31 de desembre del 2015

DIA VII DINS L’OCTAVA DE NADAL

Homilia predicada per fra Lluís Solà
1Jo 2,18-21; Sl 95,1-2.11-12.13 (R.: 11a); Jo 1,1-18

«Al principi ... jo era al seu costat com un mestre d’obres i feia les seves delícies cada dia, jugant davant d’ell sense parar» (Pr 8,30), diu la Saviesa. Juguem, doncs, amb tres paraules: dabar, logos, verbum.

1. Dabar és la paraula de la creació. «Déu digué, que la llum existeixi. I la llum existí». Dabar és una paraula que fa el que diu. En Déu, doncs, no hi ha distància entre el dir i el fer. És una paraula que actua en el temps i en la història, una paraula esdeveniment. Una paraula que dóna existència a les coses, que fa que siguin, totes diferents, amb autonomia pròpia, però sortides de la mateixa font.

2. Logos és la paraula grega del nostre evangeli d’avui, el darrer de l’any. Que no tradueix exactament la paraula dabar hebrea de l’Antic Testament. Logos és la paraula per dins, la paraula com a pensament. Si el dabar ens mostra Déu per fora, el logos ens fa contemplar Déu per dins, com a misteri, com a sentit en ell mateix i, per això, com a sentit de les coses, en tant que aquest logos, aquesta paraula està a l’origen de tot.

3. Verbum. És el mateix, però en llatí. La llengua de l’església. Verbum vol dir mot, paraula com a forma. Es fixa més en l’exterior, en l’aparença, en allò que es veu, que es comprèn. El logos, és a dir, la idea, necessita el verbum, la forma, per tal de poder aparèixer, manifestar-se i brillar davant nostre.

No us marejo més. Però està bé jugar amb les paraules. La saviesa, al principi, jugava davant Déu sense parar. I la saviesa és aquest logos que dóna consistència i sentit a la realitat creada i, per tant, a la nostra existència. Jugar i pensar, perquè el cristianisme no és cap bagatela.

«Verbum caro factum est. Logos sarx egeneto. La paraula es fa carn». Una sentència contundent que resumeix tot el cristianisme. No diem Déu es fa carn, sinó la paraula es fa carn. Un fer-se carn que ja comença amb la creació. Déu, mitjançant la seva paraula, es compromet amb la història, des del primer moment, l’assumeix, l’acompanya. I els homes aprendran a dialogar —fixeu-vos, «a fer logos»— amb Ell en un camí a través de la història. I Déu s’anirà fent, s’anirà encarnant com a paraula, com a diàleg amb els homes al llarg d’aquest camí en la història: «Jo sóc», o «Jo seré», diu Déu a Moisès des de la bardissa flamejant.

És una paraula que se’ns dóna com a pa de vida, en la menjadora de Betlem i cada dia en la patena damunt l’altar. Acollim-la amb fe i fem-ne motiu de benedicció per al nou any a lloança de la Santa Trinitat, que és Misericòrdia, Paraula i Història. Amén.

30 de desembre del 2015

DIA VI DINS L’OCTAVA DE NADAL

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Solius, Valldonzella, 30 desembre 2015
1Jo 2,12-17; Sl 95,7-8a.8b-9.10; Lc 2,36-40

L’obra de la redempció ha començat embolcallada per un silenci tranquil, quan la nit no toca a la meitat de la seva cursa. En la meitat d’una altra nit el misteri de la redempció assolirà la seva plenitud, Crist vencerà la mort i ens donarà la vida alliberant-nos, mentre el silenci tranquil embolcalli la nit santa de la Pasqua.

La redempció és una tasca discreta, sense grans escarafalls, viscuda sovint en solitud, com Maria viu la nit de Nadal. Malgrat tot no manquen auguris sobre el futur d’aquest infant per part de Simeó i d’Anna, alguns dels quals ja apunten vers el sofriment de la mare, Maria, sempre discreta, amatent i amorosa i observant dels preceptes rituals amb Josep el seu espòs.

L’Església ens posa en paral·lel aquets dies els textos que parlen dels primers anys de vida de Jesús i la primera carta de sant Joan. Així ens adonem que el Fill de Déu ha vingut al món, s’ha fet home, per adreçar-se a tots, pares, joves i fills; ha vingut per dir-nos que l’autèntic sentit de la vida, allò que l’omple, és acomplir la voluntat del Pare, aquesta és l’única cosa que dura sempre, mentre que tota la resta, allò que ve del món, esdevé fugisser quan no un obstacle per estimar el Pare. Aquest noi que creixia fort, que era entenimentat i tenia el favor de Déu ha vingut del Pare, no del món, per donar testimoni del Pare i al Pare tornarà; però fent-se home ens ha obert les portes de la casa del Pare, ens ha fet fills de Déu, ens ha fet partícips de la divinitat.

El gran misteri del Nadal que celebrem durant aquets vuit dies, és l’encarnació del Fill de Déu. Ell s’ha fet un dels nostres, com nosaltres, llevat del pecat, per mostrar-nos així que rere cada home i cada dona hi ha l’empremta de Déu. Fent-se home ha reivindicat la participació en la divinitat dels homes i dones.

Quan Anna, servidora de Déu, lloa Jesús i en parla als qui esperen l’alliberador d’Israel, Déu no és proclamat pels grans mestres de la llei sinó per una humil profetessa que serveix Déu nit i dia amb una vida plena de senzillesa i de pregària. Déu ens convida a viure la nostra fe amb aquesta mateixa senzillesa, ens hi convida també sant Benet, quan ens diu que «per la humilitat el monjo arribarà tot seguit a aquella caritat de Déu que, en ser perfecta, foragita el temor, i, gràcies a la qual, tot allò que abans observava no sense temença, ho començarà de complir sense cap esforç, com naturalment, pel costum» (RB 7,67-68). Aleshores un silenci tranquil embolcallarà la nostra vida.

27 de desembre del 2015

LA SAGRADA FAMÍLIA DE JESÚS, JOSEP I MARIA

Homilia predicada pel P. Josep Alegre
1 Sm 1,20-22.24-28; Sl 83; 1Jn 3,1-2.21-24; Lc 2,41-52

L’evangeli ens ofereix una estampa singular, una escena una mica sorprenent:
Maria i Josep entren al temple i contemplen el Fill en un interessant diàleg amb els mestres de la Llei. La sorpresa dels pares de Jesús no evita unes paraules de retret: «Fill per què t’has portat així amb nosaltres? El teu pare i jo et buscàvem amb ànsia». És una escena que s’escapa a la nostra comprensió. Ens trobem amb el misteri d’un Déu que es fa home, humà, perquè, com diuen els Pares Orientals, nosaltres, els homes, ens fem divins. Per això, jo crec que un camí més correcte per penetrar en la comprensió d’aquest misteri d’un Déu humà és considerar com vivim, la nostra relació amb aquest misteri diví que se’ns ha manifestat en la carn.

Aquest Déu manifestat en la carn es perd en l’espai del temple amb els savis en les coses divines, deixant sorpresos amb la seva puntual revelació tant els savis com els propis pares, Maria i Josep. Una revelació puntual. Immediatament torna la normalitat davant la mirada humana per continuar pel camí habitual i normal d’una vida humana: «tornada a Natzaret i sota la mirada dels pares créixer en enteniment, en estatura i en gràcia davant de Déu i dels homes».

Però davant aquesta manifestació del misteri de Déu en la vida dels homes, un aspecte que no hem d’oblidar, allò que contemplem en qui ha de ser per a tots nosaltres una referència principal en la nostra immersió en el misteri de Déu: «Maria conservava tots aquests records al cor».

El RECORD de la vida, del que s’ha viscut. És el que contemplem en Maria. Ella, sensible a l’acció de Déu, guarda en el cor, fins que arriba el moment de Déu en la seva vida, com suggereix el Siràcida: «Vull recordar les obres de Déu i contar tot el que he vist. Que en són d’admirables les seves obres!, fins a la més petita de les espurnes que es poden contemplar. Tot això viu i perdura eternament... no ha creat res d’imperfecte...» (Sir 42,15s)

Pot ser que nosaltres no ens perdem, no ens amaguem d’Aquell que ens busca? Només que nosaltres no solem estar en les coses de Déu, del Pare, fem altres camins. No obstant això, la història de la salvació ens mostra com Déu cerca l’home: «M’has robat el cor, germana meva, esposa. Amb una sola mirada m’has robat el cor diu l’Amat» (Ct 4,9) «Jo sóc del meu Estimat i ell em busca amb passió, diu l’Estimada» (Ct 7,11)

I per ventura no escoltem a les pàgines dels profetes moltes lamentacions d’aquest Déu que ens busca amb passió, d’un Déu que s’ha enamorat de l’home, que busca seduir-lo com ens diu el profeta Osees, fins al punt de fer-se home, fins a revestir-se de la nostra fràgil naturalesa?

I quina és la nostra resposta? Estar submergits en la saviesa de món. Però davant la pregunta de Déu: «Fill, per què et portes així amb mi?» ens deixem interpel•lar per aquest Déu que ens busca? Aquest és el «Déu que ens reconeix com a fills seus en una singular prova d’amor, com diu sant Joan», que ens busca amb angoixes d’amor, un amor que el portarà fins a les angoixes de la Creu.

I davant les paraules dolgudes de Maria, Jesús torna a la normalitat, baixa a Natzaret, està sota l’autoritat, torna al silenci de la vida, mentre creix en saviesa, estatura i gràcia davant Déu i els homes.

Aquest és el camí. Apareix amb summa claredat el camí de Déu entre els homes. Un Déu seduït pel misteri de la humanitat, el misteri sortit del seu propi misteri, i que ara vol fer el camí invers: aprendre el camí de retorn cap a si mateix a través de la nostra humanitat.

Aquí contemplem l’extraordinari de Déu: la suma senzillesa, l’ordinari de cada dia, que convida a caminar gaudint de la bellesa del camí. Per dins i per fora.

Per això hem de considerar aquella interessant lliçó de Pau VI en la seva visita a Natzaret fa 50 anys, i que encara roman viva i actual: «Natzaret és l’escola on es comença a entendre la vida de Jesús, és l’escola on s’inicia el coneixement de l’evangeli. Aquí aprenem a observar, a escoltar, a meditar, a penetrar en el sentit profund i misteriós d’aquesta senzilla, humil i encantadora manifestació del Fill de Déu entre els homes. Aquí s’aprèn fins i tot, potser d’una manera gairebé insensible, a imitar la seva vida».

Què amables són totes les teves obres Senyor! Dóna’ns, Senyor el cor silenciós de sant Josep, i el cor obert i contemplatiu de santa Maria, perquè ens sadollem contemplant la teva bellesa!

25 de desembre del 2015

NADAL DEL SENYOR

MISSA DEL DIA

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Is 52,7-10; Sl 97; He 1,1-6; Jo 1,1-18

En diverses ocasions i de moltes maneres Déu ha parlat. Ara però ens ha parlat a nosaltres en la persona del Fill. La Paraula s’ha fet carn, Déu ha restaurat així la dignitat de la naturalesa humana de manera admirable. Com diu sant Agustí, per tu Déu s’ha fet home, s’ha fet home per tots i cadascun de nosaltres. Quin Déu més gran aquest que es fa home, feble com nosaltres. La Paraula s’ha revelat en qui és la Paraula, s’ha encarnat en l’home Jesús. La Paraula s’ha atansat a nosaltres, se’ns ha donat a conèixer, se’ns ha fet propera, s’ha fet home, s’ha revelat. La revelació de Jesús fa present tota la plenitud de Déu i la fa present ara i aquí, entre nosaltres. El misteri de la redempció que comença en el misteri de l’encarnació és sempre temps present, no és mai passat ni futur. En la història humana hi ha etapes, temps diversos, però en l’àmbit de Déu tot és present, en el seu àmbit no hi ha mesures ni escletxes. L’àmbit de Déu és la plenitud total amb un començament que sempre comença i que alhora no té començament.

En la història de la salvació des del punt de vista humà, Déu s’ha revelat en diverses ocasions i de diverses maneres; ho ha fet també per boca dels profetes, però ara, arribada la plenitud de la revelació, Déu ha parlat a l’home en la persona del Fill. Aquell qui ja existia al principi, que era amb Déu i pel qual tot existeix, aquell qui dona vida, aquell qui és la llum dels homes, aquella llum que cap foscor no pot apagar, aquella llum que és la llum veritable.

La Paraula és contemplada pel quart evangeli com la qui, estant al costat de Déu, es fa carn i retorna al Pare, portant amb ell la nostra humanitat, que ha assumit per sempre. La Paraula surt del Pare i torna a Ell i entretant s’ha presentat davant nostre com el narrador de Déu, com l’exegeta del Pare. Paraula definitiva i eficaç que ha sortit del Pare i ha tornat a Ell, acomplint de manera perfecta la seva voluntat. Com ens diu la Carta als Hebreus Ell és resplendor de la gloria de Déu i empremta del seu mateix esser.

Aquest és el centre del misteri del Nadal, Déu, que ningú no ha vist mai, s’ha deixat veure per mitjà del Fill, que estant com està al si del Pare, és qui l’ha revelat. Déu se’ns apropa, és fa un dels nostres, i alhora és Déu ja que en el Fill  resideix corporalment tota la plenitud de la divinitat. En aquesta humil menjadora hi ha tota la plenitud de Déu, hi ha Déu mateix. Ara d’un cap a l’altra de la terra veuran la salvació de Déu, ara tothom ha vist la salvació del nostre Déu. El salvador del món ha nascut avui per nosaltres i així ens ha fet néixer a la vida divina, avui nosaltres hem nascut, hem nascut a la divinitat per gràcia del Fill de Déu fet home.

També a nosaltres Déu ens parla en diverses ocasions i de moltes maneres. Ara fent-se home i fent participar l’home de la condició de fill de Déu ens mostrà el seu rostre en cada home i en cada dona. Avui recordem com Déu s’ha fet un de nosaltres, Déu s’ha fet home per tu i per mi, perquè en cadascun de nosaltres siguem capaços de reconèixer l’empremta divina, de reconèixer-lo a Ell.

NADAL DEL SENYOR

MISSA DEL GALL

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Is 9,1-6; Sl 95; Tt 2,11-14; Lc  2,1-14

Ens ha nascut un salvador que és el Messies, el Senyor. La seva mare Maria amb Josep han hagut d’anar a Betlem per empadronar-se. En mala hora August ha decidit de fer un cens, aquests romans sols pensen com recaptar més impostos. De camí l’han sorprès els primers dolors del part, han accelerat el pas, Josep tirava amb força de les regnes de l’ase i, tot i que ho han intentat, no han pogut trobar altre aixopluc que un estable. Així, el qui ha vingut per ser aliment de salvació, en néixer ha estat posat en una menjadora.

Mentre Maria i Josep cercaven un lloc on trobar refugi s’han creuat amb un pastor que duia una ovella a l’espatlla; en veure’ls, el pastor ha recordat la joia que l’ha omplert quan ha trobat aquella ovella que ara duu a coll, l’havia perduda, i deixant les altres noranta-nou del ramat ha pujat muntanyes i ha baixat valls fins a trobar-la i havent avançant a les fosques, en trobar-la ha sentit com si una gran llum resplendís, i ara de sobte quelcom l’ha fet pensar en aquell infant a punt de néixer, que cercarà als qui es perden i serà llum per al món.

Una mica més enllà, vora un pou, hi havia una dona, una samaritana que pouava; cercava una aigua que no apaga la set i, en veure Josep i Maria de lluny estant, li ha vingut al cap un pensament estrany, que un dia trobaria algú que li oferiria una aigua de la qual tots els qui en beguin no tornaran a tenir set, mai més no tindran set, una aigua que es convertirà dintre d’ells en una font d’on brollarà la vida eterna.

Josep ha trucat a una porta, una dona atrafegada li ha obert quasi de mala gana, estava cercant una dracma que havia perdut i ho regirava tot. Els ha dit clar i català que no els podia acollir i quasi els ha tancat la porta als nassos. Al cap de poc ha trobat la moneda perduda i una immensa alegria l’ha envaït i de sobte s’ha recordat de la parella i d’aquell infant que estava a punt de néixer i li ha vingut al cap tot seguit que aquell nen seria qui diria que hi ha una alegria semblant a la seva, per haver trobat la dracma perduda, entre els àngels de Déu per un sol pecador que es converteix.

En arribar quasi a Betlem Maria ha alçat el cap i ha vist dalt un turó un home que guaitava tot esperant algú; el seu fill petit havia marxat de casa amb la meitat de la seva fortuna i ell sentia com un neguit dins seu. Sabia que el seu fill estava patint fam i pobresa i en veure a baix al camí Maria i Josep atrafegats ha pensat que n’és de bonic tenir un fill. Així doncs, quan el seu tornés no li faria cap retret, l’acolliria i li portaria el vestit millor i li posaria també l’anell i les sandàlies, portaria el vedell gras i el matarien i en menjarien i ho celebrarien, perquè aquell fill seu que ara era mort tornaria a la vida, ara estava perdut i el retrobaria.

Maria i Josep a la fi s’han aixoplugat en un estable i, en néixer l’infant l’han posat en una menjadora. Així s’ha revelat l’amor de Déu, aquell qui s’entregarà a si mateix per nosaltres, per deixar-nos nets, per fer de nosaltres un poble ben seu, ha nascut entre un bou i un ase. Aquell el principat del qual serà immens, la pau del qual no tindrà fi i que tindrà el regne fonamentat sobre el dret i la justícia, té ara per tron una menjadora. Però en aquest entorn humil, la llum resplendeix, la gent s’alegra davant l’infant com a la sega i el món s’omple de goig. Avui ens ha nascut el Salvador, que és el Messies, el Senyor, ens ha estat donat un fill que serà príncep de pau.

Mentre un silenci tranquil embolcalla l’univers, comença l’obra de la redempció. Déu s’ha fet home i en fer-se home ha elevat l’home a la dignitat de fill de Déu. No hi pot haver amor més gran. Diu sant Agustí «Quina gràcia més gran podia concedir-nos Déu? Tenint un Fill únic el va fer Fill de l’home, perquè el fill de l’home es fes fill de Déu.» L’obra de la redempció s’inicia en una humil menjadora, allí hi reposa el Fill de Déu, la misericòrdia encarnada.

En paraules d’Elred de Rievall: «Que la nostra veu s’ompli de fervor, el cor de pau, la llum a l’ànima, l’amor en el desig, i vegem així l’alegria que ens arriba pel naixement de Crist.»

19 de desembre del 2015

FÈRIA PRIVILEGIADA D’ADVENT

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè

Davant de Déu, el desig. El desig de l'home un fill, una descendència. El desig de Déu un consagrat. Dos pares, dos mares, dos fills desitjats, l'estèril engendra. La pregària, el silenci, la consagració al Senyor és font de relació estreta amb Déu. El voler de la persona humana és un, però el voler de Déu és do, gràcia i misericòrdia.
Viure per a Déu és acceptar la seva voluntat, acceptar l'esterilitat, acceptar el do de Déu, la gràcia del do de Déu, la misericòrdia que Déu sap desenvolupar en la realitat humana.

De vegades som incrèduls, no veiem senyal de l'amor de Déu en les nostres vides. De vegades la por s'apodera de nosaltres, quan de fet només ens cal deixar-nos guiar per la voluntat de Déu.

Nosaltres davant d'aquests fills desitjats, Samsó i Joan, que preparen la vinguda del Messies, rebrot de Jessè que ve a alliberar-nos, també hi podem entendre que és ara tasca nostra i treball de fe, d'esperança i d'amor, de ser consagrats del Senyor per preparar el camí cap al Crist. Perquè el nostre testimoni de vida és per a mostrar als altres el camí que hi porta, la ruta cap al Crist. Crist que ens espera amb desig com a salvador que és de tots.

18 de desembre del 2015

FÈRIA PRIVILEGIADA D’ADVENT

Homilia predicada per fra Lluís Solà
Jr 23,5-8; Sl 71,1-2.12-13.18-19 (R.: 7); Mt 1,18-24

La genealogia de l’evangeli d’ahir ens proposava de recórrer un camí, un camí de fe, des d’Abraham fins a Josep, sant Josep. La fe és allò que uneix, a les arrels i al cimall de l’arbre, els dos patriarques, Abraham, pare d’Israel, i Josep, pare del Messies. En tots dos la fe és disponibilitat a l’escolta i obediència com a concreció d’aquesta escolta. A tots dos la fe els porta a sortir, a deixar la pròpia identitat per assumir-ne, tot caminant, una altra. A tots dos, la fe viscuda com un camí els situa a la porta del misteri inefable de Déu.

L’evangeli d’avui, culminació del d’ahir, es fixa en Josep, en el seu itinerari personal de fe davant el misteri. Com un nou Moisès el contemplem, ple de respecte i temor, davant una nova bardissa flamejant, Santa Maria: «Oh Adonai, cap de la casa d’Israel, que t’aparegueres a Moisès en la bardissa flamejant i li donares la Llei al Sinaí. Vine a redimir-nos amb el poder del teu braç», cantarem a les Vespres d’avui.

Josep, a les portes d’aquest misteri, ens ensenya a descalçar-nos davant Santa Maria, per acollir amb ella el do del Déu fet home. Al fil del text que hem proclamat podem precisar quina és la missió de Josep: no pas la d’engendrar, com ho era la de tots els seus antecessors en l’arbre genealògic, sinó la d’acollir. Si m’ho permeteu, diria que en tot el procés que fa el sant patriarca de Natzaret des de la incomprensió inicial fins a l’acolliment final, se’ns concreta el descalçar-se de Moisès davant la bardissa. Descalçar-se vol dir desfer-se de les pròpies seguretats i dels propis raonaments, posar-se a mercè, nu, del misteri de Déu.

Entrar-hi com de puntetes, en somnis, i deixar-se fer per Déu. Josep, com un altre Zaqueu, haurà de baixar del seu arbre, l’arbre genealògic de la seva identitat, haurà de renunciar a la seguretat que li dóna la Llei, per obrir-se a aquesta altra Llei, la Misericòrdia, que Déu fa flamejar entre les branques verges d’una verge pura i senzilla d’Israel.

L’acolliment de la fe es concreta en un gest: «la prengué a casa com esposa». Aquest «a casa» és tot el que era Josep, tot el que tenia en la seva pobresa, i l’«esposa» que hi entra hi porta la novetat de Déu, la llum i la joia del misteri: «la Verge tindrà un fill i li posaran Emmanuel, que vol dir, Déu-amb-nosaltres».

Jesús ens crida, germans, a baixar de l’arbre, de l’arbre d’allò que ens creiem ser, per acollir-lo a Ell com una nova identitat, com una nova felicitat. I el nostre nom nou serà: «El-Senyor-és-el-nostre-bé». Així sigui.

17 de desembre del 2015

FÈRIA PRIVILEGIADA D’ADVENT

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè

Què vol dir aquesta genealogia? Veiem de tot en els avantpassats del Messies. Persones de totes les maneres possibles s'arrelen al tronc de Jesús.

Jesús, la Paraula feta carn, el Fill de Déu s'encarna en la nostra humanitat històrica santa i pecadora. El salvador s'encarna en les entranyes d'una Verge, però s'encarna també en la nostra història personal i col·lectiva, en la nostra societat i la nostra cultura d'avui, avui que de Déu no se'n fa molt de cas.

Si, Jesús és el salvador vol dir alguna cosa. Si se'ns presenta a Jesús amb aquesta genealogia vol dir alguna cosa. Jesús és l'encarnat per excel·lència perquè ha vingut a la nostra existència i s'ha posat entre la barreja humana, tot i ser Déu, perquè vol la salvació de cadascú de nosaltres.

Amb aquesta genealogia veiem que hi ha tot tipus de persones, pobres, sants i honrats; rics, pecadors i deshonrats. Però, tots estant en la línea del projecte salvífic de Déu.

En aquest any de la misericòrdia, meditem una mica i contemplem l'amor salvador de Déu en nosaltres. Si descobrim tot l'amor que Déu ens ha donat per gràcia, crec que el camí de la prudència que hem d'aprendre passa per la imitació de Jesús.

És a dir, cal desenvolupar la seva misericòrdia que hem rebut cadascú. Vessant misericòrdia vers els altres, el proïsme que tenim a prop i els altres que no coneixem, però que hem de pregar per ells, especialment els qui sofreixen per causa de la fe, la fam, per causa de les misèries humanes, perquè puguem cantar que el benestar floreixi i abundi la pau.

14 de desembre del 2015

FUNERAL DE SOR POBLET

MONJA DE VALLDONZELLA

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Monestir de Santa Maria de Valldonzella
Sv 3,1-9; Salm 41; Mt 25,1-13

Ells han trobat la pau, ens diu el llibre de la saviesa. Preguem perquè la nostra germana Poblet hagi trobat ara la vertadera pau, com les verges prudents; aquella pau que no acaba, que dura eternament. Com les ànimes dels justos la seva partença és tinguda per un mal, ens omple de tristor, sentim el buit de la seva absència; però alhora ens fa reviure, sobretot en les seves germanes de comunitat i en la seva família, tants de records que ens porten el regust de la dolçor del seu amor. La mort dels qui ens han estimat i hem estimat no ens deixa el cor buit, ens l’omple d’esperança.

Sor Poblet com diu l’apòstol Pau ha lliurat un bon combat, ha acabat la cursa, ha conservat la fe. Ha lliurat un bon combat al llarg de setanta-cinc anys de vida monàstica viscuts amb sinceritat, amb entrega i, sobretot, amb amor al lloc i a les germanes. La seva vida ha estat una vida viscuda en plenitud, lliurada a la pregària i al treball i ara el Senyor l’ha trobat amb la torxa encesa, a punt per seguir-lo en aquest darrer pas que ens porta a una vida de plenitud i eternitat.

Sor Poblet ha viscut la seva vida monàstica en paral·lel a la vida del monestir de Poblet, una comunitat en la que celebrem ara els setanta-cinc anys de la represa de la vida monàstica. Mentre transcorrien aquests setanta-cinc anys de retorn a la vida a Poblet, aquí en aquesta estimada comunitat de Valldonzella Sor Poblet esdevenia un signe de l’amor que ha unit aquestes dues comunitats, Valldonzella i Poblet, i un exemple de l’aixoplug i l’escalf que el nostre monestir va rebre en aquells anys difícils inicials per part de la vostra comunitat. Sor Poblet en prendre aquest nom per iniciativa del nostre prior restaurador, el Pare Rosavini, ha estat com una petjada constant de la nostra comunitat en la vostra comunitat, un nexe viu de comunió entre ambdós monestirs. Ara les nostres comunitats es dolen de la seva marxa, però segurs per la fe, preguem que Déu li doni una felicitat immensa perquè havent-la posat a prova la trobi digne d’Ell.

L’espòs ha vingut a cercar a  Sor Poblet a la matinada, i ella tenia la torxa encesa, estava a punt des de feia anys, s’havia anat preparant per aquesta trobada amb l’espòs en el dia a dia d’aquesta comunitat i ara preguem perquè hagi entrat ja a la festa Aquesta trobada amb l’espòs era el seu somni i somiant el somni se li ha transformat en realitat. El Senyor que canvia la foscor de la mort en l’albada de la vida; Jesucrist, l’espòs, que destruí la mort i ressuscitant ens tornà la vida; s’ha emportat la nostra germana Poblet lluny dels perills i les angoixes d’aquest món i ara demanem a Déu que la porti al lloc del repòs i de la pau i l’aculli amb el mantell de la seva immensa misericòrdia.

8 de desembre del 2015

LA IMMACULADA CONCEPCIÓ DE SANTA MARIA, VERGE

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Gn 3,9-15.20; Sl 97,1.2-3ab.3c-4; Ef 1,3-6.11-12; Lc 1,26-38

Com pot ser això? Ningú com Maria no ha conegut la profunditat del misteri de Déu fet home. Ella ha esdevingut la digne mansió del Fill de Déu. Maria va perdre la por i en perdre-la acollí en el seu si a qui ens havia de redimir, esdevenint així arca de la nova aliança, temple de la misericòrdia encarnada de Déu. El secret de la innocència de Maria, de la nascuda inmaculada, és la seva disponibilitat davant de la voluntat de Déu. Maria és la qui diu sí, la qui obre el seu cor i acull l’amor de Déu en el seu ventre.

Maria resta primer torbada, pensativa per intentar tot seguit comprendre el que succeeix. «Per què trigués? De què tens por? Creu, manifesta-ho, disposat a acollir» li diu sant Bernat.

Aleshores Maria esdevé una dona coratjosa, valenta, que no es fa enrere sinó que acull la voluntat de Déu i acollint-la ella esdevé temple de l’Esperit Sant.

Maria diu si. Acull la voluntat de Déu meditativa, contempla la Paraula que rep i esdevé així imatge de l’Església que té la Paraula de Déu per aliment. Maria acull la Paraula encuriosida per com ha d’esdevenir allò que se li ha anunciat. No dubte, no pregunta per què, sinó com, i se li anuncia que serà mare d’una manera diferent a totes les altres mares, d’una forma excepcional, com excepcional és el Fill que naixerà.

Dient si, acceptant la voluntat de Déu, acceptant de rebre en el seu si la Paraula de Déu, Maria esdevé Mare de Déu, mare de la humanitat i porta de la salvació. Maria diu si, si a la redempció, si a la llibertat dels homes. Maria ens obre la possibilitat d’esdevenir sants, irreprensibles als ulls de Déu, fills de Déu pel fruit del ventre de Maria.

Per Maria que ha estat destinada a ser lloança de la grandesa de Déu se’ns han obert les portes de la esperança que és Jesucrist, el Senyor; per ella i gràcies a ella, els pobles podem contemplar la salvació  perquè l’amor guardat fidelment en el ventre de Maria ha sigut la nostra salvació.

Maria es torba, Maria medita, Maria accepta, Maria acull. Escriu sant Joan Pau II que Maria professa per damunt de tot l’obediència de la fe, abandonant-se al significat que, a les paraules de l’anunciació, donava aquell de qui provenien: Déu mateix.

Maria essent inmaculada rebé l’àngel, en rebre l’àngel es torbà, en torbar-se medità; meditant acceptà, acceptant acollí la misericòrdia d’aquell que essent Déu s’encarnà, que encarnant-se es feu home, que fent-se home ens salva.

6 de desembre del 2015

DIUMENGE II D’ADVENT (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Ba 5,1-9; Sl 125; Fl 1,4-6.8-11; Lc 3,1-6

Estimats germans i germanes,

Al nostre complex món coexisteixen moltes ideologies, religions i cultures. Podem arribar a viure situacions molt diferents, que comporten canvis d’actituds. Som veritablement feliços? Més encara, fem feliços els altres? L’ésser humà va més enllà i cerca respostes, cerca la plenitud. Què ens falta per assolir la joia i l’esperança? «Renoveu la nostra vida, Senyor!»

Ens posem en camí vers un encontre joiós, l’alegria d’un nou començament. Jesús ve a fer-nos companyia per tal que visquem la vida que ens ofereix. El necessitem i l’esperem. Ell ens fa trencar els límits d’un món tancat, sense sortida, egoista. Ell ens encamina a Déu, el Pare que fonamenta un nou sentit en les nostres relacions: la fraternitat humana.

Reconèixer Déu present en la nostra vida comporta eliminar la idolatria, és a dir, no adorar els falsos déus; ídols, vells i nous, sovint enlluernadors, que a llarg termini ens porten a la decepció. «Una veu crida en el desert: obriu una ruta al Senyor!» Orígenes parla del desert més eixut i sec: «quina solitud més llastimosa hi pot haver que una ànima convertida en desert per l’absència de Déu i de tota virtut?» Preparem-nos, doncs, escoltant la veu amorosa de Crist i anivellant diferències, per contemplar el rostre de l’altre i crear una nova fraternitat. Així, en paraules de Jesús, «tothom veurà la salvació de Déu».

Advent és temps d’esperança. Jesús ve a ensenyar el camí vers Déu, que és amb nosaltres. La seva presència té més força que tots els nostres dubtes. Jesucrist, que és la resposta de Déu a les nostres preguntes i inquietuds, s’ha fet company de camí i ha donat un nou significat a la història. Camí que anem fent junts en el treball, en la joia i en el sofriment, en la fidelitat i en l’amor. Advent també és temps de reflexió i de conversió. No hem de caure en la desesperança: Jesucrist és el gran oblidat per a molts, però la seva Paraula i el seu Amor continuen omplint de serenor, de coratge i d’esperança moltes persones. Hem demanat a l’oració col·lecta que «les preocupacions de les coses terrenes no ens impedeixin de córrer a l’encontre» de Jesucrist.

Intentem seguir de veritat Jesús: tinguem el seu estil de vida, els seus sentiments, els seus criteris d’actuació. Sant Pau anima a saber «apreciar els valors autèntics». Per això en la nostra pregària cal demanar que el nostre amor augmenti, «ple de coneixement i de finor d’esperit». En aquest procés o camí vivim l’experiència del salmista: sembrem «amb llàgrimes als ulls» i cantem d’alegria quan recollim els fruits dels nostres esforços. Cal anar a l’essencial i no perdre’s en divagacions enmig de la pluralitat d’aquest món que ofereix totes les possibilitats. Tinguem la capacitat de discerniment dels sants! Si llegim les seves vides, veiem com han practicat les virtuts persones de carn i ossos com nosaltres. S’han abandonat als braços de Déu i han perdut la por, malgrat els seus pecats i limitacions. Que Déu, que ha començat en nosaltres un bon treball, ho dugui a terme!

Per Nadal girem la mirada cap a l’Infant Jesús. Vetllem contemplant-lo i preguem estimant-lo. La pregària confiada i constant ajuda a que la seva petjada quedi gravada en nosaltres. En l’Advent ja sentim la proximitat del Nadal. Déu ens ha donat el seu Fill com a germà, ¡ això és molt gran! Preparar el Nadal ens porta també a esperar-lo i acollir-lo contínuament en cada persona i en cada situació. Hem d’estar desperts i vigilants; atents al que passa al nostre entorn i al món en general, intentant descobrir quina és la voluntat de Déu a cada moment. Per això cal vetllar i pregar. La pregària comunitària crea comunitat. Preparem-nos per tal d’acollir el seu Amor en el bressol del nostre cor.

24 de novembre del 2015

DIMARTS DE LA SETMANA XXXIV DURANT L'ANY (I)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, subprior de Poblet
75è ANIVERSARI DE LA RESTAURACIÓ MONÀSTICA DE POBLET
Dn 2,31-45; Lc 21,5-11

«Això que veieu, vindran dies que tot serà destruït: no quedarà pedra sobre pedra». Jesús visita per darrera vegada Jerusalem abans de la passió, els qui l'acompanyen admiren la bellesa del temple. Però Jesús sap que malgrat la majestat d'aquell edifici, de fet el que transmet és una falsa il·lusió de perdurabilitat, d'eternitat. El Temple de Jerusalem seria efectivament destruït uns anys després de les paraules de Jesús i no en quedà pedra sobre pedra, era un temple fet per mans d'homes i a mans d'homes caigué, perquè Déu no hi habitava ja que Ell «no habita en cap edifici fet per mans d'home.» El Temple caigué com el reialme de Nabucodonosor, fràgil de peus, malgrat l'aparença de fortalesa. També en aquesta casa nostra, feta per mans d'homes, al llarg de cent anys i escaig les pedres caigueren a mans també d'homes, com un símbol, en perdre la vertadera vida del monestir, l'esperit de pregària que les amarava i omplia de sentit, ja que per això fou construït i per això existeix, per donar lloança i testimoni de Déu. Perquè allò que és temporal sempre passa; passaren els qui practicaven el culte en el Temple, també els qui el destruïren; els qui construïren aquesta casa, amb els qui dictaren les normes per suprimir-la i els qui, ja fos de gust o per necessitat, l'espoliaren, tots desaparegueren. L'home passà, Déu romangué i la història continuà.

Així com segles més tard a Jerusalem en el mur del Temple hi resta sols la brasa del culte. En aquesta casa al llarg de setanta-cinc anys les pedres han tornat a bastir els edificis, poc a poc, perquè la flama de la vida hi ha revifat en recobrar-se les pedres vives que li donen el seu veritable sentit. El Senyor com recull Ezequiel digué: «Posaré el meu esperit dins vostre, recobrareu la vida, i us establiré a la vostra terra.» I així els homes passen, mentre Déu roman i la història continua.

El futur, sempre incert, està en mans de Déu, els homes passem per la història però no en som amos, sols Déu la coneix per endavant. La història certament l'omplim nosaltres de problemes i dificultats, no hi manquen mai moments de crisi, divisions, enfrontaments, abandons i destruccions; però tot això no és el que porta a la salvació. El temps de salvació no és nostre, és de Déu. I sols «el Déu del cel implantarà un regne que no serà mai destruït ni passarà mai en mans de cap altre poble.» Mentrestant els homes passarem, mentre la història continuarà i sols Déu romandrà.

22 de novembre del 2015

Diumenge XXXIV durant l'any SOLEMNITAT DE NOSTRE SENYOR JESUCRIST, REI DE TOT EL MÓN (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, subprior de Poblet
Dn 7,13-14; Sal 92,1ab.1c-2.5; Ap 1,5-8; Jo 18,33b-37

«Vols dir que ets rei?» Les idees de rei i de regne, les associem encara avui a poders mundans, fugissers, corruptes i fonedissos. Aquesta és la idea de regne que té Pilat al cap, un rei i un regne que signifiquin una amenaça a l'Imperi, a Roma. Però el regne de Jesús, la idea del qual va apareixent al llarg del quart Evangeli, és tota una altra cosa. Jesús és rei, si, però en el seu reialme no hi ha altres armes que la misericòrdia i la caritat. Si per Jesús el seu regne no és cosa d'aquest món, per Pilat un regne sols pot ser terrenal. El reialme de Jesús té per territori el cor de cada home i de cada dona i en ell per obtenir-ne la carta de ciutadania cal escoltar la seva veu i tenir la seva Paraula als llavis, al cor, per ser-ne testimonis.

Un regne íntimament lligat a la veritat de la qual Jesús n'ha vingut a donar testimoni. «I què és la veritat?», pregunta Pilat. No és cap doctrina, ni cap posicionament teològic, ni cap ideologia; l'única veritat, la que ens dona la vida, la que ens omple de sentit, és el mateix Crist. Jesús no és un custodi ni un guardià de la veritat, sinó la mateixa veritat, el seu testimoni viu i a nosaltres no ens crida a considerar-nos-en propietaris exclusius, ni els seus marmessors, sinó a compartir-la i a testimoniar-la amb Ell i per Ell.

Ara arribada l'hora de Jesús, l'hora de passar d'aquest món al Pare, Jesús serà entronitzat com a rei, però el seu tron serà una creu, la seva corona unes espines, per ceptre tres claus, per copa una canya escardada amb una esponja xopa en vinagre i per homenatge una munió de soldats i de gent que se'n burla. Jesús predica aquest regne, on no hi ha súbdits, sinó deixebles que escolten la seva veu, entenen el seu reialme i en donen testimoni. Ell és rei, el seu regne la veritat, el seu programa de govern ser-ne testimoni; ja que per això ha nascut i per això ha vingut al món, perquè la coneguem i fent-nos ciutadans del seu regne, escoltant-lo a Ell n'esdevinguem també testimonis.

«Surt de vós això que em pregunteu?» La salvació no comença amb la confessió de la reialesa de Crist, apresa d'altres, sinó amb la imitació de les seves obres de misericòrdia a través de les quals Ell va instaurar el regne. Qui les realitza demostra haver acollit la reialesa de Jesús, perquè va fent espai en el seu cor a l'amor de Déu. I al capvespre de la vida serem examinats en l'amor, el nostre salconduit per entrar en el regne serà l'amor. Jesús, amb la seva victòria sobre la mort, amb la seva resurrecció, ens ha deixat la clau de la porta del seu regne, però està a les nostres mans fer-la girar al pany, fent-nos propers als germans, estimant-los de veritat, compartint amb ells el més valuós que tenim, és a dir la veritat, que és Jesús i el seu Evangeli.

21 de novembre del 2015

PRESENTACIÓ DE SANTA MARIA, VERGE

75è ANIVERSARI DE LA RESTAURACIÓ DE LA VIDA MONÀSTICA A POBLET

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
1Re 8,1.3-7.9-11; Sl 83,3-5.10-11; Ap 21,1-5; Lc 1,26-38

«El núvol va omplir tot l'edifici del temple del Senyor. La glòria del Senyor omplia tot el temple».

Així acaba la gran festa del trasllat solemne de l'Arca de l'Aliança. Festa litúrgica de gran bellesa, amb himnes i càntics i ofrenes al Senyor, i envoltada de tot el poble, recordant el salm: «Que n'és de bo i agradable, viure tots junts els germans, és rosada del Senyor, la benedicció, la vida per sempre» (Sl 132)

Avui celebrem l'aniversari de la restauració de la vida monàstica a Poblet. Es torna a vessar la benedicció i la vida del Senyor a través de la comunitat monàstica.

«Déu vos salve, plena de gràcia, el Senyor és amb vós». Aquell núvol que omplia el temple del Senyor, que manifestava la seva glòria, ara envolta santa Maria, humil serventa del Senyor, que accepta el núvol diví perquè vessi la seva rosada i manifesti la seva glòria sobre la humanitat. El núvol ja no impedirà apropar-se als homes, sinó que s'obre i vessa la glòria de Déu com a font de vida. I nosaltres podem saludar aquest aqüeducte singular, com l'anomena sant Bernat, «canalitzant les aigües de la Font, la deu inesgotable que és Crist, perquè tots rebem de la seva abundància». La podem saludar amb aquelles paraules de sant Germà de Constantinoble: «Salve, oh núvol lluminós que vesses sobre nosaltres la rosada espiritual i divina, i que, en entrar avui al Sant dels sants, has fet que sortís el sol resplendent sobre els qui jeuen a la fosca i a les ombres de mort». «Salve, núvol purpuri i resplendent, portadora de Déu i font inexhausta que a tots proveeix».

Nosaltres, la saludem avui de manera especial, en recordar la data en què tornen a vibrar els murs d'aquest cenobi amb la salutació de la Salve, la saludem a ella,  protectora i llum de la vida monàstica, que ens porta cap a l'interior del núvol a l'encontre amb el seu Fill, l'Home nou, en el qual contemplem un cel nou i una terra nova, el tabernacle on Déu es troba amb l'home. Així ho anunciava sant Pau: «El Senyor baixarà del cel i els qui han mort en Crist ressuscitaran primer. Llavors els qui de nosaltres quedem amb vida serem enduts en els núvols juntament amb ells a l'encontre del Senyor... serem sempre amb el Senyor».

«La vida del monjo ha de ser la vida del qui s'ha lliurat a la recerca de Déu, i que està disposat a morir per tal de veure'l; per això la vida monàstica és un “martiri” alhora que un paradís, una vida “angèlica” i ensems “crucificada”. És un camí, un esforç permanent, per contemplar a cara descoberta com en un mirall la glòria del Senyor, i ser transformats en la mateixa imatge de Jesucrist, avançant de claredat en claredat com il·luminats per l'Esperit del Senyor (cf 2Co 3,17s )» (T. Merton, La Vida silenciosa, pròleg).

Aquesta vida ens posa en el camí de fer realitat un cel nou i una terra nova que ha inaugurat Jesucrist el veritable Home nou. Aquesta vida permet contemplar el tabernacle establert aquí, perquè l'home es trobi amb Déu, perquè l'home visqui l'experiència de Déu.

Aquest és el camí que al llarg dels segles han anat traçant i esforçant-se per viure amb fidelitat un gran nombre de monjos. Una rica tradició monàstica que s'inicia en el nostre monestir de Poblet al segle XII, que provisionalment s'aturarà al segle XIX, amb el testimoni últim que tenim de les despulles del P. Jaume Cercós. Tradició que torna a revitalitzar-se al segle XX, l'any 1940. Un reviure, un renéixer de la vida monàstica que ha anat encarnant-se en unes persones concretes ja conegudes per nosaltres, en uns rostres que ja ens són familiars, algunes de les quals ja han marxat a trobar el Senyor en el núvol, però que ens han deixat la vibració de la seva vida que buscava delectar-se en la recerca de Déu, en el desig de contemplar i viure la glòria del Senyor.

És bo, avui, recordar amb els seus propis noms aquests monjos que ens van acompanyar en el camí i que ens han precedit en el camí cap al núvol del Senyor. És bo recordar-los, potser fins i tot fent una reflexió al costat de les seves tombes, per despertar més en el nostre espai interior aquesta vibració per Déu que ells van viure i que ens van deixar com una preciosa herència, perquè continuem amb passió la nostra recerca de Déu i el desig viu de la seva experiència ... Rosavini...

És també just tenir una paraula d'agraïment cap a aquests amics nostres de la Germandat de Poblet que van estar al seu costat en el generós esforç de restaurar la bellesa de Poblet, i ajudar a la fidelitat i l'esplendor de la vida monàstica.

Que aquesta celebració sigui un motiu per a tots nosaltres de continuar amb fidelitat la nostra vida monàstica rebent i enriquint l'herència que ens van deixar els monjos que ens van precedir en la crida del Senyor.

Acabo recollint el pensament escrit l'any 1940 al costat de document d'autorització de la constitució de la nova comunitat de Poblet amb monjos de la Congregació Cistercenca de Sant Bernat d'Itàlia:

«ELS HOMES PASSEN, DÉU ROMAN, LA HISTÒRIA CONTINUA»

20 de novembre del 2015

DIVENDRES DE LA SETMANA XXXIII DURANT L'ANY (I)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, subprior de Poblet
SANT OCTAVI
1M 4,36-37.52-59; Sal 1Cr 29,10.11abc.11d-12a.12bcd; Lc 19,45-48

Jesús embadaleix al poble amb la seva paraula i això corseca el cor dels grans sacerdots i dels mestres de la llei i per acabar-ho d'adobar amb gran contundència física i verbal treu els mercaders del temple. El relat de l'expulsió del temple que en els relats sinòptics se situa a les portes de la passió i en el quart Evangeli en l'inici de la vida pública de Jesús, tot just després de les noces de Canà; ens mostra un Jesús diferent com si fos endut per la fúria; cal veure'l però més que aïrat, zelós per la casa del seu Pare. Jesús apareix com l'exemple del bon zel, aquell que allunya dels vicis i porta a Déu i a la vida eterna. Aquell zel a la pràctica del qual sant Benet convida als monjos allunyant-se d'aquell altre dolent, el dels grans sacerdots i mestres de la llei, que és amargor i dolenteria i que allunya de Déu. El zel que consumeix a Jesús, el que consumeix també als màrtirs, és el bon zel per aquell primer temple edificat, destruït, reconstruït i purificat de nou a Jerusalem; el bon zel pel segon temple de Crist que és l'Església, massa sovint convertida en cova de lladres per les febleses humanes; el bon zel pel tercer temple del Déu viu que som cadascun de nosaltres que portem en el nostre cor la llavor del bé sovint ofegada per l'herbassar del mal. Perquè el temple és aquell lloc on Déu habita, un lloc sagrat, que som nosaltres, ens diu l'Apòstol, allí on l'Esperit habita i ho fa tant en l'Església com en el cor dels fidels, com ens diu el Concili Vaticà II. També nosaltres hem de foragitar del nostre temple interior els nostres mercaders particulars, l'egoisme, la rancúnia i la murmuració amb els fuets de la caritat fraterna, del temor de Déu i de l'afecte sincer i humil pels germans. Foragitar tot allò que creiem útil per a nosaltres i que és per als altres pedra d'ensopec; i hem d'omplir-nos del bon zel de Crist. Però viure el dia a dia amb bon zel ens costa, embarranquem en tensions per coses que d'essencials i d'importants, tenen ben poc i la nostra intolerància crea desconfiança en els altres. Sols conscients de les nostres febleses ens allunyarem del zel dolent que defuig sempre reconèixer els propis límits i els veu ampliats en els altres. Així ens aproparem al bon zel, al zel de Crist, que és aquell que per la gràcia de Déu poc a poc es va obrint pas en el nostre cor i ens allibera. El bon zel de Crist per la casa del seu Pare és el vertader camí vers la vida veritable i nosaltres, maldestres vianants, tant sols no anteposant res a Crist, caminant amb paciència, amor i temor, avançarem per ell amb l'ajuda de la gràcia.

15 de novembre del 2015

DIUMENGE XXXIII DURANT L'ANY (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè

«Desvetlla't, mira, ell s'acosta»

Si vius en una somnolència, ací a la pols de la terra, desvetlla't. No per a la vergonya de la reprovació eterna. La violència no és de Déu. La violència tampoc és dels homes, perquè la violència deshumanitza. La violència terrorista deshumanitza. Però, la violència domèstica també, i és molt fàcil d'embolicar-s'hi. Per això, tu desvetlla't per a la vida eterna.

El fil de la nostra vida es va consumint.

Mira el Crist, ofert com a víctima pels pecats de tots, dels qui van errats cometent pecat sobre pecat, matant, robant, esclavitzant. Mira el Crist, ofert perquè tu siguis santificat.

Déu ens ha perdonat. Mira doncs el Crist.

Ell s'acosta mentre el fil de la nostra vida es va consumint. Cel i terra passaran, però la Paraula de Déu no passarà. Del dia i de l'hora, només ho sap el Pare.

El fil de la nostra vida es va consumint.

Com volem que sigui el final d'ara, d'aquesta vida? Doncs, comença a preparar l'equipatge. I, no un equipatge d'objectes, tot això material sobra, sinó un equipatge de qualitat de vida cristiana. És a dir, de perdó i de pau, de pregària i d'intercessió en tot el que dugui a la justícia i al bé comú.

Mira Jesucrist. Ell està per sobre del sol i de la lluna, per sobre de les estrelles i per sobre de tot el creat.

Acceptar la salvació, que ens ve per mig de Jesucrist o rebutjar-la, és feina nostra. Però, no tardis tant en pensar-t'ho. Ell s'acosta, mira, desvetlla't.

13 de novembre del 2015

DEDICACIÓ DE LA BASÍLICA DE POBLET

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
2 Cr 5,6-10.13-6,2; Sl 83; 1Pe 2,4-9; Lc 19,1-10

La Dedicació de casa nostra, del temple, és una festa de família per a nosaltres, perquè en aquest temple ens consagrem a Déu, entrem a formar part d’una nova família, en la qual la responsabilitat la té el mateix Déu compartida amb cadascú i amb tots nosaltres. Una responsabilitat que aquest Déu espera de nosaltres, ell, que ens ha cridat a exercir per mitjà de Jesucrist, i que l’Escriptura contempla com a pedra angular de tot l’edifici. A Déu no li interessen les pedres. Li interessa el teu cor, la teva persona. Ell té cura de nosaltres i nosaltres hem de tenir cura d’ell. Que bé ho suggereix santa Teresa amb la bellesa del seu poema:

«Ànima buscar-te has en Mi
i a mi buscar-me has en tu.
Perquè tu ets la meva estança
ets la meva casa i la meva morada...»

O sant Agustí amb la saviesa de la seva confessió: «Jo no existiria, Déu meu, no existiria en absolut, si no estiguessis en mi. O més aviat no existiria, si no existís en tu, de qui, per qui i en qui són totes les coses? Així és, Senyor, així és...» (Confessions, L,1,2)

Una estança, una casa, un estatge, el nostre monestir: un espai amb molts edificis que formen tots ells el conjunt de la bellesa del monestir; com el conjunt de les pedres nues i senzilles d’aquest temple configuren l’esplèndida bellesa d’aquest espai sagrat. Que ens transmet, que tota aquesta bellesa es trasllada més enllà de les pedres, en la comunió d’amor de la comunitat.

I per això ell ens dóna, no l’esperit del món, sinó l’Esperit que ve d’ell mateix perquè sapiguem reconèixer els dons que ell ens atorga a fi de col·laborar en la configuració d’aquesta família monàstica, de col·laborar en l’edificació d’aquest temple viu que formem tots amb Crist com a pedra principal. No sempre vivim això conscientment, per això aquesta festa ha de ser un moment singular per despertar en nosaltres el que ha de ser una realitat, que ens porti a ser el que som. I això passa per ser conscients d’aquesta realitat i respondre amb generositat i decisió, com indiquen també els versos de santa Teresa:

«Si el amor que me tenéis,
Dios mío, es como el amor que os tengo,
decidme: ¿en qué me detengo?
o, ¿en qué os detenéis?»

Respondre com ens suggereix la saviesa de sant Agustí: «Us buscaré, Senyor, lloant el vostre nom, i voldria invocar-vos tot creient en vós. Us invoca, Senyor, la meva fe, la fe que m’heu donat i m’heu inspirat per la humanitat del vostre Fill...» (idem., L,1,1)

Aquest amor de Déu està en el nostre espai interior, aleshores, en què ens aturem? Potser tenim necessitat de contemplar l’episodi de Zaqueu, el sicòmor i Jesús. Hem de despertar el DESIG. El desig de veure Jesús cada dia de la nostra existència. Jesús passa de moltes maneres per la nostra vida. Nosaltres som petits d’estatura, d’amor, de moltes coses. No siguem petits de desitjos. Cal pujar al sicòmor. Quin és el nostre sicòmor? Aquell arbre que et permeti descobrir la mirada de Jesús, que et permeti contemplar la seva persona i escoltar la seva veu. I encara que et costi pujar al sicòmor, no tinguis por, després, de baixar, per acollir Jesús a casa teva. I allà es dilatarà el teu cor havent allotjat a l’Amor.

Sant Bernat, conscient que se’ns pot adormir aquest amor, ens fa una crida seriosa a la celebració d’aquesta festa: «Tan ben defensada està la fortalesa del Senyor, que ja no ens cal tenir por, sempre que actuem fidelment i valerosament, és a dir, que no siguem traïdors, covards ni ociosos. Són traïdors els qui proven d’introduir l’enemic a la plaça del Senyor, per exemple els difamadors, que Déu avorreix, i els qui sembrem discòrdies i fomenten escàndols. Així, ja que el Senyor només habita on regna la pau, la discòrdia és el lloc preferit del diable. No us espanti germans, si parlo amb tanta duresa: la veritat no adula ningú. Sàpiga que és un traïdor qui pretén introduir un vici qualsevol en aquesta casa de Déu: atenuar la disciplina, aigualir el fervor, alterar la pau o ferir la caritat; i convertir aquest temple en una cova de lladres».

«Feliços, Senyor, els qui viuen a casa vostra lloant-vos cada dia». Com més veuen, entenen i coneixen, tant més estimen, lloen i admiren. I viure a casa vostra és sondejar constantment el cor, amb la llum i saviesa de la Paraula; invocar-vos és deixar que aquesta Paraula vagi treballant les arestes del nostre interior, perquè la nostra lloança s’esdevingui en aquest temple, en el nostre propi temple, el teu i el meu, una lloança permanent.

2 de novembre del 2015

COMMEMORACIÓ DE TOTS ELS FIDELS DIFUNTS

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Lm 3, 17-26; Salm 24,6-7.17-21; Fl 3,20-21; Mc 15,33-39; 16,1-6

Nosaltres, som ciutadans del cel... El nostre destí és cantar, com ens recordava la celebració de Tots Sants, l'Himne davant el tron de Déu i de l'Anyell. Llavors, la nostra vida és un assaig per a la festa de la vida eterna. L'himne es va adulterar en la música i en la lletra amb Adam. I ha vingut el nou Adam, Crist, per ensenyar-nos la música i la melodia que es canta a les estances eternes.

La vida és un assaig. I com en tots els assajos ens costa centrar-nos. Ens oblidem de la satisfacció que dóna una bona melodia de tota la comunitat en el cor.

Què passa en un assaig?

Tenim el director que va davant, canta primer, els altres repetim. Hi ha alumnes avantatjats que agafen aviat la melodia, i aquests tenen el privilegi de cantar amb el director per a tots els altres que anem més endarrerits, que no tenim l'oïda tan fina. Finalment cantem tots. Evidentment, sempre amb els consegüents errors, que s'intenten millorar.

Nosaltres, som ciutadans del cel, i Crist és el nostre director. Aquest és un bon director, no es cansa d'ensenyar-nos. És bo amb els qui confien en ell. És bo amb els qui esperen en silenci i pacientment la seva salvació, la seva paraula. Ell és la font de la vida. Tots viurem gràcies Ell. Perquè la seva paraula i la seva melodia ens arriben per transformar el nostre pobre cos, negat amb freqüència a la vida, però sense arribar a ser capaç d'anul·lar el desig d'una altra ciutadania millor de la que gaudim aquí. I en l'assaig d'aquesta vida n'hi ha que aprenen l'himne amb més rapidesa. Són els cantors de l'amor.

En aquest assaig ens convé dedicar moltes hores a escoltar en silenci, «ens convé deixar que la Paraula de Déu ens vagi impregnant fins al punt que ens impulsi a lloar Déu en la pregària i en treball. Perquè aquest cant de lloança sigui viu des de dins, encara es precisa que en aquests llocs de pregària hi hagi temps reservats a l'aprofundiment espiritual, sinó aquesta lloança degeneraria en un balboteig de llavis mancat de vida. Solament, gràcies a aquestes llars de vida interior es pot evitar el perill: les ànimes, aquí, poden meditar davant Déu en el silenci i la solitud, a fi de ser al cor de l'Església els cantors de l'amor» (la pregària de l'Església, Edit Stein)

Els monjos som cridats a ser cantors de l'amor, i amb el nostre testimoni ajudar que l'assaig de la melodia eterna en el camí d'aquesta vida vagi responent a allò que Déu vol de nosaltres, i que ha posat en el centre del nostre cor, com un desig molt viu d'Ell mateix. Però no manca la foscor en les nostres vides. Aquella foscor que s'estén amb la mort de Crist, la foscor de l'absència i de l'abandonament de Déu, que també ens pot arribar a nosaltres.

Cal tenir el coratge d'aquestes dones de l'evangeli que van al sepulcre amb els primers raigs de sol, però que acaben amb els seus cors il·luminats.

Al centre del cor de l'home Déu ha posat ja les notes de la melodia de la ciutadania del cel. Els cantors de l'amor tenen també la responsabilitat, que és també la seva alegria més profunda, d'ajudar i acompanyar la melodia de l'Home nou.

És la melodia que no acaba amb la llum d'aquest món, sinó que es perllonga en una altra llum més esplendent, perquè com diu l'Escriptura: «la misericòrdia del Senyor no acaba i no s'acaba la seva compassió». Tot i els dubtes, de les nostres foscors i debilitats, «és bo esperar en silenci la salvació del Senyor», com ens exhorta el llibre de les Lamentacions.

Tenir el coratge de mirar al sepulcre, amb l'última foscor de la nit, o amb un raig encara feble d'un sol nou, però, com escriu el poeta: «àvids de la llum de Déu que brilli com un focus dins del nostre cor», i esdevenir cantors de l'Amor mentre caminem en aquesta vall de llàgrimes a l'encontre joiós dels qui ens han precedit en el camí de la vida.

«I tu, Crist que somies, somni meu,
deixa que la meva ànima, adormida en els teus braços,
venci la vida tot somniant-te a Tu!»

1 de novembre del 2015

TOTS-SANTS

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Ap 7,2-4.9-14; Salm 23,1-6; 1Jn 3,1-3; Mt 5,1-12

«Amén. Lloança, glòria, saviesa, acció de gràcies, honor, poder, i força al nostre Déu, pels segles dels segles. Amén.»

L'espectacle que podem imaginar davant aquest relat de la primera lectura és impressionant: «una multitud tan gran que ningú no l'hauria pogut comptar. Eren gent de tota nacionalitat, de totes les races, i de tots els pobles i llengües. S'estaven drets davant el tron i davant l'Anyell ... i tots els àngels s'estaven drets al voltant del tron, dels ancians i els vivents ... tots a una: AMÉN».

Tots a una. Una sola veu, tots cantant la lloança al qui seu al tron i a l'Anyell immolat.

Aquesta és la nostra tasca, el nostre servei en aquesta vida:

«Quan va venir per comunicar als homes la vida de Déu, el Verb que procedeix del Pare com a esplendor de la seva glòria, el gran sacerdot de la nova i eterna Aliança, en prendre la naturalesa humana, va introduir en aquest exili terrestre aquell himne que es canta perpètuament en els estatges celestials» (OGLH 3)

Aquesta és la nostra tasca principal, a aquest servei ens ha cridat el Senyor, a assajar en la nostra vida el gran himne de les estances celestials. «I van adorar Déu, tots a l'una. AMÉN». Aquesta és la tasca principal del monjo: dedicar la seva vida a cantar la lloança, la glòria de Déu, i amb l'exemple de la seva vida consagrada al Senyor ser un testimoni viu per als altres cristians.

I perquè el nostre cant, la nostra lloança sigui vàlida ens ofereix la seva santedat. Ens ha manifestat ja el seu amor fent-nos fills seus. Ens ha donat l'Esperit del seu Fill Jesús. Ens ha donat la seva santedat. Per això bé pot escriure sant Bernat:

«Avui és la festa de Tots Sants. De tots, els del cel i els de la terra. Perquè hi ha sants del cel i també de la terra. Honorem-los tots alhora, però no amb la mateixa intensitat. La qual cosa és comprensible ja que el grau de santedat no és idèntic en tots. Cadascun encarna la santedat segons la seva personalitat». (Sermó 5,1)

Hi ha una santedat que ja s'ha manifestat i que ha arribat a la seva plenitud, a cantar l'AMÉN a les estances celestials, com ens descriu la imatge espectacular i fascinant de l'Apocalipsi.

Però hi ha una altra mena de santedat. L'amagada. A aquesta pertanyen aquells que lluiten actualment en el camp de batalla: el pelegrinatge d'aquest món. Els que corren i no han arribat a la meta. A aquests els considera sants sant Bernat recolzant-se en les paraules de sant Pau: «Sabem que Déu ajuda els qui l'estimen, que ell ha cridat a ser sants».

A aquesta santedat estem cridats, a viure-la i a progressar-hi. Per fer possible aquest camí ens ha proporcionat un bon llibre de text: les Benaurances.

Les Benaurances són un bell retrat de la persona de Jesucrist. Tot un programa de vida per a qui ha estat cridat a seguir el Crist. Estan escrites a la llum de la Resurrecció de Crist i parlen primer de tot del mateix Crist. El les ha complert el primer, ell és el primer benaurat. L'aventura de Jesús és bella perquè la resurrecció ha mostrat que la mort no és un fracàs sinó la consumació i plenitud de la seva missió. Per això el sofriment i el fracàs mai seran un obstacle per assolir la nostra plenitud. Jesús viu ell primer les benaurances i després ens les proposa. Per això nosaltres hem de mirar la persona de Jesús, acollir la seva paraula i treballar per dur a terme aquest projecte de santedat.

Arribem a comprendre les benaurances quan les vivim. Així doncs, hem de contemplar la persona de Jesús, el nostre model, no anteposar res a la seva persona. Dins d'aquesta contemplació hi ha també la consideració de la vida de tots els sants que van fer i fan seu aquest projecte de vida plena. Considerar la vida dels sants del cel i dels de la terra. Celebrar al cel, buscar de contemplar els nostres germans que s'esforcen per viure l'esperit d'aquest missatge de Jesús. Llavors pot ser veritat en la nostra vida el que escriu sant Bernat:

«Aquesta memòria festiva dels Sants és immensament fecunda, perquè allunya de nosaltres el cansament, la tebiesa i l'error; la seva intercessió enforteix la nostra feblesa; la seva felicitat esperona el nostre tedi i el seu exemple és una escola viva per a la nostra ignorància». (Sermó 5)

18 d’octubre del 2015

DIUMENGE XXIX DURANT L'ANY (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, subprior de Poblet
Is 53,10-11; Sal 32,4-5.18-19.20 i 22; He 4,14-16; Mc 10,35-45

Jesús va fent camí cap a Jerusalem, va fent camí vers l'acompliment de la seva missió. Al llarg d'aquest pelegrinatge cap a la ciutat santa Ell que a la fi dels temps, s'ha manifestat una vegada per sempre, per abolir el pecat mitjançant el seu sacrifici, ha anat deixant anar esquitxos, tres vegades en el relat de Marc, del que està a punt de succeir, la seva glorificació que necessariament ha de passar per la seva passió i la seva mort a la creu. Ha anunciat als seus que si bé és molt difícil que un ric, per exemple, entri al Regne dels cels per a Déu no hi ha res impossible i els qui per Ell i per anunciar l'Evangeli han deixat casa, germans i germanes, pare, mare, fills o camps, no deixaran de rebre, ja en el temps present, el cent per u de cases, germans i germanes, mare, fills i camps. Jaume i Joan, aquells que amb Pere composen el nucli més proper a Jesús, decideixen que ha arribat doncs el moment de cobrar la recompensa que la seva lleialtat mereix. S'acosten, per evitar que els altres els sentin, i demanen un lloc al seu costat, reservar-se un bon seient en un regne que imaginen terrenal i ben proper en el temps. Jesús els ha anunciat que el més important està per venir i pel que es veu, sense entendre res, tenen presa per prendre posicions. No necessiten dels altres deixebles, els hi fan nosa; poc esperit comunitari han aprés al costat del mestre ja que la seva petició té més d'ambició que de súplica, més d'exigència que de prec. Certament no saben el que demanen ni ells ni els altres deu que en adonar-se del que succeeix s'indignen.

Jesús sap prou bé que aconseguiran un lloc en el regne, sap que beuran la copa i seran batejats donant testimoni de la seva fe en Crist però ara encara no ha arribat l'hora, estan fent camí. Encara no l'han abandonat a Getsemaní, encara no han vist la tomba buida, encara no han compartit amb Ell el pa un cop glorificat, encara no l'han vist pujar al cels, encara no han rebut l'Esperit Sant. Els cal que acabada la cursa conservin la fe. Els cal entendre que entre ells no ha de ser com entre els governants que dominen el món com si fossin amos del que en realitat no és seu. Entre els deixebles, entre els cristians, entre nosaltres, el més important és el servidor, l'esclau de tots com el Fill de l'Home que ha vingut a servir i no ha fer-se servir. Jesús, el Fill de Déu, el gran sacerdot com ens diu la Carta als Hebreus, ens convida a apropar-nos al tron de la gràcia. El Pare ha proclamat a Crist com a Salvador, una salvació encara no definitivament realitzada, que ja ha estat donada però que per abastar-la ens cal perseverança, fidelitat, servei. El Fill de Déu no és incapaç de compadir-se, sap que som febles i per això ha volgut fer-se semblant a nosaltres per mostrar-nos que com Ell podem esdevenir servidors, podem arribar a estimar fins a l'extrem servint.

El servei és obedient, una obediència que brolla del fons del cor, que no cerca el reconeixement immediat; una obediència fruit de l'amor nascut de la nostra filiació divina. Ja que és al Senyor a qui obeïm amb joia i llibertat.

El servei és humil, humilitat davant del Pare i davant dels germans en els que hem de veure la imatge de Crist. La humilitat que ve de Crist no és una façana, sinó plena consciència de quin és el nostre lloc davant de Déu. La humilitat és allò oposat a l'orgull i a l'amor propi que avui Joan i Jaume ens mostren. Jesús ha acceptat sense dir res les humiliacions de la seva passió, el calze i el baptisme que ha hagut de rebre per fer-se com nosaltres.

El servei és obedient i és humil perquè és amor. L'amor d'aquell que ha vingut a donar la seva vida per a tots. El servei que surt de l'amor és vertader perquè surt del fons del cor, és amant del silenci i enemic del fariseisme autocomplaent. Crist el servidor sofrent, de qui ens parla el profeta Isaïes, el Fill de Déu que es compadeix de nosaltres, ha vingut per ser joiosament l'esclau de tots, el nostre servidor i a donar la vida com a preu de rescat per a tots els homes.

El seu exemple ens diu que viure segons l'Evangeli no és viure en la tristor sinó en la joia del servei obedient, humil i amorós.

15 d’octubre del 2015

DIJOUS DE LA SETMANA XXVIII DURANT L'ANY (I)

Homilia predicada per fra Salvador Batet, diaca
Lc 11,47-54 / «Déu demanarà comptes de la sang dels profetes»

L'Evangeli d'avui ens vol demanar una cosa molt concreta: que siguem responsables els uns dels altres, i sobretot d'aquells que són més febles i necessitats. Tots formem part d'una gran família humana, que ens iguala, i per això tots som responsables els uns dels altres. La resposta de Caín, quan Déu li preguntà pel seu germà: «Que potser sóc el guardià del meu germà?» (Gn 4,9), no encaixa amb el missatge que l'evangeli d'avui ens vol aportar.

Les nostres relacions ens comprometen amb els nostres germans, i ens comprometen amb Déu, el nostre Pare del cel, el qual un dia ens demanarà comptes de la nostra vida, i sobretot de com hem estimat els germans, i l'amor amb que ha transcorregut la nostra existència en aquest món.

Se'ns demanarà comptes, com als nostres pares, de com hem entès i viscut la profecia que contenen les Escriptures, i com hem acollit la Bona Nova que ens han anunciat els profetes o apòstols dels nostres temps, que el Senyor continua enviant al món. Hem rebut molts testimonis, hem rebut molts dons, hem tingut una família, tenim una comunitat monàstica. Ells ens han obert el camí de l'Evangeli, el camí de l'amor.

El Senyor, amb la seva Paraula de vida, ens demana avui que no quedem paralitzats, que no restem pendents únicament de nosaltres mateixos, sinó que ens deixem guiar pel camí de la conversió i de l'amor que Ell ens proposa i que santa Teresa de Jesús va seguir. Camí d'amor, de generositat, d'alegria, però també de creu, sacrifici, exigència i a vegades de dolor.

Santa Teresa, la festa de la qual avui celebrem i l'any jubilar amb motiu del 5è centenari del seu naixement, que concloem, féu aquesta profunda experiència de Déu, de comunió amb Ell i les seves germanes de comunitat, que creixeren juntes en santedat, en nombre i en comunitats. L'amor de Teresa estava ben arrelat en Jesús, en Déu què és la font del mateix amor, i és per això que ens diu amb provada convicció: «Quien a Dios tiene nada le falta».

Demanem al Senyor per intercessió de santa Teresa de Jesús que ens faci entendre, encara que solament sigui una mica, la radicalitat del seu Amor, perquè amb la santa carmelita puguem afirmar amb convicció en la nostra vida, que realment: «Sólo Dios basta!».

12 d’octubre del 2015

LA MARE DE DÉU DEL PILAR

Homilia predicada per fra Salvador Batet, diaca
Lc 11,27-28 / «Sortoses les entranyes que us van dur»

«Sortoses les entranyes que us van dur i els pits que us van criar». L'evangeli d'avui fa aquesta lloança a Maria en boca d'una dona, que l'evangelista presenta de manera anònima. Segurament aquesta dona, que enmig de molta gent va lloar Maria per mitjà del seu Fill, volia sobretot expressar així la seva admiració per Jesús. Admiració probablement merament humana de la persona de Jesús i de la seva mare. Amb aquesta forma de procedir, se'ns manifesta també avui a nosaltres la manera de pensar de moltes persones contemporànies nostres, la manera de pensar de la nostra societat, segons la qual, a primer cop d'ull, en Jesús tot esdevé solament de manera natural: un fill bo, generós, sortós; per tant una mare bona, virtuosa i benaurada.

Però Jesús, amb la seva resposta, ens diu que no ens podem quedar amb les mires merament humanes, sinó que hem de fer un pas més, ens mostra cap a quina direcció hem de mirar. Jesús vol que ens posem les ulleres de la fe, perquè hi puguem veure cada cop una mica més lluny, veure amb profunditat les coses i allò que ens passa en la nostra vida. Jesús vol que la nostra mirada estigui sempre plena d'esperança, per així elevar els nostres ulls cap al cel i poder posar la nostra confiança en Déu, tot refiant-nos de veritat de la seva providència.

Com serà possible tot això, com ho farem? Doncs, això serà possible si ens esforcem per conèixer i estimar la seva Paraula, que és Paraula revelada, és la mateixa Paraula de Déu, l'única Paraula a través de la qual Déu ens parla de manera concreta cada dia quan la llegim o l'escoltem, com el que és: «Paraula de Déu».

És per això que l'evangelista avui, per boca de Jesús, ens diu: «sortosos els qui escolten la paraula de Déu i la guarden».

11 d’octubre del 2015

DIUMENGE XXVIII DURANT L'ANY (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè

I tu, ja hi creus en la vida eterna? Perquè de fet la societat, la cultura en la qual estem immersos, sembla que del món futur no se'n fa pregunta.

De resposta no més hi ha una i és la de Jesús: «Vine amb mi», deixa-ho tot, i segueix-me.

Estem atrapats entre el cel i la terra, el nostre cos moridor ens pesa, anem acumulant riqueses de tota mena. Sí, estem atrapats entre el nostre «Jo» i Déu que ens crida. Perquè Déu va cridant-nos en moltes ocasions.

També són molts els qui t'interpel·len, els qui t'asseguren la vida, la felicitat perpètua i et criden constantment: «Vine amb mi». Ídols en definitiva de la nostra societat. Però, aquests, tots aquets, no et demanen que ho deixis tot, que ho venguis tot i ho donis als pobres, per tenir un tresor en el cel. Aquests ídols t'asseguren la vida fàcil i feliç amb la possessió i l'acumulació del que sigui. Així, s'entra en un cercle viciós que acaba en la mort eterna i prou.

Jesús ens alerta. De fet, ja des de L'Antic Testament se'ns fa reflexionar sobre la saviesa que hem de cercar, saviesa que ens faci llum. Necessitem molta llum, Jesús és la llum veritable. La Paraula de Déu esclareix les intencions i els pensaments del cor de l'home, la Paraula de Déu és el Crist.

Jesucrist és qui et crida a seguir-lo, però no hi ha prou amb tota una vida complint, fil per randa, tots els manaments. Què hi ha al darrera d'una cara trista? No hi ha dubte, una crida de Déu i una no resposta per part de l'home. El no voler fer la voluntat de Déu sempre comporta en el fons una tristesa amarga per a qui un dia va fer una consagració. Vols seguir la saviesa, la llum, la paraula de Déu viva i eficaç, però et quedes a la penombra.

Cal deixar-ho tot, buidar-se d'un mateix perquè Jesús faci estada en nosaltres. Cal que Jesús visqui en mi. Cal així i només així seguir a Jesús, posant els peus on ell els va posar, les mans on ell les va posar, els ulls on ell els va posar, la veu on ell la va posar, amb la creu inclosa que et toqui viure, fins a donar també testimoni, donant tota la vida sencera com ell per la salvació dels altres.

Si només segueixes Crist, ara ja et concedeix el cent per u. Però si no ho deixem tot per ell, no podem fer experiència del seu do, ni de la seva gràcia, ni del cent per u promès, ni suportaràs la teva persecució, ni la vida eterna. Només deixant totes aquestes coses que en definitiva et fan nosa pots seguir a Jesús, Només si ho deixes tot faràs ara experiència del cent per u, i el dia de demà tindràs la vida eterna.

29 de setembre del 2015

SANT MIQUEL I TOTS ELS ÀNGELS

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè

«Mireu un israelita digne d’aquest nom, un home que no enganya». Jesús coneix Natanael. I, Natanael reconeix Jesús: «Vós sou el Fill de Déu».

Jesús ens coneix. Però, nosaltres cristians i monjos el reconeixem?

Potser mirem i no veiem, coneixem moltes persones però no reconeixem el Fill de Déu.

El Fill de Déu que es manifesta: en el qui tens al davant, en el qui sofreix, en el refugiat, en l’immigrant, en el malalt, en el desvalgut, en l’indesitjable, en l’enemic, en l’altre aliè als teus propis interessos, en definitiva el Fill de Déu que es troba el cor de cada persona.

Potser mirem amb els nostres propis ulls i des de la nostra visió més reductiva. Tal vegada ens convindria mirar amb els ulls de Jesús. És a dir, des de la Paraula de Déu. I això vol dir que hi ha d’haver una actitud de pregària, una pregària reverencial que eixampla el cor en la inefable dolcesa de l’amor (cf. RB, Pròleg 49).

Jesús ens promet veure coses molt més grans. Si creiem en el Fill de Déu, amb tota veritat, «veurem el cel obert i els àngels de Déu pujant i baixant».

Què vol dir això? Vol dir que en la mesura que creix la teva fe, és a dir: la teva compassió, la teva clemència, la teva magnanimitat, la teva misericòrdia, el teu altruisme, el teu perdó, la teva relació amb Déu es fa més fluida. I, a tu home terrenal com ets, se t’obren els ulls a la llum deífica (cf. RB, Pròleg 9), als misteris de Déu. I, els àngels de Déu, els missatgers baixen al teu encontre.

Qui com Déu? Força de Déu. Medicina de Déu; Miquel, Gabriel i Rafael pregueu per nosaltres. Amén.

27 de setembre del 2015

DIUMENGE XXVI DURANT L’ANY (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Nm 11,25-29; Sl 18; Jm 5,1-6; Mc 9,38-43,45.47-48

El text de l’Evangeli d’avui és desconcertant i difícil de comentar. Crec que podem comprendre’l a la llum de la primera lectura: Moisès elegeix uns ancians, persones sàvies que participen de la seva missió, perquè l’ajudin en el govern del poble. A nosaltres també se’ns invita a una col·laboració, no a una competició: complementarietat, no rivalitat; humilitat i eficàcia, no orgull ni passivitat. «Preserveu-me, Senyor, de l’orgull, que no s’apoderi de mi». Les creus de la malaltia, de les contradiccions i de les humiliacions ens impulsen a cercar més intensament el Crist per poder viure, amb Ell, el goig de la resurrecció, i contemplar el rostre lluminós de l’Amor.

Persones i grups hem de ser capaços de renúncies per tal de cercar el bé comú, renunciant a protagonismes, disposats als petits o grans actes heroics de cada dia. Respirant el perfum reconfortant del perdó i de la misericòrdia. Hem demanat a l’oració col·lecta: «Oh Déu, enriquiu-nos amb els dons de la vostra Gràcia». Hauríem d’acceptar el consell de sant Pere: «Que cadascú ajudi els altres amb els dons que ha rebut, ja que heu de ser bons administradors de la Gràcia de Déu, que pren formes tan variades» (1Pe 4,10-11).

És massa curta la vida per perdre el temps en lluites i baralles, cercant aparences enganyoses. Només «els preceptes del Senyor omplen el cor de goig». Meditant la carta de sant Jaume, veiem clarament que la vida veritable no es troba en els béns materials, sinó en els que l’Esperit de Déu ens ofereix: amor, reconciliació, pau, llibertat, paciència, fortalesa, esperança. Sant Pau ens ensenya el camí a seguir: «Transformeu-vos renovellant la vostra manera de veure les coses, perquè pugueu reconèixer quina és la voluntat de Déu, reconèixer allò que és bo, agradable a Déu i perfecte» (Rm 12,1-2). Hi ha molt a dir com a resposta a quina és la voluntat de Déu. Podem resumir-ho ara en les paraules de sant Pere: «Vivint tots units de pensament i de cor, estimeu els germans, sigueu afectuosos i humils; no torneu mal per mal, no insulteu els qui us insulten; més aviat beneïu-los...» (1Pe 3,8-9). Quina és la voluntat de Déu? Que visquem en comunió i en col·laboració.

En aquest punt de l’homilia es podrien fer suggeriments i propostes, amb paraules encoratjadores. Permeteu-me acabar citant un altre sant, molt actual, que vol provocar en nosaltres una actitud més evangèlica. El papa Joan Pau II va escriure unes estimulants paraules (Novo millennio ineunte, 43) sobre l’«espiritualitat de la comunió», que sobretot significa «una mirada del cor vers el misteri de la Trinitat», que genera «un mateix amor mutu i una mateixa lloança». A la seva llum hem de reconèixer també el rostre dels germans, «per saber compartir les seves joies i sofriments, per intuir els seus desigs i atendre les seves necessitats, per oferir una veritable i profunda amistat». Espiritualitat de la comunió «és també capacitat de veure allò que hi ha de positiu en l’altre, per acollir-lo i valorar-lo com a regal de Déu».

13 de setembre del 2015

DIUMENGE XXIV DURANT L’ANY (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Lluc Torcal, prior de Poblet
Is 50,5-9a; Jm 2,14-18; Mc 8,27-35

La relació entre la fe i les obres, que ha preocupat tant l’Església al llarg de tot el seu pelegrinatge per aquest món, no és una relació d’oposició, com alguns han volgut fer veure massa ingènuament. Ben al contrari, és una relació de complementarietat: no hi ha fe sense obres i les obres que salven brollen de la font de la fe. Per la fe som transfigurats, regenerats, renovats des del profund del nostre cor, de forma que aquesta transformació profunda del cor, aquesta conversió es manifesti, es faci present, a través de tota la nostra acció. Ho diu la carta de sant Jaume que hem llegit: «si algú deia que té fe i no ho demostrava amb les obres, de què serviria». I l’exemple que fa servir no només és prou eloqüent per si mateix, sinó que la seva actualitat ens interpel•la insistentment: «Suposem que algun dels nostres germans o germanes no tingués ni vestits ni l'aliment de cada dia, i algú de vosaltres li digués: “Vés-te'n en pau, abriga't bé i alimenta't”, però no li donés res del que necessita, quin profit li faria?» Quan són tants els qui truquen a les nostres portes, tant de fora com de dins mateix dels nostres pobles, tant d’entre els refugiats i pròfugs, com dels qui la nostra societat ha deixat abandonats; quan són tants els qui truquen demanant aliment i vestit, com podem dir-los: «vés-te’n en pau» i deixar-los amb les mans buides? Si som homes i dones de fe, la nostra resposta ha de ser tot altra. Al cap i a la fi, tots som germans i pelegrins en aquest món. Segons com responguem a aquest drama humanitari demostrarem com és la nostra fe. «Si pots, demostra'm, sense les obres, que tens fe, que jo, amb les obres, et demostraré la meva fe».

Perquè la fe es demostri per les obres, perquè la resposta de la fe a aquesta necessitat i a tantes altres sigui una resposta caritativa, una resposta que manifesti la caritat de Déu present en el nostre cor, aquesta resposta, les obres que fem, ha d’estar impregnada de la lògica de l’Evangeli que acabem d’escoltar: «Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix, que prengui la seva creu i m'acompanyi. Qui vulgui salvar la seva vida la perdrà, però el qui la perdi per mi i per l'Evangeli, la salvarà». La resposta ha de sortir de la negació d’un mateix, del seguiment incondicional de Crist, carregant-se la pròpia creu al coll. No es tracta senzillament de fer coses: coses que ajudin a pacificar la nostra consciència, sempre prompte a autojustificar la pròpia mediocritat. Una resposta així no demostra tampoc la fe. La fe es viu negant-se a si mateix, abandonat la pròpia voluntat per deixar el cor ben disposat per al Senyor, totalment obert a la seva acció salvadora, dòcil al clam de l’Esperit que fa sentir en els nostres cors el nom de: «Pare», i, per tant, en el mateix instant, el nom de: «germà», davant l’altre que ens interpel•la. El seguiment de Jesús, propi dels qui diuen que creuen en ell, consisteix en oblidar-se de si mateix per sortir a l’encontre de l’altre que ha esdevingut germà. La fe que es torna caritat és la que, deixant de pensar com els homes i pensant com Déu, s’ofereix al servei del proïsme que reconeix com a germà. Negar-se a si mateix, perdre la pròpia vida, prendre la Creu i acompanyar el senyor Jesús: aquesta és la fe que es demostra en les obres i d’aquí brollen les obres que demostren aquesta fe.

El binomi fe i obres no poden anar mai separats perquè qui creu en Jesucrist no pot deixar de viure com Jesucrist va viure i ens va ensenyar a viure. Per això, prèviament, per saber en qui creiem i si les nostres obres demostren la nostra fe, convé preguntar-se qui és Jesús per a mi: «I vosaltres, qui dieu que sóc?» Segons com respondrem, obrarem.

8 de setembre del 2015

EL NAIXEMENT DE LA VERGE MARIA

Homilia predicada per fra Lluís Solà
Mi 5,1-4a; Sl 12,6ab.6cd. (R.: Is 61,10); Rm 8,28-30; Mt 1,1-25

El pintor barroc espanyol Francisco Ricci, en un bell llenç que representa la Immaculada i que es troba al Museu de Cádiz, va pintar uns angelets, a l’esquerra, que aguanten un mirall —mirall de justícia, diem a Maria en les lletanies—. La Verge, que té les mans juntes en actitud orant, es mira al mirall, que reflecteix el rostre de la més beneïda entre les dones. Un mirall. No ens ho han dit mai que Santa Maria de Natzaret es mirés al mirall. El pintor, tanmateix, amb una bella audàcia, l’hi ha representada.

Un mirall. Avui, a l’evangeli de la genealogia que acabem de proclamar, Maria es mira també al mirall o, millor, la mirem a ella a través del mirall. Quatre miralls, en realitat. Tamar, Rahab, Rut i la muller d’Uries, Betsabé. Quatre noms de dona entre tants noms d’home! Els miralls, a l’antiguitat, no eren tan diàfans com els nostres. Eren de metall brunyit, de plata, coure, o bronze... Els miralls que us proposo de contemplar també són així. Són com un esbós del rostre límpid de la Tota Pura que es reflecteix en el mirall de la justícia divina.

Tamar. Una dona astuta i obstinada. Es farà passar per prostituta per tal d’engendrar una descendència del seu sogre Judà. És la primera baula d’aquesta cadena que ens porta al Messies. Fares i Zaré, els seus fills bessons, obren la marxa triomfal de la nostra salvació.

Rahab. Una prostituta aprofitada, experta en el seu ofici. Però també valenta. I acollidora! Amaga els espies enviats per Josuè a Jericó. Gràcies a ella i per ella comença aquesta altra marxa triomfal que és la possessió de la terra de la Promesa per part del poble d’Israel. Rahab és també la dona que penja un fil escarlata a la finestra com a penyora de la salvació.

Rut. Una estrangera, i, a més, moabita. El seu gest, però, ens emociona. En la pobresa de la seva viduïtat troba el coratge per entrar a formar part del poble de la Promesa: «El teu poble serà el meu poble, el teu Déu serà el meu Déu» (Rut 1,16). També es valdrà de l’astúcia per conquerir el favor de Booz a Betlem. Així esdevindrà l’àvia de David, i font de nova alegria per al poble sencer en la seva viduïtat.

La muller d’Uries, Betsabé. La dona «del jardí reclòs i la font segellada» (Ct 4,12) que enamora David amb la seva imatge reflectida potser en el mirall de l’aigua, una tarda que el rei es llevava de fer la migdiada. A través d’ella i del seu adulteri queda assegurat el llinatge reial del Messies, ja que engendrarà a David Salomó, el rei de pau.

Quatre miralls, quatre imatges de dona una mica sorprenents, sobretot perquè l’escriptor sagrat les ha posades en relació amb una altra imatge de dona, Maria, que és l’última baula de la cadena, la porta per la qual entra en la història el Messies de Déu, Jesucrist. Tamar: mirall de Maria a Canà. Maria posa en exercici tota la seva astúcia i obstinació de Mare i de Dona per anticipar l’Hora de Jesús, l’hora de la salvació. Una icona que apunta al servei, a l’obediència amatent. Rahab, amb el seu fil escarlata, és mirall de Maria als peus de la creu, d’on penja Jesús amb el fil escarlata de la seva sang. És la icona de la serenitat i de la fortalesa que fan confiada la fe i l’espera de la Dona i de la Mare, la fe i l’espera de l’església. Una església que troba el seu mirall en Rut, dona acollidora i que es deixa acollir, i en Maria, amb el seu cant profètic del Magníficat i la seva pregària perseverant al Cenacle. I Betsabé, la dona «del jardí reclòs i la font segellada», que més enllà de la paradoxa del seu adulteri, és mirall d’aquella que «a la dignitat de mare i hi afegí la glòria de la virginitat», Santa Maria, que se sap gràvida de la Promesa en majúscules, més feliç d’acollir la Paraula que la carn del Verb de Déu en el seu si.

Nativitat de Maria. El seu Naixement, amb les icones o els miralls que hem contemplat, ens glossa aquesta història d’amor i de pecat, de por i de confiança, de llums i de foscors, una història que Déu assumeix per fer-ne Història en majúscules, història de salvació, aquest fil escarlata que ens permet, tibant-lo, enderrocar les muralles de Jericó, i escalar, segurs, els merlets de la Jerusalem del cel.

Tamar amb la seva astúcia: «sigueu astuts com les serps i innocents com els coloms» (Mt 10,16); Rahab amb el seu urc de dona acollidora: «avui m’haig d’hostatjar a casa teva» (Lc 19,5); Rut, amb la seva pobresa generosa: «reuniu-vos al cel un tresor que no s’acabi» (Lc 12,33); Betsabé amb el seu encís: «Dona, ningú no t’ha condemnat? Jo tampoc no et condemno» (Jn 8,10).

Quatre miralls que hem de brunyir amb la nostra lectura divina, quatre llavors d’evangeli que hem de plantar i fer créixer, per contemplar, per acollir la Flor, aquesta flor de setembre, que és Santa Maria en el misteri de la seva Nativitat. Amb ella, la tota bella, la tota pura, que s’emmiralla en el Mirall de la Santa Trinitat, lloem el Pare i el Fill i l’Esperit Sant. Amén.

2 de setembre del 2015

SANT BERNAT DE POBLET, MONJO, I SANTA MARIA I SANTA GRÀCIA, MÀRTIRS

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, subprior de Poblet
Sir 51,1-12; Salm 12; 1Pe 3,14-17; Mt 10,17-32

Escriu Ramon Llull: «Digué un dels tres savis: “Si el gentil, que durant molt de temps ha romàs en l’error, rebé tant gran devoció per donar gràcies a Déu que diu que no dubtarà en patir qualsevol tribulació, turment o fins i tot la mort per causa de Déu; com més nosaltres, que des de fa tant de temps tenim coneixement de Déu hauríem de tenir gran devoció i fervor per lloar-lo». Ramon Llull afrontava en la seva obra “El gentil i els tres savis” una innovadora perspectiva de les relacions entre religions per a la seva època; en un temps de guerres entre musulmans i cristians i de marginament, quan no de persecució, del poble d’Israel repartit en la diàspora. Ell plantejava el diàleg interreligiós a partir del coneixement mutu i de la raó. Sempre com afirmava Benet XVI a Ratisbona «la raó i la fe cal que avancin juntes». El martiri té la seva raonabilitat, els causants sovint cauen en el sense sentit de la violència per la violència.

En tot temps hi ha manca de diàleg, manca d’amor, en tot temps hi ha martiri. Crist amb la seva paraula i sobretot amb el seu exemple marcà la ruta dels màrtirs de tot moment. Al màrtir no el fa pena que se li infringeix, sinó la causa que la motiva i la causa del martiri és la seva fe en Crist, la seva fidelitat i el seu amor a Crist i a la Paraula. El martiri està lligat a la missió del cristià, on hi ha la Paraula hi ha el deixeble, on hi ha el deixeble hi ha la fidelitat, on hi ha la fidelitat, hi ha el testimoni; són aquesta fidelitat i aquest testimoni els que porten al martiri. Els màrtirs són els fidels testimonis de la Paraula, de la Paraula feta home, de Crist.

El màrtir té però al seu davant dues temptacions. Una és cercar voluntàriament, diríem que provocar el martiri; però el martiri no se cerca, el martiri és un regal de Déu per als que Ell creu que són prou forts per aquesta prova, cercar el martiri de manera voluntària i imprudent seria com voler passar per davant de Déu i ser així infidel a la missió de la Paraula. Als màrtirs també se’ls presenta quasi sempre una altra temptació, la de fer-se enrere, la de l’apostasia. Les autoritats del imperi romà oferien als primers cristians la vida a canvi del reconeixement del culte als déus; els musulmans la vida a canvi de la conversió, durant el segle XX els perseguidors oferien la vida a canvi de la negació de la fe; però de fet cap d’ells no oferia la vida sinó la mort, ja que la vertadera vida és la del qui dona la vida per Crist; «Qui haurà guanyat la seva vida, la perdrà, però qui l'haurà perduda per causa meva, la trobarà» diu el Senyor.

Els cristians som burxats ara i aquí, com en els altres èpoques, per una tercera temptació que ens fa plantejar a vegades si ens hem de deixar matar, si no seria millor reaccionar a la persecució amb la força, ull per ull i dent per dent, i com Jaume i Joan demanar «Senyor, ¿voleu que diguem que baixi foc del cel i els consumeixi?» Però Jesús no defugí el seu destí martirial i digué en el moment culminant a Pere «Guarda't l'espasa a la beina; ¿no he de beure la copa que el Pare m'ha donat? ». Els mitjans propis del Regne de Déu no són ni la força ni el vessament de sang; són l’amor i el testimoni fins al final. «Si heu de sofrir pel fet de ser justos, feliços de vosaltres» ens diu la primera carta de sant Pere. La nostra arma ha de ser sempre l’amor «Estimeu els vostres enemics, pregueu pels qui us persegueixen», ens diu el Senyor. Mai més no podem esdevenir perseguidors, hem de convèncer, no imposar, convertir els cors no matar-los.

Avui molts cristians de totes les confessions són perseguits, han d’abandonar llurs cases i països i fins i tot donar la vida per Crist. És l’ecumenisme del martiri que construeix la vertadera unitat de l’Església; el poble de Déu format per la sang dels seus màrtirs sigui quina sigui la seva confessió cristiana. Avui el testimoniatge de la Paraula uneix als cristians en una sola Església, la de Crist, la d’aquells que es mantenen ferms fins a la fi i se salven. El pecat de la desunió és rentat amb la sang dels màrtirs. El martiri és l’exaltació de la perfecta humanitat i de la vertadera vida de la persona. L’exemple dels màrtirs, com sant Bernat i santa Maria i santa Gràcia, és la manifestació de la vida transfigurada pel resplendor de la veritat que ens fa realment lliures, Crist.

Posava Ramon Llull en boca d’un dels savis: «I així com tenim un Déu, un creador, un Senyor, hauríem de tenir una fe, una manera d’estimar i honorar Déu, estimant-nos i ajudant-nos els uns als altres sense que hi hagués entre nosaltres cap diferència ni controvèrsia, ni contradiccions de fe ni de costums. Però per la diferència tenim enuig uns dels altres i ens fem la guerra i ens fem uns captius dels altres i per aquesta guerra i per la mort que comporta enfosquim la lluïssor, la reverència i l’honor que són deguts a Déu tots els dies de la nostra vida.»

Déu vol la unió dels homes, no la seva divisió ni la mort d’uns a mans d’altres, Déu vol la conversió dels cors de tots els homes. Aquesta és l’esperança de la humanitat, obra de Déu, i els màrtirs són testimonis i llavor d’esperança regada amb la seva sang.

30 d’agost del 2015

DIUMENGE XXII DURANT L’ANY (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, subprior de Poblet
Dt 4,1-2.6-8; Salm 14,1a i 2-3a.3bc-4ab.5; Jm 1,17-18.21b-22.27; Mc 7,1-8a.14-15.21-23

L’amor és un regal, que com tot allò de bo, ve de dalt, del Pare; aquell en qui res no canvia i en qui no hi ha ombra de variació perquè Ell és amor. Nosaltres sentim la seva Paraula, la que Ell ha plantat entre nosaltres, Crist, el Fill fet home. Però no sols l’hem de sentir, hem d’escoltar-la i acollir-la amb docilitat; posar-la en pràctica. Tot allò que hi ha de dolent en el món surt de dins nostre i allunya els nostres cors de Déu; tota la malicia del món ha nascut en l’interior dels homes i també en cadascun dels nostres cors hi ha la llavor del mal. Escoltar a Déu i no posar en pràctica la seva Paraula seria practicar una religió buida de Déu; honorar Déu amb la boca però tancar-li el cor no és obeir a Déu, és oblidar-lo poc a poc fins a oblidar que l’hem oblidat. La Paraula, que té el poder de salvar-nos, mal rebuda pot anar provocant pas a pas la nostra indiferència i així Déu es va apagant en les nostres consciències, abstrets com estem per les coses del dia a dia; potser fins i tot en un ritualisme que sense que la Paraula ens mogui el cor, esdevé ritual buit de contingut, fals, un sense sentit.

Cercar el refugi en un cos doctrinal segur, en un codi de conducta ben definit, en una organització religiosa forta; cercant la pretesa solidesa del passat, que mai no fou tal, davant la incertesa del present i la indefinició del futur; no és la solució. La fe no és tant sols quelcom que es vagi transmeten de generació en generació, de mà a mà, un boca orella; la transmissió d’unes fórmules o d’unes rúbriques litúrgiques; és molt més que això. La fe veritable és aquella sempre viva, sempre a la recerca de l’Evangeli i del seguiment fidel de Crist; la fe veritable és una experiència vital i particular de cadascú i alhora de cada comunitat i de tota l’Església, que és la comunitat de les comunitats. La fe veritable és amor.

El monestir és una comunitat, una escola en la que aprenem de Déu a ser feliços, a estimar; una felicitat i un amor per compartir amb els germans i que és alhora compartir l’amor i la felicitat de Déu. Aprenem a estimar, en l’escola de la caritat, de l’amor. En un monestir hi ha alumnes de diversos nivells, de diverses generacions. Cap encara no ha acabat el curs perquè l’examen final és davant del Pare, que en el darrer dia ens examinarà en l’amor. Alguns dels alumnes d’aquesta escola de l’amor, però hi porten anys. Alguns fins i tot, per als qui en portem menys i ens hi hem incorporat a la meitat de la jornada, esdevenen punts de referència per la seva vida de treball, humilitat, pregària, servei i lliurament; és a dir per a la seva vida d’amor a Déu i als germans. Avui un d’aquest monjos, que n’hi ha, no en dubteu pas, i que és per a tots nosaltres un referent; compleix noranta anys, seixanta-quatre dels quals transcorreguts aquí a Poblet. És un d’aquests monjos de pedra picada dels que potser ja no en queden gaires i dels qui han fet del nostre monestir el que és avui materialment però, sobretot, espiritualment, Després d’aquesta Eucaristia, fra Josep potser em renyarà per dir aquestes coses; però cal dir que són els monjos com vostè els qui esdevenen un referent i amb els qui realment val la pena de compartir aquí, aquesta follia de l’amor a Crist i als germans.

Donem avui gràcies a Déu pel regal d’aquests monjos que han dedicat la seva vida a Crist aquí a Poblet; que han obrat honradament, que practiquen la justícia, i la veritat te la diuen tal com la pensen; que no escampen res d’infamant perquè honoren i aprecien a Crist, el Senyor. Ells han obrat així perquè han obert el seu cor a la Paraula i la tenen dins seu. D’aquí que la seva vida ens sigui un referent i esperem que ho sigui encara per uns anys més, fra Josep no tingui presa, nosaltres som alumnes maldestres i ens costa aprendre i per tant el necessitem encara al nostre costat per avançar en l’amor a Crist i als germans.

Obrim al Senyor els nostres cors, obrim-los a la seva Paraula per acollir-la amb docilitat i posar-la en pràctica i que l’amor ens sigui el full de ruta. Com deia sant Agustí: «Estima i fes el que vulguis: si calles, calla per amor; si crides, crida per amor; si corregeixes, corregeix per amor; si perdones, perdona per amor. Que hi hagi dins teu l’arrel de la caritat; d’aquesta arrel no pot brostar sinó el bé.» Alguns d’entre nosaltres ja ho fan així, d’altres cal que ens hi escarrassem una mica més però menys mal que Déu és misericordiós i un mestre amatent i pacient.

Fra Josep que sigui per molts anys i donem gràcies a Déu per la seva vida cristiana i monàstica.

24 d’agost del 2015

SANT BARTOMEU, APÒSTOL

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè

La glòria de Déu envolta el monestir, quan baixa de la presència de Déu. Quan la comunitat cristiana, religiosa, monàstica viu la transparència cristal•lina de la fe, l’esperança i la caritat, només pot resplendir Déu.

Això, té molt a veure amb la veritat, amb viure com un home que no enganya, com Natanael, identificat per la tradició amb Bartomeu apòstol.

Els apòstols confessen Jesús, com a Fill de Déu i com a fill de Josep de Natzaret. És a dir, Jesús és Déu i és home.

Tot i els dubtes de sempre, com sempre, els apòstols ens encoratgen a caminar per l’Evangeli. «Vine i ho veuràs», diu Felip a Natanael.

Dubtes tu també? Posa’t en camí. Posa els peus on Jesús els ha posat, on els sants els han posat i ho veuràs. Veuràs obert el cel.

23 d’agost del 2015

DIUMENGE XXI DURANT L’ANY (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè

Quan circulem per la vida, de moment, ens trobem en un moment de crisi. Entrem en una rotonda i no sabem per on hem de continuar el camí. En un encreuament de camins ens trobem amb el dubte de quin és el camí, el meu camí a seguir. «Quins déus voleu adorar?» i podríem afegir: «Quants déus voleu adorar?»

Hi ha persones que s’han fet famoses per la quantitat de déus que adoren. Lamentablement molts més desitjarien adorar també aquests déus, tot i sabent que: «La carn no serveix de res».

Així anem deixant el Déu veritable que és Pare, Fill i Esperit Sant per balancejar-nos amb els déus d’aquest món: el diner, el poder, el consumisme, el materialisme, el passotisme, i tota una llista inacabable de déus envernissats de la nostra societat.

Jesús ens pregunta avui, 23 d’agost de 2015: «Vosaltres també em voleu deixar?» Avui hem d’elegir seguir o no seguir Crist el rei veritable. Ell sempre ens fa la pregunta: «Vosaltres també em voleu deixar?» Perquè la nostra vida no és coherent amb la seva vida eterna. Acumulem carn que no serveix de res, mentre deixem de banda l’Esperit que és qui dóna la vida.

Cal aturar-se a l’Estació de servei per reomplir-se de les paraules que Jesús diu que són Esperit i són vida per a poder circular. Estació que és l’Església en la qual respon Pere: «Senyor, ¿a qui aniríem? Només vós teniu paraules de vida eterna, i nosaltres hem cregut i sabem que sou el Sant de Déu.»

Fixeu-vos i mediteu-ho: Quantes vegades decantem el nostre cor cap a déus envernissats? Sabent, a més, que: «L’Esperit és el qui dóna vida».

Som de Crist o no? Som carn de Crist, perquè som membres del seu cos que és l’Església? Si és que sí: Adorar Déu vol dir fer pujar la nostra pregària al cel per baixar al proïsme més necessitat.

20 d’agost del 2015

SANT BERNAT, ABAT I DOCTOR DE L’ESGLÉSIA

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Sv 7,7-10.15-16; Sl 62,2-9; Fl 3,17-4,1; Mt 5,13-19

«El pare de l’Orde cistercenc, sant Bernat, va lluitar en el seu temps contra la separació d’una racionalitat objectivant del corrent d’espiritualitat eclesial. La nostra situació actual, tot i ser diversa, té notables semblances». (Benet XVI, Discurs a Heiligenkreuz, 2007.09.09)

També avui ens movem en una tensió semblant entre una racionalitat, un raonar-ho tot, i la pèrdua d’una espiritualitat eclesial, que requereix prescindir en ocasions de suports racionals.

És la tensió que posava de relleu la segona lectura de Filipencs en què sant Pau posa l’accent en que «som ciutadans del cel, que esperem Crist que transformarà el nostre pobre cos», enfront dels qui són enemics de la Creu de Crist i honoren Déu amb l’estómac, i tenen la seva glòria en les seves vergonyes.

Sant Bernat va viure una espiritualitat eclesial fent que l’orde del Cister arrelés en la societat europea amb tota una xarxa de monestirs i un fidel servei a la vida de l’Església.
Tots aquests valors viscuts en temps de sant Bernat s’han difuminat, i Europa entra en una difícil contradicció que va portar a dir a Benet XVI:

«Europa, just en aquesta hora del seu màxim èxit, sembla haver-se buidat per dins, paralitzada en cert sentit per una crisi del seu sistema circulatori, una crisi que posa en risc la seva vida, depenent per així dir-ho, de trasplantaments, que no obstant això no poden eliminar la seva identitat. A aquesta disminució interior de les forces espirituals importants correspon el fet que també ètnicament Europa sembla que recorre el camí de la desaparició». (Discurs a la Biblioteca del Senat d’Itàlia, 2005.05.27)

Bernat és artífex de tota una xarxa monàstica europea. I potser ens pot ser útil preguntar-nos per aquest sorprenent èxit de la seva obra: Què movia aquelles persones a reunir-se en llocs així? Quines intencions tenien? Com van viure?

Jo destacaria tres punts avui: Cercar Déu, Paraula, Cant.

L’objectiu de Bernat, diu Benet XVI, «no estava en crear una cultura, ni tan sols conservar una cultura del passat. La seva motivació era molt més elemental. El seu objectiu era: quaerere Deum, buscar Déu. En la confusió d’un temps en què res no semblava que romangués, els monjos volien dedicar-se a l’essencial: treballar amb tenacitat per trobar el que val i roman sempre, trobar la mateixa Vida. Buscaven Déu. Volien passar del que és secundari a l’essencial, al que és només i veritablement important i fiable». (Benet XVI, Discurs al Col·legi dels Bernardins, França, 12.9.2008)

Es diu que la seva orientació era «escatològica». Que no s’ha d’entendre en el sentit cronològic del terme, com si miressin a la fi del món o a la pròpia mort, sinó que darrere del que és provisional buscaven el definitiu. Quaerere Deum. Es tractava d’una recerca cap a Déu mateix, que els havia posat senyals de pista, fins i tot havia aplanat un camí, i es tractava de trobar-lo i seguir-lo.

«El camí era la seva Paraula que, en els llibres de les Sagrades Escriptures, estava oberta davant els homes. La recerca de Déu requereix, doncs, per exigència intrínseca, una cultura de la paraula». El desig de Déu, que inclou l’amor per la paraula, aprofundir en totes les seves dimensions. «Perquè en la Paraula bíblica Déu està en camí cap a nosaltres i nosaltres cap a Ell».

Per captar plenament la cultura de la paraula, que pertany a l’essència de la recerca de Déu, hem de fer un altre pas. «La Paraula que obre el camí de la recerca de Déu és una Paraula que mira a la comunitat». En efecte, arriba fins al fons del cor de cadascú (cf. Ac 2,37). «Gregori el Gran el descriu com una punxada imprevista que esquinça l’ànima adormida i la desperta fent que estiguem atents a la realitat essencial, a Déu. Però també fa que estiguem atents els uns als altres. La Paraula no porta a un camí només individual d’una immersió mística, sinó que introdueix en la comunió amb els qui caminen en la fe».

I finalment el cant. Bernat, quan parla dels cants maldestres dels monjos, ho relaciona amb la caiguda de l’home allunyat de si mateix. I es preocuparà, en el seu interès per la vida monàstica, per l’expressió d’un cant senzill i profundament espiritual a l’altura de la Paraula. Demostra que «la cultura del cant és també cultura de l’ésser i que els monjos amb la seva pregària i el seu cant han d’estar a l’altura de la Paraula que se’ls ha confiat, a la seva exigència de veritable bellesa. D’aquesta exigència intrínseca de parlar i cantar a Déu amb les paraules donades per Ell mateix va néixer la gran música occidental».

Amb aquest breu flaix de la Paraula de Déu en la solemnitat de sant Bernat, fàcil és comprendre que aquí els monjos tenim una invitació seriosa a viure l’evangeli com a llum i com a sal, com suggeria l’evangeli proclamat. Ara depèn del compromís que vulguem viure cadascú i com a comunitat amb aquest testimoni lluminós i salat de la Paraula.