara i aquí enmig de la comunitat dels seus fidels, és l’aliment espiritual de la comunitat, és allò de més preciós que l’Església pot tenir en el seu caminar per la història. En l’humil signe del pa i el vi, transformats en el seu cos i en la seva sang; Crist camina amb nosaltres, entre nosaltres, és la nostra força i el nostre aliment i ens converteix així en testimonis d’esperança per a tothom. Sagrament de comunió amb el Pare que és la vertadera vida, perquè Jesús ens diu: «A mi m’ha enviat el Pare que viu, i jo visc gràcies al Pare; igualment, els qui em mengen a mi viuran gràcies a mi».

L’Eucaristia és amor. Si davant aquest Misteri la raó experimenta els seus propis límits, el cor, il•luminat per la gràcia de l’Esperit Sant, intueix bé com ha de comportar-se, amb un amor sense límits. La celebració i adoració de l’Eucaristia ens permeten acostar-nos a l’amor de Déu i adherir-nos-hi personalment fins a unir-nos amb el Senyor estimat. L’oferiment de la nostra vida, la comunió amb tota la comunitat dels creients i la solidaritat amb cada home i cada dona, són aspectes imprescindibles del culte espiritual, sant i agradable a Déu, en el qual tota la nostra realitat humana concreta es transforma per a la seva glòria. Cerquem en el Sagrament de l’amor de Crist la força per transformar la nostra pròpia vida en un signe autèntic de la presència del Senyor ressuscitat. Manifestem amb la nostra pròpia vida eucarística l’esplendor i la bellesa de pertànyer totalment al Senyor perquè ni que siguem molts, formem un sol cos, ja que tots participem del mateix pa.

L’Eucaristia és compromís. La missió primera i fonamental que rebem quan celebrem l’Eucaristia és la de donar-ne testimoniatge amb la nostra vida. La sorpresa pel do que Déu ens ha fet en Crist infon en la nostra vida un dinamisme nou, comprometent-nos a ser testimonis del seu amor. Ens convertim en testimonis quan, per les nostres accions, paraules i manera de ser, apareix un altre i es comunica. Es pot dir que el testimoniatge és el mitjà amb el qual la veritat de l’amor de Déu arriba a l’home en la història, convidant-lo a acollir lliurement aquesta novetat radical. En el testimoniatge Déu s’exposa al risc de la llibertat de l’home. L’home és lliure d’acceptar Jesús, de creure en el testimoni fidel i veraç que ve per donar testimoniatge de la veritat. El culte agradable a Déu implica també interiorment aquesta disponibilitat, que es manifesta en el testimoniatge alegre i convençut davant el món d’una vida cristiana coherent allí on el Senyor ens crida a anunciar-lo. Els qui mengem el pa viu baixat del cel vivim gràcies a Crist perquè els qui mengem aquest pa, viurem per sempre.

Crist per l’acció de l’Esperit Sant és present realment en l’Eucaristia, el Pare ens ha cridat a viure en comunió amb el seu Fill Jesucrist, Senyor nostre. Units en l’amor, arribem a la riquesa d’una comprensió plena, al coneixement del designi secret de Déu, que és el Crist present en l’Eucaristia. Tan sols ens reconeixeran com a deixebles de Crist si som capaços de transmetre el seu amor a tots els homes i dones. Si l’Eucaristia no ens transforma en missatgers de l’amor de Déu de res no ens val de participar-hi. Escriu el papa Benet que «Ell ens atreu cap a ell La conversió substancial del pa i del vi en el seu Cos i en la seva Sang introdueix en la creació el principi d’un canvi radical, (...) que es produeix en el més íntim de l’ésser; un canvi destinat a suscitar un procés de transformació de la realitat, el terme últim de la qual serà la transfiguració del món sencer, el moment en què Déu ho serà tot en tots» (cf. 1C 15,28; SC, 11).

Presència de Crist que és comunió amb Ell i els germans per l’amor del Pare que transforma les nostres vides pel compromís amb l’Esperit Sant. Recordem-nos del camí que el Senyor ens ha fet fer, del Senyor, el nostre Déu; si mengem la seva carn i bevem la seva sang tindrem vida eterna, i ens ressuscitarà el darrer dia.