28 de febrer del 2010

DIUMENGE II DE QUARESMA (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Francesc Tulla

Germanes, germans, benvolguts tots en el Senyor,

Tot aquest temps de Quaresma és una crida al seguiment més intens i més ferm, de Jesucrist. I és que Ell s'ha entregat totalment al servei de Déu-Pare i dels homes, i aquesta entrega el duu fins a la Creu. Nosaltres, però, com els deixebles a la muntanya de la Transfiguració, contemplem aquest "camí" i hi descobrim tota la llum, tota la grandesa i tota la força de Déu. Per això, amb FE, ens posem a les seves mans i volem seguir-lo.

I és que Déu ha volgut de sempre el nostre bé, ja que en l'antigor es va manifestar al patriarca Abraham i, com hem vist a la primera lectura, va pactar amb ell una aliança [un "pacte de fidelitat"] en què li prometia nombrosa descendència i bona terra on habitar. Més tard, en temps de Moisès i a dalt del Sinaí, va renovar l'aliança amb tot el poble hebreu, descendent d'Abraham. I més ençà, quan Jesús, el nostre Pastor, moria per tots nosaltres al Calvari, es va acomplir la nova i eterna aliança de Déu amb tota la humanitat, ja que Déu seria el nostre Pare i nosaltres els seus fills. Així, nosaltres compliríem el manament de l'amor i Ell ens donaria la glòria del Cel.

Aqueixa glòria del cel va ser albirada pels tres apòstols quan, dalt la muntanya, van veure Jesús transfigurat i resplendent (que és l'escena descrita a l'evangeli d'avui). La Transfiguració era, per tant, la seguretat que Jesús era el Fill estimat de Déu-Pare, i era l'anunci que, després de la seva Passió i Mort a Jerusalem, ressuscitaria vivent i gloriós per sempre més (i es duria a terme el seu "misteri pasqual" de la nostra redempció).

També nosaltres, que tenim la ciutadania al Cel per l'amor i la gràcia que Déu ens dóna, si ara escoltem i seguim Jesús, anem pujant cap a la Transfiguració, segons les paraules de sant Pau, a la segona lectura que diuen: "El Crist transformarà el nostre pobre cos per configurar-lo al seu cos gloriós". El que ara ens és la gràcia que necessitem per aquest nostre pelegrinatge en aquest món cap al Pare, i en penyora i esperança la certesa moral d'arribar-hi i de ser-hi per Ell acollits.

A l'Eucaristia, que tot seguit començarem, i que fa "present" i "actualitza" la mort i resurrecció de Jesús, de manera incruent, ens deixa endevinar quelcom de la resurrecció d'Ell i de la nostra, i així alimenta la nostra esperança. Amb la única diferència, que ara vivim en la FE, i no en la visió beatífica, que serà després, de manera que el sentit de la participació del cristià en la mort i resurrecció de Jesucrist, ens serà ara un tast i penyora de futur, fins que la tindrem plenament a la glòria. D'aquí que, alimentats espiritualment per la seva Paraula i, purificada la nostra visió interior, demanem que puguem fruir de la contemplació de la glòria de Déu (vegi's la col·lecta). Que així sigui –per gràcia de Déu- per a tots. Amén.

26 de febrer del 2010

DIVENDRES DE LA SETMANA I DE QUARESMA

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Ez 18,21-28; Sl129; Mt 5,20-26

"¿Us penseu que jo desitjo la mort del pecador? Diu l'oracle del Senyor: El meu desig és que abandoni els mals camins i visqui". El fragment llegit de la profecia d'Ezequiel és una invitació a la conversió, tema central de Quaresma. Hem escoltat orientacions per viure tal com vol Déu: "Deixar de fer el mal i obrar amb justícia i bondat", segons Ezequiel.

Cada dia oferim al Senyor un pa que voldríem fos blanc i un vi que no és clar del tot. Un pa amassat amb els nostres pecats i un vi barrejat amb els nostres errors. Les nostres ofrenes queden purificades per l'amor i la misericòrdia de Déu. El pa i el vi eucarístics esdevenen el mateix Crist, Presència de l'Amor de Déu.

Solem pensar que l'amor a Déu orienta el nostre amor als germans. Però Jesús ens invita avui a la reconciliació amb el germà per anar a Déu amb el cor més pur. Jesús perfecciona cadascú del manaments antics. En el nostre comportament, mes que estar pendents dels judicis dels tribunals humans, hauríem d'analitzar la nostra consciència segons la llei de l'amor, la llei nova rebuda per la Gràcia de l'Esperit Sant.

Es diu que equivocar-se és humà, i que perdonar és diví. Es cal, doncs, "fer les paus", segons l'Evangeli d'avui. Sense perdó no hi ha reconciliació. Crec que ens ha d'animar, en aquest procés, el pensar que la persona és més important que els seus actes, que podem canviar, que podem creure en les nostres possibilitats, que caminem junts en el camí de conversió, i que tots som mereixedors del perdó de Déu. "Són del Senyor l'amor fidel i la redempció generosa" (del salm 129).

Escriu un professor, que és filòsof i teòleg: "quan la persona perdona de cor, quan s'allibera de totes les barreres que el priven de fer aquest moviment, una espurna de divinitat s'encén dins del seu ésser. En perdonar, la imatge de Déu pren forma dins de la pasta humana".

Germans estimats, demanem al Senyor en aquesta Eucaristia que ens ajudi a perdonar i a ser perdonats, que augmenti la nostra humilitat i fortalesa. El perdó obre un futur diferent i millor. Podem comprendre, seguint la lectura d'Ezequiel, que abandonar els mals camins vol dir viure, viure de veritat. Segons un altre gran profeta, Isaïes, diu el Senyor: "Estigueu atents, veniu a mi, i us saciareu de vida" (Is 55,3).

23 de febrer del 2010

DIMARTS DE LA SETMANA I DE QUARESMA

Homilia predicada pel P. Francesc Tulla

L'evangeli, en el qual Jesús ens ensenya com hem de pregar, dóna llum a la litúrgia del dia d'avui. I llança al solc una llavor que ha de germinar en el més íntim del nostre esperit durant tota la Quaresma. La col·lecta i el postcomuni fan ressaltar, per la seva banda, que "mentre dominem el cos amb la mortificació" (col·lecta) hem de fer créixer el nostre desig de posseir Déu. Mentre que la penitència, en purificar-nos de l'egoisme, ens fa més atents al Senyor i ens obra a la gràcia "que Déu concedeix als seus fills" (prefaci I), i ens fa "estimar els dons del cel" (postcomuni). —I ja que és la memòria de sant Policarp, diguem que va ser l'últim testimoni de l'edat apostòlica i deixeble de l'apòstol sant Joan. Quan el procònsol el pressionava perquè renegués de Crist, li va respondre: "Fa vuitanta sis anys que el serveixo i mai m'ha fet cap mal. ¿Per què doncs he de blasfemar del meu Rei i Salvador?" I quan lligat al pal del patíbul, pregava d'aquesta manera: "Déu de totes les criatures, et beneeixo perquè m'has jutjat digne d'aquest dia i d'aquesta hora, digne d'ésser comptat en el nombre dels màrtirs i de participar en el calze del teu Crist, per a ressuscitar a la vida eterna en l'ànima i el cos en la incorruptibilitat de l'Esperit Sant" (cf. col·lecta).

La primera lectura del d'avui era del profeta Isaïes [55, 10-11], la qual paraula "no tornarà infecunda, sense haver fet el que jo volia" (verset 11). I aquesta paraula que Déu ens dirigeix, plena d'eficàcia, no és altra que Crist mateix, que ens dóna el missatge de Déu abans de tornar al Pare, junt amb aquells que hagin cregut en ell. I és que, defensant vigorosament el monoteisme, el profeta ens proposa una renovada visió de la història. Perquè, si Déu és únic, cap força no pot contrarestar el seu designi i la promoció de la humanitat segueix endavant tal com ell la vol, i, per consegüent, la vida humana per la seva banda es pot unificar en la fe en la seva presència.

El salm responsorial escollit ha estat el 33 [4-5. 6-7. 16-17. 18-19 (R.: 18b)], que ens ha descrit "l'escola de la veritable saviesa". I és que Jesucrist, Saviesa de Déu, ens invita a fer-nos deixebles seus, dient-nos: "Veniu, escolteu-me". I si seguim el seu camí, estret, ben segur, no ens assegura pas que no patirem, sinó que ell serà així a prop dels cors que sofreixen. I que, per tant, podrem tastar que n'és de bo el Senyor.

L'evangeli ha estat de sant Mateu [6, 7-15], que ens ha ensenyat com vol que preguem i ho hem de fer amb el "parenostre". Aquesta petita catequesi de la pregària es dirigeix a uns jueus que de vegades són temptats per la rutina i el verbalisme. La pregària, de fet, no respon a una necessitat de religiositat, sinó que neix d'aquella certesa interna que tenim d'un Pare que viu amb nosaltres, que és el nostre amic, i que ens va adoptar com a fills seus; i sap, per l'experiència que en tingué el seu propi Fill, què és el que l'home necessita. El parenostre condensa doncs, en uns quants desigs i peticions, els temes essencials d'una semblant oració. Amén.

21 de febrer del 2010

DIUMENGE I DE QUARESMA (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Francesc Tulla

Germanes, germans, benvolguts tots en el Senyor,

Iniciem un temps important, com és el camí quaresmal que ens ha de preparar i ens ha de portar a la gran celebració de la Pasqua. És un temps de conversió i de renovació, pel què cal un bon esforç per part nostra. És també però un temps de gràcia, ja que l'Esperit de Déu, i la seva Paraula, ens donen llum i força per aprofitar aquest temps com a "camí" de renovació cristiana. És que en la visió de l'evangelista sant Lluc, que ens ha anat presentant el seu evangeli com a un "camí" que porta a Jerusalem, també per a ell la Quaresma és una "història de la salvació feta camí". A més, Lluc hi afegeix un tema adient: i és el de la "misericòrdia" del Pare, revelada en Jesucrist i celebrada en l'Església. "Camí" i "misericòrdia" que ens inviten a la conversió i a la penitència, al dejuni i a l'almoina. I tot això ¿a fi de què? Per aprofundir la nostra opció per Jesús, per apartar-nos de tot el que ens pugui separar de Déu i els germans, i avançar així pel camí del bé.

Així, doncs, segons l'evangeli d'avui, Jesús, després del seu baptisme en el riu Jordà, va passar quaranta dies al desert, en el silenci i en la solitud, on va pregar i intensificar el seu contacte amb el Pare, i allà era temptat pel diable. Segons el mateix evangeli, varen ser quaranta dies de penitència i temptació, pel que varen esdevenir la "quaresma" de Jesús... a fi que ens fos exemple de la nostra que hem de fer. D'aquella Quaresma, Jesús en va sortir completament decidit a confiar en el seu Pare del Cel i a actuar amb total i minuciosa fidelitat a la seva voluntat i al seu designi: Sense concessions al propi egoisme, sense concessions a les ganes de popularitat, sense concessions a l'ambició de poder... que tot ens és un exemple del què hauríem de fer, i evitar, i abstenir-nos.

I, durant els dos o tres anys que varen seguir de la seva predicació o "vida pública", va continuar essent temptat a desviar-se de l'acompliment exacte de la seva missió. Ell però —Crist— va romandre sempre fidel al Pare del Cel i sempre confiat en Ell, pel què així va acomplir fidelment la nostra redempció. I ara nosaltres novament comencem la Quaresma, que mira cap a la mort i resurrecció de Jesús. I durant aquest temps de preparació per a la Pasqua, hem de revisar els nostres cors, que fàcilment són enduts a tantes flaqueses i desviacions. I hem de renovar i envigorir, en nosaltres, la FE en Jesús, el nostre capdavanter que, amb el seu exemple, ens mostra el bon camí que hem de seguir cap a la salvació. També, com Ell, hem de proposar-nos que la nostra vida sigui fidelment enquadrada dins de la voluntat del Pare, pregant-li que ens doni aquell mateix Esperit de fidelitat filial que va presidir la vida de Jesús.

La Paraula de Déu ens adoctrina i sana el nostre cor ferit. Però és l'Eucaristia —com a oblació que és— la que conforma la nostra vida amb la de Crist. Quan combreguem, ens transformem en Aquell que rebem (dita de sant Agustí). D'aquí que tota Eucaristia és una font sempre oberta per a la renovació del cor del cristià. I, essent aliment, ens és ara la gràcia que necessitem en aquest nostre camí de pelegrins, i en penyora i esperança la vida eterna vers on caminem. Com la d'avui, la vida de l'home damunt la terra és una prova; de la prova en neix la lluita per posar les coses a to, per refermar les conviccions fonamentals, per "conèixer més i més el misteri de Crist i viure'l d'acord amb les seves exigències" (de la col·lecta). La celebració de la Quaresma és, per aquest motiu, la potenciació de la quotidianitat cristiana. Que Déu ens ajudi a ben entendre-ho i ens doni la seva gràcia per córrer pel camí del bé. Amén.

DIUMENGE I DE QUARESMA (C)

LA BELLESA DE LA PARAULA DE DÉU EN L'HOMILIA
Dt 26,4-10; Sl 90,1-2.10-15; Rm 10,8-13; Lc 4,1-13

Reflexió: Sobre el temps de Quaresma

La categoria de la festa incideix sempre en la seva preparació. La Quaresma és un temps de transit, un gran trànsit, cap a la Pasqua, la primera i més solemne festa dels cristians. La Pasqua és una festa i també un temps especial dins l'Any litúrgic, per afirmar-nos en la nostra fe en la resurrecció de Jesucrist. La resurrecció de Jesucrist és el nucli de la nostra fe cristiana. «Si Crist no ha ressuscitat —dirà sant Pau— la nostra fe és en va, encara estem en els nostres pecats». Per això és important, és necessari, que ens prenguem de debò el temps de preparació d'aquesta festa. És necessari aprofundir en aquelles exigències que la Quaresma vol posar en la nostra vida.

Jesucrist va ensenyar als seus deixebles a deixar-hp tot, a prendre la seva creu i seguir-lo a Ell que no és d'aquest món, com diu en el comiat del Darrer Sopar. L'horitzó és la Pasqua, evident, però és necessari fer el camí. Cal "passar" cap a la Pasqua. Prèviament ens hem de fer conscients de l'exigència que suposa aquest camí cap a la Pasqua.

Crec que som conscients que la saviesa d'aquest món no està en la línia de la saviesa de Déu, la qual cosa vol dir que l'home que segueix el Crist, o el cristià que vol viure la seva fe pasqual, ha de plantejar-se viure una altra saviesa. I això no ve d'una manera infusa. Encara que necessitem la gràcia de Déu per recórrer aquests camins, també és veritat que el Senyor espera de nosaltres una col·laboració activa, ferma.

Com cal que sigui aquesta col·laboració nostra? Com ha de ser el nostre treball quaresmal? Si necessitem de l'ajuda de Déu, busquem, doncs, aquesta ajuda, escoltem el que Déu vol de nosaltres. I aquí podem tenir ja un punt clar: escoltar les seves paraules. El temps de Quaresma ha de ser un temps especial d'escolta. Després, d'aquí es dedueix que el temps de Quaresma ha de ser un temps especial de silenci. El silenci és el clima que fa possible l'escolta. Després ens podem preguntar pel contingut de l'escolta. Si ha de ser l'escolta de Déu, el contingut serà la seva paraula, les seves paraules recollides i ofertes en els Llibres Sagrats. I a partir d'aquí, caminar i viure confiats en el que ens vagi dient o suggerint el Senyor. La nostra resposta cal que estigui d'acord amb aquesta escolta.

Paraula

«El meu pare va ser un arameu errant, baixà a l'Egipte, ... va créixer, es convertiren en un gran poble, ens van esclavitzar, vam cridar el Senyor i ell escoltà la nostra veu, ens va treure d'Egipte, i ens va introduir en una terra que regalima llet i mel.». En aquesta primera lectura tenim una breu relació dels moments clau de la vida del poble elegit, que constitueixen la seva professió de fe. Una fe que es veu posada a prova al llarg de la història del poble elegit. Una fe viscuda intensament en la història com un permanent pelegrinatge cap a la terra de la promesa. El poble reconeix l'acció positiva de Déu que protegeix, que acompanya el seu poble. Però també, un poble que al llarg de la història tindrà els seus moments de defalliment i d'infidelitat. La fe és una experiència de Déu viscuda en aquest dia rera dia en el qual l'home té els seus daltabaixos, de cara als seus germans i de cara a Déu, també.

«Si amb els llavis reconeixes que Jesús és el Senyor i creus de cor que Déu l'ha ressuscitat d'entre els morts seràs salvat. Però la fe que portem al cor ens fa justos i la professió de fe ens duu a la salvació». La fe en Jesucrist. El poble elegit viu en l'Antic Testament la seva fe com una confiança en Déu. En el Nou Testament aquesta fe és una relació personal amb Jesucrist. És una fe que ens duu a viure l'experiència del ressuscitat, de l'home nou. L'Esperit del Ressuscitat ens duu a una vida nova.

«L'Esperit el conduïa pel desert, i era temptat pel diable». En les temptacions estan preanunciades totes les nostres temptacions, que posen a prova la nostra fe. És important aquest passatge, no només pel que ens diu sobre Jesús, sinó també pel que ens diu sobre nosaltres. Diu Dostoyevski: «En elles hi ha com resumida i preanunciada tota la història humana". La primera temptació és intentar canviar el curs natural de les coses. Manipular-ho tot, per posar-ho al servei del meu interès particular. La segona és allò de «vendre's l'ànima al diable»; adquirir un poder extraordinari i l'èxit costi el que costi. La tercera, buscar l'espectacularitat, cridar l'atenció al preu que sigui.

Saviesa sobre la Paraula

«La injustícia, fruit del mal, no té arrels exclusivament externes; té el seu origen en el cor humà, on es troba el germen d'una misteriosa connivència amb el mal. Ho reconeix amargament el salmista: "Mira, en la culpa vaig néixer, pecador em va concebre la meva mare" (Sl 51,7). Sí, l'home és fràgil a causa d'un impuls profund que el mortifica en la capacitat d'entrar en comunió amb el proïsme. Obert per naturalesa al lliure flux del compartir, sent dintre seu una estranya força de gravetat que el duu a replegar-se en si mateix, a imposar-se per sobre dels altres i contra ells: és l'egoisme, conseqüència de la culpa original». (Benet XVI, Missatge per a la Quaresma 2010)

«El dejuni no dóna fruit si no és regat per la misericòrdia, s'asseca sense aquest rec; el que és la pluja per a la terra, això és la misericòrdia per al dejuni». (Sant Pere Crisòleg)

«Déu pot, en realitat, alimentar els pobres; però vol que s'uneixin, per amor, els qui donen amb els qui reben». (Sant Joan Crisòstom)

«No és altra cosa l'oració mental, al meu parer, sinó tractar d'amistat, estant moltes vegades tractant tot sol amb aquell que sabem que ens estima». (Santa Teresa)

20 de febrer del 2010

DISSABTE DESPRÉS DE CENDRA

Homilia predicada per fra Rafel Barruè
Is 58, 9b-14; Sl 85; Lc 5,27-32

Us invito a tancar els ulls i a imaginar per uns moments la bellesa d'una obra d'art. Es tracta de "La vocació de Mateu, Leví" de Caravaggio. Una pintura elaborada entre 1599 i 1600, que es troba a l'Església de sant Lluís dels francesos a Roma. Intentaré descriure el quadre:

Llum i ombra és un tret característic de la pintura de Caravaggio. En l'escena apareix Jesús i Pere vestits amb túniques i mantells del seu temps. Enfront trobem una taula amb cinc personatges vestits contemporàniament a l'època del pintor Caravaggio. Jesús es fa contemporani al temps del pintor i també avui a la nostra societat. Al centre d'aquest grup apareix Mateu, Leví, amb la cara il·luminada, com també els altres dos personatges que romanen entre Mateu i Jesús, els qui estan a l'escolta del missatge de conversió, on ens hi podem posar nosaltres també. En canvi, els altres que estan després de Mateu cap a l'extrem del quadre romanen a la penombra, amb els rostres sense identificar capficats en les monedes de canvi que tenen entre mans, sense aixecar la vista a la revelació, a la llum de la gràcia que Jesús imposa amb la seva presència.

La gestualitat de Jesús amb la mà estesa recorda la mà de l'escena de la creació d'Adam de la Capella Sixtina de Miquel Àngel. Crist és el nou Adam. El gest de la mà però, el repeteix Pere i a la vegada Mateu indicant-s'hi ell mateix com dient "Seré jo? M'estàs cridant a mi?". El gest de Jesús, el gest de Pere, el gest de Mateu, és una clara representació de la salvació, que passa a través de la repetició dels gestos instituïts per Crist (pensem en els sagraments) i convalidats en el temps per l'Església, representada en el quadre amb la figura de Pere.

Us convido a obrir els ulls i a mirar per uns moments la bellesa d'aquesta nau cistercenca cada dia diferent per la llum i les ombres que s'hi aprecien.

Llum i ombra és el que s'aprecia també en el teixit de les nostres vides.

Però, Jesús segueix dient avui a cadascú de nosaltres: "Vine amb mi".

Llum i ombra, dues possibilitats: Deixar-ho tot, aixecar-se i anar-se'n; o bé, romandre a l'ombra, seguint comptant les nostres pròpies monedes, les nostres pròpies satisfaccions i complaences.

Leví, s'aixecà i feliç convidà als seus amics, per donar-los la possibilitat de conèixer a Jesús, metge dels malalts és clar. I avui, en aquest temps favorable de quaresma, Jesús ens crida, a nosaltres pecadors a convertir-nos. Jesús segueix dient avui a cadascú de nosaltres insistentment: "Vine amb mi".

19 de febrer del 2010

DIVENDRES DESPRÉS DE CENDRA

Homilia predicada per fra Lluís Solà
Is 48,17-19; Sl 1,1-2.3.4 i 6 (R.: cf. 8, 12); Mt 11,16-19

«Feu que a les pràctiques que acomplim exteriorment hi correspongui la sinceritat del nostre cor». Sinceritat. Una de les paraules que hem carregat a la nostra motxilla en començar la caminada pel desert d'aquesta quaresma del 2010. Una paraula compromesa, que, segons com, ens pot fer enrojolar. S'assembla a allò que diu sant Benet: «que la nostra ment concordi amb la nostra veu». Cal que la paraula de l'Escriptura que anem repetint amb la boca vagi afaiçonant el nostre cor. I la col·lecta d'avui ens fa fer un pas més: que allò que anem posant dins el cor tingui una traducció en l'obrar concret que complim exteriorment. L'exercici difícil de la sinceritat podria ser l'autèntic dejuni que ens demana el profeta Isaïes.

Jesucrist, si em permeteu l'expressió, és la «sinceritat» de Déu. Joan, al pròleg del seu evangeli, ens diu que ha vingut per explicar-nos com és Aquell que ningú no ha vist mai. Sí, perquè Ell és la Paraula que el cor del Pare ha anat afaiçonant des de tota l'Eternitat. Si Déu ha fet aquest esforç de sinceritat envers nosaltres, mostrant-nos el seu rostre i, sobretot, el seu cor, en Jesucrist —no recordeu aquella cortina, la del sant dels sants, que s'esquinçava mentre Jesús moria a la creu?—, si Déu, doncs, actua exteriorment —en la creació i en la restauració de tot— d'acord amb la sinceritat del seu cor, no ens farà basarda carregar el pes d'aquesta paraula dins la nostra motxilla quaresmal.

Diumenge ens donaran un llibre, per posar a la motxilla. No ens oblidem tampoc d'aquesta paraula: «sinceritat». Una paraula que, d'altra banda, en el salm 18, serveix per qualificar la Llei del Senyor, el Llibre de la seva Paraula, la que parla de l'abundància del seu cor. Deixem, doncs, que aquesta Paraula vagi foradant la duresa de la roca del nostre cor perquè, en ple desert, en brolli l'aigua, aquella aigua que, en contemplar Jesús, el nuvi, traspassat a la creu, serà transformada en el vi nou de l'amor per la força renovadora del sagrament Pasqual.

17 de febrer del 2010

DIMECRES DE CENDRA

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Jl 2,12-18; Sl 50 3-6.12-14.17; 2Co 5,20-6,2; Mt 6,1-6.16-18

Déu va somiar, una nit, una NIT preciosa.
Una nit preciosa que va arribar després de molts dies amb les seves nits.
I somià… com somia sempre, com somia des del principi, esplèndidament.
Va somiar amb TOTS.
Va somiar que tots arribaven aquesta nit, no importa a quina hora, ni d'on.
Ni tampoc si no es podien moure de casa… el que importava
és que tots tenien la mateixa cita.
Tots arribaven i com més n'arribaven, més entraven i encara hi havia lloc per a més…
de fet la porta es va deixar oberta tota la nit i ja no es va tancar mai.
Déu va somiar que tots, aquesta nit, portaven les seves motxilles ben plenes de vida, amb el desig de compartir-la i gaudir de la vida dels altres… com si en això els anés la vida.
Déu va somiar que tots, aquesta nit, volien asseure's junts, grans i petits,
com una gran família, amb el desig de viure les coses del Pare tots junts...

Comencem la Quaresma. Déu somia en la nostra nit, una NIT preciosa. Déu somia en la nostra nit amb TOTS. Nosaltres necessitem somiar. Ara és l'hora de somiar. Ara són els dies de somiar. Somiar amb una NIT preciosa. La NIT de Pasqua. Aquella nit en què tot ho il·lumina el goig de Déu, la nit que uneix el cel amb la terra i en què l'home retroba Déu.

Déu somia, en la nit del teu pecat, del meu, en la nit del pecat de la humanitat, amb una NIT preciosa, única. Déu somia amb l'esquinçament dels nostres cors, perquè Ell és ric en amor, compassiu i misericordiós. I somia en el seu immens amor amb recompondre els nostres cors ferits, esquinçats...

Tu necessites somiar. Necessites somiar en la teva nit amb una Nit preciosa, única. Necessites somiar, en la teva nit, amb el somni de Déu, per conèixer la tendresa i l'amor d'un Déu que somia amb tots i que, per això mateix, sofreix amb tots i per tots. Déu és molt humà. Tan humà que somia amb tots i per tots. Sofreix per tots.

Dimecres de Cendra. Comença la Quaresma. Ara és l'hora de somiar. Ara són els dies de somiar. Amb una Nit preciosa, clara com el dia. Déu somia en la nit. Somia tu també amb Déu...

Déu somia en la nit, amb una Nit preciosa, on s'esvaïx la mateixa nit, i queda triturat el pecat i la mort. Somia amb l'alegria i la concòrdia. Déu somia amb la reconciliació. El somni de la reconciliació que ha deixat gravat en la seva naturalesa divina trinitària, i que ha vessat en la naturalesa humana.

Necessites somiar somnis de reconciliació. Són els somnis que ja no es recorden de tancar les portes. Somnis de portes obertes. Al vent de Déu. Necessites somiar somnis de reconciliació. Ja que en cas contrari et preguntaran: on és el teu Déu?

El Déu dels cristians és un Déu trinitari, eternament reconciliador. No hi ha cap altre Déu fora d'aquest.

Déu somia en la nit, amb una Nit preciosa. Tu necessites somiar. Somia els mateixos somnis de Déu. Per a això Ell ha posat en tu la seva Paraula: «La Paraula és prop teu: la tens als llavis i al cor». (Rm 10,8) «Quina nació té els seus déus tan a prop com és el nostre quan l'invoquem?». (Deut 4,7)

La Paraula desperta els més bells somnis que pots tenir. La Paraula desperta les més fortes energies per caminar per senderes de reconciliació.

Que en aquestes hores de Quaresma, en aquests dies de camí cap a la Pasqua, la Paraula sigui el vostre aliment principal. La que posi el perfum, la bona aroma del Crist a la vostra cara i al vostre cor. Que la Paraula vagi escrivint una nova melodia en el vostre cor, que la Paraula vagi escrivint en vosaltres les notes que necessiteu per escriure en la vostra vida i cantar, tots junts, el càntic nou. El cant d'un Dia nou ple del dia i de la llum de Déu.

Déu va somiar que tots, aquesta nit, volien asseure's junts, grans i petits,
com una gran família, amb el desig de viure les coses del Pare tots junts...

Efectivament, Déu ha tingut aquest somni. Però som nosaltres qui hem de fer realitat els somnis de Déu.

14 de febrer del 2010

DIUMENGE VI DURANT L'ANY (C)

LA BELLESA DE LA PARAULA DE DÉU EN L'HOMILIA
Jr 17,5-8; Sl 1, 1-6; 1Co 15,12.16-20; Lc 6, 17.20-26

Reflexió: «…com un arbre plantat ran de l'aigua»

…Així és l'home que confia en el Senyor, que es recolza en Ell, que viu de la seva Paraula.

L'arbre apareix en el temps d'hivern sec per fora, sense fulles. Però arriba el temps de bonança i tot ell es cobreix de fulles, verdes, humides. Així ens mostra que estava ben arrelat, que les seves arrels s'estenien fins a les aigües ocultes, que mostren la seva força amb els nous brots de la primavera.

La nostra vida és també com un arbre. Un arbre amb orgull i nostàlgia, que viu en terra seca i àrida, que creix en els carrers de les ciutats, per donar una collita abundant, perquè escolta la remor de les aigües vives, de les aigües que fecunden al temps oportú aquella terra seca i àrida.

L'home ha d'escoltar el que està amagat. Cal escoltar el cor, ja que no hi ha res amagat que no surti a la llum. Tota la creació està cridada i vol participar en la gran festa de la llum. Un dia sense nit, quan el cor irradia la llum de Déu, la saviesa de les benaurances. Un cor eixamplat quan es fa receptiu a la llum.

El pensador Miguel de Unamuno escrivia: «En vez de decir ¡adelante! o ¡arriba!, di: ¡adentro! Reconcéntrate para irradiar; deja llenarte para que reboses luego, conservando el manantial. Recógete en ti mismo para mejor darte a los demás todo entero e indiviso. "Doy cuanto tengo", dice el generoso. "Doy cuanto valgo", dice el abnegado. "Doy cuanto soy", dice el héroe. "Me doy a mí mismo, dice el santo; y di tú con él, y al darte: Doy conmigo el universo entero. Para ello tienes que hacerte universo, buscándolo dentro de ti. ¡Adentro!»

La saviesa de les benaurances, és la saviesa de l'home nou, de l'home que busca arrelar en les aigües vives de la Paraula. Una Paraula els corrents de la qual s'escolten dintre, cap a l'interior, per a abocar-se finalment cap a l'exterior en una vida concreta que vol seguir les petjades del Mestre.

L'arbre, abans de la bellesa renovada de la primavera, guarda silenci abrigallat pel rigor de l'hivern, però finalment esclata amb la bellesa d'una vida nova. Així és també en la vida espiritual. Solament que en aquest cas podem escoltar les remors de la vida interior i treballar, cooperar, per a fer la bellesa de la primavera més esplendent. Ens convé recollir el pensament i la paraula del salmista: «De part vostra em diu el cor: "cerqueu la meva faç". La vostra faç, Senyor, jo cerco; no me l'amagueu» (Sl 26,8).

Paraula

«Prediquem el Crist ressuscitat d'entre els morts». Aquesta és la nostra fe: Crist. Però aquesta no és una sola pinzellada. El quadre té diverses pinzellades: la seva vida, durant la qual va preparant el cimal de la seva existència: l'amor extrem. Passa donant vida. Donant la vida... fins a l'extrem.

«Si la esperança que tenim posada en Crist no va més enllà d'aquesta vida, som els qui fem més llàstima». L'esperança no defrauda. És possible que la nostra fe en la resurrecció no la tinguem molt ferma, molt lluminosa. Però no per això perd força l'esperança. L'esperança és la flama que no s'apaga.

«Feliços els pobres». Creus aquesta paraula de Jesús?... doncs acosta't als pobres.

«Feliços el qui ara passeu fam». Creus aquesta paraula de Jesús?... doncs comparteix el pa amb els qui tenen fam.

«Feliços els qui ara ploreu». Creus aquesta paraula de Jesús?... doncs treu el teu mocador per eixugar-te les llàgrimes.

«Feliços els perseguits per causa del Fill d'home». Creus aquesta paraula de Jesús?... doncs esforça't per fer veritat a la teva vida l'ensenyament de sant Pau: "No sóc jo qui viu, és Crist qui viu en mi".

Saviesa sobre la Paraula

«Crist exigeix en cada vinguda una sortida particular de nosaltres mateixos, conformant la nostra vida a la manera de la seva vinguda. Ell pronuncia espiritualment aquesta paraula en el nostre cor, després de cada vinguda: "Sortiu, pels exercicis i tota la vostra vida, segons que la meva gràcia i els meus dons us hi estimulin". Segons la manera amb què ens impulsa i atreu, fa fluir i refluir. Així hem de sortir, caminar en la pràctica dels exercicis interiors, si volem arribar a la perfecció. Però si resistim a l'Esperit de Déu per la disconformitat de la nostra vida, perdem l'impuls interior i fatalment quedarem mancats de virtut». (Joan Ruysbroeck, Noces de l'ànima, Cap. 8)

«Jesús va ser un mestre de moral. Tot el que Ell diu, sigui com a fonament, fi o relació d'amor, confiança i obediència a Déu, a qui invoca sempre com a Pare, vivint pendent del seu designi envers Ell. Estar a la casa del seu Pare, en les coses del seu Pare, en la voluntat del seu Pare, era l'aliment de Jesús, tota la seva consistència. El missatge moral de Jesús té el seu arrelament originari i permanent en el descobriment de la paternitat de Déu, en el reconeixement de la seva providència envers cadascun dels seus fills, en l'acceptació de la seva misericòrdia i perfecció com a mirall en el qual hem d'aprendre a tractar els nostres germans com Ell tracta tothom, fent sortir el sol sobre bons i dolents. El Sermó de la Muntanya és el text central i fonamental de l'ensenyament de Jesús, que és teologia abans que moral». (Olegario Gonzalez, L'entranya del cristianisme. Salamanca, 98, p.405)

12 de febrer del 2010

DIVENDRES DE LA SETMANA V DURANT L'ANY (II)

Homilia predicada pel P. Francesc Tulla

Des del bell començament de la missa se'ns ha fet demanar al Senyor, Déu nostre, que ens salvi (cant d'entrada), ja que la vostra família "només confia en la vostra gràcia" (col·lecta). Perquè el mateix Senyor és qui intervé en la història dels homes: i fou Ell el qui "donà de beure a l'assedegat i sacià de menjar el famolenc" (cant de comunió=a), i qui més tard envià el seu Fill al món, el qual va satisfer l'esperança dels pobres, dels "qui tenen fam i set de ser justos" perquè "vindrà el dia que seran saciats" (cant de comunió=b), revelant-los amb això que havien rebut la part més apreciada. Encara més, els invità a la seva taula, i s'uní a ells, fent-los que "participessin d'un sol pa i d'un sol calze (ofrenes i postcomunió). I ja que la missa està dedicada a la "fam", hem demanat a Déu que ens doni "un amor eficaç envers els nostres germans que passen necessitat, perquè, allunyada la misèria de la fam, puguin servir-vos amb pau i llibertat d'esperit" (col·lecta en temps de fam).

La primera lectura ha estat treta del primer llibre dels Reis [11, 29-32; 12, 19], que ens ha fet constatar que "el poble d'Israel se separà de la casa reial de David" (verset 19), encara que però no tot estava perdut: perquè, si bé el regnat de Salomó acaba amb el cisma del nord i del sud; amb tot, la tribu de Benjamí, tradicionalment lligada a les tribus del nord, tanmateix es manté fidel a la tribu de Judà. Així, a la mateixa hora que desapareixien les esperances posades en la unitat del poble, la fidelitat a Déu es manifesta tot seguit en el cor mateix del desmembrament. I és que la presència de Benjamí prop de Judà impedirà a aquesta darrera de replegar-se en si mateixa; i li recordarà l'experiència de la reunificació i de la seva vocació per al diàleg amb l'altre.

El salm responsorial escollit ha estat el vuitanta que, amb motiu de la festa de les Tendes, Déu parla al seu poble i se li dol del desagraïment per tants beneficis rebuts d'Ell, i li fa veure quina és la rel dels seus mals. Pel què et demana que repassis tu també els favors de Déu i el perquè de la teva insatisfacció i la teva vida podria canviar de sentit en un instant.

La lectura de l'evangeli era de sant Marc [7, 31-37], on se'ns ha donat la curació d'un sord-quec, que és pròpia de l'evangelista Marc. En contar-la, Marc pren pel seu compte el tema clàssic que associa mutisme i la sordesa amb la falta de fe i llur curació a l'arribada dels temps messiànics (verset 27). El miracle, tanmateix, es produeix en país pagà (31) perquè, en el seu propi país, Jesús es troba impossibilitat de parlar, com abans els profetes que estaven afectats de mutisme. És més, Jesús obra aquesta curació apartat de la gentada (33), degut a la seva incredulitat. Per la resta, la narració de Marc sembla reproduir bé un ritual existent d'iniciació baptismal: on s'hi troba el padrinatge (32), una imposició de mans (32), i un ritu sobre els sentits (34). Pel què la lliçó hi és ben bé clara: la de què cal iniciar-se prolongadament en la fe per a poder escoltar la paraula i estar en condicions de proclamar-la. Amén.

9 de febrer del 2010

DIMARTS DE LA SETMANA V DURANT L'ANY (II)

Homilia predicada per fra Rafel Barruè
1Re 8,22-23.27-30; Sl 83; Mc 7,1-13

La paraula de Déu per un costat, la tradició dels homes per un altre, Jesús cridat a dir quelcom, ho fa amb paraules d'Isaïes. Posa en evidència als fariseus i als mestres de la Llei, la flor i nata del poble jueu.

Jesús va contra la tradició dels fariseus. Una tradició molt neta, d'una netedat que és el seu orgull, pura higiene però. Tal vegada aquesta higiene sols és una pàtina superficial, fofa de sentit interior.

Jesús ens presenta una nova relació amb Déu. Jesús ens mostra que la lletra petita, les minúcies de les prescripcions humanes ofeguen el que realment és el més important, la substància, el rovell de l'ou, el més clau en els preceptes de la Llei, la clau de volta de tota la Llei. Bé, ja m'enteneu.

Jesús no ha vingut a abolir la Llei sinó a posar-la en evidència, a portar-la a l'extrem radical.

«Aquest poble m'honora amb els llavis, però el seu cor es manté lluny de mi». Això que diu als fariseus ens ho diu avui a nosaltres. Realment podem cantar salms amb els llavis; però, tal vegada el nostre cor pot estar lluny de Déu, lluny del proïsme.

Preceptes humans, tradicions i costums, el sempre s'ha fet així, en compte dels manaments de Déu. "El sempre s'ha fet així" en lloc de veure l'aggiornamento (l'actualització, la posada al dia), el que s'ha de fer en l'ara que estem vivint, el que ens demana Déu en l'avui que ens regala.

No ens hem de rentar les mans, ens hem de rentar el cor amb força aigua i sabó, amb força lectio divina i pregària, amb força acció i contemplació.

No oblidem el primer llibre dels Reis que ens ha dit que l'obrar amb sinceritat, paraula clau, manté l'aliança amb Déu.

Senyor, escolteu les nostres súpliques, perdoneu les nostres culpes per poder amb sinceritat cantar: «Feliç el qui viu a casa vostra lloan-vos cada dia».

8 de febrer del 2010

DILLUNS DE LA SETMANA V DURANT L'ANY (II)

Homilia predicada per fra Lluís Solà
1Re 8,1-7.9-13; Sl 131,6-7.8-10 (R.: 8a); Mc 6,53-56

Primer llibre dels Reis: «Dintre l'arca no hi havia res més que les dues taules de pedra que Moisès hi havia dipositat a la muntanya de l'Horeb». Carta als Hebreus: «Dins l'arca hi havia una gerra d'or plena de mannà, la vara d'Aaron i les taules de l'aliança».

Són dos textos que, llegits l'un a la llum de l'altre, ens ajuden a comprendre la realitat del que estem celebrant. Situen al centre de la nostra reflexió els dos elements mitjançant els quals expressem, alimentem i celebrem la nostra relació amb Déu: la Paraula de Déu i l'Eucaristia: el mannà i les taules de pedra són una prefiguració d'aquest misteri. I hauríem d'aprendre a contemplar equilibradament aquests dos elements, sense donar més importància a l'un en detriment de l'altre. La taula de la Paraula de Déu i la taula del Pa de Vida són en realitat la mateixa taula: ho expressem simbòlicament quan dipositem l'evangeliari damunt l'altar. La Paraula de Déu proclamada i comentada en la celebració és l'aliment de la nostra vida espiritual i és el punt de trobada entre Déu i nosaltres, entre nosaltres i Déu. I aquesta Paraula esdevé el nostre aliment fins al punt que la podem menjar, que es torna sang de la nostra sang i carn de la nostra carn: «El qui és la Paraula es va fer carn», es va fer la nostra realitat. Sense deixar allò que era seu va assumir el que era nostre.

La reforma litúrgica fruit del Vaticà II, que mai no estimarem ni valorarem prou, ens ha ensenyat la profunda vinculació entre la paraula escoltada i la paraula menjada com a únic sagrament de la presència real del Senyor. Als monjos això no ens fa estrany, perquè la Regla i tota la tradició ens ensenya que el sagrari on trobem la presència viva del Senyor és el llibre que conté la seva Paraula escrita, la qual, per l'acció de l'Esperit, en diàleg amb ella, se'ns torna aliment per al camí. És mitjançant la Paraula i la seva lectura que foradem la tenebra del núvol, i Aquell que confessem el Tot Altre se'ns fa també el Tot Proper, pa de farina de blat i vi de raïm, mannà damunt la taula.

7 de febrer del 2010

DIUMENGE V DURANT L'ANY (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Is 6,1-2a.3-8; Sl137; 1Co 15,1-11; Lc 5,1-11
Estimats germans i germanes:

Tota acció humana transcorre en escenaris, que han de ser oberts per tres motius: perquè no quedem reduïts als propis límits; perquè les idees, suggeridores, ens inviten a aprofundir; perquè Déu, en la seva immensitat, ens crida a un amor sense fronteres. Dos personatges ens representen a tots nosaltres. Isaïes, en l'escenari magnífic del temple, queda impressionat davant de la pròpia petitesa i de la grandesa de Déu: "Sant, sant, sant és el Senyor de l'univers...". La nostra reacció, com la del profeta, és la mateixa: "Ai de mi, no podré parlar". No em comprometis, Senyor, sóc ben poca cosa; em contemplo al mirall de la consciència i reconec que no avanço, que hi ha molt de camí a recórrer. Però de vegades ens sentim còmodes en la tranquil·litat o en la resignació per no qüestionar-nos, per exemple, la pròpia vocació. Pere, en el bell escenari natural del llac, davant de Jesús, Déu fet home, reconeix els que som tots: "Senyor, allunyeu-vos de mi, que sóc un pecador". Sense Vós, res no podem. Veniu, Senyor Jesús.

Ni el profeta i l'apòstol són escoltats, gràcies a Déu. Isaïes queda tocat pel foc de l'Esperit que el purifica: "Ja ha desaparegut la teva culpa, el teu pecat ja ha estat esborrat". Pere escolta de Jesús: "No tinguis por: des d'ara seràs pescador d'homes". Tenim por a no donar la talla pels propis defectes. Tenim por també per les dificultats que se'ns poden presentar. Tenim por als compromisos radicals. Déu veu la nostra pobra realitat, però ens veu també com a fills: confia i dóna sempre la penúltima oportunitat.

Quina oportunitat? La de revisar la nostra vocació de cristians amb un cor il·luminat per la raó i per la llum del discerniment. També amb un cor ple d'amor i de sentiments: "sentiments de compassió entranyable, de bondat, d'humilitat, de dolcesa, de paciència", com diu la carta al cristians de Colosses (Col 3,13). La Declaració del Capítol general de l'Orde Cistercenc, de l'any 2000, enumera i comenta "les fonts de la nostra vida". Una d'elles és "l'acció i inspiració de l'Esperit Sant" (n. 10). Flama purificadora tant per a Isaïes com per a nosaltres. Mirada de foc, profunda i amorosa de Jesús, que inspira confiança en Pere i ens la renova en nosaltres. Crist no ens deixa sols, el seu Esperit està en nosaltres. Diu la Declaració: "No hi ha res que ens sigui tan necessari com examinar amb cor sincer la nostra vida i vocació a la llum de l'Esperit Sant, i respondre sense retard als seus impulsos".

En aquest context, podem contemplar el tercer escenari: el nostre propi, el nostre monestir, el nostre ambient familiar o laboral. L'escenari de la nostra lluita diària, de les nostres relacions, de les nostres fidelitats. El llac sembla buit perquè les xarxes no treuen el que esperem. Si ens tanquem en nosaltres, caiem en el desànim. Si mirem Jesús, escoltem la seva invitació provocadora: "Tira endins, intenta-ho de nou". Oh... si tinguéssim aquesta confiança entre nosaltres! Augmentaria la nostra alegria, il·lusió, creativitat, i superaríem millor els obstacles. Hi palparíem l'acció de l'Esperit de Déu i la nostra resposta seria més positiva. Que puguem dir, com Sant Pau: "La Gràcia que Déu m'ha donat no ha estat infructuosa".

Unim, finalment, els tres escenaris. Podem convertir el nostre ambient quotidià en lloc d'escolta de la Paraula de Déu, com en aquell llac on parlava Jesús i tots tenien en comú el mateix interès en trobar la Saviesa que respon als nostres interrogants i inquietuds. Podem fer també de la nostra vida un lloc de pregària, en el temple del nostre cor. Demanen al Senyor que en aquesta triple dimensió visquem amb joia i pau la nostra vocació.

DIUMENGE V DURANT L'ANY (C)

LA BELLESA DE LA PARAULA DE DÉU EN L'HOMILIA
Is 6,1-8; Sl 137,1-8; 1Co 15,1-11; Lc 5,1-11

Reflexió: No temis, seràs pescador d'homes

Pere hagué de quedar impressionat escoltant Jesús com parlava a la multitud des de la barca. I va acabar d'impressionar-se amb la pesca de després. La força de la paraula de Jesús devia ser especial. L'autoritat amb què parlava i amb què actuava. En diverses ocasions se subratlla a l'evangeli el comentari dels qui l'escolten: Ningú no ha parlat com aquest home.

La paraula de Jesús va directa al cor de qui l'escolta. En cas contrari no s'explica la reacció de les multituds que el segueixen. O les reaccions d'aquelles persones que viuen un diàleg personal amb ell. Per exemple la samaritana, Nicodem, Maria Magdalena, els mateixos apòstols...

Avui estem acostumats a veure com es busca "caçar" persones perquè creixi el nombre d'integrants d'una institució, fins i tot religiosa, d'un partit, o de qualsevol grup. L'important és el nombre, perquè els objectius solen estar sempre més enllà de la persona que es vol "caçar". En aquests casos, la persona estarà al servei de la institució o grup corresponent. Per arribar a objectius de tipus econòmic, de poder, socials...

Jesús no pretén "caçar", que és una paraula que posa de relleu una acció sobre algú sobre el qual s'exerceix una pressió des de fora d'ell. Jesús empra la paraula "pescar", que jo crec que és un terme més suau. La persona que es vol "pescar", pot "mossegar l'ham" o no, enredar-se a la xarxa o no. L'èxit és més problemàtic. Jesús passa per la vida de les persones sense obligar. Ofereix la "força de penetració" de la seva paraula. Busca arribar al cor. I una vegada arriba al cor, llavors sí que aquesta paraula esclata com les bombes que esclaten i expandeixen molta metralla que fa molt de mal. La paraula de Jesús que arriba al cor també "fa mal", però de manera diferent, ja que aquí resta el terreny òptim per a la germinació de la llavor de la paraula, per a provocar nova vida. I aquesta nova vida anirà creixent, però, simultàniament el qui viu aquest creixement l'experimenta com una mica seu, que va vivint des de si mateix, com a creativitat, com una força espiritual que el va renovant. S'experimenta aquest fenomen del creixement de la persona en la línia de la paraula del poeta:

«Ja no hi ha llum en el món.
Tota la llum està en el teu interior.
Tota la llum resta entre les nostres celles,
en aquest centre o punt
on un temps etern
ens està contemplant...»
(Antoni Colinas)

Paraula

«Sant, sant, sant és el Senyor de l'univers; la terra és plena de la seva glòria!». Una santedat que apareix molt diluïda en aquesta terra, perquè és una santedat que menysprea la vida de l'home, atret per unes altres "santedats", que no omplen precisament de glòria, aquesta terra.

«Vaig sentir la veu del Senyor: Qui hi enviaré? Jo vaig respondre: Aquí em teniu: envieu-m'hi». És una gràcia de Déu la crida que ens fa a viure la fe, o també a ser instruments seus com anunciadors del Regne. Suposa també una pau i alegria interior, sabent-nos enviats per Ell.

«Us recordo la Bona Nova que us vaig anunciar... No crec que us convertíssiu en va a la fe». És important en la vida de fe recordar. Recordar l'obra de Jesucrist que culmina en la resurrecció. Un record i una confrontació amb la pròpia vida per mantenir-nos en fidelitat a la seva obra.

«Tira endins i caleu les xarxes per pescar». La vida del cristià ha de ser un remar "mar endins" en les "aigües d'aquesta societat", i llançar les xarxes, o de vegades la canya, ja que amb freqüència pot ser més interessant i necessari un diàleg viu i personal en el nostre treball apostòlic.

Saviesa sobre la Paraula

«La veu del Logos (Verb, Crist) és sempre una veu poderosa. Per exemple, en la creació inicial, una paraula de comandament va fer brillar la llum, i amb una nova paraula imperativa es va constituir el firmament i tota la resta de la creació va anar apareixent amb la paraula creadora (Gn 1,3ss). De la mateixa manera ara, quan el Logos mana a l'ànima, ja enfortida, que vagi cap a ell, ella rep immediatament la força per complir aquest manament i esdevé tal com l'Espòs la volia: es transforma en quelcom més diví i es transmuta, amb una mutació bella, en una glòria que està per damunt de la glòria que tenia abans (cf. 2Co 3,18)». (St. Gregori de Nissa, Hom. VIII sobre el Càntic)

«Però, per què no va cridar Mateu al mateix temps que Pere i Joan? Perquè Mateu encara no estava preparat. Aquell que coneix bé el fons dels cors només crida el qui està disposat a obeir». (Sant Joan Crisòstom, Catena Aurea, Vol II, p.11)

«Quan Jesús diu: Segueix-me, ho fa a través de la predicació, o per la veu de l'Escriptura, o per una inspiració interior». (Raban Mauro, Catena Aurea, Vol II, p.17)

«Hi ha tres menes de crida. Una, quan ens crida Déu directament; una altra, quan ens crida per mitjà dels homes; i la tercera, quan ho fa per mitjà de la necessitat». (Cassià, Col·lació 3)

2 de febrer del 2010

LA PRESENTACIÓ DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Ml 3,1-4; Sl 23, 7-10; He 2,14-18; Lc 2,22-40

«Que Déu ens faci veure la claror de la seva mirada i s'apiadi de nosaltres». És una paraula de benedicció que diem a Matines amb el desig de veure la llum de Déu abans d'escoltar la seva Paraula. Recitem els salms, i són molts els versos que ens parlen d'aquesta llum, que tots desitgem, la font de la qual trobem en Déu, en la seva Paraula, en la seva mirada. Així:

«Molts exclamen: Qui ens farà feliços? Que sigui el nostre estendard la claror de la seva mirada» (Salm 4)
«Mira i respon-me, Senyor, Déu meu!, omple'm els ulls de claror» (Salm 13)
«Tu, Senyor, em mantens la llàntia encesa, Déu meu, claror en les meves nits» (Salm 18)
«El Senyor m'il·lumina i em salva: qui em pot fer por» (Salm 27)
«En tu hi ha la font de la vida, i veiem la llum en la teva llum» (Salm 36)
«La teva paraula fa llum als meus passos, és la claror que m'il·lumina el camí» (Salm 119)

Avui, amb aquesta festa de la Presentació del Senyor, en la qual la llum hi és significativament present, tanquem el cicle del Naixement, i fem un primer anunci de la Pasqua. Avui fem un primer anunci del misteri pasqual del Crist. D'aquella nit feliç que cantem:

«Que la terra també s'ompli d'alegria, il·luminada i radiant de la claror que ve de la llum del regne etern; perquè avui la foscor ja s'ha esvaït».

«Avui ens enlluerna la festa de l'ofrena de la seva persona. Avui és presentat al Creador el fruit sublim de la terra. Avui la víctima pacífica i agradable a Déu s'ofereix en el temple per mans virginals; és portada pels seus pares i uns ancians l'esperen. Josep i Maria ofereixen el sacrifici del matí; Simeó i Anna el reben. Aquests quatre formen aquesta processó que avui es recorda amb solemnitat i alegria pels quatre extrems de la terra». (Sant Bernat, Sermó 2 de la Purificació)

Així doncs, Déu es presenta com a llum. Així ho cantà l'ancià Simeó: «Perquè els meus ulls han vist al Salvador, llum que es revela a les nacions». I més endavant, el qui avui és presentat al temple com una ofrena de llum dirà que «és la llum del món, i qui el segueix no camina a les fosques». Però no tots accepten la seva llum. I per això ell mateix dirà que ve a obrir un procés: «perquè els qui no hi veuen, hi vegin, i els qui hi veuen, es tornin cecs». Així es complirà la profecia de Simeó que en el futur «serà una senyera combatuda, i que així es revelaran els sentiments amagats als cors de molts».

Josep i Maria presenten Jesús al temple. «Així entrarà al seu temple, el Senyor que vosaltres busqueu, el missatger qui desitgeu». Entra en el santuari material, de pedra, entra en el santuari de la creació revestit de la nostra naturalesa, per fer finalment de tots i cadascun de nosaltres un temple, el seu temple.

La llum va ser la primera de les criatures materials de Déu. El més pur i bell de tots els éssers visibles. Gràcies a ella podem contemplar les altres criatures materials i la seva bellesa. La llum és una imatge material de la veritat i la bellesa divines.
Però aquesta no és encara la pura llum del mateix Déu, el qual disposa tota la creació material com un canelobre per a la llum veritable. I entre aquestes criatures veiem l'home, que fet a imatge i semblança de Déu, brilla amb la mateixa llum de Déu dintre de si mateix. Però aquesta llum, quan es va posar sobre el canelobre, per un acte de la seva pròpia voluntat, va apagar la seva pròpia llum i es va negar a ser encesa de nou.

Déu anirà preparant pacientment la seva veritable llum, amb la llum de l'antiga Llei (pensem en Noé, Abraham, el Sinaí...) Cada vegada que Déu volia encendre el llum, de nou l'home s'aterria i s'amagava en la foscor. Déu prendrà un altre camí per parlar de la seva llum. Una llum que no espanti els homes, una llum suau, que l'home, la seva criatura més estimada, pugui suportar i dur amb si mateix.

El Levític (24,1-4) ens parla dels llums del tabernacle que havien d'alimentar-se amb "oli verge". La qual cosa significava aquesta puresa virginal del cor que espera l'Espòs en el silenci de la nit. I, efectivament, aquest Espòs arriba i planta la seva tenda entre nosaltres en el silenci de la nit. Es revesteix de la nostra carn i sang per deixar la seva font de llum dintre l'home, complint-se així la profecia del llibre dels Proverbis: «La llum del Senyor és l'esperit de l'home, que penetra fins les profunditats del seu ésser» (Pr 20,27)

L'home es farà així llum per al seu proïsme. Però cal mimar i potenciar aquesta força espiritual que resideix en nosaltres. És una llum que brilla amb força en Santa Maria. En Maria la llum resta altra vegada perfectament neta, i brilla dalt el canelobre, pura, il·luminant tota la casa de Déu i mostrant el camí per tornar a la llum.

Contemplem Santa Maria i mirem «el Crist que habita en el cor; en el cor comunica la pau al seu poble, i als seus sants, i als qui es converteixen de cor». (Sant Bernat, Sermó 1r en la Purificació)

1 de febrer del 2010

DILLUNS DE LA SETMANA IV DURANT L'ANY (II)

Homilia predicada pel P. Francesc Tulla

La col·lecta de la missa era d'una gran densitat, ja que en ella demanàvem la gràcia d'estimar Déu, i fer-ho, "amb tot el cor i que també estimem tots els homes amb una caritat sincera" (col·lecta). És necessari a més reconèixer la primacia de l'adoració en la nostra vida, per la prioritat que té el Déu etern. I en tant com puguem viure baix la mirada de Déu i en el seu amor, a així tindrem per a tots els homes no tan sols la magnanimitat i la bona acollida, sinó "una autèntica caritat", un amor d'acord amb el manament nou que Crist ens va llegar. Per tant, i tinguem-ho ben clar, tot home és el meu germà, i això precisament perquè Déu és el nostre pare de tots.

El fragment de la primera lectura era del segon llibre de Samuel [15, 13-14. 30; 16, 5-13a], on se'ns ha dit que Déu és amb el miseriós. I és que, desfet i impopular, David fuig de Jerusalem, perquè el descontentament de la població és general i el seu fill Absalom, que s'ha fet consagrar rei a Hebron, ciutat reial de les tribus del sud, dirigeix la revolta contra el seu pare. És una fi lamentable d'un gran regnat, perquè David ja no és res més que un home acorralat. Però aquest fracàs també pertany al designi de Déu (i per això vegeu el que ha dit i la reacció que ha tingut el rei davant d'aquells qui el maleeixen). I és que Déu no és solament el Déu dels dies de glòria i de poder; sinó que ja està a punt d'adoptar l'aspecte del Servent sofrent.

El salm responsorial era el tres [3, 2-3. 4-5. 6-7 (R.: 8)], que ens ha parlat de "l'alliberament que ve del Senyor". I és que Crist, l'Església, tu i jo ens trobem voltats d'enemics. Per fora i per dins. I és que el favor i la benedicció de Déu han de ser per al creient l'única seguretat introntollable.

L'evangeli era de sant Marc [5, 1-20] on se'ns ha descrit el primer contacte de Jesús amb el món pagà. I que fou la curació de l'endimoniat de Gerasa. La narració es comprèn quan se sap que les paraules com és ara "sepulcre", "grillons", "porcs" pertanyien al vocabulari que servia als jueus per caracteritzar la situació dels pagans. Però Jesús deslliurà aquests darrers –els pagans- del menyspreu en què els tenien. Aquest és el sentit de la curació que obra Jesús. Això no obstant, el propi Jesús ha d'abandonar ràpidament la regió, perquè l'en treuen, i serà, però, l'home guarit qui s'encarregarà d'evangelitzar els seus convilatans (verset 20). Amén.