17 de maig del 2020

DIUMENGE VI DE PASQUA (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Salvador Batet
Fets 8,5-8.14-17; Sl 65,1-3a.4-5.6-7a.16 i 20 (R.: 1); 1Pe 3,15-18; Jn 14,15-21

«Si m’estimeu, guardareu els meus manaments». L’amor de que ens parla Jesús en l’evangeli d’avui no és un sentiment, sinó que és “donació gratuïta” que ens exigeix una vida fidel a la Paraula amb majúscules. L’amor del que ens parla l’Escriptura es concreta en una persona, en Jesús de Natzaret, el Fill de Déu enviat al món pel Pare i íntimament unit a Ell, és Déu mateix. L’Esperit Sant és qui uneix el Fill amb el Pare en l’eternitat i és qui ha estat vessat en el cor dels creients. Aquest és el nostre concret horitzó de vida, de salvació, d’eternitat en el si de la Trinitat, en el si de Déu. Cap aquí ens dirigim com a pelegrins que som cap a la casa del Pare.

Diumenge passat Jesús se’ns presentava com el Camí, la Veritat i la Vida. Jesús ens parlava de la seva estreta relació amb el Pare. Jesús és el camí que porta al Pare, i qui veu el Fill veu el Pare. Nosaltres estem de camí com església militant cap l’església triomfant de la qual Jesús ens ve a preparar el camí. Confortats amb el do de l’Esperit Sant que és la gran promesa que Jesús avui ens fa en l’evangeli.

«No us deixaré orfes». «Jo pregaré al Pare que us donarà un altre defensor, l’Esperit de la veritat, perquè es quedi amb vosaltres per sempre». L’Esperit de Jesús sempre és amb nosaltres, encara que ens costi de descobrir la seva presència. Aquesta és la promesa que ens fa Jesús: que Ell anirà a viure amb aquells que s’esforcen per ser-li fidels. Nosaltres no tenim un Déu llunyà, fred. Nosaltres tenim un Déu que ens estima i que vol mantenir una comunió íntima amb cadascun de nosaltres. I no es tracta d’una presència esporàdica, circumstancial: “vindrem a viure”, ens ha dit. Es tracta d’una presència permanent, que ens permet de mantenir un diàleg constant que ens va unint cada cop més al Senyor.

Jesús, abans de la seva ascensió al cel i com a preludi de la Pentecosta, ens promet l’Esperit Sant perquè comprenguem el significat de tot el que Ell unit al Pare ens ha dit. I amb la seva llum prenguem consciència més clara que Déu realment habita en nosaltres. Cadascun de nosaltres és Temple de Déu, on habita tant el Pare com el Fill com l’Esperit Sant, mentre romanguem en la seva gràcia. D’aquí la nostra gran dignitat i el respecte que ens devem els uns als altres. I d’aquí la responsabilitat que tenim com a cristians i com a monjos de saber viure a la manera de Déu, emmirallant-nos en el nostre model Jesús, el seu Fill. Perquè mentre el portem al cor, nosaltres estimarem i actuarem com un altre Jesús. És a dir, serem salvació per a totes les persones amb qui ens relacionem i convivim. Serem imatge i bona olor del Crist en la nostra vida de cada dia.

Jesús mateix ens diu que pregarà al Pare que ens doni el seu Esperit, el Paràclit, com a “advocat defensor”, com a “testimoni creïble i favorable”, com a “Consolador”; “perquè es quedi amb vosaltres per sempre”. Jesús és l’envia’t del Pare, el Fill de Déu que retornant al Pare intercedeix davant Déu perquè ens enviï “un altre Paràclit” que romandrà per sempre en aquells que l’acullin. Quina confiança ens ha de donar això! Des del moment del nostre baptisme, l’Esperit de Jesús ve a habitar en nosaltres i, si nosaltres no el rebutgem, no se n’anirà mai més. «Jo soc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món» (Mt 28,20).

Demanem-li, com a preparació de la gran solemnitat de la Pentecosta, que l’Esperit Sant ens condueixi a la veritat completa, a la dolcesa de la comunió, a la seguretat de la pau, perquè tots els homes, en veure-ho, sàpiguen i comprenguin que Jesús estima al Pare i compleix la seva voluntat, i que aquest amor és l’únic que salva el món.