25 de desembre de 2016

NADAL DEL SENYOR

MISSA DEL DIA

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Is 52,7-10; Sl 97; He 1,1-6; Jo 1,1-18

La història de la salvació té en la Paraula l’origen, l’acció present i el final. Tot allò creat està en íntima relació amb la Paraula, perquè la creació és en si mateixa un acte de revelació de Déu i tota la creació porta el segell de la Paraula de Déu, perquè el Pare és creador i crea per mitjà de la Paraula. Per la Paraula el Senyor ha estès als ulls de tots els pobles el seu braç sant i d’un cap a l’altre de la terra en veure la Paraula feta carn es veu la salvació del nostre Déu.

En diverses ocasions i de moltes maneres la Paraula havia parlat als homes. Avui la Paraula, fent-se carn, ens parla en la persona del Fill, perquè Ell és resplendor de la glòria de Déu i empremta del seu mateix ésser i és seu el poder, pel qual la Paraula sosté tot l’univers. La Paraula és vida i és llum, aquella llum que la foscor ja no pot apagar. Avui hem contemplat la seva glòria, la que li pertoca com a Fill únic del Pare que l’ha omplert de gràcia i de veritat.

Avui Déu ens ha mostrat el seu rostre en la persona del Fill fet home, nosaltres que havíem perdut la semblança amb Déu, ara tenim l’oportunitat de recuperar-la perquè Déu ens ha estimat tant que ens ha donat al seu Fill únic, que fent-se home, prenent la nostra imatge, ens fa fills del Pare, de nou imatge de Déu. Admirable intercanvi, diu sant Agustí, pel qual Ell es fa carn i nosaltres esperit (cf. Sermó 121). A Déu certament ningú no l’ha vist mai, però donant-nos al Fill, fent-se la Paraula carn, podem dir com Jacob «He vist Déu cara a cara i n’he sortit amb vida.» (Gn 32,31) perquè avui «El Senyor, el nostre Déu, ens ha fet veure la seva glòria i la seva grandesa, (...) Avui hem vist que l’home pot continuar amb vida després que Déu li ha parlat.» (Dt 5,24). La Paraula ha vingut pobra i humil, en una menjadora, sense haver trobat aixopluc enlloc perquè tot i haver vingut a casa seva, els seus no l’han acollit. Saludada per uns simples pastors i anunciada pels àngels, la Paraula s’ha fet present en el món, un món que li deu l’existència i que no l’ha reconegut.

Avui Déu se’ns revela per mitjà del Fill, avui tenim la salvació més a prop perquè la Paraula ha plantat entre nosaltres el seu tabernacle i ens ha mostrat la seva glòria. En el pròleg del quart Evangeli, fent una mirada enrere, un recorregut pels moments claus de la història de la salvació, la plenitud es fa present per a tothom i des de sempre. La revelació és el mateix Jesús, el qui és la Paraula s’ha atansat als homes de manera propera i definitiva, i continua apropant-se i il·luminat el món, allunyant-lo permanentment de la tenebra. La Paraula, el temps de la qual resta fora del nostre temps perquè ja existia al principi, i l’espai de la qual era Déu, té ara també per lloc la nostra humanitat. Vertaderament Jesús és el Fill que resta sempre a la casa del Pare, aquell qui ens diu «jo estic en el Pare i el Pare està en mi. Les paraules que jo us dic, no les dic pel meu compte. És el Pare qui, estant en mi, fa les seves obres. Creieu-me: jo estic en el Pare i el Pare està en mi» (Jn 14,10-11). Estant en el Pare, Jesús és el qui ha vingut a revelar-nos l’amor de Déu a tots els homes, el seu àmbit segueix essent Déu i alhora «aquell de qui van escriure Moisès, en els llibres de la Llei, i també els profetes: és Jesús, fill de Josep, de Natzaret», com diu Felip a Natanael (Jn 1,45), un home com nosaltres. Perquè per nosaltres la Paraula s’ha fet carn, per nosaltres aquell qui és el Fill de Déu s’ha fet home per tal que tots els fills d’home siguem fets fills de Déu. Prenent de nosaltres els nostres mals ens ha donat els seus béns. «En venir a nosaltres no deixà el Pare. Se n’anà d’entre nosaltres i no ens abandonà; a nosaltres tornarà i a Ell no el deixarà» (sant Agustí, Sermó 121).

Avui la Paraula, que està al costat de Déu, la Paraula que és Déu, el Creador del món, per mitjà de la qual van ser creades totes les coses, que ha acompanyat i acompanya els homes en la història amb la seva llum, es fa un entre nosaltres, planta entre nosaltres el seu tabernacle, es fa un com nosaltres. Nascut de Maria Verge, es fa veritablement home, en tot semblant a nosaltres excepte en el pecat (GS, 22).

Avui admirem la grandesa d’aquest misteri, deixant-nos embolcallar per la meravella d’aquest esdeveniment: Déu, el veritable Déu, Creador de tot, entra en el temps i l’espai de l’home, per donar-nos la seva mateixa vida. No ho fa amb l’esplendor d’un sobirà, que sotmet el món amb el seu poder, sinó amb la humilitat, la tendresa i la fragilitat d’un nen; perquè participem així de la divinitat d’aquell qui es digna a compartir la nostra condició humana.