28 d’agost del 2009

DIVENDRES XXI (I)

Dia 28 d'agost: Sant Agustí d'Hipona, bisbe i doctor de l'Església
Homilia predicada pel P. Francesc Tulla

No es pot estudiar la teologia de la Trinitat, de la gràcia o dels sagraments, ni meditar sobre els escrits de sant Joan o fer filosofia de la història, o analitzar el progrés —primer incert, després fulgurant— d'una ànima vers la llum, sense topar amb sant Agustí, un dels grans pares de l'Església. Els cristians d'Occident li devem tant als seus escrits, així com a la seva vida exemplar de cercador de la veritat i més tard de bisbe entregat humilment a un poble turbulent, que resulta impossible commensurar el lloc que ocupa aquest gran africà dins de la nostra cultura religiosa. Tal vegada però el més transcendental que li devem sigui d'haver-nos ensenyat dues coses: que només Déu és capaç de saciar la set de veritat i amor que tot home té en si, ja que ell és la "font de saviesa, i [la que] us cerquem com a autor de l'amor veritable" (col·lecta), i que només en l'església és on l'home troba Déu, perquè Déu es va fer home en Jesucrist, i l'església és el seu cos (postcomuni). Ningú ha parlat de l'església com Agustí, ja que per a ell l'església catòlica és Verge i Mare, a imatge de Maria: Verge en la integritat de la seva fe i Mare de tots els fills que el Senyor li atorga en tot el món i que ella congrega amb amor entorn de la taula eucarística, que és el "sagrament de pietat esdevingut per a nosaltres signe d'unitat i vincle de caritat" (oració sobre les ofrenes).

La lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Tessalònica [4, 1-8], ens ha recalcat que "Déu vol que mantinguem la vostra [seva] santedat" (verset 3), i és que viure en la santedat (3) en un ambient pagà és, entre altres coses, acceptar les exigències d'una veritable puresa en matèria sexual. Però, per a Pau, de moment no es tracta d'un imperatiu moral, ja que als seus ulls, la puresa és abans que tot senyal que l'home ha estat santificat fins al més pregon del seu ésser, per la presència de l'Esperit (8). I la puresa no és feta d'evasió, de tabús o de temors, sinó d'espiritualització i de domini de si mateix al servei de l'amor.

El salm 96 [1 i 2b. 5-6. 10. 11-12] ens ha expressat el "triomf final del Senyor". I és que el salm és el judici de Déu i de la seva reialesa triomfant sobre l'univers: i mentre que tota la creació tremola, els vertaders servidors entren per sempre en la joia del Mestre.

I el fragment evangèlic ha estat tret de sant Mateu [25, 1-13], on se'ns ha posat l'accent en que "l'espòs és aquí; sortiu a rebre'l" (verset 6). I és que en els casaments palestinians, l'arribada sobtada del nuvi era cosa molt corrent, perquè els tractes entre les dues famílies es prolongaven fins al darrer minut, de manera que el nuvi feia la seva aparició en el moment que els convidats ja començaven a cansar-se. Aquest costum era apropiat per a descriure la irrupció d'un regne imminent enmig de gent distreta. I és el que va fer i aprofitar Jesús pel seu ensenyament. L'església primitiva però va transformar molt aviat la paràbola de les deu verges en una al·legoria de les noces de Crist i l'Església. El nuvi figura Crist, i l'Església hi és representada per les deu noies, les deixades i les previsores. Totes caminen vers el Senyor, però unes prenen les precaucions necessàries per a ésser-li fidels, mentre les altres s'acontenten amb pertànyer de manera purament rutinària al grup de les creients... La discriminació entre unes i altres es farà al terme del periple. Amén.

23 d’agost del 2009

DIUMENGE XXI (B)

Homilia predicada pel P. Francesc Tulla

Germanes, germans, benvolguts tots en el Senyor,

Acabem d'escoltar a l'evangeli la sincera, humil i confiada professió de FE de l'apòstol sant Pere, que ha dit: "Senyor, ¿a qui aniríem? Només Vós teniu paraules de 'vida eterna', i nosaltres hem cregut". Sí, també "nosaltres hem cregut", hem de dir, perquè aquesta és ensems la nostra sincera, humil i confiada afirmació. I per això ens hem reunit aquí: per "escoltar" la Paraula de Jesús, per donar "gràcies" (que això és precisament l'Eucaristia), i per demanar que la immolació "incruenta" a la Creu que en seguirà alimenti la nostra vida de cada dia, en aquest nostre pelegrinar vers el Pare del Cel.

Ben mirat és que tampoc nosaltres no entenem prou bé el llenguatge de Jesús. Els havia dit que ELL era el PA baixat del Cel, i era el PA que dóna vida eterna; que havien de menjar la seva CARN i beure la seva SANG. El que en realitat però volia dir-los era que ens havíem d'adherir fortament a ELL per la FE i per l'AMOR, i que l'havíem de rebre en el misteri de l'Eucaristia... i això amb desig d'unió a ELL i amb agraïment pel do de la seva mort i resurrecció, que això ens "salvava" i en "penyora" ens obria les portes del Cel. Davant del misteri d'aquestes paraules de Jesús, no ens queda altra cosa a fer que humiliar-nos i acceptar dòcilment la seva doctrina i els seus ensenyaments sobre el seu origen diví, i sobre la virtut de la seva persona per a donar-nos la vida eterna i sobre l'enigma o "misteri" de l'Eucaristia.

En resum: es tracta d'adherir-nos a Jesús i admetre'l com a Déu i com a base de la nostre salvació que, de fet, és l'únic camí veritable que mena vers el Cel.

Molts, que trobaven molt dures aquestes paraules i davant l'exigència de Jesús, el varen deixar. Podríem dir que van tenir una "crisi vocacional" davant la promesa admirable del PA de VIDA, però que, en persones diguem-ne entenimentades, ho trobaven d'un llenguatge inacceptable. Tanmateix, nosaltres hem de fer com va fer sant Pere, que va venir a dir: Encara que no entenem gaire bé el què voleu dir, creiem que sou el Sant de Déu i no volem anar a cap d'altre més que a Vós, perquè els altres déus o ídols d'aquest món no són res, i menen a la perdició.

Hem de decidir-nos per Jesús, com també ens ho ha recordat l'exemple dels israelites de Siquem, que ens parlava la primera lectura escoltada, els quals es van decidir "a adorar —l'únic Senyor—, que és el nostre Déu". Mentre que, a la segona, i en parlar-nos sant Pau del "matrimoni" hem de dir que, amb el llenguatge actual del nostre temps, no solament el "marit" ha d'estimar la "muller", sinó que també la "muller" al "marit"; i no sols la "muller" ha d'estar sotmesa al "marit", sinó que igualment el "marit" a la muller; sí, en efecte, l' "amor" ha de ser recíproc i la submissió també, el que ens fa entendre millor el text, avui dia.

Com a resum: Jo diria que les lectures ens han volgut dir que no anem darrera dels ídols d'aquest món, i que no ens deixem seduir. I hem de pregar el Pare del Cel que ens atregui cap a Jesús i ens el faci comprendre i ben seguir.

Les "lectures" ens han preparat el camí vers l'Eucaristia, l'acció de gràcies a Déu, on nosaltres hi aportem les joies i les alegries, junt amb les penes de cada dia, i les ajuntem a la immolació de Crist, i participem després de la seva taula. La taula avui és d'aquell PA de VIDA que és menjar el seu COS i beure la seva SANG, que és el que ens fa bé ara (ja que se'ns retorna en forma de gràcies i benifets), i en "esperança" és la vida eterna vers la qual tendim. Que així sigui per a tots. Amén.

20 d’agost del 2009

SANT BERNAT, ABAT I DOCTOR DE L'ESGLÉSIA

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Sv 7, 7-10. 15-16; Sl 62, 2-9; Fl 3, 17-4,1; Mt 5, 13-19

Al final de la seva vida, el general Charles De Gaulle, president de França, va passar en una ocasió prop de Claravall i es va preguntar davant del seu ministre de cultura, André Malraux: Sant Bernat, era amb tota seguretat un colós, però, era un home de cor? Evidentment, no és fàcil comprendre les mil i una facetes d'un geni tan particular com sant Bernat. No hagué de ser fàcil ésser contemporani o company seu. (Pierre Aubé, Saint Bernard de Clairvaux, Edit Fayard, Avant-propos, 13)

Un historiador escriu sobre ell: Mai no va voler ser altra cosa que un monjo. Va poder arribar a ser arquebisbe o papa fins i tot. Es va veure obligat a respondre a consultes que li arribaven dels reis de llavors, de manera que en tal situació especial de poder, a pesar seu, estava pràcticament condemnat a governar Europa.
Quan ell apareixia davant la multitud, amb la seva barba vermellosa i blanca, els seus cabells rossos i blancs, prim i feble, tot just amb un bri de vida a les seves galtes, hom creia veure un esperit més que un home. (Jules Michelet, Histoire de France, volum II, 1832)

Un personatge polièdric, un apassionat fins a la darrera fibra del seu ésser, que despertava i continua despertant passions. Una persona, un creient, un monjo que podríem resumir amb quatre paraules: estimar Déu sense mesura.

Per a Bernat l'amor de Déu és l'única raó d'ésser de l'home. Mentre l'home no estimi Déu, no ha començat a viure. Bernat ens convida a una reflexió profunda sobre la nostra vida, sobre el nostre amor. Veritablement, s'ens poden adherir molts amors, i de fet així succeeix, que lleven el color al veritable amor en la nostra existència creient i monàstica. Quins són nostres amors? O, on està realment el meu cor?

Bernat escriu un tractat sobre l'amor de Déu atenent als desitjos d'Aimeric, Cardenal de l'Església de Roma. Hi parla dels quatre graons de l'amor, dedicant-ne el quart a aquell amor amb què ens estimem nosaltres mateixos, però per amor a Déu. Aquest és el punt culminant de l'humanisme cristià de Bernat, el seu desenvolupament final, com comenta Merton, que afegeix encara: Ell, Bernat, ens indica que la realització del nostre destí no consisteix únicament, seguint les figures tradicionals d'estil, a perdre'ns en Déu "com la gota d'aigua que es llança al vi o com la barra de ferro en el foc del forn". La plenitud del nostre destí consisteix més aviat, segons Pau, a ser trobats en Déu amb tota la nostra realitat individual i personal. (T. Merton, St. Bernat, l'últim dels Pares, Rialp, Madrid 56, p. 78)

Aquesta plenitud és assolida per Bernat, trobant-se en Déu, deixant-se abraçar per Ell, arrossegar per Ell i viure a ple cor, essent sal de la vella terra d'Europa, i fent llum en les foscors eclesials i socials del seu temps. Que la vostra llum brilli davant els homes, acaba exhortant-nos l'evangeli d'avui, aquest evangeli que tan apassionadament va viure Bernat, i que avui el nostre món necessita en noves reedicions.

Avui la nostra societat necessita d'aquesta saviesa que va viure i va testimoniar Bernat. És possible que fora de l'àmbit monàstic es continuï apreciant el seu testimoniatge. Es percep en congressos i estudis que es realitzen sobre la seva figura. És possible que dintre l'àmbit monàstic continuïn les disquisicions escolàstiques de si la seva vida va ser molt o poc monàstica. I això ens pot dispensar de llegir o reflexionar sobre la seva figura. Els murs, en ocasions, poden ser motiu per no deixar-nos veure el monestir... Per a Bernat els murs del monestir arriben fins a on arriba la força i la generositat de l'amor. Així s'expressa amb aquesta saviesa: Estimo perquè estimo, estimo per estimar. L'amor es basta a si mateix. El seu mèrit i el seu premi s'identifiquen amb ell mateix. Gran cosa és l'amor, amb la condició que es recorri al seu principi i origen, amb la condició que torni sempre a la seva font i en sigui una contínua emanació. L'amor és l'única cosa amb la qual podem correspondre al Creador. Quan Déu estima, l'única cosa que vol és ser estimat: si ell estima, és perquè nosaltres l'estimem a ell, sabent que l'amor mateix fa feliços els qui s'estimen entre si. (Sermó 83, 4s, sobre el Càntic dels càntics)

En aquella Europa de Bernat no hi havia murs de monestirs capaços de guardar dintre tanta llum, tanta saviesa. Bernat no farà sinó trepitjar els camins d'aquesta Europa medieval, essent llum i saviesa per a les seves gents. Monjo, i fora del seu monestir? Doncs sí, monjo i sembrant Europa de tot un teixit de vida monàstica, de monestirs, que faran néixer una societat impregnada de valors cristians profunds, que, avui, mancats d'aquesta saviesa, correm el risc de perdre.

Necessitem aquesta saviesa viscuda per Bernat. Aquesta saviesa de la qual ens ha aportat uns breus llampecs la primera lectura d'avui. Aquesta saviesa que és el tret dominant i característic del més gran dels cistercencs, com va escriure Pius XII en la seva encíclica Doctor Melifluus sobre sant Bernat.

La celebració de la solemnitat de sant Bernat ha de tenir una motivació principal: recuperar aquesta saviesa, ja que nosaltres vivim en un món que ha perdut el sentit de la saviesa. Ho percebem en els esdeveniments actuals d'Europa. Ho percebem, molt possiblement, en les nostres pròpies vides... Ja no concebem que únicament la saviesa —la saviesa de la creu— fa l'home semblant a Déu, atès que per la creu el Senyor va venir a ser per a nosaltres santificació, redempció i saviesa (1Cor 1, 1).

Si volem comprendre sant Bernat hem de tornar als Evangelis, a Pau, i buscar aquesta saviesa de Déu que és bogeria per a l'home. Hem de deixar Crist que penetri els nostres cors i ens transformi en Ell pel poder de la seva creu.

President De Gaulle: sant Bernat era, efectivament un colós. I, a més, tenia cor.

Per això avui nosaltres ho celebrem i demanem la seva intercessió: Tu, que has entrat en les potències del Senyor i que has arribat a ser més poderós per a intercedir, fes-nos partícips d'aquesta llum i d'aquesta suavitat que gaudeixes. (Responsori IX de Matines en la festa de St. Bernat)

19 d’agost del 2009

DIMECRES XX (I)

Dia 19 d'agost: Beat Guerric, abat
Homilia predicada pel P. Francesc Tulla

Celebrem la memòria del benaurat Guerric, de l'abadia cistercenca d'Igny, al segle XII. Fou un abat exemplar, treballant amb les seves pròpies mans, i donant el seu ensenyament amb humilitat i simplicitat, tot i tenir una salut deficient. La seva obra foren 54 sermons, predicats per ajudar els monjos en la seva vida espiritual, i tenint un caire més aviat moral i espiritual, seguint en això el seu mestre, l'abat Bernat de Claravall. La doctrina de Guerric és essencialment cristològica, ja que la vida monàstica en el claustre és per a ell la millor vida per l'ànima que vol ser formada pel Crist. Els monjos veien viure un home humil, que no se sentia pas cridat a ensenyar grandiloqüentment com ho feien altres abats-germans; aquesta simplicitat de la vida monàstica mena l'ànima vers Déu i dóna l'experiència espiritual. I en aquesta òptica cal fer notar que Guerric parlava més dels fruits de la contemplació que dels de la mortificació. L'estil de Guerric cerca d'imitar el de Bernat de Claravall, sense arribar al seu nivell.

La primera lectura ha estat treta del Llibre dels Jutges [9, 6-15], en què se'ns ha fet notar que "el Senyor, el vostre Déu, era el vostre rei, però vau dir: No, no, nosaltres volem un rei". I és que per avenir-se a regnar sobre gent tan ingovernable com els habitants de Siquem, calia veritablement ésser no res més que un personatge grotesc, ridículament ambiciós, de manera que aquesta és certament la lliçó d'aquesta faula de Iotan. I si té un lloc en els llibres sants, es deu a una creença que es remunta a una època molt primitiva en la qual només Déu era el vertader rei d'Israel.

La paràbola de la vinya de l'evangeli era de sant Mateu [20, 1-16] on se'ns ha parlat de la "gratuïtat de Déu". Perquè els obrers de l'hora onzena perceben la mateixa paga que els obrers de la primera. I aquests es queixen a l'amo de la vinya, talment com el fill primogènit al pare del fill pròdig, o com un Jonàs a Déu que perdona la pagana Nínive! I és que Déu crida tots els homes. Els "lloga" en la situació en què es troben. Per això, com podem fer-li retret que els vulgui beneficiar tots? La manera de fer de Déu no s'oposa a la justícia humana, sinó que la transcendeix totalment en l'amor i la gratuïtat. Aquesta paràbola ens invita, doncs, a considerar el comportament misericordiós del Pare fora dels límits massa estrets en què voldrien tancar-lo els nostres criteris de justícia i els contractes bilaterals que regeixen les relacions entre els homes. Afegint-hi la conclusió que diu: "els darrers passaran a primers" (verset 16a), en què Mateu aplica la paràbola al cas que té davant dels ulls; o sigui, que concretament, les altres nacions prengueren el lloc d'Israel. És a dir, els darrers vinguts són actualment objecte de la preferència divina, tot i que, la paràbola com a tal, no abordava aquesta qüestió, sinó que només l'encetava. Amén.

17 d’agost del 2009

DILLUNS XX (I)

Homilia predicada per fra Lluís Solà
Jt 2, 11-19; Sl 105, 34-35. 36-37. 39-40. 43ab i 44 (R.: 4a); Mt 19, 16-22

Ben mirat, l'evangeli d'avui trastoca les nostres vides instal·lades tal vegada en un sistema religiós de preceptes que cal complir amb vista a obtenir alguna cosa. Ben mirat, també, després d'aquest diàleg amb Jesús, de mestre a deixeble, queda clar que la perfecció, la plenitud, no rau a «entrar a la vida» com a final feliç d'una existència tranquil·la tota dedicada a la fidelitat a unes normes, per santes que siguin: nogensmenys que els 10 manaments que el Senyor mateix va escriure amb el seu dit en unes taules de pedra! Queda clar que el cristianisme no és una religió.

Ens ho havien ensenyat que el cristianisme és una religió! I tant! Un pacte mercantil entre Déu i l'home consistent a complir unes clàusules a canvi d'una bona participació en els beneficis finals: «la vida eterna», «entrar a la vida», segons l'expressió del text. Una religió així dóna seguretat, com un pla de pensions, o com una hipoteca ben calculada, però no és cristiana.

Al jove que l'interroga Jesús li proposa una aventura més interessant i arriscada que la pràctica devota d'una religió: li proposa deixar-ho tot, fins i tot la seguretat dels manaments acomplerts, per seguir-lo a ell personalment; posar tota la seva vida, tots els seus valors, tots els seus interessos, en funció d'ell, personalment; donar-ho tot als pobres, que vol dir restar pobre amb els pobres, desposseït amb els desposseïts, nu amb els qui van nus. Sabem d'un jove, Francesc d'Assís, que ho va fer així, literalment, fins al punt de relativitzar el manament més sagrat, el d'honrar el pare i la mare, que «va considerar escòries comparat» amb el tresor més valuós de seguir el Crist pobre i nu del pessebre i de la creu.

Guardar els manaments per «entrar a la vida» pot ser la riquesa de la nostra vida de cristians fariseus, o de monjos sarabaïtes, satisfets amb l'estricte compliment de la Regla. Una Regla que, al capdavall, sant Benet ens proposa com un camí arriscat vers la felicitat, seguint Jesucrist, no com una assegurança de vida.

Ara, damunt la taula de l'altar, Jesús, de la seva pobresa, ell que no es va aferrar a les seves prerrogatives divines, ens anticipa les arres del seu tresor. Visquem, doncs, el risc de l'amistat amb ell, el risc de la llibertat i de l'alegria, i no ens n'anirem tristos!

16 d’agost del 2009

DIUMENGE XX (B)

Homilia predicada pel P. Lluc Torcal, prior de Poblet
Pr 9, 1-6; Sl 33, 2-3. 10-15; Ef 4, 30-5, 2; Jn 6, 41-52

Jo sóc el pa viu, baixat del cel. Qui menja aquest pa, viurà per sempre.

Germans, hem estat convocats avui, aquest diumenge, al ressò d'aquestes paraules de l'Evangeli: Jo sóc el pa viu, baixat del cel. Qui menja aquest pa, viurà per sempre. Hem estat convocats per fruir de la invitació que Crist ens fa de menjar el pa baixat del cel que ell dóna, el pa que és la seva carn, la que dóna la vida al món. Ens hem reunit, doncs, per celebrar el memorial del Senyor, per escoltar la seva paraula i alimentar-nos d'aquell pa que és veritable menjar i d'aquell vi que és veritable beguda: un menjar i una beguda que ens fan partícips de la mateixa vida del Senyor. És, fonamentalment, menjant del seu pa i bevent de la seva sang que estem en el Senyor i ell està en nosaltres. És d'aquesta manera com entrem en el més gran dels misteris: el del la vida intradivina, intratrinitària. A mi m'ha enviat el Pare que viu, i jo visc gràcies al Pare; igualment, els qui em mengen a mi viuran gràcies a mi. El pa que és el seu cos i el vi que és la seva sang ens alimenten i ens fan viure gràcies a ell mateix i és per aquest do mateix que el do de vida que Crist rep del Pare, pot també omplir les nostres vides i renovar-les de soca-rel. Per això qui menja d'aquest pa, viurà per sempre.

No crec que ningú dels qui avui formem aquesta comunitat de fe, negui que d'aquesta vida nova i eterna ningú no se'n pot fer mereixedor: tots convindrem que som davant del do més gran i immerescut que el Senyor, en el seu infinit amor, ens ofereix. Mereixedors, certament no ens en podem fer: però, desmereixedors, potser sí. És per això que l'exhortació que ens ha fet l'inici de la carta de sant Pau als cristians d'Efes que avui hem escoltat, revela, enmig d'aquesta mateixa assemblea, tota la seva actualitat: germans, fixeu-vos bé com viviu.

La vida nova que rebem quan anem a combregar del pa i del calze no té sobre nosaltres un efecte màgic: és a dir, no només per anar a combregar, ens fem portadors de vida eterna. Els automatismes en el cristianisme no funcionen: fixeu-vos bé –doncs– com viviu. Si vaig a combregar i després no parlo amb un germà, li giro la cara sempre que me'l trobo, en parlo malament al seu darrera, el critico o fins i tot sembro calumnies en contra d'ell, quina vida nova hi ha en mi? Si vaig a combregar i després trepitjo els meus germans al treball, miro d'escalar llocs a la feina o en l'escalafó social sense miraments, no pago allò que és just ni tracto com cal els qui estan sota la meva jurisdicció, de quina vida m'he fet jo partícip en rebre el cos i la sang del Fill estimat? Si vaig a combregar, i no tinc paciència amb els de casa, no m'esforço per acceptar els altres en les seves les diferències, no miro de sembrar pau on hi ha discòrdia, de quina vida nova em presento com a portador? Si vaig a combregar... fixeu-vos bé com viviu, no fos cas que la comunió amb el cos i la sang de Crist, enlloc de motiu d'alegria i aliment de vida eterna, es convertís en causa de tristesa i condemnació. No ens enganyem: la misericòrdia de Déu és infinita i il·limitada envers tots nosaltres, però no pot trencar les barreres d'un cor que es tanca sobre si mateix tot replegant-se i fent-se opac a l'amor. Per tant: fixem-nos bé com vivim!

És sant Pau mateix qui ens ofereix alguns criteris bàsics per fixar-nos bé en com vivim. No sigueu d'aquells qui no fan cas de res: més aviat mireu d'entendre què vol de vosaltres el Senyor. Criteri fonamental: la descoberta de la voluntat de Déu sobre un mateix; allò que realment compta per entrar a viure en la dinàmica d'aquesta vida que venint del Pare se'ns ofereix a través de la donació del Fill. Sense el seguiment de la voluntat concreta de Déu sobre cadascun de nosaltres, com podrem treure bé del moment present que ens toca viure? Viurem descentrats i el do de la vida nova no traurà en nosaltres tots aquells fruits amb què Déu ens vol agraciar. Per això se'ns invita a fer cas, a escoltar, a obeir.

No begueu massa, que el vi porta a la disbauxa. Invitació a la sobrietat per tal que la disbauxa no ofegui el do de vida eterna que neix en nosaltres per la comunió amb el cos i la sang de Crist. No és de les coses d'aquest món que ens hem d'omplir –sense menysprear-les tampoc–, sinó de l'Esperit Sant, l'autèntica font de l'amor vessat en nosaltres.

Canteu el Senyor en els vostres cors, donant sempre gràcies de tot. La pregària, que ens fa obrir el cor i ens fa dòcils a la voluntat del Senyor i l'agraïment, amb el qual confessem que la força per rompre els llaços que ens tanquen sobre nosaltres mateixos i ens enceguen ens ve del Senyor. Fixem-nos bé com vivim.

Si tu, que ara t'acostaràs a l'altar a rebre de mans del ministre el cos i la sang de Crist, aliment de vida eterna, t'adones que la teva vida no reflecteix la vida d'aquell amb qui combregues; si sents tota la teva indignitat sobre teu, no per això defalleixis ni caiguis en la desesperació; prega en el fons del teu cor que ell, que és sempre digne d'entrar en tu, et faci digne del seu amor i faci que la teva vida correspongui a la seva que ara se't dóna en el pa viu baixat del cel. I, després, quan surtis d'aquesta sagrada nau, mira, doncs, que la teva vida s'obri més a viure com demana la vida nova que t'ha estat donada.

15 d’agost del 2009

L’ASSUMPCIÓ DE LA MARE DE DÉU

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Ap 11, 19; 12, 1-6. 10; Sl 44, 11-12. 16; 1Co 15, 20-26; Lc 1, 39-56

Quin regal més bonic envia avui la nostra terra al cel! Amb aquest gest meravellós d'amistat —que és donar i rebre— es fonen l'humà i el diví, la realitat terrenal i la celestial, l'humil i el sublim. El fruit més granat de la terra resideix allí, d'on procedeixen els millors regals i els dons de més valor. Encastellada a les altures, la Verge santa prodigarà els seus dons als homes. (St. Bernat, En l'Assumpció de Sta. Maria, Serm. 1)

Un regal bonic, Maria, que primer ja vam rebre de Déu, com a font de tot do, amb el seu "sí" a Déu, al nostre jardí terrestre, al capvespre; un regal bonic, Maria, que està silenciosament present en la vida del Fill que passa fent el bé, i present també en el naixement de l'Església en la Pentecosta, per esdevenir-ne el membre més il·lustre.

I com un signe eclesial apareix Maria en la litúrgia d'avui a l'Apocalipsi. Un signe en el cel que ens parla d'una Església celestial, sublim, transcendent, al costat d'una Església històrica, amb dificultats i temptacions.

Maria, coronada d'estrelles, vestida de sol, i també, amb dolors de part i persecucions. Aquest és el fruit de la nostra terra: l'humà i el diví, l'humil i el sublim, junts. Maria continua essent el nostre regal, el regal de la terra al cel. Tan sols que nosaltres, al contrari de Maria, desequilibrem aquest gest d'amistat on es fonen Déu i l'home. En nosaltres, es trenca la relació o el llaç entre l'humil i el sublim.

Però continuem comptant amb Maria, per ajudar a recuperar l'equilibri. Perquè a Maria podem aplicar l'expressió de la vídua de Sarepta quan el profeta Eliseu li pregunta què pot fer per ella: quina cosa més puc desitjar que estar enmig del meu poble? (2Re 4, 13). I això continua fent Maria: estar enmig del seu poble. Són innombrables els pobles que avui la celebren amb les seves festes. Innombrables les advocacions, ermites i santuaris que li estan dedicades. Innombrables les obres d'art i de literatura que se centren en l'equilibri marià de l'humà i el diví, de l'humil i el sublim.

Maria, amb el seu cor silenciós, fortament, totalment agafat per l'amor trinitari, està present en el néixer de l'Església. I l'anomenarem Mare de l'Església. Però avui continua present en el néixer de cada dia. No ha perdut la seva condició de mare. El seu si s'ha convertit en sagrament. Maternitat perquè continuï naixent l'Església, residència dels fills i pas cap al Regne.

Allò que experimenta Maria en la Pasqua havia començat en la virginitat: la presència. La presència de la divinitat, experimentada en l'Anunciació, és ara presència viva de la comunitat. Moments grans, significatius de la vida de Maria on es fa especialment present l'Esperit Sant, que li permetrà tenir Déu en els seus braços. Però ara és ella la que se sent abraçada per Déu. Embolcallada en aquell amor diví que duu sempre la seva iniciativa amorosa a la vida del seu poble. A la vida de l'Església. Maria sap aquest primer amor de Déu envers els homes. I canta.

Ara és l'hora del Magníficat, quan l'Església pren consciència molt viva de la santedat interna del seu misteri, així com del programa extern de la seva missió, del seu testimoniatge, enmig dels homes, que neix sempre d'un Déu que ens va estimar primer, i que diposita en el nostre cor una font de santedat, una font d'aigües vives.

En Maria, podem dir, que va començar l'Església la seva profunda contemplació de la Paraula, i els seus fets biogràfics personals es converteixen en patrimoni comunitari, que va creixent amb la tutoria de l'Esperit Sant. Maria, com el Fill primogènit, no viu per a si mateixa, sinó per a l'Església. Maria viu per donar la seva vida en un servei amorós, com el Fill Primogènit.

Nosaltres, com Església, com a comunitat eclesial, hem heretat Maria com un do especial. La comunitat cristiana va estrenar la seva vida històrica amb un membre ja acabat i consumat en la perfecció. Nosaltres, també l'estrenem cada dia, perquè ens arribi la seva perfecció i siguem instruments de l'Esperit Sant, en el néixer quotidià de l'Església.

Tot just nascuda l'Església, troba en Maria el seu últim moment de maduresa cristiana; en ella assoleix els ideals suprems que la fan ser agradable a Déu, feliç de creure, esposa, sense taca ni arruga... En ella l'esperança viva, real, a la qual ens obre la resurrecció del seu Fill Primogènit es fa veritable realitat. Crist, ressuscitat, primícia de tots els qui han mort. Maria, assumpta en cos i ànima al cel, primícia de les criatures que esperem perllongar la nostra vida temporal en vida eterna.

Santa Maria canta. És un cant a la vida. La meva ànima magnifica el Senyor, el meu esperit celebra Déu que em salva. Perquè sento damunt meu, sobre la meva humiliació, la mirada de l'Altíssim.

Santa Maria canta. És un cant de llibertat. El cant de llibertat que necessiten escoltar molts esclaus d'aquesta terra turmentada en molts milions de criatures seves: en els perseguits per causa de la justícia, en els famolencs, en els esclaus. (Esclavituds més refinades que les dels segles passats). En això sí que hem crescut i ens hem perfeccionat: en els abandonats i rebutjats, en els sense pàtria, sense família, sense arrels...

No. No se sent en la nostra terra el cant del Magníficat. No se sent aquest cant de llibertat. És el cant que l'Església ens proposa per celebrar en Maria la victòria sobre la mort en aquesta solemnitat.

Nosaltres cantem cada dia el Magníficat. Cada dia al capvespre en la pregària de l'Església, quan comença a apagar-se la llum del dia, cantem aquest cant de llum i llibertat. Cantem el Magníficat perquè ens faci a nosaltres lliures i plens de llum. Però necessitem cantar-lo des de dintre el cor, perquè tota la terra, tots els esclaus puguin arribar a escoltar aquest cant únic de llibertat, que posa a prova la nostra fe en un Déu ple de bondat i de misericòrdia...

Que dispersa els homes de cor altiu, i exalça els humils, omple de bens els pobres.... De generació en generació...

10 d’agost del 2009

SANT LLORENÇ, DIACA I MÀRTIR

Homilia predicada pel P. Francesc Tulla

Sant Llorenç és el més cèlebre dels màrtirs romans, el que es deu al relat de la seva fantàstica "passió". L'entusiasme de l'administrador dels béns de l'Església davant els jutges, i la evangèlica manera de distribuir-los donant-los als pobres, l'horror de les tortures que va sofrir junt amb la seva enteresa davant d'elles, eren cosa ja coneguda per tot el món cristià en temps de sant Ambròs i de sant Agustí. Per si es pogués discutir la historicitat d'aquesta seva "passió", el que no es pot posar en dubte és la prova del foc, com ho va fer gravar el papa Damas a la seva tomba, que diu: "Només la fe de Llorenç pogué vèncer els cops, els botxins, les flames, els turments i les cadenes".

La primera lectura pròpia de la festa de sant Llorenç, ha estat treta de la II carta de sant Pau als cristians de Corint [9, 6-10], per unes frases molt adients a la manera de fer del sant, com són: que "Déu estima els qui donen amb alegria" (verset 7). I: "Reparteix el que té, ho dóna als pobres, la seva bondat consta per sempre" (9). La carta però ha estat escrita perquè Pau té un concepte propi de generositat per l'almoina en el moment que organitza, en les seves Esglésies, la gran col·lecta a benefici dels germans de Jerusalem que estan en necessitat. I és que l'almoina ha d'ésser el gest gratuït del qui sap que tot li ha estat donat (7). Al Déu que així suscita l'amor fraternal, el pobre –en el cas, els pobres que Llorenç va socórrer- podran donar-li'n gràcies.

El salm responsorial escollit ha estat el 111 [1-2. 5-6. 7-8. 9=resposta 5a], per la resposta als versets de "sortós l'home que presta de bon grat". És un salm alfabètic, que dóna al que creu en Déu confiança i seguretat. I es canta en honor dels sants que han sabut imitar el Crist a la perfecció.

El fragment de l'evangeli ha estat de sant Joan [12, 24-26], tret del comú de màrtirs, per aquella frase de que "el gra de blat, quan cau a terra, si mor, dóna molt de fruit" (verset 24). I, a més, el "Pare honorarà els qui es fan servidors meus" (26). Aquesta part de l'evangeli es refereix tanmateix a la darrera manifestació de Jesús abans dels esdeveniments de la seva passió. I s'adreça als pagans (20). La mort que l'espera i el pertorba portarà però molts fruits (24). A la creu, Jesús atraurà tots els homes a ell. I la seva mort és el fet que revelarà el misteri de la seva persona, que és la glòria d'un Déu que irradiarà la seva llum per tot el món. Amén.

5 d’agost del 2009

DIMECRES XVIII (I)

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Nm 13, 1-2. 25-14, 1. 26-29. 34-35; Sl 105; Mt 15, 21-28

Estimats germans i germanes,

L'Evangeli ens presenta un tema de reflexió: la fe que busca. Un creient i un no creient estan en diferent etapa en el procés de recerca interior. Però el creient intueix Jesucrist en els moments més inesperats, i comprèn que la fe està teixida de pregària i d'acció; confia perquè té fe i esperança. Ser cristià suposa una experiència de Déu, que ens va formant com a creients. Els cristians vivim també la nostra relació amb Déu amb dubtes i preocupacions. El dubte por ser desconfiança, però també una crisi de maduració i de creixement.

No és arriscat afirmar que la nostra fe pot oscil·lar entre la de Pere, tal com van escoltar a l'Evangeli d'ahir, i la de la dona cananea. Pere, malgrat que era deixeble apassionat i amic de Jesús, va cap a Ell ple de dubtes: "Quina poca fe! ¿Per què dubtaves?". La dona cananea és mereixedora de l'elogi de Crist: "Dona, quina fe que tens!". En el primer cas, la presència i l'acció de Jesús porten fins a confessar la fe en Ell. En el segon, és la fe la que porta fins a Jesús. Els dos camins són vàlids i complementaris.

Pere està angoixat per la por. La dona cananea pensa només en la seva filla malalta, per això és humil i valenta. ¡Que n'és de gran l'amor de mare! Ni l'aparent desinterès de Jesús ni l'actitud dels qui l'envoltaven no la desanimen. La fe d'aquesta dona i la seva pregària constant aconsegueixen el que ella demana. "Senyor, tingues pietat de mi"... "Ajuda'm". La misericòrdia de Jesús i la fe de la dona van més enllà dels costums i normes socials i religioses. El que importa és la filla malalta, l'amor de la mare, i la tendresa sempre sorprenent de Déu.

¿Com és la nostra fe? Conèixer Déu, en el seu sentit bíblic, és escoltar-lo en Jesucrist; obeir-lo, considerant que és el millor per a nosaltres; deixar de teoritzar per fer allò que ens correspon; i donar la vida d'una manera concreta. L'evangelista Joan diu que no hi ha coneixement de Déu sense l'amor. Cal que recobrem el sentit de la gratuïtat, nosaltres, atrafegats i preocupats per allò que és útil i eficaç. Hem de alliberar-nos dels impediments, -el principal és nosaltres mateixos-, per comprendre millor les persones que porten als braços el pes que els aclapara, i sentir-nos-en solidaris. "Si ens estimem, Déu esta en nosaltres". Continuem meravellats, doncs, per les sorprenents presències de Déu en el nostre món. Com la Presència de Jesús en l'Eucaristia, aquí entre nosaltres, que referma la nostra fe i amor. L'amor i la fe d'una mare.

2 d’agost del 2009

DIUMENGE XVIII (B)

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Ex 16, 2-4. 12-15; Sl 77; Ef 4, 17. 20-24; Jn 6, 24-35

Estimats germans i germanes,

El diumenge passat, amb la multiplicació dels pans, començàvem la lectura del capítol sisè de l'Evangeli de S. Joan, que anirem llegint durant tot aquest mes d'agost, anomenat discurs del pa de vida, que és un anunci de l'Eucaristia.

La multitud, satisfeta pel menjar que els ha donat Jesús, el cerca per fer-lo rei, per omplir-lo d'honors humans. Normalment les aspiracions humanes es redueixen a les satisfaccions materials. Parlem de "qualitat de vida" quan hi han millores tècniques, quan la nostra situació provoca la admiració o la enveja de familiars i veïns. Crist continua sense ser comprès per la mediocritat de les persones, i per la parcialitat dels nostres coneixements. Jesús es retirà i la gent el buscava. Les persones, inquietes sovint, busquem incansablement i inconscientment Déu, fins i tot quan no el comprenem o l'ataquem. Crist, en fer-se Ell mateix el nostre aliment, vol saciar aquesta fam tan profunda i misteriosa que els homes i dones tenim de Déu, i que de vegades no sabem definir. Busquem la pau, la felicitat, la seguretat... però seguim camins que no hi porten, afegint-hi insatisfacció i un desig encara més gran. Germans, el nostre cor només descansa quan trobem Jesucrist, convertit en Paraula i en Aliment. Tots tenim a les nostres mans i als nostres cors el regal més sorprenent i indescriptible: el Pa del Cel, el Cos de Crist fet aliment espiritual per al nostre pelegrinatge.

Aquella gent buscava Jesús perquè volien que es repetís el miracle. La fam, calmada per uns moments, reneix. Tornem a tenir fam, i el desig de tornar a menjar per viure. Però el desig de viure no s'ha de quedar en una satisfacció material, que mai té prou, sinó que ens hem d'obrir a la plenitud de la vida. S'ha de convertir en un desig de vida eterna. La condició necessària per tenir part en aquesta vida és obrir el cor a la fe. Comencem, com els israelites al desert, admirats d'avant del prodigi realitzat per Déu: "¿Què és això?". I avancem preguntant, com van fer a Jesús: "¿Què hem de fer per obrar com Déu vol?". La resposta de Jesús és molt clara: la voluntat de Déu és que creguem en Ell. És a dir, que ens identifiquem amb Jesús: que Ell sigui el nostre Mestre, la nostra Llum, la nostra Esperança, la nostra Vida. Si el tenim a Ell, ¿què necessitem més?". ¿Quina cosa ens farà més feliç?

"Senyor, doneu-nos sempre aquest Pa". "En aquests moments difícils de crisi, et demanem, Senyor, no tancar-nos a les necessitats del proïsme: que sapiguem donar, no sols acolliment i comprensió, sinó també l'ajut material que necessiten. Que les nostres Eucaristies siguin escoles on aprenguem l'amor autèntic". Prop de Jesús aprenem la seva Paraula estimulant, la seva força guaridora, i la seva sensibilitat per les necessitats dels demés. He llegit que, segons l'informe presentat per Càritas de les diòcesis espanyoles, l'any 2008 es van atendre unes 600.000 persones "a causa de l'impacte de la crisi". Aquesta xifra suposa, respecte al 2007, un augment mitjà del 50%. El mannà al desert i la multiplicació dels pans, miracles que podem actualitzar, ens ajuden a descobrir que Déu no ens abandona; que, malgrat les nostres infidelitats, segueix estimant-nos.

Germans, a través de nosaltres, pobres éssers imperfectes, es canalitza l'Amor de Déu que ha d'arribar a tots els racons del món. Quan estimem, Déu estima en nosaltres i per nosaltres. Es tracta dels membres del mateix cos, que hem de viure pels batecs del cor i pel rec de la sang, i que mútuament ens ajudem. Ens cal, doncs, una actitud de conversió constant. S. Pau, a la segona lectura, invita a que deixem la nostra antiga manera de viure, i que abandonem allò que ens sedueix i ens porta a la destrucció. "Que es renovi el vostre esperit i tota la vostra manera de pensar. Porteu una vida justa, bona i santa de veritat".

Jesús diu: "Jo sóc el Pa que dóna la vida: els qui vénen a mi no passaran fam, els qui creuen en mi no tindran mai set".

"Senyor, doneu-nos sempre aquest Pa".