30 de març del 2018

DIVENDRES SANT. LA PASSIÓ DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Is 52,13-53,12; Sl 30,2 i 6.12-13.15-16.17 i 25; He 4,14-16;5,7-9; Jo 18,1-19,42

«I la veritat, què és?» es pregunta Pilat.

Davant els seus ulls hi apareix una veritat, una realitat. Enmig del poble d’Israel ha sorgit un nou profeta, algú de qui parla la gent, de qui diuen que ha fet miracles, que ha parlat amb fermesa i ha condemnat els qui es creuen justos i ha abraçat i compartit taula amb els que la gent creu indignes i pecadors. Algú que ha condemnat les paraules buides i ha demostrat amb gestos, amb fets la bondat de Déu. Algú a qui no ha importat pas de fer el bé en dissabte, perquè diu que el dissabte és per a l’home i no l’home per al dissabte. Algú que a la fi ha fet nosa als grans sacerdots i als escribes, sobretot després que expulsés els mercaders del temple que ara estan esporuguits, no fos cas que per un sol home es perdi tot el poble; els ha costat d’agafar-lo, però a la fi han trobat un dels seus mateixos deixebles que l’ha venut per trenta monedes.

Pilat està incòmode, ja s’ho imaginava que destinat a aquella província a l’extrem de l’imperi, una zona sempre problemàtica, sempre insurgent, li tocaria viure més d’una revolta. Resulta que li han portat al pretori aquest nou profeta, ho han fet amb gran cridòria demanant-li que el crucifiqui, li porten perquè li diuen que ha fet mal, però Pilat no li troba res per poder inculpar-lo, intenta deixar-lo lliure, però li retreuen que si ho fa anirà contra el Cèsar perquè aquest home es declara rei i ves per on ara els grans sacerdots li responen que no tenen altre rei que el Cèsar.

Finalment Pilat cedeix i els el lliura perquè el crucifiquin. Potser Pilat podria haver sospitat alguna altra cosa, perquè Jesús li ha respost que és rei d’un reialme que no és d’aquest món, que la seva missió és la de ser testimoni de la veritat i que tots els qui són de la veritat escolten la seva veu. Però potser la cridòria cada cop més forta li impedí d’escoltar-lo, potser la por a una revolta l’empenyé a cedir. Ni humiliant-lo amb assots i cobrint-lo amb un mantell de porpra, presentat com un simple home indefens i coronat d’espines, han vist que no hi havia res per a inculpar-lo i al cap i a la fi han seguit demanat la seva mort. Finalment ha estat crucificat sota un rètol que deia «el rei dels jueus», dictat amb fina ironia per Pilat, però malgrat les protestes allò que ha escrit ha quedat escrit i Jesús ha mort a la creu entre escarnis, burles i l’amor dels pocs que l’han acompanyat fins al final, Maria, la mare, i aquell deixeble que tan estimava.

Aquesta hauria estat la fi d’un altre poc o molt fals profeta, però aquesta veritat que es presenta a Pilat és sols una simple aparença. Qui té al davant és Jesús, el Fill de Déu, el gran sacerdot que, travessant els cels, ha entrat davant Déu. Aquell qui durant la seva vida mortal s’adreçà a Déu i aquest l’escoltà per la seva submissió. El Fill de Déu que aprengué en els sofriments què és obeir i un cop consagrat sacerdot es convertí en font de salvació eterna per a tots els qui se li sotmetin. Perquè Ell és de qui el profeta escriví que quan haurà donat la vida per expiar les culpes, veurà una descendència, viurà llargament i per Ell el designi del Senyor arribarà a bon terme.

Jesús, malgrat les aparences que ha vist Pilat, es il·luminador i revelador, redemptor i alliberador, el qui divinitza l’home i el justifica. Crist es el Salvador perquè ha assumit la nostra humanitat i ha viscut una vida plenament humana, en comunió amb el Pare i amb els germans, amb tota la humanitat. La salvació vol dir incorporar-nos a nosaltres mateixos a la seva vida esdevenint així Ell salvador i salvació. No ho podia fer d’altra manera, sols assumint la nostra humanitat, confiant el seu destí al Pare, confiant-li la seva vida, fins al darrer alè, deixant-ho tot a les seves mans s’acomplí així tot allò que diu l’Escriptura.

Escriu sant Agustí «no hauria mort, si no s’hagués humiliat. El qui era immortal es va revestir de mortalitat per poder morir per nosaltres i destruir la nostra mort amb la seva». La salvació integral de l’ànima i del cos és el destí final on Déu crida tots els homes. Fonamentats en la fe, sostinguts per l’esperança, treballant en la caritat, estem segurs que som ciutadans del cel, i esperem que El Senyor vingui d’allí com a Salvador. Aquest és el gran misteri ocult en la creu. Apareixent als ulls dels homes com una derrota, és la més gran victòria de tota la història de la humanitat. Però molts com Pilat cecs, clucs els ulls a la veritat són com aquells que tenen ulls però no hi veuen, orelles però no hi senten i nas que no olora. Però hi ha qui en dóna testimoni, aquell qui ho veié. La seva paraula és digna de fe, i Déu sap que això que diu és veritat, perquè també nosaltres creguem.

Crist és la font de la nova creació: si pel fruit d’un arbre l’home es perdé, de l’arbre de la creu brosta el fruit de la salvació. La seva passió comença en un jardí i acaba en un jardí que representa el paradís perdut i el nou paradís, on l’aigua de la vida brolla del costat obert del Senyor. «De la mateixa manera que Déu formà la dona del costat d’Adam, Jesucrist ens donà l’aigua i la sang sortides del seu costat, per a edificar l’Església» escriu sant Joan Crisòstom. De la mateixa manera que Déu separà la llum de les tenebres, a l’hort separa la veritat de la mentida, les tenebres representades per Judes i tots aquells que es tanquen a la veritat i la llum representada per Crist. El sepulcre on el cos de Jesús reposa és en un jardí on tot és pau, silenci i dolor esperançat. El relat de la creu és la narració de la victòria de la veritat. La reialesa de Jesús venç, perquè en ell hi ha la font de la vida, i la vida és la llum dels homes, i la llum brilla en les tenebres i les tenebres no la poden vèncer, perquè Ell és el camí, la veritat i la vida, aquella veritat que Pilat no pogué reconèixer tot i tenir-la davant els seus ulls.

29 de març del 2018

DIJOUS SANT. MISSA DE LA CENA DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Ex 12,1-8.11-14; Sl 115,12-13.15-16.17-18; 1C 11,23-26; Jo 13,1-15

«Cada vegada que mengem el pa i bevem del calze anunciem la mort del Senyor fins que torni». Jesús, poc abans de patir la passió i mort en la creu, deixà als deixebles, ens deixà a nosaltres, aquesta tradició, que els apòstols reberen i ens han transmès, que ve directament de Jesús i que nosaltres actualitzem cada cop que celebrem l’Eucaristia: totes les generacions de creients la celebrem com una institució perpètua, fins que Ell vingui, en la gran Pasqua. Ara la víctima ja no és un anyell o un cabrit, és el mateix Crist ofert per nosaltres a la taula de la creu i present entre nosaltres a l’altar de l’Eucaristia.

Déu no ha abandonat mai l’home, perquè Ell no vol la mort del pecador sinó que es converteixi i que visqui. Déu es fa present al llarg de la història de la salvació. S’hi fa present per mitjà dels seus ministres, dels profetes, dels apòstols. Així alliberà, de la mà de Moisès, el seu poble predilecte, Israel, de l’esclavatge a l’Egipte i establí amb ell un dia com a memorial en honor del Senyor, un dia per a celebrar per totes les generacions fins avui com una institució perpètua. Perquè Déu també es fa present en el seu poble, en la seva història, com diu Jesús, està present allí on n’hi ha dos o tres de reunits en el seu nom. Però l’home, el poble d’Israel, li fou infidel un cop i un altre.

Les nostres febleses ens empenyen a apartar-nos de Déu. Però a Ell li dol la mort dels qui l’estimen i ens estima tant que ens envià el seu Fill per tal que, fet home com nosaltres, igual en tot a nosaltres llevat del pecat, morís com nosaltres, vencés la mort i ens donés la vida. En acabar se’n pujà al cel d’on ha de retornar per instaurar el regne definitiu, però ens deixà una tradició, transmesa des dels apòstols fins avui, ens deixà el seu cos i la seva sang com a presència entre nosaltres, una nova aliança de la qual fem memorial en cada Eucaristia. Tal com la primera aliança no fou inaugurada sense sang, la dels anyells i cabrits, i calgué repetir-la moltes vegades, ara Crist no cal que s’ofereixi moltes vegades, amb una n’hi va haver prou, s’ha manifestat una vegada per totes, i així com nosaltres morim una sola vegada, Ell ha estat ofert un sol cop, del qual nosaltres fem memòria cada vegada que mengem el pa, que és el seu cos, i bevem el vi del calze, que és la seva sang.

Però no sols amb gestos i amb paraules el recordem. Ell, tot celebrant el pas del Senyor amb els seus, el memorial celebrat com un pelegrinatge en honor del Senyor, arribada la seva hora, la de passar del món al Pare, estimant els seus, els estimà fins a l’extrem, i essent el Mestre, ens donà exemple perquè nosaltres fem com Ell va fer.

Aquesta presència seva l’actualitzem en cada Eucaristia. Déu es fa present enmig de l’assemblea, en els seus ministres, en la Paraula, en el pa i el vi, de manera especial i fonamental, però nosaltres, enfortits per aquest sagrament admirable, l’hem de fer present enmig nostre mitjançant l’amor als germans, un amor fet servei que té com a model aquell que no vingué a ser servit, tot i que hi tenia tot el dret, sinó a servir. El manament de Jesús, en confiar a la comunitat dels deixebles la realització litúrgica, situa l’acció en la realitat del lliurament de la seva vida; en l’Eucaristia es fa present el sacrifici de la creu; no és quelcom a iniciativa dels deixebles per recordar, per mantenir viu el record de Jesús de Natzaret. Jesús, de qui certament fem memòria, es fa present amb la seva Paraula, a l’altar i en la seva Església.

Així com el darrer sopar és anticipació sacramental de la creu, l’Eucaristia, cada cop que la celebrem, és actualització sacramental d’aquests sacrifici. Jesús identifica el pa i el vi amb el seu cos i la seva sang, la fe en la presència real fa de l’Eucaristia una comunió vivificant amb Jesús, únic mitjancer de la nova i vertadera aliança; en l’Eucaristia, en les espècies del pa i del vi, combreguem amb la humanitat de Jesús, amb la seva missió, amb la seva mort en creu i amb la seva resurrecció. En la creu i en la resurrecció s’ha donat a conèixer, de manera admirable, la voluntat salvífica de Déu; Ell tan sols vol que ens convertim i que visquem. Per actualitzar el misteri pasqual Crist està sempre present en la seva Església.

El Senyor ens parla a través de la litúrgia de la Paraula, per l’Evangeli i l’Escriptura. No només ens parla, sinó que també es fa present enmig del seu poble, enmig de la seva Església. És la presència del Senyor que s’acosta al seu poble compartint amb ell el seu temps. Això és el que succeeix durant la celebració litúrgica que no és un acte social ni tan sols una reunió de creients per pregar junts. És molt més que això, perquè en la litúrgia eucarística Déu està present i la seva presència és una presència real. Quan celebrem l’Eucaristia no és una representació del darrer sopar; és pròpiament el darrer sopar; és viure una altra vegada la passió i la mort redemptora del Senyor. És una teofania en la qual el Senyor es fa present de nou, ara i aquí, en l’altar per ser ofert al Pare per a la salvació del món. És l’actualització de la nostra salvació i «aliment de la veritat que ens impulsa a denunciar les situacions indignes de l’home, per causa de la injustícia i l’explotació i ens dóna nova força i ànim per treballar sense descans en la construcció de la civilització de l’amor» (Sacramentum Caritatis, 90).

Fent-nos servidors com Jesús ens ensenyà i enfortits per la seva presència real en l’Eucaristia portem el missatge d’esperança; Crist ha mort en la creu per nosaltres i per nosaltres ressuscità.

25 de març del 2018

DIUMENGE DE RAMS. LA PASSIÓ DEL SENYOR (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Mc 11,1-10; Is 50,4-7; Sl 21,8-9.17-18a.19-20.23-24; Fl 2,6-11; Mc 14,1-15,47

Ha arribat l’hora. L’hora de la traïció del qui suca al mateix plat, d’adormir-se, de la por, de les contradiccions i els contrasentits, l’hora de les fugides deixant el llençol per córrer enmig de la nit tot nu, l’hora de la negació, dels crits de fúria i de les burles. Però també és l’hora de la solitud, l’hora de pregar, l’hora de la tristor a l’ànima, de l’esglaiament i l’abatiment, l’hora de no resistir-se ni fer-se enrere, l’hora de parar l’esquena i la galta, de no amagar la cara, de no quedar-se avergonyit. Perquè és l’hora de la salvació, davant la qual ningú pot restar indiferent; l’hora en què aquell que s’ha volgut fer semblant als homes, igual a nosaltres en tot llevat del pecat, tot i essent de condició divina, s’ha fet no res fins a prendre la condició d’esclau i essent obedient al Pare, ha acceptat la mort i una mort de creu.

Mentre uns discuteixen com agafar-lo astutament per tal d’acabar amb Ell, a casa de Simó el leprós, una dona vessa per sobre el cap de Jesús la unció que no podrà rebre el divendres, quan les presses de Josep d’Arimatea per posar-lo al sepulcre, aquell home honorable membre del sanedrí, deixeble ocult i prudent de Jesús, ho impediran i caldrà deixar-ho pel primer dia de la setmana. La rep ara quan la dóna trenca el gerret d’alabastre i vessa sobre Jesús un perfum preuadíssim. S’ha anticipat i el que ella ha fet, ungint-li el cap com si fos un rei, Déu li ho tindrà present quan l’Evangeli sigui proclamat arreu del món, és a dir ara. Encara que ni els deixebles de moment no en saben res de tot això i ignoren que divendres al migdia no tot haurà acabat, que de fet el diumenge serà el primer dia no sols de la setmana sinó d’una nova vida per a tota la humanitat.

Perquè ara és encara l’hora del contrasentit i la gentada que havia vingut a la festa a Jerusalem, que havia collit palmes i sortit a rebre’l aclamant el rei d’Israel; la mateixa gent excitada pels grans sacerdots, que n’és de fàcil de manipular a la gent per als bruts de cor, preferirà Bar-Abàs i demanarà per a Jesús la mort en creu. Ara és encara l’hora en què Pere, tan present en l’Evangeli de Marc, insisteix en què ell mai no abandonarà Jesús, fins i tot arriba a tallar l’orella al criat del summe sacerdot en un recurs a la violència sempre fora de lloc. Ja havia intentat d’evitar que Jesús patís sense veure que el que anava a evitar era la nostra salvació; com quan prengué a part Jesús, després d’anunciar aquest la seva passió, i es posà a renyar-lo; fins que Jesús es girà i, davant els deixebles, l’increpà tot dient-li: «Vés-te’n d’aquí, Satanàs! No veus les coses com Déu, sinó com els homes». El mateix Pere que no ha pogut vetllar ni una hora i s’ha desvetllat quan ja era massa tard. El Pere que segueix Jesús de lluny estant i quan massa agosaradament entra al pati de la casa del gran sacerdot, ensarronat per la criada i delatat pel seu accent galileu, nega a Jesús amb malediccions i juraments; tot just abans d’esclatar en plors en adonar-se que allò que Jesús li havia predit s’ha acomplert i ell, sempre tant abrandat i envalentint, l’ha negat perquè l’esperit està decidit a tot; però l’home és feble.

Sí, Jesús és el rei dels jueus, i així ho diu Pilat. Sí, Jesús és el Messies, el Fill de l’home que s’asseurà a la dreta del Totpoderós i vindrà enmig dels núvols del cel, tal com afirma davant del gran sacerdot. Per això les cortines del temple s’esquinçaran de dalt a baix; perquè és veritat, aquest home és el Fill de Déu, com reconeix el centurió al peu de la creu estant, i per això Déu l’ha exalçat i li ha concedit aquell nom que està per damunt de tot altre nom.

Escriu sant Agustí que la passió de Nostre Senyor i Salvador Jesucrist és l’origen de la nostra esperança; perquè després de la passió i de la mort ve la Pasqua. No tot acaba a la creu, de fet a la creu comença la vertadera salvació, la creu és l’arbre de la vertadera vida, aquella que no acaba, on no hi ha dolor ni sofriments, la vida que Crist ens ofereix vencent la mort.

Si els grans sacerdots volien imposar la lògica dels vencedors i dels vençuts, han errat el tret; la pedra que els pocs que han acompanyat a Jesús fins al la creu han fet rodolar per tancar el sepulcre tallat a la roca, no serva un cos mort, amaga de fet la nostra salvació. No els ha servit de res la gent armada amb espases i garrots que han anat a agafar-lo; de res han servit els assots, les escopinades, els cops de puny i les bufetades, els cops i les espines al cap, les burles i els insults al peu de la creu. No han servit pel que els grans sacerdots pretenien, que era acabar amb Jesús i el seu missatge; però és que s’havien de complir les Escriptures, el que havien anunciat els profetes; la munió de gossos, l’estol de malfactors, lligant-li les mans i els peus han acomplert el que Déu havia previst, el pla de salvació; perquè a la fi tothom al cel, a la terra i sota la terra doblegui el genoll al nom de Jesús i tots els llavis reconeguin que Jesucrist és Senyor a glòria de Déu Pare.

Admirable intercanvi, dirà sant Agustí, perquè de nosaltres assumí la mort, i d’Ell rebem la vida; perquè essent com era innocent, ens ha estimat tant, fins a l’extrem, que ha donat la vida per tots nosaltres. Així nosaltres hem de morir al mal per viure per a Déu; donar-nos de baixa de la iniquitat per a donar-nos d’alta de la justícia, en paraules de sant Lleó el Gran. I amb aquesta esperança fer present el Regne ara i aquí; com deien els nostres bisbes fa uns dies «descobrint el pas de Déu per la vida en aquests moments de complexitat, siguem instruments de pau i reconciliació i no deixem de pregar a Déu per la pau i la justícia» (nota dels bisbes catalans, 16 de febrer de 2018).

Recordem amb fe l’entrada salvadora de Jesús a Jerusalem, recordem la seva passió i mort i participant de la creu confiem en participar també de la resurrecció i de la vida que mai no acaba. Perquè a la fi la vertadera justícia s’imposa davant la iniquitat. Crist morí per vèncer la mort i així nosaltres per la fe podrem participar amb Ell en la seva resurrecció.

22 de març del 2018

DIJOUS DE LA SETMANA V DE QUARESMA

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Gn 17,3-9; Sl 104,4-5.6-7.8-9; Jo 8,51-59

Nosaltres els monjos i monges hauríem de ser dels qui guarden les paraules que el Senyor ha dit. «Cal que establim, doncs, una escola del servei diví» (RB Pròleg 45). Aquesta és la manera com sant Benet defineix la vida monàstica, com un servei a Déu que es va aprenent dia rere dia. Per Sant Benet el monestir és una escola, també un obrador de bones obres i la casa de Déu. Una escola on s’ensenya, un taller on es treballa posant en pràctica el que s’ha après i la casa de Déu on es prega.

Quina és la font de tot això? La font de l’ensenyament és la Paraula de Déu a la qual els monjos i monges ens acostem mitjançant la pràctica de la lectio divina; el treball també forma un dels tres pilars de la vida monàstica que té el seu accent fonamental en la pregària, en l’ofici diví al qual sant Benet diu que no s’ha d’anteposar res. A aquesta vocació ens crida el Senyor, una vocació de servei. Però el servei del monjo i de la monja, el servei dels consagrats és sempre un servei a Crist.

El monacat té en l’obediència a la Paraula el seu origen, la seva font, l’objectiu és fer de la Paraula de Déu el fil conductor de la vida del monjo i la monja, de la seva existència. El monjo i la monja és aquell que intenta entrar en la seva interioritat conduït per la Paraula de Déu, la Paraula que es va fer carn en Jesucrist, aquell qui patí, morí i ressuscità per nosaltres. El compromís del monjo o de la monja és el compromís del cristià, i el cristià és aquell qui es compromet amb una persona, amb Crist, i amb una tasca, fer present arreu el Regne de Déu. Ser cristià, viure com a cristià, esdevenir cristià no és arribar a una meta, no és haver arribat a un nivell superior a cap altre home o dona. Tots els homes i dones són fills del mateix Déu, tots portem l’empremta de la imatge de Déu, fins i tot si no ho sabem o si tanmateix ho neguem. Aleshores fer-se cristià no és situar-se en un nivell espiritual a part, tampoc és haver comprat una assegurança que ens garanteixi la vida eterna; ser cristià no és un títol, no és entrar a formar part d’un club exclusiu. Ser cristià és ser de Crist, dir sí a Crist, voler fer com Crist. Un compromís amb Crist que cal renovar en cada paraula, en cada gest, en cada acció; un compromís que ha de ser cada cop més ferm i radical, arrelat més i més en el nostre interior fins a fondre’s en Crist per poder dir com Pau «Ja no sóc jo qui visc; és Crist qui viu en mi. La meva vida terrenal, la visc gràcies a la fe en el Fill de Déu, que em va estimar i es va entregar ell mateix per mi»(Ga 2,20).

El monjo o la monja comparteix l’aventura humana amb tots els homes i dones perquè els monjos i monges, els consagrats formem part del món, vivim en una època i una societat determinada; som participants també de l’aventura cristiana perquè la professió de vots no ens separa del poble de Déu, i res de l’Església no ens és aliè; però els monjos i les monges vivim, hem de viure amb particular intensitat l’aventura de la fe en la vida monàstica, que ens és pròpia, que és la manera com tenim de viure l’evangeli. Fer-se religiós, consagrar-se a Déu, no és sinó una de les moltes maneres de sentir-se cridat a viure el cristianisme essent més conscient de la vocació universal a la santedat. El consagrat segueix essent un simple cristià, un cristià que creu haver estat cridat a viure la seva fe d’una manera especial, però un simple cristià al capdavall. Potser fins i tot més feble que d’altres, perquè ha de viure el seu camí en comunitat, alimentat o regat constantment per la Paraula, en un ambient que li faciliti avançar cada dia una mica més en el seu camí vers Crist.

Qui es fa religiós, monjo o monja, qui consagra la seva vida a Déu amb la secreta intenció de creure’s millor que els altres erra el camí. Hi ha una sola vocació per a cadascun de nosaltres i amb l’ajuda de l’Esperit hem d’anar-la descobrint, endevinar com ens cal concretar-la en la nostra vida; la nostra vocació de cristians és la que ens porta a estimar i aquest amor es demostra amb obres en la nostra vida comunitària. No hi pot haver ningú més ensopit, més pobre que aquell que viu la seva vocació ofegat pels propis volers, vivint a llur albir, obeint els propis gustos i desigs, no renunciant-hi, resistint-se a militar per al Senyor, Crist, el rei veritable, amb les fortíssimes i esplèndides armes de l’obediència.

El primer servei, escrivia Dietrich Bonhoeffer, és escoltar els altres; si el nostre amor a Déu comença escoltant la seva Paraula també l’amor al proïsme ha de començar escoltant els altres; aprendre a escoltar els germans és fer per a ells allò que Déu ha fet per a nosaltres. El segon servei és ajudar-nos mútuament, sempre disposats a interrompre la nostra rutina per ajudar als germans, acceptar que Déu ens ve a interrompre, perquè ell està en cada germà. El tercer servei és suportar els fardells dels altres, la llibertat dels altres, una llibertat que veiem a vegades com una amenaça per a la nostra tendència a disposar de la voluntat dels germans intentant de formar-los a la nostra imatge, de manipular-los en el nostre propi benefici; el que hem de fer és respectar allò que Déu els ha donat. Respectar la llibertat dels germans és reconèixer la seva imatge divina, les seves qualitats, els seus talents i entendre les seves febleses, malgrat les friccions, ensopegades i oposicions que apareixen entre nosaltres; és a dir tot allò que posa a prova la nostra paciència.

Tenim un model de servidor, un model de vida i aquest model és Crist. Ell ens ha ensenyat com servir, a qui servir i per quin motiu servir. «Com el Fill de l’home, que no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom» (Mc 10,45). El sentit últim del servei és i ha de ser sempre l’amor; un amor a Déu que cal expressar en l’amor als germans. Estimar vol dir servir i el servei ha de respondre a la raó última de l’amor. Crist va estimar els seus fins a l’extrem, fins al límit, més enllà de qualsevol barem humà i ho va fer fins i tot morint a la creu, abandonat, calumniat, blasmat i lliurat a les mans dels seus botxins. La raó última de la seva vida, la raó per la qual Déu ha enviat al seu Fill al món per ser com un de nosaltres, llevat del pecat, ha estat per ensenyar-nos a estimar fins a l’extrem perquè també nosaltres estimem. Sols així el coneixerem i guardarem les seves paraules i serà el nostre Déu, el Déu amb nosaltres, com nosaltres i per a nosaltres.

21 de març del 2018

TRÀNSIT DEL NOSTRE PARE SANT BENET, ABAT

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Gn 12,1-4a; Sl 15,1-2 i 5.7-8.11; Jo 17,20-26

Explica sant Gregori en els seus diàlegs que l’home de Déu Benet enfortí el seu trànsit amb la recepció del cos i de la sang del Senyor, i sostingut pels braços pels seus deixebles, com Moisès davant els amalequites a Refidim era sostingut per Aaron i Hur, sant Benet alçant la mà, guanyava així la vida eterna; com Moisès aconseguia la victòria. I si Moisès escriví un document perquè en constés la memòria, sant Benet escriví una Regla per a guia dels monjos; ambdós guies i legisladors.

Tal com el Senyor va prometre a Abraham de convertir-lo en un gran poble, així també generacions de monjos i monges han seguit i seguim sant Benet en la seva escola del servei diví, i el seu nom s’ha fet tan gran que serveix per a beneir. Sant Benet se n’anà del seu país, del seu clan i de la casa del seu pare, per recordar-nos que els monjos no som amos ni del nostre propi cos ni de les nostres voluntats. Hem de ser propietat de Déu i quan sant Benet ens recorda que als monjos ja no ens pertany ni tan sols el nostre propi cos ni la nostra voluntat, ens està convidant a viure en plenitud la nostra filiació divina, el nostre total lliurament a Déu. Els monjos hem optat per seguir a Crist, per sotmetre’ns a la voluntat de Déu, reconeixent així la nostra pertinença a Ell, essent u com Crist i el Pare són u.

Sant Benet, vivint aquesta pertinença, és considerat home de Déu, el món reconeix que Déu l’envià i que l’estimà. La Regla ens convida a endinsar-nos en aquesta pertinença, que passa necessàriament per la renúncia, febles i imperfectes com som, a pertànyer-nos a nosaltres mateixos. Donar el cor és donar la pròpia vida i això només pot viure’s abandonant-se plenament en Crist. La recerca de Déu no és quelcom especulatiu, sinó eminentment concret, cercar a Déu és conèixer Crist, deixar-nos revestir de Crist, seguir-lo fins al final. Crist està present arreu de la nostra vida, és el cor mateix de la vida monàstica, com fou present en la vida de sant Benet fins al seu darrer alè. Els monjos reconeixem Crist en l’abat, el servim en els malalts, el saludem en els hostes, i militant sota el seu estendard, renunciant a la nostra pròpia voluntat, perseverant en l’obediència fins a la mort, compartim els seus sofriments per la paciència amb l’esperança certa de compartir un dia la seva glòria.

Sols Crist dóna sentit a la generositat, a les renúncies, als sacrificis. Sols tenint-lo a Ell per centre de la nostra vida a aquell que ens ha cridat, que ens ha triat com a possessió, i ens estima, la nostra vida té sentit; ningú com Ell no ens fa feliç perquè ens ensenya el camí que duu a la vida. Des del pròleg fins al final de la Regla, sant Benet ens recorda com Crist és el camí, el nostre model, el nostre guia, certament mai prou abastable, mai prou imitable, però sempre model de vida, la meta cap a la qual ens dirigim; perquè tan sols viure amb Crist condueix a la plenitud de vida. Sols Crist és el que ens proporciona aquell bon zel de què parla sant Benet; aquell que practica el qui no anteposa absolutament res a Crist.

I tal com Moisés guià el poble vers la terra promesa, sant Benet ens acomboia pel desert de la nostra humanitat, en l’escola del servei diví; cap a Crist, veritable i definitiva meta, vers aquella pàtria celestial, a la qual puguem arribar tots junts, la vida eterna, la vertadera vida, aquella de la qual Crist, morint a la creu i ressuscitant, ens convida a participar i compartir amb Ell.

19 de març del 2018

SANT JOSEP, ESPÒS DE LA BENAURADA VERGE MARIA

Homilia predicada pel P. Josep Alegre
2Sa 7,4-5.12-14.16; Sl 88; Rm 4,13.16-18.22; Mt 1,16.18-21.24

Fa un temps vaig contemplar una pintura que representava sant Josep assegut en una cadira baixa al costat d’un esglaó sobre el qual hi havia representat Jesús d’uns 8 anys. Em va cridar l’atenció l’actitud de sant Josep reclinant el cap vers Jesús, però sobretot la seva mirada que es trobava amb la de Jesús, que apareix amb els ulls aclucats mirant a sant Josep. Un encreuament de mirades senzilles però profundes, carregades d’un profund sentiment d’estimació, diria de tendresa.

I aquesta contemplació em va portar a recordar un pensament de sant Gregori el Gran que afirma que la Paraula de Déu, quan l’acollim en el nostre cor i la nostra vida, creix. És curiós: el nom de «Josep» significa: «que creix», «que augmenta». Potser sant Gregori es va inspirar en la figura de sant Josep en afirmar que la Paraula de Déu creix quan nosaltres l’acollim.

En un primer moment sembla que la seva figura no creix, sinó que fins i tot desapareix de l’Evangeli, passats aquests primers anys de la vida de Jesús. Serà a partir del segle XI quan es comença a popularitzar la devoció, i ens parlaran d’ell santa Gertrudis, sant Tomàs d’Aquino i sant Bernat, sant Vicenç Ferrer, entre d’altres. Sant Bernat ens diu en unes paraules plenes de tendresa: «Penso que sant Josep va somriure Jesús més d’una vegada mentre l’aguantava sobre els genolls». Unes paraules que estan en la línia d’aquest quadre de què he parlat abans.

Però encara ens diu unes altres paraules interessants: Josep entronca realment amb l’estirp de David, en línia amb el que hem escoltat a la primera lectura sobre el rei David. I escriu: «Sí; és fill de David plenament, ja que no va deshonrar al seu pare. En tot fill de David, segons la carn, però també per la seva fe, en la línia d’Abraham, per la seva santedat i per la seva entrega. És a dir, que el Senyor, com un altre David, el va trobar segons el seu cor i li va confiar amb tota garantia el secret i sacratíssim misteri del seu propi cor. El va fer confident del misteri ignorat pels grans del món».

A aquest perfil de bellesa espiritual traçat per sant Bernat podríem afegir nous trets del Papa Francesc que augmenten aquest perfil de sant Josep: «És l’home amagat, l’home del silenci, l’home que fa de pare adoptiu i que té en aquest moment l’autoritat més gran sense mostrar-la, o fer-la veure; un home que podia dir tantes coses, i això n’obstant, no parla; que podia manar però en realitat obeeix; un guardià de les debilitats que es converteixen fermes en la fe; és l’home de la tendresa més entranyable».

Contemplant aquest perfil de sant Josep s’entén que a partir dels segles XI i XII la seva figura sigui més i més valorada en la vida de l’Església. El Papa Sixt IV l’introduí en el Calendari Romà, i la seva festa serà definitivament instituïda pel papa Gregori XV.

Jo en destacaria tres característiques importants per a la nostra vida de fe:

És l’home capaç de somiar, d’acollir i custodiar i de tirar endavant el somni de Déu per a l’home.

Somiar, acollir, custodiar, portar endavant el somni de Déu, la seva obra o el seu projecte d’amor.

Són unes actituds que hauríem de fer nostres: no dormir, no tenir somnis, que diu Unamuno, sinó somiar que és propi d’un esperit jove i obert a la força i l’aventura de la vida amb sentit; acollir i custodiar el misteri de Déu, que és també el misteri de l’home, ja que l’obra de Déu és una obra d’amor com diu el salmista, però per a l’home, perquè aquest visqui amb plenitud la seva vida.

A nosaltres ens importa «créixer» en la vida espiritual. Viure aquest esperit de sant Josep ens exigeix créixer en la vida espiritual. Portar l’evangeli a les profunditats del nostre ésser, a les fonts de la nostra afectivitat, a les arrels mateixes de l’inconscient, o en cas contrari el nostre amor a Déu serà cerebral, no creixerà, i la nostra personalitat no arribarà a unificar-se en Crist. O creixem espiritualment o ens quedem vivint en un divorci interior. I ja veieu que el divorci està d’actualitat o de moda a la nostra societat. El cap el tindrem posat en el Senyor, però el cor en altres amants, en altres objectes, amb la catàstrofes que això pot comportar tant en el pla psicològic com en l’espiritual. Cal créixer en la nostra vida espiritual.

18 de març del 2018

DIUMENGE V DE QUARESMA (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Josep Alegre
Jr 31, 31-34; Sl 50; He 5,7-9; Jn 12,20-33

«Posaré la meva llei en el seu interior, l’escriuré en els seus cors. Coneixereu qui és el Senyor, perquè tots em coneixeran, del més petit al més gran». Així parla Déu a Jeremies, així et parla Déu a tu avui.

Però aquesta llei no la veiem escrita avui amb claredat en els nostres cors. Potser no perceps que domini aquest coneixement de Déu a la teva vida, que Déu se t’ha revelat com un Déu Amor. Però si aquesta llei ha de regir la teva vida, la meva, la de tots els creients, i fins i tot la vida de tots els éssers humans, sembla que és obligat preguntar-nos en què consisteix aquesta llei de l’amor. En què consisteix l’amor?

«L’amor —ens diu el llibre de l’Amic i de l’Amat— és una mar revolta d’onades i vents, sense portes ni ribes, i on acaben els patiments i comença la felicitat». La qual cosa vol dir, clarament, que no hi ha autèntic amor sense mort. No resulta gens fàcil llançar-se a una mar revolta d’onades i vents... L’experiència autèntica i profunda de l’amor no es dona sense una experiència de mort. Tot el que no sigui llançar-se a aquesta mar revolta serà una mala còpia d’amor. Com si et rentessis en un rierol!

L’amor ha de portar-nos fins a la possibilitat de morir, de viure l’amor fins a l’extrem, que és el que contemplem en Crist. Crist ens ho suggereix també en l’evangeli d’avui: «Ha arribat l’hora en què el Fill de l’home serà glorificat; si el gra de blat, quan cau a terra no mor, queda sol, però si mor dona molt de fruit».

I aquest servei de Crist va tenir un preu fort com ens suggereix l’Epístola als Hebreus: «Es va adreçar a Déu durant la seva vida mortal, que el podia salvar de la mort, suplicant-lo amb grans clams i llàgrimes. Déu el va escoltar per la seva submissió».

A la creu, Déu s’interna en la mort, que era allò totalment oposat a ell que és la vida, a fi de derrotar així la mort, per mitjà de l’amor fins a l’extrem. «Importa —diu santa Isabel de la Trinitat— que estudiem aquest model per tal d’identificar-nos tan perfectament amb ell, que l’aconseguim reproduir a cada instant als ulls del Pare».

Crist, el nostre Model, passa donant-se, donant-nos, el servei concret de la seva vida. Aquest és el gest de l’amor, i en aquest Crist hem de trobar les forces i el sentit per llançar-nos al mar regirat d’ones i vents...

Hauríem de tenir molt present que quan hom es dona, estima, es buida de si mateix, segueix sent ell mateix, més encara, troba en l’amor la seva pròpia realització. A l’amor li és inherent unir-se amb l’altre de manera que cap dels dos, ni l’amant ni l’estimat, sigui absorbit per l’altre, ni s’esgoti en ell. Només en aquest donar-nos a l’altre assolim la nostra pròpia realització. Però ens costa arribar a comprendre aquesta realitat. Potser és que no arribem a comprendre i a viure el veritable dinamisme de la vida de la qual ens parla Jesús a l’evangeli: «els que l’estimen, la perden, els que no l’estimen en aquest món, la guarden per a la vida eterna».

Potser es tracta d’arribar a comprendre la veritable i correcta relació entre la vida i l’amor. Que és el mateix que comprendre la correcta relació entre la vida i la mort.

En això Benet XVI té unes paraules il·luminadores: «Només quan algú valora l’amor per sobre de la vida, és a dir, només quan algú està disposat a sotmetre la vida a l’amor, per l’amor de l’amor, pot l’amor ser més fort que la mort i més gran que la mort».

Però potser ens fa respecte, o por, llançar-nos a aquest mar de l’amor, o que el nostre esperit no està del tot despert, o que necessita anar donant passos seriosos per aquest camí.

Diu un pensador: «Cada nou amic que guanyem en la carrera de la vida ens perfecciona i enriqueix, més encara que pel que d’ell mateix ens dona pel que hi descobrim nosaltres mateixos. Hi ha en nosaltres caps espirituals que cal lligar, racons de l’ànima, amagatalls i racons de la consciència que jeuen inactius i inerts. Hi ha regions del nostre esperit que només floreixen i fructifiquen sota la mirada de l’Esperit que ens arriba des de l’Etern».

Avui, en aquesta Eucaristia aquest Esperit Etern et mira des del teu cor i et diu: aixeca’t i camina en la vida amb saviesa. La saviesa de l’amor.

4 de març del 2018

DIUMENGE III DE QUARESMA (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Ex 20,1-17; Salm 18; 1Co 1,22-25; Jn 2,13-25

Estimats germans i germanes,

Les muntanyes de les temptacions i la de la Transfiguració, dels diumenges anteriors, estan estretament unides. Les temptacions vençudes ens permeten ser transfigurats en homes i dones nous. El do de Déu ens obre a una nova dimensió: la de l’amor. Jesús «sap prou què hi ha a l’interior de cada home». Sap que quan no tenim Déu al nostre cor, necessitem construir-nos ídols, que ocupen el lloc buit que hauria d’ocupar Déu. Aleshores podem cercar substitucions, que no sols no donen la felicitat, sinó que augmenten el nostre neguit. La hipocresia, l’orgull, el poder, i l’obsessió per voler triomfar poden ser falses compensacions per tal d’evitar enfrontar-nos a la veritat, a una veritat incòmoda: que som febles i vulnerables, que ens podem equivocar.

Ens equivoquem quan els ideals i sentiments son posats al mercat per fer negoci. Jesús va fer un fuet de cordes; Ell s’indigna quan, per exemple, creem un sistema injust i el considerem normal. Igualment, nosaltres hauríem de fer un fuet, trenat amb les cordes de l’honestedat i la fermesa, per eliminar de la pròpia vida els enganys que ens aparten del camí de les virtuts. Hauríem de estar d’acord amb el cant d’entrada: «Sempre tinc els ulls posats en el Senyor, que allibera els meus peus del parany». Si estimem, els nostres pensaments i accions seran bons. Hem de ser com arbres que donen fruit, i no només una bella aparença. Però no ens hem de desanimar si el nostre amor resta molt lluny d’aquest ideal. Com l’arbre d’una paràbola, se’ns donen moltes ocasions de ser abonats, podats i regats. Estem invitats a netejar la nostra vida de falsos ídols, i convertir el nostre cor en temple de la seva Presència. No ha de ser difícil si l’estimem. Déu, amb el seu Esperit d’Amor, pot canviar el nostre cor. Només la saviesa de la creu i la de l’amor ens salven i donen sentit a les realitats, per més dolentes i incomprensibles que siguin.

He llegit una afirmació sorprenent d’un monjo de l’Església d’Orient, referida als preveres però aplicable a tots els cristians: «Com Jesús ens ha cridat a ser sacerdots, ens ha cridat a ser mares dels nostres germans». Déu és el nostre Pare, i caminem vers Ell acompanyats per Jesús, el nostre Germà gran. En cada capítol de la Bíblia es percep un sentit profund de família. Els aquí reunits som una petita part de la gran família dels fills de Déu. Som ben conscients que aquest temps de Quaresma és una nova oportunitat de conversió, de revisió de vida, de millorar les nostres relacions de família. Cada esforç implica un nou progrés. El progrés en la vida espiritual no és mai continu, i està teixit de caigudes i de victòries. Però les mateixes caigudes comporten una llavor d’esperança perquè Jesús s’hi fa més present. La conversió quaresmal implica sortir de nosaltres i caminar vers Déu, acompanyats pels nostres germans i germanes en la fe. L’ésser humà, a mesura que s’allibera del seu egoisme, s’apropa més a la realitat de Déu, es fa més objectiu, més clarivident, més valent en el treball i la lluita de cada dia. Es tracta del camí vers la santedat possible.

L’esmentat monjo escriu també: «Jesús ha creat al meu cor una compassió pels pecadors, semblant a la tendresa d’una mare pels seus fills». Per què aquestes dues citacions del monjo libanès? Perquè la llei de l’amor només por ser interioritzada i viscuda si tenim la sensibilitat i la generositat d’una mare. L’amor de cada dia està fet de petits detalls, com els que gaudeixen els fills per part dels seus pares. Jesús vol que entenguem el valor de les coses petites i insignificants. L’autèntica grandesa no es troba en les nostres pròpies obres, sinó en l’amor que hi posem. Les intencions i els resultats difícilment coincideixen. Jesús ens vol fer comprendre que Ell no demana més que l’amor. Déu-Pare sempre espera i perdona, i ens reintegra a la festa de la seva Taula. Hem de pregar dins del temple, casa d’oració.

El Senyor té «paraules de vida eterna». Escoltem-lo!