28 d’octubre del 2012

DIUMENGE XXX DURANT L'ANY (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Josep M. Recasens
Jr 31,7-9; Sl125; He 5,1-6; Mc 10,46-52

Germans,

La visió profètica de Jeremies albira ja el retorn dels exiliats des de Babilònia a Jerusalem com una esbotzada de joia incontenible. «Tots hi seran: cecs, coixos, mares que crien; tornarà una gentada immensa», una caravana composta de febles i de malaltissos, la resta d'Israel que el Senyor ha salvat amb la seva mà paternal i provident. Amb esperit de fe, el gran profeta Jeremies confessa la grandesa i l'omnipotència de Déu en favor del seu poble. En temps de crisi i d'hores fosques només en Déu podem posar la nostra esperança per sortir victoriosos dels atzucacs que ens toca viure en tants moments de la nostra història personal i col·lectiva.

Seguim la lectura de l'evangeli de Marc. La clau de lectura del segon evangelista se centra en com esdevenir deixeble de Jesús, i ho veurem en l'escena evangèlica d'avui. Jesús puja per darrera vegada a Jerusalem i arriba a Jericó seguint el curs del riu Jordà. Jericó, la ciutat més antiga del món, era parada obligada en direcció a Jerusalem. A partir d'aquesta ciutat, la ruta a Jerusalem suposa una forta pujada ja que en una trentena de quilòmetres se salva un desnivell de més de mil metres.

Diumenge passat, llegíem la perícopa immediata a la d'avui en la qual vèiem com dos dels deixebles preferits del Senyor, Jaume i Joan, s'entusiasmaven tot anant vers Jerusalem imaginant-se una apoteosi triomfalista amb Jesús com a capdavanter i els seus deixebles com els nous ministres del somniat regne messiànic, tot passant per alt el misteri de la creu que es revelarà a Jerusalem. Jesús, però, els va capgirar els plans tot proposant-los un programa menys engrescador als ulls dels deixebles, però més realista i d'acord amb la missió que el Pare li havia confiat. El deixeble de Jesús està cridat a servir i a ser el darrer de tots més que voler imposar-se pel domini i el poder.

Marc crea les seves narracions amb una intencionalitat concreta. En la d'avui, escena immediata a l'entrada triomfal de Jesús a Jerusalem, ens ve a dir clarament que els deixebles no són capaços per ells mateixos d'assumir el projecte de Jesús. L'escena del cec de Jericó donarà peu a l'evangelista per fer comprendre com el seguiment autèntic és un do del mateix Jesús. Per començar cal que definim el quadre escènic d'avui. Jericó és la ciutat del benestar, pel clima propici que respira i per la situació política favorable de què gaudeix. Per això Jesús hi passa de llarg, no s'hi deté, ell que predica la renúncia i el servei humil. Jericó és el símbol de la mundanitat i del confort, i no pot entendre el missatge de Jesús. En canvi, és curiós com el segueix una gran gentada, però, amb quina finalitat?, ens podríem preguntar. Un cop fora de la ciutat i en direcció a Jerusalem, apareix en escena un cec vora el camí. Aquest serà el segon encontre guaridor de Jesús amb un cec. El primer fou el del cec de Beth-Saida, a Galilea. Curiosament, Marc, i només ell entre els sinòptics, ens diu el seu nom referit al seu pare, Bar-Timeu, el fill de Timeu. Aquest detall indica no solament que era conegut sinó que l'evangelista vol conferir-li una identitat personal.

Tal com dèiem, Bar-Timeu no està en el camí per on transita Jesús, sinó al marge d'ell, però es troba fora de la ciutat mundana de Jericó. És interessant, com podeu veure, aquesta precisió, perquè el deixeble de Jesús és aquell que fa camí amb ell, conscient del que li espera. Aquest cec no està encara en el camí, sinó vora el mateix. És cec, i per tant, no veu bé la figura de Jesús, com tampoc no la veuen els mateixos deixebles, malgrat veure-hi amb els propis ulls. El programa de Jesús els resta velat encara a la seva comprensió. El cec ha sentit a parlar de Jesús com el Natzarè. Què sap, però, de Jesús aquest cec de Jericó perquè l'invoqui tot cridant: «Fill de David, Jesús, compadiu-vos de mi», un títol clarament messiànic? En principi només sap que Jesús és poderós, i això el motiva a cridar-lo. A més, ara es troba davant una oportunitat única donat que Jesús ja no tornarà a passar per aquell indret. La comitiva, però, fa cas omís del cec i fins i tot l'increpa a què no interrompi la marxa de Jesús vers Jerusalem cridant d'aquella manera. Com si el programa de Jesús no inclogués l'atenció als minusvàlids! A més, és tan gran la  insistència del cec, que els seus crits roben el cor de Jesús, que s'atura i amb ell tota la comitiva. Quin canvi d'actitud la d'aquesta quan veu que Jesús s'interessa pel cec. Ara tots es desfan per ell: «Anima't i vine, que et crida». Jesús, efectivament, crida el cec, que estava fora del camí, perquè se li acosti. En el fons el crida a seguir-lo, a ser deixeble seu. El cec ho abandona tot per llançar-se als peus de Jesús. Marc veu en aquest gest l'actitud de renúncia decidida i total necessària per tal de posar-se en el camí del Mestre. I a la pregunta de Jesús sobre què vol que li faci, el cec tracta a Jesús de Rabuni, que vol dir mestre. L'apelatiu Rabuni apareix només aquí i a l'evangeli de sant Joan en boca de Maria Magdalena, en el seu trobament amb Jesús ressuscitat, cosa que ens permet d'establir un lligam entre ambdues escenes, en el sentit que Marc anticipa d'alguna manera una confessió de fe pasqual en boca del cec. Noteu, a més, que Bar-Timeu confessa Jesús com a Rabuni quan encara té closos els ulls corporals. D'aquesta manera esdevé ja hereu de la promesa anunciada per Jesús ressuscitat a Tomàs, quan li diu: «Feliços els qui creuran sense haver vist». Un cop Jesús ha guarit Bar-Timeu gràcies a la seva fe, comença a ser deixeble tot anant darrere Jesús. La forma verbal emprada per Marc, en l'imperfecte, «el seguia camí enllà», indica  una acció continuada, sense parar. Bar-Timeu, doncs, ha entrat en el camí de Jesús i se'n va amb ell a morir, si cal, a Jerusalem. Així ha esdevingut l'autèntic deixeble.

Veiem, doncs, com aquesta pàgina evangèlica presenta una marcada intencionalitat catequètica. Marc se serveix d'una guarició de Jesús per tal de mostrar als seus oients, nosaltres que escoltem avui aquest evangeli, quin és l'estatut del deixeble i en quines coordenades cal que se situï per tal de no desviar-se del camí del seguiment del Mestre. No perdem de vista, però, que aquest seguiment és fruit d'una crida personal i que tan sols Jesús pot obrir els ulls del nostre cor, sovint entelats per tantes sol·licituds disperses, per tal que descobrim el camí que ens permeti seguir les seves petjades. Disposem d'una eina apropiada per entrar en aquest camí, la mateixa de què se serví Bar-Timeu quan cridava: «Fill de David, Jesús compadiu-vos de mi», i que se l'ha anomenat la pregària de Jesús, tan venerada i practicada a Orient. Que la fe insistent del cec per tal de ser guarit per Jesús, guareixi també les nostres cegueses interiors i ens mogui a adherir-nos fidelment al nostre Mestre i Salvador. Que ens hi ajudi avui d'una manera especial el testimoni de fidelitat dels apòstols sant Simó i sant Judes.

LA CARTA DE L'ABAT


Estimada Esther:

Em dius a la teva carta que «cada dia has de fer més piriuetes per no defallir, per continuar amb serenitat el camí. Cada matí he de fer un gran esforç per superar la soledat. Tot i això tinc sort, perquè em sento afortunada de poder comptar amb gent que em vol bé. Això fa que sigui menys difícil aquest camí».

Evident. Són molts els que cada dia, en aquest món, obrint els ulls a la llum del nou dia, no perceben sinó foscor, aixecar-se no sempre és una tasca fàcil. Cal fer veritables piruetes o equilibris. I aquests equilibris són d'allò més variat: n'hi ha provocats per la manca de recursos materials, els qui es pregunten de què menjaran aquell dia, què donaran als seus fills. Terrible! Equilibris dels qui es podreixen en la seva riquesa i busquen al•licients que els allunyin de la pudor de podrit. Hi ha equilibris també provocats per l'asfíxia d'un ritme de vida poc humà, un estrès aclaparador, angoixant. Les piruetes, encara, per aprofitar-se de la bona fe dels altres. En una paraula, equilibris i piruetes per a tots els gustos. S'ha comentat en els mitjans de comunicació la possibilitat de plantejar una Europa de dues velocitats. Una altra versió de les piruetes. Una veritable esquizofrènia, que d'una manera o altra ens posa a la vora del camí. Als uns i als altres.

Algú ha escrit que «el nostre llenguatge ha percebut sàviament els dos aspectes de trobar-se sol. Ha creat la paraula “solitud” o “soledat” per expressar el dolor d'estar sol. I ha creat la paraula “recés” per expressar la glòria d'estar sol».

Estar sol, aïllat, és dolorós. És estar a la vora del camí. Són multitud els qui, en aquesta societat, estan a la vora del camí. Dius bé de sentir-te afortunada si comptes amb gent que t’estima, és la porta per sortir d'una solitud dolorosa.

També és veritat que ens enfonsa en la solitud l'aclaparament de les coses de la vida. Una vida supeditada per complet a l'agenda, una vida absorbida pel mòbil, per internet..., que són mitjans que ens obren a una relació amb la gent però també, ben sovint, una porta oberta a la soledat i al buit.

Necessitem conèixer i viure l'experiència de l'altra paraula: el recés. El recés ens posa en relació amb nosaltres mateixos. Si som estranys a nosaltres mateixos, ho som també per als altres, ja que no arribem a tenir un contacte profund amb nosaltres, i difícilment connectem en profunditat amb els altres.

Estem en el camí de la vida. El camí no el fem sols, sinó que molts ens hi acompanyen. És important ser conscients que hem de voler bé als altres, i desitjar que s'incorporin amb nosaltres al camí.

Jesús feia camí, de vegades envoltat de multitud, una multitud que li volia impedir d’escoltar les veus del qui cridava ran del camí, però a cau d'orella de Jesús percebia perfectament les ones dels crits de la persona sola, aïllada. Per això es pot dir d'ell: «va passar fent el bé».

Jo crec que aquest és avui el camí de l'alegria. No et deixis seduir pels records negatius. Mira de conèixer tot el bo i positiu que hi ha en tu. I passa fent el bé. És el camí que dóna sentit a la vida i ens obre les portes de l'alegria. Una abraçada,

+ P. Abat

LA VEU DELS PARES


TEXTOS PER AL TEMPS DURANT L'ANY
Diumenge 30è durant l'any (Cicle B)

Dels sermons de sant Gregori el Gran, papa
El cec assegut vora el camí representa el gènere humà que, privat pel seu primer pare de la claredat de la llum celestial, es veu enfonsat en les tenebres de la seva condemna. Quan el nostre creador s'apropa a Jericó, el cec torna a la llum, perquè quan la divinitat ha pres la feblesa de la nostra carn, el gènere humà ha recobrat la llum que havia perdut.

És cec tothom qui no coneix l'esclat de la llum eterna. Però si aquest cec creu en el Redemptor que ha dit: «Jo sóc el camí», ja es troba assegut vora el camí. Si creu en ell i li prega d'obtenir la llum eterna, seu vora el camí i demana caritat. Abans Jesús no arribi al nostre cor, una multitud de desitjos oposats als de l'esperit i una munió de vicis dissipen els nostres pensaments i ens distreuen en la pregària. «Però ell cridava encara més fort», perquè com més ens veiem aclaparats pel tumult dels nostres pensaments, més hem de perseverar ardentment en la pregària. Quan dubtem en la pregària, enmig de la multitud dels nostres pensaments, sentim —per dir-ho així— Jesús que passa. I quan perseverem ardentment en la pregària, Déu s'atura al nostre cor, i recobrem la llum que havíem perdut.

I encara: És la humanitat que passa i és la divinitat que s'atura. Per això, quan el Senyor passava sentia els crits del cec, i, en aturar-se, li retornà la vista. És a dir, per la seva humanitat, el Senyor s'ha compadit misericordiosament dels crits de la nostra ceguesa, i amb la potència de la seva divinitat ha difós en nosaltres la llum de la seva gràcia. I ens pregunta què volem que ens faci per tal d'animar el nostre cor a pregar, perquè vol que li demanem allò que ell preveu que li demanarem i que ens concedirà.

El cec no demana or al Senyor; sinó llum. Tampoc nosaltres no hem de demanar les falses riqueses, sinó la llum que només podem veure nosaltres i els àngels. La fe duu a aquesta llum. Per això Jesús diu al cec: «Vés, la teva fe t'ha salvat». Hi veu i el segueix. Practica el bé que ara ja coneix.

21 d’octubre del 2012

DIUMENGE XXIX DURANT L'ANY (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Is 53,10-11; Sl 32; He 4,14-16; Mc 10,35-45

«Que el vostre amor, Senyor, no ens deixi mai...» perquè som febles i ensopeguem sempre en les mateixes pedres. La nostra vida està orientada instintivament a ambicions i egoismes, que engendren rivalitats a tots els nivells. Només tindrà eficàcia la reflexió personal d'aquest text evangèlic si ho fem des de les nostres pròpies limitacions, des de la humilitat, i des del ferm propòsit de canviar. Jaume i Joan han demanat ser poderosos i triomfadors, i Jesús transforma aquest desig fent-los capaços d'entregar la seva vida pels altres. «Aquesta és l'esperança que posem en Vós!» Crist és la nostra esperança perquè ens orienta i redreça, ens va instruint cada diumenge amb paciència de pare, amb tendresa de mare i amb confiança d'amic.

Segons la segona lectura, «acostem-nos confiadament al tron de la Gràcia de Déu» perquè durant tota la vida tenim l'àrdua tasca de convertir aquest cor de pedra en un de carn! Agrada el poder, les possibilitats que dóna el poder, la falsa «glòria» de sentir-se admirats i aplaudits. Nosaltres, com els apòstols, demostrem no comprendre les paraules de Jesús. Ell els parla de la creu i ells ambicionen els honors d'aquest món. És veritat que ells van donar la vida, però mentrestant es barallen en lluites pel poder. Per què aquesta contradicció misteriosa? Es tracta, en paraules de l'apòstol Pau, de la llei del pecat que portem dins nostre (cf. Rm 7,18-25): «No faig el bé que voldria, sinó el mal que no voldria... Que en sóc de dissortat! Qui m'alliberarà? Déu, a qui dono gràcies per Jesucrist, Senyor nostre!» Germans, ens cal apartar-nos dels falsos camins que no condueixen sinó a la infelicitat, cal enamorar-nos del camí de l'Evangeli que al principi pot semblar-nos estret, cal confiar en el Senyor i dir-li: «Correré pels camins del manaments si Vós m'eixampleu el cor» (Sl 118,32). Escoltem també la recomanació de S. Benet, vàlida per a tothom: «No desesperar mai de la misericòrdia de Déu» (RB 4,74).

Jesús ens explica que nosaltres també haurem de compartir la seva passió i donar la vida. La passió de la creu! Gràcies a la creu podem veure, finalment, la voluntat de Déu. Si confiem sempre en el Senyor, l'Esperit guia sempre els nostres passos a través de les dificultats i de les tenebres, necessàries per arribar a aferrar-nos a Déu i no als capricis de la nostra voluntat. No és seguint la nostra voluntat, sinó la del Senyor, com trobarem la nostra autèntica realització personal i com millor ajudarem les persones que Déu ens ha posat al costat. Estem cridats a imitar Jesús: la seva entrega, humilitat i disponibilitat amb el desig de servir, escoltar i ajudar sempre. «Ningú no té un amor més gran que el qui dóna la vida».

Avui l'Església celebra el Dia mundial de la propagació de la fe, el Diumund. Fem memòria dels missioners i cooperants en països de missió. Ajudem-los amb les nostres pregàries i amb la nostra generositat! Donem gràcies a Déu pel seu valor i la seva fe. Recordem, finalment, les paraules de la segona lectura: «Mantinguem ferma la fe que professem».

LA VEU DELS PARES


TEXTOS PER AL TEMPS DE DURANT L’ANY
Diumenge 29è durant l’any (Cicle B)

Dels sermons d’Orígenes, prevere
Jaume i Joan buscaven el primer lloc, volien seure a la dreta i a l’esquerra de Jesús en el Regne. En aquesta circumstància, Jesús ensenya als seus deixebles com poden arribar a ser grans als ulls de Déu, a ser, fins i tot, els primers.

Els caps de les nacions, els diu, en disposen com a amos. Que els caps de l’Església, al contrari, estiguin al servei de l’Església. Els poderosos de la terra poden arribar a exercir una autoritat injusta; els caps de l’Església, per la seva part, hauran de conformar-se a aquesta norma de conducta: «Feu-vos deixebles meus, que sóc benigne i humil de cor, i les vostres ànimes trobaran repòs».

Hi ha situacions en què, segons la paraula de l’Apòstol, «els qui pequen han de ser amonestats davant de tothom, a fi que també els altres temin». Hi ha moments en què cal usar de l’autoritat que un té per lliurar certes persones «a Satanàs per a la perdició de la seva carn a fi que el seu esperit se salvi el dia del Senyor Jesús». Però això s’ha de donar rarament, i si de vegades cal «renyar els indisciplinats, cal també encoratjar els pusil·lànimes, fer-se càrrec dels febles, tenir paciència amb tothom, no tornar a un altre mal per mal». El pecador no ha de ser tractat com un enemic; escoltem l’Apòstol que ens diu: «No el tracteu com un enemic, sinó corregiu-lo com un germà».

M’he estès una mica parlant d’això per fer comprendre als qui tenen autoritat dins l’Església que no han d’imitar els caps de les nacions, ni rivalitzar amb els poderosos o amb els reis, sinó que en totes les coses han de prendre el Crist per model. El Crist es feia assequible absolutament a tothom, parlava amb les dones, beneïa els petits. I, encara que puguem trobar un sentit més profund al gest de Jesús de tirar aigua en un gibrell i de posar-se a rentar els peus dels deixebles, escoltem amb tot la paraula que Jesús va dir en aquella ocasió: «Vosaltres m’anomeneu Mestre i Senyor, i feu bé de dir-ho, perquè ho sóc. Si jo, doncs, el Senyor i el Mestre, us he rentat els peus, també vosaltres us els heu de rentar els uns als altres». Els fa comprendre que han d’imitar la seva humilitat admirable. I és sens dubte perquè el Senyor s’ha fet el servidor de tots per a la salvació dels homes que l’apòstol ens diu: «Jesús ha pres la condició de servidor i s’ha humiliat, fent-se obedient fins a la mort; i és per això que Déu l’ha exalçat». Si algú, doncs, vol ser exalçat, que conformi el seu obrar a l’obrar del Senyor, a l’obrar que ha merescut al Senyor una glòria tan gran.

És veritat que de vegades el Fill de l’home es va deixar servir: «Hi anaren els àngels i el serviren», diu l’Evangeli. També Marta el va servir. Però ell no havia vingut a fer-se servir: va viure enmig dels homes per servir; va anar tan lluny en aquest servei que ens ha valgut la salvació. Va donar la seva vida en rescat de tots els qui creurien en ell.

LA CARTA DE L'ABAT


Estimada Pilar,

«Mantinguem ferma la fe que professem». És una invitació que ens fa avui la Paraula de Déu. No és una empresa fàcil en aquests temps.

En aquesta línia s’expressava el cardenal Ratzinger, avui Benet XVI, en el seu llibre «Introducció al Cristianisme»: «Empresa estranya i sorprenent. És possible arribar a tenir la sensació que la seva situació està ben reflectida en el relat parabòlic de Kierkegaard sobre el pallasso i el llogarret en flames. En ell s’explica que es cala foc en un circ. El director del circ envia un pallasso que estava a punt per actuar, al llogarret veí per demanar auxili, ja que hi havia perill que el foc arribés al poble. El pallasso va córrer al poble i va demanar als veïns que s’afanyessin cap al circ que s’estava cremant per ajudar a apagar el foc. Però els veïns van creure que es tractava d’un magnífic truc perquè assistissin a la funció; i aplaudien i fins ploraven de riure. Però el pallasso tenia més ganes de plorar que de riure, va tractar de convèncer-los i explicar-los que no es tractava d’un truc ni d’una broma, que la cosa anava molt seriosament i que el circ s’estava cremant de veritat. Com més suplicava, més reia la gent, ja que els vilatans creien que estava fent el seu paper de meravella, fins que per fi les flames van arribar al llogarret. I, és clar, l’ajuda va arribar massa tard i tant el circ com la vila van ser consumits per les flames».

Necessitem una fe viva que ens porti a donar un testimoni que sigui creïble, que no presentem trucs ni bromes per atraure ningú, sinó una fe, diu Benet XVI en la seva Carta Apostòlica «Porta Fidei», «que creix quan es viu com una experiència d’amor que es rep i es comunica com una experiència de gràcia i de joia. Fa la nostra vida fecunda i dilata el cor».

I això m’ha fet pensar en la teva darrera carta, on em dius «que la felicitat és dins nostre, en els petits detalls, i que consisteix a donar temps, afecte, paciència, alegria i una infinitat de coses. La ment és un estri, una arma, com li vulguis dir, molt valuosa i poderosa si la utilitzem bé, la fe és una altra eina. Sense fe, jo almenys no seria on sóc, en els meus moments durs que els tinc i molts, si no fos per la fe no sé què faria. M’ajuda a dedicar part del meu temps a ajudar als altres, a dedicar minuts a escoltar quan algú em diu que està angoixat o preocupat; omplir aquests espais d'”oci” que la majoria de les vegades són llargs i avorrits, perdonar i demanar perdó, tantes i tantes coses i tan senzilles».

En definitiva, Pilar, la fe, jo diria que és una vida, una força interior de la vida, tu dius que és dins nostre, que ens porta a passar com ho va fer Jesucrist «fent el bé i guarint», viure amb una inclinació permanent a fer de la nostra vida un servei. Servir en allò que podem donar i que poden necessitar els altres, que possiblement no seran coses grans, però, de ben segur, sí que seran petits detalls, infinitat de petits detalls de la vida, d’aquesta vida que molts viuen enmig de patiment, confusió i foscor.

Pilar, gràcies per la teva preciosa carta. Una abraçada

+ P. Abat

14 d’octubre del 2012

LA VEU DELS PARES


TEXTOS PER AL TEMPS DE DURANT L'ANY
Diumenge 28è durant l'any (Cicle B)

Dels sermons de sant Gregori el Gran, papa (PL 76,1233ss)
«Qui vulgui venir darrere meu, que es negui ell mateix». Hem de renunciar, doncs, als nostres béns i a nosaltres mateixos. És feixuc de renunciar als propis béns, però ho és encara més de buidar-se d'un mateix. Renunciar al que tenim ens afecta, però renunciar a allò que som ens afecta molt més.

Però, ¿què vol dir «buidar-nos»? Si ens buidem de la nostra pròpia persona, ¿on aniríem fora de nosaltres mateixos? En nosaltres hi ha un home arruïnat pel pecat, i un altre que ha construït la naturalesa: un és obra nostra, l'altre és obra de Déu. Buidem-nos, doncs, d'allò que ha fet en nosaltres el pecat, i quedem-nos amb allò que Déu ha fet de nosaltres amb la seva gràcia.

Un orgullós que es torna humil perquè es gira cap al Crist: s'ha buidat d'ell mateix. Un disbauxat que canvia de vida i domina les seves passions: ha renegat allò que era. Un avar que renuncia a la seva avidesa, i es posa a distribuir les seves riqueses en comptes d'acaparar les d'un altre: aquest, certament, s'ha buidat. Continua essent ell mateix com a home, però ja no és ell com a pecador. Està escrit: «Així que els malvats se'n van, no en queda ni rastre». Sí, perquè un cop convertits deixen de ser malvats; i no pas perquè anul·lin la seva personalitat, sinó perquè renuncien al pecat que els feia malvats.

I nosaltres ens buidem de nosaltres mateixos, ens renunciem, quan ens separem del nostre home vell per tendir cap a la vida nova, on som cridats. Penseu en la manera com Pau havia renunciat a ell mateix fins a poder dir: «Visc, però ja no sóc jo qui visc». El perseguidor implacable era mort, i l'apòstol, el sant, havia començat a viure. Deixem-li dir, però, d'on li vénen les paraules inspirades que proclama quan ensenya la veritat; Pau afegeix immediatament: «sinó que el Crist viu en mi». Cosa que significa: pel que fa a mi, he mort a mi mateix, perquè ja no visc segons la carn; però sóc un ésser viu, perquè visc en el Crist segons l'esperit.

Deixem, doncs, que el Crist, que és la veritat, ens repeteixi: «Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix». Perquè si no ens deseixim de nosaltres mateixos, no podrem arribar a Aquell que està per damunt de nosaltres.

LA CARTA DE L'ABAT


Estimat Miquel,

«El temps...! Com si hagués perdut el rumb i la memòria. Aquell temps que s'aturava eternament en un capvespre, amb els seus colors, el seu silenci... o que deixava que l'aigua colpegés la roca durant segles, sense constrenyiment, fins acabar la seva obra; aquell temps que desapareixia en una simfonia de Bruckner o en els porus d'una pintura de Rafael... No tens tu aquesta sensació que aquest temps ja no existeix, o que ens l'han canviat amb el ritme de la vida, en un assetjament inhumà, de manera que cada dia és més difícil aturar-nos, reflexionar? Tal és la successió d'esdeveniments, tal la pluja de missatges que es descarrega sobre nosaltres.

Així és, Miquel. Lamentablement. Vivim en una societat que ens aclapara amb infinitat de missatges i d'esdeveniments, tant que la nostra psicologia té dificultat per assumir-los. Cada dia ens manca més aquesta prudència que dóna la veritable saviesa, una saviesa que ens obre camins per viure la vida de cada dia, amb ritme humà, un ritme en sintonia amb el món de la creació i la seva bellesa i bondat, que ens envolta com un mantell preciós.

Afegeixes que «avui, l'home espiritual no interessa, és un perill». Jo potser no aniria tan lluny, i afirmaria o potser millor, em preguntaria si interessa l'home humà. Difícilment podem arribar a l'home espiritual si prescindim de l'home humà. Però per arribar i fer possible aquest «home humà» és necessari un altre ritme de vida, un ritme que vagi acompassat amb el ritme de la paraula, però «d'una paraula viva i eficaç, una paraula que arriba a destriar l'ànima i l'esperit, les articulacions i el moll dels ossos i esclareix les intencions i els pensaments del cor». És a dir una paraula que arribi al cor. Una paraula amb un altre ritme, amb una altra saviesa, però aquesta paraula només pot venir des d'un altre cor, des d'una altra interioritat.

Però per treure aquesta paraula des de la interioritat necessitem estar atents a la nostra pròpia interioritat. Necessito atenció. L'atenció és una concentració, una tensió interior cap a un punt que ens pot projectar en una tensió amable cap a un horitzó gratificant. Una atenció que ens ajudi a recollir el temps per submergir-lo en la simfonia, o en la contemplació de la pintura. Una atenció que està al servei del moviment de tot el meu esser, i que provoca una conducta unificada. Amb una atenció més desperta, més s'unifica la meva persona. Em fa més lúcid i conscient de mi mateix. L'atenció és el silenci ininterromput del cor, del profund del meu ésser que em permet «treure» i dir la paraula de prudència i saviesa. O simplement una mirada d'amor, com ho va ser «la mirada de Jesús sobre el jove ric» que buscava alguna cosa més que la companyia i el gaudir d'allò de més material.

És molt difícil vendre el que tenim quan hem deixat que el cor s'ompli de tot això, el cor s'acostuma a això i té el vertigen del buit, el vertigen del silenci. I aquest problema ja no es contempla únicament en el jove ric, sinó que està interioritzat en cadascú de nosaltres, i no és gaire fàcil buscar camins de sobrietat. En definitiva, altres camins. Però això suposa anar a l'encontre de Jesús. És un encontre amb ell en els altres, en els pobres. No hi ha altres senderes. Deixar-nos mirar per ell, sostenir la seva mirada. La seva és una mirada d'amor, que arriba a tocar-nos el cor, i a omplir-lo en la mesura que l'anem buidant del que és superflu.

Miquel, tingues cura del temps, del teu temps. Una abraçada,

+ P. Abat

12 d’octubre del 2012

LA MARE DE DÉU DEL PILAR

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè
1Cr 15-16 o bé Ac 1,12-14; Sl 26; Lc 11,27-28

Pecat nostre, gràcia de Maria.

Tacat pel pecat, estic molt lluny de ser sortós. Maria és immaculada, és sortosa perquè és plena de gràcia.

Una dona crida. Jesús respon interpel·lant als seus oients: «Més aviat sortosos els qui escolten la paraula de Déu i la guarden». Sortosos, feliços, qui pot ser? Qui escolta. Maria és qui escolta per això és sortosa: «Maria guardava tot això en el seu cor i ho meditava» (Lc2,19).

Jesús ens recorda el que cal fer per trobar la veritable felicitat i esdevenir sortós. Cal fer silenci, cal fer-nos silenci, per escoltar la paraula de Déu. Una paraula de Déu que és el mateix Jesús, Déu fet home.

Maria és sortosa no per ser la mare, sinó perquè escolta i ho conserva tot en el seu cor (cf. Lc2,51). Nosaltres pecadors podrem esdevenir sortosos, a imitació de Maria, si escoltem i guardem en el nostre cor això que Déu ens parla. Cal fer atenció perquè Déu ens parla contínuament en cada esdeveniment.

Tacat pel pecat jo, plena de gràcia Maria, però Jesús ens salva. Jesús fa una incursió directa en la nostra vida de pecat i ens dóna la veritable felicitat. Vols la gràcia de Maria? Escolta!

11 d’octubre del 2012

DIJOUS DE LA SETMANA XXVII DURANT L'ANY (II)

INICI DE L'ANY DE LA FE

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè

«Demaneu, i Déu us donarà, cerqueu, i trobareu, truqueu, i Déu us obrirà». I, què hem de demanar? Hi ha molta incredulitat, molt d'escepticisme, molta deixadesa davant el Misteri de Déu, Pare, Fill i Esperit Sant. La fe és el que hem de demanar.

Si el sant Pare ha convocat un any de la fe és naturalment per "redescobrir l'alegria de creure i tornar a trobar l'entusiasme de comunicar la fe" (Porta fidei 7).

Els monjos per tant aquest any tenim la tasca de redescobrir la fe que professem. Cal demanar un cor obert per redescobrir la nostra vocació. La vocació de cercar Déu per damunt de totes les coses. Al mateix temps ens cal comunicar la fe que vivim amb el nostre testimoni.

La fe com a virtut mai va sola, va acompanyada de l'esperança. Una esperança que ens porta a albirar amb anhel l'encontre amb el Senyor Jesús, el nostre Salvador. I encara, la fe i l'esperança ens portent a desenvolupar la caritat vers els altres.

Demanem l'amor, cerquem l'esperança i truquem amb fe a Déu perquè ens obri els ulls de la fe, trobem l'esperança de la vida futura i obtinguem l'amor que ens cal per viure veritablement la bellesa de la vida en Crist en aquest any de la fe.

7 d’octubre del 2012

DIUMENGE XXVII DURANT L'ANY (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè
Gn 2,18-24; Sl 127; He 2,9-11; Mc 10,2-16

Que em besi amb besos de la seva boca! Unitat, unió que Déu creà al principi l'home i la dona. Tots som fills d'aquesta unitat creada per Déu. Una unitat que es forma en la complementarietat de l'home i la dona. I, d'aquesta complementarietat tots som fills. Aquesta unió és Déu qui la creada per això Jesús ens diu: «Allò que Déu ha unit, l'home no ho pot separar».

És una sola carn, una sola família, una sola cosa. Qui pot anar en contra de Déu? És l'egoisme de cada persona el que fa la contra a la bellesa de Déu. És l'egoisme el qui fa el cor dur, reseca i quarteja la vida. És l'egoisme el qui separa, divorcia, el qui trenca l'harmonia de la bellesa de la unitat. Tots hi participem en la tasca de l'egoisme i, l'egoisme trenca la unitat, unitat d'una sola carn.

Si això és per al matrimoni, als monjos que ens va i que ens ve? No estem casats. Però si que som una família, una mateixa carn que lloa al Senyor. Hi ha unitat i complementarietat dels diferents monjos. Hi ha bellesa de la unitat. Quan no hi ha aquesta unió i es va a la seva es comet adulteri davant la professió feta a Déu.

Què més? Vaja, ens cal ser com a nens. El nen és el qui diu: Abba! Papa! El nen se'l creu tot, amb uns ulls atents i brillants, amb una confiança total al Pare. Aquest nen és signe del senzill que escolta i acull les paraules de Jesús amb fe. Això ho hem de recuperar. Sí, ens cal redescobrir la il·lusió del nen que portem a dintre per rebre el missatge del Regne de Déu i fer-lo nostre.

«Qui no rebi el Regne de Déu com el rep un nen, no hi entrarà pas». Ens convé doncs, aquesta recuperació del nen que portem a dintre; perquè així deixats els nostres interessos, egoismes i altres coses per l'estil, Jesús ens podrà prendre als braços i ens podrà beneir imposant-nos les mans.

Deixa't que et prengui. Deixa't que et beneeixi. Deixa't que t'imposi les mans. Deixa't que et besi amb els besos de la seva boca!

LA VEU DELS PARES


TEXTOS PER AL TEMPS DURANT L’ANY
Diumenge 27è durant l’any (Cicle B)

Dels discursos de sant Gregori de Nazianç (PG 36,287-291)
Els fariseus, una vegada més, posen a prova el Senyor: «És permès de donar a l’esposa un document de divorci i separar-se?» Novament els qui llegeixen la Llei, no entenen la Llei. Ell els contesta: «Al principi, Déu els creà home i dona». Comprenc que el problema que m’heu plantejat fa referència a l’estimació i a l’honor de la castedat, i demana una resposta humana i justa. Però m’adono que sobre aquest tema molts estan mal informats i obeeixen una legislació injusta i incoherent. De fet, ¿amb quin fonament asservien la dona mentre eren tolerants amb el marit i el deixaven lliure? Si una dona atemptava contra la fidelitat conjugal es veuria obligada a expiar l’adulteri amb sancions duríssimes, i, en canvi, el marit adúlter, hauria quedat absolt de la seva infidelitat. ¿Per què? Aquesta llei jo no l’aprovo; no estic gens d’acord amb aquesta tradició.

Els qui van establir aquesta llei eren homes, i per això aquesta llei va ser dictada contra les dones. En canvi, la llei autèntica és equitativa. El creador de l’home i de la dona és el mateix; l’home i la dona van ser fets del mateix fang, tots dos són segons la mateixa imatge. La llei és la mateixa, com ho és la mort i la resurrecció.
Per tant, ¿amb quin valor exigeixes una honestedat que tu, per la teva part, no guardes? ¿Com goses demanar el que tu no dones? ¿Com pots fixar unes lleis diferents per a una persona que és tan digna de ser respectada com tu? Si et fixes en la culpa, va pecar la dona Eva, però també pecà Adam. La serp seduí l’un i l’altra i els portà a pecar. No es va pas manifestar ella més dèbil i ell més fort. ¿T’estimes més fixar-te en l’aspecte de la salvació? Tots dos van ser salvats pel Crist amb la seva Passió. S’encarnà a favor de l’home i de la dona; i morí per tots dos.

Em diràs, potser, que el Crist va ser proclamat descendent del llinatge de David, i en conclouràs possiblement que la precedència en l’honor correspon als homes. Ja ho sé. Però, també va néixer d’una verge i, per tant, l’honor també val per a la dona. Per això diu: «Tots dos formen una sola carn». Per tant, si la carn és una de sola, té la mateixa honra.

Sant Pau, fins i tot amb el seu exemple, dóna caràcter de llei a la castedat. ¿Què diu i en què es fonamenta? Diu: «És un misteri molt gran; ho dic del Crist i de l’Església». És bonic per a una esposa honorar el Crist en el seu marit. I és bonic per a un marit no menysprear l’Església en la seva muller. «La dona —diu— ha de respectar el marit en atenció al Crist. I l’home ha de sostenir i d’estimar l’esposa, com ho fa el Crist amb l’Església».

LA CARTA DE L'ABAT


Estimat Ramon,

«Quan somnio, somnio! Somnio amb una realitat increïble, episodis de la meva vida, de la meva muller, dels meus fills i amics; algunes vegades són deliciosos i altres, desagradables. Quan em desperto adoro els primers i oblido aviat els altres». Aquest és un paràgraf preciós de la teva carta, on m’he detingut amb més atenció, per diverses raons: tot i els teus 80 anys tens una ment jove, ets un somniador molt viu, molts dels teus somnis giren al voltant de la vida familiar. Jo en diverses ocasions he convidat i convido a somniar... Em sembla un aspecte important de la vida de la persona: somniar!

Escriu el filòsof Ernst Bloch: «Si l’home no tingués capacitat de somniar no podria traspassar el seu propi horitzó i crear. L’escissió somni-realitat no és perjudicial sempre que el que somnia cregui seriosament en el seu somni, observi atentament la vida, compari les seves observacions i les seves quimeres, treballi per fer realitat allò que ha somiat. Els somnis són escassos en el nostre temps. La culpa la té romandre proper al concret. Es tracta que es desvetlli en l’home la fam de plenitud, més enllà del concret material, i deixar-se impregnar d’aquest impuls cap a una plenitud. Cap a un Transcendent no alienador».

Aquestes paraules jo crec que tenen a veure amb els somnis, que acostumen a girar al voltant de la família, a la qual contemples com un factor clau per a una regeneració de la vida i dels disminuïts valors de la nostra societat.

D’altra banda, hom escolta la paraula de Déu que ens revela el projecte diví que l’home no estigui sol, sinó que formi amb la dona com a ajuda inestimable una sola carn, una família. Hom escolta que la voluntat de Déu és que el que Déu ha unit no ho separi l’home... I a continuació si es contempla la vida s’observa que aquest projecte diví té grans dificultats per a la seva realització. Que el divorci, la separació, el trencament del que Déu ha unit, o el trencament del que Déu ja no ha unit està essent «moneda de circulació normal».

Crec que es deu, en gran part al fet que ens movem a nivells molt de superfície en el ritme de la vida. La persona no aprofundeix en els valors de la seva riquesa personal, en una societat, d’altra banda, que s’obstina a deixar-lo en aquesta ignorància. I quan vivim a nivell de superfície els llaços de tota relació personal són febles, i amb facilitat arriben les ruptures. Per un altre costat la plenitud es preveu en aquest nivell superficial només en la línia del concret, de la realitat material. I això afebleix fàcilment la imaginació i altres facultats de la persona.

Cal baixar a nivells més profunds de la nostra persona on podem descobrir que en el projecte de Déu «santificador i santificats, Jesucrist i els homes», procedeixen tots del mateix. Per això no s’avergonyeix d’anomenar-los germans. Podem descobrir, doncs, que el projecte diví per a la humanitat està ja arrelat a la condició humana. I és des d’aquí quan pot néixer la fam de plenitud, el despertar de la imaginació que obre als camins d’una vida creativa.

Teilhard de Chardin deia: «el món només té interès cap endavant», sí però des de la profunditat de la persona que va despertant al fil dels seus somnis, i posa en joc la seva condició d’imatge del que és, d’alguna manera el primer gran somiador: Déu.

Ramon, hem de somniar amb aquesta realitat increïble. Una abraçada,

+ P. Abat