25 de juliol del 2013

SANT JAUME, APÒSTOL

Homilia predicada pel P. Rafel Barrué

Què demanes? Podeu veure el calze que jo he de beure? Són dues preguntes que Jesús ens adreça a cadascú de nosaltres. Jo em pregunto primerament si tenim fe. Tenim fe per demanar? O bé, ja estem bé, ben instal·lats, conformats, autosuficients, i no ens cal demanar res?

Una dona forta com la mare dels fills de Zebedeu té clar el que ha de demanar: «Maneu que en el vostre Regne aquests dos fills meus seguin l’un a la vostra dreta i l’altre a la vostra esquerra». Vol la glòria dels seus fills, no d’ella, i demana el millor lloc per al Regne que Jesús anuncia. Però, encara no ha comprés la diferència entre els regnes humans i el Regne de Déu, les polítiques dels homes i la política de Déu, si em deixeu parlar en aquests termes. Però, no és ella sola, els apòstols tampoc no ho entenen. Per això, hi ha indignació, perquè pensen en regnes i honors humans.

Jesús explica la política del seu Regne. I així, el qui vulgui ser el primer o el més important ha de començar ja a ser l’esclau i el servidor de tots. Hi ha una diferència radical respecte de les polítiques humanes. La glòria i els honors d’aquest món no tenen res a veure amb el Regne de Déu.

Podeu beure el calze que jo he de beure? Pregunta Jesús a Jaume i a Joan. I, els diu que sí que el podran beure. Ells el seguiran i també donaran la vida en el seu seguiment. Però, nosaltres què contestaríem? Ens ho pensaríem molt?

Beure el calze, vol dir donar la vida com Jesús la dóna per rescat de tots. Ja saps doncs, si tens fe en Jesús i vols ser el primer en el seu Regne, has de donar la vida en el servei. L’escola del servei diví, què és la comunitat, ens invita cada moment a donar la vida pels altres. De fet quan hom viu per als altres ja està en certa manera anticipant el Regne definitiu de Déu.

Sant Jaume va beure el calze, va donar la vida. Ara, encoratjats pel testimoni de la seva fe, és el temps, el nostre temps de treva, com diu la Regla de sant Benet, per guanyar un lloc en el cel. Cal tenir fe i coratge, per saber demanar el màxim, Déu mateix, i saber donar la vida per tots.

21 de juliol del 2013

DIUMENGE XVI DURANT L'ANY (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Rafel Barrué

Cal seure i escoltar. Això és l'essencial del cristià, del monjo. La lectio divina, la lectura meditada de la Bíblia, és seure i escoltar allò que Déu ens revela en la seva paraula cada dia. «Només n'hi ha una cosa necessària. La part que Maria ha escollit és la millor, i no li serà pas presa».

Des de la FE en Déu, que és Pare, Fill i Esperit Sant fonamentem la nostra vida de cristians, de monjos. La fonamentació del cristià, del monjo, està als peus del Senyor. Cal romandre a prop de la seva manifestació amb humilitat. Déu es manifesta en la seva paraula i en les seves obres. I cadascú de nosaltres l'acollim en l'escolta de la seva paraula i en l'àpat de l'eucaristia. I també cadascú de nosaltres l'acollim en l'altre: «El Senyor s'aparegué a Abraham a l'alzina de Mambré». També Abraham seia a l'entrada de la tenda. És important seure i aquietar els neguits i les preocupacions de tantes coses que ens semblem les més fonamentals, i no, no ho són de cap marera les més importants.

Des de l'ESPERANÇA el cristià, el monjo, viu obert a l'escolta de l'essencial, a l'escolta de la paraula de Déu: «Déu ens ha volgut fer conèixer la riquesa i la grandesa d'aquest misteri: que Crist, l'esperança de la glòria que ha de venir, estigui en nosaltres». Sí, perquè Crist ha de venir a alliberar-nos de tot mal, per portar-nos al seu regne del cel. I per això vivim esperançats en la vida eterna, encara que hem de patir sofriments. Sofriments que encara falta al cos de Crist que és l'Església. Encara falta sofriments al Crist? Al seu cap no, però al cos que és l'Església si. L'Església encara necessita purificar-se.

Des de la CARITAT el monestir és ara l'alzina de Mambré, on el Senyor s'apareix a cadascú de nosaltres, en l'itinerari de la nostra pròpia vida. S'apareix el Senyor si acollim la seva presència i ens donem als altres amb tot el nostre amor. Jesús entra a Poblet per la caritat i l'acollim en la mesura que seiem i escoltem la seva paraula. I per la seva paraula coneixem la força de la pregària. La pregària que és unió amb l'estimat, el Crist. I en la mesura que ens descalcem de les nostres pròpies forces, en la mesura que baixem els esglaons de la humilitat, trobarem el punt de connexió amb la freqüència de Déu. Del silenci de la contemplació és des d'on pot crear l'artista. Sense silenci, sense contemplació no es pot fer cap acció vivificant. L'escolta de la paraula de Déu que és la part millor, ens permet alimentar-nos i esdevenir un altre Crist per als altres els més necessitats.

Cal seure per escoltar, però també, amb la fe d'Abraham, cal alçar els ulls i veure les necessitats dels altres. I fervents des de la fe en la voluntat de Déu, sense neguit ni preocupació que ens obscureixi la fe podrem donar-nos vivint en esperança, ja que l'amor tot ho pot.

14 de juliol del 2013

DIUMENGE XV DURANT L’ANY (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Francesc Tulla

Germanes i germans, sigueu benvolguts tots en el Senyor,

Hem començat la nostra celebració de l’Eucaristia amb consciencia que tenim molt de camí a fer per ser de veritat fidels al que Jesús espera de nosaltres. Realment, quan som sincers amb nosaltres mateixos, ens adonem de seguida que en la nostra manera de pensar i d’actuar hi ha moltes coses que haurien de ser diferents. Per això necessitem a Jesús, i el seu aliment de vida: perquè ens salvi, perquè ens renovi, perquè ens acosti més a Ell. Així doncs, amb fe i amb goig, acostem-nos a Jesús i deixem-nos tocar per la seva Paraula, per la seva Bona Nova.

Precisament a l’evangeli acabem d’escoltar la pregunta: «Qui són els altres que he d’estimar com a mi mateix?» I també hem escoltat la resposta de Jesús que, dita resumidament, és així: Qualsevol home o dona —i especialment el més necessitat, encara que no sigui dels «nostres»— és el germà que hem d’estimar com el Pare ens estima. El llibre del Deuteronomi (a la primera lectura) ens ha posat en relleu el caràcter «cordial» de la Llei. Això vol dir que l’home es troba davant una voluntat amorosa: la de Déu, que li ensenya el camí de la vida: Per això diem que la presència de Déu és en el cor de la vida, i és en la vida on trobem la oportunitat de descobrir-lo. Sant Pau, en la seva carta als de Colosses (a la segona lectura), posa el «misteri» de Crist al centre de la seva exposició; i, a més, aquests posaven en dubte de si Jesús era quelcom més que un fenomen religiós, entre d’altres. I en la seva carta als Gàlates, aquests també dubtaven de si calia ésser jueu abans de ser cristià. Sant Pau, tanmateix, deixa ben clar que el que compte és Jesucrist mateix; i que no hi ha res —a la terra, com al cel— que tingui, com ho té Jesucrist, «la plenitud». I, a l’evangeli, Jesús ens ha explicat la «paràbola» quan està caminant vers Jerusalem. El camí comporta, per a tothom, inseguretat. Però, pot haver-hi persones que no s’adonin del què passa, pel camí... són els que es pregunten on són «els altres». Així, doncs, per bé comprendre la «paràbola» ens cal adonar-nos que el «bon samarità» està «en camí», i que el mestre de la Llei li pregunta en funció de la «vida eterna». El seguiment de Jesús, tanmateix, no implica pas una recerca impossible, sinó que remet al Shemà Israel descrit a la primera lectura, que diu: «són paraules que les tens molt a prop teu», i que tot israelita piadós tenia a prop dels seus llavis. La contraposició dels personatges es fa entre els que «baixen» de Jerusalem —hom diria que satisfets d’haver-hi estat per celebrar el culte del temple, però sense haver captat que «la misericòrdia és millor que els sacrificis»— i la del samarità que està «en camí» i és capaç d’adonar-se d’allò que hi ha realment al camí: un home mig mort. En definitiva, es tracte d’ésser «pròxim», i no distanciat, passar del «meu» pròxim a «fer-me pròxim».

Hi ha dos plantejaments per comprendre la «paràbola», ambdós concordants. Un és el d’estar obert a la realitat humana, i és ser capaç de pensar en l’altre... d’aquí que la «paràbola» és una crida al realisme de la vida enfront d’elucubracions teòriques o d’escola, essent aquí el bon samarità el que pren l’actitud d’home a home, i esdevé així un realitzador de la «misericòrdia» de Déu. Així, la reflexió del cristià, en aquest sentit, i envoltat de la Paraula de Déu, dels sagraments de Crist, i de la comunitat eclesial, és que Déu li ho posa a l’abast per no tenir excusa si no exerceix la «misericòrdia». I l’altre plantejament és cristològic: El Crist és el bon samarità que es compromet amb l’home mig mort, l’atén, el cura, el porta a bon lloc i li assegura el seu retorn. Ja que el misteri de la vinguda de Crist al món (per l’«encarnació»), i de la seva immolació a la Creu (pel «misteri pasqual»), són una manera d’entendre la «paràbola». És a dir, el Crist —en la seva dimensió mistèrica, de fer-se present al llarg dels segles per a la nostra «salvació»— continua oferint-nos la seva proximitat en l’Església, i especialment en els sagraments, com són: la penitència, com a recuperació vital; l’Eucaristia, com a aliment; la unció dels malalts, com a auxili corporal i espiritual... Així, en tot això, l’obra de Crist és una revelació de la «misericòrdia» de Déu envers l’home, una «proximitat» decisiva de Déu en l’home, en el «camí» mateix de la història dels homes. La mateixa FE doncs en el Crist ressuscitat que proclamem, és per a sant Pau, «a prop nostre». Tots dos plantejaments, per al cristià, es fonamenten en la possibilitat i el manament d’estimar, i es basen precisament en la força que ve de l’Esperit del Crist.

La «paràbola» ens és, per demés, coneguda: El mestre de la Llei va demanar a Jesús: Què havia de fer per obtenir la «vida eterna». I Jesús li va contestar, a ell mateix, el que hi deia la Llei de Moisès: «Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor... i amb totes les teves forces... i estima “els altres” com a tu mateix». «Fes-ho així i viuràs», li va respondre Jesús. Aleshores el mestre de la Llei li va demanar qui eren «els altres», a qui estimar. Perquè es podria entendre que «els altres» eren només els de la pròpia família o parentela o els del propi país. I llavors fou quan Jesús va contar la història del «bon samarità»: El sacerdot i el levita havien passat de llarg, i no s’havien pas atansat a l’home ferit i moribund; no se li havien fet «pròxims»; més aviat se n’havien apartat i havien passat per l’altra banda del camí. Però, el «bon samarità», que era estranger i era considerat com a cismàtic i heretge, es va compadir del ferit i el va auxiliar. Va auxiliar un home que no era pas de la seva coneixença, ni de la seva raça. La seva bondat es va inclinar damunt del pobre ferit sense considerar si hi era obligat, o no. Ell se li va fer «pròxim». I va abocar el seu treball i el seu amor i el seu temps i el seu diner damunt l’inconegut que havia trobat pel camí. Això ens ensenya que el «proïsme», el «pròxim» nostre, és tota persona humana que, de prop o de lluny, ens hagi de menester. I que nosaltres ens hem de fer «pròxims» de tota persona sofrent o necessitada. És una exigència del manament de Jesús, que Ell mateix esdevé el «bon samarità» (en frase dels sants pares antics) que ens atén, ens guareix i ens porta a bon lloc, i en això ens és l’exemple a imitar i seguir.

En el plantejament de l’home, de la «realitat humana», l’Eucaristia té la gran «proximitat» de Déu —que es dóna a nosaltres, per esdevenir fins i tot carn divinitzada—, i que mantes vegades pot quedar sense conseqüències per a la vida quotidiana. És malauradament possible que, tot i participar en el «memorial» del sacrifici de Crist «per a tots els homes», els cristians passem pel món sense adonar-nos dels homes i les seves necessitats. I en el plantejament del Crist esdevingut bon samarità, l’Eucaristia és l’actualització de l’acció única i definitiva del «bon samarità-Jesucrist», ofert constantment a l’Església perquè cada cristià aprengui i s’enforteixi alhora en l’exercici de la «misericòrdia». Que l’Eucaristia, acció de gràcies, ens faci comprendre que hem d’esdevenir «pròxims» de qualsevol necessitat, i la força que rebem del «misteri» (del Crist-immolat) es converteixi en exercici de «misericòrdia» envers els «altres». Amén.

11 de juliol del 2013

EL NOSTRE PARE SANT BENET, ABAT

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Pr 2,1-9; Sl 33,2-4.6.9.12.14s; Col 3,12-17; Lc 22,24-27

«Jo em comporto entre vosaltres com el qui serveix». Jesús diu aquestes paraules als seus deixebles durant el Darrer Sopar quan disputen sobre qui és el més gran.

«El Fill de l'home no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom». Aquestes paraules les diu als deixebles durant la seva vida mentre ensenyava, i els fills de Zebedeu li demanen un lloc de privilegi en el seu Regne, per això afegirà Jesús: «aneu errats». Però aquest tema ja venia d'antic, ja que Isaïes entre els capítols 40 a 55 n'havia exposat un retrat molt clar amb els quatre Cants del Servent del Senyor, i ens presenta tot un retrat molt fidel del que serà la vida de Jesús, sobretot en el moment culminant de la seva vida. En el servei culminant: que va ser l'expressió del seu servei de l'amor extrem en el gest de donar la vida a la creu.

Però han passat vint segles i sembla que aquest tema no el tenim ben après. Sembla una assignatura pendent, ja que recentment alertava el Papa Francesc en una intervenció amb els alumnes de l'Acadèmia Pontifícia sobre el perill del «carrerisme» en l'Església i la necessitat d'estar més aviat en una línia de servei de comunió i unitat dins l'Església.

I encara una última paraula l'hem rebut en l'encíclica «Lumen fidei», quan afirma que «l'existència creient és una existència comunitària, eclesial. Crist abraça tots els creients que formen el seu cos. Els cristians són “u” sense perdre la seva individualitat, i en el servei als altres cada un arriba fins al fons del seu propi ésser. En el servei als altres cada un arriba el més genuí de si mateix». (22)

Aquesta saviesa cristiana la va entendre molt bé sant Benet, així com va captar la dificultat de viure amb fidelitat, ja que el porta a establir una escola, una escola del servei diví. Benet és conscient que l'escola no sempre ofereix un clima fàcil: que no busca establir res que sigui aspre o molt pesat, però que suposa sempre un camí rigorós, ja que es tracta d'educar i exigir viure en una línia de servei. I l'escola es farà agradable quan vivint els manaments de Déu amb la dolcesa de l'amor, participem amb paciència en el camí de Crist.

El camí de Crist, ho hem escoltat a l'evangeli, és el del servei. Però convé no tergiversar la dimensió del servei. Aquí no es tracta de servir uns plats, com podem fer al refetor, o el servei de rentat de roba, de porteria... És a dir no es tracta d'un servei material, sinó d'un servei a la persona. A la vida cristiana i monàstica el servei sempre fa referència a la persona de l'altre. El material serà el suport per viure un autèntic servei en la relació personal.

Això queda molt il·lustrat amb l'Epístola als Colossencs, quan ens exhorta a tenir els mateixos sentiments de Crist. I fa una llista molt concreta d'aquests sentiments: compassió, bondat, humilitat, serenor, paciència, perdó, amor, pau. Fins i tot a algun d'aquests sentiments Benet dedica un capítol a la Regla. Tots ells tenen una relació profunda, íntima, amb els altres. Són sentiments que va viure Crist durant la seva vida en el seu encontre amb les persones, com ens ho mostren els evangelis. És el gran servei de Crist a la humanitat. Per això els seus deixebles, després de Pentecosta, diran d'ell:«Va passar fent el bé».

Aquesta és la tasca que va deixar sant Benet als monjos en establir l'escola del servei diví: aprendre la tasca del servei. És una lliçó que mai no la tenim del tot apresa. Per això, cada setmana, demanem a les pregàries de Laudes del diumenge que el Senyor ens il·lumini, ens augmenti l'amor per fer un bon servei. Aquesta és una de les peticions que hem de tenir sempre molt en compte, ja que d'ella depèn el sentit de la nostra vida monàstica. Viure bé el servei. Un servei a persones concretes.

Necessitem guardar la Paraula de Crist en tota la seva riquesa, guardar-la com un tresor, ja que ell ens ha cridat a aquesta vida. Perseverem en l'escolta de la Paraula perquè fem un bon camí monàstic segons Déu, i no el reduïm a una pobra obra personal.

No ho oblideu: Allò nostre més preuat és el servei. I no oblidem tampoc que avui corren mals temps per al servei. I per a aquest servei cal guardar ben bé l'octavari de paraules que faran bo el servei: compassió, bondat, humilitat, serenor, paciència, perdó, amor, pau... Si no fem el nostre servei acompanyats sempre per aquestes paraules, no servirem.

7 de juliol del 2013

DIUMENGE XIV DURANT L'ANY (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Lluc Torcal, prior de Poblet
Is 66,10-14c; Ga 6,14-18; Lc 10,1-12.17-20

Ahir els diaris portaven la notícia que el Papa Francesc havia signat el decret per la canonització de dos altres Papes, coneguts i estimats per tothom: el Papa Joan Pau II, el gran Papa que va conduir l'Església al s. XXI, i el Papa Joan XXIII, l'home de la profunda renovació eclesial del s. XX i el Papa de la pau. Precisament, de pau, en parlen les tres lectures que acabem de proclamar i escoltar.

Quan el Senyor Jesús envià aquells 72 deixebles de què ens parla avui Lluc en el seu Evangeli, entre altres coses els recomanà: «Quan entreu en una casa digueu primer: Pau en aquesta casa. Si hi viu un home de pau, la pau que li desitgeu reposarà en ell; si no, retornarà a vosaltres». Pau en aquesta casa! Quina salutació més bonica per desitjar a la casa d'un altre quan hom hi és acollit. Pau en aquesta casa! Demanant la pau, es demana la serenor, l'harmonia, el goig de l'ànima, la tranquil·litat, el benestar i, fins i tot, la prosperitat, especialment aquella prosperitat moral que és font de riquesa interior, profunda i duradora. Aquesta pau és la que Déu promet al seu poble per boca del profeta Isaïes, quan ens fa alegrar amb Jerusalem, la ciutat de la pau, quan ens fa fer festa per ella, estar contents i treure'ns el dol del damunt: «Això diu el Senyor: “Jo decantaré cap a ella, com un riu, la pau i el benestar”». Un riu de pau és la promesa que Déu fa al seu poble... i com és que fins i tot entre nosaltres, cristians, no hi regna la pau? «Esperàvem la pau i tot són desgràcies!» Què ho fa que els nostres cors no estiguin asserenats? Que no recordem aquelles paraules de Jesús, que trobem a l'Evangeli segons sant Joan: «que els vostres cor s'asserenin, creieu en Déu creieu també en mi!» No ens deia tantes vegades el beat Joan Pau II: no tingueu por!? Per què els nostres cors no s'asserenen, per què continuem tenint por? És potser perquè no creiem? No dubto que tots els qui estem aquí presents ens confessem creients i, després ho demostrarem visiblement professant comunitàriament la nostra fe. Potser, però, no confiem prou en el Senyor, no el deixem penetrar profundament en el santuari del nostre cor. Els nostres egoismes, les nostres exigències, les nostres enveges, el nostre orgull, la nostra autosuficiència, el nostre pecat... li tanca la porta, i Crist no pot decantar, com un riu, la pau dins del nostre cor.

Ens creiem tant necessaris! Tant imprescindibles... que quan ens toquen el voraviu, ens tanquem i repleguem sobre nosaltres mateixos, autojustificant aquesta actitud de tal manera, que impedim que els nostres cors s'asserenin i que s'obrin a rebre la pau que ve de Déu. No ho veiem que també nosaltres som destinataris d'aquesta pau! Per què la refusem? És la pau que prové de la proximitat del Regne, la pau que expulsa els dimonis del nostre cor. Potser ens cal escoltar més atentament les paraules de sant Pau: «Déu me'n guard de gloriar-me en res que no sigui la creu de nostre Senyor Jesucrist. En ella és com si el món fos crucificat per a mi i jo per al món». Tenim el cor crucificat en Crist? Negar-se un mateix, portar la pròpia creu, minvar davant Crist: no són totes aquestes les actituds que estan al cor mateix de l'Evangeli? No són les actituds contràries al tancament, a l'autosuficiència, a l'egoisme? Encara és Pau qui diu: «L'únic que val és que hàgim estat creats de nou». Nosaltres hem estat creats de nou pel baptisme i, per això, ens alegrem que el nostre nom estigui escrit en el cel. Què ho fa, però, que no vivim segons aquest criteri: «L'únic que val és que hàgim estat creats de nou». Si hi visquéssim, «la pau i la misericòrdia de Déu reposarien sobre tots nosaltres».

Pau en la casa del vostre cor!