Homilia predicada pel P. Francesc Tulla
L'evangeli, en el qual Jesús ens ensenya com hem de pregar, dóna llum a la litúrgia del dia d'avui. I llança al solc una llavor que ha de germinar en el més íntim del nostre esperit durant tota la Quaresma. La col·lecta i el postcomuni fan ressaltar, per la seva banda, que "mentre dominem el cos amb la mortificació" (col·lecta) hem de fer créixer el nostre desig de posseir Déu. Mentre que la penitència, en purificar-nos de l'egoisme, ens fa més atents al Senyor i ens obra a la gràcia "que Déu concedeix als seus fills" (prefaci I), i ens fa "estimar els dons del cel" (postcomuni). —I ja que és la memòria de sant Policarp, diguem que va ser l'últim testimoni de l'edat apostòlica i deixeble de l'apòstol sant Joan. Quan el procònsol el pressionava perquè renegués de Crist, li va respondre: "Fa vuitanta sis anys que el serveixo i mai m'ha fet cap mal. ¿Per què doncs he de blasfemar del meu Rei i Salvador?" I quan lligat al pal del patíbul, pregava d'aquesta manera: "Déu de totes les criatures, et beneeixo perquè m'has jutjat digne d'aquest dia i d'aquesta hora, digne d'ésser comptat en el nombre dels màrtirs i de participar en el calze del teu Crist, per a ressuscitar a la vida eterna en l'ànima i el cos en la incorruptibilitat de l'Esperit Sant" (cf. col·lecta).
La primera lectura del d'avui era del profeta Isaïes [55, 10-11], la qual paraula "no tornarà infecunda, sense haver fet el que jo volia" (verset 11). I aquesta paraula que Déu ens dirigeix, plena d'eficàcia, no és altra que Crist mateix, que ens dóna el missatge de Déu abans de tornar al Pare, junt amb aquells que hagin cregut en ell. I és que, defensant vigorosament el monoteisme, el profeta ens proposa una renovada visió de la història. Perquè, si Déu és únic, cap força no pot contrarestar el seu designi i la promoció de la humanitat segueix endavant tal com ell la vol, i, per consegüent, la vida humana per la seva banda es pot unificar en la fe en la seva presència.
El salm responsorial escollit ha estat el 33 [4-5. 6-7. 16-17. 18-19 (R.: 18b)], que ens ha descrit "l'escola de la veritable saviesa". I és que Jesucrist, Saviesa de Déu, ens invita a fer-nos deixebles seus, dient-nos: "Veniu, escolteu-me". I si seguim el seu camí, estret, ben segur, no ens assegura pas que no patirem, sinó que ell serà així a prop dels cors que sofreixen. I que, per tant, podrem tastar que n'és de bo el Senyor.
L'evangeli ha estat de sant Mateu [6, 7-15], que ens ha ensenyat com vol que preguem i ho hem de fer amb el "parenostre". Aquesta petita catequesi de la pregària es dirigeix a uns jueus que de vegades són temptats per la rutina i el verbalisme. La pregària, de fet, no respon a una necessitat de religiositat, sinó que neix d'aquella certesa interna que tenim d'un Pare que viu amb nosaltres, que és el nostre amic, i que ens va adoptar com a fills seus; i sap, per l'experiència que en tingué el seu propi Fill, què és el que l'home necessita. El parenostre condensa doncs, en uns quants desigs i peticions, els temes essencials d'una semblant oració. Amén.
