29 de setembre de 2019

DIUMENGE XXVI DURANT L’ANY (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet

On és l’abisme? És a dir, la fosa immensa que ens separa. Hi ha un abisme entre el cel i la terra, hi ha un abisme entre el cel i l’infern. Hi ha un abisme entre els homes rics i pobres, els qui ho tenen tot i els no els manca de tot. La mort fa el triatge, separa el bé del mal i mai més ja no es pot barrejar.

Amb aquesta paràbola de l’home ric i del pobre Llàtzer, Jesús ens dona un toc d’atenció. Nosaltres encara tenim aquests dies de treva, ens són donats aquests dies perquè ens convertim, ens convertim seriosament.

Som dels vividors, tranquils, que no ens fa cap pena el desastre de les tribus d’immigrants, que van deixant la vida, cercant una dignitat de vida? Som dels qui surem com l’oli per damunt del bé i del mal? Passem olímpicament dels altres, germans nostres, fills d’un mateix Pare?

Jesús et toca: Pensa, medita, discerneix, que si et sents cristià en l’altre, en el necessitat, pobre, desvalgut, afamat i desgraciat, hi és Crist.

Ens cal una conversió profunda del cor, del cor calcificat al cor obert que flueix vida. Ens cal lluitar en la fe, diu sant Pau, en el noble combat de la fe, per guanyar no riqueses enganyoses i fugisseres, com el poder, l’honor i la glòria mundana, sinó una cosa molt més valuosa: la mateixa vida, la vida eterna.

Per això, ens cal ser practicants de la justícia, de la pietat, de la fe, de l’amor, de la paciència, de la mansuetud. De fet si som cristians és per a la vida eterna que hem estat cridats, convocats, exhortats.

La mort la tenim molt a prop. Encara que no volem saber-ne res, sempre la tenim al davant. Jesús ens ensenya la necessitat de convertir-nos a ell. Ja que després de la mort, ja no hi ha temps, el destí final del qui ha fet el bé i del qui ha fet el mal és completament oposat i definitiu.

El pobre Llàtzer és al sí d’Abraham, pare del poble d’Israel, com a símbol en definitiva del sí de Déu que ens acull com a Pare. Així, el ric vividor des del lloc de turments, demana ser refrescat per Llàtzer, demana fins i tot que ja que ell no té remei, Llàtzer vagi a avisar els seus germans.

Però, ja hi ha Moisès i els Profetes, ja hi ha la paraula de Déu que ha de ser la guia, la regla de vida. A nosaltres l’evangeli de Jesús ens ha de guiar pas a pas, dia rere dia, en la nostra actitud davant la vida.

Què ens cal? Escoltar.

Perquè, no hem d’esperar que se’ns manifestin esdeveniments prodigiosos, sinó que, més bé, ens cal fer un bon temps de silenci, per purificar el nostre cor, per poder escoltar ben bé en l’orella del cor la paraula de Déu i posar-la en pràctica.

Pràctica sí, perquè els cristians no podem ser teòrics. Hem de ser pràctics, no podem passar, no podem desentendre’ns de l’altre, perquè l’altre és la clau, sí, la clau que ens obrirà sempre la porta de la vida, la vida per sempre, la vida eterna amb Déu que és Pare, Fill i Esperit Sant. Amén.

22 de setembre de 2019

DIUMENGE XXV DURANT L’ANY (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Josep Alegre
Am 8,4-7; Sl 112; 1Tim 2,1-8; Lc 16,1-13

«Escolteu aquesta paraula». Així comença el profeta Amós la primera lectura. Una crida d’atenció al seu poble que està de festa, però que no té el cor a la festa, ja que estan dient: «Quan passarà la festa de la lluna, per poder vendre els queviures?, quan haurà passat el dissabte per obrir els graners?»

És que és un poble poc amant de la festa i ho és més del comerç, i d’una vida de treball? No ho sembla així. Observeu el que pensen: «Passada la festa vendrem el gra amb unes mesures més petites i cobrarem més de l’establert. Farem trampes amb les balances, vendrem el gra barrejat amb el rebuig, comprarem amb un parell de sandàlies el pobre».

En temps de festa estan maquinant aquestes injustícies. Amb premeditació i traïdoria.

Ja veieu, en temps d’Amós no hi havia ni defensa del consumidor, ni data de caducitat en els aliments, ni defensor del poble o sindicats autèntics que defensessin el pobre.

L’únic defensor serà Déu. Que els diu per mitjà del profeta Amós: «juro per la glòria de Jacob que no oblidaré mai tot això».

I no ho oblida, certament, ja que aquesta serà la gran i permanent advertència de tots els profetes: una crida al poble, sobre tots als dirigents perquè practiquin la justícia. Un subratllar permanent la injustícia dels responsables del poble. Però aquesta és una predicació que no té, que mai ha tingut, bona premsa. Així els va anar als profetes: són perseguits, i molts d’ells morts.

Però, veritablement, Déu no oblida la injustícia, i es farà present enmig del seu poble, a través de Jesucrist, el Just. Ve, no a treure la llei sinó a dur-la a la perfecció, i ens mostra la veritable saviesa de la vida, encara no apresa del tot, fins i tot pel poble creient, perquè ja heu sentit l’evangeli d’avui, la severa advertència de Jesucrist: «Ningú no pot servir dos amos: si estima l’un, no estimarà l’altre, si fa cas de l’un, no en farà de l’altre. No podeu ser servidors de Déu i dels diners».

Sentint aquest ensenyament de Jesús, diu l’evangeli a continuació que els fariseus, que són amics dels diners es burlaven d’ell. Però Jesús els contesta: vosaltres feu veure que sou irreprotxables, però Déu coneix els vostres cors; i allò que és admirable entre els homes, és detestable als ulls de Déu.

Parlarà Jesús en aquesta línia del «diner injust», o de les «riqueses injustes». Sembla que no coneix un «diner net». La riquesa d’aquells poderosos és injusta perquè ha estat pastada de manera injusta i perquè la gaudeixen sense compartir-la amb els pobres i famolencs. Lluc ha conservat aquestes paraules de Jesús: «Jo us dic: guanyeu-vos amics amb el diner injust perquè quan us manqui, us rebin a les estances eternes».

Mitjançant aquest ensenyament ve a dir als rics: feu servir vostra riquesa injusta en ajudar els pobres; guanyeu-vos la seva amistat compartint amb ells els vostres béns; ells seran els vostres amics i, quan en l’hora de la mort els diners no us serveixi de res, ells us acolliran a la casa del Pare.

Que podria expressar d’una altra manera: la millor forma de «blanquejar» els diners injustos davant Déu és compartir-lo amb els pobres.

Però aquest ensenyament de Jesús és dur i difícil d’acceptar en una societat on encara hi trampes en les balances, i tota la resta de corrupcions a què feia al·lusió Amós. És dur i difícil d’acceptar en una societat on, pràcticament, tots els dies venen notícies al voltant de la corrupció i dels vaivens d’una economia que posa en perill la pau i la bona relació entre els pobles.

Així que us recordo la invitació de l’apòstol Pau a la segona lectura: «feu a Déu oracions, súpliques i accions de gràcies per tots els homes, perquè puguem portar una vida tranquil·la i serena. Pregar així és bo i agradable a Déu».

Escolta la Paraula, ella amaga la saviesa de Déu, acolliu aquesta saviesa, guardeu-la al cor, porteu-la a la vida.

15 de setembre de 2019

DIUMENGE XXIV DURANT L’ANY (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Ex 32,7-11.13-14; Sl 50; 1Tm 1,12-17; Lc 15,1-32

Les paràboles de la misericòrdia de Déu

Estimats germans i germanes,

En aquestes tres paràboles contemplem l’amor misericordiós de Déu. No caldria cap comentari perquè Jesús ho diu tot molt clarament: ens ha mostrat el rostre de Déu que parla d’acolliment i de perdó, però també de respecte i paciència envers l’ésser humà. En la nostra vida intercanviem constantment els dos extrems en que ens movem: la mort pel pecat i la Vida per la Gràcia. Ho veiem en la ovella perduda i en els dos germans, l’un que s’ha perdut i l’altre que mai s’ha trobat.

La tercera paràbola no vol descriure el procés d’una conversió, sinó la sorprenent reacció del pare quan torna el fill. Ens apartem de “la casa del pare”, és a dir de Déu, perquè ens resulta difícil, incòmode, i se’ns escapa dels nostres càlculs. ¡Pobres de nosaltres!: pretenem pensar en un Déu a la nostra mentalitat i adaptar-lo a la nostra mida. Volem que vagi apuntant els nostre mèrits per tal de rebre les recompenses. I, naturalment, volem que no ens demani coses difícils. Jesús, però, ve a arrancar-nos de les mans aquesta caricatura que tenim de Déu, i ens parla d’un Déu Pare. Quan diem que Déu és infinit, no ens adonem que potser infinit vol dir incomprensible. Més que de dubtes, jo parlaria d’un enlluernament que ens encega. Podem abandonar la recerca, però arribem si ens mantenim en la tossuderia de la fidelitat. Cal contemplar, agraïts, la realitat manifestada per Jesús: Déu és Pare, Déu és Amor.

Contemplem Déu sempre dispost a sorprendre’ns, sempre imprevisible i diferent, sempre Pare. Podem comprendre-ho acompanyats per Santa Teresa de l’Infant Jesús. Ella va dir abans de morir: «tot és Gràcia», que és una manera de dir que «tot és Amor». De vegades ens quedem reduïts en un cercle estret, tancats en els nostre propis límits, però Jesús ve per conduir-nos a la immensitat del Déu que ens fa lliures. Altres vegades deixem de creure en l’amor, però allí en el silenci i la foscor podem escoltar la veu del Senyor que ens crida a l’esperança. Si vivim un moment interior de màxima pobresa, si no veiem ni comprenem res... aquest res també és un moment de Gràcia, perquè el Senyor ens prepara un moment o un temps de Gràcia especial. Considerem un altre cas: quan falta la fe. L’anhel de creure és aleshores l’única expressió de la fe. Estimats germans: «Tot és Gràcia» perquè Déu és el nostre Pare i ens espera, i quan tornem a Ell no cal explicar-li res perquè el seu Amor de tendresa maternal només vol estimar-nos. «Tot és Gràcia» perquè Jesús, Bon Pastor, ve a cercar-nos i ens diu: «hi haurà més alegria per un sol pecador convertit, que no per noranta-nou justos, que no tenen necessitat de convertir-se».

L’escriptor francès Georges Bernanos, va més enllà i escriu:«Tot és Gràcia, TOT ÉS MIRACLE». Sant Pau diu, a la segona lectura, que ell «blasfemava, perseguia i injuriava». Un passat que fou del tot cancel·lat per la Misericòrdia de Déu, per la creu de Crist. «Jesucrist vingué al món a salvar els pecadors, i entre els pecadors jo sóc el primer». Déu va demostrar en Pau «tota la grandesa de la seva paciència». El miracle de l’Amor va manifestant-se cada dia de la forma més inesperada i sorprenent. «Déu ho disposa tot en bé dels qui l’estimen». Si la maduresa espiritual implica trencar amb moltes seguretats i obrir-se a l’aventura, és veritat també que no podem començar a ser homes i dones com cal si no hem tastat abans el sofriment. El camí sol ser dur; fet d’abnegació, de renuncies i de venciment propi. I experimentem el miracle, no un miracle acompanyat de música i a primera pàgina, sinó un miracle tan humil que no ho sembla, però que és meravellós pels efectes de la Gràcia de Déu en nosaltres: en Jesús esdevenim forts i valents; en Ell tenim la salvació i l’esperança. Quan tornem a «casa nostra» per la conversió, el Pare se’ns tira al coll, ens besa i ens perdona; i Jesús ens prepara el Banquet de l’Eucaristia. Es produeix el gran miracle quan descobrim que l’únic que compta és l’Amor.

14 de setembre de 2019

EXALTACIÓ DE LA SANTA CREU

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Nm 21,4b-9; Sl 77,1-2.34-35.36-37.38 i Jo 3,13-17

Stat Crux dum volvitur orbis, la Creu roman mentre la terra gira, diu el bell lema cartoixà. És allí on Jesús és l’obedient al Pare fins a acceptar la mort i una mort de creu. Ens hem acostumat tant a visualitzar, a conviure amb la creu, que correm el perill de perdre el sentit darrer i fonamental que té per a nosaltres els creients. La creu significa la dura experiència de mort per part d’aquell que ha baixat del cel per estimar-nos fins a l’extrem i donar-nos la vida. La foscor, la por dels deixebles al capvespre del Divendres Sant quan l’han vist condemnat a mort i executat a la creu, suplici reservat als esclaus i als pitjors enemics de l’imperi; no podia sinó portar-los a la desesperança.

Sols essent enlairat el Fill de l’home, tal com Moisès havia enlairat la serp de coure al desert per guarir al poble castigat per la seva infidelitat; sols donant aquesta prova d’amor fins a l’extrem, Déu podia oferir-nos la salvació perquè el Fill s’ha fet un com nosaltres, igual que nosaltres llevat del pecat, així ha patit i ha mort com nosaltres. El pas de la fe desencisada del Divendres Sant a la fe joiosa del Diumenge de Pasqua, passa per la creu, necessita de la creu; sols ella li dona sentit a allò que és escàndol per als jueus i absurd o bogeria pels als grecs, en paraules de l’Apòstol. El nostre Salvador, Déu fet home va ser clavat a la creu i des de llavors aquest instrument d’oprobi, aquesta fusta de mort, ha esdevingut, més que cap altre símbol, senyera d’alliberament i de salvació, arbre de la vida. Com deia el Papa Benet a Lourdes l’any 2008 «El senyal de la Creu és d’alguna manera el compendi de la nostra fe, perquè ens diu com ens ha estimat Déu; ens diu que, en el món, hi ha un amor més fort que la mort, més fort que les nostres febleses i pecats» (14 de setembre de 2008).

Potser avui hi ha qui empra esforços per eliminar aquest símbol dels cims de les muntanyes o de la vora dels camins, però això no el farà desaparèixer pas dels nostres cors ni oblidar-la. Mentre hi ha qui voldria amagar la creu, els creients hi hem de descobrir de nou el profund sentit d’aquest signe; en ell podem contemplar-hi a Jesús, l’innocent, clavat per la nostra salvació, per fer morir el nostres pecats. De la creu estant, del cos de Crist brolla sang i aigua; de la creu estant Crist ens confia Maria com a mare; de la creu neix la força de l’Església. Contemplant la creu podrem tenir l’energia suficient per testimoniar, amb la nostra vida i amb la nostra esperança, un missatge que és per a tota la humanitat. Com deia el Papa Benet XVI en aquella seva visita a Lourdes el 14 de setembre de 2008: «Girem la nostra mirada cap a Crist. Ell ens farà lliures per a estimar com Ell ens estima i per a construir un món reconciliat. Perquè, amb la creu, Jesús va carregar el pes de tots els sofriments i injustícies de la nostra humanitat.» (14 de setembre de 2008). Stat Crux dum volvitur orbis, la creu roman, sols la creu roman mentre tot gira i canvia, roman com a símbol de la nostra salvació, símbol de l’amor immens de Déu per la humanitat, un amor fins a l’extrem ofert als qui creuen en Ell.

8 de setembre de 2019

NAIXEMENT DE LA BENAURADA VERGE MARIA

25 ANYS DE PROFESSIÓ MONÀSTICA DEL P. FRANCESC MARTÍNEZ-SORIA

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Mi 5,1-4a; Sl 12,6ab.6cd; Rm 8,28-30 i Mt 1,1-25

Els orígens de Jesús són certament llunyans, des dels temps eterns, com ens diu el profeta Miquees, perquè Ell és des de sempre, engendrat abans de tota la creació. Amb Jesús, pel Fill, Déu entra en la història humana, perquè Déu ho disposa sempre tot en bé dels qui l’estimen, en bé dels qui crida per disposició seva, com ens diu l’apòstol; ell ens coneix des de sempre i ens ha destinat a ser imatges vives del seu Fill, Jesucrist nostre Senyor. Imatges vives de Déu però alhora enterbolides pel pecat. El misteri de Crist, el misteri de la salvació, la nostra redempció no s’entén sense Maria, passa per Maria i en ella troba la seva perfecte realització; concebuda neta de pecat per a preparar-la com a arca de la nova aliança se’ns mostra com a model a imitar, ja que per ella ens ha vingut la salvació. La genealogia de Jesús que ens presenta l’evangelista sant Mateu és una cadena on no totes les anelles són irreprensibles, n’hi ha d’or, de plata i més d’una rovellada pel pecat, perquè Déu entra en l’autèntica i vertadera història de la humanitat, plena de clarors i de foscors per tal d’il·luminar-la definitivament; perquè Ell, el Crist, és la llum que apunta en la fosca. En l’encarnació acció divina i acció humana s’uneixen; Déu es fa carn, Maria l’acull i n’esdevé mare; invisibilitat i visibilitat es fan una sola cosa en Jesús, el Crist, Déu vertader i home perfecte.

Avui que celebrem la nativitat de la sempre Verge Maria, nou mesos després de celebrar la seva concepció immaculada, ens hem de preguntar que és Maria per a nosaltres. Sabem per la fe que és la Mare de Déu, sempre verge, mare de l’Església i per tant mare nostra; perquè ella participa de l’obra de la redempció i de santificació d’aquell qui és l’únic mitjancer, Crist, Jesús el seu fill. Maria ha de ser per a nosaltres el model de seguiment perfecte de Crist, model molt especialment per al monjo.

Avui estimat P. Francesc s’acompleixen 25 anys de la seva professió solemne, de la seva segona professió solemne, després d’una primera com a escolapi l’any 1961. Seixanta tres anys de religiós, des d’aquella primera professió a Moià, cinquanta set de prevere i ara vint-i-cinc de monjo cistercenc. És el moment de mirar un xic enrere per a veure el camí recorregut, certament, però sobretot per mirar endavant, de mirar cap a Crist que és el nostre objectiu com a monjos i com a cristians. La nostra vida no es completarà sinó arribem a veure la claror de la seva mirada. Avui estimat P. Francesc, ple de goig i sobretot de respecte confirmarà la seva santa professió, confiat en el futur que és Crist, en la seva immensa misericòrdia. Qui millor que Maria pot ser la nostra ajuda en aquest noble objectiu d’arribar a Crist, qui millor que ella que va portar en les seves entranyes al Salvador del món, que el va criar, que el va educar, important aquesta seva tasca, i que el va acompanyar fins a la creu; aquesta creu més gran o més petita que tots en un moment o altre de la nostra vida hem de compartir amb Crist.

Maria és per a nosaltres model d’obediència, ella que acceptà la voluntat de Déu manifestada per l’arcàngel en l’anunciació. Maria és per a nosaltres model de castedat, verge abans, durant i després del part, però alhora la dona més fecunda de la terra per ser fruit de les seves entranyes el Salvador del món. Maria és per a nosaltres model d’estabilitat, sempre al costat de Jesús a Natzaret, a Cana o a Jerusalem, al peu de la creu quan Jesús ens la dona per mare.  Maria és per a nosaltres model de pobresa, la més humil de les serventes i alhora la més afortunada.

Emmirallant-nos en Maria allò que sembla impossible d’assolir esdevé possible, perquè fou la força de l’amor la que la mogué, la fe la que l’ajudà i la confiança la que l’enfortí en la tribulació.

Ens diu sant Bernat: «Tu, siguis qui siguis si et sens arrastrat pel corrent d’aquest món, nàufrag en la tempesta, sense estrep a la terra ferma, no apartis la teva vista del resplendor d’aquest estel si no vols enfonsar-te sota les aigües. Si s’aixequen els vents de les temptacions, si et sents arrastrat contra les roques de l’abatiment, mira l’estrella, invoca a Maria.»

La nostra vida és certament com una barca enmig de la mar a mercè de les onades de la dificultat i dels corrents de l’adversitat que la fan trontollar i amenacen en fer-la naufragar. Però un estel sempre brilla per poder veure el rumb cap al port de la salvació que és Crist i aquest estel del mar és Maria.

Ella que fou per a nosaltres l’inici de la salvació ens mostra sempre el port segur on cercar recer davant l’huracà del pecat, i l’únic port segur és Crist. Si per ella i en ella tot es va acomplir, tal com el Senyor havia anunciat al profeta,  per ella Déu se’ns fa proper, Déu és realment amb nosaltres.

Que per intercessió de la benaurada i sempre verge Maria, el Senyor beneeixi i acompanyi al nostre germà Francesc i pugui seguir corrent amb el cor eixamplat pel camí dels manaments fins arribar al port de salvació eterna i a tots nosaltres també.