Homilia predicada pel P. Salvador Batet
Fets 8,5-8.14-17; Sl 65,1-3a.4-5.6-7a.16 i 20 (R.: 1); 1Pe 3,15-18; Jn 14,15-21
«Si m’estimeu, guardareu els meus manaments». L’amor de que ens parla Jesús en l’evangeli d’avui no és un sentiment, sinó que és “donació gratuïta” que ens exigeix una vida fidel a la Paraula amb majúscules. L’amor del que ens parla l’Escriptura es concreta en una persona, en Jesús de Natzaret, el Fill de Déu enviat al món pel Pare i íntimament unit a Ell, és Déu mateix. L’Esperit Sant és qui uneix el Fill amb el Pare en l’eternitat i és qui ha estat vessat en el cor dels creients. Aquest és el nostre concret horitzó de vida, de salvació, d’eternitat en el si de la Trinitat, en el si de Déu. Cap aquí ens dirigim com a pelegrins que som cap a la casa del Pare.
Diumenge passat Jesús se’ns presentava com el Camí, la Veritat i la Vida. Jesús ens parlava de la seva estreta relació amb el Pare. Jesús és el camí que porta al Pare, i qui veu el Fill veu el Pare. Nosaltres estem de camí com església militant cap l’església triomfant de la qual Jesús ens ve a preparar el camí. Confortats amb el do de l’Esperit Sant que és la gran promesa que Jesús avui ens fa en l’evangeli.
«No us deixaré orfes». «Jo pregaré al Pare que us donarà un altre defensor, l’Esperit de la veritat, perquè es quedi amb vosaltres per sempre». L’Esperit de Jesús sempre és amb nosaltres, encara que ens costi de descobrir la seva presència. Aquesta és la promesa que ens fa Jesús: que Ell anirà a viure amb aquells que s’esforcen per ser-li fidels. Nosaltres no tenim un Déu llunyà, fred. Nosaltres tenim un Déu que ens estima i que vol mantenir una comunió íntima amb cadascun de nosaltres. I no es tracta d’una presència esporàdica, circumstancial: “vindrem a viure”, ens ha dit. Es tracta d’una presència permanent, que ens permet de mantenir un diàleg constant que ens va unint cada cop més al Senyor.
Jesús, abans de la seva ascensió al cel i com a preludi de la Pentecosta, ens promet l’Esperit Sant perquè comprenguem el significat de tot el que Ell unit al Pare ens ha dit. I amb la seva llum prenguem consciència més clara que Déu realment habita en nosaltres. Cadascun de nosaltres és Temple de Déu, on habita tant el Pare com el Fill com l’Esperit Sant, mentre romanguem en la seva gràcia. D’aquí la nostra gran dignitat i el respecte que ens devem els uns als altres. I d’aquí la responsabilitat que tenim com a cristians i com a monjos de saber viure a la manera de Déu, emmirallant-nos en el nostre model Jesús, el seu Fill. Perquè mentre el portem al cor, nosaltres estimarem i actuarem com un altre Jesús. És a dir, serem salvació per a totes les persones amb qui ens relacionem i convivim. Serem imatge i bona olor del Crist en la nostra vida de cada dia.
Jesús mateix ens diu que pregarà al Pare que ens doni el seu Esperit, el Paràclit, com a “advocat defensor”, com a “testimoni creïble i favorable”, com a “Consolador”; “perquè es quedi amb vosaltres per sempre”. Jesús és l’envia’t del Pare, el Fill de Déu que retornant al Pare intercedeix davant Déu perquè ens enviï “un altre Paràclit” que romandrà per sempre en aquells que l’acullin. Quina confiança ens ha de donar això! Des del moment del nostre baptisme, l’Esperit de Jesús ve a habitar en nosaltres i, si nosaltres no el rebutgem, no se n’anirà mai més. «Jo soc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món» (Mt 28,20).
Demanem-li, com a preparació de la gran solemnitat de la Pentecosta, que l’Esperit Sant ens condueixi a la veritat completa, a la dolcesa de la comunió, a la seguretat de la pau, perquè tots els homes, en veure-ho, sàpiguen i comprenguin que Jesús estima al Pare i compleix la seva voluntat, i que aquest amor és l’únic que salva el món.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris P. Salvador Batet. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris P. Salvador Batet. Mostrar tots els missatges
17 de maig del 2020
7 d’agost del 2016
DIUMENGE XIX DURANT L’ANY (Cicle C)
PRIMERA MISSA DE F. SALVADOR BATET
Homilia predicada pel P. Salvador Batet
Sa 18,6-9; Sl 32; He 11,1-2.8-19; Lc 12,32-48
«Feliç el poble que el Senyor s’ha escollit per heretat». Feliços nosaltres si amb fe i esperança, fem el nostre camí identificant-nos en el Senyor i amb actitud de vetlla desitgem la seva arribada!
La primera lectura que hem escoltat ens ha descrit l’activitat de la saviesa en la història d’Israel, remarcant l’alliberament d’Egipte. És a dir, la nit de la primera Pasqua a Egipte. Nit tràgica per als egipcis a causa de la mort dels seus primogènits i la derrota del seu exèrcit que morí ofegat en el mar. Nit alliberadora per als israelites perquè, gràcies a la intervenció de Déu, aconseguiren alliberar-se definitivament de l’esclavitud, és a dir, del jou dels seus opressors. Amb la celebració de la Pasqua i l’èxode d’Egipte Israel començarà una nova vida, com a poble unit i lliure.
La segona lectura de la carta als hebreus ens parla de la fe i l’esperança. Tinguem en compte que l’autor d’aquesta carta parla a una comunitat cansada i desil·lusionada, la fe i l’esperança de la qual trontollaven. Per infondre’ls ànim evoca la memòria dels avantpassats, una llarga sèrie de creients heroics que es distingeixen per la seva arrelada i provada fe; l’autor se centra en Abraham, recordant el seu viatge cap a la terra promesa, i la seva nombrosa descendència... La fe és definida des de la perspectiva de l’Antic Testament que vincula estretament fe i esperança: «creure és posseir anticipadament els béns que esperem». En segon lloc se’ns presenta la fe com una forma de coneixement: «és conèixer per endavant allò que encara no veiem».
Aquestes dues lectures juntament amb el salm responsorial que hem cantat «Feliç el poble que el Senyor s’ha escollit per heretat», ens mostren, des de la perspectiva de la història de la salvació, com és aquest Déu fidel a l’aliança amb el seu poble Israel, és a dir, amb nosaltres. Ens vol dir que la fe i l’esperança seran les nostres companyes de camí si li volem ser fidels i així volem donar molt de fruit en Ell. Fruïts d’amor! Perquè a l’amor infinit que Déu ens té solament hi podrem correspondre amb el nostre pobre amor, però valuós als ulls de Déu!
L’evangeli que avui hem escoltat, ens presenta quatre paràboles que volen despertar en nosaltres una actitud de vetlla davant la vinguda imminent del Senyor. Volen suscitar en nosaltres el desig de la nostra correspondència a l’amor gratuït i bondadós que Déu ens té.
En primer lloc se’ns presenta la paràbola dels servidors que esperen el seu Senyor, que molt aviat i a l’hora més inesperada ha d’arribar. Vivint amb aquesta consciència, en esperit de servei i en vetlla, és la manera com se’ns invita a esperar-lo. Cal que visquem atents a la nostra pròpia vida, a la realitat que ens envolta, a les situacions de les persones que tenim a prop. Estar atent per acollir-lo en el germà, perquè és així com el Senyor surt constantment al nostre encontre. El Senyor ve a nosaltres a través de qualsevol persona que ens envolta o qualsevol esdeveniment de la nostra vida de cada dia. No deixem que passi de llarg! Acollim-lo de tot cor!
En segon lloc se’ns presenta la paràbola del lladre, amb ella Jesús alerta els desprevinguts. Cal doncs, vigilar permanentment en primer lloc la nostra casa, és a dir, la casa de nosaltres mateixos, no solament per estar alerta a l’entrada del lladre, sinó més aviat, per estar ben preparats per rebre el Senyor que ve i que es pot presentar en qualsevol moment. Cal estar atents, prenent el timó de la pròpia vida, per orientar-la de manera que no sigui estèril, sinó que sigui una vida que doni fruits. Vol dir estimar sempre, perquè, qui es dóna als altres, qui s’esforça per fer feliç els qui té a prop, acumula un tresor al cel, que ni els lladres poden robar, ni les arnes poden fer malbé. I, «on tindrem el nostre tresor hi tindrem el nostre cor».
Finalment se’ns presenten dues paràboles, la paràbola de l’administrador fidel i prudent; i, la paràbola de l’esclau que coneix la voluntat del seu amo. Aquestes paràboles van adreçades a aquells a qui se’ls ha confiat la cura de la comunitat. Dintre la comunitat n’hi ha alguns a qui el Senyor demana més, i aquests els correspon donar més testimoni del que prediquen, amb fidelitat i vigilància.
Aquestes quatre paràboles ens inviten a valorar la nostra vida en la nostra consciència, i veure de quina manera està orientada la nostra atenció vers el Senyor. El Senyor, que cada dia es fa present en la nostra vida i ens invita a estar connectats a ell, com el cep ho està a la sarment, i així, és com a través del tronc que és Crist ens arribarà la seva saba vivificant. Romandre units al Senyor serà l’única manera de romandre ben disposats a l’hora de la seva arribada, restant atents, i a punt per a servir-lo.
Homilia predicada pel P. Salvador Batet
Sa 18,6-9; Sl 32; He 11,1-2.8-19; Lc 12,32-48
«Feliç el poble que el Senyor s’ha escollit per heretat». Feliços nosaltres si amb fe i esperança, fem el nostre camí identificant-nos en el Senyor i amb actitud de vetlla desitgem la seva arribada!
La primera lectura que hem escoltat ens ha descrit l’activitat de la saviesa en la història d’Israel, remarcant l’alliberament d’Egipte. És a dir, la nit de la primera Pasqua a Egipte. Nit tràgica per als egipcis a causa de la mort dels seus primogènits i la derrota del seu exèrcit que morí ofegat en el mar. Nit alliberadora per als israelites perquè, gràcies a la intervenció de Déu, aconseguiren alliberar-se definitivament de l’esclavitud, és a dir, del jou dels seus opressors. Amb la celebració de la Pasqua i l’èxode d’Egipte Israel començarà una nova vida, com a poble unit i lliure.
La segona lectura de la carta als hebreus ens parla de la fe i l’esperança. Tinguem en compte que l’autor d’aquesta carta parla a una comunitat cansada i desil·lusionada, la fe i l’esperança de la qual trontollaven. Per infondre’ls ànim evoca la memòria dels avantpassats, una llarga sèrie de creients heroics que es distingeixen per la seva arrelada i provada fe; l’autor se centra en Abraham, recordant el seu viatge cap a la terra promesa, i la seva nombrosa descendència... La fe és definida des de la perspectiva de l’Antic Testament que vincula estretament fe i esperança: «creure és posseir anticipadament els béns que esperem». En segon lloc se’ns presenta la fe com una forma de coneixement: «és conèixer per endavant allò que encara no veiem».
Aquestes dues lectures juntament amb el salm responsorial que hem cantat «Feliç el poble que el Senyor s’ha escollit per heretat», ens mostren, des de la perspectiva de la història de la salvació, com és aquest Déu fidel a l’aliança amb el seu poble Israel, és a dir, amb nosaltres. Ens vol dir que la fe i l’esperança seran les nostres companyes de camí si li volem ser fidels i així volem donar molt de fruit en Ell. Fruïts d’amor! Perquè a l’amor infinit que Déu ens té solament hi podrem correspondre amb el nostre pobre amor, però valuós als ulls de Déu!
L’evangeli que avui hem escoltat, ens presenta quatre paràboles que volen despertar en nosaltres una actitud de vetlla davant la vinguda imminent del Senyor. Volen suscitar en nosaltres el desig de la nostra correspondència a l’amor gratuït i bondadós que Déu ens té.
En primer lloc se’ns presenta la paràbola dels servidors que esperen el seu Senyor, que molt aviat i a l’hora més inesperada ha d’arribar. Vivint amb aquesta consciència, en esperit de servei i en vetlla, és la manera com se’ns invita a esperar-lo. Cal que visquem atents a la nostra pròpia vida, a la realitat que ens envolta, a les situacions de les persones que tenim a prop. Estar atent per acollir-lo en el germà, perquè és així com el Senyor surt constantment al nostre encontre. El Senyor ve a nosaltres a través de qualsevol persona que ens envolta o qualsevol esdeveniment de la nostra vida de cada dia. No deixem que passi de llarg! Acollim-lo de tot cor!
En segon lloc se’ns presenta la paràbola del lladre, amb ella Jesús alerta els desprevinguts. Cal doncs, vigilar permanentment en primer lloc la nostra casa, és a dir, la casa de nosaltres mateixos, no solament per estar alerta a l’entrada del lladre, sinó més aviat, per estar ben preparats per rebre el Senyor que ve i que es pot presentar en qualsevol moment. Cal estar atents, prenent el timó de la pròpia vida, per orientar-la de manera que no sigui estèril, sinó que sigui una vida que doni fruits. Vol dir estimar sempre, perquè, qui es dóna als altres, qui s’esforça per fer feliç els qui té a prop, acumula un tresor al cel, que ni els lladres poden robar, ni les arnes poden fer malbé. I, «on tindrem el nostre tresor hi tindrem el nostre cor».
Finalment se’ns presenten dues paràboles, la paràbola de l’administrador fidel i prudent; i, la paràbola de l’esclau que coneix la voluntat del seu amo. Aquestes paràboles van adreçades a aquells a qui se’ls ha confiat la cura de la comunitat. Dintre la comunitat n’hi ha alguns a qui el Senyor demana més, i aquests els correspon donar més testimoni del que prediquen, amb fidelitat i vigilància.
Aquestes quatre paràboles ens inviten a valorar la nostra vida en la nostra consciència, i veure de quina manera està orientada la nostra atenció vers el Senyor. El Senyor, que cada dia es fa present en la nostra vida i ens invita a estar connectats a ell, com el cep ho està a la sarment, i així, és com a través del tronc que és Crist ens arribarà la seva saba vivificant. Romandre units al Senyor serà l’única manera de romandre ben disposats a l’hora de la seva arribada, restant atents, i a punt per a servir-lo.
15 d’octubre del 2015
DIJOUS DE LA SETMANA XXVIII DURANT L'ANY (I)
Homilia predicada per fra Salvador Batet, diaca
Lc 11,47-54 / «Déu demanarà comptes de la sang dels profetes»
L'Evangeli d'avui ens vol demanar una cosa molt concreta: que siguem responsables els uns dels altres, i sobretot d'aquells que són més febles i necessitats. Tots formem part d'una gran família humana, que ens iguala, i per això tots som responsables els uns dels altres. La resposta de Caín, quan Déu li preguntà pel seu germà: «Que potser sóc el guardià del meu germà?» (Gn 4,9), no encaixa amb el missatge que l'evangeli d'avui ens vol aportar.
Les nostres relacions ens comprometen amb els nostres germans, i ens comprometen amb Déu, el nostre Pare del cel, el qual un dia ens demanarà comptes de la nostra vida, i sobretot de com hem estimat els germans, i l'amor amb que ha transcorregut la nostra existència en aquest món.
Se'ns demanarà comptes, com als nostres pares, de com hem entès i viscut la profecia que contenen les Escriptures, i com hem acollit la Bona Nova que ens han anunciat els profetes o apòstols dels nostres temps, que el Senyor continua enviant al món. Hem rebut molts testimonis, hem rebut molts dons, hem tingut una família, tenim una comunitat monàstica. Ells ens han obert el camí de l'Evangeli, el camí de l'amor.
El Senyor, amb la seva Paraula de vida, ens demana avui que no quedem paralitzats, que no restem pendents únicament de nosaltres mateixos, sinó que ens deixem guiar pel camí de la conversió i de l'amor que Ell ens proposa i que santa Teresa de Jesús va seguir. Camí d'amor, de generositat, d'alegria, però també de creu, sacrifici, exigència i a vegades de dolor.
Santa Teresa, la festa de la qual avui celebrem i l'any jubilar amb motiu del 5è centenari del seu naixement, que concloem, féu aquesta profunda experiència de Déu, de comunió amb Ell i les seves germanes de comunitat, que creixeren juntes en santedat, en nombre i en comunitats. L'amor de Teresa estava ben arrelat en Jesús, en Déu què és la font del mateix amor, i és per això que ens diu amb provada convicció: «Quien a Dios tiene nada le falta».
Demanem al Senyor per intercessió de santa Teresa de Jesús que ens faci entendre, encara que solament sigui una mica, la radicalitat del seu Amor, perquè amb la santa carmelita puguem afirmar amb convicció en la nostra vida, que realment: «Sólo Dios basta!».
Lc 11,47-54 / «Déu demanarà comptes de la sang dels profetes»
L'Evangeli d'avui ens vol demanar una cosa molt concreta: que siguem responsables els uns dels altres, i sobretot d'aquells que són més febles i necessitats. Tots formem part d'una gran família humana, que ens iguala, i per això tots som responsables els uns dels altres. La resposta de Caín, quan Déu li preguntà pel seu germà: «Que potser sóc el guardià del meu germà?» (Gn 4,9), no encaixa amb el missatge que l'evangeli d'avui ens vol aportar.
Les nostres relacions ens comprometen amb els nostres germans, i ens comprometen amb Déu, el nostre Pare del cel, el qual un dia ens demanarà comptes de la nostra vida, i sobretot de com hem estimat els germans, i l'amor amb que ha transcorregut la nostra existència en aquest món.
Se'ns demanarà comptes, com als nostres pares, de com hem entès i viscut la profecia que contenen les Escriptures, i com hem acollit la Bona Nova que ens han anunciat els profetes o apòstols dels nostres temps, que el Senyor continua enviant al món. Hem rebut molts testimonis, hem rebut molts dons, hem tingut una família, tenim una comunitat monàstica. Ells ens han obert el camí de l'Evangeli, el camí de l'amor.
El Senyor, amb la seva Paraula de vida, ens demana avui que no quedem paralitzats, que no restem pendents únicament de nosaltres mateixos, sinó que ens deixem guiar pel camí de la conversió i de l'amor que Ell ens proposa i que santa Teresa de Jesús va seguir. Camí d'amor, de generositat, d'alegria, però també de creu, sacrifici, exigència i a vegades de dolor.
Santa Teresa, la festa de la qual avui celebrem i l'any jubilar amb motiu del 5è centenari del seu naixement, que concloem, féu aquesta profunda experiència de Déu, de comunió amb Ell i les seves germanes de comunitat, que creixeren juntes en santedat, en nombre i en comunitats. L'amor de Teresa estava ben arrelat en Jesús, en Déu què és la font del mateix amor, i és per això que ens diu amb provada convicció: «Quien a Dios tiene nada le falta».
Demanem al Senyor per intercessió de santa Teresa de Jesús que ens faci entendre, encara que solament sigui una mica, la radicalitat del seu Amor, perquè amb la santa carmelita puguem afirmar amb convicció en la nostra vida, que realment: «Sólo Dios basta!».
12 d’octubre del 2015
LA MARE DE DÉU DEL PILAR
Homilia predicada per fra Salvador Batet, diaca
Lc 11,27-28 / «Sortoses les entranyes que us van dur»
«Sortoses les entranyes que us van dur i els pits que us van criar». L'evangeli d'avui fa aquesta lloança a Maria en boca d'una dona, que l'evangelista presenta de manera anònima. Segurament aquesta dona, que enmig de molta gent va lloar Maria per mitjà del seu Fill, volia sobretot expressar així la seva admiració per Jesús. Admiració probablement merament humana de la persona de Jesús i de la seva mare. Amb aquesta forma de procedir, se'ns manifesta també avui a nosaltres la manera de pensar de moltes persones contemporànies nostres, la manera de pensar de la nostra societat, segons la qual, a primer cop d'ull, en Jesús tot esdevé solament de manera natural: un fill bo, generós, sortós; per tant una mare bona, virtuosa i benaurada.
Però Jesús, amb la seva resposta, ens diu que no ens podem quedar amb les mires merament humanes, sinó que hem de fer un pas més, ens mostra cap a quina direcció hem de mirar. Jesús vol que ens posem les ulleres de la fe, perquè hi puguem veure cada cop una mica més lluny, veure amb profunditat les coses i allò que ens passa en la nostra vida. Jesús vol que la nostra mirada estigui sempre plena d'esperança, per així elevar els nostres ulls cap al cel i poder posar la nostra confiança en Déu, tot refiant-nos de veritat de la seva providència.
Com serà possible tot això, com ho farem? Doncs, això serà possible si ens esforcem per conèixer i estimar la seva Paraula, que és Paraula revelada, és la mateixa Paraula de Déu, l'única Paraula a través de la qual Déu ens parla de manera concreta cada dia quan la llegim o l'escoltem, com el que és: «Paraula de Déu».
És per això que l'evangelista avui, per boca de Jesús, ens diu: «sortosos els qui escolten la paraula de Déu i la guarden».
Lc 11,27-28 / «Sortoses les entranyes que us van dur»
«Sortoses les entranyes que us van dur i els pits que us van criar». L'evangeli d'avui fa aquesta lloança a Maria en boca d'una dona, que l'evangelista presenta de manera anònima. Segurament aquesta dona, que enmig de molta gent va lloar Maria per mitjà del seu Fill, volia sobretot expressar així la seva admiració per Jesús. Admiració probablement merament humana de la persona de Jesús i de la seva mare. Amb aquesta forma de procedir, se'ns manifesta també avui a nosaltres la manera de pensar de moltes persones contemporànies nostres, la manera de pensar de la nostra societat, segons la qual, a primer cop d'ull, en Jesús tot esdevé solament de manera natural: un fill bo, generós, sortós; per tant una mare bona, virtuosa i benaurada.
Però Jesús, amb la seva resposta, ens diu que no ens podem quedar amb les mires merament humanes, sinó que hem de fer un pas més, ens mostra cap a quina direcció hem de mirar. Jesús vol que ens posem les ulleres de la fe, perquè hi puguem veure cada cop una mica més lluny, veure amb profunditat les coses i allò que ens passa en la nostra vida. Jesús vol que la nostra mirada estigui sempre plena d'esperança, per així elevar els nostres ulls cap al cel i poder posar la nostra confiança en Déu, tot refiant-nos de veritat de la seva providència.
Com serà possible tot això, com ho farem? Doncs, això serà possible si ens esforcem per conèixer i estimar la seva Paraula, que és Paraula revelada, és la mateixa Paraula de Déu, l'única Paraula a través de la qual Déu ens parla de manera concreta cada dia quan la llegim o l'escoltem, com el que és: «Paraula de Déu».
És per això que l'evangelista avui, per boca de Jesús, ens diu: «sortosos els qui escolten la paraula de Déu i la guarden».
6 d’agost del 2015
LA TRANSFIGURACIÓ DEL SENYOR
Homilia predicada per fra Salvador Batet, diaca
Mc 9,2-10
Pujar a una muntanya és signe d’elevació de nosaltres mateixos, d’elevació de la nostra ànima al seu creador. Des del cim d’una muntanya tot es veu amb perspectiva, els problemes es relativitzen, i pot ser una bona invitació per centrar-se en l’essencial de la vida. Jesús, poc abans de la seva passió i mort, escull el cim d’una muntanya, el mont Tabor, per revelar la seva filiació divina i transfigurar-se tot manifestant una vegada més la seva glòria, glòria que li ve de la santedat de Déu, als seus deixebles estimats, Pere, Jaume i Joan.
L’experiència dels deixebles els deixa fascinats. Jesús és transfigurat i el veuen revestit d’honor i de glòria, com si es tractés d’una anticipació de la seva resurrecció, tot conversant amb Elies i Moisès que representen els profetes i la Llei.
Pere, entusiasmat, demana a Jesús de poder fer tres cabanes per quedar-s’hi. Pere, per uns moments, perd la noció de la realitat, es troba tant bé que no vol tocar de peus a terra. «Rabí, que n’estem de bé aquí dalt!». Amb altres paraules, que bé que s’està amb Jesús, estar amb Jesús és com estar al cel, en la plenitud de nosaltres mateixos amb Déu.
«Aquest és el meu Fill, el meu estimat, escolteu-lo». Tot l’evangeli que hem escoltat convergeix en aquest acte de fe: «Jesús és el Fill de Déu». És la veu del Pare que aclareix als deixebles que Jesús és el seu Fill, i també el seu portaveu. En segon lloc, se’ns fa una invitació ben precisa: «escolteu-lo». Escoltar Jesús és escoltar el Fill estimat, és escoltar Déu mateix. Amb Jesús, escoltant Jesús, nosaltres ho tenim molt fàcil per conèixer la voluntat de Déu Pare i seguir-la; Jesús mateix ens la revela.
Però Jesús no va acontentar Pere, Jesús no permeté als seus deixebles d’instal•lar-se dalt la muntanya. Jesús els fa emprendre el descens al dia a dia, a la realitat, al tocar de peus a terra. Confortats, això sí, per la gran i transcendent experiència que han tingut al mont Tabor.
Demanem al Senyor que ens faci també a nosaltres la gràcia d’experimentar la seva glòria, com ho féu amb Pere, Jaume i Joan; i que aquesta experiència ompli la nostra vida d’esperança, d’amor, de realisme i d’humanitat. Que ens faci zelosos per seguir amb fidelitat el que ens proposa la nostra vida concreta i monàstica. Que ens faci zelosos per la pregària, d’on rebem la força per gaudir d’una vida espiritual i humana de qualitat.
Mc 9,2-10
Pujar a una muntanya és signe d’elevació de nosaltres mateixos, d’elevació de la nostra ànima al seu creador. Des del cim d’una muntanya tot es veu amb perspectiva, els problemes es relativitzen, i pot ser una bona invitació per centrar-se en l’essencial de la vida. Jesús, poc abans de la seva passió i mort, escull el cim d’una muntanya, el mont Tabor, per revelar la seva filiació divina i transfigurar-se tot manifestant una vegada més la seva glòria, glòria que li ve de la santedat de Déu, als seus deixebles estimats, Pere, Jaume i Joan.
L’experiència dels deixebles els deixa fascinats. Jesús és transfigurat i el veuen revestit d’honor i de glòria, com si es tractés d’una anticipació de la seva resurrecció, tot conversant amb Elies i Moisès que representen els profetes i la Llei.
Pere, entusiasmat, demana a Jesús de poder fer tres cabanes per quedar-s’hi. Pere, per uns moments, perd la noció de la realitat, es troba tant bé que no vol tocar de peus a terra. «Rabí, que n’estem de bé aquí dalt!». Amb altres paraules, que bé que s’està amb Jesús, estar amb Jesús és com estar al cel, en la plenitud de nosaltres mateixos amb Déu.
«Aquest és el meu Fill, el meu estimat, escolteu-lo». Tot l’evangeli que hem escoltat convergeix en aquest acte de fe: «Jesús és el Fill de Déu». És la veu del Pare que aclareix als deixebles que Jesús és el seu Fill, i també el seu portaveu. En segon lloc, se’ns fa una invitació ben precisa: «escolteu-lo». Escoltar Jesús és escoltar el Fill estimat, és escoltar Déu mateix. Amb Jesús, escoltant Jesús, nosaltres ho tenim molt fàcil per conèixer la voluntat de Déu Pare i seguir-la; Jesús mateix ens la revela.
Però Jesús no va acontentar Pere, Jesús no permeté als seus deixebles d’instal•lar-se dalt la muntanya. Jesús els fa emprendre el descens al dia a dia, a la realitat, al tocar de peus a terra. Confortats, això sí, per la gran i transcendent experiència que han tingut al mont Tabor.
Demanem al Senyor que ens faci també a nosaltres la gràcia d’experimentar la seva glòria, com ho féu amb Pere, Jaume i Joan; i que aquesta experiència ompli la nostra vida d’esperança, d’amor, de realisme i d’humanitat. Que ens faci zelosos per seguir amb fidelitat el que ens proposa la nostra vida concreta i monàstica. Que ens faci zelosos per la pregària, d’on rebem la força per gaudir d’una vida espiritual i humana de qualitat.
4 d’agost del 2015
DIMARTS DE LA SETMANA XVIII DURANT L’ANY (I)
Homilia predicada per fra Salvador Batet, diaca
Mt 14,22-36
«Senyor, salveu-me»
«Senyor, salveu-me». Aquestes dues paraules plenes d’esperança que hem escoltat per boca de Pere, han de ser també la nostra jaculatòria en hores de por i de dubte, per vèncer així els obstacles o entrebancs que ens impedeixen avançar en el camí de la vida de l’esperit en nosaltres. Com Pere, nosaltres també ens trobem caminant sobre les aigües insegures del nostre món, de la nostra societat, del nostre treball, de les nostres relacions. I com Pere, sense el sosteniment de Jesús, correm el perill d’enfonsar-nos.
Jesús és l’únic que ens pot salvar. Ell ens sosté i ens salva si el nostre cor resta obert al seu amor gratuït, si corresponem al seu immens amor amb el nostre pobre amor, si confiem de veritat en Ell, si ens identifiquem i adherim a Ell.
Els seus innombrables miracles són signes per a nosaltres, perquè creguem i reconeguem que Ell és veritablement el Fill de Déu, ell és el Verb de Déu encarnat, fet home per la nostra salvació i per la salvació de tot el món.
Sant Joan Maria Vianney, la festa del qual avui celebrem, captà molt aviat en la seva vida aquesta saviesa, segur que la seva força li venia únicament del Senyor i que li calia confiar i demanar el seu ajut amb pregària insistent. A Joan Maria Vianney li tocà viure en una societat turbulenta i marcada per la Revolució Francesa de 1789, amb les seves conseqüències; en les seves limitacions humanes; en les seves dificultats en els estudis, la poca valoració de la seva persona per part dels seus formadors i superiors... Però Joan Maria tingué la fortalesa de superar amb fe i pregària perseverant cada contratemps, amb la certesa que Déu, amb la seva gràcia, era el qui tot ho feia possible.
Posem doncs els mitjans perquè Déu també ens pugui salvar a nosaltres, com ho féu amb Pere i amb sant Joan Maria Vianney. Estiguem disposats a deixar que Ell pugui realitzar meravelles en nosaltres i, sobretot, demanem-li que ens concedeixi amb urgència el gran miracle de la nostra conversió, per tal que, amb l’auxili de la seva gràcia, siguem alliberats de tot lligam terrenal i puguem ja en la nostra vida present ser del tot seus.
Mt 14,22-36
«Senyor, salveu-me»
«Senyor, salveu-me». Aquestes dues paraules plenes d’esperança que hem escoltat per boca de Pere, han de ser també la nostra jaculatòria en hores de por i de dubte, per vèncer així els obstacles o entrebancs que ens impedeixen avançar en el camí de la vida de l’esperit en nosaltres. Com Pere, nosaltres també ens trobem caminant sobre les aigües insegures del nostre món, de la nostra societat, del nostre treball, de les nostres relacions. I com Pere, sense el sosteniment de Jesús, correm el perill d’enfonsar-nos.
Jesús és l’únic que ens pot salvar. Ell ens sosté i ens salva si el nostre cor resta obert al seu amor gratuït, si corresponem al seu immens amor amb el nostre pobre amor, si confiem de veritat en Ell, si ens identifiquem i adherim a Ell.
Els seus innombrables miracles són signes per a nosaltres, perquè creguem i reconeguem que Ell és veritablement el Fill de Déu, ell és el Verb de Déu encarnat, fet home per la nostra salvació i per la salvació de tot el món.
Sant Joan Maria Vianney, la festa del qual avui celebrem, captà molt aviat en la seva vida aquesta saviesa, segur que la seva força li venia únicament del Senyor i que li calia confiar i demanar el seu ajut amb pregària insistent. A Joan Maria Vianney li tocà viure en una societat turbulenta i marcada per la Revolució Francesa de 1789, amb les seves conseqüències; en les seves limitacions humanes; en les seves dificultats en els estudis, la poca valoració de la seva persona per part dels seus formadors i superiors... Però Joan Maria tingué la fortalesa de superar amb fe i pregària perseverant cada contratemps, amb la certesa que Déu, amb la seva gràcia, era el qui tot ho feia possible.
Posem doncs els mitjans perquè Déu també ens pugui salvar a nosaltres, com ho féu amb Pere i amb sant Joan Maria Vianney. Estiguem disposats a deixar que Ell pugui realitzar meravelles en nosaltres i, sobretot, demanem-li que ens concedeixi amb urgència el gran miracle de la nostra conversió, per tal que, amb l’auxili de la seva gràcia, siguem alliberats de tot lligam terrenal i puguem ja en la nostra vida present ser del tot seus.
31 de juliol del 2015
DIVENDRES DE LA SETMANA XVII DURANT L’ANY (I)
Homilia predicada per fra Salvador Batet, diaca
Mt 13,54-58
No és el fill del fuster? D’on li ve tot això?
L’evangeli ens presenta Jesús passant com un desconegut entre els seus, entre els del seu poble. Jesús a Natzaret era ben conegut pels seus contemporanis, era «el fill del fuster», fill de Maria, parent de Jaume, Josep, Simó i Judes. Els seus habitants l’havien vist créixer, l’havien vist treballar com qualsevol altre natzarè, havien resat amb ell a la sinagoga...
Però ara, Jesús retorna al seu poble, no com si fos el de sempre. Ara Jesús es presenta als seus com el Fill de Déu, que de paraula i amb obres porta a tots els homes l’alegria del Regne de Déu a la terra. Jesús és qui fa com de pont entre Déu i l’home, és qui fa possible la comunió plena de l’home amb Déu. Jesús dóna un rostre humà a aquest Déu distant i proper, conegut i desconegut a l’hora. Jesús és qui ens revela que Déu és Pare, Déu és el nostre Pare, Déu és Pare nostre. I això ho duu a terme des de la humilitat, la senzillesa i la pobresa, i no des del poder, la força i la majestat, tal com era esperat el «messies».
Però, la duresa de cor, la por, el costum, el conformisme, la superficialitat, la indiferència, és a dir amb una paraula, el no tenir un cor obert a Déu, fan que Jesús passi com el de sempre entre els seus. Per moltes paraules i miracles que faci, pels seus, Jesús no deixa de ser el de sempre.
Això també ens pot passar avui a nosaltres, cristians i deixebles de Jesús. Ens podem acostumar a la seva presència, sense escoltar-lo de debò, sinó de rutina i consegüentment sense entendre el seu missatge i obrant com no deuríem.
Jesús també ve avui i ara a nosaltres, i ens vol ben atents a la seva Paraula de vida, amb orella ben atenta i un cor ben disposat, un cor enamorat per acollir la seva Paraula i la seva força, perquè així, confortats per Ell, puguem comunicar als altres, amb les nostres obres, el seu amor.
Mt 13,54-58
No és el fill del fuster? D’on li ve tot això?
L’evangeli ens presenta Jesús passant com un desconegut entre els seus, entre els del seu poble. Jesús a Natzaret era ben conegut pels seus contemporanis, era «el fill del fuster», fill de Maria, parent de Jaume, Josep, Simó i Judes. Els seus habitants l’havien vist créixer, l’havien vist treballar com qualsevol altre natzarè, havien resat amb ell a la sinagoga...
Però ara, Jesús retorna al seu poble, no com si fos el de sempre. Ara Jesús es presenta als seus com el Fill de Déu, que de paraula i amb obres porta a tots els homes l’alegria del Regne de Déu a la terra. Jesús és qui fa com de pont entre Déu i l’home, és qui fa possible la comunió plena de l’home amb Déu. Jesús dóna un rostre humà a aquest Déu distant i proper, conegut i desconegut a l’hora. Jesús és qui ens revela que Déu és Pare, Déu és el nostre Pare, Déu és Pare nostre. I això ho duu a terme des de la humilitat, la senzillesa i la pobresa, i no des del poder, la força i la majestat, tal com era esperat el «messies».
Però, la duresa de cor, la por, el costum, el conformisme, la superficialitat, la indiferència, és a dir amb una paraula, el no tenir un cor obert a Déu, fan que Jesús passi com el de sempre entre els seus. Per moltes paraules i miracles que faci, pels seus, Jesús no deixa de ser el de sempre.
Això també ens pot passar avui a nosaltres, cristians i deixebles de Jesús. Ens podem acostumar a la seva presència, sense escoltar-lo de debò, sinó de rutina i consegüentment sense entendre el seu missatge i obrant com no deuríem.
Jesús també ve avui i ara a nosaltres, i ens vol ben atents a la seva Paraula de vida, amb orella ben atenta i un cor ben disposat, un cor enamorat per acollir la seva Paraula i la seva força, perquè així, confortats per Ell, puguem comunicar als altres, amb les nostres obres, el seu amor.
29 de juliol del 2015
SANTA MARTA, SANTA MARIA I SANT LLÀTZER, HOSTES DEL SENYOR
Homilia predicada per fra Salvador Batet, diaca
Lc 10,38-42
Marta, estàs preocupada i neguitosa per moltes coses
L’evangeli d’avui ens mostra diferents actituds de dues dones, de dues germanes, molt importants avui per a tots nosaltres deixebles de Jesús.
Una és l’actitud contemplativa que queda reflectida amb Maria, escoltant assossegada als peus de Jesús la seva Paraula de vida.
Una segona actitud és l’activa i aquesta queda reflectida amb el servei atent i delicat de Marta, servei que la fa estar preocupada i neguitosa per moltes coses, quan per a Jesús solament n’hi ha una d’important.
Maria ha triat la part millor, i no li serà pas presa! El cristià, el monjo, el vertader deixeble de Jesús és el qui escolta la seva Paraula i la guarda en el seu cor per posar-la en pràctica en les seves obres. És el qui després d’escoltar, escoltar, actitud molt monàstica, espera únicament del cel la força i el coratge per dur a bon terme tot el que es proposa en la seva vida.
Jesús ens vol fer entendre que contemplació i acció són dues cares d’una mateixa moneda què es complementen, però remarca que la més important és la contemplació, entesa com a font i principi de tota acció i servei.
Que en aquesta eucaristia el Senyor ens ajudi a descobrir què el vertader i desinteressat servei, neix únicament d’un cor contemplatiu i obert a Déu, amarat de la seva Paraula de vida. En Ell té origen tot el que existeix, totes les coses.
Lc 10,38-42
Marta, estàs preocupada i neguitosa per moltes coses
L’evangeli d’avui ens mostra diferents actituds de dues dones, de dues germanes, molt importants avui per a tots nosaltres deixebles de Jesús.
Una és l’actitud contemplativa que queda reflectida amb Maria, escoltant assossegada als peus de Jesús la seva Paraula de vida.
Una segona actitud és l’activa i aquesta queda reflectida amb el servei atent i delicat de Marta, servei que la fa estar preocupada i neguitosa per moltes coses, quan per a Jesús solament n’hi ha una d’important.
Maria ha triat la part millor, i no li serà pas presa! El cristià, el monjo, el vertader deixeble de Jesús és el qui escolta la seva Paraula i la guarda en el seu cor per posar-la en pràctica en les seves obres. És el qui després d’escoltar, escoltar, actitud molt monàstica, espera únicament del cel la força i el coratge per dur a bon terme tot el que es proposa en la seva vida.
Jesús ens vol fer entendre que contemplació i acció són dues cares d’una mateixa moneda què es complementen, però remarca que la més important és la contemplació, entesa com a font i principi de tota acció i servei.
Que en aquesta eucaristia el Senyor ens ajudi a descobrir què el vertader i desinteressat servei, neix únicament d’un cor contemplatiu i obert a Déu, amarat de la seva Paraula de vida. En Ell té origen tot el que existeix, totes les coses.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
