24 de novembre del 2016

MISSA EXEQUIAL I ENTERRAMENT DEL P. JORDI M. BOU I SIMÓ

Homilia predicada pel Octavi Vilà, abat de Poblet
Jb 19,1-23-27a, Sl 121, 2Co 5,1.6-10; Jo 5,24-29

El monjo dedica tota la seva vida a cercar Déu. És aquell qui creu fonamentadament que el Senyor l’ha cridat a aprofundir aquest camí que tot cristià fa i per això viu en una comunitat de cercadors on l’objectiu és avançar cada dia més fins a trobar Déu. Així reflecteix la seva crida el P. Jordi en uns seus versos:

«Vostra veu avui em crida.
Senyor! Què voleu de mi?
Endins el cor l’he sentida.
Déu meu sempre us vull seguir.»

Però el camí del monjo no arriba a la meta sinó a la fi de la seva vida quan pot dir com Job «Jo mateix el contemplaré, el veuran els meus ulls, i no els d’un altre». El nostre germà entrà a formar part d’aquesta comunitat en els primers anys de la seva refundació, amb aquells quatre monjos italians que avui fa setanta-sis anys tingueren la gosadia, en una època difícil i convulsa, de tornar la vida monàstica cistercenca a Poblet, després de cent-cinc anys d’abandó. Tots havíem sentit dels seus llavis el relat de la seva arribada a Poblet, quasi d’amagat dels pares i saltant la petita muralla que el circumda per unir-se a la incipient comunitat. Va saltar els murs i els merlets cofoi d’alegria per anar a la casa del Senyor, per lloar-hi el nom del Senyor; una lloança que durant anys acompanyaria des de l’orgue o composant ell mateix diverses peces de l’ofici diví. Però el nostre germà, com nosaltres mateixos, no arribava encara a la vertadera i perdurable casa de Déu. Vivia, com diu l’Apòstol, com emigrant, lluny encara del Senyor, creient però sense veure’l i no ambicionava altra cosa que, arribada la seva hora, sortir del seu cos mortal per anar a viure, en plenitud, amb el Senyor. Així ho expressava:

«Verge Maria, no ens deixis ja més
d’aquesta terra esclaus.
Dóna’ns la mà, la dolçor del teu bes
i el goig dels ulls verd-blaus.

»Mon pobre cos es cansa d’esperar,
no tardis no, Maria,
i trenca les cadenes del fossar
i atreu-me, Mare mia.

»Estira’m del món, Maria,
i treu-me de sa foscor.
Tu ets l’àguila que em guia
directament a l’Amor.»

El nostre germà compareix ara davant el tribunal de Crist, allà on cadascun de nosaltres rebrem el que ens correspondrà segons el bé o el mal que haurem fet vivint en el cos mortal. Per això ens hem reunit avui, per demanar al Senyor que sigui benèvol amb el nostre germà, que li tingui en compte que va dedicar la seva vida a cercar-lo i que el va estimar per damunt de tot oferint-li tot el seu ésser i la seva lloança; i si, humà com era, en res va faltar, que li atorgui el perdó i li permeti de posar els seus peus al llindar de la Jerusalem celestial, entrant a formar part de la comunitat dels sants juntament amb aquells que aquí l’acolliren i l’han precedit en el senyal de la fe, aquells qui el reberen en aquesta comunitat monàstica que fou la seva. El nostre germà no es presenta davant del Senyor amb les mans buides. Ell va escoltar la Paraula del Senyor i va creure en Ell, preguem perquè senti ara la veu del Fill de Déu i visqui a la presència del Pare que és la font de tota vida i pugui dir com escrivia:

«Feliç, perquè em trobaré deslliurat
dels grills d’aquest país.
Feliç, perquè un dia, ressuscitat,
obtindré el Paradís...»

Que Maria, mare i verge, que el nostre germà va estimar apassionadament sigui ara per a ell mitjancera de totes les gràcies i de la seva mà pugui arribar davant del Pare per participar del convit celestial. Ha mort un monjo a aquesta vida caduca, demanem al Senyor que hagi nascut de nou a aquella vida que no te fi, a la vida de la gloria eterna, allí on la presència del Senyor ho omple tot de llum.

El nostre germà ha passat mesos de malaltia, d’afebliment de les seves forces, ha estat una preparació per trobar-se davant del Senyor. Sentim que ha lliurat un bon combat, que s’ha mantingut fidel i que n’ha sortit vencedor. Ara demanem que visqui en plenitud, que tot el que ha viscut i ha donat, que la tota la seva experiència de vida humana i monàstica no es perdi, que l’amor perduri en ell i l’ompli com ens omple el seu record, el seu testimoni de treball, de pregària, d’amor i de tendresa. La vida humana és un camí que cal recórrer tot sencer per arribar a la meta, el camí del nostre germà ha estat llarg. Ha gaudit del regal de Déu que és aquesta vida. Déu ens ha fet aquest gran regal de la vida, un regal que volem conservar i del qual hem de treure tot el suc possible. Però sols hi ha una vida que és eterna, que és per sempre i aquesta és el vertader i més meravellós regal de Déu, aquella vida que no acaba, que és plenitud i amor.

Maria fou per al nostre germà Jordi un far, un exemple a seguir, un model a predicar. Encomanem el nostre germà a Maria a qui escrivia:

«Què m’importa el que és no-res!
Si et tinc a tu, o Maria!
Ben ferm en ton coll suspès,
de l’Amor tan sols viuria.»

El P. Jordi va sentir la crida del Senyor a cercar-lo més profundament, va dedicar-li tota la vida per lloar-lo, però aquesta vida sols era un tast de la vertadera vida que avui demanem al Senyor li hagi concedit. Preguem perquè el nostre germà comenci a viure avui amb plenitud. Perquè la fe en la immortalitat i en la resurrecció és la fe en Déu, que per nosaltres es fa concret en Crist; la nostra esperança es fa concreta en la fe en Crist que, fent-se home, igual a nosaltres, llevat del pecat, compartí amb nosaltres la mort per fer-nos partícips de la seva resurrecció i donar-nos així la vida vertadera per la qual el nostre germà Jordi es delia quan escrivia:

«Ja s’apropa la bona hora
que al blau cel podré volar.
Jorn feliç, ja ets a la vora
que em duràs El Més Enllà...»

20 de novembre del 2016

Diumenge darrer de durant l’any / SOLEMNITAT DE NOSTRE SENYOR JESUCRIST, REI DE TOT EL MÓN (Cicle C)

ONOMÀSTIC DEL P. ABAT I 25 ANYS DE PROFESSIÓ DEL P. MATIES PRADES

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
2S 5,1-3, Sl 121,1-2.4-5, Col 1,12-20 i Lc 23,35-43

Formem part del Regne de la llum, del Regne del Fill de Déu. Crist és el nou David que pastura el seu poble del qual és sobirà. Un regne però ben atípic on la creu esdevé el seu centre. Al calvari hi ha tres creus, tres homes clavats en elles, sense cap altra esperança aparent que la mort els arribi aviat estalviant-los sofriments. Al seu voltant solitud i burles i sobre una de les creus un rètol on diu que hi han penjat el rei dels jueus. Un dels crucificats certament tenia força seguidors però ara el cor dels seus deixebles ha pactat amb el fracàs i l’han deixat sol. El panorama no pot ser més desolador, però malgrat totes les aparences allí s’està establint el regne de Déu, el nou rei té per tron una creu, per corona unes espines i per ceptre uns claus. Fins i tot un dels qui han crucificat al seu costat se’n burla però en l’altra aquell infeliç abandonat li desperta el desig de la salvació, el sap innocent, que no ha fet cap mal, i per damunt de tot el reconeix rei, amb poder per convocar-lo al seu regne on no hi haurà ni creus, ni claus, ni burles. El bon lladre demana a Jesús un lloc al seu regne i Crist li assegura el paradís.

Caminar vers el Regne de Déu és fer un camí cap a l’esperança, un camí cap a la plenitud, cap al paradís; un camí que es fa cada dia. Deia el Papa Francesc que el Regne de Déu és com una mare que creix i fecunda, que es dóna a si mateixa perquè els seus fills tinguin a casa l’aliment a taula i una cambra reservada. La novetat del missatge de Crist és que Déu s’ha fet proper, que ja regna entre nosaltres. Allí on arriba Jesús, l’Esperit creador porta vida i d’aquesta manera, Jesús vol revelar el rostre del veritable Déu, del Déu proper, ple de misericòrdia per cada ésser humà; és el Déu que ens dóna vida en abundància, la seva mateixa vida. El regne de Déu és, per tant, la vida que venç la mort, la llum de la veritat que dissipa les tenebres de la ignorància i de la mentida.

El regne és un regne de veritat, Jesús diu «Jo sóc la veritat» (Jn 14,6), una veritat que ha de regnar en la nostra voluntat, en el nostre cor i en la nostra societat. És un regne de vida, Ell ens diu «Jo sóc la vida. Jo he vingut perquè tinguin vida i la tinguin a desdir» (Jn 10,10). Un regne de santedat on imperi la fidelitat, el compromís, la convivència, i la solidaritat. Un regne de gràcia i de justícia amb una millor distribució dels béns que Déu ha lliurat a tota la humanitat i no sols a uns quants. Un regne d’amor i de pau fruit de la justícia, on la misericòrdia i la fidelitat es troben, i la justícia i la pau van de la mà. Crist ve a anunciar la pau, una pau sense fi, conseqüència del regne de la veritat i de la vida, del regne de la gràcia i la justícia, de l’amor i de la Pau.

Quan en l’oració dominical demanem que vingui el regne, demanem que Crist es faci present, viure en l’amor de Crist. Demanem viure en llibertat, la llibertat de Déu que és fer la seva voluntat. Demanem la plenitud de béns, de tots aquells que realment sacien l’existència, que sols Déu pot omplir. Demanar el regne es demanar viure en l’amor de Déu i fer-ne als altres partícips.

El monjo és qui cerca el Regne, qui dedica la seva vida a cercar i a demanar el Regne i a fer-lo present en la nostra societat. Avui celebrem el vint-i-cinquè aniversari de la professió monàstica del nostre germà Maties. Donem-ne gràcies a Déu que l’ha fet servidor i missatger del Regne i demanem al Senyor que el beneeixi i li doni forces per seguir aquest camí des de la vida monàstica fins a arribar a la meta amb generositat i puresa de cor.

19 de novembre del 2016

DISSABTE XXXIII DEL TEMPS DE DURANT L’ANY (II)

RECÉS DE LA GERMANDAT DE POBLET

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Ap 11,4-12, Sl 143,1.2.9-10 i Lc 20,27-40

Déu és un Déu de vius, que estima la vida, que ens fa participar de la vida en plenitud. El Fill de Déu es féu carn, es féu un home igual que nosaltres, llevat del pecat, per poder compartir la nostra humanitat i compartint-la fer-nos també partícips de la seva filiació divina i de la seva resurrecció. Així ens fa dignes de tenir un lloc en el món que vindrà i ja no podrem morir mai més, perquè en participar de la resurrecció, serem fets fills de Déu. Estem a les acaballes de l’any litúrgic, el temps en el qual l’església ens proposa els textos que fan referència a la mort, a la fi dels temps. Tot l’any litúrgic és una catequesi cristiana, perquè al llarg de l’any recorrem la vida i la mort i tenim l’encarnació, el naixement, la passió, mort i resurrecció de Jesús com a centre. Per això és important que ens preparem a viure el temps d’advent que encetarem la setmana vinent com un vertader temps d’espera, de joiosa espera, sabedors que fem memòria que el Fill de Déu es fa home per participar de la nostra humanitat, dels nostres sofriments, de les nostres joies i vencent la mort ens la fa vèncer a nosaltres també.

Si el Fill de Déu es fa home és també perquè en cada home i dona el reconeguem. Molt especialment en aquells que pateixen les desigualtats i les crueltats de la nostra societat. Ell està darrere de cada refugiat, de cada desnonat, de cada dona maltractada, de cada víctima de la nostra societat i també en cada botxí, en cada opressor, en cada maltractador. El que ens falta es descobrir la seva imatge en els que sofreixen i en els qui fan o fem sofrir, trobar-la en nosaltres mateixos per poder convertir el nostre cor, treure a la nostra imatge divina el rovell de la maldat i de l’egoisme per poder acostar-nos a la seva imatge. L’Església ens convida cada any a fer el recorregut de la fe, a recordar que naixem i que morim, com ho féu Jesús també; però sobretot a tenir present que Ell, que va ressuscitar d’entre els morts i va vèncer la mort, ens ha fet un gran regal, el més gran que mai hom podia somiar; la vida eterna, aquella que no acaba, on no hi ha ni plor ni dolor, on la imatge de Déu ho omple tot de joia, pau i felicitat.

Ell ve i cada any recordem en el temps d’advent que Jesús ve, que va venir i que vindrà a cadascun de nosaltres per fer-hi estada. El temps d’advent és el temps d’endreçar la nostra casa interior per tenir-la a punt, neta d’egoismes, maldats i superficialitats. Fent dissabte i obrint de bat a bat la porta del nostre cor perquè quan arribi hi pugui entrar, recuperant la imatge divina que en crear-nos el Pare ens va donar. Aprofitem avui de manera especial aquest dia de recés per preparar-nos a la seva vinguda, per endreçar al nostra llar interior perquè quan Ell arribi la trobi amb la taula ben parada i a punt pel gran banquet. Que ens hi ajudi Maria, mare d’esperança.

17 de novembre del 2016

DIJOUS DE LA SETMANA XXXIII DURANT L’ANY (II)

CLOENDA DEL 75è ANIVERSARI
DE LA RESTAURACIÓ MONÀSTICA DE POBLET

TROBADA DE LES COMUNITATS CISTERCENQUES
DE LA CONGREGACIÓ DE LA CORONA D’ARAGÓ

Homilia predicada pel Sr. Arquebisbe de Tarragona Jaume Pujol
Missa de la Mare de Déu, Santa Maria Verge, Temple del Senyor
Ap 5,1-10: Sl 149,1-2.3-4.5-6a i 9b (R.: Ap 5,10) Lc 19,41-44

Benvolguts tots, germans i germanes en el Senyor,

Ens trobem aquí aplegats per celebrar l’eucaristia en la clausura del 75è aniversari del retorn dels monjos al Monestir de Poblet. L’eucaristia és sempre una acció de gràcies, i avui de manera especial.

Han passat 76 anys des d’aquell 24 de novembre de 1940, que s’esqueia en diumenge —«l’últim després de Pentecosta», com s’anomenaven abans de la reforma litúrgica els diumenges de durant l’any—, que va tenir lloc la solemne presa de possessió del Reial Monestir de Santa Maria de Poblet per part dels monjos cistercencs.

Com diu la crònica d’aquell dia, «a les 11 del matí va tenir lloc la cerimònia religiosa. Sortint de la casa del Patronat, la comunitat, precedida pel P. Prior amb la creu alçada, es dirigia a l’església per cantar a Déu un himne d’acció de gràcies per haver aconseguit tal fi. Acompanyaren els quatre monjos restauradors i moltes autoritats civils i religioses, així com molts altres amics de l’Orde, admiradors i amants del monestir de Poblet».

La crònica del monestir continua dient que «és difícil descriure la viva emoció que omplia el cor de tots els presents —monjos, autoritats i fidels—, així com també la suggestiva bellesa de la cerimònia simple i austera. L’acte, l’ambient, tot contribuïa a solemnitzar aquest fet històric, mentre els records afluïen a la memòria. Semblava que aquelles pedres mudes, després de tants anys fossin improvisadament envaïdes d’un nou alè vivificant, i els ulls ensopits de les voltes gòtiques de l’església i del claustre es reanimaven de bell nou».

Estem celebrant la missa votiva de Santa Maria Verge, Temple del Senyor. Tots nosaltres, com diu sant Pau als de Corint, «no sabeu que sou un temple de Déu i que l’Esperit de Déu habita en vosaltres? […] Perquè el temple de Déu és sagrat, i aquest temple sou vosaltres» (1Co 3,16-17).

Però la Mare de Déu és un temple sant per raons singulars: fou un temple veritable pel fet de portar dins les seves entranyes el Fill de Déu, quan guardava la paraula en el seu cor, quan estimava el Crist amb un amor ardent observant fidelment el que li deien, el Fill i el Pare, d’acord amb la promesa del Senyor, i van entrar en Maria i hi van fer estada (cf. Jn 14, 23). A ella també l’anomenem Tabernacle on hi ha Déu i no serà somogut; casa del Senyor que Déu ha omplert amb la seva presència, casa d’or, palau reial, ciutat santa, arca de l’aliança que conté l’Autor de la nova Llei.

Mai no ens cansarem de lloar Maria, sota la qual el Monestir de Poblet ha caminat durant aquests 76 anys, i per la gràcia de Déu i la vostra fidelitat continuarà oferint al Senyor els fruits d’una vida monàstica: un carisma que, segons sant Benet, és cercar Déu, sota una Regla, sota un Abat i en una comunitat concreta. Aquesta cerca de Déu que caracteritza la vostra vocació es persegueix per mitjà del seguiment de Crist, al qual res no s’ha d’anteposar. És aquest cercar Déu, quærere Deum, seguint les petjades del Crist, rostre concret del Pare.

Llegim aquests dies el llibre de l’Apocalipsi i avui s’escenifica molt bé l’entrada en escena de Crist. Davant la pregunta sobre ¿qui obrirà els segells del llibre de la història? ¿qui serà capaç d’interpretar-lo?, la resposta apunta al «lleó de Judà» que ha vençut, «el fill de David». El vident descobreix llavors davant el tron un Anyell com degollat, però que ara viu i està dempeus. A aquest Anyell, Crist Jesús, el triomfador de la mort, se li dóna el llibre perquè l’obri, i llavors els quatre éssers i els ancians li reten homenatge entonant himnes de glòria.

Com abans he dit, tota la vostra vida en els monestirs és cercar Déu, i el trobeu en Jesucrist. Crist és el centre de tota la litúrgia. De la del cel i de la de la terra. Ell és el Sacerdot, el Mestre, la Paraula, el Cantor, l’Orant i el Temple. Ell dóna sentit a la història: obre els segells del llibre que resulta misteriós per als altres.

Units a Crist preguem i lloem el Pare i li elevem les nostres súpliques, que concloem sempre dient «per Crist nostre Senyor». Units a ell, som també nosaltres mediadors i sacerdots: «Has fet d’ells una dinastia sacerdotal.» Avui podem cantar amb més sentit l’aclamació del Sant i les súpliques en què anomenem Crist «Anyell de Déu». En el moment en què se’ns convida a participar de l’eucaristia, anticipació del «banquet de noces de l’Anyell», se’ns diu: «Mireu l’Anyell de Déu que lleva el pecat del món.»

Jesús va plorar una vegada per la mort del seu amic Llàtzer. Avui ens ho descriu Lluc plorant per Jerusalem, preveient la seva ruïna. Després del llarg camí des de Galilea a la capital, en comptes de prorrompre en cants de goig —«Quina alegria quan em van dir, anem a la casa del Senyor!»—, a Jesús li salten les llàgrimes.

La seva ciutat preferida «tant de bo hagués conegut on es troba la seva felicitat, però els seus ulls no són capaços de veure-ho», i no sap que s’acosta una gran desgràcia: la destrucció que, en efecte, van fer les tropes de Vespasià i Titus l’any 70. Segurament que Jesús també devia plorar per la situació del nostre món; però potser avui també podem pensar si cadascun de nosaltres li estem corresponent com Jesús voldria, o si l’estem defraudant. En aquest any jubilar, encara que ja hem tancat les portes a les diòcesis, queda encara oberta la porta a Roma i per tant estem encara en l’Any Jubilar de la Misericòrdia, i el Déu misericordiós ens omplirà de pau i d’alegria si humilment acudim a ell.

Els vostres monestirs són llocs de misericòrdia per la vostra proverbial hospitalitat, per la vostra mirada d’amor, perquè si esteu arrelats en l’amor a Déu s’aconsegueix abraçar a tot home, sense cap excepció: Honorare omnes homines, ‘honorar tots els homes’, així s’expressa sant Benet, demostrant amb això una gran atenció al valor de cada home com a persona.

Com vaig fer en aquella trobada a Santes Creus ara ja fa onze anys, m’encomano de manera especial a tots aquells sants i santes cistercencs que avui des del cel ens observen. Em refereixo a aquells milers de monjos i monges cistercencs que al llarg d’aquests vuit segles s’han santificat en els vostres monestirs, amb una vida de silenci, de treball i de pregària. Que Déu beneeixi abundosament totes les comunitats aquí presents. També ho demano per a tots aquells que us estimem i apreciem la vostra vocació. Continuem pregant per tota l’Església, molt units al papa Francesc.

Que la Mare de Déu aculli la nostra pregària i la nostra alegria i la porti al seu Fill Jesucrist, Déu i Senyor nostre. Amén.

15 de novembre del 2016

TOTS ELS SANTS I SANTES QUE SERVIREN DÉU SOTA LA REGLA DE SANT BENET

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Is 61,9-11; Sl 99; Jn 15,1-8

Vivim el present pensant en el futur perquè avui ens preocupa el demà. ¿Com serà el futur del món i de l’Església? Les noticies de l’actualitat poden fer-nos caure en el descoratjament. Conflictes i injustícies de tota mena...! Per altra banda, la bondat i la santedat no tenen secció fixa als periòdics. Però, gràcies a Déu, hi ha persones bones i santes. Elles construeixen un futur millor.

Avui els monjos celebrem la festa de tots els sants i santes que han viscut l’espiritualitat de la Regla de sant Benet. La festa que celebrem em fa recordar un text del Concili Vaticà II: «Tots els cristians, de qualsevol classe i condició, estem cridats a la plenitud de la vida cristiana i a la perfecció de l’amor» (LG 40). Els camins de la santedat són diversos i adequats a la vocació de cadascú. En la família, en la societat, al lloc de treball, al monestir... tots podem créixer com a persones i com a cristians.

Si llegim la vida dels sants, veiem com han practicat les virtuts persones de carn i ossos com nosaltres. S’han abandonat als braços de Déu i han perdut la por, malgrat els seus pecats i limitacions. Els sants són gent bona, senzilla, amable, solidaria, realista, optimista, lluitadora... que s’han enamorat de Jesucrist, que continuen creient en la bondat de les persones, i que lluiten per la justícia i per la dignitat de la vida. Els sants poden obrir-nos els ulls a la realitat de Déu. Creure en Déu comporta escoltar-lo. La pregària confiada i constant ajuda a que la seva petjada quedi gravada en nosaltres. Fa falta una freqüent lectura de les Sagrades Escriptures. Cal pregar amb la Bíblia a les mans. Així, podem donar «molt de fruit».

¿Què ens diuen les lectures que acabem d’escoltar? Segons la primera, «la seva posteritat, la seva descendència, serà coneguda entre els pobles». Els monjos d’ara som la descendència dels sants que avui recordem. Els sants fan resplendir en les tenebres la Llum de Crist, i brillen com un signe d’esperança. És una gran responsabilitat per a nosaltres, monjos, acceptar els nous reptes en un món en que hem d’anar a contracorrent. L’Evangeli ens diu que si estem units a Crist com les sarments al cep, tindrem Vida i la podrem compartir. Si confiem en Ell, mirarem el futur amb il•lusió i esperança. Ens cal, doncs, ser testimonis valents i coherents de la fe i de l’amor. Si no és així, perdem el temps.

¿Quin és l’humil servei d’una comunitat monàstica? Que els monjos visquem una unió total amb Déu, una espiritualitat profunda i una vida comunitària fraternal. Avui us demanem, als qui heu vingut a la Missa del monestir, que pregueu per nosaltres, els monjos. Perquè siguem una descendència digna dels sants monjos. I perquè us puguem oferir, malgrat les nostres limitacions i imperfeccions, allò que volem donar: pregària continua, acollida cordial, afecte incondicional, i les portes del monestir obertes.

«¡Que n’és de bo el Senyor! Perdura eternament el seu amor, és fidel per sempre».

14 de novembre del 2016

COMMEMORACIÓ DE TOTS ELS DIFUNTS QUE SERVIREN DÉU SOTA LA REGLA DEL NOSTRE PARE SANT BENET

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Rm 8,14-23, Sl 102,8 i 10.13-14.15-16.17-18 i Jo 12,23-28

La mort per a qualsevol home o dona és una realitat que el porta davant del misteri quan no de la incertesa. Pel cristià, gràcies a la fe, la mort dóna un sentit de plenitud a la vida i la sostrau de ser una situació absurda com ho seria sense esperar l’alliberament d’una vida caduca. Els monjos sabem que sant Benet ens demana tenir cada dia la mort present davant els ulls (RB 4,47). Què ha de ser la mort doncs per a un monjo? Si l’objectiu de la nostra vida és cercar Crist i de fet no el podem trobar de manera plena sinó sent dignes de veure la claror de la seva mirada, aleshores, com per Pau, si per a nosaltres viure és Crist morir ens ha de ser un guany.

No hi ha ningú que planyi el gra de blat que quan cau a terra mor; perquè si mor és llavor d’una vida totalment nova i esplendent, que dóna molt de fruit. Talment la nostra vida de recerca no té sentit sense fixar-nos la meta d’arribar un dia a la seva presència. Un camí cap a Crist que fem individualment i que fem també en comunitat vers la vida eterna. Un guany personal i un guany comunitari. Som anelles d’un cadena de cercadors de Crist, algunes d’elles han estat d’or, d’altres, de ferro, que s’han rovellat al servei de les seves comunitats tot i considerar-se sovint motiu de vergonya i de confusió. Han anat transmetent la vida monàstica perquè han estat grans de blat que morint han donat molt de fruit.

Déu ens ha fet néixer a l’esperança gràcies a la resurrecció de Crist d’entre els morts. Aquesta és la fe que inspira i sosté cada dia de la vida del monjo, i li dona un sentit pasqual, donant així una continuïtat entre la nostra vida present i la futura. En ambdues, el centre és Crist, en la primera cercant-lo i contemplant-lo en el misteri; en la segona essent presents davant d’Ell, veient la claror de la seva mirada.

Els monjos també morim, però hem de morir esperançats i confiats, perquè darrere la mort hi ha Crist, l’hora que serem plenament fills, quan el nostre cos serà redimit. «Tant de bo aconseguim un dia allò que esperem de la gran munificència i de la benignitat del nostre Déu» (sant Gregori de Nazianz, sermó 7). I avui preguem pels nostres germans, per les anelles que ens han precedit en la vida monàstica sota el guiatge de sant Benet, que el Senyor els concedeixi haver passat de la petitesa a la grandesa, de l’exigüitat a la sublimitat, de la mortalitat a la immortalitat, de terrenals a celestials; que sepultats en Crist ara hagin ressuscitat amb Ell, com a cohereus de Crist i fills de Déu que som.

13 de novembre del 2016

DIUMENGE XXXIII DURANT L’ANY (Cicle C)

BENEDICCIÓ DE L’ORATORI DE LA INFERMERIA DE POBLET
SOTA EL TÍTOL DE LA MARE DE DÉU DELS DOLORS

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Ml 3,19-20a, Sl 97,5-6.7-9b.9cd, 2Te 3,7-12 i Lc 21,5-19

Tot i que el camí de la vida no sigui fàcil ni planer ni gloriós, confiem estar sempre en mans de Déu, encara que el mateix Jesús ja ens anuncia que la vida està plena de dificultats i de lluites. Tot i la duresa del camí ens hem de centrar en allò essencial, assumir que les nostres pobres forces no ens permeten suportar-ho tot, però comptem amb l’ajut de Déu, sabem que ni un sol dels nostres cabells no es perdrà.

La nostra vida té temps diferents, a voltes arriben les dificultats i aleshores no ha de ser el temps de les lamentacions, de la nostàlgia o del desànim. El que Jesús ens diu és que el temps de dificultats és el moment de donar testimoni, que la crida que ens va fer Jesús a cadascú de nosaltres té en la dificultat l’oportunitat de mostrar un estil de vida cristià pacient i tenaç que ens ajudi a respondre als petits i grans reptes de cada dia. Jesús anuncia una fi que no te pressa per arribar, la història de la humanitat i la nostra pròpia història es pot anar allargant, amb problemes i dificultats que ens porten a moments de dubte i de torbació, de pors i de crisis.

Jesús no vol que visquem encongits, ens convida a viure en plenitud, amb lucidesa i responsabilitat la nostra pròpia història. Crist ens demana perseverança i paciència; ambdues ens poden fer més suportables les tribulacions, amb ànim seré, confiats en un Déu pacient i fort que ens estima, que no ens abandona, que ens cuida amb tendresa i amor compassiu. La paciència del qui creu arrela en el Déu amic de la vida, malgrat les injustícies i els cops que ens doni la vida, malgrat el sofriment absurd o inútil. Déu continua sempre vigilant la seva obra i cal que en Ell posem la nostra esperança.

En el sofriment podem descobrir una particular força que ens acosti interiorment a Crist, arribant a ser homes completament nous. Trobant una nova dimensió de tota la vida i de la vocació, fruit d’una particular conversió i cooperació amb la gràcia del Redemptor crucificat. El mateix Crist és qui actua enmig dels sofriments humans per mitjà del seu Esperit. Crist, mitjançant el seu propi sofriment salvífic, es troba molt a prop de tot sofriment humà, i pot actuar des del seu interior amb el poder del seu Esperit, del seu Esperit Consolador.

Avui celebrem per primer cop l’eucaristia en aquest oratori, no és un temple de pedres magnífiques, ni hi ha grans ofrenes decoratives. L’hem bastit amb bona voluntat i amor perquè l’amor de Déu es faci aquí realitat, presència real, entre vosaltres, enmig vostre, quan en aquesta etapa de la vostra vida no podeu acompanyar-nos en les celebracions comunitàries. La comunitat us estima, sou una part molt important i valuosa de la nostra comunitat i volem acompanyar-vos ara i aquí en aquesta modesta capella per compartir cada dia amb vosaltres la joia de la presencia de Crist enmig nostre, enmig dels nostres sofriments i angoixes grans o petites de cada dia.

LA DEDICACIÓ DE LA BASÍLICA DE POBLET

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
2 Cr 5,6-10.13-6,2, Sl 83,3.4.5 i 10.11, He 12,18-19.22-24 i Lc 19,1-10

«Avui s’ha salvat aquesta casa». La casa del petit Zaqueu ha esdevingut casa de Déu i porta de la salvació. També aquest temple, del qual recordem avui la dedicació, i que fou edificat per mans d’homes carreu a carreu, és la casa de Déu; perquè aquí Ell es fa present quan dos o tres s’hi reuneixen en el seu nom; quan aquí es proclama la seva paraula Ell hi és, i és aquí on el pa i el vi es transformen en el seu cos i la seva sang dels quals participem.

El temple és la nova arca de la aliança plena de la gloria del Senyor, aquell lloc pel qual el salmista sospira i es deleix; el lloc on vol lloar Déu cada dia i els atris del qual prefereix a haver de conviure amb la injustícia. Aquesta casa fou construïda per acollir al Déu que és vida, i és imatge del vertader temple. Com n’és també figura l’Església de Crist que peregrina a la terra formada per homes i dones, creats a imatge de Déu, que són les veritables pedres vives que l’edifiquen. L’Església comença sobre la terra, pren una forma visible sobre la terra en el poble de Déu que prefigura l’església celestial. Som nosaltres el vertader temple, les pedres vives, que hem estat edificats per Déu com a temple de l’Esperit Sant per formar una comunitat santa (cf. 1Pe 2,5).

Enfilats a l’arbre de les nostres falses il·lusions, agafats a les branques dels nostres egoismes, el Senyor ens veu i ens diu «baixa de pressa, que avui m’he de quedar a casa teva, dins el teu cor». Déu fent-se home ha entrat en la humanitat, ha entrat en cadascun de nosaltres, entra en l’etern present de Déu, i ens converteix si l’acollim amb alegria. Perquè Déu se’ns ha revelat i s’ha lliurat en Crist per ser Déu amb els homes. S’ha revelat en la Paraula, en la seva humanitat i en la seva Església; son les tres formes de la seva manifestació i lliurament als homes. Crist és la vertadera pedra angular, aquella que rebutjaren els constructors i que ara corona l’edifici, la que suporta el pes del món, que manté la cohesió de l’Església.

Ell és la Paraula, feta carn, la presència de Déu entre els homes, i d’Ell rep l’Església la seva vida, la seva doctrina i la seva missió. L’Església no té sentit ni consistència per si mateixa, sense el fonament de Crist; per això està cridada a ser signe i instrument seu; estem cridats a ser pedres vives perquè Ell és la roca sobre la qual es fonamenta la nostra fe. Estem davant de Déu, però no hi estem sols; la nostra fe personal en Déu es possible i se sosté en el nosaltres de l’Església en tot lloc i tot moment; perquè la nostra fe personal es catòlica, participa d’una fe comunitària. L’Església és cos de Crist i recolzats en aquesta fe, podem mostrar al món el rostre de Déu, que és un rostre d’amor i l’únic que pot respondre a l’anhel de plenitud de l’home.

Aquesta és la nostra gran tasca, mostrar a tots que Déu és Déu de pau i no de violència, Déu de llibertat i no de coacció, Déu de concòrdia i no de discòrdia; perquè Ell és amor. Acollim-lo, enfilem-nos a l’arbre per poder veure’l i quan ens miri i ens cridi baixem de pressa joiosos i acollim-lo al nostre cor; aleshores la salvació haurà entrat a casa nostra.

9 de novembre del 2016

DEDICACIÓ DE LA BASÍLICA DEL LATERÀ

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet

La resurrecció de Jesús ens il·lumina tota la història humana. La nostra fe en la resurrecció ens fa comprendre el sentit de les Escriptures.

El santuari, el temple, el lloc de culte és Jesús mateix. I Jesús mateix davant del Temple de Jerusalem ens obre el sentit de les Escriptures quan foragita moltons i vedells, taules, monedes i coloms, perquè «la casa del meu Pare no és un mercat».

Nosaltres, cadascú de nosaltres, també formem part del temple que és el cos de l’Església. Avui units en la pregària litúrgica amb la Basílica de sant Joan del Laterà, la catedral de Roma, fem festa perquè som cos de l’Església universal.

I en particular, a cadascú de nosaltres com a Temple de l’Esperit Sant, Jesús ens invita a foragitar del nostre cor moltons i vedells, taules, monedes i coloms, perquè el nostre temple no sigui un mercat.

La purificació del nostre temple, del nostre cor, ha de ser permanent. I en la mesura que ens anem purificant per la pràctica de les virtuts, i reconciliant amb tothom, anirem consolidant l’Església de Crist.

6 de novembre del 2016

DIUMENGE XXXII DURANT L’ANY (Cicle C)

Homilia pronunciada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet

A l’ésser humà si fa no fa, l’empeny un desig vehement d’habitar en una llum inaccessible. Vol habitar els confins de la seva existència, saber què hi ha després d’aquesta vida. Ara com abans la mort sempre és un interrogant.

Però, les mateixes paraules de Jesús ens il·luminen en la fe cristiana, en el món venidor i en la resurrecció dels morts: «Déu no és Déu de morts, sinó de vius perquè, per a ell tots viuen».

Sí, per a Déu tots viuen. La fe ens conforta a viure agomboiats per la misericòrdia que Déu ha tingut amb nosaltres, ens ha concedit un consol etern i una bona esperança.

El misteri de la vida i el misteri de la mort s’entrellacen en el misteri de l’esperança.

La vida ens ha estat donada com a regal. I amb la llibertat de fills de Déu la podem viure amb confiança o amb neguit. Ara bé, davant la mort l’esperança cristiana ens obre la porta a la resurrecció.

Els set germans i la seva mare tenen posat el cor en Déu i en el seu amor, per això creuen en la resurrecció.

Vida i mort es presenten davant de nosaltres i l’esperança repunta entre la vida i la mort, amb la fe i l’amor. Som fills de Déu i per això tenim part en la resurrecció que vindrà després de la nostra caduca vida, per no morir mai més, i poder saciar-nos per sempre més de la contemplació de Déu.

Cal desvetllar-se, perquè la nostra vida està teixida per a contemplar. Però, no per a mirar qualsevol cosa, sinó per a viure a la presència de Déu i desitjar saciar-s’hi de Déu.

La nostra vocació és la d’invocar Déu: demanant justícia, demanant per tots els més necessitats, els més sofrents, desemparats, abandonats, els més descartats de la nostra societat.

El qui confia, el qui es desviu pels altres, el qui té l’esperança posada en Déu, sap que contemplarà la glòria de Déu.

El cor es desfarà i es gastarà sí. Però, viurà donant vida a desdir. Sap que malgrat la mort, Déu que no és Déu de morts, sinó de vius, l’acollirà en el seu Regne. La mort serà el camí cap a la resurrecció, cap a la vida per sempre. On podrem cantar per sempre més: «Quan em desvetlli, us contemplaré fins a saciar-me’n, Senyor».

2 de novembre del 2016

COMMEMORACIÓ DE TOTS ELS FIDELS DIFUNTS

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Sa 4,7-15; Rm 6,3-9; Jo 14,1-6

Tant cert com que venim a aquest món és que un dia, més tard o més d’hora, d’una manera o d’una altra, el deixarem. Tot el que en aquesta vida hagin estat els nostres lligams deixaran de ser-ho. De ben segur pocs deuen ser els homes que no s’han preguntat mai què hi ha després d’aquesta vida, si tot acaba aquí o si és sols la porta de la vertadera vida. Per als creients tampoc hi ha certeses sensibles, és per la fe i la confiança en Déu que estem certs que creats a imatge seva i redimits per Crist hem estat fets partícips de la seva resurrecció. «Senyor, si ni tan sols sabem on aneu. Com podem saber quin camí hi porta?» diu l’apòstol Tomàs. Jesús és el camí, el mitjà per arribar al Pare, és l’arbre de la vida, aquell de qui els homes rebem la immortalitat. «Els camins del Senyor són camins rectes, camins bonics, camins fressats, camins planers. Rectes sense desviacions perquè menen a la vida; bonics sense brutícia perquè ensenyen la puresa; fressats per una multitud perquè tothom ja ha entrat en la xarxa de Crist; planers i sense dificultats perquè porten dolcesa» (Sermó 21 de Sant Bernat), ens diu sant Bernat. Crist, el Fill de Déu fet home, és immortalitat, relació d’amor amb el Pare i l’Esperit i per tant és vida i dóna vida.

La carta als Romans ens fa visible la relació indissoluble entre fe i vida, entre baptisme i participació en la mort i la resurrecció de Crist. Crist ens obre la possibilitat de participar de la seva resurrecció, de poder emprendre una nova existència, semblant a la de Crist ressuscitat. Participant de la mort amb Crist participem també de la seva resurrecció. D’aquella vida on la mort ja no té cap poder sobre la vida vertadera. Com ens diu el llibre de la Saviesa no sabem adonar-nos d’aquesta veritat, que Déu dóna el favor i la gràcia de la vida veritable a la casa del Pare.

Pel do de la fe estem certs i confiats en l’eterna misericòrdia de Déu, creiem que Crist ens ha preparat l’estada al cel, que ens convida a anar viure a casa seva. La nostra és una fe esperançada, que ens permet creure que la vida és més forta que la mort, perquè creiem en aquell que viu per sempre, en el vencedor de la mort que ens fa participar de la seva vida: aleshores la mort esdevé llavor d’esperança. Podem dir com Pau «per a mi, viure és Crist, i morir m’és un guany» (Fl 1,21).

La fe dels cristians està abocada vers la vida, creiem en un Déu de vius, d’una vida en tota la seva dimensió terrena i eterna; tot i ser enfosquida pel sofriment, la vida és sempre un do de Déu perquè on hi ha vida hi ha presència de Déu. Si pel baptisme hem estat sepultats en la mort de Crist, pel baptisme hem mort a l’home vell i hem estat empeltats a l’home nou. Fets fills amb el Fill, Déu ens crida a participar de la seva realitat divina; ens fa fills seus i ens obre així les portes de la plenitud i de la resurrecció. «Si vivim, vivim per al Senyor, i si morim, morim per al Senyor. Per això, tant si vivim com si morim, som del Senyor» (Rm 14,8), escriu l’apòstol.

Crist és l’aigua fresca, la pau segura, la meta de l’espera i l’esperança dels homes. La vida i la mort de Crist signifiquen que Déu mateix ha baixat al país dels morts per a treure’ns-hi i donar-nos vida. «El regne de Déu és concedit, promès, rebut. És concedit en la predestinació, promès en la vocació, mostrat en la justificació i rebut en la glorificació (...) En la predestinació es manifesta la gràcia; en la vocació, la potència; en la justificació, l’alegria; en l’exaltació, la gloria» (Sermó 21 de Sant Bernat).

Fora de les dimensions d’espai i temps se’ns escapa la comprensió de les coses. El nostre és un temps ben humà i el temps de Déu és un altre. Sabem que naixem i tan cert com això sabem que hem de morir, però s’escapa a la nostra comprensió com serà la vida vertadera; aquesta pregunta esdevé la més gran incògnita de la nostra vida. Els creients la responem enfortits per la nostra fe. Sabem que Crist, fent-se home, ha portat el nostre temps a la plenitud, la vida es viu ara per Jesús, en l’amor que transforma el temps en eternitat. Una nova vida que certament està fora de la nostra experiència i en la qual creiem pel do de la fe. Els nostres cors s’asserenen perquè confiem en Déu, confiem en Crist. Crist tornarà per a prendre’ns a casa seva, perquè arribem al Pare per mitjà d’ell. Avui preguem perquè tots els qui ens han precedit en aquesta vida, la fe dels quals sols Déu ha conegut, hagin arribat ja a l’estança que tenien preparada.

1 de novembre del 2016

TOTS-SANTS

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Ap 7,2-4.9-14; Sl 23; 1Jo 3,1-3; Mt 5,1-12a

Gent de tota nacionalitat, de totes les races i de tots els pobles i llengües. Així són els qui vénen de la gran tribulació i han rentat els seus vestits amb la sang de l’anyell i els han quedat blancs, i així les seves ànimes han estat purificades per la mort i resurrecció de Crist. El seu cor ha estat sincer i tenen les mans netes de culpa; la seva recompensa ha estat gran i són semblants a Déu i ara el veuen cara a cara, tal com és.

La crida a la plenitud de la vida cristiana i a la perfecció de la caritat s’adreça a tots (LG 40). Per assolir-la cal esmerçar-hi energies, cadascun segons la mesura dels dons rebuts; cal seguir les petjades del mestre, ser reflex de la seva imatge per als altres i obeir, com Ell féu, la voluntat del Pare, consagrant-se amb tota l’ànima a la glòria de Déu i al servei del proïsme (LG 40). Són cridats a la santedat, són elegits per a la santedat els qui estan de dol, els humils, els compassius, els perseguits, els ofesos i els calumniats per causa de Jesús. Tots ells, són els nets de cor cridats a la santedat, independentment de races, pobles, llengües i credos. Ells han passat una gran tribulació però ara han estat purificats fins a ser purs tal com Jesucrist és pur.

Les benaurances ens fan present ara i aquí el Regne que Jesús, vencent la mort amb la seva resurrecció, ha fet realitat allunyant de l’home el pecat i la mort. Un regne nou que transforma el qui l’acull per la força de la resurrecció de Crist. El sermó de la muntanya és un text que ens interpel·la, ens interroga i alhora ens estimula per a l’autocrítica i per a superar-nos. Tenim al davant un text tal vegada incòmode, que ens pot provocar neguit perquè potser ens veiem feliços i consolats, farts i satisfets o tal volta som nosaltres els qui perseguim, ofenem, calumniem i, per tant, no tenim el cor net. L’Evangeli d’avui ens posa al davant el programa de la vida del cristià, de la forma més clara, ens ensenya el que ha de ser la nostra vida, el que ha estat la vida de tants i tants sants que de forma anònima han imitat Crist, pobre i humil, aquells que han vist que l’única i vertadera felicitat sols pot venir de Déu i del compliment de la seva voluntat, que és estimar-lo a Ell i estimar els altres com a nosaltres mateixos. La vocació a la santedat és universal, com universal és el programa de les benaurances. Un programa constructiu i joiós, que ens proposa un món més lliure, més igualitari, més fraternal. Però l’accent del sermó de la muntanya no és tant el seu contingut, que ja és per si mateix molt important, com el seu objectiu que no és altre que l’assoliment del regne. Participant de la mort i resurrecció de Crist entrem a formar part del regne, on tot és consol, compassió, justícia i netedat de cor; aquesta és la recompensa dels justos, la de ser fills de Déu en plenitud.

Les benaurances no són sols una revelació de Jesús als seus deixebles o fins i tot a la gent que l’escoltava; són el fruit de l’experiència de fe del mateix Jesús. Ell vivia les benaurances i aquestes li donaven la certesa i la força necessàries per vèncer tota hostilitat. Perquè Jesús és l’home de les benaurances; Ell és el pobre, el qui està de dol, el qui té fam i set de justícia, el perseguit, l’ofès i el calumniat, perquè està en cada home i cada dona que pateix les tribulacions d’aquesta vida. On hi ha sofriment hi és Crist, el net de cor. Les benaurances no són un text utòpic o doctrinal, són l’experiència vital d’un home, del Fill de Déu fet home com nosaltres llevat del pecat. Per això el camí que ens proposa és el missatge més humà, més universal que els creients podem oferir al món. No som potser tants els qui cerquem el regne, però tot aquell qui vulgui portar endavant una vida digna d’aquest nom té en les benaurances la llum que il·lumina el seu camí. La salvació definitiva la trobarem, si la trobem, si som capaços de guanyar-nos-la, en el regne, allí on l’han trobada ja els justos de tots els temps; però el camí que hi porta comença aquí a la terra. Tots som convidats a caminar-hi i a avançar i a tastar així el que serà compartir la manifestació plena de Déu, veure’l cara a cara tal com és.

«Que sigui sincera la lloança que donem amb la nostra boca als sants i no els lloem amb els llavis i els ofenguem amb els fets. Els lloem vertaderament si procurem imitar-los (...) Que res no impedeixi el nostre caminar, ni la desídia, ni la pusil·lanimitat, ni una duresa poc prudent del treball. Contra la desídia tinguem presents els exemples dels sants. Contra la duresa del treball que ens aclapara, tinguem la confiança que sols la gràcia de Déu ens pot salvar. Contra la pusil·lanimitat mirem l’auxili de Déu i la constant pregària de tots els sants per nosaltres. (...) No ens cal sinó demanar al Senyor que pel mèrit de tots els seus sants ens ajudi als qui ara lluitem i ens coroni amb ell amb la felicitat eterna» (Elred de Rievall, Sermó 27 en la festivitat de Tots els Sants, 22-23).