25 de març de 2011

L'ANUNCIACIÓ DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Is 7,10-14; Sl 39,7-11; He 10,4-10; Lc 1,26-38

«El faig saber amb aquestes línies que el mes de setembre seré avi. La dona del meu fill espera un nen que, si tot va bé, naixerà al setembre. No l'oblidis en les teves pregàries ara que, com diu el salm 138: "s'està brodant com un teixit en el si de la seva mare"». Quina sensibilitat i quanta tendresa en les paraules d'aquest futur avi recordant la saviesa d'un salm. El seu nét s'està teixint, o l'estan teixint en l'entramat més bell de la vida.

Quan en el cos de la dona es va teixint aquesta nova vida, la futura mare va experimentant un canvi en la seva persona, en el cos, al cervell, en un augment de tendresa i afectivitat. No tan sols es modifica el seu cos sinó tot el seu món interior. L'amor que neix en l'ànima de la mare és incondicional, infinit, transcendental, estimarà el seu fill en qualsevol circumstància, mentre duri la seva vida, sentirà un amor que la sobrepassa. No hi ha en aquesta vida una alegria més gran per a una mare que la felicitat del seu fill i no hi ha una aflicció més gran també que la desgràcia del seu fill.

Em comentava en una ocasió una mare sobre la seva experiència de la primera gestació: «tot aquest misteri es va convertir en una inefable tendresa, que ha romàs en mi per sempre (i ja no he tornat a ser la mateixa d'abans), ja que es van obrir en mi horitzons impensables de generositat, lliurament, acceptació, de mi mateixa i del nou ésser, va ser com un amorosa afecció al món ja que la naturalesa es manifestava per mediació de la nostra vida humana i la sentia florir com un acte de creació. L'amor humà, en la maternitat, s'ennobleix més enllà de tota mesura».

Avui celebrem aquesta festa de l'Anunciació, i podem recordar i meditar aquest punt ple de bellesa: «un fill comença a teixir-se com el més bell dels brodats en el si de Santa Maria». Un fill que porta la remor deliciosa de les fonts de la vida. Un fill que es va teixint, no amb els fils d'un encontre humà, sinó amb la melodia singular de les aigües de les fonts de l'Amor, es va teixint en l'entramat de la nostra fràgil naturalesa, de tal manera que ja mai més pugui desprendre's d'ella. «Admirable intercanvi!», comenten els Sants Pares de l'Església. Déu que es fa humà, molt humà, perquè l'home es faci diví, profundament diví. El fil finíssim i fort de l'amor diví entrecreuat amb els fràgils fils de la nostra humanitat.

¡Com vibraria l'espai interior de Santa Maria! Una experiència que s'escapa a la nostra capacitat de meditació, però a la qual ens podem acostar escoltant el testimoni d'aquestes mares d'avui que viuen la singular experiència de crear nova vida en una directa col·laboració amb el Creador.

Però també podem fer un esforç d'aproximació a la contemplació de l'escena de l'evangeli d'avui. Una escena tan singular, que ens mou a dedicar-hi un temps llarg de meditació, tot fent, potser, un esforç d'imaginació en la seva recreació; l'escena de l'Anunciació conserva, malgrat tot, amb el temps, tota la seva força i la seva frescor.

«Meditem la salutació de l'àngel a Maria amb esperit atent i religiós, ja que resumeix tot l'Evangeli. Conté tot el misteri de la nostra redempció, el principi de la nostra salvació. El meditem per renovar constantment el record del més gran i diví misteri mitjançant el qual Déu es fa home: Déu ha estimat tant el món que li ha donat el seu Fill Unigènit» (Sant Llorenç de Brindisi)

Només el cristianisme anuncia un Déu fet carn. Aquesta és la nostra identitat específica en el conjunt dels grans camins religiosos cap l'Absolut.

Maria amb el Nen en braços és la imatge conductora d'aquesta exultant notícia. El dia que l'arcàngel Gabriel té aquest col·loqui amb Maria, a Natzaret, és el dia més gran de la història humana. Tota la resta vindrà com a conseqüència.

Alguns consideren aquest text com la «vocació» a la qual Déu crida a Maria. Hi ha tot un camí de progrés en l'escena evangèlica. Una escena representada per tres actors: Déu, Gabriel i Maria.

Déu és qui pren la iniciativa, Gabriel és l'instrument, com ho va ser Moisès amb el seu poble, d'una nova aliança, i Maria entra progressivament en el Misteri diví.

L'àngel parla tres vegades:
—«Déu te guard, plena de gràcia, el Senyor és amb tu».

Ve la torbació de Maria, el seu desconcert i la pregunta que es fa a si mateixa del perquè d'aquella salutació.

—«No tinguis por, Maria, Déu t'ha concedit el seu favor. Tindràs un fill».

Nova torbació de Maria: —«Com pot ser això si no tinc marit?».

I novament l'àngel: —«l'Esperit Sant vindrà sobre teu, et cobrirà amb la seva ombra, el fruit sant que naixerà l'anomenaran Fill de Déu».

I Maria dóna el seu consentiment: —«Que es compleixin en mi les teves paraules».

Com ella, com Maria, i tal com mostra l'epístola als Hebreus, Jesús té clar que no ve per a oferir sacrificis ni víctimes expiatòries, sinó que «ve a fer la voluntat del Pare. El meu aliment és fer la voluntat del Pare», els dirà als jueus.

Aquest va ser l'aliment de Maria durant la seva vida: fer la voluntat de Déu. Jesús va aprendre bé la lliçó, revestit de la nostra naturalesa, per a seguir i viure amb aquest mateix esperit.

I aquesta és la qüestió per a nosaltres, que, a més, és un punt important de la Regla: «no fer la nostra voluntat sinó la voluntat de Déu». (RB Pròleg 3; 4,60; 33,4)

Però en aquest camí de progrés que estem cridats a viure, el nostre desig hauria de ser arribar a viure amb aquell esperit que ens mostra Guillem de Saint Thierry: «arribar a no poder fer ni desitjar sinó allò que Déu desitja». Per al nostre camí diari aquesta escena evangèlica, que resumeix tot l'evangeli, és una llum que no hauríem d'apagar.