30 de desembre del 2011

LA SAGRADA FAMÍLIA DE JESÚS, JOSEP I MARIA

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè

«Els meus ulls han vist el Salvador». Per què diu això Simeó? Perquè: «tenia en ell l'Esperit Sant». Simeó, home just i pietós és ple de l'Esperit Sant i per això pot reconèixer el Salvador en la humilitat de Jesús nen, en la humilitat dels seus pares. I, «a la mateixa hora, donava gràcies a Déu i parlava del nen a tots» la profetessa, Anna.

Anna, «als vuitanta-quatre anys, dedicada nit i dia al culte de Déu». Una fidel serventa malgrat l'ancianitat.

Anna i Simeó, dos ancians teixits per una vida de pregària constant, són els qui poden reconèixer el Salvador absolut en la humilitat de la Sagrada Família de Natzaret, i per això els ha arribat l'hora de donar gràcies a Déu.

I, nosaltres? Nosaltres amb els ulls de la fe podem guaitar al misteri del Salvador: nat, fill, una família humil, un poble petit, uns pares obedients a la Llei de Moisès, què complien tot el que ordenava la Llei. És l'obediència el que fa a la persona santa. L'obediència a la voluntat de Déu.

El servei d'Anna, l'obediència a la Llei i la humilitat dels pares m'han fet pensar en les arrels de la família. Sí, la família és com un arbre que arrela i creix ufanosa, la base d'aquest arbre no pot ser altre que la combinació de l'obediència, la humilitat i el servei.

Tot tipus de família, prenen com a model la Sagrada Família i guiada per l'Esperit Sant, fins i tot la família monàstica, no pot tenir altres arrels que l'obediència, la humilitat i el servei.

I, no cal dir que amb el teixit de l'obediència, la humilitat i el servei podrem obrir els ulls de la fe per guaitar al misteri del Salvador. I podrem dir com Simeó: «Els meus ulls han vist el Salvador».

28 de desembre del 2011

ELS SANTS INNOCENTS, MÀRTIRS

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè
1Jn 1,5-2,2; Sl 123; Mt 2,13-18

Crits, sanglots i plors amargs en la joia del Nadal?

Sí, ara acaba de morir un nen. Ha mort un nen innocent.

La fam, la misèria, la pobresa extrema deixa els nens buits de menjar, no dic regals. Ara alguns nens ociosos per tants regals no saben que fer i ploren. Uns són les víctimes innocents d'una opulència. Altres són les víctimes de la manca de l'aigua necessària per viure.

Herodes mata tots els nens de Bet-Lèhem. En el Bet-Lèhem del món l'Herodes que provoca la injustícia, la desigualtat, ara està matant un nen. Hi ha un innombrable estol de nens innocents morint de fam, de set d'aigua, de guerra, mentre tu estàs gaudint de tota l'aigua potable, de tot el menjar que vols, de tota la llibertat que vols.

Crits, sanglots i plors amargs segueixen ressonant a la Ramà actual del nostre pessebre globalitzat. Innocents testimonis sense saber-ho. Sense conèixer Crist donen llur testimoni.

26 de desembre del 2011

SANT ESTEVE PROTOMÀRTIR

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè
Ac 6,8-10.7,54-60; Sl 30; Mt 10,17-22

Amb la joia del Nadal al cor, una pedra ja trenca el nostre cor.

Esteve màrtir, el primer testimoni de la Paraula, el primer testimoni de la llum, el primer testimoni de Crist en el seu temps, inicia una saga de testimonis de Crist en cada època. Avui encara ens arriben a tocar, Nigèria i tants altres llocs.

Per què donar testimoni?

Déu ha enviat el seu Fill. I qui ho creu, no pot fer ni viure altra cosa que Déu. No pot viure altra cosa que donar testimoni de la joia de Déu en nosaltres.

Déu s'ha encarnat en la nostra història, en la nostra història personal. Déu ha sortit al nostre camí a portar la pau malgrat la guerra. Tot, perquè nosaltres visquem amb joia la vida en els nostres dies, fins que torni, i ens prengui al seu sí, com la mare que acarona el seu fillet.

Una pedra per llençar està preparada per al qui vol viure Déu mateix. Jesús ens diu: «Sereu odiats de tothom pel fet de portar el meu nom». Tal vegada avui, entre la nostra societat, domina més la indiferència que l'odi. Però això, ens implica més encara a saber portar el nom de Jesús. Cal saber portar el nom de cristià. Cal saber portar el nom de monjo. Cal deixar-se portar per l'Esperit Sant què és l'únic que ens omple per poder donar testimoni.

Testimoni precisament de la vida en Crist. Crist que es va fer obedient fins a la mort. La nostra obediència passa per aquesta mort per poder viure la resurrecció amb Crist.

Esteve ja albira la resurrecció en Crist. Mentre l'apedregaven ja viu la glòria del ressuscitat. Esteve dóna testimoni perquè sap de qui viu.

Tu monjo, tu cristià, de qui vius?

Déu s'ha encarnat per salvar-nos. Si sofrim amb constància fins a la fi ens salvarem.

25 de desembre del 2011

NADAL DEL SENYOR

MISSA DEL DIA

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Is 52,7-10; Sl 97,1-6; He 1,1-6; Jn 1,1-18

«La música unirà els homes més que qualsevol art. Els poetes canten la pau. Però també hi ha els músics que la canten. La Pau existeix. Arribarà el dia en què la trobarem. La paraula i el cant trobaran la pau». (Pau Casals)

La Paraula ja existia al principi. Era Déu. Tenia en ell la vida. La Paraula és vida. És Déu. Els que la reben, reben el poder de ser fills de Déu. Els que reben aquesta Paraula neixen de Déu. I Déu no mor. Per això pot escriure amb tota raó el poeta [Carles Riba]:

«En la paraula que de dintre mi
ressona entorn de mi,
Senyor, jo em sé més fort que el meu morir».

Aquesta Paraula ha vingut al món i era en el món. Era en la bellesa del ritme de la vida. El món va desconèixer aquestes harmonies de la paraula que vibren en la bellesa de la creació. I Déu, en el seu immens amor per nosaltres, «va parlar de moltes maneres i en diferents i múltiples ocasions. Fins que darrerament ens ha parlat pel Fill». I ha volgut deixar la seva melodia més bella entre nosaltres. Una melodia que canta a cau d'orella i en el cor humà. Déu s'humanitza, es fa «el més bell de tots els homes». Per parlar amb paraules humanes, i perquè puguem trobar-nos amb Ell a través de la paraula humana, a través de la vida humana. Per això la Paraula es fa melodia, música, en el cor humà, com canta el poeta:

«Música: tu, aigua de la nostra font,
raig que cau, to que reflecteix, calma pura».
(Rilke)

Fent realitat les paraules de Jesucrist: «qui creu en mi, el qui rep la meva paraula, del seu interior brollaran rius d'aigua viva». (Jn 7,39)

Unes aigües que es vessen, que ressonen des del cor, des d'un cor silenciós, o endinsat en la nit, unes aigües que, com la melodia de la font del claustre del monestir, acompanyen el sopar que recrea i enamora. Un sopar que s'organitza entre tu, que escoltes la Paraula que truca a la teva porta i tu li obres casa teva. Un sopar acompanyat de la melodia d'aquestes aigües com a música de fons, música callada i soledat sonora.

Perquè la Paraula parla en el silenci i en silenci ha de ser escoltada. I en aquesta soledat interior que escolta, que acull la Paraula, es comença a gestar la nova vida, l'home nou, la humanitat nova. Aquest és el motiu principal pel qual hem d'enamorar-nos de la Paraula, aquesta Paraula, aquest Verb diví que es revesteix d'humanitat.

Escriu Joan Maragall, de la mort del qual aquesta setmana ha fet cent anys: «No us haveu trobat mai en un bosc molt gran, amb aquella quietud plena de vida, que sembla una adoració de tota la terra? Doncs, així adoren les ànimes dels enamorats en el brill silenciós de les mirades. I en brolla per fi una música animada, oh meravella!, una paraula. Quina? Qualsevulla; però com que porta tota l'ànima del terrible silenci que l'ha infantada, sia quina sia, proveu de sotjar-ne el sentit; debades; no arribareu mai al fons, i us espantareu de l'infinit que porta en les estranyes». (Joan Maragall)

Escoltar la Paraula, deixar que Déu em miri, que sondegi el meu espai interior. Mirar jo aquesta Paraula, sondejar-la. que el silenci de Déu es creui amb el silenci del meu cor, fins que em neixi una paraula. Quina? Qualsevulla, és una paraula nascuda de l'amor, i tota paraula que neix de l'amor porta un missatge de pau; tota paraula que neix de l'amor ens fa missatgers de pau.

«Quin goig de sentir a les muntanyes els passos del missatger que anuncia la pau i porta la bona nova, que anuncia la salvació».

Doncs aquest missatger ets tu, sóc jo, som nosaltres. Però sempre animats i acompanyats per la melodia d'aquest càntic nou. La paraula i el cant trobaran la pau. La Pau existeix.

NADAL DEL SENYOR

MISSA DE LA NIT

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Is 9,2-7; Sl 95,1-3.11-13; Tt 2,11-14; Lc 2,1-14

«Us deixo la pau, us dono la meva pau». La pau és una paraula que té molta força aquesta nit. Fins i tot fascinant. Ho és en el desig dels homes, en felicitacions, reunions familiars, regals. No sempre es converteix en realitat, sinó més aviat en una renovada frustració.

La litúrgia és també una invitació a celebrar i viure la pau. Després de tot el temps d'Advent, té força aquesta nit el cant del Glòria. El cant de lloança dels àngels davant els pastors en la nit de Betlem: «Glòria a Déu a dalt del cel i a la terra pau als homes». Glòria i pau.

La «glòria de Déu» és el «kabod» hebreu, i es pot interpretar com el pes, la força que té un ésser, en aquest cas Déu, en la seva existència; seria l'honra de Déu, que es revela en la seva majestat, el seu poder, la resplendor de la seva santedat, el dinamisme del seu ésser. Els àngels canten aquesta nit la Glòria de Déu. Però, on apareix aquesta glòria, on se'ns manifesta aquest poder, aquesta resplendor de la santedat divina? En l'home. En un Infant que seu a la falda de Santa Maria. En un Infant feble, posat en una menjadora. Una contradicció desconcertant, que ens costa comprendre.

El cant dels àngels acaba amb «i pau als homes que estima el Senyor». Déu estima tots els homes. Tots. I la glòria de Déu es manifesta en l'home, i per a l'home.

Per això dirà sant Ireneu: «La glòria de Déu és que l'home visqui. La glòria de l'home és Déu. L'home és el beneficiari de l'activitat de Déu, de tota la seva saviesa i de tot el seu poder».

Com es manifesta aquesta glòria de Déu en la nostra vida? En la vida de tot home, del qual diu el salmista: «Senyor Déu nostre, què és l'home perquè us en recordeu?»

Alguna cosa ens en suggereix Isaïes a la primera lectura, quan parla «del jou que li pesa, de la barra que duu a l'espatlla, de les botes dels soldats, dels mantells rebolcats en la sang». No, l'home, en aquesta situació, no viu, no manifesta la glòria de Déu.

És lamentable que el que deïa Isaïes fa milers d'anys, ho podem contemplar avui en les imatges d'uns soldats trepitjant una noia i despullant-la en plena plaça de Tahir a l'Egipte, i ho podem contemplar en les dones que han de prostituir-se per poder alimentar els seus fills, el jou de la càrrega que suporten tants milers de menors d'edat per procurar el pa a la seva família. Els mitjans de comunicació són prolixos en notícies sobre el continu ultratge i menyspreu que es fa de la dignitat humana. Aquesta seqüència del profeta Isaïes és de molt forta actualitat a la nostra societat. Ens costa comprendre la Glòria de Déu.

És evident que aquí no apareix la glòria de Déu. Una glòria que, tanmateix, el profeta anuncia quan parla d'«una gran llum que il·lumin tot el poble» que camina a les fosques, «una glòria que creixerà» dins del poble, dins de cadscú «amb el goig i l'alegria».

Aquesta glòria es manifestarà amb el naixement d'un Infant, que serà Príncep de la Pau. Aquest Naixement és el que celebrem aquesta nit. Però ja fa molts anys que el celebrem, i sembla que cada Nadal, en lloc de pau, ens deixa frustració, tristesa. No arribem a sintonitzar en profunditat amb la pau. Ens costa comprendre la Glòria de Déu.

Potser necessitem canviar el xip de la nostra celebració, el xip de la nostra vida, perquè vida i celebració van units íntimament.

Sant Pau ens assegura que «s'ha revelat l'amor de Déu, que vol salvar tots els homes». Tots. Acte seguit ens convida a anar amb compte amb la nostra manera de viure i ens parla d'abandonar «la vida sense religió, els desigs mundans, per viure una vida de sobrietat, de justícia i de pietat».

Aquí tenim punts molt concrets per analitzar-nos a nosaltres mateixos i discernir si acceptem tots aquests consells en el seu conjunt o només alguns en particular. I potser hem de treballar molt més en aquest camí de la pau. I jo diria que, en la línia d'una preciosa felicitació nadalenca que vaig rebre d'un nen: «Una targeta dibuixada per ell plena de colors vius i sàviament distribuïts i relacionats, com mostrant la bellesa de la Creació. I emergint d'entre aquests colors una paraula: "pua" (punxa), talment que la "u" de pua, estirant la seva línia, dibuixa una altra paraula: "pau"».

La nostra tasca, la nostra responsabilitat, potser és llimar les pues, fins a convertir aquestes pues en lletres de pau.

LA CARTA DE L'ABAT

Estimat Joan,

He rebut la teva preciosa felicitació de Nadal. M’ha encantat. M’omple d’alegria el cor. La tinc sempre a prop meu. Com un punt de llibre. Jo diria del «llibre del cor». I, amb tot, una felicitació senzilla:

Mida d’una postal. Plena de quadres, espirals, circumferències de color molt viu ... Esquitxada de línies diverses, rectes, corbes, la «taca» d’algun arbre ... Tot entrecreuat de verd, molt verd, com un suggeriment urgent de camins. Un regal per a la vista ... I dues paraules. Només dues paraules que des del meu pensament d’adult suggereixen un joc important de la vida. Les dues paraules en català, escrites per tu. I és en català com s’entén aquest joc: una primera paraula «pua» (en castellà, també es diu «púa», o pinxo). De la «u» surt una línia, recta i corba, que acaba a l’extrem amb una fletxa, assenyalant la segona paraula: «pau» (en castellà, «pau»).

Joan, gràcies per aquesta felicitació nadalenca, plena d’imaginació, imaginació viva, plena de color. És la imaginació que ens falta amb excessiva freqüència als adults. Nosaltres fem felicitacions més serioses, amb textos que tots ens sabem, que llegim amb pressa, o no llegim, en veure repetit el text de l’any anterior. En una paraula, que són felicitacions que no arriben a convidar-nos a un Nadal feliç.

La teva felicitació sí que és una invitació a viure un Nadal feliç. Millor: a fer un Nadal feliç. I això depèn de nosaltres. Perquè Déu ja ens va preparar un Nadal feliç, fent-nos una casa plena de vida i de colors vius com els pintes tu. Però els homes per les habitacions d’aquesta casa plena de colors i de vida anem posant «pua», i clar es camina malament i es viu pitjor quan anem per camins de punxes, de pues, i tu ens suggereixes aquest joc de canviar les lletres de la paraula i escriure la paraula «pau» (pau) per les habitacions de casa nostra.

I aquest joc és el que ens recorda el Nadal, any rere any. Nadal és «Déu-amb-nosaltres», però si estem separats per tantes punxes, tantes «pues» no podem tenir la pau, que és el bressol on necessita recolzar-se Déu, acabat de néixer, enmig de la bellesa de la Creació, que ell mateix va treballar per a nosaltres els homes, els seus fills. Aquesta pau que els mateixos àngels del cel van cantar aquella Santa Nit.

Moltes gràcies, Joan, per recordar-me que el Nadal necessita de molta imaginació. Arribar a imaginar l’amor de Déu!, ple de tant d’amor que sobre el seu vestit diví ve a posar-se el nostre vestit humà, per començar a llimar, els pinxos, les pues, pels camins dels homes, i a saludar amb la paraula que és la primera pedra de la casa del Nadal.

Gràcies, Joan per recordar, que el Nadal potser no és sinó un joc, un joc que ens demana molta imaginació, molta generositat... I potser les persones adultes, som ja massa adultes per a certs jocs. I no obstant això, avui més que mai, necessitem, urgentment, aquest joc del Nadal.

Moltes gràcies, Joan. Una abraçada del teu amic,

+ P. Abat

LA VEU DELS PARES

TEXTOS PER AL NADAL
Nadal

De l’epitafi de Paula, escrit per sant Jeroni, prevere
Paula, aquella dona santa i venerable, arribant a Betlem, va entrar a la cova del Salvador i veié el lloc sagrat on sojornà la Verge i l’estable «en el qual el bou va conèixer el seu amo i l’ase la menjadora del seu Senyor», a fi que es complís allò mateix que trobem en aquest profeta: «Feliços de vosaltres, que sembrareu arran de l’aigua i deixareu anar desfermats l’ase i el bou». Jo, que anava amb ella, la sentia jurar que veia amb els ulls de la fe l’infant faixat amb bolquers plorant en la menjadora, els mags adorant Déu, l’estrella brillant al damunt, la mare verge, el pare afanyós, els pastors venint de nit a veure allò que havia passat, i que ja des d’aquest moment inauguraven el pròleg de l’evangelista Joan: «Al principi ja existia el qui és la Paraula, i el qui és la Paraula es va fer home»; veia els nadons occits, la crueltat d’Herodes, Josep i Maria fugint cap a Egipte, i deia entre goig i llàgrimes: «Déu te guard, Betlem, casa del pa, en la qual ha nascut aquell pa baixat del cel. Déu te guard, Efrata, regió riquíssima i que porta molt de fruit; Déu mateix és la teva fertilitat; de tu en altre temps va profetitzar Miquees: «Tu Betlem Efrata, petita per a figurar entre les famílies de Judà: de tu en sortirà el qui ha de regir Israel. Els seus orígens són llunyans, des dels temps eterns. Els tindrà abandonats fins que la mare haurà tingut un fill; aleshores la resta dels germans tornarà cap al poble d’Israel». En tu ha nascut el príncep engendrat abans de l’estel del matí, «nascut del Pare abans de tots els segles». I ha romàs en tu l’arrel de David, fins que la verge ha infantat, i les restes del poble que ha cregut en Crist es dirigiran als fills d’Israel i podran anunciar clarament: «Era el nostre deure d’anunciar-vos primer a vosaltres la paraula de Déu. Però ja que vosaltres no la voleu rebre i us feu vosaltres mateixos indignes de la vida eterna, ara ens adreçarem als qui no són jueus». El Senyor havia dit: «Únicament he estat enviat a les ovelles perdudes del poble d’Israel». També en aquell temps es van complir les paraules de Jacob sobre Crist: «El ceptre no serà mai pres de Judà, no mancarà als seus fills el comandament, fins que vindrà aquell a qui pertany i a qui els pobles obeiran». Tenia raó David quan jurava i feia promeses tot dient: «No entraré sota el sostre de casa, no aniré al meu llit per descansar, no deixaré que s’adormin els meus ulls, que la son m’aclu¬qui les parpelles, fins a haver trobat un lloc per al Senyor, un casal per al Poderós de Jacob».

Tot seguit va expressar allò que volia i, amb esguard profètic, veia el que havia de venir i que nosaltres creiem que ja ha vingut: «Hem sabut que l’arca era a Efrata, l’hem trobada a la plana de Jàar». I continua encara confiadament: «Entrem, doncs, a casa vostra, venerem l’escambell dels vostres peus». ¿I jo, miserable pecadora, he estat tinguda per digna de besar la menjadora en la qual va plorar Déu infant?, ¿de pregar a la cova on la verge mare va infantar-lo? Aquest és el meu lloc de repòs, perquè és la pàtria del meu Senyor. Aquí viuré, perquè el Senyor diu: «Aquí faré germinar el poder de David, per al meu ungit tindré una llàntia encesa.»

Després, no lluny d’allà, Paula baixà fins al lloc on Jacob pasturava les seves ovelles i on «els pastors que vetllaven, guardant de nit el seu ramat», van merèixer de sentir: «Glòria a Déu a dalt del cel i a la terra pau als homes que estima el Senyor». Mentre guardaven les ovelles van trobar l’anyell del velló pur i blanquíssim, humit d’un rou celestial, enmig de la sequera de tota la terra, la sang del qual lleva els pecats del món i, aplicada a les portes, va fer fugir l’àngel exterminador d’Egipte.

Pregó de Nadal
Germans, aquesta nit és una nit especial.
Escolteu la Bona Nova,
la que amb prou feines sortirà als diaris ...

Milers de milions d’anys havien passat
des que va començar a existir la terra,
adquirint forma d’entre el mitjà de les galàxies
i separada del Sol

Més de mil milions des que en aquesta terra,
com a conseqüència d’un fantàstic procés
d’evolució i de crisi
va sorgir la vida.

Milions d’anys des que de les cavernes
van sorgir els primers humans,
de peu, disposats a lluitar per la vida,
i acollir l’Esperit Diví que des dels orígens
planejava sobre les aigües del primer caos.

Dos mil anys feia que Abraham, el pare dels creients,
obeint la crida de Déu,
va partir cap a una terra desconeguda,
per donar origen al poble elegit, l’hereu de les promeses.

Mil anys que David, un pastor senzill
que guardava els ramats del seu pare Jessè,
va ser ungit pel profeta Samuel
per ser el gran rei d’Israel.

Feia segles que el poble jueu esperava el Salvador,
el Messies, anunciat pels profetes,
el que els anava a alliberar de tota opressió,
el que anava a establir un nou ordre de pau i justícia,
d’amor i llibertat.

I per fi, en l’olimpíada 94,
l’any 752 de la fundació de Roma,
l’any 42 del regnat de l’emperador August,
fa ara 2011 anys,
a Betlem de Judà, un poble humil d’Israel,
ocupat pels romans,
en un estable, perquè no hi havia lloc a la posada,

VA NÉIXER EL FILL DE MARIA, MULLER DE JOSEP,
DE LA FAMÍLIA DE DAVID,
JESUS DE NATZARET,
ANOMENAT EL MESSIES, EL CRIST,
EL SALVADÓ QUE LA HUMANITAT ESPERAVA,
FILL DE DÉU DES DE SEMPRE.

Nosaltres, els que creiem en Ell,
ens hem reunit aquí.
Millor, Déu ens ha reunit
perquè celebrem amb goig
la nostra fe en Jesucrist.
Germans, alegreu-vos
i feu festa.

Celebreu la Bona Nova.
La millor Notícia de tota la història
del món i de la humanitat.

L’autèntica Notícia
que aquest món nostre espera, encara sense saber-ho.

El Naixement de Jesús de Natzaret,
que ens demostra que Déu continua sent un Déu proper,
un Déu que estima i que salva
i que vol comunicar la seva vida a tots,
també als que poblem la terra
en l’any de gràcia de 2011.

18 de desembre del 2011

LA VEU DELS PARES

TEXTOS PER A L'ADVENT
Diumenge 4t d'Advent (Cicle B)

Dels sermons de sant Efrem de Nísibis, Memra sobre nostre Senyor, 1-2
La gràcia s'ha apropat a les boques que blasfemaven i n'ha fet cítares de lloança. Per això, que totes les boques lloïn Aquell que els ha donat d'abstenir-se de paraules blasfemes. Glòria a Vós que heu acceptat d'emi¬grar d'un lloc a un altre per venir a la terra i fer de nosaltres un habitacle per al vostre Enviat. L'Unigènit ha sortit de Déu i ha habitat en la Verge, per esdevenir, Ell que és l'Unigènit, per mitjà del naixement corporal, germà de molts. Aquest Primogènit que ha estat engendrat segons la seva natura, ha estat engendrat en un naixement divers del de la seva pròpia natura, per tal de fer-nos conèixer a nosaltres que, després del nostre naixement natural, ens cal un altre naixement sobrenatural. Perquè Ell era espiritual i fins que no va venir per un naixement corporal no podia ser corporal; i així tampoc els corporals, si no neixen en un altre naixement, no poden ser espirituals. El Fill, però, el naixement del qual és insondable, fou engendrat en un altre naixement que pot ser escrutat, per tal que per una cosa aprenguem que la seva grandesa és infinita, i per l'altra coneguem que la seva gràcia és immensa. Perquè la seva grandesa és immensa, i el seu primer naixement no pot ser descrit per cap de les nostres ments; ara bé, també és abundant la seva gràcia infinita, de manera que el seu altre naixement és predicat per totes les boques.

Ell ha nascut de la divinitat segons la seva natura, i de la humanitat no ho ha fet segons la seva natura, i del baptisme tampoc no ha nascut segons la seva manera de fer, per tal que nosaltres nasquem de la humanitat segons la nostra natura i de la divinitat no segons la nostra natura i de l'Esperit no segons la nostra manera de fer. Ha nascut de la divinitat, doncs, ell que ha vingut per néixer de nou, per tal de portar-nos a nosaltres a un naixement que pot ser escrutat. El seu naixement del Pare no ha de ser aprofundit sinó cregut, i el seu naixement d'una dona no ha de ser menyspre¬at sinó exalçat. Perquè el seu naixement d'una dona testimonia la seva mort a la creu; Aquell que ha mort també ha nascut; el seu naixement del Pare l'aclareix l'anunci de Gabriel: «la força de l'Altíssim et cobrirà»; i així, si és la força de l'Altíssim, aleshores és evident que no és una semença mortal. La seva concepció al si matern està lligada a la seva mort en creu; i el seu primer naixement està lligat a la declaració de l'àngel, de manera que el qui nega el seu naixement es vegi sotraguejat per la seva creu, i el qui creu que té el seu origen en Maria s'adoni que la seva divinitat és des de sempre. L'ha engendrat el Pare, i per mitjà d'ell ha creat les criatures; l'ha donat a llum la carn, i per mitjà d'ell ha occit les passions; l'ha donat a llum el baptisme per tal de rentar, per mitjà d'Ell, els pecats; l'ha donat a llum el regne dels morts per tal que, per mitjà d'Ell, fossin robats els seus tresors. Pel camí dels naixements ve del Pare cap a nosaltres; i pel camí de les morts surt i torna cap al seu Pare; d'aquesta manera, pel fet que neix, fa veure la seva vinguda i, pel fet que retorna amb la resurrecció, confirma el seu retorn.

LA CARTA DE L'ABAT

Estimada M. Lluïsa,

Avui deixo que m'il·lumini la teva última estrella: el silenci. Cada mes, al llarg de l'any, una de les teves estrelles, una de les teves paraules ens ha permès obrir-nos a l'experiència de la paraula, una paraula sobre la qual resplendeix el sol de la Paraula de Déu. Perquè cada paraula humana porta tancat dins un «petit sol» que il·lumina qui la rep i l'escolta. Sobretot quan la paraula que diem, la pronunciem des del cor. Perquè el cor és una font de llum. Pot ser impressionant el naixement de la paraula des d'un cor silenciós. Tota la vall de la nostra vida, aquesta «vall de llàgrimes» com cantem a la Salve Regina, s'inunda de llum, i amb la remor de les fonts que desperta aquesta llum, la «vall» s'omple de saviesa i d'alegria, de nova vida. Alegria de viure, alegria per viure, vida! Quina paraula més bella! Aquests dies l'home ha llançat un «enginy electrònic» a Mart per investigar sobre la vida en aquell espai tan llunyà.

Però, sabem tenir cura de la vida aquí al nostre espai i en el nostre temps? Som capaços en el nostre espai i en el nostre temps, de dir una paraula pronunciada des del cor de Déu? «Viu! Sí, viu de la teva sang!» (Ez 16,6).

Avui em costa escriure aquesta carta. Em costa trobar les paraules, ja que sento créixer en mi la nostàlgia del silenci, el desig d'un silenci profund, perquè voldria dir-te aquesta paraula pronunciada des del cor de Déu; voldria que el meu cor fos un bressol, un bressol silenciós que «adormís el so i el ritme d'una paraula plena de vida, que em permetés dir amb força, amb esperança aquest crit del profeta: «Viu! Sí, viu de la teva sang!»

Avui voldria ser tot silenci i contemplar el gest silenciós de santa Maria, i la paraula de l'àngel: «Concebràs i tindràs un fill... serà gran... l'anomenaran Fill de l'Altíssim».

Potser només la dona, potser només la mare pot arribar a contemplar i percebre aquest misteri del silenci i de la paraula. Potser només la dona, potser només una mare, pot contemplar amb el goig més autèntic i profund aquesta escena de l'Anunciació de Natzaret.

Com seria el «bressol silenciós» de Maria, abans i després de l'anunci de l'àngel! Com seria el cor silenciós, les entranyes de Maria! Perquè hi broti una Paraula. Una Paraula que tanca i destil·la l'amor de Déu, per a tu, per a mi, per a tots els homes i dones de casa nostra.

Només una dona, només una mare!, i em vénen a la memòria les paraules de la mare que anima l'últim dels seus fills macabeus a enfrontar-se amb dignitat i total generositat al martiri: «Jo no sé com heu vingut a l'existència en les meves entranyes; no sóc jo qui us ha donat l'esperit i la vida, ni he organitzat tampoc els elements del vostre cos» (2Ma 7,22).

Avui voldria dir moltes més coses, moltes més paraules, però em fascina el silenci. Només tinc un desig: dir una paraula des del cor de Déu. Tu ets dona, potser tu sabràs pronunciar millor una paraula des del cor de Déu. Sigui com sigui, moltes gràcies, M. Lluïsa, per les teves estrelles de llum, però sobretot per l'estrella del silenci. Una abraçada,

+ P. Abat

11 de desembre del 2011

DIUMENGE III D'ADVENT - GAUDETE (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Francesc Tulla
Is 61,1-2a.10-11; Sl Rsp Lc 1,46-48.49-50.53-54 (R.: Is 61,10b);
1Te 5,16-24; Jo 1,6-8.19-28

Germanes, germans, benvolguts tots en el Senyor,

«Germans, viviu sempre contents, no us canseu mai de pregar, doneu gràcies en tota ocasió. Això és el que Déu vol de vosaltres en Jesucrist» (segona lectura); ja que així parlava sant Pau als cristians de Tessalònica, i així ens parla avui a nosaltres, en aquest tercer diumenge d'Advent: en acostar-nos a Nadal; i en alegrar-nos perquè Jesús que va venir històricament (fa XXI segles), ens ve ara per lagràcia que Déu ens atorga; i vindrà a la fi del món, en recapitular totes les coses en el Crist. D'aquí que, el jesuïta i antropòleg Teilhard de Chardin, ens parlés del punt «omega», quan la creació es trobaria amb el seu Creador.

És que Nadal és a prop; i les nostres ciutats i pobles, els nostres carrers i places, ja ens fan viure que Nadal és a prop; perquè ho viu tothom, creients i no creients. Però nosaltres, aquest ambient de festa que viu tothom, el vivim ple de la cosa més gran que la humanitat hagi pogut mai somniar, com és: que Déu ve a nosaltres, Déu ve a «compartir» la nostra vida humana, plena —com bé sabem— de «joies» i «alegries», com també de «tristeses» i «contrarietats»; tot i que Déu ve sobretot a portar-nos la salvació, i l'esperança de vida millor i futura, i l'alegria immensa; i a proclamar l'any de gràcia del Senyor (primera lectura). I és que tot Advent és una nova invitació a «recomençar», a «refer» les coses mal fetes, i a «millorar» espiritualment.

Joan Baptista —com així ho hem escoltat a l'evangeli— no es va atribuir a si mateix la «importància» que semblaria que tothom li donaria, i va dir ben clar que ell no era el Messies, ni Elies, ni el Profeta que s'esperava; sinó que va dir que ell només era la «veu» que ens deia a tots: «Aplaneu el camí al Senyor»; això és: que tots hem de facilitar, hem d'aplanar el camí que ens mena cap a Jesús; i el camí de Jesús és cap el nostre cor... perquè, ja cal que siguem «humils», i així no hi trobi la muntanya de l'«orgull», ni l'entrebanc de la «vanitat»; ja cal que siguem «amorosos», i així no hi trobi la muntanya de l'«odi», ni la barrera del «ressentiment»; ja cal que siguem «sincers» i així no hi trobi la muralla de la «falsedat», ni la repugnància de la «hipocresia».

I Joan Baptista deia que sí, que qui tenia «importància» era Jesús, perquè Ell era —i és— el Messies, l'Ungit de la Divinitat, i que ens porta la Bona Nova de l'amor de Déu i ve a guarir els cors adolorits i a proclamar la benvolença divina. D'aquí que podem estar contents, perquè, encara que no el coneixem mai prou bé, ja tenim misteriosament Jesús entre nosaltres; i és el Guía diví que ens ha de menar pel bon camí; i podem fer saber d'Ell, com Joan Baptista, i amb Ell podem ser constants en la pregària i l'acció de gràcies al Pare del Cel, en l'espera del Nadal que se'ns apropa, i és el camí del futur que ara només albirem.

L'Eucaristia que celebrem, i en la qual ens unim al mateix sacrifici i acció de gràcies de Jesús al Pare, i ens és retornada en forma de «benediccions» i «gràcies». I en participar del seu Cos sacrificat a la Creu, i de la seva Sang vessada com a signes del seu amor a la humanitat, ens és ara la força i la vigoria que necessitem per a fer camí en aquest nostre pelegrinatge de la vida vers la vida definitiva del Cel, on Déu-Pare a tots ens invita d'anar-hi, i ens hi espera. Que així Déu a tots ens atorgui aquesta gràcia i vida definitiva a la qual estem destinats. Amén.

LA VEU DELS PARES

TEXTOS PER A L'ADVENT
Diumenge 3er d'Advent (Cicle B)

Dels sermons del beat Guerric, abat (I,24)
«Aplaneu el camí del Senyor». El camí del Senyor, germans, que ens ha estat demanat de preparar, es prepara caminant. Hi caminem en la mesura que el preparem. Fins si ja heu avançat molt en aquest camí, sempre hi ha quelcom més a preparar, per tal que des del punt on heu arribat, tendiu sempre més enllà. Mireu com, a cada pas que feu, el Senyor per al qual aplaneu el camí se us posa al davant, cada dia nou, cada dia més gran. Per això és amb tota raó que l'home just prega així: «Mostreu-me el camí de la vostra voluntat i cercaré de seguir-lo cada dia». Aquest camí és anomenat «vida eterna», potser perquè tot i que la providència ha examinat el camí de cadascú i li ha fixat un terme fins on pugui anar, tanmateix la bondat d'aquell vers el qual vosaltres avanceu no té terme. Per això el viatger assenyat i decidit, quan arribi, es pensarà que comença. Oblida el que ha deixat enrera per dir-se cada dia: —ara començo—.

I nosaltres que parlem per endavant d'aquest camí, plagui al cel que ens hàgim posat en ruta! Jo crec que tothom qui s'ha posat en ruta ja es troba en el bon camí; cal, amb tot, que hàgim començat veritablement, que hàgim trobat el camí de la ciutat habitada, segons que diu el salm. Que en són, de pocs, els qui el troben, diu la Veritat. Que en són, de nombrosos, els qui van errants pels deserts.

Vós, Senyor, ens heu preparat un camí: tant de bo que accedíssim a comprometre-nos-hi. Vós ens heu ensenyat el camí de la vostra voluntat dient-nos: —Heus ací el camí, seguiu-lo sense desviar-vos ni a dreta ni a esquerra.

Si tu ja ets en ruta, no perdis el camí, que ofendries el Senyor que t'ha anat conduint. Aleshores et deixaria errar pels camins del teu cor. Si aquest camí et sembla dur, fixa't en el terme on condueix. Si veus el terme de tota perfecció, podràs dir: «Que en són, de profunds, els vostres manaments». Si la teva vista no arriba tan enllà, creu, si més no, Isaïes, el Vident. Ell veia ja el terme quan deia: «Per aquesta ruta faran camí els qui han estat alliberats i rescatats pel Senyor, i vindran cap a Sió amb crits d'alegria. Una felicitat eterna transfigurarà el seu rostre; l'alegria i la joia els acompanyaran, ja no hi haurà més dolor ni planys». El qui pensa en aquest terme, no solament troba curt el camí sinó que és com si tingués ales, de manera que ja no camina sinó que vola cap al terme.

Que us hi condueixi i us hi acompanyi aquell qui és el camí dels qui corren i la recompensa dels qui arriben al terme: Jesucrist.

LA CARTA DE L'ABAT

Estimat Ramon,

Gràcies per la teva extensa carta, que vas començar el setembre i vas acabar el novembre. Ets incombustible. Però a part d'aquests detalls anecdòtics, molt típics de tu, em van commoure les fotos enviades sobre un missioner a Rwanda, que mostren les cases (cabanes de fulles) on vivien abans famílies rwandeses, i on viuen ara, a les seves cases noves construïdes amb l'ajuda de benefactors d'aquí: des de l'any 2000 més de 4.500 famílies amb nous habitatges. Un gest i un servei molt important de solidaritat.

Com en la nostra societat del benestar! Aquests dies també ha portat la premsa una imatge d'una tenda de campanya i a dins una dona i un jove sense treball, al mateix carrer i prop del portal del pis d'on han estat expulsats per no pagar la hipoteca. Quina angoixa! I aquestes notícies de desallotjament de famílies amb la hipoteca són freqüents a les pàgines de la premsa.

Tot això en una societat que s'ha compromès amb els Drets Humans, que inclouen el dret a l'habitatge digne. Però el que apareix més aviat en els últims temps de crisi, és que més aviat domina el dret a un salari «digne»; «digne» d'unes nòmines o pensions de milions, (euros, és clar), especialment per a aquells que mostren un cor molt dur i tancat, enfront d'aquells que no tenen on reclinar el cap, i donar un aixopluc els seus fills d'una manera digna.

De Rwanda arriben bones notícies que alleugen el patiment, que curen el cor trencat, que suggereixen, com a mínim, camins de la llibertat. D'aquí arriben notícies pelades, notícies per als diaris, i que confirmen que la nostra societat cada vegada més està obrint camins de patiment, de foscor, d'horitzons retallats.

No es gaire fàcil l'alegria en situacions d'aquest tipus; situacions que cada dia que passa van apagant l'esperit, que extenen un mantell de tristesa o d'enuig, perquè fa la impressió que si abans l'«anomenat» primer món o del benestar, era aquí, i allà, en canvi, el «tercer o quart món» de la pobresa més absoluta, ara sembla que es vol portar ací el «tercer o quart món», però sense portar aquells pobles, que, per cert no sempre són benvinguts positivament, quan vénen com a immigrants, sinó més aviat recreant aquí una pobresa més profunda, amb la gent d'aquí.

Jo crec que es necessiten veus que parlin de la llum, que parlin de la justícia. Jo crec que aquestes veus ja existeixen, però continuen essent veus en el desert. Però és bo que es continuïn escoltant aquestes veus del desert, perquè al desert hi ha el qui ha de venir; és una veu entre altres moltes veus; és una veu que no trenca la canya esquerdada, que incansablement està parlant. I tot esperant que acabin les veus humanes. Perquè si l'abisme entre les nacions, o dins la mateixa societat que vivim, s'aprofundeix com va profetitzar Pau VI en la seva encíclica «Populorum Progressio», no tenim futur. El «jo» sense un «tu» amb qui solidaritzar-se, i fer un camí de la convivència, i fins i tot de comunió, està abocat al patiment, i finalment, a desaparèixer.

Ramon, és necessari, és urgent, no extingir l'esperit, cal allunyar-se de totes les formes del mal, i així el Déu de la pau serà amb nosaltres. Una abraçada,

+ P. Abat

8 de desembre del 2011

LA CONCEPCIÓ IMMACULADA DE SANTA MARIA VERGE

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Gn 3,9-15.20; Sl 97,1-4; Ef 1,3-6.11-12; Lc 1,26-38

«Conserva tu també la Paraula, perquè són feliços els qui la guarden. Que penetri fins al més íntim de la teva ànima, que penetri els teus afectes i tots els teus costums. Si guardes així la Paraula, ella et guardarà a tu». (Sant Bernat, Sermó 5 sobre l'Advent, 1-3)

Això és el que va fer Santa Maria. Escoltar la Paraula, fidel a guardar-la i deixar que penetrés en els seus afectes, en els seus costums, en la seva vida tota entera. Per això pot escriure Benet XVI en la seva exhortació «Verbum Domini», que «Maria la "plena de gràcia" va ser incondicionalment dòcil a la Paraula. Que la seva fe obedient va configurant tota la seva existència a partir de la iniciativa de Déu. Que la Paraula de Déu és veritablement la seva casa, de la qual surt i entra amb tota naturalitat. Parla i pensa amb la Paraula de Déu, la Paraula de Déu és la seva paraula, i la seva paraula neix de la Paraula de Déu. Els seus pensaments estan en sintonia amb el pensament de Déu, i la seva voluntat és la voluntat de Déu». (núm. 27-28)

Què n'escoltem nosaltres de la Paraula de Déu? Què en guardem en el cor? Com es projecta aquesta Paraula en la nostra vida, en els nostres afectes i en els nostres costums? Potser en podem treure alguns ensenyaments per a la nostra vida cristiana i monàstica, de la Paraula de Déu proclamada en aquesta festa.

La Paraula que ha estat proclamada ens presenta sobretot dues dones, dos camins diferents, dues actituds diferents en l'escolta i la guarda de la Paraula de Déu, que han estat posats en relleu pels Pares ja des d'antic:

«Una verge, una fusta i la mort van ser els símbols de la nostra derrota, una verge, una fusta i una mort són també els símbols de la nostra victòria», ens ensenya sant Joan Crisòstom.

«Eva és seduïda per la paraula de l'àngel perquè s'allunyi de Déu, Maria és advertida per l'àngel per anar cap a Déu, obeint a la seva Paraula», dirà sant Ireneu.
«Eva va ser la primera sàvia, en teixir vestits sensibles per a Adam, a qui ella va despullar. A Maria li va encarregar Déu que ens donés a llum el xai i l'ovella, i que de la glòria del xai i de l'ovella ens teixís un vestit d'incorruptibilitat», ens ensenya sant Agustí.

«La bella i amable glòria de l'home es va perdre a causa d'Eva, i va ser restaurada a causa de Maria», canten els himnes de sant Efrem.

I aquest paral·lelisme de mort i de vida, de fidelitat i infidelitat al misteri de Déu roman al llarg de la història de la vida de l'Església, fins a nosaltres.

Aquesta festa ens mostra l'existència del pecat en la vida humana i la necessitat de la seva reparació. Que aquella bondat natural, o criatura innocent de la Il·lustració, no arriba a donar-nos una visió justa i completa de la vida humana. Que el Crist privat i «psicològic» dels il·lustrats és insuficient, que un Déu generat en un «jo absolut», com sembla també que es busca avui dia, es queda en una vaguetat de sentiments que no donen resposta a les exigències més profundes de la vida humana.

La resposta digna la tenim en les paraules de Maria, amb les quals respon a l'àngel: «Sóc l'esclava del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules».

Aquestes paraules de Maria representen el cimal de tot comportament religiós davant Déu, perquè expressen de la forma més elevada la disponibilitat passiva a una promptitud activa, el buit més profund que acompanya la més gran plenitud.

«Amb la seva resposta —escriu Orígenes— és com si Maria digués a Déu: "soc aquí, sóc una tauleta encerada: que l'Escriptor hi escrigui el que vulgui, que el Senyor faci de mi el que li plagui"». D'aquesta manera Orígenes compara Maria a la tauleta encerada que s'usava en aquell temps per a escriure. Maria —diríem nosaltres avui— s'ofereix a Déu com una pàgina en blanc sobre la qual ell pot escriure tot el que vulgui.

I què hi vol escriure Déu?

Déu vol escriure en Maria una carta d'amor. Vol deixar ben gravat, ben imprès en el seu cor el seu projecte d'amor que es vessa per emplenar el cor de la humanitat. L'obra de Déu en Maria serà l'obra de tota la Trinitat, el projecte d'amor de què ens parla sant Pau en el principi de la carta als Efesis: «Ens elegí en ell abans de crear el món, perquè fóssim sants, irreprensibles als seus ulls. Per amor ens destinà a ser fills seus per Jesucrist, segons la seva benèvola decisió, que dóna lloança a la grandesa dels favors que ens ha concedit en el seu Estimat. En ell hem rebut la nostra part en l'herència».

Maria, trepitjant el cap de la serp del Paradís, inicia la realització del projecte diví, amb la seva disponibilitat plena a Déu, com a Mare de l'Església, Església cridada a perllongar la reconciliació que porta Crist com a pas previ per viure i ser lloança de la grandesa divina, immersa en la comunió d'amor trinitària: «Cantem al Senyor un càntic nou, ha fet obres prodigioses».

Maria és el càntic de la nova creació de Déu, és la seva obra prodigiosa. Aprenguem de Maria la música i la lletra d'aquest càntic nou. Perquè el Senyor ens ha cridat a participar d'aquest projecte seu.

4 de desembre del 2011

DIUMENGE II D'ADVENT (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Is 40,1-5.9-11; Sl 84; 2Pe 3,8-14; Mc 1,1-8

Estimats germans i germanes,

Per una part els cristians diem que «l'Advent és temps d'esperança». Per una altra, hi ha pensadors del nostre temps que afirmen que hem d'aprendre a viure caminant sense saber on anem. Les boires del moment present no han d'ocultar l'estel del Nadal que ens ensenya el camí a seguir. Quan no coneixem el futur ni el que ens proporcionà, podem caure en l'hedonisme i en el pragmatisme, finalment en l'individualisme i en la falta de sensibilitat social. Si eliminem Déu i els valors espirituals, no trobem respostes, caminem perduts i els bons projectes esdevenen impossibles. L'esperança no és una utopia, ni una reacció desesperada davant de les crisis i inseguretats del moment present. L'esperança cristiana ve del Crist ressuscitat viu entre nosaltres i dins nostre, que és el camí vers la veritable humanitat, la veritat que dóna sentit a tot, i la vida que ens aparta de les injustícies i de tot mal. No creieu, germans, que el «Déu de l'esperança» (cf. Rm 15,13) torna a trucar a les nostres portes per desvetllar-nos i, junts, fer possible el nostre somni d'un món més humà?

Estem en camí vers un encontre joiós, la satisfacció d'un nou començament. Jesús ve, té moltes coses a dir-nos, i vol introduir-se més plenament a les nostres vides. El necessitem i l'esperem. Ell vol desfer l'estretor d'un món tancat, sense sortida i egoista. Ell ens fa contemplar Déu, la nostra esperança que és més forta que tots els nostres dubtes. Jesús s'ha fet company de camí. Camí que anem fent junts en el treball, en la joia i en el sofriment, en la fidelitat i en l'amor.

«Una veu crida en el desert: obriu una ruta al Senyor, aplaneu-li el camí». El Senyor arriba per la ruta que li hem preparat; quan més l'estimem, més ens sentirem estimats per Ell. Enmig dels reclams lluminosos de la publicitat ha de brillar l'estel de la llum de la fe, que ens condueix a contemplar l'Infant Jesús. Preparem a Déu un camí en el nostre desert; desert on la soledat ens mena a un desig de comunicació, i l'absència de fruits a un desig de transformació. «Obriu una ruta al Senyor, aplaneu-li el camí». També ens ho diu a nosaltres, que hem de ser testimonis de Crist, la nostra Llum i la nostra Esperança. Cal aplanar-li el camí! On hi ha muntanyes d'egoisme i d'orgull hem de posar-hi generositat i senzillesa; on hi ha fondalades d'inseguretat i de ressentiment cal posar-hi confiança i compassió. Això vol dir augmentar el nivell de la nostra responsabilitat i compromís; i abaixar les muntanyes, imaginaries o reals, que posem per tal de justificar-ho tot. «El terreny escabrós serà una vall» quan aquest món el convertim en «un cel nou i una terra nova». Creiem, com el salmista, en l'acció de Déu: «El Senyor donarà la pluja, i la nostra terra donarà el seu fruit». El cristià veritable és com el pagès, sap que tard o d'hora vindrà la pluja que assaona la terra. Mentrestant es manté en una espera activa, i així la seva terra dóna fruit. Com el salmista, creiem també en els seus fruits: «la bondat... i la pau».

La pau, a la Bíblia, és molt més que absència de guerra; és plenitud, benestar, seguretat i fraternitat en les relacions entre les persones. La bondat fa comprendre la veritable justícia. La pau és un fruit de la justícia. La bondat i la pau són com dos ulls que contemplen l'esperança, que comporta unes exigències. Diu la segona lectura: «Penseu com heu de viure, amb quina santedat i amb quina pietat us heu de comportar».

Germans, quin programa de vida! Estiguem a punt, sempre preparats i en actitud d'escoltar la veu del Senyor que ens crida al fons del nostre cor. Cal alliberar-se de l'altra veu, la dels mitjans de publicitat, que ens vol vendre «objectes indispensables» per a la «felicitat» que no és felicitat. Cada dia tenim ocasió de trobar-nos amb aquest Jesús que ve a nosaltres. Visquem constantment amb una actitud d'espera i amb la il·lusió de la trobada. Que així sigui per a tots amb la Gràcia d'aquesta Eucaristia!

LA VEU DELS PARES

TEXTOS PER A L'ADVENT
Diumenge 2n d'Advent (Cicle B)

Dels sermons de sant Màxim de Torí, bisbe
La Sagrada Escriptura no cessa de parlar i de cridar, com està escrit de Joan: «Jo sóc la veu que clama en el desert». Joan no va cridar solament en el temps en què deia als fariseus, en anunciar-los el Déu Salvador: «Prepareu el camí del Senyor, aplaneu la ruta del nostre Déu». Crida encara per a nosaltres, i el tro de la seva veu ressona en el desert dels nostres pecats. Fins i tot si es va adormir en la santa mort del seu martiri, la seva veu resta sempre viva. Avui encara, Joan Baptista ens diu: «Prepareu el camí del Senyor, aplaneu la seva ruta». La Sagrada Escriptura no cessa de parlar i de cridar. Hem de preparar, doncs, camins per al Senyor, no en el sentit literal, sinó per la puresa de la nostra fe. El Senyor no pren els camins terrestres, sinó que avança en el secret dels esperits. És d'aquest camí que el Senyor acostuma a prendre que parla el profeta quan diu: «Prepareu un camí al Senyor que puja per damunt del sol ponent: el seu nom és el Senyor».

Joan ens mana de preparar el camí del Senyor; però mireu quin camí va preparar ell mateix. En tot va ordenar i dirigir la trama de la seva vida en funció de la vinguda del Crist. Fou, en efecte, home de dejuni, humil, pobre i verge. L'evangelista descriu aquest gènere de vida quan diu: «El vestit de Joan era de pèl de camell, es cobria amb una pell la cintura i s'alimentava de llagostes i mel boscana». Penso que tot aquest comportament del profeta ja era ell mateix profecia. Joan és, doncs, gran. El Salvador mateix en lloà la grandesa: «Entre tots els que les mares han portat al món no n'hi ha hagut cap de més gran que Joan Baptista». No sols excel·leix per damunt de tots els profetes que l'han precedit, sinó que sobrepassa els patriarques; en una paraula, tots els que les mares han portat al món són inferiors a Joan Baptista.

Joan és anomenat també llàntia segons la paraula del Senyor: «ell era una llàntia encesa». Abans d'apuntar, el Sol del món volgué ser precedit d'una llàntia, tal com hi ha el costum de fer-ho abans que no apunti el sol. El Crist, té, doncs, una llàntia que precedeix la seva vinguda, com diu el profeta: «Per al meu Ungit tindré una llàntia encesa». I Joan Baptista, com la feble llàntia que precedeix la llum del sol, diu de si mateix: «Després de mi ve el qui és més poderós que jo, tan poderós que no sóc digne de deslligar-li la corretja del calçat. Ell us batejarà amb l'Esperit Sant i el foc». Al mateix temps prediu que la claredat de la seva llàntia esdevindrà inútil i desapareixerà amb la vinguda del Sol: «Cal que ell creixi i que jo minvi». El sol fa inútil la llum d'una llàntia, i la vinguda de la gràcia del Crist fa igualment caduc el baptisme de conversió de Joan.

LA CARTA DE L'ABAT

Estimada Conxita,

Llegeixo a la Sagrada Escriptura: «una cosa hi ha que no heu de perdre de vista: per al Senyor tant és un dia com mil anys, i mil anys com un dia». Jo crec que aquesta forma de comptar els dies o de mesurar el temps va unit a una virtut molt necessària avui dia: la paciència. Per això també afegeix l'Escriptura: «Déu no difereix el compliment de les promeses. És que el Senyor és pacient amb vosaltres, perquè no vol que ningú es perdi».

Són paraules aquestes que il·luminen aquestes altres teves que em poses a la teva carta: «Em costa comprendre i acceptar que els éssers humans no tinguem temps per a compartir amb les persones que volem i tenim per amigues. Vivim en una societat que està plena de presses, que a mi no m'agrada gens, i que em fa molta pena, però, al final ho accepto, perquè no hi ha cap altre remei. Estic cansada de telefonar algú que estimo, intentar quedar per xerrar una estona, i escoltar: ho sento, no puc, et truco en un altre moment. I poden passar mesos i mesos sense donar senyals de vida. Una cosa tinc clara, si em telefonen a mi, sempre tinc temps, i espero seguir tenint-lo».

Doncs, així vivim, Conxita, amb tantes presses que no vivim, que no prenem el sabor del temps. Només vivim per «fer» coses. I les coses no omplen el cor, per la qual cosa tenim necessitat de substituir-les per altres de noves. I aquesta permanent substitució d'unes coses per unes altres ens esgota, ens fa perdre el gust de la vida, del temps.

Cal portar un altre rellotge, utilitzar un altre calendari. Ens vindria bé ser una mica com aquest nen de qui escriu el poeta Peguy: «No conec res de tan preciós al món, diu Déu, com un nen galtaplè, atrevit com un ocellet, tímid com un àngel, que diu vint vegades "bon dia" i vint vegades "bona nit", saltant, rient i divertint-se. No en té prou amb una vegada. En necessita més. Naturalment. Necessita dir "bon dia" i "bona tarda". Mai no en té prou. Per a ells la vintena vegada és com la primera».

Així és la nostra vida d'adults, Conxita. Necessitem guanyar diners. Per fer coses, per tenir més coses. I ja no ens queda temps per res més. Així col·loquem la gent gran en residències, i portem els nostres fills a llars d'infants.

Tu vols quedar amb algú per «xerrar una estona», per tenir el gust, el sabor d'una conversa, on es pot escoltar la vibració apassionant de la vida, on podem saber més del misteri de la vida, i fer que prengui més força i impuls la nostra imaginació.

Jo crec que això difícilment arriba a realitzar-se en la parella, sigui matrimoni, o nuvis, i difícilment arriba a ser realitat entre pares i fills. Les persones, o, millor, els adults estan ocupats en coses més importants: comptar les coses, comptar els diners... matemàtiques avorrides!

«Xerrar una estona» amb un amic, conversar amb un nen, és aprendre a comptar les hores com ho fa Déu. És gustar el sabor del temps. Conxita, no perdis la teva capacitat de somiar. És un dels dons més bells que hem rebut. Una abraçada,

+ P. Abat

27 de novembre del 2011

LA VEU DELS PARES

TEXTOS PER A L’ADVENT
Diumenge 1r d’Advent (Cicle B)

Dels sermons de sant Agustí, bisbe (XVIII,1-5)
«Ve el nostre Déu, no callarà». Va venir el Crist, Senyor Déu nostre i Fill de Déu; la primera vinguda va ser amagada, però la segona serà manifesta. En la primera vinguda es va donar a conèixer només als seus servents; en la segona, es donarà a conèixer als bons i als dolents. La primera vegada va venir d’amagat per ser jutjat, i la segona vegada vindrà a jutjar. Quan va ser jutjat, callà; el seu silenci ja havia estat predit pel profeta: «Com els anyells portats a matar, o les ovelles mentre les esquilen, ell callava i no obria ni tan sols la boca».

Però «ve el nostre Déu, no callarà». No va obrir la boca quan el jutjaven, però no callarà quan ell hagi de jutjar. Per més que ara tampoc no calla per a aquell qui l’escolta. Però, si diu que no callarà, ho diu perquè fins els qui ara el menyspreen sentiran la seva veu. Actualment, el coneixement dels preceptes ordenats pel Senyor és motiu de burla per a molts, perquè no veuen ni allò que Déu promet ni els càstigs amb què amenaça. Els homes que només veuen les coses d’aquí i no creuen en les futures, observen com hi ha molts béns i molts mals que els tenen indistintament els bons i els dolents. I per això el seu cor diu: «Déu no es mira les coses humanes ni les governa; i ens ha deixat a mercè de la fortuna en aquest profund racó de món on ens té abandonats». Menyspreen els manaments perquè no veuen cap senyal que indiqui el judici.

Però, tots sabeu que, quan Déu ho vol, es compadeix i judica de seguida. Però quan no ho vol, ho deixa per després. Per tal que els qui obren el mal temin i es converteixin. Que Déu no vol condemnar ningú sinó salvar-nos tots, i per això és pacient amb els qui obren el mal perquè es tornin bons. Diu l’Apòstol que «la ira de Déu es revela des del cel contra tota impietat i tota injustícia i Déu paga a cadascú segons les seves obres». Acabat, l’Apòstol amonesta i reprèn l’home que menysprea el seu creador i diu: «¿Menysprees la riquesa de la seva bondat i la seva magnanimitat?» I perquè és bo amb tu i et fa objecte de la seva longanimitat i sofreix i és pacient amb tu i no et castiga, ¿el menysprearàs? «¿Ignores que la bondat de Déu t’invita al penediment?».

Tot el que l’home fa ho tira al seu tresor. L’home bo posa en el tresor celestial totes les obres de misericòrdia que ha fet en benefici dels homes que ha ajudat. I sap que el tresorer que les hi guarda és fidel, perquè el custodi és el Senyor totpoderós. Els fidels posen la seva confiança en el poder del Senyor.

Quan vindrà visiblement el nostre Déu, aleshores no callarà; convocarà davant d’ell tots els pobles i examinarà els tresors dels bons i dels dolents. Fes, doncs, una penitència útil. Si et corregeixes, aquell cofre on guardaves les teves males obres es buidarà i s’omplirà el de les bones.

LA CARTA DE L'ABAT

Estimat Josep Manel,

Ets una persona optimista. Ja ho sabia, per raó de la nostra amistat. Però m'ho confirmes quan, parlant per telèfon sobre aquesta fatigosa qüestió de la crisi, em dius que ja passarà. Que hi va haver altres crisis molt fortes en anys passats, com per exemple els anys 60 amb la qüestió del petroli. I de totes ens en vàrem sortir.

És possible. I potser la història ens ho mostra una mica. Que l'home té sempre recursos per anar endavant en la vida. Però també és cert que hauríem de mirar a quin preu va donant nous passos, tenint en compte que «és la persona de l'home el que cal salvar, la societat humana la que s'ha de renovar» (Gaudium et Spes 3).

Avui el món està en una situació molt diferent de fa uns anys. Vivim en una dimensió més global. Qualsevol succés o esdeveniment, en el més allunyat punt de la nostra residència, ens afecta. Tot té una repercussió en tot. I en tots. És impossible «baixar del tren» com deia algú, o allunyar-se d'aquesta «casa comuna» en què ens ha tocat viure.

D'altra banda estem configurant una vida on domina cada dia més allò de més material. Els valors durs i purs que destil·len matèria, el tenir, en detriment d'uns valors més humans, d'uns valors espirituals, que porten a un índex molt baix de cotització de l'home.

Cada dia el ritme de la vida s'obre a camins més vertiginosos, més inconscients, diria jo també. I això és perillós per a la vida humana, en general. «La pròpia història està sotmesa a un procés tal d'acceleració que amb prou feines li és possible a l'home seguir-la. El gènere humà corre una mateixa sort i no es diversifica ja en diverses històries disperses. La humanitat passa així d'una concepció més aviat estàtica de la realitat a una altra de més dinàmica i evolutiva, d'on sorgeix un nou conjunt de problemes que exigeixen noves anàlisis i noves síntesis» (GS, 5).

Jo crec que en la Paraula tenim sempre una oferta de llum, de seny, de vida autèntica. Aquesta Paraula ens diu: «Vosaltres sabeu prou en quin temps vivim». (?) No és gaire fàcil adonar-se del moment quan estem submergits en el vertigen de la vida, on amb prou feines som capaços de seguir la informació diària del món. Ens diu encara: «Comportem-nos dignament, sense orgies, ni borratxeres, sense luxúries ni disbauxes, sense baralles ni enveges».

Doncs, tot això és el que ens atreu. Ara arriba el desembre i començarem a preparar el Nadal, precisament amb tiberis i disbauxa, en grups de les més diverses institucions: polítiques, empresarials, socials, educatives. Tot això és dolent, negatiu? En si mateix jo diria que no. Però em pregunto si tot això és un instrument de llum, que ajudi a arraconar les tenebres, la foscor de les nostres vides, a configurar un clima social més amable.

Sembla que quelcom de la llum del dia es percep, en una certa consciència que he de ser més sobri, que he de ser més solidari. Però això, ho perceben els de dalt, els qui tenen el poder, els recursos? O és ocasió d'una nova imposició als de sota per crear més pobresa, més submissió?

S'acaba la nit i el dia s'acosta. Però el sol pot detenir-se, i que el dia arribi amb retard, o no arribi. Josep Manel només conduint-nos com en ple dia, amb dignitat, podem accelerar aquest nou dia. I només així podem trobar la font d'un veritable optimisme. Una abraçada,

+ P. Abat

20 de novembre del 2011

LECTIO DIVINA

Salm 121 [122]

1 Quina alegria quan em van dir:
«Anem a la casa del Senyor!»
2 Ja han arribat els nostres peus
al teu llindar, Jerusalem!

3 Jerusalem, ciutat ben construïda,
conjunt harmoniós!
4 És allà que pugen les tribus,
les tribus del Senyor,
a complir l'aliança d'Israel,
a lloar el nom del Senyor.
5 Allí hi ha els tribunals de justícia,
els tribunals del palau de David.

6 Augureu la pau a Jerusalem:
«Que visquin segurs els qui t'estimen!
7 Que sigui inviolable la pau dels teus murs,
la quietud dels teus merlets!»
8 Per amor dels meus germans i els meus amics,
deixeu-me dir: «Que hi hagi pau dintre teu!»
9 Per la casa del Senyor, el nostre Déu,
et desitjo el benestar.

Idees generals sobre el salm

És un cant de pelegrinatge a la ciutat santa de Jerusalem. En arribar els pelegrins es queden extasiats contemplant els seus edificis, les seves torres i muralles, i sobretot el seu temple, lloc de la presència de Déu. Per al jueu era fascinant visitar Jerusalem. Hi voldria viure sempre. Com que això no pot ser, somia visitar-la alguna vegada i amarar-se del seu misteri. Cada pelegrí, quan s'acomiada i llança una última mirada sobre la ciutat santa, aviva en el seu cor la seva nostàlgia i el desig de tornar.

Es divideix en tres parts: v. 1-2 / 3-5 / 6-9

El nom de la ciutat apareix en cadascuna de les parts. Jerusalem és un nom compost de dues paraules i significa «ciutat de pau». El tema de la ciutat apareix amb molta força a la segona part; el de la pau, sobretot en la tercera. L'expressió «casa del Senyor» apareix al principi i al final del salm.

v. 1-2 Ens situen a l'inici del pelegrinatge, i l'arribada a la ciutat.
v. 3-5 Desenvolupen el tema de la ciutat:

a) arquitectura, construccions, ferms, compactes
b) religiós, la ciutat és com una casa comuna
c) judicial, amb els tribunals de justícia

v. 6-9 Desenvolupen el tema de la pau. Immens desig de pau per a tothom.

Es desitja la pau, perquè és el centre de la fe de tot un poble, punt d'encontre entre Déu i Israel. Es desitja la pau, ja que és el centre del poder judicial. Dos temes que ocupen el centre del salm. Dos motius principals per celebrar la ciutat: el temple (fe) i els tribunals (justícia). Com es podria celebrar la fe sense la presència i la pràctica de la justícia?

Déu no fa res en aquest salm. Es parla de casa seva, de les seves tribus, que pugen a celebrar el seu nom. El Senyor, per tant, té una casa, un nom i unes tribus. Tot això celebra la ciutat que congrega al poble al voltant de dos aspectes: fe i justícia.

Llegeix

Comencem amb una lectura comunitària. Subratllem les seves idees principals. Podem fer a continuació una lectura silenciosa personal.

Medita

v. 1-2
El pelegrí escolta la notícia del viatge a Jerusalem o la invitació a visitar la casa del Senyor. Tot pelegrí feia seu aquest text d'Isaïes: «Mentrestant, vosaltres cantareu com en les vetlles de les grans festes; estareu contents com qui s'encamina al so de la flauta cap a la Muntanya del Senyor; a la Roca d'Israel» (Is 30,29). I finalment experimenta la profunda emoció de trepitjar el llindar del temple, amb el qual havia somiat tant. El salmista no diu res, salta, les etapes del viatge. Per a un jueu Jerusalem és la seva amant, la promesa, la dona estimada a la qual dedica els seus millors elogis. «Aquest salm anhela l'eterna Jerusalem, sospira per ella. En la peregrinació sospirem, ens alegrem, ens trobem, no anem sols. Tots junts formem una flama, i aquesta flama està formada per la conversa dels que s'encenen mútuament. Mútuament l'amor sant els arrossega a un lloc terrenal. Quin ha de ser l'amor que els arrossegui cap a una altra ciutat més elevada, dient: "Anirem a la casa del Senyor!" És anar a aquella casa que ens fa dir: "Veurem la llum en la teva llum", o també diu: "En vós hi ha la font de la vida". (Sant Agustí)

v-3-5
Explosió d'entusiasme quan veuen la ciutat, plena de bellesa i harmonia. És allà que pugen les tribus tres vegades l'any, com diu l'Escriptura: «Tres vegades a l'any els homes aniran a presentar-se davant el Senyor, el teu Déu, per la festa dels Àzims, per la festa de Pentecosta, i per la festa dels Tabernacles. Que ningú no es presenti davant el Senyor amb les mans buides» (Dt 16,16). Jerusalem no és tan sols lloc de culte. També hi ha l'administració de la justícia. Diu Isaïes: «Faré que els teus jutges i consellers siguin rectes com en temps passats. T'anomeran altra vegada "Ciutat justa", "Ciutat fidel"» (1,26). Així doncs, unió de culte i de justícia. Seran moltes les recriminacions dels profetes per no practicar aquesta justícia: «Quan alceu les mans per pregar, em tapo els ulls per no veure-us, ni que allargasséssiu les oracions jo no us escoltaria. Busqueu la justícia, detureu l'opressor, defenseu l'orfe, pledegeu a favor de la vídua. Després veniu» (Is 1,15-18).

Va ser la tragèdia de molts jueus: pregaven de veritat, oferien sacrificis, però després no practicaven la justícia. Déu no es deixa subornar. El mateix sant Agustí es pregunta: «Se'ns va dir: anirem a la casa del Senyor. Però no hi anem amb els peus sinó amb els afectes. Que cadascú de nosaltres es pregunti a si mateix com comparteix amb el pobre, amb el germà necessitat, amb el captaire indigent». Per això comenta Orígenes: «Quan els creients no són sinó un sol cor i una sola ànima, i tenen una mateixa sol·licitud, els uns amb els altres, llavors ells són Jerusalem, "com a ciutat ben compacta"».

v. 6-9
Jerusalem és una figura de l'Església. L'Església que hem d'estimar. Però l'amor també accepta el sofriment. Desitjar la pau és desitjar tot bé, ja que la pau era la suma de tots els béns messiànics. Escriu Orígenes: «Hem dit moltes vegades que Jerusalem vol dir "visió de pau". Així doncs si s'edifica Jerusalem en el nostre cor, és a dir, si arrela en el nostre cor una visió de pau, si nosaltres contemplem i guardem en el nostre cor Crist que és la nostra pau, si som en aquesta visió de pau, llavors podrem dir que estem a Jerusalem».

Si no hem arribat a aquesta «visió de pau» almenys romanguem en el desig, i treballem-la amb una vida d'amor, amb aquell amor que ajuda a suportar el sofriment i acceptar la mateixa mort, ja que com ens diu el llibre del Càntic dels Càntics: «L'amor és més fort que la mort» (Ct 8,6). Molts han manifestat aquest desig de la visió de pau, i han treballat i viscut per ella. En el nostre temps moltes vegades en la cançó:

«Imagina que no existeix el paradís,
és fàcil si ho intentes.
Cap infern sota nosaltres
i només el cel damunt de nosaltres».

(Imagine there's non Heaven / it's easy if you try. / No Hell below us / above us only sky).

«Imagina't tothom
vivint avui.
Imagina que no hi ha països,
no és difícil fer-ho.
Res perquè matar o morir
i tampoc cap religió».

(Imagine all the people / living for today. / Imagine there's no countries / it isn't hard to do. / Nothing to kill or die for /and no religion too).

«Imagina't tothom
vivint la vida en pau.
Pot ser que diguis que sóc un somiador.
Però no sóc l'únic.
Espero que un dia t'uneixis a nosaltres
i que el món visqui com una sola cosa».

(Imagine all the people / living life in peace. / You may say I'm a dreamer / But I'm not the only one. / I hope someday you'll join us / and the world will live as one).

Escoltem una altra «cançó» sobre la pau i la unitat, escrita fa dos mil anys:

«Perquè Ell és la nostra pau: De dos pobles n'ha fet un de sol, destruint el mur que els separava i abolint amb el seu propi cos allò que els feia enemics: la Llei amb els seus manaments i preceptes. Així ha posat pau entre tots dos pobles i en Ell n'ha creat un de sol, la nova humanitat. Ha fer morir en Ell l'enemistat, i, per la seva mort en creu, els ha reconciliat tots dos amb Déu, i els ha unit en un sol cos. Ell ha vingut a anunciar la bona nova de la pau: la pau a vosaltres, que éreu lluny i la pau als qui eren a prop. Per Ell uns i altres, units en un sol Esperit, tenim accés al Pare» (Ef 2,14-18).

Jerusalem, per a un cristià és també símbol del cel: «Vosaltres us heu acostat a la Muntanya de Sió, a la ciutat del Déu viu, que és la Jerusalem celestial» (Hebr 12,22).

Quan Joan XXIII va saber que estava greument malalt, amb gran pau va començar a recitar el salm 122: «Quina alegria quan em van dir: Anem a la casa del Senyor».

Prega

Senyor nostre Jesucrist,
que diguéreu als Apòstols:
«Us deixo la pau, us dono la meva pau»,
no mireu els nostres pecats,
sinó la fe de l'Església,
i, doneu-nos aquella pau i aquella unitat
que vós vau demanar.

I feu-nos instruments de la vostra pau.

Contempla

Dedica un temps personal a repassar en silenci aquells punts que t'hagin cridat l'atenció: peregrinació, unitat, pau, justícia. O escolta la cançó «Imagine» o rellegeix el text d'Efesis.

Diumenge XXXIV durant l'any: JESUCRIST, REI DE TOT EL MÓN (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Ez 34,11-12; Sl 22,1-6; 1Co 15,20.26-28; Mt 25,31-46

Jesús va ser un profeta que anunciava l'arribada del Regne, amb uns signes que anaven units a la seva persona. El centre de la seva predicació era el Regne, era la causa de la seva vida, el que motivava tot el seu dinamisme: mostrar Déu, el Senyor de tot, com a Rei. Tot aquest missatge no es pot separar de la seva persona. El Regne es manifesta en Ell. Per això dirà: «el Regne és enmig vostre». Però, alhora, aquest anunci té una projecció cap al futur. La mateixa oració del Parenostre ho suggereix clarament quan demanem: «vingui a nosaltres el vostre Regne». Crist no va definir mai el Regne, més aviat el va exercitar, el va viure en la seva persona. Per això deia: «Jo no puc fer sinó el que fa el Pare». I d'aquesta manera el Regne el suggereix amb les seves paràboles, i la seva mateixa vida.

El Regne és un do de Déu, que d'una banda demanem, però per una altra cal esforçar-se per entrar-hi i trobar el vestit apropiat per al banquet de noces. Dir «Regne de Déu» és dir Déu, o proclamar aquest Regne equival a assenyalar la persona del Crist.

Quan l'any 1929 hom crida com a proclamació i reparació a Pius XIè: «visca el Papa rei», es mostra a quins extrems pot conduir la ignorància dels textos i de la realitat cristiana més fonamental.

Aquest tema del Regne estava darrere d'algunes discussions del Concili Vaticà II, en la Constitució sobre l'Església, el decret sobre la llibertat religiosa, el pluralisme, la participació... I en alguna publicació sobre aquests temes, de gent contrària a aquests punts conciliars, es mostra el retrat d'un Crist, amb el títol: «Ells li han tret la corona». Altres records més penosos serien els referents als «guerrillers de Crist Rei». Matar en nom de Déu. Matar en nom de Crist Rei, en nom d'Aquell que ensenyava: «apreneu de mi que sóc benèvol i humil de cor». Fins on pot arribar l'home en el seu tancament de cor!

Amb aquests fenòmens o altres semblants es propicia que l'Església arreli en els espais de la política, de la cultura, de la societat... amb un tarannà de força física, de prepotència, de domini... I es dóna la paradoxa que sent la força autèntica de l'Església l'evangeli, hi hagi encara consciències dominades per la nostàlgia de la inquisició. Consciències que no arriben a dir: «visca el papa Rei», però gairebé. El crit se'ls fon a la gola. Consciències que encara tenen somnis de guerrillers, de desembarcar al costat del guerrer, espasa en mà, per imposar la fe. Però això sí: a la seva mida, i no a la de Crist.

Obliden els gestos de Jesús, que va rebutjar el títol de rei quan s'entenia en sentit polític, a l'estil dels «caps de les nacions». Però el reivindica durant la seva Passió, davant Pilat, que el va interrogar explícitament: «Tu ets rei?», i Jesús va respondre: «Sí, tu ho dius, sóc rei» (Jn 18,37), però poc abans havia declarat: «El meu regne no és d'aquest món» (Jn 18, 36).

«La reialesa de Crist és revelació i actuació de la de Déu Pare, que governa totes les coses amb amor i amb justícia. El qual encomanà al Fill la missió de donar als homes la vida eterna, estimant fins al suprem sacrifici i, al mateix temps, li va atorgar el poder de jutjar, des del moment que es va fer Fill de l'home, semblant en tot a nosaltres (cf. Jn 5, 21-22. 26-27). L'evangeli d'avui insisteix precisament en la reialesa universal de Crist jutge, amb la paràbola del judici final. Les imatges són senzilles, el llenguatge és popular, però el missatge és summament important: és la veritat sobre el nostre destí últim i sobre el criteri amb el que serem jutjats. "Vaig tenir fam, i em donàreu menjar; tenia set, i em donàreu beure; era foraster, i em vau acollir", etc. Forma part de la nostra civilització. Ha marcat la història dels pobles de cultura cristiana: la jerarquia de valors, les institucions, les múltiples obres benèfiques i socials. En efecte, el regne de Crist no és d'aquest món, però porta a compliment tot el bé que, gràcies a Déu, hi ha en l'home i en la història. Si posem en pràctica l'amor al nostre proïsme, segons el missatge evangèlic, llavors deixem espai a la senyoria de Déu, i el seu regne es realitza enmig nostre. En canvi, si cada un pensa només en els seus propis interessos, el món no pot menys d'anar cap a la ruïna». (Benet XVI)

Posar en pràctica l'amor, contemplar l'exemple del Crist; deixar que ell sigui el nostre pastor, i reposar en els prats de la seva paraula; deixar que ell faci néixer fonts tranquil·les al nostre espai interior, que restaurin les nostres forces, com ensenya el salm 22, que hem cantat com a resposta a la Paraula. Contemplar l'exemple del Crist, i posar en pràctica l'amor, el seu amor que està en mi, en tu... per l'Esperit que hem rebut. I obrar com ell va obrar. Com va obrar? Ho heu sentit a la primera lectura: «Jo mateix buscaré les meves ovelles, i en faré el recompte... Buscaré les perdudes, faré tornar la que se havia allunyat, embenaré les ferides, faré posar bona la malalta, mantindré les grasses i robustes, les pasturaré totes amb justícia...».

Aquesta és la força de Déu, aquesta és la veritat del Crist, aquesta és la veritat del Regne. I el seu mirall l'hem de contemplar en el famolenc, l'assedegat, el foraster, en el nu, a la presó...

LA VEU DELS PARES

TEXTOS PER AL TEMPS ORDINARI
Diumenge 34è durant l'any : Jesucrist, Rei de l'Univers

Dels sermons de sant Joan Crisòstom, bisbe, sobre la carta al Romans

Déu ha arribat a lliurar el seu Fill. ¿I tu no pots donar-li el teu pa, a ell que s'ha lliurat per tu i s'ha fet matar? El Pare, a causa de tu, no l'ha estalviat, a ell, el seu propi Fill! I tu, amb indiferència, el deixes morir de fam, mentre que només ets capaç d'aprofitar-te dels seus béns i d'estar pels teus interessos.

S'ha lliurat per tu, per tu s'ha fet matar, per tu erra mendicant; el que tu li dones per ajudar-lo, ho prens dels seus propis béns., i àdhuc en aquestes condicions, no li dones res! No n'ha tingut prou de suportar la creu i la mort; ha volgut conèixer, a més, la pobresa i l'exili, ha volgut anar errant i nu, ha volgut ser abandonat a la presó i experimentar la ineptitud, per poder-te llançar així la seva crida. Si no em vols tornar l'equivalència del que he sofert per tu, tingues-me pietat a causa de la meva misèria, deixat doblegar per la meva feblesa i la meva presó. Si no vols ni donar-te a això, dóna't almenys a la meva modesta petició; no et demano res que et costi, sinó només pa, sostre, algunes paraules de consol.

Si no et quedes intractable, que el pensament del Regne del cel, que les recompenses promeses, que tot això, almenys, et faci millor. Tot això, ¿no ho vols tenir en compte? Aleshores, si més no, que el teu cor s'esquinci, simplement per instint natural, en veure'm despullat. Recorda't de la nuesa que per tu he sofert a la creu. Per tu he estat encadenat, per tu encara n'estic avui. Per tu he dejunat, per tu suporto encara ara fam. He conegut la set quan estava suspès a la creu, en tinc encara a través dels pobres a fi d'atreure't cap a mi i de fer-te humà enfront de la teva pròpia salvació.

Havent-te lligat d'aquesta manera per innombrables beneficis, et demano que m'ho tornis. No t'ho demano com un deutor, jo vull coronar-te com un benefactor i, a canvi d'aquests pobres dons, et donaré el Regne.

Si estic empresonat, no et forço a estirar-me tot trencant les meves cadenes. Només et demano una cosa: que vegis que estic encadenat a causa de tu; ja em serà suficient aquest favor i, en canvi, et dono el cel. Bé que t'hagi alliberat de les teves feixugues cadenes, en tindré prou que et dignis a visitar-me a la presó.
Podria coronar-te sense tot això, però vull ser el teu deutor, a fi que la corona et porti també confiança.

LA CARTA DE L'ABAT


Estimada Ma Lluïsa,

L'estrella del teu firmament d'aquest mes és l'«acollida». És un estel, la llum del qual és molt necessària. Avui parlem molt de l'acolliment, potser perquè el tenim poc arrelat en la nostra vida.

Em crida sempre l'atenció quan rebo una persona, o quan una o diverses persones són ben rebudes pels monjos, al monestir, que em donin les gràcies per l'acolliment. En temps passats no s'esmentava l'agraïment per l'acolliment. Un feia el que havia de fer: et trobaves amb algú, o el rebies, vivies aquesta trobada amb tota normalitat i venia el comiat sense més, o en tot cas amb un simple «gràcies», però sense l'afegitó d'aquest «per l'acolliment».

Avui vivim en una societat més inhòspita, en un temps sense temps. Tens una visita, i te n'està esperant una altra. Parles per una línia, i et truquen per l'altra. Has de posar data a l'agenda per a una trobada i passes més temps a determinar i posar-te d'acord a concretar la data que en la mateixa reunió. El món cada dia marxa per camins més complexos i difícils.

No és fàcil avui dia l'«acolliment» en aquest ambient de ritme tan trepidant. Perquè l'acolliment és rebre l'altre com a hoste: un acolliment personal. És rebre  la persona de l'altre com a tal persona, per tant amb les seves preocupacions, els seus problemes, les seves alegries, o les seves penes. Rebre, i estar atent a allò que és i vol, i necessita aquesta persona. Això significa «tenir temps per a l'altre». Disposar del teu temps per acollir, escoltar, estar pendent de l'altre.

I hi ha en l'ambient aquestes frases tan sentides: «no tinc temps», «no et vull fer perdre el temps», «disposo de poc temps», «el temps és or». I el temps no és or. Perquè si el convertim en diners, la meva consideració sobre l'altre ja canvia. La meva acollida no pot ser pel que «té» la persona. Una acollida autèntica no pot estar en la línia dels diners, sinó en la línia de la persona com a tal. Però, en qualsevol cas, no oblidar que tinc davant meu una persona.

I precisament tenim el temps per desenvolupar la nostra vida com a persones. I si el nostre temps no està projectat en aquest camí de la persona, el temps es desvirtua, es perd. Per això es diu que vivim en el temps sense temps. Gastar el temps acollint una persona, amb aquesta idea d'entrar en el seu misteri, és posar-se en camí de desenvolupar i aprofundir el teu propi misteri.

Potser ens vol cridar l'atenció la Paraula de Déu sobre aquest punt quan Crist parla de l'acolliment al final dels temps: «Veniu, beneïts del meu Pare, perquè tenia fam, i em donàreu menjar; tenia set, i em donàreu beure; era foraster, i em vau acollir; anava despullat, i em vau vestir, malalt, o a la presó, i vinguéreu a veure». (Mt 25,31-46) Crist s'identifica amb cadascuna d'aquestes persones la vida de les quals està subratllada per algun tipus de problema humà. I em suggereix com he de posar-me davant del misteri de cadascuna d'aquestes persones. O diria, parlant de manera més general: Crist em fa una invitació molt clara, molt viva a estar obert, en una escolta vital davant del misteri de la persona que tinc davant en qualsevol circumstància.

Gràcies M. Lluïsa per recordar l'actualitat d'aquesta paraula, "acolliment" que porta tancat tot un misteri de llum. Una abraçada,

+ P. Abat

13 de novembre del 2011

DEDICACIÓ DE LA BASÍLICA DE POBLET

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
2Cr 5,6-10.13-6,2; Sl 83; 1Pe 2,4-9; Lc 19,1-10

«Sempre m'ha semblat que l'Església patia per manca de divulgació de la paraula sagrada. Jo no en sóc doctor i no sé per què les coses s'hi fan com s'hi fan, ni tampoc puc dir exactament com podrien fer-s'hi d'altra manera; però quan veig el modo com estan en el temple la major part de la gent, el modo com oeixen missa, la seva passivitat davant la tremenda energia del Sacrifici de l'Amor que en l'altar se celebra, la seva ignorància de les paraules sublims que en ell són dites, i la consegüent distracció o ensopiment que s'apodera d'elles, mentre davant seu està passant la cosa més forta i més interessant d'aquest món i de l'altre, no puc menys de pensar: Déu meu! quanta sublimitat en va, quanta energia ineficaç, quanta riquesa perduda! (Joan Maragall, L'Església cremada)

Però la Paraula sagrada es divulga. La acabem de proclamar. Arriba al nostre enteniment, però arriba al nostre cor? Arriben al nostre cor les paraules del salm que hem cantat? «Que n'és d'amable el vostre temple, Senyor de l'univers! Tot jo sospiro i em deleixo pels atris del Senyor. Ple de goig i amb tot el cor aclamo el Déu que m'és vida».

És el nostre desig de la casa, del temple, del Senyor. Em consumeixo i desitjo habitar a casa seva cantant la seva lloança. Me n'alegro pel Déu viu, és a dir salto i vibro d'alegria per aquest Déu que m'ha creat i m'està donant la vida; què provoca tant d'entusiasme en el salmista, tanta dolçor, tant d'afecte? Aquests desitjos no els desperta el temple material, aquell temple majestuós de Jerusalem; ans més aviat qui fa néixer el desig i la lloança és qui habita en aquest temple. El Déu en qui trobem el secret i sentit de la nostra vida, i la força interior per caminar d'acord amb la seva voluntat. Arriben aquests sentiments al nostre cor?

Els pelegrins, apropant-se al temple, mentre recitaven els salms de peregrinació, l'esguardaven amb una mirada amorosa, plena de joia. I aquesta mirada exterior anava acompanyada d'un sotrac interior. La seva ànima desitjava, es consumia, anhelava, esclatava de joia, defallia pel seu Déu. Sant Agustí en té una saborosa interpretació: «El raïm premsat defalleix, deixa de ser raïm, però per què? Per convertir-se en vi. per anar al repòs del celler; per ser conservat en gran quietud. Aquí es vol, allà es pren; aquí se sospira, allà s'alegra; aquí es prega, allà es lloa; aquí es gemega, allà es gaudeix».

Nosaltres també tenim necessitat mentre contemplem el temple de pedra, mentre hi estem pregant, celebrant, lloant el nostre Déu; tenim necessitat d'aquest sotrac interior, que es produeix quan la Paraula va més enllà de la nostra ment, quan davalla al cor. Diu el profeta: «en qui posaré la meva mirada? En l'humil i abatut que s'estremeix sota la meva paraula» (Is 66,2).

«Necessitem perdre'ns en el cor del Crist. Ell és el nostre refugi, el nostre asil, la casa de l'ocell, el niu del colom, la barca de Pere per travessar el mar tempestuós» (Carles de Foucauld). Però per perdre'ns en l'amplitud d'aquest cor hem de desvetllar el desig, revifar la nostra curiositat per ell. O, dit d'una altra manera, he d'entrar a casa meva, acompanyat del Crist. Però abans d'entrar, potser he de sortir. Jo ja sé alguna cosa del Crist; Crist ja ha desvetllat el meu interès. Però he de sortir de casa meva, de mi mateix i pujar a la figuera per contemplar el Crist. Per arribar a conèixer-lo del tot. Perquè Ell pugui mirar-me i es convidi a casa meva. He de pujar a la figuera perquè Crist pugui descobrir el meu interès per Ell.

Jo diria que pujar a la figuera i mostrar així el meu interès per Crist és tenir cura d'una actitud d'obertura cap als altres, perdre'm entre les frondes de la figuera és agafar-me a les seves branques; seria tenir una actitud d'acollida, mostrar una actitud de servei. Aquí sí que valdria la dita d'«anar-se'n per les branques».

I això va aixecant cap a mi la mirada del Crist. I aquest Crist va entrant a casa meva, de manera que el seu interès es va apoderant del meu. Fins a sentir-me acollit, jo, per aquest hoste que s'allotja a casa meva. I aquesta unió estreta, profunda amb Ell, provoca la generositat total: «dono la meitat dels meus béns als pobres, i restitueixo quatre vegades més a qui he defraudat». Crist, ha trobat veritablement Zaqueu, que estava perdut.

Potser aquesta festa és un moment privilegiat per preguntar-nos si nosaltres també pugem a la figuera per atreure la mirada de Jesús. Si sortim de casa nostra, perquè Crist es convidi a sopar amb nosaltres.

Potser convé recordar les paraules de sant Bernat: «Aquesta festa és la vostra i molt vostra. Esteu consagrats a Déu que us va elegir i us ha pres en propietat. Que magnífic ha estat el vostre negoci, germans! Heu invertit totes les vostres riqueses del món per passar al domini del Creador, i arribar fins i tot a posseir al que és el patrimoni i la riquesa dels seus. Per això diu el profeta: "Feliç el poble que té el Senyor per Déu!"» (Sermó I en la Dedicació)

Serem feliços si aquest Déu és el nostre Senyor, si ens deixem moure, si deixem que Ell ens serveixi, i ens prengui com a pedres vives per edificar el seu temple, un temple per oferir sacrificis espirituals, mitjançant Crist, el Messies, la pedra angular de tot l'edifici.

LA VEU DELS PARES

TEXTOS PER AL TEMPS DE DURANT L'ANY
Diumenge 33è durant l'any

Dels sermons de sant Joan Crisòstom, bisbe, sobre l'evangeli de sant Mateu

Fixeu-vos com l'amo mai no exigeix res immediatament. Després d'haver confiat la seva vinya als vinyaters, se'n va de viatge; igualment aquí també s'allunya després d'haver confiat els talents, sempre per mostrar-nos la seva immensa longanimitat. Al meu entendre, en aquesta paràbola, el Senyor es refereix a la seva resurrecció. No parlem ja de vinya ni de vinyaters: tots som treballadors. Ell no s'adreça únicament als caps del poble, ni tan sols als jueus, sinó a tothom, sense excepció. Els qui li presenten llurs guanys reconeixen, agraïts, allò que ve d'ells i el que ve de l'amo. L'un diu: «Senyor, m'havíeu confiat cinc talents». L'altre: «I a mi, dos». Reconeixen que han rebut d'ell el capital per a fer negoci i li manifesten el seu agraïment; en definitiva, tot ho atribueixen a la seva bonesa. ¿Què els respon l'amo? «Molt bé. Ets un administrador bo i de tota confiança. El que t'havia encomanat, ho has administrat fidelment. Ara t'encomanaré molt més. Entra a celebrar-ho amb el teu Senyor».

Estiguem atents a aquestes paraules. Mentre tenim temps, treballem per la nostra salvació, prenguem oli per a les nostres torxes, fem rendir el nostre talent. Perquè si som mandrosos i ens passem la vida sense fer res, ningú no ens tindrà compassió allà, per molt que plorem. També el qui es va presentar al banquet sense vestit de noces es va condemnar ell mateix i res no el va poder salvar. El qui va retornar l'únic talent que li havia estat confiat també sofrí la condemnació. Així mateix, a aquelles noies, no els va servir de res d'estar-se trucant a la porta. Ja que nosaltres ho sabem, posem els nostres talents, el nostre zel, el nostre crèdit, tot el que tenim, al servei del proïsme. Perquè talent vol dir les qualitats que té cadascú, l'autoritat de què frueix, les seves riqueses, l'ensenyament que pot donar i qualsevol altra cosa per l'estil. Que ningú no digui: «Jo només he rebut un talent; per tant, no puc fer res». Amb un sol talent podeu fer coses dignes d'elogi. Perquè, al capdavall, no sou pas més pobres que aquella vídua de l'evangeli.

Res no és tan agradable a Déu com viure al servei de tothom. Si ens ha donat la paraula, les mans, els peus, la força corporal, la intel·ligència i el seny és perquè els posem al servei dels nostres germans en bé de la nostra salvació i la d'ells.

LA CARTA DE L'ABAT

Estimat Carles,

Vaig rebre la teva carta en la qual mostres una contínua preocupació per donar passos en un camí de progrés espiritual: «Anheleu els dons més grans (1Co 12,31). Enmig de les dificultats que comporta la vida quotidiana en el món, continuo aspirant a aquesta consagració, camí del do més excel·lent: l'amor. Voldria dir-li que hi estic en camí, no és només una fantasia». El desig és sempre un romandre en camí; perquè el desig sempre provoca un dinamisme de la nostra persona per assolir allò que considerem bo per a la nostra vida, o pel contrari acabem per abandonar-ho i deixar-ho; però en aquest cas, la persona es mourà per un altre desig nou. Jo crec que no pot faltar aquest dinamisme vital, que suposa el desig, en la nostra existència.

L'important és descobrir en el nostre desig la font del progrés i de l'enriquiment espiritual. Ens ho suggereix Ramon Llull al Llibre de l'Amic i l'Amat: «L'Amic deia al seu Amat si hi havia encara alguna virtut d'Ell que no estimava. I l'Amat li va respondre que tot el que podia multiplicar el seu amor en l'Amic estava encara per estimar».

Descobrir i viure la nostra vida en el marc del desig, o en el marc d'un progressiu amor, porta a posar davant nostre un horitzó permanent d'esperança, i la força o la il·lusió d'actualitzar tots els recursos de la nostra personalitat, que són molts i diversos en cada persona.

És també el que ens descobreix l'evangeli quan ens parla de la paràbola de l'amo que confia els seus béns a uns administradors. Béns diversos, segons la capacitat de cadascú. I no es tracta d'una cursa de competició, mirant d'estar per damunt dels altres, situació que només serveix per assolir corones que es marceixen o corones d'espines que fan mal. L'amo vol que posem en joc la nostra capacitat, que siguem conscients que posseïm uns recursos l'administració dels quals és la font de la veritable alegria, perquè ens fa viure la vida amb un sentit profund des de nosaltres mateixos.

Jo crec que el camí és per a això: per fer un treball sobre nosaltres mateixos. I aquí és on hauríem de trobar la fascinació del temps que Déu ens dóna. Un temps per treballar la meva persona i trobar-hi tota la riquesa que potencialment té i que ens ha deixat l'Amo, o l'Amat, fins que torni. L'important és fer aquesta feina amb il·lusió, amb esperança, amb pau, vivint i gaudint amb el que tenim a les nostres mans.

Em dius que fas camí, i que no és mera fantasia. Això és positiu. Saber que s'està caminant, però quan caminem també és bonic, també és bell somiar. Somiar amb l'horitzó, i deixar també que ens embolcalli algun núvol de fantasia. L'imaginació no deixa de ser també un do que hem rebut. I en el camí hem d'exercitar-nos en tot allò que ens ajudi a donar el millor fruit a la nostra vida.

Agafa't al teu desig, busca amb força el do més excel·lent. Viu, somia, camina! Una abraçada,

+ P. Abat

6 de novembre del 2011

LA VEU DELS PARES

TEXTOS PER AL TEMPS DE DURANT L'ANY
Diumenge 32è durant l'any (Cicle A)

Dels escrits de Metodi d'Olimp, El banquet (Sources Chrétiennes 95,169-175)
El text evangèlic que compara el Regne del cel a deu noies que sortiren a rebre l'espòs, ens vol fer comprendre que totes deu van voler seguir el mateix camí, que totes deu tenien unes disposicions anàlogues, que totes havien escollit el Crist per Espòs. Però, al moment de sortir al seu encontre, ja no es trobaven en les mateixes condicions. Les unes s'havien proveït del necessari per anar alimentant abundosament les seves torxes perquè poguessin resplendir sense minvar. Les altres, en canvi, per negligència, només s'havien preocupat del present. Les unes van guardar purs els seus cinc sentits —que són anomenats les portes de la Saviesa—, les altres, en canvi, els abandonaren a tota mena de faltes i de vicis. Per això van ser excloses de les estances divines.

I com que hi ha una puresa dels ulls, una de les orelles, una de la llengua, i una de cadascun dels altres sentits, la noia que s'ha mantingut fidel ha restituït intactes al Crist les cinc «portes» de la seva sensibilitat, i a través de cadascuna resplendeix el seu amor com una torxa radiant. La nostra torxa té cinc flames, perquè el nostre cos és per a l'ànima com una torxa nupcial mentre fa camí cap a l'encontre del seu Espòs, el Crist, el dia de la resurrecció. I el cos, encara, fa resplendir a través dels cinc sentits l'esclat lluminós de la seva fidelitat. El Crist mateix ens ho ha ensenyat en dir: «He vingut a calar foc a la terra i com voldria ja veure-la cremar!». La terra designa el cos, que ell voldria veure, segons el seu ensenyament, abrusat sense trigança com una flama ardent. L'oli ha de ser assimilat a la saviesa i a la justícia: si l'ànima les difon generosament, si fa que tot el cos se'n beneficiï, aleshores brolla i s'enlaira, inextingible, «aquesta claror davant els homes» que dóna tot el seu esclat a les bones obres i que glorifica el Pare del cel.

Que les bones obres, doncs, i la Saviesa ens forneixin abundosament l'oli pur perquè, si l'Espòs trigava, les nostres torxes no s'apaguin.

La trigança de l'Espòs és el termini que se'ns concedeix abans de la vinguda del Crist. Però, finalment, el crit es farà sentir: «L'Espòs és aquí. Sortiu a rebre'l!». I nosaltres, «els qui vivim», —és a dir, les nostres ànimes amb els cossos que haurem recobrat— anirem a l'encontre del Crist, amb les torxes a punt, radiants amb l'esclat d'una llum celestial.

LA CARTA DE L'ABAT

Estimada M. Lluïsa,

Vaig rebre la teva carta, com sempre plena d'entusiasme. Una carta escrita a mà que porta sempre el millor sabor del cor. El teu cor vibra, i alhora vibra la mà lliscant amb goig a través de la blancor immaculada del paper. Però, a més, hi ha altres motius de goig al teu escrit: «Dono moltes gràcies a Déu pel do de la consagració religiosa contemplativa, per la vida de comunitat fraterna. Saps que sóc molt sensible i em costa renunciar, morir i lliurar-me totalment al servei de les meves germanes, acceptant cadascuna tal com és. Pateixo i procuro ficar-me aviat dins la «cel·la interior», estimant l'Amor. La Lectio m'ajuda molt. Són moments de molta intimitat amb Jesús, i això em produeix pau i agraïment i, sobretot, goig espiritual. Estic en l'etapa final de la meva vida i he fet l'ofrena a Déu de tot el que pugui passar en els anys que Ell vulgui donar-me de vida. Estic a les seves mans».

Moltes gràcies per aquest testimoni tan preciós, que també per a mi és un veritable estímul per a estimar més la meva vida religiosa, per renovar també els meus esforços en la recerca de Déu, que és, jo crec, la tasca més important i més apassionant d'una vida religiosa. D'altra banda crec que aquest extens escrit de la teva carta posa en relleu que romans en l'esforç de mantenir encès el llum en l'espera del Senyor. Estem en l'etapa final de la vida. Sí. Però renovar dia rere dia la consagració a Déu, tenir cura de la sensibilitat en l'escolta de la Paraula del Senyor, i en la relació amb les germanes de comunitat, són les beceroles de la vida religiosa. És estar esperant l'Espòs amb una bona reserva d'oli per a la llàntia.

No és gaire fàcil avui, i crec que mai no ho ha estat, la vida en una comunitat. Això apareix avui molt clar mirant la societat. La comunitat familiar viu greus problemes de relació i de convivència: la relació entre els esposos, la dels pares amb els fills, en fi, tota relació en un grup humà sigui de molts o de pocs membres. És fàcil veure aquesta problemàtica quan es contemplen tants trencaments i separacions en les relacions humanes. Es pot pensar, i crec que molts ho pensen, que en una comunitat religiosa és més fàcil, que el difícil és aixecar-se molt d'hora, o viure en clausura, o portar una vida sòbria en dinars o oci. Però no és així. El més difícil és portar una vida seriosa, amb una riquesa humana i espiritual en la vida comunitària. I si es considera que el sentit de la vida religiosa és cercar l'Altre, és la recerca de Déu, en el si de la comunitat, encara es fa més patent el principal i fonamental que és, per sobre de tota la resta, tenir habitualment una bona vivència comunitària, que és per on ha de passar la recerca de Déu.

Aquesta és una saviesa que es necessita avui de manera especial. Una saviesa que està al nostre abast, però que també se'ns exigeix desitjar-la, buscar-la, exercitar-nos en ella; mai no serà una cosa que se'ns imposarà des de fora. És un do, però també s'ha de merèixer, s'ha buscar, he de fer un esforç perquè d'alguna manera il·lumini els meus passos.

Lluïsa, moltes gràcies pel teu bell testimoni. Molt apropiat per als qui estem en aquest mateix camí de consagració religiosa, però també, per descomptat, per als qui no hi estan, però que, no obstant això, els pot fer molt bé prendre nota d'aquests apunts preciosos de la teva carta. Una abraçada,

+ P. Abat