DIMECRES XVIII (I)

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Nm 13, 1-2. 25-14, 1. 26-29. 34-35; Sl 105; Mt 15, 21-28

Estimats germans i germanes,

L'Evangeli ens presenta un tema de reflexió: la fe que busca. Un creient i un no creient estan en diferent etapa en el procés de recerca interior. Però el creient intueix Jesucrist en els moments més inesperats, i comprèn que la fe està teixida de pregària i d'acció; confia perquè té fe i esperança. Ser cristià suposa una experiència de Déu, que ens va formant com a creients. Els cristians vivim també la nostra relació amb Déu amb dubtes i preocupacions. El dubte por ser desconfiança, però també una crisi de maduració i de creixement.

No és arriscat afirmar que la nostra fe pot oscil·lar entre la de Pere, tal com van escoltar a l'Evangeli d'ahir, i la de la dona cananea. Pere, malgrat que era deixeble apassionat i amic de Jesús, va cap a Ell ple de dubtes: "Quina poca fe! ¿Per què dubtaves?". La dona cananea és mereixedora de l'elogi de Crist: "Dona, quina fe que tens!". En el primer cas, la presència i l'acció de Jesús porten fins a confessar la fe en Ell. En el segon, és la fe la que porta fins a Jesús. Els dos camins són vàlids i complementaris.

Pere està angoixat per la por. La dona cananea pensa només en la seva filla malalta, per això és humil i valenta. ¡Que n'és de gran l'amor de mare! Ni l'aparent desinterès de Jesús ni l'actitud dels qui l'envoltaven no la desanimen. La fe d'aquesta dona i la seva pregària constant aconsegueixen el que ella demana. "Senyor, tingues pietat de mi"... "Ajuda'm". La misericòrdia de Jesús i la fe de la dona van més enllà dels costums i normes socials i religioses. El que importa és la filla malalta, l'amor de la mare, i la tendresa sempre sorprenent de Déu.

¿Com és la nostra fe? Conèixer Déu, en el seu sentit bíblic, és escoltar-lo en Jesucrist; obeir-lo, considerant que és el millor per a nosaltres; deixar de teoritzar per fer allò que ens correspon; i donar la vida d'una manera concreta. L'evangelista Joan diu que no hi ha coneixement de Déu sense l'amor. Cal que recobrem el sentit de la gratuïtat, nosaltres, atrafegats i preocupats per allò que és útil i eficaç. Hem de alliberar-nos dels impediments, -el principal és nosaltres mateixos-, per comprendre millor les persones que porten als braços el pes que els aclapara, i sentir-nos-en solidaris. "Si ens estimem, Déu esta en nosaltres". Continuem meravellats, doncs, per les sorprenents presències de Déu en el nostre món. Com la Presència de Jesús en l'Eucaristia, aquí entre nosaltres, que referma la nostra fe i amor. L'amor i la fe d'una mare.