29 de juny del 2015

SANT PERE I SANT PAU, APÒSTOLS

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Ac 12,1-11; Sl 33, 2-9; 2Tm 4,6-8.17-18; Mt 16,13-19

«Apunta per a nosaltres la llum d’aquesta a gloriosa solemnitat consagrada amb la mort triomfal dels insignes màrtirs, els prínceps dels Apòstols. Són Pere i Pau, les dues grans llumeneres que Déu va posar en el cos de l’Església com a llum per als seus ulls. Són els meus mestres i mitjancers, perquè m’ensenyen el camí de la vida, i per ells puc arribar fins aquell Mitjancer que va venir a reconciliar amb la seva sang el món terrestre i el celestial». (Sant Bernat, Sermó 1, Festa de sant Pere i sant Pau)

¿Apunta per a nosaltres la llum d’aquesta solemnitat? La llum del dia sí, perquè Déu, que fa sortir la llum del sol per bons i per dolents, no falla en el seu amor. És fidel. Però desitgem rebre també la llum de la solemnitat, la llum espiritual que crida a il·luminar la nostra vida.

El salmista diu: «Alceu vers ell la mirada. Us omplirà de llum». Es tracta, doncs, de mirar al Senyor, de posar en ell la confiança, de beneir-lo, de gloriar-se en ell. I aquest exercici viscut des del cor obre el desig de fer-ho amb altres: «Tots amb mi glorifiqueu el Senyor, exalcem plegats el seu nom». Això fa l’Església, en un moment difícil de la seva existència, quan Pere està a la presó amb el perill de ser condemnat a mort. La comunitat cristiana prega per ell sense parar.

La comunitat cristiana se sent en perill i prega sense parar. També avui hi ha moltes comunitats cristianes amenaçades i perseguides. El mateix Papa Francesc viu la dificultat del seu servei eclesial, dificultats i perills dins i fora de l’Església, i acostuma a demanar que ens recordem d’ell, que recordem en la nostra pregària les dificultats de l’Església en el món.

Dintre d’aquest horitzó comunitari de la vida eclesial es contempla la nostra vida de fe personal, també amb les seves dificultats, en un camí on hi ha també la tensió de la lluita, on ens hem d’esforçar per ser fidels i autèntics en la nostra vida de fe. En les paraules de sant Pau trobem un exemple i un estímul: «He lluirat el noble combat de la fe. El Senyor m’ha ajudat i m’ha donat forces per ser testimoni de l’evangeli de Jesucrist, ell m’ha guardat dels perills del camí...»

Realitzar la nostra existència cristiana recolzats en el testimoni d’aquesta Paraula que acaba de ser-nos proclamada ens podria portar a tenir en compte l’exhortació que feia el Papa Francesc en una altra festa anterior de sant Pere i sant Pau:

«Cal deixar-se instruir per Déu Cal consumir-se per amor de Crist i de l’Evangeli. És urgent ser servidors de la unitat».

Deixar-se instruir per Déu, ser un permanent deixeble a l’escola del Senyor, escoltar i guardar la seva paraula com feia santa Maria; tastar i veure que n’és de bo el Senyor en l’experiència d’acollir-se a ell. Aquesta primera acció ens fa créixer en la força interior, ens dóna la capacitat per viure la següent exhortació.

Consumir-se per amor de Crist i de l’evangeli. És a dir ser capaços de vessar la pròpia vida amb generositat per ell. Això em recorda el testimoni d’un Carles de Foucauld: «Quan vaig descobrir l’amor de Déu per mi vaig comprendre que no podia viure sinó per a ell». La qual cosa lliga prou bé amb aquells versos preciosos de santa Teresa:

«Si el amor que me tenéis,
Dios mío, es como el que os tengo,
Decidme: ¿en qué me detengo?
O Vos, ¿en qué os detenéis?»

Estem cridats a viure aquest servei de la nostra vida, de la nostra fe en la vida de la comunitat, en la vida de l’Església, i pel que fa a l’autenticitat del nostre testimoni ens convé recollir un cop més les paraules de Crist: «Què diu la gent del Fill de l’home? Qui diuen que és? I vosaltres qui dieu que soc?» Nosaltres hem d’aprendre de la resposta incompleta de Pere: «Tu ets el Messies, el Fill del Déu viu!»

Aquesta es la resposta incompleta, perquè a continuació veiem que Pere tenia la seva idea particular sobre Jesús, i això li és pedra d’ensopec, ja que es troba amb el rebuig de Jesús.

Nosaltres hem de procurar no ser una pedra d’ensopec i crec que el camí és ser com Pere després de la resurrecció de Jesús, i el que ens suggereix el Papa Francesc en la seva tercera exhortació: «Ser servidors de la unitat, ser permanents servidors de la reconciliació».

«Que apunti per a nosaltres la llum d’auesta gloriosa solemnitat consagrada amb la mort triomfal dels insignes màrtirs, els prínceps dels Apòstols».

24 de juny del 2015

EL NAIXEMENT DE SANT JOAN BAPTISTA

Homilia predicada pel P. Josep M Recasens
Is 49,1-6; Sl 138; Ac 13,22-26; Lc 1,57-66.80

Germanes, germans,

«Déu envià un home que es deia Joan».

Així començava el cant d’entrada de la missa d’avui, tot citant un fragment del pròleg de l’evangeli de sant Joan, i que la melodia pregonava d’una manera solemne l’entrada de sant Joan Baptista al món.

Joan és enviat per Déu al món, tal com Jesús va ser també enviat al món. Joan és un home escollit per Déu, nascut d’una manera providencial, de pares ancians i mare estèril, com tants exemples que trobem en l’Antic Testament: Isaac, Samsó, Samuel i altres, i ple de gràcia ja abans de néixer en el moment de la visitació de la Verge María a la seva mare Elisabet. El nom de Joan és escollit també per Déu i comunicat al seu pare Zacaries per l’arcàngel Gabriel en l’aparició que tingué lloc en el temple. Aquest nom significa el Senyor és gràcia, el Senyor és favorable. Joan és, doncs, un home afavorit per Déu des d’abans de néixer per portar a terme una missió: la de preparar els camins del Senyor. Ja en néixer la gent es preguntava: «què serà aquest noi? I tothom reconeixia que la mà de Déu era amb ell».

El seu naixement està marcat per tota una sèrie de fets meravellosos: el seu pare Zacaries, que havia perdut la parla per la seva incredulitat a la paraula de Gabriel, la torna a recuperar després que és preguntat pel nom que s’havia de posar al nen i l’escriu en unes tauletes coincidint així amb el nom que deia Elisabet. Tota la gent es meravella i veu en el naixement de Joan un prodigi diví que fa pensar en la missió que el Senyor li té confiada.

Joan, home ple de l’Esperit Sant, pren la via dels antics profetes i es prepara amb rigor i austeritat per la missió que l’empeny. Viu al desert, entre feres i sorrals, vesteix amb pell de camell i s’alimenta de mel silvestre i de llagostes boscanes. Joan es prepara seriosament per la missió de precursor del Senyor i es presenta al poble amb una autoritat moral que es fa escoltar. El seu baptisme de conversió atreu les multituds i els invita a una penitència severa. Fins i tot Jesús es posa a la fila per ser batejat per ell. Malgrat tot, l’estil de Joan i el de Jesús difereixen en la forma. Joan es mostrarà més intolerant i apocalíptic. Jesús, en canvi, serà més benèvol i compassiu amb els pecadors. Tanmateix, Joan, com a testimoni de la llum i de la veritat serà màrtir de la justícia i precedirà Jesús en el martiri, deixant els seus deixebles orfes i desolats.

Vet aquí en esbós el recorregut de la vida d’un home escollit i afavorit per Déu. El fet que Déu l’hagi afavorit no l’estalvia de les dificultats ni tan sols d’una mort violenta. Déu l’acompanya en la seva empresa i li dóna la fermesa, el coratge i la decisió per mantenir-se fidel. Joan, sense ser deixeble directe de Jesús l’ha tingut sempre com a model i com a punt de referència i el mateix Jesús ha elogiat Joan Baptista com el millor entre els nascuts de dona.

Joan Baptista es mantingué íntegre tota la seva vida, fidel als designis de Déu, i ho visqué amb tota humilitat i coherència, arriscant la seva vida i mostrant constantment el Crist com l’Anyell de Deu que esborra el pecat del món de qui no és digne ni tant sols de deslligar-li el calçat dels peus. Un home que sap estar al seu lloc i que quan creu que ha acabat la seva carrera se sap retirar a temps.

En Joan Baptista tenim un exemple magnífic d’un home escollit que ha sabut viure l’expectació messiànica amb clarividència, seguint la tradició profètica, i ha reconegut en Jesús el Messies esperat, l’ha saludat amb joia i li ha donat pas situant-se ell mateix convençudament al darrer lloc.

21 de juny del 2015

DIUMENGE XII DURANT L’ANY (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Josep M Recasens
Jb 38,1.8-11; Sl 106; 2Co 5,14-17; Mc 4,35-41

Germanes, germans,

Després d’una llarga jornada en la qual Jesús ensenyava la gent amb paràboles des de la barca estant —i aquesta barca representa l’Església—, arribat el capvespre, fatigat de tant parlar amb veu alta, quasi de forma estentòria, Jesús demana que el portin amb la barca a l’altra riba, d’aquesta manera, tindria temps per descansar i refrescar-se amb l’aire del llac. Curiosament és l’única vegada en els evangelis que se’ns mostra Jesús dormint. I pel que es veu estava dormint amb un son molt profund, talment que ni s’adonà de la tempesta que es va desencadenà tot de cop. El llac de Galilea sol ser un llac tranquil, però de tant en tant hi apareixen de sobte tempestes i terbolins deguts a la confluència dels vents vinguts del Mediterrani i els procedents del desert de Síria. Justament en aquella travessera s’hi produí una d’aquestes tempestes que feien naufragar la barca on dormia Jesús.

Els apòstols intenten fer front com poden al temporal i tot veient Jesús dormint, no s’estan de recriminar-li la seva actitud passiva i poc solidària, mentre la barca s’anava omplint d’aigua i quasi s’enfonsava. La situació era dramàtica i feia esperar el pitjor.

Jesús es desvetllà del seu son tranquil i va increpar els vents i l’aigua talment com si es tractés d’un exorcisme. Imposa silenci a la mar i fa que el vent es calmi. Un miracle natural fruit d’un poder inaudit que deixa bocabadats els qui estaven en la barca, donada a més la calma sobtada que es produí per la paraula de Jesús.

El més curiós però és la reprimenda que els dirigeix Jesús als que anaven amb ell. Resulta insòlit que Jesús els tracti de covards o de porucs davant d’un cataclisme sobrehumà. No sabríem si prendre’ns-ho seriosament o bé amb un cert sentit de l’humor. Qui no passaria un tràngol de mort davant una tempesta tan agitada i enmig del mar?

I tot i així, Jesús els tira en cara la seva manca de fe. I és que on hi ha Jesús, no pot passar res de mal. On hi ha Jesús hi ha la salvació, la pau, la seguretat. On hi ha Jesús, hi ha l’Església. Jesús no podia ser víctima de qualsevol tempesta, i els que estaven amb ell tampoc. Aquesta és la fe que els calia als deixebles: oblidar-se de la tempesta i ser conscients que la presència de Jesús és el més important i la garantia més gran de què tot acabarà bé.

Nosaltres també som presa de la por i de la torbació quan la vida ens porta per revessos inesperats i no trobem on agafar-nos. Tanmateix disposem sempre de la defensa de la fe que ens demana abandonar-nos a les mans de Déu com l’única taula de salvació. Amb una fe prou madura i confiada, podrem fer front a les envestides de les situacions límit que com a temporals amenaçadors posen a prova el nostre abandó en les mans d’aquell que tot ho pot. El miracle d’avui no és un simple relat històric ni periodístic sinó un cas concret que posa la nostra fe a prova i desvetlla la nostra relació personal amb Jesús present i actuant en l’Església i en tots els esdeveniments que més ens costa d’encaixar en la nostra vida.

12 de juny del 2015

SOLEMNITAT DEL SAGRAT COR DE JESÚS (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Lluc Torcal, prior de Poblet

Cada vegada que ens disposem a fer un ascens a una muntanya sabem que ens cansarem: mentre pugem ens sentirem fatigats. I el cansament i la fatiga provoquen set. I aquesta set, fruit del cansament que ens produeix anar costa amunt, s’apaga amb un bon glop d’aigua.

Semblantment passa amb la vida: caminar per la vida causa fatiga i cansament. Hi ha, però, molts tipus de cansaments.

Hi ha qui experimenta el cansament de la pròpia desorientació. Qui, inquiet de cor, es rebel·la contra tot, va contra tot i tasta en el fons del seu cor el sense sentit de l’existència, el seu absurd: naixem per morir passant per patiments i fatigues. I això produeix cansament i, amb el cansament, set: set de sentit, set de comprensió, set de pacificació.

Hi ha qui des del seu egoisme, des del tancament del seu cor, oprimeix els altres: La maldat que fa néixer en el seu cor s’escampa esclafant els altres. He de pensar que també aquest, potser algun dia, experimenti el cansament i la fatiga d’obrar d’acord amb el mal; que es cansi d’esclafar i oprimir els altres i que tingui set de bé. Diuen que mentre hi ha vida hi ha esperança.

Però la majoria de les persones que habiten aquest planeta que anomenem Terra, experimenten el cansament i la fatiga de l’opressió que exerceixen tant el pas de la vida mateixa com el mal que els fan alguns sobre ells. Llevar-se cada dia sense horitzó; viure en el marc d’estructures injustes que impedeixen exercir el dret al treball just i remunerat, a la vivenda, a l’educació dels fills, el dret a la pròpia dignitat en una paraula; viure sota la mirada envejosa, la crítica injusta, la calúmnia maliciosa... tot plegat és font de molta fatiga i cansament. I la fatiga i el cansament, com e el cas de l’ascensió al pic d’una muntanya, produeixen set.

Qui pot apagar aquesta set? L’aigua... quina aigua? Certament no l’apaguen ni les drogues, ni els vicis, ni aferrar-se a la pròpia maldat, amb què molts proven de satisfer la seva set. On es pot trobar una aigua que apagui aquesta set? El profeta Osees ve a ajudar-nos: «Quan Israel era un noi, me’l vaig estimar: com a fill, el vaig cridar que vingués de l’Egipte. Jo mateix he ensenyat Efraïm a caminar i l’agafava pels braços, però no heu volgut reconèixer que jo els conduïa amb suavitat, que els estirava amb llaços d’amor. Feia com els qui prenen un infantó i se l’acosten a la cara, o m’inclinava per donar-los l’aliment». Ens cansem i estem fatigats perquè no volem reconèixer que des de la nostra més tendra infància hem estat conduïts amb suavitat per aquell qui ens ha creat: «Jo sóc Déu, i no un home, sóc el Sant present dintre teu». I per recordar-nos que hem sortit de les mans de Déu, Jesús un dia es posà dret i cridà: «Si algú té set que vingui a mi i que begui». Si algú té set... no és precisament això el que tenim: set? Set de pau, set de sentit, set de comprensió, set de ser estimats... Si un dia Jesús es posà dret per dir això, el seu darrer dia entre nosaltres el van posar dret, dalt d’una creu, i va ser ell qui va exclamar: «Tinc set». A la creu, amb aquest clam, mostrava definitivament que havia assumit tot el cansament i la fatiga d’aquest món, que l’havia assumit per transfigurar-lo definitivament gràcies a l’amor del seu cor per tots nosaltres, que mostrava lliurant la seva vida també de manera definitiva. Per això, per haver experimentat la nostra set, per haver-se-la fet tota seva, les seves paraules: «Veniu a mi, tots els qui esteu cansats i afeixugats: jo us faré reposar», no només són vertaderes sinó que són del tot fidedignes. Perquè Jesús és Déu que s’ha fet home, podem acostar-nos a ell amb tota la nostra set, les nostres fatigues i el nostre cansament, que ens farà reposar i saciarà la nostra set estrenyent-nos amb llaços d’amor.

7 de juny del 2015

EL COS I LA SANG DE CRIST

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Ex 24,3-8; Sl 115 12-18; He 9,11-15; Mc 14,12-16.22-26

«Farem tot el que diu el Senyor... I Moisès va escriure totes les paraules del Senyor. I l’endemà, de bon matí, erigí un altar al Senyor per oferir un sacrifici de comunió... El poble va tornar a afirmar: Farem tot el que diu el Senyor, l’obeirem en tot».

Jesucrist és el nou Moisès. Ell és la mateixa Paraula del Senyor, el nostre Déu.

També les seves paraules han estat escrites. Tots acabem d’escoltar-les. Ell no ha dit tan sols unes paraules sinó que com, està escrit:

«S’ha ofert ell mateix a Déu per l’Esperit Sant, per purificar-nos de les obres que ens porten a la mort perquè puguem donar culte al Déu viu».

Però la seva ofrena, l’ofrena de la seva pròpia vida per nosaltres, va recomanada per la seva obra i les seves paraules. ¿I quines són aquestes paraules de vida?

«Jo no he vingut a ser servit sinó a servir i donar la vida». (Mt 20,28)

«Perquè si perdoneu les seves culpes als altres també el vostre Pare del cel us perdonarà a vosaltres. Però si no els perdoneu el vostre Pare no us perdonarà les vostres culpes». (Mt 6,14)

«Si estimeu només els qui us estimen, ¿quina recompensa mereixeu? Estimeu fins i tot els vostres enemics... Sigueu bons del tot, com ho és el vostre Pare del cel». (Mt 5,46)

«Heu de néixer de nou». (Jn 3,6)

«Les meves paraules són esperit i són vida». (Jn 6,63)

«Si el gra de blat, quan cau a terra no mor queda ell tot sol, no dóna fruit». (Jn 12,24)

«Sereu els meus amics si feu el que us mano». (Jn 15,13)

«Que us estimeu els uns als altres com jo us he estimat, estimeu-vos també vosaltres, en això coneixeran que sou els meus deixebles: pel l’amor que us tindreu entre vosaltres». (Jn 13,34)

«Jesús prengué el pa, digué la benedicció, el partí, els el donà i digué: Preneu-lo: això és el meu cos».

Crist és el pa que ell mateix ens dóna perquè tinguem vida. Ens dóna el pa de la seva Paraula, i tal com quan mengem el pa material, el nostre cos l’assimila i s’enforteix i recobra forces per passar el dia, així també aquest pa que mengem en l’Eucaristia és el pa que necessitem assimilar per tenir forces, unes forces espirituals que ens permetin viure al llarg del dia, tot essent, com afirma sant Joan Crisòstom: «Instruments del seu amor».

És aquest el camí per perfilar en la nostra vida el Cos de Crist, el camí per donar a llum Crist mitjançant la comunió en l’amor. Aquesta és la festa d’avui: Corpus Christi, el Cos de Crist, que som nosaltres. Veritablement ho som quan tenim tots una referència al nostre Cap que és el Crist, quan vivim una veritable comunió en l’amor. Com ens ensenya l’evangelista sant Joan: «que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat. Així doncs estimeu-vos els uns al altres. Tothom coneixerà que sou deixebles meus per l’amor que us tindreu entre vosaltres». (Jn 13,34)

Però això passa per menjar i assimilar la seva Paraula, guardar la seva Paraula de foc al cor, com expressa el profeta Jeremies: «la vostra Paraula la sentia com un foc ardent tancat en els ossos; feia esforços per contenir-la però no podia».

Això passa per escoltar i guardar la Paraula com Santa Maria, i posar-nos a disposició del que Déu vol de nosaltres, com va fer ella: «Que es compleixi en mi la teva Paraula».

Escoltar la seva Paraula, menjar-la en el pa de l’Eucaristia, viure-la en una vida y relació fraternal, dia rere dia. Si no fem per manera que aquesta Paraula ens cremi per dintre, els altres, o nosaltres mateixos, passaran fred.

No és inútil que recordem les paraules del poble d’Israel a Moisès: «Farem tot el que diu el Senyor. L’obeirem en tot».