1 de novembre de 2015

TOTS-SANTS

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Ap 7,2-4.9-14; Salm 23,1-6; 1Jn 3,1-3; Mt 5,1-12

«Amén. Lloança, glòria, saviesa, acció de gràcies, honor, poder, i força al nostre Déu, pels segles dels segles. Amén.»

L'espectacle que podem imaginar davant aquest relat de la primera lectura és impressionant: «una multitud tan gran que ningú no l'hauria pogut comptar. Eren gent de tota nacionalitat, de totes les races, i de tots els pobles i llengües. S'estaven drets davant el tron i davant l'Anyell ... i tots els àngels s'estaven drets al voltant del tron, dels ancians i els vivents ... tots a una: AMÉN».

Tots a una. Una sola veu, tots cantant la lloança al qui seu al tron i a l'Anyell immolat.

Aquesta és la nostra tasca, el nostre servei en aquesta vida:

«Quan va venir per comunicar als homes la vida de Déu, el Verb que procedeix del Pare com a esplendor de la seva glòria, el gran sacerdot de la nova i eterna Aliança, en prendre la naturalesa humana, va introduir en aquest exili terrestre aquell himne que es canta perpètuament en els estatges celestials» (OGLH 3)

Aquesta és la nostra tasca principal, a aquest servei ens ha cridat el Senyor, a assajar en la nostra vida el gran himne de les estances celestials. «I van adorar Déu, tots a l'una. AMÉN». Aquesta és la tasca principal del monjo: dedicar la seva vida a cantar la lloança, la glòria de Déu, i amb l'exemple de la seva vida consagrada al Senyor ser un testimoni viu per als altres cristians.

I perquè el nostre cant, la nostra lloança sigui vàlida ens ofereix la seva santedat. Ens ha manifestat ja el seu amor fent-nos fills seus. Ens ha donat l'Esperit del seu Fill Jesús. Ens ha donat la seva santedat. Per això bé pot escriure sant Bernat:

«Avui és la festa de Tots Sants. De tots, els del cel i els de la terra. Perquè hi ha sants del cel i també de la terra. Honorem-los tots alhora, però no amb la mateixa intensitat. La qual cosa és comprensible ja que el grau de santedat no és idèntic en tots. Cadascun encarna la santedat segons la seva personalitat». (Sermó 5,1)

Hi ha una santedat que ja s'ha manifestat i que ha arribat a la seva plenitud, a cantar l'AMÉN a les estances celestials, com ens descriu la imatge espectacular i fascinant de l'Apocalipsi.

Però hi ha una altra mena de santedat. L'amagada. A aquesta pertanyen aquells que lluiten actualment en el camp de batalla: el pelegrinatge d'aquest món. Els que corren i no han arribat a la meta. A aquests els considera sants sant Bernat recolzant-se en les paraules de sant Pau: «Sabem que Déu ajuda els qui l'estimen, que ell ha cridat a ser sants».

A aquesta santedat estem cridats, a viure-la i a progressar-hi. Per fer possible aquest camí ens ha proporcionat un bon llibre de text: les Benaurances.

Les Benaurances són un bell retrat de la persona de Jesucrist. Tot un programa de vida per a qui ha estat cridat a seguir el Crist. Estan escrites a la llum de la Resurrecció de Crist i parlen primer de tot del mateix Crist. El les ha complert el primer, ell és el primer benaurat. L'aventura de Jesús és bella perquè la resurrecció ha mostrat que la mort no és un fracàs sinó la consumació i plenitud de la seva missió. Per això el sofriment i el fracàs mai seran un obstacle per assolir la nostra plenitud. Jesús viu ell primer les benaurances i després ens les proposa. Per això nosaltres hem de mirar la persona de Jesús, acollir la seva paraula i treballar per dur a terme aquest projecte de santedat.

Arribem a comprendre les benaurances quan les vivim. Així doncs, hem de contemplar la persona de Jesús, el nostre model, no anteposar res a la seva persona. Dins d'aquesta contemplació hi ha també la consideració de la vida de tots els sants que van fer i fan seu aquest projecte de vida plena. Considerar la vida dels sants del cel i dels de la terra. Celebrar al cel, buscar de contemplar els nostres germans que s'esforcen per viure l'esperit d'aquest missatge de Jesús. Llavors pot ser veritat en la nostra vida el que escriu sant Bernat:

«Aquesta memòria festiva dels Sants és immensament fecunda, perquè allunya de nosaltres el cansament, la tebiesa i l'error; la seva intercessió enforteix la nostra feblesa; la seva felicitat esperona el nostre tedi i el seu exemple és una escola viva per a la nostra ignorància». (Sermó 5)