29 de juny del 2016

SANT PERE I SANT PAU, APOSTOLS

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Fets 12,1-11; Sl 33,2-3.4-5.6-7.8-9; 2Tm 4,6-8.17-18; Mt 16,13-19

Pere i Pau, la roca sobre la que s’edifica l’Església i el qui porta la bona nova als gentils; tradició i Escriptura. Simó, el capdavanter en la confessió de la fe, i Saule el qui la posa a plena llum.

A Pere li toca respondre a les preguntes de Jesús, i és ell qui primer respon quan Jesús els pregunta: «I vosaltres, qui dieu que soc?» Per Pere Jesús és aquell pel qual ho ha deixat tot, aquell que Andreu, el seu germà, li ha presentat com el Messies, i tots dos l’han seguit, i és aleshores que Jesús, fixant la mirada en ell, ha convertit Simó en Pere, que vol dir pedra. Pere reconeix en Jesús no sols el Messies sinó també el Fill de Déu, i Jesús, fixant de nou la mirada en ell, li confia el poder sobre el reialme de la mort, el de lligar i deslligar a la terra i alhora al cel, i li confia les claus del regne. Pere ha après la bona nova del mateix Jesús, ha rebut d’Ell l’encàrrec de ser fonament de l’Església, i acabat el seu llarg camí de conversió fet a la vora de Jesús, a la fi respondrà de nou a una altra pregunta clau, repetida tres cops «Simó, fill de Joan, m’estimes?» (Jo 21,16) i confirmant el seu amor, ell que per por l’havia negat tres cops, rebrà de nou la mirada d’aquell qui tot ho sap, i l’encàrrec de pasturar les ovelles de Crist i de seguir-lo ara allà on no hauria volgut anar. Pere és la pedra i el fonament, el pastor de les ovelles del ramat de Crist, és el primer dels apòstols, aquell que no ha rebut ni plata ni or, però que comparteix amb els altres el que Jesús li ha donat, tal com ell els havia dit: «cureu els malalts que hi hagi i digueu a la gent: “El Regne de Déu és a prop vostre.”» (Lc 10,9).

Saule, en canvi, ha rebut la revelació quan a Crist li ha semblat bé, l’ha rebuda per voluntat del mateix Jesucrist, aquell que ha perseguit amb totes les seves forces, i que ara li ha sortit a l’encontre, l’ha fet caure del cavall, l’ha encegat amb la seva llum i li demana que l’anunciï arreu del món a tots els homes i dones. Així Saule esdevé Pau, el servent de Crist, el cridat a ser apòstol, l’escollit per anunciar la bona nova, (cf. Rm 1,1), el qui no s’avergonyeix de l’Evangeli (cf. Rm 1,16) i aquell qui ja no viu per si mateix sinó que és Crist qui viu en ell (cf. Ga 2,20).

Simó i Saule, Pere i Pau, ambdós col·laboradors de Déu, els qui edifiquen sobre l’únic fonament, Jesucrist, aquell sobre qui es pot construir o bé amb or autèntic, plata i pedres precioses o bé amb fusta, herba seca i palla; el dia del judici, l’obra d’uns resistirà i en rebran la recompensa, la dels altres cremarà i en sofriran la pèrdua el dia en què s’obrin les portes del reialme de la mort (cf. 1Co 3,9-14).

Déu va disposar benignament que tot el que havia revelat per a la salvació dels homes romangués íntegre per sempre i s’anés transmetent a totes les generacions. Per això Crist, el Senyor, va manar als Apòstols que prediquessin a tots els homes l’Evangeli, comunicant-los els dons divins. Aquest Evangeli, promès abans pels Profetes, el va completar el mateix Crist, que el va promulgar amb la seva pròpia boca, com a font de tota la veritat salvadora, revelació definitiva i única. La qual cosa va ser realitzada fidelment, tant pels Apòstols, que en la predicació oral van comunicar amb exemples i fets el que havien rebut per la Paraula, per la convivència i per les obres de Crist, o havien après per la inspiració de l’Esperit Sant; com per aquell altre Apòstol de darrera hora i els homes apostòlics que, sota la inspiració del mateix Esperit, van escriure i difondre el missatge de la salvació (cf. Dei Verbum 7).

Pere fou cridat a primera hora per seguir Crist, fou testimoni de la transfiguració, de l’oració a Getsemaní, de la tomba buida i de la seva presència gloriosa enmig de la seva comunitat. Aquell a qui Jesús rentà els peus, que el negà i li confessà el seu amor; és d’aquells que reberen la Paraula del mateix Crist, hi van conviure i quan fou enlairat reberen l’Esperit. Pere és la tradició de l’Església iniciada en la comunitat apostòlica i arribada a nosaltres en aquesta Església que és la de Jesucrist i de la qual Pere continua sent la roca sobre la que s’edifica.

Pau, el darrer de tots, com un que neix fora de temps, a qui es va aparèixer Jesús; ell, el més petit dels apòstols, que ni tan sols creia ser mereixedor de ser anomenat així, ja que va perseguir l’Església; però que per la gràcia de Déu ha esdevingut el que és, per la gràcia que Déu ha estat sembrador de la Paraula (cf. 15,8-11) i lliurant un bon combat, acabada la cursa, ha conservat la fe (cf. 2Tm 4,7) i la difosa.

La Tradició i l’Escriptura, Simó convertit en Pere, i Saule esdevingut Pau, íntimament units i compenetrats, bevent ambdós de la mateixa i única font de salvació, que és Jesucrist. A l’Escriptura, que és Paraula de Déu, i que amb Pau és escampada arreu sota la inspiració de l’Esperit Sant; s’uneix la Tradició, la de Pere, que ens és transmesa a tots nosaltres i amb ella la bona nova i l’obra de Jesús, a ells confiada per Crist i per l’Esperit Sant perquè, amb la llum de l’Esperit de la veritat la guardem fidelment, l’exposem i la difonguem amb el nostre testimoni.

Pere i Pau, tradició i Escriptura, columnes de l’Església i apòstols de Crist que avui ens criden a nosaltres a esdevenir com ells amics de Déu i testimonis de Jesucrist.

24 de juny del 2016

EL NAIXEMENT DE SANT JOAN BAPTISTA

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet

Assisteix a la missa conventual l’escolania del Valle de los Caídos. Homilia pronunciada en castellà.

Què serà aquest noi?

Què seran cadascun d’aquests petits cantaires, que van creixent en edat i en saviesa, enfortint-se en l’Esperit, com Joan Baptista?

Déu ha concedit la seva gràcia. Quan neix un nen, Déu ens està concedint la seva gràcia. Cada criatura és un fill de Déu. Cal valor i reconèixer-se fill i reconèixer els altres, siguin qui siguin, com a fills d’un mateix Déu.

Mireu, experimentem l’oblit de Déu. No per part nostra, però si per amics, coneguts i familiars, per als quals Déu ha restat en la penombra. Potser, com el servent del Senyor, ens toca a cadascun de nosaltres il·luminar les zones fosques dels nostres éssers estimats, perquè els arribi alguna cosa de la gràcia de Déu.

L’ésser humà, pel fet de viure en el desert, encara que no vulgui adonar-se’n, està assedegat de Déu. Pel nostre testimoni de vida poden arribar a saciar-se, saciar la seva set de Déu, la seva set de gràcia, de misericòrdia, d’amor, de salvació.

Déu té preparat un pla per a cadascun de nosaltres. De moment cantem i lloem el Senyor amb salms i himnes. Des de la nostra situació existencial, ens alegrem perquè el Senyor ha mostrat la seva gran misericòrdia amb Isabel, amb Zacaries, amb tots els qui reconeixen, beneeixen i proclamen les meravelles que Déu ens concedeix. Vosaltres heu de descobrir en la vostra vida que una nota musical pot canviar un cor.

Déu ens concedeix la seva gràcia, per poder estudiar, per poder formar-nos com a persones en una escolania, entre una comunitat monàstica, al si de l’Església, com a cristians que sempre necessitem de conversió.

Avui, 24 de juny de 2016, un nen, que es dirà Joan, ens indica, una veu ens assenyala la Paraula de Déu, és a dir Jesucrist. Cap a ell doncs, ens hem d’orientar.

19 de juny del 2016

DIUMENGE XII DURANT L’ANY (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Josep Alegre
Zac 12,10-11; 13,1; Sl 62; Gal 3,26-29; L c 9,18-24

«Senyor, vós sou el meu Déu, jo us cerco, to jo tinc set de vós, per vós es desviu el meu cor, com terra eixuta sense una gota d’aigua. Tota la vida us beneiré...»

El salmista no prega un Déu indefinit, estrany, sinó «el meu Déu». Vol dir-li amb claredat des del principi: «Vós sou el meu Déu». Hi ha una utilització dels pronoms personals o possessius en un tuteig amorós: el meu Déu, us cerco, set de vós ... Vol viure amb Déu com a casa seva. Per això escriurà el poeta:

«Per viure no vull illes, palaus, torres;
quina alegria més alta viure en els pronoms».
(Pedro Salinas)

Aquest salm és com l’encontre de dos assedegats: Déu i l’home. Un encontre de la set infinita de Déu per donar-se en amor a l’home, i la set de l’home per respondre a aquest amor. «Déu té set —diu sant Gregori Nazianzè— que l’home tingui set de Déu».

A l’evangeli contemplem com Jesucrist, l’aliment del qual és fer la voluntat del Pare, dóna, com a home la resposta que Déu espera de nosaltres. Contemplem Crist en diàleg amb els seus deixebles. I podem percebre com també s’utilitzen els pronoms: «¿Qui diu la gent que sóc jo?» Què es diu de mi? El pronom en tercera persona. «Diuen que si sou Elies, diuen que si sou Joan Baptista».

Però Jesús no va amb embuts amb els seus deixebles. Ens llança la pregunta directa, personal, a cada un: «I vosaltres qui dieu que sóc?» I la resposta ve de tots per boca de Pere: «Tu ets el Messies... l’ungit de Déu».

És també aquesta la teva resposta? Una resposta des de la teva vida concreta, compromesa, amb l’Esperit de Jesucrist. Es tracta de viure en els pronoms, però no en els pronoms indefinits: es diu, es parla ... sinó en els pronoms de la invocació, amb aquells pronoms amb els quals invoquem Déu, amb els quals ens obrim a una relació personal amb Déu: «jo, vós». «Vós sou el meu Déu, jo us cerco, us beneiré». Ens surt aquesta resposta des del cor?

Tenim necessitat d’una relació que ens uneixi, ens relligui a la persona de Crist, i doni un sentit profund a la nostra existència.

Com ensenya el poeta: «L’Amic i l’Amat van lligar els seus amors amb els llaços o els nusos de la memòria, l’enteniment i de la voluntat, perquè no poguessin separar-se mai; i la corda amb la qual es van lligar estava teixida de pensaments, de sofriments, de sospirs i de plors». (Llibre de l’Amic i de l’Amat, n. 126)

Aquest és el camí per revestir-nos de Crist. D’aquest revestiment ens parla sant Pau quan fa esment del baptisme mitjançant el qual comencem a estar arrelats en Crist, i hem començat a posar-nos el vestit del Crist: «jueu o grec, esclau o lliure, home o dona. Tots una sola cosa en Jesucrist». Tots, una diversitat de persones, sí, però revestits d’aquesta unitat profunda i forta que ens dóna Jesucrist.

Ara bé, Jesucrist ens aclareix una mica més quin ha de ser el nostre camí, com ens anem revestint d’ell. «Qui vol venir amb mi, que es negui ell mateix, que prengui cada dia la seva creu i m’acompanyi». I donar la vida amb la força de l’amor. La corda que lliga l’Amic i l’Amat són els pensaments, els sofriments, sospirs i plors ...

És a dir que tenim per endavant tota una tasca apassionant i gens fàcil, ja que la creu es troba al bell mig de la vida. Però també, al centre de la teva vida, del teu cor hi ha el DESIG DE DÉU. Per això és bo aprendre i dir les paraules del salm: «Senyor, vós sou el meu Déu, jo us cerco, to jo tinc set de vós, per vós es desviu el meu cor, com terra eixuta sense una gota d’aigua. Tota la vida us beneiré».

12 de juny del 2016

DIUMENGE XI DURANT L’ANY (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè

Quin és el designi de Déu per a mi? Déu té un designi per a cadascú de nosaltres. El designi de Déu és la meva, la teva, la nostra salvació.

Jo puc passar la vida fugint d’aquest designi de Déu per a mi. Jo puc adoptar la postura del fariseu, del qui seu al primer banc de l’Església, del qui compleix en el precepte dominical, del qui es renta la cara i jutja els altres que no són de la mateixa imatge i semblança.

De part nostra hi ha feblesa, falta, ofensa, culpa, pecat; allò que separa, aparta i allunya de Déu, de l’essència d’un mateix i dels altres. De part de Déu hi ha gràcia, misericòrdia, bondat, amor a desdir.

Si no vull defugir el designi de Déu, que m’ha estimat i en el seu Fill, l’únic Salvador, Jesucrist, que s’ha lliurat ell mateix per mi, el primer que he de fer és reconèixer la falta, falta comesa contra Déu, contra els altres, i contra tu mateix com a criatura de Déu. I dir amb David: «He pecat contra el Senyor». «I no desesperar mai de la misericòrdia de Déu» (RB 4,74), com ens diu sant Benet en la Regla.

Ara nosaltres som els qui hem de portar el gerret d’alabastre ple de perfum, i quedar-nos enrere plorant als peus de Jesús. Amb llàgrimes hauríem de rentar els peus dels més necessitats i eixugar-los-hi, besar-los-hi i ungir-los-hi amb perfum.

Quan fem això amb un necessitat, quan despleguem el nostre amor envers els altres, és quan el mateix Crist viu en nosaltres. Ja que acollint l’altre és quan rebem el do de Déu, el perdó, gràcies a la fe en el seu Fill, que és el qui ens salva: «Els teus pecats et són perdonats».

Cal abandonar-se a la voluntat de Déu, deixant el nostre desig personal pel designi de Déu en nosaltres. Si hi ha fe, hi ha perdó, retorna la gràcia que havíem perdut. La fe ens salva: «La teva fe t’ha salvat. Ves-te’n en pau».

3 de juny del 2016

EL SAGRAT COR DE JESÚS (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Ez 34,11-16; Sl 22; Rm 5,5-11; Lc 15,3-7

«El Senyor és el meu pastor, no em manca res, em fa descansar en prats deliciosos». Hi trobem moments d’intimitat amb la seva Paraula i la seva Presència. Moments de meditació per descobrir i contemplar d’on procedeix la força del seu Amor. Temps de pregària contemplant Aquell que, amb un cor de tendresa i d’amor misericordiós, ve a cercar-nos quan ens despistem o conscientment ens apartem. El cor vol dir el nucli vital, la interioritat més profunda, el coneixement i saviesa, el centre d’on brollen els sentiments i decisions. Avui celebrem que Déu té un rostre humà en la persona de Jesús que ens ha estimat fins al punt de donar la seva vida per nosaltres. Diu el Senyor: «Veniu a celebrar-ho, he trobat la ovella que havia perdut».

Cada dia en la pregària busquem el Déu que ens estima, i volem comprendre les raons més profundes del seu Amor, allò que hi ha dins del seu Cor, el com i per què de la nostra transformació quan Jesús obre el nostre cor perquè comprenguem. Celebrem avui aquesta solemnitat que no sols parla de sentiments, sinó d’actituds. Des de la fe i la confiança ens cal entrar dins del nostre cor per contemplar la font inesgotable de l’Amor de Déu, que ens asserena i conforta. Amb el Papa Francesc podem fer aquesta pregària: «Senyor, m’he deixat enganyar, de mil maneres vaig escapar del teu Amor, però aquí estic una altra vegada per renovar la meva aliança amb Tu. Et necessito. Rescata’m novament, Senyor, accepta’m un cop més entre els teus braços redemptors» (EG 3).

Demanem en la pregària un cor disposat, un cor pur i net, capaç de contemplar el rostre de Déu, manifestat de forma quasi imperceptible en persones i moments diferents. Entrar dins del nostre cor és com entrar dins de la nostra cel·la o habitació, el nostre espai més íntim i profund. Hi trobem sentiments, pensaments, records, propòsits, les faltes anteriors, les cicatrius de la nostra ànima, el convenciment de la nostra feblesa i de la força que ens ve del Crist, no deixem de veure-hi també l’heroisme en la perseverança. El beat Pau VI escriu: «Senyor, concedeix-me un cor fort, magnànim, estable, ferm, que no et falli mai; que no conegui fatiga, vicissituds, alteracions, i sempre fidel» (L’amistat amb Déu).

Germans estimats, que la nostra pregària brolli del fons del nostre cor i sigui sempre d’agraïment perquè, quan la gràcia de Déu ens toca el cor, caminem amb un amor humà més pur i purificat. Senyor Jesús, vós ens parleu pel camí i ens expliqueu el sentit de les Escriptures. Us demanem que els qui escoltem la vostra Paraula amb un cor bo i generós arribem a donar fruit. Com el nostre cor no troba repòs si no us estimem a vós i els altres amb un amor immens, ajudeu-nos a descobrir el tresor de bondat amagat en el cor dels nostres germans. Que Maria, la nostra Mare, que guardava tot això en el seu cor i ho meditava, ens ajudi i acompanyi. Amén.