3 de desembre de 2016

DISSABTE DE LA SETMANA I D’ADVENT

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet

Sant Francesc Xavier
Aniversari de la benedicció abacial del P. Abat Octavi Vilà (2015)
Is 30,19-21.23-26; Sl 146,1-2.3-4.5-6; Mt 9,35-10,1.6-8

«El camí és aquest, segueix-lo». Israel ha emprès el camí de retorn de l’exili, un camí de conversió que porta a la renovació de llur naturalesa, de la de tot el poble; perquè Déu ha alliberat el seu poble i no pas individualitats. També Crist vencent la mort i transfigurant la condició humana de tal manera que llur naturalesa ha quedat transformada, ens mostra el camí. Un camí a fer com a poble. Si al poble de Déu de l’Antic Testament s’hi pertanyia per raons genètiques, al Poble de Déu, aquell qui acull la plenitud de la revelació, s’hi pertany en virtut de la promesa rebuda en la fe i segellada pel baptisme.

El camí vers el Regne de Déu, revelat en Jesucrist, ha de ser predicat i anunciat, amb gratuïtat i acomplint la missió encarregada pel Senyor; com Ell feu. Jesús viu atent a les necessitats dels qui es creuen amb ell pels camins, mira a les multituds i mira a les persones i en sent compassió. La seva no és una misericòrdia passatgera; és la manera com Ell mira la comunitat i les persones; és la seva manera misericordiosa, d’acomplir el servei que li ha estat encomanat, el de predicar el Regne. Fruit de la misericòrdia i del servei, tria dotze dels seus deixebles per donar-los autoritat, però no per emprar-la per seguir llur pròpia voluntat sinó per fer el bé, expulsant esperits malignes i guarint de tota malaltia. Aquesta és la font de l’autoritat en l’Església, la misericòrdia de Jesús, la mirada compassiva de Jesús; un servei que s’ha d’exercir de franc com de franc Jesús ens ha donat l’Església.

Podem córrer el risc de creure que acomplint determinades pràctiques, ajustant el nostre comportament a unes normes, vivim la nostra fe en plenitud. Poden ser efectivament mitjans pel vertader fi; però la nostra tasca és manifestar el Regne, treballar gratuïtament per infondre una nova vida. Guarint malalts, és a dir alliberant-nos del dolor i de l’angoixa de la duresa de la vida diària. Ressuscitant morts, despertant de nou l’amor a la vida, la confiança en Déu, la voluntat de lluitar. Purificant leprosos, purificant la nostra societat de la mentida, de la hipocresia i del convencionalisme; cercant de viure amb veritat, senzillesa i honradesa. Traient dimonis, alliberant-nos de les banalitats que ens esclavitzen i perverteixen. En definitiva, alliberant l’home perquè allí on hi ha llibertat hi ha Déu.

Crist ens crida a un camí de conversió, a nosaltres ens crida a caminar en comunitat i ens crida a una missió concreta, a cadascun ens confia una tasca a fer. Segur que no estem pas mai preparats per a desenvolupar-la, que per la nostra migradesa de recursos, allò que se’ns encomana se’ns fa feixuc i difícil. Sols la confiança en Déu, en la seva infinita misericòrdia i en la condescendència dels germans, ens pot fer superar l’angoixa i el neguit. Per això és tant important el paper de la comunitat. Tots estem junts en un mateix vaixell que ens ha de dur al port de la vida eterna.

Això ho podem aconseguir, ens diu sant Benet, avançant-nos a honorar-nos els uns als altres; suportant-nos amb una gran paciència les nostres febleses, tant físiques com morals; obeint-nos amb emulació els uns als altres; no cercant allò que ens sembli útil a nosaltres sinó allò que ho sigui per a tots; practicant desinteressadament la caritat fraterna; tement Déu amb amor. Seguint exemples com el de sant Francesc Xavier, per tal que, no anteposant res absolutament al Crist, ens dugui tots junts a la vida eterna.