26 de març del 2017

DIUMENGE IV DE QUARESMA (Cicle A)

DIUMENGE LAETARE

Homilia predicada pel P. Maties Prades
1Sa 16,1b.6-7.10-13a; Sl 22; Ef 5,8-14; Jn 9,1-41

Estimats germans i germanes,

El cec de l’Evangeli descobreix per primera vegada la llum. Aquesta narració llarga, profunda i bellíssima a nosaltres ens obre els ulls per a contemplar el camí de la fe. Hi veiem que un mateix fet suscita comportaments oposats, com sempre. La ofuscació dels fariseus que resulten ser els veritables cecs, la curiositat dels veïns, la sorpresa i admiració dels apòstols, l’actitud diplomàtica dels pares per la por a comprometre’s, el procés interior del cec que obre els seus ulls a la fe i a una vida nova. Aquest home, decidit i amb personalitat, mentre obre els ulls quelcom està passant en la seva vida. Aquesta idea em recorda l’Encíclica La llum de la fe del Papa Francesc, que presenta la fe com un camí i com una edificació (50).

Jesús es fa present, i no sempre el reconeixem perquè els desigs ens enceguen. «L’adoració dels ídols d’aquest món —poder, diner i domini— no presenta un camí, sinó una multitud de viaranys que no porten enlloc i que formen més aviat un laberint. Girant-se cap al Senyor, l’home troba un camí segur, que l’allibera de la dispersió» (13). Jesús mira el cec de manera diferent perquè el contempla amb amor i veu la seva dignitat i possibilitats amagades. «Allò que l’home veu no és allò que val; l’home veu només l’aspecte exterior, però Déu veu el fons del cor» (primera lectura). Encara que nosaltres etiquetem i marginem, Jesús acull; ens acull perquè el seu cor és misericordiós. Ell vol guarir i defensar els qui viuen exclosos i humiliats; com el cec reduït a la pobresa, la incomprensió i la marginació. «Creure significa confiar-se a un amor misericordiós... que sosté i orienta l’existència, que es manifesta poderós en la seva capacitat d’adreçar les coses tortes de la nostra història» (13).

Amb aquesta fe es va edificant la nostra història. Una fe ben animosa, segons l’oració col·lecta. Una «fe que no sols mira Jesús, sinó des del punt de vista de Jesús» (18). Si mirem amb els seus ulls, comprensius i amables, ens sorprendrà descobrir la bondat i qualitats dels altres que els nostres interessos no ens permeten de conèixer. Un llarg camí de conversió i d’il·luminació! Diu la segona lectura: «Ara que esteu en el Senyor, sou llum». Llum que apunta en la fosca i il·lumina a ple dia quan donem fruits «de bondat, de justícia i de veritat». Tres paraules que no han de passar desapercebudes. Meditem-les! «Quan l’home pensa que, allunyant-se de Déu, es trobarà a si mateix, la seva existència fracassa» (19). Per això ens cal no sols contemplar aquesta Llum admirable, el Crist. Cal deixar que ens vagi transformant la nostra pròpia manera de ser i de veure el món. Camí i edificació van agafades de la ma amb la fe. La trobada del cec amb Jesús culmina amb una bella declaració de fe i d’amor: «Crec, Senyor!»

La fe ha de estar ben arrelada en la vida! La fe en Jesús «no ens separa de la realitat, sinó que ens permet de captar-ne el significat profund... i això porta el cristià a comprometre’s, a viure amb major intensitat encara el camí sobre la terra» (18). Intensitat i compromís perquè Jesús, a través dels Sagraments, ens toca el cor (31). El quart diumenge de Quaresma es anomenat Laetare perquè el cant d’entrada comença amb aquesta paraula que vol dir: «Alegreu-vos». Sí, germans, alegrem-nos perquè Jesús, el Bon Pastor, ens retorna, ens guia per camins segurs, ens asserena i conforta quan passem per barrancs tenebrosos, la seva bondat i el seu amor ens acompanyen tota la vida (cf. Sl 22). Alegrem-nos perquè també nosaltres podem fer la nostra declaració de fe i d’amor al Senyor (cf. Sl 35,10): «En Tu hi ha la font de la vida, i veiem la llum en la teva Llum».

25 de març del 2017

ANUNCIACIÓ DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet

«El Senyor és amb tu».

Déu ha parlat. Ha dit la seva Paraula amb majúscules, la Paraula que és el seu Fill Únic, Jesucrist. Pots creure o no. L’àngel es va retirar, Maria va creure i es va quedar. Així la història de la humanitat comença de nou, ara en clau de redempció.

L’àngel es va retirar i ens va deixar amb tot aquest misteri de Déu encarnat per obra de l’Esperit Sant. Maria des de la seva humil humilitat ha acceptat la voluntat de Déu i ha deixat que Déu faci estada en el seu si.

Maria ens ha obert la porta i no l’ha tancada, ens ha deixat la porta oberta perquè també nosaltres des de la nostra humilitat humil puguem accedir al coneixement del misteri de Déu.

En la història de la humanitat avui celebrem que hi ha un abans i un després, després que Maria digués: «sí». Tot el d’abans ha passat a la història. Déu s’ha encarnat en la nostra humanitat humana.

I si abans la llei prescrivia les oblacions i els sacrificis, l’holocaust i l’expiació; ara tot s’ha abreujat, tot s’ha resumit, s’ha reduït al cos de Jesucrist, oblació feta una vegada per sempre per complir la voluntat de Déu Pare.

Déu s’ha fet home. I nosaltres els homes estem cridats a ser déus. Però, el fer-se home de Déu pots veure com ha estat. Déu Pare per l’Esperit Sant ha enviat el seu Fill Únic, s’ha encarnat en les entranyes d’una verge, Maria, i ha estat en la nostra humanitat una persona la més humil, la més baixa, la més tinguda per no res.

Aquest és el camí, el senyal marcat per a nosaltres. No podem accedir a la vida divina si primer no deixem de tenir por i ens llencem a la fe que ens obre els ulls i les portes del cor a entendre. Perquè ens costa veure que per dreçar l’escala cap al cel primer t’has de fonamentar en la més humil humilitat.

Si Déu és amb nosaltres, no podem tenir por de res. Si tenim una fe veritable en que Déu s’ha fet home per conviure amb cadascú de nosaltres, només podrem viure els nostres dies d’ara amb un agraïment immens.

Un agraïment doble, si pensem en que ell ens ha creat i ens ha redimit de tota culpa de pecat gràcies al seu Fill. Hem estat creats i salvats per Jesucrist.

Déu s’ha abaixat per a que nosaltres pugem amb ell. Déu s’ha donat per a que nosaltres ens donem amb ell. I tot l’exemple de Jesucrist és per a nosaltres avui exemple de vida.

És el nostre Salvador i redemptor, Jesucrist, què és Déu i home, perquè s’ha encarnat en la nostra vida, perquè puguem participar de la seva naturalesa divina. Però, s’ha encarnat en el teu cor?

«I l’àngel es va retirar». Però, a Déu que res no li és impossible, s’ha quedat amb nosaltres fins a la fi del món. Ho celebrem ara en l’Eucaristia, memorial de la seva mort i resurrecció. Però, ho vivim en el dia a dia?

21 de març del 2017

TRÀNSIT DEL NOSTRE PARE SANT BENET, ABAT

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Gn 12,1-4a; Sl 15,1-2 i 5.7-8.11; Jo 17,20-26

Fuit vir, una vegada hi havia un home, l’home de Déu Benet. La vida de sant Benet està plena d’humanitat, la seva etapa benestant a Roma se li presenta de sobte buida quan el Pare li diu com a Abraham: «Vés-te’n del teu país, del teu clan i de la casa del teu pare, cap al país que jo t’indicaré» i com Abraham Benet se n’anà tal com Déu li havia dit. Encetava així un camí de conversió, cap aquella possessió que el Senyor havia escollit per a ell i poc a poc va anar descobrint el camí que el va dur a la vertadera vida, per les ferides de la pell del cos guarí la ferida de l’ànima. El seu llegat és la seva presència viva en la Regla, perquè aquest text, encara avui full de ruta de tots nosaltres monjos i monges que seguim ara i aquí cercant Déu com Benet el cercà; és fruit d’una experiència vital plena de dificultats i també de temptacions de girar la vista enrere. D’aquí l’humanisme del text que ens va deixar que el fa ben conscient de que l’home, la creatura creada per Déu a imatge seva, ha esdevingut reunió de dons i de febleses, de talents i de defectes. Sols mantenint-nos en l’amor de Déu podem arribar a donar algun fruit.

Quan posem al Fill en el centre de les nostres vides, quan no oblidem que sols Crist és el centre, no importa qualsevol altra cosa. Sant Benet, sàviament ignorant y prudentment indocte, va comprendre que res no s’ha de preferir a l’amor de Crist. Tota la Regla traspua un ardent amor a Ell, un profund cristocentrisme que vol que els monjos visquem de cara a Crist, consagrats a Déu i al seguiment de Crist pel camí de l’obediència i de la caritat. L’essencial en la vida de sant Benet, l’essencial en la vida del monjo, és cercar Déu de debò, no anteposant mai res de res al seu amor. Però això en sant Benet té una expressió concreta, ell és l’home que prega pels seus fills a Déu, és el mestre que predica perquè abans ha practicat, ha viscut i així pot influir en el nostre cor de deixebles seus. La seva ha estat una gloria per compartir, l’amor que Déu li tingué vol que ens mogui també a nosaltres i així estimant visquem en Crist, en el Fill, amb plenitud com sant Benet hi visqué.

Sunt viri, hi pot haver, hi ha d’haver uns homes i unes dones que molts segles després que sant Benet deixés la vida benestant però buida de la ciutat de Roma i emprengués el camí on el Pare el cridava; segles després que escrivís el seu llegat fruit de la seva experiència com Crist home entre els homes; intentem de viure guiats com sant Benet per l’Esperit en l’escola del servei diví, intentant d’expressar així tota la nostra humanitat assedegada de Déu, per viure una vida regida per aquesta expressió personal, vital i humana que sant Benet ens deixà plasmada en lletra. La Regla és el llegat del mestre admirable de la perfecció evangèlica que corregué cap al cim de la caritat cridat pel Pare, tenint per model al Fill i guiat per l’Esperit i sostingut fins al seu darrer alè per la pregària i pel cos i la sang de Crist.

20 de març del 2017

SANT JOSEP, ESPÒS DE LA BENAURADA VERGE MARIA

Homilia predicada pel P. Josep Alegre
2Sa 7,4-5.12-14.16; Sl 88,2-5.17.29; Rm 4 13,16-18.22; Mt 1,16.18-21.24

«Senyor, cantaré tota la vida els vostres favors,
d’una generació a l’altra anunciaré la vostra fidelitat».

És el cant del salmista davant el silenci de Déu. És el cant al final de la sobirania de la casa de David sobre el regne de Judá. El crit commovedor, però esperançat, davant el silenci de Déu. El salmista no creu que Déu sigui incapaç de mantenir les seves promeses. I canta davant el silenci de Déu. Canta la seva fe, canta la seva esperança...

És el cant del silenci.
En el silenci neix la llum de la Paraula, la llum i la saviesa de la vida.
En el silenci van percebre l’obra de Déu, Abraham, David i molts dels seus elegits cridats a ser una obra d’Amor, l’obra i el projecte de Déu amb la humanitat.
És en el silenci, que plens d’admiració, van escoltar la crida de l’Amor, i van respondre amb fidelitat per al compliment d’una obra d’amor.

En el silenci va escoltar sant Josep l’anunci del compliment de les promeses de Déu. En el silenci va discernir el designi inescrutable de Déu.
En el silenci percep que l’obra de Déu ja no és promesa, ja no és futur,
sinó presència viva.
Una presència silenciosa.
Una presència ardent.
Foc!
Un foc que no es pot contenir, capaç de fer cremar la terra.
Un foc que sant Josep va mantenir en un silenci expectant.
Un silenci d’espera.
Una presència només alleujada pel cant.
El cant del salmista.

«Senyor, cantaré tota la vida els vostres favors,
d’una generació s l’altra anunciaré la vostra fidelitat».

Aquest és el Magnificat de sant Josep.
El cant del silenci, que acull l’Amor a casa seva.
El silenci precedeix, acompanya, per penetrar en el misteri de Déu.
Aquest és el Magnificat de sant Josep.
El silenci confiat que espera l’arribada de la Paraula.
És en el silenci atent i delicat que s’acull la més brillant paraula d’amor.
De l’Amor que es revesteix de la nostra fragilitat.
És en el silenci del donar-se cada dia quan l’amor manifesta tota la riquesa de vida.
En l’escolta i la resposta fidel.
És en el silenci on l’amor madura i ofereix els seus fruits més dolços, preciós i duradors.
El silenci és el bressol de la paraula.
Al bressol contemplem l’obra de l’amor, descobrim la tendresa de l’amor.
Al bressol desperten nous somnis d’amor.

Santa Maria canta el Magnificat en la seva Visitació. Canta l’obra de Déu profundament commoguda per l’obra del Senyor. Canta l’obra de Déu que traspua amb esperança al seu poble d’Israel, i en el seu cor i en els seus llavis, en presència d’Isabel.

Avui sant Josep canta el Magnificat del silenci, perquè l’obra de Déu es gesta en el silenci, i avui la humanitat segueix necessitant aquest silenci de sant Josep per donar lloc a la Paraula que ha d’il·luminar els nostres passos.

No ho oblidis mai:

«Déu t’il·lumina per dintre
abans de sortir al nostre encontre per fora».

19 de març del 2017

DIUMENGE III DE QUARESMA (Cicle A)

JUBILEU SACERDOTAL DEL P. ALEXANDRE MASOLIVER

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Ex 17,3-7; Sl 94,1-2.6-7.8-9; Rm 5,1-2.5-8; Jo 4,42 i 15

Déu sacia la set del poble d’Israel, el poble alliberat de l’esclavatge que travessà el desert i creia tenir set d’aigua, però era set de Déu perquè dubtava, se sentia abandonat i la temptació d’adorar altres déus el corsecava. Jesús també té set, té set de la conversió d’aquella dona en qui ha fet néixer el do de la fe i en el cor de la qual ha encès alhora el foc de l’amor diví. Sols en Déu saciem la nostra set, sols en Ell trobem la pau i l’harmonia enmig dels nostres dubtes i desassossecs. Si sabéssim veritablement què vol donar-nos Déu, ens deliríem per tenir set i poder rebre d’aquella aigua que ens saciarà per sempre i ens farà adorar el Pare en esperit i en veritat.

Avui recordem especialment el do del sacerdoci concedit al nostre germà Alexandre fa 50 anys. El ministeri del prevere és el poal que permet que l’aigua viva arribi als homes; el prevere és aquell que Jesús envia a segar allí on el Fill de l’home ha treballat i on ja ha sembrat la llavor de la fe, com en el cor d’aquella dona samaritana. El sacerdot és el sobrevingut en el treball que Déu ha fet, és com aquesta samaritana, vertadera apòstol de la paraula, el testimoni de la qual esdevé verídic pel seu poble, perquè la seva tasca ha estat obrir l’orella dels habitants de Sicar perquè s’acostessin a Jesús, l’escoltessin i ja no creguessin sols pel que ella els havia dit sinó pel que ells mateixos sentien i aleshores reconeguessin en Jesús al Salvador del món de debò.

Jesús no té por, no passa mai de llarg davant d’una persona per prejudicis. Jesús posa la samaritana enfront de la seva realitat, no jutjant-la sinó fent-la sentir-se considerada, reconeguda, i suscitant així en ella el desig d’anar més enllà de la visita quotidiana i feixuga al pou per treure’n aigua. La de Jesús era una set no d’aigua, sinó de trobar una ànima assedegada. Jesús tenia necessitat de trobar la samaritana per obrir-li el cor i li demana de beure per posar en evidència la set que hi havia en ella mateixa.

El resultat d’aquell encontre, cap al migdia, al costat del pou, va ser la conversió de la samaritana, l’assedegat sacià la set de la qui tenia una aigua que sols podia satisfer per unes hores. Un altre migdia Jesús proclamarà la seva set però els homes sols podran donar-li un manat d’hisop amb una esponja xopa de vinagre, perquè tot s’acomplexi.

Cada trobada amb Jesús canvia la nostra vida, sempre és un pas més endavant, un pas més prop de Déu. En la Quaresma estem cridats a redescobrir la importància i el sentit de la nostra vida cristiana, iniciada en el baptisme i, com la samaritana, hem de donar testimoniatge als nostres germans de l’alegria de la trobada amb Jesús.

El prevere, estimat P. Alexandre «és aquell qui desperta en els altres la set, qui fa adonar-los d’on és la vertadera aigua de la vida, que és el bany baptismal que fa renéixer i viure en esperit i veritat. Do de Déu, que abandona a les mans d’éssers humans; que, àdhuc coneixent les seves febleses, audaçment considera capaços d’actuar i presentar-se en el seu nom. Aquesta audàcia de Déu és realment la major grandesa que s’oculta en la paraula sacerdoci» (Benet XVI, Homilia, 11 de juny de 2010). Donem avui gràcies a Déu per l’audàcia a confiar-te aquest ministeri i el teu servei a la comunitat i a l’església aquets 50 anys.

DIUMENGE III DE QUARESMA (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Josep Alegre
Ex 17,3-7; Sl 94; Rm 5,1-2.5-8; Jn 4,5-42

Joan Pau I, en una catequesi, durant el seu curt pontificat, va donar aquest ensenyament: «Em trobava en l’estat d’un que està al llit al matí. Li diuen: fora, aixeca’t. Jo, al meu torn, deia: Sí, però una mica més tard, encara una miqueta més. Finalment, el Senyor em va donar una empenta, em va fer fora. Així, doncs, no hem de dir: Sí, però..., sí, però més tard. No, cal dir: Senyor, sí! Ara mateix! Això és la fe. Respondre generosament al Senyor. Però qui és el qui diu aquest sí? Qui és humil i es fia plenament de Déu».

Aquest, sí, però!... és freqüent en la nostra vida de fe. Succeeix que abunda en les nostres vides la cardio-esclerosi, la duresa del cor, per rebre el missatge de Jesús, i en conseqüència per a l’escolta i la resposta. I això ens porta al perill de la rutina, l’estancament espiritual, la tebiesa, el desamor. I això ja ve de lluny com ho certifica el salmista:

«Tant de bo que avui sentíssim la seva veu,
no enduriu els vostres cors...»

Aquest és un salm que comença amb una processó festiva, un himne alegre, comunitari: «Veniu, celebrem el Senyor amb crits de festa, aclamem la roca que ens salva, ell és el nostre Déu, som el seu poble...» Però, de sobte s’alça la veu de Déu amb una greu amonestació: «Si avui escolteu la seva veu no enduriu els vostres cors». Déu apareix com un esgarriacries, tanca la festa, o crida l’atenció. Com si un fill dissolut i malgastador vingués a celebrar el seu pare amb efusives mostres d’afecte i el pare, en comptes de rebre-les i agrair-li-ho, deixés anar una severa reprimenda... Aquesta és la impressió que produeix el salm.

Però aquesta crida d’atenció ens pot fer bé, quan hem escoltat en la primera lectura, com el poble d’Israel enduria el seu cor i murmurava contra Moisès i Déu, tot i haver vist els prodigis per sortir de l’esclavitud d’Egipte. Sembla que gaudim posant a prova la paciència de Déu. Posar-lo a prova. Això també és d’avui: Déu, existeix o no?, està amb nosaltres o no? Com permet tanta desgràcia i violència?

Això és conseqüència de la superficialitat de la nostra vida religiosa. No hem arribat a viure un encontre en profunditat amb el Senyor. Ens sadollem, com la Samaritana, de l’aigua del pou, dels plaers del segle, i tenim necessitat de tornar repetidament a buscar aigua al pou. «Aquesta dona —diu sant Agustí— és figura de l’Església», ens hi podem reconèixer cadascú de nosaltres.

Aquí, en aquest relat, trobem un preciós ensenyament, una brillant catequesi, per a la nostra vida creient:

«Dóna’m aigua», demana Jesús. Aquesta invitació ens arriba avui a nosaltres a través de moltes veus de germans nostres, marginats en la societat..., fins i tot en les nostres mateixes famílies i comunitats... I jo què hi tinc a veure amb tu?, responem. Quantes vegades diem amb la paraula o el silenci: I jo què hi tinc a veure amb tu? I Jesús, encara que no l’escoltem, respon: «Si sabessis que vol donar-te Déu, i qui és el qui et demana aigua, ets tu qui li hauries demanat aigua viva, i ell te l’hauria donat».

Aigua viva és la que s’agafa de la deu mateixa. Jesús comença a suggerir-li un altre nivell més profund: és el nivell de l’Esperit Sant. «Tot el qui beu d’aquesta aigua torna a tenir set, però el qui begui de l’aigua que jo li donaré ja no tindrà set, ja que l’aigua que jo li donaré es convertirà en una font d’aigua viva que rajarà sempre dins d’ell per donar-li vida eterna».

La Paraula de Jesús promet no només saciar sinó posar dins nostre la deu, una deu de vida permanent, eterna. En el teu mateix cor.

La necessitem. Per això la samaritana li diu: «Dóna’m d’aquesta aigua».

I Jesús la va portant cap al seu interior:

«Crida el teu marit. No en tinc, de marit. Tens raó, perquè n’has tingut cinc i el que ara tens no és el teu marit».

Sant Agustí ens ensenya com aquests cinc marits són els cinc sentits que utilitzem des que naixem, per viure segons la carn. Per viure només una religiositat exterior. Pur folklore.

Jesús ens convida a viure des de dins, segons l’Esperit que ens ve d’ell: viure segons l’Esperit, que és l’energia divina que unifica tota la nostra persona, tota la nostra vida. És a dir, que necessitem que la Paraula de Déu no es quedi a l’exterior, en els sentits externs, sinó que penetri dintre per impedir que se’ns endureixi el cor, sinó que pugui gaudir sempre de la remor de les fonts de la vida.

«Sobretot vetlla el fons del cor, què d’allí surt la vida» (Pr 4,23).

8 de març del 2017

DIMECRES DE LA SETMANA I DE QUARESMA

Homilia predicada per fra Lluís Solà, diaca
Jn 3,1-10; Sl 50,3-4.12-13.18-19 (R.: 19b); Lc 11,29-32

«El signe de Jonàs» és el títol d’un llibre de Thomas Merton. És també, una mica, el símbol de la nostra vida de cristians i de monjos, amagada en el cor de la terra, en el cor del món, per a ser-hi signe de la benedicció de Déu. El profeta Jonàs resumeix en el seu itinerari l’itinerari i la missió del poble d’Israel. Els profetes són sempre els portadors i els desvetlladors de la identitat del poble, però Jonàs ho és d’una manera tota especial. Déu li demana que sigui signe de la seva benedicció, del seu perdó, al cor mateix del mal, de la foscor, de la negació de Déu... tot això significa Nínive per al creient d’Israel. Jonàs, abans de poder ser portador d’aquesta benedicció de Déu per a tothom, ha de purificar i renovar la seva identitat creient fent l’experiència del refús i de la mort. Només al ventre del peix trobarà les paraules per proclamar i cantar la seva fe en el Déu que salva.

Ho fa composant un salm que, avui, no hem cantat en la nostra litúrgia. El salm de Jonàs, una perla preciosa amagada al cor del llibre, al cor de la Bíblia: «Enmig del perill he clamat al Senyor, i ell m’ha respost. Des de l’entranya de la mort he cridat auxili, i tu, Senyor, has escoltat el meu clam. Em deia: Senyor, m’has apartat de la teva presència. Oh, si pogués tornar a veure el teu sant temple!» (Jn 2,3.5). «Oh, si pogués...» també aquest hauria de ser el nostre desig, l’agulló i l’esperó del nostre camí quaresmal: «Si pogués tornar a veure el teu sant temple», el lloc on la salvació de Déu es torna cant i presència.

Que Déu salvi, que la seva benedicció pugui arribar al cor mateix del mal, de la negació de Déu, l’escandalitza, a Jonàs. Que Déu cridi tothom a convertir-se i vulgui concedir una nova oportunitat, que pugui fer arribar la seva salvació més enllà de les fronteres de l’Església, a vegades també ens escandalitza.

La Quaresma és per a nosaltres la carbassera de Jonàs. Ens és ofert de seure-hi una bella estona —quaranta dies— per revisar els nostres esquemes esquifits, per obrir-los a l’inesperat, a la sorpresa, a la gràcia de Déu, i poder exclamar com el fill d’Amitai: «És el Senyor qui em salva». El Senyor Jesús ens salva passant per la mort, submergint-se en el sense sentit de la mort i del dolor, assumint com a propi l’itinerari de Jonàs, l’itinerari d’Israel tot obrint-lo a horitzons més amplis.

No tinguem por, doncs, de fer els tres dies de camí en la nit del dolor i en el cor del mal cap a la llum de la Pasqua, o els quaranta dies de la nostra penitència quaresmal. Els fem amb Jesús, més gran que Jonàs.

5 de març del 2017

DIUMENGE I DE QUARESMA (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet

A qui escoltes?

Escolto la serp o escolto Jesús?

«Escolta, fill, les prescripcions del mestre, para-hi l’orella del cor, i acull de bon grat l’exhortació del pare amorós i posa-la en pràctica, a fi que pel treball de l’obediència retornis a Aquell de qui t’havies apartat amb la desídia de la desobediència» (Regla de sant Benet, Pròleg 1-2).

On estem? Al jardí, o al desert? Estem extenuats de fam? O estem desitjosos del fruit de l’arbre que hi ha al mig del jardí?

Hi ha la serp antiga, el diable temptador que t’incita a escoltar-lo ja.

Si no estem centrats en el Crist, els ulls se’ns en van darrere de qualsevol serp que passa, qualsevol fruit que se’ns presenta al davant. I així, algú com el diable ens invita a voler més riqueses, més poder, més vanitat, més orgull, més i més de res de res.

Perquè amb el mal, no en podem treure res de bo. Amb la lletjor, no en podem treure res de bell. Amb la materialitat, no en podem treure res d’espiritual.

Déu s’ha compadit i ens ha fet veure les nostres faltes. I en la mesura que ens reconeixem pecadors, la gràcia, el do de Déu, Jesucrist, ens acull i ens salva. Perquè Déu és un enamorat de la humanitat, per això ens ha enviat el seu Fill Únic, per conduir-nos no ja a un jardí, ni a un desert, sinó al seu lloc de repòs.

Mentrestant, tenim la paraula que ens dóna vida, mentre no temptem nosaltres el Senyor, el nostre Déu, i li donem culte adorant-lo a ell tot sol. És la nostra tasca com a cristians, com a monjos, sí, donar culte al Senyor amb tota la nostra vida.

Si avui estem extenuats de fam i no fem cap cas al diable, ni entrem en el seu joc, vindran els àngels a proveir-nos. I, escoltant amb l’orella del cor i posant en pràctica les prescripcions del mestre farem experiència de Jesús, l’únic que ens pot saciar, perquè és l’únic salvador absolut.

1 de març del 2017

DIMECRES DE CENDRA

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Jl 2,12-18; Salm 50,3-4.5-6a.12-13.14 i 17; 2C 5,20-6,2; Mt 6,1-6.16-18

Sota el signe de la conversió comencem l’exercici quaresmal de la milícia cristiana. Sota el signe de la reconciliació amb Déu, per la penitència i la caritat, ens preparem a celebrar la passió de Crist, porta que ens duu a la seva resurrecció i a la nostra salvació. El nostre és un Déu benigne i entranyable, ric en l’amor; si ens hi acostem esquinçant-nos el cor i no els vestits, aleshores Ell es compadeix de nosaltres, esborra les nostres faltes, ens purifica i ens sosté. Perquè en l’etern present de Déu, ara és l’hora favorable, ara és el dia de la salvació. El Fill de Déu, assumint la nostra humanitat, ens ofereix de bell nou la gràcia divina; si nosaltres reconeixem les nostres faltes, si tenim present el nostre pecat i ens acostem a Ell humils i penedits en l’interior del nostre cor. El nostre Pare, que veu tot allò que hi ha en el secret i a qui res del nostre cor no li és desconegut, ens recompensarà. A Ell no li plau l’anunci a toc de trompeta, sinó allò que fem en el secret; no li agrada que ens quedem palplantats a les cantonades sinó que el cerquem en els llocs més amagats; no li ve de gust el nostre posat trist i el nostre rostre desfigurat sinó la cara rentada i el cos perfumat.

El nostre és un caminar sense descans vers la conversió, sense defallir, sense aturar-nos; exercitats pel dejuni, la pregària i l’almoina. Un camí que en aquest temps, com ens diu el Papa Francesc en el seu missatge de Quaresma, és ocasió i nova oportunitat per intensificar la vida de l’Esperit, per a renovar-nos i preparar l’encontre definitiu amb Crist ressuscitat, a qui reconeixem viu en la Paraula, en l’Eucaristia i en el proïsme.

La Quaresma és el camí de fe vers la Pasqua, seguint Jesús i guiats per l’Esperit. El temps per a centrar-nos de nou en Déu; el temps per a recordar el vertader sentit de la nostra vida com a cristians, és a dir seguidors de Crist. Perquè la credibilitat del nostre testimoni depèn de la sinceritat amb què visquem la nostra relació amb Déu, amb la seva Paraula feta carn. Ara és de nou el temps per a la nostra conversió per renovar la nostra fe en l’Evangeli. Crist ens obre el camí, Crist ens encapçala i ens ensenya la ruta que porta vers el Pare, per tal que puguem aconseguir aquella vida contra la qual la mort ja res no pot; la vida que Crist ens ofereix en haver vençut la creu.

Ja en iniciar la Quaresma i sota el signe de l’esperança albirem, encara que en la llunyania, la resurrecció del nostre Salvador. Alimentats per la pregària i per la Paraula anirem comprenent el meravellós regal que Déu ens ha fet en enviar-nos el seu Fill. Ara és el temps de desvetllar-nos i de recomençar el nostre propi camí de conversió, per la fe. Convertim els nostres cors, creguem en la bona nova, en Déu fet home, que compartí els nostres sofriments i vencé la mort i vencent-la ens obrí les portes de la vida eterna i ens dona la filiació divina.

Conversió, fe i Evangeli. Avui la litúrgia ens diu: «Convertiu-vos i creieu en l’Evangeli» (Mt 1, 15) per destacar quina és la condició per caminar per la via de la fe: el canvi interior sincer i l’adhesió confiada a la Paraula de Déu, Crist el nostre Salvador. Avui és l’hora favorable per a la nostra conversió, avui és el dia de la salvació que ens ha estat anunciada per la Paraula feta carn. Adherim-nos-hi per la fe, ajustem la nostra conducta al que Crist ens ensenyà; correguem de nou cap a la meta que ens proposa. Convertim-nos, posant la nostra esperança en el Fill; creguem, guiats per l’Esperit, i esguardem fixament el Pare deixant-nos endur per la seva gràcia.