NADAL DEL SENYOR

MISSA DEL DIA

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Is 52,7-10; Sl 97; He 1,1-6; Jo 1,1-18

El poder de la Paraula de Déu sosté l’univers, fou per la Paraula que tot vingué a l’existència, res no hauria existit sense ella. És el qui és la Paraula és el qui s’ha fet carn, el Pare s’ha revelat en el Fill per portar-nos aquella salvació que es veurà d’un cap a l’altre de la terra. La Paraula per qui tot existí, és ara la nostra salvació. Aquest és el vertader misteri del Nadal, l’infant tot just nascut és la revelació del Pare, la Paraula feta home, feta carn, feta fragilitat. El Pare ha parlat en la persona del Fill per constituir-nos hereus amb el Fill, fills amb el Fill.

L’encarnació del Fill esdevé així l’acte suprem de l’amor de Déu cap a l’home, un amor generós, compassiu i misericordiós. Déu no s’estalvia mai l’amor, quan es tracta de estimar a la seva creatura, l’estima fins a l’extrem. En diverses ocasions i de moltes maneres Déu mostra el seu amor per nosaltres, però encarnant-se aquest amor arriba al seu cimal. Déu es feu home per nosaltres, esdevé així la porta de l’home cap a la participació plena de la filiació divina perduda pel pecat.

La Paraula s’atansa, es dona a conèixer, s’apropa a l’home fins a fer-se ella mateixa home; així la Paraula segueix la seva tasca creadora, recuperant per a Déu l’home perdut del pecat. La Paraula és present en la creació, en la revelació, en la manifestació, en l’encarnació; perquè tot plegat és sempre present, un present ple de gràcia i de veritat, perquè en el pla de Déu no hi ha ni etapes, ni moments diferents; quan Déu es manifesta ho fa sempre en tota la seva plenitud, sense fissures ni escletxes. El principi, el començament és al cap i a la fi un començament sense començament, una plenitud ja total, perquè Déu no es manifesta poc a poc, per etapes; és Déu en plenitud un cop per sempre.

Per fer-nos participar d’aquesta plenitud és pel que el Fill de Déu s’ha encarnat, s’ha fet home aquell en qui hi ha la vida, una vida que és llum per a nosaltres. Però malgrat aquest compartir la nostra humanitat, els homes no l’han conegut, han intentat apagar la seva llum en la foscor de la mort, l’han rebutjat i l’han crucificat. Però no han pogut ofegar-la, la llum resplendeix i el Pare l’ha exalçat de nou perquè així per la Paraula, per Jesucrist ens ha estat donada la gràcia i la veritat. És l’home el qui ha retornat a la plenitud perduda per obra de Jesucrist, Ell que és plenitud i al qui la seva encarnació no afegeix ni treu res a la persona del Fill.

En paraules del Papa Francesc «Déu no ens ha mirat des de dalt, des de lluny, no ha passat de llarg, no ha sentit fàstic per la nostra misèria, no s’ha revestit amb un cos aparent, sinó que ha assumit plenament la nostra naturalesa i la nostra condició humana. No ha deixat res a fora, excepte el pecat: l’únic que ell no té. Tota la humanitat es troba en ell. Ell ha agafat tot el que som, així com som.» (Audiència general dimecres 23 de desembre de 2020). Jesús ha agafat la nostra humanitat, s’ha fet carn per tal d’alliberar-nos del pecat i de la mort, per tal de salvar-nos i retornar-nos la condició de fills de Déu.

NADAL DEL SENYOR

MISSA DE LA NIT

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Is 9,1-6; Sl 95; Tt 2,11-14; Lc 2,1-14

El poble avançava a les fosques, el país era tenebrós, les botes dels soldats marcaven el pas; tot era desencís i foscor, por i incertesa. De sobte una gran llum resplendí, es manifestà la gloria de Jesucrist, el Déu gran i salvador nostre. En un poble anomenat Bet-Lèhem, quasi al ras perquè no han trobat lloc a l’hostal, una dona, un home i un nen embolcallat i posat en una menjadora esdevenen l’eix de la història de la salvació, d’aquesta bona nova que portarà a tot el poble una gran alegria. Un edicte del Cèsar August per fer el cens de l’imperi i uns pastors que vivint al ras vetllen i guarden uns ramats són el complement, els actors secundaris d’aquesta història que no ha fet sinó començar. Avui un infant ha vingut al món, un esclat de llum envolta uns pastors, demà una llum immensa deixarà buit un sepulcre i naixerem tots a la vida eterna.

Escriu sant Jeroni «No desespereu pel fet que ha nascut una sola vegada de Maria: cada dia neix en nosaltres.» Perquè avui a les nostres vides també hi ha desesperació, foscor, por, angoixa i incertesa. Aquest any ens cal com mai que la llum joiosa del Nadal, anunci de la resurrecció, trenqui les tenebres de la nostra torbació. Una llum que acompanyi als qui sols en un hospital pateixen o tal volta s’acosten a la mort sense l’escalf dels seus; que il·lumini als ancians que han deixat de rebre la visita i l’abraçada dels seus estimats per tal de preservar la seva salut; una llum que no deixi minvar la flama de l’amor per l’enyor als qui no podran compartir aquest Nadal amb les seves famílies, potser confinats per raons sanitàries, empresonats o allunyats o exiliats per una o altre raó.

Nadal és esperançadora llum, el record d’aquella llum que trencà la fosca de la nit i Jesús, tot just nat, ara i aquí ens demana que nosaltres siguem llum per al món. Com enmig d’aquesta foscor que de fa mesos ens envolta hi ha qui és llum per als altres; lluitant per guarir als malalts, investigant per trobar un remei que acabi amb aquest malson, donant de menjar als qui ja no poden procurar-se’l, acompanyant als qui s’han quedat sense qui els pugui acompanyar, decidint el que cal fer i el que és millor per a tots, malgrat ser incompresos i criticats. Són la imatge d’aquell qui s’entregà a si mateix per tots, per fer de nosaltres uns apassionats pel bé, com ens ha dit de Jesucrist l’apòstol sant Pau.

Perquè darrera d’aquest infant, darrera de la tendre escena de Josep i Maria vetllant el seu són, hi ha l’anunci de quelcom molt més gran. Aquest nadó és el Messies, el Senyor, el Salvador; el Déu heroi, el pare per sempre, el príncep de la pau, el conseller prodigiós. Com pot ser això ens preguntem nosaltres avui contemplant de lluny estant l’escena de Bet-Lèhem, com preguntà Maria a l’àngel, com es preguntava Josep, l’home bo a qui Déu parlava en somnis; com es preguntaven aquells pastors esglaiats després de trencar-los el són una llum resplendent i la veu d’un àngel.

Si el Nadal és esperança de que la salvació és a prop, si el Nadal és anunci de la victòria de Jesucrist sobre la mort; avui aquesta esperança ens cal més que mai.
Deia ahir en l’audiència general dels dimecres el Papa Francesc: «Nadal ens convida a reflexionar, per una part, sobre el dramatisme de la història, en la qual els homes, ferits pel pecat, van de manera constant a la recerca de la veritat, a la recerca de la misericòrdia, a la recerca de la redempció; i, per altra part, sobre la bondat de Déu, que ha vingut al nostre encontre per a comunicar-nos la Veritat que salva i fer-nos partícips de la seva amistat i de la seva vida.»

Avui ens ha nascut el salvador, que és el Messies, el Senyor. Avui ens ha nascut l’esperança de que molt aviat serem alliberats.

NADAL DEL SENYOR

MISSA VESPERTINA DE LA VIGÍLIA

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Is 62,1-5; Salm 88,4-5.16-17.27 i 29; Fets 13,16-17.22-25; Mt 1,1-25

Déu no ha reposat fins que ha aparegut com un raig de llum el seu bé i la seva salvació com una torxa encesa. No ha estat pas com molts esperaven, l’acció de Déu és pacient, tranquil·la; com ens diu l’apòstol sant Pau, Déu elegí els nostres pares, ha escollit la història per entrar en ella, una història senzilla, humana. El Pare ha fet que el Fill esdevingués així fill de David, fill d’Abraham, fill de Maria esposada amb Josep, de la nissaga de David. Un Déu fet home amb plenitud, igual a nosaltres en tot llevat del pecat, que ha vingut per salvar-nos de la culpa, és aquell que havien anunciat els profetes, el Déu que és el Déu amb nosaltres perquè ve per compartir la nostra vida, les nostres misèries i la nostra mort; però sobretot ve per que compartim amb Ell la vida veritable i eterna.

Abraham representa la fe, és l’home que cregué en Déu i fou reputat per la seva justícia, és l’home de la fidelitat a Déu, aquell qui anuncia que el Senyor escollirà al poble d’Israel com a heretat seva, l’elegit de Déu, aquell qui experimentà la gratuïtat de l’amor de Déu, aquell a qui anomenem el nostre pare en la fe.

David és l’home i és el rei, per ell passa l’aliança amb el Senyor, ell es considerat per moltes generacions el model de messies, perquè el seu tron és el tron d’Israel. Però és alhora l’home que cau en la temptació, que provoca la mort d’un home per tal de satisfer el desig de la carn i posseir la seva esposa, impulsat pels desigs humans. És l’home a qui Déu confià el govern del seu poble i l’home que pecà i es penedí, l’heroi d’Israel i l’home de la pregària confiada en el Senyor.

Josep, l’espòs de Maria és l’home a qui Déu parla en somnis, obedient, amant, acollidor i treballador, pare de Jesús en l’ombra, discret però sempre amatent.

El Fill de Déu ve al món de manera sorprenent, una verge l’infanta, és concebut per obra de l’Esperit Sant i assumeix tot el dolor de la història humana per tal de sublimar-la i portar-nos de la mort a la vida, del pecat a la reconciliació amb el Pare. Abraham, David i Josep; victòries i derrotes, exilis, deportacions i retorns, allunyaments i reconciliacions amb Déu. Aquesta és la història del poble d’Israel, la història de la salvació, la nostra pròpia història que Déu assumeix en la persona del Fill per tal de salvar-nos. Realment avui ens ha nascut el salvador que és el Messies, el Senyor, caminem a la llum de la seva mirada, celebrem el seu nom, cantem tota la vida els seus favors. La salvació és aquí. Déu ha entrat avui en la història, també en la nostra història.

DIUMENGE IV DE ADVENT (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Josep Alegre
2S 7,1-5.8b-12-14.16; Sl 88; Rm 16,25-27; Lc 1,26-38

«No es pot imaginar una escena més divina i més humana alhora, i que ens doni una idea millor del que passa sovint en la vida dels homes» (J. Guitton). Una escena llargament contemplada en silenci i plasmada en obres de gran bellesa: en la pintura, l’arquitectura, la literatura..., però sobretot és una invitació per a nosaltres, a contemplar-la i considerar què passa en la nostra vida.

Avui, aquesta escena evangèlica està sàviament completada amb les altres lectures de la Paraula de Déu, la qual cosa ens pot ajudar a enriquir la nostra contemplació i endinsar-nos en aquest misteri d’amor.

A la primera lectura, David vol construir un temple digne a Déu, ja que l’Arca de l’Aliança, que era el signe de la presència de la divinitat, es guardava en un envelat. Al principi sembla que Déu l’escolta, però poc després Déu rectifica per mitjà del profeta: “No seràs tu qui m’edifiqui una casa, un temple. Seré jo qui t’edificaré la casa, i et donaré un successor, un descendent sortit de les teves entranyes, i consolidaré el seu regne per sempre”.

A la carta als cristians de Roma, sant Pau dona glòria a Déu perquè ha revelat el seu pla, amagat en el silenci dels segles, i que ha anat sortint a la llum, mitjançant els escrits profètics, i finalment, al servei de tots els pobles. ¿I quin és aquest pla de Déu?

El contemplem en aquesta escena singular, bellíssima, de l’Evangeli. Escena molt suggeridora, que ha atret sempre la mirada contemplativa d’artistes, de místics, de tot el poble cristià. Una escena que ressona en els camps de la cristiandat, amb les campanes de l’Àngelus, i que és per les seves avemaries una mena de respiració de la terra cap al cel.

Una escena que l’evangelista Lluc recull de llavis de la Mare de Déu, que sembla recordar-nos la crida d’Abraham. Encara que aquesta escena, solemne també, és més dolça, més entranyable.

Una escena que ens dona preciosos detalls de la construcció de la casa per part de Déu, com va prometre a través del profeta de l’Antic Testament. I que recorda els preciosos versos que santa Teresa posa en boca de Déu: «Porqué tú eres mi aposento, eres mi casa i mi morada».

En aquesta escena la persona humana, la Verge no està passiva. Després de la salutació i la primera comunicació de l’àngel Gabriel, Maria respon. Per manifestar el seu desconcert davant un Déu que sembla contradir-se a si mateix, ja que Ell ha acceptat la seva virginitat, i ara sembla mostrar un altre horitzó: la maternitat. Però no dubta dels designis de Déu, ja que no respon: “això no pot ser, perquè jo no conec cap home”, sinó que tot pressentint un camí que desconeix, diu a l’àngel: «Com serà això, perquè jo no conec home?»

L’àngel completa el seu missatge, solemnement, i recordant els primers dies de la creació, anuncia un nou naixement, una nova creació, ara amb una manifestació més concreta del Misteri de Déu, el Misteri d’Amor Trinitari.

El Pare que mostra la seva potència en una nova creació. El Fill que naixerà en un naixement temporal, imatge de la seva generació eterna. I l’Esperit que fecundarà i embolcallarà en amor consumat l’acció del Pare i del Fill.

Aquesta és l’esfera divina de l’escena. En l’esfera humana, apareix Maria. Sola. Silenciosa. Ningú no sap el que passa al seu interior. En silenci. Els TRES respecten el seu consentiment, que no coarta la llibertat.

I ens ve a la memòria el text memorable de sant Bernat en la seva obra Lloances a la Verge Mare: «Senyora, esperem aquesta paraula vostra... Digueu la paraula que anhelen el cel, els inferns i la terra. El mateix Rei i Senyor sospira per escoltar-vos... Contesteu amb promptitud...»

Maria te el pressentiment que la seva resposta té dos matisos: un d’alegria i de glòria; i un altre de pena i redempció. Accepta la càrrega, la glòria amb tot el seu pes de dificultats i patiment.

Però la seva resposta no és un SI. Com si fos una falta de delicadesa, com si tot estigués fet. Ella dirà: «Que es compleixen en mi les teves paraules». Que això es compleixi en mi... Com fent lliscar la seva llibertat en el designi de Déu, avui d’alegria i demà de patiment. FIAT, més enllà de l’alegria i la pena: que es compleixi en mi...

Germans: «alcem les llindes, elevem les portalades eternes, que ha d’entrar el rei de la glòria» (Sl 23,7) com ens convida el salmista. I cantem avui amb el salmista: «Senyor, cantaré tota la vida els vostres favors» (Sl 88).

FÈRIA PRIVILEGIADA D’ADVENT

Homilia predicada per fra Lluís Solà, diaca
Jt 13,2-7.24-25a; Sl 70,3-4a.5-6ab.16-17 (R.: 8a); Lc 1,5-25

«Concediu-nos de venerar el misteri de l’encarnació amb una fe íntegra, i de celebrar-lo sempre en esperit i en veritat», acabem de demanar al Senyor en la col·lecta de la missa. Com el podem venerar, aquest misteri? Apropant-nos, amb fe i amb respecte, a la bardissa ardent de la Sagrada Escriptura, des d’on Déu ens parla. Per això el relat evangèlic d’avui, l’anunciació a Zacaries, m’agradaria contrastar-lo amb el que llegirem demà, l’anunciació a Maria, i que tots tenim ben present. Provem-ho, doncs, i destriem-ne tres aspectes.

1. El lloc. Zacaries rep la seva anunciació en un espai sagrat, entre bafarades d’encens, dins els murs del santuari. En el cas de Maria, en canvi, el misteri de Déu irromp en la profanitat de la llar, en la intimitat de l’estança, en la quotidianitat. Em sembla un desplaçament important: de l’altar i el temple, a la casa i a la llar. «Creu-me, dona, —dirà Jesús anys a venir— arriba l’hora que el lloc on adorareu el Pare no serà ni aquesta muntanya ni Jerusalem» (Jn 4,21). Des d’ara el núvol de la glòria de Déu posa en cada home i en cada dona.

2. El destinatari. Zacaries és un sacerdot. La verge de Natzaret és laica, i, a més, dona. Déu confia la carn del Verb a una dona, i pel ministeri d’aquesta dona, Maria, la carn de Jesús, l’Anyell, pastada amb el nostre blat i cuita a la creu, tal com cantem en l’himne de Pasqua («Ad cenam Agni providi»), se’ns tornarà pa vivent damunt la taula del nou altar.

3. La resposta. Zacaries, el sacerdot, i això em recorda una de les belles contalles de Jesús, passa de llarg davant el misteri de Déu. Maria, la laica, l’acull des de l’obediència de la fe. La pregunta de Zacaries a l’àngel «Com sabré que això és veritat?» (Lc 1,18) neix de la sospita, i per això es tanca a la fe. La de Maria en canvi, «Com pot ser això?» (Lc 1,34), brolla d’un diàleg guiat per la confiança, i la confiança és la porta de la fe. Zacaries, amagant-se rere el seu dubte, ens recorda Adam al paradís, amagat rere els arbres del jardí, sospitós de Déu a causa del pecat. Maria, la tota pura, no sospita de Déu, ans hi confia plenament, i la confiança li serà bescanviada en benaurança perquè ha cregut.

Zacaries no podrà parlar fins que tot s’haurà acomplert. Maria, en canvi, amb el Pa de Vida tot just plantat com una llavor en la terra del seu cor, ja canta el Magníficat als acords de la seva fe i de la seva confiança. No és doncs entre núvols d’encens que aprendrem a celebrar el misteri de Nadal en esperit i en veritat, sinó, més aviat, a l’espona d’una menjadora agençada amb el fenc humil de la devoció i de l’amor de debò. Que així sigui per a tots nosaltres en aquest Nadal.

FÈRIA PRIVILEGIADA D’ADVENT

Homilia predicada per fra Lluís Solà, diaca
Gn 49,2.8-10; Sl 71,1-2.3-4ab.7-8.17 (R.: 7); Mt 1,1-17

«On vagis tu, vull venir-hi jo; on visquis tu, vull viure-hi jo. El teu poble serà el meu poble, el teu Déu serà el meu Déu» (Rt 1,16). Aquestes paraules, germans, ens van obrir la porta de la vida, «a nosaltres que érem morts pels nostres pecats» (Ef 2,5). Les va pronunciar Rut, una de les cinc dones que hem proclamat a l’evangeli de la Genealogia: Rut era moabita, una estrangera. L’estranger és el qui no té identitat. Els monjos tot just n’acabem de llegir i meditar la història, de Rut, aquest Advent. Recordem-la breument: Noemí, una dona de Betlem, va emigrar a Moab, amb el seu marit i els seus dos fills, fugint de la fam, cercant el pa per a viure. El marit de Noemí va morir, i els seus fills, Mahlon i Quilion, es casaren amb dues dones moabites, Rut i Orpà. Després també moriren ells i «Noemí es va quedar tota sola, sense fills i sense marit» (Rt 1,5). És a dir, sense futur, sense vida. Com el poble d’Israel a l’exili de Babilònia. Com Raquel quan plorava els seus fills. Tanmateix, d’aquell camí de no retorn, en aquell lloc de no identitat, el crit obstinat d’una dona, Rut, fa reflorir l’esperança: «el teu poble serà el meu poble, el teu Déu serà el meu Déu». Noemí, empesa per la fe de Rut, torna a la terra de l’abundància, Efrata, a la seva ciutat, Betlem, la casa del pa, i allà, gràcies a Rut, i a través de Rut, Déu li dona una nova vida, un nou fill, Obed, el pare de Jessè, que fou el pare de David. Amb Rut, la moabita, tots nosaltres, que érem estrangers, com ella, sense identitat, entrem a formar part de la generació del Messies, de Jesús, el nostre Salvador, pel qual i en el qual Déu ens ha donat la vida (cf. Ef 2,5).

Això és el que celebrem avui: la saviesa, suau i vigorosa alhora, d’aquesta dona, Rut, que ens ha arrossegat amb ella a la llarga cua de l’espera del Messies. N’hi ha d’espavilats, que sense esperar el seu torn, es colen a la fila dels altres i els passen al davant! Segur que algun cop us hi haureu trobat, a cal metge, a la caixa del supermercat, a la finestreta d’algun centre oficial... Rut, l’espavilada, es va colar, amb la seva obstinació confiada, allà on no era comptada ni esperada.

Déu sí, que l’hi esperava. Ens hi espera i ens hi compta a tots nosaltres. Siguem savis, doncs, i colem-nos, germans, a la cua dels qui esperen el Crist: «Oh Saviesa, que has sortit de la boca de l’Altíssim, i abastes totes les coses i les disposes vigorosament i amb dolcesa. Vine a ensenyar-nos el camí de la prudència». La prudència de passar de la mort a la vida, de la no identitat a la identitat, de les tenebres a la llum, de l’exili a la pàtria, del pecat a la gràcia. Amén.

DIUMENGE III D’ADVENT (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet

Tal vegada aquests dies estem patint una mica de ceguesa amb tot el que el nostre món està vivint. Hauríem d’encomanar-nos avui a santa Llúcia perquè ens conservi la vista i ens doni llum. Llum que Joan n’és el primer a donar testimoni.

Podríem fer un estudi lumínic, per veure la llum que rebem, la llum que reflectim, la llum que absorbim, la llum fosca que no traiem cap profit.

Déu envià Joan. Déu ha concedit gràcia al poble que espera la Llum. I el poble de Déu ha d’obrir avui els ulls, ha d’allargar la vista, posar la mirada ben atenta i contemplar la Llum.

Qui ets tu?

Pregunten els sacerdots i els levites. Qui ets tu? Què dius de tu mateix? Un desert, una veu, un crit: “Aplaneu el camí del Senyor”. Joan, el testimoni de la Llum, bateja només amb aigua, preparant els cors del poble que viu en l’esperança que alguna cosa està canviant. Ja que el poble con ara, en els nostres dies, viu en una certa incertesa.

Joan neteja el camí per a l’encontre amb Aquell, l’esperat, el desitjat dels pobles.

Joan anuncia aquest encontre amb Aquell que és tan gran que ell, per la seva humilitat, no és digne ni de deslligar-li les corretges de les sandàlies.

Qui és Ell?

És el Senyor, el Fill de Déu que és a prop. És entre nosaltres. És la Llum que ho il·lumina tot, fins i tot els racons més foscos del cor de l’home. Qui és Ell? És l’Ungit. És el qui ens dona el do de la vida. És el qui porta la Bona Nova als desvalguts. És el qui cura els cors adolorits per malalties i desenganys. És el qui ens dona la llibertat absoluta a cada ésser humà. La llibertat com a do, do que s’ha de cultivar per fer-lo fructificar en justícia i amor. És el qui retorna la llum quan som presos, tancats en el nostre propi egoisme.

El Senyor ve i és el qui ens proclama l’any de gràcia. És el qui fa germinar, créixer, néixer, el benestar, la brotada, la sembra, en el nostre món cansat i afeixugat de sofriment, de tristesa i d’incertesa.

Qui soc jo?

Visc sempre content? Visc amb un zel d’amargor, dolent, que allunya de Déu i duu a l’infern? (RB. 72,1). Perquè el Senyor és a prop, és entre nosaltres, i tal vegada és massa a prop i no el conec, o bé el conec, però no el vull reconèixer en el meu germà.

Qui soc jo? Visc content en el Senyor? Deixo entrar al meu cor els dons de l’Esperit i de profecia? Dono gràcies en tota ocasió? Ho examino tot i guardo allò que trobo bo? Prego perquè el Senyor em conservi la vista amb els ulls de la fe, per contemplar el seu retorn? Prego perquè em faci veure ben bé per on he de sargir l’esquinç de l’amistat espiritual amb l’altre germà meu? Practico el zel bo que allunya dels vicis i porta a Déu i a la vida eterna? (RB. 72,2).

Perquè Déu s’atansa a la nostra existència, a la nostra vivència, a la nostra quotidianitat. Déu s’atansa amb la bandera de la llibertat, de la guarició, de la llum per a la ceguesa, de la donació del seu Fill. S’atansa ara per l’encarnació, pel naixement, per la seva vida, per la seva passió, per la seva creu, per la seva mort, per la seva resurrecció, per la seva ascensió i pel do de l’Esperit Sant.

Nosaltres com a poble de Déu hem d’obrir avui els ulls al nostre temps, hem d’allargar la vista als més necessitats, hem posar la mirada ben atenta a la voluntat de Déu i contemplar amb la plenitud que ens ve de la fe, la festa del naixement del Fill Únic, l’inici de la nostra salvació eterna.

Nosaltres des de la fidelitat a la vida de batejats, des de la fidelitat a la pregària en la vida de monjos anirem fent camí cap al seu retorn gloriós. Sols des de la humilitat ens podrem posar al nivell del Fill per acceptar allò de bo i millor que Déu vol de cadascú de nosaltres.

Si vivim en la Llum, si vivim en la certesa posada en el Crist, viurem sempre contents. I Déu mateix, el Déu de la pau, ens farà del tot sants.

CONCEPCIÓ IMMACULADA DE LA BENAURADA VERGE MARIA

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Gn 3,9-15.20; Sl 97,1.2-3ab.3c-4; Rm 15,4-9; Lc 1,26-38

Vita

Si per Eva ens vingué l’engany i la mort, per Maria ens ha vingut la veritat i la vida; si per Adam ens vingué el pecat i la por, per Jesucrist ens ha vingut l’esperança i el perdó. La història de la humanitat canvià tot d’una el seu rumb quan el pla de la nostra salvació començà a acomplir-se. Fou d’una manera quieta i discreta. Com de sobte, un àngel fou enviat a Natzaret, entrà en una casa i torbà a una noia que encara no tenia marit. Res més humà que ser mare, res més diví que engendrar per obra de l’Esperit Sant al Fill de Déu fet home. A Déu res li és impossible, la qui és tinguda per estèril infantarà un fill que clamarà en el desert perquè s’obri una ruta al Senyor; la qui és i romandrà verge tindrà un fill a qui posarà per nom Jesús, a qui anomenaran Fill de l’Altíssim, aquell a qui Déu donarà el tron de David per ser rei per sempre en un regnat que no tindrà fi; perquè el que ens ve a portar és la vida eterna, la victòria sobre la mort, la filiació divina.

Per a la humanitat tot ve de sobte, però per a Déu tot estava previst, Déu no improvisa perquè el seu és un amor etern. Per això havia escollit a Maria abans de crear al món, perquè fos santa i irreprensible als ulls de Déu. Per això essent concebuda immaculada, sense màcula, sense pecat, la preparà com a arca de la nova aliança, una aliança feta carn en la persona del Fill, Jesucrist nostre Senyor.

Maria, plena de gràcia, és la primera en creure, ella torbada i pensativa, és la capdavantera en la fe en Jesucrist, es confià a que en ella s’acomplissin les paraules de Déu, tot i no saber ben bé com podria esdevenir això, tot i torbar-se. Maria és la porta de la vida perquè per ella, en les seves entranyes, el Salvador del món vingué a la vida. És d’ella de qui aquella dona digué «sortoses les entranyes que et van dur i els pits que vas mamar» (Lc 11,27). Però Jesús sabia que Maria, la seva mare era sortosa per haver cregut en la Paraula de Déu i haver-la guardat. Mare i creient, Maria és la primera en creure, en deixar-se omplir de l’Esperit Sant i en ser salvada.

Escriu sant Elred: «Ella tingué ànsia de Crist, i per això va anar cap a Crist. L’estimà totalment deixant pel seu amor des de la seva infància els desitjos de la carn, considerant no res tota la gloria del món.» (Sermó 22).

Dulcedo

Tota la vida de Maria és dolcesa com tant sols ho pot ser l’amor d’una mare. Rebé amb dolcesa l’àngel enviat per Déu; donà a llum amb la mateixa dolcesa amb la que educà al seu fill i amb dolcesa, compartí la vida i la pregària amb els deixebles, quan després de que una espasa li hagués travessat el cor de dolor en veure al seu Fill mort a la creu, la joia de saber-lo ressuscitat ni tant sols li comportà la necessitat de veure’l perquè ella de sempre ha sabut i ha cregut en el pla de Déu, que per ella passava i amb ella comptava. Maria és la dona de la virginal dolcesa, perquè el Senyor és amb ella.

Escriu sant Bernat «la gràcia de Déu es feu visible, ensenyant-nos a rebutjar la vida impia i els desitjos mundans, i a viure aquest món amb moderació, rectitud i pietat, desitjant la joia que esperem i la vinguda en gloria del gran Déu.»

Spes nostra

Maria és la dona de l’esperança, perquè el Senyor li ha concedit el seu favor. Sap esperar que les paraules de l’àngel s’acompleixin en ella, sap esperar que arribi l’hora del seu Fill, sap esperar que aquest un cop crucificat i sepultat trenqui les cadenes de la mort, sap esperar que la cridi al seu costat en cos i ànima. No és la seva una espera tranquil·la, sofreix, pateix, espases de dolor li traspassen l’anima, però sap que per damunt de tot aquest immens dolor hi ha esperança. Déu des de sempre ha volgut que Maria fos lloança de la seva grandesa, l’ha omplert de gràcia i d’esperança perquè sigui per a nosaltres model de confiança.

Escriu sant Elred que Maria ha estat «elegida entre totes les creatures per a ser santificada per l’Esperit Sant, per ser fecundada romanent verge, per ser saludada per l’àngel (...) per ser vertaderament plena de gràcia.» (Sermó 79).

Maria és «signe de futura esperança i de consolació, fins que arribi el dia del Senyor» (LG 68). Ella és capdavantera de la fe i de la salvació; aquella en la qual s’ha dut a terme ja la redempció. María «glorificada ja en cos i ànima» (LG 68), és motiu d’esperança en la vida eterna. Una esperança, fundada en la fe, en l’acompliment de la voluntat de Déu. María esdevé així «imatge i prefiguració de l’Església que haurà de tenir el seu compliment al temps futur» (LG 68).

Per Maria tot començà quan un àngel entrà a casa seva i li digué el que Déu li havia encarregat de dir-li. Per Déu tot havia començat als inicis dels temps. Per a nosaltres tot comença cada dia, cada any. Al bell mig del temps d’Advent, quan ens acostem al dia de commemorar el primer adveniment del Senyor i alhora preparar-nos per al segon adveniment, ens surt al pas la figura de Maria, tota ella model de vida, dolcesa i esperança. Plena de gràcia ha estat preservada del pecat i concebuda immaculada, el Senyor ha estat amb ella per preservar-li la virginitat i li ha concedit el seu favor essent assumpta al cel en cos i ànima preservant-la de la corrupció de la carn. Posem com ella en Crist la nostra esperança, en aquell qui tot ho du a terme d’acord amb la decisió de la seva voluntat. Maria ens hi acosta, Ella la verge que tindrà un fill al qui donarà la vida, Ella la nascuda sense pecat i que per això esdevé font de la dolcesa, Ella l’assumpta en cos i ànima al cel per obrir-nos la porta a l’esperança.

DIJOUS DE LA SETMANA I D’ADVENT

ANIVERSARI DE L'ELECCIÓ ABACIAL DEL P. OCTAVI VILÀ

Homilia pronunciada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Is 26,1-6; Sl 117 i Mt 7,21.24-27

Complir la voluntat del Pare és construir la casa sobre la roca; no acomplir-la és fer-ho sobre la sorra. A les pluges, les riuades i els vents que ens afecten dia sí i altra també; sols amb una fe ben assentada hi podem fer front. La fe val més que mil paraules dites en va; perquè tant sols la fe és la que ens mou a complir la voluntat de Déu. Una fe fonamentada sobre el Senyor, que és la roca eterna. Fonamentats en Ell no hi res que es pugui interposar en el nostre camí vers Crist, l’únic mitjancer davant del Pare. Els cims, les dificultats, esdevenen aleshores com pols, s’aplanen fins al terra. La confiança l’hem de posar en el Senyor, ens diu el salmista, no pas en els homes, no pas en els poderosos d’aquest món, ens els qui s’omplen la boca dient “Senyor, Senyor” però són tant sols casa fonamentada en la sorra de les ambicions humanes, són aquells dels qui al cap i a la fi no en queda ni rastre. «Però sovint l’home no construeix el seu obrar, la seva existència, sobre aquesta identitat, i prefereix les sorres de les ideologies, del poder, de l’èxit i dels diners, pensant trobar en ells l’estabilitat i la resposta a la demanda de felicitat i de plenitud que porta en la seva ànima.» (Benet XVI 6 de març 2011). La solidesa de la nostra fe no ve pas de nosaltres mateixos, sinó d’aquesta roca que és el Crist. «Construir sobre roca vol dir abans que res: construir sobre Crist i amb Crist.» (Benet XVI 27 de maig 2006).

La nostra vida de cristians, la nostra vida de consagrats, la nostra vida de monjos, és un camí cap al Senyor, com ho és l’Advent, memorial de la primera vinguda del Senyor i confiada espera de la seva segona i definitiva vinguda. Al llarg d’aquest camí les nostres febleses tant físiques com morals, ha de fer front a la pluja de les temptacions, a les riuades dels contratemps, a les ventades del nostre egocentrisme. Tant sols ben fonamentats podrem superar tota contrarietat, superar-la i seguir avançant cap al Crist, que és el camí que ens porta al Pare i ens condueix a la vida eterna.

Escrivia sant Francesc Xavier, la memòria del qual avui celebrem, que: «en les coses petites, els qui viuen amb desitjos de servir a Déu, han de treballar a humiliar-se molt, desfent-se sempre de si mateixos, fent-se grans i molts fonaments en Déu, perquè en els grans perills i treballs, així en la vida com en la mort, sàpiguen esperar en la summa bondat i misericòrdia del seu Creador. Que aprenguin a vèncer les temptacions, saben que allí on trobaven repugnància, per petits que fossin, si desconfien de si amb molta humilitat i fortifiquen els seus ànims, confiant molt en Déu, sabran que ningú és feble quan usa bé de la gràcia que Déu el nostre Senyor li dóna.» (Carta 90. A sus compañeros residentes en Goa Kagoshima (Japón), 5 de novembre de 1549).

En aquest temps d’Advent hem de tenir present també l’adveniment del Senyor damunt nostre, quan se’ns farà present a nosaltres en particular, quan serà la nostra hora; l’hora de ser jutjats per aquest jutge rectíssim i alhora immensament misericordiós, aquell l’amor del qual perdura eternament, l’únic bo, que ens escolta i ve per salvar-nos.

Cal que ens presentem davant d’Ell ben fonamentats sobre la roca eterna, fortificat el nostre ànim amb la humilitat, com escrivia sant Francesc Xavier, acomplint la seva llei, amb el cor seré i confiats en la seva gran misericòrdia, de la qual mai hem de desesperar.