SOLEMNITAT TRASLLADADA DE L’ANUNCIACIÓ DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet
Is 7,10-14;8,10; Sl 39,7-8a.8b-9.10.11 (R.: 8a i 9a); He 10,4-10; Lc 1,26-38

«Ací em teniu: Déu meu, vull fer la vostra voluntat».

Crist ha vingut a fer la voluntat del Pare. I la voluntat ha passat per l’encarnació, pel naixement, per la predicació, per la passió, per la mort, per la resurrecció, per l’ascensió a la dreta del Pare.

Aquest lliurament total de Crist al Pare toca al cor de cada cristià. Perquè cada cristià, ha d’estar disponible a la voluntat de Déu.

No podem tancar les portes del cor a la voluntat del Pare. No podem fugir corrents davant de la visita de Déu. Perquè Déu ens visita en cada moment que en la nostra pregària, en el nostre treball, en la nostra vida ens abandonem al seu Misteri d’Amor.

El senyal que els profetes anunciaven s’ha acomplit. El Senyor mateix us donarà un senyal: La noia tindrà un fill i li posarà Emmanuel, que vol dir Déu-és-amb-nosaltres.

La noia és Maria, la plena de gràcia. L’àngel del Senyor l’ha visitada per anunciar-li la nova de part de Déu, la voluntat del Pare per a ella: Tindràs un fill, serà gran i l’anomenaran Fill-de-l’altíssim, el seu regnat no tindrà fi.

És veritat, el regne de Déu és enmig nostre i cada vegada que celebrem l’Eucaristia Jesús se’ns manifesta present en el seu cos i la seva sang, vessada per a la nostra salvació. Per això, el nom de Jesús, el qui salva.

Donem gràcies a la disponibilitat de Maria, que acull el Misteri i es fa clau mestra per a l’entrada de la salvació a la humanitat, concebent per obra de l’Esperit Sant el Fill de Déu.

Avui celebrem aquest Misteri de la nostra salvació il·luminat amb la llum Pasqual. Tot ens indica l’amor de Déu i la seva misericòrdia per la humanitat sencera.

Donem gràcies a Déu que és Pare, Fill i Esperit Sant, pels segles dels segles. Amén.

DISSABTE DINS L’OCTAVA DE PASQUA

Homilia predicada per fra Lluís Solà, diaca
Fets 4,13-21; Sl 117,1 i 14-15.16ab-18.19-21 (R.: 21a); Mc 16,9-15

«El Senyor tragué el seu poble d’elegits, entre cants de festa i d’alegria, al·leluia» hem cantat com a introit d’aquest dissabte in albis. Se m’ha acudit d’estirar el fil dels introits d’aquests dies de l’octava de Pasqua per trobar algunes paraules per a aquesta homilia.

Responen, aquests textos, a una realitat que ara a nosaltres ja no ens és permès d’experimentar, si més no d’una manera immediata, i per això se’ns demana un cert esforç imaginatiu. En aquesta primera setmana de Pasqua, sobretot en les grans seus episcopals de l’església antiga, la comunitat cristiana s’alegrava amb la presència dels neòfits, els batejats la nit de Pasqua que, per primera vegada, abillats amb les seves vestes blanques, embellien la celebració eucarística i rebien, a més, aquests dies, del bisbe, la catequesi mistagògica, és a dir, la introducció al sentit profund dels misteris de la iniciació i de la vida cristiana. Aquesta joiosa realitat, la dels renascuts en les fonts baptismals, és la que ressona rere les paraules dels introits que cantem aquests dies. El del dilluns, per exemple: «El Senyor us ha fet entrar en un país que regalima llet i mel, perquè sempre tingueu als llavis la seva llei». El país que regalima llet i mel, és, per al neòfit, imatge de la novetat insondable del sagrament de la nova vida en Crist, un Crist que, menjat en el pa i el vi eucarístics, és assaborit en la seva dolcesa com a llet i mel espirituals.

És una vivència, d’altra banda, que evoca tot naturalment l’experiència de l’alliberament del poble d’Egipte, i per això aquests introits hi fan referència: el d’ahir: «El Senyor els conduí segurs, la mar va sepultar els seus enemics», i el que hem cantat avui. Els nous batejats incorporats a la vida de l’església han de trobar, en la relectura de l’Èxode feta durant la Vetlla Pasqual i actualitzada en aquests introits, la pista per articular aquest nou compromís de vida de ressuscitats, de renascuts. «Déu els donà l’aigua de la intel·ligència», fa el del dimarts, amb paraules de Jesús fill de Sira. L’aigua de la intel·ligència és la que, mitjançant el bany regenerador, els obre a la saviesa i a l’alegria de Déu, una saviesa i una alegria inaugurades amb l’introit del diumenge de Pasqua: «He ressuscitat, m’he retrobat amb vós, [...], és admirable la vostra saviesa», i que culmina demà, diumenge in albis, amb les paraules de la primera carta de sant Pere: «Com infants nascuts avui, glatiu per aquella llet espiritual i sense engany, que us farà créixer i us salvarà». Perquè el sagrament se’ns dona amb vista al creixement en la vida de Déu i a la salvació de les nostres ànimes.

Ajuntem, doncs, el nostre prec al de l’Església, amb l’oració col·lecta d’avui, i fem-nos mereixedors, o, si més no, amb el nostre capteniment de batejats, fem de la nostra vida un assaig general de la felicitat immortal que Déu ens promet en el seu Fill ressuscitat: «Oh Déu, que amb l’abundor de la vostra gràcia multipliqueu els pobles que creuen en vós, mireu benignament els vostres elegits que pel baptisme han renascut a una nova vida i revestiu-los de la felicitat immortal». Amén.

DILLUNS DINS L’OCTAVA DE PASQUA

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet
Fets 2,14.22b-33; Sl 15,1-2 i 5.7-8.9-10.11 (R.: 1); Mt 28,8-15

Por i alegria. Les dones han rebut el missatge de l’àngel, han vist el lloc, la sepultura buida.

Aquell cos clavat a la creu, que havien baixat, i que havien deixat, no hi és.

«Ha ressuscitat» aquest és el missatge.

I aquesta és la missió que ara elles tenen que anunciar. Però, Jesús es fa present en la missió, els surt al pas. A nosaltres també Jesús ens surt al pas en la nostra missió monàstica. Ara bé, ens cal estar ben atents per adonar-nos-en.

De vegades ens venç la por, i ens agrada romandre en la immobilitat per por a la novetat, al canvi, a la nova experiència. No, no podem romandre en la por de la immobilitat.

Hem d’anar a anunciar, a proclamar amb alegria allò que hem viscut com a testimonis de la nostra fe en Jesús ressuscitat, que amb la força de l’Esperit Sant se’ns ha donat en profusió.

La por ens fa immòbils, l’alegria ens mou, ens posa en camí, ens fa avançar sortint de nosaltres mateixos per anar cap als altres.

Sí, també nosaltres som testimonis de la resurrecció, cada vegada que passem de la mort a la vida, cada vegada que vivim l’experiència de la conversió del pecat a la gràcia santificant, cada vegada que sortim del nostre propi sepulcre a l’alegria del compartir la vida en comunitat.

Perquè la fe, s’ha de viure en comunitat, l’esperança s’ha de viure en comunitat, la caritat s’ha de viure en comunitat. Així, en comunitat assolirem la visió de Crist ressuscitat i la meta proposada de la gloria eterna amb el Pare, el Fill i l’Esperit Sant. Amén.