TEXTOS PER A LA QUARESMA
Diumenge 2n de Quaresma (Cicle C)
Dels sermons de sant Agustí, bisbe
(Sermó LXXVIII, sobre la Transfiguració: BAC 441,430-435)
Mentre els cobria el núvol, vet aquí que els vingué una veu: «Aquest és el meu Fill, l'estimat». Hi havia Moisès, i també Elies, però la veu no digué pas: «Aquests són els meus fills». Perquè un és el Fill únic, i uns altres són adoptats; i només d'aquest únic, Moisès i Elies, és a dir la Llei i els Profetes, en tenen la glòria.
«Aquest és el meu Fill, l'estimat, en qui tinc posada la meva complaença». L'heu escoltat en els Profetes, l'heu pogut sentir també en la Llei. ¿En quin lloc no us ha parlat? En sentir aquests mots van caure de bocaterrosa. En aquest esdeveniment se'ns mostra el Regne de Déu present en l'Església. Ja que aquí es troben el Senyor, la Llei i els Profetes: el Senyor, en persona, la Llei en Moisès, els Profetes en Elies. Ells són dos ministres, dos servents. Són només els vasos; el Crist, en canvi, és la font. Moisès i els Profetes van parlar i escriure: però és de la plenitud del Crist que tots van rebre per escampar-la.
Després d'això, Jesús estén la mà, i desvetlla els homes que es trobaven a terra. «Ells no van veure ningú, sinó només Jesús». ¿Què vol dir aquest fet? L'apòstol sant Pau ens diu: «Mentrestant hi veiem en enigma, com en un mirall; però després hi veurem cara a cara». Fins i tot el do de parlar llengües s'acabarà quan arribarà allò que esperem i creiem. Els apòstols, caiguts a terra, són el signe de la nostra mort, ja que la mateixa Escriptura diu de l'home: «Tu ets terra, i a la terra retornaràs». El Senyor, però, quan els redreça, significa la resurrecció. I després de la resurrecció, ¿de què et servirà la Llei, què en faràs de la Profecia? Aquest és el significat de la desaparició de Moisès i d'Elies. ¿Què et queda, doncs? «Al principi ja existia la Paraula, i la Paraula era amb Déu, i la Paraula era Déu». Vet aquí el que et resta: Déu, Déu tot en tots.
Ara, però, cal que baixis de la muntanya. El teu desig era de quedar-te a la muntanya: baixa, doncs. Sofreix; dóna la teva suor i el teu treball, accepta de poder sofrir. L'Apòstol ens diu, parlant de la caritat, que no cerca el propi interès. No, la caritat no cerca mai el propi interès; perquè allò que té ho dóna. I el mateix Pau ens diu encara de si mateix: «No cerco el meu profit, sinó el de la majoria, perquè se salvin». Tot això, estant a la muntanya, Pere no ho havia comprès, i per això volia compartir la glòria del Crist. I certament, Pere, aquesta és la sort que el Senyor et reserva, però per després de la mort. Mentrestant et diu: «Baixa de la muntanya, retorna al pla, per treballar-hi, per servir; davalla a la plana per rebre-hi la ignomínia i la creu. La Vida mateixa hi ha davallat per ser-hi morta. El Pa vivent baixat del cel, per passar-hi fam. El Camí ha vingut al món per poder experimentar el cansament de la ruta. La font ha davallat per tenir set. I tu, ¿refusaries el sofriment? No cerquis el teu propi interès. Posseeix la caritat, predica la veritat: només així faràs camí vers l'eternitat i, finalment, trobaràs la pau.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris La veu dels Pares. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris La veu dels Pares. Mostrar tots els missatges
24 de febrer del 2013
17 de febrer del 2013
LA VEU DELS PARES
TEXTOS PER A LA QUARESMA
Diumenge 1r de Quaresma (Cicle C)
D'un comentari d'Orígenes, prevere
La vida de l'home es veu contínuament abocada als escàndols, com una trampa, o a les il·lusions, com uns llaços. I com que l'enemic havia parat arreu els seus llaços, i hi havia agafat gairebé la humanitat sencera, fou necessari que aparegués algú de més fort per poder-lo dominar, per poder trencar els seus filats, i per poder obrir d'aquesta manera el camí per a tots els qui el seguissin. És per això que el Salvador, abans d'unir-se a la seva Església com a l'esposa, fou temptat pel diable. D'aquesta manera mostrava a l'Església que no és pas per la indolència ni per les delícies, sinó per la creu i les tribulacions, que hem de seguir el Crist.
En efecte, no hi havia ningú més que pogués destruir aquests paranys, perquè tots els homes havien pecat, tal com està escrit. I l'Escriptura encara diu més: «No hi ha damunt la terra cap just que hagi fet el bé i no hagi pecat mai». Nostre Senyor Jesucrist és l'únic que no ha comès pecat i en la seva boca no s'ha trobat injustícia, però el Pare l'ha fet pecat per nosaltres, per tal de condemnar el pecat per mitjà del pecat, en una carn semblant a la de l'home pecador.
Jesús, doncs, entra també en aquests paranys, però és l'únic que no s'hi ha vist atrapat. Més encara, els ha trencats i els ha destruïts i d'aquesta manera ha pogut omplir de confiança l'Església. Des d'ara ens podem atrevir a trepitjar els llaços, escapar-nos dels paranys, i podem cantar amb joia: «Hem salvat la vida com l'ocell que fuig del llaç dels caçadors; s'ha trencat el llaç i tots hem fugit».
Així i tot, però, el Senyor ha sucumbit a la mort, per bé que voluntàriament, i no com nosaltres que morim per la necessitat del pecat. Perquè ell és l'únic que ha estat «lliure entre els morts»; i ja que era lliure entre els morts, pogué vèncer aquell que tenia el poder de la mort i li arrabassà la captivitat, és a dir, la multitud d'aquells que es trobaven detinguts en la mort. Perquè el Crist, no solament s'ha ressuscitat a si mateix de la mort, sinó que ha ressuscitat tots aquells que n'eren presoners, i els ha fet seure amb ell dalt del cel. «Pujant cel amunt, s'endugué captiva la captivitat». I val a dir que no ha fet sortir únicament les ànimes, sinó que ha ressuscitat també els cossos. L'Evangeli, efectivament, dóna testimoni que «molts cossos dels sants van ressuscitar, que es van aparèixer a molts i que van entrar a la ciutat santa» del Déu vivent, Jerusalem.
Diumenge 1r de Quaresma (Cicle C)
D'un comentari d'Orígenes, prevere
La vida de l'home es veu contínuament abocada als escàndols, com una trampa, o a les il·lusions, com uns llaços. I com que l'enemic havia parat arreu els seus llaços, i hi havia agafat gairebé la humanitat sencera, fou necessari que aparegués algú de més fort per poder-lo dominar, per poder trencar els seus filats, i per poder obrir d'aquesta manera el camí per a tots els qui el seguissin. És per això que el Salvador, abans d'unir-se a la seva Església com a l'esposa, fou temptat pel diable. D'aquesta manera mostrava a l'Església que no és pas per la indolència ni per les delícies, sinó per la creu i les tribulacions, que hem de seguir el Crist.
En efecte, no hi havia ningú més que pogués destruir aquests paranys, perquè tots els homes havien pecat, tal com està escrit. I l'Escriptura encara diu més: «No hi ha damunt la terra cap just que hagi fet el bé i no hagi pecat mai». Nostre Senyor Jesucrist és l'únic que no ha comès pecat i en la seva boca no s'ha trobat injustícia, però el Pare l'ha fet pecat per nosaltres, per tal de condemnar el pecat per mitjà del pecat, en una carn semblant a la de l'home pecador.
Jesús, doncs, entra també en aquests paranys, però és l'únic que no s'hi ha vist atrapat. Més encara, els ha trencats i els ha destruïts i d'aquesta manera ha pogut omplir de confiança l'Església. Des d'ara ens podem atrevir a trepitjar els llaços, escapar-nos dels paranys, i podem cantar amb joia: «Hem salvat la vida com l'ocell que fuig del llaç dels caçadors; s'ha trencat el llaç i tots hem fugit».
Així i tot, però, el Senyor ha sucumbit a la mort, per bé que voluntàriament, i no com nosaltres que morim per la necessitat del pecat. Perquè ell és l'únic que ha estat «lliure entre els morts»; i ja que era lliure entre els morts, pogué vèncer aquell que tenia el poder de la mort i li arrabassà la captivitat, és a dir, la multitud d'aquells que es trobaven detinguts en la mort. Perquè el Crist, no solament s'ha ressuscitat a si mateix de la mort, sinó que ha ressuscitat tots aquells que n'eren presoners, i els ha fet seure amb ell dalt del cel. «Pujant cel amunt, s'endugué captiva la captivitat». I val a dir que no ha fet sortir únicament les ànimes, sinó que ha ressuscitat també els cossos. L'Evangeli, efectivament, dóna testimoni que «molts cossos dels sants van ressuscitar, que es van aparèixer a molts i que van entrar a la ciutat santa» del Déu vivent, Jerusalem.
10 de febrer del 2013
LA VEU DELS PARES
TEXTOS PER AL TEMPS DE DURANT L'ANY
Diumenge 5è durant l'any (Cicle C)
De la vida de Jesucrist, de Ludolf el Cartoixà
«Ompliren tant les barques que quasi s'enfonsaven». Aquesta meravella acomplerta pel Crist submergí Simó Pere i els seus companys en una estranyesa i una admiració que absorbien tot el seu esperit. Pere, comprenent que això no podia ser efecte d'un poder humà, es llança amb humilitat als genolls de Jesús. Reconeix en ell el seu Senyor i li diu: «Allunyeu vos de mi, que sóc un pecador», i no sóc digne de romandre en companyia vostra. Allunyeu vos de mi, perquè només sóc un home i vós sou l'Home Déu; jo sóc pecador i vós sou sant; jo sóc servidor i vós sou Senyor. Que una distància us separi de mi, que estic separat de vós per la fragilitat de la meva naturalesa, la lletgesa de les meves faltes i la feblesa del meu poder.
Però el Senyor consola Pere tot mostrant li que la pesca significa que serà pescador d'homes. «No tinguis por», li diu, no t'espantis; més aviat, creu i alegra't, perquè estàs destinat a una pesca molt més gran; una altra barca i d'altres xarxes et seran donades. Fins ara has agafat peixos amb xarxes; «des d'ara» és per la paraula que seràs «pescador d'homes». Per la sana doctrina els atrauràs cap al camí de la salvació, perquè estàs cridat al servei de la predicació. La paraula de Déu és semblant a l'ham del pescador. Així com l'ham només agafa el peix després que aquest s'hi ha agafat, així la paraula de Déu només pren l'home per a la vida eterna si aquesta paraula ha penetrat el seu esperit. «Des d'ara seràs pescador d'homes». Des d'ara, és a dir, després que ha passat això, després del testimoniatge de la teva humilitat, t'encarregaràs d'agafar homes; perquè la teva humilitat té una força d'atracció, i per manar els altres és bo de saber no gloriar se del propi poder.
Amb els seus companys, Pere no havia agafat res en una nit de fatiga. A la paraula del Crist, ha calat les xarxes i ha agafat una multitud de peixos. Quant a ell, no es va atribuir cap altra cosa fora dels seus pecats: «Senyor, allunyeu vos de mi, que sóc un pecador». Heus ací el model de la predicació de l'evangeli. El qui compta amb les pròpies forces no serveix per a res, però el qui es recolza en la gran força de Déu és útil. Pere, després d'haver agafat tots aquests peixos, es llançà als genolls de Jesús. Això ens deixa entendre que un predicador que ha guanyat molts homes per la seva predicació i les seves exhortacions s'ha d'humiliar davant de Déu i atribuir li ho tot i reservar se per a si mateix només allò que ha estat defectuós. Aleshores el Senyor el reconfortarà dient li: «No tinguis por; un èxit més gran t'és promès per al futur; en endavant, encara agafaràs més homes».
Diumenge 5è durant l'any (Cicle C)
De la vida de Jesucrist, de Ludolf el Cartoixà
«Ompliren tant les barques que quasi s'enfonsaven». Aquesta meravella acomplerta pel Crist submergí Simó Pere i els seus companys en una estranyesa i una admiració que absorbien tot el seu esperit. Pere, comprenent que això no podia ser efecte d'un poder humà, es llança amb humilitat als genolls de Jesús. Reconeix en ell el seu Senyor i li diu: «Allunyeu vos de mi, que sóc un pecador», i no sóc digne de romandre en companyia vostra. Allunyeu vos de mi, perquè només sóc un home i vós sou l'Home Déu; jo sóc pecador i vós sou sant; jo sóc servidor i vós sou Senyor. Que una distància us separi de mi, que estic separat de vós per la fragilitat de la meva naturalesa, la lletgesa de les meves faltes i la feblesa del meu poder.
Però el Senyor consola Pere tot mostrant li que la pesca significa que serà pescador d'homes. «No tinguis por», li diu, no t'espantis; més aviat, creu i alegra't, perquè estàs destinat a una pesca molt més gran; una altra barca i d'altres xarxes et seran donades. Fins ara has agafat peixos amb xarxes; «des d'ara» és per la paraula que seràs «pescador d'homes». Per la sana doctrina els atrauràs cap al camí de la salvació, perquè estàs cridat al servei de la predicació. La paraula de Déu és semblant a l'ham del pescador. Així com l'ham només agafa el peix després que aquest s'hi ha agafat, així la paraula de Déu només pren l'home per a la vida eterna si aquesta paraula ha penetrat el seu esperit. «Des d'ara seràs pescador d'homes». Des d'ara, és a dir, després que ha passat això, després del testimoniatge de la teva humilitat, t'encarregaràs d'agafar homes; perquè la teva humilitat té una força d'atracció, i per manar els altres és bo de saber no gloriar se del propi poder.
Amb els seus companys, Pere no havia agafat res en una nit de fatiga. A la paraula del Crist, ha calat les xarxes i ha agafat una multitud de peixos. Quant a ell, no es va atribuir cap altra cosa fora dels seus pecats: «Senyor, allunyeu vos de mi, que sóc un pecador». Heus ací el model de la predicació de l'evangeli. El qui compta amb les pròpies forces no serveix per a res, però el qui es recolza en la gran força de Déu és útil. Pere, després d'haver agafat tots aquests peixos, es llançà als genolls de Jesús. Això ens deixa entendre que un predicador que ha guanyat molts homes per la seva predicació i les seves exhortacions s'ha d'humiliar davant de Déu i atribuir li ho tot i reservar se per a si mateix només allò que ha estat defectuós. Aleshores el Senyor el reconfortarà dient li: «No tinguis por; un èxit més gran t'és promès per al futur; en endavant, encara agafaràs més homes».
3 de febrer del 2013
LA VEU DELS PARES
TEXTOS PER AL TEMPS DE DURANT L'ANY
Diumenge 4t durant l'any (Cicle C)
Dels sermons d'Orígenes, prevere
(Sobre l'evangeli segons sant Lluc XXXIII: SC 87,394-399)
Segons el relat de Lluc, Jesús encara no ha sojornat a Cafarnaüm, i, per tant, no es pot dir que hi hagi acomplert miracles puix que encara no hi ha anat. És més, abans d'anar a Cafarnaüm, tenim constància de la seva estada a Natzaret, el seu país natal, on li sentim dir als seus conciutadans: «De segur que em retraureu aquesta dita: Metge, cura't tu mateix. Hem sentit dir el que has fet a Cafarnaüm; fes-ho també aquí, al poble dels teus pares». Aquest passatge, on Cafarnaüm, figura dels gentils, passa al davant de Natzaret, figura dels jueus, ha d'amagar per força un misteri. Jesús, conscient que ningú no és honorat al seu país natal, ni ell, ni els profetes, ni els apòstols, no hi vol predicar, sinó que se'n va a predicar entre els gentils, no fos cas que els seus compatriotes li diguessin: «Metge, cura't tu mateix».
Vindran dies, però, que Israel dirà: «Tot el que hem sentit que ha passat a Cafarnaüm, això és, els miracles i els prodigis realitzats enmig dels gentils, fes-los també aquí, a casa nostra, al poble dels teus pares. El que has mostrat a tot el món, mostra'ns-ho també a nosaltres. Predica el teu missatge a Israel, el teu poble, i així, si més no, «quan haurà entrat el conjunt dels pobles gentils, tot Israel serà salvat». Em sembla, doncs, molt lògic i natural que Jesús respongués a les qüestions dels jueus de Natzaret: «No hi ha cap profeta que sigui ben rebut al seu país natal». I em penso que aquestes paraules són més veritat segons el misteri que segons la lletra.
Jeremies no fou pas ben rebut a Anatot, el seu país, ni Isaïes ho fou a casa seva, ni tampoc els altres profetes. Em sembla que cal comprendre aquest refús dient que la pàtria de tots els profetes és el poble que no els acollí ni a ells ni a les seves profecies. Els gentils, en canvi, lluny dels profetes i sense conèixer-los, van acceptar els ensenyaments de Jesucrist. Nosaltres, que no pertanyíem a l'aliança i érem estrangers a les promeses, hem acollit de tot cor els profetes, i Moisès i els altres profetes que anunciaven el Crist podem afirmar que són ben nostres.
Per això Jesucrist diu encara: «Ben segur que hi havia moltes viudes a Israel en temps d'Elies». Vet aquí el sentit de les paraules: Elies era profeta i es trobava enmig del seu poble. Però, al moment d'acomplir els seus prodigis, deixà les viudes d'Israel que, sens dubte, eren prou nombroses, i anà a trobar «una viuda de Sarepta de Sidó», una pobra dona pagana, fent veure d'aquesta manera la figura de les realitats futures. En efecte, quan el poble d'Israel tenia fam i set, «no fam de pa ni set d'aigua, sinó fam d'escoltar la paraula de Déu», aleshores Elies se n'anà a casa d'aquella viuda, de la qual havia dit el profeta: «Ara té més fills l'abandonada que la dona amb marit». I, així que arriba, el profeta li multiplica el pa i els aliments.
Vosaltres éreu aquesta viuda de Sarepta, al país de Sidó, d'allí mateix on l'Evangeli ens diu que en sortí una dona cananea que desitjava de veure la guarició de la seva filla i que a causa de la seva fe va merèixer de veure escoltada la seva oració.
Després Jesucrist afegeix un altre exemple en el mateix sentit: «Hi havia molts leprosos a Israel en temps del profeta Eliseu, però cap d'ells no va ser purificat del seu mal, sinó Naaman, un leprós de Síria» que, certament, no pertanyia al poble d'Israel. La lepra encara cobreix avui tots aquells que no formen part de l'Israel segons l'Esperit. Eliseu no és pas altre que el nostre Senyor i Salvador que, en el misteri del baptisme, purifica els homes coberts de lepra i els diu: «Vés, renta't al Jordà, i la teva pell quedarà neta de la lepra». Naaman baixà al Jordà i, tot banyant-se, va acomplir el misteri del baptisme, és a dir, la seva carn esdevingué semblant a la carn d'un infant. ¿De quin infant? D'aquell que en el bany de regeneració neix novament a la vida en Jesucrist nostre Senyor, «de qui són la glòria i el poder pels segles dels segles. Amén.»
Diumenge 4t durant l'any (Cicle C)
Dels sermons d'Orígenes, prevere
(Sobre l'evangeli segons sant Lluc XXXIII: SC 87,394-399)
Segons el relat de Lluc, Jesús encara no ha sojornat a Cafarnaüm, i, per tant, no es pot dir que hi hagi acomplert miracles puix que encara no hi ha anat. És més, abans d'anar a Cafarnaüm, tenim constància de la seva estada a Natzaret, el seu país natal, on li sentim dir als seus conciutadans: «De segur que em retraureu aquesta dita: Metge, cura't tu mateix. Hem sentit dir el que has fet a Cafarnaüm; fes-ho també aquí, al poble dels teus pares». Aquest passatge, on Cafarnaüm, figura dels gentils, passa al davant de Natzaret, figura dels jueus, ha d'amagar per força un misteri. Jesús, conscient que ningú no és honorat al seu país natal, ni ell, ni els profetes, ni els apòstols, no hi vol predicar, sinó que se'n va a predicar entre els gentils, no fos cas que els seus compatriotes li diguessin: «Metge, cura't tu mateix».
Vindran dies, però, que Israel dirà: «Tot el que hem sentit que ha passat a Cafarnaüm, això és, els miracles i els prodigis realitzats enmig dels gentils, fes-los també aquí, a casa nostra, al poble dels teus pares. El que has mostrat a tot el món, mostra'ns-ho també a nosaltres. Predica el teu missatge a Israel, el teu poble, i així, si més no, «quan haurà entrat el conjunt dels pobles gentils, tot Israel serà salvat». Em sembla, doncs, molt lògic i natural que Jesús respongués a les qüestions dels jueus de Natzaret: «No hi ha cap profeta que sigui ben rebut al seu país natal». I em penso que aquestes paraules són més veritat segons el misteri que segons la lletra.
Jeremies no fou pas ben rebut a Anatot, el seu país, ni Isaïes ho fou a casa seva, ni tampoc els altres profetes. Em sembla que cal comprendre aquest refús dient que la pàtria de tots els profetes és el poble que no els acollí ni a ells ni a les seves profecies. Els gentils, en canvi, lluny dels profetes i sense conèixer-los, van acceptar els ensenyaments de Jesucrist. Nosaltres, que no pertanyíem a l'aliança i érem estrangers a les promeses, hem acollit de tot cor els profetes, i Moisès i els altres profetes que anunciaven el Crist podem afirmar que són ben nostres.
Per això Jesucrist diu encara: «Ben segur que hi havia moltes viudes a Israel en temps d'Elies». Vet aquí el sentit de les paraules: Elies era profeta i es trobava enmig del seu poble. Però, al moment d'acomplir els seus prodigis, deixà les viudes d'Israel que, sens dubte, eren prou nombroses, i anà a trobar «una viuda de Sarepta de Sidó», una pobra dona pagana, fent veure d'aquesta manera la figura de les realitats futures. En efecte, quan el poble d'Israel tenia fam i set, «no fam de pa ni set d'aigua, sinó fam d'escoltar la paraula de Déu», aleshores Elies se n'anà a casa d'aquella viuda, de la qual havia dit el profeta: «Ara té més fills l'abandonada que la dona amb marit». I, així que arriba, el profeta li multiplica el pa i els aliments.
Vosaltres éreu aquesta viuda de Sarepta, al país de Sidó, d'allí mateix on l'Evangeli ens diu que en sortí una dona cananea que desitjava de veure la guarició de la seva filla i que a causa de la seva fe va merèixer de veure escoltada la seva oració.
Després Jesucrist afegeix un altre exemple en el mateix sentit: «Hi havia molts leprosos a Israel en temps del profeta Eliseu, però cap d'ells no va ser purificat del seu mal, sinó Naaman, un leprós de Síria» que, certament, no pertanyia al poble d'Israel. La lepra encara cobreix avui tots aquells que no formen part de l'Israel segons l'Esperit. Eliseu no és pas altre que el nostre Senyor i Salvador que, en el misteri del baptisme, purifica els homes coberts de lepra i els diu: «Vés, renta't al Jordà, i la teva pell quedarà neta de la lepra». Naaman baixà al Jordà i, tot banyant-se, va acomplir el misteri del baptisme, és a dir, la seva carn esdevingué semblant a la carn d'un infant. ¿De quin infant? D'aquell que en el bany de regeneració neix novament a la vida en Jesucrist nostre Senyor, «de qui són la glòria i el poder pels segles dels segles. Amén.»
27 de gener del 2013
LA VEU DELS PARES
TEXTOS PARA AL TEMPS DE DURANT L'ANY
Diumenge 3r durant l'any (Cicle C)
Dels sermons d'Orígenes, prevere
(Sobre l'evangeli segons sant Lluc I,6.XXXII: SC 87,108-109.386-393)
«Havent pogut informar-me minuciosament de tot des dels orígens, jo també, il·lustre Teòfil, he decidit d'escriure-t'ho en una narració seguida, perquè coneguis la solidesa de l'ensenyament que has rebut». Hom podria pensar, llegint aquestes paraules, que l'evangeli ha estat escrit per a un personatge anomenat Teòfil. Vosaltres, però, tots els qui m'escolteu, si sou uns homes veritablement estimats per Déu, sou «teòfils», i és per a vosaltres que ha estat escrit l'evangeli. El qui se sap estimat per Déu és fort. Troba el seu vigor i la seva fortalesa en Déu i en la seva Paraula, pot comprovar la solidesa de l'ensenyament que ha rebut i comprendre en Crist el missatge de l'evangeli.
«En aquell temps, Jesús, ple de l'Esperit Sant, se'n tornà del Jordà, i durant quaranta dies l'Esperit el conduïa pel desert, i era temptat pel diable». Però ara, després d'haver lluitat i superat les tres temptacions que esmenta l'Escriptura, «Jesús se'n torna a Galilea ple del poder de l'Esperit». Ple del poder de l'Esperit, sí, perquè acaba de trepitjar la Serp i de vèncer el Temptador en un combat singular. Jesús, doncs, torna a Galilea i la seva anomenada s'escampa per tota la regió.
«Ensenyava en les sinagogues d'ells i tothom el lloava». Compte però, a considerar sortós només aquell auditori del Crist i a jutjar-vos vosaltres mateixos privats del seu ensenyament. Si el que llegim en l'Escriptura és veritat, el Senyor continua parlant avui en aquesta nostra assemblea, i no només en aquesta, sinó en totes les altres aplegades arreu del món per escoltar la seva paraula. I així com Déu, en altre temps, quan cercava profetes que parlessin als homes en nom seu, trobà per exemple Isaïes, Jeremies, Ezequiel o Daniel, també avui Jesús cerca mitjans i instruments adients —i tant de bo que jo en sigui— per transmetre la seva paraula, per tal que el seu ensenyament arribi a tots els pobles i pugui ser lloat per tots.
«I se n'anà a Natzaret, on s'havia criat. El dissabte anà a la sinagoga, com tenia per costum, i s'aixecà a llegir. Li donaren el volum del profeta Isaïes, el desplegà i trobà el passatge on hi ha escrit: l'Esperit del Senyor reposa sobre meu, ja que ell m'ha ungit». No fou pas per atzar, sinó pel voler de Déu, que Jesús desplegà el volum i hi trobà el passatge que es referia a ell. Si està escrit que «un ocell no cau a terra si no ho permet el Pare i que fins i tot té comptats els cabells» dels apòstols, ¿seria casualitat que hom li lliurés el volum del profeta Isaïes i que hi trobés precisament aquest text que expressa el misteri de Crist: «L'Esperit del Senyor reposa sobre meu, ja que ell m'ha ungit?»
Considerem, doncs, el sentit de les paraules del profeta i la interpretació que en fa Jesús a la sinagoga aplicant-se-les a ell mateix. «M'ha enviat —diu— a portar la Bona Nova als desvalguts». Els desvalguts, els pobres, designen els gentils. Eren realment pobres, no posseïen res de res: ni Déu, ni la Llei, ni els Profetes, ni justícia, ni cap altra virtut. És per això que Déu l'ha enviat als pobres, com a missatger, «a proclamar als captius la llibertat». En altre temps tots érem captius i el Maligne ens tenia encadenats i subjectats al seu poder. Jesús ha vingut «a proclamar als captius la llibertat i als cecs el retorn de la llum». ¿Trobaríem un ésser més oprimit i capolat per la sofrença que l'home, abans de ser guarit i alliberat per Jesús? «A proclamar l'any de gràcia del Senyor». Ací, la paraula de Déu expressa un misteri. El futur no es podrà comparar amb aquest temps nostre. Aquest any del Senyor, portador de tota gràcia, serà una realitat insòlita, totalment nova. I tot això ens és anunciat perquè, després de passar de les tenebres a la llum i de l'esclavatge a la llibertat, guarits de totes les nostres ferides, arribem a la plena possessió d'aquest any de gràcia del Senyor.
«Després plegà el volum, el donà a l'ajudant de la sinagoga i s'assegué. Tots els qui eren a la sinagoga tenien els ulls posats en Jesús». També ara, si voleu, els qui formeu aquesta assemblea, podeu posar els ulls en Jesús, el Salvador. Quan amb la mirada interior del vostre cor contemplareu la Saviesa, la Veritat i el Fill únic de Déu, tindreu, certament, els ulls posats en Jesús. Sortosa aquella assemblea, de la qual diu l'Escriptura que tots tenien els ulls posats en Jesús! Sortosos també vosaltres si teniu els vostres ulls, no els del cos, sinó els del cor, ocupats a mirar Jesús! Quan el mirareu, el vostre rostre irradiarà la seva llum i la seva contemplació, i podreu dir amb el salmista: «El nostre estendard és la claror de la vostra mirada, Senyor!»
Diumenge 3r durant l'any (Cicle C)
Dels sermons d'Orígenes, prevere
(Sobre l'evangeli segons sant Lluc I,6.XXXII: SC 87,108-109.386-393)
«Havent pogut informar-me minuciosament de tot des dels orígens, jo també, il·lustre Teòfil, he decidit d'escriure-t'ho en una narració seguida, perquè coneguis la solidesa de l'ensenyament que has rebut». Hom podria pensar, llegint aquestes paraules, que l'evangeli ha estat escrit per a un personatge anomenat Teòfil. Vosaltres, però, tots els qui m'escolteu, si sou uns homes veritablement estimats per Déu, sou «teòfils», i és per a vosaltres que ha estat escrit l'evangeli. El qui se sap estimat per Déu és fort. Troba el seu vigor i la seva fortalesa en Déu i en la seva Paraula, pot comprovar la solidesa de l'ensenyament que ha rebut i comprendre en Crist el missatge de l'evangeli.
«En aquell temps, Jesús, ple de l'Esperit Sant, se'n tornà del Jordà, i durant quaranta dies l'Esperit el conduïa pel desert, i era temptat pel diable». Però ara, després d'haver lluitat i superat les tres temptacions que esmenta l'Escriptura, «Jesús se'n torna a Galilea ple del poder de l'Esperit». Ple del poder de l'Esperit, sí, perquè acaba de trepitjar la Serp i de vèncer el Temptador en un combat singular. Jesús, doncs, torna a Galilea i la seva anomenada s'escampa per tota la regió.
«Ensenyava en les sinagogues d'ells i tothom el lloava». Compte però, a considerar sortós només aquell auditori del Crist i a jutjar-vos vosaltres mateixos privats del seu ensenyament. Si el que llegim en l'Escriptura és veritat, el Senyor continua parlant avui en aquesta nostra assemblea, i no només en aquesta, sinó en totes les altres aplegades arreu del món per escoltar la seva paraula. I així com Déu, en altre temps, quan cercava profetes que parlessin als homes en nom seu, trobà per exemple Isaïes, Jeremies, Ezequiel o Daniel, també avui Jesús cerca mitjans i instruments adients —i tant de bo que jo en sigui— per transmetre la seva paraula, per tal que el seu ensenyament arribi a tots els pobles i pugui ser lloat per tots.
«I se n'anà a Natzaret, on s'havia criat. El dissabte anà a la sinagoga, com tenia per costum, i s'aixecà a llegir. Li donaren el volum del profeta Isaïes, el desplegà i trobà el passatge on hi ha escrit: l'Esperit del Senyor reposa sobre meu, ja que ell m'ha ungit». No fou pas per atzar, sinó pel voler de Déu, que Jesús desplegà el volum i hi trobà el passatge que es referia a ell. Si està escrit que «un ocell no cau a terra si no ho permet el Pare i que fins i tot té comptats els cabells» dels apòstols, ¿seria casualitat que hom li lliurés el volum del profeta Isaïes i que hi trobés precisament aquest text que expressa el misteri de Crist: «L'Esperit del Senyor reposa sobre meu, ja que ell m'ha ungit?»
Considerem, doncs, el sentit de les paraules del profeta i la interpretació que en fa Jesús a la sinagoga aplicant-se-les a ell mateix. «M'ha enviat —diu— a portar la Bona Nova als desvalguts». Els desvalguts, els pobres, designen els gentils. Eren realment pobres, no posseïen res de res: ni Déu, ni la Llei, ni els Profetes, ni justícia, ni cap altra virtut. És per això que Déu l'ha enviat als pobres, com a missatger, «a proclamar als captius la llibertat». En altre temps tots érem captius i el Maligne ens tenia encadenats i subjectats al seu poder. Jesús ha vingut «a proclamar als captius la llibertat i als cecs el retorn de la llum». ¿Trobaríem un ésser més oprimit i capolat per la sofrença que l'home, abans de ser guarit i alliberat per Jesús? «A proclamar l'any de gràcia del Senyor». Ací, la paraula de Déu expressa un misteri. El futur no es podrà comparar amb aquest temps nostre. Aquest any del Senyor, portador de tota gràcia, serà una realitat insòlita, totalment nova. I tot això ens és anunciat perquè, després de passar de les tenebres a la llum i de l'esclavatge a la llibertat, guarits de totes les nostres ferides, arribem a la plena possessió d'aquest any de gràcia del Senyor.
«Després plegà el volum, el donà a l'ajudant de la sinagoga i s'assegué. Tots els qui eren a la sinagoga tenien els ulls posats en Jesús». També ara, si voleu, els qui formeu aquesta assemblea, podeu posar els ulls en Jesús, el Salvador. Quan amb la mirada interior del vostre cor contemplareu la Saviesa, la Veritat i el Fill únic de Déu, tindreu, certament, els ulls posats en Jesús. Sortosa aquella assemblea, de la qual diu l'Escriptura que tots tenien els ulls posats en Jesús! Sortosos també vosaltres si teniu els vostres ulls, no els del cos, sinó els del cor, ocupats a mirar Jesús! Quan el mirareu, el vostre rostre irradiarà la seva llum i la seva contemplació, i podreu dir amb el salmista: «El nostre estendard és la claror de la vostra mirada, Senyor!»
20 de gener del 2013
LA VEU DELS PARES
TEXTOS PER AL TEMPS DURANT L'ANY
Diumenge 2n durant l'any (Cicle C)
Del comentari al Diatéssaron, de sant Efrem de Nísibis
(Llibres V,1-1.XII,1 2: SC 121,107-112.213-214)
«Veient que s'acabava el vi, la mare de Jesús li diu: No tenen vi. Jesús li respon: Mare, ¿per què m'ho dius a mi? Encara no ha arribat la meva hora». És a dir, «jo no m'imposo, que s'adonin ells mateixos que manca el vi, i que em demanin de beure». Parlant així, Jesús volia fer esclatar davant els ulls de Maria la immensitat del seu do. La pressa de Maria fou un xic excessiva, i Jesús n'hi fa retret. Ella, però, que ho conservava tot en el seu cor, sabia prou què anava a fer el seu fill. Ens ho mostra clarament quan diu als servidors: «Feu tot el que ell us digui».
«Encara no ha arribat la meva hora». Vol dir l'hora de la seva mort. No ha arribat encara la seva hora i, tanmateix, després de la proesa del desert on acaba de vèncer l'Enemic, veiem Jesús, com un heroi, acudir a aquestes noces meravelloses per realitzar-hi una nova gesta.
¿Per què, com a primer signe, nostre Senyor va mudar la naturalesa de l'aigua? Fou, en primer lloc, per mostrar que la divinitat que havia transformat la naturalesa dins les piques de pedra, havia transformat aquesta mateixa naturalesa dins les entranyes de la verge. Semblantment, com a coronament dels seus miracles, obrirà una tomba per deixar ben clar que la voracitat de la mort no el pot engolir. Autentificà, doncs, i confirmà el doble capgirament del seu naixement i de la seva mort mitjançant aquesta aigua transformada substancialment en vi, sense que, en canvi, les piques de pedra sofrissin cap alteració. Era el símbol del seu cos, miraculosament concebut i meravellosament creat dins d'una verge, sense intervenció d'home. Les sis piques ens fan pensar en la verge que l'ha portat al món. En aquelles, la humilitat de l'aigua de la font fou transformada en la grandesa del vi millor. En Maria, en canvi, la grandesa i la glòria de la divinitat bescanviaren llur aspecte pel de la feblesa i la ignomínia. Si va canviar l'aigua en vi, fou, doncs, per fer palès el misteri de la seva concepció i del seu naixement.
Això, però, no és tot. En un lloc despoblat, nostre Senyor multiplicà el pa, i ara, a Canà, canvia l'aigua en vi. D'aquesta manera habituava la boca de l'home al seu pa i al seu vi, fins al moment que els donaria el seu cos i la seva sang. Els va fer gustar un pa i un vi transitoris, per excitar en ells el desig del seu cos i de la seva sang vivificadors. Els donà liberalment aquestes coses petites perquè sabessin que el seu do suprem fóra gratuït. Els les donà de franc, encara que les hi haurien pogudes comprar, perquè sabessin que no els demanaria de pagar una cosa de valor inestimable, puix que encara que haguessin pogut pagar el preu del pa i del vi, no podien pagar el seu cos i la seva sang. Ens ha donat aquestes coses d'una manera gratuïta per atreure'ns, perquè ens hi atansem i rebem aquesta cosa tan gran que és l'Eucaristia. Ens ha atret per mitjà d'unes coses agradables al paladar, per arrabassar nos cap a allò que vivifica les ànimes. Ha amagat la dolçor en el vi que ha fet, per indicar als convidats quin tresor tan magnífic s'amaga en la seva sang vivificadora.
Com a primer signe, va fer un vi que alegrés els convidats, per manifestar així que la seva sang fóra l'alegria de totes les nacions. El vi intervé en totes les alegries imaginables; i, d'una manera semblant, tots els alliberaments estan relacionats amb el misteri de la seva sang.
Va donar, finalment, als convidats un vi excel·lent que els transformà l'esperit, per fer los saber que la doctrina amb què els abeuraria els transformaria el cor. En efecte, en aquestes «piques destinades a les pràctiques de purificació usuals entre els jueus», nostre Senyor hi vessa la seva doctrina, per manifestar que ell ha vingut segons la Llei i els profetes, però per renovar-ho tot amb la paraula del seu ensenyament, com l'aigua transformada en vi. «Perquè la Llei, Déu la donà per Moisès, però la gràcia i la veritat ens han vingut per Jesucrist». Aquest vi, doncs, que originàriament no era més que aigua, era el símbol dels primers manaments portats a la perfecció. L'aigua transformada era la Llei perfeccionada. Els convidats begueren allò que havia estat aigua, però sense trobar-hi el gust d'aigua. Igualment, nosaltres, quan sentim els manaments antics, els gustem en el seu sabor nou. Al precepte de: «ull per ull i dent per dent, l'ha substituït la perfecció de: Al qui et pegui en una galta, para li també l'altra».
Diumenge 2n durant l'any (Cicle C)
Del comentari al Diatéssaron, de sant Efrem de Nísibis
(Llibres V,1-1.XII,1 2: SC 121,107-112.213-214)
«Veient que s'acabava el vi, la mare de Jesús li diu: No tenen vi. Jesús li respon: Mare, ¿per què m'ho dius a mi? Encara no ha arribat la meva hora». És a dir, «jo no m'imposo, que s'adonin ells mateixos que manca el vi, i que em demanin de beure». Parlant així, Jesús volia fer esclatar davant els ulls de Maria la immensitat del seu do. La pressa de Maria fou un xic excessiva, i Jesús n'hi fa retret. Ella, però, que ho conservava tot en el seu cor, sabia prou què anava a fer el seu fill. Ens ho mostra clarament quan diu als servidors: «Feu tot el que ell us digui».
«Encara no ha arribat la meva hora». Vol dir l'hora de la seva mort. No ha arribat encara la seva hora i, tanmateix, després de la proesa del desert on acaba de vèncer l'Enemic, veiem Jesús, com un heroi, acudir a aquestes noces meravelloses per realitzar-hi una nova gesta.
¿Per què, com a primer signe, nostre Senyor va mudar la naturalesa de l'aigua? Fou, en primer lloc, per mostrar que la divinitat que havia transformat la naturalesa dins les piques de pedra, havia transformat aquesta mateixa naturalesa dins les entranyes de la verge. Semblantment, com a coronament dels seus miracles, obrirà una tomba per deixar ben clar que la voracitat de la mort no el pot engolir. Autentificà, doncs, i confirmà el doble capgirament del seu naixement i de la seva mort mitjançant aquesta aigua transformada substancialment en vi, sense que, en canvi, les piques de pedra sofrissin cap alteració. Era el símbol del seu cos, miraculosament concebut i meravellosament creat dins d'una verge, sense intervenció d'home. Les sis piques ens fan pensar en la verge que l'ha portat al món. En aquelles, la humilitat de l'aigua de la font fou transformada en la grandesa del vi millor. En Maria, en canvi, la grandesa i la glòria de la divinitat bescanviaren llur aspecte pel de la feblesa i la ignomínia. Si va canviar l'aigua en vi, fou, doncs, per fer palès el misteri de la seva concepció i del seu naixement.
Això, però, no és tot. En un lloc despoblat, nostre Senyor multiplicà el pa, i ara, a Canà, canvia l'aigua en vi. D'aquesta manera habituava la boca de l'home al seu pa i al seu vi, fins al moment que els donaria el seu cos i la seva sang. Els va fer gustar un pa i un vi transitoris, per excitar en ells el desig del seu cos i de la seva sang vivificadors. Els donà liberalment aquestes coses petites perquè sabessin que el seu do suprem fóra gratuït. Els les donà de franc, encara que les hi haurien pogudes comprar, perquè sabessin que no els demanaria de pagar una cosa de valor inestimable, puix que encara que haguessin pogut pagar el preu del pa i del vi, no podien pagar el seu cos i la seva sang. Ens ha donat aquestes coses d'una manera gratuïta per atreure'ns, perquè ens hi atansem i rebem aquesta cosa tan gran que és l'Eucaristia. Ens ha atret per mitjà d'unes coses agradables al paladar, per arrabassar nos cap a allò que vivifica les ànimes. Ha amagat la dolçor en el vi que ha fet, per indicar als convidats quin tresor tan magnífic s'amaga en la seva sang vivificadora.
Com a primer signe, va fer un vi que alegrés els convidats, per manifestar així que la seva sang fóra l'alegria de totes les nacions. El vi intervé en totes les alegries imaginables; i, d'una manera semblant, tots els alliberaments estan relacionats amb el misteri de la seva sang.
Va donar, finalment, als convidats un vi excel·lent que els transformà l'esperit, per fer los saber que la doctrina amb què els abeuraria els transformaria el cor. En efecte, en aquestes «piques destinades a les pràctiques de purificació usuals entre els jueus», nostre Senyor hi vessa la seva doctrina, per manifestar que ell ha vingut segons la Llei i els profetes, però per renovar-ho tot amb la paraula del seu ensenyament, com l'aigua transformada en vi. «Perquè la Llei, Déu la donà per Moisès, però la gràcia i la veritat ens han vingut per Jesucrist». Aquest vi, doncs, que originàriament no era més que aigua, era el símbol dels primers manaments portats a la perfecció. L'aigua transformada era la Llei perfeccionada. Els convidats begueren allò que havia estat aigua, però sense trobar-hi el gust d'aigua. Igualment, nosaltres, quan sentim els manaments antics, els gustem en el seu sabor nou. Al precepte de: «ull per ull i dent per dent, l'ha substituït la perfecció de: Al qui et pegui en una galta, para li també l'altra».
13 de gener del 2013
LA VEU DELS PARES
TEXTOS PER AL TEMPS DE NADAL
Baptisme del Senyor (Cicle C)
Del comentari a l'evangeli segons sant Lluc, de sant Ambròs, bisbe
«Un dia que tot el poble es feia batejar, Jesús també fou batejat». El Senyor ha estat batejat, no perquè li calgués ser purificat, ans per purificar les aigües, a fi que, rentades per la carn de Crist, que no coneix el pecat, obtinguessin el poder de batejar. Tothom, doncs, qui s'immergeix en aquest bany santificat pel Crist, queda net dels seus pecats.
Si Crist s'ha rentat per nosaltres, o millor, si ens ha rentat en el seu cos, molt més ens caldrà a nosaltres purificar-nos dels nostres mancaments. Quina meravella! Quin misteri tan gran! Tot i la immensitat del món on el gènere humà es troba dispersat, malgrat les distàncies i les fronteres que separen els països, ara, en un sol instant, en un sol cos, Déu desfà el malentès de l'antic engany i vessa la gràcia del Regne celestial. Només Crist s'ha submergit en el Jordà, però tots nosaltres n'hem sortit amb ell; un de sol s'ha abaixat per enlairar-nos a tots; un de sol ha pres damunt seu els nostres pecats per purificar-nos a tots. «Renteu-vos, pecadors —clama l'Apòstol—; purifiqueu els vostres cors!». Crist, que no necessitava ser purificat, s'ha deixat rentar per nosaltres.
«Mentre pregava, s'obrí el cel i baixà cap a ell l'Esperit Sant». Considerem ara el misteri de la Trinitat. Afirmem que Déu és un de sol, i, tanmateix, confessem el Pare i el Fill. Trobem escrit: «Reverencia el Senyor, el teu Déu, adora'l a ell sol», però el Fill declara que no està sol quan diu: «Jo no estic sol, perquè el Pare és amb mi». Tampoc ara, al Jordà, no està sol, perquè el Pare i l'Esperit Sant testimonien la seva presència: és evident que la Trinitat mai no es pot desunir. «En figura corporal com un colom». ¿Per què un colom? Perquè la gràcia del baptisme reclama la senzillesa de cor: «Sigueu senzills com els coloms». En altre temps, segons la imatge de l'Escriptura, després del diluvi, un colom volà cap a l'arca salvada de les aigües. El significat d'aquell colom l'he après del qui ara s'ha dignat a davallar en forma de colom. La branca d'olivera i l'arca prefiguraven la pau i l'Església, i el fet que, enmig de totes les adversitats de la vida, l'Esperit Sant continua donant a la seva Església una pau fecunda. David, no en dubtis, es referia al mateix misteri quan exclamava: «Oh, si tingués les ales del colom!»
«I una veu digué des del cel: Ets el meu fill, el meu estimat; en tu m'he complagut». Hem vist l'Esperit sota una figura corporal. Vegem també el Pare. Tanmateix, el Pare no el podem veure. Escoltem-lo, doncs. El Fill és igualment invisible en la seva divinitat, perquè «Déu ningú no l'ha vist mai». Així, si el Fill és Déu, en tant que Déu no el podem veure, se'ns ha volgut mostrar en un cos, i com que el Pare no en tenia, de cos, per donar-nos la fermança que és realment present en el seu Fill, ha dit: «Ets el meu fill, el meu estimat; en tu m'he complagut». Si vols saber que el Fill sempre és amb el Pare, llegeix aquestes paraules del Fill: «Si pujava dalt al cel, hi sou present, si m'ajeia als inferns, també us hi trobo». Si et cal, encara, el testimoniatge del Pare, ja has sentit Joan: fes-li confiança, doncs. També Crist li ha fet confiança fins al punt de deixar-se batejar per ell, i davant d'ell el Pare ha acreditat el Fill amb les paraules vingudes del cel que ja has escoltat: «Aquest és el meu fill, el meu estimat, en qui m'he complagut». No sóc pas jo qui ho diu, ni un home qualsevol, ni un àngel, ni un arcàngel; Déu mateix fa sentir la seva veu i des del cel proclama: «Aquest és el meu fill, el meu estimat, en qui m'he complagut; escolteu-lo». Sí, escolteu-lo quan diu: «Jo i el Pare som u». Qui no creu en el Fill, no creu tampoc en el Pare que dóna testimoni del Fill. Si dubtes del Fill, dubtes del testimoniatge del Pare. Quan el Pare diu: «en qui m'he complagut», es reconeix ell mateix en el Fill. És com si digués: «Tot el que és del Fill és meu», tal com el Fill diu: «Tot el que és del Pare és meu». Si, doncs, el Pare i el Fill participen d'una mateixa potència divina, entre ells no hi pot haver cap diferència.
Creguem en el Pare, la veu del qual hem escoltat transmesa pels elements de la natura posats al seu servei. El món ha cregut gràcies a ells, que cregui també gràcies als homes. Si uns elements que no poden parlar ni tenen intel·ligència l'han induït a la fe, molt més el testimoniatge dels qui podem parlar i coneixem Déu gràcies a la intel·ligència que d'ell mateix hem rebut.
Baptisme del Senyor (Cicle C)
Del comentari a l'evangeli segons sant Lluc, de sant Ambròs, bisbe
«Un dia que tot el poble es feia batejar, Jesús també fou batejat». El Senyor ha estat batejat, no perquè li calgués ser purificat, ans per purificar les aigües, a fi que, rentades per la carn de Crist, que no coneix el pecat, obtinguessin el poder de batejar. Tothom, doncs, qui s'immergeix en aquest bany santificat pel Crist, queda net dels seus pecats.
Si Crist s'ha rentat per nosaltres, o millor, si ens ha rentat en el seu cos, molt més ens caldrà a nosaltres purificar-nos dels nostres mancaments. Quina meravella! Quin misteri tan gran! Tot i la immensitat del món on el gènere humà es troba dispersat, malgrat les distàncies i les fronteres que separen els països, ara, en un sol instant, en un sol cos, Déu desfà el malentès de l'antic engany i vessa la gràcia del Regne celestial. Només Crist s'ha submergit en el Jordà, però tots nosaltres n'hem sortit amb ell; un de sol s'ha abaixat per enlairar-nos a tots; un de sol ha pres damunt seu els nostres pecats per purificar-nos a tots. «Renteu-vos, pecadors —clama l'Apòstol—; purifiqueu els vostres cors!». Crist, que no necessitava ser purificat, s'ha deixat rentar per nosaltres.
«Mentre pregava, s'obrí el cel i baixà cap a ell l'Esperit Sant». Considerem ara el misteri de la Trinitat. Afirmem que Déu és un de sol, i, tanmateix, confessem el Pare i el Fill. Trobem escrit: «Reverencia el Senyor, el teu Déu, adora'l a ell sol», però el Fill declara que no està sol quan diu: «Jo no estic sol, perquè el Pare és amb mi». Tampoc ara, al Jordà, no està sol, perquè el Pare i l'Esperit Sant testimonien la seva presència: és evident que la Trinitat mai no es pot desunir. «En figura corporal com un colom». ¿Per què un colom? Perquè la gràcia del baptisme reclama la senzillesa de cor: «Sigueu senzills com els coloms». En altre temps, segons la imatge de l'Escriptura, després del diluvi, un colom volà cap a l'arca salvada de les aigües. El significat d'aquell colom l'he après del qui ara s'ha dignat a davallar en forma de colom. La branca d'olivera i l'arca prefiguraven la pau i l'Església, i el fet que, enmig de totes les adversitats de la vida, l'Esperit Sant continua donant a la seva Església una pau fecunda. David, no en dubtis, es referia al mateix misteri quan exclamava: «Oh, si tingués les ales del colom!»
«I una veu digué des del cel: Ets el meu fill, el meu estimat; en tu m'he complagut». Hem vist l'Esperit sota una figura corporal. Vegem també el Pare. Tanmateix, el Pare no el podem veure. Escoltem-lo, doncs. El Fill és igualment invisible en la seva divinitat, perquè «Déu ningú no l'ha vist mai». Així, si el Fill és Déu, en tant que Déu no el podem veure, se'ns ha volgut mostrar en un cos, i com que el Pare no en tenia, de cos, per donar-nos la fermança que és realment present en el seu Fill, ha dit: «Ets el meu fill, el meu estimat; en tu m'he complagut». Si vols saber que el Fill sempre és amb el Pare, llegeix aquestes paraules del Fill: «Si pujava dalt al cel, hi sou present, si m'ajeia als inferns, també us hi trobo». Si et cal, encara, el testimoniatge del Pare, ja has sentit Joan: fes-li confiança, doncs. També Crist li ha fet confiança fins al punt de deixar-se batejar per ell, i davant d'ell el Pare ha acreditat el Fill amb les paraules vingudes del cel que ja has escoltat: «Aquest és el meu fill, el meu estimat, en qui m'he complagut». No sóc pas jo qui ho diu, ni un home qualsevol, ni un àngel, ni un arcàngel; Déu mateix fa sentir la seva veu i des del cel proclama: «Aquest és el meu fill, el meu estimat, en qui m'he complagut; escolteu-lo». Sí, escolteu-lo quan diu: «Jo i el Pare som u». Qui no creu en el Fill, no creu tampoc en el Pare que dóna testimoni del Fill. Si dubtes del Fill, dubtes del testimoniatge del Pare. Quan el Pare diu: «en qui m'he complagut», es reconeix ell mateix en el Fill. És com si digués: «Tot el que és del Fill és meu», tal com el Fill diu: «Tot el que és del Pare és meu». Si, doncs, el Pare i el Fill participen d'una mateixa potència divina, entre ells no hi pot haver cap diferència.
Creguem en el Pare, la veu del qual hem escoltat transmesa pels elements de la natura posats al seu servei. El món ha cregut gràcies a ells, que cregui també gràcies als homes. Si uns elements que no poden parlar ni tenen intel·ligència l'han induït a la fe, molt més el testimoniatge dels qui podem parlar i coneixem Déu gràcies a la intel·ligència que d'ell mateix hem rebut.
6 de gener del 2013
LA VEU DELS PARES
TEXTOS PER AL TEMPS DE NADAL
Epifania del Senyor
Del comentari a l'evangeli segons sant Lluc, de sant Ambròs, bisbe
Sant Mateu ens informa d'un misteri no pas poc important. Sant Lluc, com que ja el va trobar suficientment explicat, va creure que l'havia d'ometre i limitar-se al misteri contingut en la menjadora del seu Senyor, i per això el va passar per alt.
Doncs bé, aquest infant, que tu, per la teva manca de fe, consideres poca cosa, uns mags vinguts de l'Orient l'han trobat després de fer un llarg camí, i ara es prosternen per adorar-lo, l'anomenen rei i reconeixen que ressuscitarà, oferint-li dels seus tresors or, encens i mirra. ¿Què signifiquen aquests dons, ofrena d'una fe veritable? L'or és per al rei, l'encens per a Déu, la mirra per a l'home mortal. Tenim, d'una banda, el distintiu de la reialesa: l'or; d'una altra, el sacrifici ofert a la potència divina: l'encens; i, finalment, els honors d'un enterrament que, en comptes de descompondre el cadàver, el conservarà: la mirra. Quan llegim i escoltem tot això som invitats a fer-li ofrena d'uns presents semblants, perquè també nosaltres «portem un tresor en gerres de terrissa». Si tu no has d'atribuir-te tot el que ets, com si ho tinguessis de tu mateix, ans ho has d'atribuir al Crist, molt més en el Crist has de considerar no allò que és teu, sinó el que és de Crist. Els mags han obert les seves arquetes per oferir-li presents. ¿Vols saber quina bella recompensa n'han obtingut? Se'ls ha aparegut una estrella, però, en arribar al lloc on era Herodes, s'ha ocultat a la seva mirada. Se'ls apareix novament al lloc on hi ha el Crist i els mostra el camí que hi mena. Aquesta estrella és el camí; i el camí és Crist, ja que pel misteri de l'Encarnació Crist és l'estrella, tal com està escrit: «Surt de Jacob una estrella, s'aixeca un ceptre a Israel». Així, on hi ha el Crist, hi ha l'estrella, perquè ell és «l'estel resplendent del matí». La llum mateixa que irradia el Crist és, doncs, el signe que ens l'indica.
Escolta encara un altre ensenyament. Els mags arriben per un camí i se'n tornen per un altre, perquè després d'haver vist Crist i d'haver-lo comprès, se'n van, no en dubtis, molt millors que no havien vingut. Hi ha, de fet, dos camins, un que porta a la mort, i un altre que porta al Regne; el primer és el dels pecadors, i condueix a Herodes; el segon és el de Crist, i mena a la pàtria, ja que això d'ací baix és un exili passatger, tal com està escrit: «Fa massa temps que he de viure amb els qui no volen pau». Guardem-nos, doncs, d'Herodes, el qui reté, per un temps, el poder d'aquest món, i mirem d'obtenir una estança eterna a la pàtria del cel. Si «Crist ho és tot i és en tots», el poble escollit no és l'únic a qui Déu ofereix aquesta recompensa. Ja veus, doncs, que no fou perquè sí, que, entre els caldeus, considerats els més entesos en l'art dels nombres, Abraham cregués en Déu, o que els mags, que conreen les arts de la màgia per atreure's la benvolença de la divinitat, creguessin que realment el Senyor ha nascut a la terra; no fou perquè sí, i és ben de debò que aquests pobles allunyats ens ofereixen un testimoniatge d'autèntica pietat i ens mouen al temor de Déu.
Els mags anuncien el naixement d'un rei; Herodes s'inquieta, convoca els grans sacerdots i els lletrats del poble, i s'informa del lloc on ha de néixer el Messies. Els mags anuncien simplement un rei; Herodes s'informa del Messies: així, doncs, reconeix que aquest Messies és el rei sobre el qual demana informació. Si s'informa del lloc on havia de néixer, és que el Messies havia estat ja prèviament anunciat, altrament, no se n'hauria pogut informar. Oh insensat! ¿Per què no creus en la vinguda d'aquell que veus? ¿Per què no creus en l'adveniment d'aquell que tu mateix afirmes que ha de venir?
¿Qui són aquests mags? ¿No són, potser, els descendents d'aquell Balaam que va profetitzar: «Surt de Jacob una estrella»? Sí que ho són: hereus seus per la fe tant com per la descendència. Balaam va veure una estrella en esperit, els mags l'han vista amb els propis ulls i han cregut. Han vist una nova estrella, mai no vista des de la creació del món; han escrutat el cel i hi han descobert una nova creatura i, tot fressant els camins de la terra, refiats de la profecia: «Surt de Jacob una estrella, un ceptre s'aixeca a Israel», han partit a la recerca de l'home nou, que és el regal de Déu als homes. Han reconegut que aquesta estrella assenyalava l'Home Déu. Han adorat el nadó: segur que no l'haurien adorat si haguessin cregut que era un infant com els altres. El mag ha comprès que aquí acabaven les seves arts i la seva recerca, i tu, ¿no t'adones que tens al davant els dons que Déu et preparava? El mag presenta el seu homenatge a un estranger, i tu, ¿no reconeixes el qui Déu t'havia promès? Ell creu, encara que li calgui renunciar a moltes coses, i tu, que hi surts guanyant, ¿no vols creure?
Epifania del Senyor
Del comentari a l'evangeli segons sant Lluc, de sant Ambròs, bisbe
Sant Mateu ens informa d'un misteri no pas poc important. Sant Lluc, com que ja el va trobar suficientment explicat, va creure que l'havia d'ometre i limitar-se al misteri contingut en la menjadora del seu Senyor, i per això el va passar per alt.
Doncs bé, aquest infant, que tu, per la teva manca de fe, consideres poca cosa, uns mags vinguts de l'Orient l'han trobat després de fer un llarg camí, i ara es prosternen per adorar-lo, l'anomenen rei i reconeixen que ressuscitarà, oferint-li dels seus tresors or, encens i mirra. ¿Què signifiquen aquests dons, ofrena d'una fe veritable? L'or és per al rei, l'encens per a Déu, la mirra per a l'home mortal. Tenim, d'una banda, el distintiu de la reialesa: l'or; d'una altra, el sacrifici ofert a la potència divina: l'encens; i, finalment, els honors d'un enterrament que, en comptes de descompondre el cadàver, el conservarà: la mirra. Quan llegim i escoltem tot això som invitats a fer-li ofrena d'uns presents semblants, perquè també nosaltres «portem un tresor en gerres de terrissa». Si tu no has d'atribuir-te tot el que ets, com si ho tinguessis de tu mateix, ans ho has d'atribuir al Crist, molt més en el Crist has de considerar no allò que és teu, sinó el que és de Crist. Els mags han obert les seves arquetes per oferir-li presents. ¿Vols saber quina bella recompensa n'han obtingut? Se'ls ha aparegut una estrella, però, en arribar al lloc on era Herodes, s'ha ocultat a la seva mirada. Se'ls apareix novament al lloc on hi ha el Crist i els mostra el camí que hi mena. Aquesta estrella és el camí; i el camí és Crist, ja que pel misteri de l'Encarnació Crist és l'estrella, tal com està escrit: «Surt de Jacob una estrella, s'aixeca un ceptre a Israel». Així, on hi ha el Crist, hi ha l'estrella, perquè ell és «l'estel resplendent del matí». La llum mateixa que irradia el Crist és, doncs, el signe que ens l'indica.
Escolta encara un altre ensenyament. Els mags arriben per un camí i se'n tornen per un altre, perquè després d'haver vist Crist i d'haver-lo comprès, se'n van, no en dubtis, molt millors que no havien vingut. Hi ha, de fet, dos camins, un que porta a la mort, i un altre que porta al Regne; el primer és el dels pecadors, i condueix a Herodes; el segon és el de Crist, i mena a la pàtria, ja que això d'ací baix és un exili passatger, tal com està escrit: «Fa massa temps que he de viure amb els qui no volen pau». Guardem-nos, doncs, d'Herodes, el qui reté, per un temps, el poder d'aquest món, i mirem d'obtenir una estança eterna a la pàtria del cel. Si «Crist ho és tot i és en tots», el poble escollit no és l'únic a qui Déu ofereix aquesta recompensa. Ja veus, doncs, que no fou perquè sí, que, entre els caldeus, considerats els més entesos en l'art dels nombres, Abraham cregués en Déu, o que els mags, que conreen les arts de la màgia per atreure's la benvolença de la divinitat, creguessin que realment el Senyor ha nascut a la terra; no fou perquè sí, i és ben de debò que aquests pobles allunyats ens ofereixen un testimoniatge d'autèntica pietat i ens mouen al temor de Déu.
Els mags anuncien el naixement d'un rei; Herodes s'inquieta, convoca els grans sacerdots i els lletrats del poble, i s'informa del lloc on ha de néixer el Messies. Els mags anuncien simplement un rei; Herodes s'informa del Messies: així, doncs, reconeix que aquest Messies és el rei sobre el qual demana informació. Si s'informa del lloc on havia de néixer, és que el Messies havia estat ja prèviament anunciat, altrament, no se n'hauria pogut informar. Oh insensat! ¿Per què no creus en la vinguda d'aquell que veus? ¿Per què no creus en l'adveniment d'aquell que tu mateix afirmes que ha de venir?
¿Qui són aquests mags? ¿No són, potser, els descendents d'aquell Balaam que va profetitzar: «Surt de Jacob una estrella»? Sí que ho són: hereus seus per la fe tant com per la descendència. Balaam va veure una estrella en esperit, els mags l'han vista amb els propis ulls i han cregut. Han vist una nova estrella, mai no vista des de la creació del món; han escrutat el cel i hi han descobert una nova creatura i, tot fressant els camins de la terra, refiats de la profecia: «Surt de Jacob una estrella, un ceptre s'aixeca a Israel», han partit a la recerca de l'home nou, que és el regal de Déu als homes. Han reconegut que aquesta estrella assenyalava l'Home Déu. Han adorat el nadó: segur que no l'haurien adorat si haguessin cregut que era un infant com els altres. El mag ha comprès que aquí acabaven les seves arts i la seva recerca, i tu, ¿no t'adones que tens al davant els dons que Déu et preparava? El mag presenta el seu homenatge a un estranger, i tu, ¿no reconeixes el qui Déu t'havia promès? Ell creu, encara que li calgui renunciar a moltes coses, i tu, que hi surts guanyant, ¿no vols creure?
30 de desembre del 2012
LA VEU DELS PARES
TEXTOS PER AL TEMPS DE NADAL
Diumenge 1r de Nadal: La Sagrada Família (Cicle C)
Dels sermons d'Orígenes, prevere
«Quan Jesús tenia dotze anys es va quedar a Jerusalem sense que els seus pares se n'adonessin. Ells el buscaven amb ànsia i no el trobaven. El buscaven entre els parents, el buscaven entre els altres de la caravana, el buscaven entre els coneguts, però no el trobaren pas enmig de tots aquests». Jesús és buscat pels seus pares, per aquell pare que l'alimentà i l'acompanyà en la fugida a Egipte. I tanmateix, per més que el busquen, ell no es deixa trobar de seguida. No el troben ni entre els familiars ni entre aquells que li estan units amb vincles de sang.
Jesús no vol ser trobat entre la multitud. Apreneu, doncs, on el van trobar els qui el cercaven, per tal que, cercant lo amb Josep i amb Maria, també vosaltres el trobeu. Després de buscar molt, ens diu l'evangeli que «el trobaren al Temple». No en un lloc qualsevol, sinó al Temple. I no simplement al Temple, sinó «assegut entre els mestres de la Llei, escoltant los i fent los preguntes». Vosaltres, doncs, cerqueu també Jesús al Temple de Déu, cerqueu lo en l'Església, cerqueu lo entre els mestres que hi ha al Temple. Si el cerqueu d'aquesta manera, trobareu Jesús.
D'ara endavant, si algú s'anomena a si mateix «mestre» i no està amb Jesús, aquest, de mestre, només en té el nom, i Jesús, Saviesa i Paraula de Déu, no pot ser trobat al costat d'aquest mestre. «El trobaren assegut entre els mestres de la Llei». I no simplement assegut, sinó «escoltant los i fent los preguntes». També ara Jesús és aquí: ens interroga i ens escolta com parlem. «Tots n'estaven meravellats», diu sant Lluc. ¿Què admiraven? No les seves preguntes, que certament també eren admirables, sinó les seves respostes. Jesús qüestionava els mestres i com que, de tant en tant, no li podien respondre, ell mateix responia les seves pròpies preguntes. La seves respostes, però, no consistien en l'habilitat de la discussió, sinó en la saviesa de la Sagrada Escriptura. També tu, doncs, deixa't instruir per la llei divina. «Moisès parlava i Déu li responia cara a cara». Les seves respostes li ensenyaven les coses que ell no coneixia. Jesús adés pregunta, adés respon i, tal com ja hem dit, si les seves preguntes són extraordinàries, molt més extraordinàries són les respostes.
Supliquem li que també nosaltres el puguem escoltar i ens puguem sentir igualment provocats per les seves preguntes, a les quals ell mateix donarà una resposta. Esforcem nos intensament i apassionadament a cercar lo, i aleshores trobarem aquell que cerquem. Perquè no és pas sense motiu que hi ha escrit: «El teu pare i jo et buscàvem amb ànsia». Tothom qui cerca, ho fa sense negligència, sense defallir. No s' ha de cercar d'una manera intermitent, com fan alguns que per això no el troben. Que puguem dir amb tota veritat: «Et buscàvem amb ànsia». I en dir això el Senyor respondrà a la nostra ànsia que el cerca apassionadament: «¿No sabíeu que jo només podia ser a casa del meu Pare?»
Josep i Maria, doncs, que el buscaven amb ànsia, no el trobaren entre els parents; el parentiu humà no podia retenir el Fill de Déu. Tampoc no el trobaren entre els coneguts; la seva potència divina sobrepassava el coneixement i la ciència dels homes. ¿On el trobaren, doncs? Al Temple. Aquí és on precisament trobem el Fill de Déu.
També vosaltres, doncs, si cerqueu el Fill de Déu, busqueu-lo primerament al Temple: afanyeu vos a anar hi. I hi trobareu el Crist, Paraula i Saviesa. És a dir, hi trobareu el Fill de Déu.
Diumenge 1r de Nadal: La Sagrada Família (Cicle C)
Dels sermons d'Orígenes, prevere
«Quan Jesús tenia dotze anys es va quedar a Jerusalem sense que els seus pares se n'adonessin. Ells el buscaven amb ànsia i no el trobaven. El buscaven entre els parents, el buscaven entre els altres de la caravana, el buscaven entre els coneguts, però no el trobaren pas enmig de tots aquests». Jesús és buscat pels seus pares, per aquell pare que l'alimentà i l'acompanyà en la fugida a Egipte. I tanmateix, per més que el busquen, ell no es deixa trobar de seguida. No el troben ni entre els familiars ni entre aquells que li estan units amb vincles de sang.
Jesús no vol ser trobat entre la multitud. Apreneu, doncs, on el van trobar els qui el cercaven, per tal que, cercant lo amb Josep i amb Maria, també vosaltres el trobeu. Després de buscar molt, ens diu l'evangeli que «el trobaren al Temple». No en un lloc qualsevol, sinó al Temple. I no simplement al Temple, sinó «assegut entre els mestres de la Llei, escoltant los i fent los preguntes». Vosaltres, doncs, cerqueu també Jesús al Temple de Déu, cerqueu lo en l'Església, cerqueu lo entre els mestres que hi ha al Temple. Si el cerqueu d'aquesta manera, trobareu Jesús.
D'ara endavant, si algú s'anomena a si mateix «mestre» i no està amb Jesús, aquest, de mestre, només en té el nom, i Jesús, Saviesa i Paraula de Déu, no pot ser trobat al costat d'aquest mestre. «El trobaren assegut entre els mestres de la Llei». I no simplement assegut, sinó «escoltant los i fent los preguntes». També ara Jesús és aquí: ens interroga i ens escolta com parlem. «Tots n'estaven meravellats», diu sant Lluc. ¿Què admiraven? No les seves preguntes, que certament també eren admirables, sinó les seves respostes. Jesús qüestionava els mestres i com que, de tant en tant, no li podien respondre, ell mateix responia les seves pròpies preguntes. La seves respostes, però, no consistien en l'habilitat de la discussió, sinó en la saviesa de la Sagrada Escriptura. També tu, doncs, deixa't instruir per la llei divina. «Moisès parlava i Déu li responia cara a cara». Les seves respostes li ensenyaven les coses que ell no coneixia. Jesús adés pregunta, adés respon i, tal com ja hem dit, si les seves preguntes són extraordinàries, molt més extraordinàries són les respostes.
Supliquem li que també nosaltres el puguem escoltar i ens puguem sentir igualment provocats per les seves preguntes, a les quals ell mateix donarà una resposta. Esforcem nos intensament i apassionadament a cercar lo, i aleshores trobarem aquell que cerquem. Perquè no és pas sense motiu que hi ha escrit: «El teu pare i jo et buscàvem amb ànsia». Tothom qui cerca, ho fa sense negligència, sense defallir. No s' ha de cercar d'una manera intermitent, com fan alguns que per això no el troben. Que puguem dir amb tota veritat: «Et buscàvem amb ànsia». I en dir això el Senyor respondrà a la nostra ànsia que el cerca apassionadament: «¿No sabíeu que jo només podia ser a casa del meu Pare?»
Josep i Maria, doncs, que el buscaven amb ànsia, no el trobaren entre els parents; el parentiu humà no podia retenir el Fill de Déu. Tampoc no el trobaren entre els coneguts; la seva potència divina sobrepassava el coneixement i la ciència dels homes. ¿On el trobaren, doncs? Al Temple. Aquí és on precisament trobem el Fill de Déu.
També vosaltres, doncs, si cerqueu el Fill de Déu, busqueu-lo primerament al Temple: afanyeu vos a anar hi. I hi trobareu el Crist, Paraula i Saviesa. És a dir, hi trobareu el Fill de Déu.
23 de desembre del 2012
LA VEU DELS PARES
TEXTOS PER A L'ADVENT
Diumenge 4t d'Advent (Cicle C)
De l'himne Acàtist a la Mare de Déu
Plenes de Déu les entranyes, la Verge pujà corrent a Elisabet. De seguida el fill que aquesta portava en el si en reconegué la salutació, s'omplí de joia i amb salts com si fossin cants digué a la Mare de Déu:
Déu vos guard, branca de gemma immarcescible.
Déu vos guard, terra d'un fruit incorruptible.
Déu vos guard, conreadora del qui conrea els homes que estima.
Déu vos guard, engendradora del qui ens engendra a la vida.
Déu vos guard, camp que fa brotar esplets de compassió.
Déu vos guard, taula curulla de provisions de clemència.
Déu vos guard, vós que feu reflorir un jardí de delícies.
Déu vos guard, vós que prepareu el port de les ànimes.
Déu vos guard, encens ben rebut d'intercessió.
Déu vos guard, expiació de tot el món.
Déu vos guard, de Déu per als mortals benvolença.
Déu vos guard, dels mortals envers Déu confiança.
Déu vos guard, esposa no maridada!
Dels escrits de sant Bonaventura, bisbe
Ja des del principi de la creació, col·locats en el paradís els nostres primers pares i després foragitats amb justícia per decret diví en pena d'haver menjat el fruit prohibit, la sobirana misericòrdia no va trigar a fer tornar l'home extraviat al camí de la penitència donant-li esperança de perdó amb la promesa d'un Salvador futur. I perquè ni la ignorància o la ingratitud no fessin ineficaç per a la nostra salvació aquesta condescendència tan gran de Déu, no va parar d'anunciar, prometre i revelar en tots els temps amb figures la vinguda del seu Fill per mitjà dels patriarques, jutges, sacerdots, reis i profetes, des d'Abel, el just, fins a Joan Baptista, per tal que, gràcies a aquests grans i meravellosos oracles repetits durant anys i anys les nostres intel·ligències s'obrissin a la fe i els nostres cors s'encenguessin amb desigs ardents.
Finalment, «quan va arribar la plenitud del temps», fou enviat l'arcàngel Gabriel a la Verge i, havent-hi ella consentit, hi va davallar l'Esperit Sant com un foc diví, que va inflamar la seva ment i va santificar la seva carn amb una puresa perfecta. «El poder de l'Altíssim la va cobrir amb la seva ombra» perquè pogués suportar un foc tan gran, i, en aquell mateix instant, per obra d'aquell poder, fou format el cos, creada l'ànima, i units aquests dos elements a la Divinitat en la persona del Fill, esdevenint així Déu i home, salvada la propietat d'ambdues naturaleses.
Oh si poguessis d'alguna manera experimentar la qualitat i la grandesa d'aquell incendi, d'aquella suavitat i d'aquell delit del cel! Com en fou enaltida la Verge Mare i ennoblit el gènere humà! Quina condescendència tan gran la de la Majestat divina! Oh, si poguessis sentir els càntics de goig de la Verge, pujar amb ella la muntanya i contemplar la suavíssima abraçada de l'estèril i de la Verge i aquella íntima salutació en la qual l'esclau va reconèixer el Senyor, l'herald el Jutge, la veu el Verb! Amb quina dolcesa, aleshores, entonaries el càntic sagrat: «La meva ànima magnifica el Senyor» a l'uníson amb la Verge benaurada, i saltant de joia, amb l'infant profeta, n'adoraries el fruit meravellós!
Diumenge 4t d'Advent (Cicle C)
De l'himne Acàtist a la Mare de Déu
Plenes de Déu les entranyes, la Verge pujà corrent a Elisabet. De seguida el fill que aquesta portava en el si en reconegué la salutació, s'omplí de joia i amb salts com si fossin cants digué a la Mare de Déu:
Déu vos guard, branca de gemma immarcescible.
Déu vos guard, terra d'un fruit incorruptible.
Déu vos guard, conreadora del qui conrea els homes que estima.
Déu vos guard, engendradora del qui ens engendra a la vida.
Déu vos guard, camp que fa brotar esplets de compassió.
Déu vos guard, taula curulla de provisions de clemència.
Déu vos guard, vós que feu reflorir un jardí de delícies.
Déu vos guard, vós que prepareu el port de les ànimes.
Déu vos guard, encens ben rebut d'intercessió.
Déu vos guard, expiació de tot el món.
Déu vos guard, de Déu per als mortals benvolença.
Déu vos guard, dels mortals envers Déu confiança.
Déu vos guard, esposa no maridada!
Dels escrits de sant Bonaventura, bisbe
Ja des del principi de la creació, col·locats en el paradís els nostres primers pares i després foragitats amb justícia per decret diví en pena d'haver menjat el fruit prohibit, la sobirana misericòrdia no va trigar a fer tornar l'home extraviat al camí de la penitència donant-li esperança de perdó amb la promesa d'un Salvador futur. I perquè ni la ignorància o la ingratitud no fessin ineficaç per a la nostra salvació aquesta condescendència tan gran de Déu, no va parar d'anunciar, prometre i revelar en tots els temps amb figures la vinguda del seu Fill per mitjà dels patriarques, jutges, sacerdots, reis i profetes, des d'Abel, el just, fins a Joan Baptista, per tal que, gràcies a aquests grans i meravellosos oracles repetits durant anys i anys les nostres intel·ligències s'obrissin a la fe i els nostres cors s'encenguessin amb desigs ardents.
Finalment, «quan va arribar la plenitud del temps», fou enviat l'arcàngel Gabriel a la Verge i, havent-hi ella consentit, hi va davallar l'Esperit Sant com un foc diví, que va inflamar la seva ment i va santificar la seva carn amb una puresa perfecta. «El poder de l'Altíssim la va cobrir amb la seva ombra» perquè pogués suportar un foc tan gran, i, en aquell mateix instant, per obra d'aquell poder, fou format el cos, creada l'ànima, i units aquests dos elements a la Divinitat en la persona del Fill, esdevenint així Déu i home, salvada la propietat d'ambdues naturaleses.
Oh si poguessis d'alguna manera experimentar la qualitat i la grandesa d'aquell incendi, d'aquella suavitat i d'aquell delit del cel! Com en fou enaltida la Verge Mare i ennoblit el gènere humà! Quina condescendència tan gran la de la Majestat divina! Oh, si poguessis sentir els càntics de goig de la Verge, pujar amb ella la muntanya i contemplar la suavíssima abraçada de l'estèril i de la Verge i aquella íntima salutació en la qual l'esclau va reconèixer el Senyor, l'herald el Jutge, la veu el Verb! Amb quina dolcesa, aleshores, entonaries el càntic sagrat: «La meva ànima magnifica el Senyor» a l'uníson amb la Verge benaurada, i saltant de joia, amb l'infant profeta, n'adoraries el fruit meravellós!
16 de desembre del 2012
LA VEU DELS PARES
TEXTOS PER A L'ADVENT
Diumenge 3r d'Advent (Cicle C)
Dels sermons d'Orígenes, prevere
Aquell qui bateja amb l'Esperit Sant i amb foc «té la pala a les mans per ventar la seva era; el blat, l'entrarà al seu graner, però la palla, la cremarà en un foc que no s'apaga». Jo voldria descobrir per quina raó Nostre Senyor té la pala per ventar i per quin buf la palla és escampada arreu, mentre que el blat, més pesat, cau tot en un mateix indret; perquè, si no hi ha vent, no es pot separar el blat de la palla. Penso que el vent simbolitza les temptacions: mostren que, en la palla dels creients barrejats, uns són palla i altres blat. Perquè, quan la teva ànima s'ha deixat dominar per alguna temptació, no és pas la temptació que t'ha canviat en palla sinó que és perquè eres palla —és a dir, lleuger i sense fe— que la temptació ha mostrat la teva naturalesa amagada. Quan, al contrari, l'afrontes coratjosament, no és pas la temptació que et fa fidel i capaç de suportar-la: la temptació fa aparèixer a plena llum les virtuts del coratge i de la força que hi havia en tu, però que estaven amagades. «Perquè —diu el Senyor a Job— ¿et penses que volia una altra cosa, en parlar-te així, que fer-te aparèixer just?» I en un altre lloc: «Et vaig afligir i provar, per conèixer els sentiments del teu cor». De la mateixa manera, la tempesta no permet pas que s'aguanti un edifici construït damunt la sorra; si vols construir, doncs, fes-ho damunt la pedra. Quan vindrà la tempesta, no enderrocarà un edifici fonamentat damunt la pedra, sinó que farà veure tot seguit la fragilitat dels fonaments de la casa que vacil·la damunt la sorra. També abans que esclati la tempesta, que es desencadenin les ventades i que s'omplin les torrenteres, mentre tot resta encara en el silenci, posem el nostre interès en els fonaments de la construcció, construïm la nostra casa amb pedres sòlides i variades que designen els manaments de Déu; d'aquesta manera, quan la persecució farà estralls, quan s'abatrà la tempesta contra els cristians, manifestarem que el nostre edifici està fonamentat sobre la pedra, el Crist Jesús.
Però si algú —lluny de nosaltres aquesta desgràcia— arriba a negar-lo, que ho sàpiga bé: no és pas al moment de la seva negació visible que ha traït el Crist, sinó que ja portava en ell velles llavors i arrels de negació; el que tenia a dins ha aparegut en aquest moment i s'ha manifestat públicament. Demanem, doncs, al Senyor que siguem un edifici sòlid, que cap huracà no pugui tirar per terra, fonamentat sobre la pedra, sobre Nostre Senyor Jesucrist.
Diumenge 3r d'Advent (Cicle C)
Dels sermons d'Orígenes, prevere
Aquell qui bateja amb l'Esperit Sant i amb foc «té la pala a les mans per ventar la seva era; el blat, l'entrarà al seu graner, però la palla, la cremarà en un foc que no s'apaga». Jo voldria descobrir per quina raó Nostre Senyor té la pala per ventar i per quin buf la palla és escampada arreu, mentre que el blat, més pesat, cau tot en un mateix indret; perquè, si no hi ha vent, no es pot separar el blat de la palla. Penso que el vent simbolitza les temptacions: mostren que, en la palla dels creients barrejats, uns són palla i altres blat. Perquè, quan la teva ànima s'ha deixat dominar per alguna temptació, no és pas la temptació que t'ha canviat en palla sinó que és perquè eres palla —és a dir, lleuger i sense fe— que la temptació ha mostrat la teva naturalesa amagada. Quan, al contrari, l'afrontes coratjosament, no és pas la temptació que et fa fidel i capaç de suportar-la: la temptació fa aparèixer a plena llum les virtuts del coratge i de la força que hi havia en tu, però que estaven amagades. «Perquè —diu el Senyor a Job— ¿et penses que volia una altra cosa, en parlar-te així, que fer-te aparèixer just?» I en un altre lloc: «Et vaig afligir i provar, per conèixer els sentiments del teu cor». De la mateixa manera, la tempesta no permet pas que s'aguanti un edifici construït damunt la sorra; si vols construir, doncs, fes-ho damunt la pedra. Quan vindrà la tempesta, no enderrocarà un edifici fonamentat damunt la pedra, sinó que farà veure tot seguit la fragilitat dels fonaments de la casa que vacil·la damunt la sorra. També abans que esclati la tempesta, que es desencadenin les ventades i que s'omplin les torrenteres, mentre tot resta encara en el silenci, posem el nostre interès en els fonaments de la construcció, construïm la nostra casa amb pedres sòlides i variades que designen els manaments de Déu; d'aquesta manera, quan la persecució farà estralls, quan s'abatrà la tempesta contra els cristians, manifestarem que el nostre edifici està fonamentat sobre la pedra, el Crist Jesús.
Però si algú —lluny de nosaltres aquesta desgràcia— arriba a negar-lo, que ho sàpiga bé: no és pas al moment de la seva negació visible que ha traït el Crist, sinó que ja portava en ell velles llavors i arrels de negació; el que tenia a dins ha aparegut en aquest moment i s'ha manifestat públicament. Demanem, doncs, al Senyor que siguem un edifici sòlid, que cap huracà no pugui tirar per terra, fonamentat sobre la pedra, sobre Nostre Senyor Jesucrist.
9 de desembre del 2012
LA VEU DELS PARES
TEXTOS PER A L'ADVENT
Diumenge 2n d'Advent (Cicle C)
Del comentari a l'evangeli segons sant Joan, d'Orígenes, prevere
És amb raó que Joan s'anomenava la veu no d'aquell qui parla sinó d'aquell qui crida en el desert; perquè el qui crida: «Aplaneu els camins del Senyor» també parla, puix que és possible de dir la mateixa cosa sense cridar. Si crida i clama, és perquè el sentin els qui estan lluny del qui parla, perquè els durs d'orella copsin la grandesa d'allò que és dit, gràcies al volum de la veu dels missatgers; ve en socors dels qui s'han apartat de Déu o dels qui han perdut la finor d'oïda. Pel mateix motiu, Jesús «es posà dret i cridà: si algú té set, que vingui a mi i que begui». També per això «Joan dóna testimoniatge d'ell i clama». I és per això, encara, que Déu ordena a Isaïes de cridar: «Sento una veu que em diu: Crida! Jo li pregunto: ¿Què he de cridar?»
Fins i tot la veu del cor dels qui preguen, que no és alta ni sostinguda, àdhuc quan no amplifiquen llurs crits i llurs clams, Déu la sent, quan preguen d'aquesta manera. Ja que, quan Moisès, en altre temps, no cridava pas d'una manera sensible —l'Èxode no en diu res— Déu li diu: «Per què tots aquests crits?» És que, en la seva pregària, havia cridat ben alt, amb aquella veu que només Déu pot sentir. Heus ací perquè David mateix diu: «Que pugi a Déu el meu clam; que pugi a Déu, i que ell m'escolti».
Però la veu del qui crida en el desert és necessària a l'ànima privada de Déu, veritable desert: ¿quina solitud més llastimosa hi pot haver que una ànima convertida en desert per l'absència de Déu i de tota virtut? Li cal aquesta veu perquè se senti empesa a aplanar el camí del Senyor, perquè el seu caminar és encara tortuós i necessita lliçons.
Diumenge 2n d'Advent (Cicle C)
Del comentari a l'evangeli segons sant Joan, d'Orígenes, prevere
És amb raó que Joan s'anomenava la veu no d'aquell qui parla sinó d'aquell qui crida en el desert; perquè el qui crida: «Aplaneu els camins del Senyor» també parla, puix que és possible de dir la mateixa cosa sense cridar. Si crida i clama, és perquè el sentin els qui estan lluny del qui parla, perquè els durs d'orella copsin la grandesa d'allò que és dit, gràcies al volum de la veu dels missatgers; ve en socors dels qui s'han apartat de Déu o dels qui han perdut la finor d'oïda. Pel mateix motiu, Jesús «es posà dret i cridà: si algú té set, que vingui a mi i que begui». També per això «Joan dóna testimoniatge d'ell i clama». I és per això, encara, que Déu ordena a Isaïes de cridar: «Sento una veu que em diu: Crida! Jo li pregunto: ¿Què he de cridar?»
Fins i tot la veu del cor dels qui preguen, que no és alta ni sostinguda, àdhuc quan no amplifiquen llurs crits i llurs clams, Déu la sent, quan preguen d'aquesta manera. Ja que, quan Moisès, en altre temps, no cridava pas d'una manera sensible —l'Èxode no en diu res— Déu li diu: «Per què tots aquests crits?» És que, en la seva pregària, havia cridat ben alt, amb aquella veu que només Déu pot sentir. Heus ací perquè David mateix diu: «Que pugi a Déu el meu clam; que pugi a Déu, i que ell m'escolti».
Però la veu del qui crida en el desert és necessària a l'ànima privada de Déu, veritable desert: ¿quina solitud més llastimosa hi pot haver que una ànima convertida en desert per l'absència de Déu i de tota virtut? Li cal aquesta veu perquè se senti empesa a aplanar el camí del Senyor, perquè el seu caminar és encara tortuós i necessita lliçons.
2 de desembre del 2012
LA VEU DELS PARES
TEXTOS PER AL TEMPS D'ADVENT
Diumenge 1r d'Advent (Cicle C)
Dels sermons de sant Bernat, abat
És just, germans, que celebreu amb tota dedicació possible l'advent del Senyor, plens de goig per un consol tan gran, meravellats d'una condescendència així, i inflamats per aquest amor immens. Però, no considereu només l'advent en el qual el Senyor va venir a buscar i salvar allò que s'havia perdut. Penseu, també, en l'altre advent, quan el Senyor vindrà per emportar-se'ns amb ell. Tant de bo que mediteu conjuntament aquestes dues vingudes, ponderant en els vostres cors tot el que ens va donar en la primera i tot el que ens prometé en la segona.
Ha arribat el temps de començar el judici. ¿Quina fi tindran els qui no creuen en l'evangeli? ¿Com serà el judici d'aquells qui no ressusciten en aquest judici? Tots els qui es mostren negligents en ser judicats amb aquest judici d'ara, en el qual és tret fora el príncep d'aquest món, que esperin el Jutge. O, més ben dit, que el temin, perquè també ells amb el seu príncep seran trets fora. En canvi, nosaltres, si ens judiquem plenament ara, podem esperar segurs un Salvador: el Senyor Jesucrist, que transformarà el nostre pobre cos en un cos gloriós semblant al d'ell. Aleshores els justos resplendiran com el sol en el regne del seu Pare.
Quan vingui el Salvador, transformarà la nostra condició humana, segons el model de la seva condició gloriosa. Ara bé, això només es donarà si primer el nostre cor s'ha reformat i s'ha fet conforme al model de la humilitat del cor de Crist. Per això va dir: «Feu-vos deixebles meus, que sóc benèvol i humil de cor».
Dels sermons del beat Guerric, abat
«Israel, prepara't a trobar-te amb el teu Déu!» I vosaltres també, germans, «estigueu a punt, que el Fill de l'home vindrà a l'hora menys pensada». Res de més segur que la seva vinguda, i, tanmateix, res de més incert que el moment d'aquesta vinguda. No ens pertoca pas, certament, de saber els temps o els moments que ha fixat el Pare amb el seu poder, si ni tan sols els àngels que l'envolten no en saben ni el dia ni l'hora. També arribarà el nostre darrer dia, i ben segur que vindrà, però quan, on i com, això no ho podem saber. I no caldria pas que aquest dia ens agafés desprevinguts, sense res a punt, com un lladre en la fosca de la nit. Que el temor, sempre vigilant, ens mantingui a punt, fins que, finalment, aquest temor deixi el lloc a la certesa.
Per això, veritable Israel, prepara't a trobar-te amb el Senyor. I no solament per obrir-li la porta quan truqui, sinó que, ja ara, surt alegrement i amb goig al seu encontre, mentre encara és lluny, i, amb tota confiança pel dia del judici, prega de tot cor perquè vingui el seu Regne. Estigues a punt, doncs, per fer tota obra bona, per suportar els mals, per complir tota justícia i per suportar tota injustícia que et facin.
Senyor, veniu a trobar-me! Malgrat els meus esforços no podria abastar-vos si vós, tot inclinant-vos, no allarguéssiu la mà a l'obra de les vostres mans. Veniu a trobar-me, i si en mi hi ha res de mal, esborreu-lo, tingueu pietat de mi i feu que vagi per camins eterns.
Diumenge 1r d'Advent (Cicle C)
Dels sermons de sant Bernat, abat
És just, germans, que celebreu amb tota dedicació possible l'advent del Senyor, plens de goig per un consol tan gran, meravellats d'una condescendència així, i inflamats per aquest amor immens. Però, no considereu només l'advent en el qual el Senyor va venir a buscar i salvar allò que s'havia perdut. Penseu, també, en l'altre advent, quan el Senyor vindrà per emportar-se'ns amb ell. Tant de bo que mediteu conjuntament aquestes dues vingudes, ponderant en els vostres cors tot el que ens va donar en la primera i tot el que ens prometé en la segona.
Ha arribat el temps de començar el judici. ¿Quina fi tindran els qui no creuen en l'evangeli? ¿Com serà el judici d'aquells qui no ressusciten en aquest judici? Tots els qui es mostren negligents en ser judicats amb aquest judici d'ara, en el qual és tret fora el príncep d'aquest món, que esperin el Jutge. O, més ben dit, que el temin, perquè també ells amb el seu príncep seran trets fora. En canvi, nosaltres, si ens judiquem plenament ara, podem esperar segurs un Salvador: el Senyor Jesucrist, que transformarà el nostre pobre cos en un cos gloriós semblant al d'ell. Aleshores els justos resplendiran com el sol en el regne del seu Pare.
Quan vingui el Salvador, transformarà la nostra condició humana, segons el model de la seva condició gloriosa. Ara bé, això només es donarà si primer el nostre cor s'ha reformat i s'ha fet conforme al model de la humilitat del cor de Crist. Per això va dir: «Feu-vos deixebles meus, que sóc benèvol i humil de cor».
Dels sermons del beat Guerric, abat
«Israel, prepara't a trobar-te amb el teu Déu!» I vosaltres també, germans, «estigueu a punt, que el Fill de l'home vindrà a l'hora menys pensada». Res de més segur que la seva vinguda, i, tanmateix, res de més incert que el moment d'aquesta vinguda. No ens pertoca pas, certament, de saber els temps o els moments que ha fixat el Pare amb el seu poder, si ni tan sols els àngels que l'envolten no en saben ni el dia ni l'hora. També arribarà el nostre darrer dia, i ben segur que vindrà, però quan, on i com, això no ho podem saber. I no caldria pas que aquest dia ens agafés desprevinguts, sense res a punt, com un lladre en la fosca de la nit. Que el temor, sempre vigilant, ens mantingui a punt, fins que, finalment, aquest temor deixi el lloc a la certesa.
Per això, veritable Israel, prepara't a trobar-te amb el Senyor. I no solament per obrir-li la porta quan truqui, sinó que, ja ara, surt alegrement i amb goig al seu encontre, mentre encara és lluny, i, amb tota confiança pel dia del judici, prega de tot cor perquè vingui el seu Regne. Estigues a punt, doncs, per fer tota obra bona, per suportar els mals, per complir tota justícia i per suportar tota injustícia que et facin.
Senyor, veniu a trobar-me! Malgrat els meus esforços no podria abastar-vos si vós, tot inclinant-vos, no allarguéssiu la mà a l'obra de les vostres mans. Veniu a trobar-me, i si en mi hi ha res de mal, esborreu-lo, tingueu pietat de mi i feu que vagi per camins eterns.
25 de novembre del 2012
LA VEU DELS PARES
TEXTOS PER AL TEMPS DE DURANT L'ANY
Diumenge 34è: Nostre Senyor Jesucrist, Rei de tot el món (Cicle B)
Tractats sobre l'evangeli de sant Joan, de sant Agustí, bisbe (CXV,2)
Escolteu tots, jueus i pagans, circumcisos i incircumcisos; escolteu, tots els reialmes de la terra: no poso cap obstacle a la vostra autoritat sobre aquest univers: «La meva reialesa no és cosa d'aquest món». No tingueu por, doncs; deixeu aquest temor que tan va trastornar Herodes el Gran quan li anunciaren el naixement del Crist, i que li féu matar tants d'infants perquè la mort arribés al nou nat, amb una crueltat que era més fruit de la por que no pas de la còlera. «La meva reialesa no és cosa d'aquest món», diu el Senyor. ¿Què voleu més? Veniu a aquest Regne que no és d'aquest món. Veniu-hi per la fe, en comptes de perseguir-lo perquè us fa por. El Crist ho diu bé, en profecia, parlant de Déu, el seu Pare: «M'ha consagrat com a rei seu dalt de Sió, muntanya santa». Però, aquesta Sió, aquesta muntanya santa, no és pas d'aquest món!
¿Què és, doncs, el Regne de Crist? No és altra cosa que el conjunt dels homes que creuen en ell, i als quals declara: «Vosaltres no sou d'aquest món, com jo tampoc no en sóc». I, això no obstant, els vol en el món, per això diu al Pare: «No us demano que els tragueu del món, sinó que els preserveu del Maligne». Per la mateixa raó, tampoc no diu en el nostre evangeli: «La meva reialesa no és en aquest món», sinó «la meva reialesa no és cosa d'aquest món». I quan en dóna la prova en afegir: «Si fos d'aquest món, els meus homes haurien lluitat perquè jo no fos entregat als jueus», no conclou pas: «el meu Regne no és d'aquí», sinó: «La meva reialesa no és cosa d'aquest món». Perquè, el seu Regne és ben present aquí fins a la fi dels temps, amb el jull que s'hi barreja fins a la sega. Però no és cosa d'aquí. El Senyor diu al seu reialme: «Vosaltres no sou del món, perquè jo us he escollit del món». Sí, ells eren «del món» quan no eren «reialme seu», quan pertanyien al Príncep d'aquest món. Són «del món» tots els homes, creats certament pel Déu veritable, però nascuts del llinatge pervertit d'Adam; i, en canvi, han esdevingut Regne —un Regne que ja no és d'aquest món— tots els d'aquest llinatge que han renascut de nou en el Crist. D'aquesta manera, «Déu ens ha alliberat del poder de les tenebres i ens ha traspassat al Regne del seu Fill estimat». És d'aquest Regne que el Crist ha dit: «La meva reialesa no és cosa d'aquest món», «el meu Regne no és cosa d'aquí baix».
Diumenge 34è: Nostre Senyor Jesucrist, Rei de tot el món (Cicle B)
Tractats sobre l'evangeli de sant Joan, de sant Agustí, bisbe (CXV,2)
Escolteu tots, jueus i pagans, circumcisos i incircumcisos; escolteu, tots els reialmes de la terra: no poso cap obstacle a la vostra autoritat sobre aquest univers: «La meva reialesa no és cosa d'aquest món». No tingueu por, doncs; deixeu aquest temor que tan va trastornar Herodes el Gran quan li anunciaren el naixement del Crist, i que li féu matar tants d'infants perquè la mort arribés al nou nat, amb una crueltat que era més fruit de la por que no pas de la còlera. «La meva reialesa no és cosa d'aquest món», diu el Senyor. ¿Què voleu més? Veniu a aquest Regne que no és d'aquest món. Veniu-hi per la fe, en comptes de perseguir-lo perquè us fa por. El Crist ho diu bé, en profecia, parlant de Déu, el seu Pare: «M'ha consagrat com a rei seu dalt de Sió, muntanya santa». Però, aquesta Sió, aquesta muntanya santa, no és pas d'aquest món!
¿Què és, doncs, el Regne de Crist? No és altra cosa que el conjunt dels homes que creuen en ell, i als quals declara: «Vosaltres no sou d'aquest món, com jo tampoc no en sóc». I, això no obstant, els vol en el món, per això diu al Pare: «No us demano que els tragueu del món, sinó que els preserveu del Maligne». Per la mateixa raó, tampoc no diu en el nostre evangeli: «La meva reialesa no és en aquest món», sinó «la meva reialesa no és cosa d'aquest món». I quan en dóna la prova en afegir: «Si fos d'aquest món, els meus homes haurien lluitat perquè jo no fos entregat als jueus», no conclou pas: «el meu Regne no és d'aquí», sinó: «La meva reialesa no és cosa d'aquest món». Perquè, el seu Regne és ben present aquí fins a la fi dels temps, amb el jull que s'hi barreja fins a la sega. Però no és cosa d'aquí. El Senyor diu al seu reialme: «Vosaltres no sou del món, perquè jo us he escollit del món». Sí, ells eren «del món» quan no eren «reialme seu», quan pertanyien al Príncep d'aquest món. Són «del món» tots els homes, creats certament pel Déu veritable, però nascuts del llinatge pervertit d'Adam; i, en canvi, han esdevingut Regne —un Regne que ja no és d'aquest món— tots els d'aquest llinatge que han renascut de nou en el Crist. D'aquesta manera, «Déu ens ha alliberat del poder de les tenebres i ens ha traspassat al Regne del seu Fill estimat». És d'aquest Regne que el Crist ha dit: «La meva reialesa no és cosa d'aquest món», «el meu Regne no és cosa d'aquí baix».
18 de novembre del 2012
LA VEU DELS PARES
TEXTOS PER AL TEMPS DE DURANT L'ANY
Diumenge 33è durant l'any (Cicle B)
Dels sermons de sant Gregori Palamàs (PG 151,339-342)
Els qui tinguin una fe veritable en nostre Senyor Jesucrist i en donin testimoniatge amb les seves obres; els qui, atents a la seva vida, s'hagin purificat de les taques dels seus pecats per la confessió i per la penitència, i hagin exercitat les virtuts oposades als vicis, és a dir, els qui s'hagin exercitat en la temprança, en la castedat, en la caritat, en l'almoina, en la justícia i en la veritat: tots aquests, quan ressuscitin, sentiran el rei dels cels que els dirà: «Veniu, beneïts del meu Pare, rebeu el Regne preparat per a vosaltres des del principi de la creació del món». Aleshores, regnaran amb Crist i participaran amb ell d'un regne celestial i pacífic; viuran per sempre en una llum inefable que no coneix capvespre ni nits que la interrompin. Seran conciutadans dels sants i passaran d'aquest món al si d'Abraham, on fruiran d'una felicitat indicible, sense cap ombra de dolor, ni de llàgrimes, ni de planys.
Les espigues materials van a parar totes a la mateixa sega; les espirituals, és a dir, el gènere humà, té com a únic segador el Crist, que ens arrenca de la incredulitat per a garberar en la fe tots els qui acullin els predicadors de l'evangeli. Els segadors d'aquesta collita són els apòstols i els seus successors als quals ha estat encarregada l'evangelització.
Hi ha una altra collita, però, la que, en morir, ens fa passar d'aquesta vida present a la futura. Els operaris, aquí, no són els apòstols sinó els àngels; i un cop acabada la collita, faran la tria entre el jull i el blat, entre els bons i els dolents.
La manifestació d'aquest destí serà més tard, d'acord amb el temps i la sentència que el Crist indica a l'evangeli. Plagui a Déu, doncs, que nosaltres, que ara som poble escollit de Déu, llinatge sant, Església del Déu viu, ens trobem, en l'altra vida, no pas entre el jull, sinó agregats a la multitud dels redimits en Crist, Senyor nostre, que és beneït pels segles.
Diumenge 33è durant l'any (Cicle B)
Dels sermons de sant Gregori Palamàs (PG 151,339-342)
Els qui tinguin una fe veritable en nostre Senyor Jesucrist i en donin testimoniatge amb les seves obres; els qui, atents a la seva vida, s'hagin purificat de les taques dels seus pecats per la confessió i per la penitència, i hagin exercitat les virtuts oposades als vicis, és a dir, els qui s'hagin exercitat en la temprança, en la castedat, en la caritat, en l'almoina, en la justícia i en la veritat: tots aquests, quan ressuscitin, sentiran el rei dels cels que els dirà: «Veniu, beneïts del meu Pare, rebeu el Regne preparat per a vosaltres des del principi de la creació del món». Aleshores, regnaran amb Crist i participaran amb ell d'un regne celestial i pacífic; viuran per sempre en una llum inefable que no coneix capvespre ni nits que la interrompin. Seran conciutadans dels sants i passaran d'aquest món al si d'Abraham, on fruiran d'una felicitat indicible, sense cap ombra de dolor, ni de llàgrimes, ni de planys.
Les espigues materials van a parar totes a la mateixa sega; les espirituals, és a dir, el gènere humà, té com a únic segador el Crist, que ens arrenca de la incredulitat per a garberar en la fe tots els qui acullin els predicadors de l'evangeli. Els segadors d'aquesta collita són els apòstols i els seus successors als quals ha estat encarregada l'evangelització.
Hi ha una altra collita, però, la que, en morir, ens fa passar d'aquesta vida present a la futura. Els operaris, aquí, no són els apòstols sinó els àngels; i un cop acabada la collita, faran la tria entre el jull i el blat, entre els bons i els dolents.
La manifestació d'aquest destí serà més tard, d'acord amb el temps i la sentència que el Crist indica a l'evangeli. Plagui a Déu, doncs, que nosaltres, que ara som poble escollit de Déu, llinatge sant, Església del Déu viu, ens trobem, en l'altra vida, no pas entre el jull, sinó agregats a la multitud dels redimits en Crist, Senyor nostre, que és beneït pels segles.
11 de novembre del 2012
LA VEU DELS PARES
TEXTOS PER AL TEMPS DE DURANT L'ANY
Diumenge 32è durant l'any (Cicle B)
Dels sermons de sant Agustí, bisbe
Déu no es fixa en les riques fortunes sinó en les bones voluntats que estimen. ¿Eren rics els apòstols? Només van deixar unes xarxes i una barca per seguir el Senyor. Deixar tota esperança terrenal és deixar molt, com ho va fer aquesta viuda en deixar en el tresor dues monedes de les més petites. Ningú —diu el Senyor— no ha donat més que ella. Molts hi tiraven en abundància perquè eren rics, però no van tirar “en els dons de Déu”, és a dir, en el tresor del temple més monedes que aquesta viuda. «Molts rics hi tiraven molt», i ell «mirava», però no pas perquè hi tiraven molt; i aquesta dona vingué amb les seves dues monedes de les més petites. ¿Qui la va veure? Ell, el qui no mira la mà plena sinó el cor. El Senyor es fixa en aquesta dona i hi fa fixar: tot assenyalant-la, diu que ningú no ha donat tant. Ningú no ha donat tant com aquella que no s'ha reservat res.
Si, doncs, posseeixes poc, donaràs poc; i més, si tens més. Però, quan donaràs poc del poc que tens, ¿posseiràs menys o rebràs menys perquè has donat menys? Si mirem els dons mateixos, alguns són grans, d'altres petits; alguns són considerables, d'altres, reduïts. Però si mirem el cor d'aquell que els fa, a vegades trobarem darrera la seva profusió un cor miserable; i darrera la seva pobresa, un cor més ric. Perquè tu veus bé la quantitat d'allò que és donat, però no pots veure tot el que ha guardat el qui dóna molt, quan finalment dóna quelcom! No veus pas tot el que ha pres a un altre aquell qui en dóna una part als pobres, com per corrompre Déu, el seu jutge.
Quan el Senyor entrà a casa de Zaqueu, aquest cridà ple de joia perquè el Senyor havia entrat primer dins el seu cor: «Dono la meitat dels meus béns als pobres». Es va reservar molt, em diràs. Però, atenció a l'ús que fa de l'altra meitat! «I si he perjudicat algú en res, li ho restitueixo quatre vegades més». Zaqueu guardà molt, no per posseir, sinó per tornar allò que havia pres. Aquest gran client paga car el Regne; ric fa un moment, ara és pobre. Perquè ha pagat el preu fort, ¿direm que Pere, que era pobre, no ha pogut fer, amb les seves xarxes i la barca, la mateixa adquisició? Per a cadascun d'ells el preu fou tot el que tenien. El preu ¿es pot rebaixar? Sí, jo veig aquest immens domini adquirit per dues monedes de les més petites. Escolteu el venedor, el Senyor Jesús: és ell qui parla. «El qui doni a beure a un d'aquests petits ni que només sigui un vas d'aigua fresca perquè és un deixeble, us dic de debò que no perdrà la seva recompensa». ¿I si no tens, per ara, aquest vas d'aigua fresca per donar? Doncs, «Pau a la terra als homes de bona voluntat».
Diumenge 32è durant l'any (Cicle B)
Dels sermons de sant Agustí, bisbe
Déu no es fixa en les riques fortunes sinó en les bones voluntats que estimen. ¿Eren rics els apòstols? Només van deixar unes xarxes i una barca per seguir el Senyor. Deixar tota esperança terrenal és deixar molt, com ho va fer aquesta viuda en deixar en el tresor dues monedes de les més petites. Ningú —diu el Senyor— no ha donat més que ella. Molts hi tiraven en abundància perquè eren rics, però no van tirar “en els dons de Déu”, és a dir, en el tresor del temple més monedes que aquesta viuda. «Molts rics hi tiraven molt», i ell «mirava», però no pas perquè hi tiraven molt; i aquesta dona vingué amb les seves dues monedes de les més petites. ¿Qui la va veure? Ell, el qui no mira la mà plena sinó el cor. El Senyor es fixa en aquesta dona i hi fa fixar: tot assenyalant-la, diu que ningú no ha donat tant. Ningú no ha donat tant com aquella que no s'ha reservat res.
Si, doncs, posseeixes poc, donaràs poc; i més, si tens més. Però, quan donaràs poc del poc que tens, ¿posseiràs menys o rebràs menys perquè has donat menys? Si mirem els dons mateixos, alguns són grans, d'altres petits; alguns són considerables, d'altres, reduïts. Però si mirem el cor d'aquell que els fa, a vegades trobarem darrera la seva profusió un cor miserable; i darrera la seva pobresa, un cor més ric. Perquè tu veus bé la quantitat d'allò que és donat, però no pots veure tot el que ha guardat el qui dóna molt, quan finalment dóna quelcom! No veus pas tot el que ha pres a un altre aquell qui en dóna una part als pobres, com per corrompre Déu, el seu jutge.
Quan el Senyor entrà a casa de Zaqueu, aquest cridà ple de joia perquè el Senyor havia entrat primer dins el seu cor: «Dono la meitat dels meus béns als pobres». Es va reservar molt, em diràs. Però, atenció a l'ús que fa de l'altra meitat! «I si he perjudicat algú en res, li ho restitueixo quatre vegades més». Zaqueu guardà molt, no per posseir, sinó per tornar allò que havia pres. Aquest gran client paga car el Regne; ric fa un moment, ara és pobre. Perquè ha pagat el preu fort, ¿direm que Pere, que era pobre, no ha pogut fer, amb les seves xarxes i la barca, la mateixa adquisició? Per a cadascun d'ells el preu fou tot el que tenien. El preu ¿es pot rebaixar? Sí, jo veig aquest immens domini adquirit per dues monedes de les més petites. Escolteu el venedor, el Senyor Jesús: és ell qui parla. «El qui doni a beure a un d'aquests petits ni que només sigui un vas d'aigua fresca perquè és un deixeble, us dic de debò que no perdrà la seva recompensa». ¿I si no tens, per ara, aquest vas d'aigua fresca per donar? Doncs, «Pau a la terra als homes de bona voluntat».
4 de novembre del 2012
LA VEU DELS PARES
TEXTOS PER AL TEMPS DE DURANT L'ANY
Diumenge 31è durant l'any (Cicle B)
Dels sermons de sant Agustí, bisbe
No ignorem que els vostres cors s'alimenten cada dia amb les exhortacions de les lectures divines i amb la Paraula de Déu. Amb tot, com que desitgem estimar-nos cada vegada més els uns als altres, sento el deure d'entretenir-me una mica amb la vostra caritat sobre l'amor.
Qui vulgui parlar de l'amor no ha de preocupar-se d'escollir lectures que el descriguin d'una manera expressa. No hi ha cap pàgina de l'Escriptura que no parli de l'amor. El Senyor mateix ens ho testimonia i l'evangeli ens ho ensenya. Així, quan van preguntar-li quin era el primer manament de tots els de la Llei, Jesús respongué: «Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb tot el pensament. I estima els altres com a tu mateix». I perquè no busquéssim res més en les pàgines sagrades, afegí: «D'aquests dos manaments depenen tota la Llei i els profetes». Si tota la Llei i els profetes depenen d'aquests dos manaments, molt més l'evangeli.
L'amor renova l'home, el fa nou. Que la caritat és la porció de l'home nou, ho expressa personalment el Senyor quan diu: «Us dono un manament nou: que us estimeu els uns als altres». Si, doncs, la Llei i els profetes, que és tan com dir tot l'Antic Testament, depenen de l'amor, molt més l'evangeli, és a dir, el Nou Testament, des del moment que el Senyor només proclamà com a seu aquest manament: «Que us estimeu els uns als altres». Després d'haver vingut a fer-nos homes nous, el declarà manament nou, i ens prometé una herència nova, una herència eterna.
L'amor és present en tots dos testaments. En el primer, però, d'una forma més velada, i, en canvi, amb el temor més a la vista. En el segon, contràriament, és més evident l'amor que el temor. Perquè com més creix l'amor, més minva el temor. En créixer en l'amor, l'ànima s'allibera del temor, i, en arribar a la plenitud d'aquest alliberament, desapareix el temor. Ho diu l'apòstol Joan: «L'amor foragita el temor».
28 d’octubre del 2012
LA VEU DELS PARES
TEXTOS PER AL TEMPS DURANT L'ANY
Diumenge 30è durant l'any (Cicle B)
Dels sermons de sant Gregori el Gran, papa
El cec assegut vora el camí representa el gènere humà que, privat pel seu primer pare de la claredat de la llum celestial, es veu enfonsat en les tenebres de la seva condemna. Quan el nostre creador s'apropa a Jericó, el cec torna a la llum, perquè quan la divinitat ha pres la feblesa de la nostra carn, el gènere humà ha recobrat la llum que havia perdut.
És cec tothom qui no coneix l'esclat de la llum eterna. Però si aquest cec creu en el Redemptor que ha dit: «Jo sóc el camí», ja es troba assegut vora el camí. Si creu en ell i li prega d'obtenir la llum eterna, seu vora el camí i demana caritat. Abans Jesús no arribi al nostre cor, una multitud de desitjos oposats als de l'esperit i una munió de vicis dissipen els nostres pensaments i ens distreuen en la pregària. «Però ell cridava encara més fort», perquè com més ens veiem aclaparats pel tumult dels nostres pensaments, més hem de perseverar ardentment en la pregària. Quan dubtem en la pregària, enmig de la multitud dels nostres pensaments, sentim —per dir-ho així— Jesús que passa. I quan perseverem ardentment en la pregària, Déu s'atura al nostre cor, i recobrem la llum que havíem perdut.
I encara: És la humanitat que passa i és la divinitat que s'atura. Per això, quan el Senyor passava sentia els crits del cec, i, en aturar-se, li retornà la vista. És a dir, per la seva humanitat, el Senyor s'ha compadit misericordiosament dels crits de la nostra ceguesa, i amb la potència de la seva divinitat ha difós en nosaltres la llum de la seva gràcia. I ens pregunta què volem que ens faci per tal d'animar el nostre cor a pregar, perquè vol que li demanem allò que ell preveu que li demanarem i que ens concedirà.
El cec no demana or al Senyor; sinó llum. Tampoc nosaltres no hem de demanar les falses riqueses, sinó la llum que només podem veure nosaltres i els àngels. La fe duu a aquesta llum. Per això Jesús diu al cec: «Vés, la teva fe t'ha salvat». Hi veu i el segueix. Practica el bé que ara ja coneix.
21 d’octubre del 2012
LA VEU DELS PARES
TEXTOS PER AL TEMPS DE DURANT L’ANY
Diumenge 29è durant l’any (Cicle B)
Dels sermons d’Orígenes, prevere
Jaume i Joan buscaven el primer lloc, volien seure a la dreta i a l’esquerra de Jesús en el Regne. En aquesta circumstància, Jesús ensenya als seus deixebles com poden arribar a ser grans als ulls de Déu, a ser, fins i tot, els primers.
Els caps de les nacions, els diu, en disposen com a amos. Que els caps de l’Església, al contrari, estiguin al servei de l’Església. Els poderosos de la terra poden arribar a exercir una autoritat injusta; els caps de l’Església, per la seva part, hauran de conformar-se a aquesta norma de conducta: «Feu-vos deixebles meus, que sóc benigne i humil de cor, i les vostres ànimes trobaran repòs».
Hi ha situacions en què, segons la paraula de l’Apòstol, «els qui pequen han de ser amonestats davant de tothom, a fi que també els altres temin». Hi ha moments en què cal usar de l’autoritat que un té per lliurar certes persones «a Satanàs per a la perdició de la seva carn a fi que el seu esperit se salvi el dia del Senyor Jesús». Però això s’ha de donar rarament, i si de vegades cal «renyar els indisciplinats, cal també encoratjar els pusil·lànimes, fer-se càrrec dels febles, tenir paciència amb tothom, no tornar a un altre mal per mal». El pecador no ha de ser tractat com un enemic; escoltem l’Apòstol que ens diu: «No el tracteu com un enemic, sinó corregiu-lo com un germà».
M’he estès una mica parlant d’això per fer comprendre als qui tenen autoritat dins l’Església que no han d’imitar els caps de les nacions, ni rivalitzar amb els poderosos o amb els reis, sinó que en totes les coses han de prendre el Crist per model. El Crist es feia assequible absolutament a tothom, parlava amb les dones, beneïa els petits. I, encara que puguem trobar un sentit més profund al gest de Jesús de tirar aigua en un gibrell i de posar-se a rentar els peus dels deixebles, escoltem amb tot la paraula que Jesús va dir en aquella ocasió: «Vosaltres m’anomeneu Mestre i Senyor, i feu bé de dir-ho, perquè ho sóc. Si jo, doncs, el Senyor i el Mestre, us he rentat els peus, també vosaltres us els heu de rentar els uns als altres». Els fa comprendre que han d’imitar la seva humilitat admirable. I és sens dubte perquè el Senyor s’ha fet el servidor de tots per a la salvació dels homes que l’apòstol ens diu: «Jesús ha pres la condició de servidor i s’ha humiliat, fent-se obedient fins a la mort; i és per això que Déu l’ha exalçat». Si algú, doncs, vol ser exalçat, que conformi el seu obrar a l’obrar del Senyor, a l’obrar que ha merescut al Senyor una glòria tan gran.
És veritat que de vegades el Fill de l’home es va deixar servir: «Hi anaren els àngels i el serviren», diu l’Evangeli. També Marta el va servir. Però ell no havia vingut a fer-se servir: va viure enmig dels homes per servir; va anar tan lluny en aquest servei que ens ha valgut la salvació. Va donar la seva vida en rescat de tots els qui creurien en ell.
14 d’octubre del 2012
LA VEU DELS PARES
TEXTOS PER AL TEMPS DE DURANT L'ANY
Diumenge 28è durant l'any (Cicle B)
Dels sermons de sant Gregori el Gran, papa (PL 76,1233ss)
«Qui vulgui venir darrere meu, que es negui ell mateix». Hem de renunciar, doncs, als nostres béns i a nosaltres mateixos. És feixuc de renunciar als propis béns, però ho és encara més de buidar-se d'un mateix. Renunciar al que tenim ens afecta, però renunciar a allò que som ens afecta molt més.
Però, ¿què vol dir «buidar-nos»? Si ens buidem de la nostra pròpia persona, ¿on aniríem fora de nosaltres mateixos? En nosaltres hi ha un home arruïnat pel pecat, i un altre que ha construït la naturalesa: un és obra nostra, l'altre és obra de Déu. Buidem-nos, doncs, d'allò que ha fet en nosaltres el pecat, i quedem-nos amb allò que Déu ha fet de nosaltres amb la seva gràcia.
Un orgullós que es torna humil perquè es gira cap al Crist: s'ha buidat d'ell mateix. Un disbauxat que canvia de vida i domina les seves passions: ha renegat allò que era. Un avar que renuncia a la seva avidesa, i es posa a distribuir les seves riqueses en comptes d'acaparar les d'un altre: aquest, certament, s'ha buidat. Continua essent ell mateix com a home, però ja no és ell com a pecador. Està escrit: «Així que els malvats se'n van, no en queda ni rastre». Sí, perquè un cop convertits deixen de ser malvats; i no pas perquè anul·lin la seva personalitat, sinó perquè renuncien al pecat que els feia malvats.
I nosaltres ens buidem de nosaltres mateixos, ens renunciem, quan ens separem del nostre home vell per tendir cap a la vida nova, on som cridats. Penseu en la manera com Pau havia renunciat a ell mateix fins a poder dir: «Visc, però ja no sóc jo qui visc». El perseguidor implacable era mort, i l'apòstol, el sant, havia començat a viure. Deixem-li dir, però, d'on li vénen les paraules inspirades que proclama quan ensenya la veritat; Pau afegeix immediatament: «sinó que el Crist viu en mi». Cosa que significa: pel que fa a mi, he mort a mi mateix, perquè ja no visc segons la carn; però sóc un ésser viu, perquè visc en el Crist segons l'esperit.
Deixem, doncs, que el Crist, que és la veritat, ens repeteixi: «Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix». Perquè si no ens deseixim de nosaltres mateixos, no podrem arribar a Aquell que està per damunt de nosaltres.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
