27 de març del 2011

DIUMENGE III DE QUARESMA (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Ex 17,3-7; Sl 94; Rm 5,1-2.5-8; Jn 4,5-42

Estimats germans i germanes,

Els cristians que volem viure intensament el gran esdeveniment de la Pasqua fem avui memòria del Baptisme i intentem recomençar un procés de conversió. Aquesta memòria o record del Baptisme ens prepara més conscientment per a la renovació de la fe baptismal la nit de la Vetlla Pasqual. Els Evangelis dels diumenges de Quaresma son explicacions o catequesis que ens preparen.

La narració de la trobada entre Jesús i una dona samaritana és plena de contingut i de simbolisme. Podem apreciar el procés interior de la dona: sorpresa, curiositat, petició, fe i testimoniatge. Comença per veure en Jesús un jueu; després, un home afable, amb qui una dona pot parlar confiadament; Aquest home, una mica misteriós, resulta ser més que un bon psicòleg: és un coneixedor precís de la seva consciència; ella, d'un home així, en diu un profeta. Perquè arribi a la identificació de Jesús com a Messies, Ell l'ha d'ajudar, ja que això només es pot obtenir per Gràcia de Déu; li diu: «El Messies sóc jo». El terme de tot aquest procés és adonar-se que Ell «és de debò el Salvador del món».

El contingut profund, ric en doctrina i d'una gran finor psicològica de l'Evangeli d'avui ens invita a una meditació personal. La llarga entrevista amb la samaritana ens fa veure un Jesús intel·ligent, intuïtiu, prudent, convincent, molt humà. No retreu a la dona la seva llarga vida sentimental (ara diríem que ha tingut moltes parelles), ans li concedeix allò que el seu cor desitja. Jesús no li fa preguntes personals per no humiliar-la, i l'ajuda a qüestionar-se on és i com és el camí de la pau i de la joia interior.

Jesús es presenta com aquell que respon a la set humana més profunda. Ell és l'aigua que calma la nostra set. El camí de la vida sovint es fa difícil i llarg, el cansament s'apodera de nosaltres i tenim por de «morir» de set, és a dir, que ens faltin les coses necessàries. Nosaltres, com el israelites al desert i com la samaritana, busquem l'aigua cada dia per continuar vivint. La nostra vida és monòtona i, de vegades, perdem els al·licients. D'altra banda, sovint la por i les necessitats que ens creem ens han fet anar per camins equivocats. Massa vegades ens entestem en saciar la set del nostre cor en pous eixuts i en cisternes buides. La pregària ens condueix a la font d'Aigua Viva. Jesús ens hi espera fent-se el trobadís, com si fos una coincidència perquè Ell vol que el següent pas el donem nosaltres.

Jesús invita suaument la samaritana a no quedar-se en el pla material, sinó a elevar-se al nivell sobrenatural de l'esperit i de la veritat. Progressivament va portant aquella dona a la conversió. Jesús ens ofereix l'aigua de vida als qui tenim set de Déu. Una set que Déu mateix fa néixer en el nostre cor en obrir davant nostre el camí de la fe. Segons el prefaci, Jesús va encendre en el cor de la samaritana el foc de l'amor diví. L'aigua del Baptisme, que purifica l'ànima, en realitat és l'aigua que brolla de Crist mateix. Jesús, quan ens parla de l'aigua que Ell ens ofereix, parla del mateix Esperit de Déu. Sant Pau diu: «Tots hem rebut com a beguda un sol Esperit» (Co 12,13). Amb altres paraules és el que se'ns recorda en la segona lectura: «Déu, donant-nos l'Esperit Sant, ha vessat en els nostres cors el seu amor».

La presència de Jesús, que ens espera, ens obre nous horitzons. Ens fa més sensibles i més receptius. Nosaltres, assedegats, venim a celebrar l'Eucaristia perquè en Jesús volem i necessitem trobar l'aigua de la vida que calmi la nostra set interior, doni sentit a la nostra vida, i ens ompli de goig i d'esperança.

LA VEU DELS PARES

TEXTOS PER A LA QUARESMA
Diumenge 3r de Quaresma

Venerable Godofred, abat d'Admont (Sermó XXXIV)
Amb les paraules de la dona que pregunta i del Senyor que li respon, el Senyor ens ensenya què i com hem de pregar, perquè no hi ha cap oració profitosa ni perfecta, fora de la que es faci confessant la veritable i indivisa Trinitat, a la qual s'al·ludeix amb aquests mots: «S'acosta l'hora, més ben dit, és ara mateix, que els autèntics adoradors adoraran el Pare en esperit i en veritat». Esmenta expressament el Pare i l'Esperit, i ell mateix, que és Fill del Pare i consubstancial amb l'Esperit Sant, s'anomena Veritat.

Hem d'adorar el Pare sobretot en Esperit, de manera que recollint el nostre esperit no ens distreguin les coses inútils, sinó que fixem l'atenció dels nostres sentits en Aquell que volem adorar, de qui implorem la gràcia de la pietat i de la compassió. I hem d'adorar en veritat, talment que en les nostres oracions i en les nostres obres bones no cerquem sinó aquell Bé suprem i veritable, que és fora de l'abast de qualsevol engany o duplicitat. Aquests són els adoradors que Déu estima. De fet, l'home cerca allò que estima; si no ho estimés, no ho cercaria. Per tant, cercar Déu és estimar-lo; i encara que hi hagi homes que pecant fins a l'excés s'allunyen d'ell i es perden, a aquells que des d'antic ha conegut i ha predestinat, els cerca perquè els estima, i onsevulla que s'hagin enfonsat dins l'abisme del pecat, per la clemència de la seva pietat els en treu, a fi que retornin a ell per una perfecta i autèntica penitència.

Déu, que és esperit, és adorat rectament quan és adorat en esperit i en veritat, això és, quan, bandejades les coses caduques i passibles, i amb l'esperit recollit, l'home prega de tal manera, que en la seva pregària no cerca més que aquell Bé suprem i veritable, que excel·leix sobre tot altre. Quan l'home hagi arribat a aquest grau sublim de perfecció, podrà dir amb aquesta dona sortosa: «Sé que ha de venir el Messies, és a dir, l'Ungit. Quan ell vingui ens ho explicarà tot». Aleshores, ple del do de l'Esperit Sant, rebrà el do d'enteniment i serà conduït des del veritable coneixement d'ell mateix al coneixement de Déu.

Sant Efrem, Himne sobre l'Encarnació
El Foc entra en el si,
va revestir un cos i va aparèixer.
L'Esperit és al Pa
el Foc en el Vi.
El Foc de la misericòrdia
s'ha fet per nosaltres ofrena viva.
Vosaltres sou beneïts, germans meus:
el Foc de la compassió ha vingut.
Ell consumeix els vostres pecats,
us purifica i fa sant el vostre cos.

LA CARTA DE L'ABAT

Estimada Rosa M.,

Gràcies per la conversa telefònica de dies passats. És sempre molt gratificant parlar amb persones amigues, que manifesten una profunda sensibilitat humana. Avui tots tenim dèficit d'aquesta sensibilitat, i sempre és important i necessari aprofitar l'oportunitat d'enriquir-nos més i millor en la nostra sensibilitat. A més s'aprenen coses noves, per exemple que el que coneixem més vulgarment com a "metge de família", tècnicament es coneix com "metge biològic-psicològic-social". Molt suggerent.

Una especialitat que considero molt important per al ritme de la nostra vida moderna trossejada en moltes especialitats, que si per una banda afavoreixen un avanç tècnic a l'hora d'afrontar problemes humans, també en reduir horitzons en la consideració de la persona humana, pot comportar altres problemes.

El teu servei mèdic és molt atractiu. N'estic segur que tu ets una metgessa i una dona en camí permanent d'un enriquiment humà, i convençut que serà motiu de molta satisfacció i seguretat per a molts dels teus pacients. Tu mateixa ja em comentaves que la satisfacció és cada dia més gran en aquest servei. Experimentar com el pacient confia molt en tu, la seguretat que dóna un contacte més humà... El servei d'una medicina global, que contempla el pacient com una persona, fa possible tota aquesta experiència tan gratificant que em comentaves.

Jo crec que aquest servei teu com a "metge de família" és tot un punt de referència per a la nostra vida d'avui, tan marcada pel ritme frenètic, les presses, la irreflexió. Necessitem un ritme de vida més pausat, ritmes de vida que ens permetin viure més conscientment l'existència, que ens facin possibles més camins oberts a la pau interior.

Les aigües de la nostra societat estan contaminades, i no arriben a saciar. M'ho recorden les paraules que Jesús adreça a la samaritana (Jn 4): «qui beu l'aigua d'aquest pou torna a tenir set: l'aigua que jo li donaré es convertirà dintre d'ell en una font d'aigua que salta fins a la vida eterna».

L'aigua del nostre pou està massa bruta de solitud, una solitud d'abandonament, de rebuig, com em comentaves també. Hi ha moltes altres brutícies que fan irrespirables els nostres ambients. Jo diria, Rosa, que Jesús ve és com un bon "metge de família", o encara millor, un "metge d'humanitat", que ens porta pel camí de la salut, de la curació. Ell mateix ens diu: «com jo he obrat, així també vosaltres». Què va fer Ell? Passar fent el bé, escoltar, parlar al cor, ensenyar que Déu és humà, profundament humà.

Aquest és el somni de Déu: que ningú no estigui sol a la vida, i que tota casa visqui la festa del cor. Vivim la festa del cor quan en l'atenció amorosa a la vida de l'altre, entrem en el seu misteri i li permetem d'entrar en el nostre, en un diàleg senzill de vida.

Rosa, jo crec que amb aquesta passió amb la qual vius el teu servei de "metge de família", estàs fent un món millor, més sa. Amb la teva vida afirmes que són certes, que es poden viure, i no només en el servei mèdic sinó com a persona humana, aquelles belles paraules de Kierkeegaard: «Tu ets per mi un viva melodia, jo sóc per a tu un "cantus firmus"».

Gràcies pel ritme de la teva cançó que m'ajuda a percebre belles melodies a l'entorn de la meva vida. Una abraçada,

+ P. Abat

26 de març del 2011

DISSABTE DE LA SETMANA II DE QUARESMA

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè
Mi 7,14-15.18-20; Sl 102; Lc 15,1-3.11-32

Quantes vegades hem escoltat? Quantes vegades hem meditat? Quantes vegades hem experimentat la paràbola del fill pròdig?

Un pare que deixa en llibertat al seu fill. Un fill que vol passar-s'ho bé. Un fill complidor amb tot el que calgui. Cadascú ens podem identificar en un d'ells. El pare, el fill gran, el petit.

Ara estem en el temps de recapitular. Quaresma és el temps per excel·lència per tornar la mirada cap al Pare. Per contemplar el bo i millor de la casa del nostre Pare del cel. Estem en el temps favorable de posar-nos en camí cap a l'encontre amb el Pare, que sabem que es commou per cadascú de nosaltres, que se'ns tira al coll i ens besa, que té la casa a punt per a la festa que ens vol fer al rebre'ns.

Nosaltres a l'acceptar que no podem viure sense ell, a l'acceptar que sols no hem aconseguit la felicitat, ni la llibertat, ni res de res de totes les il·lusions il·lusòries que ens havíem plantejat, ens fem humils. I des d'aquesta humilitat és d'on podem reflexionar sobre l'herència que tenim.

Som hereus en Crist Jesús, que acull els pecadors i mengem amb ell. I, en la mesura que reconeixem el nostre pecat, i en la mesura que ens apropem a Jesús per escoltar-lo, pel treball de l'obediència retornem a Aquell de qui ens havíem apartat amb la desídia de la desobediència (cf. pròleg RB 2). Retornem a la casa del nostre Pare del cel. Retornem al centre de la nostra vida.

25 de març del 2011

L'ANUNCIACIÓ DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Is 7,10-14; Sl 39,7-11; He 10,4-10; Lc 1,26-38

«El faig saber amb aquestes línies que el mes de setembre seré avi. La dona del meu fill espera un nen que, si tot va bé, naixerà al setembre. No l'oblidis en les teves pregàries ara que, com diu el salm 138: "s'està brodant com un teixit en el si de la seva mare"». Quina sensibilitat i quanta tendresa en les paraules d'aquest futur avi recordant la saviesa d'un salm. El seu nét s'està teixint, o l'estan teixint en l'entramat més bell de la vida.

Quan en el cos de la dona es va teixint aquesta nova vida, la futura mare va experimentant un canvi en la seva persona, en el cos, al cervell, en un augment de tendresa i afectivitat. No tan sols es modifica el seu cos sinó tot el seu món interior. L'amor que neix en l'ànima de la mare és incondicional, infinit, transcendental, estimarà el seu fill en qualsevol circumstància, mentre duri la seva vida, sentirà un amor que la sobrepassa. No hi ha en aquesta vida una alegria més gran per a una mare que la felicitat del seu fill i no hi ha una aflicció més gran també que la desgràcia del seu fill.

Em comentava en una ocasió una mare sobre la seva experiència de la primera gestació: «tot aquest misteri es va convertir en una inefable tendresa, que ha romàs en mi per sempre (i ja no he tornat a ser la mateixa d'abans), ja que es van obrir en mi horitzons impensables de generositat, lliurament, acceptació, de mi mateixa i del nou ésser, va ser com un amorosa afecció al món ja que la naturalesa es manifestava per mediació de la nostra vida humana i la sentia florir com un acte de creació. L'amor humà, en la maternitat, s'ennobleix més enllà de tota mesura».

Avui celebrem aquesta festa de l'Anunciació, i podem recordar i meditar aquest punt ple de bellesa: «un fill comença a teixir-se com el més bell dels brodats en el si de Santa Maria». Un fill que porta la remor deliciosa de les fonts de la vida. Un fill que es va teixint, no amb els fils d'un encontre humà, sinó amb la melodia singular de les aigües de les fonts de l'Amor, es va teixint en l'entramat de la nostra fràgil naturalesa, de tal manera que ja mai més pugui desprendre's d'ella. «Admirable intercanvi!», comenten els Sants Pares de l'Església. Déu que es fa humà, molt humà, perquè l'home es faci diví, profundament diví. El fil finíssim i fort de l'amor diví entrecreuat amb els fràgils fils de la nostra humanitat.

¡Com vibraria l'espai interior de Santa Maria! Una experiència que s'escapa a la nostra capacitat de meditació, però a la qual ens podem acostar escoltant el testimoni d'aquestes mares d'avui que viuen la singular experiència de crear nova vida en una directa col·laboració amb el Creador.

Però també podem fer un esforç d'aproximació a la contemplació de l'escena de l'evangeli d'avui. Una escena tan singular, que ens mou a dedicar-hi un temps llarg de meditació, tot fent, potser, un esforç d'imaginació en la seva recreació; l'escena de l'Anunciació conserva, malgrat tot, amb el temps, tota la seva força i la seva frescor.

«Meditem la salutació de l'àngel a Maria amb esperit atent i religiós, ja que resumeix tot l'Evangeli. Conté tot el misteri de la nostra redempció, el principi de la nostra salvació. El meditem per renovar constantment el record del més gran i diví misteri mitjançant el qual Déu es fa home: Déu ha estimat tant el món que li ha donat el seu Fill Unigènit» (Sant Llorenç de Brindisi)

Només el cristianisme anuncia un Déu fet carn. Aquesta és la nostra identitat específica en el conjunt dels grans camins religiosos cap l'Absolut.

Maria amb el Nen en braços és la imatge conductora d'aquesta exultant notícia. El dia que l'arcàngel Gabriel té aquest col·loqui amb Maria, a Natzaret, és el dia més gran de la història humana. Tota la resta vindrà com a conseqüència.

Alguns consideren aquest text com la «vocació» a la qual Déu crida a Maria. Hi ha tot un camí de progrés en l'escena evangèlica. Una escena representada per tres actors: Déu, Gabriel i Maria.

Déu és qui pren la iniciativa, Gabriel és l'instrument, com ho va ser Moisès amb el seu poble, d'una nova aliança, i Maria entra progressivament en el Misteri diví.

L'àngel parla tres vegades:
—«Déu te guard, plena de gràcia, el Senyor és amb tu».

Ve la torbació de Maria, el seu desconcert i la pregunta que es fa a si mateixa del perquè d'aquella salutació.

—«No tinguis por, Maria, Déu t'ha concedit el seu favor. Tindràs un fill».

Nova torbació de Maria: —«Com pot ser això si no tinc marit?».

I novament l'àngel: —«l'Esperit Sant vindrà sobre teu, et cobrirà amb la seva ombra, el fruit sant que naixerà l'anomenaran Fill de Déu».

I Maria dóna el seu consentiment: —«Que es compleixin en mi les teves paraules».

Com ella, com Maria, i tal com mostra l'epístola als Hebreus, Jesús té clar que no ve per a oferir sacrificis ni víctimes expiatòries, sinó que «ve a fer la voluntat del Pare. El meu aliment és fer la voluntat del Pare», els dirà als jueus.

Aquest va ser l'aliment de Maria durant la seva vida: fer la voluntat de Déu. Jesús va aprendre bé la lliçó, revestit de la nostra naturalesa, per a seguir i viure amb aquest mateix esperit.

I aquesta és la qüestió per a nosaltres, que, a més, és un punt important de la Regla: «no fer la nostra voluntat sinó la voluntat de Déu». (RB Pròleg 3; 4,60; 33,4)

Però en aquest camí de progrés que estem cridats a viure, el nostre desig hauria de ser arribar a viure amb aquell esperit que ens mostra Guillem de Saint Thierry: «arribar a no poder fer ni desitjar sinó allò que Déu desitja». Per al nostre camí diari aquesta escena evangèlica, que resumeix tot l'evangeli, és una llum que no hauríem d'apagar.

24 de març del 2011

DIJOUS DE LA SETMANA II DE QUARESMA

Homilia predicada per fra Lluís Solà
Jr 17,5-10; Sl 1,1-2.3.4 i 6 (R.: Sl 39,5a); Lc 16,19-31

Ahir va morir l'actriu Elizabeth Taylor. La recordo magnífica en «La gata sobre la teulada de zenc»! He llegit, en una ressenya biogràfica, que la seva vida va estar marcada per les grans addiccions: el cinema, el luxe, l'alcohol. He llegit també que des de feia uns anys esmerçava temps i diners en fundacions que lluiten contra la sida i el càncer.

Aquesta notícia m'ha fet pensar en la paràbola d'avui, una paràbola que ens parla de dos fils argumentals possibles per al film de la pròpia vida: la felicitat (Sl 1) de la benedicció (Jeremies), o bé la maledicció de l'oblit. A la paràbola de l'Evangeli aquests dos arguments els encarnen dos actors ben diferents, oposats, fins separats per un fossat infranquejable: el ric cràpula i el pobre Llàtzer. A la vida real, però, aquests personatges els encarnem tots una mica. Estem dividits, esquinçats per la fossa immensa del pecat que no sabem com franquejar.

Potser Elizabeth Taylor començà a descobrir el camí de la benedicció en el seu treball a favor dels afectats per la sida o el càncer, després de buscar-lo infructuosament en les seves grans addiccions: el cinema i el luxe...

La Quaresma ens brinda també a nosaltres cada any la possibilitat de fer el «remake» del film de la nostra vida, i, fins i tot, de refer-ne l'argument. «Ja tenen Moisès i els Profetes, que els escoltin», deia Abraham a Llàtzer. Tenim el Crist, amb la seva Paraula, amb el guió de l'Evangeli i, sobretot, amb la seva Creu. A la Creu, com en un laboratori de mescla, confegim el film de la nostra vida fins a deixar-lo a punt de ser presentat al concurs.

El ric de la paràbola no va trobar la felicitat en les seves addiccions, en el luxe i en la riquesa. Llàtzer, en canvi, lliure en la seva pobresa va ser acollit i justificat. La fossa immensa de la insolidaritat, però, va resultar, al capdavall, infranquejable: per al ric i per al pobre! Només amb la fusta de la Creu de Crist ha estat possible de llançar el pont salvador entre el cel i la terra, només l'abraçada del Crist fa possible la reconciliació.

Les lectures d'avui ens inviten a ser bons directors i bons actors. Ens hi juguem el sentit de la nostra vida. Posem-nos-hi!

21 de març del 2011

EL TRANSIT DEL NOSTRE PARE SANT BENET, ABAT

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Gn 12, 1-4; Sl 15, 1-2.5.7-8.11; Jn 17, 20-26

Persones diverses m'han parlat, molt positivament, de la pel·lícula «Déus i homes». D'aquests comentaris he recollit dos punts que em semblen molt interessants:

- Primer, que és una pel·lícula realitzada amb un gran respecte a totes les parts implicades, i que en el fons posa de relleu la maduració psicològica d'un grup, en aquest cas un grup religiós.

- Segon, que davant la possibilitat real, molt real, que matessin tots els membres del grup o de la comunitat, hi ha algú que, en principi, manifesta el seu desig de marxar, perquè diu: «jo no vull morir». Aleshores l'abat li respon: quan vas entrar al monestir ja vas morir.

Avui celebrem el Trànsit del nostre pare sant Benet, és a dir el pas d'aquest món al Pare, el que vulgarment diem que és la mort, però el que la saviesa monàstica diu més aviat que és el passar de la mort a la vida. I arribar a la plenitud del camí que, com a monjos ens esforcem de viure aquí baix, en el transcurs del temps, és a dir un tendir a ser una sola cosa amb Déu, el treball de buscar permanentment Déu per viure en la intimitat amb Ell. I això, en una autèntica vida monàstica, suposa morir a si mateix, per renéixer en l'home nou segons Crist ressuscitat.

La vida de sant Benet, així com la seva Regla, ens ensenyen que el veritable trànsit i el més difícil no és el final del camí, el pas a la plenitud de la vida, sinó que el més difícil és el trajecte. Aquest és el veritable trànsit.

Quina duresa va poder experimentar sant Benet al final de la seva vida, quan en un moment de pregària nocturna veu projectar des de dalt una llum que es difonia al voltant, espantava les tenebres de la nit i brillava amb tant de fulgor que, resplendint enmig de la foscor era superior a la llum del dia. Apareixent davant dels seus ulls tot el món com recollit en un raig de sol.

El veritable trànsit va ser per a Benet el desenvolupament de la seva vida monàstica. És com quan anem en cotxe. Posem la ràdio, escoltem les notícies que ens diuen: «Informació sobre. Retencions a la nacional 500... Un accident talla el trànsit a l'autopista 123... Un cotxe avariat està provocant un concert de clàxons a l'entrada de la Diagonal...». El veritable trànsit consisteix, doncs, a anar fent un bon camí a l'encontre del Senyor. Anar recollint llum, per tenir al final tot el món recollit en un raig de sol.

Però cal escoltar la veu que ens crida i «a sortir com Abraham. Sortir de la teva terra». Per a aquesta primera invitació de la Paraula de Déu que Benet considera fonamental ens posa a la seva Regla la paraula ESCOLTA. N'hi ha que no hi sentim prou bé, i ens posem un aparell. Però n'hi ha, a la vida monàstica, que no escolten i que tampoc no es posen cap aparell. Sords monàstics, que n'hi ha en abundància. És potser el major obstacle en el trànsit. Aquests, si no és a la llum d'un ciri, no recolliran el món en el raig de sol.

Parla també la Regla del treball de l'obediència renunciant a la pròpia voluntat. Una paraula que costa d'escriure en el cor, amb el dubte de quin color de retolador triar. El tema de l'enduriment del cor que ens priva d'escoltar la veu del Senyor que ens convida, per mostrar-nos el camí de la vida, el veritable trànsit a la vida. Sant Benet també estableix una escola del servei diví, però n'hi ha que sembla que es matriculen a aquesta escola tan sols com a oients, sense l'obligació d'examinar-se, i així, difícilment faran el trànsit d'un nivell a un altre nivell de curs. Caminar en silenci per l'autovia d'aquest món tan plena de sorolls és un altre obstacle seriós del trànsit monàstic. I podríem fer referència a un altre dels obstacles seriosos, que és la humilitat, amb els seus dotze graons. Ens entestem, en ocasions, a treure algun d'aquests graons, i llavors tenim moltes dificultats per pujar aquesta escala, en el nostre trànsit.

D'altra banda, no el fem sols el camí. En això Benet també tenia clara consciència de la dificultat del trànsit, ja que a la dificultat que hi podem aportar cadascun de nosaltres per les nostres personals deficiències, s'hi afegeix el fet que fem el camí junts, en comunitat, amb uns deures per al camí: anar dibuixant el rostre de Crist, perquè ens reconegui a la fi a tots. No podem negar que en aquest terreny tampoc no som més perfectes. Un no té pressa per arribar, i s'entreté amb les flors del camí, un altre esborra els traços del Crist que un altre va fer... Altres semblen dormisquejar...

Un trànsit que estem cridats a fer en comunitat, per això tota la Regla subratlla tant la dimensió comunitària, sobretot en allò de no fer la pròpia voluntat, de no tenir el vici de la possessió, de tenir cura de tot el comunitari. Caldria també, sovint, tenir un audífon per a l'oïda comunitària.

La Paraula de Déu ens ho recorda avui d'una manera viva quan ens exhorta a ser UN com ho és el Pare en Crist i Crist en el Pare. UNITAT. És l'obsessió de Crist. Ser una sola cosa amb ells. I perquè el món cregui que Crist és l'enviat del Pare. És a dir, només la unitat és garantia de la nostra veritable relació amb Déu. I aquesta unitat és la garantia d'una eficàcia pastoral en la nostra vida.

Jo crec que aquesta festa del Trànsit de sant Benet ens aclareix que el veritable problema del trànsit el tenim avui, ara i aquí. Que la circulació cada vegada és més complicada. Que de vegades som pèssims conductors. I que hem d'aprofitar les retencions per ajudar-nos a superar els obstacles del trànsit. I poder arribar a recollir el món en un raig de sol.

20 de març del 2011

DIUMENGE II DE QUARESMA (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Lluc Torcal, prior de Poblet
Gn 12,1-4a; 2Tm 1,8b-10; Mt 17,1-9

El Papa actual, el Papa Benet, després de visitar el camp de concentració de Auschwitz, va dir: «Davant l'horror d'Auschwitz no hi ha cap altra resposta sinó la creu de Crist: és a dir, l'Amor que davalla fins al fons de l'abisme del mal, per salvar l'home de soca-rel, allà on la seva llibertat pot rebel·lar-se contra Déu». Reconeixia així, el Papa, que davant l'horror, la crueltat i el mal, l'home pot preguntar-se: «on és Déu en aquests moments?»

Molt probablement, molta gent, també de bona voluntat, s'hauran fet aquesta pregunta darrerament davant la brutalitat de la força destructiva del terratrèmol i del tsunami del Japó. L'aigua, sobretot, que ha traspassat amb violència els seus límits usuals ha deixat sembrat al seu pas la destrucció i la mort. Són moltes les víctimes del tot innecessàries d'aquest cataclisme natural i esperem que tot plegat no acabi també amb un desastre nuclear, les conseqüències del qual podrien ser força destructores a tants nivells. Molts, doncs, s'hauran preguntat, on era Déu quan la terra del Japó va tremolar. La pregunta per Déu davant del mal, no és una pregunta impia, no és una pregunta que el creient no pugui fer-se quan és testimoni de tant de dolor i sofriment. De fet, és una pregunta que caldria fer-se perquè ens invita a purificar i enfortir la nostra fe. Qui es faci aquesta pregunta, d'una banda demostra la seva sensibilitat davant el sofriment aliè; d'una altra banda, si és creient, és invitat a aprofundir en el misteri de Déu allunyant-se d'una concepció de Déu massa idolàtrica, d'una concepció de Déu que impedeix descobrir el seu veritable rostre.

Aquest és potser un dels missatges que vol comunicar-nos avui l'Evangeli que acabem de proclamar. Pere vol fer tres cabanes perquè s'hi està molt bé allà dalt amb el Senyor ple de llum i resplendent com el sol. Però la transfiguració del Senyor no és per restar acampats allà dalt, és a dir, dalt dels núvols, en una concepció de Déu, plaent, agradable, que té el perill d'instal·lar Pere en una situació irreal: en aquella situació que un cop fort com el tsunami del Japó o l'horror d'Auschwitz faria fàcilment trontollar. El benestar de l'experiència de la transfiguració no és per a construir-hi tres cabanes. Jesús es transfigura i conversa amb Moisès i Elies, la Llei i els Profetes, per fer adonar Pere i els apòstols que Ell és el centre de l'Escriptura, de la revelació, de la història de la salvació, que d'ell han parlat la Llei i els Profetes. Però com han parlat d'ell, la Llei i els profetes? En una altra versió d'aquesta escena llegim que Moisès i Elies parlaven del traspàs de Jesús que s'havia d'acomplir a Jerusalem. La Llei i els Profetes anuncien, doncs, la vinguda de Jesús, el Fill de Déu que la transfiguració mostra, per morir per nosaltres, per tal d'assumir per a nosaltres el dolor i la mort. La diferència que hi ha entre el Jesús transfigurat i el Jesús glorificat rau precisament en això: el primer encara no ha traspassat aquest món i no ha estat encara traspassat per la llança i els claus. Per això, Jesús glorificat, tot i ser tant resplendent i ple de llum com Jesús transfigurat, presenta, a més, les nafres a les mans i el forat al costat: és el Senyor que ha assumit en la pròpia carn el nostre dolor. Per això, per evitar falses concepcions de Déu i falsos messianismes, Jesús prohibí als deixebles de dir «res a ningú d'aquella visió fins que el Fill de l'home no hagués ressuscitat d'entre els morts».

El Jesús present en aquesta eucaristia i del que menjarem el seu cos partit per nosaltres i beurem la seva sang vessada per a la nostra redempció, és el Déu present també en el nostre dolor, el Déu que, per la seva crucifixió, pot acompanyar-nos per fer-nos superar tota l'absurditat, tot l'horror, tot el mal que trobem en la violència i la destrucció. I, de fet, no només pot acompanyar-nos sinó que ens demana que l'acompanyem en aquesta tasca d'estar al costat del nostres germans que pateixen el dolor, el sofriment i la mort, espacialment en les situacions més absurdes i sense sentit.

Que ens hi ajudi la certesa de saber que «el nostre salvador, ha desposseït la mort del poder que tenia i, amb la bona nova de l'Evangeli, ha fet resplendir la llum de la vida i de la immortalitat».

LA VEU DELS PARES

TEXTOS PER A LA QUARESMA
Diumenge II de Quaresma

Sant Lleó el Gran, papa (sermó LI,3-4.8)
El Senyor manifesta davant d'uns testimonis escollits la seva glòria i clarifica el seu cos, que era com el dels altres homes, amb tal esplendor, que la seva cara resplendia com el sol i el seu vestit era blanc com la neu.

En la transfiguració del Senyor hi hagué un mòbil principal: treure del cor dels deixebles l'escàndol de la creu, i també que la humiliació de la passió, acceptada per ell voluntàriament, no pertorbés llur fe. Per això els fou revelada l'excel·lència d'aquesta dignitat oculta.

Però amb una providència no menor va fonamentar-se aleshores l'esperança de l'Església santa: tot el cos de Crist va conèixer la transformació de què es gaudiria; els seus membres poden ja prometre's a si mateixos la participació en aquest honor que prèviament havia ja brillat en el seu Cap.

El Senyor ja havia tractat d'aquesta glòria quan va parlar de la majestat del seu adveniment: «Llavors, els justos, en el Regne del seu Pare, resplendiran com el sol». L'Apòstol sant Pau referma això mateix quan escriu: «Jo penso que els sofriments del món present no són res comparats amb la felicitat de la glòria que més tard s'ha de revelar en nosaltres»; i en un altre lloc encara: «Vosaltres vau morir, i la vostra vida està amagada en Déu juntament amb el Crist. Quan es manifestarà el Crist, que és la vostra vida, també vosaltres apareixereu amb ell plens de glòria».

Però per confirmar els deixebles i proveir-los de tota ciència, en aquest miracle hi ha encara un altre ensenyament. En efecte, Moisès i Elies, és a dir, la Llei i els profetes, també es van aparèixer; conversaven amb el Senyor perquè per la presència d'aquells tres homes s'acomplís la dita de l'Escriptura: «La causa serà judicada sota la declaració de dos o tres testimonis».

San Bernat, abat (sermó 2,3.5 sobre la Cuaresma)
Examina atentament què estimes, què tems, amb què gaudeixes, o t'entristeixes. Pensa si tens un esperit mundà o el teu vestit encobreix un cor pervertit. El cor es manifesta en aquests quatre afectes, i d'ells es tracta quan se'ns mana de convertir-nos al Senyor. Que es converteixi, doncs el teu amor, i res estimis fora de Déu o per Déu. Que es converteixi també a ell el teu temor, perquè està pervertit si tems alguna cosa que no sigui ell o per ell. I que es converteixi també a ell el teu goig i la teva tristesa. Així serà si pateixes i gaudeixes segons Déu.

«Esquinceu-vos els cors, i no els vestits». Esquinça el teu cor amb l'espasa de l'esperit, que és la Paraula de Déu. Sense trencar el cor és impossible convertir-se a Déu de tot cor. La duresa del cor i la impenitència de l'ànima brollen en meditar no la llei del Senyor, sinó la pròpia voluntat.

LA CARTA DE L'ABAT

Benvolgut Miquel,

Gràcies per la teva carta d'«hivern», agradable com sempre, i una invitació a la reflexió; aquesta vegada amb diversos paràgrafs interessants dels quals prenc aquestes línies: «Potser el cor de l'home està format de carn i eternitat, i depèn de l'aspiració de cadascú per que es manifesti en l'home la dimensió carnal o l'eterna. Una mirada al cel, un somriure al desvalgut, una gota de suor en l'esforç una llàgrima en el dolor, un petó a la mà amiga, un silenci a la provocació, un aixecar els ulls al Pare... Hi pot haver coses més senzilles que aquestes?»

Jo crec també que el cor de l'home està fet de carn, que revesteix un nucli d'eternitat. Però hem de cuidar aquest revestiment de carn perquè no neutralitzi el batec de l'etern. I serien, precisament, aquestes coses senzilles a què et refereixes les que proporcionen una creixent simpatia entre el carnal i l'etern.

Hi pot haver coses més senzilles que aquestes que escrius. Sí. Són moltes més coses com aquestes, que la vida ens porta a l'encontre i que si no les ignorem és ocasió perquè a través del vestit de carn es percebi amb força el batec de l'eternitat, que ja està present entre nosaltres.

Però hem de tenir present que arribar a aquesta experiència ens exigeix sortir. Sortir de la nostra terra, com Abraham quan és cridat per Déu. Sortir de la nostra terra, i obrir-nos a altres terres. Això suposa també posar altres ritmes en les nostres vides. De vegades sortim amb excessiva pressa i això ens impedeix atendre la senzillesa de la vida, que es manifesta en la petitesa, en allò de més humil. En altres ocasions ens costa sortir de casa. Ens resistim a sortir. «Que n'estem, de bé, aquí dalt», com diu Pere al Tabor. Estem bé, segurs, tranquils ... Però aquestes actituds juguen contra la pau del cor.

Avui la vida es desenvolupa enmig d'un terrible dinamisme, que ens arrossega a tots, i cal fer un esforç d'equilibri, de viure amb la major consciència possible el nostre temps, cada moment de la nostra existència. Hem de viure amb profunditat, amb compromís des de la nostra situació concreta el temps que ens ha tocat viure. Que no se'ns escapi el temps inconscientment. Necessitem cadascun de nosaltres "viure la vida", i no que "ens la visquin".

El poeta Rilke diu: «jo sento que tota la vida és viscuda», però a continuació es pregunta: «qui la viu?» I es pregunta per les coses, els vents, les flors, els animals, les aus... per acabar el seu poema amb un altre interrogant: «la vius tu, oh Déu, la vida?»

Efectivament, jo dono una resposta positiva a aquest interrogant: Déu viu la vida, Ell és la vida, i la font de tota vida. Per a mi Déu és, doncs, inevitablement una invitació a viure. A viure la vida amb passió, amb entusiasme, amb esperança ... però en qualsevol cas molt conscientment. Perquè la vida quan adquireix perfils profunds va adquirint un perfil també més conscient. Per això mateix aquesta dimensió conscient ens obre a l'experiència de l'etern, que ens deixa a l'interior un aroma nou de pau. I aquestes són les primeres brises de l'albada de la Resurrecció. Una abraçada,

+ P. Abat

19 de març del 2011

SANT JOSEP, ESPÒS DE LA VERGE MARIA

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
2Sa 7,4-5.12-14.16; Sl 88,2-5.17.29; Rm 4,13.16-18.22; Mt 1,16.18-21.24

Fa un temps, parlant amb una persona amiga, tractàvem del tema del silenci i de la paraula. Aquesta persona em deia que, de vegades, et trobes amb una persona, i en la conversa, t'adones que les seves paraules no ho diuen tot i suggereixen molt més del que diuen. Això pot passar també en una homilia o en una conferència sobre un tema determinat. I això no ja perquè el qui parla vulgui amagar alguna cosa o es resisteixi a dir-ho tot sobre un tema, sinó perquè la paraula o el gest en certes circumstàncies expressen molt més del que diuen, i aquesta paraula o aquest gest és ja una invitació a deixar-nos interpel·lar, és una invitació a la reflexió, per arribar a penetrar en el silenci que acompanya aquella paraula i aquell gest. Potser això es podria resumir dient que el silenci, en certes ocasions, és més important pel que es calla que pel que es diu.

Tot això de ningú no es pot afirmar amb més propietat que de sant Josep. De sant Josep no tenim ni una sola paraula. Únicament tenim el seu gest. El seu gest silenciós, obert, acollidor. El gest de la recepció i acollida del Misteri de Déu planejant en la nostra vida, en la vida de la humanitat. Sant Josep dóna nom al misteri, que obre la riquesa del seu amor enmig dels homes. Així ens ho ha confirmat l'evangeli que hem escoltat: «Maria tindrà un fill i li has de posar el nom de Jesús, perquè ell salvarà dels pecats el seu poble».

La fe és una adhesió al misteri, no és només una afirmació o coneixement dogmàtic, sinó que comporta un compromís o abraçada de la persona sencera. És traslladar-se al nivell de la presència d'un Tu, un Ésser superior. Quan hi ha aquesta relació personal, i consentiment al misteri, hi ha una fe. El literat Albert Camus deia: «tinc consciència del sagrat, del misteri que hi ha en l'home i no veig per què no confessar l'emoció que sento davant el Crist i el seu ensenyament. No crec en Déu, és cert, però no sóc ateu. Veig en la irreligió quelcom de vulgar i gastat».

Nosaltres, en canvi creiem que el misteri té un rostre concret, Déu, tal és el seu nom. Però a més, la celebració de sant Josep ens permet descobrir que aquest Déu ha fet més concret el seu nom, més llegible. El misteri va prendre un rostre humà i un nom humà: Crist. I això perquè sant Josep, amb el gest del seu profund silenci, reïx a escoltar en la seva vida la remor del misteri, que, com un torrent desbordat, obre les riqueses del seu amor a la humanitat. I fidel a la revelació d'aquest misteri li posa nom.

Però en l'obertura i acceptació del misteri no tot és fàcil i lluminós. Ho podem deduir del poc que sabem de la vida de la Sagrada Família, immigrant a Egipte, i percebre també en les figures bíbliques que l'Església ens posa com a referència i en relació a sant Josep.

La primera seria David. Aquest és l'ungit del Senyor per a ser rei d'Israel. Però li costa arribar al poder. Tot i essent l'ungit de Déu es veu perseguit a mort pel seu antecessor Saül. Quan ha aconseguit el regne ve la divisió que li porta el seu propi fill. Quan tot indica que s'ha consolidat com a rei vol construir un temple al Déu que l'ha escollit. I Déu li diu que s'oblidi dels pressupostos per a un temple. Això sí, li assegura la permanència del seu regne. Però el futur, que David no contemplarà, serà el qui confirmarà la promesa. David ha de creure en el seu Déu. Acceptar el misteri, viure de la fe.

Tenim un altre exemple en Abraham. Vivia sense problemes amb els seus. I Déu el convida a sortir, sense saber on anava. Sense GPS. Això és fort: sortir de la pàtria i marxar sense un destí clar. Avui, en la nostra societat hi ha milions de persones exiliades, sense família, sense pàtria... Per a Abraham passen els anys, no té descendència i rep la promesa de ser pare de molts pobles. Però encara més difícil: quan ja hauria d'haver perdut les esperances d'un fill, aquest arriba i, tornem-hi, una nova contradicció: el Senyor li demana de sacrificar-lo... Tota una vida flirtejant amb el misteri, deixant-se abraçar per ell una vegada i una altra. Però sense tenir una consciència clara dels viaranys pels quals el portava el misteri. Únicament, abraçat a la fe.

En aquesta mateixa línia transcorrerà la vida de sant Josep. Diu sant Bernat: «No hi ha hagut ni hi haurà un altre misteri igual: ser mare i verge». Això està fora de l'experiència humana. La lectura de l'evangeli ens presenta la relació amb el misteri en l'àmbit d'una experiència humana totalment nova. Mare i verge. Més desconcertant encara, si és possible, que la dels patriarques David i Abraham.

Aquesta contradicció també es dóna en la nostra vida. ¿No és veritat, potser, en la nostra vida, aquella exclamació de sant Pau: «Faig el que no vull i vull el que no faig»? Pau en l'experiència d'aquesta contradicció del misteri de la seva persona, i del misteri de Déu en la seva vida acaba exclamant: «Que en sóc de dissortat! Qui m'alliberarà d'aquest cos que em duu a la mort? Déu, a qui dono gràcies per Jesucrist, Senyor nostre!». Com David, com Abraham, com sant Josep, Pau s'abandona al misteri de Déu manifestat en Crist, el nostre Salvador. I viurà totes les proves de la seva vida, que no seran poques, amb una gran passió, amb un profund amor a Jesús, el Salvador.

No podem viure el misteri de Déu en la nostra vida amb tebiesa. Sense fred ni calor. Avui el tema del medi ambient és d'actualitat rabiosa. I també és així en la nostra societat. Hi ha molta injustícia al nostre món; avui més que mai necessita la nostra societat motius per a l'esperança, descobrir rutes de salvació... Això no ho poden oferir persones, cristians, laics, religiosos sacerdots... mediocres, vulgars que es limiten a viure passivament la vida, dia rere dia, deixant moltes bretxes obertes a l'avorriment. Sant Josep, com David i Abraham, i com Pau, ens recorden la importància que és per al sentit de la nostra vida ser apassionats. Passió i amor. Apassionats pel Misteri. Al qual sant Josep posa un nom. Cada dia s'ha de posar nom al misteri en la nostra existència. Quin nom li poses tu?

16 de març del 2011

DIMECRES DE LA SETMANA I DE QUARESMA

Homilia predicada pel P. Francesc Tulla

Les dues lectures d'avui ens exalcen l' universalisme de la "redempció" en Jesucrist: I és que la mateixa Nínive, la ciutat pagana, és cridada a la penitència; i en la pròpia reina de Saba queden invitats tots els homes a escoltar la Saviesa infinita que els parla per boca de Jesús. Al final fins i tot es troba la vida (postcomunió) i el goig, un goig en presència de Déu (cant de comunió). I és que la crida del Senyor segueix fent-se sentir per mitjà de la vida dels batejats, ja que cadascun de nosaltres som un profeta enviat en profit dels nostres germans.

La primera lectura era del profeta Jonàs [3, 1-10], que ens ha recalcat que "els ninivites es convertiren i s'apartaren del mal camí" (verset 10). El llibre de Jonàs és una petita obra mestra, perquè anuncia el veritable universalisme de l'Evangeli. Jonàs se n'havia anat a la gran Nínive per a proclamar-hi el judici destructor de Déu sobre els pagans, segons les idees apreses a Israel. Però Nínive es convertí amb l'única predicació de Jonàs. Resumint, els qui són fora donen lliçó als qui són dins, invitant-los a alliberar-se del seu dogmatisme, i no pot trobar l'altre si no és al preu d'aquesta alliberació.

El salm responsorial escollit ha estat el 50 [3-4. 12-13. 18-19 (R.: 19b)] que ens ha dit que "la veritable revolució comença per un mateix", perquè, en lloc d'exigir, abans de convertir-te o de comprometre't a fons, o que s'arreglin les institucions i les estructures, comença per una sincera autocrítica, fes la revolució al fons del teu cor purificat per l'Esperit, ofereix aquest cor penedit com el més acceptable dels holocaustos, vessa després al defora la teva joia esdevinguda apostolat de cara als pecadors i lloança de cara a Déu i, finalment, dóna't com a pedra viva per a les noves muralles de la Jerusalem renovada.

I, finalment, l'evangeli era de sant Lluc [11, 29-32], que els ha assegura't que "a la gent d'aquesta generació, Déu no els donarà cap altre senyal que el de Jonàs" (verset 29). I és que, responent a la gernació que demana signes meravellosos, Jesús els proposa solament el "signe de Jonàs" (29): que és un missatge profètic que incita a la conversió. Però la comunitat primitiva ben aviat identifica aquest signe amb la persona mateixa de Crist i molt especialment amb la seva Pasqua. I és que, de fet, Déu no es revela més que en la fidelitat de Jesús a la seva condició humana, i això fins a la mort en creu, perquè aquesta és una exigència de l'amor. I si Déu escrivís el seu nom en el cel, sotmetria les llibertats, però no les respectaria, i això és sagrat: s'han de respectar. Amén.

14 de març del 2011

DILLUNS DE LA SETMANA I DE QUARESMA

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè
Lv 19,1-2.11-18; Sl 18; Mt 25,31-46

«Estima els altres com a tu mateix. Jo sóc el Senyor». El reconeixement del Senyor i els altres. Això és el resum de la Llei. Aquest és el camí per a la santedat.

En els altres, en tot el que fem als altres ho estem fent a Crist mateix. Tu elegeixes el suplici etern o la vida eterna. I ara, és el temps favorable per exercitar-te, per discernir el camí que vols prendre.

Nosaltres recordem que som pols. Però, l'altre dia pintant vaig pensar que tal vegada som com a pigments en pols. Cadascú som pols, però amb un color diferent. Hi ha infinitat de matisos.

Ara bé, el pigment s'ha de barrejar amb un aglutinant perquè es formi una massa pastosa que serà la matèria en la qual pintarem. La mescla del pigment en pols i l'aglutinant creen la base en la qual es pot anar creant bellesa en el quadre de la vida.

Si ens considerem pols. Si ens considerem pigments en els nostres colors diversos. És per a la nostra santedat que em de tenir present que Déu ens és l'aglutinant que ens cal per poder crear bellesa.

I, han d'estar molt ben mesclats la pols i l'aglutinant, l'home i Déu. Perquè no surtin grumolls que seria pecat i no bellesa. I, ens cal bellesa. Ens cal crear bellesa per donar-la als altres. Així, Crist ens podrà dir: «Veniu, beneïts del meu Pare: preneu possessió del Regne que ell us tenia preparat des de la creació del món».

13 de març del 2011

DIUMENGE I DE QUARESMA (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Josep M. Recasens
Gn 2,7-9;3,1-7; Sl 50,3-4.5-6a.12-13.14.17; Rm 5,12-19; Mt 4,1-11

Germanes, germans,

Encetem un any més la Quaresma, temps de peregrinació vers la Pasqua, tot fent camí amb Jesús per tal d'identificar-nos cada dia més amb el nostre Mestre i Senyor, obedient a la voluntat del Pare fins a donar la seva vida per la salvació de tots els homes. Per tant, en aquest temps de gràcia fem nostre l'itinerari baptismal que ens proposa el sant Pare Benet XVI en la catequesi quaresmal d'aquest any i endinsem-nos decididament en el misteri pasqual del Crist morint amb ell a tot allò que ens esclavitza i ens aparta del camí de Déu per tal que arribem a experimentar el poder de la seva resurrecció.

La litúrgia d'aquest temps ens ofereix un ric ventall d'elements que ens ajuden a immergir-nos amb profit en aquest seguiment i configuració amb el Crist, solidari amb els sofriment de tots els homes. Les lectures, les oracions, la sobrietat dels ritus, l'austeritat en general, així com els silencis meditatius, tot afavoreix el recolliment i la disposició atenta a la Paraula de Déu com aliment indispensable per a la vida de l'esperit. En un clima d'intensa pregària i joiosa penitència som invitats a centrar la nostra vida en allò que és essencial, és a dir: buscar Déu amb tot el cor i adorar-lo en esperit i en veritat.

Perquè justament el perill que tenim és el de voler ser nosaltres el centre de l'univers, i de manera conscient o inconscient aspirem a ser més del que en realitat som. Aquesta ha estat la gran temptació de l'home al llarg de la història, des de l'aparició del vell Adam fins als nostres dies. Dimecres, mentre se'ns imposava la cendra se'ns recordava precisament el contrari, quan se'ns deia: "Recorda't home que ets pols i a la pols tornaràs". En el relat del Gènesi que hem escoltat avui, vèiem com la temptació sinuosa de la serpent volia fer creure a Adam que arribaria a ser déu si transgredia el manament que Déu li havia imposat de no menjar dels fruits de l'arbre del coneixement del bé i del mal. I l'home, recelós de Déu, féu cas de la serpent mentidera. Per això, cada vegada que l'home s'independitza o prescindeix de Déu en la seva vida, s'erigeix ell mateix com a déu, però el que experimenta en realitat és la seva pròpia nuesa, la seva misèria i fragilitat. Adam, al paradís, gaudia de tot i en abundància, però el temptador li va voler fer creure que Déu no jugava net amb ell, que li amagava quelcom d'important per a ell i que li usurpava uns drets legítims sense donar-li cap explicació. Amb aquests raonaments, Adam va començar a desconfiar de Déu i el va considerar el seu rival. Aquest retrat que el primer llibre de la bíblia ens dóna del primer home és el nostre autoretrat, la còpia exacta de la nostra manera de ser i de fer quan som víctimes de tants deliris de grandesa que anem covant al llarg de la nostra curta història. Malgrat tot, germanes i germanes, parafrasejant sant Pau, tenim el consol de saber que la malícia de l'home mai no podrà superar la gràcia i la misericòrdia de Déu. Per gran que siguin els nostres pecats i els de la mateixa humanitat, la gràcia de Déu és infinitament més poderosa i salvadora. I això ho devem a l'obediència i a la innocència del Crist. Si em permeteu una comparança, la gràcia de Déu ve a ser com aquests tsunamis que, desgraciadament, hem vist aquests dies per la televisió en els terratrèmols que han afectat al Japó y que ho arrasaven tot sense deixar rastre de res.

Per això, tenim en Jesús un model irreprotxable. Ell és el nou Adam que, sense perdre la seva condició divina, va voler tastar la nostra humanitat i sentir la vulnerabilitat de la nostra carn feble, sense deixar-se dominar, però, per la seva arrogància indomable. ¿En què difereixen Adam i Jesús? Doncs, en el fet que Jesús es va fiar de Déu i Adam no. Jesús, és cert, no podia pecar, ell no podia oposar-se a Déu, però va voler experimentar l'escomesa del temptador, i el va vèncer amb la paraula de Déu, neutralitzant la manipulació i la tergiversació de la mateixa paraula de Déu que el diable li proposava insidiosament. A més, si us hi heu fixat en el text evangèlic de Mateu, per poder fer caure Jesús es val d'uns arguments progressius tan retorçats que delaten la paranoia absurda del temptador.

Això ens ha de fer creure en el poder de la paraula de Déu en la nostra vida, enmig de la multitud de dificultats i temptacions de què som objecte. Ens hem de fiar de la Paraula, apropiant-nos-la amb convenciment, no fent cas de les veus que ens inviten al desànim o a la desconfiança, o bé discernint assenyadament les que ens sedueixen amb aparença de bondat. La paraula de Déu sempre salva i allibera quan és acollida amb fe i agraïment. Hem d'escoltar i llegir la paraula de Déu com si realment anés dirigida a nosaltres personalment. Per això l'hem de llegir cada dia i sense presses, intentant d'assaborir cada frase i cada paraula, deixant que l'Esperit il·lumini el nostre cor i ens reveli el sentit amagat del text i la seva aplicació a la nostra vida. El record de determinats textos bíblics ens haurà de ser molt útil en moments de tribulació, de sofriment, de dubte, de persecució, i també en situacions de joia i de benestar. Si ens familiaritzem amb els textos bíblics, disposarem d'uns instruments indispensables per fer front als mil problemes i situacions de la vida diària i confessarem convençuts com n'és de bo el Senyor amb nosaltres.

Germans, la Quaresma ens ofereix un temps llarg per a exercitar-nos en el camí del bé i demanar a Déu la conversió del nostre cor. No mirem aquest temps amb ulls tristos, com si es tractés únicament d'uns dies de privacions i de penitència. Siguem generosos amb el Senyor. L'abstinència i els dejunis ens han de portar a abstenir-nos sobretot dels vicis i a privar-nos de coses supèrflues. Les renúncies ens alliberen del pes carregós de les coses caduques i ens ajuden a posar el nostre cor en l'únic necessari, que és Déu. Per això la pedagogia de les privacions materials ens permet d'estar més pendent d'ell i al mateix temps de ser solidaris amb tants germans i germanes necessitats que tenim prop nostre.

Jesús, després del seu baptisme en el Jordà va ser conduït per l'Esperit al desert durant quaranta dies i quaranta nits per a ser-hi temptat pel diable. Nosaltres, batejats en ell i empesos pel mateix Esperit, som també conduïts al desert de la vida de cada dia per tal de combatre el mal amb la força invencible de la Paraula de Déu i amb una passió obstinada per fer el bé. Que aquesta quarantena quaresmal que la Església ens proposa com a itinerari catecumenal cap a la Pasqua, sigui per a nosaltres una nova oportunitat per renovar fidelment les nostres promeses baptismals la propera santa nit de Pasqua.

LA VEU DELS PARES

TEXTOS PER A LA QUARESMA
Diumenge 1r de Quaresma

Dels sermons sobre la Quaresma de sant Jeroni, prevere

De la mateixa manera que el soldat s'exercita a la lluita, i amb atacs simulats es prepara per a les ferides de debò, igualment la vida dels cristians té necessitat de l'abstinència, sobretot quan l'enemic és a prop i ens assetja amb tot el seu exèrcit. Als qui estem al servei de Déu, ens cal en tot temps donar-nos al dejuni, però més que mai en aquests dies que ens preparem per a la immolació de l'Anyell, ens disposem a la gràcia del baptisme i a participar del cos i de la sang de Crist.

Tots aquells, doncs, que ens preparem amb dejuni quaranta dies abans de celebrar el misteri del Senyor, dejunem el mateix nombre de dies que el Crist dejunà pels nostres pecats.

Després del dejuni, Jesús fou temptat pel diable. Aquest no sabia que fos el Fill de Déu i, per això, no en feia massa cas. Li pregunta, en efecte, en temptar-lo, si és Fill de Déu. A nosaltres, però, que sap que volem esdevenir fills de Déu, ens ataca amb tota la seva força i, com una serp esmunyedissa, es cargola als nostres peus per privar-nos de pujar al cel. Si, doncs, s'atreví a temptar el Senyor, ella, l'astuta i la malvada, ¿com més no s'atrevirà a enganyar-nos a nosaltres? Si atacà el Fill de Déu, ¿com més no s'atrevirà a llançar-se sobre nosaltres que som d'una naturalesa inferior? Si el just amb prou feines se salva, ¿com s'aguantaran els impius i els pecadors? No és pas que el Senyor pogués ésser vençut pel diable, sinó que aquell qui va prendre la forma d'esclau, va voler en tot donar-nos exemple, per tal que ningú no confiï en la pròpia santedat, ja que també aquell qui no podia sucumbir volgué passar per la prova.

Dels comentaris al salm 60,2-3 de sant Agustí, bisbe

«Déu meu, escolteu el meu clam, ateneu la meva súplica». ¿Qui ho diu? Sembla que sigui un de sol. Mira si és un: «Us invoco lluny del país, amb el cor desolat». No és per consegüent un de sol, o més ben dit, sí que ho és, perquè, de Crist, només n'hi ha un, i tots nosaltres som membres d'ell. Perquè, ¿qui és l'home que invoca lluny del país, ell tot sol? No hi ha res que clami lluny del país si no és aquella herència de la qual el Pare ha dit al mateix Fill: «Demana-m'ho, i et daré els pobles per herència, posseiràs el món d'un cap a l'altre».

Aleshores, és aquesta possessió de Crist, aquest heretatge de Crist, aquest cos de Crist, aquesta Església de Crist, que és una, aquesta unitat formada per nosaltres la que clama «lluny del país». ¿I què és el que clama? El que ja he dit abans: «Déu meu, escolteu el meu clam, ateneu la meva súplica; us invoco lluny del país». Això és el que he clamat a vós «lluny del país»; i ho he clamat des de tot arreu.

¿I per què he clamat això? Perquè estic «amb el cor desolat». És evident: l'home es troba per totes les nacions que hi ha arreu de la terra, però no s'hi troba, tanmateix, en una gran glòria, sinó en una gran temptació. Realment, la nostra vida no pot veure's lliure de temptació mentre dura aquest pelegrinatge, perquè de la temptació en traiem profit; ningú no es coneix a si mateix si no s'ha vist temptat, no pot ser coronat sense victòria ni triomfar sense combat; no pot combatre si no té enemics ni temptacions.

LA CARTA DE L'ABAT

Estimada M. Lluïsa,

Hem començat un nou mes, març, que ens portarà la primavera, un nou despertar de la vida, que ens tornarà a fer conscients de la bondat del Creador, que mai no manca a la cita, per oferir-nos nous espectacles de bellesa. Jo, en aquestes vigílies de primavera, miro el cel ple d'estrelles i en faig baixar una d'elles fins al blanc paper. L'estrella de la bondat. De la teva bondat, la bondat de tants homes i dones d'aquest món, embolcallats també en molts patiments. És veritat que «només Déu és bo», com ho diu el mateix Jesús. Però també és veritat que Jesús és el camí mitjançant el qual Déu s'introdueix en el cor de la humanitat. En el teu cor. Al cor de tants homes i dones d'aquest món. Per això el teu cor pateix i plora davant la infidelitat d'uns consagrats a Déu. Per això el cor de molts homes i dones d'aquest món pateixen i ploren davant la duresa, la inhumanitat que envolta la vida de tants essers humans. En tu, en molts éssers humans més, és Déu mateix que pateix i plora, com va plorar Jesús davant la ciutat de Jerusalem, veient el futur desgraciat d'aquella ciutat, d'aquell poble, a causa de la duresa del cor.

«Només Déu és bo». Ell és la bondat. És la bondat que necessita el meu cor, el teu, el de tants homes i dones que ens acompanyen en el camí de la vida. Per això hem d'obrir-nos a la bellesa de la vida, al dolor de la vida, a l'alegria de la vida, a la tendresa, a tota remor de vida nova... que ens apropa l'aroma suau de la bondat de Déu, que ens eixampla el cor.

Ara ve un temps propici per a aquesta escolta de Déu, ara ve una vigília llarga, gran, d'una immensa festa, ara ve el dia per preparar el Dia. Ara ve la Quaresma per preparar la Pasqua. És un temps propici per a l'escolta de Déu. És un temps propici per fer baixar la Paraula fins al cel del cor i que allí esclati en una festa de mil colors, que arrossegui fins a la nostra terra, la teva, la meva, la de tants homes i dones, moltes estrelles de bondat.

Ara ve un temps propici per a exercitar-nos en la bondat. Per exercitar-nos en Déu. «Només Déu és bo.» I exercitar-nos en la bondat és exercitar-nos en humanitat. Una vida humana ha de tenir un sentit humà, molt humà s'ha de dir avui, o en cas contrari se'ns tornarà moralment corrompuda. Profunda i progressivament humana fins a trobar-nos amb la bondat de Déu, aquesta llum que il·lumina les entranyes del teu cor.

M. Lluïsa, posa aquesta llum sobre el teu portallànties, que la teva llum infanti la bondat de Déu per als homes i dones d'avui.

Una abraçada,

+ P. Abat

12 de març del 2011

DISSABTE DESPRÉS DE CENDRA

Homilia predicada per fra Lluís Solà
Is 58,9b-14; Sl 85,1-2.3-4.5-6 (R.: 11a); Lc 5,27-32

La litúrgia quaresmal d'enguany —el cicle A de les lectures dominicals— ens permetrà, com ens recordava el papa Benet en el seu missatge, refer l'itinerari catecumenal, tot preparant-nos per a renovar les promeses baptismals en la Nit Santa de Pasqua. Serà bo, doncs, durant aquest temps, reprendre els temes principals de la catequesi cristiana. Avui, tot just encetat el camí, se'ns proposa una bella reflexió sobre l'església. Què és i com és aquesta comunitat en la qual hem estat acollits per mitjà del baptisme i en la qual hem rebut, a més d'una nova vida, la Tradició, en majúscules: l'Escriptura, l'Eucaristia, el Manament Nou de l'amor... Què és? Com és aquesta comunitat? L'evangeli d'avui ens la pinta quasi com en una icona de colors vius. Tot contemplant-la, provarem de descriure-la.

La casa de Leví, deixeble de Jesús que ha escoltat i seguit la seva crida, desempallegant-se dels seus negocis, és la casa de l'església. En aquesta casa seuen a taula Jesús amb els seus deixebles, i molta gent —una gran multitud, diu el text—, molts publicans i pecadors. Jesús, i, amb ell, l'església, la comunitat dels seus deixebles, convida a la comunió de taula, a l'Eucaristia, els publicans i els pecadors, això és, els qui estem malalts i tenim necessitat del seu remei d'immortalitat.

Aquest «seure a taula» tots junts és tal vegada la més bella expressió de l'església. Per això, la tradició monàstica ha valorat els àpats en comunitat com un moment fort en què es manifesta i es nodreix aquesta comunió. Seure a tula per compartir l'aliment, per compartir-nos nosaltres mateixos, febles i pecadors com som, publicans sovint acaparats per negocis aliens a l'evangeli.

La paraula vigorosa del profeta ens encoratjava a fer del Senyor l'únic negoci: a posar el dissabte, és a dir, el desinterès, la gratuïtat, la joia del seguiment, en un plat de les balances; i a l'altre plat els nostres negocis i interessos mesquins. Provem-ho, aquesta Quaresma! Segur que el bon pes de la Pasqua ens convencerà de quin és el negoci més profitós. «La boca del Senyor és la qui parla».

10 de març del 2011

DIJOUS DESPRÉS DE CENDRA

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Dt 30,15-20; Sl 1; Lc 9,22-25

Estimats germans,

Acabem de començar la Quaresma, temps de conversió i preparació per a la Pasqua. Quaresma és esperar una nova vida i fer-la possible, és desitjar-la cada vegada amb més intensitat, és preparar-nos perquè la Vida que Jesucrist ens porta trobi acolliment en l'ànima ben disposada. Convertir-se vol dir aprendre a creure, a esperar, a estimar...; és a dir, aprendre a ser més humà.

Tant la primera lectura com l'Evangeli fan raonaments amb antítesis que són paradoxals: «Avui et toca escollir entre la vida i la mort, la felicitat i la desgràcia. Qui vulgui salvar la vida la perdrà». Seguir Jesús significa un canvi constant: de l'egoisme a la generositat, del tancament a l'obertura, de la petitesa de mires a la recerca de la veritat, del pecat a la vida, de l'absurd del no-rés a la plenitud en Déu.

El missatge evangèlic és tan sublim que sembla difícil d'assolir. Però Jesús no vol accelerar el nostre procés personal, ni suprimir etapes del nostre camí. Simplement ens crida a la reflexió; a la valoració objectiva de les situacions, de les persones i d'un mateix. Jesús ens crida a prendre cada dia la nostra creu i acompanyar-lo fins a la resurrecció. Des d'aquesta perspectiva, allò que és sublim es converteix en possible. Com ho podem aconseguir? Alliberant-nos d'ambicions; meditant la Paraula de Déu; sentint-nos lliures, amb el cor humil i vulnerable que tot ho espera d'Ell.

No ens costaria gaire esdevenir màrtirs en un moment d'eufòria, estic segur. Però acceptem difícilment les contrarietats de cada dia. Moisès diu a la primera lectura: «Avui et toca escollir». Avui vol dir una altra oportunitat, com la del pagès que treballa i contempla la terra. Quan la llavor mor al solc de la terra treballada, es fa fecunda i dóna vida. Quan fem morir en nosaltres les tendències al mal, reneix la nostra vida amb Crist crucificat i ressuscitat.

Germans, l'elecció no ofereix dubtes: cal escollir la vida i la felicitat. El Salm ens proposa un bon programa de Quaresma, i resumeix les seves conseqüències: «Feliç l'home que té posada en el Senyor la seva confiança... Estima de cor la llei del Senyor, la repassa meditant-la nit i dia... Serà com un arbre que arrela vora l'aigua: dóna fruit quan n'és el temps».

9 de març del 2011

LECTIO DIVINA

SALM 22 (21)

Per al mestre de cor: a la tonada de «Aièlet haixàhar».
Salm del recull de David.
2 Déu meu, Déu meu, per què m'has abandonat?
No véns a salvar-me, no t'arriba el meu clam.
3 Crido de dia i no em respons, Déu meu;
crido de nit, sense repòs.
4 I això que tu ets el Sant,
que té per tron les lloances d'Israel!
5 En tu confiaven els nostres pares,
hi confiaven i els vas alliberar;
6 a tu clamaven i eren deslliurats,
en tu confiaven i no foren confosos.
7 Però jo sóc un cuc, no pas un home,
befa de la gent, menyspreat del poble.
8 Tots els qui em veuen es riuen de mi,
fan ganyotes, prenen aires de mofa:
9 «Que s'adreci al Senyor, que ell el salvi,
que l'alliberi, si tant se l'estima!»
10 Però tu em tragueres del si de la mare,
ets tu qui em confiares als seus pits;
11 acabat de néixer, em van dur a la teva falda,
des d'aleshores ets el meu Déu.
12 No t'allunyis, que el perill és a prop
i no tinc qui m'ajudi.
13 M'envolta un ramat de braus,
m'acorralen vedells de Basan;
14 uns lleons que destrossen i rugeixen
baden la boca contra mi.
15 Tot jo m'escolo com l'aigua,
se'm deslloriguen tots els ossos;
el cor, com si fos cera, se'm fon dins les entranyes.
16 La meva gola està resseca com terrissa,
la llengua se m'encasta al paladar.
M'ajeus a la pols de la mort.
17 M'envolta una munió de gossos,
m'encercla un estol de malfactors;
m'han lligat les mans i els peus,
18 puc comptar tots els meus ossos.
Em miren, em contemplen satisfets;
19 es reparteixen entre ells els meus vestits,
es juguen als daus la meva roba.
20 Però tu, Senyor, no t'allunyis;
força meva, cuita a defensar-me.
21 Allibera la meva vida de l'espasa,
que no mori entre les grapes del gos;
22 salva'm de la gola del lleó,
guarda'm de les banyes del brau.
Senyor, m'has escoltat!
23 Anunciaré el teu nom als meus germans,
et lloaré enmig del poble reunit:
24 «Fidels del Senyor, lloeu-lo, fills de Jacob,
glorifiqueu-lo, reverencieu-lo, fills d'Israel!
25 Perquè no ha rebutjat ni menyspreat el pobre desvalgut;
no l'ha privat de la seva mirada
i quan cridava auxili l'ha escoltat.»
26 En tu s'inspirarà el meu cant davant de tot el poble;
davant dels fidels oferiré el que vaig prometre.
27 Els humils en menjaran fins a saciar-se,
lloaran el Senyor els qui el cerquen
i es diran: «Que tingueu llarga vida!»
28 Ho tindran present i tornaran al Senyor
tots els països de la terra,
es prosternarà davant seu gent de totes les nacions.
29 Perquè la reialesa és del Senyor:
ell és el sobirà dels pobles.
30 Els qui estan plens de vida l'adoren,
s'agenollen davant d'ell els moribunds
i el qui ja no es pot revifar.
31 Una descendència donarà culte al Senyor;
parlaran d'ell a aquesta generació.
32 Vindran a anunciar la seva bondat
al poble que ha de néixer,
i diran: «El Senyor ha fet tot això!»

Estructura del salm

Aquest salm és una súplica individual amb dos moments importants: súplica d'auxili en la tribulació, en l'abandó, en el dolor, i promesa de lloança i acció de gràcies per l'alliberament que el salmista espera aconseguir. Els moviments de l'ànima xoquen de forma dramàtica: temor davant l'angoixa i confiança en aquell que pot alliberar de la mort. «L'abandonat de Déu» acaba «abandonant-se en Déu». És una súplica urgent, intensa, que interpel·la amb força. No es percep res de culpa en el qui suplica; tampoc demana el càstig dels seus enemics. No apareix cap senyal de desesperació. Hi ha, en el salmista, un domini de si mateix, que mostra una pau serena i profunda. Per això cap altre salm presenta una ànima tan bella, transparent i propera al Messies com aquest. Per això, essent una súplica tan singular, d'un innocent perseguit i alliberat, és un text que ha influït més que cap altre en els relats de la Passió.

Més que situar-lo en un context històric, caldria dir que ens descriu una situació típica realitzada amb una fondària poètica.

Podríem distingir tres parts o tres situacions distintes:

vv. 2-22 Súplica en una situació dramàtica, la vida que penja d'un fil.
vv. 23-27 Promesa d'acció de gràcies o de la mateixa acció de gràcies després de la superació del conflicte.
vv. 28-32 És un himne al Senyor, rei universal. Pertany als himnes de reialesa.

Hi ha moltes imatges, fortes, vigoroses:

La descripció dels enemics, amb figures d'animals ferotges (v. 13-19)
El crit d' espant, de dolor (v. 3)
El just fet un cuc (v. 7)
Déu com una llevadora (v. 10)
Un heroi valent (22)
Un pregoner (31)
Un rei (29)

Un possible origen del salm: Una societat de desigualtats, conflictiva i violenta. No es respecta la vida del qui estima la justícia. El just és "devorat" pels seus semblants que, com bèsties ferotges, solament se sadollen amb la seva mort. Entre el just i Déu hi ha una relació personal, fins al punt que es dirigeix a Ell dient-li: «Déu meu». Però té la sensació que està absent, i llavors recorda el passat, quan confiaven en Ell i aquest els alliberava.

La imatge més bella del salm és la d'un Déu que escolta el clam del pobre que pateix injustícia i l'allibera fent-li cantar himnes de lloança (v. 23-27).

Llegeix

Diu sant Agustí: «Heus aquí el salm. L'escriurem al nostre front, caminarem amb ell, no donarem repòs a la nostra llengua, dient aquestes coses. Mireu el Crist que va patir; heus ací el mercader que mostra la mercaderia; aquí teniu el preu que va pagar, la seva sang vessada. A la bossa (el seu cos) portava el preu, va ser ferida amb la llança, es va buidar, i va oferir el preu per tota la terra».

Convé llegir-lo varies vegades deixant-nos acompanyar per aquest dolor del Crist, per aquesta Passió de Déu, i intentar recrear-lo, des de l'experiència del mal d'avui, des de la mort i l'abandó de molts innocents, que avui també és molt sagnant.

Miguel de Unamuno ens diu del Crist a la Creu: «Aquí, encarnada, revestida d'aquest Verb silenciós que parla amb línies i colors, diu la seva fe el meu poble tràgic. És l'acte sagramental suprem que ens posa sobre la mort ben bé de cara a Déu».

Medita

v. 2 Molt comentat pels Pares. Posa de relleu una gran tensió davant l'abandó del Crist, profund i dramàtic, per part de Déu, per més que Ell havia confiat en el Pare. Però, de fet, es dirigeix a Déu en termes personals, i així revela que no és tant absolut el seu abandó. Tota la meditació del salm, sense preterir els altres versos, podria tenir aquest v. 2 com a teló de fons, ja que manté la situació real de l'innocent abandonat.

Podries fer la teva meditació amb aquests pensaments dels Pares:

«Es un gran misteri, gran i amagat, el que suggereix aquest clam de Jesús a Déu: "per què m'has abandonat?" Hem de cercar allò en que Crist ha estar abandonat... Va ser abandonat quan va prendre la forma d'esclau, la forma d'home i va assumir les seves penes i pecats» (Orígens).

«Les tenebres que es van estendre no van ser un eclipsi, sinó una manifestació de la còlera de Déu» (Sant Joan Crisòstom).

«L'home crida en el moment de morir i veure's allunyat de la divinitat. Ja que la divinitat està lliure de la mort; i la mort no es donaria si la vida no es retirés. La Vida que és la divinitat» (Sant Ambròs).

«El Pare Totpoderós s'ha allunyat d'Ell? No, la naturalesa divina i humana estan conjuntades, de manera que no poden ser destruïdes ni pel suplici ni separades per la mort» (Sant Lleó el Gran).

«La repetició manifesta la tendresa del Fill estimat. És com si la proximitat de la mort torbés Crist fins a l'extrem. Tot això posa de relleu la condició humana» (Casiodor).

«La naturalesa humana ha estat abandonada per Déu a causa del pecat. El Fill que s'ha fet el nostre advocat, el nostre defensor, plora la tristesa de la nostra naturalesa que ha pres al damunt seu. Crist ens ensenya a plorar» (Raban Maur).

v. 3-4 «El salmista vol separar el dia i la nit, a fi de deixar en el centre el silenci de Déu» (Alonso Schökel). Abastant el dia i la nit no hi ha possibilitat de descans. Si Déu és el veritable descans, com es podria descansar sense Ell? És el mateix que experimentava Jeremies quan deia: «Que es fonguin en llàgrimes els meus ulls sense parar, de nit i de dia» (Jr 14, 17).

v. 5 i 6 Recorden els fets realitzats per Déu a favor dels avantpassats. La importància del record en la vida espiritual. Sense oblidar la situació difícil en què hom es pot trobar (v.7-9), torna a recordar l'acció benèfica de Déu (v. 10-12).

v.13-19 Un conjunt de versos amb matisos molt concrets que pots meditar molt directament en relació amb la Passió de Crist. La litúrgia, els poetes, parlen amb saviesa i molta força d'aquesta situació: «Mireu l'arbre de la Creu on morí el Salvador del món. Veniu, adoreu-lo». «Creu fidel, l'arbre més noble, el més insigne de tots! Cap bosc d'igual no en daria ni en fruit, ni en fulla, ni en flor» (Litúrgia del Divendres Sant).

«I Déu veient-se home,
va gustar la mort, soledat divina.
Va voler sentir allò que és morir el teu Pare,
i sense la Creació va veure's un moment
quan inclinat el teu cap donares
al respir de Déu el teu alè humà.

Revelaves al nostre ulls
la humanitat de Déu; amb els teus dos braços
obrint el mantell del misteri,
ens revelares la divina essència,
la humanitat de Déu, aquella que de l'home
descobreix allò de diví.»
(Miguel de Unamuno, El Crist de Velasquez)

Però també els mitjans de comunicació, la premsa de cada dia ens parlen amb cruesa d'aquesta Passió de Déu en l'home, d'aquesta Passió de l'home en Déu.

Feu algunes sessions de pregària al voltant del dolor, del sofriment de l'home d'avui, a partir d'aquestes monstres de la premsa i tenint com "rerefons musical" els textos del Salm o dels Pares, de la litúrgia...

v. 23-25 Ens ensenya Orígenes: «A partir d'aquí, Crist prega com ja ressuscitat, i és escoltat àdhuc pels seus germans en favor d'aquells pels qui ha pregat». Si tu pregues amb aquest mateix esperit, i amb l'esperit del salmista, estàs fent oració amb el mateix Esperit del Ressuscitat. Identifica't, doncs, amb els sentiments del Crist (cf. Fl 2,5s). Canta la glòria de Déu en la teva vida, lloa, invita a lloar, lloeu amb altres, mostra la presència de Déu en la teva vida amb la confiança, la pau, l'alegria...

v. 26-27 A l'estrofa següent la lloança té un matís més comunitari, més eclesial. La lloança roman en un clima d'assemblea. Seria una referència cultual, litúrgica. «La gran assemblea, la gran Església, és l'univers sencer» (Sant Agustí).

El menjar fins a saciar-se, la lloança, la vida del cor... són referències a l'Eucaristia, que és la celebració de la mort i resurrecció del Senyor, centre, font i cim de la nostra vida creient. Amb aquests versos pots centrar la teva meditació al voltant de com celebres, com vius l'Eucaristia, quines conseqüències porta a la teva vida...

v. 28 El record és una paraula important en la vida espiritual. Recorda les accions de Déu a la teva vida, les seves meravelles... és un camí per tornar al Senyor. L'Escriptura és un exemple d'aquest recordar el Senyor:

Els Salms recorden fets de la historia d'Israel.
Ecl 43-50 és un altre record de la historia.
Els profetes també recorden i posen de relleu la intervenció de Déu: (Jr 2;7,21-28; Os 2,16-17; Ez 16; 20).
El Magnificat de la Verge és també un recordar com actua Déu. Les primeres paraules de Jesús recorden també el passat (Lc 4,18).

Però el record mai pot ser mirar endarrere per restar nostàlgics d'altres temps, sinó per descobrir les petjades de Déu, que tenen el seu estil propi, i, amb aquesta llum del passat, saber donar una orientació i una vivència a la nostra existència d'avui segons la voluntat de Déu. Ja que Déu és fidel a si mateix i en Ell tot és moment present. En canvi nosaltres no sempre som fidels, i per això hem submergir el nostre temps en la eternitat de Déu, a fi que aquest temps assoleix un sentir i un sabor a eternitat que desitgem, i per el qual estem configurats.

Així és com podem trobar el centre de la nostra vida, arribar al cor, com diu Paul Claudel:

«Una terra en conreu, un conreu que ha trobat
el seu cor.
Les famílies de tots el pobles s'agenollaran
per contemplar-lo. Perquè en l' Etern hi ha el regne i les nacions
són com un tapís sota el seus peus».

v. 30 t'invita a recordar la victòria del Crist a Fl 2,10: «Perquè al nom de Jesús tothom s'agenolli al cel, a la terra i sota la terra, i tota llengua reconegui que Jesucrist és Senyor».

v. 31 En aquesta estrofa s'ens invita a obrir el nostre horitzó cap el futur. Déu ha obrat! S'eixampla tot, el nostre espai i el nostre temps assoleixen una altra tonalitat. Es tracta d'arribar a viure a la nostra vida aquesta experiència d'un Déu que actua en nosaltres, i que sempre ho fa per fer-nos viure per a Ell; viure la paraula de l'Escriptura, a fi de saciar la nostra ànima en Ell. «Ningú de nosaltres no viu ni mor per a ell mateix: si vivim, vivim per al Senyor, i si morim, morim per al Senyor. Per això, tant si vivim, com si morim, som del Senyor, ja que Crist va morir i va tornar a la vida per ser Senyor de morts i de vius» (Rom 14,8).

Si el salm estava al principi centrat en la mort del just innocent, que apliquem al Crist, pensa doncs que aquest lliurament amorós del Crist és per a recobrar el senyoriu, per tornar a la vida i ser font de vida per a tu i per tots el homes. Pots pensar com vius per al Senyor. Quina experiència tens del Senyor.

Segons el que diu Joan: «Allò que em sentit, que hem vist amb els nostres ulls, que hem contemplat, que hem tocat amb les nostres mans... i d'això en donem testimoni, i us ho anunciem... perquè tingueu comunió amb nosaltres» (1Jn 1,1s).

Per parlar a les generacions que vindran. Per contar la justícia del Senyor; tot allò que va fer el Senyor. El recordar en primer lloc és per desprès contar-ho i fer que altres serveixin també el Senyor.

Prega

Repeteix llitànicament els v. 2-4 de la primera part del salm, que són la veu del dolor del món, o també els versos: «Anunciaré el teu nom als meus germans, enmig de l'assemblea et lloaré». Com una súplica per viure la teva vida com un testimoni de la Resurrecció.

Contempla

Dedica una estona a mirar la creu en silenci. Permet que, en aquest silenci, vingui a tu la consideració de tot allò que has fet al llarg de tots els moments de pregària amb el salm. Maria Magdalena ve amb perfum a ungir i besar els peus de Jesús. Fes-ho tu també amb el perfum del teu silenci i embolcallant amb la teva mirada al crucificat.

DIMECRES DE CENDRA

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Jl 2,12-18; Sl 50 3-6.12-14.17; 2Co 5,20-6,2; Mt 6,1-6.16-18

«Ja no em veurà d'aquí a poc el món,
però vosaltres em veureu, ja que, "visc
i viureu", vas dir, i mireu: et prenen
els ulls de la fe en el més recòndit
de l'ànima, i per virtut de l'art en forma
et creem visible ...
Ets l'Home etern
que ens fa homes nous. És la teva mort
part ... »
(Miguel de Unamuno)

Amb aquests versos comença el poeta la seva contemplació del Crist en la Creu. Dirigeix la seva mirada a la Creu, on hi ha penjat també l'home vell de la humanitat, com a pas obligat cap l'home nou, que s'ha de fer visible en la vida dels creients. La mort d'aquest home etern de la Creu és un part. Un part permanent cap a la novetat de la nova vida. Un part que ha de continuar en la nostra vida. La preparació d'aquest part, de fet es porta a terme durant tota la vida de fe, però d'una manera especial en aquest temps propici que comencem avui: la Quaresma, la gran vigília de la Pasqua, l'albada de l'Home nou. Però, per a anar de part, cal estar prèviament en estat de bona esperança. I ens posem en estat de bona esperança recollint en el cor la invitació que se'ns fa en rebre la cendra:

«Recorda't, home, que ets pols, i que a la pols retornaràs».

No ens recordem que som pols, estem frenèticament immersos en una munió de preocupacions, la majoria de les quals no fan sinó omplir de soroll la ment i d'aclaparament el cor, no ens recordem que som pols, posem la nostra inquietud en tenir una bona imatge, donar el pes exacte. Encara que avui amb els mitjans tècnics de què disposem es pot maquillar tot. No ens recordem que som pols, i quantes energies gastem per assolir horitzons ruïnosos, petits, que fet i fet ens deixen prostrats en la tristesa i la desil·lusió.

Recorda't que ets pols i a la pols retornaràs. Aquí tens una porta oberta a una saviesa capaç d'omplir de pau i alegria el teu cor.

També podem escoltar aquest dia de la cendra una altra invitació no menys suggerent:

«Convertiu-vos, i creieu en l'evangeli».

«Converteix-te de tot cor et diu el profeta Joel. Esquinça el cor. Converteix-te al Senyor Déu nostre». Converteix-te i creu en l'evangeli. És a dir, gira la mirada i el teu cor a l'evangeli i acull-lo com a punt de referència en la teva vida. Converteix-te i creu en l'evangeli. És a dir, gira't cap a l'evangeli, i que ell il·lumini tots els teus passos, tota la vida, amb la seva saviesa sempre nova. Convertir-se és tornar, és prestar atenció des del cor a la força i saviesa de la Paraula. Convertir-se és obrir el cor i deixar que Déu aboqui el foc abrusador de la seva Paraula en el teu espai interior. Convertir-se és desitjar sentir la Paraula com «un foc ardent tancat en els ossos» (Jr 20,9). Un foc que se'ns escapa com un torrent en crescuda d'aigües cabaloses, un torrent que momentàniament es perd en les aigües brutes i fangoses de la nostra vida i dels altres, per renéixer amb força en esperances vives.

Convertir-se la tasca del nostre camí quaresmal. Vessar cap a dins, cap a l'interior del vas d'argila, despenjar-se per entre les cordes de la Paraula. Moltes coses han de trencar-se, molts llaços han de trencar-se perquè la nostra humanitat, la teva, la meva, la de tants homes i dones, experimentin el foc purificador de la Paraula.

I com sabré si estic en aquest camí de conversió?

Ens ho suggereix amb claredat la Paraula, ja en aquest primer dia de Quaresma: «Deixeu-vos reconciliar amb Déu, us ho demanem per Crist, per arribar a ser justícia de Déu». Una justícia que hem de practicar no tan sols davant els homes perquè parlin bé de mi, sinó davant de Déu. I res ens posarà més i millor en el camí de la justícia de Déu, que si anem pels camins de la reconciliació, perquè hem de tenir present, i això ho oblidem amb freqüència o no ho arribem a saber com a experiència de vida, que tot el que es relaciona amb Déu, no pot prescindir de relacionar-se també amb els germans, amb els qui van també pel nostre mateix camí a la casa del Pare.

També puc tenir la certesa d'aquest camí de conversió si la meva pregària és més intensa, si el meu temps d'oració augmenta en una escolta assídua de la Paraula. Si faig que la meva vida sigui més sòbria. Si projecto la meva vida cap als altres amb més generositat i obertura.

Avui, de manera especial, tenim una orientació molt concreta amb vista a preparar en nosaltres l'infantament de l'Home nou. Aquesta orientació continua amb la llum de la Paraula que podem escoltar cada dia en aquest temps de Quaresma.

«Aquesta és l'hora favorable, ara és el dia de la salvació. No t'allunyis de la gràcia de Déu».

És la teva mort un infantament ... Però només tindràs un bon infantament si, prèviament romans en estat de bona esperança.

6 de març del 2011

LA VEU DELS PARES

TEXTOS PER AL TEMPS DURANT L'ANY VIII
Diumenge 9è durant l'any

De les conferències espirituals de Doroteu de Gaza, abat

La casa de l'ànima s'edifica per l'observança dels manaments de Déu. Amb aquesta imatge, la santa Escriptura ens ensenya que el temor de Déu disposa l'ànima a la guarda dels manaments, i ens ensenya també que pel compliment dels manaments s'edifica la casa de l'ànima. Vetllem, doncs, sobre nosaltres, germans. Mirem de tenir el temor de Déu, i edifiquem-nos cases per trobar-hi aixopluc en temps dolents, quan vinguin les pluges, els llamps i les tempestes, perquè els temps dolents són causa de grans misèries per a aquells que no tenen on aixoplugar-se.
Però, ¿com s'edifica la casa de l'ànima? Primer de tot cal posar els fonaments, és a dir, la fe. Perquè sense fe és impossible de plaure a Déu. Després, damunt d'aquests fonaments s'hi ha d'edificar una casa ben proporcionada. ¿Tens ocasió d'obeir? Col·loca-hi una pedra d'obediència! ¿Ve un germà indignat contra tu? Posa-hi una pedra de paciència! ¿Has de practicar la temprança? Posa-hi una pedra de continència!

D'aquesta manera, amb cadascuna de les virtuts podràs afegir noves pedres a l'edifici. El que cal, sobretot, és la constància i el coratge, que són les pedres angulars: fan que tota la construcció es mantingui sòlida, uneixen els murs els uns amb els altres i no permeten que s'esfondri l'edifici ni es disloqui. Sense aquestes virtuts és impossible de dur totes les altres a bon terme. Perquè l'ànima sense coratge està mancada també de constància, i sense constància ningú no pot fer res de bo. Això és el que afirma el Senyor: «Amb la vostra paciència constant salvareu les vostres ànimes».

Sant Gregori de Nisa, Sermó I sobre els pobres

Com el fonament d'una casa i la quilla d'una nau, per molt sòlids que siguin, de res valen ni aprofiten si no es construeix també sàviament el que sobre això rau, així tota aquesta penitència no val per a res si no s'hi afegeix i acompanya tot el que demana la justícia. El temor de Déu ensenyi a la llengua a parlar el que convé, a no dir coses vanes, a conèixer el moment i la mesura en el parlar, i saber dir el necessari i donar la resposta oportuna, a no parlar tumultuosament ja no deixar caure com una pedregada, per la impetuositat en el parlar, les paraules sobre els que ens surten al pas.

LA CARTA DE L'ABAT

Estimada Pilar,

Em parles a la teva carta d'haver agafat un "virus espiritual" bastant fort que va provocar descomposició a la teva ment, al teu cor, als teus nervis i a tot el teu ésser. I que ho vas passar molt malament...

Això dels "virus" és una cosa molt actual. No només en el cos sinó també en l'esperit, com ho acabes de viure. En el cos un es troba un dia amb malestar, va al metge, que en principi es queda una mica desconcertat, per acabar dient-nos que és un virus. Jo crec que moltes malalties comencen així, a continuació preparem fàrmacs per "aquest" virus i... fins al proper. Vivim temps de malalties, noves, estranyes ...

I és clar, el cos té una relació de parentiu molt íntima amb l'esperit, així que també en la vida espiritual agafem "virus". Virus que com t'ha passat a tu ens descomponen totalment. I llavors vivim malament. Millor dit, no vivim, o malvivim. I costa recuperar-se. Costa tornar a recuperar una relació normal amb l'entorn, tant físic com personal, sobretot el que fa més mal i afecta és la incidència en la relació personal. Ja que en aquest cas ens sentim atacats en el profund del nostre ésser: la unitat, l'equilibri de la meva persona cridada a viure en el temps la saviesa de la reconciliació. Però es veu atacada per aquest esquerdament de la meva persona. Ens apaguem una mica per dins. Diu el llibre dels Proverbis: «l'esperit humà és llum del Senyor, que sondeja el més íntim de les entranyes» (Pr 20,27).

La llum interior perd llum, la llum del Senyor, la llum del meu Déu. Cal revifar permanentment aquesta llum. Un bon consell és el que dóna Moisès al seu poble per encàrrec de Déu: «Guardeu les meves paraules en el vostre cor». Aquestes paraules són llum per al camí i foc per al cor. Però possiblement els creients no valorem plenament la força i la saviesa de la Paraula.

Vivim en uns temps de moltes paraules. A la vida mercantil, quan un producte és molt abundant, perd valor. En la vida espiritual també. I crec que és prou clar que en les nostres relacions, en la vida humana depenem de les paraules. Televisió, ràdio, auriculars... Un arriba a casa i engega la televisió... Surt de casa i encara no ha caminat deu passos, i ja té el mòbil connectat... Vivim embolcallatats de paraules. Les paraules ens esgoten, ens aclaparen, ens colpegen... paraules que no porten sabor i aroma de vida, ans buidor que engendra el buit ... No és estrany que tinguem l'experiència que el nostre ser se'ns descompon, que perd sentit la vida. La paraula que és instrument de vida, ens posa en camins de mort.

Cal construir bé la casa. Ho fem quan escoltem una paraula plena de llum i de vida, o quan la donem. La qüestió és dir una bona paraula. Una bona paraula neix d'un silenci, encara que sigui breu. Però no estimem prou el silenci. Jo diria que tenim por del silenci. No el contemplem com a font de la paraula de vida. Necessitem treballar cada dia en l'edificació de la casa, i un treball important en aquesta tasca és que no falti el fonament del silenci. El silenci ens posa en un camí d'unificació i no de descomposició. El silenci és la terra que acull la llavor de la paraula i la guarda fins que la fa germinar en el temps oportú.

Jo et diria per acabar, i t'aconsellaria la pràctica de tres paraules: observa, escolta, actua. Aquesta és la manera de viure. Però que no et falti en l'exercici de cada una d'aquestes paraules, la companyia del silenci, que és un bon "antivirus" espiritual. Una abraçada,

+ P. Abat

3 de març del 2011

DIJOUS DE LA SETMANA VIII DURANT L'ANY

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè
Sir 42,15-26; Sl 32; Mc 10,46-52

«La teva fe t'ha salvat»

Déu coneix les tramoies de la nostra vida. Nosaltres podem tenir molt bona vista o podem ser cecs. Però, Déu coneix el nostre cor.

Bar-Timeu llança la capa, treu tot el que tenia a sobre. I, tu? No et treus tots els abrigalls, amb els quals cobrim el nostre cor, per poder amb lleugeresa, sense cap cosa que ens cobreixi, nus davant de Déu, aixecar-nos amb entusiasme i llençar-nos cap a Ell?

Jesús et crida des de la teva ceguesa estant.

Bar-Timeu quan és cridat ja sap que ha estat escoltat, ja se sent compadit, per això corre, sense temor de entropessar, cap a Jesús. Això, ja indica la fe, i Jesús li la confirma: «La teva fe t'ha salvat».

És més que la vista el que has recuperat. És la vida per sempre el que has guanyat. Déu et dóna molt més del que creus que necessites, donant la vida per tu quan estàs cec.

Ens convé ser cecs. El procés de la nostra vida passa per la ceguesa, tantes vegades no volguda ni esperada i de moment la foscor ho ha envaït tot. No hi veig.

No hi veig. Però, Bar-Timeu ens encoratja a cridar: «Compadiu-vos de mi», «feu que hi vegi».