28 d’agost del 2016

DIUMENGE XXII DURANT L’ANY (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet

Les Olimpíades s’han acabat. Però, encara hi ha persones que passen la vida en una continua Olimpíada. Perquè volen aconseguir els primers llocs, on sigui. De vegades malviuen en neguit tota la vida perquè no poden viure sense ser les primeres en tot. Volen en definitiva aconseguir la recompensa pel seu propi esforç personal. No necessiten de ningú, per tant Déu no entra en aquesta Olimpíada. No hi entra des de la perspectiva d’una persona autosuficient que no vol acostar-se a Déu.

Però, Déu ens festeja, ens sedueix perquè ens acostem a ell. I en Jesús tenim el mitjancer. Jesús entra a casa nostra i nota les nostres intencions, penetra el nostre interior, coneix perfectament el nostre neguit per col•locar-nos als primers llocs. Jesús ens coneix, i de vegades penso que se’n riu de les nostres vanes intencions.
Ara bé, Jesús s’apiada, té misericòrdia de cadascú de nosaltres, i ens proposa el camí de la humiliació, ocupant el darrer lloc. «El qui s’humilia serà enaltit». Sembla que aquesta és la clau.

Quan la teva vida ja arribat a baix del tot i no pots arribar més avall és quan pots aixecar la vista, la mirada dels ulls cap a dalt. És des de la humiliació que pots albirar el banquet celestial, la glòria que Déu et té preparada. No és una glòria de dies, de mesos o de vacances d’estiu, és una glòria eterna.

Si el cor assenyat per l’orella atenta s’adona de la modèstia i humilitat com s’ha de viure, s’adonarà també com Jesús ens planteja la possibilitat de viure. I, com hem de viure? Hem de viure no tenint por de ser els darrers, ni vergonya, ni res. I, si per alguna d’aquelles coses un dia ets el primer, cal no perdre mai de vista el darrer lloc, allà on s’ha de tenir posat el cor. Almenys tinguem el cor en el darrer lloc d’aquest món.

I encara més, si hem de ser nosaltres els qui volem oferir els nostres dons en un banquet, en la joia d’una festa, fixeu-vos quines característiques vol Jesús que tinguin els convidats: pobres, invàlids, coixos i cecs. És a dir, els més desafavorits de la societat. Sí, els que no tenen res per recompensar-t’ho ara. Però, són aquests sens dubte els qui t’obren la porta de la recompensa eterna quan ressuscitaran els justos.

20 d’agost del 2016

SANT BERNAT, ABAT I DOCTOR DE L’ESGLÉSIA

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Sir 39,8-14; Sl 118; Fl 3,17-4,1; Mt 5,13-19

«Estimo perquè estimo, estimo per estimar» (sant Bernat, sermó 83). La gratuïtat de la vida del cristià, de la vida del monjo, està fonamentada en l’amor. La vida del monjo té com a centre l’amor, l’amor a Crist a qui no hem d’anteposar res i que es nodreix de la pregària i del contacte amb la Paraula. Un amor que és pau, però la pau monàstica no és la pau de la innocència, la del qui no ha conegut el pecat, ni és una esperança pueril del qui no ha conegut mai la temptació de la desesperació; és la pau en lluita, la pau en recerca constant, la pau d’aquell que ha après a mantenir la seva ànima serena enmig de les tempestes perquè, és sabut que és inútil intentar eliminar-les; creu que enmig d’elles, amb l’ajut i la mirada fita en Crist, s’avança per la via dels manaments en la inefable dolcesa de l’amor, perseverant, amb les armes de la paciència i de l’obediència, i no abandonant, esfereït de por, davant les dificultats. La pau dels monestirs, la pau dels monjos, no està en el silenci dels claustres, ni en el ritme pausat i savi de la seva vida, que són mitjans per afavorir-la; sinó que està en el cor mateix dels monjos i és per això una pau fràgil, fàcil de trencar, que necessita ser cuidada, treballada cada dia amb constant perseverança.

En la vida del monjo és molt més important ser que fer; el monjo és el cercador de Crist i aquest camí el fa mitjançant una vida de pregària, de treball i de contacte amb la Paraula en una comunitat concreta, adequant els seus costums perquè el seu fer pugui anar adequant-se al seu ser. Aquest és el model que ens proposa sant Bernat, el que volem viure seguint el seu exemple, vivint d’acord al que veiem en ell i en tots els nostres pares en el monacat. No han estat les seves unes vides planeres, fàcils, sense entrebancs; sinó unes vides de lluita, d’avançar i de caure per tornar a aixecar-se amb més força, perquè de cada caiguda han après quelcom d’útil pel seu camí vers Crist. Sants ben humans, abrandats i alhora amb dolcesa d’esperit, com sant Bernat, perquè la pau que dona Crist no és una oportunitat d’evasió ni una satisfacció egoista i personal, és una pau per compartir, per viure en comunitat; és aquesta la vertadera pau, la pau de Crist, que hem de demanar pels altres tant com per a nosaltres mateixos sacrificant quelcom de la nostra pau personal per tal que els altres també la trobin.

Com avançar vers aquesta pau? Avançant en la pregària, en el treball i en l’estudi de la Llei de l’Altíssim, és a dir, aprofundint cada dia en la Paraula que és el nostre principal aliment, vivint d’acord amb ella i cercant Déu amb tot el cor. Cercar Déu en el clos del monestir és aprendre a estimar en el llibre de la vida, emmirallant-nos en la Paraula feta carn, aquella la claror de la qual no s’apaga mai i de la qual participem en l’Eucaristia, centre de la nostra jornada. Per sant Bernat l’objecte central de la vida monàstica, el camí vers on s’adreça la nostra vida, és restaurar la naturalesa humana creada a imatge i semblança de Déu.

La naturalesa humana no és el mal ni la font del mal; ha estat creada per Déu i per tant no pot ser altra cosa que cosa bona; ignorar aquesta bondat fundacional de la creatura humana, apartar-se’n, ens porta al pecat, a l’allunyament de Déu. És la nostra voluntat la que ens condueix al pecat i és per això que el monjo malda per abandonar-se en mans de Crist, deixant-se portar per Crist, intentant esbrinar la seva voluntat, per cercar el bé dels altres i no tan sols el propi. Però la vida comunitària és impossible sense crisis, sense lluites; cal fer camí per conèixer-nos tal com som vertaderament; lluitar per caminar i avançar per tal que l’ànima del monjo arribi a viure tan sols d’amor, que l’amor sigui la seva vida i la seva joia.

Sols l’amor és raó suficient per estimar; i és Crist qui ens dirigeix vers aquesta centralitat de l’amor, Ell que estimà fins a l’extrem i ens vol sal de la terra i llum del món; som fills de la llum, fills del qui és la llum del món, per poder il·luminar el món com sant Bernat. L’amor fa que tota la vida del monjo consisteixi a augmentar en la gràcia i en l’amistat de Déu, perquè la gràcia és la mesura de la intensitat i de la vitalitat de la nostra vida en Crist. Tan sols esdevenint petits podem acostar-nos al misteri de Déu, a aquella claror que mai no s’apaga. La vertadera vida monàstica és simplement una profunda comprensió de la vida cristiana que té com a realitat Crist, la Paraula feta home, vivint en nosaltres; una vida que vol contribuir al desenvolupament de l’amistat espiritual entre l’home i Déu i per això el monjo és primer que tot un home de pregària i de contacte amb la Paraula que ens porten a l’amor gratuït, aquell, del qual sant Bernat deia: «estimo perquè estimo, estimo per estimar», aleshores com diu sant Agustí «estima i fes el que vulguis», perquè si sols ens mou l’amor a Crist, no voldrem fer altra cosa que servir-lo en els germans no anteposant-li res.

15 d’agost del 2016

L’ASSUMPCIÓ DE LA MARE DE DÉU

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Ap 11,19a;12,1-6a.10ab; Sl 44,10bc.11-12ab.16; 1C 15,20-27a; Lc 1,39-56

Crist ens ha portat la vida, esdevenint el primer home d’entre els qui han mort, ha estat qui ens ha portat la resurrecció dels morts, és qui ha de regnar fins que posi el Regne en mans del Pare i venci el darrer enemic, que serà la mort. Sant Pau ens presenta les línies mestres del pla de Déu, un pla que té com a objectiu la salvació dels homes. En aquest pla, en la història de la salvació, hi ha personatges clau, uns més que altres, i personatge clau de primer ordre és Maria, la mare de Jesús i Mare de Déu. Per això el Pare l’ha fet participar ja de la glòria del Regne d’una manera particular definida per l’Església en aquesta festivitat d’avui, ja que «el terme Assumpció significa glorificació no tan sols de l’ànima, sinó també del cos».

Tot celebrant la pujada de Maria al cel se’ns convida a nosaltres també a elevar la mirada a les coses celestials, fixar la vista en el darrer objectiu de la història: el Regne de Déu. Maria ja ha estat distingida des de la seva concepció per una predilecció especial del Pare que l’ha destinada a ser la mare del fill únic de Déu esdevingut home. Maria ha estat constituïda com el tabernacle de la nova aliança, la dona que ha infantat un fill que governarà les nacions, el Messies, el Senyor. Maria precedeix tota la humanitat i participa ja de la glòria i de la contemplació del Pare de la qual tots els homes, mitjançant Crist, som convidats a participar. Maria és la qui se’ns ha anticipat, la qui ens obre camí. Ella que va rebre en el seu si l’Esperit i portà en les seves entranyes el Salvador del món és qui ara és rebuda pel Fill al seu Regne per tal de participar amb el seu cos glorificat de la glòria eterna. Sols Maria ha estat glorificada per Déu, entre les criatures de la terra, és la primera entre la creació que, morint, rebé el premi de la glòria eterna sense conèixer la corrupció de la carn, ella, concebuda immaculada i sense pecat, ha estat enviada com a pionera perquè estant a la vora del seu Fill ens ajudi a obrir les portes del cel quan sigui l’hora i ara a intercedir perquè les nostres súpliques siguin ateses.

Perquè Maria és la beneïda entre totes les dones, des de la seva petitesa ha estat benaurada per les meravelles que el Senyor ha fet en ella i per portar en les seves entranyes el fruit beneït de Déu. Maria és també la imatge i primícia de l’Església gloriosa de la qual participarem si som cridats a fer-ho en el dia en què el Regne del Fill arribarà al seu acompliment. Maria és origen i fi de la nostra salvació; origen perquè, concebuda inmaculada i per obra de l’Esperit, portà al món el Fill de Déu que ens havia de salvar, i fi perquè ja ha arribat allí on nosaltres esperem d’arribar, perquè el Pare mitjançant el Fill l’ha volgut distingir amb la glòria eterna ja des de la seva mort. Maria, icona de la salvació, icona de la Trinitat, ja que afavorida pel Pare és Mare del Fill per obra de l’Esperit Sant. Maria que fou fidel al llarg de la seva vida aquí a la terra, ha estat la primera servidora de Crist i per això participa ja del regne perquè en ella servir és regnar. Maria la primera creient, la primera en ser fidel i per això és també la primera en participar de la glòria eterna. Maria és l’exemple, el model i el mirall; la feliç perquè ha cregut.

Contemplem avui el misteri del trànsit de María d’aquest món al paradís, ella que visqué la Pasqua, ara en participa. Com Crist va ressuscitar d’entre els morts i amb el seu cos gloriós va pujar al cel, així també Maria, associada a Ell plenament, va ser glorificada. En això Maria també segueix més de prop el seu Fill i ens precedeix a nosaltres. Al costat de Jesús, el nou Adam, que és la primícia dels ressuscitats, la Verge, com a nova Eva, esdevé figura i primícia de l’Església, «senyal d’esperança certa» per a tots els cristians.

Amb Maria comença la nostra salvació; com Maria podem arribar al Regne de la glòria; per la pregària i la intercessió de Maria ens arriba l’ajuda de Crist i d’Ell, l’únic mitjancer, ens arriba la salvació i la gloria. Perquè «Tot ve d’Ell, passa per Ell i va cap a Ell».

14 d’agost del 2016

DIUMENGE XX DURANT L’ANY (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Jr 38,4-6.8-10; Sl 39; He 12,1-4; Lc 12,49-53

Estimats germans i germanes,

L’Evangeli d’avui expressa molt be la realitat. Hi trobem passió i drama, paradoxa i contradicció, crisi i canvi, bé i mal, pecat i conversió. Jesús vol la nostra felicitat, que és un regal però també una conquesta, fruit de lluites interiors i d’actituds valentes. Ser cristià és una aventura que reclama coratge i generositat; implica, en nosaltres mateixos, divisions, lluites i crisis que cal anar superant. Les actituds ambigües, cercant una tranquil·litat de consciència i una pau fictícia, no són honestes. La pau que ens porta Jesús no és una simple absència de conflictes. Ell ens invita a ser persones de conviccions, no de submissió; de noblesa moral, no de respectabilitat ni d’aprovació social. La mediocritat és mala companya. Ens hem d’alliberar de les falses seguretats que ens lliguen, aturant el nostre camí de maduració. L’Evangeli està en contra de l’esperit del nostre món, que condueix a una vida sense sentit. Nosaltres desitgem contemplar la Llum. I això implica el camí de les virtuts.

«Tinguem la mirada fixa en Jesús, que ha obert el camí de la fe i el duu a terme». Jesús ha vingut a calar foc, el foc del seu missatge, que amb la força de l’Esperit Sant purifica i transforma els nostres cors. Jesús ha vingut a portar la divisió dins del nostre cor, en lluita entre la seducció de les seves paraules i el nostre egoisme que ofereix resistència. L’inconformisme proposat per Jesús és creador i constructiu quan és controlat i dirigit per una vida transformada. Obrint les nostres vides a Déu en Crist, esdevenim criatures noves. Només per una transformació espiritual interna adquirim la força per a combatre eficaçment els mals amb esperit humil i amorós. Però tendim, germans, a tancar-nos dins dels nostres murs per no haver de canviar l’actitud del nostre cor, dividit entre una còmoda tranquil·litat i una necessitat d’autenticitat.

El camí de la fe s’ha de fer en unió amb el Crist i amb la força que ve d’Ell. La llavor de l’Evangeli cau suaument dins de la terra preparada de la nostra raó i del nostre cor. Però la intel·ligència no sempre comprèn les raons de l’amor, i la voluntat pot estar captiva del seu propi desig. Ens cal, doncs, discerniment i unir la pregària a la reflexió per tal d’escoltar Jesús i sentir-nos units a l’amor de Déu. L’Esperit de Déu ens dóna la força per estimar de veritat i a fons; per superar els nostres egoismes; per créixer malgrat les dificultats interiors i exteriors; per reconèixer les nostres febleses i faltes, confiant que som perdonats. El perdó ens salva, i la paciència ofereix les oportunitats. Déu sempre espera i perdona.

El símbol del foc és sobretot el símbol de l’Esperit que davalla sobre la comunitat cristiana, sobre cadascú de nosaltres. No ens hem de sentir sols en el camí de la fe, sinó ben acompanyats per «un núvol tan gran de testimonis». Junts hem de veure quins són els signes del nostre temps, no tenint por a tornar a començar de nou. Estem vivint no una època de canvis, sinó un canvi d’època. Crisi a tots els nivells, noves sensibilitats, interacció cultural i religiosa, tendències contraposades, ressorgiment d’una espiritualitat menys convencional, desig d’autenticitat...

La nostra resposta responsable cal renovar-la cada dia al costat de l’altar de l’Eucaristia, on la fe i la fidelitat són purificades amb el foc de les proves per convertir-se, finalment, en unió amb Déu i en pau. Ell ens ajuda a ser humils i pacífics, i al mateix temps valents i decidits, per tal de viure segons la seva voluntat, encara que això comporti haver d’anar a contracorrent, patint inconvenients i incomprensions. Estem en temps de nous màrtirs de la fe, de nous testimonis de Jesucrist, amb les soles armes del perdó i de l’amor. «Sense cansar-nos-en, llancem-nos a córrer en la prova que ens ha estat proposada».

Germans, «tinguem la mirada fixa en Jesús». Demanem-li que no ens cansem de viure cada dia fent el bé... fins i tot donant la vida! Donar la vida per amor és viure-la de veritat, i trobar-ne el sentit! «Tenim posada l’esperança en el Senyor... Déu nostre, no trigueu més».

10 d’agost del 2016

SANT LLORENÇ, DIACA I MÀRTIR

Homilia predicada per fra Lluís Solà, diaca
2C 9,6-10; Sl 111,1-2.5-6.7-8.9 (R.: 5a); Jo 12,24-26

Sant Llorenç, diaca i màrtir. Recordo, amb emoció, el dia que vaig visitar la seva basílica a Roma, i vaig poder venerar el seu sepulcre, a l’altar de la confessio, juntament amb les relíquies d’un altre filòsof i màrtir eximi de l’església, sant Justí.

No és fàcil parlar d’aquesta realitat, del martiri. No ho podem fer amb llenguatge triomfalista, el que empren els vencedors quan parlen dels vençuts, els superiors dels inferiors; un llenguatge tan allunyat, en conjunt, del que deia Jesús quan parlava del llevat dins la pasta, dels ocells del cel, dels lliris del camp, del tresor amagat, de la dona que escombra, del pastor que busca, del pare que espera.

Jesús no invita mai els seus deixebles a morir per ell. Els demana una cosa més interessant, que «posin» (no que donin, com solem traduir) la vida pels amics, pels altres, és a dir, que la posin a disposició, que no en facin un bé propi, que se’n desapropiïn, que se’n buidin, com fa ell mateix amb la seva condició divina. Mirem, però, què en diuen els textos litúrgics, del martiri i de sant Llorenç. Em fixaré en el prefaci i en l’elogi del sant que llegim avui al martirologi romà.

«En cantar la lloança dels vostres sants, proclamem que tota la grandesa del seu martiri és obra admirable del vostre poder; sou vós qui doneu valentia a la seva fe, vós enfortiu la seva perseverança, vós coroneu amb la victòria el seu combat» (pref II dels màrtirs). El prefaci, sempre cantat, és l’himne de lloança a Déu que obre la gran pregària eucarística, centre de la celebració, i culmina amb l’aclamació majestuosa del “Sant, sant, sant”, amb la qual unim les nostres veus a les veus de la litúrgia celestial. En aquest context, doncs, proclamem que, al capdavall, la victòria d’un màrtir, la seva fe, la seva perseverança són obra de Déu, del poder de Déu, són part de les magnalia Dei, de les seves meravelles; són una concreció del misteri pasqual de Jesucrist pel qual tota violència, tot odi i tot desencontre són cridats a obrir-se a la pau i a la joia del Ressuscitat.

L’elogi del martirologi ens ajuda a meditar un altre aspecte de la vida de sant Llorenç: el seu diaconat, el seu servei als altres, el seu posar la vida pels altres com a autentificació del seu testimoniatge. Diu així: «havent rebut l’ordre de lliurar els tresors de l’església, va mostrar al tirà, burlant-se’n, els pobres, que havia sostingut i alimentat amb els recursos de les almoines». Els pobres són el tresor de l’església, i ho són en virtut d’aquest servei, d’aquesta donació, que esdevenen així icona del Crist diaca, del Crist servidor, que posa la seva vida pels altres rentant-los els peus, morint a la creu i ressuscitant el tercer dia.

Podem dir, així, que en sant Llorenç, diaca i màrtir, aquestes dues realitats s’agermanen en un feliç maridatge: el servei, i només el servei, és el que dóna autenticitat al testimoniatge cristià, al martiri en definitiva.

A la meva parròquia es venera un preciós retaule gòtic del segle XIV obra de Jordi de Déu dedicat a sant Llorenç. El sant, habillat amb una sumptuosa dalmàtica de tall elegant, amb la graella en una mà i els evangelis a l’altra, somriu, amable, amb cara d’infant. Aquesta és la clau per a treure l’entrellat d’aquesta cosa tan terrible que és el martiri de la mort cruenta, on sempre s’entreteixeixen misteriosament l’amor i l’odi, on sempre hi ha una víctima i un botxí. Aquesta és la clau, el somriure d’un infant.

Demanem en aquesta eucaristia d’esdevenir com infants i poder fer de la nostra vida un testimoniatge de servei als altres, els més desvalguts i indefensos, ja que això és realment just i necessari, és el nostre deure i la nostra salvació, en acció de gràcies incessant al Pare i al Fill i a l’Esperit Sant. Amén.

7 d’agost del 2016

DIUMENGE XIX DURANT L’ANY (Cicle C)

PRIMERA MISSA DE F. SALVADOR BATET

Homilia predicada pel P. Salvador Batet
Sa 18,6-9; Sl 32; He 11,1-2.8-19; Lc 12,32-48

«Feliç el poble que el Senyor s’ha escollit per heretat». Feliços nosaltres si amb fe i esperança, fem el nostre camí identificant-nos en el Senyor i amb actitud de vetlla desitgem la seva arribada!

La primera lectura que hem escoltat ens ha descrit l’activitat de la saviesa en la història d’Israel, remarcant l’alliberament d’Egipte. És a dir, la nit de la primera Pasqua a Egipte. Nit tràgica per als egipcis a causa de la mort dels seus primogènits i la derrota del seu exèrcit que morí ofegat en el mar. Nit alliberadora per als israelites perquè, gràcies a la intervenció de Déu, aconseguiren alliberar-se definitivament de l’esclavitud, és a dir, del jou dels seus opressors. Amb la celebració de la Pasqua i l’èxode d’Egipte Israel començarà una nova vida, com a poble unit i lliure.

La segona lectura de la carta als hebreus ens parla de la fe i l’esperança. Tinguem en compte que l’autor d’aquesta carta parla a una comunitat cansada i desil·lusionada, la fe i l’esperança de la qual trontollaven. Per infondre’ls ànim evoca la memòria dels avantpassats, una llarga sèrie de creients heroics que es distingeixen per la seva arrelada i provada fe; l’autor se centra en Abraham, recordant el seu viatge cap a la terra promesa, i la seva nombrosa descendència... La fe és definida des de la perspectiva de l’Antic Testament que vincula estretament fe i esperança: «creure és posseir anticipadament els béns que esperem». En segon lloc se’ns presenta la fe com una forma de coneixement: «és conèixer per endavant allò que encara no veiem».

Aquestes dues lectures juntament amb el salm responsorial que hem cantat «Feliç el poble que el Senyor s’ha escollit per heretat», ens mostren, des de la perspectiva de la història de la salvació, com és aquest Déu fidel a l’aliança amb el seu poble Israel, és a dir, amb nosaltres. Ens vol dir que la fe i l’esperança seran les nostres companyes de camí si li volem ser fidels i així volem donar molt de fruit en Ell. Fruïts d’amor! Perquè a l’amor infinit que Déu ens té solament hi podrem correspondre amb el nostre pobre amor, però valuós als ulls de Déu!

L’evangeli que avui hem escoltat, ens presenta quatre paràboles que volen despertar en nosaltres una actitud de vetlla davant la vinguda imminent del Senyor. Volen suscitar en nosaltres el desig de la nostra correspondència a l’amor gratuït i bondadós que Déu ens té.

En primer lloc se’ns presenta la paràbola dels servidors que esperen el seu Senyor, que molt aviat i a l’hora més inesperada ha d’arribar. Vivint amb aquesta consciència, en esperit de servei i en vetlla, és la manera com se’ns invita a esperar-lo. Cal que visquem atents a la nostra pròpia vida, a la realitat que ens envolta, a les situacions de les persones que tenim a prop. Estar atent per acollir-lo en el germà, perquè és així com el Senyor surt constantment al nostre encontre. El Senyor ve a nosaltres a través de qualsevol persona que ens envolta o qualsevol esdeveniment de la nostra vida de cada dia. No deixem que passi de llarg! Acollim-lo de tot cor!

En segon lloc se’ns presenta la paràbola del lladre, amb ella Jesús alerta els desprevinguts. Cal doncs, vigilar permanentment en primer lloc la nostra casa, és a dir, la casa de nosaltres mateixos, no solament per estar alerta a l’entrada del lladre, sinó més aviat, per estar ben preparats per rebre el Senyor que ve i que es pot presentar en qualsevol moment. Cal estar atents, prenent el timó de la pròpia vida, per orientar-la de manera que no sigui estèril, sinó que sigui una vida que doni fruits. Vol dir estimar sempre, perquè, qui es dóna als altres, qui s’esforça per fer feliç els qui té a prop, acumula un tresor al cel, que ni els lladres poden robar, ni les arnes poden fer malbé. I, «on tindrem el nostre tresor hi tindrem el nostre cor».

Finalment se’ns presenten dues paràboles, la paràbola de l’administrador fidel i prudent; i, la paràbola de l’esclau que coneix la voluntat del seu amo. Aquestes paràboles van adreçades a aquells a qui se’ls ha confiat la cura de la comunitat. Dintre la comunitat n’hi ha alguns a qui el Senyor demana més, i aquests els correspon donar més testimoni del que prediquen, amb fidelitat i vigilància.

Aquestes quatre paràboles ens inviten a valorar la nostra vida en la nostra consciència, i veure de quina manera està orientada la nostra atenció vers el Senyor. El Senyor, que cada dia es fa present en la nostra vida i ens invita a estar connectats a ell, com el cep ho està a la sarment, i així, és com a través del tronc que és Crist ens arribarà la seva saba vivificant. Romandre units al Senyor serà l’única manera de romandre ben disposats a l’hora de la seva arribada, restant atents, i a punt per a servir-lo.