DIUMENGE VI DURANT L'ANY (C)

LA BELLESA DE LA PARAULA DE DÉU EN L'HOMILIA
Jr 17,5-8; Sl 1, 1-6; 1Co 15,12.16-20; Lc 6, 17.20-26

Reflexió: «…com un arbre plantat ran de l'aigua»

…Així és l'home que confia en el Senyor, que es recolza en Ell, que viu de la seva Paraula.

L'arbre apareix en el temps d'hivern sec per fora, sense fulles. Però arriba el temps de bonança i tot ell es cobreix de fulles, verdes, humides. Així ens mostra que estava ben arrelat, que les seves arrels s'estenien fins a les aigües ocultes, que mostren la seva força amb els nous brots de la primavera.

La nostra vida és també com un arbre. Un arbre amb orgull i nostàlgia, que viu en terra seca i àrida, que creix en els carrers de les ciutats, per donar una collita abundant, perquè escolta la remor de les aigües vives, de les aigües que fecunden al temps oportú aquella terra seca i àrida.

L'home ha d'escoltar el que està amagat. Cal escoltar el cor, ja que no hi ha res amagat que no surti a la llum. Tota la creació està cridada i vol participar en la gran festa de la llum. Un dia sense nit, quan el cor irradia la llum de Déu, la saviesa de les benaurances. Un cor eixamplat quan es fa receptiu a la llum.

El pensador Miguel de Unamuno escrivia: «En vez de decir ¡adelante! o ¡arriba!, di: ¡adentro! Reconcéntrate para irradiar; deja llenarte para que reboses luego, conservando el manantial. Recógete en ti mismo para mejor darte a los demás todo entero e indiviso. "Doy cuanto tengo", dice el generoso. "Doy cuanto valgo", dice el abnegado. "Doy cuanto soy", dice el héroe. "Me doy a mí mismo, dice el santo; y di tú con él, y al darte: Doy conmigo el universo entero. Para ello tienes que hacerte universo, buscándolo dentro de ti. ¡Adentro!»

La saviesa de les benaurances, és la saviesa de l'home nou, de l'home que busca arrelar en les aigües vives de la Paraula. Una Paraula els corrents de la qual s'escolten dintre, cap a l'interior, per a abocar-se finalment cap a l'exterior en una vida concreta que vol seguir les petjades del Mestre.

L'arbre, abans de la bellesa renovada de la primavera, guarda silenci abrigallat pel rigor de l'hivern, però finalment esclata amb la bellesa d'una vida nova. Així és també en la vida espiritual. Solament que en aquest cas podem escoltar les remors de la vida interior i treballar, cooperar, per a fer la bellesa de la primavera més esplendent. Ens convé recollir el pensament i la paraula del salmista: «De part vostra em diu el cor: "cerqueu la meva faç". La vostra faç, Senyor, jo cerco; no me l'amagueu» (Sl 26,8).

Paraula

«Prediquem el Crist ressuscitat d'entre els morts». Aquesta és la nostra fe: Crist. Però aquesta no és una sola pinzellada. El quadre té diverses pinzellades: la seva vida, durant la qual va preparant el cimal de la seva existència: l'amor extrem. Passa donant vida. Donant la vida... fins a l'extrem.

«Si la esperança que tenim posada en Crist no va més enllà d'aquesta vida, som els qui fem més llàstima». L'esperança no defrauda. És possible que la nostra fe en la resurrecció no la tinguem molt ferma, molt lluminosa. Però no per això perd força l'esperança. L'esperança és la flama que no s'apaga.

«Feliços els pobres». Creus aquesta paraula de Jesús?... doncs acosta't als pobres.

«Feliços el qui ara passeu fam». Creus aquesta paraula de Jesús?... doncs comparteix el pa amb els qui tenen fam.

«Feliços els qui ara ploreu». Creus aquesta paraula de Jesús?... doncs treu el teu mocador per eixugar-te les llàgrimes.

«Feliços els perseguits per causa del Fill d'home». Creus aquesta paraula de Jesús?... doncs esforça't per fer veritat a la teva vida l'ensenyament de sant Pau: "No sóc jo qui viu, és Crist qui viu en mi".

Saviesa sobre la Paraula

«Crist exigeix en cada vinguda una sortida particular de nosaltres mateixos, conformant la nostra vida a la manera de la seva vinguda. Ell pronuncia espiritualment aquesta paraula en el nostre cor, després de cada vinguda: "Sortiu, pels exercicis i tota la vostra vida, segons que la meva gràcia i els meus dons us hi estimulin". Segons la manera amb què ens impulsa i atreu, fa fluir i refluir. Així hem de sortir, caminar en la pràctica dels exercicis interiors, si volem arribar a la perfecció. Però si resistim a l'Esperit de Déu per la disconformitat de la nostra vida, perdem l'impuls interior i fatalment quedarem mancats de virtut». (Joan Ruysbroeck, Noces de l'ànima, Cap. 8)

«Jesús va ser un mestre de moral. Tot el que Ell diu, sigui com a fonament, fi o relació d'amor, confiança i obediència a Déu, a qui invoca sempre com a Pare, vivint pendent del seu designi envers Ell. Estar a la casa del seu Pare, en les coses del seu Pare, en la voluntat del seu Pare, era l'aliment de Jesús, tota la seva consistència. El missatge moral de Jesús té el seu arrelament originari i permanent en el descobriment de la paternitat de Déu, en el reconeixement de la seva providència envers cadascun dels seus fills, en l'acceptació de la seva misericòrdia i perfecció com a mirall en el qual hem d'aprendre a tractar els nostres germans com Ell tracta tothom, fent sortir el sol sobre bons i dolents. El Sermó de la Muntanya és el text central i fonamental de l'ensenyament de Jesús, que és teologia abans que moral». (Olegario Gonzalez, L'entranya del cristianisme. Salamanca, 98, p.405)