29 de juny de 2019

SANTS PERE I PAU, APÒSTOLS

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Fets 12,1-11; Sl 33,2-3.4-5.6-7.8-9; 2Tm 4,6-8.17-18; Mt 16,13-19

Pere és la roca sobre la que es fonamenta l’Església. No és la pedra angular, que és Crist, però Pere i Pau esdevenen les dovelles més properes a Ell, les que són al seu costat mateix, en contacte directe.

Però tanmateix Pere és una roca feble, capaç fins i tot de plorar, una roca que plora, en expressió del nostre P. Alexandre. És el Pere que fa camí durant tres anys al costat mateix de Crist, és aquell qui cridat per Andreu, el seu germà, per a conèixer a Jesús i que deixant xarxes i barca bora el mar de Galilea va i veu. És el Pere que fa el tast del Crist glorificat al mont Tabor en l’episodi de la transfiguració. El Pere que benintencionat vol evitar-li a Jesús la seva passió i mort sense adonar-se de que ens hauria privat de la salvació a tota la humanitat. El Pere de fe feble que s’enfonsa en l’aigua prop de Genesaret. El que comparteix endormiscat l’angoixa de Getsemaní. El que té alhora el coratge de treure l’espasa per defensar al mestre i al cap de poc plora amargament per no haver-lo tingut per reconèixer-se el seu seguidor al pati de la casa del gran sacerdot. El Pere que no té plata ni or però que havent vist el sepulcre buit, havent fet experiència del Crist ressuscitat i havent rebut l’Esperit Sant és capaç de fer aixecar un invàlid de la seva prostració o una morta del seu taüt.

Avui l’Evangeli de Mateu ens presenta la seva professió de fe, breu, clara, contundent. «Vós sou el Messies, el Fill de Déu viu». Per això Pere és sortós, perquè això que confessa no ha sabut pas de cap home, és fruït de la seva experiència de fe, li ha estat revelat pel Pare del cel en la persona del Fill. Pere i Pau no són pas el centre de la història de la salvació, que sols ho és Crist, però esdevenen peces imprescindibles sense les quals la història de la salvació hauria anat d’una altra manera, perquè ells varen tenir molt present que cal obeir primer a Déu que als homes (Ac 5,29).

Si Pere és el fonament, Pau és el gran missatger, aquell a qui el Senyor ha donat la força per proclamar l’Evangeli arreu i que es convertí en un instant, la seva fe no la va aprendre de cap home, sinó que li vingué per una revelació de Jesucrist. Pau és el qui passa de perseguidor a Evangelitzador i qui arribada l’hora de desfer les amarres i deixar el port d’aquest vida, havent lluitat en aquest noble combat, finida la cursa, es manté fidel i esdevé mereixedor d’una corona, la del martiri. Com Pere, el martiri completa en ell l’obra de Déu i els obre les portes del Regne. Han experimentat de debò com el Senyor ha enviat al seu àngel a ajudar-los, el Senyor els ha escoltat i no han tingut por de ser portats allí on no volien anar.

Pere i Pau potser són difícils d’imitar, però ens són un exemple, ens marquen un camí. Després de l’encontre de Pere bora el llac de Galilea i de Pau camí de Damasc amb Jesús les seves vides canviaren radicalment. Fins al punt de fer exclamar a Pere: «Senyor, a qui aniríem? Tu tens paraules de vida eterna, i nosaltres creiem i sabem que tu ets el Sant de Déu.» (Jn 6,68)

A tots dos els mogué la fe en el Senyor. Una fe transformada en una confiança sense límits que va fer que no perdessin mai l’entusiasme i la valentia en la predicació de l’Evangeli. Tots dos van patir, en el cos i en l’ànima, tots dos van ser empresonats, fuetejats, escarnits, perseguits i condemnats a mort. Però res els va llevar la ferma voluntat de seguir a Crist fins al darrer moment. La força els venia de llur fe en el Senyor ressuscitat, el sentien a prop, al seu costat i això els va alliberar, a la fi, de qualsevol por.

Pere i Pau ens són model de confiança davant les nostres pors i les nostres inseguretats, fruits d’una fe insegura, acomodatícia, poc fonamentada, inestable. Si Déu està amb nosaltres, si vertaderament creiem que Ell és el Messies el Fill de Déu viu, no podran res les dificultats, ni el dolor, ni la mort. Pere i Pau no eren perfectes i va ser aquesta la seva força, arrelats en llur debilitat, quan eren febles era quan realment eren forts. Perquè, en paraules del Papa Benet «L’Església no és una comunitat de perfectes, sinó de pecadors que s’han de reconèixer necessitats de l’amor de Déu, necessitats de ser purificats per mitjà de la Creu de Jesucrist.», com s’hi reconegueren Pere i Pau. La feblesa de Pere i de Pau ens manifesta que l’Església es fonamenta sobre la potència infinita de la gràcia de Déu i gràcies a ella va fent camí.

Envigorits per la solida fe de Pere, capdavanter en la confessió de la fe, i Pau, que la posà a plena llum, com ells que reconegueren en Jesús al Messies, al Fill del Déu viu, recordem avui el ministeri del bisbe de Roma que té confiat el nostre Papa Francesc, preguem per ell i encomanem-lo al Senyor perquè com Pere esdevingui roca sòlida i com Pau testimoni de l’Evangeli arreu. Preguem també pel nostre Arquebisbe Joan que havent-li estat confiada la seu de Tarragona, de llarga tradició paulina, rebrà avui de mans del successor de Pere el pali, símbol del pastor i de comunió amb la seu de Roma.

28 de juny de 2019

SAGRAT COR DE JESÚS

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet

On tenim el cor? Ja sabem que allí on tenim el cor tenim la vida.

El nostre cor bomba, bomba la sang que és vida. Però, el cor de Jesús bomba més, molt més, infinitament més. Perquè el cor de Jesús és un cor pur, puríssim, d’amor. Perquè el cor de Jesús es commou. El cor de Jesús és essència de bondat, d’humilitat, de misericòrdia.

Déu donà prova de l’amor que ens té quan Crist morí per nosaltres, quan encara érem pecadors, vam ser reconciliats amb Déu, gràcies a Jesucrist.

La bondat i l’amor de Déu ens acompanyen tota la vida. Però, ens cal posar atenció, molta atenció. Perquè sovint no ens n’adonem i el nostre cor es pot transformar en un roc.

Jesús ve a buscar el pecador perdut. Al cel mentrestant festa, hi ha festa per un sol pecador convertit.

Jesús és pastor, Jesús és guia, Jesús és qui es preocupa per fer-nos justos, per reconciliar-nos amb el Pare i amb els altres. Jesús ens mostra i ens ensenya la capacitat de perdonar, una capacitat que nosaltres no l’exercitem tan ràpidament com ell i de vegades ens encantem massa.

Per això, ens convindria reposar el nostre cor en el cor de Jesús. És a dir, aproximar-nos en la pregària del cor, en la pregària íntima al ritme del cor de Jesús, perquè el cor de Jesús bategui en el nostre cor.

Sols així, podrem aprendre la capacitat de reconciliació, la facultat de perdonar, l’habilitat de sortir de nosaltres mateixos per anar a l’encontre de l’altre cor que ens interpel•la.

Sí, el cor de Jesús ens qüestiona la relació amb el cor del proïsme, ja que la reconciliació amb Déu passa per la reconciliació amb el germans, els altres, els qui ens interpel•len.

Les qualitats de Jesús, el cor bo, humil, obert, predisposat a ajudar, a cercar, a guarir, a encoratjar, les hauríem de tenir com a pròpies si volem dir-nos cristians, monjos, persones espirituals.

Hem d’oferir el nostre cor al cor de Jesús, a la seva voluntat. Perquè el nostre batec, el nostre ritme, tendeixi, s’elevi més i més cap a Déu.

I així, podrem donar el nostre cor als altres, donant la vida pels altres. Així, recobrarem la vida per sempre, per viure per sempre més.

Sols hi ha dos camins, dues opcions en la vida: viure segons el nostre cor, viure segons el cor de Jesús.

On tenim el cor? On tenim la vida?

24 de juny de 2019

NAIXEMENT DE SANT JOAN BAPTISTA

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet

Hauríem de estar tot el dia donant gràcies, perquè som monjos, perquè, com hem escoltat en el salm, el Senyor ens ha fet tan admirables.

Déu mateix, ens ha teixit en les entranyes de la mare, ens ha format des del si de la mare, com Isaïes proclama, per esdevenir els seus servents.

Cal posar atenció en el teixit. No es tracta de veure si hem estat teixits de nylon, cotó, llana, lli o tergal, perquè no som ninots de drap. Però, si que hauríem d’esbrinar en el nostre camí de conversió si encara ens queden teixits de supèrbia, enveja, ira, luxúria, peresa, gola, avarícia, vanaglòria; i, adonar-nos si aquests teixits predominen més en el nostre interior que la humilitat, la benvolença, la paciència, la castedat, la diligència, la temprança, la caritat, l’esperança i la fe.

Si som monjos, si vivim com a cristians ens hem de preguntar: Què hem fet en el teixit que el Senyor ens ha format des del si de la mare? 

Som servents del Senyor? Com a monjos, com a cristians. Perquè Isaïes és servent, Joan és servent. Cada cristià és servent. Tenim una missió encomanada en la nostra relació amb Déu. Hem d’esbrinar quina és.

Els monjos som servents. Servents que no cal predicar amb crits i moltes paraules, sinó amb el nostre testimoni de vida. Amb el testimoni prediquem la joia de la conversió, conversió del cor. Perquè el més gran, Jesús, pugui fer estada en nosaltres, en la nostra comunitat. 

Predicar què? El missatge de salvació, un baptisme de conversió perquè el Senyor és favorable. Joan serà qui anunciarà la salvació, el favor que Déu ens dona, si ens convertim de veritat.

Si de veres ens convertim també el Senyor ens farà llum de tots els pobles, perquè també en la nostra petitesa i humilitat podem esdevenir llum perquè la salvació arribi als altres, als més necessitats. Som servents, instruments del Senyor per al món, des de la vida monàstica, des de la presència en la pregària litúrgica.

Quan admetem que només Déu té la darrera paraula, quan admetem la salvació de Déu, els dubtes s’esvaeixen i recuperem la veu per proclamar la benedicció del Senyor, que s’estén a tots els pobles de la terra. Així Zacaries, així Elizabet: S’ha de dir Joan, perquè és el favor que el Senyor ens ha concedit quan ja no teníem esperança en tenir un noi, un fill, un hereu.

La gent del poble es qüestiona el nom, no acaba de comprendre: Què serà aquest noi?

Què serà de la meva relació amb Déu? Què és de la meva relació amb Déu? Què és de la meva vida de monjo, de cristià? De què estem teixits? Sóc servent?

Assumeixo ser servent? Predico amb el meu testimoniatge de vida?

Joan ens anuncià l’esdevenidor, la salvació que vol romandre en el nostre cor. Joan ens qüestiona ara la nostra vida com la va qüestionar als seus contemporanis.

23 de juny de 2019

SANTÍSSIM COS I SANG DE CRIST (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Gn 14,18-20; Sl 109,1.2.3.4; 1C 11,23-26; Lc 9,11b-17

«Déu és aquí» cantava l’himne del Congrés Eucarístic de 1911. Aquest és el gran misteri que avui celebrem. La presència real de Crist en l’Eucaristia sota les espècies del pa i del vi. Sabem que Crist és present quan dos o tres dels seus es reuneixen en el seu nom, sabem que és present a través de la seva paraula, i sabem que nosaltres el fem present, o l’hauríem de fer present, al mig del món mitjançant les nostres obres. Però està present de manera singular, especialíssima i real en l’Eucaristia.

El centre ja no són els ritus ni els sacrificis antics, ara és Crist mateix, la seva persona, la seva vida, la seva mort i resurrecció la qui es fa present. Els sacrificis antics, com l’ofert per Melquisedec, rei de Salem, han estat portats al ple acompliment per mitjà d’aquell qui és sacerdot per sempre. Ens ho relata l’apòstol sant Pau, ell n’ha rebut la tradició, tradició que s’ha anat transmeten fins avui; Jesús, el Senyor, digué als seus que calia celebrar el seu memorial per tal de que es fes present, cada vegada, sempre, fins al seu retorn gloriós quan ja no serà necessària la seva presència velada sota les dues espècies del pa i del vi.

En l’Eucaristia, Crist està realment present entre nosaltres i la seva presència no és una presència testimonial, sinó activa, una presència dinàmica, que ens mou a la conversió, a sortir de nosaltres mateixos per a actuar com a fills de la nova aliança, aquella que ha estat segellada amb la seva sang. Si el pa significa la seva donació radical a la creu, lliurant el seu propi cos com a aliment per a tota la humanitat; el vi és signe de comunió. Ja en aquella primera celebració dels apòstols amb Crist compartiren un sol calze i compartiren així una mateixa missió; per extensió el calze és ara símbol de comunió de l’Església, de tots nosaltres amb Crist. «El poble sant i fidel de Déu s’ha de fonamentar en l’Eucaristia, perquè ella és «la font i cimal de tota la vida cristiana», com ho afirma el Concili Vaticà II (Lumen gentium, 11).» (Arquebisbe Joan, Carta dominical 23 de juny 2019).

La presència de Crist en l’Eucaristia, relacionada amb les altres presències, es dona acomplint el manament del Senyor als apòstols. Ara i aquí, en cada celebració, davallant la força de l’Esperit Sant durant l’epiclesi, Crist es fa present entre nosaltres de manera singular, amb més força que de qualsevol altre manera. Una presència per creure, viure i celebrar en paraules del Papa Benet XVI (Sacramentum Caritatis, 93). Una presència que no es repeteix, ni es renova, sinó que és permanent memorial del sacrifici de la creu i de la resurrecció. «Quan l’Església celebra l’Eucaristia, memorial de la mort i resurrecció del seu Senyor, es fa realment present aquest esdeveniment central de salvació i es realitza l’obra de la nostra redempció.» (Ecclesia de Eucharistia, 11), en paraules de sant Joan Pau II.

En l’Eucaristia es fa present aquell qui parlava del Regne de Déu a la gent, aquell qui curava als quin en tenien necessitat, aquell qui beneïa, partia i donava el pa als afamats. A una multitud repartida en grups, prefiguració de les esglésies locals i símbol de comunió amb el col·legi apostòlic amb Crist com a centre. Aquesta presència ens ha de moure el cor, si Ell és aquí és per a que nosaltres en donem testimoni de paraula i d’obra. Eucaristia i caritat són dos termes inseparables.

Diu el Papa Francesc: «L’Eucaristia ens fa forts per a donar fruits, (...) per a viure com a cristians. Cada vegada que nosaltres combreguem, ens assemblem més a Jesús, ens transformem més en Jesús. Com el pa i el vi es converteixen en Cos i Sang del Senyor, així els qui el reben amb fe són transformats en eucaristia vivent. Quan el sacerdot que, distribuint l’eucaristia, et diu: «El Cos de Crist», tu respons: «Amén», reconeixes la gràcia i el compromís que comporta convertir-se en Cos de Crist. Perquè quan tu reps l’eucaristia et converteixes en cos de Crist.» (Papa Francesc, Audiència general 21 de març de 2018).

Celebrem amb joia aquesta solemnitat, ben conscients de que Ell és realment aquí, enmig nostre. Que aquest fet meravellós, no per habitual, ens deixi de sorprendre i de transformar els nostres cors.

21 de juny de 2019

DIVENDRES DE LA SETMANA XI DURANT L’ANY (I)

Dia 21 de juny: sant Lluís Gonzaga

Homilia predicada per fra Lluís Solà, diaca
2C 11,18.21b-30; Sl 33,2-3.4-5.6-7 (R.: cf. 18b); Mt 6,19-23

Es pot ben dir que la història de la salvació a la Sagrada Escriptura comença amb un tresor amagat dins un sac. Els atribolats germans de Josep, quan se’n tornen d’Egipte de comprar gra, es troben amagats dins el sac els diners amb què havien pagat. Josep, l’autor del fet, els tranquil·litza amb aquestes paraules meravelloses: «El vostre Déu, el Déu del vostre pare, és qui va posar un tresor als vostres sacs».

Déu ha posat un tresor al nostre sac de viatge, per al viatge de la vida. I aquest tresor és la santedat, la santedat entesa com la crida a participar d’allò que Déu és, entesa com aquell impuls gratuït que ens mena a ser allò que hem de ser en el projecte amorós de Déu. I tanmateix és un tresor per al viatge de la vida, ens el juguem en el viatge de la vida, en les seves trifulgues i esperances.

En el cas de Pau és ben clar allò que considera el seu tresor: treballs, presons, cops i ferides, assots, bastonejades, cops de roc, naufragis, llargues caminades, perills de rius i de lladres, insídies de la gent, cansament, son, gana i set, fred, preocupacions, febleses al capdavall, febleses que són la seva glòria i, doncs, el seu tresor.

Enmig dels afalacs i les possibilitats de la seva època i de la seva posició, el jove Lluís Gonzaga conservà el seu ull bo, net, íntegre i transparent, i la claror de la paraula de Jesús l’il·luminà en el seu discerniment. Va triar la Companyia de Jesús per quatre raons, explica: perquè conservava encara el fervor primigeni, perquè els seus membres no podien ser obligats a acceptar dignitats eclesiàstiques, perquè amb la seva activitat docent feia un gran servei a la formació de la joventut, i pel coratge del seu impuls missioner. Quatre raons, tanmateix, que podien tornar-se-li encara un tresor guardat a les arques de la terra, a mercè de les arnes i del rovell, quatre raons que podien afalagar la seva vanitat i el seu urc de perfecció. Serà en el servei humil i anònim als empestats de Roma que trobarà finalment el tresor que Déu havia amagat en el seu sac de viatge, i fins i tot el banc segur on dipositar-lo.

Poc abans de morir, el provincial li preguntà: «—Com estem, germà Lluís? —Ens n’anem, pare, contestà ell. —Cap a on?, li feu el provincial. —Cap al cel. —Com que al cel? —Sí pare, així ho espero de la misericòrdia de Déu i si els meus pecats no ho destorben». Tan senzill, i tan sublim.

Germans, germanes: «El nostre Déu ha posat un tresor als nostres sacs». Donem-ne gràcies, i invertim-lo bé.

19 de juny de 2019

MISSA EXEQUIAL I ENTERRAMENT DEL P. ALEXANDRE MASOLIVER

Homilia publicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Lm 3,17-26; Salm 22; Jn 3,14.16 i Jn 12, 23-28

Davant del silenci de la mort se’ns presenta el misteri i ens posem las llavis les preguntes; és això el final? aquí s’acaba tot? La mort ens interroga profundament sobre ella mateixa, el seu sentit i també sobre el sentit mateix de la vida; perquè no hi ha res més cert que si naixem, morim. Però al morir naixem vertaderament, perquè pels creients la mort és la porta de l’esperança. No hi ha res tant angoixant com la desesperança, res de tant mortal per a l’ànima. Al llarg de les nostres vides se’ns presenten moltes ocasions per desesperar de la misericòrdia de Déu, utilitzant l’expressió de sant Benet a la Regla. Ens ho diu avui el profeta Jeremies, aquell pobre Jeremies que se sentia massa jove i indigne de rebre la vocació profètica, al Llibre de les Lamentacions. La desesperança porta a l’amargor i a l’enverinament, al replegament sobre nosaltres mateixos i al tancament a Déu. Perquè per als creients la desesperança és sobretot allunyament de Déu, és transitar sense esma per a sortir-se’n dels barrancs tenebrosos, és no reconèixer l’únic pastor, el Senyor, que és bo amb els qui hi confien, amb els qui el cerquen. L’esperança és bona i silenciosa i té un únic fi, la salvació en el Senyor.

La nostra esperança està fonamentada en la sòlida roca de l'amor de Déu, és sobre d’ella que creiem que la vida d'aquells que moren en Crist és transformada, com el gra de blat; i que quan desapareix l'estatge terrenal, de fet se’ns en dona un d’etern en el cel. Si la por porta a la desesperació per la fe ens ve l’esperança, posem la nostra vida en mans de Déu, amb absoluta confiança.

Jesús, el Fill de Déu fet home igual en nosaltres en tot llevat del pecat, compartí el nostre sofriment, la nostra angoixa i vencent la mort ens donà l’esperança. Getsemaní és el moment més clar on Jesús es fa més humà encara, si es pogués utilitzar aquesta expressió. El nostre germà el P. Alexandre ho descrivia així «pregonament abatut, fins a suar sang, grans gotes que queien a terra, prega al seu Pare, en allò que gosa pensar que sembla una momentània fractura de la unió d’ambdues naturaleses en el déu fet home (...) Realment era l’hora de les tenebres.» (Pere, la roca que plora, p. 66-67).

L’esperança ens ve de Crist, l’esperança ens ve per Crist; com Crist sobreposant-se a l’angoixa, confiant-se a la voluntat del Pare, passà de la mort a la vida, nosaltres tenim l’esperança certa de que morint realment vivim, arribem a aquella vida que és vida eterna. Hi arribem no pas per un saber empíric, sinó a través de l’amor que ve pel coneixement de Jesucrist. Si aquesta és l’esperança de tot creient, com no la del monjo, la d’aquell qui deixant-ho tot cerca Crist en el clos del monestir, perquè «el monjo quan ho és a consciència no vol sinó ésser senzillament un cristià que cerca ser-ho de veritat, a fons» (Si cerques Déu de veritat, pàg. 20).

El nostre germà Alexandre es volgué fer servidor de Crist, va voler seguir-lo per estar-se ara on Ell està. No és pas aquest un camí fàcil, ans al contrari és un camí estret, ens diu sant Benet, i pel nostre germà no ha estat pas fàcil, ans al contrari, els darrers anys han estat difícils, feixucs, durs; un autèntic Getsemaní. Però compartí amb Crist la voluntat d’acceptar allò que el Pare li havia destinat a viure i que Crist assumí dient-li al Pare: «Què he de dir? Pare, salveu-me d’aquesta hora? No, és per arribar a aquesta hora, que he vingut.»

Déu és l’origen de la vida, sempre està de part de la vida, d’aquella vida vertadera, plena a la que s’hi arriba a voltes per camins tortuosos, cert, però que al cap i a la fi porten a Déu. Crist ens mostra el camí que hi porta, Ell és el camí i per la seva resurrecció, ens obre les portes de la vida. Ell és el gra de blat que caigut a terra no ha mort pas, sinó que ha donat lloc a la vida.

Encomanem avui al nostre germà a la misericòrdia del Senyor, que ell que mantingué l’esperança ferma en Crist pugui ara compartir la vida eterna, aquella que Crist ens guanyà ressuscitant d’entre els morts.

Que la Verge, sota l’advocació de santa Maria de Poblet, sant Benet, els sants fundadors de Cister i sant Bernat l’acompanyin al Regne de la llum i de la pau, aquell regne que tant esperà.

9 de juny de 2019

DIUMENGE DE PENTECOSTA (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Fets 2,1-11; Salm 103,1ab i 24ac.29bc-30.31 i 34; Rm 8,8-17; Jo 14,15-16.23b-26

Escriu sant Joan Crisòstom: «Després d’haver celebrat la festa de la Passió, de la Resurrecció i de l’Ascensió al cel de nostre Senyor Jesucrist, avui, finalment, hem arribat al punt culminant dels dons, al fruit mateix de les promeses del Senyor». (Homilia 2 de Pentecosta).

Davant de l’acompliment de l’obra de la Redempció Crist prometé als seus un paràclit. Jesús defineix a l’Esperit com el consolador, l’intercessor. No és pas l’únic, el mateix Crist és de fet el primer paràclit, el primer a portar-nos la bona nova. L’Esperit promès pel Fill ve darrera d’Ell i gràcies a Ell, ve per fer-se present en el món, per mitjà de l’Església de Crist, i mantenir així l’obra de la salvació en el món. El mateix Jesús, en l’Evangeli d’avui, defineix l’Esperit com aquell que ens farà recordar tot el que Crist ens ha dit i ens ho farà entendre. L’Esperit és qui obra el coneixement de Jesucrist com a Fill de Déu, qui ens el presenta com l’únic mitjancer. És aquell que s’uneix al nostre propi esperit per donar testimoni de que som fills de Déu i com a fills, hereus amb Crist; com ens diu l’apòstol. Com Jesús va ser promès en les Escriptures, anunciat pels profetes i després es va manifestar segons la carn a l’espera del seu retorn final; també l’Esperit, promès pel Pare i anunciat pel Fill, acompleix les promeses, però no per això posa fi a l’espera. És l’espera de la plenitud. Ara de l’amor de Déu en fem un tast després en la vida eterna, en el Regne, el posseirem en plenitud.

L’Esperit ens mou a romandre vigilants i en atenta espera del retorn definitiu de Crist. «Ell us anunciarà el que ha de venir», diu Jesús del Paràclit (Jn 16,13). L’Esperit ens mou a l’esperança, a l’espera de l’acompliment, de la instauració definitiva del nou ordre sorgit de la Pasqua, del Regne de Déu. L’Esperit Sant és, per tant, qui manté a l’Església en tensió, en atenta espera del retorn del Senyor. L’Esperit no és només una promesa en sentit estàtic, sinó que és la força de la promesa, que ens fa sentir la realitat de la salvació.

L’Esperit surt del Pare i ve al món. El Pare envia l’Esperit en nom del seu Fill, Jesús de Natzaret, el Crist, i és el Fill qui prega al Pare que enviï l’Esperit al món. La missió de l’Esperit Sant està sempre unida al Fill que no revela plenament l’Esperit fins que no ha estat glorificat; sols aleshores, assegut a la dreta del Pare, pot enviar l’Esperit als qui creuen en Ell.

Romandre junts va ser la condició que va posar Jesús per a acollir el do de l’Esperit Sant. Per això no podem acontentar-nos amb retenir l’esperança només per a nosaltres. L’Esperit Sant ha de fer de nosaltres sembradors d’esperança.

Ens deia ahir l’arquebisbe Joan «Cal indicar que la propietat de l’Esperit és la de ser principi de comunió en la vida eclesial. I és en la comunió amb tot el cos, quan es pot albirar la veritat total. (...) Siguem, doncs, servidors de l’Esperit. Es tracta de deixar espai a l’Esperit i no ofegar-lo en els altres. Per contra, és necessari captar les seves manifestacions més subtils. Per això, cal silenci, oració i, a més, la major part de les vegades, de la capacitat de perdonar, de la virtut heroica del perdó, virtut tan necessària en aquests moments tant a nivell eclesial, com social i polític.»
Demanem avui l’ajut de l’Esperit per la nostra Església de Tarragona. Tot agraint al Senyor el pontificat de l’arquebisbe Jaume, exemple de proximitat, de senzillesa i d’humanitat; demanem al Senyor que faci davallar el seu Esperit Sant sobre l’arquebisbe Joan perquè guiï els seus passos i vetlli pel seu ministeri.

Que l’Esperit sigui la nostra vida, l’Esperit de la veritat que ens fa proclamar les grandeses de Déu.

8 de juny de 2019

DISSABTE VII DE PASQUA

Homilia predicada per fra Lluís Solà, diaca
Fets 28,16-20.30-31; Sl 10,4.5 i 7 (R.: cf. 7b); Jo 21,20-25

«Iam non deerit vobis pastor». Avui es compleixen aquestes paraules de sant Fructuós, «no us mancarà pastor». Avui la nostra església de Tarragona es disposa a rebre un nou pastor. Es disposa a rebre un nou pastor, i un nou espòs: el nou bisbe serà per a tots nosaltres un sagrament, un signe de l’amor esponsal de Crist per la seva església, i la seva vida quedarà indefectiblement lligada a la d’aquesta església tan venerable i tan antiga, l’església de Pau i la seu de Fructuós.

Com a pastor i guia del ramat, rebrà el bàcul, i com a espòs fidel l’anell, i la seva missió serà la de vetllar per les dues dimensions del seguiment de Crist que avui ens ensenya l’evangeli, sota el simbolisme de Pere (el pastor) i de Joan (l’espòs). Són els dos pols de la vida eclesial, del seguiment de Crist: Pere, l’evangelització, i Joan l’estar amb Jesús, el quedar-se amb ell. Amb paraules més planeres, l’acció i la contemplació. Són dos pols en tensió, i la comesa principal del nostre nou arquebisbe serà la de convertir aquesta tensió en una fecunda interrelació. La tensió, el problema, l’expressa prou bé el nostre Pere desconcertat d’avui: «Senyor, i aquest què?». I Jesús: «Si vull que es quedi fins que vindré, què hi tens a dir? Tu segueix-me». Joan s’ha de quedar, ha de romandre, Pere en canvi és cridat al seguiment i al compromís. Ja ho havia indicat Jesús en l’evangeli de Marc quan va cridar els primers deixebles: «En designà dotze, als quals donà el nom d’apòstols, perquè estiguessin amb ell i per enviar-los a predicar». L’estar amb Jesús (Joan) i el ser enviat (Pere), són els dos aspectes de l’única missió dels apòstols: una església que no estigui amb Jesús, que no aprengui a asseure’s als seus peus per a escoltar-lo, no pot ser enviada a la missió del servei, a la missió d’encarnar la paraula i de fer-ne un missatge fecund de llibertat i de vida per a tothom. Això, avui, ho veiem realitzat en el passatge dels Fets dels Apòstols que hem proclamat, on contemplem el Pau incansable missioner aprofundint el seu estar amb Jesús en el recer tranquil de Roma, des d’on tant desitja venir a trobar-nos.

Avui tot acaba —el llibre dels Fets, l’evangeli de Joan, el temps pasqual de la nostra joia—, i tot comença, amb el do abrusador de l’Esperit que rejoveneix i vivifica l’Església. Tot recomença, per al nostre nou bisbe. I nosaltres recomencem amb ell. Acompanyem-lo amb la nostra pregària, i fem-ho també amb el bisbe Jaume, ell que ens ha acompanyat amb tant d’afecte aquests darrers quinze anys.

2 de juny de 2019

ASCENSIÓ DEL SENYOR (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Fets 1,1-11; Sl 46,2-3.6-7.8.9; He 9,24-28;10,19-23 i Lc 24,46-53

«Crist ha inaugurat l’entrada (al santuari), obrint-nos un camí nou». Tot és novetat en la vida i la missió de Crist. Ell s’ha ofert una sola vegada com a víctima per abolir el pecat; perquè l’obra de la redempció és única i irrepetible, per ella Déu Pare enviant al seu Fill, fent-lo home com qualsevol de nosaltres, llevat del pecat, ens ha fet partícips de la seva divinitat, ens ha fet fills de Déu. L’obra de la redempció és una i indivisible; Crist ha compartit la nostra humanitat, els nostres sofriments i la nostra mort; ressuscitant ha vençut la mort i ens ha fet partícips de la vida vertadera i eterna i ara, avui ho recordem, pujant al cel ens obre de nou les portes del paradís.

Ja bora el mateix sepulcre, amb la pedra tot just rodolada a un costat i el seu interior buit, Jesús digué a Maria Magdalena: «Pujo al meu Pare, que és el vostre Pare, al meu Déu, que és el vostre Déu.» Hi puja enmig d’aclamacions, al so dels corns puja el Senyor, ens diu avui el salmista, i hi puja per a preparar-nos-hi l’estada. Ens obre així les portes del cel com ens ha anunciat tot dient: «Creieu en Déu, creieu també en mi. A casa del meu Pare hi ha lloc per a molts; si no n’hi hagués, ¿us podria dir que vaig a preparar-vos-hi estada? I quan hauré anat a preparar-vos-la, tornaré i us prendré amb mi, perquè també vosaltres estigueu allà on jo estic. I allà on jo vaig, ja sabeu quin camí hi porta.» (Jn 14,2-4). Ell és el camí, la veritat i la vida.

Als deixebles, a nosaltres, ens costa d’entendre-ho: «Senyor, és ara que restablireu la reialesa d’Israel?», li diuen ells i Crist respon deixant-los sols, pujant als cels. Ara que l’havien recuperat, que s’havien acostumat a la seva presència glorificada, ben real, ara els torna a deixar i de manera definitiva. No els fou fàcil, segurament, acostumar-se a llur absència. No podrien ja escoltar-lo, compartir pa i peix amb Ell, veure’l fer miracles. Però malgrat tot, plens d’una alegria immensa, se’n tornaren a Jerusalem i al temple donaven gràcies a Déu. L’evangelista Lluc inicia el seu relat al temple amb un incrèdul Zacaries davant l’anunci del naixement del seu fill, el precursor; i el finalitza al temple quan ja tot s’ha acomplert i la nostra redempció és un fet.

El Fill essent veritablement Déu, es va fer home, l’home perfecte, carn de la nostra carn i sang de la nostra sang i ens deixà per a anar-se’n al cel, al Pare. Crist deixà al Pare per venir al món, ara deixa el món per tornar al Pare, la seva estada terrenal no ha estat endebades, ha sigut llavor de la nostra salvació i ara torna amb el Pare per preparar-nos-hi una estada a casa seva.

De fet no ens deixa, està ben present en la seva Paraula, aquella que ja de temps antics anunciava la seva vinguda; està ben present en la missió confiada als seus apòstols, és a dir a l’Església, missió de testimoni destinada a tot el món. És present especialment en l’Esperit promès. Nosaltres estem cridats a continuar la tasca que el Senyor va confiar als Apòstols, nosaltres els qui formem part de l’Església i hem rebut el do de l’Esperit Sant.

L’ascensió del Senyor ens convida a madurar en la fe i amb la vinguda de l’Esperit, promès, se’ns obre el camí de la plenitud futura. «Ara me’n vaig al qui m’ha enviat, i cap de vosaltres no em pregunta on vaig, encara que teniu el cor ple de tristesa perquè us he dit això. Amb tot, us dic la veritat: us convé que me’n vagi, perquè, si no me’n vaig, el Defensor no vindrà a vosaltres; en canvi, si me’n vaig, us l’enviaré.» (Jn 16, 5.7). Jesús revela així la plenitud de la vida, de la vida en el Pare. Si en la creu, venç a la mort, i ressuscitant ens dona la vida; pujant al cel ens mostra el camí definitiu cap al Pare i amb la vinguda de l’Esperit promès ens dona la força necessària per recórrer-lo.

Avui revivim el moment en què Crist, acomplerta la seva missió a la terra, tornà al Pare. És el coronament de la glorificació de Crist, acomplerta en la Pasqua i és l’anunci del do de l’Esperit Sant, que succeirà en la Pentecosta.

L’Ascensió del Senyor no és un episodi aïllat, sinó part integrant de l’únic i irrepetible misteri, el de la redempció per la qual Crist ens ha fet fills del Pare. Com escriu sant Agustí «Va baixar del cel per misericòrdia, però no hi va pujar ja tot sol, perquè nosaltres pujàrem amb Ell per la gràcia» (Sermó sobre l’Ascensió 98).