28 d’abril del 2010

DIMECRES DE LA SETMANA IV DEL TEMPS PASQUAL

Homilia predicada pel P. Francesc Tulla

La vida, la felicitat, la glòria... ¿per ventura, no és sempre el que l'home ha buscat, o ho ha intentat? Tal vegada hagi pogut equivocar-se en escollir els mitjans per a arribar-hi, però no en la meta que vol aconseguir. Ara bé, Déu és tot això per a nosaltres, mentre li siguem fidels, romanguem en el món dels humils i tinguem fam i set de justícia (col·lecta). Un dia, al cel, saciarà el nostre desig d'aquests béns que ens promet, però ja des d'ara ens facilita l'accés a la font de la vida mitjançant el sacrifici eucarístic, en el qual "ens ha fet participar de la seva divinitat" (oració sobre les ofrenes) en Crist, vencedor de la mort.

La primera lectura ha estat treta dels Fets dels Apòstols [12, 24-13, 5], on l'Esperit Sant digué: "Consagreu-me Bernabé i Saule" (verset 13, 3). I és que a Antioquia, en el transcurs d'una celebració litúrgica, l'Esperit Sant va designar Saule i Bernabé per a una gran empresa d'evangelització dins del món gentil. Així donà començ a Salamina, a l'illa de Xipre, el primer gran viatge missioner de l'apòstol Pau als gentils, que el durà a Perga, a Antioquia de Pisídia, a Listra, a Iconi, a Derbe, i retorn.
El salm responsorial escollit era el 66 [2-3. 5. 6 i 8 (R.: 4)], que ens ha parlat de la catolicitat, i així el cristià que vulgui ser veritablement catòlic —que vol dir universal— ha de voler que la benedicció de la gràcia divina arribi a tots els homes. I no ha de permetre que sigui monopolitzada per una nació, un Estat, una llengua, una cultura, una classe o un partit.

L'evangeli era de sant Joan [12, 44-50], on se'ns ha recalcat que "jo —Jesús—, que sóc la llum, he vingut al món perquè no es quedi en la fosca ningú" (verset 46). I és que la primera part de l'evangeli de sant Joan conclou amb una proclamació profètica en la que Jesús resumeix tota la seva doctrina: o sigui, Ell és la "llum", l'"enviat" de Déu, i el que dóna a conèixer el Pare. Per tant, qui creu en Jesús, creu també en el Pare. Amén. Al·leluia.

27 d’abril del 2010

LA MARE DE DÉU DE MONTSERRAT, PATRONA DE CATALUNYA

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Ac 1,12-14; Sl 86; Ef 1,3-6.11-12; Lc 1,39-47

Com els Apòstols, molts han fet del seu cant, la seva poesia, el seu silenci… pregària viva al costat de Santa Maria:

«Rosa d'Abril, Morena de la Serra,
de Montserrat estel,
il·lumineu la catalana terra,
guieu-nos cap al cel…».

Il·lumineu la catalana terra, i totes les terres que us miren amb devoció i esperit filial. I, com escriví Torras i Bages, «tu, devot de la Mare de Déu de Montserrat, considera que la maternitat de la Verge Maria s'estén a tots els pobles de la terra, perquè de tots els homes la constituí Mare son Santíssim Fill quan estava clavat a la creu».

I tots els pobles busquen la llum d'aquesta «mare amable» per al camí de la vida, com suggereixen les paraules de Joan Pau II: «Ressonen amb plena actualitat en la litúrgia les paraules del Profeta: "I vindran tots els pobles, dient: Veniu, pugem a la muntanya del Senyor, a la casa del Déu de Jacob i ell ens ensenyarà els seus camins i anirem per les seves sendes, perquè de Sió en surt l'ensenyament i de Jerusalem la paraula del Senyor"».

Reeditem la lectura dels Fets. Envoltant Santa Maria, estretament units en la pregària, recordant fets, gestos, paraules del Fill, de l'Amic, del Mestre... Perquè continuï engendrant-se en l'Església la imatge de l'Home nou, i arrelant-hi la imatge del Ressuscitat, principi d'una humanitat nova. Un nou naixement de Maria, mare de l'Església, com suggereix el poeta Carles Riba:

«De nou m'infantes,
Entranya pura, i sento
que sóc més noble,
fill amb el Fill, i flama
amb els vivents que vetllen».

I amb la força de l'Esperit es posaran en camí, com Maria es posa en camí cap a la casa d'Elisabet, com escriu sant Ambròs: «Alegre en el desig, per complir un piadós i religiós deure, i impulsada pel goig, va cap a la muntanya. Des d'ara, plena de Déu, per ventura no podia elevar-se precipitadament cap a les altures? Els càlculs lents són aliens a la gràcia de l'Esperit Sant».

«És providencial —va dir Joan Pau II— que la celebració litúrgica de la festa giri entorn del misteri joiós de la Visitació, que constitueix la primera iniciativa de la Verge Mare. Montserrat conté, per tant, lliçons valuosíssimes per al nostre caminar de pelegrins».

Caminar amb la força pacificadora de la Paraula amb alegria cap als germans, per compartir alegries, penes, dolors...

Maria ens recorda que som pelegrins que portem l'amor a dintre, perquè Ell ens ha estimat el primer i ha vessat el seu Esperit en els nostres cors. I ens impulsa mitjançant aquest amor a anar cap a la muntanya, aquesta muntanya cridada a ser la gran sardana de germanor de tots els pobles i el lloc del gran banquet messiànic.

I a la muntanya ens aixequem per mirar Santa Maria i deixar-nos mirar per ella. La delicadesa de Maria, la seva humilitat; la superior ve a la inferior, per ajudar a la inferior.

«Per amor ens destinà a ser fills seus per Jesucrist, a lloança de la seva glòria».

«La nostra peregrinació ens duu a la plenitud de la filiació divina. La nostra vocació és ser fills en el Fill: "Beneït sigui el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist, que en Crist ens va beneir amb tota benedicció espiritual en els cels: ja que en ell ens va elegir abans de la creació del món perquè fóssim sants i immaculats davant d'Ell, i ens predestinà per amor a l'adopció de fills seus per Jesucrist, conforme al beneplàcit de la seva voluntat, per a lloança de la glòria de la seva gràcia"». És així com Joan Pau II ens invita a tenir desvetllada la consciència de la nostra meta.

Pensem, sí, en el final del camí, ja que això revifa l'esperança, però tinguem cura també de l'estil del nostre camí, un camí que no fem sols sinó amb altres germans, amb els quals hem d'anar preparant aquell banquet del Regne, on estem cridats a asseure'ns i viure una gran festa, com si es tractés de ballar una gran sardana, la dansa de germanor.

I si estem cridats per amor, i destinats a ser consagrats per l'amor, necessitem anar vivint l'amor en el camí, ja que el Regne està entre nosaltres, la vida eterna ja ha començat. Maria és una bona ajuda per a viure amb sensibilitat, amb tendresa. I amb aquesta sensibilitat, amb aquesta tendresa anirem despertant l'amor, que ja està en nosaltres. En el camí anem encarnant el projecte de Déu que ens ha predestinat a estar consagrats per l'amor. Un projecte que Maria ens ofereix plenament realitzat.

26 d’abril del 2010

DIUMENGE IV DE PASQUA (C)

LA BELLESA DE LA PARAULA DE DÉU EN L'HOMILIA
Ac 13,14.43-52; Sl 99,2.3.5; Ap 7,9.14-17; Jn 10,27-30

Reflexió: El Ressuscitat, el Bon Pastor

La Resurrecció és la garantia de la predicació de Jesús sobre el Regne de Déu, que ve al món. Garantia que Jesús no ha estat un fals testimoni de Déu; que no havia fet promeses falses, ni es presentava amb una autoritat il·legítima. No ha interpretat falsament les Escriptures. El Déu que l'havia acompanyat durant la seva vida pública amb signes i prodigis a favor dels altres, l'acompanya amb un signe màxim a favor de la seva persona, ressuscitat. La Resurrecció obre un futur innovador, divinament previst per Déu i portat a terme per l'acció de l'Esperit Sant. En aquest futur es contempla la novetat de la vida cristiana, la vida de l'Església i la seva missió a tots els pobles, la promesa del perdó, la transformació de la vida pel baptisme, la comunió dels creients...

La resurrecció és un poder que va afectar Jesús, i afecta els qui s'obren a ell. L'existència mortal de Jesús és transformada per a integrar-se en el viure mateix de Déu. No torna ja a la forma biològica anterior, sinó que arriba a una participació en la vida mateixa de Déu, que li dóna ja indestructibilitat i santedat per sempre.

«La resurrecció no significa el començament d'un nou període de la vida de Jesús, alguna cosa nova, que empeny el temps endavant, sinó allò definitiu i permanent de l'única vida singular de Jesús, que a través d'una mort lliure i obedient, aconsegueix el caràcter definitiu i permanent de la seva vida. Significa la salvació definitiva de la existència humana concreta, que ni es perllonga en el buit ni mor». (Karl Rahner)

I a partir d'aquesta experiència de la resurrecció, Crist continua el seu "servei" de Bon Pastor, que ja havia iniciat amb la seva vida pública, passant entre els homes fent el bé, guarint... Ara aquesta obra del Crist, Bon Pastor, serà més profunda en el cor dels homes, una obra més íntima, d'una relació personal més profunda per mitjà del seu Esperit, vessat sobre tota carn. «No em falta res» dirà el salm 23(22) referint-se al Bon Pastor, mostrant una sensació de plenitud. Davant l'experiència diària on tot queda incomplet, curt, on hi ha insatisfacció, l'experiència de la resurrecció de Crist, ens obre a una experiència de plenitud. Ara podem considerar també, a la llum del Ressuscitat, els nombrosos símbols d'aquest salm: descansar en prats deliciosos, repòs vora l'aigua, camins segurs, la vara de pastor, la taula, la copa, la casa del Senyor... i fer una nova lectura en clau de resurrecció.

Paraula

«Tota la ciutat es reuní per escoltar la Paraula del Senyor». Els qui estaven cridats a escoltar-la rebutgen, els qui no la esperen tenen l'oportunitat de sentir-la i s'entusiasmen. L'home en la seva permanent frivolitat li costa apostar o fer l'opció per aquella sendera que li pot proporcionar el sentit autèntic de la seva vida. És possible també que els testimonis d'aquesta Paraula no estiguem a l'altura que hauríem de ser.

«Tots aquells que Déu havia destinat a la vida eterna es convertiren a la fe». Tots estem destinats a la vida eterna. Tots som creació del Déu bo que ens crida al seu Regne, però hem de tenir present la resposta a Déu que cal donar des de la nostra llibertat. Llavors, jo estic destinat a aquesta vida eterna, sí, però en la meva llibertat puc fer una altra opció. És terrible i inescrutable el misteri de la vida humana.

«Una multitud tan gran que ningú no hauria pogut comptar de tota nacionalitat, races…». La crida de Déu és una crida universal. Però la Paraula sembla indicar-nos que el camí passa en aquest món per viure també la tribulació, la tensió o la lluita... que suposa fer l'opció per l'Anyell. «Si a mi em van perseguir també us perseguiran a vosaltres», els diu Jesús als deixebles. Evidentment la resurrecció té un preu alt: la creu.

«Les meves ovelles em reconeixen, i jo les reconec,... jo els dono la vida eterna». Jesús ens dirigeix la seva Paraula, perquè el seguim, perquè arribem a ser on és Ell. Jesús ens dóna per la seva banda la garantia de la seva ajuda, la seva proximitat, la seva força... però tot això no suposa estalviar treballs, dificultats, dolor... en el camí.

Saviesa sobre la Paraula

«"Jo sóc el bon Pastor, i conec les meves ovelles", és a dir, les estimo, "i les meves ovelles em coneixen a mi". Parla, doncs com si volgués donar a entendre: els qui m'estimen vénen amb mi, em segueixen. Ja que el qui no estima de veritat és que encara no l'ha conegut. Mireu si sou, en veritat, les seves ovelles, si el coneixeu, si heu arribat a la llum de la seva veritat. Si el coneixeu no únicament per la fe, sinó també per l'amor, no únicament per la credulitat, sinó també per les obres. Perquè el mateix Joan Evangelista, que ens diu el que acabem de sentir, afegeix també: "Qui diu: jo el conec, i no guarda els seus manaments, és un mentider". Les seves ovelles troben pastures, perquè qualsevol que segueixi el Senyor amb cor senzill es nodrirà amb un aliment d'eterna verdor. Quines són, en efecte, les pastures d'aquestes ovelles, sinó els goigs eterns d'un paradís immarcescible? Les pastures dels elegits són la visió del rostre de Déu, els quals amb la plena contemplació de la ment, se sadollen eternament». (Sant Gregori el Gran, Homolies sobre els Evangelis)

«Aquestes frases em penetren amablement: veuré el Pastor (Sl 23). Veuré la vall de l'ombra de la mort; veuré la taula preparada per al banquet. És com l'evangeli en petit. Quantes vegades, en hores d'angoixa, m'he recolzat en el bastó confortant que evita el perill. Cada dia recitaré aquest petit poema poètic del qual no s'esgoten mai les riqueses». (Julien Green)

25 d’abril del 2010

DIUMENGE IV DE PASQUA (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Alexandre Masoliver

Estimats germanes i germans,

Ens trobem al bell mig de la Pasqua, del temps pasqual, amb la Dominica del "Bon Pastor". I se'ns imposen en les lectures, com també en el Salm responsorial (el salm 100 [99]), dues imatges paral·leles: la del "pastor" i la de l' "anyell": Crist és l'Anyell immaculat, l'Anyell del qual no se'n sent la queixa en ésser portat a l'escorxador, l'Anyell immolat que ens salva, precisament en ésser dut a la mort per nosaltres; que ens salva, i que precisament per això és el nostre pastor, l'únic que pot ser realment anomenat el nostre pastor, el qui dóna la vida per les seves ovelles, pel seu ramat, que coneix una a una les seves ovelles i és conegut d'elles, que ens porta a la Vida, a la font d'aigües vives.

I, evidentment, les imatges emprades a la Missa d'avui, tan unitària i rica de contingut, ens suggereixen la mansuetud, la de l'anyell i les ovelles, animals mansois; la pau (l'idíl·lic ambient pastoral); i l'amor heroic fins a la mort. Perquè, no ens enganyem, res no té a veure la pau i la mansuetud amb la fadesa, amb l'ensopiment: aquest Anyell, per a nosaltres, ha estat tacat en la seva blancor per la pròpia sang, el Pastor ha estat indignament mort per causa nostra, per a salvar-nos!

Però hi ha molt més encara: hi ha una bella connaturalitat, cal que hi sigui, entre nosaltres i el nostre Pastor: Ell, el Crist, ha volgut fer-se de la nostra raça, subjecte al dolor, al sofriment i a la mort. I només si som realment seus, si ens esforcem de ser seus portant una vida a imitació de la seva, si realment escoltem la seva veu, podrem també escoltar la crida a la vida eterna, una crida que no es tanca sols al poble escollit, a Israel, sinó una crida universal, per a nosaltres que ens comptàvem entre els gentils, entre els pagans, per a nosaltres que no ens ho mereixíem. Ell ha estat fet a la nostra llum (segons el Cant del Servent del Senyor), tal com resa el verset d'Isaïes que trobem als Fets dels Apòstols, i durà la salvació fins als darrers confins de la terra. Si nosaltres realment l'escoltem, mostrarem amb la nostra fe viva, amb la nostra fe abrandada per l'amor generós que s'hi dóna, mostrarem que som seus, que som destinats a la vida eterna, tal com ens diuen Bernabé i Pau, llavors del primer viatge apostòlic. Quina joia, germans! El Senyor és bo, la seva misericòrdia és eterna, i no es cansa pas d'estimar i de perdonar (¿mostrem nosaltres que som seus estimant-lo també, procurant d'estimar els altres, de ser bons i misericordiosos amb tothom, de perdonar de cor?).

Si n'hem estat testimonis amb la nostra vida, d'aquest esperit de pau i de perdó, no tornant a ningú mai mal per mal, llavors Ell eixugarà sens dubte, com ens diu l'Apocalipsi, tota llàgrima dels nostres ulls, i el martiri que comporta sempre tot testimoniatge sincer (martiri de fet = és igual a testimoniatge) es convertirà en joia sense posta: l'Emmanuel, Déu amb nosaltres, acamparà enmig nostre, enmig de la seva pleta, del seu ramat, el que Ell ha escollit, els dels cristians, i no patirem ja més fam ni fred, serem duts a la font d'aigües vives, pures i inestroncables.

Sens dubte, sentim sovint la seva veu que ens incita a la fidelitat, a la generositat, que ens parla de Vida: escoltem-lo i seguim-lo! Si som efectivament les seves ovelles, mostrarem així realment que el coneixem, i que el seguim, que volem ésser seus, que ens volem mantenir prop seu, lluny del perill de lladres o de llops: ningú no podrà així arrabassar-nos de la seva mà, tal com Crist mateix ens promet en el curt i dens evangeli d'avui, el fragment escollit enguany del Bon Pastor, del capítol 10 de sant Joan. I és que el Pare del cel ens ha donat el seu Fill, i Ell i el Pare són ú, no sols perquè s'estimen i volen sempre el mateix, sinó perquè, molt més a fons, són ambdós un sol Déu: no hi ha sols entre ells unitat moral (com entre dos amics íntims, entre pare i fill o entre esposos), sinó unitat en l'ésser. I, oh meravella! El Crist ens crida avui com a fruit últim de la redempció, que entre nosaltres ha obrat la seva immolació pasqual, a unir-nos a la intimitat trinitària. Ens fa objecte d'una vocació divina! Seguim-lo, germans, escoltem-lo per a participar amb goig de la joia divina i de la pau que se'n segueix, l'única veritable, l'única que mai no s'acaba! Aquest serà el millor fruit de la Pasqua per a nosaltres! Amén. Al·leluia.

24 d’abril del 2010

DISSABTE DE LA SETMANA III DEL TEMPS PASQUAL

Homilia predicada per fra Rafel Barruè
Fets 9,31-42; Sl 115; Jn 6,60-69

«¿Com podria retornar al Senyor tot el bé que m'ha fet?» I, quin bé m'ha fet? M'ha donat la salut com a Enees. M'ha ressuscitat com a Tabita. Sóc conscient d'aquest bé que m'ha fet? Sóc conscient que l'Esperit és el qui em dóna la vida?

«Ah, Senyor! Sóc el vostre servent?». Podem repassar cadascú el bé que el Senyor ens ha fet. Podem pensar que els mals, les murmuracions, abunden en la nostra vida. Malgrat tot, hi ha un bé que és el principi de la nostra història. Déu ens ha donat la vida, la ruah, l'alè, per a que respirem i el lloem per el bé que ens ha fet. Si no respirem no hi ha vida.

Jesús ens diu: «L'Esperit és el qui dóna la vida». Si no hi ha l'alè de l'Esperit de Déu, no hi ha la possibilitat de viure en plenitud. Jesús ens diu: «Les paraules que jo us he dit són Esperit i són vida». Nosaltres com Pere, hem cregut i sabem que Jesús és el Sant de Déu. Ell és el qui ens pauta la ruta de la nostra vida, si escoltem les seves prescripcions, les seves paraules i els seus gestos.

Siguem agraïts, ja que un dia l'Esperit ens va moure i commoure cap a la vida monàstica. Siguem agraïts, ja que la nostra vida està consagrada a la glòria de Déu en bé de tota la humanitat.

«¿Com podria retornar al Senyor tot el bé que m'ha fet?»

23 d’abril del 2010

SANT JORDI, MÀRTIR, PATRÓ DE CATALUNYA

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Ap 12,10-12; Sal 33,2-9; 1Jn 5,1-5; Jn 15,1-8

Fa un temps em van ensenyar un retaule en una parròquia que representava sant Jordi, patró de Catalunya. L'autor de la pintura m'explicava que havia tingut problemes amb el rector, ja que havia pintat en el retaule una bandera catalana, i ell no hi volia aquesta connotació política. La va haver d'eliminar.

Avui, com altres anys, al Palau de la Generalitat hi haurà una cerimònia religiosa, una missa o una pregària equivalent, a la qual assistiran els polítics, la majoria dels quals o no creuen o no practiquen...

Són les típiques i habituals contradiccions que es donen en la nostra societat on uns barregen el religiós i el polític, i uns altres ho separen. O potser és que ens surt del subconscient el desig del poder? No ho sé, però en tot cas, aquestes coses no són avui de fàcil solució i acceptació per a tots.

També és interessant veure la iconografia de sant Jordi: Un guerrer amb la seva llança matant un drac. Com tantes altres representacions inconogràfiques de sants espasa en mà, enfilant enemics. Sí, diem que té un valor simbòlic, però aquests simbolismes no hi solen sortir a l'evangeli. Més aviat al contrari, Jesús mana a Pere que fiqui l'espasa a la beina. Però solem oblidar els simbolismes, i no hem après de debò la lliçó de Getsemaní.

I així ens ha sortit una part de la nostra història! Que, d'altra banda, té una projecció viva en els nostres dies, en la vida dels creients. Ens surt amb freqüència la vena guerrera: «perdono però no oblido», quan l'evangeli parla d'un perdó des del cor. És a dir amnistia total. «Participo de l'eucaristia i de la comunió, poc després d'haver negat la pau a algú», o quan estic negant la paraula a un altre germà o germana que té la mateixa fe que jo, o quan l'evangeli diu que abans de participar en l'eucaristia cuidi aquesta relació fraternal, aquesta reconciliació. Però sembla que a aquesta pàgina de l'evangeli molts no hi han arribat. I no diguem quan són dirigents els qui participen en l'eucaristia, quan la vox populi els atribueix injustícies sagnants.

Hom té la impressió que l'Església, en ocasions, es fa feble amb els forts i forta amb els febles. Però està clar que aquest no és el camí de l'evangeli. Sant Pau diu, si més no, que es fa fort amb els forts, i feble amb els febles. O sigui en direcció contrària.

Aquestes són circumstàncies veritablement difícils d'afrontar i de viure. Però si volem viure la nostra fe en la Bona Notícia de Jesús no es poden eludir, i és necessari afrontar l'evangeli, i deixar que ens interrogui com una Paraula que es dirigeix personalment a nosaltres, a mi en particular, i a tota la comunitat cristiana o monàstica.

Vegem, doncs, què ens diu la Paraula en aquesta solemnitat, la Paraula que, d'altra banda, va il·luminar sant Jordi en la seva vida de fe. Més enllà de l'anècdota llegendària, sant Jordi va ser un sant molt celebrat ja des de l'antiguitat. Un punt de referència per a la vida de fe de molts creients al llarg dels segles. Fins avui, que molts pobles el tenim per patró. I això perquè sant Jordi encarna en la seva vida aquesta Paraula de vida que acabem d'escoltar:

«Jo sóc el cep i vosaltres els sarments. Jo sóc el cep veritable. Estigueu en mi i jo en vosaltres». Això és així? tenim consciència d'aquesta relació íntima amb el cep? I això ho repeteix diverses vegades, com si fos conscient que ens costaria d'aprendre i viure aquesta lliçó, que ara, en aquests dies podem contemplar en viu, si sortim al camp, però sense oblidar la referència a la nostra vida concreta.

«La sarment que no dóna fruit en mi, el Pare la talla». És a dir, hom pot estar encara a la vinya com una sarment tallada, al peu del cep, abandonada, sense arribar a donar fruit, llenya que s'anirà podrint o que, a tot estirar, la recolliran per a rostir la carn, o ni tan sols això. Per això és fonamental no viure en la inconsciència, sinó advertir en tot moment si estic a punt de donar fruit. Si rebo saba del cep.

«I la que dóna fruit, el Pare la poda i la neteja». És a dir, que el Pare no té, no vol, ceps de pocs gotims, sinó que vol una bona producció, i busca treure més i més rendibilitat de les seves sarments.

Ja ho veiem: sant Jordi va donar la màxima rendibilitat: arribà a «l'amor fins a l'extrem». Més fruit ja no és possible. Ho ha donat tot. El raïm espremut fins a l'última gota.

«Aquesta és la victòria que ha vençut el món» ens diu també la Paraula. La fe. Sant Jordi venç el món, assoleix la victòria no amb llances ni dracs, sinó amb l'espasa de la Paraula. Una espasa que primer deixarà que li traspassi a ell mateix el cor, on quedarà com una llavor fins a créixer i ser instrument viu i generós d'aquesta Paraula perquè continuï la victòria del nostre Déu sobre la saviesa del món. Aquesta és la flaire de sant Jordi, la rosa de sant Jordi, com ens ho suggereix Salvador Espriu:

«Nosaltres,
amb gran tedi, darrera
la finestra, miràvem,
potser malalts, la vida
del carrer. Aleshores
ella (la llum d'Abril) venia, sempre
olorosa, benigna,
amb les flors, i tancava
fora, lluny, la sofrença
del pobre drac…»

«Ara és l'hora de la victòria del nostre Déu; l'hora del seu poder i del seu regne». No podem, no hem d'esperar allò que anomenen «altra vida». L'«altra vida» és ja aquesta, la d'ara, i amb el nostre treball d'ara, collint el fruit del cep, preparem el temps dels fruits, en la plenitud de l'amor trinitari.

20 d’abril del 2010

DIMARTS DE LA SETMANA III DEL TEMPS PASQUAL

Aniversari de l'elecció abacial del P. Josep Alegre, abat de Poblet

Homilia predicada pel P. Abat Josep Alegre
Ac 7,51-8,1; Jn 6,30-35

Esteve ha exposat la història del seu poble davant els grans sacerdots, fent al·lusió a l'oposició d'Israel al Senyor, a la caiguda en la idolatria, i al tancament a la vocació de Déu que els ha elegit. I ara acaba amb una forta reprensió als caps de Jerusalem: «durs de cor, que resistiu l'Esperit Sant».

Aquí tenim dues expressions que cal tenir molt en compte: durs de cor i oposats a l'Esperit sant.

Durs de cor. Jo em pregunto si sóc dur de cor. Em deixo interpel·lar per aquesta paraula, perquè cada dia escolto una seria advertència de l'Església: «Si avui sentiu la seva veu, no enduriu el vostres cors».

És tan important escoltar la Paraula, guardar-la en el cor i portar-la a la vida, i és tan fàcil que no ho faci així, que ho oblidi, que no estigui atent a la Paraula, aquesta Paraula que cada dia una i altra vegada em desvetlla l'atenció.

I jo, avui, com a Abat i també sovint com a monjo em faig la pregunta: Sóc dur de cor?

D'altra banda, cada dia celebrem l'Eucaristia. Cada dia celebrem la gran sensibilitat de Déu per tots i cadascun de nosaltres. La seva sensibilitat i el seu amor que es dóna fins a l'extrem. Per tant, en la celebració d'aquest misteri cal que aprengui de la sensibilitat de Déu i tingui cura dels meus germans amb aquesta mateixa sensibilitat.

Però, a més, en cada Eucaristia, que és el moment en què s'edifica l'Església, tenim dues epíclesis, dues invocacions a l'Esperit Sant, perquè vingui i faci la transformació del pa i del vi en el cos i en la sang del Senyor, un pa que serà el qui ens donarà vida. Tots prenem un mateix pa, per ser desprès un mateix cos, una comunió en l'amor, que cal que treballem dia rere dia, tots el dies de la nostra vida.

I qui porta a terme aquest treball de comunió en l'amor i qui porta a terme aquesta unió en els creients, en tots nosaltres, és el mateix Esperit.

Però jo em pregunto si resisteixo a l'Esperit Sant. És clar que no agafo pedres per llançar-les contra ningú, ni em domina la ràbia, ni estrenyo les dents, però em pregunto si resisteixo a l'Esperit, perquè puc fer inútil l'obra de l'Esperit en mi, que respecta la meva llibertat per a ser servidor de l'amor.

Si no som servidors de l'amor podem resistir a l'Esperit, a l'amor. Es terrible i fascinant el misteri d'amor que celebrem cada dia en l'Eucaristia: un amor que s'entrega, i un Esperit que se'ns vol donar perquè també nosaltres visquem un amor que s'entrega, que es dóna tot donant sentit a la nostra vida. Però, podem fer de la celebració d'aquest misteri un acte d'allò més vulgar.

Reflexionem cada dia, i sobretot abans de la celebració de l'Eucaristia, com vivim, com vivim en comunitat, com portem la nostra relació amb els germans, i tinguem la determinació ferma d'acollir l'Esperit d'amor i deixar que il·lumini amb el seu amor tota la nostra existència.

18 d’abril del 2010

DIUMENGE III DE PASQUA (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Francesc Tulla

Germanes, germans, benvolguts tots en el Senyor,

Les nostres reunions dominicals són sempre una "trobada" amb el Jesús viu, per que Ell n'és el "convocador" ja que cada diumenge és una nova aparició del Ressuscitat. Aquest tercer diumenge ens ho acaba de recordar en narrar-nos la tercera aparició de Jesús als seus apòstols. I així aquesta és la nostra FE i això és el que celebrem ara i aquí: I ho afirmem i celebrem molt especialment durant aquests joiosos diumenges de Pasqua. Ens ho acaba d'expressar l'evangeli que acabem d'escoltar, en recordar-nos una "trobada" plena d'humanitat entre el Jesús ressuscitat i els seus deixebles: i és que Jesús es féu present entre els desconfiats apòstols, per encoratjar-los i animar-los, com també ho fa —a través dels signes del PA i del VI compartits— i es fa ben present entre nosaltres, i així ens encoratja davant les dificultats de la vida i ens alimenta per fer camí en aquest nostre pelegrinar vers Déu-Pare. I també ho fa per a demanar-nos, com demanà a Pere, una resposta d'amor. I amb una doble acció: la dels homes i el do de l'Esperit Sant és com es construeix la nostra Església.
Devia ser bonic i joiós aquell matí... quan tanmateix els apòstols havien bregat inútilment tota la nit; però, quan van tirar de nou la xarxa en nom d'aquell desconegut, la varen omplir; pel què, sant Joan va endevinar tot seguit que el desconegut era Jesús. I Simó Pere ja es van llençar a l'aigua cap a Ell. I els altres hi anaren amb la barca, arrossegant la xarxa plena de peix bellugadís i brillant. Mentrestant Jesús ja havia preparat un foc i s'havia posat a fer de cuiner. I els va convidar a esmorzar i Ell mateix els servia el pa i el peix. I no li gosaven preguntar qui era perquè ja tots coneixien prou bé que era Jesús. Era el Jesús ressuscitat i gloriós, enaltit per Déu-Pare com a Capdavanter i Salvador dels homes. I havent esmorzat, vingueren les tres preguntes a Simó Pere, que havia de ser el primer d'entre els apòstols: Com tres vegades l'havia negat en la passió, tres vegades li pregunta: si l'estima. I en respondre-li que sí, que l'estima, li diu: "Pastura els meus anyells... pastura les meves ovelles". Li fa confiança, doncs: i li perdona les tres negacions i li confia el seu ramat. I això ens dóna també confiança a nosaltres, ja que quan tantes vegades com haguem pecat, sabem i tenim la seguretat que, en demanar-li perdó, l'obtindrem.

I Pere, amb tota humilitat, presidirà després l'Església naixent, i conduirà amb dolcesa els fidels a l'amor de Jesús. Pel què també nosaltres hem de donar bon exemple i conduir els germans cap a Jesús. I va acabar Jesús dient a sant Pere: "Vine amb mi, segueix-me". Anar amb Jesús, seguir a Jesús, vol dir prendre'l i tenir-lo com a Senyor de les nostres vides, del nostre pensament, i del nostre cor. Tenir en tot els seus criteris i els seus sentiments, i així, amb una vida cristiana ben sentida i viscuda, atraurem les gràcies de Déu sobre nosaltres i els nostres germans.

La narració escoltada de l'evangeli ens ha parlat sobretot de l'acció de Jesús donant als deixebles el menjar que Ell mateix els ha preparat, mentre ells s'esforçaven en la pesca extraordinària. És una imatge magnífica del què és, ja des d'ara, l'Eucaristia: és el banquet del Regne, preparat i donat pel Ressuscitat, enmig de les dificultats i esforços, les penes, alegries i els neguits de cada dia de la vida present. I també és l'aliment d'eternitat, la imatge del banquet escatològic, amb la iniciativa del Senyor a favor nostre com a llavor de la vida eterna a la qual Déu-Pare a tots ens hi invita d'anar-hi i ens hi espera. Amén.

DIUMENGE III DE PASQUA (C)

LA BELLESA DE LA PARAULA DE DÉU EN L'HOMILIA
Ac 5,27-32.40-41; Sl 29,,2-6.11-13; Ap 5,11-14; Jn 21,1-19

Reflexió: Pasqua (3)

La Pasqua no és simplement una festa entre d'altres: és la "festa de les festes", "solemnitat de les solemnitats", com l'Eucaristia és el Sagrament dels sagraments (el gran sagrament). Sant Atanasi l'anomena "el gran diumenge" (Epist fest. 329), així com la Setmana Santa és anomenada a Orient "la gran setmana". El misteri de la Resurrecció en la qual Crist ha aixafat a la mort penetra en el nostre temps vell amb la seva poderosa energia, fins que tot li estigui sotmès.

En el Concili de Nicea (any 325) totes les Esglésies es van posar d'acord perquè la pasqua cristiana fos celebrada el diumenge que segueix al pleniluni (14 del mes de Nisan) després de l'equinocci de la primavera. La reforma del calendari a Occident (anomenat "gregorià" pel nom del papa Gregori XIII, l'any 1582) va introduir un desfasament de diversos dies amb el calendari oriental. Les Esglésies occidentals i orientals busquen avui un acord per a arribar de nou a celebrar en una data comuna el dia de la Resurrecció del Senyor.

L'any litúrgic és el desenvolupament dels diversos aspectes de l'únic misteri pasqual. Això es refereix molt particularment al cicle de les festes entorn del Misteri de l'Encarnació (Anunciació, Nadal, Epifania) que commemoren el començament de la nostra salvació, i ens comuniquen les primícies del misteri de Pasqua. (Catecisme de l'Església Catòlica, n. 1169)

En la Vigília Pasqual, que és ja el Diumenge de Resurrecció, neix el dia nou que l'Església perllonga en renovada alegria per una setmana; i després ve el "temps pasqual", que els antics anomenaven "les set setmanes de la santa Pentecosta" (Sant Basili), "l'ampli i joiós espai" (Tertul·lià)

Paraula

«Cal obeir Déu abans que els homes». Una actitud que els apòstols tenen molt clara quan han estat il·luminats per la llum de l'Esperit de Jesús. Una llum que es projecta sobre la persona, la vida, la mort i resurrecció de Crist. Aquesta llum farà dels deixebles de Jesús creients d'"una sola peça". I ja no podran dir sinó l'experiència que estan vivint i que els té agafada tota la seva existència.

«Nosaltres en som testimonis, i n'és també testimoni l'Esperit Sant, que Déu dóna a tots els qui l'obeeixen». Demostra això que la seva vida està moguda per una saviesa nova, que promou en tots ells una vida de profunda comunió, on experimenten la força de l'Esperit i l'impuls per ser testimonis del que estan vivint, amb fermesa i sense cap por.

«L'Anyell que ha estar degollat és digne de rebre tot poder, riquesa, saviesa, força honor, glòria i lloança». Per a nosaltres, els creients, és Ell qui ha d'atreure les nostres lloances, la nostra adoració. I Ell alimentarà la nostra vida, li donarà consistència, força, sentit...

«Amén». Els quatre vivents responen amb aquesta paraula en la seva adoració, en la seva prostració davant l'Anyell, contemplant el seu misteri. És la resposta que cal que doni la nostra vida. Un "AMÉN" a Crist, un amén al seu misteri, un amén que m'ha de dur a viure la vida del Ressuscitat.

«Era la tercera vegada que Jesús s'apareixia als deixebles després de ressuscitar…». Cal que vagi configurant-se una nova mirada, una mirada del cor, en els amics de Jesús per a reconèixer-lo. Per a tornar-lo a conèixer. En l'horitzó del passat roman l'experiència històrica que han viscut amb Ell, i això roman com a punt de referència necessari, clau en el despertar de la fe en el Ressuscitat. Però ara la Resurrecció projecta la humanitat cap al futur, i serà necessària aquesta "nova visió".

Saviesa sobre la Paraula

«Jo prenc de les entranyes del Senyor el que em manca, ja que les seves entranyes desborden misericòrdia. Van foradar les seves mans i peus i van travessar el seu costat amb una llança i a través d'aquestes esquerdes puc xuclar mel silvestre i oli de la pedra dura, és a dir puc gustar i veure que n'és, de bo, el Senyor». (Sant Bernat)

«Oh Jesús, trenca els núvols amb el teu llampec! Mostra't a nosaltres com el Fort, el Centellejant, el Ressuscitat! Sigues per a nosaltres el Pantocràtor que ocupava en les velles basíliques la plena solitud de les voltes! Ens fa falta ni més ni menys que aquesta parusia per a eliminar i dominar en els nostres cors la glòria del món que s'eleva. Perquè amb tu vencem el món, apareix-te-nos embolcallat en la Glòria del món» (Teilhard de Chardin)

«Busqueu sempre el seu rostre. Quin és el rostre del Senyor? La seva presència, així com el rostre del vent i del foc és la seva presència». (Sant Agustí)

«Respecteu, doncs, respecteu aquesta taula en la qual combreguem tots; respecteu Crist immolat per nosaltres; respecteu el sacrifici que s'ofereix... Després d'haver participat de tal taula i haver combregat el mateix aliment empunyarem les armes uns contra altres? Això és el que ens fa febles...». (Sant Joan Crisòstom)

16 d’abril del 2010

DIVENDRES DE LA SETMANA II DEL TEMPS PASQUAL

Homilia predicada pel P. Francesc Tulla

El misteri pasqual consisteix en el trànsit de la mort a la vida, del món al Pare. Si bé posseeix dues fases, una d'ombres i una altra de llum, en Crist és intrínsecament u. D'aquí que exalcéssim ja en el divendres sant la "santa resurrecció" del Senyor, i que tots els dies del temps pasqual recordem que "Crist, la nostra Pasqua, ha estat immolat" (prefaci). En aquest divendres, de manera especial, tant en el cant d'entrada (A 1), com en el cant de comunió (A 2), rememorem la creu de Jesús i la redempció en la seva sang. I fins la mateixa col·lecta al·ludeix a Crist crucificat a fi que puguem aconseguir "la gràcia de la seva resurrecció" (col·lecta).

La primera lectura era del Fets dels Apòstols [5, 34-42], que ens ha fet fixar en el verset en què "els apòstols es retiraren, contents que Déu els considerés dignes de ser maltractats pel nom de Jesús" (verset 41). I és que una notable intervenció de Gamaliel –mestre que seria del futur sant Pau- inclinà els sanedrites a donar la llibertat als apòstols, tot i que va ser després d'ésser assotats i amenaçats un cop més. Però en sortiren joiosos per haver sofert la pallissa a causa del Nom de Jesús.

El salm responsorial escollit ha estat el 26 [1. 4. 13-1º4 (R.: cf. 4ab)], que ens ha fet "demanar una sola cosa: de poder viure a la casa del Senyor". I és que som complicats, ja que voldríem moltes coses, i sovint contradictòries, alhora. Fugim d'un mal per caure en un altre. I és que hem de procurar d'unificar la nostra vida en funció d'allò que és més important, pel què aquest salm ens hi pot ajudar.

L'evangeli era de sant Joan [6, 1-15], que ens ha explicat que "Jesús repartí els pans a tota la gent, i en repartí tant com en volien" (verset 11). I és que la multiplicació dels pans renova el prodigi del manà en el desert, pel que Jesús es mostra en el cas present com un nou Moisès, encara que també recorda l'Última Cena i les menjades del Ressuscitat amb els seus. Amén. Al·leluia.

13 d’abril del 2010

DIMARTS DE LA SETMANA II DEL TEMPS PASQUAL

Homilia predicada per fra Rafel Barruè
Ac 4,32-37; Sl 92; Jn 3,7b-15

Veure, creure, donar testimoni, són paraules i expressions fonamentals en el quart evangeli. Però, no hi ha dubte que aquest vocabulari del quart evangeli ens interpel·la avui al nostre món.

Veiem la comunitat dels primers cristians que ens narra els fets dels apòstols. Els creients que amb un sol cor i amb una sola ànima viuen els seus dies compartint i partint el que tenen. Així entre uns i altres ningú no està necessitat i ningú li'n sobra. Se'ns descriu el model de la vida comunitària cristiana, i és el clar referent de la vida monàstica. Aquest model de vida fa que: «Tots els creients eren molt ben vistos de la gent».

És clar que aquesta visió de la comunitat cristiana feia que els creients foren ben vistos, creava simpatia, afecte, respecte, admiració, perquè donaven testimoni amb fermesa i claredat. Sí! donaven un autèntic testimoni de vida.

Donaven testimoni de la vida nova que havien rebut naixent de nou, naixent del buf de l'Esperit. Del buf de l'Esperit que ve de creure, de la fe que tenen posada en aquell que ha estat enlairat en la creu perquè tots els qui creuen tinguin vida eterna.

Ara, a nosaltres se'ns fa la pregunta si som nous o no. Sí, el temps Pasqual ens interpel·la, preguntant-nos si som nous, si hem esdevinguts nous en la renovació de les promeses del baptisme la nit de la vetlla Pasqual. Sí, el temps Pasqual ens interpel·la a veure com estem en la nostra vida de cristians, com estem en la fe, en el creure en el Ressuscitat, en la fe que ens porta esperança en la vida d'avui i en la vida eterna. El temps Pasqual ens demana saber donar un testimoni de vida al món d'avui, a la cultura i la societat en que ens movem i existim.

Des del claustre del monestir o des de cada llar de cada cristià se'ns demana testimoni de fe en Crist ressuscitat. No qualsevol aparença, coses de la terra, no. Se'ns demana donar la vida que hem rebut de Crist. Nosaltres som ara els qui hem de donar testimoni en el llenguatge del cel, que hem rebut de Crist ressuscitat, escampant aquest llenguatge del cel per la terra on som.

Perquè com diu el salm: «La santedat, Senyor, escau a casa vostra al llarg de tots els temps».

12 d’abril del 2010

DILLUNS DE LA SETMANA II DEL TEMPS PASQUAL

Homilia predicada per fra Lluís Solà
Ac 4,23-31; Sl 2,1-3.4-6.7-9 (R.: cf. 12c); Jn 3,1-8

De nit, com Nicodem, el nostre amic, vàrem sortir a trobar Jesús. Dúiem a la mà un petit ciri apagat. Una petita esperança. La nit, realment, era molt espessa, teixida de tenebres, les tenebres del divendres i del dissabte sant. La nit del món, la nit del pecat. Les tenebres que volen, i semblen aconseguir-ho, engolir la llum. Contemplem aquests dies l'Església, la nostra mare, embolcallada de tenebres, unes tenebres que la llum del ciri pasqual quasi no gosa foradar. Tots, d'alguna manera, participem d'aquest misteri de tenebres. De nit, però, com Nicodem, portant a la mà el signe fràgil d'una petita però certa esperança, hem sortit a trobar Jesús. I la nit s'ha esquinçat i s'ha estremit de joia fent i desfent la dansa del foc joliu, i la mica d'esperança que dúiem a la mà, se'ns tornava llum, llum nova, llum formosa, «joiosa llum de la santa glòria del Pare del cel immortal, Déu i Salvador Jesucrist».

La Pasqua, amb Nicodem, la contemplem com un nou naixement, un pas de mort a vida, un pas de la senectut a la joventut de la vida nova: «Amb tota veritat et dic que ningú no podrà veure el Regne de Déu sense haver nascut de nou». L'evangeli de Joan, que és l'evangeli de la fe de Pasqua, ens invita a fer aquest pas, ens proposa de fer nostre, el trajecte, el pelegrinatge en la fe de Nicodem. M'hi aturo uns instants. Trobem d'entrada (a l'inici de l'evangeli) un Nicodem que cerca a les palpentes, encara en tenebres, la llum de la Paraula del mestre d'Israel. Ell no ho sap encara, però l'Esperit «que bufa allà on vol» ja ha començat la seva obra en ell. I a mig camí de l'evangeli, quan la Paraula de Jesús comença a ser engolida per les tenebres del món, reapareix Nicodem, i surt, valent, en defensa del mestre: «És que la nostra Llei permet de condemnar ningú sense haver-lo escoltat primer i sense saber què ha fet?» (Jn 7,51). L'obra de l'Esperit, el pas, el nou naixement, va endavant en el nostre amic. Està a punt de néixer a la nova vida. I això serà als peus de la creu, al tombant de l'evangeli. És allà que naixerà de l'aigua del costat de Jesús i de l'Esperit lliurat per Ell al Pare i als seus. Nicodem hi esdevindrà deixeble, com també Maria, la dona mare, hi aprendrà ser deixebla, als peus de la creu. Maria amb el deixeble estimat, Nicodem amb Josep d'Arimatea, l'altre deixeble. Maria i Joan acollint l'Esperit que els fa néixer de nou, Nicodem i Josep, deixebles fins ara d'amagat, acollint amb summa pietat el cos del mestre, aquell cos ungit a Betània per Maria, i ara tornat a ungir per l'Església, per Nicodem i Josep d'Arimatea, ja nascuts de nou de la vellura del pecat a la joventut sense fi de la llum nova i de la vida.

De nit, com Nicodem, hem sortir a trobar Jesús. I Jesús se'ns ha fet llum nova, llum joiosa a les mans, transformant la nostra esperança. Siguem llum per al món, germans, no tinguem por de la nit, «perquè aquesta és la nit que amb el foc d'una columna lluminosa, esvaí la tenebra del pecat», «aquesta és la nit realment benaurada, perquè només ella, la nit, va saber l'hora en què Crist ressuscità d'entre els morts».

LECTIO DIVINA

SALM 20 (19)

Per al mestre de cor. Salm del recull de David

2 Que el Senyor et respongui el dia del perill,
que t'empari el nom del Déu de Jacob,
3 que t'ajudi des del santuari et sostingui des de Sió.
4 Que tingui presents les teves ofrenes
i es complagui en els teus holocaustos.
5 Que et concedeixi el que desitja el teu cor
i dugui a terme tot el que et proposes.
6 Que puguem celebrar la teva victòria
i alçar els estendards al nom del nostre Déu.
Que el Senyor faci tot el que demanes!
7 Ara sé de cert que el Senyor
dóna al seu Ungit la victòria;
li respon des del santuari, en el cel,
amb prodigis del seu braç victoriós.
8 Uns es fien dels carros,
altres dels cavalls;
nosaltres invoquem el nom
del Senyor, el nostre Déu.
9 Ells no s'aguanten i cauen,
nosaltres resistim a peu dret.
10. Senyor, dóna al rei la victòria
i respon-nos el dia que t'invoquem.

Idees generals sobre el salm

Oració pel rei abans d'una batalla. Un grup, que pot ser el poble o un exèrcit, es dirigeix al rei amb una sèrie de peticions, tot acabant amb l'esperança d'una victòria. Una veu singular expressa la convicció que el Senyor escolta: com si abans s'hagués pronunciat un oracle en nom de Déu. De nou pren la paraula el grup per afirmar per contrast la seva confiança en el Senyor. Conclouen amb una petició, que és com un refrany.

Té tres parts:

1) vv. 2-6 el poble prega pel rei, expressant nou desitjos...

2) vv. 7-9 un sacerdot respon a les oracions del poble, garantint que el Senyor respondrà i li concedirà la victòria.

3) v. 10 el poble es dirigeix al Senyor demanant que doni la victòria al rei.

Era habitual, cosa normal, que els reis anessin a la guerra, ja que el rei havia de defensar al seu poble. Per això diu la Bíblia: «Quan va arribar la primavera, a l'època que els reis solen sortir en campanya, a la guerra» (2Sam 11,1).

La lluita per la terra era una lluita per la vida. Quan es perd la terra, es perd el dret a ser persona. Per això hi havia lleis per a poder recuperar la terra. (cf. Lv 25,8-13). Per la terra hom s'uneix a la seva família, al seu clan... Per això es busca conservar sempre l'herència dels pares... Així l'exemple de Nabot que no vol vendre la seva vinya al rei Acab. (1 Re 21,3)

La data de composició del salm sembla ser abans de Salomó, amb qui s'introdueixen els carros de combat, i amb Salomó sembla que Israel no en té (v. 8). La redacció actual apuntaria al final de la monarquia, per l'espiritualitat concentrada en el nom de Déu.

Llegeix

Llegeix el salm tot mirant els diferents personatges que ens ofereix el salm. I considera el protagonisme de cadascun d'ells. Et sents, d'alguna manera, identificat amb algun d'ells?

Una segona lectura es podria fer considerant si es dóna o s'ha donat en la teva vida alguna d'aquestes circumstàncies que presenta el salm.

Medita

v. 2. «Dia de perill», per al poble... S'invoca el nom de Déu. Quan Déu encarrega a Moisès una missió difícil li demana que li reveli el seu nom (Ex 3,13-16). El nom de Déu mateix que està actuant, és la seva mateixa força en acció.

«El nostre auxili és el nom del Senyor» (Sl 124,8). «Salva'm Déu meu, per amor del teu nom» (Sl 54,1). «El nom del Senyor és una torre forta: El just s'hi refugia i s'hi troba segur». (Prov 18,10) «Jo (David) vinc contra tu (Goliat) en nom del Senyor de l'univers» (1Sam 17,45). «La salvació no es troba en ningú més, perquè sota el cel Déu no ha donat als homes cap altre nom que pugui salvar-nos?» (Hech 4,12).

I s'invoca el «nom del Déu de Jacob», perquè Jacob és el pare de totes les tribus, i possiblement és un perill de tot el poble, i fan una crida a totes les tribus d'Israel.

Escriu Paul Claudel, comentant aquest v. 2: «Poble, posa't de genolls, inclina el cap, i que et cobreixi l'ombra de Déu, i el nom del Déu de Jacob, com una mà amiga, estesa sobre tu».

v. 3. Al·lusió al santuari, al temple de Sió, centre de la vida religiosa, política, militar. Sió és un punt ferm de suport: «El qui confia en el Senyor és com Sió: incommovible, ferm per sempre» (Sl 125,1).

Que t'enviï auxili "des de dintre" i també "des de fora": el santuari de Déu és el teu propi cor. Ets temple de l'Esperit de Déu. La "muntanya de Sió", seria el temple on es reuneix l'assemblea. L'Església, on es va edificant el temple de Déu.

v. 4. Es pot considerar aquest salm com "una relació comercial amb Déu", com si l'home s'assegurés la protecció divina amb les seves ofrenes i sacrificis. Aquesta creença és rebutjada pels profetes. L'amor de Déu per l'home és lliure. La seva generositat desborda tota ofrena i sacrifici nostre.

Escriu sant Jeroni: «que totes les pregàries i els sacrificis dels homes siguin en la teva pregària i en el teu sacrifici". És a dir, viu una pregària solidària.

Però també immola a Déu en el teu cor "aquest enemic" que tu coneixes bé. Aquí podries preguntar-te com t'exercites en la purificació del teu cor.

v. 5. El poble i el rei apareixen íntimament units. Un governant així és un veritable representant del seu poble. En aquest cas sí que podríem dir que l'autoritat ve de Déu.

«El Senyor ja s'ha buscat un home al seu gust, com el que desitja el seu cor» (1Sm 13,14). «Per les teves promeses, pel teu bon cor, has volgut fer coses molt grans i les has comunicades al teu servent David» (2Sm 7,21).

Escriu Eusebi de Cesarea suggerint la relació d'aquest vers amb Jesucrist: «A partir d'aquí tot el que segueix és profètic, Déu et donarà tot el que has demanat, Ell durà el teu desig fins al seu acabament: sabem que aquest desig és la salvació del món, de tots els homes».

v. 6. La comunitat o el poble vol motivar al rei que va a la guerra, amb la imatge del triomf. Esperen la festa, menjar, música, dansa... Tot es realitzarà en el nom de Déu. No s'entenen les festes al marge de Déu. A Aquest li agraeixen tots els beneficis.

«La confessió del nom de Déu no solament no ens durà a la perdició, sinó que ens engrandirà». (Sant Agustí)

«Que el Senyor faci tot el que demanes!».

El rei no demana res personal. Tot el que demana ho demana per al poble i en nom del poble. Per això, també el poble s'atreveix a demanar a Déu que concedeixi al rei tot el que li demani.

Pregària de Jesús en el Darrer Sopar per tots els seus: Jn 17.

v. 7. El rei és l'«ungit del Senyor». L'esperit del Senyor l'ha penetrat de tal manera que el fa ser pontífex, "pont" entre Déu i el seu poble. "L'ha escoltat". És un temps de pretèrit perfecte. Però l'acció encara no ha tingut lloc. Però l'oració es fa amb tal confiança que abans de realitzar-se es dóna per feta.

Quelcom de semblant passa quan Jesús ressuscita Llàtzer. (Jn 11,41)

Qui són avui els "ungits" de Déu? Els pobres, els desposseïts, els marginats... Amb ells s'ha identificat d'una manera especial Déu en revestir-se de la nostra naturalesa.

Trobem en aquest sentit un interessant suggeriment en el comentari de Paul Claudel: «Tu que no has de demanar, demana! N'hi ha algú que està disposat a fer una unitat en tu amb el Seu Crist. N'hi ha algú en el cel, amb la seva oïda atenta que no espera sinó vessar sobre tu el poder de la seva dreta».

v. 8-9. Uns confien en les seves forces, en els seus mitjans... Nosaltres no tenim mitjans, recursos, solament disposem de la confiança en el Senyor: La fe viva i autèntica és posar la confiança en el Senyor.

Podríem recordar l'episodi de David i Goliat: 1Sm 17,45. També l'arenga del rei Ezequies: 2Cr 32,7-8.

Comenta Eusebi de Cesarea: «Els enemics sotsobresseren, s'endinsaren, com el Faraó en el mar Rojo, mentre que nosaltres serem armats i instruïts pel nom del nostre Déu. Aquest Nom és la nostra arma i la nostra instrucció».

O sant Jeroni: «que d'altres creguin en la cavalleria i en els ídols. Nosaltres creiem en Crist».

v. 10. Ve a ser aquest vers una espècie de tornada. El poble en un nou gest de pregària invoca Déu, tornant a demanar per al seu rei la victòria.

Sant Agustí comenta: «Ell que en la seva Passió ens ha donat un exemple de combat, que ofereixi també els nostres sacrificis, com a sacerdot desvetllat d'entre els morts, i entronitzat en el cel. I ja que des d'ara presenta les nostres ofrenes per nosaltres, escolta'ns en aquest dia que t'invoquem».

Prega

«Escolta'ns en aquest dia que t'invoquem. Senyor, que vingui a nosaltres el teu Regne. Tu has vençut els teus enemics, en el camí d'aquesta vida. El Pare t'ha escoltat, i t'ha concedit la victòria. El Pare que sempre és amb tu, no t'ha abandonat enfront dels teus enemics. No t'ha abandonat a la mort. Nosaltres, contemplem els teus passos entre els homes, els teus germans. Nosaltres, contemplem el teu amor fins a l'extrem, per tots els homes. Nosaltres contemplem i gaudim de l'albada de la teva nova vida. Tu ens has deixat el teu Esperit, ens has ungit amb la força i la saviesa del teu Esperit d'amor. Nosaltres, t'invoquem, Senyor, Déu nostre, dóna la victòria als teus ungits».

Contempla

Dedica un temps, davant la creu, a considerar la victòria de Jesucrist sobre els seus enemics. I com aquesta victòria és la porta oberta a la resurrecció, a una vida nova, que és la vida del Regne. O també, en contraposició, considerar les nombroses derrotes de l'home d'avui que prescindeix de Déu i confia en les seves forces.

11 d’abril del 2010

DIUMENGE DE L'OCTAVA DE PASQUA

Homilia predicada pel P. Lluc Torcal, prior de Poblet
Ac 5,12-16; Sl 117,2-4.22-27; Ap 1,9-13.17-19; Jn 20,19-31

«Al capvespre d'aquell mateix dia, que era diumenge»

«Al capvespre d'aquell mateix dia, que era diumenge, els deixebles, per por dels jueus, tenien tancades les portes del lloc on es trobaven». Tot i que ja han passat vuit dies del nostre calendari des del dia que ens vam reunir per celebrar joiosament la Pasqua del Senyor, per l'Església aquests vuit dies han estat com un de sol; un sol dia celebrat al llarg de vuit dies; un sol dia, aquell dia de la resurrecció del Senyor que l'Església estén al llarg de vuit per remarcar la centralitat d'aquest dia per a la nostra fe i la nostra vida cristiana. Així, aquest dia, que tot ho renova i regenera, esdevé imatge d'aquell avui etern i tothora present propi de la vida de Déu. Aquest dia és aquell avui en què ha obrat els Senyor de què parla el salm, és a dir, aquell avui en què el salm ens invita a escoltar la veu de Crist que clama: «si avui sentiu la seva veu, no enduriu els vostres cors»; avui és el dia de la resurrecció de Crist d'entre els morts, el dia de la victòria sobre el pecat i sobre la mort, el dia de la renovació de totes les coses: com no ha de ser aquesta la veu que se'ns invita a escoltar, la veu que ha de ressonar dins nostre per tal de no endurir els cors i cantar el càntic nou?

Aquell dia, al capvespre, els deixebles es trobaven amb les portes tancades. Havien escoltat la seva veu? Tenien les portes tancades de la cambra on es trobaven o les del cor que d'esglaiats com estaven no podien reconèixer la veu d'aquell que els cridava? Els deixebles han estat els testimonis oculars de tot el que ha succeït fins a la mort del seu mestre, però han estat incapaços de comprendre que, especialment, aquells dies de la seva passió, el Senyor els ha demostrat fins on els estimava, fent conèixer amb aquest seu amor, el Pare. Els deixebles, durant la passió, han estat a l'altre costat de la llum que il·lumina tot home: s'han escapat, han fugit, l'han negat, l'han traït... han estat atrets al costa de la foscor i de les tenebres. Ara, tot i que s'ha reunit, tancats per por continuen en aquest mateix costat, cal dir que força confosos pel testimoni de Maria Magdalena, que els havia anat a trobar i els anuncià que havia vist el Senyor i tot el que ell li havia dit. La por, però, els ha vençuts i els ha reclòs, tancats sobre ells mateixos han de tenir tancades les portes de la seva estança.

També en els nostres dies, en l'avui de l'Església que ens toca viure, la por ens pot fer recloure i tancar-nos. L'escàndol que estem vivint, els crims comesos per alguns que, de retruc, afecten tota l'Església... Judes redimit que torna a trair el seu Senyor... i no només Judes, també es troben entre nosaltres el qui nega, el qui fuig, el qui abandona... quan menyspreem el germà, quan l'insultem, quan li neguem allò que per justícia li pertoca, quan deixem de fer allò a què estem obligats, quan... no som aleshores deixebles que abandonem Crist, que fugim de Crist, que neguem Crist o que, fins i tot, traïm Crist? També nosaltres hem endurit el nostre cor, ens tanquem i sucumbim a la por.

Hi ha motius per recloure's, per iniciar una caça de bruixes, re renegar del germà criminal —jo no sóc d'aquests, ens podem dir. Reneguem del crim, del silenci encobridor, però no del germà criminal, del germà que calla... tots ells també jan estat englobats en aquell clam de Jesús a la creu: «Pare, perdona'ls, que no saben el que fan».

Perquè, aleshores com ara, el dia de la seva resurrecció i avui, 11 d'abril, Crist està dret, ferm davant la porta del nostre cor per trucar, per escampar les tenebres que ens esglaien, per desvetllar-nos del son de la nostra letargia i oferir-nos el fruit preciós de la seva Pasqua: la seva pau. «Pau a vosaltres». Jesús entra al mig de les nostres vides per donar-nos l'alè de la seva vida: Rebeu l'Esperit Sant. Perquè, per molt que els deixebles hàgim fallat al mestre, Ell, el Mestre, no ens ha fallat mai: el seu amor ha romàs inalterat davant, fins i tot, la negació de Pere i la traïció de Judes. La immensitat de l'amor de Déu, en definitiva, ha brillat molt més fort amb l'autodonació amorosa de Jesús enmig de la caiguda dels deixebles. I això és tant vàlid, ahir com avui. Per poder viure d'aquest amor venç les tenebres i les cadenes del pecat i de la mort, ens cal però romandre units, posar l'esperança només en el Senyor, deixar de ser incrèduls i esdevenir creients. Si, com Tomàs, ens apartem de la comunitat eclesial, difícilment podrem creure i esperar en Aquell que ressuscitat d'entre els morts pot encara mostrar-nos els forats de les seves mans i del seu costa, signe extrem del seu amor envers nosaltres.

Sigui qui sigui el deixeble amb qui ens veiem més identificats, que aquesta eucaristia que estem celebrant sigui per a tots i cada un de nosaltres veritable encontre amb Crist ressuscitat, victoriós de la mort i del pecat, font única de la nostra alegria.

DIUMENGE II DE PASQUA (C)

LA BELLESA DE LA PARAULA DE DÉU EN L'HOMILIA
Ac 5,12-16; Sl 117,2-4.22-27; Ap 1,9-13.17-19; Jn 20,19-31

Reflexió: Pasqua (2)

La Pasqua del Senyor és la font dels Misteris. La Nit de la Vigília Pasqual, mare de tot el Misteri cristià. Com ens ensenyen els Sants Pares, del costat de Crist a la creu van brollar els sagraments mitjançant els quals se'ns comunica la vida del Crist Ressuscitat. Participem per ells en la seva vida. Crist mor per a comunicar-nos plenament la seva vida. Trenca els límits de la nostra naturalesa humana, per a ser glorificat i donar-nos el seu Esperit, que lliura al Pare en l'últim alè de la creu, per a vessar-lo en nosaltres i posar-nos també en un camí de glorificació.

Ara tot ha estat consumat. S'ha dut a terme el sacrifici que consuma la seva vida en l'amor extrem, que dóna la vida, per a comunicar-nos-la a nosaltres. El que s'anticipa el dia d'abans en l'Eucaristia del Darrer Sopar, memorial de la seva Passió, es compleix en la creu, i es renova incessantment en el misteri de l'Eucaristia fins que Ell torni en la seva glòria.

La vida que brolla de la mort és l'essència més íntima de tots els Misteris. És també el contingut essencial del Misteri Pasqual.

El Baptisme amb la Confirmació realitza en cada cristià el pas d'aquest món a la vida de Déu; i l'Eucaristia ofereix a l'Església l'oportunitat d'experimentar de nou la Mort del Senyor juntament amb Ell i entrar així en la vida eterna de Crist en Déu.

Quan està transmetent la vida, en el centre de la vida de l'Església hi ha aquella Acció del Senyor i Espòs que va fer que en la creació brollés novament la vida: la seva Mort de creu, que va vèncer la mort de la naturalesa, i la seva Resurrecció per la qual va introduir la creació sencera en la vida divina. Per això, la Pasqua és la festa principal de l'Església, com la Mare dels vivents.

Pasqua és el començament de la santedat. La Pasqua ens torna a la santedat, a la participació de la santedat de Déu. La Pasqua, Mort i Resurrecció del Senyor, és la font única de tota santedat. Perquè la santedat és fruit de la creu. La conseqüència final de l'amor que arriba fins a l'extrem de la seva donació. Gràcies a la Creu la naturalesa humana va quedar submergida en la plenitud de la santedat de Déu. La santedat del Senyor ressuscitat és la santedat de la seva Església. Per això no hi pot haver ja en ella res que no sigui sant. L'Església viu permanentment en la Pasqua, per això ha de ser necessàriament una Comunió de sants. Però això no vol dir que sigui perfecta en els seus membres. Estan, han d'estar en el desig ardent d'anar fent aquest camí de santedat.

Paraula

«Els apòstols obraven molts miracles i prodigis entre el poble». El primer gran signe va ser la imatge de ser una comunió en l'amor després de la Pentecosta. Una comunitat que donava una imatge correcta del Crucificat-Ressuscitat.

«Tots es reunien unànimement en el pòrtic de Salomó». La imatge d'una comunitat que anava creixent gràcies a un correcte enfocament de la seva vida: pregària en comú prèvia, compartir, solidaritat...

«Escriu en uns fulls això que veus i envia-ho a les set comunitats». I així ho va fer, escrivint-ho no pas tot, com diu Joan en el seu evangeli, sinó tot allò que és necessari i suficient per a suscitar la nostra fe.

«No tinguis por. Jo sóc el primer i el darrer, jo sóc el qui viu. Jo que era mort ara visc per sempre més i tinc les claus de la mort». El qui viu, i té el domini de les fonts de la vida, i tot tendeix a aquest punt nuclear que és el Crist Ressuscitat, amo i senyor de les fonts de la vida.

«Pau a vosaltres. Com el Pare m'ha enviat, així us envio jo». Pau! Aquesta és la salutació del Ressuscitat. Necessitem pacificar el nostre cor, per a seguir servint avui aquest missatge de pau.

«Rebeu l'Esperit Sant; a tots aquells a qui perdonareu els pecats els quedaran perdonats; a qui no els perdonareu, quedaran sense perdó». L'Esperit, és l'Esperit d'amor de Jesús Ressuscitat. Ens ensenya, i ens il·lumina per a perdonar com fa Jesús en la creu amb els qui el crucifiquen. No tots, lamentablement, ho fan així.

Saviesa sobre la Paraula

«Fixeu-vos bé, benvolguts germans: el misteri de la Pasqua és nou i antic, etern i passatger, corruptible i incorruptible, mortal i immortal. Antic segons la Llei, però nou segons la Paraula. Passatger en la seva figura, però etern en la gràcia. Corruptible pel sacrifici de l'anyell, però incorruptible per la vida del Senyor. Mortal per la seva sepultura en la terra, però immortal per la seva resurrecció d'entre els morts. La Llei és antiga, però la Paraula és nova. La figura és passatgera, però la gràcia eterna. Corruptible l'anyell, però incorruptible el Senyor, qui, immolat com anyell, va ressuscitar com a Déu». (Melitó de Sardes, Homolia sobre la Pasqua)

«El Primogènit és, a més, justícia, santificació, amor, redempció, i altres coses semblants. Si la nostra vida estigués segellada amb aquestes característiques, donaríem tals senyals de la noblesa del nostre naixement, que els qui les veurien en la nostra vida donarien testimoni de la nostra germanor en Crist. Ell mateix és qui ens ha obert la porta de la resurrecció, i per aquesta raó s'ha convertit en primícies dels qui dormen; tots nosaltres ressuscitarem en un obrir i tancar d'ulls amb la trompeta final (1Co 15,52). Això és el que Ell ha fet patent per les coses que va obrar en si mateix i en uns altres que havien estat vençuts per la mort». (Sant Gregori de Nissa, Sobre la vocació cristiana)

«Importa conèixer per a qui es mor i per a qui es viu, ja que hi ha una mort que fa viure i una vida que fa morir». (St. Lleó Gran, Sermons)

9 d’abril del 2010

DIVENDRES DE L'OCTAVA DE PASQUA

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Ac 4,1-12; Sl 117; Jn 21,1-14

Estimats germans:

M'impressiona molt Jesús quan, ja ressuscitat, el veig tan senzill i proper. És l'amic que es fa present. La creu l'ha fet encara més humà, molt humà. S'apareix als deixebles amb naturalitat, inesperadament. Ell sap que la seva passió i mort va ser una experiència molt dura per als seus amics. Han quedat marcats per un «fracàs», i als ulls de tothom ells també han fracassat. Tampoc degué ser fàcil assimilar el fet de la resurrecció. Van viure, sens dubte, un procés que va necessitar temps i maduració, amb moments de desànim i de dubte. Sembla que alguns d'ells van marxar de Jerusalem i van tornar als seus pobles i al treball que havien fet sempre. «Tot s'ha acabat. Cal començar de nou». Decepció i desànim en la nit fosca de la fe. Ni els mateixos apòstols se'n van deslliurar.

Jesús va a trobar altra vegada els seus deixebles. I ho fa en un moment qualsevol de la seva vida ordinària, marcat, però, per la contrarietat: «aquella nit no pescaren res». La presència de Jesús al llac vol dir que no ens deixa mai sols. Però no sempre és fàcil reconèixer-lo. Sols la fe, que comporta confiança i amor, ens fa cridar, com Joan: «És el Senyor». La mirada profunda de qui ha contemplat Crist penjat a la creu, el pot reconèixer desprès enmig de la foscor. La saviesa de la creu, germans.

La Pasqua dóna una nova llum, una mirada nova. Crist hi és present i ens il·lumina el camí. La professió de fe de Joan obre els ulls de Pere que, no podent esperar més, es llança a l'aigua per estar el més aviat possible amb Jesús. Pere canvia perquè ha vist Jesús el Salvador, i ara podrà afrontar les circumstàncies amb valentia.

Jesús no retreu als seus apòstols que l'hagin abandonat, negat i traït. Simplement els invita a menjar i continua oferint-los la seva amistat. Què podem fer nosaltres dins la barca de Pere, l'Església, enmig del món? Després d'una llarga nit, quan tornen a terra amb les mans buides, el Senyor, des de la platja, els convida, ens convida, a intentar-ho una altra vegada. El resultat supera totes les previsions. Sense Crist no podem fer res (cf. Jn 15,5). L'abundància assenyala la presència de Crist en la nostra vida. Jesús ens ve a buscar perquè som importants per a Ell. «És el Senyor». Enmig de les tempestes, que fan balancejar la nostra barca, ens retorna la calma i ens convida al seu banquet. Alimentats i conformats així per aquesta trobada, podem seguir el camí esperançador de Pasqua.

6 d’abril del 2010

DIMARTS DE L'OCTAVA DE PASQUA

Homilia predicada pel P. Francesc Tulla

La Pasqua de Crist és la nostra pròpia Pasqua, "ja que hem ressuscitat juntament amb el Crist" (cant de comunió). I quan Déu "ens ha concedit la gràcia incomparable del baptisme" (postcomunió), "pel seu propi misteri pasqual ens ha salvat" (col·lecta), i ens prepara "per concedir-nos en el cel el goig que ara ja ens fa feliç a la terra" (col·lecta i postcomunió). Per això ens fa "cercar allò que és de dalt, on hi ha el Crist assegut a la dreta de Déu; i estimar allò que és de dalt" (cant de comunió), que ho hem de fer per mitjà de la rectitud i la veritat. El camí que hem de seguir és llarg, però el fem "confiant en ell –el Crist- i no quedarem confosos", perquè ens "recolzem en el seu braç i mai no caurem" (cant d'entrada).

La lectura primera ha estat dels Fets dels Apòstols [2, 36-41], en què se'ns ha fet posar l'accent en "convertiu-vos, i que cadascun de vosaltres es faci batejar en el nom de Jesús" (verset 38). I és que davant el missatge apostòlic només hi cap una opció per part dels jueus i pels pagans que siguin d'un cor recte, com és la de deixar la senda escarriada per mitjà de la conversió, la fe i el baptisme, que confereix el perdó dels pecats i el do de l'Esperit.

El salm responsorial escollit era el 32 [4-5. 18-19. 20 i 22 (R.: 5b)], que ens ha fet cantar que "la terra és plena de l'amor del Senyor", perquè el Senyor vetlla pels seus fidels. I és que sabem de cert que les nostres joies i les nostres penes no li són indiferents, que el seu amor no ens deixa mai i que fins dels pitjors mals ens ajudarà a sortir-ne bé, segons aquell mateix designi amb què la seva paraula va crear l'univers.

I l'evangeli era també de sant Joan [20, 11-18], on ens ha fet notar que "Maria Magdalena anuncià que havia vist el Senyor i que li havia dit això" (verset 18). I és que Jesús s'apareix primer a Maria Magdalena que havia anat a plorar prop del sepulcre. I, després d'uns moments de dubtes, ella reconeix al Mestre i rep d'aquest l'encàrrec d'anunciar als deixebles que ell –Jesús- havia de pujar al Pare. Amén.

4 d’abril del 2010

DIUMENGE DE PASQUA. LA RESURRECCIÓ DEL SENYOR: MISSA DEL DIA DE PASQUA

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Ac 10,14.37-43; Sl 117,1-2.16-17.22-23; Col 3,1-4; Jn 20,1-9

«Oh Déu, avui el vostre Unigènit ens ha obert les portes de l'eternitat... feu que els qui celebrem la resurrecció del Senyor ressuscitem amb Crist en la llum de la vida». (Oració col·lecta)

Això hem pregat en l'oració inicial d'aquesta solemnitat...

Les portes de la vida tornen a obrir-se amb el retorn d'una nova primavera, que s'anuncia, que s'expressa amb aquesta bella imatge de Joan Maragall: «Quan una branca ja no pot més de la primavera que té a dintre, entre les fulles abundants brolla una flor com expressió meravellosa. No veieu en la plenitud de les plantes l'admiració d'haver florit? Així nosaltres quan brolla en els nostres llavis la paraula vertadera». (Elogi de la Paraula)

O en la Simfonia n. 2, Resurrecció, de Mahler, que ens suggereix que aquesta vida que reneix es prepara amb el que se sembra prèviament: «És per a tornar a florir que has sembrat. L'amo de les messes camina i recull les garbes, ens recull als morts. El meu cor creu, res de tu no es perd... Allò que s'ha estès ha de ressuscitar. Cessa de tremolar, prepara't a viure».

Però serà sobretot en l'espai interior del gènere humà on Déu posarà, amb la seva imatge, les fonts de la vida, la llavor d'una permanent vida nova. Apareixent, sobretot la dona, la mare, com a col·laboradora del Déu de la vida: «Jo no sé com heu vingut a l'existència en les meves entranyes; no sóc jo qui us ha donat l'esperit i la vida, ni he organitzat tampoc els elements del vostre cos. Sapigueu que és el Creador del món el que modela l'home des de la seva concepció i totes les coses des del seu origen, el qui us retornarà misericordiosament l'esperit i la vida». (2Ma 7,22s)

Així s'expressa aquella mare del llibre dels Macabeus davant el martiri dels seus set fills. Una dona, una mare segura de les fonts de la vida que no s'esgoten: «Vau aparèixer en les meves entranyes... El Creador sap com us ha modelat a cadascú. Ell us retornarà l'esperit i la vida».

La solemnitat de Pasqua ens confirma aquesta paraula. Cessa de tremolar, prepara't a viure, torna l'harmonia a la creació. Ha començat a Galilea una nova melodia, com anuncia Pere: «Ungit per Déu, amb la força de l'Esperit i amb poder, passà per tot arreu fent el bé, i donant la salut els qui estaven sota la dominació del diable... El mataren penjant-lo en un patíbul, però Déu el ressuscità el tercer dia i concedí que s'aparegués a nosaltres. Ell ens ordenà que prediquéssim al poble... per donar testimoni d'aquesta vida nova».

Aquesta és la gran obra del Déu creador: incorporar tota la humanitat al seu cercle d'amor, la Trinitat. Incorporar-nos al seu Regne la plenitud del qual es manifesta amb la Resurrecció.

No serà estrany que sigui la dona la primera que proclami la Resurrecció. Ella va ser elegida per Déu la col·laboradora més íntima en el servei a la vida. La dona serà també la que trencarà el silenci d'aquella albada que com branca de primavera ja no podia contenir tanta vida nova. Una dona donarà el primer crit:

«Digueu-nos oh Maria,
què heu vist en el camí,
—La tomba que va obrir
el Crist quan ressorgia
i el Crist que revivia
amb glòria sense fi».

Cessa de tremolar Maria. Cesseu de tremolar Pere i Joan, que encara no creieu en la nova vida. Prepareu-vos per a viure. És necessari que els cors de la nova creació, els cors de la Resurrecció facin escoltar la seva melodia fins als confinis de la terra. Aquest és el desig del Ressuscitat: «Ell ens ordenà que prediquéssim al poble assegurant que ell és el qui Déu ha destinat a ser jutge de vius i de morts?».

La Resurrecció. Aquí hi ha el nucli de la nostra fe. Aquí el sentit de la nostra existència cristiana. Aquí contemplem una vida nova que neix del silenci de la mort, com la primavera brolla del silenci de l'hivern.

La Resurrecció, la gran notícia encara desconeguda per a molts. La Resurrecció, la gran notícia amb escassa incidència en la vida de la humanitat, en la vida fins i tot de molts cristians.

Potser necessitem ponderar el valor de la dona. Potser necessitem escoltar la remor de les fonts de la vida prop de la dona. Una dona que encara no té el protagonisme que mereix, en la nostra societat, subjecta encara a un tant per cent de quotes de participació.

El Creador modela la nova vida en el si de dona. Hi ha un espai especial en el si de la dona.

I a partir de la resurrecció un espai diví també en l'interior de cada creient: temple de l'Esperit de Jesús.

Les fonts de la vida i de l'amor resideixen en el cor dels creients. Per a buscar les coses de dalt, que són també les de baix. Buscar les coses de dalt, passant per baix fent el bé. Fent de la nostra existència un generós servei a la vida que és un servei d'unitat i reconciliació.

DIUMENGE DE PASQUA. LA RESURRECCIÓ DEL SENYOR: VETLLA PASQUAL EN LA NIT SANTA

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet

El principi de la Quaresma ens convidava a somiar. Somiar en una NIT bella. Aquesta és la Nit. Per a somiar. Aquesta és la Nit que Déu va somiar i segueix somiant. La Nit en la qual Déu espera que arribin tots amb les motxilles plenes de vida. Aquesta és la Nit de Pasqua.

Aquesta és la Nit benaurada que va conèixer el moment en què Crist ressuscità d'entre els morts i va deixar que es desbordessin les aigües cabaloses de la vida. És la Nit clara com el dia. La Nit santa. La Nit de la bellesa i de la bondat, de la justícia, quan recollim els fruits d'un amor extrem. D'un amor de bogeria. La bogeria de la creu. És la Nit que «Déu canta i dansa per a tu, renovant el seu amor, en dia de gran festa» (So 3,17). Canta i dansa per a tu i per a tots els homes, pujant de la nit del sepulcre a l'harmonia de la vida nova. Quina nit tan benaurada!

Aquesta és la Nit que ens convenia somiar, i que ens convé seguir somiant, perquè encara no hi som tots. Falten més motxilles plenes de vida. Falten fills a la taula del Pare. I Déu els vol a tots. A tots. Que no se us extraviï aquesta paraula: Déu els vol a tots. Té comptades totes les motxilles distribuïdes. No ho dubtis, té comptats fins els cabells del teu cap. Per això Déu segueix somiant. Nosaltres també hem de seguir somiant els somnis de Déu. Déu és bo i amic dels homes.

I quins són aquests somnis? Repassem una estona la història de Déu amb nosaltres, els seus fills. Aquesta història que breument acabem d'escoltar.

Déu Creador ha fet les coses bones, i somia que són a més molt bones, bones de debò, i ens ofereix un jardí per conrear, per gaudir i somiar amb aquesta bondat.

Déu es complau amb la fidelitat del seu amic Abraham, i li prepara un sostre ple d'estrelles.

Déu es fa pelegrí pel desert acompanyant al seu poble amb les columnes de foc i de núvol. Déu s'amaga un instant, ens abandona un moment per tornar a reunir-nos. Són els jocs apassionants d'un Déu senzill i amic sempre dels homes.

Déu somia tenir la casa plena de convidats, ja que dóna menjar sense pagar, vi i llet de franc. Plats substanciosos.

Déu és un mestre que somia alumnes avantatjats en prudència, intel·ligència, de mirada lluminosa i profunda pau. Alumnes amb autèntica saviesa.

Déu somia posar-nos un cor nou. El nostre cor, al cap de tant de temps, és com una andròmina bruta i inservible, i Ell ens en té preparat el recanvi definitiu, nou.

Déu somia sobretot rebre'ns en el seu cercle més íntim, i ens dóna el seu Esperit perquè amb Crist anem incorporant-nos a aquest cercle d'amor i amistat.

Quins somnis d'aquests us agradaria tenir? Qualsevol d'ells té el pentagrama amb les notes de l'AL·LELUIA que és el cant que necessitem cantar des del cor, per omplir la nostra motxilla de pelegrins de vida nova, l'ALEL·LUIA com a pregària de benedicció de la taula a la casa del Pare.
Amics, encara ens queda nit a la nostra vida. Encara hi ha molta nit en la vida dels homes. Però la nit és bella per a somiar. Déu somia. Somia tu també. No es perd res dels teus somnis. A la fi cantaràs i dansaràs bé l'AL·LELUIA a la casa i a la taula del Pare.

DIUMENGE DE PASQUA: LA RESURRECCIÓ DEL SENYOR (C)

LA BELLESA DE LA PARAULA DE DÉU EN L'HOMILIA
Ac 10,14.37-43; Sl 117; Col 3,1-4; Jn 20,1-9

Reflexió: Pasqua

És la Pasqua del Senyor. El pas a la vida, a la glorificació on ens precedeix el Crist, l'Espòs. I l'Espòs convida a Noces la seva Església, i li dóna com a penyora el seu Esperit i l'esperança de la seva futura glorificació. L'Església ressuscita amb el Senyor; està asseguda a la destra de Déu. La seva vida no pertany a aquest món, sinó que està amagada amb Crist en Déu. Per això dirà sant Pau: «Busqueu les coses de dalt, no les de la terra. I quan aparegui Crist, apareixereu també vosaltres, juntament amb Ell, en glòria».

Les Noces del Crist amb la humanitat es van realitzar en l'Encarnació; però en sentit ple i propi se celebren per Pasqua, quan el Ressuscitat, el Glorificat i Enaltit és ungit amb la plenitud de l'Esperit.

La nostra resurrecció, la dels fidels creients, està continguda ja en la Resurrecció de Crist, i l'Esposa, l'Església, ha rebut del Senyor, l'Esperit com a penyora mentre dura la peregrinació per aquesta terra.
Aquestes Noces se segueixen celebrant sense parar, cultualment, en el misteri del Baptisme, on l'Església, regenerada en les aigües, es fa un sol cos amb Crist.

A aquestes Noces pertanyen tots els cridats del judaisme i del paganisme, tots els homes, cridats per Déu a la salvació. Se celebren tots els dies, i duraran fins a l'eternitat.

S'ha iniciat, doncs, el camí de la reconciliació amb Déu. El camí ha estat obert. La iniciativa ha partit de Déu, però Déu ha donat aquests primers passos immers en la nostra naturalesa humana, per a incorporar-nos a aquesta mateixa tasca d'unitat i reconciliació.

El cristià que viu Crist Ressuscitat, que té arrelada aquesta fe en el seu cor, en la seva vida, està cridat a ser un signe clar davant el món, ja que està habitat i animat pel mateix Esperit de Jesucrist, que el va dur a passar de la mort a la vida, i realitzant d'una vegada per sempre, amb la Nova Aliança, la reconciliació definitiva amb Déu.

Serem un signe:

—amb la nostra alegria i la nostra il·lusió pel treball. El treball bé fet. Sobretot, un treball permanent de reconciliació
—amb el nostre lliurament sense límits al servei i a la caritat
—amb la nostra llibertat interior
—amb la nostra fe que ens impulsa a celebrar

Però el punt clau és la CARITAT: «Nosaltres sabem que hem passat de la mort a la vida perquè estimem als germans». (1Jn 3,14)

Paraula

«Pere va dir: Ja sabeu que ha passat al país dels jueus, començant per la Galilea. Jesús de Natzaret, ungit per Déu amb la força de l'Esperit Sant, com passà per tot arreu fent el bé i donant la salut... perquè Déu estava amb Ell?». Aquest és el "full de ruta" de Jesús, la sendera bella de Jesús entre els homes; la manifestació de la bondat i la bellesa divines. És també la nostra sendera entre els homes.

«Nosaltres, som testimonis de tot el que va fer... El que hem vist i escoltat... Els qui hem menjat i begut amb Ell...». Som testimonis del Ressuscitat? M'ho pregunto a mi mateix?

«S'han endut el Senyor fora del sepulcre i no sabem on l'han posat». El sepulcre continua buit, però, sabem on han posat el Senyor? O millor: on l'he posat?

«Fins aquell moment no havien entès les Escriptures: que Ell havia de ressuscitar d'entre els morts». També aquesta Paraula pot despertar en nosaltres una pregunta: jo he comprès l'Escriptura? És un do de Déu, però, evidentment, requereix per la meva banda demanar aquest do, i obrar d'acord amb la possessió d'aquest do.

Saviesa sobre la Paraula

«Nosaltres, però, tal com tenim per tradició, el Diumenge de Resurrecció, ens abstenim no només d'agenollar-nos, sinó que també evitem tot gest i exercici d'angoixa o temor, i fins diferim els nostres negocis, a fi de no donar lloc al diable. El mateix fem també durant la Pentecosta, que es distingeix per la mateixa solemnitat d'alegria». (Tertulià)

«Aquests dies llegim el relat de la resurrecció del Senyor segons els quatre evangelistes. I és necessari llegir-los tots, perquè cada evangeli per separat no ho diu tot, sinó que el que un omet ho diu l'altre. I de tal manera es completen uns als altres, que tots són necessaris». (Sant Agustí)

«El misteri de Pasqua no se celebra només per Pasqua, sinó tots els dies de l'any, perquè la Missa és el Misteri Pasqual. El temps de Passió, la Setmana Santa, la Pasqua i els "cinquanta dies sants" del temps de la Pasqua, que culminen en la celebració de la Pentecosta, es combinen tots per desplegar davant nostre el misteri de Pasqua en el seu moment amb tot detall. Però la plenitud del Divendres Sant, Pasqua i Pentecosta també es condensa en l'àmbit de la Missa de cada dia. Ja que cada vegada que participem en els Misteris sagrats (el Pas del Senyor, la Pasqua) morim amb Crist, ressuscitem amb Ell i rebem d'Ell l'Esperit de la Promesa que ens transforma i ens uneix al Pare en i per mitjà de l'Esperit Sant». (Tomàs Merton)

2 d’abril del 2010

DIVENDRES SANT DE LA MORT DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Pobet
Is 52,13-52,12; Sl 30,2.6.12-17.25; He 4,14-16; 5,7-9; Jn 18,1-19.42

Em sento perplex, confús, trist... No és gratificant contemplar un crucificat. Però la litúrgia d'avui em convida a contemplar-lo.

«Mireu l'arbre de la Creu, on morí el Salvador del món. Veniu i adorem-lo».

Contemplem l'arbre de la Creu. Hem d'adorar-lo? Perquè diu que aquí va morir el Salvador. En passat. I avui, en els nostres dies, segueix clavada la salvació del món en l'arbre de la creu? Continua morint? És a dir, per a mi no és el més important si en el passat va estar clavada la meva salvació. Per a mi no és vital si la història em diu la veritat de Jesucrist. Si va existir. Per a mi és vital avui, més aviat: Si avui resta clavada en la creu la meva salvació. Si avui existeix Crist. Si puc comptar amb un Crist viu.

I em giro envers la celebració de la mort de Jesucrist. Em giro cap a la Paraula de Déu. Què em diu aquesta paraula?

El profeta Isaïes em presenta un relat d'un Servent del Senyor, em presenta una fotografia esgarrifosa d'aquest Servent: Tothom s'esglaia de veure'l, rostre desfigurat, sense aspecte humà. Sense figura. Menyspreat. Evitat, arraconat pels homes, sense res d'humà, desestimat...

El retrat d'aquest Servent continua amb colors molt vius. Podeu rellegir personalment aquest capítol 52 d'Isaïes. Però jo vull deturar-me en aquesta última pinzellada del retrat: desestimat, menyspreat, no-res.

«Desestimat», és una paraula que vol dir «sense estima», «sense amor». Mireu: una persona sense amor, sense cap mena d'estima per part de ningú, no pot aguantar psicològicament. I mor. És no-res.

Aquesta mateixa situació ens refereix la Paraula sobre el Servent sofrent, Jesucrist. Això ho repeteix també la carta als Filipencs quan ens diu que va prendre la condició d'esclau i es va fer «no-res». Crist a la creu és no-res: un maleït, un blasfem, un sense-Déu. Abandonat per Déu i pels homes. Un home, l'Home, abandonat per Déu i pels homes. Us ho imagineu? Terrible. Ens ho diu el mateix Crucificat: «Em moro de tristesa». «Déu meu, Déu meu, per què m'has abandonat?».

Però la meva fe em demana, m'exigeix, mirar el Crucificat. Perquè hi ha una petita llum a l'últim alè del Crucificat: «Pare, a les teves mans encomano el meu esperit».

La meva mirada, la meva contemplació de la creu pot ser un increment de llum i d'esperança per al crucificat. O per a mi mateix.

Perquè avui la invitació de la litúrgia continua essent viva: «Mireu l'arbre de la Creu on morí el Salvador del món. Veniu i adorem-lo. Mireu l'arbre de la creu».

Mireu el seu fullatge, la multitud de les seves branques: On era Déu en els catastròfics terratrèmols d'aquestes setmanes passades? On és el Déu que té cura dels lliris del camp, en les multituds que pateixen i moren diàriament de fam? On és Déu en la legió de persones humanes de totes les edats, que, pitjor que pàries, estan lligats a un treball de veritable esclavitud per arribar a fer poc més d'un àpat diari, i encara dolent? On és Déu en les nacions famolenques que, en lloc de rebre arades per conrear la terra, reben armes perquè hi puguin reposar després d'haver-se matat entre si? On és Déu en els moderns camps de concentració on s'amunteguen, malviuren i moren exiliats, immigrants, desposseïts de pàtria, de terra, família...? On és Déu en aquestes multituds que se'n van d'aquest món, sense defensa, sense justícia? Qui medita sobre el seu destí?

Déu és en aquestes multituds. Déu és aquí present. En una nova, actual i desesperançada creu. El Déu viu, que continua alimentant una forta esperança. Déu està present en aquests crucificats del nostre temps. El Déu viu està ressuscitant en aquestes multituds. Però simultàniament la llum d'aquest Déu de la vida s'apaga en la nostra societat del benestar. Tenen raó els ateus i agnòstics, que s'escandalitzen de les tragèdies del nostre temps quan pregunten: on és Déu? O els qui no ens escandalitzem, però en el fons ens preguntem també: On és Déu? O ens quedem indefensos sense una paraula de resposta.

En nosaltres minva el sentiment de la presència de Déu. En nosaltres va decaient la nostra consciència del Déu de la vida. Ens quedem amb les breus i superficials alegries de la vida que se'ns esvaeixen aviat. I ens queda el buit de Déu. I la desorientació en la recerca d'aquest Déu, font de vida i d'amor.

Contempleu la creu. Contempleu el Crucificat. Avui, en la celebració d'aquest drama del Divendres Sant, contempla al Crucificat. Recull i guarda el seu últim alè: «Pare, a les teves mans encomano el meu esperit!».

I hem de saber que demà, i demà passat, i l'altre, continuarà el drama de la creu en l'inimaginable sofriment d'aquestes multituds escampades per tota la faç de la terra. I on roman viva la presència de Déu. També demà, i demà passat, i l'altre, hem de contemplar el Crucificat en aquestes multituds ultratjades. Tingudes per nosaltres, els homes, com ferides, humiliades i oblidades de Déu.

Però, repeteixo, aquí hi ha una presència viva, creixent de Déu, en nosaltres una presència cada dia més tènue, decreixent. Però no hem d'oblidar que la raó que Déu s'hagi revestit de la nostra humanitat —que n'és d'insondable el misteri d'aquest Déu amor!— és obrir un camí de solidaritat i de reconciliació. Amb Déu, i entre nosaltres, tota la humanitat. Si no arribem a comprendre això no arribarem mai a comprendre i viure la nostra fe cristiana. El nostre temps és un temps que constreny per treballar per la unitat i la reconciliació. És una tasca permanent d'un cristià allà on l'ha posat el Senyor.

Mira la Creu. Mira el Crucificat. És, diu el poeta, la humanitat en dolorós part. Tu en aquest part dolorós, pots obrir els teus ulls a la llum d'una nova vida. Depèn de la teva resposta a aquest Crist que t'ofereix els seus braços oberts per acollir-te i abraçar-te.

1 d’abril del 2010

DIJOUS SANT: MISSA DE LA CENA DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Ex 1-8.11-14; Sl 115,12-18; 1Co 11,23-26; Jn 13,1-15

«Jesús sabia que havia arribat la seva hora, la de passar d'aquest món al Pare. Ell que sempre havia estimat els seus en el món, ara els estimà fins a l'extrem».

Quin és el signe d'aquest amor? Posar-se a rentar els peus als deixebles. Era el servei més baix, el servei de l'esclau. Per això Pere es rebel·la. Ha d'acceptar aquest gest de Jesús si desitja continuar essent el seu apòstol.

Però Jesús completa el seu signe amb unes breus paraules aclaridores: «Si jo, que sóc el Mestre i el Senyor, us he rentat els peus, també vosaltres us els heu de rentar els uns als altres. Us he donat exemple perquè ho feu tal com jo us ho he fet». Vosaltres heu de rentar-vos els peus els uns als altres. Heu de servir-vos els uns als altres.

I els fa una pregunta fonamental: «enteneu això que us acabo de fer?»

Avui, escoltar el relat de l'evangeli sobre l'escena del cenacle, té una viva actualitat. I la pregunta de Jesús és per a nosaltres: entenem nosaltres aquest gest de Jesús? entenem què és això de rentar-nos els peus els uns als altres?

Què pretén Jesús en aquest Darrer Sopar? Jesús estava duent a terme la seva vida entre els homes, fet en tot com nosaltres, menys en el pecat. Arriba la seva Hora. El rellotge ja anava marcant el temps, el seu temps, al llarg dels anys. Però ara arriba el que solem dir: "l'Hora de la veritat"...

Jesús en les seves caminades pels diferents indrets i ciutats de Palestina, va preparant amb els seus seguidors el projecte d'un nou moviment, d'una comunitat eclesial, que es recolzarà en Ell, que Ell mateix alimentarà, i que tindrà la missió d'obrir camins per a fer realitat el Regne de Déu. I això ho haurien de fer amb una actitud de servei humil i fratern, que havia estat l'estil de Jesús entre els homes. I així viure amb l'esperança posada en la definitiva trobada de la festa final. Jesús els anava manifestant el seu amor, en la convivència diària.

Ara, «els va estimar fins a l'extrem». Avui Jesús fa el gest, que acompanya amb unes breus paraules, demà, Divendres Sant, aquest gest serà la cruel realitat de buidar-se totalment en el seu amor, de dur l'amor extrem fins a la vora del no-res, de l'anihilació. Fins a la mort. «Ens va estimar fins a l'extrem».

L'amor endinsat en el més íntim de la nostra naturalesa. L'amor de Déu que estava arrelat en les entranyes de l'home, es desarrela per a buidar-se tot ell. L'amor assedegat, a l'amor fet fam, que per a sadollar-se es deixa menjar. Per a embolcallar-nos per dintre en aquest amor entranyable.

I és, aquest, el moment singular perquè el nostre amor es faci entranyable. És en aquest moment, Eucaristia de Dijous Sant, i cada Eucaristia que celebrem, quan tenim l'oportunitat de celebrar «l'amor fins a l'extrem», i alhora que ho celebrem se'ns obre el camí per a endinsar-nos en el més profund d'aquest misteri d'amor que dóna vida, que dóna la vida. Cada vegada que celebrem aquesta eucaristia, mengem d'aquest pa i bevem d'aquest calze anunciem la mort de Senyor, és a dir la mort d'amor, de pur amor que diu el poeta:

«Els homes amb justícia ens morim;
mes Tu, sense merèixer-ho et vas morir
de pur amor...».

I ens va deixar el seu manament: «Us he rentat els peus, jo, el vostre Mestre i Senyor. També vosaltres heu de rentar-vos els peus els uns als altres. Jo, el vostre Mestre i Senyor us he servit fins a l'extrem. També vosaltres heu de servir-vos els uns als altres. Us he donat un exemple». Feu-ho com jo ho he fet.

El poeta diu a Déu:

«Amor de Tu ens crema,
amor que és fam, amor de les entranyes;
fam de la Paraula creadora».

Després de l'eucaristia; després de cada eucaristia: ens crema l'amor de Déu? ens crema aquest amor extrem en les entranyes fins a no poder contenir-lo? Sentim dintre la Paraula de Déu com un foc que no podem contenir, o llanguim en la nostra vida famolencs d'aquesta Paraula, que no acabem d'acollir i guardar en el cor?

Perquè, dirà també el poeta:

«Només menjar-te ens apaga l'ànsia,
pa d'immortalitat, carn divina,
i ens entra un ferotge amor de vida».

Centrem, aquests dies, la nostra vida en les celebracions d'aquesta Setmana. Cuidem la celebració i vivència d'aquests misteris, ja que, com ens hi orienta també sant Bernat, «és tal l'eficàcia dels sagraments que celebrem aquests dies, que són capaços de partir els cors de pedra i ablanir els pits de ferro. Davant la Passió de Crist veiem, en els nostres mateixos dies, que el cel es compadeix, la terra tremola, les pedres ragen i els sepulcres s'obren per la confessió dels pecats».

Però la rutina i la inconsciència poden avortar l'eficàcia de les coses més santes.

CELEBRACIÓ COMUNITÀRIA DEL SAGRAMENT DE LA RECONCILIACIÓ

Homilia predicada pel P. Francesc Tulla

Els cristians sabem prou bé que l'essencial és sempre la caritat, l'amor. El mateix sant Joan de la Creu ens ho recorda, quan ens diu: "Al final de la vida, seremos juzgados sobre el amor". Així doncs hem de tenir un amor vertical vers Déu, a qui hem d'estimar sobre totes les coses, com a Déu i Senyor que és, que ho ha fet tot, i ens beneeix i ens estima, i fins a donar-nos el seu propi Fill com a rescat pels nostres pecats. L'altre aspecte de l'amor, és el d'estimar els germans com a si mateix, i bolcant-nos a ells amb el mateix amor que Déu ens té. No ho hem de fer per nosaltres mateixos, sinó perquè Déu ho vol així, per difondre en ells el seu amor. I un altre aspecte a tenir present, és el de la "misericòrdia" del Pare, que mai copçarem prou bé que és lent per el càstig, i ric en perdó. I això ens ho explica amb la paràbola escoltada del fill pròdig, en què Jesús ens vol fer conèixer la bondat i tendresa del nostre Pare del cel. Que ell enyorava el fill perdut i, des del mirador de casa seva, vigilava quan tornaria; en veure'l venir, es commogué i corregué a abraçar-lo i besar-lo. Així ens estima Déu, perquè sap que som uns poca pena, tot i que ha de respectar la nostra llibertat, i fins quan ens estimbem. Per això, quan nosaltres hem pecat i ens hem apartat del seu amor, ell ens enyora i frisa pel nostre retorn. I quan nosaltres ens girem de nou cap a Déu, ell corre a abraçar-nos, a oferir-nos el seu perdó i l'oblit dels nostres mancaments. Perquè ell es commou i s'alegra pel nostre penediment. I varen matar el vedell gras i van celebrar la recuperació del fill perdut menjant i bevent i dansant, per significar amb això l'alegria de Déu. L'alegria del nostre Pare del cel cada vegada que nosaltres ens penedim del mal i, refiats del seu amor, tornem als seus braços. El fill petit havia fugit de son pare i, lluny de casa, s'havia donat a la disbauxa. I quan, reduït a la misèria, s'havia trobat només amb la seva buidor. ¡Sortós d'ell que va tornar! I sortosos de nosaltres sempre que ens girem de nou al nostre Pare del cel, delerosos del seu amor. El fill gran havia estat fidel al pare i a la vida ordenada; però no havia après a valorar la companyia paterna, ni havia après a estimar el germà. Per això el Pare el convida a estimar i a alegrar-se; i ens convida, a nosaltres, a alegrar-nos pels nostres germans tornats a bon camí. Amén.