31 de desembre del 2016

DIA SETÈ DINS L’OCTAVA DE NADAL

Homilia predicada per fra Lluís Solà, diaca
1Jo 2,18-21; Sl 95,1-2.11-12.13 (R.: 11a); Jo 1,1-18

«Som a l’hora darrera», ens han llegit, l’hora de l’Anticrist, l’hora del discerniment de totes les coses, de totes les actituds, també les nostres davant de Jesucrist. I, en aquesta hora darrera, escoltem per segona vegada en pocs dies, una de les veritats més contundents del nostre credo: «La Paraula es va fer carn». Un Déu-Paraula, que es comunica, que es revela, que assumeix la nostra història, que camina amb nosaltres. El mot «carn» designa tot allò que forma part de la nostra realitat trencadissa, condicionada per les lleis del temps i de l’espai, contingent, és a dir, que pot ésser i no ésser, i que si és, és per aquesta Paraula que la sosté, «per la qual tot ha vingut a l’existència», i sense la qual res no seria. Amb el fil diví de la Paraula-carn Déu s’entreteixeix en el teixit de la nostra vida, de la nostra història. Misteriosament, silenciosament.

En aquesta hora darrera, i estirant aquest fil diví de la Paraula-carn, provem de desfer, amb agraïment, el que ha estat la nostra vida i la vida de la nostra comunitat durant aquest any que acomiadem. Hi hem viscut tres moments forts de benedicció, per a la nostra petita església de Poblet i per a tota l’Església, que han estat la benedicció del nostre abat, l’ordenació presbiteral d’un nou prevere al servei de la comunitat, i el primer compromís monàstic de dos germans nostres. El traspàs de dos monjos estimats, també ho ha estat un moment fort de benedicció: el pas del Senyor que ha vingut a cercar-los ha estat, per a ells i per a nosaltres, pasqua de salvació. Hem beneït també un petit oratori per als nostres malalts de la infermeria, on el Senyor se’ls fa present cada dia, en el sagrament del Pa i de la Paraula. Hem beneït, encara, un nou instrument musical al servei de la nostra pregària, per a fer-la més bella i per ajudar-nos a acordar les nostres veus i els nostres cors amb l’harmonia de cel. I els moments difícils, que també n’hem tingut, a nivell personal, familiar, comunitari, ens han ajudat a ressituar-nos correctament davant de Déu i davant dels altres. Sempre que ens apartem del projecte de Déu, sempre que amb la nostra malaptesa embullem el fil diví de la Paraula-carn en el brodat de les nostres vides i de la nostra història, se’ns demana un exercici de fe i de confiança per a fer-ne, també, al capdavall, moment de benedicció.

Aquesta nit, quan cantarem el Te Deum d’acció gràcies, agafem-nos ben fort a aquest fil diví de la Paraula-carn, que va filant el sentit diví i humà de la nostra petita existència tan preciosa als ulls de Déu. Així sigui.

29 de desembre del 2016

DIA CINQUÈ DINS L’OCTAVA DE NADAL

Homilia predicada per fra Lluís Solà, diaca
1 Jn 2,3-11; Sl 95,1-2a.2b-3.5b-6 (R.: 11a); Lc 2,22-40

Avui contemplem tota l’esperança i tota la fe d’Israel resumida en dos personatges singulars, l’ancià Simeó i la profetessa Anna, que vénen a l’encontre del nen Jesús, el Messies promès. Dos personatges amb dos noms també singulars, de molta significació bíblica. Simeó vol dir «el qui hi sent tot escoltant», i Anna és «la plena de gràcia». L’escolta d’Israel, una escolta de segles i segles, de generacions i generacions, es torna gràcia en el trobament i l’acolliment que s’esdevé avui al Temple de Jerusalem, que és el lloc, no pas Betlem, on Jesús és presentat oficialment al seu poble.

Simeó, «home just i pietós», com el descriu sant Lluc, és el prototipus del qui viu segons la Llei del Senyor, conformant-hi la pròpia vida amb fidelitat sincera. Ho són també Zacaries, Elisabet, Maria i Josep. D’Anna se’ns diu que era una profetessa «dedicada nit i dia a donar culte al Senyor amb dejunis i oracions», que «mai no es movia del Temple». Si l’ancià Simeó representa la Llei, Anna representa el Culte profètic. Les paraules de la Llei es tornen profètiques, és a dir, capaces d’informar la vida del creient, quan ressonen al Temple amb la veu de la lloança.

És al bell mig d’aquesta realitat que s’esdevé l’encontre entre el Messies promès i el seu poble, l’Israel de les promeses. Un poble abocat a la mort, ja que es tracta d’un ancià que espera «anar-se’n aviat en pau» i d’una vídua, que ja no pot engendrar, però que porta, en el sac dels seus vuitanta-quatre anys, tota l’esperança i tota la fe del seu poble. I Jesús els surt a l’encontre com l’Espòs d’Israel que ve a portar nova saba a una soca envellida.

Jesús, però, ve també per provocar una confrontació, un discerniment. Perquè, davant la nova llum que apunta, com suggereix Joan en la seva epístola, la fosca es fa enrere, és a dir, tot allò que en nosaltres s’oposa al projecte d’aquest Infant, al seu manament, nou i vell alhora, és posat en qüestió, és provocat per la claredat del seu missatge: estimar o no estimar, la veritat o la mentida de la nostra vida.

I al caliu d’aquest amor que Simeó pren en braços i que Anna revifa amb la seva paraula profètica, allò que és vell es renova, la Justícia de la Llei es torna Gràcia, i l’Esperança d’Israel Promesa florida de benedicció.

Sortim, doncs, també nosaltres, a rebre l’Espòs. I de la nostra fe i de la nostra esperança, per petites que siguin, fem-ne joiós acolliment. Amén.

27 de desembre del 2016

SANT JOAN, APÒSTOL I EVANGELISTA

Homilia predicada per fra Lluís Solà, diaca
1Jo 1,1-4; Sl 96,1-2.5-6.11-12 (R.: 12a); Jo 20,2-8

La festa d’ahir, sant Esteve, que tenyeix amb el vermell dels màrtirs, com la de demà, les daurades estoles de la solemnitat del Nadal, ens ha estat una invitació urgent i decidida al compromís, al seguiment, al testimoniatge. Una invitació a fer del Nadal un exercici concret, lliure i responsable de raó i de justícia, paraules que hem fet ressonar en el salm interleccional. I és que la religió del Déu encarnat no podria ser viscuda altrament. La festa d’avui, que ens retorna l’or de Nadal, vol fer-nos aturar en la contemplació del misteri de la mà d’aquell que va cantar-lo més bellament i més profundament, sant Joan el Teòleg, el quart evangelista. Amb el benentès que, primer, i abans de tota contemplació, cal haver-lo seguit, aquest Déu encarnat, tot fent camí, com els pastors de Betlem, com sant Esteve amb el seu testimoniatge, com els Innocents d’ahir, d’avui i de sempre, que fan de la seva petita esperança un camí lluminós de pau i reconciliació.

«Això ja era des del principi. Nosaltres ho hem sentit, ho hem vist amb els nostres ulls, ho hem contemplat i ho hem tocat amb les nostres pròpies mans». Quatre etapes per aprofundir el misteri. Parlem-ne breument. Primera, escoltar. Com diu Pau, la nostra fe prové, o neix de l’audició de la Paraula (Rm 10,17). Per què? Perquè la primera intervenció de Déu en l’espai i el temps de la nostra història s’esdevé per mitjà de la Paraula: «Déu digué». Segona etapa, veure-hi. «Déu ho veié i era bo i bell de debò», llegim igualment a l’inici de tot (Gn 1). Una paraula per a ser vista!

Una paraula per a ser contemplada i tocada amb les mans, tercera i quarta etapa. La contemplació és el perfeccionament de la visió, és aquell ull, com diuen que tenen les àguiles —el símbol de l’evangelista Joan—, que permet copsar l’essència profunda de la realitat, el «logos», en aquest cas, que parla i viu al fons de totes les coses, com a llum i vida, fent-les bones i belles. Tocar. Un Déu per a ser tocat... i menjat! cada vegada que en fem pa a la menjadora de l’altar. I, tanmateix, tot això, en l’estranya presència de l’absència del sagrament, com en el sepulcre buit del Ressuscitat.

La menjadora de l’Infant de Betlem, com la tomba buida, és, sobretot, un reclam per a la nostra fe i una provocació per a la nostra intel·igència. Correm-hi, aquest Nadal, com els pastors a Betlem, com Maria Magdalena i els dos apòstols al sepulcre. I amb tots ells adorem, amb fe i amb intel·ligència, el qui és la glòria del Pare en l’Esperit Sant. Amén.

25 de desembre del 2016

NADAL DEL SENYOR

MISSA DEL DIA

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Is 52,7-10; Sl 97; He 1,1-6; Jo 1,1-18

La història de la salvació té en la Paraula l’origen, l’acció present i el final. Tot allò creat està en íntima relació amb la Paraula, perquè la creació és en si mateixa un acte de revelació de Déu i tota la creació porta el segell de la Paraula de Déu, perquè el Pare és creador i crea per mitjà de la Paraula. Per la Paraula el Senyor ha estès als ulls de tots els pobles el seu braç sant i d’un cap a l’altre de la terra en veure la Paraula feta carn es veu la salvació del nostre Déu.

En diverses ocasions i de moltes maneres la Paraula havia parlat als homes. Avui la Paraula, fent-se carn, ens parla en la persona del Fill, perquè Ell és resplendor de la glòria de Déu i empremta del seu mateix ésser i és seu el poder, pel qual la Paraula sosté tot l’univers. La Paraula és vida i és llum, aquella llum que la foscor ja no pot apagar. Avui hem contemplat la seva glòria, la que li pertoca com a Fill únic del Pare que l’ha omplert de gràcia i de veritat.

Avui Déu ens ha mostrat el seu rostre en la persona del Fill fet home, nosaltres que havíem perdut la semblança amb Déu, ara tenim l’oportunitat de recuperar-la perquè Déu ens ha estimat tant que ens ha donat al seu Fill únic, que fent-se home, prenent la nostra imatge, ens fa fills del Pare, de nou imatge de Déu. Admirable intercanvi, diu sant Agustí, pel qual Ell es fa carn i nosaltres esperit (cf. Sermó 121). A Déu certament ningú no l’ha vist mai, però donant-nos al Fill, fent-se la Paraula carn, podem dir com Jacob «He vist Déu cara a cara i n’he sortit amb vida.» (Gn 32,31) perquè avui «El Senyor, el nostre Déu, ens ha fet veure la seva glòria i la seva grandesa, (...) Avui hem vist que l’home pot continuar amb vida després que Déu li ha parlat.» (Dt 5,24). La Paraula ha vingut pobra i humil, en una menjadora, sense haver trobat aixopluc enlloc perquè tot i haver vingut a casa seva, els seus no l’han acollit. Saludada per uns simples pastors i anunciada pels àngels, la Paraula s’ha fet present en el món, un món que li deu l’existència i que no l’ha reconegut.

Avui Déu se’ns revela per mitjà del Fill, avui tenim la salvació més a prop perquè la Paraula ha plantat entre nosaltres el seu tabernacle i ens ha mostrat la seva glòria. En el pròleg del quart Evangeli, fent una mirada enrere, un recorregut pels moments claus de la història de la salvació, la plenitud es fa present per a tothom i des de sempre. La revelació és el mateix Jesús, el qui és la Paraula s’ha atansat als homes de manera propera i definitiva, i continua apropant-se i il·luminat el món, allunyant-lo permanentment de la tenebra. La Paraula, el temps de la qual resta fora del nostre temps perquè ja existia al principi, i l’espai de la qual era Déu, té ara també per lloc la nostra humanitat. Vertaderament Jesús és el Fill que resta sempre a la casa del Pare, aquell qui ens diu «jo estic en el Pare i el Pare està en mi. Les paraules que jo us dic, no les dic pel meu compte. És el Pare qui, estant en mi, fa les seves obres. Creieu-me: jo estic en el Pare i el Pare està en mi» (Jn 14,10-11). Estant en el Pare, Jesús és el qui ha vingut a revelar-nos l’amor de Déu a tots els homes, el seu àmbit segueix essent Déu i alhora «aquell de qui van escriure Moisès, en els llibres de la Llei, i també els profetes: és Jesús, fill de Josep, de Natzaret», com diu Felip a Natanael (Jn 1,45), un home com nosaltres. Perquè per nosaltres la Paraula s’ha fet carn, per nosaltres aquell qui és el Fill de Déu s’ha fet home per tal que tots els fills d’home siguem fets fills de Déu. Prenent de nosaltres els nostres mals ens ha donat els seus béns. «En venir a nosaltres no deixà el Pare. Se n’anà d’entre nosaltres i no ens abandonà; a nosaltres tornarà i a Ell no el deixarà» (sant Agustí, Sermó 121).

Avui la Paraula, que està al costat de Déu, la Paraula que és Déu, el Creador del món, per mitjà de la qual van ser creades totes les coses, que ha acompanyat i acompanya els homes en la història amb la seva llum, es fa un entre nosaltres, planta entre nosaltres el seu tabernacle, es fa un com nosaltres. Nascut de Maria Verge, es fa veritablement home, en tot semblant a nosaltres excepte en el pecat (GS, 22).

Avui admirem la grandesa d’aquest misteri, deixant-nos embolcallar per la meravella d’aquest esdeveniment: Déu, el veritable Déu, Creador de tot, entra en el temps i l’espai de l’home, per donar-nos la seva mateixa vida. No ho fa amb l’esplendor d’un sobirà, que sotmet el món amb el seu poder, sinó amb la humilitat, la tendresa i la fragilitat d’un nen; perquè participem així de la divinitat d’aquell qui es digna a compartir la nostra condició humana.

NADAL DEL SENYOR

MISSA DE LA NIT

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Is 9,1-6; Sl 95; Tt 2,11-14; Lc 2,1-14

«Els profetes i els sacerdots anaven predicant, ja feia temps, que el Messies vindria en forma d’home com nosaltres» ens diu l’avia als Pastorets d’en Folch i Torres, i com bé diu Lucifer en la mateixa obra, on per una vegada diu veritat, «Totes les promeses fetes pels profetes s’han complert. I amb aquesta com amb altres profecies. Ja veuràs, el Messies no trigarà». El Messies no ha trigat perquè «avui ens ha nascut el Salvador, que és el Messies, el Senyor»; «alegrem-nos-en. Avui la pau ha baixat del cel.»

La salvació arriba avui a nosaltres, el Fill de Déu s’ha fet home, és el Déu amb nosaltres, el Déu fet com nosaltres, llevat del pecat. No ha vingut com alguns pensaven, ple d’honor i majestat, rodejat d’un estol d’àngels i d’arcàngels; sinó que la salvació, el Messies, ha nascut en una menjadora perquè ningú no l’ha volgut acollir, ningú no ha ofert un llit a la seva mare on pogués portar al món el Fill de Déu; Ella, a qui l’arcàngel Gabriel diu als Pastorets: «Verge immaculada! Del Senyor sou escollida i entre totes beneïda i entre totes alabada. Estrella de llum serena, dolça i casta criatura, tota blanca, tota pura, de divina gràcia plena. (...) Per mare heu estat triada, essent casta sense igual, i en vostre ventre virginal el Fill de Déu tindrà estada.»

El Messies no ha vingut a compartir res amb els poderosos, ni ha nascut a Jerusalem, la ciutat reial, sinó a la petita Betlem; perquè ha volgut venir, pobre i humil. Per alliberar els pobres, essent uns simples pastors els primers en rebre l’anunci dels àngels, davant dels quals han estat envaïts de por en ser envoltats de llum per la gloria del Senyor. Però no hem de tenir por, Jesús ha vingut per donar-nos un manament nou, el d’estimar-nos els uns als altres tal com Ell, fent-se un de nosaltres, ens ha estimat. També seran uns mags llunyans els qui vindran a adorar-lo perquè Ell ha vingut a portar la salvació arreu del món, a tots els pobles de la terra, sense distinció de llengües, races o nacions. Així s’ha revelat l’amor de Déu en Jesucrist, Déu gran i salvador nostre, que es lliurà a si mateix per nosaltres, per deixar-nos nets i fer de nosaltres un poble ben seu, apassionat per fer el bé, com ens diu l’Apòstol.

El seu naixement ens porta una gran alegria, la seva pobresa té més valor que tots els béns i tots els tresors. Quin valor més gran hi pot haver que la humilitat? Què trobaríem de més preciós? Escollint un estable i una menjadora per néixer, Jesús ens mostra que és per la humilitat que podem adquirir el regne del cel. Jesús ha nascut, ha nascut per a nosaltres. Avui l’eternitat ha entrat en el temps; pel misteri del Verb fet home, una nova llum il·lumina la nostra ànima i coneixem al Déu invisible perquè s’ha fet visible com a home per amor als homes.

Crist la llum de la llum, naixent avui com a home ens fa néixer a nosaltres a una nova vida, a una llum radicalment nova, ens fa participar de la seva divinitat. Crist vol fer-se visible en nosaltres, viure en nosaltres, treballar en nosaltres per salvar-nos amb Ell. El misteri de Nadal ens invita a fer participar a tots els homes de la llum de Crist, la gràcia rebuda de Jesucrist ens convida a anunciar l’arribada del Salvador. Avui certament ens ha nascut el Salvador, però és cada dia que hem de fer-lo present en el món que Ell, la Paraula que ara s’ha fet carn, ha creat. «Mireu la nit com és clara! Si les estrelles fan llum! Però... no sentiu?» Ens pregunta en Lluquet; «Jesús és nat a l’establia; àngels canteu joia tan gran. Piulen ocells amb alegria perquè ha nascut el Diví Infant» canta el cor dels àngels.

El Crist, el Messies, el Salvador, és en un estable, ha nascut en una menjadora; la seva llengua no parla encara però el món troba en Ell ja una resposta; desaprovant les glories d’aquest món, l’infant promès per Isaïes, que s’ha fet carn feble i fràgil, ha vingut per salvar-nos, per mostrar-nos el camí de la salvació, per ensenyar-nos a estimar els pobres, els febles, els qui pateixen, els rebutjats.

Quin misteri tan gran, Déu ha enviat el seu Fill per amor als homes i aquest s’ha fet home com nosaltres, per compartir la nostra feble humanitat. Si la humilitat ens ha estat anunciada per Déu, és perquè Déu ens vol humils a la seva presència, per poder fer néixer en nosaltres la seva gràcia. El conseller prodigiós, el Déu heroi, el Pare per sempre, el príncep de la pau, el principat del qual serà immens, la pau del qual no tindrà fi, el regne del qual serà fonamentat i sostingut des d’ara i per sempre sobre el dret i la justícia, té per senya un nen en bolquers posat en una menjadora. El seu tron és un pessebre, el seu palau una establia.

«En eixa nit memorable ha nascut el diví infant i essent Ell el rei més gran son bressol és un estable. La naixença celebrem del Jesuset benvingut (...) Per la nostra redempció ha nascut a l’establia. Gloria a l’Infant de Maria que ens porta la Salvació!»

24 de desembre del 2016

NADAL DEL SENYOR

MISSA VESPERTINA DE LA VIGÍLIA

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet,
a l’oratori de la Mare de Déu dels Dolors de la infermeria
Is 62,1-5; Sl 88,4-5.16-17.27 i 29; Fets 13,16-17.22-25; Mt 1,1-25

El Senyor ens ha concedit la joia d’esperar amb alegria aquest Nadal i avui de viure de nou aquesta solemnitat que ens convida a encetar el misteri de la redempció. Déu s’ha fet home i fent-se home ens convida a participar de la seva divinitat. Avui el bé ha aparegut com un raig de llum i la salvació com una torxa encesa. És de la descendència de David que Déu ha promès que naixerà el Salvador. I així Jesús és ara el capdavanter, l’inici de la salvació.

Sant Mateu ens presenta una genealogia que remunta fins a Abraham per acabar presentant Maria com la Mare del Messies. Així la història de la salvació, centrada en Jesús el Messies, és quelcom inseparable del misteri de l’encarnació i de la redempció. Jesús és l’Emmanuel, el Déu amb nosaltres, adorat pels pastors i els mags, el Rei dels jueus, el Redemptor presentat per l’Àngel del Senyor. Maria, desposada amb Josep en donar a llum el Salvador, dóna inici al nou Poble de Déu.

Al Messies, descendent d’Abraham, pare del poble d’Israel, David li atorga els títols que indiquen la seva dignitat i el seu lloc entre el poble escollit, els de Rei d’Israel i Fill de David. Per això l’evangelista Mateu estructura la genealogia de Jesús al voltant de David perquè vol destacar així que el Messies pertany a la seva família real, tot esmentant quatre dones estrangeres que tenen un paper fonamental dins del poble d’Israel: Tamar, Rahab, Rut i la dona d’Uries; ens presenta Maria, l’esposa de Josep, com el darrer esglaó de la història de la salvació, la verge que donarà a llum a Betlem, la ciutat de David, un descendent del profeta i rei. És de la descendència de David que Déu, tal com ho havia promès, ha donat a Israel un salvador, que és Jesús.

La genealogia que ens mostra l’Evangeli de Mateu presenta un simbolisme numèric que indica la perfecció. Són catorze generacions en tres grups, xifra que indica la plenitud del temps, és a dir, la perfecció de la humanitat i de la història acomplerta amb l’arribada de Crist, l’home perfecte. Un simbolisme amb una clara intenció teològica més que no pas històrica, i aquesta és vincular Jesús amb els avantpassats del poble escollit dipositaris de les promeses messiàniques: Abraham i David.

Les llistes de les generacions acaben amb Josep, el pare legal de Jesús i amb això n’hi ha prou per conferir a Jesús tots els drets hereditaris del llinatge del mateix David, restant així Jesús lligat familiarment al rei i profeta. L’arbre de la salvació s’arrela fermament a la casa d’Israel, el poble escollit per Déu, el poble gloriós que el Senyor tragué d’Egipte amb el poder del seu braç. Tot ha succeït perquè s’acompleixi el que el Senyor havia anunciat pel profeta, la verge ha tingut un fill, el Déu que és amb nosaltres, Jesús, el Messies, fill de David, fill d’Abraham; el Fill de Déu.

VIGÍLIA DE NADAL

MISSA DEL MATÍ

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet

Déu ens salva. El temps va complint-se. Ara sí Zacaries, que l’Esperit Sant no pot contenir-se més. Ara sí Zacaries, proclama, proclama la salvació que ve.

Perquè, està la societat embafada de donar culte estèril a totes les divinitats que hi surten com bolets per la nostra cultura: un culte a la imatge, a l’aparença, a la fama, al poder i als ídols que vulguis, que provoquen por, foscor i ombres de mort.

Sí, Zacaries, proclama als quatre vents que el teu infant Joan pregonarà la festa del Nadal del Senyor, pregonarà els favors de l’únic Déu que salva. Perquè el favor del Senyor s’ha desplegat: el perdó, la reconciliació, la claredat de la llum divina, l’amor de Déu ha estat vessat i ha besat tota la humanitat.

Ara, ja hem de deixar les pors que ens oprimeixen. Hem de posar-nos sota l’ombra de la llum d’aquell que ve com a Únic Salvador, Jesucrist. Nostre Senyor Jesucrist, beneït que amb la seva creu ens beneeix i ens pot salvar de nosaltres mateixos per viure la pau, la pau amb Déu i la pau amb tothom.

23 de desembre del 2016

FÈRIA PRIVILEGIADA D’ADVENT

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet

Déu ens salva. El temps va complint-se. Elisabet té un fill. Veïns i parents emocionats la felicitaven, això havia estat cosa del Senyor.

El do del fill, és el fruit de l’amor fidel del Senyor. Per això, aquest nom: «S’ha de dir Joan». Que vol dir: El Senyor és favorable.

El temps va complint-se en la nostra història. I, el Senyor també ens fa el seu favor. També ens envia missatgers que preparen el camí, l’encontre amb el Crist.

De vegades no ens n’adonem, però tota persona que tens al davant t’interroga, et provoca, t’interpel·la, et dóna un missatge que et qüestiona.

Et qüestiona, el teu tarannà, el teu comportament, la teva fe, el teu afecte, els teus defectes, la teva vida i com la vius.

Com la mà del Senyor era amb Joan, com a missatger, també els altres et fan de missatgers, per veure si els tractes com el Crist. Perquè en definitiva els altres et preparen el camí perquè et qüestionis la teva cultura hedonista en què vius. I així, deixant la vida acomodada puguis sortir a rebre l’Emmanuel, el Déu que és amb nosaltres, i que ve a salvar-nos en el nostre temps.

22 de desembre del 2016

FÈRIA PRIVILEGIADA D’ADVENT

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet

Déu ens salva. Maria n’ha fet experiència íntima i profunda, per això pot proclamar, pot ésser portaveu de les necessitats del nostre món.

Nosaltres com a peces de terrissa encara necessitem que ens perfeccionin. I, l’únic mestre en això és Déu mateix que ve i ens salva.

El camí de la perfecció passa per la humilitat. De fet, els petits, els humils i els pobres són els preferits de Déu. Els qui no estan necessitats no esperen cap salvació.

Però, els necessitats com nosaltres precisem de la humilitat per atansar-nos al coneixement de les meravelles que Déu té preparades per a els qui s’humilien, per als pobres.

Nosaltres com a descendència d’Abraham, com a descendència de Maria, vivim sota la protecció de Déu que ens dóna la vida i la mort.

Celebrem aquests dies la joia que Déu ens ha mirat. Sí, Déu ha mirat la meva petitesa, la teva petitesa i per això ve la pedra angular de l’Església, el Crist, el nostre salvador ens ve a magnificar.

21 de desembre del 2016

FÈRIA PRIVILEGIADA D’ADVENT

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet

La felicitat de les dues dones és contagiosa, Elisabet i Maria són plenes de l’Esperit Sant. «Feliç tu que has cregut». Sí, feliç el qui creu. Maria ha cregut tota la promesa feta al poble d’Israel. Maria és la conclusió de tot el do de Déu a la humanitat.

Creure i ser feliç coincideixen quan hom està ple de l’Esperit sant. La nostra felicitat com a cristians està posada en la nostra fe. Per això, en aquest temps fort de la nostra redempció, la nostra joia ha d’estar posada en la nostra amistat espiritual, en el nostre amor lliurat a Déu, imitat en el Crist i donat al proïsme.

Feliç aquell qui davant dels dubtes que la vida comporta, sempre confia, te posada l’esperança en el Senyor i creu amb més força que mai quan les adversitats l’acorralen.

Davant la presència de l’Emmanuel, de «Déu que és amb nosaltres» i que ve a salvar-nos, feliç el qui s’entusiasma.

20 de desembre del 2016

FÈRIA PRIVILEGIADA D’ADVENT

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet

«A Déu res no li és impossible». De fet quan la vida de Déu es creua amb la vida de Maria, sembla ben difícil que tot aquest Misteri pugui realitzar-se. Déu baixa a trobar la humanitat. La por inicial dóna pas a la confiança i l’acceptació d’aquest gran Misteri.

El «sí» de Maria però, ens obre a pronunciar el nostre sí. Perquè en la nostra vida, també s’ha interposat per davant nostre un àngel. També hem estat cridats per Déu amb el nostre nom perquè acceptem la seva voluntat.

Ara bé, de vegades ens costa acceptar les increïbles proposicions de Déu. Perquè Déu vol ser amb cadascú de nosaltres, per això vol que tinguem un cor sincer i unes mans netes de culpa, com diu el salm; de fet aquest és qui pot estar-se al recinte sagrat amb Déu.

«A Déu res no li és impossible». Però, nosaltres tenim la possibilitat d’acceptar el seu Misteri o bé de rebutjar-lo. Acceptar la seva voluntat o no.

És ben cert però, que quan la voluntat de Déu i la nostra s’avenen, la pau, l’harmonia, la joia i la felicitat sobreïxen, fent de nosaltres uns autèntics servents del Senyor.

19 de desembre del 2016

FÈRIA PRIVILEGIADA D’ADVENT

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet

Dues escenes semblants ens trobem en les lectures d’avui. Dues parelles justes i irreprensibles davant de Déu.

I arriba l’àngel, el missatger de Déu. I d’aquelles dues dones estèrils anuncia dos fills consagrats al Senyor. D’allà on no s’esperava res germina l’amor de Déu. En naixeran uns fills que prepararan el camí perquè Déu faci estada entre el seu poble.

Tal vegada nosaltres podem ser estèrils en la nostra vida religiosa, si no prestem atenció. Per això, aquests dies se’ns demana una major confiança en l’obra de Déu sobre nosaltres.

De part nostra ens cal viure una vida de pregària, una vida amarada per Déu, perquè puguem preparar un bon lloc, perquè Déu mateix ens salvi i ens faci fructificar.

18 de desembre del 2016

DIUMENGE IV D’ADVENT (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet

Aquests dies hi havia llocs del monestir on no arribava el senyal, no tenien cobertura d’internet. Fins i tot a l’hotel es queixaven perquè no podien treballar. Sembla que l’home s’hagi fet esclau de la tècnica.

Però bé, la qüestió és la necessitat que l’home ha tingut sempre de senyals. Senyals que veiem pels camins del nostre món i que ens orienten. Una bardissa flamejant va ser senyal de la presència de Déu per a Moisès.

El senyal de la creu per als cristians ens obre a la cobertura de la pregària. Cal un senyal, per no perdre’s aquests dies entre sopars i dinars. La cobertura de la pregària és un senyal que ens farà relativitzar les superficialitats festívoles d’aquests dies i ens farà caure en una profunda reflexió. Perquè cal reflexionar molt aquests dies.

Déu mateix ens dóna un senyal: «La noia verge tindrà un fill i li posaran Emmanuel, que vol dir Déu-és-amb-nosaltres». Un fill que és Déu amb nosaltres, Misteri bell, que Déu amb tot el seu amor ens ha donat el seu Fill estimat Jesucrist.

Però, Josep com qualsevol de nosaltres, no compren el Misteri diví fins que rep el senyal de l’àngel i la cobertura que li dóna esvaeix tota por. Desperta del somni, creu i compleix la voluntat de Déu.

Nosaltres som homes de senyals, volem senyals. No n’hi ha d’altre que complir la voluntat de Déu. És a dir, ser obedients a la fe, anunciant amb la nostra vida de cristians la Bona Nova de Déu. Però de vegades, la por ens tanca al Misteri, a la llibertat lliure de fills de Déu, i ens quedem emmirallant-nos amb el nostre orgull, com a servents del mal del pecat. És el «jo» primer de tot, que ens ensenyen els anuncis publicitaris.

Maria i Josep s’han obert al Misteri, al Misteri de Déu que ve per salvar la humanitat sencera. Jesús, el Messies, és a prop si deixem la por de banda, és a tocar si complim la seva voluntat. Ve per tornar-nos a posar en l’ordre correcte, en el lloc de l’amor que ens correspon com a fills estimats de Déu. El senyal que hem de mirar és el Crist, la seva creu que ens salva i ens ressuscita per al seu servei i per al servei de tota la humanitat.

17 de desembre del 2016

FÈRIA PRIVILEGIADA D’ADVENT

Homilia predicada per fra Lluís Solà
Gn 49,2.8-10; Sl 71,1-2.3-4ab.7-8.17 (R.: 7); Mt 1,1-17

Fa molts anys, a l’escola, ens van encarregar com a deure de classe de socials la confecció del propi arbre genealògic. Me’n recordo bé! Vàrem haver d’atabalar els pares, els avis, les tietes... el més interessant varen ser les anades a l’Ajuntament i a la Parròquia per consultar els registres. Un cop confegit, l’arbre, amb els seus requadres i les línies que els unien, em vaig adonar que tots aquells noms, de persones que, de fet, no coneixia, em concernien, m’afectaven, estaven inscrits en la meva història personal, m’omplien a mi mateix de contingut i d’identitat. Jo, senzillament, no hauria estat sense ells.

L’evangelista Mateu ens presenta Jesús enfilant també una sèrie de noms que tampoc no ens diuen massa res, però que, al capdavall, sabem que formen part de la identitat de Jesús, ens expliquen qui és ell.

Avui em fixaré en els dos extrems de la llista: Abraham i Josep. I em fixaré concretament en dos aspectes, un que tenen en comú, i un altre en què difereixen. Abraham i Josep tenen en comú la fe que neix de l’escolta de la Paraula de Déu. Una fe que els porta a deixar la pròpia identitat per tal de confegir-ne una de nova mitjançant el diàleg, fet de respecte i acolliment, amb el Senyor. Un Senyor, Déu, que els obre un nou futur tot invitant-los a sortir, a caminar: tots dos baixen a Egipte i en tornen rics de la promesa de Déu perquè, per a tots dos, la fe és acolliment del misteri diví. Abraham i Josep, en canvi, difereixen en el seu paper en aquesta genealogia: «Abraham engendrà Isaac», llegim; en canvi, «...Josep, l’espòs de Maria, de la qual fou engendrat Jesús, anomenat Messies». Josep, doncs, segons la genealogia, no engendra directament el Messies, que és engendrat —se’ns diu així, en passiu— per algú altre, de Maria. La fe d’Israel, que es va transmetent de generació en generació des d’Abraham fins a Josep, és la qui engendra el Messies, perquè Jesús, el nostre Crist, és fill de la fe d’un poble que surt i es posa a caminar obeint la Paraula de Déu. Jesús és, en aquest camí de fe, fill de Déu.

D’aquest nom, de Jesús, hem cantat en el salm responsorial, ens en valem per a beneir-nos. Us invito, germans, monjos i fidels, que rellegiu aquesta llista de noms (sant Mateu, capítol 1r), i que hi poseu també els vostres. Llegiu-los amb amor, no com un exercici de memòria del passat, sinó sentint-los vostres, com a font de benedicció també per a les vostres vides, per a les vostres famílies, per a la nostra comunitat. Que sigui aquesta per a nosaltres la gràcia i la felicitat del Nadal que avui iniciem. Amén.

8 de desembre del 2016

LA CONCEPCIÓ IMMACULADA DE SANTA MARIA VERGE

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Gn 3,9-15.20; Sl 97,1.2-3ab.3c-4; Ef 1,3-6.11-12; Lc 1,26-38

En entrar l’àngel a casa seva a Natzaret, Déu va concedir el seu favor a aquella noieta. Ella ha estat elegida, ha rebut ja la seva part en l’herència, ha estat destinada pel designi d’aquell qui tot ho duu a terme d’acord amb la decisió de la seva voluntat. Ella ha estat «preservada immune de tota taca de culpa original, en el primer instant de la seva concepció, per singular gràcia i privilegi de Déu omnipotent, en atenció als mèrits de Jesucrist, salvador del gènere humà» (Ineffabilis Deus, Pius IX, 8 desembre 1854). «Aquesta noia ha deixat de banda la por i ha posat en Déu tota la seva esperança. Com pot ser això, si ella no té marit? La noia és forta en el propòsit, temprada en el silenci, prudent en la interrogació, justa en la confessió» (Sant Bernat).

Déu actua per mitjà de l’Esperit, per a Déu no hi ha res impossible. Una noia verge infantarà un fill, ha estat destinada per dur a terme aquesta tasca des del principi dels temps, forma part del pla de salvació dissenyat per Déu. Abans de néixer, Déu l’ha escollida i l’ha preparada per fer-hi estada quan sigui l’hora i ara l’àngel li diu que ha arribat l’hora. Concebuda sense el pecat de la humanitat, esdevé el tabernacle que conté la nova aliança. Aquesta noia és la dona de la fe, de la confiança, de l’esperança. Una dona hebrea que esdevé com el seu poble una dona atenta a l’escolta de la Paraula de Déu. Una noia verge que esdevé el lloc on Déu habitarà, sense perdre res de la seva humanitat. Una noia escollida per Déu per iniciar la part fonamental del camí de la salvació. Una dona irrepetible, singular, que sense deixar de ser una dona determinada esdevé la dona universal, porta de la salvació.

Ella coneix la triple dimensió de verge, esposa i mare; sense perdre’n cap, perquè essent verge concep i infanta un fill, essent mare és filla del seu fill, essent esposa engendra per obra de l’Esperit Sant. L’anunci de l’àngel és l’anticipació de la Pasqua, una teofania trinitària on s’engendra al Fill, per obra de l’Esperit Sant i per voluntat del Pare. L’àngel defineix aquesta noia com la plena de gràcia, és la salutació del Pare que li arriba per boca de l’àngel, una salutació d’un Déu que la noia, fervent creient, coneix bé. Però la voluntat que Déu vol realitzar en ella i per mitjà d’ella l’atordeix, no veu com el Fill de Déu pugui fer estada en les seves entranyes i ella, humil serventa, pugui esdevenir la mare de Déu. La resposta de l’àngel és l’acció de l’Esperit, que farà d’ella la mare del fill etern; la noia visitada per l’àngel esdevé així santuari de la Trinitat. Ella està davant del Pare com a verge amb generosa receptivitat per acollir aquell qui és amor. Esdevé mare del Verb fet carn, mare d’aquell qui és la font de l’amor, el Fill de Déu fet home. Una noia que és l’arca de l’aliança nupcial entre Déu i els homes, allí on l’etern s’uneix a la història i la canvia amb la seva radical novetat; tot per obra de l’Esperit Sant. La dona, aquesta noia, ens ha ofert el fruit de la salvació i esdevé mare de tots els redimits. El Senyor ha fet obres prodigioses en ella i per ella tots els pobles de la terra podran contemplar la salvació que anirà d’un cap a l’altre de la terra.

I el nom de la noia era Maria, aquella a qui nosaltres creiem exempta de tota màcula per un privilegi únic, preparada així per ser una mansió digna del Fill de Déu. Maria és la porta de la salvació perquè el Salvador fa estada en ella i d’ella neix. Maria la mare, la companya callada al llarg de la vida de Jesús que va guardant allò que viu en el seu cor i ho medita. Fins al calvari arribarà la mare i després de l’immens dolor serà una mare joiosa que sap que el seu fill ha complert allò que el Pare li havia encomana; el Fill ha mort i amb la seva mort ens ha donat la vida; ha ressuscitat i ressuscitant ha vençut la nostra mort.

A Natzaret Maria entra en l’escena de la història, sempre a l’escolta, i ens ensenya així que el primer pas de la nostra relació amb Déu és escoltar-lo i meditar el que ens diu. En el silenci de Natzaret Maria escolta l’àngel i accepta responsablement el riscos de la fe i perd la por. En el silenci tranquil que embolcalla la nit a Betlem la Paraula es farà home. Maria des del silenci prepara un lloc per a Jesús en la nostra història; acceptant allò que l’àngel li anuncia inicia una relació amb el Fill de Déu fet home i queda lligada per sempre a la història de la salvació com a mare, esposa i verge. Ella ha estat escollida per Déu des de la seva concepció. Quan l’àngel entrà a casa de Maria tot estava per decidir, quan l’àngel es retirà d’allí la salvació de la humanitat estava embastada. «Maria s’aixeca per ajudar-nos, corre a salvar-nos, ens obre la porta de l’esperança. S’aixeca per la fe, corre per la devoció i obre pel consentiment» (cf. Sant Bernat, Homilia 4,8-9: Opera Omnia, Edició Cistercenca, 4).

4 de desembre del 2016

DIUMENGE II D’ADVENT (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Is 11,1-10; Sl 71; Rm 15,4-9;  Mt 3,1-12

Estimats germans i germanes,

Ens agraden les bones notícies perquè necessitem una mica d’optimisme i d’alegria. Estem a les portes del Nadal: s’engalanen els carrers, les tendes ofereixen articles meravellosos i fan el seu agost en ple hivern, petits i grans gaudim d’un temps màgic, les famílies es reuneixen... Els cristians, a més, tornem a rebre la millor notícia: Déu s’ha fet un de nosaltres i es fa present a la nostra vida per sempre!

La nostra societat s’està acostumant a prescindir de Déu: hi ha conseqüències, en veiem els resultats. La nostra vida tan atrafegada, amb calendaris que no deixen ni respirar, ens dóna excuses per dir-nos que no cal reflexionar ni pregar perquè no és productiu. Per altra banda, s’ha creat la cultura de l’oci perquè no som màquines sinó éssers humans. Durant aquest llarg pont podrem contemplar millor la natura, llegir, i gaudir de més temps amb la família o els amics. Donem gràcies a Déu per tot, però especialment per les lectures d’aquest segon diumenge d’Advent, tan riques en contingut i plenes d’esperança.

Les imatges que ens presenta Isaïes tenen una força impressionant. La soca tallada traurà un rebrot, naixerà un plançó de les seves arrels. Un tronc envellit, del qual tothom fa estelles o es llençat al foc, reprèn una nova vida jove i esperançada. Com el començament d’una nova primavera. Germans, no estem en un carrer sense sortida: se’ns ofereixen noves oportunitats, som perdonats sempre, l’amor ens salva. Escriu sant Pau: «Déu ens encoratja i ens conforta. Així, en moments de prova i de crisi mantenim l’esperança». Joan Baptista insisteix en la conversió. Convertir-se vol dir deixar-se conduir per Déu pel llarg desert de la vida, alliberant-se de mica en mica de la seducció de les constants temptacions. Ens cal obrir rutes, aplanar camins, per anar a l’encontre de Jesucrist, que ve a nosaltres: ve en la pregària i en els sagraments, ve quan algú ens demana el nostre temps i el nostre ajut, ve quan meditem l’Evangeli i quan sentim la necessitat de Déu. Cal escoltar les veus que criden en el nostre desert. No ens podem conformar amb la realitat, ens cal millorar-la, ens cal estimar més i no judicar per les aparences. Això és possible quan l’Esperit de Déu està en nosaltres: «esperit de saviesa i d’enteniment, esperit de consell i de valentia, esperit de coneixement i de reverència del Senyor», segons Isaïes.

Pot resultar xocant la segona imatge d’Isaïes, la dels animals que conviuen encara que siguin incompatibles. Ens vol dir que el més fort i poderós renunciï al domini sobre el més feble per situar-se en un pla d’igualtat, abandonant prejudicis i interessos. La conversió és personal, però es fa en l’àmbit comunitari i social. Les nostres actituds tenen repercussió en el grup. Diu la segona lectura: «Ben avinguts de cor i de llavis... accepteu-vos els uns als altres, com el Crist us ha acceptat». Tan en l’ordre internacional com en el social, i també en el familiar, hi ha molt de camí per fer. El canvi d’estil de vida a que estem invitats suposa estar més units a Déu. Seguint sant Pau, els fruits de l’Esperit de Déu en nosaltres són evidents: amor, goig, pau, paciència, benvolença, bondat, fidelitat, dolcesa, i domini d’un mateix. D’aquesta manera podrem millorar la nostra relació amb els altres, essent més dialogants, tolerants i acollidors. L’Evangeli ens fa una invitació provocadora: «Demostreu amb fets que us voleu convertir». Aleshores si que podrem dir que preparem el Nadal, o sigui, que afavorim i expressem la vinguda de Déu a les nostres vides. Jesús ens invita al veritable amor i a posar-lo en pràctica. Estem cridats, doncs, a gastar les nostres energies, desplegant-les en projectes concrets al servei dels altres. El salm manifesta el nostre desig: «...que abundi la pau!»

Tant de bo ens deixéssim instruir per les Sagrades Escriptures! «La força i el consol que elles ens donen ens ajuden a mantenir la nostra esperança», escriu sant Pau. La bona notícia que escoltem avui ens presenta un programa dinàmic i renovador. Que aquesta Eucaristia ens hi ajudi!

3 de desembre del 2016

DISSABTE DE LA SETMANA I D’ADVENT

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet

Sant Francesc Xavier
Aniversari de la benedicció abacial del P. Abat Octavi Vilà (2015)
Is 30,19-21.23-26; Sl 146,1-2.3-4.5-6; Mt 9,35-10,1.6-8

«El camí és aquest, segueix-lo». Israel ha emprès el camí de retorn de l’exili, un camí de conversió que porta a la renovació de llur naturalesa, de la de tot el poble; perquè Déu ha alliberat el seu poble i no pas individualitats. També Crist vencent la mort i transfigurant la condició humana de tal manera que llur naturalesa ha quedat transformada, ens mostra el camí. Un camí a fer com a poble. Si al poble de Déu de l’Antic Testament s’hi pertanyia per raons genètiques, al Poble de Déu, aquell qui acull la plenitud de la revelació, s’hi pertany en virtut de la promesa rebuda en la fe i segellada pel baptisme.

El camí vers el Regne de Déu, revelat en Jesucrist, ha de ser predicat i anunciat, amb gratuïtat i acomplint la missió encarregada pel Senyor; com Ell feu. Jesús viu atent a les necessitats dels qui es creuen amb ell pels camins, mira a les multituds i mira a les persones i en sent compassió. La seva no és una misericòrdia passatgera; és la manera com Ell mira la comunitat i les persones; és la seva manera misericordiosa, d’acomplir el servei que li ha estat encomanat, el de predicar el Regne. Fruit de la misericòrdia i del servei, tria dotze dels seus deixebles per donar-los autoritat, però no per emprar-la per seguir llur pròpia voluntat sinó per fer el bé, expulsant esperits malignes i guarint de tota malaltia. Aquesta és la font de l’autoritat en l’Església, la misericòrdia de Jesús, la mirada compassiva de Jesús; un servei que s’ha d’exercir de franc com de franc Jesús ens ha donat l’Església.

Podem córrer el risc de creure que acomplint determinades pràctiques, ajustant el nostre comportament a unes normes, vivim la nostra fe en plenitud. Poden ser efectivament mitjans pel vertader fi; però la nostra tasca és manifestar el Regne, treballar gratuïtament per infondre una nova vida. Guarint malalts, és a dir alliberant-nos del dolor i de l’angoixa de la duresa de la vida diària. Ressuscitant morts, despertant de nou l’amor a la vida, la confiança en Déu, la voluntat de lluitar. Purificant leprosos, purificant la nostra societat de la mentida, de la hipocresia i del convencionalisme; cercant de viure amb veritat, senzillesa i honradesa. Traient dimonis, alliberant-nos de les banalitats que ens esclavitzen i perverteixen. En definitiva, alliberant l’home perquè allí on hi ha llibertat hi ha Déu.

Crist ens crida a un camí de conversió, a nosaltres ens crida a caminar en comunitat i ens crida a una missió concreta, a cadascun ens confia una tasca a fer. Segur que no estem pas mai preparats per a desenvolupar-la, que per la nostra migradesa de recursos, allò que se’ns encomana se’ns fa feixuc i difícil. Sols la confiança en Déu, en la seva infinita misericòrdia i en la condescendència dels germans, ens pot fer superar l’angoixa i el neguit. Per això és tant important el paper de la comunitat. Tots estem junts en un mateix vaixell que ens ha de dur al port de la vida eterna.

Això ho podem aconseguir, ens diu sant Benet, avançant-nos a honorar-nos els uns als altres; suportant-nos amb una gran paciència les nostres febleses, tant físiques com morals; obeint-nos amb emulació els uns als altres; no cercant allò que ens sembli útil a nosaltres sinó allò que ho sigui per a tots; practicant desinteressadament la caritat fraterna; tement Déu amb amor. Seguint exemples com el de sant Francesc Xavier, per tal que, no anteposant res absolutament al Crist, ens dugui tots junts a la vida eterna.

1 de desembre del 2016

DIJOUS DE LA SETMANA I D’ADVENT

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet

Missa anual pels difunts de la Germandat de Poblet
Monestir de Valldonzella
Is 26,1-6; Sl 117,1 i 8-9.19-21.25-27a; Mt 7,21.24-27

L’Advent és el temps de l’esperança; cada any recordem la vinguda del Fill de Déu fet home, nascut com un infant, per tal de portar a terme la redempció de la humanitat.

Déu ha vingut als homes perquè ens estima i vol el millor per nosaltres. Ho vol en tant que humanitat, que col•lectivitat; però també ho vol per a cadascun de nosaltres. Per això hi ha també una vinguda particular que pels qui confiem en Ell és sempre motiu d’esperança, esperança que ens guardarà en pau. La fe és confiança, no pas una confiança cega, sinó una confiança volguda i desitjada. Creiem que Déu és la roca eterna, que ens ha enviat al seu Fill per fer-nos partícips de la resurrecció, Ell que va compartir la nostra mort.

Hi ha una cosa certa i és que el Senyor vindrà a la fi dels temps, n’hi ha una altra de ben incerta i és quan vindrà; també per a tots nosaltres hi ha la certesa de la vinguda personal. No hi ha res més cert que la mort, i amb tot, tampoc no hi ha res més incert que la seva hora. Per poder vèncer aquesta incertesa ens cal confiar en el Senyor, edificar aquesta confiança sobre la roca de la nostra fe.

Com ens diu el salm més val emparar-se en Senyor que posar confiança en els homes, en les coses caduques, insegures, incertes. Si edifiquem la nostra confiança sobre la roca de la fe podrem aguantar els embats de les onades dels egoismes, dels materialismes i de tot allò que és fugisser i sols té una projecció terrenal. Avui, ara i aquí, fem una professió de fe, un acte de confiança en el Senyor. Sabem que els nostres germans que ens han deixat han mort a aquesta vida però confiem esperançats en que el Senyor els ha ofert una vida que no acaba, on no hi ha ni sofriment, ni plors, ni angoixes; on tot és pau i felicitat perquè el Senyor és allí enmig d’ells. Certament no ens podem ni imaginar com pot ser tot això, sols sabem que Crist ens ha obert les portes de la vida eterna, ens ha ofert el títol de fills de Déu i fent-ho ens ha fet germans seus i fills del Pare. Un Pare que és per damunt de tot amor i un germà que es va lliurar fins a l’extrem per l’amor.

Els nostres germans que enyorem, els encomanem esperançats al Senyor. No els recordem sols com un acte de nostàlgia, sinó que és un acte de fe, un acte d’esperança. Si Crist es va fer home i va vèncer la mort fou per compartir la seva resurrecció amb tots els seus germans, amb nosaltres. L’home quan mor deixa una família, trista i enyoradissa de la seva presència; però la nostra fe, fonamentada sobrer la roca de Crist, ens diu que pregant estem en comunió amb ells. Demanem al Senyor que els hagi agregat a la família celestial i que per a ells l’advent de l’esperança hagi tingut ja un Nadal, un naixement a la vertadera vida que és fruit de la resurrecció. Preguem pels nostres germans, encomanem-los a Déu però no amb tristesa sinó amb fe, confiança i esperança. El Senyor ja ha vingut a ells, l’amor hi ha entrat per fer-hi estada.