30 de març del 2018

DIVENDRES SANT. LA PASSIÓ DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Is 52,13-53,12; Sl 30,2 i 6.12-13.15-16.17 i 25; He 4,14-16;5,7-9; Jo 18,1-19,42

«I la veritat, què és?» es pregunta Pilat.

Davant els seus ulls hi apareix una veritat, una realitat. Enmig del poble d’Israel ha sorgit un nou profeta, algú de qui parla la gent, de qui diuen que ha fet miracles, que ha parlat amb fermesa i ha condemnat els qui es creuen justos i ha abraçat i compartit taula amb els que la gent creu indignes i pecadors. Algú que ha condemnat les paraules buides i ha demostrat amb gestos, amb fets la bondat de Déu. Algú a qui no ha importat pas de fer el bé en dissabte, perquè diu que el dissabte és per a l’home i no l’home per al dissabte. Algú que a la fi ha fet nosa als grans sacerdots i als escribes, sobretot després que expulsés els mercaders del temple que ara estan esporuguits, no fos cas que per un sol home es perdi tot el poble; els ha costat d’agafar-lo, però a la fi han trobat un dels seus mateixos deixebles que l’ha venut per trenta monedes.

Pilat està incòmode, ja s’ho imaginava que destinat a aquella província a l’extrem de l’imperi, una zona sempre problemàtica, sempre insurgent, li tocaria viure més d’una revolta. Resulta que li han portat al pretori aquest nou profeta, ho han fet amb gran cridòria demanant-li que el crucifiqui, li porten perquè li diuen que ha fet mal, però Pilat no li troba res per poder inculpar-lo, intenta deixar-lo lliure, però li retreuen que si ho fa anirà contra el Cèsar perquè aquest home es declara rei i ves per on ara els grans sacerdots li responen que no tenen altre rei que el Cèsar.

Finalment Pilat cedeix i els el lliura perquè el crucifiquin. Potser Pilat podria haver sospitat alguna altra cosa, perquè Jesús li ha respost que és rei d’un reialme que no és d’aquest món, que la seva missió és la de ser testimoni de la veritat i que tots els qui són de la veritat escolten la seva veu. Però potser la cridòria cada cop més forta li impedí d’escoltar-lo, potser la por a una revolta l’empenyé a cedir. Ni humiliant-lo amb assots i cobrint-lo amb un mantell de porpra, presentat com un simple home indefens i coronat d’espines, han vist que no hi havia res per a inculpar-lo i al cap i a la fi han seguit demanat la seva mort. Finalment ha estat crucificat sota un rètol que deia «el rei dels jueus», dictat amb fina ironia per Pilat, però malgrat les protestes allò que ha escrit ha quedat escrit i Jesús ha mort a la creu entre escarnis, burles i l’amor dels pocs que l’han acompanyat fins al final, Maria, la mare, i aquell deixeble que tan estimava.

Aquesta hauria estat la fi d’un altre poc o molt fals profeta, però aquesta veritat que es presenta a Pilat és sols una simple aparença. Qui té al davant és Jesús, el Fill de Déu, el gran sacerdot que, travessant els cels, ha entrat davant Déu. Aquell qui durant la seva vida mortal s’adreçà a Déu i aquest l’escoltà per la seva submissió. El Fill de Déu que aprengué en els sofriments què és obeir i un cop consagrat sacerdot es convertí en font de salvació eterna per a tots els qui se li sotmetin. Perquè Ell és de qui el profeta escriví que quan haurà donat la vida per expiar les culpes, veurà una descendència, viurà llargament i per Ell el designi del Senyor arribarà a bon terme.

Jesús, malgrat les aparences que ha vist Pilat, es il·luminador i revelador, redemptor i alliberador, el qui divinitza l’home i el justifica. Crist es el Salvador perquè ha assumit la nostra humanitat i ha viscut una vida plenament humana, en comunió amb el Pare i amb els germans, amb tota la humanitat. La salvació vol dir incorporar-nos a nosaltres mateixos a la seva vida esdevenint així Ell salvador i salvació. No ho podia fer d’altra manera, sols assumint la nostra humanitat, confiant el seu destí al Pare, confiant-li la seva vida, fins al darrer alè, deixant-ho tot a les seves mans s’acomplí així tot allò que diu l’Escriptura.

Escriu sant Agustí «no hauria mort, si no s’hagués humiliat. El qui era immortal es va revestir de mortalitat per poder morir per nosaltres i destruir la nostra mort amb la seva». La salvació integral de l’ànima i del cos és el destí final on Déu crida tots els homes. Fonamentats en la fe, sostinguts per l’esperança, treballant en la caritat, estem segurs que som ciutadans del cel, i esperem que El Senyor vingui d’allí com a Salvador. Aquest és el gran misteri ocult en la creu. Apareixent als ulls dels homes com una derrota, és la més gran victòria de tota la història de la humanitat. Però molts com Pilat cecs, clucs els ulls a la veritat són com aquells que tenen ulls però no hi veuen, orelles però no hi senten i nas que no olora. Però hi ha qui en dóna testimoni, aquell qui ho veié. La seva paraula és digna de fe, i Déu sap que això que diu és veritat, perquè també nosaltres creguem.

Crist és la font de la nova creació: si pel fruit d’un arbre l’home es perdé, de l’arbre de la creu brosta el fruit de la salvació. La seva passió comença en un jardí i acaba en un jardí que representa el paradís perdut i el nou paradís, on l’aigua de la vida brolla del costat obert del Senyor. «De la mateixa manera que Déu formà la dona del costat d’Adam, Jesucrist ens donà l’aigua i la sang sortides del seu costat, per a edificar l’Església» escriu sant Joan Crisòstom. De la mateixa manera que Déu separà la llum de les tenebres, a l’hort separa la veritat de la mentida, les tenebres representades per Judes i tots aquells que es tanquen a la veritat i la llum representada per Crist. El sepulcre on el cos de Jesús reposa és en un jardí on tot és pau, silenci i dolor esperançat. El relat de la creu és la narració de la victòria de la veritat. La reialesa de Jesús venç, perquè en ell hi ha la font de la vida, i la vida és la llum dels homes, i la llum brilla en les tenebres i les tenebres no la poden vèncer, perquè Ell és el camí, la veritat i la vida, aquella veritat que Pilat no pogué reconèixer tot i tenir-la davant els seus ulls.