17 de febrer del 2008

DIUMENGE II DE QUARESMA (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Lluc Torcal, prior de Poblet

En un cèlebre fragment del llibre VII de la República, Plató compara el procés de coneixement humà al treball que ha de fer un home que viu al fons d'una caverna per poder sortir a plena llum i poder contemplar les coses del món exterior. Un tal home -paradigma de l'home en el seu estat actual segons el filòsof grec- veu només les ombres de les coses que es projecten al fons de la caverna i sent només els ressons dels sons que emeten aquelles mateixes coses, raó per la qual viu encadenat a les imatges de les coses. Tant sols per un cert privilegi, algun home pot trencar aquestes cadenes i, mitjançant un procés molt dolorós, començar a ascendir per la cova per sortir a l'exterior i contemplar, ja no les ombres, sinó les coses mateixes. Aquest procés d'ascensió cap a la llum és fatigós ja que l'excés de llum encega el qui ascendeix. Un cop fora, l'home se n'adona a més que també allà les coses són visibles gràcies a la llum del sol i és aquesta llum, la vertadera font que l'home ha desitjat conèixer. Si bé, hom pot no estar d'acord amb la visió del món que es deriva d'aquesta teoria del coneixement, volem entrar en diàleg amb Plató per tal de comprendre el sentit profund de les lectures d'aquesta eucaristia.
Moltes vegades també la nostra vida està plena dels ressons i de les ombres de les coses que ens fan viure encadenats en la immediatesa d'una realitat que és més imaginària que real: preocupacions de tota mena, falses il·lusions, fantasies, promeses de felicitat i invitacions de tot tipus, desitjos i anhels que no podran ser mai satisfets, recels i desconfiances... en definitiva, ressons d'aquelles paraules, amb què el pare de la mentida, tergiversant el sentit de l'Escriptura, temptà el Senyor, aquelles paraules que ens ofereixen un aliment que no sacia la fam, ens condueixen a l'autosuficiència que posa Déu a prova i ens sedueixen amb l'atracció del poder i del domini. Els ressons d'aquestes paraules enfosqueixen la nostra vida i, prometent-nos de ser com Déu, ens fan viure entre ombres i enmig de les tenebres de la mort. La quaresma és, precisament, aquell temps que la nostra mare, l'Església, ens prepara cada any per tal de purificar els efectes que totes aquestes ombres i ressons deixen dins la nostra vida de cristians i, així, arribar transfigurats a la festa de la llum i l'alegria pasqual, un temps en què Déu ens demana de sortir de la nostra petitesa cap al país de llum on ell habita, com demanà a Abraham.

A diferència però del que succeeix en el mite platònic de què hem parlat, aquesta procés de conversió cap a la llum, no és privilegi de pocs, ni premi al propi esforç per ascendir cap a la llum, sinó que a tots se'ns hi invita i se'ns dóna, ja que Déu "ens ha salvat i ens ha cridat amb una vocació santa, no perquè les nostres obres ho hagin merescut, sinó per la seva pròpia decisió, per la gràcia que ens havia concedit per Jesucrist abans dels segles, i que ara ha estat revelada amb l'aparició de Jesucrist, el nostre salvador, que ha desposseït la mort del poder que tenia i, amb la Bona Nova de l'Evangeli, ha fet resplendir la llum de la vida i de la immortalitat".

L'Evangeli que avui hem proclamat articula, des d'una altra perspectiva, aquesta manifestació de la llum de la vida i de la immortalitat que ha resplendit enmig nostre. En efecte, l'Església, després d'haver-nos fet escoltar, en iniciar la quaresma, com Crist fou conduït al desert per ser-hi temptat, temptacions que ens parlen de les foscors, de les ombres i dels ressons, que hi ha en la nostra ànima, proposa avui, encara al principi del camí quaresmal, l'Evangeli de la Transfiguració del Senyor Jesús, que, encara que brilli com una llum momentània, vol il·luminar tot el camí quaresmal cap a la plena llum de la Pasqua. L'esclat de la llum dalt la muntanya alta que féu resplendir com el sol el rostre del Senyor i com la llum els seus vestits, i que féu trastocar un xic els deixebles -Pere demanà de fer tres cabanes allà dalt per la fruïció que hi sentia!- es produeix a l'inici de la pujada del Senyor cap a Jerusalem, on es dirigeix per morir-hi a la creu. Aquella llum, doncs, que un dia va mostrar la profunditat transcendent del rostre del Senyor, se'ns ofereix avui perquè no ens oblidem que el nostre camí de conversió, de purificació de les ombres i dels ressons cal fer-lo sota la llum nova de la resurrecció, de la Pasqua, i que només il·luminats per aquesta llum que se'ns dóna com a camí, perquè és la veritat i la vida, podem també nosaltres transfigurar-nos i anar canviant el nostre rostre pel del Crist.

Ja es veu que tot aquest procés no té per ànima l'esforç del coneixement intel·lectual, amb la fatiga que l'acompanya, com s'esdevenia en el mite platònic, sinó que la seva ànima és l'amor que estimant coneix i s'endinsa més i més en el misteri de la llum que és Déu mateix. La transfiguració del Senyor ens mostra aquesta llum i ens revela que ell pertany a l'àmbit de la divinitat, que ell és Déu, perquè Déu és llum, i en Déu no hi ha ombres ni obscuritat de cap mena, com palesa meravellosament la icona de la Trinitat de Rublev, on els tres personatges divins no projecten cap ombra sinó que només irradien llum.

Però, si bé, la llum és la prerrogativa de l'ésser diví, i aquesta llum se'ns dóna quan se'ns incorpora pel baptisme a la vida del Crist, la nostra conversió quaresmal i la de cada dia, no s'han de guiar tant per la visió quant per l'oïda, per l'escolta de la paraula salvadora. En el món grec, el món de Plató, la imatge era objecte de contemplació, vehicle per contemplar la bellesa de la forma. No en va al final del camí que ens proposava Paltó, els sons, les veus i la música desapareixen. La grega era, doncs, una cultura centrada en la visió, en l'estètica de l'estàtica. Si bé és cert que la nostra cultura, postmoderna, té la imatge com un element característic, tot i així, fa servir la imatge com un canal de comunicació: la imatge transmet un missatge, gairebé sempre de caràcter comercial. La nostra és, doncs, una cultura d'arrel més semítica, centrada en la paraula i en l'oïda. Per això, la conversió ha d'estar més guiada per l'escolta de la paraula que per la visió de la llum. A això mateix ja apuntava el Senyor quan, davant les temptacions, respongué a Satanàs amb la paraula de l'Escriptura, usada rectament: no només de pa viu l'home; no temptis el Senyor, el teu Déu; adora el Senyor, el teu Déu, dóna culte a ell tot sol. Però avui, d'una manera molt més clara i diàfana, ens ho ensenya plàsticament l'Evangeli que hem proclamat, quan diu que un núvol lluminós va cobrir els qui estaven a la muntanya i del núvol se sentí una veu que deia: "Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m'he complagut" i, sobretot, quan afegeix: "escolteu-lo". El núvol encobreix la llum que manifestava la divinitat del Senyor i l'atenció queda centrada en la veu del Pare que parla i ens invita a escoltar el Crist. L'escena remarca encara més aquest punt quan l'evangelista ens diu que els deixebles esglaiats i prostrats alçaren els ulls i no veieren ningú més, sinó Jesús tot sol. Notem també que durant la transfiguració del Senyor, Moisès i Elies conversaven amb ell; indicant-nos així que en el si de la Trinitat, a diferència de la concepció platònica, hi ha vida i vida en plenitud: una dinàmica d'amor que només la paraula, la conversa, i el joc de les mirades que veiem encara en la icona de Rublev, pot expressar admirablement. És a aquesta dinàmica interna a la vida de la Trinitat que som cridats a viure. Podrem gaudir-ne si ara ens disposem a acollir la invitació del Pare a escoltar el seu Fill: "escolteu-lo".

10 de febrer del 2008

DIUMENGE I DE QUARESMA (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Francesc Tulla

Germanes, germans, benvolguts tots en el Senyor,

Amb el "dimecres de cendra" passat hem començat la QUARESMA, la quarantena de dies que ens han de preparar per a la PASQUA. Amb aquest temps reviurem -com el Crist en el desert- els quaranta anys de peregrinació dels "hebreus" cap a la Terra promesa. Durant els quaranta anys, el poble, que tenia a Moisès com a cap i davanter, patí freqüentment de fam i set; a voltes fins i tot de desesperació; però, abans que tot, va viure l'experiència única de la tendresa de Déu per a ell. Aquesta experiència d'intimitat amb Déu és el que es disposa a reviure la comunitat dels creients en apropar-se a la Pasqua. A part, la Quaresma està distribuïda en forma de catequesi, per a la formació dels que s'han de batejar, i per a reviure -en nosaltres, els batejats- les gràcies del "misteri pasqual" de Jesucrist. La redempció real va tenir lloc ara en som al tercer mil·leni i, en fer-la reviure "incruentment", revivim en nosaltres el misteri de la mort i resurrecció de Jesús, que se'ns aplica i ens és ara la gràcia que necessitem en aquest nostre pelegrinar per aquest món, i ens és penyora de la vida futura a la qual aspirem i tendim.

Tradicionalment s'intensifica en aquest temps la pregària i la caritat fraterna. Jesús ens parla també de tres pràctiques que concreten el camí de la conversió: l'almoina, la pregària i el dejuni. Almoina és donar, i no solament fer aportacions en ajut o pràctica de la caritat fraterna o de solidaritat, ans també donar-se nosaltres mateixos i del nostre temps en visitar malalts o fer companyia a persones majors, i fins i tot el servei que s'anomena del "voluntariat", per posar uns exemples. Pregària significa viure amb més intensitat la nostra relació personal amb Déu, examinar els problemes de la vida de cada dia, i el desig de ser bons cristians, fer també un "recés", o assistir a les dites conferències quaresmals, i a d'altres pràctiques que se solen anunciar en aquests dies. Dejunar vol dir privar-se de coses, per a manifestar a Déu que només Ell és el qui realment compta per a nosaltres, i per ajudar els demés. Fer i abstenir-se, són els dos pols que han d'orientar el nostre comportament. També cal que fem esment de la caritat davant de la pobresa i la marginació que exigeix la creació d'una nova cultura de la solidaritat i la cooperació internacional, però això sembla massa genèric per a nosaltres. D'aquí que cadascú vegi què pot fer de cara a millorar la nostra relació amb Déu i amb els demés, i què ha d'evitar, ja que del que es tracta és de millorar la nostra pau interior, i poder així esperar amb el goig de l'esperit la Santa Pasqua propera.

La primera lectura ens ha dut el record de la desobediència, o la rebel·lió, o creure'ns uns "déus", que aquí està l'essència de la qüestió. Mentre que a l'evangeli, ha estat el record de l'obediència, o la fidelitat. La desobediència d'Adam i Eva és un símbol de la desobediència de tots els homes, que, de diverses maneres, quan pequem, ens rebel·lem contra Déu.

Les tres temptacions de Jesús signifiquen que Ell sempre fou temptat a desviar-se del compliment exacte de la seva missió cercant el seu profit, cercant l'èxit popular, o cercant el domini terrenal. Jesús però va avantposar a tota delera de plaer, o d'èxit o de poder, la fidelitat estricta a la missió rebuda del seu Pare, que era la d'anunciar i promoure i viure el Regne de Déu des de la mortificació, la humilitat i la pobresa. Així Jesús ha esdevingut i és el model suprem de fidelitat al Pare, i precisament perquè Ell ho va fer així, per aquesta seva obediència hem estat salvats. I per aquesta seva obediència Ell és el nostre Redemptor. Com deia sant Pau: "Així com per haver desobeït Adam es va estendre a tots la condemna, també per haver obeït Jesús tots els homes són salvats i obtenen la vida".

Per això, nosaltres, tots aquests que hem estat redimits per Jesús, en aquest primer diumenge de Quaresma, que és temps de preparació per a la Pasqua, hem d'examinar les nostres consciències i hem de ser fàcils a reconèixer les nostres falles i les nostres desviacions. Hem de penedir-nos, i mirar de corregir la nostra vida en allò que sigui contrària a l'Evangeli de Jesús. Aquest és el nostre mirall: el que Jesús ens ensenya i ens demana. Però sobretot, ja que és el més important, hem d'adreçar els nostres ulls agraïts cap el nostre Redemptor Jesús, tot admirant en Ell la seva fidelitat extrema a la voluntat del Pare, i suplicant-li el perdó pels nostres pecats i l'ajuda de la seva pietat, que això és el que ens fa de bo davant de Déu-Pare.

En cada Eucaristia, el Senyor renova la seva Aliança, una aliança eterna i duradora. Jesús sempre ha estat fidel, tant al Pare com a nosaltres. Renovem també nosaltres, ara, la nostra entrega al Pare, per mitjà del seu fill Jesucrist i de la comunitat, a fi que pugi a Déu en forma de petició i oblació, i Ell ens ho retorni com a gràcies i benediccions. I per mitjà de la comunió de l'Eucaristia deixem-nos penetrar i omplir de la seva presència, a fi que, amb el seu amor i la seva força, amb la seva saviesa i la seva companyia, puguem caminar en aquest nostre pelegrinar vers la pàtria celestial, on Déu-Pare a tots ens invita d'anar-hi, i a tots ens hi espera. Amén.

6 de febrer del 2008

DIMECRES DE CENDRA

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet

És un recordatori que es fa avui, Dimecres de Cendra, de la nostra fragilitat humana, i també de la nostra supèrbia i cor dur, que també es fan presència viva, realitat, a la nostra vida.

Hi ha un altre record i una altra invitació més positiva en aquest dia: Convertiu-vos i creieu en l'evangeli...

Aquestes dues paraules: pols i cendra, estan molt presents en la vida de la nostra societat avui dia. Mai com ara ha estat tan viva en la ment de l'home la terra àrida, seca, terra de polseguera en embassaments secs, pols en suspensió en ciutats envoltades de pol·lució asfixiant. La pols que cada dia es posa en les nostres cases, en els nostres mobles... O la pols associada a la cendra dels boscos calcinats...

L'altra paraula peculiar d'aquest temps quaresmal: la conversió. Més habitual, potser, en l'àmbit de la vida de fe. També, jo diria, que més desconeguda quant a un exercici seriós i profund d'aplicació a la nostra vida.
Vivim la conversió de manera conscient en l'esforç diari, permanent, per a anar fent un camí de creixent vida espiritual?

La paraula conversió significa tornar; també té un altre sentit: respondre, i per tant un retorn, sempre renovat, cap al Senyor, la "responsabilitat" de l'Església en el seu conjunt i de cada cristià.

La conversió no coincideix amb el moment inicial de la fe, sinó que continua amb situacions noves de la nostra fe. Amb la fe que vivim a cada moment.

La conversió mostra la joventut perenne del cristianisme; el cristià és aquell que diu sempre: avui, jo començo. Neix de la fe en la resurrecció de Crist. Gregori de Nissa escriu que en la vida cristiana es va de començament en començament per mitjà de començaments que mai no tenen fi.

L'inici de la Quaresma és ja un inici de la festa cristiana més important: la Pasqua. És tornar a iniciar la celebració del misteri de la vida, celebrant la mort i la resurrecció de Crist.
Farà falta una esquinçada interior, la ruptura del cor, per a deixar sortir els nostres pecats i deixar entrar l'aire net de la primavera de Déu, la llum del sol dels dies que avancen cap a Pasqua. Aquesta preparació consisteix a rebre el do de la seva misericòrdia, i ser nosaltres també misericòrdia en Ell per als nostres germans.

Les lectures d'aquest Dimecres de Cendra ens orienten ja sobre un programa a tenir en compte de cara a tota la Quaresma, en el camí cap a la Pasqua.

Joel ens suggereix com ha de ser la nostra conversió: un treball que ha de començar en el cor, per a fer emergir una nova condició, una nova persona, una nova vida. De manera que sigui un testimoniatge de la presència de Déu en la nostra vida:

Que no hagin de dir: on és el seu Déu? Llavors el Senyor, encès de gelosia es compadirà del seu poble.

Aquest és l'inici de l'obra de Déu en la nostra vida que té un nom important a part del de conversió: reconciliació.

Aquesta és una paraula amb molta força i vigor, amb la qual estem cridats a donar testimoniatge en una societat violenta, fragmentada. Aquesta ha de ser una paraula de referènc per a tot cristià. On hi ha foscor és necessari posar-hi llum; on hi ha divisió és necessari posar-hi reconciliació. És urgent treballar per la unitat. Aquella unitat per la qual Jesús va demanar tan insistentment al Pare en el Darrer Sopar: Pare: que tots siguin u, perquè el món cregui...
I aquest temps de Quaresma és un temps de salvació, un dia de gràcia...

A l'evangeli hi ha unes altres tres paraules que el cristià no ha d'oblidar mai, però sobretot en el camí cap a la Pasqua: oració, dejuni i almoina.
En el camí, sempre, la iniciativa cal que la tingui Déu. Cal estar oberts, atents, a allò que Ell demana de nosaltres. Deixar que la seva Paraula ens interpel·li. Contrastar la nostra voluntat amb la Seva. Per a no caminar en va. Cal donar més protagonisme a l'oració, a la Lectio, en la nostra vida.

En el camí cal anar lleugers d'equipatge. És a dir anar deixant coses... perquè no ens bloquegin de cara a l'escolta de Déu, de cara al desig viu de complir la seva voluntat. Prescindir de coses, temps, aliment... el que sigui per a estar més amatents, més lliures per a Déu. Cal dejunar. És imprescindible avui el dejuni en aquesta societat que ens atabala amb tantes coses, consum...
I saber que no fem sols el camí. Que molts ens acompanyen cap a la casa del Pare, que molts fan al costat nostre el camí per a viure l'experiència de la Pasqua. És necessari compartir el que sigui amb els germans, allò que necessita de tu. Què diria el Pare, si els fills arribem separats davant d'Ell o dividits, o fins i tot enfrontats.

Diu sant Bernat sobre aquest temps:
Feliç l'home que està totalment unit a aquest Cap i el segueix arreu on vagi. En cas contrari el membre esqueixat i separat d'ell queda immediatament sense vida. Tot el meu bé consisteix en unir-me a Tu, oh Cap gloriós i beneït per sempre, a qui desitgen contemplar els mateixos àngels! Et seguiré arreu on vagis! Qui ens separarà de l'amor de Crist?

Ningú, si cada dia recordes que ets pols... Ningú si cada dia el vius com un camí, com un procés de conversió a l'Evangeli.

2 de febrer del 2008

LA PRESENTACIÓ DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet

Avui amb aquesta festa de la Presentació del Senyor, d'alguna manera tanquem el cicle del Nadal, i venim a fer un primer anunci de la Pasqua. És un anunci del misteri pasqual de Crist.

Alguns apòcrifs presenten Simeó com a sacerdot, fonamentant-se en les paraules evangèliques: Prenent-lo Simeó en els seus braços, va beneir Déu, la qual cosa sembla un gest litúrgic de presentació d'ofrenes.

El Pseudo-Mateu diu que "el va prendre en el seu mantell", costum ritual indicatiu de gran respecte i veneració. L'art ha perpetuat aquests conceptes:

En una taula anònima del s. XV del Museu de València, Simeó apareix prenent el Nen en un vel humeral, col·locat sobre les seves vestidures sacerdotals.

Del mateix segle és una icona de l'escola de Novgorod (Museu de Sant Petersburg), on Simeó té a Jesús sobre els plecs del seu ample mantell, mentre Josep porta també en el seu mantell els dos colomins de l'ofrena. Diu el salmista: Vas revestit d'honor i majestat, t'embolcalla la llum com un mantell... Però aquesta bellesa i majestat es fa assequible a la nostra petitesa, a la nostra feblesa, fent-se Ell mateix feble i en tot igual a nosaltres, sotmès a la llei. Aquesta és la llum que ens envia el Pare; aquest és el que ens dirà: Jo sóc la llum del món; qui em segueix no camina a les fosques... És la llum per il·luminar les nacions, com diu Simeó prenent-lo en els seus braços i beneint Déu.

Que cap de nosaltres posi obstacles a aquesta llum i es resigni a restar en la nit; al contrari, avancem tots plens de resplendor. Tots junts sortim al seu encontre plens de la seva llum i, amb l'ancià Simeó, acollim aquella llum clara i eterna; imitem l'alegria de Simeó i, com ell, cantem un himne d'acció de gràcies (Sant Sofroni, Homilia en la festa de l'Encontre).

Com l'ancià Simeó acollim aquesta llum, jo diria, primer en el nostre cor i després en els nostres braços. Primer, en el nostre cor, mitjançant la Paraula, la Paraula que conté la Vida i vida que és llum de l'home, llum que brilla en les tenebres. Llum que els seus no la van rebre, enamorats de les tenebres; llum que uns altres sí que la van rebre, enamorats de la llum. Llum que s'alça, com profetitzà Simeó, com a signe de contradicció. Posat perquè molts caiguin i s'aixequin, bandera discutida. Tot seguit, el Senyor que vosaltres busqueu entrarà al seu temple. El missatger que desitgeu; mireu-lo entrar... Simeó el veu entrar, el pren als seus braços i beneeix Déu. Segueix entrant en el santuari Aquell que tots busquem, Aquell que el nostre cor desitja. Mireu-lo... Escolta el foc de la seva Paraula, aquesta Paraula que ve com a foc purificador i llum que esvaeix les tenebres. Mireu-lo...

Som capaços de mirar cara a cara aquesta Paraula?, som capaços de deixar-nos interpel·lar per ella?, som capaços de posar-nos nus davant ella? Senyor, què vols de mi? I després esperar en silenci la salvació que porta aquesta Paraula.

Aquesta Paraula enclou el misteri de Déu. Del Déu que busca i que necessita l'home, del Déu a qui el monjo consagra la seva vida per a dedicar-la a la recerca exclusiva d'aquest Déu amagat, que avui se'ns revela com a llum per a les nacions. A Ell consagrem, ofrenem, la nostra vida. Una ofrena que és un misteri d'amor i per tant un misteri lluminós. Sobre el Calvari aquesta llum és col·locada sobre el canelobre, per a il·luminar tot el món. Jesús serà aixecat en la creu per atreure les mirades de tots els homes i il·luminar el món amb la fortíssima llum del seu immens amor. La llum i l'ofrena són dues realitats estretament unides entre si (Albert Vanhoye, Le letture bibliche delle Domeniche, Anno A, Roma 2005, p. 306).

La Creu és el camí per revelar-nos l'amor immens de Déu. La Creu, l'espasa que travessa l'ànima és també el camí per a endinsar-nos en l'experiència viva d'aquest misteri d'amor. Aquest misteri d'amor, o aquest Déu que és, com ens ensenya sant Gregori Nazianzè, llum suprema, inassolible i inefable, que no es pot comprendre amb la ment ni expressar-se amb paraules. És llum que il·lumina tota naturalesa racional, i que es mostra en proporció a la nostra purificació; l'estimem en proporció a la nostra contemplació; la comprèn la nostra ment en la mesura que l'hàgim estimat (Sant Gregori Nazianzè, Homilies sobre la Nativitat, Hom. 40, 5, Madrid 1986, p. 94).

No arribem a Déu, però si acceptem la purificació de la Creu som il·luminats per la seva llum. No arribem a Déu, però si obrim amb espontaneïtat, amb senzillesa, amb desig, el cor a la Paraula, el nostre cor no podrà contenir aquest foc de la Paraula i passarà a les nostres mans en un gest d'ofrena agradable a Déu. El gest de la nostra vida.

La misericòrdia resta enmig del temple, ens diu sant Bernat, no en un racó ni com en un refugi, perquè en Déu no hi ha favoritismes. La misericòrdia es posa a disposició de tothom, s'ofereix a tots i a ningú se'n priva, sinó al qui la rebutja (Sant Bernat, Homilia 1,2, En la Purificació, o.c. t. III, BAC 469, Madrid 1985, p. 373).

La misericòrdia a disposició de tothom, perquè junts experimentem l'amor diví. Per a això venim a celebrar l'Eucaristia, per a rebre aquest amor, i per a fer ofrena del nostre amor en Crist al Pare. Però hem de pensar en celebrar l'Eucaristia, en fer la nostra ofrena, si rebem aquesta misericòrdia estant en comunió amb els nostres germans. Perquè en cas contrari en lloc de fer l'ofrena de Crist estàs fent l'ofrena d'una orella de Crist, de l'estómac o d'una mà de Crist. Però de cap manera de tot el Crist. Mira el teu cor: qui està en ell abrigat pel teu amor? Mira el teu cor: Qui n'està absent? Això és un bon termòmetre.