DIUMENGE XXII DURANT L’ANY (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet

Les Olimpíades s’han acabat. Però, encara hi ha persones que passen la vida en una continua Olimpíada. Perquè volen aconseguir els primers llocs, on sigui. De vegades malviuen en neguit tota la vida perquè no poden viure sense ser les primeres en tot. Volen en definitiva aconseguir la recompensa pel seu propi esforç personal. No necessiten de ningú, per tant Déu no entra en aquesta Olimpíada. No hi entra des de la perspectiva d’una persona autosuficient que no vol acostar-se a Déu.

Però, Déu ens festeja, ens sedueix perquè ens acostem a ell. I en Jesús tenim el mitjancer. Jesús entra a casa nostra i nota les nostres intencions, penetra el nostre interior, coneix perfectament el nostre neguit per col•locar-nos als primers llocs. Jesús ens coneix, i de vegades penso que se’n riu de les nostres vanes intencions.
Ara bé, Jesús s’apiada, té misericòrdia de cadascú de nosaltres, i ens proposa el camí de la humiliació, ocupant el darrer lloc. «El qui s’humilia serà enaltit». Sembla que aquesta és la clau.

Quan la teva vida ja arribat a baix del tot i no pots arribar més avall és quan pots aixecar la vista, la mirada dels ulls cap a dalt. És des de la humiliació que pots albirar el banquet celestial, la glòria que Déu et té preparada. No és una glòria de dies, de mesos o de vacances d’estiu, és una glòria eterna.

Si el cor assenyat per l’orella atenta s’adona de la modèstia i humilitat com s’ha de viure, s’adonarà també com Jesús ens planteja la possibilitat de viure. I, com hem de viure? Hem de viure no tenint por de ser els darrers, ni vergonya, ni res. I, si per alguna d’aquelles coses un dia ets el primer, cal no perdre mai de vista el darrer lloc, allà on s’ha de tenir posat el cor. Almenys tinguem el cor en el darrer lloc d’aquest món.

I encara més, si hem de ser nosaltres els qui volem oferir els nostres dons en un banquet, en la joia d’una festa, fixeu-vos quines característiques vol Jesús que tinguin els convidats: pobres, invàlids, coixos i cecs. És a dir, els més desafavorits de la societat. Sí, els que no tenen res per recompensar-t’ho ara. Però, són aquests sens dubte els qui t’obren la porta de la recompensa eterna quan ressuscitaran els justos.