Homilia
predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Gn 9,8-15; Salm 24,4-5b.6-7b.8-9; 1Pe 3,18-22; Mc 1,12-15
Quina necessitat hi havia de que Jesús fos temptat? La
salvació, el pla de la salvació, arranca des de la base, la salvació s’aixeca
amb uns bons fonaments. Ja no es tracta de salvar-ne uns quants, com a Noé i a
la seva família, ens ho ha dit la primera Carta de Pere, ara l’objectiu amb
Jesucrist és la salvació de tota la humanitat; ja no seran vuit persones en
total sinó tots, els cridats a la salvació. Crist ha mort per a conduir-nos a
Déu, ha vingut per salvar a justos i a injustos i per la nostra salvació ha
pagat un preu molt alt, el de la seva pròpia vida. Crist morint una sola vegada
per raó dels nostres pecats convida a la salvació a tota la humanitat. Déu
volgué que el seu Fill es fes en tot igual a nosaltres, llevat del pecat, i per
això experimentà també la temptació. Així com morint ens mostrà que la mort ja
no té la darrera paraula, que després de la mort hi ha la vida vertadera i
plena; així vencent la temptació, vencent els enganys del maligne, ens mostrà
que resistir a la temptació i vèncer-la és possible, sempre i quan ens confiem
a la gràcia de Déu. Jesús ens mostra amb obres, amb fets, que és possible que
la nostra vida reprodueixi la seva; que és possible fer camí darrere d’Ell i
arribar per Ell i amb Ell al Pare.
L’adhesió al pla de salvació demana però dues coses: Conversió i fe. Ens ho diu
el mateix Jesús amb les paraules amb les que predicà a Galilea, un cop
empresonat el Baptista: «Convertiu-vos i creieu en la Bona Nova.» La Quaresma
és el camí de conversió per excel·lència, és el moment en que l’Església ens
convida a preparar-nos no tant sols per a la celebració pasqual anual, sinó
també i sobretot per a la nostra pròpia Pasqua a la que sols podrem arribar-hi
amb plenitud i joia convertint-nos i creient en aquell qui fent-se home com
nosaltres i per a nosaltres, trencà les cadenes que unien a la humanitat amb la
mort i obrí les portes del reialme a qui vulgui seguir-lo. La porta que hi dona
accés, el signe que ens fa pertànyer a Crist no és altra que el baptisme.
Aquesta aigua, ens ha dit sant Pere, que no tant sols renta el cos com la d’aquell
diluvi dels temps de Noé, sinó que salva i que renta del pecat, és el baptisme.
Pel baptisme som incorporats a l’Església i com afirma la constitució Lumen
Gentium del Concili Vaticà II: «El Crist, un cop enlairat de terra, atragué
tothom cap a Ell (cf. Jn 12,32); ressuscitat d’entre els morts (cf. Rm 6,9), va
enviar el seu Esperit vivificador sobre els deixebles i per Ell va constituir
el seu Cos, que és l’Església, com a sagrament universal de salvació; assegut a
la dreta del Pare, actua incessantment en aquest món a fi de portar els homes a
l’Església i per ella unir-los més estretament i, nodrint-los amb el seu propi
Cos i Sang, fer-los participants de la seva vida gloriosa» (LG 48).
La Quaresma és el temps favorable per a apropar-nos més i més a aquest gran misteri
que és la salvació. Hi ha mitjans que ens ajuden a la seva comprensió com la
pregària, l’almoina o el dejuni. I els dos grans eixos són la conversió, l’adequació
de la nostra vida a la vida de Crist, i la fe en que Ell vingué al món per a
compartir amb nosaltres la filiació divina, per fer-nos fills amb el Fill i
tenir així a Déu per Pare. El camí està però ple de temptacions, com a Crist
també ens surten al pas a nosaltres a cada moment i una forta temptació pot ser
la de la monotonia. Així diu el Papa Francesc que: «L’accedia ha estat definida
com “el dimoni del migdia”: ens atrapa a la meitat del dia, quan la fatiga està
en el seu punt més alt i les hores que ens esperen ens semblen monòtones,
impossibles de viure.» Per evitar-la ens cal viure la Quaresma amb il·lusió,
amb plenitud, com un vertader camí cap a la salvació pasqual i no per haver-la
viscut ja tantes vegades se’ns ha de fer monòtona, rutinària, perquè aleshores
la viurem sense l’esperança de que si Crist es feu realment home i si patí i
morí realment per a nosaltres: «El Fill de Déu, unint en si la naturalesa
humana i vencent la mort amb la seva mort i resurrecció, ha redimit l’home i l’ha
transformat en una nova criatura.» (LG, 7) Déu en aquesta hora favorable, en
aquest temps de salvació, convida a la seva creatura, ens convida a tots
nosaltres, a convertir-nos, a creure en l’Evangeli per poder seure amb Ell a la
dreta del Pare.
18 de febrer del 2024
DIUMENGE I DE QUARESMA (Cicle B)
14 de febrer del 2024
DIMECRES DE CENDRA
Homilia publicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Jl
2,12-18; Salm 50,3-4.5-6a.12-13.14 i 17; 2C 5,20-6,2; Mt 6,1-6.16-18
Ara
és l’hora
favorable, ens ha dit l’Apòstol. La Quaresma és un temps favorable per a la
conversió, un temps privilegiat, un temps per a viure intensament el camí cap a
la Pasqua, la que celebrem anualment i la nostra mateixa Pasqua. Pot
ser un camí a vegades costós, segur que no és mai sempre planer; però el que no
costa res, res no val, no ho valorem, tant sols allò que requereix esforç es
viu, un cop assolit, amb més joia.
La conversió, la conversió amb tot el cor, l’esquinçament dels cors i no dels
vestits, no és un camí fàcil i ens cal recórrer-lo poc a poc, fixant-nos ben bé
en on posem els peus i no hi ha millor bagatge per aquest pelegrinatge cap a la
Pasqua que fer el bé, pregar i dejunar. No pas fent-ho amb un posat trist,
desfigurant-nos la cara perquè tothom se n’adoni del que estem fent, sinó
posant-hi bona cara perquè tant sols aquell qui veu en el secret ho conegui.
Escriu el Papa Francesc en el seu missatge per a la Quaresma d’aquest any: «És
temps d’actuar, i per Quaresma actuar és també aturar-se. Aturar-se en
pregària, per a acollir la Paraula de Déu». (Papa Francesc, Missatge per a
la Quaresma 2024). És aquest aturar-se un aturar-se actiu, aturar-nos a
revisar la nostra vida, a valorar els nostres mancaments, les nostres faltes,
allí on caiem un cop i un altre i on si ens hi esforcéssim, si ens confiéssim a
l’acció de la gràcia de Déu, tal volta podríem sortir-nos-en i avançar en el
nostre camí de conversió personal.
Escriu el Papa Francesc que cal que «Acollim la Quaresma com el temps fort en
el qual la seva Paraula s’adreça de nou a nosaltres.». (Papa Francesc, Missatge
per a la Quaresma 2024). Escoltar aquesta Paraula que el Senyor ens adreça,
rumiar-la, fer-nos-la nostra, que ens toqui el cor és una molt bona pràctica
quaresmal. Sovint estem més pendent de la nostra imatge exterior, de la façana,
de fer posat de tal o qual cosa, que de ser sincers i coherents amb el nostre
cor.
La nostra societat és una societat de la imatge, de la immediatesa, on tot
passa de pressa i poques coses perduren; al Senyor no li impressionen les
imatges, els posats tristos, les cares desfigurades, les pregàries pal plantats
a les cantonades, no li impressionen les almoines fetes a tocs de trompeta; el
Senyor ho veu tot i valora el que hi ha de real, de sincer, de veritable en els
nostres cors li agrada que tanquem les portes amb pany i clau, que defugim els
observadors entusiastes, que la nostra esquerra no sàpiga que fa la dreta, Ell
que veu tot el que és secret sap recompensar la sinceritat, la netedat de cor.
La Paraula de Déu ens empeny vers aquesta sinceritat, vers aquesta coherència,
perquè la Paraula transforma la vida, transforma les nostres vides i ens fa avançar
més i més en el camí de la fe tot practicant la caritat sincera i neta de tota
ambició.
Escriu el Papa Francesc que «La fe i la caritat porten de la mà l’esperança.».
(Papa Francesc, Missatge per a la Quaresma 2024). I és que aquest camí
nostre de conversió quaresmal no és un sense sentit, no és quelcom per
aparentar, és quelcom per viure-ho amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb totes
les forces. Per això si el recorrem adequadament, si mirem de fer-lo tal com
cal, ens obre a l’esperança.
La Quaresma és camí cap a la Pasqua i la nostra mateixa vida és també camí vers
la Pasqua; perquè Déu va enviar al seu Fill únic, el va fer home, va fer-lo
tant igual a nosaltres que patí i morí; però no per aturar-se aquí, sinó per
anar molt més enllà del que mai Déu havia anat des de que la humanitat caigué
en la mortalitat. Crist visqué, patí i morí per tal de ressuscitar i guanyar
també per a nosaltres la vida eterna, aquella que si el nostre cor s’esquinça i
es converteix podrem compartir amb Ell que ens ha fet fills de Déu juntament
amb Ell i així tenir a Déu per Pare. Déu és compassiu i benigne, estima tant
que Ell mateix és l’amor i a les seves creatures ens convida a apropar-nos-hi a
recuperar la seva imatge aquella que ha posat en cadascun de nosaltres i que fent
camí de conversió hem d’anar desbrossant. Per això ara és també l’hora de la
salvació, si esdevenim col·laboradors de Déu, com ens ha dit l’Apòstol, serem
salvats. Sols
Déu salva i allibera si ens convertim i creiem en l’Evangeli.
2 de febrer del 2024
PRESENTACIÓ DEL SENYOR
Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Ml 3,1-4; Salm 23,7.8.9.10; He 2,14-18; Lc 2,22-40
Simeó, un home just i pietós, Anna una dona dedicada nit i dia al culte de Déu
amb dejunis i oracions; vet aquí els escollits per a rebre la revelació. En les
seves velleses seguien esperant, no havien perdut mai l’esperança de poder
veure el Messies i allò que l’Esperit Sant havia promès a Simeó a la fi s’acomplí.
Una família observant amb els preceptes que manaven la llei de Moisés pujà al
temple per realitzar la cerimònia de purificació de Maria i presentar a l’infant
primogènit al Senyor tot oferint-li un parell de tórtores o dos colomins; era
una de tantes famílies que al llarg de l’any acomplien amb allò prescrit.
Calia que Jesús es fes en tot semblant als germans, ens ha dit la Carta als Hebreus,
i com tot jueu observant Ell i llur família acomplien el ritual de Moisés. Però
aquella família no era una família qualsevol, malgrat les aparences; aquell
infant no era un infant qualsevol, malgrat que res el distingia dels altres.
Maria i Josep formaven una família, però sagrada, destinada per Déu a acollir
en el seu sí al Salvador del món; Jesús era un infant primogènit, però concebut
en el ventre de Maria per obra de l’Esperit Sant i és alhora el Fill primogènit
i únic de Déu.
Déu escriu en la simplicitat de la història humana el relat de la nostra
salvació, ho fa de manera planera, senzilla, quasi anònima, perquè no ha
arribat pas encara l’hora de la revelació i aquesta queda limitada de moment a
uns pocs escollits: Maria, Josep, uns pastors que vigilaven el ramat en la nit,
uns mags vinguts de llunyanes terres i ara Simeó i Anna. Uns vetllaven en la
nit al ras, uns altres escrutaven els signes dels astres, avui Simeó i Anna
pregaven i vetllaven sense perdre en cap moment l’esperança de que abans de
morir veurien al Salvador. I la seva esperança fou recompensada, Simeó prengué
la salvació en braços i Anna en parlava a tots els qui esperaven el temps en
que Jerusalem seria redimida.
El camí està preparat, al temple hi ha entrat molt més que l’àngel de l’aliança,
hi ha entrat el mateix Messies, el rei de la gloria pel qui el salmista demana
d’engrandir les portalades eternes. Com diu la Carta als Hebreus Jesús s’ha
emparentat amb nosaltres per tal de fer-nos lliures, perquè puguem perdre el
temor a la mort. Ell destituirà la mort, cert; però per destituir-la cal que
passi la prova del sofriment humà, sols morint pot confortar-nos a nosaltres
que som provats per totes les limitacions que comporta la condició humana.
L’obra de la salvació no és amiga de grans manifestacions, sols de les justes i
necessàries; l’obra de la salvació no cerca grans anuncis, sols els que calen;
l’obra de la salvació es revela a qui Déu vol i quan vol i no és amiga per
fer-ho de triar als poderosos, ans al contrari, cerca als humils de cor, però
rics en esperança. Des de bon començament Crist s’amaga als pretesos savis i
prudents, però es revela als humils.
Aquest sacrifici ritual d’avui al temple no és altra cosa que l’anunci del gran
sacrifici que Déu oferirà en bé de tots nosaltres; com Abraham oferí Isaac a la
muntanya, el Pare oferirà al seu Fill a la creu. Escriu sant Bernat: «Avui en
efecte, es va oferir no perquè li calgués fer-ho, ni perquè fos subjecte de la
Llei, sinó perquè ell mateix ho va voler. I sobre la creu el mateix, s’oferirà
no perquè mereixés la mort, ni perquè els seus enemics tinguessin poder sobre
ell, sinó perquè ell mateix ho va voler.» (Sermó II per a la Presentació del
Senyor).
La història de la salvació no és planera, mostra d’això és que una espasa de
dolor traspassarà l’ànima de Maria; perquè la llum que es revela a les nacions
és una senyera combatuda, motiu de que alguns s’alcin mentre d’altres cauen.
Ens ho diu el mateix Jesús: «Us penseu que he vingut a portar la pau a la
terra? Us asseguro que no. He vingut a portar-hi divisió.» (Lc 12,51). L’eterna
lluita entre el bé i el mal farà que el mal s’oposi amb totes les seves forces
al pla de salvació de Déu. Però Crist ens sortirà vencedor.
Ell és el gran sacerdot, compassiu i acreditat davant de Déu per expiar els
pecats del poble. Ell és el salvador de tots els pobles, de tots els homes, de
tots nosaltres.
El Salvador és aquest noi que anava creixent, fent-se fort, entenimentat i al
que Déu havia donat el seu favor.
Ell és la bondat i l’únic camí que porta a la salvació.