COMMEMORACIÓ DE TOTS ELS FIDELS DIFUNTS

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Lm 3, 17-26; Salm 24,6-7.17-21; Fl 3,20-21; Mc 15,33-39; 16,1-6

Nosaltres, som ciutadans del cel... El nostre destí és cantar, com ens recordava la celebració de Tots Sants, l'Himne davant el tron de Déu i de l'Anyell. Llavors, la nostra vida és un assaig per a la festa de la vida eterna. L'himne es va adulterar en la música i en la lletra amb Adam. I ha vingut el nou Adam, Crist, per ensenyar-nos la música i la melodia que es canta a les estances eternes.

La vida és un assaig. I com en tots els assajos ens costa centrar-nos. Ens oblidem de la satisfacció que dóna una bona melodia de tota la comunitat en el cor.

Què passa en un assaig?

Tenim el director que va davant, canta primer, els altres repetim. Hi ha alumnes avantatjats que agafen aviat la melodia, i aquests tenen el privilegi de cantar amb el director per a tots els altres que anem més endarrerits, que no tenim l'oïda tan fina. Finalment cantem tots. Evidentment, sempre amb els consegüents errors, que s'intenten millorar.

Nosaltres, som ciutadans del cel, i Crist és el nostre director. Aquest és un bon director, no es cansa d'ensenyar-nos. És bo amb els qui confien en ell. És bo amb els qui esperen en silenci i pacientment la seva salvació, la seva paraula. Ell és la font de la vida. Tots viurem gràcies Ell. Perquè la seva paraula i la seva melodia ens arriben per transformar el nostre pobre cos, negat amb freqüència a la vida, però sense arribar a ser capaç d'anul·lar el desig d'una altra ciutadania millor de la que gaudim aquí. I en l'assaig d'aquesta vida n'hi ha que aprenen l'himne amb més rapidesa. Són els cantors de l'amor.

En aquest assaig ens convé dedicar moltes hores a escoltar en silenci, «ens convé deixar que la Paraula de Déu ens vagi impregnant fins al punt que ens impulsi a lloar Déu en la pregària i en treball. Perquè aquest cant de lloança sigui viu des de dins, encara es precisa que en aquests llocs de pregària hi hagi temps reservats a l'aprofundiment espiritual, sinó aquesta lloança degeneraria en un balboteig de llavis mancat de vida. Solament, gràcies a aquestes llars de vida interior es pot evitar el perill: les ànimes, aquí, poden meditar davant Déu en el silenci i la solitud, a fi de ser al cor de l'Església els cantors de l'amor» (la pregària de l'Església, Edit Stein)

Els monjos som cridats a ser cantors de l'amor, i amb el nostre testimoni ajudar que l'assaig de la melodia eterna en el camí d'aquesta vida vagi responent a allò que Déu vol de nosaltres, i que ha posat en el centre del nostre cor, com un desig molt viu d'Ell mateix. Però no manca la foscor en les nostres vides. Aquella foscor que s'estén amb la mort de Crist, la foscor de l'absència i de l'abandonament de Déu, que també ens pot arribar a nosaltres.

Cal tenir el coratge d'aquestes dones de l'evangeli que van al sepulcre amb els primers raigs de sol, però que acaben amb els seus cors il·luminats.

Al centre del cor de l'home Déu ha posat ja les notes de la melodia de la ciutadania del cel. Els cantors de l'amor tenen també la responsabilitat, que és també la seva alegria més profunda, d'ajudar i acompanyar la melodia de l'Home nou.

És la melodia que no acaba amb la llum d'aquest món, sinó que es perllonga en una altra llum més esplendent, perquè com diu l'Escriptura: «la misericòrdia del Senyor no acaba i no s'acaba la seva compassió». Tot i els dubtes, de les nostres foscors i debilitats, «és bo esperar en silenci la salvació del Senyor», com ens exhorta el llibre de les Lamentacions.

Tenir el coratge de mirar al sepulcre, amb l'última foscor de la nit, o amb un raig encara feble d'un sol nou, però, com escriu el poeta: «àvids de la llum de Déu que brilli com un focus dins del nostre cor», i esdevenir cantors de l'Amor mentre caminem en aquesta vall de llàgrimes a l'encontre joiós dels qui ens han precedit en el camí de la vida.

«I tu, Crist que somies, somni meu,
deixa que la meva ànima, adormida en els teus braços,
venci la vida tot somniant-te a Tu!»