20 d’octubre de 2020

DIMARTS DE LA SETMANA XXIX DURANT L’ANY (II)

Aniversari de la reconciliació de l’església de Poblet (1935)

Homilia predicada per fra Lluís Solà, diaca
Ef 2,12-22; Sl 84,9ab-10.11-12.13-14 (R.: 9b); Lc 12,35-38

S’escau avui l’aniversari de la reconciliació d’aquesta església, després de cent anys d’abandó i de silenci. Era un 20 d’octubre de 1935. Presidí la cerimònia de retorn al culte d’aquest lloc de pregària Dom François Causse, abat de Cuixà —a Cuixà hi residia aleshores la comunitat cistercenca de Fontfreda expulsada del seu monestir—, amb l’assistència del cardenal Francesc d’Assís Vidal i Barraquer. A la llum de les lectures de la Paraula de Déu que hem escoltat, i que es diria triades expressament per a l’ocasió, voldria comentar alguns aspectes escaients a aquesta commemoració.

El fragment de la carta als Efesis ens fa contemplar la Creu de Jesús i la sang del seu sacrifici com a centre i fonament de la reconciliació entre dos pobles: Israel, que posseeix de ple dret l’aliança i les promeses de Déu, i els altres pobles, nosaltres, forasters a aquesta ciutadania. Així, diu, «de dos pobles n’ha fet un de sol, creant una nova humanitat centrada en ell», en Déu. La reconciliació, d’acord amb el verb grec utilitzat per Pau (apokatallasso), un verb una mica estrany —el trobem només aquí i a Colossencs 1,20, on designa la reconciliació entre el cel i la terra, obrada també per la Creu de Crist—, vindria a ser doncs com un canvi d’eix, una ressituació. Dos pobles que, ben mirat, s’excloïen, eren antagònics, ara formen un únic edifici, centrat en Crist.
Aquest edifici, aquest temple consagrat, «on Déu resideix per la presència de l’Esperit», és l’Església, la comunitat viva dels creients en Jesús.

Allò que caracteritza aquesta comunitat viva de creients, a la llum del fragment evangèlic proclamat, és l’espera de la vinguda del Senyor. Vol dir, doncs, que no es tracta d’una comunitat tancada sobre si mateixa, d’un edifici acabat, d’un projecte assolit, sinó de quelcom que s’està fent, que està en tensió activa cap al futur. Vol dir que la realitat present no és la definitiva, que l’economia divina encara no ha esgotat el seu dinamisme transformador, un dinamisme que, per la Creu reconciliadora de Jesús, capgira des de dins, tot recreant-la, aquesta realitat, obrint-la al futur de Déu.

I quin Déu! «Amb tota veritat us dic que se cenyirà, els farà seure a taula, i ell mateix passarà a servir-los d’un a un». Déu passarà a servir-nos, a la taula de les noces del Regne, si fa no fa com l’experiència que fem cada dia, els monjos, al nostre refetor, però en un nou àmbit, en l’àmbit de la perfecta i eterna benaurança. «Feliços!», feliços si aquest Déu ens trobava sempre esperant. És a dir, servint i caminant.

Diuen les cròniques d’aquell 20 d’octubre de 1935 que l’abat de Cuixà va resseguir les velles parets del temple abandonat aspergint-les amb aigua beneita amb un ram de farigola, mentre ressonava el cant de l’«Asperges me, Domine». Amb un signe senzill, seguit de la santa missa, l’antiga domus orationis dels monjos, absents, retrobava la seva «felicitat», la seva raó de ser, com preparant-se, joiosa, per al retorn definitiu dels seus sentinelles vigilants, que tindria lloc només cinc anys després.

Els monjos en donem gràcies, i ens comprometem a fer nostre el testimoniatge d’aquest Déu que se’ns fa proper, perquè vol salvar-nos, reconciliar-nos, fins al punt de fer habitar la seva glòria en aquest temple, i en el nostre país. Amén.

18 d’octubre de 2020

DIUMENGE XXIX DURANT L’ANY (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Is 45,1.4-6; Sl 95,1 i 3.4-5.7-8.9-10a; 1Te 1,1-5b; Mt 22,15-21

Els fariseus planejaven la manera de sorprendre a Jesús, cercaven d’escoltar d’Ell una paraula comprometedora i l’anaren a trobar amb uns partidaris d’Herodes guiats per una intenció perversa. Els herodians eren considerats col·laboracionistes amb l’Imperi romà; si Jesús responia a la pregunta afirmant que cal pagar el tribut s’hagués posat al seu costat, però si hagués respost que no, hauria pogut ser acusat d’insurrecte, com així va acabar essent davant de Pilat al qual cridaven que el poble d’Israel no tenia altre rei que el Cèsar. Però el que manca de sentit és el mateix plantejament. Hi ha coses que tant sols pertanyen a Déu i no pas a cap pseudodéu humà perquè en les monedes hi ha la imatge del Cèsar, la dels cèsars d’ahir i les dels d’avui, però tots plegats són ídols caducs, massa sovint corromputs i sempre temporals, perquè els déus dels pobles són no res, com escriu el salmista.

Només hi ha un Déu, no n’hi ha d’altre, ens ha dit el profeta Isaïes. Un de sol és digne de ser lloat, un de sol ha fet el cel i la terra i és a aquest a qui cal tributar honor al seu nom, perquè el Senyor és el rei, com ens ha dit el salmista. I la moneda d’aquest rei de reis és ben particular, la imatge que hi ha en cada moneda encunyada per Ell és ben diferent de la del Cèsar, perquè nosaltres som la seva moneda i en cadascun de nosaltres hi ha la seva imatge. Ell ens ha creat i ens ha elegit per a ser la seva moneda, aquella moneda que propagant-se, estenent-se ha de ser transmissora de l’esperança en Jesucrist, nostre Senyor.

Quantes vegades al llarg de la història i avui mateix es vol també sorprendre a l’Església, posar-li un parany, tancar-la en una determinada ideologia o recloure-la a les sagristies. La fe no va d’ideologies, ni tant sols de valors, la fe va de Déu, de la llei de Déu. Cada cristià pot optar per una posició ideològica o una altra, uns poden ser de dretes, d’altres d’esquerres, uns voler un país nou, d’altres conservar el que hi ha.
Però això és cosa dels homes, és cosa del Cèsar.

Ara bé cal preservar i retornar a Déu allò que és de Déu i de Deu és la seva imatge i aquesta està en cadascun de nosaltres.
De Déu és per tant la vida des de la seva concepció fins a la mort, de Déu és la dignitat de l’home, de Déu és la llibertat, la justícia i la veritat. Escriu el Papa Francesc en la seva darrera encíclica que «tot ésser humà té dret a viure amb dignitat i a desenvolupar-se integralment, i aquest dret bàsic no pot ser negat per cap país. (...) Quan aquest principi elemental no queda fora de perill, no hi ha futur ni per a la fraternitat ni per a la supervivència de la humanitat.» (Fratelli tutti, 107).

Vet aquí el que ens cal retornar a Déu, el que ens cal respectar i no tant sols de paraula, sinó amb obres poderoses, amb els dons de l’Esperit Sant i amb molta convicció, com ens ha dit l’Apòstol. Sovint s’ha barrat la lectura d’aquest passatge de l’Evangeli segons sant Mateu reduint-la; però no es limita a recordar-nos la diferència entre el que és de Déu i el que és del Cèsar, entre l’àmbit polític i el religiós, excloent-se i tancant-se un vers l’altre. La tasca de l’Església, la seva missió, és parlar de Déu i del dret que aquest te sobre la nostra vida, perquè li pertany (Cf. Benet XVI 16 d’octubre de 2011). En paraules de sant Joan Pau II «L’observança de la llei de Déu, en determinades situacions, pot ser difícil, molt difícil: no obstant això mai és impossible.» (Veritatis splendor, 102).

Déu i el Cèsar no són realitats contraposades, són realitats a nivells molt diferents, infinitament diferents; una és divina i eterna, l’altra humana i caduca. Realitats amb monedes ben diverses, que cotitzen valors molt diferents, una no te preu, l’altra un preu ben relatiu, la moneda del Cèsar potser sigui fins i tot d’or, però la de Déu és d’humanitat, perquè Déu ha creat i ha escollit a l’home per que aquest sigui reflex de la seva gloria.

És aquesta fe en Déu la que treballa per propagar-se. Avui que celebrem la jornada anual que l’Església dedica a recordar a tots aquells que porten a terme la tasca missionera, ens surten al pas aquestes paraules de l’apòstol sant Pau, missioner entre els missioners, propagador infatigable de l’esperança en Jesucrist. Tot evangelitzador ha de tenir ben present quins són els fonaments de la fe, què és allò que és de Déu i allò altra que és dels cèsars. Escrivia sant Pau VI que l’alliberació evangèlica «no pot reduir-se a la simple i estreta dimensió econòmica, política, social o cultural, sinó que ha d’abastar a l’home sencer, en totes les seves dimensions, inclosa la seva obertura vers l’Absolut, que és Déu» (Evangelii Nuntiandi, 33).

Fins hi tot aquells fariseus hipòcrites ho sabien i ho deien: Jesús diu sempre la veritat, Jesús ensenya de debò els camins de Déu, Ell no obra pas per complaure als homes i per acomplir-ho no té miraments per ningú, sigui qui sigui; sigui el Cèsar o sigui el darrer dels homes de la terra, perquè Ell sap que aquest darrer serà al capdavall el primer i el que ara apareix com el primer serà el darrer. Al cap i a la fi del Cèsar tant sols ho és allò que li pertany, en canvi de Déu ho és tot, també el Cèsar.

No hem d’oblidar mai que portem la imatge de Déu, assumint els nostres deures com a ciutadans, però sense perdre de vista mai que per la fe hem de treballar pel Regne, pel veritable Regne que no pot ser altra que el Regne de Déu.

11 d’octubre de 2020

DIUMENGE XXVIII DURANT L’ANY (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Josep Alegre
Is 25,6-10; Sl 22; Filp 4,12-14.19-20; Mt 22,1-14

Santa Teresa escriu en un poema molt bonic:

«Porque tú eres mi aposento,
eres mi casa y mi morada,
y así llamo en cualquier tiempo
si hallo en tu pensamiento
estar la puerta cerrada...»


I en el salm de l’eucaristia d’avui hem cantat: «Viuré sempre a la casa del Senyor».

Però sembla que no sempre estem a la casa de el Senyor. La mateixa santa Teresa té un altre vers que sembla suggerir-ho: «visc sense viure en mi», però que en realitat és una expressió que, coneixent la vida de santa Teresa, posa de relleu més aviat el desig tan viu que tenia sempre de reposar en Déu, de viure aquesta íntima familiaritat amb Déu en el seu espai interior.

Però ens pot succeir també l’experiència de sant Agustí quan es lamentava: «Tard et vaig estimar». «Tu estaves dins meu i jo estava fora, i allà et buscava. Em vas cridar, i vas trencar la meva sordesa. Resplendires davant meu. I vas treure la ceguesa dels meus ulls. Vas exhalar el teu perfum i vaig poder respirar.
I ara sospiro per tu. Sento fam i set de tu. Em vas tocar i em vaig cremar en la teva pau.»

Cal sentir fam i set de Déu. Escoltant les lectures d’avui també podríem afirmar que Déu té fam i set de tu, de mi, de nosaltres.

Déu ha preparat un banquet per a tots els pobles, i eixuga les llàgrimes de tots els homes, esborra totes les humiliacions... és el que anuncia el profeta a la primera lectura d’Isaïes.

Aquest anunci el presenta l’evangeli com una realitat que es compleix en el seu Fill. Jesús fa lloc als pobres. Jesús es fa present en la vida dels homes i els convida a la seva taula per compartir amb ells el pa i el vi, per compartir la seva vida.

És evident que es repeteix la història: són molts els que rebutgen la invitació, o que reaccionen amb violència a la invitació de el Senyor. Però el Senyor no retira la invitació i mana sortir als camins i convidar tothom. I la sala del banquet es va omplir de convidats, i encara hi afegeix: «bons i dolents».

Déu cerca tothom, busca l’home. Això deixa sorprès el salmista quan es pregunta: «Què és l’home, perquè te’n recordis? Què és un mortal, perquè el tinguis present? (Sal 8)»

L’home, tota persona humana, és objecte de desig de Déu, del seu amor. Perquè la mirada de Déu arriba al cor de l’home. Arriba fins a l’interior de l’home on hi ha casa seva, la seva estança, com diu santa Teresa. I és aquí on Déu comença a treballar a favor de l’home, ajudant-nos a teixir el vestit de festa, per entrar dignament al convit.

Ell, el nostre Déu, el teu Déu, està dins teu, i espera que nosaltres entrem dins i li proporcionem els fils per anar teixint, amb la nostra col·laboració, aquest vestit de festa de què tenim necessitat per entrar al convit.

I aquests fils que Déu vol que nosaltres li proporcionem són els que ell mateix ens ha donat, els que posa a les nostres mans: aquesta saviesa que ens ensenya amb la seva vida amb la seva Paraula, i que ha de moure a sortir als camins a buscar més convidats; aquesta saviesa que ens permeti dir i parlar com és el cor del nostre Déu que ens convida a la seva taula.

La litúrgia d’aquest diumenge ens mostra com és el cor de Déu, la seva sensibilitat per tot allò que és humà, la seva tendresa amb l’home. La litúrgia d’aquest diumenge, la paraula de Déu que hem escoltat, hauríem de guardar-la ben bé al cor, perquè cada dia creixi el nostre desig d’aquest Déu, que, en el seu gran amor, que no arribem a comprendre del tot, ens revela el que ens té preparat.

Un camí per a comprendre una mica més aquest amor pot ser recordar amb freqüència el salm d’avui: «Viuré sempre a la casa de el Senyor. Ell és el meu pastor, ell em guia, em fa reposar en prats deliciosos, em porta a descansar tot escoltant la remor de les aigües, la bellesa de les senderes d’aquest món. Ell va amb mi, el seu amor i la seva bondat m’acompanyen sempre.
I ens prepara la taula. El és un Pare amorós i una mare bona».

7 d’octubre de 2020

DIMECRES DE LA SETMANA XXVII DURANT L’ANY (II)

MARE DE DÉU DEL ROSER

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè
Ga 2,1-2.7-14; Sl 116,1.2 (R.: Mc 16,15); Lc 11,1-4

Un roser, unes espines, unes roses, uns colors, uns flaires, perfums que pugen al cel com la pregària.

La vida com el roser en té d’espines i flors. Una pregària, Jesús, una pregària.
Digueu: Pare.

Quin Pare tenim? A Déu, Jesús ens diu que li diguem Pare. Aleshores tota la humanitat ens convertim en germans. Ens n’adonem?

Que sigui honorat el vostre nom. Nosaltres tenim la responsabilitat de l’honor del Pare, de l’honor del Pare davant dels altres germans, davant de tothom.

Que vingui el vostre Regne. Sí, el Regne de justícia, de pietat i de pau que desitgem, que se’ns faci present en la nostra vida quotidiana, que se’ns faci present aquest Regne en el nostre món, en la nostra societat, en la nostra església, en la nostra comunitat, en el nostre cor.

Doneu-nos cada dia el nostre pa. Som uns necessitats, encara us demanem pa, perquè sabem que sou misericordiós i no ens deixareu sense l’aliment per sostenir el nostre treball, el nostre quefer diari. Demanem el pa perquè recuperant les forces físiques continuem treballant per Vós com a servidors del vostre Regne.

Perdoneu-nos els pecats. Tot i reconeixen que no som dignes pels nostres pecats, us demanem el vostre perdó confiant en la vostra misericòrdia absoluta.

Que nosaltres perdonem tots els qui ens han ofès. Us demanem que sapiguem aprendre a perdonar de tot cor cada persona que, tal vegada sense adonar-nos-en, ens ha ofès.

I no permeteu que caiguem en la temptació. En la necessitat de seguir-vos no permeteu que ens enceguem, ens despistem, o perdem el camí, el vostre camí; i caiguem en un pou sense fons, en l’engany del diable, el qui divideix, en la seducció de la temptació. Perquè és en Vós Pare, que com a fills hem posat la nostra esperança, la nostra fe, el nostre amor.

Jesús ens ha ensenyat la pregària, la pregària per excel·lència del cristià.

I avui del roser estant de la nostra vida, amb les seves espines i les seves roses contemplem la imatge de Maria, la Mare de Déu, donant-nos de la seva mà un rosari perquè preguem.

Així pregant, les nostres espines, les nostres flors, els nostres colors i els nostres perfums pugen al cel com la pregària: Parenostre, Déu vós salve, Glòria al Pare. Amén.

5 d’octubre de 2020

TÉMPORES D’ACCIÓ DE GRÀCIES I DE PETICIÓ

Homilia predicada per fra Lluís Solà, diaca
Dt 8,7-18; Sl 1Cr 29,10.11abc.11d-12a.12bcd (R.: 12b); 2C 5,17-21; Mt 7,7-11

No fa gaire varen donar raïm, per postres, a sopar. Moscatell, dolcíssim. En assaborir un d’aquells grans tan molsuts, pensava en tot el que hi ha al darrere d’aquella meravella de fruit. La terra, amb els seus nutrients; la pluja, no massa; el sol d’or, que l’ha fet madurar; la cura de l’home, amatent. I... Déu. Tot això en aquella dolcesa. Quan els israelites, encara en l’èxode del desert, exploraren la terra que Déu els prometia, tornaren a Moisès portant-ne els fruits saborosos: «van tallar una sarment —diu la Sagrada Escriptura— amb un raïm tan gros que l’hagueren de portar entre dos en una barra. Duien també magranes i figues» (Nm 13,23). Els fruits eren el signe de la bondat d’aquella terra promesa que, malgrat tot, havien de conquerir amb el seu esforç. Eren signe de la bondat de Déu.

La celebració d’avui, una romanalla de les quatre témpores de l’antic calendari litúrgic, ens ajuda a connectar l’any litúrgic, en el desplegament harmònic del qual se’ns revela el misteri salvífic de Crist, amb el cicle de la natura, nosaltres que tenim la sort encara de viure immersos en aquest cicle, envoltats com estem de vinyes, de figueres, d’olivers...  Ens ajuda sobretot a viure pendents del misteri de Déu que se’ns dona cada dia en el misteri de la bondat de la Creació, en tantes coses senzilles, bones i belles que ens envolten. Per això l’acció de gràcies, juntament amb la petició, són els trets distintius de les témpores. L’Església prega, suplica, tot donant gràcies.

Ens trobem en un temps incert, i potser hi experimentem Déu com a enemic nostre, no com l’ésser bo que ens promet una terra plena d’abundància. És l’experiència que vèiem en Job, la setmana passada. En aquest temps de desert hem de fer un exercici molt seriós de fe i confiança en aquest Déu, el Pare del cel, que «dona coses bones als qui les hi demanen» (Mt 7,11). La pregària, de fet, és el fil que ens hi relliga, la corda on ens aferrem quan ens sentim perduts en la foscor.

I què li podem demanar? Li demanem que ens ajudi en aquest temps de pandèmia, que ens ajudi a ajudar els qui ho necessiten i a no perdre l’esperança.
Que ens faci més amatents, que ens descentri de nosaltres mateixos. Li demanem que s’acabi la pendèmia, i que nosaltres hi col·laborem construint un món més just, que s’ajusti cada vegada més al seu projecte de bondat. I li donem gràcies, també! Gràcies perquè en aquest temps difícil en què potser l’experimentem com a enemic, Déu se’ns deixa intuir proper, solidari, sol·lícit. A través de tantes coses bones que ha suscitat i suscita enmig de la pandèmia: la solidaritat, la professionalitat del personal sanitari, l’esforç dels qui lluiten científicament per trobar solucions...

Li donem gràcies perquè, en fer-nos experimentar la nostra fragilitat, la nostra pobresa, la nostra dependència, ens obre una porta a la confiança. Per això hem de fer ben nostres les paraules de Pau que hem escoltat: «aquells qui viuen en Crist són una creació nova; tot el que era antic ha passat, ha començat un món nou. I tot això és obra de Déu, que ens ha reconciliat amb ell mateix per Crist i ens ha confiat a nosaltres aquest servei de reconciliació». Sí, tot és obra de Déu, però Déu la confia a les nostres mans, per fer un servei de reconciliació, és a dir, per ajustar el món, cada dia una mica, al seu projecte d’amor i de bondat. Demanem-ho, i donem-ne gràcies.